Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • Les embarassades, l’objectiu de la campanya antigripal 2017-2018

    En un dia de pluja s’ha presentat la campanya de vacunació contra la grip que s’iniciarà el dilluns 23 i ha distribuït al voltant d’1.200.000 dosis de vacunes. La presentació ha estat conduïda pel secretari de Salut Pública, Joan Guix, a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Joan Guix, ha subratllat que «la grip no és una afecció banal, afecta entre el 5% i el 20% de la població» i ha explicat que aquest any «la campanya de vacunació antigripal la volem focalitzar molt en millorar la vacunació en dones embarassades ja que és un col·lectiu amb un risc molt important».

    Un altre dels objectius és evitar les complicacions de la grip en les persones amb problemes de salut crònics, edat avançada o altres condicions que les fan especialment susceptibles als efectes d’aquesta malaltia. Entre aquest darrer grup també trobaríem la indicació de la vacunació antigripal a treballadors de la salut. El motiu és doble: per una banda, «poden actuar com una font d’infecció per a persones de risc, en els malalts que són atesos en els centres sanitaris, i perquè formen part del col·lectiu de serveis essencials per a la comunitat». En aquest sentit, i entre les novetats d’aquest any, Salut ha afirmat que «les més de 3.000 farmàcies de Catalunya s’implicaran amb la campanya impulsant la vacunació dels grups de risc i entre els seus professionals». La secretària del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, Pilar Gascón, que també ha participat a la roda de premsa, ha explicat que «a la vegada, promouran accions com la promoció del rentat de mans i altres mesures higièniques per disminuir els casos de grip».

    La subdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, ha destacat els principals objectius de la campanya de vacunació contra la grip.  La voluntat d’incrementar la xifra d’embarassades que es vacunin respon a la preocupació cap al percentatge actual: només un 3% aproximadament de les gestants es vacuna contra la grip a Catalunya. Els responsables de Salut Pública subratllen la importància per a les dones embarassades de vacunar-se per evitar complicacions en l’embaràs i protegir tant la mare com el nadó. A banda de protegir l’embarassada, afirmen que els anticossos induïts per la vacunació de la dona embarassada, en transferir-se per via placentària, produeixen una protecció passiva del nadó durant els primers mesos de vida.

    A la Guia Tècnica per a la Campanya de Vacunació Antigripal Estacional 2017-2018 creada per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, s’explica què és la grup, com afecta, s’analitza la incidència de la malaltia i quins tipus de soques així com qui ha adquirit el concurs de la vacuna. A l’informe afirmen que la morbiditat de la grip estacional pot ser elevada. S’estima que pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general; que de les persones internades en institucions fins al 50% emmalalteix de grip cada any, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip.

    La cobertura de la vacunació antigripal en persones grans a Catalunya, segons dades de Salut, està al voltant del 54%, relativament alta a nivell internacional però no arriba a l’objectiu del 75% en majors de 65 anys marcat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La cobertura en persones joves amb malalties cròniques i en professionals sanitaris és baixa.

    A la roda de premsa on s’ha presentat la campanya, han participat a banda de Joan Guix, la sub-directora General de Promoció de la Salut, la Dra. Carmen Cabezas; la secretària del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, Pilar Gascón, i la presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores, Gemma Falguera.

    Composició antigènica de la vacuna recomanada per a la temporada 2017-2018

    El document complet publicat per l’OMS explica que hi ha una soca que ha canviat respecte a l’anterior, A/Michigan/45/2015 (H1N1)pdm09, que substitueix A/Califòrnia/7/2009 (H1N1)pdm09.

    Segons l’OMS, la vacuna antigripal trivalent recomanada per a la temporada gripal 2017-2018 a l’hemisferi nord ha d’incloure:

    • Una soca anàloga a A/Michigan/45/2015 (H1N1)pdm09
    • Una soca anàloga a A/Hong Kong/4801/2014 (H3N2)
    • Una soca anàloga a B/Brisbane/60/2008 (llinatge Victòria)

    A més, l’OMS recomana que les vacunes quadrivalents, amb dues soques de virus B, portin també
    una soca anàloga a B/Phuket/3073/2013 (llinatge Yamagata).

  • El càncer de mama: despintar de rosa una malaltia que mata

    “Avui en dia hi hauria una clara tensió entre, per una banda, la hipervisibilitat d’aquest càncer en relació amb d’altres, mitjançant publicacions, webs, cursos, campanyes, etc., que sustenten un model positivista i androcèntric que infantilitza i obliga a les dones a feminitzar-se en una direcció molt concreta: un model promogut per la biomedicina, institucions públiques i privades i els mitjans de comunicació; i, per altra banda, el silenciament de totes aquelles actituds i experiències de dones afectades que no responen a aquest model, o que fins i tot hi van clarament en contra. Podríem parlar, per tant, de sobreinvisibilització, ja que la hipertròfia vigent condueix a l’ocultació tant del debat científic i la complexitat de la malaltia com de l’experiència i els resultats diversos, múltiples i rebels. Una invisibilitat, però, no ho oblidem, dins del feminisme”.

    Ana Porroche-Escudero, Investigadora del National Institute for Health Research Collaboration for Leadership in Applied Health Research and Care North West Coast (NIHR CLAHRC NWC) a la Lancaster University, ressalta aquest paràgraf escrit per Mari Luz Esteban que trobem al llibre Cicatrius (in)visibles. Perspectives feministes sobre el càncer de mama que Porroche-Escudero ha coordinat. El llibre, originalment publicat en català, acaba de ser traduït també al castellà.

    El ressalta per criticar les campanyes de visibilització i animar a donar-ne un punt de vista diferent. Ho fa perquè pensa que s’ha de defugir d’una representació de la feminitat que resulta excloent. «El càncer de mama és un tumor hipervisible per diverses raons. Una, perquè es considera que és un tipus de càncer sexy i per tant lucratiu. Els cossos de les dones venen, els torsos seminus de dones i famoses venen i els accessoris femenins d’última tendència convertits en màrqueting rosa també són lucratius. L’edulcoració del càncer a través de diversos eslògans, campanyes, activitats i objectes que apel·len a les emocions de les persones que consumeixen aquests productes també ven».

    Ha de vendre la mort?

    El càncer de mama és el tumor més freqüent entre les dones occidentals segons l’Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). A l’estat espanyol, segons dades del càncer de mama de l’any 2016, es diagnostiquen al voltant de 25.000 càncers de mama a l’any. Segons estadístiques, afirmen que una de cada vuit dones tindrà càncer de mama al llarg de la seva vida.

    Les dades parlen per si soles però el càncer de mama segueix sent de color rosa. El llibre Cicatrius (in)visibles sosté que el to i el contingut de les campanyes al voltant de la comercialització del càncer de mama acostumen a infantilitzar les dones i pressuposen que són incapaces de comprendre la informació mèdica i de prendre decisions autònomes. Aquesta concepció paternalista, androcèntrica i individualista és la base de bona part de les campanyes actuals de conscienciació i és el que la sèrie d’articles d’opinió El càncer de mama amb ulls de dones metgesses publicats en aquest diari ha volgut desenvolupar. Júlia Ojuel defineix les campanyes actuals en el seu article El llacet rosa o com banalitzar una malaltia i convertir-la en mercat de la següent manera: «D’una banda veiem ossets de peluix, nines, material de papereria o llaminadures. Aquests productes infantilitzen i banalitzen la imatge de la dona que pateix càncer de mama, oculten els estralls que pot fer el càncer, la por, els vòmits de la quimioteràpia i ignoren el patiment oferint una imatge positiva, naïf i edulcorada d’una malaltia molt greu. El càncer no és bonic ni és rosa»

    Així, Maria José Fernández de Sanmamed valora que les campanyes que es realitzen al voltant del càncer de mama transmeten la sensació que ja està tot superat, «sembla que ja no morin dones per les campanyes que es fan». Si, en qualsevol cas, mor algú, la idea que reben les dones que tenen un càncer de mama, segons Sanmamed i com els articles La tirania del pensament positiu de Cesca Zapater i El llenguatge bèl·lic en el càncer, un altre llenguatge és possible de Blanca de Gispert també diuen, és que el càncer de mama és un problema individual, on estàs en una guerra que has de guanyar.

    Ana Porroche-Escudero ha analitzat des de Lancaster diverses qüestions sobre com s’hauria de tractar el càncer de mama públicament o què s’ha de fer per acabar amb la invisibilització i revertir el tracte que es dóna a les dones que tenen un càncer de mama:

    Sobre combatre el càncer de mama 

    «La hipervisibilitat està connectada a un tipus de discurs específic i reduccionista que edulcora la malaltia en presentar-la com alguna cosa que es pot combatre. A nivell personal se suposa que les persones podem prevenir el càncer de mama, o guarir-lo seguint un estil de vida saludable que consisteix a dormir i descansar, menjar menjar saludable basat en aliments frescos, fer exercici, no prendre alcohol i fumar. Aquesta informació està esbiaixada i caldria revisar els primers estudis que van al·legar que els estils de vida insalubres eren la principal causa del càncer de mama. Ara com ara no hi ha evidència científica contundent que les persones a nivell individual tinguin el poder per controlar l’aparició del tumor.

    A nivell col·lectiu se’ns diu que com a ciutadanes podem contribuir a prevenir el càncer si participem en esdeveniments solidaris o consumim màrqueting rosa, la recaptació del qual va destinada a la recerca. No obstant això, tenim molt poca informació sobre a quins projectes específics van destinat els nostres diners. De fet menys d’un 5% de tots els diners dedicats a la recerca sobre el càncer van destinats a la prevenció primària. Prevenció primària vol dir evitar que el tumor aparegui en el cos. Accions dedicades a la prevenció primària requereixen polítiques regionals, nacionals i transnacionals per erradicar les condicions socials i mediambientals tòxiques que estan associades amb la incidència de càncer. Per a això es necessita un compromís dels partits polítics i de les organitzacions que treballen contra el càncer».

    Sobre la culpabilitat de tenir un càncer de mama

    «Aquesta hipervisibilitat edulcorada també està connectada a un discurs particular sobre les supervivents de càncer. Segons aquest discurs les dones també poden guarir el seu càncer si segueixen estrictament un estil de vida saludable i si tenen una actitud positiva. Totes hem sentit la frase «sigues valenta, pots vèncer el càncer», «l’actitud positiva és clau per guarir el càncer», «posa’t maca i et sentiràs millor». Aquest discurs tan arrelat en professionals i públic és una de les causes de la síndrome del «perfecte pacient de càncer» del que ens parlen Adam Bessie, Gayle Sulic i Mark Parentiu i que afecta milions de persones.

    La síndrome del perfecte pacient de càncer es basa en un ideal de pacient que espera que les dones malaltes es comportin com heroïnes: mantinguin una actitud positiva a tot moment, estiguin actives i atractives a través de l’exercici i la dieta sana i portin una vida normal com a bones mares i mestresses de casa. És a dir, una vegada que les persones malaltes no estan sota els efectes immediats i visibles dels tractaments s’espera que reprenguin la seva activitat sexual i de la llar com si els efectes secundaris i l’astènia desapareguessin per art de màgia i se segueixin encarregant de totes les tasques de la llar com si res hagués passat.

    Aquest ideal és inassolible i desencadena molts sentiments de culpa perquè fa responsables a les persones malaltes de la seva malaltia. Dient “és que ets molt negativa”, sembla que les persones malaltes no s’hagin esforçat prou».

    Sobre la invisibilitat, quan el càncer de mama no és greu

    «Al món del càncer i el feminisme definim aquesta situació com la tirania del mite de la pacient perfecta, ja que silencia o invisibilitza aquelles emocions, narratives i experiències que contradiguin la idea de la super-heroïna. I el que és pitjor, no solament s’invisibilitzen les experiències que parlen de dolor físic i espiritual, del malestar, de la depressió, de la por i la ràbia, sinó que nega la realitat de la mort. De fet, en l’imaginari col·lectiu es pensa el càncer de mama com una malaltia curable i es nega que el càncer de mama també pot matar. Un exemple clar, l’any 2014, la campanya informativa de Pancreatic Cancer Action deia «Tant de bo tingués un càncer de mama», reforçant el missatge que el càncer de mama no és tan seriós com altres tumors»

    Sobre l’abandonament de les vivències

    «Crec que parlar de càncer amb una persona malalta és encara tabú. En general crec que les persones i gran part del col·lectiu de professionals sanitaris i treballadors socials, perits mèdics i advocats en drets laborals tenen poques eines per parlar del càncer amb naturalitat. Quan ens treuen més enllà de les frases clixés de la super-heroïna o superheroi estem perdudes. Aquestes frases que totes hem sentit són: «Estàs molt maca», «estàs tan bé que sembla que no tinguis càncer», «tot passa per alguna raó, segur que la malaltia t’ajuda a ser millor persona» «pren-te el càncer com si fos un viatge», «has provat la dieta x o el remei x?»…

    Quan les persones malaltes es queixen una mica més del normal i treuen a relluir temes als que no estem acostumades ens fan sentir incòmodes. Una reacció social freqüent és que se’ls titlli de ser molt negatives. En el pitjor dels casos, la ràbia i la por es patologitzen perquè se suposa que estan en una fase de negació i no en una fase d’assimilació i resistència a discursos encotillats, desapoderadors i anestesiants. Un clar exemple és el de la gallega Beatriz Figueroa,  el missatge de la qual sobre la precarietat econòmica de milers de persones malaltes amb càncer no ha calat a la societat ni en les organitzacions que treballen contra el càncer malgrat la gravetat del seu missatge. El seu missatge no ha calat profundament per diverses raons: una perquè qüestiona la idea edulcorada que tot segueix igual després del càncer. Figueroa ha demostrat amb xifres i amb una proposta de llei que les seqüeles dels tractaments són debilitants fins al punt que moltes persones no poden tornar a treballar. Com la discapacitat no es reconeix, aquestes persones es veuen abocades a la desocupació i a la pobresa econòmica».

    Sobre com transmetre els missatges des d’una perspectiva feminista

    «Com plantejo una campanya de càncer de mama? Amb molt realisme. Realisme no és el mateix que ser apocalíptica ni negativa. El Breast Cancer Consortium defineix realisme com «l’actitud o pràctica d’acceptar una situació tal com és i estar preparada per gestionar-la com correspongui».

    Una campanya realista proporciona informació clara i basada en l’evidència i narratives sobre diversos aspectes.

    • Els beneficis i riscos dels tractaments que poden ser brutals. En nombroses ocasions el cos i els pits es cossifiquen com si fossin objectes que es poden reemplaçar. Els riscos de les cirurgies, el cribatge del que parla María José Fernández de Sanmamed, la reconstrucció o les medicines es minimitza. Es parla poc o gens a nivell mèdic i teòric de les seqüeles derivades de l’impacte dels tractaments (quimioteràpia, hormonoteràpia i radioteràpia) en els processos bioquímics relacionats amb la capacitat de tenir pensaments eròtics, excitar-se i experimentar orgasmes.
    • Els riscos de les condicions socials i ambientals.
    • L’impacte del càncer en les diferents fases de la malaltia: diagnòstic, tractament, supervivència, recidiva, i malaltia avançada.
    • Cal parlar de metàstasi doncs és el tipus de càncer que mata i sobre el qual s’investiga molt poc. El Breast Cancer Consortium és contundent en aquest aspecte. Argumenta que el conte de fades de l’octubre rosa que ens convenç de la detecció primerenca salva vides, omet dir que entre el 20-30% dels càncers de mama detectats en fases primerenques es converteixen en metàstasis».

  • «El neoliberalisme finalment ha demostrat els seus errors i els seus fracassos, les noves maneres d’encarar la política i la cura apareixen ara»

    «Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.

    Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».

    Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».

    Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».

    Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicació Toward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».

    En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.

     

    Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat

    Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.

    Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.

    Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB

    Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.

    Marian Barnes: com donar valor a les cures

    Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.

    El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».

    Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.

    Segon any de seminari al COIB

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».

  • Davant el context actual, Irene Santiago recomana «posar les cures al centre i continuar»

    Des de Som Defensores i des d’Irídia, Centre de Defensa de Drets Humans, en coordinació amb altres agents i l’Ajuntament de Barcelona es treballa en un grup de suport jurídic i psicosocial específic dins l’Oficina per la No Discriminació. El mateix 2 d’octubre, conseqüència de la repressió patida a diversos municipis catalans només un dia abans, es va iniciar aquest operatiu de suport psicosocial i jurídic destinat a treballar situacions de vulneració de drets que s’haguessin donat durant la jornada del referèndum derivades principalment de les agressions policials. Parlem amb Irene Santiago, Directora de Psicosocial d’Irídia i membre del grup de suport psicosocial de l’Oficina per la No Discriminació, de la coordinació amb l’Oficina, les tasques que s’estan desenvolupant i les eines de resiliència que estan adquirint barris i grups.

    «Crear grups de suport mutu és una de les eines més resilients»

    Des del dia 2 el correu electrònic específic creat pels agents que participen de l’Oficina per la No Discriminació ha anat rebent diàriament comentaris, denúncies i demandes de suport. Algunes s’han vehiculat tant pel grup psicològic com el de suport jurídic. Santiago ens explica que han estat assistint a escoles i a barris a parlar directament amb les persones afectades per la repressió. En alguns d’ells, tal com s’anima des del grup, s’està iniciant una metodologia grupal per superar les situacions viscudes col·lectivament. Crear grups de suport mutu és, segons Irene Santiago, una de les eines més resilients i d’apoderament que les persones poden crear davant de situacions on les emocions siguin difícils de gestionar.

    Les visites que l’Oficina està realitzant estan dirigides tant a barris, comitès de defensa del referèndum o assemblees que ho demanen, com a escoles que van ser col·legi electoral. En aquests casos, la gestió del conflicte no va encarada només als alumnes sinó a tota la comunitat educativa i a aquelles persones que van ser presents al col·legi al llarg de l’1 d’octubre.

    En format de taller i d’una durada de dues hores, Santiago ens explica que l’objectiu principal és parlar de com trobar eines protectores, com generar espais de suport mutu i com gestionar les emocions col·lectivament. «Allò important és situar les cures al centre», comenta, «així enfortirem la nostra salut psicosocial».

    Santiago veu que, fora del que va passar el mateix 1 d’octubre, Catalunya arrossega des del dia 20 de setembre, amb la detenció de polítics i tot un dia de mobilització al carrer, una escalada del conflicte. «Aquest context desgastant fa que estiguem en un estat d’alerta continua», comenta. Pel grup de psicòlegs coordinats a l’Oficina per la No Discriminació és important doncs transmetre la idea que «es pot continuar». La barreja d’emocions que algú pugui sentir són comprensibles donat «el context desgastant que vivim». En aquest sentit, després de l’eufòria que alguns haguessin pogut viure l’1-O, la por o l’angoixa viscuda per la repressió, la impotència o la frustració, també hi ha gent que es troba davant la decepció post-ple de dimarts 11 d’octubre al Parlament. I ara, després de variar l’estat emocional respecte la situació actual, un nou impacte: estat de xoc per l’entrada a presó dels dos portaveus de l’ANC i Òmnium.

    La barreja de sentiments, contradictoris en si mateixos, provoca una barreja interna i un malestar que genera «una bola» que la persona no sap com expressar. Així, Santiago ens explica que moltes de les persones que assisteixen als tallers que ofereixen no saben descriure exactament el què pensen o senten: «si després del dia 1 això hagués parat i haguéssim passat a viure una situació de normalitat, la gent podria haver-se parat a pensar el què sent, però com això continua, seguim en tensió», comenta Santiago qui, davant d’això, anima a «que ningú s’espanti del que pugui sentir» i que es doni una mirada resilient, una mirada d’apoderament.

    «Posar les cures al centre i a continuar»

    Ens podem trobar el cas que algú no vulgui parlar, cada persona és un món i molta gent prefereix gestionar les cures des de la intimitat. L’atenció psicosocial és totalment recomanable però des d’Irídia també entenen que, com molts estudis sobre contexts de repressió diuen, la major part de la gent acaba activant les seves defenses i la seva resistència per si sol. Sigui de manera col·lectiva, en grups de suport mutu, o d’una manera més íntima i reduïda, és important, per Santiago, entendre que «podem aprendre del què ha passat i del què hem viscut». Si ho fem així, segueix Santiago: «si enfoquem el treball psicosocial cap a la resiliència i l’enfortiment, generarem eines i aprenentatge que ens ajudaran a augmentar la fortalesa emocional i cuidar la salut psicosocial».

    La tasca de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona finalitzarà el 20 d’octubre però Irídia, qui té activat el Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI), es planteja valorar si seguir amb el pla. SAIDAVI és un servei que ofereix assistència jurídica i psicosocial a les persones que pateixen situacions de maltractament en el marc del sistema penal català. Si ho fan, serà per donar suport a aquells grups de suport mutu que es vagin generant i a nous casos que puguin sorgir.

    Irene Santiago entén que la situació política és molt rellevant però no vol que la gent s’oblidi d’ella mateixa. «Hi ha gent que sent que té una responsabilitat política i no crea espais de cures perquè prefereix seguir treballant, però això no és incompatible», comenta Santiago. A més, suggereix que es pot fer feina política «d’una manera més cuidada». Davant el context actual, «posar les cures al centre i a continuar!»

     

     

  • Les persones que pateixen una malaltia mental encara viuen marginalitat a la feina

    Associacions de pacients i familiars han reclamat en el Dia Mundial de la Salut Mental que el mercat laboral sigui més inclusiu i es pugui acabar així amb la marginalitat. Una de les dificultats que pateixen les persones amb algun tipus de trastorn o malaltia mental és la incorporació al mercat laboral. Des d’entitats com Salut Mental Catalunya o la plataforma Clúster Salut Mental, que agrupa diverses associacions però també empreses i institucions, creuen que la feina és un element cabdal i que s’ha de tractar com un factor terapèutic. Així, adaptar les jornades laborals o fer una reincorporació progressiva a la feina després de la baixa són algunes de les mesures que proposa el sector.

    Flexibilitzar les jornades laborals per a les persones que pateixin algun tipus de trastorn o malaltia mental, segons diverses associacions, ajudaria al col·lectiu a sortir de la sensació de la marginalitat que pateixen. La flexibilització implicaria jornades més reduïdes o tornar d’una baixa laboral progressivament. En aquest sentit, Pere Bonet, president del Clúster Salut Mental Catalunya, creu que després d’una baixa prolongada, una persona amb una malaltia mental no pot incorporar-se al mateix ritme que abans de patir la malaltia però amb una incorporació progressiva, el seu retorn al mercat laboral seria més satisfactori. En el mateix sentit, Marta Poll, directora de la Federació Salut Mental Catalunya, creu que cal atendre als pacients anant més enllà del tractament i la curació mèdica. La feina és doncs un element molt important.

    Des de Clúster Salut Mental animen a implementar el Pla de Salut Mental que en principi preveia més pressupost per a la contractació de serveis relacionats amb la salut mental des del Departament de Salut. Si això s’acabés complint, creuen que això ajudaria a tenir més «iniciatives per a la lluita contra l’estigma del col·lectiu, ja que, des de l’entitat es proposa dedicar-los a l’atenció comunitària per ajudar a la integració de les persones».

    El Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 va suspendre l’acte que tenia previst en contra la vulneració de drets l’1-O

    Ahir, en aquest mateix diari, el Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 publicava un article d’opinió on explicava que no celebrarien aquest dia a Girona tal i com estava previst. Ho van anular perquè «el lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones». Opinen que a partir del que va passar el passat 1-O durant la realització del referèndum i «atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent», no podien celebrar res. «Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania», comenten en el citat article.

    El Comitè organitzar del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 està conformat per Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les comarques gironines. Totes elles tanquen l’article afirmant que «la vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental […] Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena».

  • «És l’hospital qui ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient i no generar-li tensió i angoixa»

    Dolors Rodríguez Martín és infermera, antropòloga i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de la Universitat de Barcelona. Ha fet recerca en Violència de Gènere i recerca sobre la Comunitat Sorda. D’aquesta àrea ha desenvolupat una Tesi Doctoral dins el programa de Doctorat d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona anomenada Discapacitat? No, sord! La creació de la identitat sorda. La seva formulació com a comunitat diferenciada i les seves condicions d’accessibilitat al sistema de salut.

    Rodríguez desenvolupa com la comunitat sorda ha construït aquesta pròpia identitat. També detecta les principals barreres a les quals s’enfronten de manera continuada les persones sordes quan necessiten atenció sanitària. Rodríguez explica des d’una vessant sanitària com infermera però també antropològica com la inadequació i la poca implantació de sistemes d’accessibilitat per a les persones sordes en l’àmbit de la salut acaba tenint un efecte directe sobre la seva salut. Les barreres comunicatives i la dificultat d’accedir a la informació generen ansietat, estrès, confusió i impotència sobre la persona que requereix atenció de salut i, en els casos més greus, diagnòstics i tractaments erronis o tardans, assegura.

    És una tesi molt extensa, des de quan hi treballes?

    Em vaig interessar pel tema el 2002 amb l’antic programa de Doctorat però no vaig acabar inscrivint la tesi. Vaig continuar fent la recerca i anys més tard a través d’un màster oficial vaig iniciar-la. Compaginar família, feina i tesis no ha estat fàcil i l’he acabada fent en cinc anys.

    Per què aquest tema?

    Per la lectura d’un article que es deia Els sords defineixen el seu silenci on sortia una família sorda que manifestava el desig de tenir fills sords. Em va sobtar que persones que visquessin la sordesa volguessin tenir fills sords i això em va generar un trencament. No entenia el perquè. L’article a més en feia ressò d’un altre dels Estats Units que parlava d’una parella de dones lesbianes sordes que volien tenir un fill sord. Als donants sords no se’ls permet donar esperma i van haver de buscar una persona del seu entorn per tenir fills sords. Això va generar un gran ressò mediàtic: pel fet de buscar fills sords però també per ser dones i per una sèrie de debats ètics. Aquest cas encara es posa com a exemple quan es parla de la comunitat sorda. Jo em vaig preguntar com una persona amb una discapacitat pot sentir-se orgullosa d’aquella discapacitat. Aleshores vaig centrar-me en aquest àmbit des de l’antropologia, ja que al final darrere les persones sordes hi ha una identitat que és pertànyer a una comunitat, la comunitat sorda.

    La tesi s’anomena Discapacitat? No, sord! El títol vol transmetre aquesta idea de comunitat pròpia?

    Sí. La perspectiva majoritària des d’on s’aborda la sordesa és la biomèdica. Així s’entén la sordesa com una discapacitat, com un dèficit, patologia. A aquesta persona se l’ha de diagnosticar, se l’ha de tractar i se l’ha de rehabilitar. A més, aquesta perspectiva ha tingut una forta influència en l’àmbit educatiu. Sobretot per la rehabilitació logopèdica perquè el nen o la nena parli i així esdevingui ‘normal’. Aquest concepte faria referència a l’alteritat “anormal”, molt tractat des de l’antropologia i que fa referència a les persones o grups que és troben fora de la “norma” que una determinada societat/cultura fixa. Però la sordesa també es pot entendre des de un altre perspectiva, la sociocultural i lingüística, que surgeix des del propi col·lectiu. En aquesta, la sordesa és una característica de la persona que li fa percebre el món de manera diferent, sensorial i més visual. A partir d’això s’organitza la persona, el llenguatge i el seu apropament al món. Això, resumidament ja que es molt més complexe, els fa identificar com a grup. La llengua de signes és el tret distintiu primordial, bàsic i fonamental i des del qual erigeixen aquest concepte de comunitat lingüística i cultural.

    Centrant ara l’entrevista en una de les preguntes de la teva tesi: com està de preparat el sistema sanitari per a les persones sordes, en què has vist que es troben més sovint quan acudeixen a urgències?

    He identificat diverses barreres però s’han de diferenciar les persones sordes en general i les persones sordes signants que o bé han nascut sordes o bé l’han adquirit a l’infantesa o primerenca adolescencia i que poden haber casos tant de persones amb sordesa prelocutiva o postlocutiva, o sigui abans o després d’haver adquirit la parla oral.

    Hi ha diferències també entre persones sordes perquè hi ha persones sordes signants que es consideren comunitat sorda i no dirigiran les seves reivindicacions, a part de la supresió de les barreres en l’accés a la salut, també a que siguin reconeguts els seus drets lingüístics.

    Fem un parèntesi: legalment, com és considerada la llengua de signes?

    No és oficial però sí que està reconeguda tant a Catalunya dins l’Estatut d’Autonomia com a l’estat espanyol. Està reconeguda i regulada per unes lleis específiques però no és oficial perquè no consta dins la Constitució.

    Dolors Rodríguez i la seva tesi ‘Discapacitat? No, sord!’ / SANDRA LÁZARO

    Tornant a la sanitat, una persona sorda pot comptar amb un intèrpret si s’ha de visitar?

    Hi ha mútues privades que comencen a oferir el servei d’interpretació però aquest sempre és amb reserva prèvia. Si tens una urgència és difícil aconseguir-ho…

    Estem dient que no hi ha intèrprets públics als centres hospitalaris?

    No. Hi ha gent que té coneixement en llengua de signes però els hospitals públics no tenen intèrprets oficials. Els serveis d’intèrprets normalment els proveeixen les entitats sordes o es contracten per la mateixa persona sorda a una empresa privada. Per exemple, la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) ha hagut de reduïr el seu nombre d’intèrprets degut a la davallada, en els darrers anys, de les subvencions rebudes. Intèrprets que acompanyaven a les persones sordes a fer tràmits quotidians com anar al banc, al notari o al metge. Va baixar la subvenció i es va reduir el nombre d’intèrprets. No arriben a la desena els intèrprets que tenen per tota la població de Catalunya. Totalment insuficient.

    Acaben renunciant a l’accés a aquests serveis majoritàriament?

    Sí. Davant d’això, moltes persones sordes prefereixen anar soles per tot el que comporta intentar trobar un intèrpret. Ens trobem aleshores que no s’entenen amb el personal sanitari i hi ha casos de diagnòstics erronis. Casos banals se’ls prenen com molt més greus i això provoca situacions d’angoixa. Hi ha qui per evitar això porta a familiars o a amics i aleshores xoquem amb una vulneració de drets molt important. Sovint els professionals sanitaris, si la persona ve acompanyada dels seus fills, els utilitzen com a intèrprets. Depèn de que es parli, davant de casos de càncer o temes de parella per exemple, s’estan vulnerant els drets del menor però també els de intimitat o autonomia dels adults.

    Parlem de contacte directe amb el personal sanitari però, com organitzen la comunicació prèvia?

    Que ara es funcioni de manera telemàtica per demanar cites és un avenç brutal però encara hi ha molts llocs que es cursa tot per telèfon. Fent la tesi m’he trobat amb persones que s’havien sentit pressionades per donar el contacte d’un familiar o d’un veí. Hem d’entendre que aquella persona té dret a tractar-se sense acompanyament si no vol comunicar-ho a la seva família. És l’hospital el que ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient. En aquest mateix sentit, tenim el cas del senyor d’Andalusia que després de set hores a la sala d’espera va marxar perquè no l’havien avisat que ja podia passar tot i ell haver dit que era sord i no sentiria l’altaveu quan el cridés. Situacions així generen angoixa i tensió entre les persones sordes usuàries de serveis sanitaris. Sovint se’ls renya i ells s’han d’estar excusant sempre: «perdoni, és que sóc sord»… i això, si poden explicar-se. Moltes sales d’espera ja disposen de pantalles i això millora la seva accessibilitat.

    Com hauria de ser el tracte directe entre una persona sorda i el seu personal sanitari?

    Els professionals mai pregunten com vol comunicar-se aquesta persona ja sigui amb un intèrpret en llengua de signes, a través d’un familiar o amistat que interpreti, amb l’escriptura de notes o de la lectura labial. Moltes situacions tallen la comunicació i això s’ha de saber per no reproduir-ho i que la comunicació sigui menys deficitària. Per exemple, en lectura labial, no abaixar el cap, no girar-se cap a la pantalla de l’ordinador… Si s’eviten aquests detalls es rebaixa l’ansietat. Només intentar entendre tot el que se t’està dient a partir d’una lectura labial per molt bo que siguis ja provoca una situació de tensió. Si s’usa intèrpret, aquest s’haurà de situar al costat del metge, la persona sorda necessita entendre al mateix temps que veu la gesticulació del professional sanitari. El lloc on es col·loquen genera incomoditat sovint entre els sanitaris que es senten analitzats però la persona sorda només necessita controlar la situació com si hi sentís.

    Hi ha casos difícils  on l’ús de l’intèrpret és necessari però no eficient. Parlo de casos de salut mental. És fonamental entendre’s perquè els diagnòstics es fan a partir del que s’està dient, a partir del llenguatge. L’intèrpret intenta fer entendre el que està dient la persona sorda i això provoca errar en el diagnòstic doncs hauria de dir exactament el que diu el pacient, sigui coherent o no. Les malalties mentals més comunes entre les persones sordes vénen de com han viscut l’adaptació des de petits ja que poden patir transtorns adaptatius o bé transtorns d’ansietat.

  • Premis Infermeria i societat per a la re-valorització i la projecció social

    Per posar en valor el paper de la infermeria i les cures que realitzen en el seu dia a dia, la Fundació Infermeria i Societat torna a convocar la presentació de propostes per als Premis Infermeria i societat 2017.

    Les propostes es poden presentar fins l’11 de desembre de 2017  i el jurat farà pública la seva valoració el 2 de febrer de 2018. Poden optar als premis tant persones com institucions que hagin aconseguit millores rellevants en l’àmbit professional o disciplinar o que siguin exemple de trajectòria «decidida i dedicada a la professió infermera».

    A la seva pàgina web expliquen com s’han de fer arribar les candidatures i faciliten el formulari pertinent així com les bases per poder-se presentar. Es pot accedir a cinc categories diferents que es divideixen en els següents sectors: Premi Infermeria i societat a la Trajectòria Professional, a la Bona Pràctica, a la Innovació Infermera, a la difusió i la comunicació de la professió infermera i a Entitats. A més, hi ha un sisè premi anomenat A Prop Teu que representa el màxim guardó i és amb el que es valorarà la contribució al desenvolupament de la Infermeria en tant que ciència i disciplina professional i la seva «concreció en línies específiques capdavanteres a favor del desenvolupament professional i que contribueixen decisivament a la seva re-valorització i a la seva projecció social». L’explicació de cada categoria també es desenvolupa dins el web.

    Els premis, amb una dotació econòmica de 28.500 euros, «volen reconèixer i valorar l’esforç de qui, d’una manera o altra, contribueix a millorar la qualitat de les cures infermeres». La voluntat d’aquesta convocatòria és també «contribuir a projectar el nou perfil professional de la infermera a través del reconeixement públic».

    Per exemple, dins la categoria de Bona Pràctica, es valora la tasca d’aquelles infermeres i infermers que des d’alguna de les quatre competències fonamentals: l’assistència, la docència, la recerca i la gestió, «mereixen el reconeixement d’infermera excel·lent». Dins l’àmbit de Bona Pràctica entra l’impacte de la pràctica infermera a les persones i a les comunitats.

    Pel que fa a la voluntat de valorar la projecció social, la categoria Premi Infermeria i societat a la difusió i la comunicació de la professió infermera premiarà aquelles iniciatives dutes a terme per infermeres a través de mitjans de difusió i comunicació en suport virtual, audiovisual o escrit, orientades a difondre la bona imatge de la infermera.

    Aquesta mateixa Fundació també convoca el Premi Infermeria i societat Flors Sirera, que reconeix projectes de cooperació. No obstant, aquest premi té caràcter biennal i no toca que es convoqui.

  • Serveis mínims acordats a cada centre i garantia total en els serveis d’urgència pel 3-O

    Donat que el Govern s’ha adherit a la Taula per la Democràcia d’aquest 3-O, des del Servei Català de la Salut (CatSalut) s’han establert una sèrie de mesures amb l’objectiu de minimitzar les afectacions. Així, han elaborat els plans de contingència i els serveis mínims oportuns en coordinació amb els centres sanitaris de cada territori.

    D’aquesta manera es garanteix el funcionament dels serveis d’urgències i emergències i l’activitat programada inajornable d’unitats especials (cures intensives, coronàries, hemodiàlisi, neonatologia, parts, tractaments de radioteràpia i quimioteràpia i transplantaments d’òrgans), així com cirurgia coronària i oncològica, transport sanitari urgent i no urgent vinculat a les unitats especials, teràpies respiratòries domiciliàries i diàlisi ambulatòria. Per tant, la resta d’activitat programada (visites d’atenció primària i hospitalària, proves diagnòstiques i resta d’intervencions quirúrgiques) es reprogramarà i en els propers dies es comunicarà als afectats la nova data de forma individualitzada.

    Sanitat s’implica contra la repressió

    Imatges, vídeos, textos en xarxes socials…i el món de la sanitat també respon a la situació actual davant la repressió i pels drets fonamentals. L’endemà de l’1-O, dilluns 2 d’octubre, la Taula per la Democràcia va convocar una aturada general de 15 minuts a partir de les 12 h del migdia. Després que patronals, sindicats, autònoms i institucions s’hi unissin, es van realitzar concentracions a les portes dels llocs de treball i ajuntaments.

    Aquesta acció dóna pas a la jornada de vaga general de dimarts 3 d’octubre o, en la versió de la Taula per la Democràcia, «aturada de país». Aquesta aturada tindria un caràcter plenament ciutadà i busca que Catalunya s’aturi de manera diversa, és a dir, que els sindicats convoquen als seus treballadors però que les entitats ciutadanes o culturals també mostrin la seva repulsa a la repressió.

    Cal destacar que la Confederació General del Treball (CGT), la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i la Intersindical-CSC, ja havien convocat una vaga general per aquest 3 d’octubre fa quinze dies. UGT i CCOO no es sumen a la vaga sinó que participaran de l’»aturada de país» convocada per la Taula per la Democràcia.

    Els treballadors del Servei Català de la Salut (CatSalut), els de l’Institut Català de la Salut (ICS), els de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, els de la majoria d’Hospitals i centres sanitaris del país i els de moltes empreses i serveis sanitaris així com molts Col·legis professionals sanitaris han fet seguiment de l’aturada.

    A banda de l’aturada, tots els CAP que eren col·legi electoral van poder obrir amb normalitat. Els danys als centres on la Policía Nacional o la Guàrdia Civil va intervenir amb violència es redueixen a mobiliari, no pas a material sanitari.

    Aturada de país. Què és la Taula per la Democràcia

    La Taula per la Democràcia es va constituir pocs dies abans de l’1-O amb l’objectiu de donar una resposta unitària, pacífica i coordinada. La Taula està formada per entitats, sindicats i organitzacions de la societat civil catalana. Argumentaven la seva creació en sis punts:

    • Donar una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia.
    • Per la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies per part del Govern i els organismes de l’Estat.
    • Abans de l’1-O, feien una crida a la societat catalana a respondre d’una manera pacífica, ferma i continuada.
    • Consideren que els problemes polítics han de tenir una resposta política i no repressiva i, per això, han instat a les institucions europees i internacionals a procurar que això sigui així.
    • La Taula per la Democràcia és un espai plural que reivindica el dret a decidir el futur polític del poble de Catalunya.
    • Respondre de manera coordinada i continuada davant de qualsevol acció que conculqui els drets fonamentals i no descarten cap forma pacífica i consensuada de mobilització i resposta de país.

    Entre les 40 entitats i organitzacions que conformen la Taula trobem l’Assemblea Nacional Catalana, Casa Nostra Casa Vostra; la CECOT, la Comissió de la Dignitat, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya CONFAVC, la Federació d’Assemblees de Pares i Mares de Catalunya FAPAC, LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global, Òmnium Cultural o la majoria de sindicats.

    Càrregues al carrer Sardenya amb Diputació després del desallotjament de l’escola Ramon Llull / ROBERT BONET

    Vaga i aturades contra la repressió

    Les últimes dades fetes públiques pel Departament de Salut sobre el número de persones ateses pels serveis d’emergències es van donar durant el matí de dilluns 2 d’octubre. Les xifres sumaven les 844 persones afectades.

    Els ferits van ser atesos pel SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) al carrer, als centres d’atenció continuada i en hospitals. La regió sanitària que més ferits va rebre va ser Barcelona que ha atès a 355 ferits. D’aquests, 294 a la mateixa ciutat de Barcelona, 46 a la zona metropolitana nord i 15 a la part sud. La segueix Girona amb 249, Lleida amb 111, la Regió Sanitària de Terres de l’Ebre amb 55, la de la Catalunya Central que ha rebut 46 ferits, la del Camp de Tarragona amb 27 i finalment 1 ferit a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran.

    Els dos ferits més greus, un home de la Mariola (Lleida) que va patir un infart durant un desallotjament i un home amb un impacte de bala de goma a l’ull a Barcelona, estan hospitalitzats als hospitals Vall d’Hebron i Sant Pau respectivament. Entre les afectacions ateses, figuren cops per part de la Policia però també atacs d’ansietat.

    L’home que va patir l’infart a la Mariola va ser atès pel SEM per una aturada cardiorespiratòria i va ser traslladat en helicòpter medicalitzat fins a Barcelona, a l’Hospital Vall d’Hebron, donada la seva gravetat. Ara mateix fonts del Departament de Salut afirmen que està estable.

    Davant aquests fets, així, com des de molts altres organismes, el Consorci de Salut i Social de Catalunya ha expressat «la més enèrgica condemna davant l’abús de la força i l’ús de la violència per part dels cossos de seguretat estatals contra els ciutadans de Catalunya en la Jornada del Referèndum». Ho han fet perquè, al seu parer, «resulta del tot intolerable que com a conseqüència d’aquesta violència injustificada 893 catalans fossin ferits quan exercien pacíficament el seu dret d’expressió». Des del Consorci entenen que aquest abús atempta directament contra diversos drets com el d’expressió, de manifestació i el de reunió, que «no és propi de societats lliures i democràtiques». Han aprofitat el comunitat per reconèixer als professionals d’emergències i dels centres per donar una «excel∙lent» atenció als ferits i afegeixen que la seva tasca ha de ser continuar treballant per la salut i el benestar de les persones però també «per la salut de la democràcia».

  • Associacions de pacients trasplantats celebren la seva primera reunió en el Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans

    Barcelona ha acollit el 18è Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans (ESOT per les seves sigles en anglès) que ha reunit a 3.300 professionals sanitaris de més de 80 països. El Congrés ha servit per parlar dels nous avenços i dels reptes de futur de la donació i el transportament. Entre els avenços s’han estudiat les millores del coneixement en recerca bàsica i els conceptes clínics, la utilització dels òrgans dels donants vius, els nous dispositius artificial i les noves màquines de perfusió o l’evolució del tractament farmacològic actual.

    Com a novetat, el Congrés de l’ESOT celebrat a Barcelona ha organitzat la primera reunió de pacients trasplantats. L’objectiu d’aquesta reunió ha estat apropar la relació del metge amb el pacient i apoderar-los. L’espai servia per presentar-se i expressar les seves experiències, motivacions, preocupacions o idees de futur.

    Josep Maria Martínez, president de l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya (ATHC), ha considerat «molt gratificant» que aquesta primera reunió de pacients trasplantats s’hagi pogut realitzar. Feia anys que s’hi anava darrera i, finalment, «la iniciativa s’ha pogut introduir dins el Congrés i les associacions han pogut participar». Martínez celebra «aquest primer pas perquè neixi una coordinació real entre les associacions de pacients» i s’hagi establert «un primer contacte real amb la societat científica». De cara la pròxima reunió de pacients, que es celebrarà en el proper Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans, les associacions, segons Martínez, ja s’estan coordinant i faran propostes sobre un document marc que regularà la reunió a Copenhague el 2019. L’organització de la reunió inclou a associacions de tot Europa i això fa que s’hagi de treballar des de la distància.

    1 de cada 10 famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans

    Catalunya té la taxa més alta de trasplantaments del món amb 135 per milió de població i una de les més altes de donants per milió d’habitants (42). A més, aquesta dada creix any rere any. Els primers 8 mesos de 2017 el percentatge de trasplantaments ha pujat un 5,6% respecte al mateix període de l’any passat. Aquest tant per cent respon a 734 trasplantaments: 511 renals, 110 hepàtics, 38 cardíacs, 63 pulmonars i 12 pancreàtics.

    Dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya asseguren que el 86,8% de les famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans dels seus familiars. Mentrestant, el nombre de donants d’òrgans cadàver també ha augmentat durant aquests mesos fins a un 7,4%. Les donacions per mort en asistòlia (amb el cor aturat) han pujat fins a un 18,8% i les donacions per mort encefàlica (mort cerebral) augmenten un 2,1%.

    No totes les dades són positives doncs les llistes d’espera també afecten els trasplantaments. 1.279 persones estan en espera de rebre un òrgan a Catalunya: 1.036 esperen un ronyó; 150 un fetge; 31 un cor; 42 un pulmó; 20 un pàncrees. Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), opina que «no podem descansar, no hem d’oblidar que 1.300 persones segueixen esperant la seva oportunitat, el seu òrgan» tot i que celebra la tendència d’aquest any valorant que ja «el 2016 va ser un any rècord, ja que es van superar per primera vegada els 1.000 trasplantaments anuals». L’OCATT és el responsable d’informar sobre la donació d’òrgans, teixits i cèl·lules, la coordinació d’intercanvi d’òrgans, el registre i seguiment dels pacients que han rebut un trasplantament, la garantia de qualitat en el procés de la donació, i assessorar el Departament de Salut.

     

  • Donar, analitzar, tractar i transfondre: què fa la sang solidària

    Les donacions de sang durant l’estiu a Catalunya han augmentat un 14% més respecte de l’any passat. Van ser 29.500 les persones que van donar sang des del 17 de juliol i fins finals d’agost en el marc de la campanya #amicspersempre. La setmana que va seguir als atemptats de Barcelona i Cambrils 8.500 persones van donar sang, doblant la xifra habitual en aquesta època, tot i que les reserves del mateix dia tenien previsions per a 7 dies.

    Enric Contreras, director assistencial i de serveis hospitalaris del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, afirma que «Catalunya sempre ha estat un país que s’ha caracteritzat per la seva solidaritat» i que «fa molts anys que no patim manca de sang».

    «Sí que és cert que hi ha dues èpoques més complicades que són el nadal i l’estiu», diu Contreras, però afegeix que fa molts anys que no s’ha d’endarrerir una intervenció quirúrgica per no tenir prou sang. «Que el metge ens digués que l’endemà havia d’operar a tal persona, necessités 3 litres de sang i se li hagi de dir que ho posposi fa molts anys que no passa», assegura Contreras.

    El què si passa més sovint és que hi hagi reserves baixes d’un grup sanguini en concret, normalment els minoritaris. Per exemple passa amb el grup sanguini O- que no arriba a tenir-lo ni el 7% de la població i és el que es fa servir per transfusions d’emergència al ser donant universal. En aquest sentit, Contreras opina que «al voltant dels atemptats és possible que es fes servir més sang d’aquest tipus i quedessin unes reserves més baixes». És en aquestes situacions quan des del Banc de Sang es posen en contacte amb la borsa de donants O- que «responen sempre».

    El dia a dia del Banc: que se’n fa de la sang?

    Peücs i bata d’un sol ús després de passar per passadissos uniformes, blancs, pulcres i de lectors de targetes identificatives. L’edifici on es situa l’únic Banc de Sang i Teixits de Catalunya al passeig Taulat de Barcelona rep cada dia a 300 treballadors dels 650 als que dóna feina. Tenen un departament de comunicació i campanyes de donació, al llarg de l’any se’n fan unes 4.000. En elles s’intenta arribar a totes les poblacions de Catalunya. Existeixen les campanyes mòbils de donació, d’on s’aconsegueixen el 60% de les donacions, i després els punts fixes que estan situats als grans hospitals, d’on s’obté la resta. Al Banc, tenen laboratoris on estudien la qualitat d’aquesta sang i sales on l’emmagatzemen fins a la seva distribució a centres i hospitals de tot Catalunya. Els glòbuls vermells a 4ºC i un gran volum de bosses de plaquetes a -30ºC.

    La sang, com també fa dins el nostre organisme, al banc segueix en constant moviment. Es necessiten 1.000 donacions al dia per mantenir un bon nivell de reserves. «A nosaltres ens agrada tenir reserves de sang per 10 dies, en èpoques d’estiu o nadal és possible que baixem a 5 o 6 dies», diu Enric Contreras. És aleshores quan fan les campanyes de recordatori o trucades.

    De cadascuna de les donacions se’n creen tres bosses de les que es poden aprofitar tres persones. Una de glòbuls vermells, una de plaquetes i una última de plasma… Al banc de sang es separen aquests tres components de la sang mitjançant diferents tractaments i es rebutgen els glòbuls blancs, unes cèl·lules sanguínies que no es poden fer servir en transfusions en tractar-se de defenses que cada organisme ha hagut de crear per defensar-se davant de substàncies estranyes o agents infecciosos.

    Enric Contreras, director assistencial i hospitalari del Banc de Sang i Teixits, mostra una bossa de plaquetes / SANDRA LÁZARO

    A la gran sala on fan el tractament genèric de la sang disposen d’unes màquines centrífugues que separen els components en tres bosses diferents. També, on envien a analitzar els tres petits tubs que agafen com a mostrar en el moment que es fa la donació. El primer dels tubs servirà per mirar el grup sanguini que més enllà dels coneguts, A+, A-, B+, B-, AB+ (receptor universal), AB-, O+, O- (donant universal), també es divideixen per diversos fenotips que cal tenir en compte a l’hora de transfondre. El segon tub serveix per mirar la serologia. És a dir, per comprovar la presència d’anticossos o microorganismes patògens a la sang. El tercer és un tub de rescat per si hi ha algun problema amb algun dels anteriors. El tractament de la sang es fa de manera paral·lela a la seva anàlisi per guanyar temps. Per tant, és possible que una bossa tractada, separada, finalment es desestimi.

    En les màquines centrífugues cada component es separarà en un moment diferent segons el seu pes. Els glòbuls vermells són les transfusions més corrents. Caduquen al cap de 42 dies de la donació i es conserven a 4ºC. S’utilitzen en cas de pèrdua de sang en intervencions quirúrgiques, accidents, parts problemàtics… Hi ha grans demandes per part dels hospitals quan aquests tenen grans operacions programades.

    Les plaquetes són el component més delicat doncs caduquen al cap de cinc dies i han d’estar en constant moviment. Al banc de sang disposen d’uns agitadors de plaquetes però als centres hospitalaris on no disposen d’aquestes màquines fan una agitació manual cada certa estona. Hi ha necessitat de plaquetes davant de ponts llargs o situacions on es duen a terme poques donacions. Les plaquetes són les cèl·lules sanguínies més petites i de les que tenim menys quantitat. Quan un malalt necessita transfusió de plaquetes, necessita la quantitat que donen quatre bosses, per tant, necessita plaquetes de quatre donants. Aquestes cèl·lules s’usen i s’apliquen normalment en tractaments de càncer.

    Per últim, l’últim component que es separa i s’usa és el plasma. La part positiva de cara a les reserves és que es pot congelar. Serveix per fabricar medicaments per persones amb problemes de coagulació de la sang i evita hemorràgies. Existeixen les donacions úniques de plasma per la necessitat de tenir-ne més per poder crear aquests medicaments. El procés, més laboriós, dura prop d’una hora. El plasma té un color entre groc i verdós: això es deu al fet que reté els greixos que has menjat i a través del color indica la quantitat. Tots els plasmes són igual de vàlids.

    Al fons de la sala de tractament trobem una màquina totalment informatitzada i autònoma que etiqueta o desestima les bosses de sang ja tractades.

    El Banc de Sang i Teixits davant casos d’emergència

    El Banc té convenis per escrit no només per fer front a una manca de sang «que això és gairebé impossible», segons Contreras, sinó perquè davant de qualsevol motiu, «des d’un terratrèmol a un incendi, el que sigui», el Banc no es trobi «en condicions de processar aquesta sang». A banda, hi ha casos on, sense cap contracte pel mig, els diversos bancs de sang es donen suport entre ells. Enric Contreras ens explica per exemple que el Banc de Sang de Catalunya va enviar components sanguinis a Madrid quan va haver-hi l’atemptat d’Atocha i va rebre moltes trucades en el moment dels atemptats de Cambrils i Barcelona encara que en aquest cas augmentar les reserves de sang no va ser necessari.

    Una treballadora del Banc de Sang i Teixits de Catalunya etiqueta bosses de plasma / SANDRA LÁZARO

    La setmana que va seguir al 17 d’agost el Banc va augmentar la seva activitat. «Es va treballar més i més hores», diu Contreras. La capacitat de processament que hi ha a la seu del Banc és alta, pot arribar a processar gairebé 2000 bosses diàries. No obstant això, els booms de donació als hospitals en casos com els dels atemptats sí que es noten. Per una banda, perquè si arriba un volum alt de ferits necessitat de transfusió, cal més personal. Per una altra banda «perquè la gent va abocar-se a donar sang i es van obrir més punts de recollida», complementa Contreras que opina que «la resposta va ser molt maca».

    Banc de llet materna: el projecte més nou que fa 6 anys que camina

    El Banc de Sang i Teixits de Catalunya va incorporar el 2011 un banc de llet materna. Segons Enric Contreras «es va crear perquè un percentatge de nadons prematurs de baix pes a Catalunya ha de rebre alimentació amb llet humana per no desenvolupar algunes malalties». Es subministra per prescripció mèdica a nadons que poden arribar a pesar només un quilogram i que es troben a les unitats de neonatologia dels hospitals. Es donen aquestes necessitats quan, al néixer, la mare encara no tingui llet o bé que, per alguna contraindicació mèdica, no en pugui donar directament.

    La llet s’obté de mares que estan alletant els seus fills i tenen llet sobrant. Se’ls hi fan unes proves a les donants per garantir que la llet sigui bona i que no hi hagi cap malaltia infecciosa. A part, sempre s’analitza cada mostra de llet que arribi al banc. «Elles donen la llet a casa seva amb un tirallets que els hi facilitem i la guarden a la nevera fins que els hi passem a buscar», explica Contreras. Quan la reben: l’analitzen, la pasteuritzen i la conserven congelada doncs té una caducitat d’anys.

    «Diem que això és un banc de vida, un banc de tresors biològics», tanca Contreras.