Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • Que és, doncs, la Salut?

    Avui, amb els nous coneixements, els nous problemes que s’han fet evidents, els nous valors i les noves demandes culturals, caldrà revisar o completar la definició de Salut.

    El 1948 (fa 74 anys), acabada la Segona Guerra Mundial, amb la constitució de l’ONU i la declaració dels drets humans, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la Salut com «el complet estat de benestar físic, mental i social i no sols l’absència de malaltia». Un primer pas. En aquells temps, en els quals apareixia el concepte d’»Estat de Benestar», la definició també diu que la Salut no és només l’absència de malaltia. Però és una definició com a salut individual i feta per l’espècie humana, una definició utòpica, perquè el complet estat de benestar és molt difícil d’obtenir si no és sota els efectes de les drogues.

    Passen els anys i, el 1978 (fa 44 anys), encara viu el dictador. Aleshores a Perpinyà es realitza un famós Congrés de metges i biòlegs que, entre altres moltes coses, mira pel futur de la Salut a casa nostra i aprova una nova definició de la Salut proposada per un equip liderat pel doctor Jordi Gol. La definició diu: «la Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa».

    No és un estat, és una manera de viure, que pot ser més o menys autònoma, ja que podem estar malalts i tenir encara molta salut, per exemple. Entenen els tres valors de la definició com:

    • Autonomia (personal i suficient per poder dur a terme el nostre projecte de vida)
    • Solidaritat (igualtat de drets) amb les altres persones
    • Joia (‘bon rotllo’ mental)

    Avui, com hem dit, amb els nous problemes, els nous coneixements i els nous valors, hi ha noves necessitats a cobrir, nous reptes als quals fer front, alguns amb urgència, per tal de defensar la Salut. Apareixen necessitats de posar la salut a totes les polítiques públiques per fer front als determinants de la salut que, com es demostra més cada dia són, a més de genètics, econòmics, socials, culturals, ambientals, de gènere, etc.

    I, enfront de l’emergència climàtica, sorgeix la necessitat d’un «Green New Deal» (Nou acord verd), conceptes holístics com «una sola salut» o «Salut Global», perquè la nostra salut (dels humans), com hem vist cada cop més, depèn molt de la salut de tots els éssers vius, i aquesta depèn molt de la qualitat del medi en què vivim.

    Potser haurem de completar la definició de Perpinyà, el segon valor, com la solidaritat també amb tots els éssers vius i la vida en el planeta, que de fet és una sola i única vida. Diuen que a Déu se li va preguntar el perquè de la mort i que ell va respondre que, en crear la vida, mai havia pensat en la mort, que la mort era un invent dels humans: «El que vosaltres anomeneu mort, són desplaçaments en l’interior de la vida».

    Avu, doncs, podríem dir que el que cal és defensar la vida en el nostre planeta per defensar la «nostre» salut. Perquè la salut és Global.

  • Per fi un govern s’atreveix a qüestionar la sanitat privada amb diners públics

    El Consell de Ministres del govern espanyol ha aprovat un projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut en el que, entre altres temes importants, proposa derogar la norma de la llei 15/97, que permet la concertació amb diners públics de la sanitat privada (de negoci), excepte en «casos excepcionals». Ja era hora, 25 anys després d’una llei que ha fet molt mal a la sanitat pública, instaurada a Espanya amb la llei del Servei Nacional de Salut d’Ernest Lluch.

    A Catalunya, teníem ja una llarga història de pagar amb diners públics empreses privades sanitàries, des de les transferències de les competències de sanitat, en la transició, en el que ens passaven a Catalunya les quatre «ciudades sanitàrias»: Francisco Franco (avui Vall Hebron) i les de Tarragona, Lleida i Girona. Es va optar per aprofitar i concertar en el sistema públic els hospitals comarcals existents (semi públics: Diputacions, Ajuntaments i alguna entitat local). Més tard, el 1990 (fa 32 anys), Catalunya aprovava la LOSC (Llei d’ordenació Sanitària), que oficialitzava aquest model i, uns anys després, el 1997, i d’acord amb la llei espanyola, s’aprova una modificació de la LOSC, que ja permetia concertar amb entitats privades de negoci.

    Per això diem que ja era hora de deixar de donar diners públics (dels nostres impostos) a empreses de negoci (algunes d’elles importants multinacionals) que donen, a més, mala qualitat d’assistència per mala qualitat laboral. Caldrà ara aclarir moltes coses per l’aplicació d’aquesta llei. El primer, què es considera entitat pública, entitat privada (amb lucre) i entitat del tercer sector (en principi sense lucre).

    Segons la normativa europea, es considera «entitat pública» la que és propietat d’una administració pública (estat, diputacions, ajuntaments… generalment en forma de Consorcis). Per exemple, el Parc de Salut Mar (CatSalut i Ajuntament). Es considera també un ens públic el que és finançat en més del 90% per l’administració pública i el seu patronat (consells de direcció). Per exemple, l’Hospital Clínic (CatSalut i Universitat de Barcelona). Segons les lleis europees, a aquestes entitats no els caldria concert, només encàrrecs de gestió i pressupost, ja que són un ens propi de l’administració.

    El més difícil i font de corrupteles i ambigüitats són les entitats anomenades «sense lucre», que no poden repartir dividends entre els seus associats i han de revertir els excedents (si n’hi ha) en millores laborals o estructurals. Entre aquestes entitats, tradicionalment s’hi han classificat les Fundacions (l’Hospital Plató, per exemple) o algunes Mutualitats (la Mútua de Terrassa, per exemple), i ordes religiosos. Aquestes podrien ser concertades com a «cas excepcional», però caldrà parlar-ne i exigir molt sobre els temes del cobrament de l’equip de direcció, les condicions laborals, la intervenció en els patronats, la transparència… Per deixar clar quines són aquestes entitats -com alguns sociosanitaris, centres atenció a salut mental, etc.-, caldria una llei estricta de definició del tercer sector i una inspecció acurada de la seva realitat.

    Finalment, ara hi ha concertades amb el CatSalut i empreses privades de negoci (i també negoci en entitats concertades teòricament sense lucre que fan negoci privat en les seves instal·lacions). Seguint l’exemple de Barcelona, tenim l’hospital del Sagrat Cor, que és propietat d’una multinacional, QuirónSalud, que té a més a Barcelona la Teknon, la Quirón, la Dexeus i el Pilar. El millor que podria fer aquest centre per seguir amb pressupost públic, seria que se’l quedés el Clínic, i aprofitar-lo per l’ampliació de l’Hospital actual.

    Un altre servei públic de salut ara externalitzat a Barcelona a empreses privades de lucre és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, que dona uns serveis dispersos, sense efectivitat controlada, corrupteles i males condicions laborals i que està concertada pel CatSalut per vuit milions d’euros a l’any. Caldria posar aquest servei a una empresa pública (Pere Virgili?) al servei de l’atenció primària. Igual que s’haurà de fer amb les EBAS (Equips Bàsics d’Atenció Social) de l’atenció primària.

    En definitiva, aquest nou decret i la seva aplicació ens donarà feina, però benvinguda sigui, i que serveixi de veritat per millorar la salut de les persones, i no la butxaca d’alguns.

  • Les llistes d’espera a Catalunya: la mitjana amaga els extrems i els bons i dolents

    Comencem consultant les dades sobre llistes d’espera a Catalunya que ofereix el Ministeri de Sanitat. Pel que fa les operacions quirúrgiques, tenim una mitjana de 156 dies d’espera (5,2 mesos) i un 69% que espera menys de 60 dies. Això vol dir que algunes persones de l’altre 30% poden acabar esperant més d’un any. Només Aragó està pitjor que Catalunya. Respecte a la visita d’un especialista, tenim una mitjana de 71 dies d’espera (2,3 mesos), i també un 69% espera menys de 60 dies, el que vol dir també que part del 30% restant pot esperar més de sis mesos. No es donen dades d’espera de proves diagnòstiques ni tampoc d’espera per visitar-se a l’atenció primària.

    Consultant les dades del Departament de Salut de Catalunya del març de 2022, en els tres procediments quirúrgics més freqüents, com són les cataractes, les pròtesis de maluc i les pròtesis de genoll, s’observa una gran variabilitat entre territoris i entre centres hospitalaris:

    • En cataractes, la mitjana de temps més llarga en dies d’espera és Tarragona, Girona i Lleida (uns 180 dies). Després tenim la Catalunya Central i l’Àrea Metropolitana, amb uns 90 dies d’espera, i Barcelona ciutat (uns 38 dies).
    • En pròtesis de maluc s’observen les mateixes tendències, destacant Tarragona (184 dies d’espera), Hospital Broggi (197 dies) i Hospital Universitari Sagrat Cor (288 dies).
    • En pròtesi de genoll: a Tarragona hi ha una espera de 236 dies i a Lleida de 203. Destaquem l’Hospital Broggi (amb 282 dies d’espera), l’Hospital Sagrat Cor (amb 283 dies) i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (132 dies).

    Recordem que els temps de garantia per aquestes intervencions és de menys de sis mesos (180 dies). El febrer del 2022, hi havia apuntades a la llista per intervencions quirúrgiques a Catalunya 171.409 persones, per proves diagnòstiques163.600 persones i per consulta a l’especialista 406.000 persones, que esperen una mitjana de 98 dies (més de tres mesos), variant molt entre centres i especialitats. Pel que fa a la demora per visita presencial no urgent amb el metge o metgessa de capçalera (si te la donen), trobem una demora mitjana de sis dies, quan en altres comunitats autònomes tenen una mitjana de 48 hores.

    Què es pot fer amb el drama, l’angoixa i el dolor que provoquen a molta gent les llistes d’espera

    Ja ho dèiem fa temps en aquest diari: les causes són multifactorials i, de vegades, complexes, de manera que hem de prendre-les molt seriosament i tenir voluntat política per millorar-les. És cert que falten recursos (el 25% del pressupost de salut per l’atenció primària, per exemple), però, sobretot, cal gastar-los bé (atenció amb la ineficiència, els negocis privats, la corrupció). Això vol dir prioritzar en salut, que vol dir més inversió en atenció primària i comunitària, en salut pública i en cures i vigilar aspectes com la medicalització innecessària, entre altres.

    Pel que fa als recursos públics i els drets dels ciutadans, cal inspeccionar i rescindir concertacions privades de mala qualitat, cal més bon lideratge clínic, és a dir, més gestió clínica de bons professionals. Cal prioritzar eficaçment (i vigilar) en la prescripció, la indicació de procediments (amb bona evidència científica, i no per opinions d’eminències o interessos personals).

    Per tot això i més, com també escríviem fa temps en aquest diari, cal revisar i posar al dia, seguint els valors de la salut i les cures, les lleis de sanitat, que ja porten més de 30 anys en funcionament (i els temps, els coneixements i els riscos de la salut han canviat molt): la Llei General de Sanitat, a l’Estat, i la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), a Catalunya. Comencem per l’atenció primària, que corre molta pressa.

    La ciutadania, conscient i organitzada, els bons professionals de la salut, els partits polítics, sindicats i ajuntaments que realment defensin els drets dels ciutadans i la lluita contra les desigualtats, s’han d’implicar també i comprometre’s en la millora d’aquest problema de salut. Recordem els 52.000.000 de visites i consultes en un any a Catalunya a l’atenció primària, segons la memòria de l’any 2020 del Servei Català de la Salut.

  • No hi ha professionals per cobrir les necessitats de l’Atenció Primària

    En la recent convocatòria d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR), han quedat vacants 200 de les 2.336 places que s’han ofert aquest any per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, perquè no hi ha hagut prou persones que s’hagin presentat per a cobrir-les.

    A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Es calcula que el sou mitjà de la metgessa o metge de família ja especialista (no MIR) és d’uns 48.000 euros l’any amb els complements variables i objectius inclosos, és a dir, uns 3.000 euros nets al mes per 14 pagues. No està malament, però tampoc és per tirar coets.

    Moltes professionals, metgesses i infermeres, fugen de l’atenció primària: uns van a l’hospital, altres a la privada i altres a l’estranger, on són molt buscats. Aquesta fugida es pot explicar pel sou, però sobretot per la precarietat de les condicions laborals: una gran quantitat de contractes eventuals (de vegades per setmanes o dies) i de contractes d’interinatge (no fixos). Amb aquesta precarietat laboral, una persona jove no pot planificar els seus projectes vitals.

    Per altra banda, l’atenció primària té menys prestigi social i reconeixement que les especialitats hospitalàries. També hi ha una manca d’autonomia en gestió clínica, falta de lideratge i una elevada burocràcia. A més, els professionals no tenen temps per a la recerca ni formació continuada a causa de la sobrecàrrega de treball (més accentuada en temps de pandèmia) deguda a la manca de personal.

    Per tot això, cal, urgentment, salvar l’atenció primària pública i no engreixar més les mútues privades pel descontentament dels usuaris i els professionals de la pública. Volem que el 25% del pressupost sanitari del Departament de Salut es dediqui a l’atenció primària, però per fer-ho bé: cobrir les necessitats del nucli del model (metgessa i infermera), perquè puguin donar bona qualitat a totes les necessitats dels ciutadans, salvant els valors i les funcions necessàries per a la salut (no només l’atenció a la malaltia) i fer una crida (internacional també) per recuperar els professionals que han abandonat el sistema.

    La millora de les condicions laborals, que hem de pactar en la nova i necessària llei per posar al dia l’atenció primària, ha d’incloure: sous dignes, suficients per cobrir les necessitats, contractes fixes (període de proves molt limitat), bons lideratges, autonomia de gestió clínica, conciliació familiar, prestigi professional i reconeixement, entre altres. Com recentment deia el govern de l’Estat a les empreses que es queixen que no troben treballadors: «Que els hi paguin més» i millorin les seves condicions laborals.

    Els professionals són el sistema públic de salut, són ells i elles el nostre patrimoni. No podem seguir amb mesures que només fan que allargar l’agonia d’aquest model universal, equitatiu, solidari (valors republicans, per cert) amb mesures parcials i equivocades. No calen més comissions tècniques, ja sabem què hem de fer. No cal esperar més diners de Madrid, cal recaptar i gastar bé el que tenim aquí.

  • Els ajuntaments, la sanitat i la salut

    El Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) són els que, per llei, planificació, pressupost i gestió, tenen l’obligació de mantenir i gestionar bé els serveis públics de salut. Però, per fer això, cal tenir primer la voluntat política de fer-ho, i fer-ho bé i, en segon lloc, un pressupost suficient, gestionar-lo bé en benefici de la salut i no d’interessos privats, i de bona qualitat.

    Així i tot, altres institucions públiques com els ajuntaments o les diputacions tenen també competències compartides en aquests objectius de salut (encara que minoritàries), amb la seva participació en Consorcis públics amb el CatSalut (15 Consorcis i una Fundació), que poden exercir juntament amb les seves responsabilitats i funcions en defensa de la salut, com les competències pròpies de salut pública, alimentària, ambiental, de serveis socials i altres determinats de la salut. Com dèiem, els ajuntaments poden incidir en els serveis sanitaris assistencials i de cures dels seus ciutadans: en la vigilància, la informació, la participació ciutadana, la transparència i els serveis complementaris dels públics, mostrant així el camí per estendre la cartera de serveis existent, sobretot enfocats en les persones més vulnerables o excloses del sistema.

    Alguns exemples que conec són impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, que si bé és veritat que té molta més capacitat econòmica que la majoria d’ajuntaments, té competències compartides en el Consorci (públic) Sanitari de Barcelona (en el comitè de direcció: 40% Ajuntament i 60% CatSalut), però la planificació i els pressupostos d’assistència sanitari són del CatSalut. De tota manera, els exemples que explico a continuació són fruit, sobretot, de la voluntat política de l’equip de govern municipal:

    1. Recuperació al sector públic del servei d’atenció a urgències de nits i festius a la ciutat, que estava externalitzat a una empresa privada, a demanda de l’Ajuntament i amb la conformitat de la comissió tècnica de tota la Primària de la ciutat. Passa a l’ICS (2017).
    2. Després de reiterades demandes i protestes ciutadanes al Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) sobre els serveis públics, concertats en diverses empreses privades de la Rehabilitació ambulatòria i domiciliària a la ciutat, el març de 2018, la comissió tècnica del CSB proposa un Model Integral de Rehabilitació Comunitària, basat en l’Atenció Primària. Comença accions sectorials en un pla pilot, resistint-se encara el CatSalut a internalitzar totalment aquest servei que està en mans privades i que és de mala qualitat.
    3. Enfront també de les reiterades denúncies de mala qualitat en molts centres sociosanitaris i a proposta de l’Ajuntament, el CSB aprova realitzar una «auditoria de qualitat externa dels centres d’atenció intermèdia». El protocol i indicadors de l’auditoria es realitza l’any 2018 amb una comissió tècnica externa als centres, una auditoria pilot a quatre centres (un públic i tres privats concertats) amb un millor resultat en el centre públic. Es presenten els resultats al centre i es porten a terme plans de millora de qualitat tutelats.
      Es pren l’acord d’estendre les auditories als altres 11 centres sociosanitaris de Barcelona i, finalment, el CatSalut accepta dur-les a terme a tot Catalunya (en curs actualment).
    4. Dissolució del PAMEM, una mútua de funcionaris municipals i família, passant els mutualistes a la cobertura universal del CatSalut, i quatre EAPS i un CUAP que gestionava al sector públic (Parc Sanitari Pere Virgili).
    5. Creació del Dentista municipal per població vulnerable, aprofitant l’estructura de Viladomat i part del pressupost de l’ex-PAMEM, tant per reduir desigualtats de persones amb pocs recursos (valoració social) com per insistir en la inclusió d’aquest servei a la cartera de serveis del CatSalut. Es crea el 2018, amb una ampliació 2021. En quatre anys: en total 24.032 visites, 18.698 visites d’odontòlegs. Cost total: 1.924.000 euros. Aquest procés genera la Llei Catalana (aprovada el 2020) amb un pressupost el 2022 de 50 milions d’euros del Departament de Salut i inicia un projecte de dentista municipal obert a tota la ciutadania a preu de cost (en procés judicial).
    6. En salut mental, per part de l’Ajuntament de Barcelona s’ha fet molta feina complementària a l’assistència del CatSalut, a més de la creació del primer Pla de Salut mental municipal de tot l’Estat Espanyol, el telèfon de prevenció del suïcidi i el servei Konsulta’m sense cita prèvia. El telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona ha estat premiat per EU Health, i ha estat replicat ara per l’Estat Espanyol amb el nou telèfon: 024.
    7. Elaboració per una comissió tècnica del CSB dels «Criteris de participació ciutadana en els centres sanitaris» el juliol 2016, que promou la creació de comissions de participació en les ABS i es distribueix als CAP de la ciutat.
    8. «Projecte de millora de l’Atenció Primària i Comunitària a l’Àrea Integral de Salut (AIS) Barcelona litoral». El 14 juliol 2016, la comissió permanent del CSB aprova a proposta de l’Ajuntament fer un pla de millora de l’Atenció Primària i Comunitària, començant amb un projecte pilot a l’AIS litoral Mar (Hospital del Mar, sociosanitari Fòrum i 4 EAP: Gòtic, Vila Olímpica, Ramon Turró i Besos, amb una població de 120.000 habitants). Es constitueix un grup de treball amb 30 professionals (metgesses, infermeres, administratius i gestors de CSB, ICS, Ajuntament i PAMEM). Es van fer dues sessions de participació de professionals de l’AIS i ciutadania, una de presentació del projecte, els seus objectius i metodologia, prioritzant els assistents les línies de treball, i una darrera sessió (2018) de presentació de les accions de millora proposades i dutes a terme. Es va començar la tasca amb un primer document de l’estat de l’atenció primària (indicadors). Accions de millora suggerides: capacitat resolutiva, continuïtat assistencial, millora de la longitudinalitat, millora de l’accessibilitat (llistes espera), millora de la comunicació, indicadors de qualitat, participació ciutadana, millora de clima laboral. Els objectius i propostes de millora en les relacions amb l’Hospital del Mar es van incloure en el pacte territorial (AIS) del 2017 i 2018 i se signaran entre la direcció, caps de servei implicats i la direcció d’Atenció Primària i CSB. Entre els resultats, hi ha que el 85% de les consultes a especialistes de l’Hospital es realitzen en menys de 45 dies.
    9. Signatura de «Conveni entre Generalitat de Catalunya, Consorci Sanitari de Barcelona i Ajuntament de Barcelona per la millora de qualitat de la xarxa sanitària de la ciutat 2016-2023». A partir d’una anàlisi de les necessitats, es programen nous equipaments i obres de millora dels existents (atenció primària, hospitals, sociosanitaris, drogodependència, etc.), amb un informe de revisió periòdica de l’estat d’execució. En atenció primària, el 2022, de dinou actuacions inicials, deu estan realitzades, tres en projecte, en quatre s’han identificat els terrenys o edificis (per part de l’Ajuntament) i dos estan pendents. Post conveni, s’han identificat cinc necessitats més: en quatre s’ha identificat el lloc i una es troba pendent.
    10. Cofinançament de les obres de millora del Parc de Salut Mar, amb entre altres, la construcció i posada en funcionament d’un gimnàs per rehabilitació al Centre Fòrum, que ha permès atendre en el seu territori els processos dels usuaris dels districtes de Sant Martí i Ciutat Vella que havien d’anar al servei de rehabilitació de l’Hospital de l’Esperança (Districte de Gràcia).
    11. Projecte Magòria: pacte d’acord de construcció als terrenys de Magòria a Hostafrancs d’un Centre Sociosanitari públic, Centre d’Urgències d’Atenció Primària i equipaments d’habitatges assistits per part de l’Ajuntament.

    Aquests exemples ens poden servir per veure que, si es vol, es pot. Els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals poden i han de tenir competències i responsabilitats en salut i sanitat, i s’han implicar en les necessitats i demandes dels seus ciutadans. Perquè la salut és un dret.

  • Els béns comuns i la seva governança

    Parlem dels «béns comuns», que és un concepte reconegut com a categoria jurídica en la història, ja almenys, des de 1215 en la Carta Magna a Anglaterra, on es reconeixien les garanties de les persones que no tenien propietats privades sobre els béns comuns. La Carta, juntament amb la Carta dels Boscos, proclamava l’accés lliure als boscos i l’ús dels bens comuns: L’aigua, la llenya (energia) i fusta per construcció, i els animals, camins i pastures. I vegis també a Elionor Ostrom.

    A Catalunya, David Algarra també ens explica la categoria jurídica i realitat social del «Comú» i descriu els boscos proveïdors de fusta per construcció i com energia, les garrigues, pastures i camis ramaders, l’aigua per rec, molins i sistemes hidràulics, així com la pesca, les plantes medicinals i altres… Tot això amb la governança directa de les poblacions locals. De fet, aquest model social el trobem en la història de la civilització de manera natural en les tribus i col·lectius humans.

    Tot aquest model social va anar desapareixent amb l’aparició de la burgesia, que defensava la idea capitalista del «mercat» i la propietat privada de tots aquests béns comuns. Començaren per a expropiar aquests béns als pobles colonitzats i seguiren a casa nostra. Amb el vot polític en els parlaments, només dels rics i dels homes, apareixien i convertien els Estats com a garantia política i jurídica de la propietat privada.

    A mitjans del segle XIX, també a Anglaterra, la privatització de la terra (dels que no la tenien en propietat) i altres béns comunals va fer emigrar a molta població a les grans ciutats, que va servir com a mà d’obra barata a la indústria emergent. Amb això apareixien ja les organitzacions i els moviments socials de finals del XIX: el sufragi universal i els moviments polítics; socialistes, anarquistes i comunistes. Apareixen el binomi Mercat – Estat, un com exponent del capitalisme lliberal i l’altre, per fer front a la creixent dinàmica política i reivindicativa de les classes més populars. L’Estat com a regulador del mercat, amb la creació de l’estat del benestar. Amb el temps, aquest binomi ha demostrat la impossibilitat de l’Estat enfront dels interessos del capital (mercat), i més amb l’enfonsament del comunisme d’estat, que per alguns va significar el fi de la història.

    A partir de mitjans del segle XX, apareix la darrera fase d’aquest procés de concentració de capital i es produeix la pèrdua de competències dels Estats amb l’aparició de l’anomenat neoliberalisme i la globalització, que comporta la privatització dels béns i serveis de l’Estat de Benestar aconseguits: la sanitat, l’educació, l’energia, els transports, l’aigua, les telecomunicacions, l’atenció a la dependència i molts mitjans de comunicació (directament o indirectament).

    Cada cop més, a partir del segle XXI, es va demostrant que l’hegemonia del sistema del capitalisme – mercat ha arribat al seu límit d’injustícia i manca d’equitat. El creixent canvi climàtic, que posa límits a l’existència de molts éssers vius (entre ells els humans) al planeta, junt amb les pandèmies i altres riscos globals, les guerres per interessos del mercat, disfressades de reivindicacions polítiques, econòmiques, ideològiques o religioses, el desmuntatge creixent i progressiu de les restes de l’estat de benestar, obtingut per les lluites populars, el deteriorament inclús de la democràcia formal amb l’aparició altre cop de totalitarismes, populismes i dictadures, pèrdua de drets i llibertats, aprofundiment de les privatitzacions i deteriorament (retallades) dels serveis públics. Podríem dir que ara, amb la guerra entre estats a Europa, estem vivint la fi de la globalització.

    Tot això, juntament també amb el deteriorament dels serveis de l’Estat (administracions públiques) consentit i buscat pels altres interessos, com la creixent burocratització de l’administració pública (i dels sindicats), el corporativisme, la corrupció, el clientelisme, les portes giratòries i el deteriorament de la democràcia.

    Ara, molta gent conscient d’aquesta situació diu: «No podem salvar el món ni salvar-nos nosaltres fent les mateixes coses que ens han portat fins aquí». Cal canviar radicalment, entre un model que s’acaba i un model per construir. Apareixen els monstres, les pors, els radicalismes, populismes i interessos disfressats i mentides dels de sempre, els que encara tenen el poder (econòmic i polític), però hi ha alguns camins per explorar i recuperar els béns comuns i la seva millor governança.

    Pensar i fomentar els lligams socials, la solidaritat enfront de l’individualisme, dessacralitzar la propietat privada dels béns comuns i dels bens de producció i construir la governança de la comunitat, la democràcia directa (el municipalisme pot ser una bona via), de base, per decidir i gestionar bé, superant l’individualisme, el corporativisme, la burocràcia, la corrupció i l’apropiació dels béns i interessos comuns.

    La comunitat (a tots els nivells territorials) és la que ha de decidir què cal produir i com cal fer-ho (vegis aquí, el turisme massiu, els grans esdeveniments, l’agricultura i ramaderia industrial, la pèrdua de territori i de biodiversitat amb raó dels interessos econòmics d’uns pocs, etc.), amb respecte a la salut i a la vida en el planeta. La comunitat ha de decidir quins serveis cal tenir garantits, amb qualitat, desmitificar el concepte de creixement econòmic i social basat en el PIB, que no és sostenible ni saludable, i escollir un creixement en plenitud humana: en coneixements, cultura, salut, educació, cures, igualtat, solidaritat i equitat (valors republicans, per cert).

    Creure en el principi que és més important el ser (amb solidaritat) que el tenir. Tenir tothom assegurats els suficients recursos per poder dur a terme el projecte personal i social de vida en comú (definició de Salut).

    El primer, en aquest moment, és recuperar l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. Si no ens hi posem nosaltres, qui ho farà? Segurament el camí continuarà sent llarg i difícil, però serà apassionant. Un cop més, els que ens han precedit en aquesta lluita i els que venen al darrere, s’ho mereixen i ho necessiten.

    Referències:

    • Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los Comunes. Helfrich, S. i Bollier, D. Barcelona, Icaria 2020.
    • El Comú català, Algarra, D, Porlach Ed. 2015.

  • Les resistències a la ZBE són contràries a la salut

    L’etern debat entre el liberalisme radical i el bé comú. Entre la llibertat individual (de fer el que es vulgui) i les normes socials per preservar la seguretat, la salut, l’equitat, els drets de tothom. Aquest debat (moltes vegades lluita), amb falses opinions no científiques i mentides per interessos personals o corporatius, és constant en la història. Recordem, per exemple, el tema del tabac en els establiments públics o les limitacions de velocitat i altres en la conducció (radars, telèfon mòbil, nivells de drogues, retirada de punts…), que han fet baixar dràsticament els accidents. O bé la regulació del nivell de sorolls i tantes coses que, amb la seva regulació (i sanció), han millorat la salut de la ciutadania, malgrat la limitació de la llibertat individual, a favor de la solidaritat i l’equitat.

    Ara en trobem que, quan les bones administracions públiques volen regular l’urbanisme i la mobilitat, també hi ha resistències per interessos (o opinions) econòmics, ideològics o polítics. S’ha donat en el tema de les superilles, el tramvia i, ara, en la Zona de Baixes Emissions de Barcelona (ZBE), totes elles planificades amb els valors de la salut de totes les persones, la seguretat i la lluita contra l’emergència climàtica.

    Aquesta història comença amb els recursos judicials d’unes entitats opositores a aquestes mesures: Plataforma Afectats per Restriccions Circulatòries (PARC), l’Associació de famílies nombroses de Catalunya, el Gremi Provincial de Tallers de Reparació d’Automòbils, la Federació Empresarial Catalana d’Autotransports de Viatgers, l’Associació d’Empresaris de Transport Discrecional de Catalunya i l’Associació d’autònoms-Pimes de transport de Catalunya.

    Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), decreta anul·lar l’ordenança municipal de ZBE, manifestant algunes raons com l’escassa memòria econòmica, l’àmbit geogràfic, el tipus de vehicles exclosos (referint-se a l’etiquetatge de la DGT) i els perjudici pels més desfavorits econòmicament. El tribunal no fa balanç de cost-beneficis d’aquesta mesura. Enfront d’això, cal recordar les obligacions que tenim per la Directiva Europea sobre la Qualitat de l’Aire, que Europa ja hi ha 300 ciutats amb les seves ZBE i que la llei recent de trànsit que incorpora sancions de fins a 200 euros per incomplir les normes de les ZBE.

    Davant la sentència del TSJC, professionals del món de la salut i el municipalisme han volgut donar resposta. S’han pronunciat 78 professionals de salut en contra de la sentència per motius de salut i emergència climàtica. A part, el prestigiós institut IsGlobal ha nodrit de coneixements científics els valors, plans i propostes ambientals de la ciutadania i les institucions.

    També s’han pronunciat en contra de la sentència 112 professionals de salut de 40 entitats sanitàries assistencials i de recerca de Catalunya. També els ajuntaments de Londres, París, Roma i Milà han fet manifesta la seva solidaritat amb el de Barcelona en les mesures de la ZBE i en contra de la sentència.

    Finalment, cal dir que si es considera que alguna causa de les mencionades, més o menys dubtosa de la seva eficiència o equitat, sembla que la més discutida és l’afectació dels propietaris de vehicles afectats amb condicions econòmiques més precàries. Aquests es poden acollir a ajudes per canvi de vehicle no contaminant i així, entre tots, solidàriament, treballem per una millor salut i un millor clima.

  • El drama de la sanitat avui

    No és això, companys. No és això pel que vàrem lluitar tanta gent. No és això el que volem del que estem pagant entre tots. Avui més que ahir: serveis sanitaris aprimats, retallats, desprestigiats, poc efectius i amb pitjor qualitat cada dia. No donen resposta a les demandes i necessitats de la salut de les persones ni a la salut comunitària, estan centrats en la malaltia i en el fàrmac (la Panacea) i no en la Salut (Hygeia).

    Persones, potser amb problemes greus, que s’esperen setmanes en ser visitats al CAP, que no saben, ni poden demanar ser visitats presencialment, que els hi han tancat els serveis d’urgències. Esperes eternes per ser visitat per un especialista de l’hospital, proves repetides perquè entre hospital i CAP no es parlen, mesos d’espera per proves diagnòstiques i anys d’espera per ser operat. En conseqüència: més dolor, més angoixa i més gravetat de la patologia.

    Per altra part, els professionals i treballadors del sistema públic de sanitat estan desprestigiats, desmoralitzats, cansats de la sobrecàrrega de treball i els mals sous, amb males condicions laborals (personals i molts cops estructurals), molts amb contractes efímers, sense saber el seu futur. Estan «cremats», i molts d’ells marxen del sistema.

    Estem ja farts de protestes, manifestos, articles sobre aquesta situació, darrerament ja ni protestes significatives, amb sensació d’impotència i sense esperança. També estem farts de plans, programes i mesures, sense fets concrets, ni calendaris, ni indicadors, ni mitjans, despeses injustificades i per negocis particulars, corrupcions i declaracions dels mateixos de sempre, la majoria dels quals no creuen en els valors del sistema públic i només serveixen per engreixar la sanitat privada, de mala qualitat i de negoci d’uns quants.
    No és això companys, no és això. Cal passar a l’acció. No ho arreglaran, per molt que protestem, els que ens han portat fins aquí, ni fent les mateixes coses, amb promeses i plans de paraules, però no de fets: sense transparència ni mitjans, sense voluntat política per fer-ho.

    El problema no són només els pressupostos, el problema són les polítiques. El pitjor és que ens podem gastar més diners (5.000 milions més cada any demanen alguns, un 25% per la primària demanen els altres) però podem gastar-los malament, amb mala qualitat dels serveis, amb externalitzacions de negoci i corrupció, amb més fàrmacs i menys salut…

    Només els afectats, sensibilitzats en el problema i els que el pateixen, és a dir, ciutadania solidària (sobretot, els més necessitats) i professionals i treballadors també afectats i solidaris (no parlem de corporativisme), són els que poden concretar els fets de millora. S’han de mobilitzar, organitzar i ocupar-se de les millores per salvar aquest sistema públic, universal, equitatiu, solidari i de qualitat, un bé comú. Implicar-se altra vegada, lluitar, participar en la governança de centres sanitaris, dels Consells territorials, del CatSalut, de l’ICS. Cadascú en i des del seu CAP, hospital, sociosanitari… fer un llistat de demandes, d’organització, de mitjans, de millora de qualitat. Cal anar reconstruint, des de baix, amb els que saben que necessitem i quins són els problemes reals, un nou sistema públic de salut i cures (no només sanitari). Potser encara hi som a temps.

    No voldria que els nostres fills i néts ens diguessin algun dia: «No era això companys, vau deixar perdre un pilar de l’estat de benestar, un bé comú: els serveis públics de salut».

  • Sanitat: si no és ara, quan ho arreglarem?

    Mentre molts partits polítics i moltes administracions públiques i parlaments deixen de fer les seves funcions, a les quals estan obligats constitucionalment, de defensa i treball pel bé comú i la reducció de les desigualtats, la majoria de ciutadans estan cada cop més desmoralitzats i molt preocupats, perquè les seves condicions de vida i de salut han empitjorat i han perdut l’esperança i les ganes de lluitar.

    En salut i en sanitat, la crisi és molt profunda (i també en medi ambient i crisi climàtica). La pandèmia ho ha empitjorat tot fins a graus inimaginables. Molta gent ha descobert la mala gestió dels recursos públics, la corrupció, la ineficiència, la manca de transparència, la improvisació i manca de democràcia i els interessos particulars i polítics, insolidaris. Hem descobert (o reafirmat) els greus problemes polítics, econòmics i socials de la comunitat en què vivim.

    Mirem les notícies als diaris i les televisions i només aprofundim en la por i la depressió, perquè alguns mitjans alimenten l’alarmisme amb mentides i falses notícies, que molts cops fomenten el negacionisme o la desesperança.

    Hem tocat fons, i no arreglarem les coses fent el mateix que fan els polítics. Cal aprendre del que ha passat, les seves causes globals, no diferents de les causes de les altres pandèmies en què estem vivint fa molts anys: el neoliberalisme i la seva globalització, el capitalisme financer que governa la terra, la crisi climàtica, la pèrdua de democràcia, de drets socials i de salut. Ara ens cal, urgentment, fer un bon anàlisi independent i transparent del que ha passat i per què ha passat, i proposar-nos un canvi radical de model, polític, econòmic, cultural i social. Si no ho fem ara, quan ho farem?

    30.700 persones grans mortes per la Covid a les residències geriàtriques a Espanya (segons dades provisionals del Ministeri d’Afers Social i Sanitat fins a novembre del 2021). Les vacunes han estat fabricades en temps rècord per cinc laboratoris farmacèutics, amb una pobra vigilància per les agències de vigilància farmacològica (com ens n’hem assabentat ara). Aquestes empreses, en 18 mesos, han obtingut uns beneficis de 23.103 milions de dòlars per les vacunes, un increment d’ingressos del 96% (els més beneficiats: BioNTech, 99%, i Moderna, 93%). I sense alliberar les patents. El que importa és la malaltia (però que les persones no morin) i, així, necessitarem cada cop més dosis.

    En un altre àmbit, cal recordar la mala gestió, precipitada per la por, i potser corrupta, de la quals avui encara en sabem més coses: segons la Sindicatura de Comptes de Catalunya (expedient 69), la Generalitat va comprar 300 respiradors (per UCI) el 2020 i va pagar incorrectament 7,9 milions d’euros a una empresa falsa (Innjoo Technology). La mateixa sindicatura atribueix 200 expedients a Salut per mala pràctica.

    Recordem també els 17 milions d’euros a Ferrovial i els 71 contractes verbals (sense suport escrit i signat) pel camí de les emergències. Ja vam publicar el tema dels 87 milions d’euros, també per la via d’emergències, per la construcció de cinc hospitals «satèl·lits» (en realitat «fantasmes») per la Covid, dels quals no hem sabut res més. Mentrestant, els CAP encara hauran d’esperar quatre anys per millorar les seves instal·lacions obsoletes.

    Aquesta crisi també ha comportat un greu deteriorament de la salut mental, sobretot en la població jove, amb grans problemes de precarietat laboral, i en els professionals i treballadors de la sanitat i la dependència. Els suïcidis a Catalunya s’han incrementat en un 195%. S’ha produït un augment dels casos de depressió i angoixa, i molts professionals sanitaris (metgesses i infermeres, sobretot) abandonen la professió o estan de baixa. I, mentrestant, el sistema sanitari públic s’enfonsa, continua retallat, amb un pressupost insuficient per les demandes de sempre i agreujat al límit per la pandèmia, mal gestionada, sobretot a l’atenció primària, salut comunitària i cures, salut pública i dependència. Les mútues privades, en canvi, augmenten els seus ingressos, gràcies als qui poden pagar, i deserten del sistema públic, un sistema públic per cada cop més pobre.

    És urgent revertir aquesta situació. Si no defensem nosaltres, la ciutadania i els treballadors de la sanitat, els drets adquirits amb molts esforços i lluites, si no defensem els béns comuns, el dret a la salut i a les cures per tothom, a un medi ambient saludable, aigua, energia i natura del comú, a un habitatge digne, alimentació sana, treball en bones condicions laborals, democràcia plena (republicana), política sana i dialogant… Qui ho farà? Seguiran les polítiques que beneficien a la casta econòmica? Fins quan?

    Necessitem ja una nova llei de salut i sistema sanitari, que defineixi clarament i posi al dia diferents conceptes, com què és salut i els seus condicionats socials, econòmics i culturals, i legisli salut en totes les polítiques. I, en sanitat, necessitem serveis socials i cures: un sistema clarament públic, amb control estricte i transparent i, si són necessaris, concerts amb entitats privades sense lucre i amb clàusules de qualitat laboral i assistencials. Un sistema que no pugui ser parasitat ni corromput per interessos particulars.

    Segurament no necessitem més hospitals. A Catalunya, tenim 68 hospitals d’utilització pública pagats pel CatSalut (entre ells, 25 de privats concertats). El que necessiten són recursos suficients per fer la seva feina ben feta en el seu territori. És urgent també unes millors condicions laborals i millores estructurals. De fet, aquests dies ja estem veient protestes en aquest àmbit hospitalari arreu de Catalunya que poden anar augmentant.

    Necessitem una atenció primària i comunitària amb salut mental comunitària i bona coordinació amb l’atenció hospitalària, un augment del pressupost perla primària de fins al 25% del pressupost de Salut, per atendre amb qualitat i eficiència el que se li demana: bona accessibilitat i atenció, majoritàriament presencial, per part de la metgessa i infermera de referència, amb atenció de proves diagnòstiques i consultes amb menys de tres mesos. Això vol dir tenir plantilles suficients i condicions laborals estables i dignes, per tal que puguin tornar els professionals que han marxat del sistema.

    No ens hem de deixar la millora també dels serveis sociosanitaris, la majoria avui centres de negoci amb lucre de diners públics (hi ha 102 centes sociosanitaris a Catalunya, dels quals 75 són privats concertats). Hem d’anar cap a un nou sistema d’atenció a la dependència i les cures, passant de l’actual, molt centrat en residències, a models d’autonomia residencial.

    Perquè això sigui possible i efectiu, caldrà establir també per llei una millor governança i control de tot el sistema i els serveis, amb participació real de professionals i ciutadania en la seva governança. Són unes millores que no poden esperar a la futura llei de Salut i Sistema Sanitari, de redacció i tràmits parlamentaris lents. Cal ja l’anàlisi que hem dit sobre el què i perquè ha passat. Una anàlisi independent i amb transparència absoluta. Cal demanar responsabilitats i uns plans de millora reals a curt termini globals del sistema públic per salvar i revertir els enderrocs.

    El dia 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut. Mobilitzem-nos! Hi haurà un acte unitari en defensa del Sistema públic de Salut el dia 3 d’abril.

  • Volem el 25% per l’atenció primària, però per a fer què?

    Nosaltres volem aconseguir que el 25% del pressupost total de Salut sigui destinat a l’atenció primària del sistema de Salut Públic, tal com recomana l’OMS. És imprescindible per millorar la salut de la ciutadania, la salut dels professionals de l’atenció primària i l’atenció sanitària. Però ens preocupa molt l’ús que se’n faci: no volem malgastar els diners públics ni que contribueixin a fer més gran el negoci de privats que ja es lucren amb la sanitat pública, pels beneficis d’uns quants accionistes, i a ineficiències del sistema a expenses de la mala salut de la població.

    El 25% del pressupost de Salut representa un augment de 925 milions més, dels 1.885 milions que actualment consten per a primària en l’avantprojecte de pressupostos. Aquest augment no ha de sortir a costa de l’hospitalària, com preocupa a alguns, sinó d’acabar amb ineficiències històriques i d’augment de pressupost global.

    I com pensem que s’ha de millorar la primària? A on s’han de destinar els recursos?

    Doncs, com hem dit, a millorar la salut de ciutadania i professionals i donar millor assistència. Si fem com si no hi hagués la maleïda pandèmia, l’atenció primària i comunitària ja havia de ser amb bona accessibilitat, sense llistes d’espera, amb un màxim de 48 hores per visita presencial no urgent i menys de tres setmanes per proves diagnòstiques que hauria de poder demanar el meu metge. Amb equitat territorial, allà on és necessari reobrir consultoris, amb qualitat d’equipament i mitjans. Amb longitudinalitat en l’assistència (ser atesos per la nostra metgessa i infermera de sempre, sense canvis freqüents) i estabilitat laboral dels professionals. En visita presencial, també a domicili i a la residència si és precís, la relació telemàtica s’hauria de restringir a poques activitats, com els resultats de proves de seguiment, medicacions cròniques, tràmits burocràtics, etc. i sempre amb acord i consentiment explícit del pacient.

    El nucli de treball i la relació principal entre pacient i professionals a primària es dona entre metgessa (o metge), infermera i pacient. Els altres professionals imprescindibles són de suport a aquesta relació: administratius, auxiliars, tècnics, treball social, psicòlegs, odontòlegs… i els facultatius hospitalaris, CESMA i CESMI, són consultors i han de ser pagats pels seus centres de treball.

    Els professionals han de tenir la suficient autonomia clínica i condicions laborals dignes, molt millors que les actuals, com als altres països on tants han marxat a treballar. Amb un pla de retorn, una crida perquè tornin amb aquestes bones condicions. Cal que se sentin cuidats per poder cuidar: sous, conciliació familiar, cobertures, temps, agenda i incentius per consolidar l’equip, formació, docència, recerca clínica i salut comunitària.

    La relació professional amb el pacient ha de ser de qualitat, amb expertesa, confiança i empatia. Lliure de burocràcia que sigui imprescindible per l’acte clínic. Per poder curar, millorar la salut o acompanyar, la metgessa i a la infermera d’atenció primària tenen com a eina principal el poder de visitar, escoltar, explorar i parlar (llenguatge verbal i corporal), que vol dir disposar de temps i freqüència adequats.

    Per tot això hem de ser prudents a l’hora d’incorporar nous professionals en dependents dels pressupostos de primària, i no podem donar funcions i responsabilitats pròpies de la primària a empreses privades amb o sense ànim de lucre (sovint, a més, amb professionals mal pagats i sense estabilitat).

    Necessitem posar els recursos en metgesses/metges i infermeres en primer terme i també amb administratius sanitaris i treballadors socials. Tots ells en estreta relació professional i personal (no com ara) i contacte fluid amb les altres especialitats hospitalàries, i sense esperes per consultes externes de més de tres setmanes.

    És per tot això (i més) que volem els 900 milions més (el 25%), per una millor atenció primària de veritat. Creiem que per assolir-ho cal transparència i bona gestió i, per assegurar-la, és necessària una autèntica i real participació en la governança del sistema i dels CAP, dels gestors, professionals i ciutadans del territori.