Just Deploy It!

Autor: FoCAP (Fòrum Català de l’Atenció Primària)

  • L’imprescindible Pla de Xoc per l’atenció primària: “ara i avui toca cuidar els professionals”

    Recomanem llegir amb atenció la recent publicació d’un document de posicionament de la CAMFiC sobre ”L’APS en el 2018”.

    Considerem que és un encert la proposta d’un urgent pla de xoc per a revitalitzar l’APS (i amb ella tot el sistema sanitari català). Encara que les podríem matisar en alguns punts, ens semblen molt oportunes i imprescindibles les mesures proposades:

    • Clara governança de l’APS ja des del mateix Departament.
    • Increment del pressupost destinat a APS (que ha anat perdent pes en els darrers anys)
    • Disminuir la fragmentació de proveïdors assistencials i diferenciar els òrgans de gestió de l’APS dels hospitals.
    • Mesures per evitar la fuga de professionals propis de l’APS (i procurar-ne el retorn).
    • Increment de metgesses de família: es fan propostes concretes, posant de manifest que som per sota la mitjana espanyola i molt lluny de la UE.
    • Augmentar en un 50% les places de MFiC dins del sistema MIR: Hem passat de ser el 42% del total (encara per sota del 50% recomanable) a tan sols un 26%!
    • Autonomia de gestió dels EAPs, amb pressupost públic propi assignat a l’equip (i no a altres nivells de gestió o entitats).
    • Millora de condicions laborals que posin fi la precarietat i permetin temps d’atenció adequats.
    • Impossibilitat d’assumir el necessari increment de la capacitat resolutiva si no s’apliquen alguns dels punts anteriors.
    • Posar en valor l’atenció longitudinal que aporten les metgesses de família i reorientar el treball dels hospitals.

    La camfic centra els seus plantejaments en l’òptica de les metgesses de família, però molt del que es proposa en aquest pla de xoc seria vàlid per la resta de professionals dels equips d’atenció primària (personal administratiu, treballadores socials i infermeres). Mesures prou concretes i factibles que, si no es porten a terme, mostren la manca de voluntat política per apostar per l’atenció primària de salut, com a garantia d’un sistema sanitari públic sostenible i de qualitat.

    En el document, però, també s’aposta per l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’APS i salut comunitària). És aquesta una aposta que creiem equivocada. L’ENAPISC no pot ser una bona estratègia per a revitalitzar i millorar l’APS perquè parteix justament de la negació del paper central dels EAPs en el sistema sanitari, diluint-los en una xarxa, mal anomenada d’atenció primària, en la que hi participen dispositius d’atenció secundària. Sobre aquest tema ja en vàrem parlar en el seu moment: ”Volem fets, no només paraules”.

    En qualsevol cas, ens congratulem que la camfic recuperi el seu rol científic (basat en les evidències) de defensa d’una atenció primària de la salut forta, veritable eix del sistema sanitari.

    La darrera frase del posicionament de camfic és d’obligada lectura (especialment pels responsables del nostre sistema sanitari): “Davant una situació actual del tot insostenible, ara i avui toca cuidar els professionals, desenvolupar una estratègia moderna, modèlica i exportable, i restablir unes condicions professionals que permetin afrontar el futur amb optimisme”.

    Aquest article s’ha publicat originalment a la web del FoCAP a finals d’octubre.

  • Es convoca vaga de metges i metgesses d’Atenció Primària

    Fa temps que denunciem una situació molt greu a l’atenció primària del país. Fa temps que venim fent propostes constructives que no són escoltades. Aquí en tenim unes quantes, algunes signades amb altres entitats àmpliament representatives:

    Les condicions en què la ciutadania és atesa i els professionals treballem són molt precàries. I ningú des de la Conselleria ha proposat cap pla realista per resoldre-ho.

    Darrerament vàrem comentar (i lloar) el pla de xoc proposat per la CAMFIC. Ara, el sindicat Metges de Catalunya convoca vaga de facultatius per a l’últimasetmana de novembre amb un conjunt de demandes que agrupa en tres apartats: càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament.

    La vaga és un dret laboral. I és raonable, amb el deteriorament que anem acumulant, optar per aquesta via. Les convocatòries de vaga (competència dels sindicats) manifesten el malestar, però no sempre hi ha un total acord en l’anàlisi ni en les solucions proposades.

    La situació és tan greu i la manca de resposta dels diferents responsables tan evident, que la vaga es veu com una mesura de força que obligui a buscar solucions. Compartim moltes de les reivindicacions que sustenten la convocatòria de la vaga, en especial les que fan referència a l’augment del finançament, dotació de personal, temps per visita, accessibilitat, ràtios de pacients i recuperació de retribucions i condicions laborals perdudes a partir del 2011. Amb tot, volem fer algunes precisions que ens agradaria que es tinguessin en compte:

    • Càrrega assistencial. Limitar el nombre de visites del dia no pot ser un objectiu en si mateix, s’ha de produir com a conseqüència de tenir personal suficient i dotar-nos de formes organitzatives que ofereixin la millor capacitat de resolució i donin confiança als pacients. La demanda és la que és i ho seguirà essent (si no hi posem mesures per a fer-la racional, enlloc de promoure-la). Es pot limitar una agenda a 25 visites, però si n’hi ha més…, algú altre haurà de veure-les, no…? (igual un mateix o una altra companya que deu tenir els mateixos drets que tinc jo). D’altra banda, aquesta mesura (limitació del nombre de visites diàries) ja fa anys que s’aplica en molts EAPs (especialment de ciutats) i no ha resolt res i, sovint, els professionals que la “gaudeixen” estan tan escaldats o més que la resta… Ens cal anar a l’arrel del problema per resoldre’l. I no podem parlar de limitar el nombre de visites sense reclamar polítiques transversals (impliquen a diversos departaments del Govern i als mitjans de comunicació) que ajudin a fer més racionals les demandes d’atenció de la població: anar al centre de salut quan realment cal i no per qualsevol malestar o tràmit.
    • Fer torns d’atenció continuada és insuportable. També té solució “fàcil”…: torns voluntaris. Però, ai..!, un no s’imagina que siguin molts els voluntaris per a dedicar-se a això (tots reconeixem que no ens agrada…); això suposaria crear un “cos” de professionals que obligatòriament hauran de fer els torns, no? I en un entorn de manca de professionals no sembla una proposta molt incentivadora per a què no hi hagi més metgesses i infermeres (sobretot joves) que renunciïn a treballar a l’AP catalana. El que ens cal és exigir bones condicions per a l’atenció continuada: nombre d’hores, repartiment, confort, acompanyament, compensacions… Si les condicions fossin immillorables i el nombre d’hores mensuals (6-10?) per professional són raonables, potser el repartiment entre totes (amb algunes excepcions per circumstàncies personals) seria més just i força acceptable.
    • No ens fan cas. Semblaria que és un tema menor. I no, no ho és. Sentir-se menyspreat, menystinguda, és de les coses més desagradables i desincentivadores que ens passen. Si no ens fan cas, cal exigir canvis radicals en la majoria de direccions d’EAP (ICS) i en moltes de les gerències o direccions de SAP, sense oblidar els responsables de recursos (in)humans. Cal que la direcció d’un EAP (i la resta de càrrecs) es faci amb sentit de lideratge professional. Una major participació de l’equip en l’elecció de la direcció seria una mesura fàcil, sense cost econòmic, i que podria resoldre en bona mesura el mal clima laboral.

    Sobren motius per fer vaga, de metges, i de tots els col·lectius que treballem a l’AP, perquè els problemes ens afecten a tots. La convocatòria de vaga de Metges de Catalunya conté reivindicacions laborals pròpies del col·lectiu de facultatius, però també d’altres que suposen millores per a la resta de treballadors i per al conjunt de l’Atenció Primària. Per això considerem que seria molt positiu que tots els sindicats se sumessin a la convocatòria de la vaga. També les treballadores d’empreses no ICS estan en males condicions i haurien se ser cridades a la vaga, de la mateixa manera que ho són les de l’ICS.

    Podem ajuntar les forces per aconseguir mesures eficaces i clares, consistents, de mirada llarga (no sols per demà…) i que reforcin les funcions de l’Atenció Primària dins del Sistema Sanitari. Hi ha algunes qüestions que poden ser resoltes fàcilment, però d’altres necessitaran un treball a mig termini. Cal un compromís polític ampli, del Departament de Salut, del Departament d’Economia, del Govern de la Generalitat i d’una majoria de les forces polítiques. Caldrà voluntat política i compromisos clars, de la mateixa manera que caldrà decisió per part dels professionals i dels representants sindicals de no conformar-se amb petites millores econòmiques o promeses irreals de limitar les visites. Seria una llàstima que, quan ens decidim a sortir del nostre punt de “confort” (si és que existeix això a l’APS catalana…), ens equivoquem i demanem allò que potser a algú li va bé de reivindicar, que surt als titulars, però que no resoldrà res. Una llàstima i unes energies perdudes.

    Nosaltres, com sempre, estem disposats a aportar idees per a l’anàlisi i solucions constructives.

  • Un tercer a la consulta, buscant el nord

    Un article del Fòrum Català de l’Atenció Primària

    Els pacients es queixen, es queixen cada vegada més que els professionals sanitaris no els mirem, que mirem més a l’ordinador que a ells. I el problema no és la informàtica ni l’ordinador. De fet, com ens diu Trisha Greenhalgh, investigadora especialitzada en estudis sociotècnics o estudis de la interacció entre les persones i la tecnologia, el problema és l’ús que es fa de la tecnologia i els softwares que estan en la taula dels professionals sanitaris. Softwares que no són objectius i neutres sinó que “son en si mismos una manifestación de complejas interrelaciones y prácticas sociotécnicas que implican a los ingenieros de sistemas, a los diseñadores de softwares clínicos y a otros profesionales, cuyas asunciones y posicionamientos quedan inscritos en dichos programas”.

    De fet, els pacients no es queixen de l’ordinador, es queixen que no els mirem, que no sabem qui són, que estem més interessats en els registres i números que en les seves vides i que les seves vides no estan fetes de codis i hemoglobines glicades sinó d’històries i narratives. Es queixen que l’atenció sanitària cada vegada més s’estructura al voltant de la malaltia i el seus conseqüents registres i es desentén de la narrativa del patiment que és única en cada persona. Que deshumanitza ometent a la persona que és un subjecte actiu, pensant i creador.

    Però, de quina manera podem reconèixer-conèixer els pacients com a subjectes únics en les seves vides quan tenim tantes demandes de dades, tants registres a fer, tantes plantilles per omplir i creuetes per marcar?. En aquesta època d’hiperregistre (ja anomenada “registritis” per molts professionals) de dades numèriques, llistes de comprovació, plantilles estructurades, llistats informàtics, el risc de desorientar-nos i perdre el nord és elevat. I, com diu Josep Mª Esquirol, la desorientació no és bona, ens pot fer perdre la fràgil verticalitat de la condició humana i dels sistemes socials de suport.

    Cal reflexió que ens orienti, ens faci de brúixola i ens indiqui cap a on anar. Tal com ho ha fet recentment el Grup d’Ètica de CAMFiC en un Document de posicionament en el que analitza aquest fet i dona unes recomanacions adreçades als gestors i responsables del disseny de les eines informàtiques i als professionals, per tal de recol·locar-nos, reorientar-nos i superar la fal·lera registradora. El present post pretén continuar en aquesta línia i aportar elements per la reflexió.

    Els registres electrònics i l’hiperregistre estan modificant profundament la naturalesa del treball clínic i contribuint a la burocratització de l’atenció.Progressivament s’està produint en el camp de la salut el que el filòsof alemany Habermans preconitzava i anomenava “colonització del món de la vida” pel sistema, les estructures i el poder. Elias Emerson ens referma que el que converteix el treball d’un clínic en treball viu són les tecnologies toves que impulsen la relació entre el professional i el pacient, és a dir, l’escolta, la paraula, la confiança…, que permet intervenir en cadascuna de les persones tenint en compte la seva singularitat.

    Perquè els registres no només són preocupants pel volum i el temps que ens ocupen, sinó també perquè demanen dades estructurades que estan fent que la relació clínica esdevingui cada vegada més reglada i estandarditzada fent que “Les històries dels pacients es transformin en bytes; allò particular es converteix en generalitzable; allò que és complex es fa simple i manejable; i la incertesa es categoritza i així es pot emmagatzemar» (Trisha Greenhalgh). D’aquesta manera el que és particular, allò propi de cada persona, la narrativa, no interessa i només es tenen ulls per la malaltia, dificultant-ne cada vegada més la comprensió de la persona, els seus determinants i els contextos.

    Les institucions i gestors ens demanen dades i registres, alguns per a usos clínics i altres per a usos no clínics, oblidant que la informàtica ha d’estar al servei de la clínica i no de la gestió, ni de la facturació, ni de la bigdata i la e-salut. La facilitat de generar dades, el volum, la velocitat amb què es creen i la gran varietat de dades és molt temptadora i recopilar informació moltes vegades s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Així, els professionals d’atenció primària ens estem convertint en productors de dades per a altres actors. Amb risc de transformar el treball clínic i fer-lo cada vegada més mort, perquè com ens diu Emerson, si la nostra feina perd la creativitat i flexibilitat i es torna rígida al mateix temps es torna més morta i perd el seu caràcter viu i canviant.

    Contribueix sense cap dubte a incrementar aquesta situació el que José Antonio Cerrillo descriu i anomena “el rol del intermediari”. Senyala aquest autor que la divisió del treball, pròpia d’aquest moment històric, provoca que les responsabilitats de cadascun es dilueixen en una cadena que fa que no siguem conscients de les conseqüències de les nostres accions. Així, els que decideixen no estar en contacte amb les persones sobre les que recauen les seves decisions no han d’enfrontar-se a les conseqüències; i a l’altre costat els que executen les ordres ho fan amb la consciència que ells no decideixen i que la seva funció només és complir-les.

    Els professionals compartim els valors de la societat en què vivim, una societat en la qual cada vegada més ens venen les e-consultes, les teleconsultes, les anomenades teràpies digitals per al tractament i control de malalties mitjançant APP, etc. Eines que si bé poden tenir i tenen algunes un espai, aquest s’amplifica i magnifica per presentar-les a una societat i a uns professionals que tenim tendència a acceptar tot allò nou del món digital com a innovador, moltes vegades sense qüestionament. És en aquest sentit que Marina Garcés ens aconsella que no ens deixem enlluernar per la novetat i la innovació. “El lenguaje de la novedad viene impuesto por la lógica del mercado que necesita renovar continuamente estilos, caras y generaciones. Esta lógica de mercado es la hija perversa de la ideología de la modernidad, que nació como la proclamación de un tiempo nuevo y que acabó identificado todo lo viejo como malo y todo lo nuevo como bueno”.

    També Trisha Greenhalgh ens diu que hem de ser crítics amb les tecnologies, que moltes no aporten res i que algunes poden fer mal, més enllà del que vàrem deixar de fer per implantar o posar en marxa aquest nou programa o nou registre. Assenyala que tota nova eina informàtica ha de ser avaluada i que no ens podem acontentar amb avaluacions que conclouen que va “ser implantat amb èxit”. Per contribuir a l’avaluació dels nous softwares en salut s’ha desenvolupat un marc conceptual anomenat NASSS (nonadoption, abandonment, scale-up, spread, and sustainability) que contempla set dimensions: la condició o malaltia, la tecnologia, la proposta de valor afegit, els que han d’adoptar el sistema (professionals, pacients i cuidadors), l’organització, el context més ampli (institucional i social), i la interacció i adaptació mútua entre totes aquestes dimensions al llarg del temps.

    En aquest marc cal preguntar-nos: quin podria ser el nostre nord? Posar la tecnologia al servei de les persones, de la cura i de la relació clínica és necessari per aconseguir una atenció centrada en el pacient i evitar prioritzar una atenció centrada en la institució. Situar la cura en el centre de la nostra activitat, donat que els actes de cura són els que donen vida a la nostra activitat i que, com diu Carol Gilligan, l’ètica de la cura ha de ser construïda en allò relacional i social.

    Reprendre la humanitat perduda, si és que la vam perdre, i preguntar-nos en quin moment la vam perdre com sistema biomèdic, com institució i com professionals. I preguntar-nos perquè en una professió que treballa amb persones necessitem fer tants màster en humanitat, cursos d’humanitat, tallers d’humanitat… que proliferen a tota hora en aquest moment. “Humanitzar” s’està convertint en una paraula unívoca, un continent buit on tot hi cap i tots i totes hi estem d’acord sense saber molt bé a què ens referim cadascuna de nosaltres i convivint amb demandes i accions que impulsen la deshumanització. Humanitat en la relació clínica vol dir reconèixer a l’altre com a subjecte únic en la seva vida, en els seus desitjos, i en el seu emmalaltir. Estar interessats en la comprensió d’aquest(s) subjecte(s) i saber transmetre aquest interès als nostres pacients.

    Quan no reconeixem als altres com a subjectes, aquesta acció repercuteix en nosaltres, els professionals, que també ens despersonalitzem i aquest fet té molt a veure amb el burnout, que encara que sovint s’atribueix a la càrrega de treball, te molt a veure amb la pèrdua de sentit de la nostra professió. De fet, l’escala de mesura del burnout, The Maslach Burnout Inventory, consta de tres dimensions, una de les quals és la despersonalització.

    Quan despersonalitzem la nostra professió, lluny d’enriquir-se amb les experiències vitals de les persones que atenem, perd tota la seva brillantor i es converteix en una professió morta, freda i sense interès.

    És per això important que els professionals, tant individual com col·lectivament, busquem el nord tenint les relacions humanes amb les persones consultants com a far i guia. Enfrontar-nos a l’imperi de les tecnologies implica no claudicar a l’imperatiu tecnològic, no deixar que ens guiï les consultes ni la interacció amb el pacient. A vegades també voldrà dir superar la “registritis”, resistir als seus cants de sirena (resultats, objectius….) i fins i tot negar-nos a complimentar determinats registres. Perquè, com ens diu Tudor Hart, “Vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar».

  • L’Atenció a la cronicitat, competència de l’Atenció Primària de Salut

    En els últims mesos estem observant com l’atenció a les persones amb patologia crònica complexa s’està portant a terme des de nous dispositius i des de formes organitzatives diferents dins dels equips d’atenció primària
    (EAP).

    A la figura existent des de fa uns anys de la gestora de casos, s’hi han sumat els Equips de Suport Integral a la Complexitat (ESIC), l’hospitalització a domicili a càrrec de centres sociosanitaris i els professionals que dins dels Equips d’Atenció Primària (EAP) realitzen exclusivament atenció domiciliària. El comú denominador d’aquestes noves formules assistencials és que l’atenció a la complexitat, a la malaltia avançada i l’atenció a domicili deixen de ser una funció de les metgesses i infermeres familiars i comunitàries i s’introdueixen noves figures professionals en relació directa amb les persones amb patologies cròniques complexes.

    La justificació que ens arriba de part dels gestors per fer aquests canvis és que aquest perfil de pacients tenen unes necessitats a les quals els professionals dels EAP no sempre poden donar resposta. Estem totalment d’acord que cal garantir l’atenció de qualitat en totes les persones que atenem, especialment quan detectem necessitats d’alta complexitat, i que, cal implementar millores allà on calgui. Però els canvis han d’estar fonamentats tant des del punt de vista clínic com econòmic, i han de tenir en compte els efectes col·laterals que comporta tot canvi en el sistema
    sanitari.

    Fins a l’actualitat no s’han trobat evidències que el millor sistema per tenir cura de les persones en fase de complexitat i malaltia avançada no sigui el model actual de l’atenció primària de salut (APS). L’evidència científica ha demostrat l’efectivitat d’unes certes característiques pròpies de l’APS, que ja són clàssiques en el món del coneixement sobre sistemes sanitaris que són: l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació. Aquests atributs són també els que es fan servir en els estudis més recents per comparar l’efectivitat i l’eficiència de les diferents formes de provisió de l’atenció a la “cronicitat”. Estudis, els resultats dels quals, per cert, van confirmant allò que ja sabíem: que l’atenció proporcionada per metgesses i infermeres familiars i comunitàries és superior en resultats de salut i en adequació de serveis i inferior en cost econòmic.

    Per tant, totes les innovacions o processos de millora haurien d’estar dirigits a desenvolupar els sistemes que han demostrat ser millors i posar tots els esforços necessaris per aconseguir-ho. Som conscients de les dificultats que tenen els professionals de l’APS per respondre a les necessitats de les persones ateses que presenten pluripatologia i
    problemàtica social. Aquestes dificultats són degudes a l’infrafinançament de l’APS, a la sobrecàrrega de treball, i a les directrius que marquen l’Institut Català de la Salut o el CatSalut, algunes de les quals no afavoreixen l’atenció a la cronicitat. Precisament per això, no ens sembla una solució vàlida traspassar competències a altres dispositius de manera generalitzada i posar en marxa un model que no ha demostrat la seva efectivitat. Les solucions han de passar per l’enfortiment de l’APS.

    No tot el que es fa fora dels hospitals es pot considerar APS, fal·làcia en què cauen els gestors que assimilen l’activitat extrahospitalària amb l’atenció primària. Trets característics que defineixen l’Atenció Primària, com són la globalitat i la longitudinalitat, amb els nous models es posen en risc o es perden.

    Amb l’actual situació hi ha diversos punts que com a entitats de professionals que treballem a l’APS ens preocupen:

    • L’impacte en els pacients que, sorpresos, veuen com ara tenen diversos interlocutors i responsables de la seva atenció. I també perquè sabem que la pèrdua de la longitudinalitat els comportarà pèrdues en salut i més ingressos hospitalaris. A més, els nous dispositius seran una font d’iniquitat.
    • L’impacte en els professionals de l’APS, perquè se’ls desautoritza i desapodera de les seves funcions. Es fa necessari reflexionar sobre quin paper volem que tinguin els professionals especialistes en Atenció Familiar i Comunitària. Anem cap a una metgessa i infermera de família que atendran bàsicament població sana i aquelles patologies que no entren en cap especialització o segmentació? Per últim, correm el risc de malbaratar milers de professionals que s’han format durant molts anys per atendre les necessitats de les persones, famílies i comunitats.
    • L’impacte en el Sistema Públic de Salut: tota modificació d’una part del sistema sanitari repercuteix en el seu conjunt. En aquest cas, les noves modalitats d’atenció als pacients crònics impactaran en tota l’Atenció Primària que minvarà en efectivitat i eficiència, fet que repercutirà en l’efectivitat i l’eficiència de tot el Sistema Públic de Salut. Si perdem la pluripatologia avançada es perdran habilitats i més persones hauran d’anar a serveis especialitzats. Això contradiu les declaracions de gestors i polítics respecte que l’APS ha de ser porta d’entrada, motor i eix vertebrador del sistema sanitari. Aquest model també dificulta l’atenció comunitària, que ha d’anar dirigida a tota la comunitat, i realitzant aquesta segmentació perdem la visió global de la població que tenim al territori.
    • Els recursos econòmics que es destinen als nous dispositius es detreuen de l’APS, que es veurà cada vegada més ofegada i marginal, incapacitada per exercir el seu rol de lideratge i de coordinació, tant necessaris en les persones amb major complexitat. Per altra banda, ens preocupa que bona part d’aquests recursos econòmics vagin destinats a centres concertats, especialment aquells amb ànim de lucre, en detriment dels dispositius i centres públics amb tot el que això comporta.

    El debat sobre la millor manera d’atendre les persones amb malalties cròniques no és exclusiu del nostre país, s’està fent a molts indrets d’Europa. De moment, no s’ha constatat a cap sistema semblant al nostre que les formes basades en la segmentació dels pacients aportin millores respecte l’atenció prestada per bons serveis d’APS. En canvi, va creixent l’alarma entre diversos autors sobre les conseqüències que a mig i llarg termini poden tenir per als sistemes públics de salut.

    Per tant, tots els esforços per millorar l’atenció a les persones amb malalties cròniques haurien de dirigir-se a enfortir els EAP, la seva qualitat i les seves funcions. Per tots els motius exposats anteriorment, demanem que:

    • L’augment de recursos per a la «xarxa d’atenció primària» que contempla l’ENAPISC vagi destinat fonamentalment als EAP.
    • Qualsevol dispositiu de suport (ESIC, PADES i altres) intervingui només a petició dels EAP i de forma coordinada amb ells, no dels hospitals.
    • L’atenció domiciliària, inclosa l’anomenada hospitalització domiciliària, sigui una competència dels EAP, contemplada dins la jornada laboral.
    • No es posin en marxa més ESIC ni altres dispositius d’atenció específica a la cronicitat i/o complexitat. És necessària una avaluació rigorosa dels dispositius que hi ha a l’actualitat, a càrrec de persones o institucions independents i de reconeguda vàlua.
    • Els EAP tinguin recursos i personal suficients per desenvolupar l’atenció a la cronicitat amb qualitat, equiparables als que tenen els equips de suport i d’hospitalització domiciliària.

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Les infermeres d’Atenció Primària, les grans invisibles

    Article publicat originalment al blog del FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària)

    Les infermeres que treballen a l’Atenció Primària (AP) han fet un gran esforç per adaptar-se als nous temps i a les necessitats de la ciutadania (envelliment de la població, augment de patologies cròniques, immigració, cures centrades en els pacients, treball en equip, etc). Ho han fet a través de la pràctica de cures de qualitat dirigides a les persones malaltes i els seus cuidadors per ajudar-les a mantenir la seva qualitat de vida (estimulant la seva autonomia per satisfer les necessitats bàsiques, i reduir la dependència), o acompanyant en el procés de malaltia crònica i/o de final de vida.

    Però el desenvolupament de totes les competències infermeres no ha millorat la seva visibilitat dins del sistema, i a més moltes professionals han hagut d’emigrar a altres països perquè aquí no hi troben més que inestabilitat i contractes en pèssimes condicions.

    Fa més de 12 anys que es va publicar el Real decret que va regular les especialitats d’Infermeria i, ara per ara, encara l’única via d’accés a l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) és la via EIR (Enfermera Interna y Residente) que oferta un número molt reduït de places, i sense que es mostri cap interès en agilitzar el procés per a la prova de la competència de l’especialitat. Són més de 5.770 infermeres d’AP a Catalunya que esperen poder accedir a la convocatòria per la via excepcional, tal i com s’indica en el Reial Decret 450/2005 de 22 d’abril sobre especialitats d’Infermeria. En ell s’especifica que per aquesta via es pot obtenir l’especialitat, superant una prova objectiva i acreditant l’exercici professional en alguna de les situacions descrites en el Decret. Infermeres que porten molts anys treballant a l’AP i que han demostrat sobradament la seva bona formació i vàlua. De fet, molts països d’Europa com el Regne Unit, fan cada any demanda d’infermeres a les Universitats espanyoles per la seva excel·lent formació de grau.

    En aquest context tan poc esperançador respecte a l’especialitat, es comença a parlar de la infermera de pràctica avançada en les institucions sanitàries, quan encara no ha estat reconeguda l’especialitat al cent per cent, és a dir, el fet de tenir l’especialitat no proporciona cap avantatge ni en les borses de treball ni per a les oposicions i a tots els nivells només es parla d’infermera en general. És irònic intentar copiar models d’altres països, quan el nostre context és tan diferent en la realitat del dia a dia així com en la planificació i la gestió de les organitzacions sanitàries. Copiar models aliens pot derivar al fracàs. El número d’infermeres per habitants a l’estat espanyol està a la cua d’Europa: 5,2 infermeres per mil habitants quan la mitjana era de 8,4 al 2014.

    Es parla d’infermera de pràctica avançada (a vegades donen un significat sinònim a la figura gestora de casos), sense tenir en compte l’expertesa de les infermeres d’AP que han mantingut una formació continuada, un compromís amb la professió i la ciutadania i una responsabilitat i ètica impecables. Està de moda entre els gestors posar cognoms que subespecialitzen a les infermeres quan no existeix una acreditació de competències que avali aquestes figures i quan encara l’especialitat d’IFiC no ha estat desenvolupada suficientment a nivell pràctic. Aquesta tendència està en consonància amb el què està passant també en l’àmbit de la medicina familiar i comunitària, que s’intenta segmentar per a la realització de tècniques o d’aspectes parcials de l’atenció. Més que decidir certs canvis sobre una professió que ha demostrat ser cost-efectiva en l’AP, seria més oportú augmentar les places d’EIR, avançar en la incorporació d’IFiC als equips d’atenció primària, desbloquejar la via excepcional i, per descomptat, exigir formació específica en AP en el concurs-oposició de l’ICS que es convocarà aviat a Catalunya, donant prioritat a l’especialitat.

    Encara hi ha grans reptes de lluita per les infermeres d’AP, entre d’altres destaquem:

    • Donar protagonisme a l’especialitat i agilitzar el procés de la via excepcional.

    • Fer visible la implicació i presència de la infermera en la comunitat. Ningú millor que elles per treballar hàbits saludables, estar al costat de les persones que pateixen la pobresa, els immigrants, els desprotegits,..

    • Augmentar la presència infermera en les direccions dels equips. Infermeres gestores que lluitin per l’Atenció Primària, que cuidin dels professionals, que generin climes laborals positius, que imprimeixen el caliu comunicatiu entre iguals, i que impulsin objectius per valors.

    • Augmentar les ràtios d’infermeres en els equips d’atenció primària. Amb ràtios majors d’infermeres es podria millorar l’accessibilitat, la longitudinalitat i la resolució de la majoria de les demandes de la ciutadania.

    • La prescripció infermera autònoma i col·laborativa.

    • Exercir la competència de derivació segons protocols establerts com, per exemple, derivació a oftalmologia als pacients amb resultats alterats de Càmera No Midriàtica (CNM), o a la unitat del peu diabètic de l’hospital en lesions que necessitin una valoració especialitzada.

    Si ens atrevim a fer força per canviar la realitat, transformant els reptes en oportunitats de canvi, tal i com s’afirma en el document que el FoCAP juntament amb la CAMFIC i l’AiFiCC van elaborar i presentar a finals de l’any passat, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat, augmentarem el protagonisme i la visibilitat de les infermeres, i esdevindrem indispensables en la sostenibilitat de l’Atenció Primària.