Just Deploy It!

Autor: Sònia Calvó

  • «Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions en la salut mental i física»

    46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb Hugo Vásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.

    Què entenem per habitatge?

    Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.

    Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?

    H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.

    Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?

    H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.

    Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.

    També en relació a la cura dels infants?

    H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.

    A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.

    Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.

    H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.

    Hugo Vásquez i Andrés Peralta, investigadors del l’Agència de Salut Pública / ©SANDRA LÁZARO

    Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.

    H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.

    Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?

    H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.

    A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.

    Recentment hem vist la creació del Sindicat de Llogaters.

    H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.

    A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.

    H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.

    Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?

    H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.

    A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.

    Andrés Peralta / ©SANDRA LÁZARO

    Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?

    H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.

    A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.

    Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?

    H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.

    A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.

  • El CIE de Barcelona no proporciona l’atenció mèdica necessària als seus interns amb problemes de salut mental

    Un estudi alerta que al CIE de Barcelona els interns amb problemes de salut mental no reben l’atenció que haurien per llei. Quan un migrant entra en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), el servei mèdic ha de fer-li un reconeixement, així com un informe de lesions. L’objectiu d’aquest procediment és poder identificar persones malaltes, físicament o mentalment, i veure quin tractament necessiten o si és preferible que siguin traslladades a un hospital.

    No obstant això, segons la Fundació Migra Studium, entitat que visita amb regularitat el CIE de la Zona Franca de Barcelona, ​​durant els dos últims anys han trobat interns amb trastorns psíquics al costat d’altres que no tenen, una situació que va en contra de la normativa vigent. El Govern espanyol ha reconegut aquest mateix dimecres que no està complint amb el reglament en aquest sentit en els CIE d’Algesires i Tarifa. A això caldria sumar-li, segons Migra Studium, el de la capital catalana. El que estableix la normativa és la «separació de la resta dels interns» d’estrangers que presentin una malaltia física o psíquica.

    A més, tal com apunta l’informe, la situació d’aquests malalts és la causa, de vegades, de «greus distorsions en la convivència» amb la resta d’interns, amb la policia i amb el personal del CIE. Quan es donen aquests conflictes, l’entitat denuncia que no es té «prou en compte» l’estat de salut de les persones, ni en la sol·licitud policial de l’internament ni en l’autorització judicial. Pel que asseguren que hi ha «greus deficiències» en l’atenció mèdica de les persones amb problemes de salut mental dins del CIE.

    En les visites de l’entitat al CIE també han trobat casos de persones amb VIH i malalties cròniques. A finals de març es van donar a conèixer dos casos de tuberculosi, una malaltia molt contagiosa, al CIE de Barcelona.

    El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, així com el relator especial sobre Drets Humans dels Migrants, avisen que la privació de llibertat és perjudicial per a les persones amb algun tipus de discapacitat física o psíquica. A més, tornar-les al seu país d’origen interromp el tractament i el seguiment que s’està fent a aquestes persones. El Síndic de Greuges considera que el CIE «no garanteix l’atenció psiquiàtrica que requereix l’intern», en referència a Hoecein, un jove que va presentar «idees suïcides» i que havia estat en tractament psiquiàtric a l’hospital de Sant Boi.

    Avui dia, es desconeix quin percentatge suposen els interns amb problemes de salut mental dins dels que dormen diàriament en aquests centres. L’any 2016 van passar 640 persones pel de Barcelona.

    Manca d’accés continuat a l’atenció mèdica

    Una altra de les denúncies de Migra Studium és que l’atenció mèdica als CIE està lluny de ser 24 hores al dia, tal com estipula el reglament d’aquests centres. Haurien d’estar preparats per a una «atenció permanent i d’urgència» en l’àmbit mèdic i també farmacològic, però, en canvi, des de la plataforma Tanquem els CIE asseguren que l’atenció és únicament als matins, de 9 h a 15 h, de dilluns a divendres.

    La no existència d’atenció sanitària fora dels horaris previstos, el poc temps d’atenció, el desconeixement per a la sol·licitud de visat… Són algunes de les queixes que han transmès els interns a la fundació i que plasmen en l’informe. No obstant això, en general, i segons Migra Studium, els interns valoren com «correcta» l’atenció rebuda.

    Sí que es queixen de la manca de roba, calçat i productes d’higiene personal. La queixa més generalitzada i reiterada és en relació a l’alimentació, ja sigui per repetició de pastes i fregits o per l’absència de menús adaptats per celíacs, diabètics o hipertensos. L’entitat assegura que molts interns diuen haver perdut pes a causa de la mala alimentació del centre.

    Dificultats en l’accés al part de lesions

    Les últimes protestes al CIE de Barcelona van tenir lloc en els mesos d’octubre i novembre de l’any passat. Des de Tanquem els CIE es va demanar una investigació sobre possibles agressions a interns després del motí. Dos interns consultats per la plataforma van denunciar agressions durant el trasllat a la seva cel·la després de l’intent de fugida. De les prop de 40 persones que van participar en les protestes, 35 estaven sent visitades per Migra Studium i, asseguren, que únicament en un cas van poder accedir a l’informe de lesions. Encara que segons estableix el reglament del CIE s’ha de redactar un informe de lesions de cada intern, tant en el moment d’ingrés com el de sortida, els interns relaten dificultats per accedir al seu propi informe de lesions.

    267 de les 290 agressions sofertes pels interns en els Centres d’Internament d’Estrangers de tot l’Estat van tenir lloc al de Barcelona, ​​segons dades del Govern. No obstant això, aquestes xifres no distingeixen entre interns que han resultat ferits «com a conseqüència de l’agressió d’un altre intern» o per «lesions causades en els enfrontaments amb la Policia Nacional».

  • Els professionals de l’atenció primària reivindiquen recuperar la dotació de personal

    Si bé el CAP Can Vidalet d’Esplugues va ser el primer a queixar-se de la manca de recursos i dels endarreriments de les esperes per ser visitat, ara ja no és l’únic. 47 centres d’atenció primària, un CUAP i l’Ajuntament de Viladecans s’han adherit a un manifest de consens. Sota el lema «Millorar el sistema sanitari: enfortir l’atenció primària», s’han presentat les exigències dirigides al Departament de Salut i que demanen que es duguin a terme en el termini d’un mes. Unes reformes que consideren «imprescindibles i urgents» en un sistema d’atenció primària «col·lapsat». El document està signat per entitats com l’AIFiCC, el TSCAT, la CONFAVC, la FAVB i la CAMFiC.

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al «desitjable» 25%. Segons expliquen, amb aquests recursos es podrà plantejar una bona atenció als centres d’atenció primària, sinó, «no serà possible que la ciutadania rebi l’atenció que necessita i mereix». La presidenta del FoCAP, Nani Vall-Llossera ha manifestat que l’»atenció primària necessita mesures contundents i específiques que reverteixin les retallades».

    «No pot ser que l’atenció primària no sigui l’eix central. Volem ser la porta d’entrada al sistema sanitari, ja que som qui tenim una visió més global de les persones i del seu estat de salut», assegura Marta Rafael, infermera i vicepresidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Per això demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. Afegeixen, que els directius han de mantenir l’activitat assistencial dins dels seus equips.

    En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega «insuportable» que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost. «Els canvis de professionals desorienten i donen desconfiança entre els pacients», opinen. Mentre esperen resposta del Departament de Salut, buscaran augmentar el nombre d’adhesions al manifest.

    Marta Rafael (AIFiCC), Dolors Forés (CAMFiC), Nani Vall-Llossera (FoCAP) i Tamara Sancho (Rebel·lió Atenció Primària) durant la roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

  • «No podem evitar el dolor per la mort d’un fill, però podem acompanyar la família»

    Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos Pediátricos.

    Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.

    «Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.

    Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.

    La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA

    “No estem preparats per entendre que els nens es moren”

    «Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».

    La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».

    Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».

    Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.

    A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».

    El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Deixar anar

    Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.

    Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.

    Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.

    Referents professionals

    Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.

    Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

  • Barcelona posa en marxa una campanya sobre el dret a l’avortament davant la desinformació entre joves

    Més del 80% de les dones enquestades no saben que avortar és gratuït i dos de cada tres menors tenen una informació equivocada sobre el dret a l’avortament dels menors de 18 anys. Això conclou una enquesta realitzada a més de 200 dones de Barcelona per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears i el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS).

    Davant d’aquesta desinformació, des de l’Ajuntament de Barcelona han iniciat la campanya ‘L’avortament: una opció i també un dret’, que busca prevenir i reduir els nivells d’infeccions de transmissió sexual (ITS) –sobretot sífilis i gonocòccia– i també la taxa d’embarassos no desitjats entre joves. La campanya consistirà en el repartiment de fullets informatius en centres d’atenció sanitària, però també en centres d’atenció a la infància i l’adolescència, d’atenció a la dona o la diversitat, entre d’altres. Des del consistori es mostren preocupats, ja que l’11,6% dels joves barcelonins no fan servir cap mètode contraceptiu en les seves relacions sexuals. La campanya s’emmarca en l’estratègia compartida de Salut Sexual i Reproductiva de Barcelona dissenyada pel Consorci Sanitari de Barcelona, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i diverses entitats socials.

    Segons una enquesta realitzada per l’Ajuntament de Barcelona a 1.500 joves de la ciutat d’entre 15 i 34 anys, un 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Una xifra, però, que ha disminuït en relació a l’any 2002, quan un 22,6% afirmava haver utilitzat aquest mètode. L’1% també defensa la tècnica de «la marxa enrere» com a mètode contraceptiu.

    Què diu la llei?

    “L’objectiu és revertir aquest desconeixement amb una informació clara i concisa”, ha explicat la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, ho atribueix als últims canvis legislatius pel que fa a l’avortament. Actualment la Llei orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs estableix que tota dona pot decidir interrompre el procés de gestació de manera gratuïta en un centre de salut del sistema públic. Tot i el que estableix aquesta llei, el 30% de les joves creuen que només es pot avortar en casos de violació, malformació del fetus o perill per a l’embarassada.

    En el cas de les dones majors de 18 anys, la interrupció voluntària de l’embaràs es pot realitzar fins a les primeres 14 setmanes de gestació; ampliable fins a les 22 setmanes per causes mèdiques relacionades amb la salut de la dona o del fetus. En el cas dels menors d’edat, es marca el mateix calendari que amb les persones majors d’edat, però amb la diferència que cal l’autorització expressa del pare, la mare o el tutor legal. Aquesta autorització és necessària des que l’exministre Alberto Ruiz-Gallardon va introduir un canvi legal l’any 2015 que obligava a les menors d’edat a tenir el consentiment informat dels pares o tutors legals. Segons l’enquesta, el 34% de les dones enquestades no sap que aquesta autorització és obligatòria.

    Aquesta obligatorietat del consentiment informat per part d’un adult provoca en moltes ocasions pors i dubtes entre les noies menors d’edat. Per això des del consistori recorden l’existència del Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS), que ofereixen suport emocional, legal i sanitari de manera gratuïta i confidencial a noies embarassades. Segon Jordi Baroja, director del CJAS, «cada dia, en totes les intervencions grupals que fem amb adolescents i joves, constatem que hi ha informacions molt errònies sobre l’avortament, sovint fent referència ja no a la llei del 2010 de Zapatero, sinó a l’anterior, la de 1985, i això ens amoïna». L’any 2016, aquest centre va atendre a 2.334 joves i adolescents.

    El novembre del 2015, el plenari municipal va aprovar per àmplia majoria el rebuig a l’última reforma del PP i va instar l’Ajuntament a garantir la informació i l’assessorament a totes les dones per garantir el seu dret a l’avortament.

    Ciutat Vella i Nou Barris, per sobre de la mitjana d’embarassos en noies adolescents

    Els embarassos en noies adolescents estan molt per sobre de la mitjana de Barcelona als districtes de Ciutat Vella i Nou Barris. Mentre que la taxa d’embarassos a la ciutat és de 19,1 casos per cada 1.000 dones d’entre 15 i 19 anys, a Ciutat Vella puja fins als 26,3 casos i despunta a Nou Barris, amb 29,2. Aquestes xifres s’associen al fet que el nivell d’informació i formació varia en funció de l’estatus i el nivell de desigualtats socioeconòmiques. Des de l’Ajuntament recorden que aquesta maternitat precoç «dificulta el desenvolupament personal i social de les dones, a més de limitar les seves possibilitats de formació i d’accés al món laboral».

  • La Fundació Vicki Bernadet premia l’autobiografia de James Rhodes sobre abusos sexuals infantils

    La Fundació Vicki Bernadet, dedicada a l’atenció a les persones que han patit abusos sexuals durant la infantesa o l’adolescència, reconeix amb el premi Fada a la Cultura 2017 a James Rhodes pel llibre autobiogràfic Instrumental.  El premi, que s’entrega de manera bianual, vol reconèixer les obres que han col·laborat a lluitar contra els abusos sexuals infantils a través de la literatura, la música, el periodisme o les arts escèniques i audiovisuals.

    Rhodes, guanyador de l’edició d’enguany, és un concertista de piano clàssic que, a través del llibre, explica els abusos que va patir per part del seu professor de gimnàstica quan tenia cinc anys i els seus intents de suïcidi. «És un text valent, honest i sense concessions que és capaç, al mateix temps, de commoure al lector i de fer-li comprensible situacions i actituds complexes», expliquen els membres del jurat. «És una aproximació molt precisa dels efectes dels abusos sobre una persona concreta, sobre el pes del sentiment interioritzat de culpa i sobre el silenci social que ho oculta», destaquen. El llibre ofereix una visió optimista del futur de les persones que han patit abusos sexuals.

    El premi finalista ha estat per Chelo Álvarez-Stehle pel documental Sorres del silenci: onades de valor, que denuncia el tràfic sexual a Àsia i a Amèrica Llatina a través del testimoni de dones supervivents. Aquest film va fer reviure, també, els abusos sexuals que l’autora va patir quan era petita. Des de la Fundació destaquen el fet que «a través d’una estructura narrativa intel·ligent i sensible és capaç de posar en relació la mirada més genèrica i periodística amb la mirada interior, introspectiva i emocional. Es tracta d’un viatge interior on la realitzadora, a través de les situacions extremes de vinyes llunyanes, arriba a la platja de la seva infància per trencar el silenci de l’abús patit en la infància».

    La presidenta i fundadora de la Fundació, Vicki Bernadet, destaca «la importància d’un premi com el Fada per arribar des de la cultura a un públic més ampli i sensibilitzar sobre un tema tan difícil de tractar socialment com són els abusos sexuals a la infància».

    L’any 2015 la Fundació va atendre 857 demandes d’informació, 374 visites d’acollida, 261 teràpies psicològiques individuals, 16 persones en grups terapèutics i 36 atencions jurídiques. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins. Segons Laura Rodríguez, coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació, el secretisme al voltant dels abusos sexuals és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé, per això «el primer pas per trencar el tabú que hi ha a la societat és reconèixer-ho i explicar-ho».

    Entrada de la Fundació Vicki Bernadet / ©SANDRA LÁZARO

  • El virus de la SIDA, controlat per primera vegada gràcies a una vacuna

    Cinc persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) han aconseguit, per primera vegada, mantenir estable la proliferació vírica –sense que es multipliqui el virus del VIH– durant períodes llargs de temps gràcies a una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac. Habitualment quan els pacients deixen de prendre el tractament, la medicació antiretroviral, el virus rebrota al llarg de les primeres 4 setmanes, però aquests pacients porten entre cinc setmanes i set mesos sense prendre fàrmacs antiretrovirals i amb uns nivells pràcticament nuls del vírus. Això podria demostrar que el sistema immunitari de les persones amb VIH es pot reeducar sense necessitat de prendre antiretrovirals.

    L’estudi, que continua obert, vol descobrir ara com augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en més pacients. Actualment compta amb 15 persones amb VIH que han rebut una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac destinada a “despertar” el virus “adormit” dins de l’organisme. Aquest era un dels principals problemes fins ara, ja que el reservori viral està format per cèl·lules infectades pel VIH que es mantenen latents dins de l’organisme però que, per culpa de la seva inactivitat, no poden ser detectades pel sistema immunitari i per això el tractament no pot interrompre’s mai.

    Per José Moltó, metge i co-investigador principal de l’assaig, “aquesta és la primera vegada que una vacuna terapèutica contra el VIH ha demostrat ser capaç de controlar el virus en els pacients infectats pel VIH un cop ha parat el tractament”. Moltó puntualitza, però, que “malgrat que aquestes persones diem que controlen el virus, no es pot dir que hagin estat curades perquè encara som capaços de detectar virus en tots ells”.

    La coordinadora i co-investigadora principal de l’assaig, Beatriz Mothe, apunta l’èxit a la combinació de tres factors. Segons Mothe es tracta, d’una banda, d’haver iniciat el tractament antiretroviral res més haver-se infectat les persones gràcies al tractament precoç. “Això ha permès que la quantitat de virus residual ja reduïda pel tema del tractament antiretroviral hagi estat molt baixa”, diu. Un segon factor és la vacuna utilitzada, capaç de “reeducar el sistema immunitari cap a unes zones del virus que són rellevants per evitar la dispersió de la malaltia”. Per últim, el fàrmac utilitzat, el Romidepsina, ha permès reactivar el virus del reservori viral. “És com si s’hagués aconseguit per una banda debilitar el virus i per l’altra reforçar el sistema immunitari dels pacients, de manera que reaccioni de forma efectiva davant els intents del virus de repuntar i fent desaparèixer de nou la càrrega viral” explica la investigadora.

    El grup d’investigadores de l’assaig clínic / IRSICAIXA

    L’estudi no ha conclòs encara: “Ara hem d’aconseguir entendre com podem augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en tots els pacients; ja sigui amb vacunes millors, amb cicles repetits de dosis inferiors de fàrmacs reactivadors o amb altres productes que estan en desenvolupament. Hi ha moltes preguntes encara per contestar», diu Moltó, que es mostra esperançador en relació a poder una vacuna terapèutica de la sida.

    Els resultats s’han presentat en una Conferència sobre Retrovirus I Infeccions Oportunistes a Seattle (Estats Units). L’assaig clínic l’ha coordinat l’Institut de Recerca IrsiCaixa i l’han dut a terme els hospitals de Can Ruti i el Clínic, en el marc de l’Hivacat, el programa català per desenvolupar una vacuna terapèutica contra la sida.

  • «On es juga de veritat la salut no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones»

    Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.

    Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?

    El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.

    El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.

    Com per exemple?

    Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.

    Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?

    Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.

    Ariza opina que molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials també estan vinculats / ©SANDRA LÁZARO

    Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.

    El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.

    Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?

    El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.

    Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?

    Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.

    «L’educador social té un gran paper perquè també és educador de la salut» explica Ariza / ©SANDRA LÁZARO

    Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?

    Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.

    Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.

    El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.

    Per acabar, què recomanes als alumnes?

    Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.

  • Un miler de persones protesten a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí

    La saturació de les urgències a l’Hospital Parc Taulí ha mobilitzat aquest dijous a la tarda prop d’un miler de persones al carrer, a Sabadell. Entre crits de «Comín tranquil, t’atendrem al passadís» o «A urgències se li acaba la paciència», els manifestants -bona part d’ells professionals sanitaris-han pres com a punt de partida d’un recorregut les Urgències del centre i des d’allà han marxat pels carrers, tallant la Gran Via al seu pas.

    Una de les assistents és Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT). Merino explica a aquest diari, mentre camina al pas de la manifestació, que els treballadors pateixen dia rere dia el col·lapse a les urgències i reivindica «més recursos per la sanitat, no derivar a la privada i més llits per poder drenar aquestes urgències». «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamenta. Maria José del Rio, auxiliar d’infermeria, també es queixa de la manca d’espai i de recursos humans i assegura que la situació ha empitjorat des de les retallades. «Tenim els pacients ingressats a urgències durant diversos dies a l’espera que un llit s’alliberi i el puguem traslladar», denuncia.

    A banda de professionals sanitaris, també han assistit a la protesta membres del col·lectiu Iaioflautes o de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a més de personalitats polítiques com ara les cupaires Anna Gabriel o Eulàlia Reguant.

    Més de 300 urgències diàries

    La manca de recursos (llits i personal), les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i la infravaloració de l’atenció primària col·lapsen centres com l’Hospital Parc Taulí, amb una població de referència de prop de 400.000 ciutadans de nou municipis del Vallès.

    La infermera Xus Merino sosté el micròfon en un moment de la protesta. / © SANDRA LÁZARO

    Malgrat funcionar a plena capacitat hi ha un problema de drenatge de pacients des de l’àrea d’urgències. Els malalts que poden ser traslladats a planta sovint han d’esperar a que hi hagi un llit disponible i és per això que alguns acaben esperant en boxos o en lliteres als passadissos de les urgències més de 24 hores.

    Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre, segons les últimes dades disponibles. “Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera”, denunciava a aquest diari fa prop d’un mes Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei.

    Salut vol reduir les persones que es dirigeixen a Urgències

    Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia. Més de la meitat dels pacients però haurien pogut resoldre la seva necessitat d’assistència des de l’Atenció Primària, acudint per exemple a un Centre d’Urgències d’Atenció Primària. Així ho explicava el conseller de Salut, Toni Comín, fa prop d’un mes. Precisament amb l’objectiu d’evitar que les persones acudeixin a les urgències hospitalàries si no és estrictament necessari, el Departament de Salut presenta aquest divendres la campanya “Creus que has d’anar a urgències? Truca al 061” per tal que sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar.

  • «Els interns en règim d’aïllament es queixen de la manca d’assistència en salut mental»

    Com a metgessa, quines tasques desenvolupes al Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (MCPT) del Síndic de Greuges. 

    El MCPT és un equip multidisciplinari. Al marge de les funcions generals, aporto el punt de vista mèdic valorant tots aquells condicionants que poden tenir un impacte sobre la salut de les persones detingudes. Aquestes valoracions es realitzen a partir de visites a les instal·lacions, entrevistes amb els professionals sanitaris, revisió dels expedients mèdics, entrevistes amb les persones detingudes sobre aspectes de salut i avaluació mèdica en privat en cas que alguna persona al·legui haver patit maltractaments. És a partir de tot això que elaborem els nostres informes i recomanacions a les autoritats competents.

    Participaràs en el grup de treball del Parlament. A quines conclusions creus que hauria d’arribar el grup al final de tot el període de treball?

    L’objectiu del Grup de Treball és identificar i visualitzar les afectacions psicològiques i psicosocials resultants del règim d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT) dels centres de privació de llibertat a Catalunya, amb l’objectiu de prevenir i mitigar el dany psicològic a les persones. La meva serà la visió des del punt de vista de com afecta l’aïllament a la salut de les persones (salut bio-psico-social).

    Crec que les conclusions a les quals s’hauria d’arribar són a una revisió profunda del règim d’aïllament i de les seves conseqüències. Valorar la no aplicació o limitació a casos d’excepcionalitat, reduint el seu ús i el temps d’estada en aquest règim. I per altra banda la necessitat de tractament multidisciplinari de reparació i rehabilitació del dany psicològic que el règim d’aïllament hagi pogut produir.

    Com es pot investigar, des d’un punt de vista mèdic, les al·legacions o sospites fonamentades de tortura o maltractaments en el context penitenciari?

    L’eina principal d’investigació és el Protocol d’Istanbul. El relat que fa la persona i l’examen mèdic són indispensables per avaluar, investigar i documentar no només les al·legacions de maltractament, sinó aquells casos en què existeixi una sospita. Per això és importantíssima la formació dels professionals, perquè puguin reconèixer els senyals físics i psicològics i documentar-los adequadament. Cal recordar que la no existència de lesions físiques no exclou que s’hagi produït tortura o maltractaments.

    Vull insistir en la importància que aquestes avaluacions tinguin lloc en privat, sense restriccions físiques, com ara les manilles, sense personal de custòdia present en l’àrea mèdica ni a les zones d’abast visual o auditiu. Aquesta hauria de ser la norma i l’única i excepció seria en cas que existeixi una situació real de risc. En aquest cas cal deixar per escrit en l’informe el motiu i quines persones estan presents durant l’examen.

    Des del Síndic de Greuges de Catalunya i el MCPT, juntament amb l’Institut Català de la Salut, heu preparat sessions formatives pel personal sanitari als centres penitenciaris sobre el Protocol d’Istanbul. En què consisteixen aquestes formacions?

    L’any 2016 s’ha realitzat a tots els centres penitenciaris de Catalunya (excepte un que queda pendent pel 2017) una formació per tots els professionals sanitaris –no només metges, també personal d’infermeria– per tal de donar a conèixer el Protocol d’Istanbul. La formació anava dirigida sobretot a l’elaboració dels informes mèdics i els informes de lesions (els comunicats al jutjat) amb els estàndards de qualitat que marca el Protocol d’Istanbul, per tal de fer una adequada valoració mèdica dels possibles casos de maltractament o tortura.

    Tot i això, moltes entitats de defensa dels drets humans es queixen de la no aplicació del protocol d’Istanbul als centres penitenciaris.

    Efectivament. El Protocol d’Istanbul, tot i el seu caràcter internacional i de ser la principal guia per l’avaluació de persones que al·leguin haver patit tortura i maltractament, és molt poc conegut en el nostre entorn. Així ho vam constatar en les nostres visites i a l’informe anual del MCPT del 2015 es va fer un informe específic sobre pautes per l’aplicació del Protocol d’Istanbul pel personal sanitari, amb la voluntat de donar-lo a conèixer. A partir d’aquest informe, hem realitzat diferents formacions als professionals sanitaris de tots els centres penitenciaris de Catalunya i jornades al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest febrer també realitzarem formacions en relació al Protocol d’Istanbul i comunicats de lesions, juntament amb el Departament de Salut, a tots els metges que no són de l’àmbit penitenciari.

    Al marge d’aquestes formacions per part nostra, també s’ha realitzat una formació sobre Protocol d’Istanbul per psicòlegs de centres penitenciaris. Per la seva part, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya en resposta a la recomanació de l’informe del MCPT del 2015, ha elaborat un “Protocol d’actuació Medicoforense al·legació de tortura o maltractament” (abril 2016) seguint les directrius del Protocol d’Istanbul.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris multiplica per set la dels de fora de les presons. Els reclusos en cel·les d’aïllament tenen tres vegades més possibilitats de matar-se que els que estan tancats en règim ordinari, tot i que estan sotmesos a molta més vigilància. Per què creus que passa això?

    Hi ha diferents motius. Per una banda, la vida a presó és particularment dura, la reclusió, les estrictes normes que regeixen la vida carcerària, l’aïllament de l’individu del seu entorn social i familiar poden produir efectes negatius en la persona, més si existeixen abusos de poder i maltractaments, i són freqüents l’aparició de trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim, sense que existeixi patologia mental prèvia.

    Per una altra banda, la prevalença de patologia mental és més gran que a la població general. Sabem per diferents estudis que existeix més prevalença de patologia dual (coexistència en un mateix pacient d’un trastorn per abús de substàncies psicoactives i qualsevol altre trastorn psiquiàtric associat), de trastorns de personalitat, trastorns d’ansietat i trastorns psicòtics. Això pot produir deteriorament conductual i mala adaptació al seu entorn, com a símptoma d’una patologia mental no tractada adequadament. Caldria aprofundir en les causes d’aquesta elevada prevalença de patologia mental a la població interna.

    Si afegim a la duresa de la vida carcerària, l’aïllament, que suposa un règim de vida tan restrictiu, es poden generar danys profunds de desindentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles. Tot això afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions i autolítiques. Caldria ser proactiu en la identificació d’aquestes situacions de risc de suïcidi, per tal d’abordar-lo i donar el tractament adequat.

    Olga-Casado_EDIIMA20170130_0643_1

    El director general de presons, Amand Calderó, manté que l’ingrés als DERT no pot ser el factor que determina la diferència en la taxa de suïcidis, diu que és més fàcil que hi tingui relació la conducta que duu aquests presos a l’aïllament i la seva situació personal, entre altres aspectes.

    Hi ha diferents estudis que demostren les conseqüències negatives que suposa per la salut de les persones el règim d’aïllament i com aquest règim està relacionat amb un alt nombre de conductes suïcides. Evidentment, el dany psicològic variarà d’una persona a una altra en funció de la seva història personal, de si té malalties prèvies, però l’aïllament en si és un factor decisiu.

    Quin control es fa sobre la salut mental dels interns?

    En general són els serveis sanitaris dels mateixos centres els encarregats del diagnòstic, tractament i seguiment de la majoria de les patologies psiquiàtriques. En casos més greus són derivats a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciaria (Brians).

    Els serveis mèdics programen visites periòdiques. La Circular 5/2001 determina dues hores/setmana de psicòleg (també 2h/setmana d’educador). En les visites realitzades com a MCPT, els interns es queixen reiteradament de la manca d’assistència per part dels professionals de tractament.

    Què passa quan un pres diagnosticat amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) entra en un DERT? Com l’afecta això?

    En moltes ocasions l’entrada al DERT pot ser conseqüència de respostes inadaptades al règim de vida ordinari carcerari, ja és de per si molt dur i pot tenir conseqüències negatives en la salut de les persones internes. Pot ser el símptoma d’un trastorn mental no tractat. Sovint les mesures de seguretat regimental són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. L’aïllament sovint empitjora la seva patologia de base i dóna lloc a conductes més desadaptatives.

    Molts d’aquests interns ja tenen actituds de desconfiança i de recel envers els funcionaris. En l’entrar al DERT, un espai en què depenen en major part d’aquests, ja que les relacions amb altres interns estan limitades, la sensació per a molts és d’”estar en mans dels funcionaris”.

    Els funcionaris haurien d’estar formats i tenir coneixements de quin tipus de resposta cal esperar d’aquests interns, i saber abordar-les utilitzant la mediació. En les nostres visites hem observat que aquesta formació no es dóna en la majoria de casos, en què sovint s’utilitzen mitjans coercitius en comptes de la mediació per la resolució de conflictes.

    Sovint les mesures coercitives i de seguretat regimental com l’aïllament són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. El patiment psicològic que resulta d’aquestes mesures poden portar a conductes d’autolesions i suïcides.

    És possible desenvolupar un programa de tractament estructurat del TLP a l’àmbit penitenciari per tal de millorar la clínica psiquiàtrica associada?

    Sí, és possible implementar programes de detecció precoç, abordatge i seguiment d’aquest tipus de patologia. Cal crear dispositius assistencials adequats per al tractament. Són necessaris equips multidisciplinaris, ja que no existeix un tractament farmacològic específic per TLP, i per tant l’abordatge psicoterapèutic és d’elecció. Per això caldrà suficient personal sanitari per atendre les necessitats d’aquests pacients i que aquest estigui específicament format en patologia mental. Cal tenir una bona coordinació amb serveis especialitzats així com protocols de derivació a unitats especialitzades (psiquiàtriques). També cal la formació del personal no sanitari (funcionaris) en l’abordatge i el tracte amb d’aquests interns. Però també caldrà repensar l’actual model carcerari, que com ja he dit abans pot produir efectes negatius en la salut mental de les persones i agreujar els símptomes en persones amb patologia prèvia.

    El centre penitenciari Brians 1 prepara un pla perquè els presos que pateixen trastorns límits de la personalitat (TLP) -entre un 20 i un 30% dels que hi ha en aquest règim- puguin sortir-ne i ser tractats en unitats psiquiàtriques. Com valores aquest pla? Hi ha altres centres que tinguin en compte el TLP?

    A Brians el que hi ha és la Unitat de Rehabilitació Psiquiàtrica i la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica, però no tots els casos arriben a aquestes unitats. La majoria sén tractats en els mateixos centres penitenciaris. Aquest canvi és positiu, ja que la detecció precoç d’aquest tipus de patologia, i en general de la patologia mental, pot millorar la simptomatologia i comorbiditats d’aquests interns.