Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • La defensa del dret a la salut és un fet revolucionari

    La defensa del dret a la protecció de la salut és un fet revolucionari que posa en qüestió, i vol canviar radicalment, el model econòmic i social actual per un altre de supervivència, sostenibilitat i igualtat.

    De fet és la vella lluita, pels antics valors, que ens ha de fer cada vegada més humans: lliures per poder realitzar el nostre pla de viure, iguals en dignitat i drets, i solidaris amb els interessos i desitjos de tots els humans i la vida a la terra.

    Aquests valors utòpics (sempre ens hi podem acostar una mica més) són avui, en resum, la defensa del bé comú enfront dels interessos i les males accions d’uns quants que només actuen pel seu bé personal en contra del dels altres. Aquest 2018 farà 200 anys del naixement de Karl Marx, que ens va descriure aquesta lluita com la «lluita de classes» de la classe treballadora contra els capitalistes, les seves propostes varen servir en aquells temps i en aquell model social, fins que políticament es varen pervertir. Ens serveixen encara com a filosofia social (ideologia) i molts cops com a mètode de lluita. Avui, la lluita diem que és dels de baix, el 90% de la societat, els que no tenen el poder econòmic ni polític en les institucions, contra els de dalt, els que sí que tenen aquest poder (la casta) i l’utilitzen només pel seu bé, en detriment de la majoria.

    En tot això per què diem que la defensa del dret a la salut per tothom és un fet revolucionari radical? Perquè avui sabem que els determinants de la salut no són el sistema sanitari, ni els metges, ni les medicines (tot això es dedica amb sort a la malaltia i l’acompanyament a la mort). Els determinants d’una bona salut són les condicions personals i socials: econòmiques, culturals, d’educació, ambientals, de gènere, etc. És a dir: tenir recursos econòmics dignes, treball digne, ajudes de jubilació, educació, habitatge, alimentació, democràcia, sistema sanitari públic, ajudes socials necessàries, etc.

    És a dir, que els determinants de la salut, a més dels genètics propis, estan en la societat en què vivim. És per això que en una societat solidària i justa, s’ha de treballar per l’equitat i la igualtat en l’accés a aquest dret universal que és la salut. Qui ha de garantir aquest dret és tota la societat, organitzada, però les primeres a fer-ho han de ser les institucions democràtiques, els governs.

    Però per fer-ho s’ha de defensar aquest 90% de persones enfront de la casta en el poder, aquesta és la lluita i la revolució radical d’avui. Radical vol dir anar a l’arrel de les causes (tema difícil d’enfrontar-se al gran poder del sistema actual, però no impossible) i anar fent canvis (a la velocitat que sigui possible) passant del capitalisme depredador actual a una societat més igualitària, lliure, solidària i sostenible. Un model social que faci més fàcil la protecció de la salut per tothom.

    És per això que la lluita per la salut és una lluita política (de poder de defensa del bé comú) és una lluita revolucionària.

  • El dret a la salut i a la sanitat pública

    Parlem avui aquí del dret dels ciutadans i les ciutadanes a la protecció de la salut i a una assistència sanitària pública, equitativa, solidària i de qualitat. Però podríem també posar com a exemple del que volem el tema de l’educació, l’atenció a la dependència, els drets laborals, de gènere, de prestacions econòmiques i tants altres drets socials.

    Malauradament a Catalunya aquests darrers temps no s’ha pogut parlar (ni legislar) sobre aquests temes, que són veritablement importants per la vida quotidiana de les persones. Ara sembla, amb l’horitzó incert de noves eleccions, que tenim alguna esperança de poder tornar a fer política de veritat, no de paraules i promeses, com diu també l’Amando en un recent article en aquest diari,

    Han passat més de 30 anys de la llei general de sanitat de l’estat espanyol que, aprovada per unanimitat al congrés de diputats, fundava un autèntic Servei Nacional de Salut, integral, públic, pagat pels impostos i transferit a les autonomies. També 30 anys de la primera reforma de l’Atenció Primària de Salut (constituint la base de l’actual Atenció Primària de qualitat) i 25 anys de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei d’Ordenació Sanitària (la LOSC).

    Durant aquests 30 anys han passat moltes coses, temps que vàrem anar a millor però darrerament hem anat a pitjor: amb retallades, privatitzacions per fer negocis, corrupció, precarietat laboral, pèrdua de qualitat i desencís. També la societat ha canviat, amb més informació, més exigències lícites de qualitat i participació, amb noves patologies, més supervivència, cronificació de malalties i dependència. Hem anat fent-nos conscients que la salut està determinada per factors econòmics, socials, ambientals i culturals, que la sanitat es dedica sobretot a l’atenció a la malaltia i l’acompanyament a la mort. Que hi ha moltes iniquitats i desigualtats: de classe social, de gènere, econòmiques, per nivells educatius i altres. Tot això ens ha fet entendre que la Salut és un afer polític.

    És per això, i perquè la societat ha canviat, que enfront la paràlisi, creiem que ha arribat l’hora de fer política, de fer política de veritat, defensant els drets i béns comuns aconseguits en aquests 30 anys. No podem esperar a ser totalment sobirans per decidir i actuar sobre el nostre present i futur.

    No podem seguir posant pegats i tapant forats, no més plans i programes sectorials, hem de refundar estructuralment el nostre Sistema Nacional de Salut. Hem de tornar a redactar, escoltant totes les veus que defensen el bé comú, una nova llei general de salut i serveis socials de Catalunya amb garanties d’aplicació. Aquest pot ser un bon principi de programa electoral per Catalunya.

  • Què ha de ser l’Economia Social i Solidària en sanitat

    El Parlament Català va adoptar amb una àmplia majoria de 105 vots el dia 27 de setembre de 2013 una resolució per la qual es demanava al govern que elabores una nova llei sobre l’economia social i solidària. Existeixen lleis a Espanya sobre l’economia social, com per exemple la votada pel parlament espanyol l’any 2011 (Llei 5/2011 de 29 de març) modificada per la llei 31/2015 de 9 de setembre. Existeix també el Llibre Blanc de l’Economia Social de la Unió Europea del 2015. La llei demanada pel Parlament encara no està desenvolupada el 2017, tres anys i mig després de la resolució Parlamentària i ara el govern ens proposa una nova llei que vol regular la contractació pública en sanitat, en la qual fa referència a aquests termes d’Economia Social i Solidària que no estan ni definits ni caracteritzats jurídicament a Catalunya.

    Es podria definir l’economia social i solidària com:

    1. El caràcter democràtic de les iniciatives associatives i cooperatives que abasten processos productius, d’intercanvi, de gestió, de consum, de serveis i de finançament de béns i serveis.
    2. La satisfacció de les necessitats sota criteris de solidaritat, cooperació, donació, reciprocitat i autogestió.
    3. Amb la finalitat de defensar els béns comuns naturals i culturals, la transformació igualitària de l’economia i la societat.

    Es defineixen uns principis orientadors que no són unes exigències normatives (malament l’ambigüitat si es vol convertir en un text legislatiu). Diuen que es tracta de treballar per acostar-s’hi. Alguns d’aquests principis són: la recerca del bé comú i la distribució equitativa de la riquesa, la primacia del treball sobre el capital i dels interessos col·lectius per sobre dels individuals, la voluntat de transformació social, l’equitat de gènere i el repartiment de les tasques de cura, el respecte a la identitat cultural pròpia i el foment de la interculturalitat, l’arrelament territorial i l’economia de la proximitat, la creació del mercat social amb l’intercooperació, i el foment de l’autogestió, el treball col·laboratiu i l’ajuda mútua.

    Criteris que haurien de regular-se jurídicament per ser considerada una entitat com d’Economia Social i Solidària en sanitat pública concertada:

    Respecte als Drets Socials:

    • Establir mesures explícites per garantir la Igualtat de gènere.
    • Conciliació responsable del temps laboral, personal i familiar.
    • Accessibilitat universal, sense discriminacions de cap tipus.
    • Quota de treballadors amb discapacitat.

    Respecte als Drets Laborals:

    • Mínim les condicions laborals del conveni sectorial.
    • Estabilitat de la plantilla (majoria de contractació indefinida).
    • Salaris justos i proporcionals a la dedicació, amb topalls de màxims i diferències entre estaments (qualificació, expertesa, temps de dedicació, qualitat, etc.).

    Respecte al nou model d’economia:

    • Propietat col·lectiva al màxim, règim cooperatiu o almenys més del 50% de la plantilla, amb representació de tots els estaments i accessible econòmicament.
    • Cap soci pot tenir més el 10% de les participacions i no es permeten entitats mercantils com a socis en cap percentatge.
    • L’Entitat prioritza les persones per sobre del capital.
    • Valor de bé comú del seu producte o servei.
    • No repartiment de beneficis personals, si hi ha excedents que es reinverteixin en reserves, millores de l’entitat i laborals.
    • Compra ètica, de proximitat, solidària amb xarxes socials.
    • Finances ètiques.
    • Respectuosa amb el medi i la sostenibilitat.
    • Governança democràtica, decisions col·lectives amb àmplia representació de treballadors (socis i no socis de l’entitat) i amb participació activa de ciutadania del territori.
    • Codi ètic explícit i transparència d’informació pública i bon govern.

    Què s’hauria de considerar sector Públic Social, i què caldria regular també:

    Aquest sector serien les entitats d’Economia Social i Solidària que no són independents del sector públic, tot respectant la seva autonomia d’organització i gestió, no poden ser independents perquè reben els seus recursos majoritàriament per contractació del sector públic (de les diverses administracions), perquè els seus productes, serveis, objectius, nivells de qualitat i resultats són fixats per contractacions amb aquestes administracions públiques, amb la necessària transparència absoluta i control de gestió per part d’aquestes.

    En aquest sector caldria diferenciar les entitats d’Economia Social i Solidària que tenen en propietat capital immobiliari i mobiliari (fundacions, societats laborals no mercantils, etc.) de les entitats que només fan la gestió dels serveis públics contractats per l’administració pública, aportant els seus socis només el capital social preceptiu i de reserves, però que els immobles, equipaments, manteniment i amortització, són aportats i propietat de l’administració pública (aquesta modalitat seria el cas de les EBAS).

    En la primera modalitat d’entitats del sector Públic Social, els excedents econòmics, si hi han, després del pagament d’impostos i deute, s’haurien de repartir entre fons de reserva, inversions i millores de l’entitat, en amortització anual proporcional a les aportacions de capital de cada soci i en millores personals de tota la plantilla segons acords estatutaris de l’assemblea. A més l’entitat hauria de tenir:

    • Auditoria externa.
    • Pressupost validat per l’administració.
    • Control de les característiques i aplicació dels criteris d’ESS.
    • Avaluació anual dels resultats en salut i satisfacció dels usuaris.

    En la segona modalitat d’entitats del sector Públic Social, com que l’aportació de capital inicial dels socis només és per fer front al capital fundacional de reserves, però no per inversions en estructura, tots els socis haurien d’aportar la mateixa quantitat econòmica (sigui en una sola aportació o a manera de quotes). El número de socis hauria de ser en aquest cas majoritari en la plantilla fixa de l’entitat (reserva màxim d’un 10% per eventualitats i períodes de proves de contractes indefinits). El percentatge de les aportacions de capital social serien proporcionals al número de socis. Els excedents anuals, si existeixen, no revertirien en amortitzacions proporcionals al capital aportat (com en el sector anterior). En aquest sector a més:

    • Els treballadors de l’entitat, siguin socis o no, rebran els seus emoluments econòmics segons la seva dedicació horària, els seus coneixements, expertesa i responsabilitats, per acords de l’assemblea.
    • Major control i transparència per part de l’assemblea de l’entitat i de l’administració pagadora. Avaluació de resultats en salut, econòmics, satisfacció, etc.
    • Participació de l’administració pública i la ciutadania en la governança.
    • Incompatibilitat d’altres treballs.
    • Prohibició de pràctica privada en l’entitat.

  • Corrupció en sanitat

    Segons la definició de la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) corrupció és “abús de la posició pública per obtenir un benefici privat”, segons altres és “l’acció humana que transgredeix els principis ètics o legals”. Aquí parlarem de la corrupció de les persones que s’aprofiten de la seva posició en els sistemes públics (polítics, funcionaris, treballadors) o d’altres persones que amb les seves “relacions” amb aquestes persones dels serveis públics, s’aprofiten  per obtenir beneficis privats dels recursos públics, parlarem dels corruptes. És a dir de les persones que es deixen subornar o en subornen un altra, apartant-la dels principis ètics o legals en benefici propi.

    Com sabem és una practica molt freqüent a casa nostra, sobretot en els serveis sanitaris, socials, urbanisme i altres contractacions. La corrupció d’amiguets, amiguets dels nostres, tant característica del nostre model, denunciada abastament per alguns mitjans, moviments polítics i plataformes, amb centenars d’implicats de tots els nivells d’administracions i de partits polítics que les han governat.

    Causes que fan possible la corrupció

    Els interessos econòmics privats mancats de ètica. La ineficiència i/o insuficiència del  propi sector públic. La mala qualitat del control (econòmic, de resultats, de qualitat, d’eficiència, de  contractacions i despeses , etc). El “Control previ” degenerat en “tràmit” inútil i que dificulta, a més,  una àgil  gestió. Absència de càstig ràpid i exemplar. Poca sanció social.  Acceptació legal de “portes giratòries”. Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions. Excessiva presència en el sistema públic d’entitats prestadores de serveis, amb estatus jurídic divers,  de difícil i complex control. Sistema de pagament de prestació de serveis pervers, paguem per activitat. Sistema de finançament  de partits polítics i partits clientelars. Manca de bústia ètica coneguda i segura. Sistema judicial amb poca cultura democràtica, lent i potser insuficient.

    Què s’hauria de fer en el sistema sanitari públic

    Que els diners i recursos públics es destinin a serveis amb valors ètics de bé comú, a satisfer drets de ciutadania, en aquest cas a la protecció i promoció de la salut i l’atenció sanitària universal, amb equitat i qualitat. Per tot això caldrà, en primer lloc, fer un pla temporal de reversió d’externalitzacions de serveis a empreses privades mercantils (amb lucre).

    Per a totes les altres entitats prestadores de serveis finançats per pressupostos públics (de propietat i gestió pública, empreses publiques, Consorcis públics, Fundacions, d’economia social i solidaria) que tinguin concerts i contractes, amb empreses privades nomenades “sense lucre” o altres d’economia social, exigència de declaració de valors explícits de servei al be comú. També de sostenibilitat, democràcia interna, transparència absoluta i bon govern, incompatibilitats, adhesió a codi ètic, governança amb participació de treballadors, ciutadans  i administració pública i control estricta de la autoritat pública.

    A més convé també no pagar per activitat (número de visites, ingressos, urgències, etc.) si no per millora de la salut i el benestar de les persones o un bon acompanyament a la cronicitat i al final de la vida. Si es paga per activitat podem tenir fàcilment corrupció i també mala gestió dels recursos públics.

    Informació, control i transparència

    Cal un control estricte de conflictes d’interessos i incompatibilitats professionals  d’exercici públic/ privat i òrgans de control del sistema públic potents, amb un control de gestió directa (no prèvia) i amb el suport de les tecnologies de la informació per ser immediat (diari).

    L’accés a la informació de les entitats ha de ser públic i fàcil i s’ha de tenir un control estricte de les portes giratòries, del finançament dels partits, dels contractes (per exemple si hi ha comissions externes a l’entitat), convenis i subvencions. Informació i documentació que ha de ser pública (també les clàusules, el procés, els concursants, etc.), així com també les memòries i auditories anuals per part de l’administració pública.

    Tot això que sembla de sentit comú caldria regular-ho estrictament per llei  i sobretot vigilar-ho i fer-ho complir. No sembla que el pendent decret del govern sobre la gestió de l’assistència sanitària vagi per aquesta línia. Com ja vaig dir, és una proposta ambigua, perillosa i que perpetua el  model sanitari que ens ha portat fins aquí.

  • Agricultura i alimentació al servei de la salut

    Avui sabem que l’anomenada revolució verda del segle XX (en realitat revolució industrial de la producció, amb pesticides, herbicides, adobs químics, transgènics i explotació intensiva de la terra) que havia de produir prou aliments per acabar amb la fam en el món, no ha estat així. S’han perdut milers de llocs de treball al camp, s’està concentrant la propietat de la terra en cada vegada menys empreses de capital risc, es produeixen més aliments amb més contaminació química i del medi, cada cop també amb menys sostenibilitat per la seva producció lluny dels seus consumidors (amb grans costos d’intermediaris, transport, contaminació ambiental i degradació del sol). I la fam en el món (i a molta gent de casa nostra també) continua creixent, perquè no és un problema de producció (fins i tot es llencen aliments per mantenir preus de la sobreproducció), sinó d’interessos de capital, monopolis i fixació de preus al servei d’aquests interessos poderosos.

    Per altra banda, som conscients que per tenir una bona salut cal una alimentació suficient, variada, de temporada, equilibrada, mediterrània, amb major proporció de fruites i verdures i menor en greixos, sucres refinats i carns vermelles. Aquests hàbits alimentaris s’han d’adquirir ja en la infantesa, a casa i a les escoles, i per això cal lluitar contra els missatges i interessos de la cultura del consum industrial de calories. Som el que mengem i per tant som el que sembrem. 

    Però aquí a Catalunya, almenys, i més concretament a Barcelona, tenim una gran sort i unes condicions que ens fan més a prop de poder revertir aquesta situació fent polítiques actives. Una producció agrícola ecològica (sense substàncies químiques), sostenible, equilibrada, de temporada i de proximitat és possible. A Barcelona i la seva àrea metropolitana tenim una primera corona de producció d’aliments agrícoles de qualitat important en un radi d’uns 30 km, que la fa extraordinàriament valuosa per la seva proximitat a les àrees urbanes, amb possibilitats de ser aprofitades també per educació ambiental, oci, passeig i llocs de treball. Es tracta de tota la zona baixa del Baix Llobregat, el Maresme agrícola i el Vallès Oriental. Si amb aquestes zones no en tenim prou, encara hi ha a Catalunya. A uns 150 km de la capital trobem les àmplies zones agrícoles (d’hortalisses – fruiters i ramaderes) de les terres de l’Ebre, Lleida i Girona, que també podem considerar-les de proximitat.

    Les zones més properes a la capital estan des de ja fa anys protegides i organitzades per la seva producció i comercialització. Caldrà seguir millorant i protegint de la pressió de la urbanització especulativa, com un patrimoni cultural, ambiental i econòmic de primera línia. El Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat creat el 1998 (Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i 14 ajuntaments amb un total de 730.000 habitants) té 3.348 hectàrees de producció agrícola. El Maresme, tot i haver perdut en els darrers 30 anys un 50% de terres agrícoles (amb 75 explotacions perdudes) té encara unes 5.500 hectàrees de regadiu de producció de qualitat. Recentment s‘ha constituït una Xarxa de productes de la terra del Maresme, amb seu a Mataró amb 15 productors ecològics i de proximitat que subministren a menjadors escolars d’11 centres educatius. El Consell Comarcal del Maresme, a més, ha creat una Central de Compres de productes agraris de proximitat. Al Vallès trobem l’experiència del Consorci Agrari de Gallecs (Generalitat i ajuntaments de Mollet i Parets), salvat de la urbanització gràcies a les lluites veïnals i ecologistes dels anys 80. És una terra d’unes 733 hectàrees de les quals 535 són agrícoles. Tots aquests són uns bons exemples a seguir i estendre, delimitant molt bé els límits urbanitzables de les actuals ciutats, considerant els terrenys agrícoles (per petits que siguin) com un patrimoni tan important com els edificis històrics i fins i tot revertint si calen espais urbanitzables en reserves de sol agrícola de proximitat.

    Caldrà fer front, a més, a la millora de l’alimentació de les persones, en quantitat, diversitat i qualitat. Aquí tenim molts instruments que caldrà aprofitar. Barcelona té 39 mercats municipals d’alimentació que són de l’Ajuntament (Institut Municipal de Mercats). A més, l’Ajuntament té també més del 50% de les accions de l’empresa Mercabarna (Mercat Central de fruites i hortalisses, mercat central del peix, càrnic – escorxador i mercat de la flor, a més de la zona d’activitats complementàries amb 400 empreses) les altres institucions de Mercabarna són: empresa estatal Mercasa (36,79%) i Consell Comarcal Barcelonès (12,16%).

    Aquests dos instruments: Mercats municipals (i no només els de la capital) i els mercats centrals de compra, elaboració i distribució d’aquests aliments, donen una capacitat de governança i gestió del tema agricultura i alimentació al servei de la salut extraordinària. S’han de potenciar polítiques actives en la millora de la producció ecològica i de proximitat, respectuoses amb el medi, així com la sostenibilitat, augmentar i millorar les condicions dels llocs de treball, fomentar l’economia social i solidària, millorar l’alimentació de les persones (suficient i de qualitat), l’educació ciutadana en aquests valors, els espais de lleure, les ciutats més integrades amb l’agricultura, i la salut i benestar de la ciutadania. Hauríem d’aconseguir almenys poder comprar i educar en una bona alimentació i uns productes sans, fomentar la distribució d’aliments per tots els menjadors escolars de totes les llars d’infant, escoles i centres sanitaris i socials amb internament dels nostres municipis. I estendre aquest tipus de producció per tot Catalunya.

  • Fem l’urbanisme de les ciutats més humà, guanyarem en salut

    Shinrin-Yoku és una expressió japonesa que vol dir “caminar per boscos” (per espais amb vida vegetal) per millorar la salut. Al Japó, l’any 1982, el govern va començar a promocionar les caminades terapèutiques en ambients forestals. Avui el Japó ja compta amb 50 centres oficials d’aquesta activitat per on passen milions de japonesos cada any. El departament de salut pública de la facultat de medicina de Tòquio assegura que aquesta pràctica és preventiva i terapèutica per malalties cardiovasculars, la hipertensió, processos cancerígens, redueix l’estrès i estimula el sistema immunitari. Aquests beneficis per la salut d’aquesta pràctica es donen per diversos motius associats: el sols fet de caminar (fer exercici físic) la visualització i tranquil·litat del paisatge natural, amb verd vegetal, sense sorolls ni densitat urbana, l’exposició a aromes naturals d’olis essencials de plantes aromàtiques i altres.

    De fet aquesta pràctica s’ha estès per altres països com Canadà, els Estats Units o els Països Nòrdics a Europa. A Catalunya hi ha la recerca del cap del servei de neurologia de l’hospital de l’ICS de Girona, el doctor Secundí López, feta amb malaltes de fibromiàlgia amb aquesta teràpia.

    Per fer possible i fomentar aquesta pràctica terapèutica en una àrea tan urbanitzada com la conurbació de Barcelona, caldrà una acció política i urbanística específica. Les zones triades a organitzar aquests senders han de ser prou grans per assegurar les seves qualitats (no n’hi ha prou amb petits jardins o parcs urbans que tenen altres funcions) calen arbres en número important, arbusts i plantes aromàtiques (el romaní, farigola, lavanda, etc.) vegetació autòctona, el sol ha de ser preferentment de terra.

    A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim espais que ens poden servir (alguns d’ells ja fortament utilitzats) per aquest fi: Les dues lleres dels rius Besos i Llobregat, fent camins específics, amb més arbres, i continus. També tenim tota la serra de Collserola, tot i que a la carretera de les Aigües faltarien arbres a la banda mar i regular estrictament les bicicletes. També podem aprofitar dins de la ciutat el recorregut continu per tots els parcs de la muntanya de Montjuïc i el recorregut planificat dels tres turons.

    Fem l’urbanisme de les ciutats més humà (la nostra espècie forma part de la natura) i més saludable, planificant amplies zones encara avui existents per fer boscos terapèutics prop de la ciutat, que puguem anar-hi caminant des de casa. Defensem aquests territoris de les ambicions dels especuladors que desitgen més ciutat construïda de ciment.

  • Un avantprojecte de llei ambigu i perillós

    L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del Servei Català de la Salut, aprovat en el Consell de direcció del CatSalut recentment i que haurà de passar pel tràmit Parlamentari, és conceptualment i jurídicament molt ambigu. Aquesta versió és fàcilment impugnable tant per la patronal privada d’empreses mercantils com per entitats del sector públic.

    La definició i caracterització que fa de la denominada Economia Social i encara més, quan parla d’»entitats sense afany de lucre» és totalment laxa i sense una base jurídica clara. El govern de Catalunya fa tres anys i mig que té un mandat del Parlament per fer una llei sobre l’Economia Social i Solidària (ESS), però, de moment, no ho ha fet. Aquesta ambigüitat la demostra el propi avantprojecte quan accepta les EBAS (Entitats de Base Associativa) són SL, són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària (a Barcelona n’hi han 6 que gestionen 8 equips). «Sense afany de lucre»… Com ho caracteritzem per saber certament qui entra en aquesta classificació? Algunes Fundacions, els ordes religiosos i altres?

    Ens podem trobar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS al·legant que ells també són jurídicament una SL. També ens podem trobar, per l’altra banda, que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú.

    És per això que aquest avantprojecte, tal com està ara, és perillós. Creiem que la seva ambigüitat és fruit de la mateixa pràctica realitzada fins ara en el denominat «model sanitari català»: la indefinició, les regles poc clares (en l’aplicació de la LOSC per exemple), la manca de transparència, l’amiguisme, totes elles que han permès la corrupció.

    S’ha perdut una ocasió per dir clarament que la sanitat pagada pels pressupostos públics ha de ser 100% pública, per tal de garantir el dret a la salut i a l’atenció sanitària universal, equitativa i de qualitat. Si mentrestant això no és possible (partint de la situació actual) caldrà una llei que digui clarament, amb suport jurídic suficient (s’hauria de fer la llei pendent d’ESS) què és cada cosa i què s’ha de fer en cada cas. Només així podrem anar en el camí d’un Servei Nacional de Salut realment públic, integral, integrat, equitatiu en l’accés i en el territori, sostenible (sense donar recursos públics a negocis privats) i de qualitat.

  • No és la grip, és la Nèmesi Sanitària

    No podem arreglar els problemes greus, antics i crònics de la nostra sanitat fent les mateixes coses que els han provocat i mantingut. Tenim encara un model sanitari que per molts ciutadans, molts professionals, gestors i polítics, es basa en l’atenció hospitalària i l’alta tecnologia com el paradigma de qualitat i eficiència. Això avui, amb els canvis demogràfics i epidemiològics a la nostra societat, ja no és veritat. Avui l’envelliment i la cronicitat, com el 90% dels processos patològics, s’han de tractar a l’Atenció Primària (metge i infermera de família als CAP, CUAP o domicilis dels pacients). Allà es tractaran d’una manera més integral, continuada, propera i personalitzada, amb més eficiència de recursos, és a dir, amb més qualitat, satisfacció i sostenibilitat.

    La grip no ha fet més que posar en evidència crítica el col·lapse permanent del model centrat en els hospitals i les «solucions» que s’estan portant a terme, que no són més que repeticions dels errors del model sanitari. Diuen que s’han obert més llits als hospitals (pla d’urgències) per això s’han donat molts milions més de pressupost a aquests hospitals i algun a centres sociosanitaris. Però no s’han donat més recursos a l’Atenció Primària, ja fortament retallada dels anys anteriors i aquests dies fortament sobrecarregada de pacients als CAP, CUAP i triplicant les visites domiciliàries.

    Un exemple: a Barcelona ciutat arriben uns 450 pacients diaris de gravetat mitjana a urgències de centres sanitaris per motius molt diversos. En èpoques «normals», uns 300 als hospitals i més de 100 als centres d’urgències de Primària (CUAP). Doncs aquests dies, amb la grip, s’han augmentat aquests, però per culpa de la situació de les urgències d’hospitals han augmentat més als CUAP de la ciutat, doblant-se a més de 200 al dia. Però la Primària, com ha estat denunciat pels mateixos professionals en aquest diari, no ha estat dotada de més recursos.

    En un model de Sistema sanitari millor, que necessitem urgentment, més centrat en el pacient i en l’Atenció Primària, no falten llits d’hospitals d’aguts. Tenim a Catalunya (IDESCAT 2015) 18.500 llits d’aguts. Sumant sociosanitaris i psiquiatria arribem als 35.500 llits. Els hem d’utilitzar, amb el personal suficient (ara retallat), pel que realment siguin necessaris. Però tenim 7.000.000 llits als domicilis dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Amb una bona Atenció Primària domiciliaria, amb bona atenció social i amb bons centres sociosanitaris pels pacients que no tinguin suport familiar a casa, –i evidentment això vol dir molts més recursos a aquests nivells d’assistència–, podríem fer front a quasi totes les necessitats de les quals estem parlant. Segurament, a més, amb més satisfacció dels pacients i, com a mínim, amb igualtat de qualitat en resultats en salut. També és veritat que possiblement la gent continuaria morint-se com aquests dies (no més que amb una correcta assistència domiciliaria) però es moriria a casa, no en un passadís d’hospital. Cal que reformulem radicalment el nostre model d’atenció sanitària.

  • La millora de les urgències dels hospitals no està només als hospitals

    Davant de la situació de col·lapse (i la que vindrà) de les urgències hospitalàries cal fer un bon diagnòstic de les causes i posar-hi tractament urgentment. És veritat que per culpa de les retallades de pressupost del sistema sanitari els hospitals han tancat llits i reduït personal. Una vegada retornats aquests recursos ja millorarem la situació actual, però el diagnòstic ens dirà que molts pacients que arriben a urgències segurament no hi haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques. Són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos.

    Si l’Atenció Primària i Comunitària pogués fer correctament la seva feina, amb els recursos necessaris i amb resolució i qualitat, podria ser proactiva en el control i prevenció de les complicacions dels seus pacients crònics i d’edat avançada. Podria prevenir i tractar adequadament a molts d’aquests pacients al seu domicili o al mateix CAP. Si els CUAPs (Centres d’Urgències de Primària) tinguessin més recursos i poguessin ingressar directament a centres sociosanitaris de subaguts, no caldria anar a urgències dels hospitals i ingressar als hospitals d’aguts aquells pacients que només necessiten uns dies de control, tractament mèdic i observació. Si el control mèdic i d’infermeria dels pacients ingressats en residencies geriàtriques fos portat per l’atenció primària del seu territori (com un domicili més i amb més recursos) estalviaríem molts patiments i ingressos als hospitals si les activitats comunitàries poguessin ser més preventives i promotores de salut de la població. Si moltes coses més com potenciar i reforçar la Primària (condicions laborals, motivació, lideratge, etc.) fossin possibles…

    Però, com deia la Cesca Zapater en el seu article, per què l’Atenció Primària pugui fer tot això necessita no només el pressupost retallat des del 2010 (el 2010 tenia un 18% de pressupost de salut i el 2015 un 13,7%, 334 milions menys) sinó fins a un 25% del pressupost no retallat (2010), que és el que es considera necessari en els països amb models semblants al nostre.

    Això vol dir que hem de posar a l’Atenció Primària, per poder fer bé la seva feina, 660 milions més. Així podríem començar a arreglar realment les urgències dels hospitals. I els ciutadans, ciutadanes i professionals de la salut viurien menys angoixats i amb més salut.

  • Quins deures hem de fer?

    Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.

    Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:

    • Hospitals d’aguts

    Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.

    En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.

    Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.

    Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).

    • Sociosanitaris

    Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.

    Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.

    • Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària

    S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.

    Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.