Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • Per què Catalunya està quasi a la cua de les comunitats autònomes espanyoles en qualitat del Sistema Sanitari públic?

    Segons el XV informe anual: Los Servicios sanitarios de las CCAA. Informe setiembre de 2018. De la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública, Catalunya està al tercer lloc per la cua de les 17 autonomies existents, les primeres en qualitat són el País Basc i Navarra

    Hi ha fonamentalment tres tipus de factors que són causa d’aquesta situació:

    1. L’inferior finançament de la sanitat pública a Catalunya en relació a la mitjana europea i a la majoria d’autonomies. Catalunya té un pressupost en salut cada any de 1.192 euros per persona, mentre que el País Basc te 1.693 i Navarra 1.633 euros. Aquest pressupost no s’ha recuperat de les retallades dels darrers 7 anys mentre que d’altres comunitats si ho estan fent.
    2. El nostre «model» està molt centrat en l’assistència a l’hospital en contra de l’Atenció Primària inclús per patologies no complexes (fins al 80% de totes), el que el fa menys eficient i de menor qualitat. Aquí tenim una mitjana de 4,60 llits d’hospital per 1.000 habitants, el País Basc 3,69 i Navarra 3,60.
      A més, el número de metgesses i infermeres de l’Atenció Primària ha estat disminuint amb la precarietat i condicions laborals (retallades). A Catalunya tenim: 0,69 metgesses per 1.000 habitants (mentre que especialistes hi ha 1,90 metges per 1.000 habitants) i 0,67 infermeres per 1.000 hab. (3,25 infermers en els hospitals per 1.000), mentre que al País Basc tenen a Primària metgesses 0,74 i infermeres 0,69 i a Navarra 0,74 i 0,74.
    3. El model no integral ni integrat de sistema públic. Model públic i concertat molt d’ell en la sanitat privada de negoci. Mentre que al País Basc la concertació pública amb la privada és del 6,8% i a Navarra del 7,7% a Catalunya és del 25,1%.

    Aquesta situació comporta una pèrdua de qualitat, manifestada pels usuaris com a satisfacció (puntuació sobre 10). Mentre que al País Basc és de 7,33 i a Navarra de 7,06. A Catalunya és de 6,51, segons aquest informe.

    Per què, entre altres motius, a Catalunya tenim més llistes d’espera? A Catalunya la gent que manifesta haver d’esperar menys de 24 hores per la visita amb el seu metge de família és d’un 3,2% mentre que al País Basc és del 41,3% i a Navarra del 37,8%. La demora mitjana en dies per visitar-se amb l’especialista és de 98 dies a Catalunya, 28 al País Basc i 67 a Navarra. La demora mitjana de dies per operar-se 148 dies a Catalunya, 50 al País Basc i 73 a Navarra.

    Si no ens afanyem, aquesta situació es pot fer crònica, afavorint la marxa i descontent de professionals i la deserció de persones que puguin pagar-ho, cap a la sanitat privada (que és el que pretenen alguns) amb el que comporta de pèrdua de drets i pèrdua de l’equitat social.

    Algunes comparacions de determinats indicadors entre comunitats autònomes

    Catalunya està en el tercer lloc per la cua de indicadors de qualitat, comparant alguns indicadors significatius entre els dos primers: País Basc (PB) i Navarra (N) i Catalunya (Cat), tenim:

    1. Cost (euros) per habitant:
      • PV 1.693
      • N 1.633
      • Cat 1.192
    2. Llits per 1.000 habitants:
      • PB 3,69
      • N 3,60
      • Cat 4,60
    3. TAC i RNM per un milió d’habitants:
      • PB 29
      • N 34,30
      • Cat 24,95
    4. Metgesses i infermeres per habitant a Atenció Primària:
      • PB 0,74 m. i 0,69 inf
      • N 0,74 m. i 0,74 inf
      • Cat 0,69 m. i 0,67 inf
    5. Llistes espera. Percentatge de persones amb menys de 24 hores per Atenció Primària:
      • PB 41,3
      • N 37,8
      • Cat 3,2
    6. Demora quirúrgica mitjana en dies:
      1. PB 50
      2. N 73
      3. Cat 148
    7. Demora mitjana en dies per visita especialista:
      • PB 28
      • N 67
      • Cat 98
    8. Percentatge de contractació amb privades:
      • PB 6,8
      • N 7,7
      • Cat 25,1

  • Sobre diversos models d’Atenció a la cronicitat i la fragilitat. Noves actuacions a urgències Barcelona, 2017-2018

    Informació aportada a la Jornada del CSB sobre noves actuacions a urgències a Barcelona Ciutat (1017-2018) i la sessió sobre el PLANUC:

    Centre Nova acció Inversió Contracteanual Activitat
    Dos de Maig ESIC 202.335 973.567 CUAP urgències 49.505 ESIC extrapolació a l’any: 830 pacients
    Casernes + HUVH ESIC 200.000 250.000 Activitat en sis mesos, (al any):386 pacients.Visites totals 1156/a
    CUAP Cotxeres UAFUnitat AtencióA la Fragilitat 275.000 180.000 CUAP urgències 53.199UAF. a l’any: 228
    CUAP Sant Martí Complexitat —– —– Urgències CUAP: 48.207(102/195 dia) ESIC: 592
    TOTALS 677.335 1.403.567

    Un cop més, en aquesta taula, veiem les «noves polítiques» de la gerència del CSB, que sense fer cas a un model racional d’atenció Primària, va concertant noves formes, sense avaluar-les i perdent efectivitat, afeblint el Sistema que hauria de ser Primarista, com molt bé deia en el seu recent article a aquest diari el FOCAP:

    De cèntims, en la nostra sanitat, n’hi ha, el que passa és que es gasten malament, sense prioritzar ni avaluar l’eficiència i qualitat.

    No s’entenen les grans diferències de pressupost entre els tres centres d’AP/CUAP: Dos de Maig, Casernes i Cotxeres. És possible que es paguin altres coses (?)

    Si aquests diners concertats fossin utilitzats en reforçar la Primària ja existent en aquests tres centres per fer les funcions amb qualitat d’atenció a la cronicitat i fragilitat, podrien contractar:

    • Casernes: 2 metgesses i 2,5 infermeres
    • Cotxeres: 1,5 metgesses i 1,8 infermers
    • Dos de Maig: 7 metgesses! i 9 infermeres!

  • Canvi de model de l’atenció a les urgències a domicili de nits i festius a Barcelona

    La informació d’aquest article va ser donada en una jornada recent del CatSalut sobre l’atenció a les urgències a Barcelona. Des de feia molts anys el servei d’atenció a les urgències a domicili de nits i festius a Barcelona estava externalitzat a empreses privades de negoci i sense coordinació amb la resta del Sistema Públic. Els representants de l’ajuntament de Barcelona al Consorci Sanitari de Barcelona varen plantejar, el 2016, que aquest servei seria millor integrar-lo en les funcions de l’Atenció Primària de l’ICS. El concert privat vencia en dates properes i dins de «l’aparell» del CatSalut vàrem trobar resistències, dient: això és difícil, els professionals no volen fer aquestes guàrdies i altres, al final es va aprovar una moratòria (amb pròrroga del concert) d’uns mesos i es va portar el tema a l’òrgan tècnic de Primària de Barcelona (format en majoria per professionals de la Primària, ICS i altres).

    El resultat va ser que l’àmplia majoria dels professionals opinaren que la proposta era molt interessant i factible i a partir d’aquí es va encarregar a l’ICS, el SEM i el CSB que presentessin un pla d’internalització pública d’aquest servei.

    El 2 de novembre del 2016 el servei, donat per la Primària de l’ICS va començar, segons el Pla amb els criteris de:

    • Provisió pública
    • Integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària
    • Millora de la qualitat assistencial
    • Continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària
    • Registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient.
    • Atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites

    Un any després, aquest servei ha realitzat 44.613 visites a un total de 34.956 pacients diferents (una mitjana de 106 visites per dia, unes 70 entre setmana, 161 els dissabtes i 194 els diumenges) d’aquests pacients 8.854 eren crònics complexos. Es van detectar 122 pacients amb més de 9 visites en aquest any i d’altres també amb vàries visites el què ha portat que el servei s’ha plantejat la pro activitat que quan passen de tres visites per pacient es notifica i es programa en el seu equip de Primària per fer un seguiment de la cronicitat.

    Aquest servei té un pressupost dins de l’ICS d’uns 2.105.000 d’euros amb uns 60 professionals fixes (metgesses, administratius, auxiliars/conductors) més els professionals, metgesses i infermeres, que roten fen guàrdies en el servei, amb dues estacions de sortida a la ciutat quan el SEM els avisa de la urgència, amb cotxe del sistema i tablet per omplir la història clínica que l’endemà el metge de família llegirà.

    Aquesta història ens mostra almenys dues coses: que amb forta voluntat política i implicació dels professionals «sí que es pot» desprivatitzar un servei (que no comporta quedar-se amb patrimoni molt costós) i que fer-ho, integrat en el sistema públic, dóna millor qualitat, satisfacció i eficiència.

  • Què necessita urgentment l’Atenció Primària i Comunitària

    Avui ja quasi tothom està convençut de la importància i la centralitat en el Sistema de Salut d’una bona Atenció Primària i Comunitària, però sembla que no totes saben com avançar en aquest tema. Per exemple, demanar amb la reivindicació de la conciliació familiar i la millora de les condicions laborals com a coartada, que els Centres de Primària (els CAP) es tanquin cada dia tres hores abans (a les 17 h quan ara ho fan a les 20 h) representa perdre 15 hores a la setmana de cada professional.

    Sí, l’Atenció Primària ha de millorar molt les condicions laborals i la conciliació familiar (avui la gran majoria de professionals són dones), no precarietat de sous, no eventuals amb contractes de dies o setmanes, estabilitat en el lloc de treball, formació, cobertura de vacants, baixes i vacances, reconeixement de funcions i especialitats professionals, reconeixement i prestigi de la Primària entre la població, etc.

    I també són necessàries més professionals, a més de recuperar els «retallats» (infermeres, treballadores socials, administratius, auxiliars, tècnics específics, i metgesses) i més horari d’obertura dels CAP, per poder fer totes les funcions que han de tenir en la seva oferta de serveis: visites presencials, telemàtiques, domicilis, urgències (la majoria no haurien d’anar als hospitals) atenció a la complexitat i la cronicitat, visites als centres geriàtrics i sociosanitaris del territori, programes de salut comunitària, etc.

    A més, millorar en qualitat: en accessibilitat (llistes d’espera) no més de 48 hores per visita no urgent, ser visitat per la teva metgessa o infermera sempre que sigui possible, continuïtat en aquesta atenció, bona relació i coordinació amb el nivell d’especialistes (hospital), definició de la cartera de serveis i competències dels professionals de Primària (què fem amb els pediatres, geriatres, salut mental, psicòlegs, treball social, rehabilitació, fisioteràpia, etc.). També cal organització i lideratge de la Primària perquè pugui assolir la qualitat de condicions laborals que hem apuntat primer (horaris, cobertures d’atenció urgent i domicili/Residencies, etc.).

    S’ha de ser conscient que aquesta millora urgent de la Primària ha de comportar una millora de tot el Sistema Sanitari, definit i donat els recursos necessaris a cada nivell assistencial per complir les seves missions i les seves competències, reordenar a cada territori segons necessitats de salut i la lluita contra les desigualtats.

    Així potser començarem a salvar el Sistema Públic de Salut que està en crisi i només serà possible amb la complicitat de les professionals i de la ciutadania (informada amb transparència i apoderada)

  • Les llistes d’espera de la sanitat pública un problema molt greu i amb trampes

    Les estadístiques diuen una cosa i la història de moltes persones en diuen una altra de molt diferent. Un molt amic meu explica (i em dóna còpia de la documentació) que era visitat a un hospital públic de Barcelona i l’especialista li diu «ara ja ha arribat el moment d’operar, no pots esperar més perquè això és greu perquè està afectant els ronyons» i quan li pregunta per quan ho faran li respon «tinc una llista d’espera d’un any».

    El meu amic, espantat, fa una reclamació escrita a l’hospital amb el seu diagnòstic i l’agreujament de les seves analítiques, dient:

    «En aquests moments, feta la indicació quirúrgica i la informació d’espera d’un any, no sé si he entrat en llista d’espera, ja que no m’ha donat el justificant amb la data d’entrada en llista obligatori segons la instrucció 05/2016 de 27 de juny del CatSalut».

    A més, diu: «Segons l’Ordre del CatSalut SLT/102/2015 de 21 d’abril, on es fixen els terminis de referència i els requisits de gestió de les llistes d’espera dels hospitals del sistema públic (a part que els terminis considero que són massa llargs i fixats més tenint en compte les limitacions del sistema que les necessitats dels pacients), aquests terminis hauran de ser adaptats prioritzant criteris de gravetat de la patologia i/o possible agravació de la mateixa per llargues esperes. Per tot això demana ser prioritzat en la seva intervenció».

    A les dues setmanes de la reclamació el citen per fer els preoperatoris i al cap de tres setmanes és operat.

    Al mateix amic l’especialista li demana una ecografia abdominal, per veure el resultat de la intervenció i el cita per tres mesos, al taulell no li donen dia, li donen un número de telèfon d’ecografies i li diuen que si no l’avisen, que vagi trucant. Ho ha fet dues vegades i un altre cop ha anat en persona a l’hospital. Sempre li diuen que ho passen a programació, fins que el dia abans de la visita amb l’especialista torna al taulell dient «demà tinc vista i voldrà veure l’ecografia» i li fan l’ecografia aquella tarda. De fet ha estat un dia «programat» en llista (el que abaixarà molt la mitja de les estadístiques oficials). Un exemple de com fer trampes en les llistes.

    Aquest, desgraciadament, no és un cas aïllat, els activistes que posen taules informatives cada setmana a molts hospitals tenen denúncies de les llistes per part dels usuaris.

    Una reflexió que m’envia el meu amic després d’aquesta experiència:

    «- Quan van començar a pagar amb diners públic centres sanitaris privats de negoci per serveis que hauria de fer la sanitat pública, no vaig dir res perquè a mi m’atenien igual.

    – Quan deien que hi havia moltes llistes d’espera i pacients a urgències sense poder ingressar a l’hospital perquè faltaven llits, no vaig dir res perquè jo no tenia necessitat d’aquests serveis.

    – Quan deien que no hi havia suficients diners per la salut i la sanitat i si n’hi havien per rescatar bancs, autopistes i altres interessos privats, no vaig pensar en les conseqüències.

    – Ara que estic malalt, quasi no queden professionals a la sanitat pública, se n’han anat cansats per les seves condicions precàries de treball, s’han tancat molts centres i serveis públics, hi ha llargues llistes d’espera pels meus problemes, jo no tinc cèntims per tractaments cars a la sanitat privada, ningú diu ni fa res per mi.

    Així s’acaba la salut i comença la supervivència, meva, dels meus fills, néts i moltes altres persones».

  • Avaluació de resultats dels processos sanitaris basats en els pacients

    «Participar és prendre part en una tasca comuna» pel que entenem per participació en la salut i la sanitat de la ciutadania organitzada en la participació col·lectiva en la governança del Sistema Sanitari: co-producció de polítiques de salut, detecció de les necessitats, demandes i prioritats per la planificació, com el control de la gestió, la qualitat i els resultats.

    Però també a nivell individual, com a pacients, cal participar junt amb els professionals en la presa de decisions conjuntes en els nostres processos de salut, exercint l’autonomia personal, i també en l’avaluació percebuda dels seus resultats. Avui, aquesta avaluació de resultats tenint en compte la percepció dels pacients en la millora de la seva salut i qualitat de vida és imprescindible per la millora real de la qualitat del nostre sistema sanitari.

    Fins fa uns anys els criteris per avaluar procediments sanitaris es basaven fonamentalment en instruments i indicadors clínics centrats en els coneixements de la malaltia i les tècniques i procediments mèdics, però això oblidava la valoració del que havia viscut el pacient i com valorava la millora de la seva salut. Aquesta valoració ha de completar la qualitat de l’assistència.

    Posarem un exemple viscut.

    Fa uns anys vaig participar en un estudi multicèntric (en set hospitals de Catalunya) i prospectiu, d’avaluació dels resultats de la intervenció quirúrgica de pròtesis articular («Efectividad y costes de la intervención de prótesis total de cadera en siete hospitales de Cataluña». J.Martí Valls, J.Alonso, R.Lamarca, JL.Pinto y cols. Med Clin 2000;114 (supl 2):34-39), avaluació abans de la intervenció i re-avaluació al cap de sis mesos de la intervenció, administraven els mateixos instruments d’avaluació personal sanitari que no era el cirurgià operador (infermeres o fisioterapeutes). Instruments, un que mesurava el dolor i la capacitat funcional (física) i l’altre instrument mesurava la salut i qualitat de vida percebuda pel pacient.

    Aquest estudi ens va aportar millors coneixements i uns resultats amb algunes sorpreses que no esperàvem:

    • Havíem operat a pacients amb molt mal estat de l’articulació i altres en molt bon estat, volia dir que existia una gran variabilitat en el moment de la indicació quirúrgica, alguns pacients no havien d’haver esperat tant (llista d’espera?) i en d’altres potser encara no tocava la intervenció.
    • Fins a tal punt que alguns pacients que estaven bé abans de la intervenció s’havien operat fins a un 6% de pacients amb estat de l’articulació que consideràvem com a bon resultat de l’operació (potser s’havien operat pensant que així ja ho tindrien fet? i sense valorar prou possibles complicacions).
    • Es van trobar en general millors resultats en els hospitals comarcals, on les intervencions les havia fet un nombre reduït de cirurgians. Això ja estava descrit, millors resultats com més practiques aquest procediment.
    • Finalment, els pacients que més percebien i manifestaven un bon resultat eren, no tant els que assolien la puntuació que havíem determinat com a resultats bons (segons els coneixements mèdics coneguts), sinó els que tenien un rang major de millora, és a dir els que havíem operat amb molt mal estat de l’articulació i amb molt dolor i havien millorat molt, encara que quedessin algunes limitacions i molèsties. Els que havíem operat amb força bon estat no havien millorat en les seves expectatives.

    Aquest estudi, tenint en compte la percepció i valoració dels pacients, va ser una gran ajuda pels cirurgians per millorar la seva pràctica clínica coneixen millor la totalitat dels resultats i una gran millora pels futurs pacients d’aquests cirurgians.

  • Atenció Primària: aquest any fem els 40 anys d’Alma-Ata

    Entre el «relat» de moltes professionals de la Primària i ciutadania conscienciada, que voldrien tornar a les «essències» de la Primària (del metge de família del Jordi Gol, Barbara Starfield i Alma-Ata) i la realitat de transformació de la Primària avui a casa nostra, caldria repensar, després de 40 anys (Alma-Ata el 12 de setembre de 1978) i la primera reforma de la Primària a Catalunya (llavors ambulatòria) pel Decret 84/1985 (33 anys), i adaptar el model de Primària, i per tant de tot el Sistema, sense apriorismes ni dogmes, a les realitats d’avui.

    Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

    Epidemiològicament hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven.

    L’entorn també ha canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut Comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

    Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip, ara no tenim només un metge sinó: metgessa, infermera i administrativa de família, tenen més feina però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

    Enfront d’això, surt el 2017 l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) amb bones paraules i declaracions, amb 50 accions a portar a terme i de moment amb pocs recursos.

    I mentrestant la realitat es va imposant: s’implanten nous serveis, centres i programes (el sistema té la seva inèrcia, els seus interessos i els seus valors adquirits) tant els hospitals d’aguts com els sociosanitaris comencen a fer atenció a domicilis (hospital a domicili) que també és competència de la Primària, s’externalitzen a entitats privades activitats que han de fer les públiques (segons la LOSC) si tinguessin els mitjans (rehabilitació, atenció sanitària a residències, PADES, etc.). Es creen nous serveis, paral·lels als existents, d’atenció a la cronicitat i a la complexitat, amb nous noms «innovadors» com els ESICs (Equip de Suport Integral a la Complexitat) amb funcions que hauria de fer la Primària amb consulta als especialistes si cal.

    Aquesta situació, de dobles i triples xarxes que poden fer el mateix, pot arribar a un caos i ser cada cop menys sostenible. «Entre un vell model que es resisteix a morir i un nou model que encara no està establert, surten els monstres». Més enllà de les declaracions i les grans línies de l’ENAPISC cal una reflexió entre tots els implicats (ciutadania inclosa) del que hem de fer amb l’Atenció Primària i Comunitària avui i el que no hem de fer a la resta del Sistema Sanitari. Com queda avui l’accessibilitat al sistema, la continuïtat assistencial (amb l’especialitzada), la capacitat resolutiva, la longitudinalitat d’atenció durant tota la vida, la integració amb els serveis socials i la salut pública, la participació, urgent la millora de les condicions laborals i els rols dels professionals, l’eficiència i la qualitat… Ja hem dit: sense apriorismes, perjudicis, interessos particulars, ni dogmes, però ens hi hem de posar urgentment totes i tots, ens hi juguem el Sistema Sanitari.

  • La contaminació química i la salut

    Recentment s’ha donat a conèixer un Informe titulat: «Rios hormonados. Amplia presencia de plaguicidas disruptores endocrinos en los rios españoles» d’Ecologistas en acción, del febrer del 2018. Informe que és tant o més preocupant que el tema de la contaminació atmosfèrica a les ciutats, el de la contaminació química del medi, les aigües, els aliments i les persones.

    L’espècie humana sempre ha viscut d’extreure productes i substàncies de la natura, però a partir del segle passat ha anat creixent el nombre de substàncies que han estat transformades o sintetitzades de nou pels humans, de tal manera que avui trobem més de 100.000 substàncies químiques declarades a la Unió Europea i cada any s’hi afegeixen unes 5.000 substàncies noves. D’aquestes substàncies químiques unes 80.000 són utilitzades i, d’aquestes, unes 8.000 són sospitoses pel seu possible potencial tòxic. De fet, el que ha de preocupar no és la proliferació creixent d’aquestes substàncies sinó la seva seguretat i el seu impacte en el medi i la salut humana.

    L’any 1962 (fa 50 anys) va ser publicat un llibre que podem considerar el precursor de la denúncia científica i ecologista sobre els danys que poden ocasionar molts d’aquests productes: el títol de la traducció castellana era La primavera silenciosa, i la seva autora la biòloga americana Rachel Carson. Uns anys més tard, es publicava un altre llibre titulat en castellà Nuestro futuro robado, de Theo Colbon, Dianne Dumanoski i Pete Myers, que també va ser fonamental per a la informació i la sensibilització ecològica. Actualment, la situació de risc no ha variat gaire segons l’informe de l’OMS a Europa de l’any 2010 sobre medi ambient i salut. Les principals fonts d’aquesta contaminació són: en les àrees metropolitanes la mobilitat (basada en vehicles privats), en tot el territori la indústria (producció elèctrica, cimenteres, crema de residus, producció industrial i transport d’aliments i altre molt específiques) que contaminen les aigües, el sòl, els aliments, el producte de la llar i l’atmosfera.

    Els compostos orgànics persistents (COP) i la seva acumulació en humans. L’any 2009 es va editar un llibre imprescindible per a qui vulgui estudiar l’estat actual del coneixement i la realitat a Catalunya de la contaminació per aquests compostos, Nuestra Contaminación Interna. Al llibre es publica el treball de recerca liderat per Miquel Porta (IMIM-UAB) titulat «Distribución de las concentraciones de compuestos orgánicos persistentes en la población general de Catalunya». És un treball que mesura les concentracions de 19 COP en la sang d’una mostra representativa de la població de Catalunya. Els resultats d’aquesta recerca són molt preocupants, perquè entre altres conclusions es diu:

    • Malgrat que la majoria dels 19 compostos analitzats estan ja prohibits des de fa temps, es troben en un 85% de les persones analitzades. Això demostra l’elevada persistència en el medi, l’acumulació en les cadenes tròfiques, el transport a llarga distància i la contaminació humana fonamentalment a través dels aliments.
    • No hi ha ningú de la mostra analitzada que no tingui algun compost dels 19 analitzats; el mínim és de tres i el màxim tots els 19. La mitjana de la població és d’11,3 compostos.
    • Les concentracions són molt variables, però en general són superiors a les detectades en estudis de la població nord-americana (EUA) i alemanya.
    • Els compostos tòxics i les seves concentracions augmenten amb l’edat (com era d’esperar), són superiors en les persones obeses (acumulació al teixit gras) i en el sexe femení (excepte en les dones multípares i que han donat lactància materna que «depuren» aquests compostos passant-los al nadó).

    Els disruptors endocrins. Avui sabem que moltes d’aquestes substàncies químiques, a més de ser tòxiques a determinades dosis, també tenen la capacitat de provocar alteracions hormonals que poden afectar les funcions sexuals, la fertilitat, la immunitat, el creixement i el metabolisme, interferint el metabolisme normal de les hormones, o bé suplantant-les o bé bloquejant-les i augmentant-ne o disminuint-ne l’acció. Aquests efectes es poden donar ja amb absorcions petites, però prolongades. Durant dècades els estudis de disrupció endocrina química han canviat els tradicionals conceptes en toxicologia, en particular el dogma que «la dosi fa el verí», ja que hi pot haver efectes a dosis baixes.

    La contaminació a l’interior dels edificis i amb productes d’utilització quotidiana. L’interior dels edificis, ja sigui d’habitatges com edificis de serveis, empreses o equipaments, està sotmès a la contaminació que es desprèn de diversos productes estructurals o que són utilitzats, com ara pintures, productes de neteja, cosmètics, insecticides, dissolvents, etc. Molts d’aquests productes són compostos orgànics persistents, que ja han estat descrits i que encara que sigui a dosis petites poden anar-se acumulant a l’organisme. Aquests productes químics poden actuar com a tòxics, alguns produint al·lèrgies (el més freqüent) i altres poden actuar com a disruptors endocrins. Alguns d’aquests productes, com els insecticides, són dissenyats i basen la seva efectivitat en el seu potencial neurotòxic. Han produït diferents patologies en persones que ocupen locals de treball, que han estat tractades com a problemes irritants, sensibilitzacions com la SQM, alteracions endocrinològiques o de l’esfera cognitiva. Si han originat aquest tipus de problemes en la població treballadora, cal esmerçar esforços també per controlar l’ús que es pot fer d’aquests productes en domicilis, piscines, jardins, llars d’infants i zones esportives.

    Patologies emergents i contaminació del medi. Les conseqüències per a la salut degudes a l’exposició a xenobiòtics i tòxics ambientals no estan totalment establertes, però sí que ho estan bastant en molts casos per a agents específics, com per exemple: agents organoclorats, amiant, plom, organofosforats, dioxines, mercuri i altre. A més, comencen a aparèixer patologies emergents (síndrome de sensibilitat química múltiple, fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica) que s’han iniciat de forma abrupta o insidiosa en relació amb l’exposició ocupacional, ambiental o accidental. Encara que sigui difícil establir l’impacte global sobre la salut de l’exposició a plaguicides, dissolvents o cosmètics, està ben establerta la seva relació amb diversos tipus de càncer, malformacions congènites, disrupció endocrina i neurotoxicitat. L’estudi de més de 193 persones a Catalunya afectades per exposició laboral a plaguicides i dissolvents i el seu seguiment durant quinze anys ha constatat que en la seva evolució posterior presentaven sensibilitat química múltiple, fatiga crònica i fibromiàlgia. Per reduir la contaminació química cal estar convençuts del problema i aplicar el concepte de producció neta. Enfront del risc de compostos tòxics s’han de trobar alternatives de productes i processos sostenibles i saludables. Per a aquesta tasca, cal implicar activament als governs, la ciutadania, els tècnics, els sindicats i els empresaris.

    És necessari donar molta informació a la ciutadania sobre els riscos dels productes d’utilització quotidiana a la llar (neteja, desinfectants, insecticides, cosmètics, desodorants, additius, etc.) i obligar els fabricants a informar a l’etiquetatge dels productes dels compostos que poden ser perillosos per a la salut i el medi

    Cal continuar limitant la utilització d’insecticides i herbicides a l’agricultura, estimular la producció i el consum d’agricultura ecològica i de proximitat així com controlar la presència de tòxics als cosmètics, neteja i altres productes de la llar.

  • El mite de les revolucions verdes, model de producció d’aliments que perjudica la salut i el medi

    Vandana Shiva, doctora en física i ecologista, ha fet una conferència al CCC de Barcelona, titulada «el món que necessitem» defensant un model de producció d’aliments alternatiu a l’actual intensiu i industrial. Com ja deia Olivier De Schutter en el pròleg en l’informe sobre l’estat del món 2011, «Vivim en un món que produïm més aliments i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?» Intentarem aquí analitzar-ho breument.

    La forta industrialització de la producció d’aliments va començar als EUA i alguns països d’Europa després de la segona guerra mundial i va consistir fonamentalment en:

    • La utilització d’instruments i maquinària agrícola, ramadera i pesquera a gran escala.
    • Monocultiu, amb llavors «millorades», i monoproducció animal.
    • Utilització de grans quantitats de pesticides, adobs químics i herbicides en agricultura i pinsos industrials «enriquits», antibiòtics, factors de creixement i altres substàncies en la ramaderia i pesca.
    • Selecció de llavors, «millora» de les mateixes i més darrerament creació i privatització de llavors mitjançant enginyeria genètica.

    Aquest sistema de producció va comportar una gran millora en l’obtenció d’aliments, però en contra, requeria importants inversions de capital per comprar terres, maquinària, sistemes de reg, substàncies químiques, etc. Fet que comportà una competència insostenible amb els petits productors tradicionals i per tant el predomini de grans explotacions concentrades cada cop més en mans de grans empreses del sector.

    Per altra banda la gran producció i els nous sistemes de conservació i transport permetien l’exportació a tot el món, fent-se aquesta indústria molt depenent i consumidora de combustibles fòssils, pesticides i altres substàncies químiques i com a conseqüència, contribuint a la contaminació del medi, l’efecte hivernacle, l’empobriment dels sols agrícoles i l’esgotament de recursos energètics, amb les seves repercussions sobre la salut. Per altra banda, amb la globalització, l’aparició d’episodis d’intoxicació massius de la població per aliments contaminats (dioxines a pollastres i porcs a Alemanya amb 5.000 granges clausurades, baques boges, Ous i pinsos contaminats, etc.). Però aquesta primera revolució verda no va acabar amb la fam. Avui sabem que cada cop hi ha més població desnodrida al món. Perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció.

    Però malgrat tot això, els partidaris de la revolució verda, és a dir de la producció industrial i intensiva d’aliments, partidaris interessats econòmicament, continuen insistint i fan un pas més amb l’entrada al sistema productiu d’aliments de la biotecnologia, amb la manipulació genètica i l’aparició l’any 1994 de la primera varietat cultivada de tomàquet transgènic, començà així la segona revolució verda, la dels aliments transgènics, que a més de tenir els mateixos problemes que la primera revolució, aquí s’hi afegeixen els del monopoli de les llavors a mans privades (grans companyies com Montsanto, Bayer, Novartis, Dupon-Pionner i d’altres).

    És per això que des dels anys 80 apareixen cada cop més crítiques a aquest sistema i es desenvolupen alternatives que es diuen agricultura (o producció d’aliments) orgànica o ecològica, que és definida per la IFOAM (Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Orgànica) com «un sistema de producció que sosté la salut de les terres, ecosistemes i la gent. Se serveix de processos ecològics, de biodiversitat i cicles adaptats a condicions locals, i no en l’ús d’instruments amb efectes adversos. L’agricultura orgànica combina tradició, innovació i ciència per beneficiar l’ambient compartit i promoure relacions justes i una bona qualitat de vida per a tots els involucrats».

    L’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial varen constituir una comissió d’experts per realitzar un informe, nomenat Avaluació Internacional del coneixement Agrícola, Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD) basat estrictament en evidències, que donés resposta a la pregunta: «Què hem de fer per superar la pobresa i la gana, aconseguir desenvolupament sostenible i equitatiu, i sostenir una agricultura productiva i resistent davant les crisis ambientals?» Es proposava doncs determinar l’agenda de l’agricultura mundial pels pròxims 50 anys. L’IAASTD va ser redactat per 400 experts -d’agències internacionals, la comunitat científica, organitzacions no governamentals i l’empresa privada- L’avaluació va ser finançada per organismes intergovernamentals com el Banc Mundial, el Programa Ambiental de les Nacions Unides, l’UNESCO i la FAO. El procés de realització de l’informe va ser molt interessant, ja que els governs, institucions d’investigació, la indústria i la societat civil, tots van compartir igual responsabilitat pel seu disseny i redacció.

    En resum, l’informe conclou que el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. «L’agricultura moderna, tal com avui es practica al món està explotant excessivament el terra, el nostre recurs natural bàsic, i és insostenible perquè fa un ús intensiu tant de l’energia provinent dels combustibles d’origen fòssil com del capital, alhora que bàsicament no té en compte els efectes externs de la seva activitat», va declarar Hans Herren, copresident de l’IAASTD. «Si continuem amb les actuals tendències en matèria de producció d’aliments, esgotarem els nostres recursos naturals i posarem en perill el futur dels nostres descendents. «Hem arribat a la conclusió que sense canvis radicals en la manera en la qual el món produeix els seus aliments el planeta sofrirà danys duradors.»

    L’Avaluació Agrícola «emfatitza la importància d’enfocaments localment i agroecològics a l’agricultura», comenta Eric Holt-Giménez, director executiu de Food First. «Els avantatges claus d’aquest model d’agricultura, a part del seu baix impacte ambiental, són que proveeix aliment igual com ocupació als pobres del món, a més d’un excedent pel mercat. Calculant euros per metro quadrat cultivat aquestes petites granges familiars han demostrat ser més productives que finques industrials a gran escala. Usen menys petroli, especialment si el menjar és comercialitzat localment o subregionalment. Aquestes alternatives, que estan creixent per tot el món, són com petites illes de sostenibilitat en mars que cada vegada són més perillosos en els terrenys econòmics i ecològics. A mesura que l’agricultura industrialitzada i els règims de lliure comerç vagin fallant-nos, aquests enfocaments seran les claus per brindar resiliència a un sistema mundial d’aliments disfuncional».

    Aquest hauria de ser el món que necessitem i que volem a casa nostra: producció i distribució d’aliments de proximitat, de temporada, no embassats ni bosses de plàstic, ecològics, no de grans superfícies comercials i millor d’economia social, cooperativa i solidària.

  • La Coordinadora d’entitats SAP Muntanya: una història d’apoderament i participació de la ciutadania en la millora de la salut i la sanitat

    Arran de les mobilitzacions ciutadanes del 15-M al 2011 i coincidint amb el primer any de les retallades al Sistema Sanitari Públic, neix la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya que té com a nucli promotor les associacions de veïns i veïnes de la zona nord de la ciutat de Barcelona (SAP Muntanya avui AIS Nord). La seva finalitat és defensar la qualitat assistencial del Sistema Sanitari Públic, defensar els drets de la ciutadania a la salut i vetllar per la salut pública i mediambiental.

    L’Àrea Integral de Salut (AIS) Nord compren els districtes municipals de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó, amb 403.000 habitants (24,39% de Barcelona), amb 19 Àrees Bàsiques de Salut (ABS són equips d’Atenció Primària), l’Hospital Universitari de Valle Hebron (HUVH) com a hospital públic (ICS) de referència i l’hospital de Sant Rafael com a complement, a més d’equipaments sociosanitaris i de salut mental.

    Les entitats que constitueixen la Coordinadora SAP Muntanya són: AVV Sant Genis, AVV Horta, AVV Bon Pastor, AVV Can Peguera, AVV Turó de la Peira, AVVAVV Porta, AVV Guineueta, AVV Prosperitat, AVV Roquetes, AVV Sant Joan de Montcada, AVV Trinitat Vella, AVV Sant Andreu de Palomar, AVV Sant Andreu Nord-Tramuntana i Comissió de Salut de Sant Andreu. En total 14 entitats ciutadanes.

    Cinc anys de lluita i resistència en defensa de la sanitat 100% Pública, Universal i de Qualitat

    Cinc anys de retallades continuades han deteriorat el nostre sistema sanitari públic: Urgències col·lapsades, llistes d’espera que desesperen, al metge de família, a l’especialista i als pacients. Llistes per proves diagnòstiques, per intervencions quirúrgiques i visites mèdiques, tancaments i reduccions de serveis (plantes, llits, urgències als centres de primària, ambulàncies, personal i inversions) Des de la Coordinadora de la SAP Muntanya hem estat, i continuem, lluitant per revertir la situació actual d’emergència sanitària.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya ha treballat, sensibilitzat i reivindicat també altres àmbits de la salut com: Els determinants socials i econòmic de la salut, el medi ambient i la salut, l’Atenció Primària que volem com a centre del sistema, contra l’exclusió sanitària, la qualitat dels serveis, etc. Amb múltiples actes, xerrades, manifestacions, concentracions, ocupacions, taules informatives, signatures, suport a lluites sectorials i territorials, reunions amb gestors i polítics a tots nivells.

    L’any 2015 la SAP muntanya és una de les entitats que són fundadores de la confluència de lluites sanitàries en la constitució de la Marea Blanca de Catalunya (febrer de 2015, avui amb 70 entitats coordinades). Marea Blanca amb un decàleg de valors programàtics per un autèntic Servei Nacional de Salut per Catalunya ha passat de la protesta a la proposta: un model de servei de salut 100% públic.

    Cal destacar les accions continuades d’aquesta entitat com les taules d’informació, recollida de reclamacions i ajuda, cada dimecres a l’hospital de la Vall d’Hebron, les ocupacions amb reivindicacions de la Conselleria, CatSalut, ICS i centres sanitaris, les reunions sistemàtiques amb direccions de l’hospital, centres de Primària i Sociosanitaris. Les tres cadenes humanes (anuals) envoltant l’hospital (la darrera el 17 de maig de 2015 amb unes 1.500 persones).

    Què exigeix la Coordinadora SAP Muntanya

    Un pla d’actuació per:

    1. Disminuir dràsticament les llistes d’espera per visita al metge de família, a l’especialista, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques i rehabilitació.
    2. Reobrir serveis i plantes tancades per les retallades.
    3. No permetre fer activitat privada en centres assistencials finançats amb pressupostos públics.
    4. Assegurar que les dades clíniques no es venen ni cedeixin a entitats privades. No al VISC+.
    5. Lluitar contra la corrupció exigint la màxima transparència.
    6. És necessari l’augment del pressupost de salut, recuperant almenys les retallades dels darrers anys, prioritzant la millora i l’impuls de la salut pública i l’atenció Primària i comunitària.
    7. Ordenar i potenciar els recursos sanitaris públics en salut mental, sociosanitaris i rehabilitació.
    8. Revisar els objectius i protocols de salut laboral, de l’ICAM i de les malalties emergents.
    9. Recuperar els llocs de treball perduts des del 2010 i millorar les condicions laborals.
    10. Rebutgem els Consorcis i altres formes encobertes de privatitzacions. Volem que sigui l’ICS el veritable nucli integrador del sistema públic.
    11. Establir la participació real de la ciutadania en la governança i control del sistema i dels centres sanitaris.

    Qui són els protagonistes d’aquesta història.

    Hem considerat activistes les persones que actuen en les accions de la coordinadora d’una manera continuada (reunions, concentracions, taules d’informació, etc.).

    • 23 persones, 61% dones, edat mitjana 65 anys (49-72).
    • Un 30% treballen. La resta, un 70%, estan jubilats. Això es veu sobretot a Nou Barris.
    • Un 87% van al Consell de Salut del seu districte.
    • Un 30% pertanyen a alguna formació política.
    • Representen a Associacions de veïns.

    En les concentracions, ocupacions, etc. la SAP pot arribar a convocar unes 50 persones i en les accions de més impacte com manifestacions i les tres cadenes humanes a l’HUVH han assistit unes 1.500 persones entre ciutadania i treballadors sanitaris.

    Donem les gràcies a aquestes persones que defensen amb la seva lluita continuada els drets de tota la ciutadania i el bé comú, especialment al lideratge imprescindible de la Trini de Nou Barris i el Carles de Sant Andreu, així com a les activistes històricament més presents: Mari Bonal, Juan García, Carmen Cabello, Inocencio Alonso, Angeles Puente, Mari Carmen Cruz, Abel Rodríguez, Manolo Muñoz, Angeles Espina, Angeles Marro, Maria Guardia, Madalena Bayle, Isabel Cabezas, Fina Soler, Carmen Martínez, Carlos Blanc i Trini Cuesta.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya va rebre, el 2016, de l’ajuntament de Barcelona, a petició del plenari del districte de Nou Barris, la medalla de la ciutat de Barcelona com reconeixement al servei de la defensa dels drets social.

    (*) El contingut d’aquest article ha estat redactat en part gràcies a la informació de l’exposició pública que la Coordinadora SAP Muntanya va fet i va estar exposada al Centre Cívic de «Can Basté».