Just Deploy It!

Autor: FoCAP (Fòrum Català de l’Atenció Primària)

  • La feminització de les professions sanitàries crea una societat més justa i millora els sistemes sanitaris

    La feminització de les professions sanitàries és un problema o una gran oportunitat? El passat mes de gener el Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León va presentar un estudi demogràfic dels metges d’aquesta comunitat autònoma. En ell constataven que a totes les províncies, les dones representen dos terços dels professionals mèdics. El 65% del total en les professionals menors de 55 anys són dones, proporció que s’inverteix en les franges d’edat superiors a 55 anys (on el 64% són homes). Aquest fet, que es dóna en general en les professions mèdiques a totes les CCAA (2 de cada 3 col·legiats són dones) i en molts països (el 70% de les treballadores de la salut als EUA són dones), no hauria tingut major transcendència si no fos perquè els señoros del Consejo assenyalaven la feminització de les professions mèdiques com un problema pels serveis sanitaris, causat per la tasca de cures que fem les dones, i els permisos per la criança dels fills.

    Han estat moltes les veus que han criticat aquesta valoració, que d’altra banda sonen anacròniques, ja que obliden que cada vegada més els homes s’incorporen a les cures dels fills i assumeixen també les baixes per criança. Les mateixes veus denuncien que el problema no és la feminització sinó una societat que carrega el treball de cures sobre les dones, a més de la precarietat i la manca de polítiques de conciliació familiar de les empreses.

    Aquest post però no vol estancar-se en aquestes crítiques, àmpliament comentades i documentades; pretén més aviat posar el focus en l’esperança i els aspectes positius que pel sistema sanitari i per l’atenció als pacients té la feminització de les professions sanitàries.

    L’àmplia presència de dones a les institucions sanitàries és una realitat a la qual algunes autores anomenen canvi gender–transformative. Moltes veus afirmen que trencar la barrera de gènere en les organitzacions és sempre un fet positiu que beneficia a tothom perquè reflecteix la societat, introduint la diversitat i assegurant la justícia social. El fet d‘incloure la diversitat de gènere en els equips de treball és molt beneficiosa perquè augmenta la creativitat, genera més idees i solucions als problemes, i els fa més flexibles, adaptables i resilients. Això condueix d’una banda a més èxit de les organitzacions, i de l’altra a desenvolupar un treball més científic, relacionat amb una major capacitat de reflexió i visió crítica.

    Als sistemes sanitaris actuals predominen els valors masculins tant en la part assistencial com en la recerca. Es reprodueixen els valors culturals patriarcals i no és infreqüent que s’infantilitzi i tracti pitjor a les dones, siguin pacients o professionals. Es potencia i premia el concepte racional, objectiu, quantificable i mesurable, valorant-se molt per sobre del que és experiencial i narratiu. Sovint s’oblida que la medicina no és una ciència exacta i/o es menysté que la coneixença del que és vivencial esdevé quelcom indispensable pel dia a dia. Les dones vam ser callades pel sistema patriarcal durant segles, i només se’ns va permetre parlar d’experiències, de «coses de dones», fet que ha contribuït que ens especialitzem en narratives emocionals i d’experiències, essent aquesta expertesa de gran valor en la clínica. D’aquesta manera, la presència de dones permet qüestionar aquest model, a més de donar altres enfocaments que sense cap dubte enriqueixen i milloren l’atenció a les persones.

    I no acaba aquí. Si ens fixem en els avantatges que s’han descrit en la feminització de la professió mèdica, podem enumerar algunes de les millores concretes demostrades. Hi ha evidència que les metgesses seguim més les guies de pràctica clínica, apliquem més mesures preventives, som més empàtiques i utilitzem més un tipus de comunicació centrada en la persona, fem més i millors exploracions estandarditzades i donem més suport psicosocial que els nostres col·legues homes.

    El que desconeixíem fins ara era que la pràctica clínica diferent proporcionada per les dones podia tenir implicacions en els resultats en salut, com ara en la mortalitat o en els ingressos hospitalaris. Un estudi fet per un equip d’investigació de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard i recentment publicat, mostra que les persones grans hospitalitzades tractades per metgesses internistes, a l’alta tenen menys mortalitat i menys reingressos que les tractades per internistes homes. L’estudi s’ha realitzat sobre 1.583.028 d’hospitalitzacions de persones majors de 65 anys ingressades a hospitals dels EUA. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes i un reingrés cada 182 altes hospitalàries. Conclouen, i remarquen com molt rellevant, que els resultats observats, després de controlar-los per la gravetat i la variabilitat de pacients i hospitals, només poden ser atribuïts a la pràctica diferent entre metgesses i metges.

    Per concloure afirmen, com ja hem vist, que el canvi de gènere en les professions sanitàries és clau, no només per l’equitat i justícia social de les organitzacions sinó també per una millor atenció a les pacients. Però aquest canvi ha de ser visible també a les direccions i a tots els llocs on es prenen les decisions on encara actualment estem infrarepresentades. Ho expliquen molt bé la Blanca de Gispert en el seu article On són les dones en el món científic sanitari i les autores de Time for gender-transformative change in the health workforce, assenyalant que només el 25% de les organitzacions sanitàries mundials tenen paritat de gènere a nivells directius i aquest percentatge baixa al 20% si analitzem els seus òrgans de govern. La fotografia dels membres del Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León n’és un bon exemple, posant de manifest que no només el canvi no ha arribat a les juntes dels Col·legis de metges sinó que les seves opinions negatives sobre la feminització de la professió requereixen una transformació de gènere tan necessària com urgent. Només així s’entendran els avantatges i beneficis que la professió mèdica sigui un reflex de la societat on vivim. Ens ho devem a nosaltres com professionals, per la salut de les pacients, i per la salut de tothom.

    Tal com diuen la Myra Betron i col·legues, les dones estem cridades a ser claus del canvi dels sistemes sanitaris, «canvi que requereix una nova narrativa, que reconegui, amb justícia, a les dones en la salut mundial com a catalitzadores del canvi que condueix a la salut per a tothom».

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Amb el CAP Raval Nord: #CAPalaMisericordiaJa

    El CAP Raval Nord està ubicat en un edifici històric catalogat, que  actualment no compleix els mínims necessaris per a donar una atenció digna a les veïnes ni és digne per les seves treballadores. Al CAP es presta atenció a una població amb una càrrega de malaltia lligada a  condicionants socials de la salut molt superior a altres barris de Barcelona i una esperança de vida retallada per aquest motiu. Per a la gent del Raval, l’atenció que reben al CAP és fonamental perquè és l’únic lloc on poden rebre una atenció sanitària de qualitat, propera, longitudinal i integral.

    Fa anys que les treballadores del CAP denuncien les mancances d’aquest espai: problemes de salubritat, impossibilitat d’accés amb cadira de rodes o per les lliteres dels Serveis d’Emergències Mèdiques, incapacitat per garantir la intimitat i la confidencialitat de les visites…, i demanen un centre adequat perquè les persones puguin rebre l’atenció necessària i que permeti als professionals treballar en condicions de seguretat i comoditat per poder cuidar la població. Cal recordar que l’entorn en què es rep l’atenció influencia en els resultats de la mateixa, alhora que condiciona la qualitat de vida laboral de qui hi treballa.

    Ja el 2006 es va copsar que l’antic hospital de tractament de la tuberculosi projectat per l’arquitecte Josep Lluís Sert patia greus deficiències i es van començar a estudiar diferents opcions. Vist que la reforma i ampliació de l’edifici no eren possibles a causa dels requeriments específics d’un centre sanitari, en aquests anys s’han barallat diferents emplaçaments alternatius. Fa uns mesos el CatSalut va concloure que l’únic espai que reunia els requisits necessaris per fer-hi el CAP que el Raval Nord necessita, és la capella de la Misericòrdia, titularitat de l’Ajuntament de Barcelona, i cedida fa cinc anys al MACBA amb l’objectiu que pogués ampliar l’espai d’exposició. Aquesta cessió gratuïta té una clàusula que permet trencar el conveni per causa major, fet que ara ha portat l’Ajuntament a reclamar la capella de la Misericòrdia per fer efectiu el mandat del CatSalut, canviar-ne l’ús i fer-hi el nou CAP. La revocació del conveni requereix aprovació en ple municipal.

    Aquestes últimes setmanes s’ha escenificat la divergència de criteris entre el Departament de Salut i l’Ajuntament per un costat i el Departament de Cultura per un altre, que ha volgut plantejar el fals dilema entre dos mons, salut i cultura, que en condicions normals podrien tenir objectius compartits: dignificar i humanitzar la vida de la gent que viu al Raval. A més, s’han proposat ja altres ubicacions annexes al MACBA com solucions alternatives a la seva ampliació.

    Però la qüestió és que el CAP Raval Nord no té cap més alternativa que la capella de la Misericòrdia per poder-hi fer l’equipament de salut que el barri necessita. L’atenció primària només pot ser propera, oberta a la comunitat i accessible, tant físicament com per la disponibilitat de l’atenció professional en un temps raonable i adequat al problema de salut de la persona. Sense proximitat i accessibilitat, no és atenció primària, com no ho és si no hi ha longitudinalitat, integralitat i coordinació amb altres actors de la comunitat i altres nivells assistencials.

    La visibilitat pública d’aquesta reivindicació justa i necessària ja té dues conseqüències positives. En primer lloc, el front comú entre professionals i població per aconseguir un benefici per a tothom, que ha enfortit els lligams i la identificació de la gent amb el seu CAP. En segon lloc, la consciència de cada cop més persones que l’atenció primària és una font d’equitat, de justícia social i de garantia del dret a la salut, a més de ser la pedra angular perquè el sistema sanitari funcioni i sigui sostenible.

    Per tot això, el FoCAP està amb el CAP Raval Nord #CAPalaMisericòrdia i dóna suport a treballadores i veïnat que, units en la Plataforma CAP Raval Nord Digne, han elaborat un Manifest que fins ara ha recollit més de 5.000 signatures de suport. Adhereix-t’hi!

    Podeu trobar l’article al web del FoCAP

  • La importància del fil conductor

    La longitudinalitat i la continuïtat són característiques de l’atenció sanitària que estan fortament relacionades amb els seus resultats. Apareixen amb freqüència en plans, programes i articles, però no tothom entén el mateix quan empra aquestes paraules. És més, sovint es confonen una i altra.

    Va ser Barbara Starfield qui va aprofundir en el seu coneixement i definició i va diferenciar els dos conceptes. Així, l’aspecte substancial i definitori de la longitudinalitat és la relació personal a través del temps, amb independència dels problemes de salut, i és pròpia del generalisme. En canvi, la continuïtat està relacionada amb el seguiment d’un episodi de malaltia específic i la relació personal professional-pacient es dóna entorn d’aquesta patologia i és pròpia de l’atenció feta per especialistes.

    La mateixa autora va identificar la longitudinalitat com un dels atributs substancials de l’atenció primària de salut, fortament relacionada amb els altres tres, que són l’accessibilitat, la globalitat i la coordinació. Va proporcionar evidència dels avantatges de la longitudinalitat de professional en: Major identificació dels problemes i necessitats, diagnòstic més precís, menor nombre d’hospitalitzacions, menors costos, major compliment d’algunes activitats preventives i augment del grau de satisfacció. Aquests efectes els va atribuir al coneixement adquirit amb el pas del temps, a la millor identificació dels problemes dels pacients i a la relació de confiança generada.

    Tant la longitudinalitat com la continuïtat han estat motiu de nombrosos estudis i publicacions. La introducció de noves formes de provisió de serveis a la població amb patologia crònica en la última dècada ha despertat l’interès per comprovar i constatar els seus beneficis, donat que la longitudinalitat és una característica que no es conserva en la gran part de les noves estructures assistencials.

    En el document Els beneficis de la longitudinalitat i de la continuïtat recollim els articles que va utilitzar Starfield i, sense ànim de ser exhaustius, els que s’han publicat posteriorment al seu treball. Com a resultats més importants d’aquests últims trobem: la continuïtat millora els resultats en medicina preventiva i salut general, maternitat i salut infantil, salut mental i psicosocial, maneig de malalties cròniques i cost de l’atenció. La continuïtat de metges especialistes s’associa a menors taxes de mortalitat. La longitudinalitat del professional mèdic d’atenció primària s’associa a una menor probabilitat de mort, a taxes més baixes d’hospitalització per diabetis I a menys ingressos hospitalaris per malalties sensibles a ser ateses a l’atenció primària. També s’ha observat una forta associació entre nivells més alts de longitudinalitat i un menor cost total de l’atenció sanitària així com de les hospitalitzacions.

  • Obrint camins amb la prescripció infermera

    Fa tres anys del Reial Decret 954/2015 sobre Prescripció infermera aprovat pel govern del PP i rebutjat pels col·legis de la professió, associacions d’infermeria, comunitats autònomes, i altres, com vam explicar en la nostra entrada Rebutgem el Reial Decret sobre Prescripció Infermera. Fa pocs dies el Ministeri de Sanitat ha publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) un nou Reial Decret amb importants canvis pel que fa a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres, amb l’objectiu de donar la cobertura legal necessària en el desenvolupament de les competències infermeres.

    Hem de felicitar totes les infermeres per aquest èxit, doncs per fi ha arribat la cobertura legal a la seva pràctica diària, la seguretat jurídica per la qual s’ha lluitat des de fa molt de temps. És una molt bona notícia tant per les infermeres com per les pacients. El nou RD reconeix la prescripció autònoma infermera, per la qual han demostrat suficient formació i capacitat al llarg dels anys.

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona explica perfectament, en la seva pàgina web, quines són les modificacions del nou Reial Decret, que fonamentalment són:

    1. L’acreditació dels professionals es farà a càrrec de les Comunitats Autònomes i es requerirà un any d’exercici professional per poder tenir aquesta acreditació. Qui no compleix aquest requisit podrà fer una formació intensiva per poder aconseguir l’acreditació.
    2. Les infermeres podran prescriure:

      1. Productes sanitaris i medicaments que no necessitin recepta mèdica.

      2. Medicaments de prescripció mèdica que no requereixen un diagnòstic mèdic, com ara les vacunes tan infantils com de l’adult, material de cures, analgèsics, etc.

      3. Medicaments de prescripció mèdica que necessitin un diagnòstic i la prescripció mèdica. En aquests casos es seguiran els protocols establerts entre les professionals i les autoritats sanitàries. Hi ha dos anys de termini per validar els protocols per part de les administracions.

    Però la modificació del RD no és el final del camí, falta que les infermeres siguin incloses en la Llei del medicament, tal com estan les metgesses, les podòlogues i les odontòlogues (professions amb facultat per a receptar medicaments subjectes a prescripció mèdica). Les infermeres som l‘única professió sanitària que no està inclosa a pesar de tenir formació farmacològica i cal seguir treballant per a la modificació de la Llei.

    “El nou text apunta cap a una major seguretat jurídica futura per a les infermeres, però resta lluny d’establir una regulació ajustada a la pràctica real de les infermeres i els infermers, com hagués estat de desitjar”, tal com especifica el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    En referència als “protocols i guies de pràctica clínica i assistencial” (que ha d’elaborar de manera centralitzada la Comissió Permanent de Farmàcia del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salud), hi ha seriosos dubtes que puguin crear més obstrucció i burocràcia que ajuda. Doncs “no s’ajusta a la naturalesa descentralitzada del Sistema Nacional de Salud ni a les pràctiques dels equips assistencials de Catalunya en què es fonamenten les activitats prescriptores basades en els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial elaborats amb la participació de metges i infermeres i fonamentades en el coneixement i la confiança recíproca en I’exercici de les competències respectives, en un marc de treball interdisciplinari i col·laboratiu”.

    Aquest gran canvi jurídic ha d’anar unit a una major visibilització de la infermeria en els equips d’Atenció Primària, una major presència en les direccions dels equips, una major complementarietat de rols entre les metgesses i les infermeres per la gestió compartida de la demanda per diversos problemes de salut, i un major protagonisme de les infermeres en el seguiment de les pacients amb patologia crònica i atenció pal·liativa, tant al centre d’atenció primària com al domicili. Demandes reivindicades fa temps per amplis col·lectius d’infermeres, i també de metgesses.

    Les aportacions de la infermeria per a la salut de la població i pel desenvolupament de l’APS són extraordinàries si se’ls dota de mecanismes per portar a terme totes les seves competències. La prescripció de fàrmacs i productes sanitaris n’és una, però n’hi ha moltes més, tal com vàrem expressar en el nostre document La infermeria familiar i comunitària: repte i oportunitat. Esperem que en un futur pròxim puguem veure més passes en aquest sentit.

    Aquest és un article original de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

    La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

    Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

    El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

    Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

    Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

    Aquests són alguns dels mecanismes que reiteradament obstaculitzen aconseguir la prestació  per risc en l’embaràs:

    • L’empresa, els departaments de personal, els encarregats… no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i, per tant, no informen les treballadores d’aquest dret.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no li dóna permís per anar a la mútua a iniciar el procediment, assimilant la situació als accidents laborals, en què els treballadors han de rebre autorització per anar a la mútua laboral. Aquest permís no és necessari perquè la dona és qui inicia el tràmit.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no pateixi, que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • L’empresa li diu a la treballadora que va tard, que probablement no tindrà temps de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa dóna llargues a l’hora de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa extingeix el contracte de la treballadora, amb la qual cosa s’extingeix la prestació per risc en l’embaràs.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que va tard, que en el seu estat no tindran temps de certificar el risc.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que mentre estudia la situació, vagi a la metgessa de capçalera a demanar la incapacitat temporal (IT). Posteriorment aquesta incapacitat temporal dificulta molt que es reconegui el dret a la prestació per risc en l’embaràs, donat que IT i prestació són incompatibles. A més com que la prestació per risc en l’embaràs pressuposa que no hi ha cap patologia derivada de la gestació ni de malaltia comuna, la IT s’utilitza d’excusa per no concedir la prestació.
    • Les dones no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i com que són elles qui han de començar la tramitació, la ignorància els impedeix exercir el dret.
    • Les dones se senten en posició d’inferioritat i tenen por dels seus superiors quan la informació que els donen va contra el seu dret.
    • Davant totes les traves, moltes dones troben en la IT indicada per la metgessa de família, l’única manera de protegir la seva salut i la del fetus davant els riscos que comporten algunes feines en l’embaràs.
    • Algunes metgesses de família desconeixen la prestació per risc en l’embaràs i els tràmits que comporta. La ignorància fa que, amb bona voluntat per protegir la dona i el fetus, s’iniciï una IT que impedirà rebre la prestació per risc en l’embaràs. És la nostra obligació conèixer els tràmits que depenen de nosaltres, informar les dones i ajudar-les a exercir els seus drets. A més la prestació per risc en l’embaràs és una prestació directa, que no necessita cap control ni seguiment per part nostra, a diferència de la IT.
    • Moltes vegades la IT és l’única manera que tenim les metgesses de protegir a les dones perquè som conscients de l’angoixa que genera a la dona tot aquest periple.
    • Davant totes aquestes irregularitats a les dones només els queda la denúncia davant la Inspecció de Treball. Denúncia que no fan per raons òbvies.

    El que acabem d’exposar retrata la situació actual d’una prestació que fa molts anys que existeix. Deixant de banda altres consideracions respecte a una veritable protecció de la dona durant l’embaràs i la criança que, sense ser malalties, són esdeveniments exigents amb “costos” (físics i d’altres menes) que recauen només en les dones, qui té interès que la prestació per risc en l’embaràs no es conegui? Qui posa en mans de les mútues laborals, amb conflictes d’interès evidents, la possibilitat d’exercir un dret que té tota dona embarassada? Qui protegeix les dones i els seus fills dels riscos que molts treballs comporten durant l’embaràs? És evident que la nostra societat no ho fa.

    Proposta: Una mesura fàcil i que ajudaria les dones a poder exercir el seu dret seria que en la primera visita de seguiment de l’embaràs s’entregués un díptic informatiu sobre la prestació per risc laboral durant l’embaràs.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP.

  • 2018, un any per a l’esperança a l’atenció primària

    2018 ha estat un any de molta denúncia. La consulta és un mirador privilegiat de les injustícies socials i les disfuncions del sistema sanitari. Les metgesses i infermeres de família no podem renunciar a la nostra missió de testimoni i altaveu de la repercussió que tenen sobre la salut i el patiment que generen. Així hem denunciat la fragmentació de l’atenció concretada en els dispositius de cronicitat que està duent a la irrellevància dels Equips d’Atenció Primària que acabarà repercutint en la qualitat i l’equitat de l’atenció; un any més hem tornat a dir que la grip no pot sorprendre i col·lapsar els centres sanitaris perquè no és cap sorpresa; que les condicions laborals de la indústria càrnia al territori estan perjudicant la salut d’uns treballadors desprotegits dels abusos; que el sistema sanitari exerceix violència de diferents tipus envers les dones; que el dret a la prestació per risc en l’embaràs està volgudament ocultat; que l’austeritat neoliberal emmalalteix i mata i que l’exclusió sanitària continua; que s’ha de buscar la conciliació laboral dels professionals preservant l’accessibilitat i la longitudinalitat de l’atenció a la ciutadania; que la registritis està envaint les nostres consultes i que hi ha direccions d’Equips d’Atenció Primària anti-líders i departaments de recursos in-humans.

    2018 ha estat un any de molta reflexió i propostes. Hem aprofundit en l’abordatge social i sanitari del suïcidi. Hem fet un retrat dels bons lideratges per als equips d’atenció primària, alhora que, mentre arriben, fèiem propostes per sobreviure als mals lideratges que patim. Hem reflexionat sobre l’atenció domiciliària urgent des de la pràctica real, sobre la presència i el paper dels psicòlegs en els Equips d’Atenció Primària, sobre la precarietat laboral que en l’atenció primària es tradueix en precarietat d’atenció i sobre la invisibilitat de les infermeres d’atenció primària en el sistema sanitari malgrat la creació de l’especialitat via EIR ja fa 12 anys. Esperem que el nou decret de prescripció infermera suposi un punt d’inflexió i reivindiquem el document “La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat” amb què vam acabar 2017 com a referència per al present i el futur.

    2018 ha estat un any de molta feina col·laborativa. La confluència amb la ciutadania a la Marea Blanca i amb els companys i companyes de Rebel·lió d’Atenció Primària i la Capçalera ha donat molts fruits i satisfaccions. Juntes vàrem començar l’any amb la intenció de “Reconstruir l’atenció primària” “defensant un sistema sanitari primarista”. Hem estat als barris fent pedagogia de l’atenció primària amb els veïns i les veïnes i des del setembre hem volgut “Donar vida a l’atenció primària”. Hem recordat, juntament amb l’AIFiCC, que l’atenció a la cronicitat és competència dels Equips d’Atenció Primària. I ens hem afegit a moltes reivindicacions justes i necessàries (1, 2, 3) per un sistema sanitari millor. Perquè lluitar val la pena.

    I en arribar la tardor, la convocatòria de vaga de Metges de Catalunya per un costat i de CGT/Rebel·lió d’Atenció Primària per un altre ha fet possible la més gran mobilització de l’atenció primària que recordem. Ens hem trobat als carrers, ens hem reconegut i hem sentit orgull de ser de primària i la força dels joves reclamant poder visitar “…bien y despacito…”. Hem exigit l’aposta per un model primarista, condicions laborals que volen dir qualitat d’atenció i recursos per fer bé la nostra feina. Hem parlat d’equip de primària: administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses, com a servei públic per a fer possible el dret a la salut.

    Perquè creiem que el moment és ara, vam dir que no n’hi ha prou, amb el que va oferir l’ICS el tercer dia de vaga. Perquè creiem que el moment és ara, entre totes hem de seguir empenyent perquè després del despertar de l’atenció primària, de veritat tot recomenci. La força fonamental de la nostra lluita és la feina diària a les consultes. Hem de seguir treballant, intentant atendre els nostres pacients amb la millor ciència i el tracte i la cura que mereixen. Però hem de seguir lluitant, als CAPs generant debat i crítica constructiva, als carrers i als barris amb la ciutadania, i fer més fortes plataformes professionals com la nostra, que defensen la professionalitat, el model i els recursos necessaris per poder fer més i millor atenció primària. Ens hi juguem la salut de les persones i comunitats, la nostra salut, la il·lusió i la motivació professional, i la sostenibilitat del sistema sanitari.

    Acabem 2018, l’any en què entre totes hem fet possible l’esperança per l’atenció primària. L’any del seu comiat no oblidem les paraules que Julian Tudor Hart ens ha deixat com a llegat: “Aquí i sobre el terreny, pel que fa a la feina i els resultats de l’atenció clínica, vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar”.

    Feliç i primarista 2019!

     

    Aquest és un article original del web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença

    Divendres (no dijous, malgrat moltes informacions interessades) es va acabar la vaga dels equips d’atenció primària (EAP), de què ens fèiem ressò en una recent entrada.

    Un cop acabada, serà bo fer-ne un primer balanç (el pas del temps i els fets que es produeixin acabaran de donar-nos les claus de la seva importància).

    El malestar ve de lluny i ja feia temps que es posava de manifest. La vaga era necessària i previsible. Les mancances i el menyspreu vers l’atenció primària de salut (APS) han estat tan greus que tot allò que s’aconsegueixi a partir d’aquesta setmana semblarà poc.

    Sense cap mena de dubte la setmana ha estat molt positiva per a l’atenció primària del país. Més enllà de les possibles millores assolides, cal posar en valor el mateix moviment participatiu que ha generat i els notables impactes en premsa i a les xarxes socials. Aquest és un intangible de valor incalculable. Entre totes hem començat a deixar d’actuar com a ventafocsdel sistema sanitari, a posar de manifest la nostra desconfiança respecte dels gestors que ens han maltractat, i a explicitar clarament que totes tenim motius per dir prou. Hem sortit al carrer, ens hem manifestat, hem parlat amb els ciutadans (als qui cal agrair la seva comprensió i suport, hem cridat i hem cantat! Podríem dir, fins i tot, que aquesta setmana entre totes “ens hem agradat”. I això és molt bo!

    A l’entorn social, polític institucional, finalment s’ha parlat de l’APS. Entitats veïnals, ajuntaments, comissió de salut del Parlament, alguns partits polítics, han debatut i fet declaracions arran de la vaga.

    Cal reconèixer a Metges de Catalunya (MC) l’encert i l’oportunitat de la convocatòria de vaga. I a les companyes de Rebel·lió Atenció Primària(RAP) la capacitat estratègica de fer, a través de CGT-Catalunya, una segona convocatòria que permetia a tots els professionals (i no sols a metges) de tots els EAPs (i no sols els de l’ICS) participar de la vaga. Altres sindicats, com IAC i Intersindical CSC s’hi van sumar per un dia. La mobilització dels residents, a través de La Capçalera ha estat molt potent i ha trencat el silenci d’aquest col·lectiu amb missatges que reflectien la importància estratègica de l’APS. Però el mèrit de l’activa mobilització cal atorgar-lo al conjunt de professionals (infermeres, metgesses, administratives, treballadores socials…) dels EAPs. Cal sentir-nos orgulloses de treballar amb professionalitat i de voler millorar en benefici de tota la ciutadania i no sols de nosaltres mateixos. Aquesta llavor col·lectiva de segur que ha de donar més fruits!

    Creiem que, a més de felicitar-nos per aquesta mostra d’energia dels professionals dels EAPs, són oportunes algunes altres reflexions:

    • Les convocatòries de vaga sols poden ser fetes per sindicats i serveixen bàsicament per forçar a la negociació de millores laborals. Els problemes que arrossega l’APS són estructurals i derivats d’un model sanitari caduc (centrat en l’atenció secundària) i d’una progressiva descapitalització (pèrdua de pressupost i de professionals). Molts d’aquests problemes no es resoldran ni amb aquesta ni amb altres vagues. Cal que l’administració sanitària reaccioni i interpreti el malestar dels professionals i les disfuncions del sistema com a un problema de model sanitari i posi eines per resoldre els problemes estructurals, donant veu (i escoltant) els moviments socials i les organitzacions professionals i científiques que, des de fa molt de temps, li fan arribar les queixes i li proposen solucions.

    • Malgrat que hi havia més d’un sindicat convocant, tant l’administració, com els mitjans públics (ràdio i televisió) de la Generalitat de Catalunya, han desinformat constantment ignorant aquest fet. Han atorgat, equivocadament, tot el protagonisme als metges i al sindicat MC, ignorant la convocatòria (més àmplia) de CGT-RAP-IAC-CSC. El Departament de Treball (que actuava com a mediador) ni tan sols els ha citat a negociar (malgrat haver-los-ho anunciat reiteradament). La participació de molts professionals (malgrat la sistemàtica desinformació) el darrer dia de vaga (divendres) mostra clarament que la convocatòria no era “sols” de MC i que el malestar va molt més enllà dels seus plantejaments i acords. La convocatòria de vaga per part de CGT-RAP ha estat molt profitosa: sense ella la mobilització no hagués estat tan important i sense ella, amb tota probabilitat, els acords a què hagués arribat MC serien diferents.

    • L’APS (entesa com el conjunt dels EAPs) no pot ser representada, en el seu conjunt, per sindicats com MC o SATSE, més quan són incapaços de posar-se d’acord. O no poden defensar qüestions essencials per l’APS (el percentatge de pressupost de sanitat o els concursos d’infermeria sense participació de professionals dels hospitals, per exemple) perquè tenen un greu conflicte d’interessos (el que seria bo per l’APS podria no ser-ho tant per altres dels seus afiliats).

    • A nivell pràctic, la finalització de la vaga s’ha fet en fals: tan sols un dels sindicats convocants (MC) ha signat un acord amb representants de l’ICS i del Departament. En l’acord hi ha aspectes positius i altres que no ho són tant. Però hi ha, sobretot mancances, moltes mancances. Algunes d’elles per manca de voluntat de les parts a pactar-les, i d’altres perquè no serien motiu de pacte sindical (però no per això deixen de ser molt importants per a la necessària millora de l’APS).

    AMB ELS ACORDS SIGNATS HO HEM RESOLT TOT?

    Cal contestar amb un rotund NO. No n’hi ha prou. Moltes de les raonables reivindicacions consensuades per professionals i ciutadania, explicitades en un dodecàleg, no s’han assolit. I molts dels acords, desgraciadament, afecten tan sols als metges, oblidant el conjunt de l’equip. I cap dels acords afecta al conjunt d’EAPs que no són gestionats per l’ICS.

    A continuació revisem breument els principals acords, així com allò que creiem és important i no s’ha acordat.

    1. Increment de pressupost: No tenim cap compromís sobre el percentatge de pressupost que el Departament ha de destinar a l’APS (els EAPs). I aquest fet és cabdal. Sense un pacte polític (probablement en el Parlament) sobre el percentatge de pressupost que necessita l’APS per a ser l’eix del sistema sanitari res canviarà. Podem estar tots d’acord en la insuficiència financera del nostre sistema sanitari, però seguir abocant recursos en pràctiques de poc valor (especialment en atenció secundària) no ajudarà a millorar la salut de la població i l’equitat. Aquest fet és ja reconegut fins i tot per societats científiques, com la CAMFIC, que ho explicita en el seu pla de xoc. Es fa del tot imprescindible aquest pacte (entorn del 25% del pressupost pels EAPs) si el sistema sanitari públic vol ser sostenible, equitatiu i revertir l’hospitalocentrisme i la medicalització (que augmenta la demanda inútil). Res canviarà de manera rellevant pels EAPs si no assolim aquest compromís, associat a la imprescindible reforma de l’atenció secundària i terciàra. Com que no s’aborda aquest tema, res es diu, tampoc, de la necessària limitació d’equips de suport (ASSIR, salut mental, PADES, ESIC…) que no són atenció primària (no presten atenció longitudinal i global) i sovint resten funcions (i pressupost) als EAPs.

    1. Recuperar dotació de personal: És bo incorporar 250 metgesses de família, però això no permetrà (i no hi ha cap garantia en aquest sentit) recuperar, com a mínim, els professionals (infermeres, administratius i metges) perduts des del 2011. S’apunten algunes mesures per aconseguir aquests professionals (facilitar contractació a professionals extracomunitaris i als que treballen fora de l’ICS, facilitar allargar la vida professional més enllà de l’edat de jubilació i convocar més places MIR). Però res es diu sobre el “moll de l’os” de la qüestió: dignificar la professió per fer-la atractiva. Cal implementar amb urgència mesures a nivell dels graus (medicina i infermeria), així com mesures per promoure el prestigi social (i evitar les constants i públiques declaracions de menyspreu cap a la tasca dels professionals d’APS). A més cal augmentar de forma significativa (fins arribar al 50% de les places) el nombre de places MIR de medicina familiar i comunitària. I ja no diem pel que fa a les d’infermeria familiar i comunitària: és simplement vergonyós mantenir el ridícul nombre de places convocades i el nul reconeixement posterior de l’especialitat.

    1. Condicions de treball dignes: Es milloren les condicions de dignitat laboral pels metges (contractes llargs, accés a carrera professional), però en queden exclosos els altres col·lectius (infermeres, treballadores socials, administratives…). Com veurem més endavant, l’acord preveu algunes mesures de dignificació de les guàrdies en els dispositius d’atenció continuada i urgències de base territorial (ACUT).

    1. Salaris: El pacte preveu la recuperació del pagament de l’incentiu per assoliment de DPO (no es farà fins el 2020), però no altres pèrdues salarials (ni tan sols en el cas dels metges). Ni paraula de la resta de professionals.

    1. Tancament CAPs (20 hores) i conciliació familiar: S’assoleix que l’horari d’obertura dels CAPs sigui de 8 a 20 hores. S’estableixen mesures de flexibilització horària a proposta dels mateixos professionals. Cal aprofitar-ho!: És una finestra oberta a l’esperança. Tot plegat garantint que tots els professionals de referència (entenem infermera i metgessa de família, especialment) ofereixin atenció lliscant (alguna tarda), superant els anacrònics torns de matí i tarda.

    1. Accessibilitat, longitudinalitat i temps de visita suficient: Es dedica molta part de l’acord a recomanar temps d’atenció (entorn de 12’ per metges de família) i número màxim de visites (entorn de 28). El fet que sigui una recomanació, i no estrictament una limitació, ens sembla positiu. Estem d’acord en què cal temps per visitar les persones i que un excés de visites limita la qualitat de l’atenció. Evidentment. Però aquest objectiu (menys visites i més temps) no s’assolirà amb la signatura d’un acord sindical, perquè és molt més complex. El nombre de visites que atenem cada dia depèn del nombre de persones assignades (i del seu entorn social): l’acord estableix unes 1300 per adults, unes 11.000 per odontologia i unes 1000 per pediatria. Però també depèn de la limitació de les demandes innecessàries i a l’acord no es proposa cap mesura en aquest sentit. Ho podrien ser la desaparició de l’obligatorietat de signatura mèdica per justificar una baixa laboral de pocs dies (i impulsar la declaració responsable del treballador, vigent ja a altres països), les revisions anuals injustificades, o el canvi en la política de comunicació del Govern pel que fa a l’ús dels serveis sanitaris, promovent la desmedicalització enlloc d’afavorir-la. És més, el nombre de visites que atenem cada dia depèn, i molt, de la gestió que en fa el propi professional; tots sabem que en un mateix EAP i amb la mateixa població assignada alguns professionals tenen una agenda més buida (i generen menys espera) que altres; a l’acord tampoc no es fa cap esment, i seria bo plantejar-se, a mesures de formació pels professionals en aquest sentit. En definitiva, la disminució del nombre de pacients per professional (que no pot disminuir més perquè seria perillós per la pèrdua d’habilitats que suposaria) i l’estudi de càrregues de què es parla a l’acord, ajudaran a minimitzar la sobrecàrrega dels metges, però es diluiran com el sucre en el cafè si no fem res més. Amb tot això, l’acord es centra molt en els temps de visita i el nombre màxim de visites, en l’accessibilitat (i la seva limitació), però res parla de longitudinalitat (element essencial de l’APS i motor, també, de reducció de demanda innecessària). Queda lluny assegurar que la població pugui ser atesa per la seva infermera o metgessa de família en poc temps (un màxim 48 hores semblaria molt raonable). Seguim centrats en atendre, però ens hem oblidat de qui atèn; i a APS cal que atengui (preferentment) qui exerceix d’infermera o metgessa de família, com a garantia de la necessària atenció longitudinal.

    1. Potenciar el reconeixement social, l’atenció comunitària i la participació ciutadana: Res hem avançat (potser no és motiu de pacte sindical) en temes de participació ciutadana, atenció comunitària ni reconeixement social de l’APS, dotant-la de capacitat per incidir en tot el procés assistencial, les llistes d’espera i de relacionar-se amb els serveis socials. En aquest sentit és urgent que s’eviti (per exemple, mitjançant una circular del Servei Català de la Salut) la derivació directa des d’un servei especialitzat a un altre (com la sistemàtica i ineficient derivació des d’oncologia a PADES).

    2. Desaparició de les UGAPs i direccions independents: Encara que en l’acord signat no es citen, és d’esperar la imminent mort anunciada de les UGAPs, ja que es parla de direccions per EAP i de dedicació assistencial dels professionals que les exerceixin. S’apunten mesures d’autonomia dels EAPs relacionades amb l’elecció, avaluació i nomenament de directors (al gener cal valorar la continuïtat de tots aquells que portin més de 4 anys). És positiu. Serà molt important que els EAPs aprofitin aquest acord per regenerar la tasca directiva, per buscar i trobar bones líders. És urgent desterrar l’immens mal que moltes direccions anti-líders han fet als professionals. Preocupa que res es digui de la necessària separació de les gerències d’APS i d’atenció secundària (o hospitalària).

    Hi ha un darrer aspecte de l’acord que ens preocupa especialment: l’abordatge que es fa dels dispositius ACUT (aquests sí d’APS). L’acord sembla contradir les mesures anteriors: volen 250 metges de família més, reconeixen que no serà fàcil tenir-los aviat (i fins i tot preveuen mesures per pal·liar-ho), però pacten que en els propers 5 anys posaran més metges que sols treballaran a l’ACUT (!). Sembla talment com disparar-se un mateix un tret al peu! Promoure que més professionals (fins a un 80%) treballin exclusivament a ACUT dificulta encara més trobar els metges de família necessaris pels EAPs. A més, precaritza a un conjunt de professionals que tindran llocs de treball menys atractius (a quants de nosaltres ens agradaria treballar exclusivament fent guàrdies a ACUT?). L’acord sí que preveu algunes mesures de millora de les condicions de treball, així com mesures de flexibilitat abans i després dels torns de guàrdia, que poden ser molt benvingudes. El camí per a la millora del treball en els dispositius d’urgències d’atenció primària (ACUT) no passa tant per contractar professionals específics per a ells sinó per un repartiment més equitatiu entre els professionals dels EAPs i per una millora substancial de les condicions de seguretat i de treball, incloent un pagament molt millor.

    Entristeix veure que ha estat necessari convocar una vaga de 5 dies per assolir moltes qüestions de detall que, en bona part, ja anunciava el propi gerent de l’ICS arran de la convocatòria de vaga. Entristeix també veure com res hem avançat pel què fa a infermeria, auxiliars d’infermeria, treball social o en la millora del reconeixement a la important tasca dels administratius sanitaris

    La vaga ha passat, ha deixat coses bones i d’altres no tan bones. Ha deixat regust “a poc”, perquè els temes essencials, com hem dit, no s’han abordat. Però ha estat especialment positiva perquè ha mobilitzat (massa temps fa que calia fer-ho!). Ha mobilitzat tots els equips d’atenció primària i bona part dels seus membres. Ens hem tornat a sentir “PRIMÀRIA”! Ens hem de creure fortes!

    Aquest despertar just acaba de començar i l’important ha de venir a partir d’ara. Cal mantenir la mobilització per revertir, de veritat (i no amb un pegat de 60-70 milions) el pes dels equips d’atenció primària (de tots ells i de tots els professionals) dins del sistema sanitari públic.

  • Punt de saturació: vagues i mobilitzacions a la vista

    Per a les properes setmanes s’han convocat un conjunt de vagues i mobilitzacions des de diferents sindicats i entitats que expressen la voluntat de reivindicar amb força davant l’administració millores substancials per a l’Atenció Primària i també per altres sectors sanitaris i servies públics.

    Ens hagués agradat una convocatòria única de tots els sindicats que donés una resposta contundent al greu deteriorament de les condicions de treball i de l’atenció primària dins del sistema sanitari. Però no ha estat així i s’han fet diverses crides que poden causar certa confusió. Entenem que no són excloents, sinó complementàries i desitgem que tinguin un ampli seguiment per part dels treballadors cridats a les diferents formes de protesta i reivindicació.

    Amb ànim de clarificar les diverses accions, en fem un resum:

    1. Vaga de metges d’atenció primària de l’ICS convocada per Metges de Catalunya pels dies 26-30 de novembre. En l’entrada que vam publicar fa un dies “ Es convoca vaga de metges de l’atenció primària” vàrem manifestar que compartim moltes de les reivindicacions que sustenten la convocatòria de la vaga, en especial les que fan referència a l’augment del finançament, dotació de personal, temps per visita, accessibilitat, ràtios de pacients i recuperació de retribucions i condicions laborals perdudes a partir del 2011. Amb tot, fem algunes precisions sobre les trampes que comporten certes reivindicacions.

    Aquesta vaga ha rebut el suport de la Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat(CUS)i de Marea Blanca Catalunya que organitzarà accions en els barris i en els CAP.

    2. El sindicat CGT i Rebel·lió Atenció Primària convoquen vaga per a totes les treballadores de l’atenció primària també pels dies 26-30 de novembre. Coincideix amb la vaga convocada per Metges de Catalunya però no és sols pels metges sinó que l’amplien a la totalitat de treballadores i treballadors que prestin servei en dispositius d’Atenció Primaria de l’ICS. En els més de 30 punts reivindicatius recullen millores laborals i salarials i d’altres que es dirigeixen a Enfortir l’Atenció Primària. Entre aquestes mesures hi ha les peticions de: gerències i direccions d’atenció primària independents dels hospitals, acabar amb la fragmentació de l’AP, concurs d’oposició d’infermeria separat per a atenció primària i atenció hospitalària, gestió de les llistes d’espera de les proves complementàries i de les primeres visites a l’atenció especialitzada per part dels EAP, habilitar vies d’ingrés dels pacients als hospitals des dels EAP …

    Marea Blanca Catalunya ha donat suport a aquesta convocatòria.

    3. El 16 de novembre Metges de Catalunya ha anunciat una altra vaga de facultatius de la sanitat concertada per als mateixos dies 26-30 de novembre, amb reivindicacions bàsicament laborals i retributives. La vaga del sector concertat s’adreça als més de 10.000 facultatius de 53 hospitals d’aguts, 86 equips d’atenció primària, 50 centres sociosanitaris i 25 de salut mental gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES).

    La coincidència de les dues convocatòries pot portar a confusió i diluir la importància que els mitjans i l’administració concedeixin a l’Atenció Primària que deixarà de ser l’eix, aquesta vegada de la mobilització, i tindrà menys visibilitat.

    4. La Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) convoca vaga total a la sanitat i l’educació pública i una vaga parcial de dues hores a l’administració pel dia 29 de novembre. Exposen diverses demandes, entre les que hi ha: «Enfortir l’Atenció Primària per tal d’afavorir la promoció de la Salut i incidir en els processos assistencials de l’Atenció Especialitzada, revertir els processos de privatització i mercantilització de la Sanitat Pública, una sanitat Pública 100% i un únic conveni de Marc Laboral».

    5. La Intersindical-CSC convoca vaga de l’Atenció Primària de l’ICS, el 29 de novembre d’afectació a tot el personal i totes les categories. Aquesta convocatòria de vaga respon al progressiu deteriorament que pateix l’Atenció Primària i els professionals que hi treballem des de l’any 2010, que ha arribat a una situació insostenible i que afecta la qualitat assistencial i la seguretat dels pacients.

    6. CCOO crida a una concentració a la Plaça Sant Jaume, pel dia 23 de novembre a les 10,30. En el seu comunicat afirmen: «Per descomptat que a CCOO compartim les reivindicacions dels metges i metgesses de primària de l’ICS, però considerem que cal anar més enllà. També falten als centres de primària que no són ICS, i facultatius especialistes als hospitals, i evidentment tota la resta de professions sanitàries i no sanitàries que engloben els nostre sistema sanitari».

    7. CCOO i UGT criden a la vaga els 250.000 treballadors de la funció pública de la Generalitat el 12 de  desembre. Segons informa el Diari del Treball, el motiu principal de la convocatòria de vaga és l’exigència del retorn abans d’acabar l’any de com a mínim el 10% de la paga de 2013, un calendari de retorn els propers dos anys de les pagues de 2013 i 2014 i de tots els drets sostrets aquests darrers anys.

    8. Diverses entitats organitzen el 10 de desembre la Jornada estatal contra les llistes d’espera i la mercantilització de la salut, coincidint amb el Dia Internacional pels Drets Humans. «Les llistes d’espera tenen solució, però no interessa al neoliberalisme. Són una coartada imprescindible per justificar que el que és públic no funciona i així derivar a la privada»

    Estem davant d’una oportunitat única des de fa molts anys de manifestar el nostre rebuig a les polítiques de destrucció de l’Atenció Primària i, amb ella, del Sistema Nacional de Salut. Durant temps hem aguantat, hem posat el millor de nosaltres perquè els pacients no en sortissin perjudicats, però hem arribat al punt de saturació i hem de dir prou. Ni des del Departament de Salut ni des de l’ICS es posen en marxa solucions viables i efectives. No han fet cas dels advertiments ni de les propostes, ans al contrari, se segueix prioritzant l’atenció especialitzada i menyspreant l’atenció primària.

    Juntes tenim molta força, demostrem-ho participant en les diverses convocatòries, però sobretot en la vaga dels dies 26-30 perquè és la que tindrà més impacte per forçar alguns canvis. No ens agrada fer vaga per no perjudicar els pacients i no carregar encara més les nostres agendes, però ara ens cal una mirada llarga i valenta que marqui un punt d’inflexió en les decisions de polítics i gestors per revitalitzar l’atenció primària pel bé de tothom.

    La setmana que ve tindrem l’ocasió de donar-nos visibilitat, de parlar amb els pacients, amb les entitats veïnals, d’explicar-los el deteriorament de l’atenció primària i com els afecta, i de demanar el seu suport. Allà on es pugui fem accions a les portes dels CAPs, tenim a disposició de tothom el material divulgatiu de la campanya Donem vida a l’atenció primària que trobareu en aquest enllaç: https://www.dropbox.com/sh/f51dvorkp48ey4m/AAAaR8tXjJiWe0w9yDY9bC1Oa?dl=0

    Ens poden arribar rumors sobre què ens pot passar si fem vaga, no sempre benintencionats. Si volem informació sobre els drets i els deures que tenim durant la vaga ens podem dirigir als sindicats convocants per tal que ens donin informació verídica.

    No ho dubtis, lluita!

  • Oposicions 2015 de medicina de família a l’ICS: crònica d’un desori

    El passat 28 de juliol es va publicar l’adjudicació  de les 42 places vacants de la categoria professional de facultatiu/iva especialista de medicina familiar i comunitària, pel sistema de concurs oposició 2015 a l’Institut Català de la Salut (ICS).

    La realització d’aquesta convocatòria va provocar diverses queixes de les quals ens vàrem fer ressò en aquest post del FoCAP: problemes d’organització i logística (els exàmens es van realitzar en aules petites davant el nombre elevat d’aspirants amb retards acumulats), múltiples errors en la redacció de les preguntes, oferta de places irrisòries després de 5 anys sense convocatòria d’oposicions…

    D’altra banda, aquestes oposicions s’han caracteritzat per la introducció d’una nova fórmula, constituïda per 4 proves i  la d’aptitud en català. Les proves realitzades han estat:

    1. Test de 100 preguntes sobre el temari especificat a la convocatòria.
    2. Supòsit pràctic amb 28 preguntes sobre casos clínics.
    3. Supòsit pràctic situacional de competències, format per 4 casos amb 4 preguntes cadascun, en els quals calia respondre l’opció que més reflectia el comportament que espera l’ICS de cada aspirant per tal d’assolir la feina de forma excel·lent. Les principals competències preguntades van ser: treball en equip, flexibilitat, orientació al servei i comunicació. Les preguntes no restaven i es valoraven entre 1-4 punts. En revisar la correcció, l’aspirant podia veure la valoració de cada pregunta però en cap cas es va especificar el criteri de cada puntuació.
    4. Test competencial (test psicotècnic) amb un test de 126 preguntes amb 7 respostes possibles on era necessari triar l’opció que millor reflectia el comportament habitual dels aspirants (sense oblidar  el que l’ ICS esperava d’ells). De nou, als aspirants els van posar una nota, però en cap cas hi va es van especificar els criteris de la puntuació de cada de les opcions de resposta.

    La primera prova es valorava en 100 punts i va ser necessari treure un 6,22 per accedir a la realització de les 3 proves restants. El supòsit pràctic de casos clínics sumava 85 punts i el supòsit pràctic de competències i el test competencial sumaven 7.5 punts cadascun.

    En el cas de la tercera i quarta prova, els aspirants no sabien com es realitzarien, ja que en la convocatòria no s’especificava clarament com s’efectuaria l’avaluació de les competències i fins al mateix moment de l’examen es desconeixia tant el format del test competencial, com les indicacions per realitzar-lo (van ser els membres del tribunal de l’oposició els que van haver de donar les instruccions). Així, malgrat que els resultats obtinguts en aquestes dues proves no tenien un alt impacte a la nota final de l’oposició, (15 punts respecte a un màxim de 200) la puntuació obtinguda en  la correcció d’aquestes dues proves ha estat mancada de criteris de transparència.

    La concepció de la tercera i quarta prova mostren com l’ICS posa en pràctica noves formes d’avaluació que responen més als criteris d’una empresa privada que tria les persones amb les següents característiques:

    • Persones més acríticament obedients i amb capacitat de sacrifici per l’empresa (competència anomenada flexibilitat)
    • Persones disposades a fer efectius els objectius de l’empresa sense qüestionar-los ni quan no comporten millores en la qualitat assistencial (competència anomenada orientació al servei)
    • Persones que accepten realitzar múltiples tasques no assistencials que no obeeixen a la millora de l’atenció ni al benefici de l’equip (competència anomenada treball en equip) sense temps laboral real per poder-les realitzar.

    Paral·lelament, l’adjudicació de places no ha estat exempta de controvèrsies. Per una banda, onze aspirants que havien passat les 4 proves (i per tant segurament molt d’ells/elles haurien obtingut una plaça) han estat exclosos en el moment de la valoració dels mèrits perquè  el darrer dia de la inscripció en la convocatòria no disposaven de la titulació de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) en paper. En la convocatòria de les oposicions s’especifica que cal disposar del Títol que acrediti l’especialitat però no que hagi de ser en format paper. Els aspirants sí que disposaven del document substitutiu del títol de MFiC que realitzen les Unitats Docents de MFiC per tal d’acreditar la titulació, amb el qual es permet treballar a l’ICS mentre es realitza la tramitació del títol oficial al Ministeri. A més a més, aquests aspirants exclosos a últim moment no els constarà la puntuació per oposició aprovada a la nova convocatòria i s’hauran de presentar de nou a les proves d’aptitud de català (malgrat haver-les superat anteriorment).

    D’altra banda, inicialment es va dir que donada les poques places ofertes (1 plaça per cada 60 aspirant aproximadament) els opositors que aconseguissin una plaça es podrien quedar, si així ho desitjaven, al seu lloc de treball per tal de garantir la longitudinalitat i continuïtat assistencial (principis fonamentals de l’Atenció Primària). Semblava una decisió justa que premiava l’excel·lència dels únics 42 millors candidats entre 1.200 que tindrien accés a una plaça.

    L’ICS va oferir un nombre de places determinat a cada gerència territorial segons el nombre de treballadors/es que aquell moment estaven treballant en cada gerència: 13 a Barcelona Ciutat, 4 places a Catalunya Central,  6 places a Metropolitana Nord,  10 places a Metropolitana Sud, 5 places a Girona, 4 a Tarragona i 2 a Terres de l’Ebre. No es va tenir en compte  que els candidats poguessin voler un trasllat de gerència per qualsevol raó, per qüestions personals o que alguns dels aspirants en aquell moment no estaven treballant a l’ICS. Aquest fet va produir que el nombre de places ofertes per l’ICS en determinades gerències fos inferior a les sol·licituds realitzades pels 42 candidats. D’aquesta manera almenys dos aspirants han estat obligats a canviar de gerència territorial i  a abandonar els seus pacients i el CAP,  on realitzaven tasques de recerca, de referents en diferents aspectes assistencials i de docència. Aquests professionals, malgrat sol·licitar una comissió de serveis, han vist denegada la seva petició al·legant que faltaven professionals a les gerències territorials on se’ls destinava. A més a més, donat que no hi ha prevista cap convocatòria de trasllat a curt ni mitjà termini, el seu trasllat “involuntari” pot allargar-se de forma indeterminada.

    Així doncs, malgrat el mèrit i l’esforç que suposa obtenir una plaça en unes oposicions caracteritzades per  una oferta irrisòria de places, en un context de precarietat laboral i de retallades cronificades, hi ha 11 candidats que han estat exclosos aplicant criteris poc clars i transparents després d’haver superat totes les proves i haver pagat totes les taxes de la convocatòria. A més a més, no tots els candidats que han obtingut plaça han pogut seguir exercint les seves tasques assistencials al centre d’origen i han estat desplaçats, en contra de la seva voluntat, a altres gerències territorials amb afectacions secundàries dels seus pacients i dels seus equips, a més de la repercussió sobre els seus projectes personals.  Aquest fet impedeix de nou proporcionar una Atenció Primària de qualitat, caracteritzada pel seguiment longitudinal dels pacients i la creació de vincles  assistencials sòlids.

    Davant de situacions com la que hem descrit, que no són una excepció, quan l’empresa es pregunta per la manca de professionals per treballar en l’atenció primària, potser hauria de reflexionar sobre el tracte que dóna als professionals, inclosos els més excel·lents, que, en canvi, continuen intentant oferir una assistència de qualitat malgrat la precarietat i els pals a les rodes que els posa l’Administració. El mal és irreparable.

    Aquest article s’ha publicat originalment a la web del FoCAP.

  • L’Atenció Primària en lluita, sobren motius

    Quelcom s’està movent a l’Atenció Primària (AP) els últims mesos tant a l’estat Espanyol com a Catalunya. A molts focus s’està encenent una espurna de lluita en forma de moviments a vegades locals i petits i d’altres vegades més amplis.

    La majoria són protagonitzats exclusivament pels professionals mèdics com és el cas de la vaga convocada per Metges de Catalunya, la vaga de metges de Màlaga i Huelva, i dels metges interins de Castella i Lleó que estan en vaga per la seva estabilitat laboral i contra el tancament dels consultoris locals dels pobles de la comunitat. Però també i, sobretot a Catalunya, hi ha lluites en què participen professionals d’AP i la ciutadania.

    Per un CAP Nou al Raval Nord. L’EAP Raval Nord, després de les promeses repetides de fer un CAP que millorés les múltiples deficiències de l’actual, han decidit, juntament amb la ciutadania del barri, lluitar per un CAP nou. Tot explicant la violència que significa per als treballadors i treballadores haver de fer la seva feina en aquestes condicions de precarietat de l’estructura i pels usuaris ser atesos en males condicions.

    Per una atenció de proximitat als infants al CAP de la Sagrera. El servei de pediatria de La Sagrera es va quedar quasi sense professionals mèdics, i la resposta va ser visitar els nens a les línies pediàtriques dels voltants, com les de Casernes, Pare Claret i Meridiana. Les entitats veïnals i les mares i pares dels infants no van acceptar adscriure’s a serveis allunyats del barri i es va despertar un moviment per exigir el retorn i la recuperació de l’atenció als nens al CAP Sagrera. Reivindicació que han aconseguit, com a mínim, parcialment.

    Els treballadors i treballadores dels centres d’Atenció Primària de la Xarxa Sanitària Santa Tecla han convocat aquest estiu concentracions a les portes dels centres Vila-Seca, Llevant, Torredembarra, Arboç, Vendrell i Calafell perquè, segons han denunciat en un comunicat, “fa anys que suportem càrregues de treball importants i progressives. Aquest any hem hagut de patir una nova reducció de la retribució econòmica (al·legant la nostra empresa que no s’ha assolit l’equilibri pressupostari). Estem cansats de patir aquesta situació, desmoralitzats”.

    Els moviments ciutadans volen fer sentir la seva veu i així Marea Blanca, juntament amb Rebel·lió Atenció Primària i FoCAP acaben de donar el tret de sortida a la campanya “DONEM VIDA A L’AP” que pretén que cada CAP, barri o poble aixequi la veu i digui prou al desmantellament de l’AP i a les condicions de treball indignes dels seus professionals. Proposen fer-ho de moltes maneres: concentracions i taules informatives a les portes dels CAPs, xerrades als barris, presentació de mocions a ajuntaments i districtes, recollida de signatures… Han dissenyat materials per difondre-la que estan disponibles per a tothom que els vulgui fer servir. Dins la campanya ja s’han fet molts actes, com ara el de via Júlia i n’estan programats molts més. Cal destacar la concentració que, amb la col·laboració de Marea Pensionista, es va dur a terme davant de l’ICS el passat 29 d’octubre, que va acabar amb l’entrega al Director-Gerent, Josep Mª Argimon, d’una carta en què es manifestava la indignació per la pèrdua de qualitat de l’AP i es formulaven unes demandes concretes.

    Plataformes ciutadanes s’uneixen a les reivindicacions dels treballadors, com ara la Plataforma Rubí Sanitat que reclama millores a l’AP i contra la limitació d’horaris i la insuficiència de personal als serveis d’urgències d’AP de la localitat o la Plataforma CAP Sitges, que seguiran «lluitant per reduir les llistes d’espera, per la qualitat i temps de les consultes, per l’ampliació de l’horari en l’Atenció Primària i per descomptat per la universalitat de la salut pública!».

    També davant la possibilitat de reduir l’horari dels CAP i tancar-los a les 17h., alguns ajuntaments com ara L’Hospitalet, Mollet, Palau-Solità i Plegamans, Castellbisbal, entre d’altres, s’han posicionat públicament i aprovat mocions contra aquesta mesura.

    Com veiem, moviments amb motius, reivindicacions, organitzacions i formes de lluita diferents però que tenen en comú el malestar de la població i dels professionals per l’abandonament i la denigració que es fa del treball de l’AP i el menyspreu cap als seus professionals.

    Està estesa l’opinió que s’han patit les retallades provocades, teòricament, per la recessió econòmica i que el sobreesforç dels professionals ha compensat el deteriorament i la repercussió en la salut de la població. Però en el moment que s’està sortint de la crisi i es recupera el pressupost, aquest va cap als hospitals i continuen les retallades en pressupost, personal i inversió a l’AP.

    És comuna també la percepció que la situació de l’AP és alarmant i que la destrucció i precarització és estructural i progressiva. La sospita que el seu desballestament és buscat i volgut s’imposa cada dia més tant entre els treballadors sanitaris com entre la ciutadania organitzada.

    Aquest és un article publicat a la web del FoCAP.