Davant la convocatòria d’eleccions al parlament de Catalunya el proper 21 de desembre, els moviments que reclamen una sanitat pública i de qualitat s’han concentrat a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Marea Blanca, Marea pensionista, Rebel·lió Primària o la mateixa assemblea de treballadores de Vall d’Hebron han estat presents a la concentració.
Sota el lema I la nostra salut, què? han repassat un seguit de demandes i han emplaçat als partits polítics a assumir-les de cara a les eleccions i durant el mandat que les seguirà. Mitjançant diverses intervencions han exigit solucionar la situació de les urgències als hospitals de Catalunya: ho fan tant per la «dignitat dels pacients i les seves famílies com la dels treballadors». A més a més, han denunciat les llistes d’espera i han reclamat posar l’Atenció Primària en el centre del sistema sanitari públic tant de manera estructural com pressupostària i que les visites tinguin un màxim de 48 hores. També han aprofitat per dir no a les noves fórmules de gestió de l’assistència sanitària i aturar la fugida contínua de recursos cap a la sanitat privada.
Així, la concentració ha servit per emplaçar que es parli i es debati sobre salut, sobre «les polítiques que es vulguin implementar a la sanitat pública catalana i les solucions a les seves greus problemàtiques, i en el fons, del model sanitari del nostre país».
Des de Rebel·lió Atenció Primària han demanat que s’incrementin els pressupostos destinats a la Primària: que siguin d’un 25% del total però «un 25% real, no repartit amb altres serveis». Han aprofitat per denunciar la precarització del sector quan el seu portaveu ha acusat el Govern de deixar els Equips d’Atenció Primària amb «menys personal de l’exigit en serveis mínims un dia de vaga».
En dades reals, aquesta precarització a l’Hospital Vall d’Hebron es tradueix en un increment del número de contractes. En Jordi, de l’assemblea de treballadors, ha explicat que de gener a octubre l’Hospital ha realitzat 22.141 contractes quan té en plantilla 5.926 treballadors. És a dir, la majoria de les persones reben contractes per dies o setmanes. «Quina qualitat de sanitat podem donar si tenim el personal sanitari amb condicions precàries?», ha qüestionat el Jordi abans de donar pas a la Judit, també de l’assemblea. Han demanat que les urgències s’entenguin i es tractin com una qüestió global de tota la ciutat de Barcelona i no localitzar-les per hospitals. És necessari que la situació es reverteixi: tant pels pacients que es troben condicions «denigrants» com pels mateixos treballadors que viuen situacions d’estrès.
La concentració també ha servit per assenyalar les causes principals que envolten la concepció del sistema de salut. «Els factors que determinen la salut són socials i econòmics, estan als nostres carrers i en el dia i dia de les persones, no només dels hospitals», han opinat alhora que han parlat de la complexitat i la col·lectivitat del problema: «la salut no és un assumpte individual ni exclusiu de cada persona».
Per tancar l’acte, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca de Catalunya ha explicat la situació de l’avantprojecte de llei de gestió de la sanitat amb càrrec a fons públics i ha indicat que «en període electoral és un bon moment per plantejar aquestes exigències ja que no s’ha vist una voluntat real política per canviar aquesta dinàmica», ja que «la defensa al dret a la salut no ha estat un tema estrella dels programes electorals dels partits».
El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitatbusca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).
L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.
Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».
L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.
Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari
El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.
L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.
Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».
Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.
Vuit reptes de futur
La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.
Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres
Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.
S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.
Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.
Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.
La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.
Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».
La soledat, un problema invisible
Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.
Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.
Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.
La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)
El patiment emocional no només ve de la soledat
El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.
L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.
En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.
Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.
El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.
Santiago Ramentol, professor de comunicació científica a la UAB, va moderar de l’acte realitzat per Amics de la UAB amb la col·laboració de la Fundació Ernest Lluch i del Diari de la Sanitat al Col·legi de Periodistes de Catalunya sota el nom ‘El lideratge a la clínica. Un bon metge i un metge bo’. Ramentol va introduir el Dr. Vilardell, cap de servei de medicina interna de l’Hospital Vall d’Hebron i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a un bon metge i un metge bo a qui «els càrrecs se li han anat acumulant perquè fonamentalment ha estat un líder».
«M’ha dit ‘ha estat’ perquè quan deixem de tenir càrrecs ens tornem invisibles», va bromejar el Dr. Miquel Vilardell que va afegir: «vaig demanar que em presentes com a metge perquè és l’únic que mantinc».
És el Dr. Vilardell qui li dóna nom a l’acte amb el títol del seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’. Un dels seus capítols ‘Persones que poden ser líders. El lideratge’ és la temàtica central de l’acte.
Parlem amb el Dr. Vilardell a la sala de juntes del Col·legi de Periodistes abans que comenci la conferència perquè ens ho expliqui i ens doni la seva visió sobre la situació del sistema sanitari català en l’actualitat.
Al llibre diu que ser metge és un luxe. Què s’entén avui en dia per ‘fer de metge’?
És evident que aquesta gran demanda que hi ha per estudiar la carrera de medicina suma el sector vocacional i el factor de prestigi social. Aquest prestigi social te’l dóna la gent. Quan es fan valoracions els professionals de la medicina surten molt amunt. Això influeix. Fer de metge si tens una vocació i vols ajudar a les persones evidentment és fantàstic.
Considera que qui entra ara a estudiar medicina té més en compte el prestigi?
No. Crec que la generació nova té molta voluntat de servei. No va tant a buscar un èxit immediat sinó sentir-se bé amb el que fa. I fer de metge fa sentir bé. I ells ho saben. És gent que té passió per la medicina i això és un fonament necessari per tenir bons professionals.
La situació de les urgències, saturació, llistes d’espera… contribueix a desmotivar els metges en la seva tasca diària per molt bona voluntat que puguin tenir?
Malgrat les retallades dels últims anys, els professionals podran queixar-se fora de la seva consulta però no davant el malalt a qui han seguit atenent perfectament bé, amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé. Malgrat les retallades i malgrat a vegades situacions difícils de pressió assistencials. El professional en el moment que té un malalt davant amb un problema de salut ell actua amb la seva professionalitat, amb el seu saber fer i no pensa en res més.
Creu que el sistema polític abusa d’aquesta bona voluntat?
Una cosa no justifica l’altra. S’ha de lluitar sempre perquè la responsabilitat tingui una correspondència amb l’economia de la persona. Ha d’haver-hi salaris dignes amb llocs de treball dignes, amb una estabilitat laboral, formació contínua… Cal que el sistema públic d’aquest país inverteixi més en relació al PIB que tenim. Calen més recursos per aquest sistema sanitari públic.
Parla també de com es construeix un bon líder i quina ha de ser la relació dels equips.
Nosaltres venim d’unes èpoques passades en que estàvem acostumats a treballar molt sols. El metge era el nucli central entre la persona que tenia el problema de salut i el professional. No hi havia ningú més. Les coses han canviat: hi ha molts més coneixements i moltes més tecnologies aplicades. Això vol dir motles més persones treballant amb el mateix objectiu des de disciplines diferents. Ara es treballa de forma multidisciplinar i cadascú aporta la seva expertesa i el coneixement de la seva disciplina. Ens trobem en equips on hi ha enginyers, farmacèutics, psicòlegs, metges… i cada dia hi ha més professionals de la salut treballant conjuntament.
Fins fa poc el metge era un líder indiscutible. Avui probablement el lideratge torna a ser discutible. Hem de conèixer totes les disciplines per saber que aporten. Hem de treballar conjuntament per col·laborar i no per competir. Però evidentment no és fàcil. Les disciplines a les ensenyances estan separades tot i que hi ha cursos per treballar de forma multidisciplinar. L’atenció psico, físic i social obliga a una atenció integral del malalt i una gran coordinació de l’equip. Aquí entra el paper clau del líder. Com no hi hagi una veu que marqui claus i objectius i les responsabilitats de cadascú i estimular aquest equip, crear un sentiment de pertinença, que es sentin bé, que se’ls deixi créixer, que accepti que molts d’ells tenen més coneixements que ell i que el que ell té són unes aptituds que el fan el líder. Empatia, valors personals, un prestigi que li reconeixen els altres…
L’egocentrisme aquí s’ha d’eliminar pel que seria ‘el bé comú’.
Ja tendeix a desaparèixer. La joventut no valora tant l’ego com el sentir-se bé amb allò que fa.
No tendeix la societat cada cop més a l’individualisme, però?
Sí però es tendeix a una individualitat en el camp de l’expertesa en el coneixement. És evident que en aquests equips hi ha gent que sap d’una tecla determinada però és imprescindible que s’especialitzi en un àmbit molt concret del coneixement perquè si no, no avançarem. La recerca ha de ser concreta, no pot ser una recerca generalista perquè no avançarem. Aleshores encara que algú es centri en una recerca molt específica està en l’engranatge d’un gran equip. El futur va per aquí. Per reconèixer l’expertesa i saber treballar en equip.
L’altre dia un informe del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea, que vostè presideix, deia que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aprendre a treballar de manera multidisciplinar pot ajudar a crear relacions més sanes?
Les competències que té infermeria són molt grans i la seva vida laboral i el seu reconeixement és feble a vegades. Es troben en un àmbit laboral molt estressant, amb un contacte directe durant moltes hores, amb una atenció continua al malalt i això evidentment desgasta molt. Si no tenen un suport emocional o no treballen en un gran equip amb un bon lideratge corren riscos importants.
La tasca dins aquests grups i als hospitals és important però al llibre també parla de la importància que té com a metge implicar-se en tots els aspectes. Ha estat president del Col·legi de Metges, dins el Consell Assessor per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari del Govern de la Generalitat i encara segueix exercint com a metge. Com s’ha de despertar aquesta motivació?
Un bon metge és el que té bona formació, experiència, etc. Hi ha una etapa formativa i després hi ha la seva consolidació. Arriba una etapa de la vida però que si vol estar sa, com deia Gol Gorina al Congrés que vam fer a Perpinyà de metges i biòlegs en llengua catalana, «ha de tenir autonomia, valer-se per si mateix, sentir-se bé i ser solidari». Això vol dir que quan arribes a l’etapa de maduresa has de compartir amb els companys allò que tu no has vist bé. No només has de fer crítica, has de proposar i aportar perquè si hi ha organismes on pots fer sentir la teva veu però no hi participes, no et pots queixar.
Has de participar en òrgans sindicals, col·legials, el que creguis. Malgrat això comporti problemes, en tot cas et compensa. Hi ha gent que opina que li va en contra de la seva carrera professional, ja que si vol ser catedràtic o cap de servei i dedica temps a aquestes organitzacions perdrà el valor científic. Jo no ho crec. Penso que es poden fer bé totes les coses. Jo ho he fet i mai em va impedir veure malalts ni seguir-ho fent ara. Es pot fer però a vegades dedicant hores fins i tot de la teva vida personal i familiar però a vegades també compensa perquè t’has entregat a una professió, un país…
Es pot extrapolar a tota la societat que existeixi aquesta animadversió a la política i es vegi com quelcom aliè?
La responsabilització si volem que el sistema funcioni ha de ser de tots els agents. Els professionals hem d’estar-hi No podem dir que no. Quan a mi em van dir de presidir la comissió per la sostenibilitat del sistema de salut en l’època del tripartit no podia dir que no. També presidia el Col·legi de metges i vaig sortir a dir Prou retallades i sabia que m’enfrontava al propi Govern en un moment on jo presidia la seva comissió assessora. Evidentment gent em va dir que era deslleial però jo havia de defensar els professionals de la medicina. Que després té un cost? Sí, però el més important és saber que no has fet res malament. Quan et poses a fer coses en tots els àmbits gent t’aplaudirà i gent et xiularà però has de ser coherent.
Abans ha comentat que els estudiants a metge tenen vocació. Amb quina actitud comencen i amb quina acaben la carrera o la residència?
Hi ha un problema que hem detectat amb la Fundació Galatea: els residents de primer i segon any tenen problemes d’adaptació, d’estrès. L’ensenyança secundària i la pròpia universitària és objectiva: si vostè estudia i té un coeficient intel·lectual normal doncs sap que aprovarà. Anirà al MIR i al contestar les preguntes també traurà una nota. Això s’acaba quan comença de resident per molt que a casa sempre se li hagi dit que aquest nen és un 10. Arriba el moment de sumar el ser un bon metge, tenir coneixements, a haver de tenir també valors personals que a més es barregen amb l’experiència de la vida laboral. Quan arriba una urgència tu pots tenir un 10 que si estàs acostumat a una metòdica, a saber definir molt bé aquella malaltia amb els símptomes, el tractament i el pronòstic que expliquen tan bé els llibres però ara veus que es pot presentar de moltes maneres diferents i no saps reaccionar… allà la ciència és barreja amb una mica d’art i l’art comporta els valors personals: la simpatia, la humilitat.
He tingut persones amb un MIR amb un número no extraordinari que han donat un rendiment extraordinari i han sigut professors, catedràtics i han encapçalat una investigació puntera.
On faci’s la residència també juga un paper important a l’hora d’adquirir pràctica. És diferent ser 3 residents que no pas 8 pel número d’activitat que podràs realitzar.
Les formacions són diferents però quan acabis ningú et preguntarà on t’has especialitzat perquè ja no hi ha objectivitat. Això costa perquè és la pròpia vida on a part de factors personals entren valors socials de coneixement, de relació…
Vostè ha tractat molta geriatria al capdavant del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Vall d’Hebron. El Consell Comarcal del Baix Llobregat treia un estudi anomenat «Bon tracte a les persones grans i persones en situació de fragilitat amb patiment emocional: cap a un envelliment saludable». Què s’ha de fer al respecte?
Hem de procurar que la gent gran tingui una vida bastant saludable i arribi a tenir un envelliment amb un estat saludable, amb poca dependència i poca discapacitat. Hi ha un 12% de la població major de 65 anys que té un envelliment patològic, amb problemes de dependència. Cal disminuir aquest percentatge amb l’aplicació de salut pública, medicina preventiva des de la joventut i seguir-ho tota la vida.
Per altra banda els professionals han d’aprendre a treballar amb el malalt crònic i amb el malalt amb comorbiditat, que vol dir que té més d’una malaltia.
Pel que dius del tracte a la gent gran jo crec que déu ni do el bon tracte que tenen els metges. El que passa és que la gent gran quan realment té dependència són un problema. Ho són per la sanitat pública perquè són un cost molt alt però també per al seu entorn familiar. Estem en un moment que les llars unipersonals són moltes i una persona gran s’ha d’institucionalitzar i anar a una residència de les que tampoc anem sobrats.
El nostre país no té una mala atenció. El professional de l’atenció primària per exemple sap que majoritàriament la persona que atendrà serà una persona gran amb problemes socials i econòmics. I sap també que haurà de treballar amb un equip multidisciplinari, amb poca gent i pocs recursos.
Just com falten recursos a la pública sovint es contracten empreses del tercer sector per cobrir aquesta necessitat.
Hem d’anar a professionalitzar cada vegada més. Aquesta gent mereix tota l’atenció per professionals formats, si no hi ha molt recanvi de persones en el sociosanitari. Aquesta gent és molt vocacional també i amb salaris molt petits. Cal que tinguin també una dotació més alta i cada dia ha d’haver-hi més centres públics, és evident.
On està el marge per deixar de subcontractar i començar a crear més centres públics?
El que cal és més pressupost per al sector públic en relació al PIB i una qualificació del sector sociosanitari amb una coordinació molt estricta entre ús social i ús sanitari que no sé si hauria d’estar tot en una mateixa conselleria, probablement sí. A més, quan tens un país com Catalunya on hi ha molta concertada el que has de tenir és un òrgan d’inspecció molt potent. A mi m’és igual qui ho gestioni però ha d’haver-hi un control molt exigent. Jo he de saber on va l’últim cèntim dels diners que et dono, on ho has invertit i si te’n sobra que en faràs.
També hi ha el debat de qui gestiona els hospitals.
A mi això m’és igual. Si tu saps que donen qualitat, només cal un control. Què passa? Quan la gestió no és clara és molt millor que sigui públic, ja que la informació és transparent.
A mi m’importa que expliquin què entra, què en fan i què en surt.
Dues jornades. Professionals de la salut mental. Psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, docents. Tots ells reunits al VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència que es celebra cada tres anys per compartir eines i recursos davant la preocupació de l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.
A més a més, un terç de les consultes (34,4%) i dels diagnòstics (36,1%) sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58% d’aquests trastorns es desenvolupen en joves majors de 12 anys, seguit de la franja d’edat entre 5 i 12 anys, que s’eleva al 39%. El 3% restant de casos es diagnostica a nens i nenes de 0 a 5 anys.
Dades facilitades al Congrés estimen que fins a un 30% de la patologia mental de l’edat adulta està directament o indirecta relacionada amb el maltractament durant la infància, incloent-hi «la negligència dels pares, el maltractament físic i psicològic i l’abús sexual, entre les formes de maltractament més comunes».
La trobada s’ha celebrat sota el nom «Trastorns de conducta en la infància i l’adolescència: nous temps, noves estratègies» al CosmoCaixa i ha servit per abordar la problemàtica dels trastorns de conducta des d’una perspectiva multidisciplinar i intersectorial. Multidisciplinar perquè els organitzadors del Congrés defensen que els trastorns de conducta infantil i adolescent no s’han de tractar únicament des del punt de vista dels especialistes de salut mental, ja que intervenen factors a nivell familiar, escolar i social. El programa estava constituït per quatre taules: Clínica I, Clínica II, Intervencions i Recerca. També, en una conferència inaugural s’ha tractat la visió antropològica de la qüestió.
Aquesta sisena edició ha estat organitzada per la Fundació Congrés Català de Salut Mental juntament amb la participació d’un ampli col·lectiu de professionals del Comitè Organitzador i Científic.
Intervencions des de la clínica davant l’augment en número i complexitat dels casos
Roser Casalprim, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris, ha reforçat la idea que la «salut mental és cosa de tots». Va explicar que al Centre de Salut Mental InfantoJuvenil (CSMIJ) on treballa a Nou Barris l’any 2016 es van atendre 2000 casos: «els usuaris cada cop s’apropen al CSMIJ amb casos més complexes». Casalprim va voler ressaltar aleshores la importància del treball en xarxa. La tensió del temps social actual i el temps objectiu que cada persona necessita per realitzar el seu tractament sigui psicològic, psiquiàtric o d’una altra tipologia, «porta als equips a preguntar-nos què prioritzem i com».
Donada la complexitat dels casos, és necessari que existeixin eines diverses. Glòria Trafach, psicòloga clínica i coordinadora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Girona (IAS-Girona), explica que els centres són «espais de convivència terapèutica» on es reprodueix un «escenari vivencial psicodramàtic on es mostraran actituds i conductes que caracteritzen la problemàtica del jove». Així, els Hospitals de dia, que són un recurs de segon nivell, suposen un espai de transició entre el noi/a, la família i el seu entorn. És aquí on recau de nou la importància de la xarxa que ja ressaltava Roser Casalprim.
Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA
Tots els ponents coincidien en què els trastorns de conducta generen moltes controvèrsies especialment en diagnòstic. Trafach opina que «pensar que el problema es redueix al comportament és la ceguesa de qui no vol veure». Anima a entendre que l’adolescència és una etapa de canvi, de transició i que l’adolescent sent que ha de repetir compulsivament els seus actes perquè li donin una certa identitat. Trafach explica que al IAS-Girona el perfil que més troben és el de «joves que han patit adversitats al llarg de la seva vida i han afectat la seva capacitat de modular les seves emocions». Aquests joves normalment no saben donar sentit a la seva experiència emocional ni tampoc a la dels altres. Per aconseguir trencar amb això, Trafach creu que és necessari «validar la seva història i el seu malestar» i «reconèixer tots aquells aspectes sans que ell infravalora o desconeix».
Els Centres de Salut Mental InfantoJuvenil i els Hospitals de Dia poden tractar més extensament els casos que hi acudeixen i en un ambient de treball sovint més pausat i proper. Els serveis de psiquiatria dels Hospitals Infantils i Juvenils i les seves àrees d’urgències són els qui reben els casos més urgents de ser tractats. Cada cop són més els menors de 12 anys que s’apropen a urgències i, per Bernardo Sánchez, coordinador d’hospitalització i urgències del Servei de Psiquiatria a l’Hospital Sant Joan de Déu, és «especialment preocupant l’epidèmia de trastorns de conducta de tipus autolític o suïcida». En aquest sentit i per no motivar aquestes conductes, Sánchez opina que és més important dir «què no té el nen i què no toca fer-li, que corre a dir el que té i més en el marc de la infància que és un marc d’evolució».
El 2015, un 42% dels ingressos d’urgències responien a conductes autolítiques, un 9,9% a conductes suïcides, un 5,7% presentaven psicosi i un 3,1% trastorns neuròtics. El trastorn que més infants i joves presenten quan acudeixen a urgències és el trastorn adaptatiu en un 25,1%,. Un 23,83% presenten trastorns de conducta i un 11,1% ansietat.
Sánchez opina que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars. El debilitament de la família «crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital». Aquesta dependència, per Sánchez, «dificulta posar en marxa teràpies que només es poden realitzar si es fan amb la família».
Pel que fa al treball en xarxa, Sánchez opina que «l’ordre dels factors si altera el producte»: a Sant Joan de Déu compten amb una «unitat de crisis», una unitat multidisciplinar on s’intenta repartir la pressió de la demanda d’urgències entre 4 disciplines. Així, «si és un cas de tipus social, que primer intervinguin els treballadors socials».
Recursos i dispositius: dos exemples pràctics per curar, educar i socialitzar
Segons el psiquiatra Josep Moya, coordinador de l’equip clínic del Centre l’Alba, quan els adolescents que presenten dualitats mostren conductes de risc que poden portar a temptatives de suïcidi, el que busquen «no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer». Això, segons el Dr. Moya, passa en infants o adolescents que «han perdut vincles, estan desvinculats de la vida, de tasques en general i quan arriben al centre diuen que a ells no els interessa absolutament res, ni estudiar ni res».
Al Centre l’Alba compten amb una Unitat Mèdic-Educativa (UME) per a nens i adolescents amb trastorns de conducta i d’altres trastorns de salut mental i amb un Centre de Dia on s’ofereix un servei educatiu i de rehabilitació per a nens i adolescents amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). El Centre compta amb dos psiquiatres, dos psicòlegs clínics i un equip sociopedagògic integrat per mestres d’educació especial, pedagogs, psicòlegs, logopedes o integradors socials, entre altres especialitats.
Un altre exemple d’articulació del treball clínic amb el treball sociopedagògic com el que realitzen al Centre l’Alba seria el cas de l’Aula Integral de Suport situada a l’escola d’Educació Especial l’Esperança de Lleida. Aquestes Aules Integrals de Suport, per la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida i investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, són essencials per anar poc a poc retornant els infants i joves amb trastorns de conducta a les escoles ordinàries. Per Pera, les AIS «permeten tenir espais per pensar junts els casos, fer aprenentatge mutu (amb els docents), formació continua i un abordatge des de la proximitat i en la comunitat». D’aquesta manera, explica la Dra. Pera s’aconsegueix tenir cada cop més alumnes amb escolaritat compartida amb l’ordinària.
Si es complissin els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’haurien evitat 250 morts i quasi 1.500 ingressos hospitalaris només a la ciutat de Barcelona. Així ho han indicat durant les seves intervencions la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, JanetSanz, i la comissionada de Salut, Gemma Tarafa.
L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.
L’estudi calcula que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.
Afirmen aquesta correlació després d’observar, per exemple, que la mortalitat va augmentar un 40% durant els quatre dies d’»episodi per partícules PM19» el febrer de 2016. Afegeixen a més que, «encara que la contaminació a Barcelona existeixi durant tot l’any, els episodis empitjoren clarament la salut».
Durant la presentació, han remarcat que aquestes xifres podrien ser molt majors, ja que només s’han tingut en compte dos contaminants concrets i unes causes de mortalitat limitades. Han explicat a més que les dades per realitzar l’estudi s’han recollit de les 11 estacions de mesura que hi havia a la ciutat i també s’ha tingut en compte la mortalitat, els ingressos hospitalaris i les visites als serveis d’urgències. Per afinar encara més les xifres, aquests indicadors s’han creuat amb variables com la temperatura, el dia de la setmana, l’estacionalitat, els nivells de l’al·lergogen de la soia o la presència de l’epidèmia de la grip.
Una de les principals conclusions del treball és que l’impacte de la contaminació a la ciutat de Barcelona és més important per l’exposició perllongada als nivells de contaminació que no durant els episodis en els que es registren pics màxims. Per exemple, un estudi havia estimat que la mortalitat global a la ciutat per culpa de l’exposició a la contaminació a llarg termini, més enllà de malalties cardiovasculars o respiratòries, podria xifrar-se en unes 650 defuncions durant l’any 2012.
En creuar les xifres de qualitat de l’aire durant els anys 2013 i 2015 amb la mortalitat global de la població de més de 30 anys s’ha vist que només reduint en 1 μg/m3 la concentració mitjana de NO2 s’haurien evitat 59 morts a l’any. Si aquesta reducció hagués estat de 5 μg/m3 s’haurien evitat 295 morts. Les xifres en reduir la concentració mitjana de PM10 també hauria disminuït. En 88 morts menys amb 1 μg/m3 menys i fins a 436 menys si la reducció hagués estat deμg/m3.
La població que es veu més afectada són els nens, la gent gran, les persones amb malalties cardíaques o pulmonars, persones amb asma o les dones embarassades. A més, les malalties que es veuen més perjudicades per la inhalació d’aquests contaminants són l’asma, la malaltia pulmonar crònica, la pneumònia, la insuficiència coronària i la insuficiència cardíaca, la diabetis o la hipertensió arterial.
Tarafa creu que per combatre la contaminació és necessari fixar «mesures estructurals i continuades», ja que són «clau per evitar morts per contaminació a la ciutat» per tenir «un impacte molt més gran que les puntuals».
L’1 de desembre entren en vigor restriccions de circulació a Barcelona
La presentació d’aquest informe es realitza només dos dies abans de l’entrada en vigor de les restriccions de circulació. A partir de l’1 de desembre els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental de la DGT no podran circular durant els episodis de contaminació per diòxid de nitrogen (NO2) ni dins la zona de baixes emissions de dilluns a divendres de 7.00 a 20.00h. En anys posteriors, les restriccions s’aniran ampliant progressivament fins a arribar a ser permanents a partir de 2020.
Ara per ara, les restriccions s’aplicaran sobre els vehicles de gasolina anteriors al 2000 i els dièsel anteriors al 2006, excepte en els camions, autocars, motos, autobusos i furgonetes Euro 1, Euro 2 i Euro 3. Els vehicles d’emergència, els de persones amb mobilitat reduïda o els de serveis essencials podran circular sempre.
Janet Sanz ha declarat que el objectivo de tals actuacions contra la contaminació és «salvar vides i construir una ciutat saludable conjuntament entre l’administració i els veïns ja que el dret a la salut és fonamental i prioritari».
Més atacs de cor en dies d’alta contaminació
El cardiòleg i investigador de l’Hospital Vall d’Hebron, Jordi Bañeras, explicava en roda de premsa que els dies de més contaminació hi ha més atacs de cor greus i més morts per infart. L’estudi l’ha realitzat l’Hospital Vall d’Hebron i el CIBER, el Centro de Investigación Biomédica en Red, i s’ha publicat en la revista científica «InternationalJournalofCardiology«.
Aquest és el primer estudi que demostra que la contaminació contribueix a la mortalitat durant les 24 hores després d’un infart. També és el primer que relaciona la contaminació amb una incidència més gran de fibril·lacions ventriculars. Conclou que reduint les partícules en suspensió només dues micres i mitja a la ciutat de Barcelona s’evitarien cada any 19 infarts de miocardi i es reduirien gairebé un 8% les morts durant les primeres 24 hores després d’un infart. Les xifres no són del tot significatives, es justifiquen els investigadors de l’estudi, perquè no s’han tingut en compte les persones que morien per infart de miocardi abans de ser ateses.
Les xifres en les que han basat l’estudi són dels anys 2010 i 2011 a Catalunya. Encara així, segons Banyeres, les conclusions poden aplicar-se al moment actual perquè els nivells de contaminació no han variat des de llavors.
Ciutats de l’estat signen un Manifest per l’acció climàtica
Justament ahir les ciutats de Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Alcalá d’Henares i Fuenlabrada promovien el «Manifest per l’acció climàtica» que denuncia la inacció i les barreres del Govern. El Manifest podrà ser adoptat per part dels membres de la Xarxa de Ciutats pel Clima.
Les ciutats reclamen al Govern de l’Estat que de forma urgent assumeixi tots els compromisos necessaris per afrontar el canvi climàtic, ja que té l’obligació de prioritzar la salut de la ciutadania, i té competències claus en àmbits estratègics com l’energètic i el transport. Exigeixen també una llei de canvi climàtic que estableixi límits i promogui la simple substitució dels combustibles fòssils per energies renovables per aconseguir escenaris que permetin reduir la petjada de carboni en la dimensió i en els temps requerits.
Ho fan perquè consideren que el Gobierno actualment «dificulta l’autogeneració i la promoció de les energies renovables, continua recolzant a la producció de carbó, no considera prioritària la lluita contra la pobresa energètica i no permet avançar en la transició cap a la sobirania energètica, factor clau en la lluita contra el canvi climàtic». A més de, en el cas català, impugnar i portar al Tribunal Constitucional la Llei del Canvi Climàtic catalana.
Aquestes reflexions vénen després que la setmana passada se celebrés a Bonn, Alemanya, la cimera mundial sobre el canvi climàtic, GOLPE23. Va ser allà on es va ressaltar la importància de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic, ja que és en elles on es generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea han presentat els resultats de l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya”. L’estudi mostra, entre d’altres indicadors de salut, que les infermeres i infermers presenten un major risc de desenvolupar problemes de salut mental. Un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).
L’informe argumenta que aquest risc «ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son». En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals. A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta a un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya. També argumenten que «la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors» també són situacions de risc.
Hi ha 50 mil infermeres i infermers a tot Catalunya que treballen en activitat assistencial de l’àmbit públic, concertat, privat i per compte propi. Les «complicades condicions de treball» afecten directament als seus hàbits de vida i la seva salut. L’estudi explica que aquestes condicions augmenten els riscos psicosocials als que les infermeres estan exposades i que són especialment elevats en el cas de les que treballen a hospitals. Això passa perquè aquest personal, expliquen, té una major càrrega de treball alhora que participen menys en les decisions del centre i tenen un menor suport dels seus superiors, tal i com desvetllen les dades recollides. A banda del que viuen dins els centres, el col·lectiu infermer ha patit una «baixada de sous generalitzada» que l’estudi recull que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.
Tant el CCIC com la Fundació Galatea han valorat positivament que s’hagi dut a terme aquest estudi. Per la seva part, el Dr. Miquel Vilardell, president de la Fundació Galatea, ha valorat que «aquests resultats ajuden sempre a dissenyar intervencions tant preventives com assistencials que milloren el benestar no solament d’aquests professionals, sinó també el dels ciutadans atesos per ells».
Per altra banda, la Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que l’estudi confirma «quelcom que ja intuíem». «La sensació de cert maltractament del col·lectiu està molt present entre les infermeres i està clar que té un impacte directe en la seva salut», afegeix, «cal que hi posem mesures i compromís per part dels centres de treball per revertir una situació que afecta precisament als professionals que tenen cura del ciutadà. Les infermeres i infermers del nostre país han d’estar també ben cuidades a fi que puguin desenvolupar la seva professió en les millors condicions».
La cooperativa de salut COS es basa en la idea que per a resoldre un problema de salut aquest es pot atacar des de diverses perspectives i no només a partir dels símptomes més evidents.
L’entitat ajunta especialistes de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres.
Ara mateix, COS és una cooperativa mixta que compta amb 11 socis treballadors i un cercle de col·laboradors que arriba a les 28 persones. A més a més, hi ha dos accessos a la cooperativa: mitjançant fer-se soci per 27 euros al mes, ara mateix hi ha 300 quotes de sòcies (600 persones), o en visites puntuals que no requereixen ser sòcia de la cooperativa i donen visites a preu de mercat. També disposen del que anomenen «quota social» per cobrir aquelles persones que per economia no puguin accedir a la borsa de sòcies.
Ara, a causa del creixement dels socis usuaris, la cooperativa de salut COS té obert fins finals de desembre la possibilitat d’aconseguir títols participatius. La finalitat? Canviar de local, ja que com diuen «Quan el COS creix, la roba queda petita». Ofereixen tres maneres per ajudar a finançar el canvi de local: avalant el projecte, fent-se soci simpatitzant o comprant un dels 200 títols participatius.
Eva Llach és metge de família i havia treballat a un Centre d’Atenció Primària (CAP) abans de passar a formar part de COS. Ara treballa en medicina general, naturopatia, homeopatia, teràpia neural i alimentació ortomolecular.
Jose Herrero és terapeuta i s’ha especialitzat en naturopatia, homeopatia i salut infantil.
Parlem amb ells dos sobre la funcionalitat d’aquest tipus de teràpies, sobre com hi treballen, com veuen el sistema públic d’atenció primària i perquè existeix un rebuig a les anomenades pseudociències.
Heu incrementat un 66% els socis, per què creieu que cada cop s’apropa més gent?
La medicina en general ha fet grans avanços a nivell agut i és molt útil en tot el que són tractaments aguts però no en malalties cròniques. Les eines que utilitza la medicina al·lopàtica són sobretot farmacològiques i no són molt resolutives. Aleshores les teràpies integrals es dediquen a potenciar el sistema de l’individu perquè torni a l’equilibri de l’estat de salut. No vas eliminant símptomes sinó que intentes donar eines perquè sigui el mateix organisme qui recuperi el seu equilibri i el seu estat de salut.
Els pacients se n’adonen d’aquesta diferència. A una migranya vas donant-li medicació i al final, a part de no resoldre la migranya, acabes amb mals de panxa i el fetge fastiguejat. Si potser la tractes amb teràpia xinesa, amb homeopatia o des de la dieta amb fitoteràpia, a part de ser molt més resolutiu no has pres cap tòxic i has fet un canvi d’hàbit que enforteix el teu estat de salut.
Quan veus simptomatologia aguda en un pacient la medicina al·lopàtica és molt resolutiva i fantàstica, salva vides cosa que les altres no però pel que fa a tractaments crònics és molt més resolutiva l’altra.
Mostrant i treballant alternatives, critiqueu la sobremedicació o els fàrmacs que no aporten?
Eva: Més que aportar o no aportar el que passa és que és una eina que no treballa l’individu. Al final, un té un símptoma que ve d’un desequilibri de base: potser d’una mala dieta, d’uns mals hàbits, d’una història emocional… Pots donar fàrmacs però si la base segueix desequilibrada, per molt que l’antiinflamatori et pugui treure el dolor, si tens una depressió o segueixes menjant malament, els fàrmacs l’únic que fan és taponar però no resolen. S’ha de veure una mica l’equilibri.
José: A vegades davant uns símptomes i uns signes amb una teràpia més natural pots mirar de regular-los i modular-los que és diferent que suprimir. Segons la intensitat dels símptomes, segons la naturalesa o el context del procés pots valorar si utilitzar el fàrmac en moments puntuals que per intensitat o situació ho necessitin però no de manera sistemàtica.
Per la part d’apropament al pacient, quines diferències més rellevants veus de quan treballaves al CAP i ara aquí, Eva?
Eva: Al CAP no pots fer de metge, tens 2-3 minuts per pacient com a molt i a més et posen domicilis i urgències. Quan un pacient t’entra amb un símptoma el que pots fer mínimament és explorar i donar alguna cosa i l’única eina que tens és un fàrmac. No pots fer treball de fons perquè no tens temps per fer-ho per molt que t’agradés.
Aquí tenim 1h-45 minuts per pacient i dóna temps de parlar, de saber on viu, com viu, què menja, què fa… de saber el seu dia a dia i quins són els seus hàbits. A partir d’aquí pots treballar molt. Des del CAP no ho pots fer això, el sistema no t’ho permet. Està ple de metges fantàstics però no tenen una altra opció.
Jo veia a 40 pacients per matí. Si algú em venia per una depressió o amb uns símptomes d’ansietat… no podia ni preguntar-li d’on sortia això. No podia investigar res. Tens ansietat? Doncs et dono un fàrmac perquè et calmis.
Quines mesures s’haurien d’implantar per què la gent no tendís a acceptar aquesta sobremedicació?
Eva: Des de l’educació. A les escoles s’hauria d’educar en bons hàbits, que també s’implantessin als propis menjadors i fer molt més exercici també. Ara crec que es fan dues hores setmanals, als paisos nòrdics en fan 8 o 9 d’hores.
Bons hàbits i donar eines per l’autogestió de la salut. Que cadascú sàpiga que una migranya la pots solucionar amb un ibuprofé en un moment donat però que si es repeteix potser serà perquè hi ha alguna cosa que no funciona o que alguna cosa de la teva vida no està anant bé com ara un estrès. S’han de donar eines perquè cadascú pugui autoregular-se la seva pròpia salut.
José: Amb l’autogestió assumeixes tu també la responsabilitat. Sovint el què fem en salut és delegar la responsabilitat. Quan un metge ha de visitar 40 pacients i assumir la responsabilitat doncs opta a vegades per una medicina més intervencionista i defensiva. Amb l’autogestió també es canvia la dinàmica de relació amb el professional.
També s’hauria de realitzar un paper de sensibilització a l’usuari per intentar no sobresaturar el sistema. Que la gent faci consultes realment importants i no per qualsevol cosa també vol dir canviar el sistema.
Un dels serveis on treballeu l’autogestió és als grups de part i criança amb dones i les seves families.
Jose: Normalment els seguiments que es fan dels embarassos són molt protocolaris i es basen en una sèrie de cribatges per descartar malalties. Sovint posen més força en descartar la malaltia que no en potenciar la salut. Per mi sí és favorable el cribatge però mentre no tingui més força que el fet de potenciar la salut…
El què fem en aquests cursos i tallers és que la gent prengui consciència de la salut física, relacional i en el vincle i això ho seguim mantenint en la primera etapa de la infantesa. També els hi donem eines a les famílies perquè puguin gestionar quan el nen té mucositat, febre… els acompanyem perquè a la mínima no facin ús de l’antitèrmic o d’aquesta farmacologia supressora. Es genera un altre tipus de relació amb el professional.
Eva: Els usuaris poden decidir una mica com serà el seu part sempre acompanyats del consell mèdic però no amb el metge com la veu cantant del procés. No ha de ser el metge, l’infermer o la matrona qui digui com, on, quan i ja, sense deixar-te ni tan sols opinar. Que sigui una mica un u a u. “Jo estic prenyada, jo vull parir i voldria que fos així”, diuen. També és important que les persones estiguin preparades per si hi ha alguna complicació puguin integrar-la i acceptar-la sense que sigui un trauma.
La capacitat de decidir dins un procés d’embaràs, part i criança és fonamental per ser després conseqüent amb el que un sent. El que moltes vegades passa amb aquestes dones és que després es queden com si les haguessin obligat a passar per un camí per on no volien passar. No és el fet d’haver acabat en cesària sinó el com. A vegades s’han sentit agredides. Moltes ens diuen ‘a mi m’han maltractat’. No és pot arribar a aquest punt en un moment tan bonic de la teva vida. No has d’acabar amb un sentiment d’agressió.
És important saber acompanyar aquestes persones i que elles puguin decidir.
Tots aquests processos comporten temps. Creieu que els ritmes de vida, l’estrès o les condicions socioeconòmiques situen als pacients en un paper passiu?
Eva: Al final la salut és un negoci. Aquest és el problema. Més que ser víctimes de l’estrès, som víctimes de fer negoci i treure diners en tot. Quan els diners deixin de ser el primer factor que ens interessa com a societat, tot això començarà a millorar però si només vols treure diners i enriquir-te… Al final, un CAP està gestionat econòmicament i et demanen números. Per això et posen a 40 en comptes d’agafar un altre metge i que siguin 20 i 20. El metge no pot fer res més que donar fàrmacs. És una qüestió bàsicament econòmica. Per mi és un tema molt complicat.
Jose: Hi ha gent que opta per viure d’una manera més conscient l’embaràs, el part, la criança, també hi ha projectes d’educació més respectuosa. Hi ha gent que dins el sistema busca petites illes per moure’s d’una altra manera. Per això fem aquí cursos i tallers de sensibilització i d’educació en salut.
Funcionen?
Eva: Les persones tenen molta més consciència que són una part activa de la seva vida i en la salut també se n’adonen. Veuen que no han d’estar dirigits ni fer el que diu l’al·lopatia perquè veuen que altres medicines potencien el seu propi ésser com per poder curar-se. Prenen consciència de la part activa del sistema de salut i són capaces de decidir.
El concepte «el metge» ve d’una societat molt reprimida, molt més inculta que pensava que qui sabia era el metge i punt. Això per sort ha anat evolucionant i la gent es diu a si mateixa que és una part activa de la seva vida, que sap el que li convé i, per experiència pròpia, veu que potser hi ha vies que no l’ajuden, van per altres, experimenten i veuen que els ajuda.
Jose: També fomentes una relació més horitzontal en aquests espais. No hi ha ni uniformes que marquin diferències, ni taules pel mig… les consultes són més extenses i dones peu perquè la gent agafi confiança. Veus que aquella persona se sent més còmode i s’implica d’una altra manera dins el procés de salut.
Eva: També pels mitjans de comunicació. Ara et ve un pacient i sap més que tu perquè s’ha informat per mil llocs diferents. Aleshores tu l’acompanyes fins a un punt i després ell ja decideix.
A vegades jo dono tractaments al·lopàtics. Per exemple, l’altre dia em va venir una pneumònia i vaig receptar-li un fàrmac. Jo ho vaig deixar per escrit: no m’arrisco a tractar-ho d’una altra manera. Els hi explico com pot evolucionar, els hi dono la informació i després ja els hi dic ‘tria tu’. Els hi dono la recepta i ja després si no s’ho volen prendre… perquè aquí a vegades la gent és més radical que tu. Tenir la informació al final és el que els porta a decidir però no és una informació amenaçant.
Posem dos casos. Una dona amb fibromiàlgia, que és crònica, i, per altra banda, una dona amb càncer de mama que ha decidit no tractar-se. Quins passos seguiu amb elles un cop passen per la porta i qui intervé?
Eva: Normalment primer els hi oferim una visita gratuïta informativa on ens explicaria què li passa, què li han proposat, ens comentaria que no vol fer res i preguntaria que aquí què li proposem. Jo el «no vull fer res» el discuteixo molt. Jo no sóc de no fer res des de l’al·lopatia tampoc. Li fem una entrevista i una revisió dietètica on si veiem que realment hi ha carències importants de dieta doncs li proposem fer una dieta anticancerígena. També podem proposar diverses teràpies: si hi ha un rerefons emocional, psicologia, medicina xinesa, osteopatia, homeopatia, teràpia natural, tècnica Alexandre, kine, hi ha moltes teràpies. Segons la persona i el cas li proposem una o una altra. Proves una per donar-li una mica d’energia al procés després proves una altra cosa…
Jose: En alguns casos es busca que sigui complementari. Hi ha gent que té els seus tractaments i aquí el que fem és reforçar el mateix terreny, millorar la capacitat d’adaptació, a l’entorn… segons el tipus de procés aquella persona es pren la medicació recomanada i nosaltres anem mirant la simptomatologia que genera el tractament. Fem desintoxicació i neteja.
Després sigui per com està el pacient o per la duració del procés ja es pot decidir si vol seguir amb la via farmacològica o mèdica o amb la natural o que siguin complementàries.
Eva: El que també funciona per veure això és que cada setmana ens reunim tots els terapeutes i parlem dels diferents casos que portem en comú. Per exemple, de la fibromiàlgia en parlem des de la psicologia, l’acupuntura i l’osteopatia. Cadascú aporta una informació diferent. El què fem és mirar cap a on va, en quin moment psíquic està i com està afectant això físicament.
Jose: Això també és un punt. Ara mateix la medicina està molt especialitzada. Aquí mirem d’enfortir a la persona
Eva: No anem al símptoma en concret sinó a la persona. No és la malaltia, sinó el malalt. Això t’ho ensenyen a tercer de Medicina però al final és una qüestió de temps i de diners.
Canvieu de local per què heu aconseguit fidelitzar les sòcies?
Eva: Sí. Hi ha gent que ve per passar un procés terapèutic que quan acaba marxa però en general la gent es manté. Tenim uns preus més assequibles que altres clíniques privades d’homeopatia o osteopatia.
Jose: Hi ha gent que ens diu que en el fons això és un projecte privat i que no volen sumar-s’hi perquè aposten per una salut pública. Nosaltres també apostem per una sanitat pública però sentim que el què fem és transformador quant a model salut. Sensibilització, amb una part més activa pel pacient, amb més espai…
Us han arribat crítiques també per l’activitat que realitzeu?
Eva: Directament no, però les «pseudociències» estan a l’auge de les crítiques. Un twitter ens va dir que estafàvem a la gent…
Jose: Amb el canvi de local i sol·licitar títols participatius alguna reacció va haver-hi.
Eva: Sí. Que érem un engany.
Jose: Però cada cop hi ha més demanda d’aquest tipus de teràpies. Quan estàs treballant veus els beneficis i les seves limitacions. Medicina integrativa és també identificar els límits.
Critiquen per què no interessa que es conegui o realment no funciona?
Eva: Això respon a la frase que ‘allò terapèutic és el que es pot demostrar pel mètode científic’. El que passa és que moltes d’aquestes teràpies no són demostrables pel mètode científic, justament són molt més energètiques. S’ha de buscar un altre mètode per poder-les demostrar o veure que per molt que no siguin demostrables en certa gent funciona.
Diuen que si no es pot demostrar, no és vàlid. Per mi existeix, és real. La medicina xinesa és més antiga que la nostra, existeix i funciona encara que no es demostri pel mètode científic. Hem de buscar altres mètodes si els necessitem per poder demostrar que els canvis energètics que es produeixen serveixen d’alguna cosa.
Jose: La medicina té un paradigma i té la seva justificació en el mètode científic basat en aquest paradigma. A vegades no entén una altra mirada o procés. Nosaltres pensem que si un procés admet diferents enfocaments doncs cal ampliar el focus i així la gamma de recursos per poder acompanyar.
Individualitzar el cas i veure dins l’amplitud totes les opcions tecnològiques, convencionals o naturals sempre tenint en compte la persona, la seva part activa i el que mou a aquella persona.
Què voleu fer amb el local?
Eva: Ara l’única metgessa fixa al centre sóc jo encara que comptem amb una pediatra i una infermera. Fora del centre tenim COS dental i amb el canvi de local l’incorporarem perquè el dentista pugui fer molta més integració. A més, passarem de 5 a 14 consultes.
Amb el nou local també començarà a treballar amb nosaltres una ginecòloga, tindrem un ecògraf, que està molt reclamat, i possiblement tindrem una digestiva. Seguirem fent medicina integrativa però ja serà un centre mèdic amb més especialitats mèdiques a banda de les teràpies que ja oferim.
Per primera vegada s’ha aconseguit reparar el 80% de la pell d’un nen a partir d’una teràpia experimental basada en un tècnica gènica. La prova la va realitzar un grup de recerca del Centre de Medicina Regenerativa de la Universitat de Mòdena liderat pel Dr. Michele De Luca. De Luca és expert en cèl·lules mare i si bé ja havia realitzat un transplantament de cèl·lules de pell modificades genèticament en el passat, mai en una proporció tan gran del cos.
El nen tractat, ara de set anys d’edat, va néixer amb una malaltia de la pell de les que s’anomenen rares que es coneix com Junctional Epidermolysis Bullosa (JEB). La revista «Nature«, on el grup de recerca ha publicat els resultats d’aquesta teràpia experimental, defineix la JEB com «una malaltia genètica severa i sovint letal causada per mutacions en gens que codifiquen el component de la membrana basal laminina-332».
El nen va ingressar a la unitats de cremats de l’Hospital Infantil de Bochum, Alemanya, el juny del 2015 sense la major part de l’epidermis. En declaracions, el Dr. Tobias Rothoeft, especialista en cures intensives pediàtriques de Bochum, va afirmar que van arribar a creure que no podien fer res pel nen. Va ser aleshores quan, després de provar amb altres metges d’Alemanya, Suïssa i els Estats Units i d’intentar trasplantar-li pell del pare al nen sense resultats, es van dirigir als especialistes italians. Els hi van enviar una mostra de 4 centímetres quadrats de pell i, sobre aquesta, De Luca va reparar el defecte genètic de les cèl·lules de la pell introduint-hi la versió correcta del gen LAMB3. Seguidament van fer que les cèl·lules es multipliquessin per obtenir prous capes per implantar-les al cos del nen. Quan van tenir-ho llest, a l’octubre del 2015, 4 mesos de l’ingrés del nen, ja havia perdut el 80% de la pell. Van ser necessàries tres intervencions quirúrgiques per aconseguir implantar-li la nova pell.
El febrer del 2016 finalment va ser donat d’alta 21 mesos després, ja amb la nova epidermis adherida amb fermesa a la dermis subjacent. De Luca va declarar que per primera vegada s’ha pogut demostrar la regeneració d’un teixit sòlid. Ara, el nen fa vida normal: va a l’escola i pot jugar com qualsevol altre nen ja que la nova pell, segons els seus metges, es cura perfectament si es fa mal. Després d’aquest cas, els especialistes creuen que l’ús de tecnologies de modificació genètica poden ser útils en procediments similars, però no en canvi en persones que han patit grans cremades i han perdut també part de la dermis, ja que aleshores fracassen per falta de fixació.
Les cèl·lules mare de l’epidermis poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo
A l’article ‘Regeneració de tota l’epidermis humana mitjançant cèl·lules mare transgèniques’ expliquen el procés que van dur a terme per salvar la pell i la vida del nen que presentava «una forma devastadora i mortal de JEB». Detallen que el patró d’integració proviral es va mantenir in vivo i la renovació epidèrmica no va causar cap selecció clonal. Els investigadors afirmen que el rastreig clonal va demostrar que l’epidermis humana no es sosté per progenitors equipotents, sinó per un nombre limitat de cèl·lules mare de llarga durada, detectades com holoclones, que poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo i produir progenitors que repelen els queratinòcits terminantment diferenciats. En l’abstract de l’article asseguren que aquest estudi proporciona un model que es pot aplicar a altres cèl·lules ex vivo i genètiques combinades amb cèl·lules mare i teràpies genètiques.
Barcelona ha caigut en la primera ronda de votacions i no acollirà l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès). L’elecció s’ha realitzaten el Consell d’Assumptes Generals de la Unió Europea, on participaven tots els estats membres.
Amsterdam ha estat la vencedora definitiva i serà la ciutat que albergarà la seu de l’EMA. Milà s’ha enfrontat a Amsterdam en una tercera ronda després d’eliminar a Copenhaguen de la competició.
Barcelona hauria quedat descartada en la primera de les tres rondes. Les ciutats que han rebut més vots en aquesta primera ronda, i que per tant han passat a la segona, són Milà, que s’ha emportat 25 punts, i Amsterdam i Copenhaguen, que han rebut 20 cadascun. Barcelona ha quedat fora amb 13 punts.
La ciutat que albergarà la seu de la EMA, Amsterdam, s’ha escollit aquest mateix dilluns mitjançant votació secreta. La seu es mourà a la ciutat escollida el 2019, data en la que el Brexit es materialitzarà, després de 22 anys a Londres.
El sistema de votació per escollir l’Agència suposava que, per guanyar, una de les ciutats candidates rebés els vots directes de 14 estats en una primera ronda. De no ser així, les tres opcions més puntuades passaven a una segona votació. Si encara així cap ciutat aconseguia el suport de 14 estats es passaria a una tercera ronda entre les dues preferides.
Unitat plena de retrets
La candidatura de Barcelona havia aconseguit la unitat de totes les administracions, Ajuntament, Generalitat i Ministerio. Malgrat aquest esforç, el desenvolupament de la campanya no ha estat exempt de retrets entre administracions, sobretot quan, fa tres setmanes, va transcendir que Barcelona perdia opcions com a candidata.
Poc abans començar la sessió on els països membres de la Unió anaven a decidir quina ciutat acolliria la seu de l’Agència Europea del Medicament, el tinent d’alcalde de Barcelona GerardoPisarello rebaixava les expectatives assegurant que acudien a Brussel·les amb «la consciència tranquil·la», ja que Barcelona està reconeguda com la millor ciutat «pel seu ecosistema investigador i científic».
El tinent d’alcaldia contestava així a les declaracions de la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, que un parell d’hores abans havia acusat a l’independentisme de «no posar fàcil» que Barcelona fos la seu de la EMA. «Nosaltres no hem abandonat als catalans a la sort de l’independentisme. La partida encara està en joc», havia assegurat Montserrat.
La tercera institució implicada, la Generalitat de Catalunya, ha estat una administració pràcticament desconnectada de la carrera per la seu de l’EMA des que el conseller del ram, Toni Comin, fos cessat per ordre de Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Finalment, i després de negociacions entre el Departament de Salut de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat del Govern central, el director del Servei Català de la Salut i actual secretari general en funcions del Departament, David Elvira, ha viatjat també a Brussel·les. Elvira ha opinat mitjançant xarxes: «Malgrat l’anomalia institucional que patim l’equip del Departament de #Salut seguim apostant fins l’últim minut a fer l’esprint final perquè #Barcelona estigui hostatjant una de les principals agències europees» #EMA
Barcelona sumava en qualitat
Un dels criteris que fallava perquè Barcelona fos l’escollida era el de dispersió geogràfica. L’estat on es troba Barcelona ja compta amb diverses agències comunitàries europees: seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia. En total la Unió Europea compta amb 35 agències descentralitzades.
Encara així, Barcelona superava amb èxit els requisits tècnics i aprovava amb nota. Els criteris que la Comissió Europea contemplava en l’avaluació van ser l’accessibilitat, la seguretat social, l’assistència mèdica per treballadors i familiars, i les instal·lacions educatives per als seus fills. Es valorava també si l’agència podia entrar en funcionament amb garanties just deixar Londres.
Quant a l’ecosistema científic i investigador a què alts càrrecs s’han referit en múltiples ocasions per enaltir Barcelona, segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. A més, Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.
Aquesta no era la primera vegada que Barcelona manifestava la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en una altra ocasió, quan s’havia de decidir on situar-la. Va ser el 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment situada.
El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més d’1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit.
