Autor: Estel Huguet

  • Pluja de bates a la plaça de Sant Jaume

    «Si no hi ha un gest clar d’asseure’s i obrir un espai de diàleg amb el conseller, potser haurem de pujar el to de les nostres reivindicacions. Estem valorant quines són les accions a dur a terme en els propers dies”. Aquesta és la posició del sindicat Infermeres de Catalunya després d’acabar la vuitena jornada de vaga consecutiva del sector i passar el matí i bona part de la tarda davant del Palau de la Generalitat sense obtenir cap resposta per part del departament de Salut. La mobilització d’ahir va tenir el punt de partida a la plaça d’Urquinaona i va acabar a la plaça de Sant Jaume cap a quarts de sis.

    En els darrers dies s’ha pogut veure un moviment del sector de la infermeria sense precedents, que des del sindicat d’infermeres organitzador valoren molt positivament: «Estem molt satisfetes del seguiment de les infermeres, sobretot d’aquesta unió d’infermeres reclamant en una sola veu«, reconeix Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya; «Nosaltres hem convocat  una vaga, amb unes reivindicacions, i les infermeres se senten identificades; si no, no haguessin participat en les mobilitzacions tantes infermeres; per tant, creiem que és important que el conseller escolti a les infermeres i poguem trobar un espai de diàleg», afegeix.

    Mobilització del sector davant del Palau de la Generalitat. | Infermeres de Catalunya

    El sector de la infermeria reivindica un reconeixement i esgrimeix millores de les condicions laborals, a banda dels dos convenis signats pel departament de Salut: amb la concertada (a principis d’any) i aquest darrer III Acord de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit, Guirado apunta «nosaltres aquests convenis no tenim maneres de canviar-los, però hi ha altres coses que poden sumar i que milloren les condicions laborals dels professionals, i aquí és on nosaltres entrem. Quan parlem de condicions laborals no parlem nosaltres de millores econòmiques, que també, sinó de coses com, per exemple, que a les infermeres d’hospital se’ls comptabilitzi el temps d’encabalgament de passi de torn com part de la seva jornada efectiva, o que les infermeres d’atenció primària no hagin d’utilitzar el vehicle propi per a fer les atencions domiciliàries, que s’augmenti la flota de vehicles… que ens donin els instruments per a garantir aquesta cartera de serveis».

    En aquesta línia, des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (AiFiCC), Ester Giménez destaca que el sector de la infermeria no és de fer vagues, però que «aquestes mobilitzacions reflexen el malestar de la infermeria, que es porta arrossegant des de fa anys, i és la forma de canalitzar-ho«, i demana «que es valori tota la feina que s’està fent a l’atenció primària, que se’n parla molt però realment no s’està valorant, i no es porta a la pràctica, que s’incorporin recursos reals per a donar tota l’atenció que cal; els professionals no poden estar amb aquesta tensió i aquesta saturació constant«.

    D’altra banda, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), ha anat un pas més enllà i demana la destitució del conseller de salut, Manel Balcells. En un comunicat enviat als mitjans de comunicació considera que:

    «Lluny de reconèixer el valor de les professions no mèdiques, el conseller de Salut, Manel Balcells, ha actuat de manera prepotent i ha menyspreat de manera repetida les seves reivindicacions. Entenem que ni la societat ni el Govern es poden permetre aquestes actuacions dels responsables de la major empresa sanitària del país, que té un valor estratègic per al benestar de la població.

    Per això, demanem al president Pere Aragonès que destitueixi Balcells del seu càrrec i nomeni un nou conseller, o una nova consellera, que tingui la capacitat de respondre als reptes importantíssims que té a l’actualitat el sistema sanitari català, començant per la reparació dels greuges patits pels professionals, tots, i el seu reconeixement d’acord amb les seves competències».

    Pel que fa a les properes mobilitzacions d’aquesta vaga indefinida, el sindicat convocant explica que es reuneixen cada vespre per decidir quines són les accions o mobilitzacions a fer en les properes 24-48 hores, en funció de les novetats que van succeïnt.

  • Salut mou fitxa per rebaixar el malestar i aturar les mobilitzacions d’infermeria

    A les portes de la quarta jornada de vaga d’aquesta setmana del col·lectiu d’infermeres i infermers del sistema sanitari públic català –el més nombrós de l’Institut Català de la Salut (ICS)–, el departament de Salut de la Generalitat ha posat sobre la taula tres mesures per a intentar revertir la situació i aturar les mobilitzacions.

    Entre elles, proposa traslladar avui mateix a la comissió delegada de Recursos Humans del Ministeri de Salut la demanda del canvi de les categories professionals. També pretén crear grups de treball per categories professionals en la Taula d’Harmonització que tindrà lloc el proper mes de gener i impulsar el funcionament d’aquests grups de treball per a donar resposta a demandes específiques, i intensificar les converses i la comunicació entre el departament de Salut i el Consell de Col·legis Professionals, així com amb les presidentes dels Col·legis de Catalunya i amb totes les societats científiques. Amb aquestes tres mesures el conseller Manel Balcells pretén calmar els ànims i les reivindicacions d’un col·lectiu que se sent menystingut i cansat després d’anys de retallades dins del sector i de fer front a una pandèmia amb recursos molt limitats i grans mancances i treballant amb unes condicions laborals molt millorables.

    El perquè de la vaga

    El sindicat Infermeres de Catalunya, capdavanter de les protestes del sector, manifesta que “Les infermeres i els infermers que treballem al sistema públic de salut de Catalunya hem arribat al límit I ja no podem tolerar més el menyspreu reiterat cap a la nostra professió. Els motius son molts i molt diversos i fa massa anys que els arrosseguem.

    La signatura del III Conveni Col·lectiu de Treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut, al gener del 2023, junt amb la darrera signatura del preacord del III Acord de condicions de treball del personal estatutari de l’ICS, han fet que les infermeres i els infermers diguem prou!

    Veiem com, de nou, l’administració pública torna a menystenir-nos com a professionals. Unes condicions de treball cada vegada més complexes, amb més sobrecàrrega assistencial i més assumpció de noves funcions i responsabilitats.

    Les infermeres hem assumit els sacrificis personals necessaris i hem entomat les noves responsabilitats amb professionalitat, eficiència i la voluntat de cuidar des d’una visió integral de la persona.

    La nostra professió ha anat evolucionant al ritme de les necessitats de la població i del sistema, així com també ho hem fet a nivell formatiu. Fa més d’una dècada que les infermeres som graduades, amb titulació acadèmica equivalent a psicòlogues, o altres professionals classificats en la categoria A1.

    Hem assumit noves competències i responsabilitats, hem acompanyat i protegit la població durant la pandèmia, hem liderat la vacunació i som peces claus en la reforma del sistema sanitari.

    S’han desenvolupat especialitats infermeres de salut mental, del treball, geriatria, familiar i comunitària, pediàtrica, medico-quirúrgica i llevadores, de les quals, el sistema sanitari català només reconeix les llevadores. Tot i això, les llevadores estem invisibilitzades, ignorades i menystingudes. Creiem que aquesta és una forma d’expressió de violència institucional dintre d’unes estructures que reprodueixen el sistema patriarcal. Visibilitzem aquesta violència institucional perquè la patim les llevadores pel fet de ser dones (majoritàriament). Demanem voluntat política pel reconeixement professional i retributiu que ens mereixem”.

    Per la seva banda, Balcells ha destacat davant dels mitjans de comunicació que el Tercer Acord de l’Institut Català de la Salut «és un molt bon acord, que permet moltes coses, i ha estat signat pels sindicats d’UGT, CC.OO., Satse (específic d’Infermeres) i Sindicat de Metges (que és la primera vegada que signa un acord de l’ICS)”. CATAC és l’únic sindicat amb presència a la taula sectorial que no va signar l’acord i s’adhereix a la vaga convocada per sindicats minoritaris i liderada per Infermeres de Catalunya. Balcells ha insistit que “el Tercer Acord no el tocarem, perquè és un bon conveni, però sí que permet que hi hagi millores”.

    Millores salarials

    En aquesta mateixa línia es van posicionar ahir membres del departament de Salut com el gerent de l’ICS, Xavier Pérez, i la directora de cures infermeres del Sistema de Salut de Catalunya, Carme Planas, els quals tot i entendre el malestar del col·lectiu i insistir en el fet que aquest Tercer Acord “és només l’inici d’un camí”, van a exhibir les millores del nou acord salarial per als treballadors de l’Institut Català de la Salut (ICS) amb el qual, van assegurar, el personal d’infermeria cobrarà uns 5.000 euros anuals més de mitjana de salari fix a l’atenció primària i uns 2.500 a l’atenció hospitalària, sense comptar els objectius variables (coneguts com a DPO), que passen d’un màxim de 3.310 a 2.810 euros, ni altres complements, com el de carrera professional per infermera especialista i especialitzada, que es veuen finalment reconegudes, segons la conselleria.

    Així, segons les dades facilitades pel Departament de Salut, el salari fix mínim d’una infermera de Primària passarà dels 28.871 euros actuals als 35.187, amb una quantitat màxima de 39.212. A aquestes xifres se li podran sumar un màxim de 2.810 euros de DPO, i 1.500 més per les especialitats reconegudes. A aquesta última partida, però, només aspira un terç de la plantilla dels ambulatoris, i un 10% als hospitals, que tindrien el títol oficial d’especialista ja sigui per via excepcional o via EIR. Aquests canvis salarials es veuran reflectits en la nòmina del proper mes de gener amb caràcter retroactiu des del 23 de novembre, que és quan es va signar l’acord.

  • Ester Giménez: «La infermera familiar ha ampliat molt les seves competències i pot resoldre moltes consultes que es fan a primària, però això requereix recursos»

    En el sistema sanitari públic, el col·lectiu d’infermeria -el més nombrós de la sanitat-, i concretament el sector d’infermeres familiars i comunitàries són la porta d’entrada als centres d’atenció primària i resolen molts dels motius de consulta de la població. Durant la pandèmia va ser un dels col·lectius més aplaudits per la societat i posteriorment també un dels més sobrecarregats de feina, liderant tot el calendari de vacunacions i posant al dia totes les visites aplaçades durant el confinament. Com veu ara el sector?

    Després de la pandèmia s’ha ampliat i reforçat el personal d’infermeria a l’atenció primària, però són encara recursos totalment insuficients; estem molt per sota de la ràtio europea en infermeria. La infermera ha ampliat molt les seves competències, i els centres de primària hem abarcat moltes feines que abans no es feien als CAPs, perquè hi ha molts processos ambulatoris que abans es feien als hospitals i ara es deriven cap als centres de primària… i tot això suposa més càrrega per al sector de la infermeria.

    Creu que els CAPs sobrepassen actualment les seves competències?

    No, hi ha problemes de salut que no són complexos i que els pot resoldre perfectament una infermera, tot i que la població encara no n’és massa conscient d’això, i quan es parla d’atenció primària encara es pensa en un metge; però tothom té una infermera assignada, i moltes de les consultes que es fan a primària les pot respondre una infermera. Ja ens sembla bé que tot allò que es pugui fer al domicili o al centre d’atenció primària es faci, és millor que fer-ho a l’hospital, però això requereix recursos.

    Quines característiques específiques ha de tenir la infermera familiar i comunitària?

    La diferència amb la resta d’infermeres és que se li assigna una població i actúa dins d’una comunitat; la infermera comunitària el que fa és proporcionar cures, compartides amb altres professionals, a les persones, a la família i a la comunitat durant tot el cicle vital, amb l’objectiu d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, sobretot amb tot allò què fa referencia a la promoció de la salut, a la rehabilitació i recuperació o en l’acompanyament al final de la vida.

    Cada equip format per metge i infermera (ara s’ha ampliat aquest equip també amb un administratiu) treballa amb unes 1.200-1.500 persones assignades, i la infermera ha de conèixer molt aquesta comunitat i l’entorn social i familiar de cada persona, així com la seva història de vida, que és el què la diferencia perquè, de vegades, quan atenem una persona, el problema de salut no és tant important però té d’altres dificultats.

    Què es reivindica des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que presideix?

    Defensem l’especialitat, que ara mateix no es té en consideració. En el grau d’infermeria hi ha 7 especialitats reconegudes en el decret de l’any 2005: salut mental, llevadora, pediátrica, geriatria, medicoquirúrgica, salut laboral i familiar i comunitària. L’especialitat està reconeguda a Catalunya, però la nostra reivindicació és que, des de l’any 2013 que és quan es graduen les primeres infermeres familiars i comunitàries que han fet el grau, encara no hi ha una sortida laboral específica per a aquest col·lectiu.

    A tota Espanya tenim actualment unes 3.500 infermeres especialistes formades via EIR (infermer intern resident) i 14.000 via excepcional, però a Catalunya no tenen creades les places de treball per a les especialistes, i això és un greuge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes, tenint en compte que Catalunya és la comunitat que més especialistes forma.

    Quina resposta rebeu de l’Administració a les vostres demandes?

    Ho hem parlat amb el Departament de Salut, i sembla que ara el fet de reconèixer laboralment la categoria professional de les infermeres ja és un tema que tenen sobre la taula; em consta que la fidelització dels professionals i la creació dels llocs de treball és prioritària, i esperem que durant el 2024 ja hi hagi el desplegament de la implantació de l’especialitat en els llocs de treball.

    Hi ha una manca d’especialistes en infermeria familiar i comunitària a Catalunya?

    En aquest moment hi ha una manca de professionals sanitaris en general; la gent continua marxant fora, perquè se’ls ofereixen unes millors condicions laborals. I la infermera, actualment, té un paper molt rellevant: és l’eix central de les cures a la població, perquè en definitiva el que fem a l’atenció primària és tot el tema de promoció i prevenció de cures a les famílies, i l’infermera és experta en aquest tema. Alhora, una població envellida requereix de més cures i té més problemes de salut.

    Les futures generacions d’infermeres es van incorporant a aquesta especialitat?

    Va creixent la demanda, tot i que és veritat que el fet que no hi hagi el lloc de treball reconegut ara mateix pot provocar que més d’una infermera, quan acabi els quatre anys de carrera, es desmotivi i no segueixi estudiant l’especialitat, a la qual hi ha de dedicar dos anys més per ampliar la seva formació, ja que després té les mateixes oportunitats laborals que una infermera generalista.

  • L’ictus, una marca que ningú s’espera

    L’ictus, una marca que ningú s’espera

    Generalment l’ictus arriba per sorpresa, paralitza part del cos i el marca per sempre en menor o major mesura. Aquesta malaltia és la primera causa mèdica de discapacitat, i pot comportar conseqüències greus que afecten la qualitat de vida de les persones. Més enllà del gest que evidencia un lleuger desviament de la comissura bucal, hi pot haver seqüeles físiques, cognitives i emocionals que potser no són tant visibles ni tant conegudes però que poden ser igual o més discapacitants com, per exemple, dificultat per empassar, hiperacúsia (baixa tolerància al soroll ambiental), dificultat per a concentrar-se o per a memoritzar, cansament, afàsia (complicacions en el llenguatge)… El dia a dia després d’un ictus va ser, precisament, el tema central de la jornada organitzada el passat divendres per la Fundació Ictus i Superar L’Ictus BCN a l’auditori de Foment del Treball de Barcelona amb motiu del Dia Mundial de l’Ictus.

    Metges, pacients, infermeres i treballadors socials van apuntar la necessitat de donar a conèixer la “cara oculta” de l’ictus, que hi és i es desconeix força. En aquest sentit, els professionals van coincidir en què fins ara s’ha sensibilitzat molt a la població sobre la importància de detectar el més aviat possible els símptomes d’un ictus i arribar ràpid a l’hospital, perquè cada segon compta, i que això s’ha fet molt bé; però que ara toca donar visibilitat i prendre consciència de com és la vida després d’un ictus. La Sílvia és infermera i membre de la Fundació Ictus, i assegura que aterrar en el món de la discapacitat és molt dur: “les primeres setmanes costa d’acceptar el que t’ha passat i has de passar un dol de la teva vida anterior, però alhora s’han d’intentar buscar estratègies de rehabilitació, perquè els primers mesos són de cabdal importància per recuperar funcions”.

    Per la seva banda els diferents testimonis que van participar de la jornada van destacar que després de l’ictus “el cos no respon com nosaltres volem, hi ha una fractura entre cos i voluntat, i hem d’arribar a un consens”. “L’ictus suposa un trencament total amb la teva vida anterior, i això et produeix ràbia, tristesa, por… tot això acaba amb un procés d’adaptació, i aprens a conviure amb l’ictus i a afrontar-lo; es tracta de no aferrar-se a allò que feies abans i començar de nou”.

    Una altra de les barreres que es troben moltes de les persones que han patit un ictus apareix en el moment de la reincorporació laboral, ja que pot ser que l’ictus hagi afectat una funció que sigui fonamental per la feina, com li va passar al Carlos Sanz, que era conductor d’ambulàncies, o a l’Olivia Rueda, que era realitzadora de televisió i l’ictus li va afectar a la parla… Tots els assistents que van explicar la seva experiència van coincidir a dir que “si tens una discapacitat física, generalment a la feina t’ho adapten, però si tens una discapacitat que no es veu o emocional, les empreses acostumen a ser molt poc empàtiques”.  En aquest aspecte, una treballadora social de la Fundació Ictus va apuntar que “cada vegada es produeixen més ictus en persones molt joves, que estan en edat laboral, i treballem per a que aquest ‘divorci’ social que suposa l’ictus per a la persona afectada sigui més fàcil, i que la gent es pugui reincorporar mitjanament a la seva vida anterior”.

    Les xifres de l’ictus

    Carlos Molina, neuròleg i cap de la Unitat d’Ictus de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, explica que “l’ictus és una alteració de la circulació cerebral que apareix de forma sobtada, brusca, i que afecta les funcions cerebrals. Pot ser degut al trencament d’una artèria i en aquest cas parlaríem d’una hemorràgia cerebral, o bé perquè es tapona aquesta artèria, que és la forma més freqüent d’ictus, i en aquest cas parlaríem d’un infart cerebral o isquèmia cerebral”. I l’Ictus, tot i que es pot prevenir controlant la hipertensió arterial, la diabetis, l’obesitat, el colesterol alt o el sedentarisme, és una malaltia que no té edat, que pot afectar tant a homes com a dones i que és molt freqüent. Segons un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aquesta malaltia afecta cada any 15 milions de persones d’arreu del món, i s’estima que afectarà una de cada quatre persones al llarg de la seva vida.  Per això, cada 29 d’octubre se celebra el Dia Mundial de l’Ictus, una iniciativa impulsada des de l’Organització Mundial de l’Ictus (WSO) per sensibilitzar la població en relació amb la prevenció i el tractament d’aquesta malaltia, que és considerada la segona causa de mort arreu del món.

    A l’estat espanyol és la primera causa de mort en dones a Espanya i la segona en homes, i cada any, entre 110.000 i 120.000 persones pateixen un ictus, la meitat dels quals queden amb seqüeles incapacitants. Es calcula que cada sis minuts es produeix un ictus a Espanya i, en els darrers anys, el nombre d’ictus en persones d’entre 20 i 64 anys ha augmentat un 25%, mentre que en persones de més de 65 anys s’ha incrementat un 5%. Ja més concretament a Catalunya, cada any hi ha al voltant de 13.000 ictus, i unes 5.200 persones (el 40%) el sobreviuen amb conseqüències que afecta el seu dia a dia.

    La primera comunitat virtual

    Coincidint amb el Dia Mundial de l’Ictus, la Fundació Ictus de Catalunya va posar en marxa el 27 d’octubre la primera comunitat virtual ictus, adreçada a les persones que han patit aquesta malaltia i al seu entorn (familiars, persones cuidadores, professionals,…). És la primera iniciativa d’aquestes característiques a l’estat espanyol i neix amb l’objectiu de convertir-se en un espai participatiu, amb informació generada per la mateixa comunitat, i pretén donar més visibilitat a la malaltia i al seu procés de superació un cop els pacients reben l’alta mèdica, especialment quan es manifesten seqüeles discapacitants.

    En aquest espai digital, els usuaris podran formular preguntes i compartir experiències des de casa i de manera anònima (si ho prefereixen). La plataforma també compta amb un espai fòrum on els usuaris podran interactuar i compartir informació, dubtes i experiències, així com qüestions i inquietuds sobre la vida després d’un ictus. Els usuaris també podran escriure i compartir un diari personal on relatar les seves vivències i reflexions personals, ja sigui en primera persona o des de la perspectiva de familiar o de persona cuidadora. Aquesta nova eina digital es pot trobar a la següent adreça: https://www.fundacioictus.com/comunitat/

  • La incertesa i les cicatrius del càncer

    La incertesa i les cicatrius del càncer

    Quan la paraula càncer entra en una casa, arriba per quedar-s’hi una bona temporada en el millor dels casos. La nova espiral de proves diagnòstiques -analítiques, radiografies, TACs, etc.- i de tractaments -quimioteràpia, radioteràpia, hormonoteràpia,…- que s’instal·la en el dia a dia del o la pacient fa que molts afectats de càncer assegurin que aquesta malaltia canvia la perspectiva de la vida, que hi ha un abans i un després d’un procés oncològic.

    El 19 d’octubre se celebra el Dia Mundial contra el càncer de Mama, amb l’objectiu de conscienciar a la població de la importància del diagnòstic precoç del càncer de mama i poder detectar-lo en les fases inicials, quan és més fàcil tractar-lo i curar-lo. A Catalunya, el càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones, i representa el 28,1 % de tots els nous casos de càncers femenins, segons dades del departament de Salut de la Generalitat. Amb motiu del Dia Mundial del Càncer de Mama, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va organitzar un dels seus Diàlegs sota el títol “Després del càncer de mama: i ara què?” a l’Espai Línia de Barcelona, que va comptar amb la participació de la doctora Meritxell Bellet, oncòloga de l’Hospital Vall d’Hebron i VHIO i membre de la junta directiva de SOLTI; Eva Frechilla, treballadora social de la Fundació Kàlida i Rosa Mª Fernández Cerezo, testimoni que va superar un càncer de mama fa ja 14 anys. La periodista Cristina Puig va moderar el diàleg entre les diferents dones especialistes en aquesta malaltia, on van sorgir dubtes i preguntes sobre quines opcions laborals tenen les dones que es volen reincorporar a la feina després d’un procés oncològic a un ritme menys trepidant, quines seqüeles queden després de passar la malaltia o quina percepció es té des de les diferents àrees sobre el dret a l’oblit oncològic.

    Rosa Mª Fernández va explicar que el càncer va arribar a la seva vida molt aviat, quan tenia 36 anys, una feina molt estressant i dos nens bessons de cinc anys. I va destacar que “aquell dia -el del diagnòstic- no s’oblida”. “La vida et dona un gir de cop i volta i, després d’un procés de negació, entres en un procés molt dur” que deixa seqüeles físiques, emocionals i socials. Mentre explicava la seva vivència, la periodista moderadora li va demanar si coneixia prèviament les seqüeles visibles i invisibles que li deixaria aquesta malaltia, i la resposta va ser un “no” contundent.

    En aquest sentit, l’oncòloga Meritxell Bellet va apuntar que “la quimioteràpia té molts efectes, i intentem explicar aquells més freqüents en un moment que és molt difícil per al pacient i que de vegades veus que està com bloquejat”, però va  reconèixer que actualment “encara hi ha aspectes, com la neurotoxicitat o l’anomenat ‘efecte Chemo Brain’, que estan minimitzats i no s’expliquen massa, però que impacten la qualitat de vida posterior”.

    La neurotoxicitat és una complicació força freqüent del tractament de quimioteràpia que produeix un formigueig o adormiment de mans i peus que puja gradualment fins a braços i cames i que pot dificultar algunes tasques diàries (cordar-se la camisa, separar monedes…). L’efecte Chemo Brain o quimiocervell, en canvi, és l’alteració cognitiva causada pel tractament oncològic que es manifesta amb problemes de concentració, sensació de boirina mental, oblidar noms o cites o no trobar la paraula adequada, entre d’altres.

    La vida després del càncer

    El càncer de mama en estadi localitzat, és a dir quan el tumor està localitzat i no hi ha metàstasi, té una supervivència del 85 % al cap de cinc anys, i a 10 anys el 75% de les pacients estaran lliures de la malaltia, segons dades de l’Hospital Vall d’Hebron, tot i que en alguns subtipus de càncer es poden patir recaigudes fins a 20 anys després. Per sort, la mortalitat del càncer de mama ha disminuït significativament en les tres últimes dècades. I és precisament aquesta vida posterior al tractament oncològic la que va centrar bona part de la conversa. Bellet va voler destacar que “després de tot el tractament hi ha un estat de molt poca energia i de molt cansament, arribes sense benzina al final del procés” i, en canvi, l’entorn del pacient pensa més aviat que “ja ha acabat tot i es pot tornar a fer vida normal”. És també quan probablement el pacient ha de començar a reincorporar-se a la feina i, després d’un any o any i mig, hi ha la por afegida de no poder rendir com abans de la malaltia.

    En aquest sentit, Eva Frechilla, de la Fundació Kàlida, va obrir diverses possibilitats a les quals acollir-se; Frechilla va explicar que durant el tractament es pot demanar una incapacitat temporal (que atorga l’Institut Català de la Salut per un màxim de 18 mesos) i, després, una incorporació de forma paulatina (aquesta fórmula, però, no es contempla de moment en l’empresa privada) o bé sol·licitar una discapacitat, tràmit durant el qual la Generalitat atorga un grau determinat de discapacitat a la persona que li permetrà o no realitzar determinades tasques en l’àmbit laboral.

    Rosa Fernádez va explicar que, superada la malaltia, ella va tornar a treballar, igual o més que abans del diagnòstic, però que durant el seu procés oncològic va aprendre “a dir que no, a posar límits i a no sentir-se malament per posar-los”, i es va plantar. Actualment és coach de pacients de càncer i se sent feliç de poder ajudar a gent a recórrer aquest camí ple de pedres i d’incertesa que comporta la malaltia. La conversa entre les quatre professionals va acabar amb un lema de l’organització Maggie’s, d’origen escocès que treballa al Regne Unit per a oferir suport psicosocial a persones amb càncer, familiars, amics i cuidadors: “Que la por a morir no et tregui les ganes de viure”.