Just Deploy It!

Autor: Raúl Rejón

  • No, la sarna no és una malaltia de pobres

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Divendres passat es va declarar un brot de sarna en un centre per a persones sense llar a Madrid. L’Ajuntament de la capital el va declarar ràpidament controlat tot i que el sindicat CCOO ha protestat perquè considera que no s’han frenat els contagis, «està creixent», acusen. No obstant això, el Govern local ha demanat calma per «no estigmatitzar encara més» les persones sense llar.

    La sarna és una malaltia que afecta sobretot a ambients pobres?

    «En absolut», diu la doctora Lola Bou, de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia. Però l’imaginari col·lectiu sembla que tendeix a relacionar aquesta patologia amb l’exclusió social.

    Al contrari, els dermatòlegs subratllen que «pot afectar qualsevol, no importa quina sigui la seva classe social, raça o edat, i sense relacionar-se amb la higiene personal». Bou repeteix que «per descomptat és molt freqüent, així com altres parasitacions són més rares, la sarna la veiem molt. El problema és que la societat sembla creure que ja no n’hi ha».

    La sarna la produeix un àcar paràsit propi dels humans que furga per sota de la pell. Aquí col·loca els seus ous i eclosionen les seves larves. Produeix picors i pot derivar en infeccions associades. És tan freqüent com per calcular uns 300 milions de casos anuals al món. Només aquest any s’han declarat brots en moltes comunitats autònomes. I en diversos ambients.

    A Extremadura, al març, es van explicar 16 casos en residències de gent gran, a Andalusia, al llarg de 2017, s’han declarat brots a l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla, a l’Universitari de Huelva i alguns col·legis de la Vall del Lecrín a Granada.

    A Toledo es va detectar un focus en un col·legi al maig. També en un institut d’Alacant s’ha hagut de controlar una sèrie de contagis aquest curs. En residències de gent gran de Galícia han empalmat brots el 2013, 2014, 2015 i 2016. La Generalitat de Catalunya ha obert a finals de juny passat un expedient a la concessionària d’un altre centre d’avis a Barcelona per no avisar sobre un brot ocorregut en les seves instal·lacions i detectat per la inspecció.

    Infradiagnòstic

    Així que la sarna -també anomenada escabiosis- es declara en molts ambients. No només en un centre de persones sense llar. I es dóna amb relativa freqüència, però en estar relacionada amb una cosa antiga i pròpia de grups desafavorits, els pacients no imaginen que tenen el paràsit. Això provoca que «estigui infradiagnosticada», analitza Lola Bou, el que suposa el veritable problema.

    «He tractat a pacients que portaven un any de curs de la malaltia amb tot els problemes que comporta». I en circular casos sense detectar i ser «altament contagiosa» doncs s’estén.

    La qüestió és que, un cop establert un cas, per aturar-lo es fa necessari tractar a tot l’entorn que està en contacte amb el portador. I desinfectar, per exemple, tota la seva roba. «Fins i tot tots els sofàs d’una casa. És molt laboriós», comenta la doctora.

    La sarna es fica a tot arreu. No té res a veure amb grups amb rendes baixes o altes. «No pot estigmatitzar», reitera Lola Bou. I posa l’exemple de turistes que van a països on el paràsit és molt actiu i el contrauen «i són persones amb alt poder adquisitiu per fer cert tipus de viatges». Altres cosa és que pacients amb menys capacitat econòmica trobin dificultats per al tractament.

    La clau, segons aclareix la dermatòloga, no és la renda sinó «la col·lectivitat». Es refereix al fet que la malaltia es passa de persona a persona. Per això els brots nombrosos es registren en centres educatius, en hospitals, gimnasos, residències d’avis, o un centre d’acollida. «La higiene no és un factor derterminant», expliquen.

    Malaltia laboral

    En el cas del centre de Madrid, l’alarma la va donar el sindicat CCOO. En altres brots també han estat organitzacions de treballadors els que han alertat sobre els casos per exigir mesures a l’administració responsable.

    Efectivament, més que una malaltia de pobres és una patologia col·lectiva i, a més, considerada entre les malalties laborals per exposició a agents biològics. La manipulació de persones grans, ingressats en un hospital o alumnes d’un col·legi exposa els professionals a contraure el paràsit que és atret, segons els experts, «per la calor» del cos humà, no per la brutícia. «Ah. I també cal tenir en compte que està considerada una malaltia de transmissió sexual per traspassar de cos a cos», recorda la dermatòloga Bou.

  • Espanya raciona la vacuna d’hepatitis A davant el brot que afecta Europa i l’escassetat de dosi

    Aquest és un article publicat per eldiario.es

    Espanya i la Unió Europea estan immerses en un brot d’hepatitis A d’àmplia expansió. Els casos s’han multiplicat per vuit des de principi d’any segons l’Institut Carlos III. Mentrestant, la vacuna específica, la principal mesura de prevenció davant d’aquests episodis, escasseja i ha de ser racionada.

    La manca de sèrums fa que, enmig d’aquest repunt de la infecció, els serveis de salut a Espanya no puguin fer front a les necessitats de vacuna contra el virus. No hi ha suficients dosis per a tots els grups als quals s’indica el seu ús. A cada comunitat autònoma han de prioritzar.

    Així, a la Comunitat de Madrid, el Centre de Vacunació Internacional ha denegat la vacuna a viatgers. «Ens han recomanat que anem sistemàticament al metge i que cuidem el que mengem», explica una de les afectades.

    A Galícia, la Xunta ha decidit suprimir la dosi de record dissenyada perquè la immunitat es prolongui durant anys. El Servei Gallec de Salut ha indicat que s’administri la vacuna a «grups de risc prioritaris». La mateixa mesura sobre la segona dosi ha estat adoptada per la Generalitat de Catalunya. L’estiu passat, la demanda de persones que viatjaven a zones amb hepatitis A endèmica també va posar en evidència les fallades de subministrament, però de manera menys aguda.

    El Ministeri de Sanitat ha distribuït unes 100.000 dosis extres entre les comunitats autònomes per racionar-les segons els grups de risc entre els quals destaquen les persones en contacte amb infectats, malalts hepàtics crònics que esperen trasplantament o professionals amb probabilitat d’infectar-se.

    Això pot deixar en segon pla a altres grups diana als quals es recomana vacunar com el dels viatgers que van a zones on el virus està més actiu o el d’homes que té relacions sexuals amb homes.

    La malaltia és considerada com a lleu, fins i tot sense símptomes, en edats primerenques i es complica a mesura que es compleixen anys. Produeix icterícia, nàusees, fatiga, falta de gana… No cronifica i es recupera totalment amb el temps. El seu contagi més habitual és per la ingesta d’aliments contaminats en tractar-se la via fecal-oral la més comuna.

    No obstant això, les dades epidemiològiques mostren que una bona part dels casos registrats són d’homes adults que mantenen relacions sexuals amb altres homes. A la Unió Europea, fins a 15 estats han declarat brots, segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC). Molts dels nous infectats són «homes adults», expliquen a l’ECDC.

    A Espanya, l’Institut Carlos III tenia declarats 2.306 casos d’hepatitis A en el recompte de l’11 de juny, segons el seu últim butlletí epidemiològic. Fa un any n’hi havia 283, és a dir, s’ha multiplicat per 8 el nombre de casos. A la Unió Europea, a l’ECDC li consten 2.660 casos fins al 15 de juny però adverteix que a la base de dades encara li falta actualitzar els registres d’Espanya o Portugal «des d’abril».

    El Centre Europeu subratlla la importància de la vacunació per prevenir noves infeccions, especialment entre adults. «La transmissió pot prevenir-se mitjançant la vacunació d’homes que tenen relacions sexuals amb homes», expliquen. Encara que també admeten que l’escassetat de producte representa un problema per a interrompre la cadena de transmissió. A part d’Espanya, Portugal, Àustria i Itàlia també estan afrontant problemes de subministrament.

    «Increment de la demanda»

    Precisament les varietats per a adults són les que estan en pitjor situació. De les vacunes específiques contra aquest virus, la comercialitzada per Glaxonsmithkline (GSK), Havrix 1440, està sota «desproveïment temporal», segons l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS). La produïda per Merck, Vaqta, també està en la llista de «desproveïment» tant en la presentació infantil com adulta, una situació estesa a països com els EUA i el Canadà. L’empresa es limita a explicar que els problemes vénen per «un increment de la demanda» que fa que hi hagi «un nombre limitat d’unitats».

    A més, l’Agència Espanyola avisa que la vacuna Twinrix, vàlida per a l’hepatitis A i B, també pateix desproveïment. Twinrix, com Havrix, són marques de l’empresa britànica GSK que només informa que «la interrupció del subministrament» es deu a «dificultats en la fabricació».

    Més enllà del cas concret d’aquests sèrums, sobre els quals el seu fabricants no donen més detalls, organismes com l’Organització Mundial de la Salut o l’Agència Europea del Medicament expliquen que quan una vacuna concreta pateix problemes de proveïment en un context de demanda creixent, sol traduir-se en una escassetat en cascada que afecta els productes anàlegs als que es recorre per cobrir les necessitats.

    Amb tot, el laboratori Merck ha informat a l’AEMPS que espera solucionar el problema al final d’agost. Glaxosmithkline també per a finals d’estiu, tot i que són declaracions subjectes a revisió. Mentrestant, l’ECDC preveu que la tendència de contagis sigui a l’alça perquè «els estats no han comptabilitzat, fins i tot, tots els seus casos».

  • Les farmacèutiques van finançar amb 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Les farmacèutiques van pagar 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016, segons les dades de la patronal del sector, Farmaindustria. El volum total va créixer cinc milions respecte al curs anterior, però el flux econòmic ha variat: els diners directes a facultatius van baixar i van augmentar els destinats a organitzacions com societats mèdiques o fundacions. És el segon any en què els laboratoris publiquen les seves transferències de valor.

    Dins el muntant global, les empreses van abonar l’any passat 193 milions d’euros per a congressos o seminaris (activitats de formació) en concepte de patrocinis, matrícules, desplaçament i allotjament de professionals. Un avanç de vuit milions d’euros en global.

    No obstant això, mirant el detall d’aquestes despeses dels laboratoris han pagat menys als metges individualment respecte a l’any anterior (112 per 119 milions d’euros), alhora que reforçaven les transferències a organitzacions per a «col·laboracions i patrocinis per a la gestió d’esdeveniments»: de 66 a 81 milions d’euros en un any. A més, les donacions a aquestes entitats també van sortir beneficiades en rebre de les farmacèutiques un polsim major de 33 a 35,5 milions d’euros.

    Entre els centenars d’organitzacions beneficiàries s’hi troben societats mèdiques de múltiples especialitats i localitzacions geogràfiques, fundacions d’hospitals públics, fundacions privades, associacions de pacients, col·legis provincials de metges i fins a universitats públiques i privades.

    En aquesta llista hi ha múltiples exemples dels àmbits sanitaris o acadèmics com les universitats Pompeu Fabra, de Saragossa, o Francisco de Vitòria, entre d’altres. Desenes de societats de reumatologia, Cardiologia, de Medicina de Família i Comunitària, pneumologia d’àmbit nacional o regional o la Societat Espanyola de Directius de la Sanitat. També centres sanitaris com l’Hospital Universitario La Paz, el Virgen del Rocío o les seves fundacions com la de l’Hospital Nacional de Parapléjicos de Toledo, la d’Investigació Biomèdica de l’Hospital Clínico San Carlos, o la Fundació de l’Instituto de Investigación de Ciencias de la Salud de Castella i Lleó.

    En el capítol d’investigació, Farmaindustria calcula que es van destinar 194 milions, quatre més que el 2015. Una altra partida que sí que ha baixat és la de prestació de serveis professionals (honoraris per serveis prestats, per exemple una xerrada, treball o assessoria), que va passar de 88 a 79 milions d’euros, segons els càlculs de les empreses.

    Revolta dels metges

    La publicació de les transferències de valor és una mesura voluntària a la qual s’han acollit els laboratoris. Justament els diners que reben els professionals sanitaris per a acudir a congressos -el viatge, l’hotel i la mateixa assistència- va causar una revolta entre els metges, ja que el Ministeri d’Hisenda considerava que aquestes quantitats havien de tributar com a remuneració en espècie i pagar impostos per elles. Sempre havia existit aquesta obligació però no existia una fórmula efectiva per detectar qui se’n beneficiava. La nova política de la patronal va donar llum a aquests pagaments, ja que es publicaran els noms dels metges.

    Ciutadans i el Partit Popular van sortir al pas al febrer i van aprovar una moció al Congrés perquè el Govern considerés aquestes quantitats lliures de tribut. L’Agència Tributària no estava per la feina, però va acabar cedint.

    El ministre Cristóbal Montoro prepara una modificació del reglament de l’IRPF per a «aclarir que els cursos de formació del personal sanitari, finançats per empreses, no estan subjectes a tributació», segons va explicar el 29 de maig. Tot i que, a partir del 2017, les farmacèutiques presentaran una llista nom a nom dels professionals als quals els paga els congressos, aquestes quantitats no influiran en la declaració de la renda.

    Les farmacèutiques que més gasten en pagaments a professionals segueixen sent les mateixes que fa un any. Destaca Janssen que supera els 40 milions i Novartis que ha de sumar als seus 35 milions els de Sandoz (la seva divisió de genèrics) o Alcón Cusí (del sector oftalmològic) el que el porta també a 40 milions. Roche supera també els 30 milions dels que 5,5 van als professionals i més de nou a les organitzacions. Pfizer va gastar més de 25 milions. Bayer va pagar 13 milions d’euros.

  • L’espera per operar-se a Espanya passa de 83 dies a 115 en sis mesos

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La llista d’espera quirúrgica del sistema sanitari s’ha disparat en sis mesos: dels 83 dies que s’havia d’esperar de mitjana al juny de 2016, s’ha passat a 115 a finals de l’any passat, segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat.

    12 mesos abans, l’espera s’havia col·locat en 89 dies i havia experimentat un lleuger retrocés en el primer semestre de l’any passat. De fet, és la primera vegada que la llista supera els 100 dies de demora des que es va començar a registrar el 2014. Aquesta llista està composta per aquells pacients que tenen programada una intervenció no urgent que necessita l’ús d’un quiròfan i «l’espera és atribuïble a l’organització i recursos disponibles», segons el defineix el Ministeri.

    D’aquesta manera, el nombre de persones que esperaven a ser intervinguts a l’acabar el desembre passat va arribar a 614.101. S’havien afegit més de 45.000. A més, la quantitat de pacients amb esperes de més de sis mesos suposa ara el 18,9% del total quan a meitats del 2016 estava en el 8,8%.

    L’estadística ministerial mostra que les llistes més llargues es registren a les Canàries amb 182 dies, Castella-la Manxa amb 162 dies d’espera i Catalunya amb 173. Per sobre dels 100 dies, bastant més de tres mesos, també estan Extremadura, la Comunitat Foral de Navarra i Castella i Lleó. A la part baixa estan el País Basc i La Rioja amb 50 dies o menys.

    L’especialitat amb més embut en els quiròfans públics és la cirurgia plàstica amb 189 dies de mitjana, seguida de la neurocirurgia i la traumatologia. També depassen els 100 dies acumulats de retard la cirurgia general, la maxil·lofacial i la pediàtrica. A l’hora de ser operat, els que més han d’esperar són aquells que necessiten una artroscòpia o corregir uns galindons. Estan en el grup d’intervencions més atapeïdes l’extirpació d’amígdales i la implantació de pròtesis de maluc.

    A més, el retard en l’atenció també s’ha deixat notar en les consultes amb l’especialista. Per obtenir una primera consulta, cal esperar, de mitjana a Espanya, 72 dies. Sis mesos abans eren 52. És a dir, pràcticament dos mesos i mig per passar per l’especialista.

  • Les vacunes que Javier Cárdenas desaprova eviten més d’un milió de morts a l’any, segons l’OMS

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Les vacunes són un producte mèdic. No estan lliures de poder causar complicacions. No obstant això, el que és segur que no fa un sèrum contra el xarampió és provocar autisme, com va difondre el presentador Javier Cárdenas. No ho fa perquè l’estudi que els va relacionar el 1998 va resultar ser un frau. Un muntatge destapat el 2006. El que sí que ha fet la vacuna d’aquesta malaltia és evitar la mort de 20 milions de persones en els últims 15 anys, segons l’Organització Mundial de la Salut.

    Les vacunes en general salven la vida d’entre dos i tres milions de persones l’any calcula l’OMS. Des que es va crear el primer sèrum immunològic contra la verola a la fi del segle XVIII, s’han anat succeint nous preparats contra diverses patologies: xarampió, poliomielitis, grip, meningitis, rubèola, varicel·la… i encara que no tots són el mateix ni igualment eficaços, els càlculs se’n van als 1.500 milions de persones que no han patit aquestes infeccions de manera mortal gràcies a ells.

    Cada vacuna és diferent

    Cada vacuna és un producte diferent en si mateix. Encara que es basin en el mateix principi d’inocular una versió atenuada d’un patogen en l’organisme per desenvolupar una resposta del sistema immunològic, no es tracta d’alguna cosa homogènia.

    Difereixen quant a eficàcia i durada. Per exemple, segons informa el Comitè Assessor de Vacunes de la Societat Espanyola de Pediatria, la vacuna contra el tètanus imprimeix un 100% d’immunitat durant, almenys, deu anys: «Són excepcionals els casos en persones vacunades», asseguren.

    No obstant això, per a la tos ferina s’accepta uns resultats del 85% «per prevenir els casos típics». A més, aquest sèrum ha resultat ser de curt recorregut. La seva longevitat ha estat «menor de l’esperada», diu el comitè. El Centre de Control de Malalties dels EUA calcula que només «3 o 4 persones de cada deu estaran completament protegides quatre anys després de rebre la vacuna». D’aquí el repunt que aquesta patologia està tenint, inclosa Espanya. L’última dosi generalitzada en els calendaris oficials és als quatre o sis anys, ja que la malaltia és especialment perillosa en nens.

    També hi ha sèrums de llarg alè immunològic. Per exemple, 25 anys per a la meningitis. A altres vacunes se’ls atribueix efectes imperibles: «Les vacunes amb virus vius atenuats solen tenir una immunitat duradora i no han d’administrar dosis repetides durant l’edat adulta», diuen els vacunòlegs. Aquí hi ha les del xarampió, rubèola i galteres. Encara que, al mateix temps, s’adverteix que la manca de contacte de la població amb les soques de virus naturals farà en el futur que s’hagin de posar dosi de record «en alguns casos com la varicel·la».

    A més, com a producte sanitari no estan exempts de provocar efectes adversos. Està descrita una encefalitis disseminada postvacunal en sèrums contra la grip o contra el xarampió. La possibilitat d’encefalitis després de la vacuna d’aquesta malaltia observat en les campanyes de vacunació està en 1 de cada 45.000 tot i que la Societat Espanyola de Pediatria assegura que les complicacions greus es donen «en un de cada milió de vacunes posades». Aquesta és la balança.

    La polèmica política

    No obstant això, les vacunes a Espanya no s’han salvat del vaivé polític. Van caure en la lluita partidista, durant els anys 2014 i 2015. La vacuna infantil de la varicel·la va desaparèixer i va tornar a cop de decisió executiva en aquest breu espai de temps. El Ministeri de Sanitat va eliminar la dosi administrada als 15 mesos en algunes comunitats autònomes com Madrid o Navarra i, per tant, el seu finançament públic.

    No es van esgrimir causes econòmiques sinó de salut: «La vacunació sistemàtica dificultaria la circulació del virus salvatge i es postula que aquesta situació conduiria a un major nombre de casos d’herpes zòster», descrivia un document de l’Agència Espanyola del Medicament. La versió adulta i més greu del virus. Així van transcórrer dos cursos (on hi va haver repunt de casos encara que no pogués establir-se de manera inequívoca la relació entre la decisió política i el creixement d’infeccions).

    Però per al 2016 el Govern va donar una batzegada i va reintroduir el sèrum a les vacunacions obligatòries: el 2016 s’immunitzaria als 400.000 nous nascuts. Sanitat va dir que el pla costaria sis milions d’euros.

    Mercat global

    Un dels arguments esgrimits per grups antivacunes és el del negoci farmacèutic de la immunització. El mercat global de les vacunes va suposar un volum de 29.400 milions d’euros el 2014, segons l’últim informe de l’OMS publicat el 2016. Ha crescut un 450% des de l’any 2000.

    Només cinc laboratoris copen el 66% de la producció: Glaxosmithkline, Sanofi, Pfizer, Merck i MSD, que s’emporten el 80% de les vendes. Això ha comportat que es produeixin situacions d’oligopoli i fins i tot monopoli per a algunes vacunes, com ha descrit l’OMS.

    «El nombre limitat de subministradors porta a un delicat equilibri entre l’oferta i la demanda», explica l’organització. Si bé admet que la producció a gran escala «permet abaixar els preus», el fet que la producció estigui en poques mans ha provocat que es produeixin episodis de desproveïment fins i tot en països desenvolupats: a Espanya s’han succeït fallades de subministrament. L’escassetat de sèrum contra la tos ferina per la caiguda de producció de Glaxosmithkline i Sanofi, situació va provocar un avís de «risc per a la salut pública» a la Unió Europea.

    El mateix va passar a l’estiu del 2016 en pujar la demanda de la vacuna contra l’hepatitis A. I semblant situació es va registrar a les farmàcies a finals d’aquest any amb el sèrum per a la meningitis B. El laboratori Glaxosmithkline es va retardar en el servei durant mesos. Només es va restablir al març del 2017.

    Amb tot, el premi Nobel de Medicina Jules Hoffman, guardonat no sense polèmica pels seus estudis sobre la immunitat, va resumir així l’aplicació de sèrums: «El gran risc amb les vacunes és no fer-les servir».

  • La sanitat pública va pagar 10 milions extres en sous de personal al servei d’una concessionària privada madrilenya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La sanitat pública madrilenya va pagar 10 milions d’euros extres en sous de personal que treballava per a un centre privatitzat gestionat per IDC Salud. Entre 2009 i 2012, el Servei Madrileny de Salut va abonar aquest sobrecost pel treball que van realitzar 123 professionals (sanitaris i no sanitaris) en un centre d’especialitats que l’administració havia assignat a la concessionària, segons consta en l’auditoria de l’hospital Puerta de Hierro, al qual pertanyien inicialment aquests treballadors.

    El moviment va ser conseqüència del trasllat de l’hospital Puerta de Hierro des de Madrid a la localitat de Majadahonda. Aquest canvi va suposar que la població de la capital que era atesa pel centre sanitari hagués de canviar d’hospital de referència. El Govern de la Comunitat de Madrid va decidir que serien responsabilitat de la Fundació Jiménez Díaz que presta servei en virtut d’un conveni amb l’empresa IDC Salud.

    Això va suposar que el centre d’especialitats depenent de l’hospital públic Puerta de Hierro passés a la gestió privatitzada d’IDC Salud. Els treballadors públics prestarien els seus serveis al centre privatitzat -al costat dels treballadors contractats per la concessionària-.

    El treball que feien aquests professionals es va calcular en un milió d’euros a l’any que havia de posar l’empresa, segons els auditors. «L’activitat que es desenvolupi pels professionals dependents del Servei Madrileny de Salut no seria en cap cas facturable a efectes del Conveni [entre la sanitat pública i l’empresa]», recull la fiscalització. I afegeix: «S’han anat descomptant 1.000.000 d’euros anuals en el cànon a abonar a l’empresa». És a dir, el pagament es feia detraient aquesta quantitat de l’abonament anual que paga la Comunitat de Madrid per la prestació sanitària que fa la Fundació Jiménez Díaz.

    El que mostra l’auditoria és que aquest càlcul va ser molt favorable per a l’empresa. En quatre anys, els sous reals van sumar 14,4 milions d’euros: 3,1 el primer exercici, 4,3 el segon, quatre el tercer i 2,8 l’últim revisat. La revisió diu que després de mirar aquests números «es dedueix que el càlcul que es va efectuar el 2009 per deduir de la liquidació de la Fundació, que es va estimar en un milió d’euros només cobreix una part de l’import realment abonat per aquest personal». El que va alertar la fiscalització, després de quatre anys de mantenir aquesta fórmula, és que, en realitat, l’Administració va posar tres quartes parts d’aquest personal durant, almenys, quatre anys.

    Comptes poc clars

    Les intervencions de l’hospital Puerta de Hierro també han revelat el poc control que s’ha fet del pressupost al centre. El 2013 es retreu que el sistema de gestió «no permet conèixer íntegrament l’import de les obligacions reconegudes per formes d’adjudicació». Amb tot, l’índex de contractació a dit, mitjançant contractes menors que permeten triar el proveïdor sense concurs, va arribar aquest any al 47% de la despesa total: 73.900.000 d’euros. Els auditors diuen que això denota «falta de planificació» encara que el que implica és contractar «eludint els procediments de concurrència«

  • Tots els mètodes que utilitzen les farmacèutiques per frenar l’entrada de genèrics al mercat

    Aquest és un article de eldiario.es

    La Comissió Nacional de la Competència sospita que els grans laboratoris taponen l’arribada de medicaments genèrics, en principi, més barats. Les seves anàlisis preliminars apunten que es donen «comportaments estratègics que restringeixen o retarden l’entrada», així que estudiaran el mercat, segons va explicar la setmana passada. Per on començar?

    Diverses anàlisis han il·lustrat com les farmacèutiques recorren a tota una bateria de recursos per dilatar l’aparició d’un genèric que estiri els preus -i els seus beneficis- cap avall: la multiplicació de patents per blindar un sol medicament, els litigis prolongats amb altres empreses, la creació dels seus propis genèrics o el pagament a fabricants perquè renunciïn a fabricar estan entre els més utilitzats. Tàctiques que s’han descrit des de la Comissió Europea fins a un recent estudi aparegut a la revista de la Societat Nord-americana d’Hematologia.

    Genèrics de marca

    Les grans marques comercials produeixen i venen genèrics. I els venen a preus de genèrics fent-se amb una quota extra del mercat: la franja que ocupen els medicaments més econòmics.

    Per descomptat, veient el rànquing de laboratoris del sector de genèrics a Espanya l’any 2016, a la llista general apareixen dins dels 10 primers en percentatge de receptes noms de gegants com Pfizer, Novartis, Sanofi, Bayer o Glaxosmithkline.

    El genèric que més es ven a Espanya és l’Adiro, que comercialitza la gran farmacèutica Bayer. Es tracta d’àcid acetilsalicílic. El mateix que l’Aspirina de Bayer encara que en menor concentració. S’usa per a pacients que han tingut un episodi cardíac agut.

    Renovació de productes antics

    Un laboratori que està venent cert medicament sota patent modifica d’alguna manera la molècula o la combina amb un altre principi o tractament per justificar una nova patent que allargui la seva exclusivitat. Reverdeixen (evergreening) el seu principi actiu. Així que fins i tot si algun competidor litiga contra la patent, el procés es dilata.

    En aquest sentit, un informe de la Comissió Europea explicava ja l’any 2009 que les empreses registren un «gran nombre de patents relacionades amb una única medicina» que, de vegades, portaven a plets amb companyies de genèrics. La CE comptabilitzava 700 casos que van acabar amb 200 acords on els grans pagaven als petits.

    Pagament per no competir

    Les farmacèutiques paguen quantitats a les empreses de genèrics que podrien suposar una competència si traguessin productes, una vegada que la patent ha deixat de blindar el medicament. D’aquesta manera es retarda l’entrada en el mercat d’altres varietats, en principi, més barates que les de la firma comercial.

    La patronal de les fabricants de genèrics, AESEG, es queixa que «la igualtat de preus» que va decretar el Govern en un decret del 2011 i que impedeix superar un preu de referència per als medicaments amb un mateix principi actiu (sigui comercial o genèric) ha menyscabat la raó de ser de la medicina genèrica que es basa, precisament, en la diferència de preu (més barats si és el cas).

    AESEG assegura que la quota de mercat a Espanya d’aquests principis lliures de patent està en el 20%, enfront del 25% general d’Europa, i «un 40% pel que fa a unitats venudes, molt lluny del 60% a escala continental». Els primers de la llista són els laboratoris espanyols Cinfa i Normon i l’israelià Teva. No obstant això, l’associació empresarial no ha contestat específicament al que espera de la investigació de Competència.

    Igual línia ha pres la patronal dels grans laboratoris Farmaindústria que, de moment, no té previst fer comentaris. Esperen «que la CNMC faci l’estudi que ha anunciat».

    Preus i marges de benefici

    Sí que ha aportat la seva anàlisi la directora de l’organització Salut per Dret, Vanessa López, que no dubta a qualificar el pla de la Comissió de «molt important», ja que «està dient que cal revisar el sistema de preus i marges on radica el problema de l’accés als medicaments». En la seva opinió, en el mercat dels fàrmacs «es dóna un monopoli on els laboratoris marquen els preus. Tenen la paella pel mànec».

    López analitza que la legislació actual permet «estendre aquest monopoli» mitjançant la prolongació de les patents. «Des de l’ampliació mitjançant petites modificacions o combinacions fins als denominats certificats complementaris de protecció». Les patents poden durar 20 anys, però aquests certificats permeten prorrogar cinc mai «per intentar compensar tot el procés d’autorització sanitària» que resta temps a la comercialització.

    Una altra disposició legal a favor d’aquest sistema és l’exclusivitat de dades que empara la Llei del Medicament. Això fa que els laboratoris no hagin de compartir les dades del procés de creació d’una molècula fins deu anys després de la seva autorització. Sense aquestes dades, no es pot crear un genèric, ja que els medicaments sense patent han de demostrar una equivalència amb l’original. «Aquesta disposició és pròpia de la Unió Europea», recorda Vanessa López.

    La Comissió Europea va explicar que «aquests retards són importants, ja que el preu dels genèrics durant el primer any després de la pèrdua d’exclusivitat va ser, de mitjana, un 25% més baix que el de la marca comercial. Al cap de dos anys, estava un 40% per sota». Els preus de les marques també cauen després de l’entrada de genèrics.

    No obstant això, en la seva anàlisi, la CE reconeix la necessitat de les patents per protegir la investigació que fan els laboratoris tot i que la directora de Salut per Dret difereix en el fet que «el blindatge desincentiva la investigació: Per què hauria de desenvolupar una altra medicina si es pot esprémer econòmicament aquesta?».

  • La xarxa d’hospitals privatitzats que va muntar Esperanza Aguirre va permetre el descontrol de la despesa

    Aquest és un article de eldiario.es

    La candidata del Partit Popular a les eleccions autonòmiques de Madrid el 2003, Esperanza Aguirre, va planejar convertir-se en presidenta a cop d’hospitals. En va prometre set de cop. A canvi, va obrir el sistema sanitari al capital i la gestió privats d’empreses concessionàries. Les societats avançarien els diners i construirien els edificis per un cànon anual de diners públics que es perllongaria 30 anys.

    Aguirre juntament amb el seu conseller de Sanitat, Manuel Lamela, va assignar 2.280 milions d’euros a aquest pla. Una pluja de diners públics a la qual van acudir essencialment empreses constructores, algunes d’elles esquitxades més tard per casos com Gürtel o Púnica. El sistema l’investiga ara el jutge Eloy Velasco sota la sospita que la partida per donar a conèixer els nous hospitals es va utilitzar per finançar al PP de Madrid.

    Pagaments extres en secret i caos comptable

    Les concessionàries es van quedar amb els serveis no sanitaris: gestionaven la neteja o el manteniment de l’edifici que podien al seu torn treure a contracta. També el lloguer dels espais dedicats a restauració o comerços.

    La manera de funcionar dels hospitals ha merescut els retrets de la Càmera de Comptes de Madrid, l’òrgan fiscalitzador de la regió, que va desvetllar la manera com el Govern d’Aguirre va autoritzar que es pugés el cànon que les arques públiques pagaran fins al 2035.

    Amb els hospitals ja oberts i la reelecció d’Aguirre guanyada el 2007 (va inaugurar els edificis tant si estaven operatius com si no), les constructores van protestar perquè, deien, no els sortien els comptes. En una decisió no publicada del Consell de Govern del setembre del 2010, la presidenta va accedir a pagar-los un extra i a pujar el cànon durant dècades.

    Ho van anomenar «restabliment de l’equilibri econòmic-financer de la concessió». L’extra va sumar més de quatre milions d’euros per «sobrecostos» en l’obra i l’increment del cànon anual –que suposava el pagament d’uns 80 milions– d’un 2,4% per la resta d’exercicis fins a l’any 2035. Aquesta decisió de l’equip d’Esperanza Aguirre es va saber gràcies a un informe de la Càmera de Comptes, del 2012.

    Aquest mateix òrgan va dictaminar el 2013 el desori en els comptes que presentaven aquests centres. La Càmera reprovava que els balanços eren signats per persones que no tenien potestat per fer-ho. També considerava que algunes directives dels centres no consignaven bé les «aportacions de socis», que en aquest cas inclouen les transferències de la Comunitat de Madrid per al funcionament sanitari. En el cas de la Infanta Sofía, faltava «informació sobre arrendaments i altres operacions, instruments financers, ingressos i despeses financeres que, segons les dades recollides en altres estats, existeixen».

    A més, en aquest document es mostrava que l’hospital del Tajo presentava unes pèrdues de 49 milions d’euros, el que el deixava a la vora del col·lapse financer.

    Hospitals per a tots

    El Pla d’Infraestructures Sanitàries 2003-2007 al què pertany aquesta xarxa va anunciar finalment no set, sinó vuit centres. Després d’accedir a les peticions de l’alcalde de la ciutat de Parla, el socialista Tomás Gómez, per col·locar allà un dels seus centres, Aguirre es va trobar amb la protesta del municipi de Valdemoro, en mans del PP. De fet l’alcalde de Valdemoro fins a la victòria d’Aguirre era Francisco Granados, ara a la presó preventiva per la trama Púnica, qui va ser reclamat per la presidenta per al seu Govern.

    Així que la salomònica decisió va ser construir dos hospitals separats per 14 quilòmetres. Menys de 15 minuts amb cotxe. El de Valdemoro va servir per assajar la privatització total: construcció, administració i serveis sanitaris. El sistema obligava als ajuntaments agraciats a cedir la parcel·la perquè la concessionària aixequés el centre.

    Una vegada engegada la maquinària, les concessions han viscut una muntanya russa. L’hospital del Tajo a Aranjuez es va adjudicar a Constructora Hispánica – ara sospitosa habitual en casos de corrupció– que més tard va vendre la seva gestió no mèdica al grup Essentium. Aquest conglomerat exerceix el control mitjançant la seva companyia Assignia. El polític que va adjudicar aquest hospital el 2005, Manuel Lamela, va acabar en el consell d’administració d’Assignia.

    Un altre dels hospitals nascuts d’aquest pla va ser la Infanta Leonor al barri de Vallecas, a Madrid. Va ser adjudicat a la unió empresarial del grup Begar de José Luis Ulibarri –imputat en el cas Gürtel– i a Ploder Uicesa, que ha fet fallida. A l’altra banda de la regió, la Societat Concesionaria Hospital del Norte (l’Infanta Sofia d’Alcobendas) està participada per Acciona i Cofely Espanya.

    El disseny engegat pel PP de Madrid ha permès que, mentre les constructores perdien interès per la concessió, s’han desfet de les seves obligacions. En paraules d’algunes concessionàries quan decideixen vendre, es tracta d’»inversions madures».

    FCC explotava l’hospital del Sud-est a Arganda mitjançant Globalvia que al gener d’aquest any ha venut els seus drets a Aberdeen Infrastructures, una societat del fons Lloyd’s. Aquest fons ja havia adquirit les participacions d’OHL a l’hospital pel que domina el 100% de la concessió.

    El mateix Lloyd’s va comprar gairebé la meitat de les accions que Sacyr posseïa en altres dos d’aquests hospitals electorals: l’Infanta Cristina a Parla i el de l’Henares a Coslada per 90 milions d’euros el març del 2014.

    El pla va ser considerat un èxit per Aguirre i el seu equip. Tant que per a la següent tanda d’infraestructures, l’hereu de Lamela, Juan José Güemes, va fer una presentació a l’hotel Ritz de Madrid sota el títol «oportunitats de negoci». Es buscaven contractistes per als hospitals de Móstoles, Torrejón i Collado Villalba. En aquesta ocasió la concessió seria total: tots els serveis, sanitaris inclosos, van ser privatitzats.

  • Ciutadans proposa que els diners que paguen les farmacèutiques als metges per a congressos no tributin

    Aquest és un article de eldiario.es

    Ciutadans vol que el Govern decreti lliure d’impostos els diners que les farmacèutiques paguen als metges perquè assisteixin a congressos o seminaris. Així ho ha registrat el grup a la Comissió de Sanitat en una iniciativa per la qual insta que es considerin «exemptes de tributació les transferències de valor dedicades a formació». Aquestes partides van sumar uns 119 milions d’euros el 2015. Segons el sistema actual, encara que sigui pagament en espècie, tributa en l’IRPF.

    Ciutadans argumenta que aquestes quantitats vénen a suplir una obligació de l’Estat: «Afrontar les despeses de la formació continuada hauria de ser tasca del propi sistema nacional de salut», diuen i que el muntant econòmic que comportin no hauria d’influir en la declaració dels professionals que el rebin. Dins d’aquestes partides incorpora «els pagaments de les inscripcions» així com «les despeses de trasllat i allotjament». Exclou la manutenció.

    «Transferències de valor» és el nom que reben els fons que els laboratoris abonen a professionals o organitzacions perquè desenvolupin estudis amb els seus productes, prestin serveis, organitzin esdeveniments o acudeixin a congressos i seminaris. El total es va conèixer per primera vegada l’any 2016 (amb dades d’un any abans) i va ascendir a gairebé 500 milions entre les 190 empreses adscrites, segons Farmaindústria (d’aquí van sortir els 119 de formació).

    La publicació d’aquestes dades va permetre conèixer com els grans laboratoris distribueixen els diners. Així Novartis va destinar 10,2 milions a «activitats formatives i reunions cientificotècniques». Roche: 5,2, Bayer: 2,7 milions, MSD: 5,99 o Janssen: 15 milions sota l’epígraf «contribució a les despeses d’assistència a esdeveniments». La casuística és tan variada que hi ha professionals que apareixen amb un abonament de 130 euros i altres amb diversos milers. Molts no van accedir a què aparegués el seu nom i es va mostrar un agregat de tots ells.

    El que pretén Ciutadans és que aquestes quantitats rebudes no els obliguin a pagar impostos després al ser uns diners conegut i associat a cada professional. Així no tindrien problemes a autoritzar la publicació de les dades, diuen. Els arxius facilitats per les empreses -de forma voluntària- no han modificat les característiques o naturalesa dels pagaments, només els ha col·locat en el domini públic.

    Conflicte d’interessos

    La formació continuada dels professionals sanitaris sí que està recollida i reglada pel Ministeri de Sanitat. A més, les comunitats autònomes (que tenen les competències sanitàries) disposen de plans de formació en un nivell o altre on, fins i tot, es detallen les tarifes.

    Sanitat explica oficialment que aquest és un «procés permanent a què tenen dret i obligació els professionals sanitaris (…) destinat a actualitzar i millorar els coneixements, habilitats i actituds dels professionals sanitaris davant l’evolució científica i tecnològica i les demandes i necessitats , tant socials com del propi sistema sanitari».

    A més, davant la proliferació de cursos i plataformes per accedir al coneixement, la Comissió de Formació Continuada és l’encarregada d’»harmonitzar» el procés entre les administracions sanitàries. Entre una de les seves funcions, ha establert una sèrie de criteris per a acreditar els cursos per a sanitaris.

    Un dels requisits que ha establert, amb la idea de dificultar connivències entre empreses farmacèutiques i professionals de la salut, és no certificar els cursos impartits per «entitats comercials». Tampoc poden col·locar els seus logotips en material docent si actuen com a patrocinadors. Els ponents han d’explicar clarament si tenen relació amb l’empresa que patrocini l’esdeveniment.

  • Sanitat reconeix grans diferències entre comunitats autònomes a l’hora de tractar els malalts d’hepatitis C

    Aquest és un article de eldiario.es

    El Ministeri de Sanitat reconeix que hi ha grans diferències pel que fa al nombre de pacients tractats pel Pla Nacional per a l’Hepatitis C, segons la comunitat autònoma. Les dades presentades pel Ministeri reflecteixen que entre la regió amb més pacients atesos per milió habitants i la que menys hi ha un 360% de variació.

    «El pla encara està en marxa. En 22 mesos ha arribat a 65.000 pacients» [estava previst per més de 50.000], ha dit aquest dimarts el secretari general de Sanitat, José Javier Castroleza en una compareixença parlamentària. No obstant això, la distribució d’aquests tractaments ha estat molt dispar. La comunitat autònoma amb més pacients atesos ha arribat a una taxa ponderada de 2.492 persones per milió d’habitants. La que menys, s’ha quedat a 692. No es pot saber quin és quin, ja que les dades ofertes pel ministeri, encara que dividides i presentades «per CCAA» no indiquen els noms sinó que es limiten a numerar de l’1 al 18.

    «No sabem com s’han distribuït per comunitats. No sabem qui tracta més i qui menys», es queixa el portaveu del PSOE, Jesús Maria Fernández, a la comissió de Sanitat. «Hi ha manca de transparència del pla que tant [diners] els costa als espanyols», ha rematat.

    El Govern s’escuda en el fet que les xifres concretes han de ser aportades, en tot cas, pels Executius autonòmics que tenen les competències en l’assistència sanitària directa als infectats. La mitjana nacional és de 1.353 per milió d’habitants.

    «Accés massiu i prioritzat»

    El secretari general ha volgut subratllar que «cada mes 3.000 persones comencen el tractament. 100 al dia es veuen lliures del virus de l’hepatitis C. En cap altre país del món hauria estat possible aquest pla a cost zero per als pacients».

    Un dels membres del comitè que va redactar el pla, el doctor Albilla, ha assegurat que el «major assoliment ha estat l’accés massiu i prioritzat de la població als tractaments lliures d’interferó».

    El pla estratègic per a l’hepatitis C es va crear al maig del 2015 després de mesos de reclamacions per part dels malalts que veien com es racionaven els nous fàrmacs -sense aquest interferó- contra el virus. Fàrmacs de gran eficàcia (en la pràctica curen una malaltia fins ara considerada crònica i moltes vegades mortal), però amb un alt cost econòmic.

    Població penitenciària

    A més de la població en general, una de les crítiques més repetida ha estat l’atenció als reclusos, un grup molt afectat per aquesta patologia del fetge. La qüestió és que les institucions es passen la pilota sobre qui ha de pagar els medicaments: comunitats autònomes o administració general.

    Així, dels oficialment reconeguts 5.000 infectats a les presons, els tractaments han arribat a 1.215 persones, segons ha especificat Sanitat. «Són un objectiu principal per la seva alta transmissió. Tenen una pena de privació de llibertat. Cap més», li han criticat des de l’oposició al secretari Castroleza.