Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • Què podem esperar en Salut d’aquest nou govern a Catalunya

    Sembla que s’ha arribat a un «acord» per formar govern a Catalunya entre ERC i Junts. Sembla també que Junts tindrà la cartera de Sanitat. Malum signum, diria el company Lluís Rabell. Què podem esperar, veient les polítiques i els interessos d’aquests dos partits durant els darrers anys?

    Recordem, La sanitat pública a Catalunya ja estava en una crisi profunda abans de la pandèmia i aquesta crisi sanitària, econòmica i social, només l’ha fet més evident per molta gent, i per això van anar sortint documents de propostes de futur amb diferents visions i de diferents àmbits de la societat.

    Nosaltres dèiem en aquest mitjà que el sistema sanitari públic estava en una crisi profunda. Algunes raons de l’anàlisi de la crisi:

    • Professionals i treballadors del sistema públic retallats, precaritzats laboralment, decebuts i que emigren a altres països.
    • Creixement constant de la despesa amb fàrmacs, tecnologies, hospitals, externalitzacions amb lucre, corrupció i ineficiències en salut i prevenció, el que fa el sistema insostenible.
    • Pèrdua de qualitat percebuda pels usuaris, que els que poden se’n van a Mútues privades, per llistes d’espera creixents, urgències col·lapsades, mala accessibilitat, abandonament de l’Atenció Primària, la Salut Mental, la Salut Pública. Sense manteniment d’equipaments, instal·lacions ni reposicions.
    • Paràlisi política i manca crònica de recursos, a més de retallades des del 2010, Plans oficials sense recursos assignats i inoperants.
    • Nosaltres dèiem: les solucions no són parcials, ni plans sectorials, són un canvi radical del Sistema.

    Els experts també admeten la necessitat de canvi en les polítiques de salut altres entitats. Entre els documents de propostes que podríem nomenar d’experts hi ha el del Cercle de Salut (gestors, economistes i altres professionals) titulat: La malaltia de la sanitat catalana, finançament i governança, del gener de 2020. El primer que vénen a dir és que la sanitat pública es reforçaria amb 5.000 milions més cada any (un augment d’un 54%!). Nosaltres també vàrem opinar: augment, però per què fer, quines prioritats?

    El setembre de 2020 apareix un nou document de propostes: 30 mesures per enfortir el Sistema Públic de salut. Document d’un comitè «d’experts» nomenats pel Departament de Sanitat de la Generalitat. El primer punt també és: Finançament suficient. Proposen, de fet, «enfortir» l’actual sistema, però sense plantejar el canvi de paradigma ni els valors.

    Finalment, volem citar les altres propostes fetes, des de baix, des dels professionals de l’atenció primària: les propostes del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que es poden veure en el seu web: Decàleg per un Sistema Nacional de Salut de Catalunya. La salut de la comunitat i de les persones al centre del sistema. Per últim, volem destacar les propostes de la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), també al web, i de la Marea Blanca de Catalunya, en el seu blog.

    Aquests tres darrers documents tenen molt més punts en comú amb la nostra anàlisi i propostes, la de necessitat urgent de canvi radical de paradigma i de polítiques per salvar i millorar realment el sistema públic. Nosaltres diem: La Salut és el que importa,no només l’atenció a la malaltia ja instaurada, sinó, per exemple,  els determinants de la salut (econòmics, socials, ambientals, a més de biològics). S’hi ha de fer front amb polítiques públiques globals.

    Cal prioritzar, com hem vist recentment, la prevenció i promoció de la salut, l’Atenció Primària i Comunitària, les Cures i la Salut Mental, i controlar, amb bona governança i transparència, la medicalització innecessària, la ineficiència i manca de qualitat i les externalitzacions, el lucre i la corrupció amb els diners públics.

    Però amb el govern que ens proposen: Malum signum

  • Els valors de la ciutat del futur

    La ciutat del futur encara ha d’enderrocar moltes muralles. Aïllar i posar muralles a les ciutats (o nuclis de població humana) era un costum ancestral, de defensa contra els perills de depredadors o invasors de la natura, inclús dels enemics de la mateixa espècie. Era un sistema molt humanitzat que, com veurem, tenia molts avantatges, però també comporta molt inconvenients.

    Perquè, entre moltes altres coses, les ciutats no són capaces de produir els aliments i l’aigua que necessiten per la supervivència dels seus habitants. Ni l’energia, ni molts productes també essencials per la gran concentració d’habitants i les característiques físiques i funcionals per les quals estava pensada.

    Per altra banda, la cerca per una millor qualitat de vida i seguretat a curt termini fa que les ciutats, sobretot a partir de la revolució industrial, hagin anat creixent. La previsió és que, l’any 2050, el 70% dels humans (uns 10.000 milions al món) visquin a les ciutats (al nord un 80%). Cent anys abans, el 1950, el 70% vivia encara al món rural (el 2007 es va igualar al 50%). Totes les ciutats del món ocupen avui només el 2,7% de la terra seca el que representa despoblació de molts territoris i augment de densitat exponencial de les ciutats.

    Els éssers humans ja no ens expandim, no descobrim ni colonitzem territoris. Ara ens concentrem. I la concentració i densitat d’una espècie és també un perill per la seva supervivència, entre moltes altres causes, per les epidèmies, com hem vist recentment.

    Aquesta situació no es produeix casualment, sinó que té moltes raons, i una molt important és que a més urbanització, més creixement de PIB, que vol dir més productivisme i més rèdit. No aporta més coneixements i qualitat de vida, que seria el desitjable de mesurar. El PIB és el que vol i necessita el capital. La concentració a les ciutats també aporta, a curt termini, una millor qualitat de vida: accés a aigua potable, energia, serveis higiènics, de salut, educació, socials i culturals, transport, i altres.

    Aquesta situació sembla bona, però comporta riscos creixents. Es progressa mentre la subsistència i les condicions de vida del medi són estables i comporten un balanç positiu per la majoria de la població. L’èxit necessita una provisió constant i un creixement exponencial de recursos i energia: aigua, gas, electricitat, petroli, aliments de tota mena, també fusta, metalls de tota classe, oxigen a l’atmosfera i, com que som humans, relacions socials, llibertat, igualtat, solidaritat, democràcia real, cultura, educació, serveis de salut i social, habitatge de qualitat, subsistència econòmica suficient, i tantes altres coses. El greu problema és que molts d’aquests recursos s’estan esgotant de manera molt ràpida, i altres s’estan degradant, a causa sobretot del model social i de producció actuals: la contaminació, els residus insostenibles, el canvi climàtic… sent aquestes ciutats i els estils de vida i consum dels seus habitants les primeres generadores d’aquests problemes. Avui, el 70% de l’energia i el 75% del consum mundial es dona a les ciutats, mentre que aquestes produeixen el 75% de les emissions de CO₂ i el 70% dels residus.

    Enfront d’aquesta situació, molta gent ja creu que el «model» de ciutat i els seus «valors» hegemònics avui s’ha esgotat. Cal repensar la ciutat (i, per tant, també el món) del futur. Perquè, en realitat, la ciutat és un «ecosistema», a més, molt sofisticat. És un sistema perquè té un conjunt d’elements que interrelacionen entre ells: físics, químics, econòmics, socials, culturals i també biològics. Per això, Patrick Geddes (1915), botànic escocès, ja va dir que és difícil planificar la ciutat. No es pot crear ni planificar un ordre orgànic; la ciutat és un organisme dinàmic (sistema) que es modula seguint les lleis de la natura i les de l’organització social, que té el seu propi metabolisme i fisiologia. Per això, la nova ciutat necessita plantes, arbres, cultius i moltes altres coses per poder complir els seus objectius de desenvolupament humà, just, solidari i sostenible. El sistema necessita eficiència per complir els seus objectius, sobretot el de desenvolupament humà i respecte al medi i els objectius d’habitabilitat i sostenibilitat ambiental i de salut.

    L’Ajuntament de Barcelona, ja el 1985 (fa més de 35 anys), amb Pasqual Maragall d’alcalde, crea un grup de treball, liderat pel catedràtic d’ecologia Jaume Terrades, amb Josep Muntañola (arquitecte), Horacio Capel (geògraf urbà) i altres, sota la tutela del programa MAB (Man and Biosphere) de la UNESCO, que estudia la ciutat com ecosistema. Publiquen els seus estudis en una col·lecció titulada «Descobrir el medi urbà». El seu segon llibre, «Ecologia d’una ciutat, Barcelona», consta d’un extens i innovador contingut sobre l’»Anàlisi ecològica del metabolisme urbà». Un estudi amb propostes de futur i nous valors.

    Avui, Barcelona ja compta amb una tinença d’alcaldia de les Àrees d’ecologia urbana, urbanisme, infraestructures i mobilitat, amb dues regidories: una d’emergència climàtica i transició ecològica i, l’altre, de mobilitat. L’Ajuntament, ja l’any 2000, va recuperar la idea d’ecosistema urbà i va crear l’Agència d’Ecologia Urbana, amb l’ecòleg Salvador Rueda com a director, teòric important en aquest camp. Les polítiques que se’n deriven d’aquesta anàlisi i propostes per una ciutat sostenible i sana van pel bon camí, malgrat la manca de competències en molts temes, recursos i lluita contra els interessos de lucre i corrupció establerts en el sistema.

    El que s’ha de fer per caminar cap a una ciutat eficient, habitable i sostenible ho sabem des de fa molt de temps. Coneixem les conseqüències que té la contaminació atmosfèrica de les ciutats i el problema global del canvi climàtic. Ja el 1661 (fa 369 anys!), John Evelyn a Anglaterra publicava un llibre sobre les molèsties de l’aire i el fum de Londres, i proposava evitar la combustió de carbó a la ciutat (font principal d’energia en aquells temps) i plantar arbres i plantes dins de la ciutat com a benefici proposat d’una manera empírica.

    Barcelona ha de ser referent de la mobilitat i l’urbanisme sostenible. Ha ser una ciutat on les persones es moguin a peu i en bicicleta, amb transport públic de qualitat, amb espais més amables, segurs i familiars per passejar i jugar. Una ciutat que lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, que està al capdavant d’una revolució verda, amb més arbres i plantes, més sostenible. Que consumeix productes de proximitat. Que recupera espai públic per a la gent, amb una bona gestió dels residus, amb habitatges de qualitat i serveis públics per tothom, amb equitat i solidaritat, reduint les desigualtats. Volem una Barcelona habitable on la salut i la cura de les persones sigui un valor i una prioritat. Encara ens queden muralles per enderrocar i treball cap a la utopia.

  • Les meravelles del cos humà

    Quan jo era petit, feia una col·lecció de cromos en un àlbum que es deia Las maravillas del universo. Encara avui guardo els àlbums del 1955 i 1957. Una característica d’aquestes col·leccions era que tractaven de les meravelles de la naturalesa o dels avenços i descobriments de les ciències. Tots ells, externs a l’ésser humà. També hi ha antics i famosos llibres de meravelles: El més antic, que jo conec, el Llibre de meravelles de Ramón Llull (anomenat Fèlix pel seu protagonista). Després hi ha El libro de las maravillas de Marco Polo i, molt més recent, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estelles. Tots ells descriuen les meravelles: coses fantàstiques i molt boniques, procedents de la natura o creades per l’home. Per contra, a mi sempre m’han interessat més les Ciències Naturals, la Biologia i la part que estudia i descobreix les meravelles de l’ésser humà.

    El cos humà, quina meravella. Capaç de reparar, regenerar i renovar els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics, d’adaptació al medi… La regeneració de l’ós serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme. La llei de Wolf adapta l’ós a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creen teixits i òrgans. A l’ésser humà només li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.

    L’ésser humà, com els altres animals, està fet de mar i de pedra. Tota la vida se sustenta en l’aigua de mar i en la pedra calcària. Tots els fluids del nostre organisme són aigua de mar diluïda i el teixit que ens sustenta és una estructura proteica calcificada i endurida. És clar que també tenim proteïnes i, sobretot, «vida». Segons Claude Bernard, la vida és la resistència oposada per la matèria orgànica a les causes que tendeixen contínuament a destruir-la, i la mort no seria sinó el retorn de la matèria orgànica a la terra. Però l’ésser humà és més que això: raona, és capaç de tenir sentiments, amor i odi. Aquestes potencialitats són fruit de l’evolució, de la competició, de la col·laboració, de tot junt. Som humans perquè tenim raó, malgrat totes les nostres irracionalitats i instints animals.

    Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat, i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia. En els animals i en les plantes la ferida se cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.

    Seguint el que diu Schumacher, jo tampoc vull aquí donar més coneixements, no vull que aprengueu més coses -que per això hi ha les enciclopèdies i, avui dia, Internet-. Cal tenir saviesa, no ensenyar a «saber com», sinó transmetre «criteris i valors», perquè quan la informació (o l’evidència) sigui incompleta, les intervencions no s’haurien d’apartar dels processos naturals que tenen a favor seu l’evidència indiscutible d’haver sostingut la vida per molt temps.

    En aquest sentit, el «científic» molts cops respon amb incredulitat amb un «no està demostrat»; però la persona sàvia, i molts cops fins i tot els infants sense prejudicis, responen, en part, amb la raó, però també amb la intuïció, amb els valors i amb els sentiments, perquè el coneixement s’articula en el cervell, però també amb el cor, amb els sentits, amb la història, amb els ossos, les articulacions i els músculs, amb el dolor, l’amor i el goig.

    És per tot això que vull parlar de la meravella del cos humà i tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. No us deixeu medicalitzar si no és molt necessari, sigueu responsables de la vostra salut i solidaris amb els altres.

  • Allò que pot passar a Juneda

    M’agradaria no haver d’explicar aquesta història. Va passar a Juneda, Borges Blanques, Torregrossa i Arbeca, quatre municipis grans en història i en vellesa, de la comarca de les Garrigues, regats per les séquies del Canal d’Urgell, on hi viuen un total de 13.700 persones.

    Recordo haver estat a Juneda ja fa anys, acompanyat per companys del poble. Vàrem fer una excursió pel Parc de la Banqueta, 8 quilòmetres de parc pel camí seguint el canal, sota arbres majestuosos. Els seus salts d’aigua, les màquines històriques per aprofitar l’energia de l’aigua… Juneda és un poblet que vivia de l’agricultura. Però ja fa anys és cobejat per interessos industrials (d’aquests moderns, de «noves tecnologies») que han crescut, a causa de la mala gestió i la corrupció en la política dels residus i les males polítiques agràries i ramaderes intensives i industrials a Catalunya, menyspreant la salut i el bé comú de la ciutadania.

    Primer es va produir l’aparició a vàries persones d’uns bonys (quists i pústules) i molèsties a la pell. Després de visitar-se als serveis d’atenció primària varen ser finalment diagnosticats de cloracné, que és una afectació de les glàndules pilosebàcies de la pell produïda per algun producte químic com les dioxines. Recordem que el 2004 l’expresident d’Ucraïna, Viktor Yustucheiko, va ser enverinat per aquesta substància.

    Després varen continuar apareixent altres patologies i efectes: mal de cap i cansament, dolors abdominals en les dones, diagnosticades d’endometriosi, augment d’avortaments espontanis i malformacions en els fetus. També a mitjà termini es va produir un augment molt significatiu de càncers, sobretot de mama i de fetge, i la població es moria abans de moltes patologies agreujades.

    Investigades les causes pel Departament de Salut de la Generalitat amb l’anàlisi dels aliments, l’aigua i l’atmosfera, es va trobar a la sang de la població una contaminació greu, ja descrita feia anys en la població de Catalunya pel Dr. Miquel Porta en el llibre ‘Nuestra contaminación interna‘. En aquest estudi epidemiològic es van analitzar 19 compostos orgànics persistents en sang de la població adulta de Catalunya, i es va trobar una mitjana per persona d’11 compostos (de 3 a 19). Es van trobar més concentracions en gent gran, dones (per tenir més teixit gras), obesos i classes socials més desafavorides (segurament pel tipus d’alimentació). La via d’entrada al cos humà va ser en un 95% la ingesta d’aliments contaminats. En la nostra història es van trobar aquestes xifres agreujades en concentracions de dioxines, sent els més afectats els conreus, les granges de bestiar i les persones d’aquest territori.

    Les dioxines són contaminants ambientals del grup de compostos orgànics persistents (COP). Són substàncies químiques que tenen un gran potencial tòxic (són també disruptors endocrins) i un cop penetren en l’organisme a través de la cadena alimentària, persisteixen en ell entre 7 i 11 anys. En aquest grup s’inclouen més de 500 compostos.

    És coneguda i descrita l’evidència científica que les dioxines, igual que altres compostos orgànics persistents, són produïdes per la combustió de matèria orgànica. Així va començar la recerca del possible focus d’abocaments en el medi d’aquest tòxic i, en aquest territori, es va trobar almenys una empresa de tractament de purins que havia passat de cremar gas natural a cremar residus urbans i altres, molt rics, com se sap, amb matèria orgànica i altres materials (combustió de 40.000 Tm a l’any).

    Aquests tòxics van passar al medi i, d’aquí, als animals i a les persones per via digestiva. Això va passar desapercebut, perquè la xarxa de control dels nivells de contaminació mesura òxids de nitrogen (NOx) i partícules en suspensió (PM10), produïts sobretot per la combustió de derivats del petroli, però no mesura ni es controlen altres contaminants molt tòxics, però menys freqüents.

    Aquí podem recordar altres episodis d’intoxicació massiva per dioxines coneguts:

    • 1949: Explosió a la fàbrica d’herbicides Montsanto.
    • 1960: Bombardeig de la jungla amb «Agent Taronja» al Vietnam. Milers de criatures amb malformacions i 40.000 soldats americans afectats.
    • 1976: El desastre de Seveso, a Itàlia, on es va produir un incendi en una fàbrica herbicides.
    • 1998, 1999 i 2004, a Holanda, Bèlgica i Alemanya. 5.000 granges de pollastres i porcs clausurades el gener del 2011 a Alemanya per contaminació de pinsos amb dioxines.

    La mala gestió del que és públic, la corrupció i la superposició dels interessos privats de lucre per sobre de la salut de les persones i del medi al final es paga molt car. Ho hem hagut de veure clarament amb la pandèmia de la Covid, i no ho veiem amb la pandèmia de la contaminació del medi i el model de producció i consum establert.

    Amb els residus (polítiques i cultura d’un sol ús) també tenim una altra pandèmia. Cal prohibir, reduir, reparar, reutilitzar i reciclar. No podem seguir amb els «abocadors», per controlats que es digui que estan, ni amb els eufemismes de recuperació energètica, cremant residus a cimenteres i altres combustions, com s’ha pretès en aquestes terres. Juneda és avui la història. I que fa el Departament de salut al respecte?

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • El Sistema Públic de Salut que volem. Missatge als nous polítics

    El Sistema sanitari estava ja en crisi profunda i la pandèmia ho ha fet més evident per molta gent. Cal passar a una nova hegemonia: la Salut és el que importa. Per això, quin model de Sistema de Salut cal reconstruir?

    Causes de la crisi sanitària

    • Un sistema centrat quasi exclusivament en la malaltia ja instaurada, en la medicalització de la vida, en fàrmacs, hospitals, alta tecnologia, amb poca autonomia ni participació de la ciutadania ni dels professionals.
    • Un sistema poc eficient en salut, dispers en múltiples entitats, on la mesura principal és en l’activitat, no en els resultats en salut, amb presència de iatrogènia, mesurat en l’esperança de vida, no en vida de qualitat, sense dependències.
    • Un sistema insostenible econòmicament, amb gran despesa en fàrmacs i altes tecnologies.
    • Amb un finançament insuficient: més retallades, més model publicoprivat parasitari, més corrupció, més privatització amb lucre.
    • Amb manca de governança i transparència: decisions en mans de proveïdors, demanda induïda, concerts no avaluats, manca d’inversions necessàries, etc.
    • Amb professionals que abandonen el sistema públic per males condicions laborals, pels interinatges, per la manca de conciliació familiar, per manca d’autonomia i de valoració (especialment a l’atenció primària), pels baixos salaris, etc.
    • Amb uns ciutadans amb una percepció de mala qualitat del sistema (llistes espera, urgències, mala qualitat en el tracte humà, etc.). Els que poden, abandonen el sistema públic per anar-se’n a les mútues.

    El pressupost del Departament de Salut el 2020 va ser d’un total de 9.800 milions d’euros (1.293 euros per càpita), distribuïts en:

    • Atenció Primària: 1.568 milions d’euros (16%)
    • Hospitals: 4.305 milions d’euros (44%)
    • Salut Pública: 142 milions d’euros (1,4%)
    • Receptes: 1.119 milions d’euros (11,4%)
    • Medicació HDA: 746 milions d’euros (7,6%). Total dels fàrmacs: 19%
    • Altres: 1.904 milions d’euros

    La salut és el que importa en la millora del Sistema

    Primer cal definir la salut: La definició de l’OMS de la postguerra mundial, tenia bona voluntat, però ens ha portat a un error: «no és possible el complet estat de benestar físic, psíquic i social».

    La salut és un concepte dinàmic, es pot estar molt o menys sa en cada moment de la vida i es pot estar malalt i tenir molta salut encara.

    La salut té molts determinats positius i negatius. No només la malaltia instaurada perjudica la salut. Sabem de totes les causes determinants negatives de pèrdua de salut: econòmiques (la pobresa) l’habitatge, l’alimentació, el treball, la qualitat del medi, el gènere, l’educació, la sanitat pública, les relacions socials, la democràcia real, etc.

    Per tot això, va sortir una definició de salut positiva en el Xe Congrés de metges de Perpinyà (1976) en plena primavera democràtica. Diu així: «La salut és aquella manera de viure (dinàmica) que és suficientment autònoma (no limitada pels determinants negatius) per poder portar a terme el nostre projecte de vida, solidària (que volem el mateix pels altres i la natura) i joiosa (amb alegria)». Per això podem estar malalts i tenir molta salut (autonomia) encara.

    La definició que agafem farà que el sistema de salut que organitzem sigui d’una manera o d’una altra. Per això diem que la salut és el que importa. La malaltia, fins ara hegemònica en el sistema sanitari, és secundària.

    Un sistema sanitari de caràcter privat es dedica a la malaltia instaurada i els professionals i les empreses cobren per acta realitzada (visita, prova diagnòstica, tractaments, rehabilitació, etc.). Si no tenim en compte l’ètica, a aquest sistema el que l’interessa, per guanyar-se la vida, és que hi hagi molts malalts, crònics si pot ser, però que no es morin encara. És un sistema molt car, amb molta despesa i molt patiment. En un sistema públic de salut, pagat amb impostos progressius, eficient i no corrupte, els professionals, que són els que generen les principals despeses (amb la seva prescripció), estan pagats per sous, no hi ha negoci ni beneficis empresarials. A més d’atendre les malalties, aquests professionals es poden dedicar a la salut (és millor prevenir que curar). Ho hem vist molt cruament en l’actual pandèmia.

    Quin model de Servei públic de salut volem

    Per treballar tenint com a primera prioritat la salut de la ciutadania, més que molts hospitals i molta tecnologia i fàrmacs, el que necessitem és més i millor Atenció Primària i Comunitària i més Salut Pública (informació per planificar, polítiques públiques contra les desigualtats i els determinants negatius per la salut, epidemiologia, vigilància, promoció de salut, prevenció). I aquestes prioritats volen dir molts més recursos per fer-hi front.

    Caldrà una nova Llei de Sistema de Salut, que es caracteritzi per ser un sistema: Públic (no negoci privat amb diners públics) universal, integral, integrat (no dispers entre múltiples proveïdors), transparent, democràtic (amb participació social), avaluable en salut i eficiència i amb bona governança. Perquè, com hem vist, a més de gastar els nostres diners, ens hi va la vida i la seva qualitat.

  • Matrix a la sanitat

    Els polítics que ens governen viuen a Matrix, una realitat virtual, inhumana més ben dit, que s’aprofita dels humans per anar vivint ells en un món fictici per conservar l’únic que els interessa, el seu poder i els seus negocis. Jo els acuso, per la situació dels professionals de la sanitat decebuts, desesperats i desertant, la ciutadania enfadada i sense esperança (la por és la pitjor consellera), els recursos públics retallats i privatitzats, ja fa anys insuficients i mal gastats.

    Així és com està la situació de la sanitat pública avui, sobretot en l’atenció primària, les cures i la salut pública. Jo acuso: fins aquí ens hi han portat no els virus sinó les males polítiques dels governs dels darrers anys amb l’austeritat d’allò públic i el desballestament de què en deien Estat del benestar en mans de la ideologia del neoliberalisme i el capitalisme depredador. Un pilar de l’Estat del benestar imprescindible enfonsant-se. Tot això es perdrà com llàgrimes sota la pluja.

    Ara surten taumaturgs insignes, individuals i en grup, que diuen el que s’ha de fer, propostes que no són més que «enfortir» el que s’ha fet fins ara. Segurament la majoria ho diuen perquè no saben què fer i per inèrcia corporativa o funcionarial. Altres sí que saben bé el que volen: seguir manant i seguir beneficiant-se personalment dels recursos públics. Han de fer com si tot hagués de canviar perquè tot segueixi tal com està ara. És el seu interès.

    Nosaltres, com diu el bon amic Amando, ara hem de demanar l’impossible, hem de seguir «en el camí» de la utopia, amb esperança, de la defensa de la salut per a totes i tots, que vol dir: llibertat, igualtat, solidaritat, defensa de què és comú. El camí fa pujada i anem a peu, però cal insistir, no perdre l’esperança perquè hem d’entendre, com deien els de la UPEC, que ells són pocs (molt pocs). Nosaltres som moltes, necessitem molts Neos i Trinitys que ens ajudin a defensar els interessos de tota la humanitat. Seguirem lluitant; recuperarem, enfront de la depressió, l’esperança de canvi radical de la sanitat pública cap a un autèntic servei públic de salut i cures. Un servei que ha de formar part de la lluita per a una nova realitat, fora de Matrix, econòmica i social, per fer front a la triple crisi en la qual estem immersos, lluita sense la qual no hi pot haver salut. Fem possible el que sembla impossible.

    Quan vam saber els resultats del procés democràtic als Estats Units, es va produir l’alegria de milions de ciutadans d’aquell país i de tot el món pel resultat, que ha permès treure del poder a una persona malalta, despòtica i amb tots els adjectius pejoratius, un exemple del que ens portava la deriva d’aquest món esgotat.

    Mireu, jo no sóc gens admirador dels Estats Units, amb la seva cultura molt extensa de prepotència, armes, xenofòbia i neoliberalisme. Sembla mentida en un dels països que va engendrar la moderna forma de democràcia liberal i constitucionalista, amb la seva deriva cap a la cultura fins ahir hegemònica. El món s’ha tret de sobre una mala persona que representava aquesta manera de ser i actuar (de molts americans), però els altres, que són molts, ens han donat una sorpresa i han opinat que és millor una persona «normal», un vell polític moderat, assenyat, acompanyat per uns col·laboradors moderns (feminisme, ecologisme, diàleg, respecte, llibertat de minories). Ho han fet possible.

    Als Estats Units han guanyat la democràcia i l’esperança (encara que sigui imperfecta i formal). Ha guanyat el món sencer. En aquests moments difícils, de crisis generalitzades –econòmica, social, ecològica, sanitària i d’idees de futur– s’ha recuperat, una mica, l’esperança. Esperança més necessària que mai. Ens han dit un cop més: tot està per fer i tot és possible. Perquè el que sembla impossible és de sentit comú.

    Ara fa 34 anys de la Llei general de Sanitat d’Ernest Lluch: una sanitat pública, universal, integral i de qualitat. Avui moltes coses han canviat: la demografia (envelliment), l’epidemiologia (cronicitat), els coneixements, la tecnologia, els valors i la cultura. Això, al costat del neoliberalisme que ha aprimat i privatitzat part dels sistemes públics, fa que calgui replantejar com volem aquests sistemes. Cal una nova Llei d’Ordenació sanitària de Catalunya al servei de la salut i les cures, personal i col·lectiva.

    Aquest article s’ha publicat orignalment a El Triangle

  • Qui enganya a aquesta gent? Alguns errors en les despeses en sanitat

    Els que prenen decisions en política sanitària a Catalunya s’han equivocat molt, sobretot en la priorització de les despeses per la via d’urgència. És clar que ensenyen les seves preferències de model sanitari: un model centrat només en l’atenció a la malaltia ja instaurada i no en la salut de la comunitat, en la salut pública, la prevenció, l’atenció primària, la salut mental i les cures. Un model que dona negoci amb diners públics, poc transparent, privatitzador, poc eficient i corrupte. Per la via d’emergència -sense concurs- s’han comès darrerament dos errors importants en aquest camí.

    Per una banda, fer cinc hospitals annexos a altres hospitals (per si quedessin col·lapsats els 62 públics que ja tenim, cosa que no va passar en la primera onada) amb un cos pressupostat de 85 milions d’euros (no es compta el personal nou). Seran els «nostres» Isabel Zendal. Més hospitals! Mentrestant, molts centres d’atenció primària fa anys que estan col·lapsats i en males condicions, i segueixen igual (alguns amb carpes annexes).

    L’altre error ha sigut contractar, també sense concurs, a una empresa privada, Ferrovial, el seguiment dels contagis per Covid-19, un contracte per 17 milions i que ha resultat un fracàs ineficient.

    En total, es destinen a aquests errors un mínim de 100 milions d’euros, que al final de les obres poden ser més. Enlloc d’això, no s’ha seguit amb valentia l’estratègia de reforç de personal i de competències (entre elles, les noves formes d’atenció de la salut després del fracàs de les residències). Amb la construcció d’hospitals no necessaris i la contractació de rastrejadors privats, descoordinats de la resta del sistema i ineficients, en una tasca que hauria de fer l’atenció primària, es gasten 100 milions, que es podrien gastar en reforçar l’atenció primària.

    Amb 100 milions es podria:

    • Contractar 400 metgesses, per 24 milions d’euros, fent tornar, oferint bones condicions laborals i continuïtat, als que han marxat del Sistema.
    • Contractar 600 infermeres, per 30 milions d’euros
    • Contractar 500 auxiliars i administratius, per 17 milions d’euros.
    • I encara ens queden 29 milions d’euros per una millora de les tecnologies, telèfons, informàtica i construcció de nous CAP

    S’han fet també altres errors o no s’ha fet el que s’hauria d’haver fet per la salut de la gent, que un altre dia haurem d’analitzar i rectificar:

    • No s’ha fet oficialment una exhaustiva i bona anàlisi del que va passar a les residències geriàtriques i, per tant, no s’ha actuat radicalment perquè no es repetís el mateix en la segona onada.
    • No s’ha fet una anàlisi d’eficiència i salut de l’actual estructura i funcions dels diferents àmbits del sistema sanitari, que la pandèmia ha posat al descobert. I, per tant, no s’ha planificat seriosament, ni dotat de recursos a l’Atenció Primària perquè pogués fer front amb seguretat i qualitat a les demandes existents (les velles i les noves).

    Sembla que haurem de canviar les prioritats polítiques i, per això, haurem de canviar els polítics (i a qui els enganyen).

  • Invertir en hospitals o en centres d’atenció primària

    Crec que sobren nous hospitals i falten inversions urgents en els vells CAP. Almenys a Barcelona, tenim vint hospitals (vuit en el Sistema públic, pagats directament o concertats amb el CatSalut).

    Com és que es poden fer cinc nous hospitals annexos als públics existents, amb un cost pressupostat de 85 milions d’euros (17 milions cada un) en quatre mesos i no es poden millorar els Centres d’Atenció Primària (CAP) deteriorats, insuficients en espais i reivindicats pels professionals i els ciutadans des de fa anys?

    Posem algun cas, com a exemple, de Barcelona ciutat. A Barcelona toca fer un hospital annex en un terreny del Parc Sanitari Pere Virgili, que dependrà de l’Hospital Vall Hebron. Sembla que tindrà uns 100 llits. No s’ha dit amb quin personal funcionarà i, de moment, servirà per si l’epidèmia col·lapsa els hospitals públics existents o per atendre només pacients amb Covid-19 per tal de permetre als existents no demorar gaire en l’altra patologia pendent. Sembla que els nous no tindran UCIs.

    Durant la primera onada els vuit hospitals públics (que vol dir del SISCAT) pagats pel CatSalut (directa o en concert) tenien uns 360 llits d’UCI (dos d’ells no tenen UCI). Mentre que en aquesta primera onada, els onze hospitals privats (sense concert) que es van utilitzar a Barcelona per ingressar pacients amb Covid-19 van utilitzar, durant els mesos forts de l’onada, 60 llits d’UCI i 640 llits de planta convencional, que després el CatSalut ha hagut de pagar amb preus molt elevats. Però mai tan cars com els costos dels nous hospitals que s’estan fent.

    Ara sembla que el camí són aquests nous hospitals, fets en quatre mesos, mentre els hospitals privats i les Mútues fan el gran negoci tractant els pacients que la sanitat pública no pot assumir i demora per culpa de la Covid-19. De fet, amb els 17 milions que costa l’hospital annex nou de Barcelona podrien tornar a pagar als privats, amb preus molt ajustats a costos reals (sense benefici privat), aquesta segona onada si fossin necessaris. Segur que estalviaríem molts cèntims, en inversió i en professionals després.

    Però és que, a més, amb els 17 milions del nou hospital es podrien fer de nous fins a sis CAP necessaris a Barcelona (Raval Nord, Gòtic, Barceloneta, Passeig Sant Joan, la Pau…). Alguns d’ells ja tenen terrenys adjudicats, en altres casos el procés de requalificació urbana i altres causes alenteixen les decisions. Però aquí caldria aplicar també, a la lentitud de burocràcia i finançament, els procediments d’emergència que s’han pogut aplicar (suposem) en els nous hospitals.

    En aquest exemple de Barcelona es veu molt clar quin és el model, la inèrcia i els interessos de l’administració sanitària a Catalunya: prioritzar els tractaments a l’hospital oblidant un cop més l’Atenció Primària, que vol dir als seus professionals desesperats per les seves condicions de treball i a la ciutadania per les males condicions d’atenció.

  • Dos propostes de millora immediates i possibles de l’Atenció Primària en la situació actual

    Fa pocs dies vàrem tenir una reunió amb l’Ajuntament de Barcelona vàries entitats d’Atenció Primària: AIFICC (infermeria de Primària), CAMFIC (metgesses de Primària), FOCAP i Rebel·lió Primària. Vàrem tractar la situació sanitària crítica i es varen fer algunes propostes de millora possibles a mitjà i curt termini. L’Ajuntament es va comprometre a portar-les al CatSalut, i jo recullo dues propostes que em van semblar molt necessàries i interessants davant la situació actual.

    1.Calen criteris clars i clínics en les visites no presencials

    Enfront de la situació actual de l’Atenció Primària, també en el tipus de visita al pacient per part dels professionals, que ha creat fort descontent en la ciutadania, s’han d’establir uns criteris clars i clínicament ètics sobre les visites presencials i no presencials (correu, telèfon, vídeo conferència, etc.). Aquests criteris generals haurien de ser explicats i pactats en un model concret escollit entre el pacient i els seus professionals de referència. Evidentment, la visita presencial ha de comptar amb les mesures de seguretat epidemiològiques necessàries.

    • Visita presencial: com a mínim s’ha de fer sempre en aquelles visites que es requereixi l’explicació i exploració del pacient, en situacions d’angoixa, en processos que requereixin explicacions per part del professional i en aquells pacients que els hi és difícil la utilització dels mitjans no presencials.
    • Visita no presencial: pot ser un bon instrument, en aquells pacients que ho acceptin i que utilitzin els mitjans adients, per visites de seguiment de processos, sobretot crònics, seguiment de medicacions, resultats d’analítiques o proves diagnòstiques normals, preguntes o dubtes ocasionals que no comportin presencia, etc.

    Tots els criteris han de ser ètics, que assegurin l’accessibilitat (no urgent en 48 hores) i la longitudinalitat dels processos, que vol dir ser atès per l’equip de primària (metgessa o infermera) de referència de cada pacient, no per professionals diferents del CAP o específics (cronicitat, domicilis, complexitat, etc.). Només els equips específics d’altres especialistes seran demanats si és precís per l’equip de referència (PADES pot ser un exemple)

    2.Calen més professionals i personal als CAP, per fer front a la demanda

    Per fer front a les demandes tradicionals i a les noves necessitats i responsabilitats, calen més professionals i millors condicions laborals.

    Però, de manera urgent, a causa de la manca de resposta a la contractació de més metgesses i infermeria, s’hauria de buscar i pactar amb el personal actual de cada CAP la manera de millorar l’atenció a la demanda i posar-hi més recursos, mentre no es faci un pla més a mitjà termini de recuperar professionals de salut que han marxat del sistema públic, en el marc de la necessària millora radical de tot el Sistema Públic de Salut

    Pensem en fer front a les càrregues burocràtiques i d’informació no clínica, en l’augment de la plantilla d’administratius, als quals es pot fer formació específica en tasques clíniques, ara realitzades per metgesses. Es pot pactar també i donar les garanties jurídiques (ara pot ser un bon moment) per passar competències a infermeria acreditada en funcions més clíniques. També s’ha d’augmentar la figura d’auxiliar de clínica amb funcions de suport, logística, visita a residències o domicilis de l’equip, etc. S’han de potenciar també altres figures de tècnics de suport necessaris en alguns CAP (mediadors culturals, etc.), treballadores socials per tasques a residències, domicilis o problemes socials en el mateix CAP.

    L’Atenció Primària i Comunitària s’està enfonsant, necessita mesures amb urgència, estem perdent ciutadans amb cert poder adquisitiu, que se’n van a les Mútues que els hi ofereixen presencialitat i accessibilitat. Cal atendre urgentment aquestes millores radicals i en aquesta estratègia fer un pla pactat amb tots els agents socials i professionals que ha d’incloure les mesures més immediates possibles per no perdre’n més en el camí.