Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • Més enllà del SEM, el transport sanitari reclama drets i un nou conveni col·lectiu en una vaga indefinida

    Periòdicament els treballadors del transport sanitari convoquen vagues per denunciar i reclamar els seus drets laborals. De nou, i després d’uns mesos d’intensitat, ens trobem davant la convocatòria d’una vaga indefinida que afectarà uns 5.000 professionals del sector.

    La vaga s’iniciarà el divendres dia 9 d’octubre de 2020 a les 00:00 hores amb caràcter indefinit i l’afectació serà per tota Catalunya tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). La convoquen els sindicats CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT.

    Els dos objectius principals que traslladen els sindicats de la vaga indefinida són, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament. Per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.

    En aquest sentit, des de la UGT han volgut ressaltar el «menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari». Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denuncia que aquestes permeten que «es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal».

    Així, ha estat amb la crisi sanitària desfermada per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denuncien els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que té una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.

    Transport sanitari com a exemple que la subcontractació precaritza

    Aquesta lluita, que no els hi tornin a retallar el sou, aconseguir els drets laborals que els hi pertoquen i entre ells equiparar-se al SEM, és una lluita que arrosseguen de fa temps. Com explicàvem en un reportatge fet al voltant del debat de les externalitzacions i la Llei Aragonès, segons el CatSalut hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Per quantitat, 71 entitats privades s’encarreguen dels serveis sociosanitaris i 50 de serveis de salut mental. A banda d’aquests exemples, els sindicats temien que l’externalització del transport sanitari esdevingués un patró. Això els feia sospitar que el recent canvi de model en aquesta línia de serveis hagués ja comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.

    El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10. En aquests concursos, algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els pressupostos del 2017 valoraven en 286 milions d’euros/any.

    Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) va passar a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat.

    Vaga indefinida fins a renovar el conveni col·lectiu

    Els sindicats convocants entenen que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració, un complement per major presència, el complement de dedicació, el complement de lloc de treball o el complement personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.

    Així, exigeixen que es compleixen els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.

    Des de la UGT de Catalunya denuncien l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recorden que els treballadors del servei de transport sanitari ha patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.

    Els convocants demanen aleshores que es respecti el dret a què no se’ls retalli el salari en l’actual situació de pandèmia per la covid-19. Aquesta demanda ve perquè el passat 9 de setembre de 2019, el transport sanitari va desconvocar una vaga en arribar a un punt d’entesa amb la part empresarial que només va fer una concessió: descongelar els salaris. Ja en aquell moment els treballadors volien aconseguir acords en matèria de tarifes i també la recuperació salarial del sector. A més, es volia, com ara, posar fi a la situació de bloqueig en les negociacions del conveni.

    Per últim, la vaga també vol servir per reivindicar el dret a tenir les mateixes condicions en protecció en matèria de seguretat i salut. Incidint-hi a més en aquest context on hi ha una excessiva càrrega de treball, jornades que generen un enorme esgotament, risc de contagi, salut mental i falta de mitjans adequats tant materials com humans per a la lluita en l’actual situació de pandèmia per la COVID-19.

  • La vulnerabilitat dels treballadors a Lleida mostra la insostenibilitat del model agrari

    Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.

    Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.

    Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.

    Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.

    Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.

    Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central

    La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.

    Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».

    Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.

    També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.

    Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.

    Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.

    A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.

    Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp

    La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.

    Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.

    Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.

    Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.

    A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.

    Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.

  • «Cal un reforç de personal a la salut pública: les unitats d’epidemiologia no poden seguir així»

    La plataforma Marea Blanca de Lleida, en defensa de la sanitat pública, va convocar ahir al vespre una cassolada als balcons i carrers de Lleida sota la premissa “La vida abans que el capital”. La convocatòria també vol exigir als governs i a l’ajuntament que deixin de desviar cap a la gent la responsabilitat i es realitzin polítiques en clau de salut pública.

    Multiplicar així el personal de salut pública per fer seguiment i prevenció, establir mesures socials pels temporers, realitzar inspeccions a les empreses de risc i reduir el temps de comunicació de resultats PCR i d’avís a contactes són les quatre demandes principals.

    Parlem sobre tot això amb en Gerard Sala, portaveu de la Marea Blanca de Lleida.

    Quina anàlisi feu de la feina feta des del Govern des de la Marea Blanca? Quina situació hi ha als hospitals i a l’Atenció Primària i Comunitària?

    Durant aquests dies nosaltres on hem posat l’accent no és tant en la resposta hospitalària, que també, perquè ja és on ho fan els mitjans, com és lògic, ja que són una gran resposta. Nosaltres hem posat l’accent en el qüestionament de les polítiques de salut pública perquè ens consta que, ja no només a Lleida, sinó a nivell de tot el país, no s’ha fet el reforç que es va dir. Sense parlar de tot el què significa el tema de Ferrovial i els rastrejos.. L’Atenció Primària van ser apartats de fer els rastreigs però no han deixat d’assumir moltes coses…

    En aquest sentit hem estat denunciant des de fa uns dies quines polítiques hi ha hagut pel que fa a salut pública: la prevenció, el control i en el cas de Lleida ja el rastreig dels brots que hi hagi hagut. Aquest és un dels primers punts de la cassolada: qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig.

    Al cartell demanàveu més personal

    És necessari un reforç del personal de salut pública. Ara segueixen treballant en les unitats d’epidemiologia amb la mateixa gent que tenien abans de l’epidemia… El Departament de Salut no ens vol dir quanta gent hi treballa però segur que molt poca. A més, tot i que ara ens diguin que la transmissió és comunitària i que pràcticament és impossible de rastrejar i de dir d’on vénen els focus, enteníem com evident que hi hauria d’haver hagut un reforç de personal i mesures en aquestes unitats.

    Als centres per exemple sí que han deixat espais preparats per un rebrot a la tardor però no es té personal contractat doncs molta gent que ha estat durant els darrers mesos no té ja el contracte en curs. El mateix haurà passat en salut pública

    Ara veiem amb preocupació més la salut pública que no tant la resposta hospitalària o els CAP. Són ells qui haurien d’estar rastrejant o seguint cadenes de transmissió i això no s’està fent.

    El professor Àlex Arenas de la Universitat Rovira i Virgili deia que el què caldria serien milers de rastrejadors. I no només pel brot de Lleida sinó en general. Per tant, cal separar la salut pública de les polítiques de sanitat. Des dels CAP veuen com funcionen les coses i no poden fer els rastrejos dels contactes d’un positiu. La dinàmica és que ells truquen quan ets positiu per avisar-te, a les 48 h per veure com estàs i després al cap de set dies. Et fan el seguiment a tu com a usuari amb COVID-19 però això no és un rastreig, no marca la cadena. Qui s’ha d’encarregar d’això és epidemiologia i no ho estan fent.

    Seguint amb les demandes de la convocatòria d’ahir, un segon punt era establir mesures socials pels temporers 

    Sí. Mesures socials bàsicament vol dir habitatge i ajudes. Aquí hi ha moltes plataformes que ho treballen. Alguns brots han sortit d’empreses agroalimentàries més cap a la Segarra i pel Segrià més de la indústria de fruites i hortalisses.

    S’han barrejat situacions de col·lectius vulnerables que treballen aquí com serien els temporers que no tenen lloc on dormir… Considerem que aquí hi ha hagut una falta de previsió i això ha estat una crítica que des de l’inici de la campanya de la fruita al maig s’està fent. Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers.

    Relacionant aquesta denúncia amb el mecanisme dels rastreigs, tampoc s’està anant directament a analitzar si aquestes empreses realment estan mantenint les condicions de seguretat laboral correctes

    Absolutament. I justament aquest és el tercer punt de les nostres demandes: inspeccions bàsicament. Els companys de la CGT i la plataforma en defensa dels temporers Fruita amb Justícia Social ho explicaran en roda de premsa. Diuen que des de l’inici de l’epidèmia específicament pel tema de condicions sanitàries i salubritat només hi ha hagut 4 inspeccions sanitàries. No sé dir-te quantes indústries hi ha a Lleida del món agroalimentari, càrnic i hortícola però són centeners segur per no dir milers. Per tant, aquí també hi ha hagut una desídia de l’administració.

    Crec que és evident que demanem inspeccions. Sí que és veritat que el Govern va dir que era competència de l’estat. I sí, la inspecció és competència de l’estat però és cert que el Govern podria fer denúncia, que és el primer pas ja perquè l’administració estatal hi vagi.

    Encara teniu una quarta demanda

    Per últim, entre les demandes també introduïm un punt més concret de l’àmbit sanitari: per controlar els rebrots o la traçabilitat de la cadena de transmissió. A Marea Blanca Lleida hi ha infermeres, metgesses i usuaris que tampoc som especialistes en això però sí que estaria bé que en general les proves de PCR arribessin a les 48 h màxim. No sabem si es pot reduir més però, en tot cas, el que sí que estaria bé és intentar reduir després del resultat el temps que tarda epidemiologia en trucar als contactes directes. Les infermeres dels CAP ens diuen que es fa a les 48 h com a mínim a Lleida i això és un pèl massa. Per molt que la persona afectada avisi els seus contactes que es quedin a casa, no hi ha una comunicació formal, una comunicació administrativa que informi també sobre què ha de fer el contacte directe. Aquesta és una mesura urgent que només amb certs recursos des d’epidemiologia podria solucionar-se.

    En el pic més alt de l’epidèmia, certa gent que per condicions socials i d’habitatge no es podia confinar a casa va poder fer ús dels hotels salut. Ara en el moment que això ha desaparegut tornen a ressaltar les desigualtats. Potser on més incideixi la COVID serà a les famílies amb menys recursos. Com ha de vehicular-ho això serveis socials?

    A la primera roda de premsa que van fer després de la reunió del què anomenen comissió de seguiment en van parlar. Allà és on hi ha el subdelegat de la Generalitat, el cap d’epidemiologia de la regió sanitària, la gerent de l’ICS de la regió sanitària, els polítics i algun tècnic. Just van dir això: sigui perquè els temporers és molt difícil saber on són, sigui perquè és població mòbil o sigui perquè hi ha hagut transmissió comunitària, no només ens valdrà reforçar els urgencies de l’Hospital Arnau de Vilanova. S’ha de fer seguiment del territori en base a això i amb una coordinació amb serveis socials. Ells ho diuen: amb personal social, amb gent que faci aquesta tasca comunitària i això no vol dir dir-li al temporer que s’ha de tancar a casa. S’ha de fer una tasca de prevenció i de control.

    Una anècdota sobre un company on queda manifest el què parlem: van dir que començava la campanya de tests entre els temporers i van muntar la gran carpa que té el SEM a una plaça molt cèntrica i molt gran de Lleida. Els hi vaig preguntar a companys de serveis socials de l’ajuntament quina coordinació hi havia hagut amb ells. Fins que no va estar muntada la carpa per sorpresa enmig del casc antic, no els hi van dir que anessin a buscar temporers per fer-se les proves. És significatiu que sense que hi hagués aquesta coordinacio amb serveis socials com després se’ls va fer anar corrents. ‘Hem muntat una gran carpa, una gran roda de premsa i per tant ara cal treure la imatge que s’estan fent testejos’… Ho vaig preguntar a gent del SEM i dels 100 i escaig que es van demanar per aquell dia, serveis socials va poder fer anar a 42 persones a fer-se les proves per haver-ho fet tot amb presses. El problema és que no hi ha una estratègia integrada en termes de comunitària.

    Existeix la sensació que s’està improvisant i es van posant pegats. És evident que no es podia preveure però ara, que ja es duen certs mesos de recorregut, podrien haver previst certs escenaris per a la campanya?

    Sempre des de la Marea i des dels moviments socials ho hem vist així. És evident que hi ha molta cosa difícil de preveure en situacions així i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar. En aquest sentit per exemple torno al primer punt: el reforç de la prevenció del servei comunitari de salut pública. Clar que cal reforçar la primària i les urgències, però l’Agència de Salut Pública està molt malament. Una companya em va dir que mirés les últimes convocatòries de feina de Salut: de les últimes 23 ofertes, 8 són de salut pública. Proporcionalment estaria bé, però això es tradueix en el fet que només hi ha una per cada regió sanitària. A banda, no s’ha reforçat aquesta tasca de prevenció que fa salut pública de manera sucifient però a banda que en algunes regions sanitàries no només no s’ha reforçat aquesta tasca tan important, a més no s’han cobert baixes. És una evidència més del que es viu i no serveix que ens diguin que és molt difícil de preveure si tampoc no responen ara.

  • La reinvenció del SARA contra el confinament: dones i infants mai sols davant la violència masclista

    Durant l’època de confinament es van buscar eines i recursos per socialitzar els números de telèfon d’atenció contra les violències masclistes i es van llançar campanyes que transmetien el missatge «contra la violència masclista, que no ens aturi el confinament». Per exemple des de la Diputació de Barcelona explicaven que el confinament obligatori que derivava de l’estat d’alarma decretat pel govern central fruit de la pandèmia del COVID 19, va trasbalsar la vida de la població de manera general, i de manera específica de les dones.

    Un dels impactes principals va ser que moltes dones i els seus fills van veure’s obligades a conviure amb el seu agressor mentre que, al mateix temps, els serveis d’atenció especialitzada patien una reconfiguració en la seva metodologia donada també la situaciò d’excepcionalitat.

    Ruth Capdevila Mayà és la directora del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), un servei ambulatori vinculat a l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció específica a persones víctimes de situacions de violència masclista (dones, infants i adolescents, i persones LGTBI, o persones del seu entorn proper directament afectades per aquesta violència). També proporciona assessorament al personal professional i les persones de l’entorn de les víctimes.

    Tal com elles defineixen, al SARA s’atenen els diferents tipus de violència masclista i és la porta d’entrada als recursos públics i privats d’acolliment d’urgència i de llarga estada per a persones que viuen situacions de violència masclista. Així, l’estat d’alarma ha fet que les seves treballadores canviessin les maneres de fer i relacionar-se i que les dones en situació d’acollida potser veiessin allargar-se una mica més del compte el canvi d’una acollida d’urgències cap a una acollida de llarga estada. El motiu? No poder-se moure cap a recursos residencials de la mateixa manera que la resta de la població tampoc podia fer grans moviments. Les dones que havien de passar de recursos residencials a autonomia tampoc ho van poder fer. Tot i així, un cop avançades les fases del desconfinament, el SARA ja va poder reiniciar els processos que s’havien aturat per la COVID.

    Tot i veure alguns processos posposats, Capdevila afirma que «no hi ha hagut cap dona que no haguem acollit per una manca de recursos. Això és important remarca-ho i el servei ha estat actiu tot el confinament». Com als hospitals, al SARA prioritzaven les urgències i innovaven telemàticament per continuar amb els seguiments. 

    Com ens explica Ruth Capdevila, directora del servei, a mesura que s’ha anat sortint de l’estat d’alarma s’ha anat augmentant la presència de l’equip però en un inici es van prioritzar només les urgències d’atenció personal. Qui feia teletreball, feia seguiment a nivell telefònic «d’una manera molt proactiva». De fet, es van fer el doble de seguiments que el mateix mes de l’any anterior. Això es deu potser perquè en molts casos no esperaven que les dones truquessin, sinó que ho feien des del mateix servei per ajudar a treballar totes les angoixes que se’ls hi podien generar a les dones en estat d’acollida o a les dones que encara conviuen amb el seu agressor.

    «A tot arreu vam posar molta imaginació però sobretot amb les que estan convivint amb l’agressor», explica Capdevila, ja que, «en estar confinades, només per entrar en contacte amb elles ja havies de ser molt curosa». Per no crear situacions de risc, ja en situacions prèvies al confinament, les psicòlogues del servei busquen mecanismes per fer-se entendre amb la dona que conviu amb el seu agressor. Així, si no pot parlar, no cal que ho verbalitzi.

    A banda de trucades també s’ha fet ús d’aplicacions de missatgeria, correus electrònics i també s’ha contactat a través dels Centres d’Atenció Primària. La coordinació ja existent ha servit durant el confinament per poder saber com es trobaven les dones a les quals se’ls hi feia seguiment.

    Adaptació i supervivència

    Com ressalta Capdevila, la capacitat d’adaptació de les dones ha meravellat a la majoria de l’equip però si això ha passat, destaca, és perquè aquestes dones ja venien de situacions de violència i supervivència. El confinament ha fet que els homes es trobessin el poder de tenir el control total de la situació a casa. Les demandes de les dones anaven dirigides a la necessitat de contenir l’angoixa. En aquesta línia, Capdevila destaca que han baixat molt els números d’atenció d’urgències «perquè elles s’han continuat adaptant i també perquè no sabien si podien sortir o no al carrer. Tot era molt inestable a nivell social».

    Un cop avançades les fases, quan les dones han pogut recuperar l’autonomia, les dones han pogut realitzar més sortides i la violència ha augmentat de nou en veure els agressors que perdien el control. «Quan van poder sortir els nens als carrers, aquella setmana vam tenir moltes urgències amb molts nens», comenta Capdevila. I això s’explica perquè en poder sortir amb els nens, les dones s’apropaven als CAP, cosa que abans no feien per no deixar els infants sols a casa amb l’agressor. «Com li expliques a l’agressor que surts a comprar amb els nens si no poden sortir al carrer?» I justament per això les visites al SARA van augmentar quan els nens van poder començar a sortir.

    Però a la demanda de contenir l’angoixa també s’hi sumava una necessitat d’acompanyament emocional: «moltes dones pensaven: ‘ostres i si està malalt qui el cuidarà?’». Capdevila afirma que sempre actua la cura cap a l’altre en els casos de violència.

    Assenyala a més que les dones estan acostumades a viure amb el seu agressor i que dins d’aquesta supervivència han continuat desenvolupant les seves habilitats. Això no vol dir, apunta, que els casos no hagin augmentat tot i la seva capacitat de contenció. De fet, les trucades per buscar moments d’ànims han augmentat i les dades apunten que la corba exponencial augmentarà: «amb la llibertat de comunicació, apareixeran nous casos». Això ho explica perquè cal entendre que la violència no va començar amb el confinament, ja hi era abans: «la situació que ha canviat és la de fora i, per aquestes dones, fa més por la situació de fora que la de dins, que ja la coneixen».

    En aquest sentit, Capdevila explica que s’han trobat amb casos que l’escalada de violència s’ha iniciat quan les dones han començat a sortir amb els nens i els homes han perdut el control dins el domicili. Algunes d’aquestes dones han patit agressions físiques i han arribat al SARA des dels CAP. Un altre tipus de cas que els hi ha arribat és el de les dones que les amenaçaven, «els hi deien: ‘te voy a echar, te vas a ir a la calle’ i clar aquí l’amenaça era quedar-se soles i fora amb la COVID… Es tracta d’una violència molt psicològica, ja que la visió era que el perill estava al carrer i jo com a maltractador t’amenaço amb què et deixaré al carrer».

    Aïllament social com a cicle de violència

    La tasca del SARA ha estat doncs rebaixar l’ansietat i sobretot dir ‘no tinguis por a sortir de casa si necessites sortir’. Rebaixar aquesta angoixa no significa ser capaç d’aguantar més, sinó ser capaç de poder sortir. Quan això no ha estat possible, des del SARA inclús han anat a casa de les dones amb cossos de policia perquè aquestes poguessin sortir de casa.

    No comptar amb suports o una xarxa propera forma part del cicle de la violència que viuen. L’aïllament social i familiar és usual i, com indica Capdevila, moltes dones recuperen les relacions un cop han pogut sortir de la situació de violència. «Vull entendre que alguna dona no ha vingut a nosaltres perquè sí que ha comptat amb ajuda». Però paral·lelament que l’aïllament sigui un dels efectes de la violència masclista, «demanar algú que t’aculli a casa en època de COVID ha generat més barreres perquè ha operat molt des de la por».

    Les necessitats i per tant les dades han anat en augment des de l’entrada en fase 1 i això ha fet que tot l’equip del SARA, en paraules de la seva directora, hagi donat més enllà de les seves capacitats. «Tothom ha sigut proactiu i s’ha inventat allò inventable, ha vingut a treballar més hores si feia falta i ha deixat coses personals per posar-se en contacte amb les dones. Hem tingut un equip molt potent i val la pena poder-ho expressar», comenta Capdevila.

  • Jaume Padrós: «El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què li cal són accions»

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) reclamaven un pacte nacional per reformar el Sistema de Salut de Catalunya arran de la crisi de la pandèmia de COVID-19 amb el suport d’altres col·lectius.

    En presentar el document, el doctor Jaume Padrós, president del CoMB, parlava de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats; la necessitat d’empoderar els professionals, “els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reinventat gràcies a aquest lideratge”; i, per últim, canviar els models d’organització: “tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari”.

    Parlem justament d’aquests elements i de l’actitud política vers la solució a una crisi sanitària que ve de lluny amb el Dr. Padrós.

    D’on parteix el document que vau presentar? D’on s’han de treure els recursos que marqueu com necessaris?

    Fa cinc mesos, un professor catedràtic de la UPF que té una assignatura d’economia de la salut, va fer una estimació tenint en compte la renda i la població i situava la necessitat de la sanitat catalana per funcionar en un pressupost d’un 50% més de l’actual.

    Ara té un pressupost d’uns 10.000 milions i diu que calen 5.000 milions més. És obvi que la Generalitat no té aquests diners perquè no és Navarra, no és Euskadi, nosaltres participem dels impostos estatals.

    Quan fa l’anàlisi també coincideix que no només és la sanitat catalana la que té unes necessitats sinó que és la sanitat espanyola en el seu conjunt la què ha de canviar. Nosaltres, gent d’espectres professionals i persones de perfils polítics diferents, fa molt temps que coincidim en la necessitat de fer entendre al conjunt de partits polítics què significa el discurs aquest mediàtic-politic de «tenim un dels millors sistemes sanitaris del món».

    Quan comparem els resultats en termes de salut doncs resulta que efectivament tenim un sistema sanitari que es pot comparar. Però quan mires els recursos amb els qual compta aquest sistema sanitari, com els distribueix i com es retribueix en els professionals, te n’adones que hi ha unes retallades greus.

    Per a molts les conseqüències de les retallades de fa 10 anys s’han evidenciat de nou amb la COVID…

    Exacte, la part positiva del què hem passat és que això s’ha posat en evidència. Quan els gestors han alliberat estructures de la pròpia gestió, els professionals s’han apoderat. Sobretot a la primària però també als hospitals doncs s’han reinventat els centres i la gent ha descobert què vol dir autonomia de gestió, què vol dir empoderament… hi havia estructures que no aportaven valor. Els metges de Primària dediquen molt temps de la seva feina a tasques sense valor.

    Ha ressorgit la necessitat de posar sobre la taula la figura de l’administratiu sanitari, aquesta gent que descarrega de feina els professionals. Hi ha mesures petites i fàcils… Calculem que d’aquest 5.000 milions d’euros, un 60% és per les retribucions però també et dic que, si això és per continuar fent el que hem fet fins ara, haurà estat un fiasco.

    Què hem de fer doncs?

    El sistema sanitari que tenim és un sistema pensat per les necessitats de la població catalana de la dècada dels 80 i dels 90 i la demografia actual necessita una altra mirada. Fa molts anys que gent molt diferent diem que l’Atenció Primària sanitària i comunitària necessiten ser reforçades perquè hi ha una prevalença molt més gran de malalts crònics i de pluripatologia que abans. Si l’AP tingués instruments reals i fos un règim autogestionat podria conduir molt més bé els problemes. Per fer això cal canviar els models d’organització, cal que els professionals entenguin que és això de l’autogestió… hi ha molts que ho han descobert ara amb la COVID què vol dir. En treure’ls-hi algunes càrregues, amb l’autogestió han pogut fixar la forma assistencial de treballar i l’agenda.

    Part dels diners també ha d’anar a retribuir les professionals que tinguin capacitat i voluntat de fer les coses diferents. Hem d’acabar amb les situacions de precarietat sobretot les que s’escarnissen sobre les professionals més joves que són dones. Hem de convertir el tema de la conciliació, que no sigui una declaració políticament correcte, ha de deixar de ser un problema de reivindicació laboral perquè sigui un dels motors del canvi del model d’estructura sanitari. És obvi que els equips formats per dones funcionen millor i és més fàcil quan apoderes a tot l’equip que s’organitzi. En funció de les necessitats que puguin tenir però també dels objectius de salut. Això és la traducció pràctica del professionalisme mèdic i que s’ha de completar amb un rendiment de comptes. El canvi de models i estructuració en principi tampoc necessita molts recursos. Sense recursos també es podrien fer moltes coses!

    L’altre 40% s’ha de dedicar a corregir l’absència d’equipaments. Podem parlar d’AP però també de Vall d’Hebron, del Clínic o del Trueta. Estem parlant d’hospitals que són líders i capdavanters de la sanitat catalana que les seves estructures estan caient. No podem tenir una sanitat de primera amb salaris de tercera i amb estructures també de tercera.

    El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què cal fer és decidir accions…

    Les heu materialitzat juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC)

    Nosaltres el què hem fet és agafar experiències sectorials en àmbit de salut pública, salut mental… hem fet un resum en un document de consens i juntament als gestors i les infermeres intentem fer una conjunció de les necessitats.

    Jo el que dic és que tots aquests lideratges, perquè aquí ha estat inclosa molta gent, com a representació més genuïna de les professions, som capaços de posar-nos d’acord, tots alineats amb la necessitat de reformar el sistema sanitari. Però si les autoritats polítiques no són capaces de ser receptives amb això i a Madrid no hi ha un consens per destinar part dels diners d’Europa per enfortir el sistema sanitari espanyol… Ho quantifiquem entre 20.000 i 25.000 milions els que calen per enfortir la musculatura. Aquest discurs el pot agafar des del federalista, l’autonomista i l’independentista perquè no estem reclamant diners només per la sanitat catalana sinó per tot l’estat.

    Si aquestes reflexions ben ponderades, reflexionades i raonades no són ateses és obvi que quedem desautoritzats. I és aquí quan dic que es produirà una rebel·lió de bates blanques però no només una rebel·lió de les bases sinó també dels grans líders de l’àmbit oncològic, cardiovascular, neurològic, assistencial… No sé com es canalitzarà però aquest malestar es canalitzarà de formes potser mai vistes. L’estat d’indignació serà gran segur perquè ja hi és.

    La contractació a Ferrovial per fer el rastreig de contactes per COVID-19 va aixecar moltes veus

    Clar. Es va veure que hi ha un caldo de cultiu, que els professionals estan molestos i estan cansats. S’ha acabat la primera onada i tornem a la situació de tèbia calma que hi havia abans de la COVID. Ara ens diuen que recuperem l’activitat amb els recursos que tenim i és clar els nervis estan a flor de pell i, més enllà dels nervis, és que és difícil que tornem a tenir una oportunitat tan gran per remar junts direcció a un sistema sanitari en condicions.

    Per alguna gent, sobretot quan passen a ser consellers o ministres d’economia, la sanitat és vista com una despesa. És veritat, és gran part de la despesa de la Generalitat. Però si mirem objectivament, el sistema sanitari és un sistema que crea riquesa. És un sistema en primer lloc que serveix per protegir a les persones i per tant crea persones sanes. Pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. El seu horitzó és atendre a qui més ho necessita. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits. A més en època de crisi és el sistema sanitari qui cohesiona més socialment.

    Altres coses bones són que el sistema sanitari és on es genera més coneixement i al mateix temps recerca. Les universitats catalanes i espanyoles tenen l’impacte que tenen a nivell internacional i el 95% de la seva producció es fa en el terreny biomèdic. A més, només amb el tema de digitalització i telemedicina, la sanitat és generadora de llocs de treball directes i indirectes en les empreses que treballen al voltant del sistema. I, per últim, invertir en sanitat, un tema que potser és menys tangible però si important, és invertir en un sistema on hi treballen professionals que tenen com a fil conductor un codi d’ètica que centra les persones en el seu objectiu d’acció. Això marca un model no només de sistema sanitari sinó de societat.

    El sistema sanitari pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits

    Quin paper juga aquí la privada?

    En un futur tot això ha d’anar complementat amb assenyalar la col·laboració público-privat perquè en els últims anys el tema de la sanitat privada sembla que no hagi interpel·lat als governs. Vull recordar que en temes de salut pública entre d’altres la Conselleria i el Ministerio ho són no només de la sanitat publica, sinó també de la privada.

    A més hem de dir que, si no arriba a ser pel concurs de la privada, el sistema públic de Catalunya, que no se’l caracteritza per haver tingut grans instal·lacions com s’ha fet a Madrid, ha anat terriblement alineat amb el sistema privat. Moltes clíniques han posat els seus serveis a treballar en la mateix línia que la pública i han donat suport a la pública. Jo mai havia vist un treball de col·laboració tan estret entre un lloc i l’altre.

    El Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat han de saber que en el cas de Catalunya hi ha un 25% de la població que a part de finançar la sanitat publica a través dels seus impostos es paga una segona cobertura a través d’una mútua. Quan parlem de sanitat privada no estem parlant de la clínica tal, estem parlant que la gent es paga una mútua. I en els últims anys s’ha produït una precarització dels llocs de treball d’un sector que també dona molta riquesa laboral. En el cas de Catalunya més de 6000 metges treballen en aquest sector.

    En quines condicions però? Com s’ha de regular?

    Les companyies ofereixen pòlisses barates i així s’empobreix el sector perquè va en detriment de la retribució del personal. Són molt més precàries que a l’àmbit públic. La situació i el monopoli de centres privats fan que la situació de precarietat sigui més gran i també perilla l’oferta de qualitat pels ciutadans. L’administració ha d’actuar en aquest sector marcant quins han de ser els mínims perquè no pot ser que el sector privat sigui el rei de la selva. Va en perjudici de professionals i d’usuaris.

    Jo reclamo l’atenció de les autoritats sanitàries i també reclamo que hi hagi el màxim de consens entre les forces polítiques. Independentment de qui mani, la necessitat de transformació del model no es pot fer en dos dies, necessita mesos, anys i implementació de diners. Per tant, els actors no han de ser per un mandat o per uns mandats. Hauria d’haver compromís segons l’IPC sobre què destinarem per guanyar en recursos i per poder desenvolupar totes aquestes idees.

    És l’oportunitat. Mai hi havia hagut i una situació de tan consens en el sector i l’autoritat política ho ha d’aprofitar. Després ja discutirem la lletra petita que òbviament no tothom la veu igual però els grans trets s’han trobat.

    Reprenent Ferrovial com a exemple, és una mostra de cap a on camina el model de sistema sanitari que vol el Govern?

    No conec la lletra petita de l’acord però tinc la sensació que segurament el Departament devia pensar ‘hem de fer el rastreig, com ferrovial gestiona el 061 i ja tenim telefonistes doncs aprofitem això’. Jo no sé si això és una bona manera el que segur no és una bona manera és no pactar-ho amb l’atenció primària. El què està clar és que salut pública havia de pactar-ho amb l’Atenció Primària perquè els millors agents de salut pública a nivell comunitari són l’AP.

    I després de parlar-ho, si s’han de contractar estudiants o rastrejadors doncs que busquin la forma més operativa o més ràpida. Que potser implica contractar una empresa? No ho sé. Què ha de ser Ferrovial? No ho sé. Però amb això dóna la sensació que mani que mani sempre guanyen les mateixes empreses.

    Jo el que vaig advertir en el seu moment amb el doctor Sisó i gent de la CAMFIC és que l’element nuclear no és que fos Ferrovial sinó que fos una privada qui ho gestionés sense haver parlat del disseny ni de la intervenció que s’havia de seguir des la primària. Va semblar de poca sensibilitat…

    Si finalment s’ha de decidir no m’hi fico si ha de ser d’un lloc o d’un altre. Però és obvi que si tu no ho fas amb la gent que hi ha i a més ho fas amb una empresa molt determinada a la suspicàcia, les interpretacions estaven servides i aquí és on vam dir escolta és un error ja no d’explicació si no d’origen.

    Moltes vegades es fan les coses pensant en l’immediat o màxim a un mandat vista i no es fa una lectura sobre què necessitarem en 10 anys. Sovint parles d’aquests mínims fixats fora del governi qui governi

    Clar, molt transversals. El consens és bàsic i la transparència també. Aquest és un element patrimoni de tots. Hi ha discussions que em costa d’entendre sobre elements que són ideològics: hi ha gent que pensa que hem de ser un sol ICS, tots funcionaris, estatutaris. Hi ha gent que defensa allò que és públic públic… Però tenim un sistema de producció diversa orquestrat des dels anys 80 amb una llei que, no vull ser autoreferencial, però vaig ser jo el ponent i es va pactar de l’esquerra a la dreta. Va començar amb CiU i ICV i finalment es va estendre i això és el sistema que ha emparat el model sanitari català fins avui. Considerar que el Consorci Sanitari Integral o que el Parc Taulí són entitats privades simplement perquè el règim de contractació no és estatutari sinó que és laboral, doncs per una banda és falta d’informació i per l’altra és mala fe.

    Hem de tenir un sistema sanitari que com els països més avançats com Suècia, Dinamarca o Alemanya tingui provisió diversa i alhora ningú discuteixi que és un sistema públic. Discutim com en moments de crisis, quan es posa en qüestió el manteniment de l’estat del benestar, com fem rendibles els objectius de salut amb els recursos que tenim. I això és molt important que s’expliqui a la ciutadania perquè amb els diners que estem destinant, la capacitat de donar resposta queda limitada.

    Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi.

    La nova plataforma de Sanitàries en Lluita també va en línia de les demandes que vau redactar. Veient les darreres mobilitzacions a França, perquè creus que la reivindicació dels sanitaris no acaba d’unir-se amb la de la població fora del reconeixement i els aplaudiments?

    Cada país té una realitat diferent. A mi ja m’agradaria que estiguéssim lluitant com a França amb els salaris que tenen. Ja m’agradaria tenir el seu punt de partida. I això de les plataformes, són plataformes que manifesten el malestar. A França una comunió dels representants institucionals i professionals com aquí no s’ha trobat.

    Les plataformes són molt respectables però són plataformes. Jo represento a tots els metges per exemple. Que les institucions que representem el sector professional l’acadèmic i el científic ens hàgim posat d’acord amb el diagnòstic i el tractament, crec que és el que s’ha de posar en valor a Catalunya. I ho hem fet des d’una perspectiva realista. Ja som conscients de quines són els dificultats però precisament si la gent més sensata amb propostes raonables i raonades buscant el consens, de forma molt transversal, gent de diferents sectors, som capaces de posar-nos d’acord, això té molt valor. I els partits polítics haurien de veure és l’oportunitat que té que siguin aquests professionals que han liderat durant la primera onada tota la resposta assistencial ara pilotin i liderin la transformació del model.

    El què demanem no és tan complicat d’entendre i té molt sentit comú però és un plantejament d’estat que força que Catalunya i l’estat es plantegin quina sanitat volen. Quin nivell volen. Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi. Ara, s’ha de fer el màxim consensuada perquè si només es fa el què vol una part serà un error perquè tindrem enfrontats a uns amb els altres i s’està utilitzant la sanitat com a element tàctic de desgast. Aquí sí que no ens hi trobaran.

    El què ha de fer la classe política i els governs és reconèixer que el sistema sanitari ha quedat molt descuidat els últims anys i necessita inversions, enfortir musculatura, accions per donar resposta a l’atenció i les necessitats dels ciutadans. Vol dir treballar l’àmbit comunitari, residencial, sociosanitari, l’hospitalari, la salut mental… i tampoc podem oblidar que l’organització a Catalunya necessita enfortir les estructures de salut pública.

    A França és una situació molt diferent. Mira que destinen a sanitat: 203.000 milions d’euros. L’estat espanyol dedica 70.000 milions. És obvi que no podem comparar-nos. Tampoc l’estat espanyol és l’estat francès. Els països que són rics són aquells que han invertit en sanitat i això és el què s’ha de fer.

    Veient que les demandes s’han de treballar i si s’implanten serà a llarg termini, com ens trobarem a l’octubre davant un possible rebrot amb tot el cansament acumulat?

    La gent pot tenir forces renovades en tenir vacances però a més si saps que a nivell polític s’han pres decisions per reformar el sistema i comencen a haver-hi acords per implementar a curt, mitjà i llarg termini, la gent tornarà millor.

    Aquest país ha demostrat moltes vegades que quan hi ha hagut comunió entre professionals, ciutadans i projecte polític ens hem sortit molt bé. Aquí hi ha una oportunitat màxima perquè a més tot això té el suport de l’opinió publica i l’opinió publicada. A tots els mitjans de comunicació almenys a Catalunya hi ha unanimitat que cal reforçar la sanitat.

    El conflicte no és bo en sanitat perquè acaba perjudicant els ciutadans i en som conscients però a vegades hi ha una dinàmica… Al COMB ni al seu president els hi correspon convocar cap mobilització però jo he avisat. Si no atenen als qui fem tot l’esforç en positiu, estarem en mans de moviments de tot tipus i si no hi ha interlocutors sensibles doncs podem malbaratar una gran oportunitat.

    Jo treballaré per bons acords però si no són atesos, el conflicte estarà servit segur i nosaltres ja no formarem part de la solució. Nosaltres els professionals i els que representem els professionals som part de la solució. Cal remarcar que no hem fet un exercici acadèmic i prou. El què hem fet és perquè ens estimem el sistema sanitari i creiem que és una gran oportunitat de futur.

  • Margarita Esteve: «La crisi torna a posar-se en evidència i això no aguantarà sinó es prenen decisions»

    Margarita Esteve és infermera especialitzada en pediatria i puericultura però des de l’any 1990 ha sigut directora infermera en diversos centres. Des del 2008 ho és a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. A més, també és presidenta de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres. Aquest any es va presentar a les eleccions a la presidència del Col·legi d’Infermeres i infermers de Barcelona. Com ella mateixa diu a la biografia de la seva candidatura: «La meva carrera professional i expertesa ha estat focalitzada en càrrecs de direcció i d’alta direcció».

    La sortida del pic de la pandèmia de la COVID-19 que ens ha dut de nou a una crisi sanitària és una molt bona ocasió per parlar amb ella.

    Comencem amb una pregunta comú aquests dies però sempre necessària. Com valores la gestió de la pandèmia?

    Sí. S’ha explicat tant el que s’ha fet… Tampoc t’explicaré tantes coses en essència però si he de fer una valoració en aquests moments seria que s’ha de pensar en positiu tot el què ha passat. És veritat que ens hem hagut d’adaptar d’una manera molt ràpida i això no ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Muntar unitats en sis hores i que tothom s’ha posat en marxa i en solfa… S’ha de destacar tota la reorganització del personal, amb noves contractacions i intentant adaptar els perfils professionals a la realitat que teníem.

    Ens hem sortit bé i però això volia dir que ningú podia fer festa, ni agafar-se un dia i tothom havia de tenir el compromís de treballar. I aquí va haver-hi una resposta brutal per part de tots els professionals. Una realitat és aquesta però després hi ha tota la incertesa de tot allò desconegut i la por al contagi.

    Com s’ha viscut des d’infermeria concretament?

    Nosaltres som infermeres i estem al costat del risc sempre, amb el tema de la sida, amb malalties infeccioses… La gent es protegeix mentre nosaltres estem acostumats a conviure-hi. El què sí que és veritat és que la COVID és una malaltia totalment desconeguda, amb un contagi molt ràpid i on la gent feia unes evolucions de manera molt ràpida… En qüestió d’hores passava de tenir símptomes molt lleus a estar molt greu. Això emocionalment tindrà un impacte molt gran. Les pors han estat un determinant en tot el procés, de fet.

    Dit això, problemes que penso que vam tenir va ser el material i la incertesa de totes les EPI. Jo crec que material no ens en va faltar però sempre hi havia la preocupació de si l’endemà en tindríem. Això va marcar una restricció i es va viure molt malament i es va viure molt malament. I les infermeres de primera línia més que ningú.

    Es va haver d’innovar i fer molta pinya

    Com a coses positives parlaria del treball en equip. Tothom ajudava tothom amb una predisposició i un compromís… També institucional. Crec que s’ha de ressaltar perquè va sorprendre com tothom anava dient «el què calgui». És una de les coses bones que hem après i també com hem sigut capaços de reinventar-nos. Això de dir ‘escolta, jo he de fer el què calgui i miro bé com ho faig i amb quina rapidesa ho faig’.

    Entre fer el què calgui estava fer d’enllaç entre malalts i família

    Sí. La manera de relacionar-nos també ha canviat tant entre nosaltres com amb les famílies. És un tema cabdal com afectava emocionalment l’aïllament dels malalts que teníem ingressats, que lògicament els havíem de tenir aïllats, i com les infermeres intentàvem que no es perdés aquesta relació amb la família a través de telèfon, a través de tauletes… Hem d’aprendre per si hi ha un possible brot de cara el futur i no fer els mateixos errors que s’han fet durant el procés perquè hi ha hagut moltes coses millorables evidentment.

    Fa dos anys es deia que la sanitat catalana necessitava un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Ara hi ha hagut contractacions puntuals però ja s’han anat rescindit els contractes. No sé si hagués sigut una bona oportunitat per canviar ràtios

    Sí, però pensa que això és un tema econòmic. A falta de personal i com hi ha molta por que hi hagi rebrot, hem fet dues coses: intentar concentrar les vacances del personal de juny a setembre per garantir que la gent pugui descansar. Si la gent vol fer vacances a l’octubre, tu no pots garantir que les puguin fer perquè tothom està parlant del rebrot octubre-novembre. Per tant, nosaltres com organització tenim molta por d’això. També hem intentat fer contractes llargs. Hem intentat allargar a 10 mesos alguns i sobretot les infermeres de la UCI o de llocs molt especials tenen contractes de 12 mesos. Perquè les necessitem i hem d’estar preparats per si ve un rebrot.

    A banda d’això, algun dia s’ha de replantejar realment la ràtio. És un tema econòmic, sí. Però a part de dir ‘ai les infermeres, molt necessàries però no fem res’ hauran de passar d’allò que es diu a fets. Que pensa una cosa a més, la gent està molt cansada. Tenim els dos extrems: infermeres que ploren molt i infermeres amb molta agressivitat. És el què estem veient i és un tema de cansament, és un tema que no hi ha manera!

    Políticament s’han de replantejar què fan. A mi em preocupa molt veure la gent així de cansada. No sé si aguantaran. La crisi dels últims anys s’està tornant a posar en evidència una altra vegada. La gent està reivindicant… Vam perdre el 5%, hem destapat molts temes laborals… i la gent està dient ‘escolti torni’m allò que és meu i arregli com està això’. I això implica a tothom. Jo no sé si això aguantarà sinó es prenen decisions. Des de la conselleria estan dient que incorporaran canvis… s’ha de veure però en tot cas, no podem fer veure que tot va bé i alguna cosa s’ha de fer. No pot ser un tema només de bones voluntats, calen accions que reafirmin tots els temes que hem comentat.

    Davant la crisi sanitària, políticament s’han de replantejar què fan. No poden ser només bones voluntats, calen accions

    Al llarg dels anys s’han anat reivindicant demandes concretes sectorialitzades però ara s’ha fet veure la imatge de sanitaris en general. Això tornarà a desdibuixar-se?

    Va haver-hi un moment que només es parlava d’herois. Aquí no hi ha herois aquesta és la nostra feina i a nosaltres com a professional ens toca fer-la. És veritat que emocionalment ha estat molt dur i si que és d’agrair tot el què ha fet la població però una vegada passa això dius: ‘escolta, tanquem el parèntesis i obrim-ne un altre’. Hem d’obrir un parèntesis de debat: què fem amb el model de salut que tenim, què fem amb els professionals, com podem retenir el talent perquè la gent no marxi, com podem millorar les condicions laborals…Hi ha una sèrie de temes que són motiu de debat i ha de ser un debat polític i les infermeres hem de ser dins d’aquest debat polític. Cada vegada que es parli de salut hem de ser-hi i el gran reconeixement és posar en valor el què nosaltres sabem. Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut.

    Enmig d’aquesta pandèmia hi ha hagut l’aprovació d’uns pressupostos que potser no han tingut en compte evidències que s’han vist durant aquests dies en ser uns números posposats des de fa tres anys…

    Clar. És així. Quant de temps fa que la Primària està exigint recursos? S’atreveixen a dir que la Primària és poc resolutiva però és que perquè ho sigui necessita més professionals. Ells tenen les ganes de poder formar-se i arribar a tot però els hi falten mans i no poden. Si plantegem el futur, s’ha de fer una reflexió molt seriosa de tot aquest tema.

    Sobre el sistema de salut que es vol… Només el plantejament sobre Ferrovial ja diu molt. Des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres, que presideixes, vau tuitejar que «la gestió dels rastrejadors de la COVID-19 l’ha de fer l’Atenció Primària».

    Clar. Això ha sigut com una bomba i ha desanimat molt. La Primària ja estava fent aquest seguiment. Ho estava fent i demanava recursos per poder-ho fer millor des del dispositiu que toca. No calia fer un encàrrec fora. Aquestes són decisions que no ens toca prendre a nosaltres però igualment volem demostrar el desacord en aquest tema.

    No teniu el poder per prendre decisions però ve se us hauria de consultar com experts

    Ja saps que això a vegades és complicat.

    Tornant a ‘tothom ha fet de tot’, persones especialitzades s’han hagut de redibuixar i aprendre moltíssim. Sobre el debat de les IIR, els títols, les infermeres sense especialitat… Cap a on camina?

    A quiròfan tu no pots tenir una infermera que no té una especialitat, un màster o una formació en quiròfan. No ho pot fer una infermera generalista. Això s’ha vist, el tema de la UCI i els malalts crítics amb la pandèmia s’ha posat en evidència. Una infermera que té un malalt crític ha de tenir un coneixement concret.

    Que surtin les especialitats és un tema de reivindicació de fa anys. Ara mateix tenim poques especialitats reconegudes i és un tema pendent i una necessitat. Per exemple, ho és tenir infermeres de pràctica avançada. Hi ha una quantitat de reptes dins el món sanitari i dins el col·lectiu infermer que s’han de tocar i s’han de posar sobre la taula.

    Te n’adones que no tothom pot fer de tot. Les infermeres tenim coneixement però cada cop tenim coneixement més específic de cara el pacient que estem cuidant, sobretot en els hospitals terciaris. En els terciaris te n’adones que no tothom serveix per tot. Un malalt fràgil ha de tenir algú que sàpiga tractar-lo. Tu no pots curar igual una persona de 90 anys que una de 30. Tenen unes característiques totalment diferents i això ho dóna el coneixement i l’expertesa i hem de caminar cap aquí.

    Aquests dies amb la pandèmia hem tingut infermeres generalistes amb pacients crítics i això ha sigut un problema. Hem hagut de formar la gent de pressa i això també ha generat molta angoixa… Al final ens hem sortit bé perquè hi ha hagut una col·laboració i un treball d’equip brutal però ha sigut dura l’experiència. En resum, les especialitats s’han d’abordar i en un futur pròxim. No podem esperar però és un tema que no depèn de nosaltres, depèn de Madrid…

    Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut

    A banda de les especialitats també s’ha obert un debat sobre el treball a distància i la tecnologia.

    Ens hem de reinventar. Tecnològicament ens hem de reinventar. Tot i que la nostra professió té a veure amb la presència i el contacte amb el pacient i difícilment una màquina et pot suplir. Però sí que és veritat que són instruments que et poden ajudar molt a calmar, que estigui tot més controlar i evitis la presència a l’hospital. Jo penso que és bo això perquè moltes vegades els pacients vénen molt a l’hospital i potser és una manera d’evitar-ho i poder fer un bon seguiment.

    Per reduir les llistes d’espera i esponjar pacients suposo però perquè no s’allarguin aquestes s’hauria de triar què és prioritari i què és sí o sí presencial.

    És el què estem fent ara amb l’excusa que les saletes d’espera no poden estar plenes. Estem fent consultes matí i tarda i flexibilització d’horaris per evitar aglomeracions. Si hem d’evitar que el malalt vingui cada dos per tres, doncs fem ús de la visita telefònica per fer seguiment. De fet és el que s’ha estat fent durant tota la pandèmia, aquest seguiment, quan la visita no podia ser presencial. I la veritat és que els resultats són òptims. És un tema treballar-ho i perfeccionar-ho.

    Sense deixar de banda l’anàlisi de l’accessibilitat del pacient

    Està claríssim. Has de valorar tot el perfil dels pacients. No tots poden fer visita telemàtica però hi ha molt pacient que sí, que si tu el truques i li dius que com està, que què li sembla, com es troba… ‘escolti que el veuré d’aquí un mes o el tornaré a trucar en 15 dies’!. Hi ha un tipus de pacient que es pot beneficiar d’aquest funcionament. Però mai es pot suplir la presència.

  • Sánchez-Amat: «Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal»

    Just fa un any, el passat 4 de juny de 2019 es va votar la constitució d’una nova Junta Directiva del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Meritxell Sánchez-Amat va ser escollida com a presidenta. Durant aquest any l’Atenció Primària, com tot el sistema sanitari, social i econòmic, s’ha trobat amb la pandèmia de la COVID-19 capgirant les maneres de fer. Saturació, poc personal, moltes hores, pocs recursos,desigualtats territorials… eren elements que ja existien abans però que ara s’han vist agreujats.

    Parlem amb Sánchez-Amat sobre la situació de l’Atenció Primària mentre surt del pic de la pandèmia i després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien.

    On deixa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya a l’Atenció Primària?

    Ens deixa on érem. Hem guanyat presència en el discurs però en la concreció seguim estant a la cua tan en la distribució de recursos com en l’atorgació de responsabilitat i de capacitat de decisió.

    Malgrat que es van omplir la boca que s’augmentava el pressupost destinat a la primària la veritat és que és anecdòtic. Venim de molt enrere, amb la crisi es va retallar més que en l’atenció hospitalària i amb la recuperació vam recuperar menys, si és que vam recuperar, que l’atenció hospitalària.

    Enmig d’aquests tres anys sense pressupostos es van celebrar les primeres parts del Fòrum de Diàleg Professional. Tot i incorporar un punt sencer destinat a l’Atenció Primària, això no s’ha reflectit en diners?

    Ni en diners de cara els pressupostos ni en la pràctica. No s’ha donat cos a la figura dels professionals referents de l’Atenció Primària com la guia per al pacient pel recorregut del sistema sanitari. Quan tu fas una derivació a una interconsulta d’un servei hospitalari, el pacient és com si el perdessis d’alguna manera. Ningú et consulta ni en general es té en compte. Serveixes per fer la funció de porta d’entrada, això sí que ens ho atorguen però amb portes falses perquè les urgències sovint són una porta falsa que només fan la funció de filtre. Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… Tot això el sistema sanitari ho desaprofita totalment i això és una causa d’inequitat, ineficiència i ineficàcia brutal.

    Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… però això el sistema sanitari ho desaprofita

    Què caldria més enllà de diners per caminar cap a una societat primarista?

    Els diners són importants perquè en Atenció Primària la nostra tecnologia són les persones. No necessitem grans instal·lacions ni maquinària però si necessitem persones per poder anar als domicilis, per poder fer el seguiment… Ara no tenim Atenció Primària perquè ja no compleix les funcions bàsiques per ser-ho: no té el material disponible que és el personal.

    D’altra banda, si la informació que aquest personal té no la fas servir, no l’estàs aprofitant ni estàs donant la importància d’aquest nivell d’atenció en el sistema.

    El sindicat Metges de Catalunya es queixava que no s’havien complert els acords de sortida de vaga. Com ho veieu això des del FoCAP?

    Jo crec que no hi havia voluntat real. Per començar, dels acords de sortida de vaga ja estàvem en desacord en moltes coses. Per exemple, la limitació del número de visites generava unes llistes d’espera i les empitjorava sense donar tampoc una bona oferta la població. A més, seguim igual a nivell de personal de pressupost.

    Des del FoCAP vam fer un dodecàleg de demandes en aquest sentit. Fa uns mesos vam fer un acte a la Capella de la Misericòrdia i no s’havia fet res. Hi ha coses que costen diners però hi ha altres que no… Si no es prenen decisions valentes el discurs és buit i ara, després de la situació amb la sortida de vaga la gent està esgotada i sense esma.

    Ara ha sorgit el moviment de Sanitàries en lluita. Si bé es mobilitza majoritàriament en hospitals, la Marea pensionista es troba davant d’un Centre d’Atenció Primària.

    La mobilització en AP és més difícil. Des del FoCAP convoquem com també ho fa Rebel·lió Primària cada dimecres a les 14h als CAP.

    I dic que costa perquè a vegades els moviments són també hospitalocèntrics i són un reflex del sistema que tenim. Moltes vegades la mobilització està molt centrada en l’atenció hospitalària: més llits, més tractaments, menys llistes d’espera en hospitals… I això passa perquè costa veure quins són els beneficis en l’Atenció Primària. No són espectaculars, ni salven vides al moment però són una cosa a més llarg termini.

    Al llarg de la pandèmia ha tingut molta importància l’Atenció Primària però us trobàveu amb barreres i centres tancats. Com està això ara?

    Encara no estan tots oberts i no donen la llista dels tancats. Al principi el Departament va dir si tens símptomes truca al 061 o al teu centre i després van tancar molts CAP. A Barcelona per exemple volien concentrar els Equips en alguns punts, en els centres que tenen radiologia i si no es va fer, va ser perquè van haver-hi queixes.

    A vegades creuen que l’Atenció Primària fa receptes i baixes i que, per tant, si només fan això, davant una crisi sanitària, les receptes i les baixes no son prioritàries. Doncs a tota aquesta gent els tanquem i els repartim pel territori a fer altres coses, diuen. Hem demostrat que tot el que ens han donat de més ho hem fet: les residencies, els hotels de salut, tota la gestió de permisos del personal, coses que en teoria haurien de fer les mútues laborals i ho hem fet nosaltres i sent els mateixos o menys per problemes de malaltia i de baixes laborals derivades de la pròpia pandèmia. Tot això ho hem fet malgrat i sense el reconeixement. Parlar del 061 mentre s’està deixant morir l’AP vol dir que no es valora i que s’està deixant morir a poc a poc.

    Com avancen les demandes perquè us enviïn PCR?

    No hem recollit on falta però aquest ha estat un altre desgavell. Els hospitals estan fent PCR sistemàticament a tots els pacients que han d’ingressar per cirurgia o a fer proves invasives com colonoscòpies i tenen els resultats en 12-24h. Els equips d’atenció primària van començar l’11 de maig amb el programa aquest que han anomenat Orfeu però que més aviat li haurien de dir Frankenstein perquè estan trigant una setmana en donar els resultats.

    Ara han desmantellat l’Orfeu i ja ho estem fent amb els laboratoris habituals. Però s’han dedicat a fer proves per pacients asimptomàtics que havien d’ingressar a l’hospital sense que quedi clara l’eficàcia ni la necessitat d’aquestes proves. En qualsevol cas hauríem d’haver primat les proves en pacients amb símptomes i no ha estat així. Falta una planificació.

    En resum: estem fent tota la feina, no ens donen recursos i a més a més no ens prioritzen a l’hora de fer coses que ens encarreguen i que són importants. Ser la ventafocs del sistema es desgastant.

    En la presencialitat acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere

    Quins problemes heu trobat a l’hora d’organitzar-se? Què passa amb els usos del temps i el teletreball? Les consultes virtuals abans no es comptabilitzaven i ara això potser canvia.

    Aquí cal fer un parèntesi. No ens compten el temps per fer les coses. La feina és la que hi ha i el què hem de demanar és poder organitzar-nos nosaltres. Ens cal autonomia per poder organitzar-nos de la manera que creiem que és millor. No volem que ens donin 10 minuts per fer tres consultes telemàtiques. Hi ha la tendència que ens organitzin el temps quan això és impossible perquè ningú sap quina és la feina què fem excepte nosaltres. Quan allò important és el resultat de l’atenció de la salut de les persones… són coses que no es poden comptar.

    Sobre el teletreball… treballar des de casa no seria exactament fer feina telemàtica i amb això sí que hem fet un salt molt gran, ja que fins ara estava potser reservat a pacients d’un perfil més jove. També és cert que hi havia moltes reticències per part dels professionals en pensar que la gent el que vol és veure’ns i que hi ha coses que per telèfon no es poden fer o donar resultats i prefereixen fer-ho presencialment. Amb aquesta situació que ens ha forçat a fer-ho telemàticament, els pacients ho accepten millor i tu també saps que és millor pel pacient per reduir contagis. Això ha creat un estat d’opinió més favorable a acceptar i a fer aquest tipus de visita.

    Dit això, les visites telemàtiques tenen el paper que tenen. No substituiran les visites presencials i a més també hem vist que funcionen millor quan el pacient i el professional es coneixen perquè hi ha una confiança establerta i tot funciona.

    Un altre aspecte que demostra que la presencialitat és imprescindible és que moltes vegades els motius de consulta que porten la gent al centre no són la causa en si. Hi ha molt patiment emocional que potser es manifesta a través d’una lumbàlgia i en la visita a través de l’escolta, del coneixement que tu tens sobre el pacient, doncs acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere.

    La presencialitat no la podem abandonar tampoc en els domicilis que són un valor de l’AP. Moltes vegades la saturació de les visites, que reaccionem a les demandes de la població reactivament… fa que ens oblidem del terreny del domicili també on infermeria fa un paper molt important. I aquesta és una manera de minimitzar el risc per les persones: anar tu no abans que vinguin.

    Heu hagut de fer canvis en els horaris i el treball durant aquest temps entenc.

    Hi ha hagut canvis temporals i aquí ha sigut molt important el lideratge dels equips. Les gerències quedaven molt amunt i no coneixien la realitat i a més la realitat dels territoris era molt diferent. Alguns equips tenien molta gent de baixa ja fos per clínica o per contacte i no podien afrontar la situació igual que en equips on només faltava un 10% de personal. Els equips amb directius que s’han preocupat de cuidar han viscut millor aquesta situació.

    El model de gestió de les residències s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model

    Aquesta càrrega podrà portar a baixes derivades per problemes de salut mental o mals derivats de l’augment en el volum de feina.

    La realitat d’això es tan variada en el territori… La gent ara ha donat la cara, hem canviat els horaris, la manera de treballar, hem assumit coses que no fèiem… Ho hem fet i ningú ha dubtat que és el que calia fer. Ara la situació s’està relaxant i hem de seguir fent molta feina però també replantejar-nos coses que fèiem que potser podem canviar i introduir-ne de noves. Més que res que seguirem fent el què fèiem però també hi haurà coses derivades de la COVID.

    Cal dir que l’Atenció Primària ha assumit les residències i ha posat ordre en un desgavell que no només estava causat per la COVID. Ara jo crec que no s’acceptarà que això es tregui dels Equips d’AP i es torni a donar a qui ho feia abans. A les residències hi ha molt professional molt compromès que malgrat les condicions en les quals treballen ho ha donat tot però el model de gestió s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model quan qui ha tret les castanyes del foc serien els equips d’atenció primària.

  • Incertesa entre els nous metges: fi de curs treballant contra la COVID i sense la data del MIR

    L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR.

    El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho faran durant el mes de juliol per entrar a la seva plaça de resident durant el setembre de 2020.

    L’Anna Aguilar explica que estudiar de juny a gener ja és una idea que a ningú li ve de gust però que, a més, davant aquesta situació d’incertesa, la sensació és encara més estranya. És per això que estudiants de totes les facultats de medicina de l’estat s’han ajuntat en una campanya a xarxes per exigir com a mínim la publicació d’una data, sigui quina sigui. «No és que vulguem demanar que el MIR sigui el gener o el maig, volem saber la data». I especifica que, si fos per ella, «preferiria que fos com més aviat millor».

    I és que canvia molt saber si encares l’estudi a 7 o a 9 mesos vista. Aguilar també creu que tindria molt sentit que l’examen sempre fos al maig, comencessis la residència al setembre i el canvi d’any anés de curs escolar a curs escolar. Per converses amb metges que ja ho han passat, apunta que començant al maig a vegades no hi ha molta continuïtat de formació: «el més lògic seria acabar la carrera al juny, gaudir l’estiu, estudiar pel MIR a l’acadèmia de setembre a abril i aleshores fer l’examen».

    Com també sostenen les seves companyes de classe, el MIR és un dels exàmens més competitius que existeix. L’Andrea Arango apunta que la base d’ajornar-ho tot un mes no existeix: «si tu no et poses a estudiar, els altres sí que ho faran i les acadèmies això ho saben… No ens diran ‘d’acord, pren-te un mes de vacances’». «Si comences més tard», completa la Patrícia Díaz, «et quedes enrere».

    Elles tres han tingut la sort de trobar-se en un trimestre on només els hi quedava una assignatura per fer, pediatria. L’examen de ginecologia el van fer a finals de març, just abans d’entrar a treballar però ja des del confinament. L’altra classe no ha tingut tanta sort doncs encara estava fent rotacions de pràctiques hospitalàries i faltaven alguns Treballs de Final de Grau per entregar.

    «La coordinadora de l’assignatura ens ha posat moltes facilitats i ha sigut molt comprensiva pels que estàvem treballant. Si teníem una setmana per fer un treball, ens donava un mes i en comptes de marcar com obligatòries el 100% de les tasques, només ho era un 70%», explica Aguilar. Tot això però, poc acostumades a aquestes dinàmiques, no ha estat massa positiu per exemple per Andrea Arango: «no hem pogut fer ni pràctiques ni seminaris i estem fent molta feina per ordinador: classes online, treballs… i a mi són coses que no m’agraden. Quan anava a l’hospital al matí treballava i a la tarda estudiava però ara sense horaris… jo sóc de les que necessita anar a la biblioteca».

    I és que s’han trobat amb l’últim examen de la carrera programat per l’11 de juny i l’inici de les acadèmies pel MIR entre el 22 i el 25 de juny. «Acabar, no tenir ni un mes de vacances, no fer el viatge de final de curs, no haver-te graduat, no poder ni trobar-te amb tots els teus amics i posar-te directament a estudiar el MIR… és una mica dur», descriu Arango. En aquest sentit, la UB ja els hi va comunicar fa prop de dos mesos que la graduació es posposava pel 23 d’octubre. Esperen que pugui ser així però no les tenen totes.

    Aguilar amb dos companys dins l’Hotel Salut de plaça Espanya

    La primera experiència professional en temps de coronavirus

    Al principi de l’estat d’alarma i davant la necessitat imperant de sumar professionals, Salut va anunciar que recorreria a personal jubilat i a estudiants per a cobrir algunes tasques. Als estudiants de la UB del Clínic de Barcelona primer els hi va arribar una petició per donar suport al servei de preventiva del Clínic. La demanda anava dirigida a estudiants d’entre tercer i sisè per fer de voluntaris. Van ser els alumnes de cinquè, atès que aquest és l’any que fan l’assignatura de medicina preventiva, els que van coordinar tota la xarxa d’estudiants. Van ser tants els que s’hi van apuntar que només calia assistir un matí o una tarda per setmana. La tasca consistia a fer seguiment dels contactes d’aquelles persones que havien donat positiu en COVID i es trobaven ingressades a l’hospital.

    Una setmana després que comencés aquesta iniciativa els alumnes de sisè que prèviament s’havien apuntat per treballar van rebre una notificació on se’ls hi deia que començaven a treballar.

    «Des del principi del confinament, en veure que la capacitat dels hospitals començava a estar molt saturada vam pensar que qualsevol cosa que poguéssim fer per ajudar seria interessant», relata Anna Aguilar. A més a ella, comenta, se li plantejava el dubte sobre si això s’havia de fer des del voluntariat: «crec que tot treball del sector públic ha d’estar remunerat. No podia ser que amb el discurs del voluntariat ens exposéssim al virus i féssim hores que els governs havien de pagar a altres professionals».

    Així, el 30 de març van començar a treballar 50 o 60 estudiants del Clínic i després a mitjans d’abril es van incorporar uns altres 20 o 30. No a tots els han arribat a trucar, ja que en omplir el formulari els hi preguntaven les zones on vivien per estar el màxim a prop del centre assignat. Més o menys el 90% dels estudiants del Clínic van acabar al mateix Hospital Clínic o a l’Hospital de plaça Espanya vinculat al Clínic. Han estat treballant amb el contracte d’auxiliar sanitari des del 30 de març fins que s’han anat rescindint els contractes a mesura que s’han anat tancant les sales o les plantes on es trobaven.

    Aguilar, per exemple, va tenir contracte del 30 de març a l’1 de maig a l’hotel salut del Clínic. Una de les seves tasques era recollir dades per estudis que es faran al Clínic. També redactaven cursos clínics, donaven altes, feien el contacte amb les famílies i treien el màxim de càrrega als metges. «Nosaltres pensàvem que la nostra feina seria una mica diferent de la que ha estat. Al principi a les notícies només veiem saturació, torns molt llargs i gent treballant a qualsevol hora però per nosaltres no ha estat així», explica Aguilar. I és que opina que els professionals partien de la premissa que els estudiants no tinguessin contacte amb malalts perquè no estan ni col·legiats ni assegurats.

    Per la seva part, Patrícia Díaz va treballar a l’hotel associat a l’Hospital Can Ruti del 28 de març al 17 de maig. En el seu cas podria haver seguit treballant fins finals de mes però veient que la pressió assistencial s’havia reduït va deixar l’hotel per afrontar l’últim examen de la carrera.

    Com a la resta d’hotels del territori, allà es trobaven els pacients més lleus que ja havien d’acabar de fer l’aïllament per poder tornar a casa seva. La problemàtica afegida de l’hotel on va treballar Díaz eren els determinants socioeconòmics que acompanyaven els pacients. «Alguns vivien amb sis persones més, no tenien una habitació on poder estar sols ni un bany que no haguessin de compartir», relata. Així, explica que al principi anaven a l’hotel a fer l’aïllament dels 15 dies però després els protocols van canviar i no els deixaven marxar fins que passessin 30 dies de l’inici de la clínica i la PCR sortia negativa.

    A diferència d’Aguilar, Díaz si va tenir contacte amb algun pacient però molt circumstancialment: «passar a veure’ls ho fèiem poc. Els trucàvem cada dia a l’habitació, els hi preguntàvem com estaven, com havien passat la nit, si tenien sensació de febre… miràvem les constants que ens donava infermeria i fèiem els cursos». Només si algú es trobava malament sí que es vestien i anaven a l’habitació però en aquests casos ho acostumava a fer un metge o resident.

    En alguns casos, si el pacient empitjorava, sí que els havien d’enviar de nou amb ambulància cap a Can Ruti però en general no va trobar-se amb res greu i, afegeix que, de fet, tots els dolors centro toràcics que es van trobar eren per ansietat.

    Per últim, a l’Andrea Arango li va tocar treballar del 30 de març al 30 d’abril a la Unitat de Vigilància Intensiva i Intermèdia Respiratòria (UVIR) del Clínic. Ens comenta que justament durant el temps que va estar ella allà va ser el de més intensitat i menys personal, ja que alguns agafaven la COVID i havien de passar justament els 15 dies d’aïllament.

    Arango ens explica que «al principi va ser una mica estrany perquè ningú sabia ben bé què fèiem nosaltres allà, ni que podíem fer. La primera setmana va ser rara». Finalment, ajudaven amb tot el tema informàtic: «per evitar fer entrades innecessàries passàvem visita per ordinador i anàvem mirant les constants, les proves… Miràvem què els hi havia passat a la nit als pacients i depèn com els metges sí que entraven». Qui sempre entrava infermeria per canviar vies o canviar medicació. A part també realitzava com les seves companyes els cursos clínics. A la UCI es triga gairebé dues hores a fer-ho per la quantitat de dades que s’havien d’introduir. Això i demanar proves com ara radiografies i analítiques era bàsicament el que va fer durant el seu pas pel Clínic. En el seu cas, el contacte amb les famílies el realitzaven els metges adjunts perquè «com es tractava de pacients que estaven tocadets, era millor que informés qui més en sabia per poder donar més informació».

    Hotel Catalonia Plaza adscrit al Clínic / Flickr: francisco avia_ Hospital Clínic Barcelona

    Hotels i hospitals, condicionants de la tria d’especialitat?

    Aquesta experiència els hi ha aportat nous coneixements i també noves idees. Més enllà de la feina i la tasca feta, han tingut oportunitat de parlar amb professionals i residents de diferents especialitats.

    L’Anna sempre havia volgut triar una mèdica i no una quirúrgica i la feina que ha estat fent ha caminat cap a aquesta direcció, cosa que l’ha reafirmat. «En treballar amb residents de totes les especialitats possibles, des d’hematologia, urologia o neurologia, he tingut l’oportunitat per parlar sobre els pros i els contres de cadascuna».

    La Patrícia tenia bastant clar que volia fer ginecologia. Durant el seu pas per l’hotel ha estat amb adjunts de dermatologia i al·lergologia, metges que també s’han hagut de renovar formativament durant aquesta pandèmia. El què ha tret d’ells és que hi ha especialitats que viuen millor que altres. «Els dermatòlegs viuen bé i els ginecòlegs fan moltes guàrdies. Això em va fer pensar a posar en una balança quina és l’especialitat què vull fer i que em farà feliç i quina és la vida que vull tenir i si em vull dedicar el 100% a la medicina o no… Vull tenir una mica de vida i depèn de l’hospital i de l’especialitat això canvia moltíssim. Preferiria no guanyar tants diners i tenir més vida personal i d’oci», conclou.

    L’Andrea sempre havia pensat a fer cirurgia, després va canviar a alguna mèdica i després, durant aquest últim any, ha passat a voler fer anestèsia. La pneumologia mai li ha agradat i és amb qui ha estat a la UVIR però sí que això li ha servit per conèixer de més a prop com funcionen els intensius i plantejar-se si caminar cap aquí o pensar en l’àmbit d’urgències.

  • Sanfilippo BCN reiventa com captar fons per als seus assaigs clínics en època de confinament

    El Pol és un adolescent de 17 anys que té la malaltia coneguda com San Filippo de tipus C. Aquesta malaltia és un trastorn genètic caracteritzat per la pèrdua o alteració de la funció de certs enzims involucrats en la descomposició d’un grup de molècules de sucre anomenades glicosaminoglicans. Com a resultat, els pacients acumulen molècules de sucre parcialment descompostes que es tornen tòxiques per a les cèl·lules i els teixits. Aquestes substàncies s’acumulen en el seu cervell, tornant-se tòxiques danyant gradualment totes les cèl·lules fins a matar-les.

    És una malaltia que es desenvolupa durant els primers anys de vida de la persona: els nens afectats per ella neixen aparentment normals fins arribats els 2 – 5 anys d’edat. La toxicitat provoca entre altres múltiples efectes, una severa deterioració motriu i mental, provocant-los una mort prematura, entre els 15 i els 20 anys d’edat.

    El cas del Pol va ser molt atípic. Fins els 6 anys no va perdre l’audició i, com ens explica la seva mare, Belén Zafra, presidenta de l’Associació SanFilippo Barcelona, «fins aquella edat tot anava bé: jugava a hoquei, parlava bé el català i el castellà…». Amb la pèrdua d’audició li van donar uns audiòfons alhora que van començar a buscar d’on podia venir la pèrdua. Al cap d’un any els hi donaven un diagnòstic que no havien escoltat mai. «El cop va ser impressionant i a partir d’aquí doncs vaig crear l’associació i vaig començar a buscar científics, el què fem els pares quan no tenim res a la mà».

    Músicos en cuarentena, una iniciativa literària i musical solidària

    Amb el confinament, així com ha passat amb moltes altres, l’associació Sanfilippo amb Belén Zafra al capdavant pot afrontar problemes econòmics. L’Associació no rep ajudes de l’estat i ara mateix està finançant diverses línies d’investigació de teràpia gènica de Trehalose.

    «Quan van declarar l’estat d’alarma em vaig morir de por. Ara què faig? Ja tenia tota la programació d’aquest any feta i per captar diners tot es basava en activitats esportives o culturals…». En aquesta situació, Zafra va decidir moure’s per les xarxes amb antics coneguts del món de la música que ja abans l’havien ajudat amb difusió i activitats. La seva proposta era trobar 50 textos i publicar un llibre… En va reunir 62.

    Així, el llibre Músicos en cuarentena, recull experiències, estats d’ànim i anècdotes de músics i cantants durant el seu confinament. Els fons que es recullin aniran destinats a l’inici de dos assaigs clínics.

    I és que de la síndrome de Sanfilippo hi ha quatre tipus. Dels tipus A i B hi ha 6.000 nens al món i hi ha algunes línies d’investigació iniciades. La més recentment és un assaig clínic de fase 2 per explorar la seguretat i l’eficiència d’un sucre comú anomenat trehalosa com a tractament.

    Així, quan la Belén va iniciar la cerca d’informació ara fa 10 anys es va trobar que per als tipus A i B ja hi havia línies d’investigació iniciades. No era així amb el cas C o el D. I el seu fill justament tenia la síndrome del tipus C. En aquell moment només hi ha via 200 nens al món i no hi havia res. «Al cap d’un any del diagnòstic vaig trobar científics a les universitats de Montreal, a Manchester i a Barcelona. Ens vam ajuntar a un hospital de Nova York i vam començar a treballar amb teràpia gènica, és a dir, introduir el gen correcte dins el cervell. Abans això era inviable però ara ja existeixen vectors que són factibles», ens explica Zafra.

    Sis milions d’euros per iniciar els assaigs clínics

    Amb el pas d’aquests 10 anys des de l’inici ara Zafra ens explica que ja han aconseguit tenir els models animals tots curats. «L’Agència Europea del Medicament ens va demanar que primer treballéssim amb ratolins, després amb primats i després amb ovelles que tenen el cervell del mateixa mida que un humà… tot això està fet», segueix.

    Quin és el problema doncs si s’està avançant bé? «Això ens ha costat 1.650.000 euros en 10 anys. Ara ens demanen 3 milions d’euros per iniciar un assaig a Europa i 3 milions d’euros pels Estats Units», diu Zafra qui fins i tot va crear un consorci mundial. Donat que hi ha tan pocs casos al món calia que s’ajudessin entre tots per iniciar els assaigs clínics necessaris per arribar al mercat.

    Ara però la urgència és més alta. «No ens queda temps. El meu fill té 17 anys i, com el meu, han crescut tots i estem súper espantats… O trobem una farmacèutica o no arribarem a temps», apunta. Alhora que afegeix que evidentment això s’ha d’acabar pel nen que sigui però que si arribessin pels seus, seria molt millor.

    El Pol ja té un 82% de discapacitat i per acompanyar-lo la seva mare va haver de deixar-ho tot: feina, amics, tot. Ara, durant el confinament, encara ha necessitat més dedicació. De normal, aquest tipus de nens tenen moltes pors infundades, no es deixen tocar i, a més a més, són molt rutinaris. L’aïllament a casa ha estat dur per ells. La Belén ens explica que el seu fill ha estat «catatònic»: «ha tingut epilèpsies elàstiques, que són atacs de riure de dia i de nit i això el deixava rebentat muscularment, a part de l’ensurt que t’emportes perquè es quedava encallat».

    També relata que durant dues setmanes va començar a bavejar i s’ofegava amb les seves baves i tot sense entendre per què. «Portem un confinament on cada dia hem trucat dia a la neuròloga perquè ens digués ‘canvia això, puja-li això, baixa aquesta’, anem provant i intentant mantenir-lo… anava a dir decentment, però decentment no està!»

    Amb el llibre volen doncs ajudar a reprendre les investigacions. Sortirà durant el mes de juny a la venda.

  • «Sense test per diagnosticar, el més sensible és la radiologia toràcica però les màquines estan obsoletes»

    Un cop superada la primera fase de la pandèmia aguda del SARS-Cov-2 (Covid19), i en el context d’un progressiu descens dels casos propis de la malaltia als hospitals, es planteja la necessitat de recuperar l’atenció en els centres sanitaris. Per això, des de Radiòlegs de Catalunya, s’han elaborat unes propostes d’actuació en la fase de desconfinament, per als centres sanitaris catalans. Unes propostes que ajudaran als serveis a conviure amb la COVID-19 als hospitals.

    Donat que molts pacients passen per les seves mans, els departaments de Diagnòstic per la Imatge seran elements clau per a poder recuperar aquesta normalitat. Des de Radiòlegs de Catalunya recorden la resposta que han donat aquestes àrees de diagnosi per la imatge en les setmanes de màxima exigència provocades per la pandèmia als centres sanitaris: la seva intervenció ha estat determinant per a la diagnosi, tècniques d’intervencionisme quan calia, i seguiment de la patologia, en col·laboració estreta amb les altres especialitats.

    Ara, consideren, cal estructurar la tornada progressiva a l’activitat, que ha de ser adaptada i adaptable a l’evolució de la pandèmia i potenciar la pràctica segura del personal en contacte amb els pacients.

    parlem sobre el paper de la radiologia, la feina feta, la feina pendent de fer, el teletreball i noves reestructuracions amb teresa Maristany, la presidenta de Radiòlegs de Catalunya.

    Com neix la idea de redactar unes «Recomanacions pel restabliment de l’activitat als Departaments de Diagnòstic per la Imatge segons l’evolució de la pandèmia del SARS-Cov-2»?

    La idea neix no només del què hem viscut aquests dos mesos, l’aturada d’activitats, el 80% de desprogramacions… sinó en pensar com després tot això se’ns vindria a sobre. I més com a servei central que som, que no hi ha pacient que no passi per nosaltres abans d’anar a l’especialista gairebé.

    Vam dir «o fem unes recomanacions o se’ns menjaran vius». Ens havíem d’avançar per evitar trobar-nos la voràgine i que hi hagi un col·lapse o un coll d’ampolla. També hem de tenir cura dels nostres professionals i dels pacients. Així, quan acabi la pandèmia i comencem aquest període, aquesta fase nova de començar a programar pacients, caldrà que no hi hagi molta aglomeració de gent a la sala d’espera perquè sinó tindrem un rebrot. Arran de pensar totes aquestes mesures i també pensar com ens ha anat el teletreball, que ja el fèiem, i quina utilitat li podíem treure doncs vam començar a fer totes aquestes recomanacions.

    A qui les heu dirigit?

    Les vam enviar a les direccions dels hospitals, als gerents… També als nostres col·legues metges d’altres especialitats perquè amb això hem d’anar de la mà i als Col·legis de metges, a la conselleria, al CatSalut… Allà on l’administració té més pes. Hem sentit molt suport, ja ens han dit molts que ho annexen a recomanacions que estan fent des d’altres organismes.

    Ha estat un avançament perquè ja ens veiem que tots els àmbits tenien pressió. Bàsicament vam dir: «començarà i tindrem un col·lapse als serveis centrals i hem de tenir cura dels professionals i dels pacients». Així va néixer però volem aprofitar-ho també per reinventar la nostra professió i el nostre paper.

    Com dius, tornar a la normalitat és impossible de cop. Com us heu organitzat i com seguireu fent-ho a distància?

    La teleradiologia és el més antic dins de la medicina que existeix. Hi havia èpoques que no trobaves metges radiòlegs, perquè no som gaires, i els de la nit ja informaven perquè fos més econòmic a casos de Llatinoamèrica quan allà era de dia.

    Ara jo he tingut el meu staff a casa fent els informes d’escàners i ressonàncies i informant des d’allà. Quan havien de fer ecografies sí que hi anaven personalment. Hi ha hagut serveis que ho tenien ja instaurat del tot i altres, com el meu, ho fèiem així puntualment o d’urgències.

    Ara ha servit i ha quedat constatat que es pot fer molta feina des de casa. A més hem treballat molt solidàriament. El meu servei ha informat sobre casos de radiologia de tòrax d’un hospital de Madrid i ho fèiem des de casa perquè no tenien prou gent per anar a fer els informes.

    I la feina presencial com us l’heu repartit dins el servei? 

    El tècnic és qui fa la radiografia, el qui fa la ressonància. El radiòleg és qui ho informa i el que fa maneig de biòpsies o de drenatges o de curacions. Si jo trobo un nòdul a la mama, sóc jo qui la biòpsia no ho fa un tècnic. Tot el que sigui intervencionisme hem d’estar a primera línia. Com l’ecografia que també la fem nosaltres

    I tota la part de lectura des de casa.

    Clar jo puc informar des d’aquí o com si estigués a Berlin. Mentre tingui totes les eines, la banda ampla, tot el sistema operatiu… Ara s’ha constatat que això pot ser un model molt important. Ara que hem vist Barcelona amb molt poca polució, podem mirar d’instaurar d’una manera quotidiana rutines que caminin cap al teletreball. Evidentment no de sempre ni de manera fixa perquè en un hospital també fas docència i formació i l’has de fer amb qui formes al costat, colze a colze, no des de casa.

    Al CatSalut divideixen les llistes d’espera en intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i consultes externes d’especialitats. Vosaltres assumiu la major part de les proves. Teniu idea de què us podeu trobar?

    Farem el què té més sentit comú: primer els pacients que tenen pendents intervencions. Si necessiten una prova radiològica han de passar per davant. També els que estan pendents d’un diagnòstic o d’un control oncològic, els malalts ingressats, els malalts urgents que no poden esperar… per descomptat que aquests han de passar per davant de la resta.

    També és un moment idoni per fer un canvi en la radiologia. La radiologia és un servei central on tothom demana una prova o un control basant-se en la visita al metge especialista. Potser és el moment de dir prou quantitat i mirem qualitat. Mirem el valor afegit que podem fer els radiòlegs de la prova. Gestionem la necessitat diagnòstica del pacient d’acord amb l’optimització de la resposta. Que siguem nosaltres davant de la clínica del pacient qui diguem quina prova és la idònia. Donar-li molt més valor que fins ara a la nostra exploració , que érem receptors de la prova i ho seguíem i punt. Que el metge ens expliqui el problema que té amb el pacient i nosaltres recomanar quina prova cal fer.

    També per evitar fer proves innecessàries o causar iatrogènia.

    Sí. Hi ha moltes inèrcies en fer proves que no són necessàries. Hi havia controls de quists, de lipomes que són greix… No cal. Per què s’ha de fer control si no és simptomàtic? Hi ha inèrcies que s’haurien de canviar i potser ara és el moment perquè hem de triar que és el prioritari i qui ha d’estar a la sala d’espera. Hem d’esponjar i la manera d’esponjar és triar amb consens amb els clínics i triar el que cal

    Existeix la perspectiva de qui va al metge amb la necessitat que sí o sí els hi facin alguna cosa.

    Hauria de canviar. És com tot. Si s’explica la gent ho entén però ens falta educació i donar missatge. La televisió sueca va sortir que la primera ministra va fer un míting davant els nens sobre la COVID i ho van entendre.

    La ciutadania tampoc és ximple. Si tu li dius a la gent: «escolti’m de totes les ressonàncies què fem sap quantes després tenen una resolució quirúrgica o que els hi farà canviar el tractament que estan prenent». Si la gent sabés que la majoria de coses es curen soles o amb tractament simptomàtic del dolor… No té sentit que tothom que tingui un lumbago vingui a fer-se una ressonància per veure si té una hèrnia quan la majoria amb temps, repòs i antiinflamatoris es resolen sols. A veure si això ens ensenya una mica a tots.

    Per minimitzar el risc de contaminació i per seguretat del personal que està directament fent les proves, s’haurien de netejar màquines i sales després de cada pacient. Això ralentitza la tasca de primera mà.

    Per això també volíem proposar una cosa innovadora des de Radiòlegs de Catalunya. Cada servei podrà fer el que vulgui i és una suggerència, però els pacients s’hauran d’esponjar per no trobar-se molts a la sala i a banda els hi direm que si us plau no vinguin acompanyats si poden. En el meu cas a Sant Joan de Déu els nens han de venir acompanyats i hi ha gent que potser ho necessita però si es pot evitar que ho evitin.

    A banda, farem el mateix volum de feina que fèiem al matí però ho repartirem entre matins i tardes. És a dir, el mateix número de pacients però molt més esponjat: perquè les sales d’espera no estiguin plenes, per netejar els aparells i perquè si ens trobem amb casos de COVID positiu, ja ets pots imaginar com ens hem de disfressar i això porta un temps de vestir-te i desvestir-te… És important tenir aquest temps.

    Habilitareu el què heu anomenat zona neta i zona bruta?

    Exacte. Volem que tots els professionals tinguin el test. Hi ha hospitals que s’han posat les piles i ja n’han fet i estan en segons cribratges. Hem de saber si som positius o no i si l’hem passat o no. El pacient, el mateix: que no vingui mai ningú que sigui COVID o simptomàtic sense fer-li la prova per saber-ho. I més si potser li hem de fer una intervenció o una prova amb anestèsia. Sempre que sigui possible clar, si ha de ser una operació d’urgència doncs està clar que no serà així.

    I les proves espontànies, que de la visita es genera una radiografia, doncs aquestes no es podran fer. Si estem dient d’esponjar, si comencem a acceptar les espontànies, tindrem un col·lapse a les sales d’espera i tindrem un rebrot.

    Oi que estem demanant hores a les perruqueries? Doncs també per fer una radiografia. Ho fem per protegir-los

    Com ho gestionareu treballar matí i tarda, com canviaran els torns?

    Els tècnics han sigut el primer element de trinxera perquè són els que fan les radiografies, les ressonàncies, els qui van amb el portàtil a fer-les, són els que han estat més exposats. Ells ja fa torns de matí, tarda i nit i el servei funciona tot el dia. Són els metges radiòlegs els que passarem a fer tardes també. No podem exigir-ho als hospitals però el que recomanem és que durant un temps tota la feina que feien al matí la reparteixin al llarg del dia. Que la tarda sigui un mirall del matí.

    Creus que els professionals estaran d’acord?

    Doncs depèn com s’ho prenguin. Als meus jo els hi he dit que qui vingui al torn de tarda podrà fer un dia de teletreball. Això també està molt bé perquè tu tens una feina, tens un nombre n d’exploracions però no et diuen a quina hora les has de fer. Com si t’hi vols posar a les 5 del matí. La qüestió és el resultat i això a molta gent també li interessa. Ara ho posem com a model però es pot perpetuar.

    Tot el meu staff està d’acord perquè és un moment que ens hem de posar les piles, hem de sortir endavant. Entenem que els torns són importants per tenir esponjades les sales i a més pot ser una prova pilot per veure si això està aquí per quedar-se. Poder tenir un radiòleg a la tarda per fer les exploracions i que no sigui el de guàrdia no, de l’staff normal.

    Des de la conselleria deien que es preveia que totes les proves ajornades es poguessin resoldre abans que acabi el mes de juliol. Com es farà això?

    Jo crec que no s’arribarà. Quan proposo aquestes mesures és fer el mateix que fem al matí però que duri tot el dia per no tenir les sales tan plenes i poder netejar entre pacient i pacient. És tornar a l’activitat. Per això és tan important prioritzar l’activitat i tenir clar que hi ha algunes peticions que no farem mai. Ens quederem a les tardes per espaiar, no per fer més volum. Prioritzarem qui té quiròfan, qui té res oncològic, qui necessita un diagnòstic…

    A banda, com deies abans, de treballar de la mà amb els clínics, també se us obre l’oportunitat de treballar amb els metges de família ara que des del Departament de Salut s’han repartit ecògrafs als CAP. Quina lectura féu o quin treball conjunt heu pensat?

    Aquí hi ha postures diverses. Jo com a presidenta de Radiòlegs de Catalunya i la meva junta directiva hem estat sempre de la mà del president de la Medicina de Família i Comunitària. És més, fa temps vam fer un document conjunt per nosaltres poder assessorar, tutelar i facilitar que vinguessin als nostres serveis metges de família per ensenya’ls-hi a fer ecografia i fins on podien arribar. Si moltes vegades nosaltres tenim dubtes, imagina’t ells que no es dediquen a això al 100%. Volíem ser la guia per dir fins aquí podeu diagnosticar i, quan veieu que passen tals supòsits doncs ho deriveu als especialistes. Això va quedar en terreny de ningú i ara es vol tornar a començar.

    Serà útil?

    Crec que l’ecografia és com el fonendo d’abans. En un moment donat pot ser important per veure si el malalt té líquid a la panxa, a la pleura, al precardi, que està dins del cor, si pot tenir pedres o dilatació del ronyó… Ara, per fer un diagnòstic ben acurat, estarem nosaltres.

    La nostra mà saben que la tenen però s’han de posar uns límits perquè el què fa por és que es digui que l’ecografia és per tots. No és així. En algunes regions ha passat que la gent que no ho domina té dubtes i això ha derivat a un augment d’exploracions de TAC i el TAC irradia a la població.

    Quan un metge no sap fer bé l’ecografia o té un dubte demana un TAC, que el fa el radiòleg. Si l’hagués fet una persona que domina fer ecografies, potser s’hagués evitat. Repeteixo: no dic que no en sàpiguen, sinó que cal formar.

    A més, ara s’ha vist amb aquesta crisi com d’obsoletes estaven algunes màquines de diagnòstic radiològiques. Moltes s’han fos perquè els tubs tenen un número n de dispars i ja l’han sobrepassat. I pensa, i això és molt important, que el diagnòstic de COVID a molts llocs s’ha fet gràcies a la radiologia. Allà on no hi havia test, el més sensible i específic per dir que aquell malalt era un COVID ha sigut l’informe de la radiologia toràcica o del TAC. Hi ha hagut problemes per no tenir test, altres tardaven 24-48h, altres sortien malmesos…

    El diagnòstic primordial, i aquí hem tingut una feinada enorme, ha sigut fent radiologies. I també hem tingut una feinada perquè molts companys d’altres hospitals, que no esmentaré, em demanaven si els hi podíem deixar màquines portàtils per fer raigs. No en tenien. I són les més útils per no acumular pacients a les sales d’espera: poder agafar l’aparell i anar a les sales o a la UCI.

    Posar més màquines hauria d’anar en la línia dels llits de UCI que quan això passi se’n deixaran més d’oberts

    Sí. I he de dir que d’això no se n’ha fet molt ressó. Ha estat molt curiosa la pandèmia: per algunes coses s’ha fet molt rebombori i altres sobre què passa als hospitals han quedat totalment amagades.

    Se’n farà una lectura i servirà d’alguna cosa? 

    Crec i espero que això serveixi per canviar la manera de treballar, per aprendre, perquè si a altres països no ha passat això és segurament perquè hi havia reforços que nosaltres no teníem. Una lectura que hem de fer tots és que en educació i sanitat no s’ha d’escatimar.