El conseller de Salut, Toni Comín, s’ha reunit amb la Marea Blanca de Catalunya i s’ha compromès a fer un calendari de reunions periòdiques entre el Departament de Salut i la plataforma. L’objectiu d’aquestes trobades serà tractar situacions concretes de la sanitat, com ara les llistes d’espera, la reorganització de l’atenció primària, les urgències i les visites amb els especialistes.
A la reunió, que va durar tres hores, es va acordar fer un calendari de reunions però encara no es coneix quan serà la primera trobada. Des de la plataforma van exposar a Comín «la situació de precarització dels treballadors sanitaris i el col·lapse de les urgències» que es viu als hospitals catalans, explica la seva portaveu, Trinitat Cuesta.
Des de la Marea Blanca de Catalunya admeten la bona predisposició del conseller per impulsar mesures de millora de la situació actual, però es queixen que addueix al fet que cal abordar el Pla Nacional d’Urgències «sense pressa». És per això que, segons Comín, no es pot solucionar la situació del col·lapse d’urgències immediatament.
La portaveu de la plataforma, en declaracions a aquest mitjà, ha explicat que a la reunió hi havia un representant del grup QuirónSalud que assegura que el grup viu un augment del nombre de llits. Davant d’això, la plataforma denuncia que la sanitat privada està «augmentant el nivell de productivitat a costa del col·lapse de la pública».
Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.
«Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.
És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.
«El que han fet a França és facilitar el ‘no’»
Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.
Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.
Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.
A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.
L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play
Quan el transplantament depèn d’una assegurança
Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.
A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.
Una menopausa precoç, la falta de funció ovàrica a causa de la quimioteràpia, una extirpació ovàrica o una edat avançada són motius pels quals una dona pot estar físicament incapacitada per ser mare. Ara, però, amb la donació d’òvuls això ha canviat. Es tracta d’una tècnica mitjançant la qual amb el traspàs d’òvuls d’una dona a una altra – una donant i una receptora-, s’insemina l’òvul de la donant i s’insereix a l’úter de la receptora. El primer embaràs mitjançant aquesta tècnica es va aconseguir el 1983.
Donació d’òvuls a centres públics
A Catalunya hi ha 33 centres on es pot fer fecundació in vitro. D’aquests, 27 són privats i 6 públics. Pel que fa a Espanya, un total de 225 centres ofereixen aquest servei: 181 privats i 44 públics. Aquesta diferència entre centres privats i públics es deu a la falta de recursos econòmics dels quals disposa la Seguretat Social i l’elevat cost de tot el procediment. En el cas de pacients receptores que atenen centres privats, el preu que han de pagar oscil·la entre els 5.500 i els 7.500 euros.
En el cas dels centres públic, molts no tenen programa de donació d’òvuls, com l’Hospital de la Vall d’Hebron o l’Hospital de Sant Pau. La llista d’espera per a tècniques de reproducció humana assistida (RHA) complexes –fecundació in vitro (FIV)– a centres públics és de 22 mesos (2.800 persones), en comparació al mes que hi ha a les clíniques privades. Un factor que en moltes ocasions fa que les receptores es decantin per la medicina privada. L’any 2015 el CatSalut va finançar 1.122 FIV i 1.291 inseminacions artificials.
El Departament de Salut va presentar un protocol en el qual s’amplia l’accés a la reproducció assistida a dones lesbianes i sense parella, un dret que fins al passat juliol no estava garantit. Les tècniques d’RHA que incorporarà aquest protocol en l’atenció especialitzada seran sis: l’estimulació ovàrica, la inseminació artificial conjugal, la inseminació amb semen de donant, la fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies, la FIV amb gàmetes donades (espermatozous i/o òvuls) i la microinjecció citoplasmàtica d’espermatozous.
El retard en la maternitat augmenta la demanda d’òvuls
Actualment el 15% de les parelles a Espanya tenen problemes de fertilitat. Tot i que inicialment els motius mèdics eren els principals pels quals una dona acudia a fer aquest tractament, avui en dia això està canviant i l’increment d’edat en el moment de ser mare és ja el primer motiu. Segons el registre de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), el 2015 més del 60% de les receptores d’òvuls tenien més de 40 anys. L’Eurostat explica això amb dades: l’edat mitjana de les dones en el naixement del primer fill ha seguit augmentant des dels 29,1 anys del 2002 fins als 30,3 anys del 2013. Aquest ajornament de la maternitat és una de les principals raons que han consolidat l’augment mantingut de la utilització de les tècniques de reproducció humana assistida (RHA).
Si bé no hi ha una edat límit legal per a ser mare, els professionals recomanen quedar-se embarassada màxim fins als 50 anys a causa de les complicacions mèdiques que poden aparèixer com la disminució de la fertilitat per l’escassetat ovàrica i la mala qualitat dels òvuls. Sí que hi ha una edat mínima, els 18 anys.
En el cas del centre mèdic Dexeus, un dels centres privats de referència pel que fa a la reproducció, la mitjana d’edat de dones receptores del centre és de 42 anys. Aquest retard de l’edat del moment de ser mare s’atribueix, sovint, a raons socials o laborals, com ara que cada vegada es busca més una estabilitat laboral i econòmica abans de tenir fills però també a l’allargament del període d’estudi.
L’edat de la donant, en canvi, se situa als 26 o 27 anys de mitjana, tot i que està permès ser-ho dels 18 als 35 anys per tal d’assegurar la màxima fertilitat de la dona. La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovòcits i Embrions de la Dexeus, explica que el perfil de donant que reben “és de classe mitjana, no ho fa pels diners com a motiu principal. Moltes vegades són mares, d’un perfil més altruista”. Es tracta de processos llargs, amb moltes proves mèdiques on s’han d’estimular els ovaris i entrar a quiròfan. Tot i el perfil altruista de les donants, es recomana que sempre hi hagi una compensació econòmica «per les molèsties que suposa». El Comitè consultiu de Bioètica d’Espanya recomana una remuneració d’entre els 900 i els 1.000 euros, però en cap cas es tracta d’una xifra obligatòria. Clua associa les donacions a la cultura altruista i de donació que hi ha Espanya “sobretot pel que fa a donació d’òrgans i de sang en comparació a altres països d’arreu del món”. Això es tradueix en el fet que des de l’any 2008, el nombre de donant s’ha incrementat un 10% i cada any quasi 9.000 dones a Espanya donen òvuls.
L’any passat el centre mèdic Dexeus va atendre a 405 donants i 554 pacients, unes xifres que van en augment. Aquesta diferència entre donant i receptores s’explica perquè de cada tres donants, 1,3 vegades una única donant serveix per a dues receptores.
La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovocits i Embrions de la Dexeus / ROBERT BONET
A Espanya una gran majoria de dones receptores són estrangeres, sobretot italianes, franceses, angleses, alemanyes i americanes. Això es deu, principalment, a la legislació dels països de providència. 1.290 dones van venir a Espanya per fer el tractament pel fet que és una tècnica prohibida en el seu país d’origen. En el cas de França la donació només es pot fer si la dona té més de 30 anys i ja és mare com a mínim una vegada. La receptora, a França, no pot tenir més de 43 anys, ser mare monomarental ni lesbiana. A Anglaterra, a diferència d’Espanya, no està permesa la donació anònima. “Hi ha pacients que decideixen que no volen que els seus fills sàpiguen la identitat de la donant, per això acudeixen a nosaltres” explica la doctora.
La Llei sobre Tècniques de Reproducció Assistida del 2006 determina que s’ha de buscar a la donant en funció de les característiques físiques de la receptora. Tot i això, cal fer entendre a la receptora que, per molt que s’assembli a la donant, mai es pot assegurar la semblança total amb el nen. «Això preocupa les pacients. Hi ha un dol genètic. La pacient ha d’entendre que aquell nen genèticament no té res d’ella. Després està l’epigenètica, – el bebè estarà a l’úter, el parirà, l’alimentarà, creixerà…- però genèticament l’òvul és d’una donant», explica Clua.
Aquesta llei també limita el nombre de nens que poden néixer a partir dels òvuls d’una mateixa donant: sis. No limita, per tant, el nombre de donacions sinó el nombre de naixements. Tot i això, és la donant qui ha de declarar en el moment de la donació si ja ha fet el procediment anteriorment o no i a quin centre. Això fa que no hi hagi un control real del nombre de naixements. Per solucionar-ho, alguns experts recomanen la creació d’un Registre Nacional de Donants de tots els centres de l’Estat.
Més de la meitat dels pacients que acudeixen a un centre hospitalari per una urgència mèdica haurien d’haver anat a un altre tipus de centre, com ara un CUAP (Centre d’Urgència d’Atenció Primària) o un CAP (Centre d’Atenció Primària). Concretament, el 52% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un CUAP i el 12% en un CAP. Si els pacients ho haguessin fet, haurien trobat la mateixa solució i en menys temps en aquest tipus de servei. Per tant, només un terç del total dels casos realment necessitava anar a l’hospital, segons el Departament de Salut. Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia, les del CUAP 3.000 i les del SEM 3.000.
El conseller de Salut, Toni Comín ha insistit en el fet que «hem de ser capaços que els recursos dels CUAP siguin més coneguts, tenir una xarxa prou capaç d’assumir tots aquests pacients d’urgències i fer un canvi cultural de l’ús dels recursos per part de la ciutadania». Per això insisteixen en que quan una persona estigui malalta truqui al 061 per tal que li recomanin a quin centre dirigir-se. «No ha de ser el pacient el que sàpiga quin dispositiu ha d’utilitzar, però sí que el sistema sanitari que l’està atenent l’ha d’ajudar a saber en cada moment quin és el millor dispositiu» ha matisat Cristina Navarro, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària.
L’objectiu de Salut és, per tant, que sigui el 061 qui faci el triatge segons el risc que pateix el pacient, dividint-ho en 5 nivells: emergència, molt urgent, urgència, urgència menor i no urgent o programable. També es vol tenir enllestit, el gener del 2018, un sistema informàtic automàtic a tota la xarxa sanitària catalana que ajudi a planificar millor les urgències segons el tipus de pacient, la patologia, el nivell de risc i el temps d’espera mitjana.
El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC) també preveu incorporar nous serveis, com ara una consulta pediàtrica telefònica o una Xarxa de Bronquiolitis.
S’avança la campanya de la grip
L’epidèmia de la grip podria arribar un mes abans del que estava previst, d’aquí a dues setmanes. Així ho ha assegurat el Departament de Salut durant la presentació del Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), que vol fer front al pic de demanada d’atenció mèdica que hi ha a l’hivern a causa de la grip. Enguany el Pla està dotat amb 16,8 milions d’euros, un milió més que l’any passat. Per això des del Departament asseguren que ho reforçaran amb més personal mèdic i més inversió.
Tot i que encara es desconeix quant temps està previst que s’allargui la malaltia, sí que se sap que el virus predominant és una variant de la grip A, que està inclosa en la vacuna. La Generalitat declararà l’epidèmia de la grip quan afecti 110,7 casos per cada 100.000 habitants. Per obtenir aquesta xifra, 43 centres d’assistència primària i 14 hospitals actuaran com a sentinella fent un servei de vigilància. Les últimes xifres indiquen que durant la penúltima setmana de l’any, 73 persones per cada 100.000 estan afectades pel virus gripal.
La contaminació atmosfèrica redueix l’esperança de vida a Espanya. Una recerca liderada per científics de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) assegura que un increment de 5 μg/m3 en la concentració de partícules PM10 provoca una pèrdua de gairebé un any de vida. Per això afirmen que les concentracions de contaminació atmosfèrica estan associades amb importants reduccions en l’esperança de vida.
Amb l’objectiu d’investigar l’associació entre l’exposició a la contaminació de l’aire i les zones verdes amb la mortalitat i l’esperança de vida a d’Espanya, també han descobert que un augment de 2 μg/m3 en la concentració de partícules PM2.5 podria provar una reducció de 7 mesos de vida. L’estudi s’ha publicat a la revista Environment International. En vista dels resultats, els investigadors demanen que fer front a la contaminació atmosfèrica sigui «una prioritat en salut pública”.
“L’exposició a la contaminació atmosfèrica ja s’havia associat amb un increment en les taxes de mortalitat, però fins ara pocs estudis s’havien centrat en l’esperança de vida i la majoria tenia una cobertura espacial restringida”, afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.
Per realitzar l’estudi els investigadors van dividir l’estat espanyol en quasi 2.200 àrees amb 3.500 persones. Els resultats s’han publicat en el context del projecte Life Medhiss, que té per objectiu contribuir a l’actualització i desenvolupament de la política mediambiental de la Unió Europea en termes d’efectes adversos en la salut de la contaminació atmosfèrica.
Els investigadors també han estudiat els espais verds. “De la mateixa manera que havia ocorregut en altres estudis anteriors, en el nostre cas els espais verds es van associar a un augment de l’esperança de vida en zones amb nivell socioeconòmic baix, mentre que es van associar a una reducció de l’esperança de vida en zones més pròsperes”, diu Xavier Basagaña, investigador d’ISGlobal. Expliquen, però, que és difícil valorar l’efecte dels espais verds sense la suficient informació sobre els tipus d’espai I l’ús que té per part de la població.
La crisi segueix castigant les llars catalanes i això ha fet que en els últims 4 anys hagi augmentat un 4% la pobresa severa a Espanya, arribant al 10,6% de la població. Càritas Diocesana de Barcelona denuncia que les famílies cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a menjadors socials o xarxes de distribució d’aliments. Davant d’això, el director de l’entitat, Salvador Busquets, reclama a les administracions una renda garantida de ciutadania, un parc d’habitatge de lloguer social i un nou sistema econòmic i productiu que promogui l’economia social. Es queixen també que no són ells els que han de “garantir el dret a l’alimentació i el suport a les famílies, sinó que això és feina de l’Administració”.
A l’informe ‘Fràgil. L’alimentació com a dret de ciutadania’ Càritas ha explicat que les ajudes destinades a alimentació que donen des de l’entitat s’han multiplicat per 4, passant de mig milió d’euros el 2007 a 2 milions d’euros el 2016. Això ho associen al fet que el poder adquisitiu de les famílies és un 9% més baix en relació a l’any 2010. El risc de pobresa relativa a Catalunya, un 19%, segueix estant per sobre de la zona euro, que es troba al 17% actualment, però es troba per sota de la mitjana espanyola, que és del 22%.
Una de les solucions “transitòries” de Càritas és la Targeta Solidària, una targeta que permet comprar en diferents establiments alimentaris amb l’objectiu de “mantenir a les persones empobrides poder comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació per mitjà dels ajuts econòmics que reben”. 450 famílies disposen d’aquesta targeta a Catalunya, unes 2.300 persones. L’organització ha destinat uns 350.000 euros a aquesta solució i 350.000 euros més perquè més de 2.000 persones puguin comprar aliments.
L’adjunta d’Acció Social de Càritas, Mercè Darnell, ha explicat que l’alimentació no es tracta només dels àpats diaris, sinó que “forma part de la socialització de la persona” perquè “estreny vincles, marca pautes socials i transmet cultura”. Darnell també ha destacat el risc que corren les persones de perdre hàbits com anar a comprar o gestionar l’alimentació familiar i per això ha reivindicat l’ús de la targeta solidària.
S’estanca el mercat laboral i creixen les desigualtats
A l’informe també han associat l’estancament del mercat laboral com un dels principals factors de risc de pobresa relativa, juntament amb la caiguda del 6% del salari mitjà. Actualment, 900.000 persones cobren menys de 657 euros al mes a Catalunya. Un dels riscos és també la cronificació de la crisi i el temps que fa que moltes persones no cobren cap prestació d’atur.
Segons l’índex Gini, Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Romania i Sèrbia. A Catalunya, la desigualtat entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% amb menys ingressos és de 6 vegades, un punt més que l’any 2007.
El passat novembre els bombardejos sobre Alep (Síria) van deixar la ciutat sense hospitals i prop de 250.000 persones sense accés a la sanitat, ni a cirurgies o a atenció especialitzada. Carlos Francisco és coordinador general d’operacions a Síria per Metges Sense Fronteres. Parlem amb ell de la situació que es viu al pais i quins problemes es troben els professionals de la salut.
Després dels últims bombardejos ja no hi ha hospitals a Alep. Quina és la situació actual? Hi ha personal mèdic?
Des que va començar el setge al juliol, tots els hospitals que funcionen a l’est d’Alep (tots ells recolzats per Metges Sense Fronteres, entre altres organitzacions) han estat danyats pels bombardejos, alguns d’ells més d’una vegada. Molts s’han vist obligats a tancar temporalment. S’han registrat més de 35 atacs als hospitals d’Alep de l’est en aquest període. Els hospitals han patit continus bombardejos des del cel i enfrontaments en terra des que els atacs aeris es van reprendre el 15 de novembre de 2016 i van deixar hospitals i altres infraestructures civils completament destruïdes i fora de servei. Els béns vitals, com els aliments i la llet artificial per a nadons, s’estan esgotant. A això s’afegeix que el combustible crucial per a l’execució de generadors d’hospital, ambulàncies i la maquinària de construcció necessària per reconstruir els hospitals també s’està esgotant. La gent està morint no només de ferides de guerra, sinó també de malalties complexes que no podem curar.
Per tant, si no hi ha hospitals, què passa actualment amb els ferits? On poden acudir els civils?
Els equips de Metges Sense Fronteres estan en permanent contacte amb metges que comparteixen amb nosaltres una situació extremadament difícil. Vivim una extrema manca de serveis de salut, moltes ambulàncies danyades i fora de servei, camins totalment bloquejats per la runa dels atacs aeris… Tot això fa que el moviment d’un lloc a un altre sigui molt difícil per a qualsevol. L’accés a l’atenció mèdica és gairebé impossible i, a l’est d’Alep, és gairebé inexistent per a una població que ho necessita desesperadament.
Com fareu front a partir d’ara a la situació de guerra? Quins objectius i reptes encareu?
A Metges Sense Fronteres comptem amb sis centres de salut al nord de Síria i amb diversos centenars d’empleats en el terreny. El problema és que no tenim personal nostre treballant a la ciutat d’Alep avui en dia. Des de l’any 2014, Metges Sense Fronteres ha donat suport al sistema de salut proporcionant medicaments i subministraments i incloent-hi paquets quirúrgics de salvament i equip mèdic. Tot això pels hospitals restants a Alep oriental i també per dos hospitals propers. També donem suport a centres de salut i primers auxilis a la zona. Abans del setge s’enviaven carregaments de subministraments cada tres mesos, ara ja no. També es van enviar subministraments addicionals en temps d’emergència, quan el nombre de ferits va augmentar sobtadament. Però des de l’agost no hem pogut fer-ho més. Totes les parts en el conflicte han de facilitar i assegurar un pas segur i sense obstacles per als treballadors mèdics i humanitaris, així com l’evacuació oportuna dels malalts i ferits greus a les zones on poden accedir a tractaments i cures mèdiques especialitzats. El problema és que no ho fan.
Arriba ajuda humanitària internacional a Alep?
La resta del territori d’Alep oriental està sota setge des de juliol i l’última vegada que va ser possible portar subministraments va ser a finals d’agost. L’ajuda humanitària i els subministraments mèdics no estan entrant actualment a la ciutat perquè està assetjada. Tenim 45 tones de subministraments mèdics, principalment medicines, alguns consumibles i també equip mèdic, esperant per entrar a l’est d’Alep amb un comboi potencial. Podria arribar a la zona en pocs dies. També tenim ambulàncies que podrien utilitzar-se per donar suport a les necessitats mèdiques al costat oriental d’Alep si poguéssim assegurar l’accés. No obstant això, encara no hi ha accés i malgrat els nostres esforços continus per tractar d’obtenir subministraments mèdics i entrar-los, ara per ara és impossible.
Segons fonts del Departament de Justícia, l’any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d’any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d’entre 7 i 8 interns segons dades de l’última dècada. A més, es calcula que prop del 40% dels interns espanyols tenen problemes mentals. Unes xifres que, a més, van en augment. Parlem amb Irene Santiago, psicòloga d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans i membre del GAC (Grup d’Acció Comunitària). Santiago ha treballat durant més de 10 anys a Amèrica Llatina fent tasques d’acompanyament psicosocial a població afectada per la violència extrema en diversos contextos com el penitenciari.
La proporció de suïcidis als centres penitenciaris és molt més alta que la dels de fora de les presons. A què es deu aquesta diferència?
El fet que una persona es trobi en aïllament social genera una sèrie d’efectes. Si a això li afegim que es tracta d’aïllament penitenciari això s’exagera encara més. Els éssers humans per construir ‘el nostre jo’ necessitem interacció social. Al no tenir-ne, deixem d’estar retroalimentats i de reconstruir la nostra identitat, ja que aquesta identitat es construeix gràcies a la interacció. Per tant, veurem molt ràpidament els efectes a escala fisiològica: menys capacitat de memòria, agilitat mental, concentració… A aïllament això s’accentua encara més i, si supera els 15 dies, es generen unes seqüeles que poden arribar a ser permanents. Els efectes són devastadors de seguida perquè es genera una desconnexió social i aïllament social molt gran, sense contacte interpersonal. Això pot portar conseqüències com trastorns psicòtics, esquizofrènia, personalitats més aïllades, paranoies…
Per tant, pel fet d’entrar a una presó, una persona pot desenvolupar problemes mentals?
Sí, clar. El trastorn mental és molt complex. Hi ha molts estudis sobre com un ambient integrador, positiu, que reforci el desenvolupament social pot prevenir i mitigar efectes de trastorns mentals. El mateix passa quan hi ha una deprivació. L’aïllament genera unes condicions que poden fer precipitar trastorns mentals. El dany psicològic hi és sempre, ara, el tipus de dany i el grau d’afectació ja depèn d’altres factors com el temps d’estada, si la persona pateix tècniques opressives o de tortura i també factors individuals. També passa que persones que no han patit un trastorn psicòtic, quan surten de la presó poden tenir greus dificultats per mantenir relacions socials normals i per estar en societat perquè s’han acostumat a estar en soledat i sense contacte humà.
L’equip de psicòlegs i psiquiatres de les presons, fan un control real de la salut mental i l’evolució dels interns?
Els serveis penitenciaris tenen un equip de psicòlegs i psiquiatres que compten amb un sistema ben regulat pel que fa a la salut de les persones. Per exemple, en termes de suïcidi, hi ha un protocol de prevenció però això contrasta amb un índex de suïcidis molt elevat i preocupant. Hi ha tota una sèrie de factors de risc que han de ser indicadors de què alguna cosa està passant. Des del Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura vam treure un informe on es reivindica l’aplicació del protocol d’Istanbul. Espanya és país signant però no l’està aplicant. Per això demanem que s’incorpori el protocol d’Istanbul com a mecanisme de prevenció de la tortura. Aquest protocol permet fer una avaluació psicològica, determinar el grau de maltractament, de tracte vexatori i de tortura a presó. És un mecanisme molt important. Cal que els professionals de la salut estiguin formats i el sàpiguen incorporar dins dels mecanismes normals de la salut mental a presons.
Aplicar el protocol d’Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET
Fa poc es va conèixer que la Generalitat va desestimar la reparació patrimonial en el cas de suïcidi d’una presa, la Raquel, a Brians I. A l’informe mèdic del cas s’explicava que les ferides autolesives eren de caràcter manipulatiu i no amb una veritable finalitat suïcida. A l’informe també deien que el 80% dels casos autolesius tenen finalitats manipulatives.
Que la Generalitat centri els seus arguments en si la Raquel tenia una intenció manipulativa o realment suïcida és anar molt malament. Estem posant el pes del suïcidi amb una persona que no està bé, enfoquem el problema de manera errònia. En el cas de la Raquel està clar que hi va haver un diagnòstic erroni, perquè finalment es va suïcidar. Això és molt greu i ens ha de fer repensar moltes coses. Cal que ens plantegem si s’està construint una relació d’ajuda real dins de les presons i com abordem els casos de suïcidi. L’Organització Mundial de la Salut posiciona el suïcidi com una problemàtica central als serveis penitenciaris. És indiferent la intenció de la persona, és molt difícil saber on està la línia vermella en aquests casos. El que està fent la persona és expressar que està patint un malestar molt greu, i ho fa d’una manera autodestructiva. El problema és que una persona amb problemes de salut mental a la presó es troba en una situació d’indefensió greu si els equips sanitaris no es prenen seriosament els seus malestars i senyals. Per les Nacions Unides, el fet de tenir conductes autolesives prèvies, els intents de suïcidi o haver-ho comunicat són factors que han de fer pensar als equips de salut mental que hi ha un risc que s’ha d’abordar.
Què hauria de fer la Generalitat davant dels casos de suïcidi? Hauria de reconèixer les seves responsabilitats en el cas de Raquel?
Això segur, però no només. Cal reconèixer les responsabilitats però des d’una mirada de repensar el sistema penitenciari per prevenir nous casos. No podem reparar al 100% el que va passar perquè la Raquel es va suïcidar i ara és morta, però hem de fer una reparació enfocada a la família i també a la resta de població penitenciaria en general. L’administració té una responsabilitat del que passa dins de les presons, absolutament de tot. Cal repensar el sistema però per reparar-lo i millorar-lo des de l’oportunitat de reparació a tots els nivells, amb una perspectiva positiva. Cal fer un exercici de reflexió profunda sobre els protocols de prevenció de suïcidis, què passa quan tenim uns números tan elevats de suïcidis i com podem millorar la salut mental dels interns.
Quins reptes de salut mental hi ha a les presons?
El principal és l’aplicació del protocol d’Istanbul. Després s’ha de treballar en les línies de polítiques preventives i el primer que cal fer és generar més contacte social. S’han de fer més activitats, treballar temes culturals i artístics com la música la pintura, potenciar el llenguatge artístic. Així els presos milloraran no només a nivell mental sinó també relacional. També és clau per generar espais de contacte fer esport. Trobem aspectes així tant a nivell internacional com nacional. A Chiapas (Mèxic) hi ha una presó de dones on es fan classes d’economia, societat i cultura i els ensenyen a desenvolupar oficis. Això ha fet que moltes dones quan surten creen el seu propi negoci. Per tant, treballar la salut mental afecta directament en la reducció de l’índex de reincidència. El problema d’això és que implica plantejar-nos també el nivell de ràtio entre presos i psicòlegs o psiquiatres i la qualitat, la durada i la freqüència de les visites. Serà aleshores quan podrem plantejar-nos projectes en grup, treballar el cos, potenciar activitats esportives i vincular projectes culturals a teràpia. S’ha de treballar un pla de salut mental preventiu que incorpori mirades psicosocial comunitàries, fer role playing, amb teatre, simulacions de com buscar feina i com adaptar-se a la societat. La societat canvia, però per l’intern s’ha congelat el temps.
Catalunya ha posat en marxa un programa de formació en cirurgia mínimament invasiva per a ginecòlegs. Aquesta formació ha estat el principal tema de debat del novè Congrés Català de Ginecologia i Obstetrícia, que ha tingut lloc a Barcelona del 9 a l’11 de novembre. Segons la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, la doctora Elena Carreras, “es tracta d’un projecte per ensenyar a realitzar les tècniques ginecològiques de manera poc intervencionista, per laparoscòpia”. “Els metges tenim l’obligació de formar-nos i d’estar al dia. La medicina és dinàmica i evoluciona constantment” ha afegit el doctor Pere Brescó, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital d’Igualada. Aquesta iniciativa s’empara en el projecte InterAc Salut de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.
La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionària pel que fa a cirurgia no invasiva. Aquesta tècnica consisteix a fer unes petites incisions on s’introdueixen uns tubs amb càmeres que permeten als cirurgians operar mirant una televisió. “Això ens permet no haver d’obrir la panxa i, per tant, disminuir el dolor del pacient, les complicacions i el risc d’infecció, a més d’una ràpida recuperació”, explica Brescó. El doctor també ha apuntat que Catalunya és “pionera en moltes tècniques quirúrgiques i, tot i la crisi, gràcies als professionals segueix tenint molts hospitals al capdavant en innovació”.
Altres reptes: la relació amb els pacients i amb Internet
La relació amb els pacients també ha estat un dels punts claus que s’han tractat al Congrés. Davant d’això, la doctora Carreras ha destacat que “Catalunya avança cap a la utilització de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada cop més personalitzades i mínimament invasives. També s’orienta cap a una aproximació molt més holística envers la pacient, que és totalment coresponsable de la seva salut”. Per això s’intenta fer partícip al pacient en tot el procés. Segons el doctor Brescó “el pacient ha de saber en tot moment què està passant i quines conseqüències pot tenir una decisió o altra per ell, per això s’aposta pel consentiment informat”. Un dels problemes que enfronten els metges és la informació que hi ha a Internet i l’intrusisme de les xarxes socials. Per un costat ha servit per poder posar en comú coneixements entre professionals i facilitar l’intercanvi de coneixements, però també ha servit perquè molts pacients trobin informació falsa o errònia i la donin per bona.
El Congrés també ha servit per presentar el primer Hospital docent Maternoinfantil a Etiòpia i que gestiona l’ONG Matres Mundi. “El seu objectiu és evitar la mortalitat materna associada a l’embaràs i al part, que encara és molt alta en alguns països”, ha assenyalat Carreras. Durant el Congrés també s’han tractat temes com l’esterilitat masculina i les teràpies genòmiques, entre d’altres.
Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
“Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.
Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.
A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.
Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.
