La pandèmia ha propiciat el desenvolupament de vacunes contra la Covid-19 a una velocitat i escala sense precedents. Diverses d’aquestes, com la fabricada per Oxford/AstraZeneca i BioNTech/Pfizer, estan aprovades per al seu ús a múltiples països i han demostrat reduir les infeccions, transmissions, hospitalitzacions i morts per aquesta malaltia.
Tot i això, s’han notificat complicacions neurològiques poc freqüents associades al SARS-CoV-2 i a la vacunació. La comunicació d’aquests efectes adversos rars és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes i per orientar la pràctica clínica posterior a la vacunació. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.
Per investigar la possibilitat d’una associació entre les vacunes o la infecció i el desenvolupament de trastorns neurològics, investigadors de diverses universitats del Regne Unit van examinar els ingressos hospitalaris per complicacions neurològiques durant els 28 dies següents a una primera dosi d’Oxford-AstraZeneca o Pfizer- BioNTech, o una prova positiva de SARS-CoV-2.
La comunicació dels efectes adversos és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.
L’estudi, realitzat en 32 milions d’adults a Anglaterra, revela un risc més gran, però baix, de patir dues rares afeccions neurològiques, la síndrome de Guillain-Barré i paràlisi de Bell, després de la primera dosi d’Oxford-AstraZeneca. Els resultats s’han publicat a la revista Nature Medicine.
Els autors deixen clar que aquest augment del risc es veu eclipsat per un de substancialment més gran després de passar la Covid-19 per als set trastorns neurològics estudiats. Així, hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.
També es va observar un risc més gran de paràlisi de Bell entre 15 i 21 dies després de la vacunació; aquest risc, però, no va ser significatiu en tot el període d’estudi de 28 dies. Els autors van reproduir les troballes en una cohort nacional independent de més de tres milions de persones d’Escòcia.
Hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.
Per a Peter Openshaw, catedràtic de Medicina Experimental de l’Imperial College de Londres, “les complicacions neurològiques de les vacunes contra el coronavirus són molt més rares que les ocasionades per la Covid-19, cosa que demostra la importància vital de vacunar-se”.
Opina igual Salvador Iborra Martín, immunòleg de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), en declaracions al Covid-19 Vaccine Media Hub: “Les conclusions de l’estudi poden servir de base per prendre decisions sobre com actuar en altres països. Permeten valorar millor el balanç entre el risc i el benefici d’aquestes vacunes, i decidir de manera més objectiva una estratègia de vacunació massiva”.
Risc mínim d’ictus
També hi va haver un risc més gran d’ictus hemorràgic en els 28 dies següents a la vacunació amb la vacuna de Pfizer-BioNTech, és a dir, uns 60 casos addicionals per cada 10 milions de persones. Penny Ward, professora de medicina farmacèutica al King’s College de Londres, explica com aquest increment es va observar a les dades d’Anglaterra, però no es va confirmar a la mostra escocesa.
«A més, va ser superat pel major risc d’hemorràgia subaracnoïdal, trobat amb més freqüència després de la infecció per Covid», afirma. «Des de qualsevol perspectiva, i en particular amb la propagació comunitària de la infecció en augment al Regne Unit, els adults no immunitzats haurien de vacunar-se per reduir el seu propi risc d’efectes greus al sistema nerviós central si s’infecten», afegeix.
Com que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació necessita més confirmació independent. – David Werring
Segons David Werring, de l’Institut de Neurologia Queen Square UCL, “atès que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació amb l´hemorràgia intracerebral necessita més confirmació independent”.
Limitacions de l’estudi
Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a la presa de decisions clíniques i a l’assignació de recursos per a aquestes complicacions neurològiques rares. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions: “Seria útil replicar les troballes en conjunts de dades de mida similar i a escala internacional”.
Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a prendre decisions clíniques i assignar recursos per a aquestes rares complicacions neurològiques. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions.
“Només s’ha estudiat l’aparició de trastorns després de la primera vacuna, i per això no ens aclareix si aquests riscos augmenten després d’una segona dosi, cosa que seria esperable. D’altra banda, com que només es consideren registres hospitalaris, no es valoren trastorns de menor gravetat o que puguin aparèixer en persones amb una mala cobertura sanitària”, afegeix Iborra Martín.
«Tampoc no es té en consideració la història clínica, per la qual cosa algunes de les persones podrien haver tingut episodis previs de certs trastorns, com la miastènia», conclou l’expert espanyol.
Ahir va començar la XXXIX Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) en la Universitat de Lleó. Hi participen prop de 600 experts per parlar de la gestió de la pandèmia, les desigualtats socials, el canvi climàtic, l’atenció a la fi de la vida i altres qüestions de salut global, com la violència de gènere.
Carmen Vives Cases, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant, ens explica com les conseqüències econòmiques i socials derivades de les mesures adoptades per contenir la Covid-19 -confinament, cessament d’activitats econòmiques i educatives- han intensificat la presència d’estressors relacionats amb aquest tipus de violència, com la inestabilitat econòmica, la limitació d’accés a recursos sociosanitaris o la convivència continuada amb els agressors.
La violència de gènere és una epidèmia a Espanya?
El terme ‘epidèmia’ s’aplica tradicionalment a les malalties infeccioses i, afortunadament, això no és una patologia transmissible. No obstant això, per les dimensions que ha adquirit -no només a Espanya sinó també en el món-, les seves diferents formes i la seva afectació a diversos col·lectius, estem parlant d’un greu problema de salut pública, que ha existit tradicionalment. I si bé sobre ell s’han fet diferents polítiques i intervencions, moltes d’elles ressenyables, segueix manifestant-se amb xifres alarmants.
La violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.
Com va influir una situació com el confinament sobre la violència sexual?
Durant els mesos de confinament es va observar un augment de la violència psicològica i sexual, el que es va traduir en un increment de demandes d’atenció psicològica, d’acompanyament i d’escolta i d’ajuda per cobrir les necessitats bàsiques de les dones i els seus fills i filles (habitatge, alimentació…).
No obstant això, una de les conseqüències més importants de les mesures de prevenció de la Covid-19 és que la capacitat dels serveis especialitzats que no impliquen una atenció d’urgència (detecció, campanyes de visibilització o conscienciació) va caure en picat amb la pandèmia. El missatge era ‘queda’t a casa’, de manera que evidentment les persones -i també els professionals- van deixar en segon lloc tot el que no fos coronavirus.
Tot això ha tingut greus conseqüències perquè la violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.
I com va afectar això a les denúncies realitzades durant el tancament?
Crida l’atenció que tot i que de març a juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35% en comparació del mateix període un any abans, els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual -en una proporció molt superior a la que es donava abans del confinament-.
La pitjor situació es donava en les dones que convivien encara amb els seus agressors. A més, moltes es van veure obligades a desenvolupar estratègies de mitigació de conflicte, una cosa que s’ha observat també en altres països. És a dir, que la major part de les amenaces, humiliacions o insults van quedar mitigats.
Les acusacions es van produir sobretot en aquelles que estaven en situacions de vulnerabilitat social, sense suports, amb fills dependents al seu càrrec o altres denúncies prèvies sobre altres parelles agressores o si els seus agressors ja tenien antecedents de maltractament sobre altres parelles. Aquests contextos socials van fer que, tot i les mesures de distanciament, que tenien moltes dificultats per sortir de casa o estaven obligades a viure amb ells, posessin una denúncia.
Del març al juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35%, però els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual.
Com ha estat la resposta sanitària a les víctimes durant la pandèmia?
El que ha passat amb la violència de gènere en realitat va passar amb tots els problemes que no eren el coronavirus. El servei sanitari, encara que normalment serveix com a suport important en la lluita contra la violència de gènere, en els primers mesos no ho va ser. Els casos de violència de gènere no van arribar; però això es va deure al fet que tant l’atenció primària com l’hospitalària es va reorientar exclusivament a la Covid-19.
Durant el confinament es va passar d’una sanitat centrada en l’individu a una centrada en la malaltia. A més, hi havia por de contagiar-se i la idea de no anar si no era una cosa urgent. També s’ha comprovat que la capacitat de resposta davant la violència va minvar per altres factors que vénen arrossegats des de fa molt de temps, com la manca de recursos o suport.
Pel que fa als més joves, ha augmentat en els últims mesos l’assetjament sexual en aquesta població?
En un estudi qualitatiu dirigit a professionals de la salut i joves de 18 a 35 anys hem trobat diferències molt interessants. Mentre els treballadors sociosanitaris consideren que la violència sexual va augmentar i es va intensificar en gravetat (per les demandes que van rebre), els joves tendeixen a pensar que va disminuir (ja que per a ells aquest tipus de violència es produeix en llocs d’oci, com una sortida nocturna ).
Però no és així, ja que depèn de la violència sexual de la que parlem. La que va augmentar va ser precisament la que es va donar en les relacions de parella, però també en l’entorn digital. Els continguts intimidatoris i inadequats a través de xarxes socials o missatgeria o amenaces i humiliacions relacionades amb la vida sexual de la víctima en els mitjans virtuals van augmentar igualment durant el confinament. En definitiva, la violència sexual va seguir aquí, el que passa és que va adoptar altres formes.
Què es pot fer per millorar la situació al nostre país?
És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes. En cas contrari, quan passa alguna cosa com la Covid-19 el sistema col·lapsa.
D’altra banda, els professionals fins ara havien desenvolupat moltes de les seves activitats confiant en el presencial. Però durant la pandèmia van comprovar que havien de canviar les estratègies. I per fer aquest canvi es necessita formació, no pot fer-se de la nit al dia en una cosa tan greu.
És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes.
Existeix un perfil de les víctimes de violència de gènere a Espanya?
No, però hi ha una diferència clau a tenir en compte. Durant anys hem vist que la violència interactua també amb les circumstàncies socials de les persones. Per això, com més advers és el context social (nivell educatiu més baix, situació socioeconòmica més deprimida, ser d’una minoria ètnica o població immigrant), les seves dificultats de sortir d’una situació de violència són més grans. Perquè quan es decideixen a trencar amb això i denuncien, es troben en una situació molt greu. Per descomptat, en altres col·lectius s’està donant també, però en aquests casos sol denunciar-se i prendre mesures abans.
La llei orgànica de violència de gènere a Espanya, de 2004, va ser pionera en el seu moment. Creu necessària una actualització?
La nostra llei és una de les més completes d’Europa. El problema no és el text, tot i que caldria pensar en mecanismes per involucrar activament els homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè en aquests documents només apareix com maltractador, i això no és cert.
De la mateixa manera, també és important que englobi altres realitats que s’estan donant, com la població adolescent, i que s’estengui més enllà de l’àmbit de la parella, ja que la major part de les situacions d’assetjament es produeixen en altres contextos, com el laboral o l’acadèmic.
Com creu que evolucionarà aquest greu problema en els propers anys?
La dada positiva és que ara la violència es denuncia més, es reconeix més i més cada vegada són més visibles les diferents formes en què es manifesta. La dada negativa, però, és la magnitud que està adquirint en els joves, tant la violència sexual com altres formes de violència. És esgarrifós.
La violència cada vegada es denuncia més, es reconeix més i són més visibles les diferents formes en què es manifesta. No obstant això, la magnitud que està adquirint en els joves és esgarrifós.
Com a experta crec que hi ha un treball important a fer d’implicació dels homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè prevenir la violència implica també mostrar models de masculinitat alternativa, més actius en la lluita contra aquesta xacra i més proactius a favor de el feminisme. Això és fonamental i podria canviar una mica la situació que veiem en els més joves.
Xifres a Espanya de violència de gènere i assetjament sexual
Al nostre país, 9 de cada 100 joves d’entre 18 i 34 anys han patit alguna forma de violència sexual en l’últim any. La prevalença global és més gran entre les dones (10,5%) i en les nascudes fora d’Espanya (12%). Per sexe, la prevalença és major entre els homes amb atracció no heterosexual (homosexuals: 14,2% i bisexuals: 10,6%) i en les dones amb atracció bisexual (17,5%).
Pel que fa a l’assetjament sexual, les dones tenen gairebé el doble de probabilitats que els homes d’experimentar-lo (49% enfront de 22,2%, en els últims 12 mesos). A més, entre homes i dones heterosexuals, la prevalença estimada és menor pel que fa a l’observada entre persones bisexuals, gais i lesbianes (31,5% vs 53%, 39,2% i 34,6% respectivament).
Un meta-anàlisi publicat recentment mostra que el 9% dels adolescents han experimentat violència sexual en les seves relacions de parella. Aquesta prevalença és més alta en noies que en nois, respectivament (14% vs 8%).
Segons l’última macroenquesta sobre violència contra les dones, a Espanya el 8,4% de les dones que han tingut parella alguna vegada han patit violència sexual. En les dones de 16 a 24 anys, aquest percentatge arriba al 12,4%, en comparació del 8,9% de les dones de 25 anys o més.
Referències d’estudis presentats al congrés de la SEE:
E. Castellanos-Torres, C. Vives-Cases, L. Otero-García, M.J. López, G. Pérez, G. Renart, C. Saurina, B. Sanz-Barber, L. Vall-Llosera et. al. Perspectives juvenils i professionals sobre l’impacte del confinament per covid-19 a la violència sexual. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 83
B. Sanz-Barber, C. Saurina Cannals G. Renart Vicens, L. Serra Saurina, L. Vall-llosera Casanovas, L. Otero Garcia, MJ. Lopez, G. Perez, C. Vives-Cases. Efecte del confinament a Espanya sobre la violència sexual a dones i homes joves. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 44
G. Renart, L. Serra, L. Vall-Llosera, C. Saurina, L. Otero-García, G. Pérez, M.J. López, C. Vives-Cases, B.Sanz-Barber. Assetjament sexual a joves a Espanya en els últims 12 mesos i influència del confinament per covid-19. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 68
Les diferències de sexe i gènere influeixen en la incidència de la infecció per SARS-CoV-2 i en la mortalitat per Covid-19. De fet, la informació disponible fins ara mostra un major risc de mortalitat per als pacients masculins a tot el món. Això podria estar relacionat amb diferències intrínseques del sexe en la reacció immunitària o amb característiques específiques del procés infecciós.
Una investigació publicada a Nature Communications revela que només el 4% dels articles que investiguen enfocaments terapèutics per al tractament del coronavirus -registrats a ClinicalTrials.gov (una base de dades d’estudis clínics realitzats arreu del món) entre l’1 de gener de 2020 i el 26 de gener de 2021- van informar explícitament d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com a variable analítica.
Els autors indiquen que la inclusió del sexe com a variable podria contribuir a la identificació d’intervencions eficaces i proporcionar més dades sobre la patologia. Per la seva banda, el gènere -que descriu la identitat, les normes i les relacions entre els individus- pot afectar l’accés a proves, diagnòstic, atenció mèdica i tractaments, i també influeix en la disponibilitat de suport social, econòmic i logístic, i en el comportament preventiu i de risc.
Fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en la Covid-19, només 1 de cada 4 estudis considera explícitament les dues variables en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 les examina explícitament en el seu pla d’anàlisi.
«En aquesta pandèmia hem vist des del principi que l’impacte de la malaltia pot ser diferent en les dones que en els homes», explica a SINC Sabine Oertelt-Prigione, investigadora del Centre Mèdic de la Universitat de Radboud (Països Baixos). «Per primera vegada en els 15 anys que porto fent aquesta feina, no he hagut de convèncer la gent que sexe i gènere influeixen en la malaltia».
Oertelt-Prigione i la resta de l’equip es van proposar comprovar si el que semblava ocórrer en els hospitals de tot el món es traduiria en una major atenció a la investigació al sexe i al gènere. «Volíem veure si això portaria a un canvi en les pràctiques, ja que sabíem que històricament els assaigs clínics no han tingut la potència suficient per investigar els efectes específics en les dones», afegeix.
Els resultats demostren que, fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en una malaltia, això no canvia automàticament la pràctica d’investigació.
«Trobem que només 1 de cada 4 estudis planeja considerar explícitament el sexe o el gènere en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 pensa examinar explícitament el sexe o el gènere en el seu pla d’anàlisi. Quan analitzem els estudis publicats, la situació millora lleugerament, ja que aproximadament 1 de cada 5 assajos ofereix alguna informació desglossada per sexe. Per descomptat, això està lluny de ser suficient», continua l’experta.
El problema d’excloure les diferències de sexe i gènere
Suprimir les diferències de sexe per a informar sobre els resultats dels assajos clínics podria suposar un augment de el risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd una oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.
«Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran», subratlla Oertelt-Prigione. «No és acceptable que visquem en l’era de la medicina personalitzada i no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins».
«Sol·licitem que les agències reguladores facin un pas endavant i exigeixin més transparència i que les revistes científiques apliquin normes més crítiques en la presentació d’informes. No es tracta d’una croada política, sinó de produir la ciència més fiable, sòlida i socialment rellevant», insisteix.
Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran. No és acceptable que no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins
Sabine Oertelt-Prigione, autora.
Al llarg de la investigació, els autors van identificar 237 estudis que van planificar mostres aparellades per sexe o representatives o que van emfatitzar la informació sobre el sexe o el gènere, i 178 estudis que van informar d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com una variable analítica.
No obstant això, dels 4.420 estudis registrats, la majoria (2.496 estudis) no van fer referència al sexe o al gènere en el registre de l’assaig, i 935 estudis van esmentar el sexe o el gènere únicament en el context del reclutament.
A més, de les 45 publicacions d’assaigs controlats aleatoris d’intervencions farmacològiques per a la Covid-19, només 8 van informar de resultats desglossats per sexe o anàlisis de subgrups.
Limitacions de l’estudi
Els autors adverteixen que els seus resultats només han analitzat la base de dades ClinicalTrials.gov, el que podria afectar l’aplicabilitat global dels seus resultats. D’altra banda, la mida de les mostres i les cultures disciplinàries poden impactar en la inclusió del sexe o el gènere en els estudis i que els investigadors potser no hagin proporcionat la informació completa sobre les anàlisis de les dues variables quan van registrar els seus estudis.
Suprimir les diferències de sexe als assajos clínics podria suposar un augment del risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd l’oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.
No obstant això, sostenen que tots els investigadors que treballen en Covid-19 haurien d’aplicar una metodologia específica per sexe i que una anàlisi més exhaustiva hauria d’abordar les repercussions relacionades amb el gènere i identificar les experiències de subgrups específics i les barreres d’accés.
«Encara que hàgim sabut des del principi que el sexe i el gènere són importants en la Covid, això no s’ha traduït en un canvi de les nostres pràctiques habituals. Podem tenir tota la informació que vulguem, però aquesta no s’aplica automàticament si no se sol·licita formalment», conclou Oertelt-Prigione.
Referència:
Emer Brady, Mathias Wullum Nielsen, Jens Peter Andersen & Sabine Oertelt-Prigione. Lack of consideration of sex and gender in COVID-19 clinical studies. Nature Communications DOI 10.1038 / s41467-021-24265-8
El passat mes de gener, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va incloure la salut mental en la seva guia pel maneig clínic de la Covid-19. La institució recomanava llavors el suport psicològic a totes les persones amb sospita o confirmació de coronavirus, així com la identificació primerenca de símptomes d’ansietat i depressió per iniciar possibles intervencions i prevenir complicacions posteriors.
Però no només passa amb els pacients afectats pel SARS-CoV-2. La pandèmia -i els seus mesos de confinament– ha impactat en el benestar emocional dels familiars o cuidadors i també de la població general. La crisi sanitària i les seves conseqüències socials i econòmiques han suposat un seriós cop per a la salut mental de tots.
La pandèmia ha repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols. Però el seu impacte ha evolucionat al llarg del temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes. – Fernando Chacón, psicòleg COP Madrid
De fet, la Setmana Europea de la Salut Mental, que enguany es va celebrar del 10 al 16 de maig, pretenia emfatitzar com més d’un any de malaltia, tancaments i restriccions han posat a prova l’estat mental de moltes persones.
«La pandèmia i el confinament han repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols», afirma a SINC Fernando Chacón, degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid (COP Madrid). «Però el seu impacte ha anat evolucionant al llarg de el temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes».
Un informe elaborat per la Confederació Salut Mental Espanya adverteix de la necessitat d’adoptar mesures urgents per combatre aquesta situació. En el document es recullen les dades aportades per l’OMS, que mostren que en el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.
En el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.
A més, en revisar la situació de l’atenció a Europa i a Espanya s’estableix, d’una banda, l’augment de trastorns i de l’altra, la disminució dels recursos per a la seva cura. Al nostre país prop de la meitat de la població va manifestar major malestar psicològic durant el confinament. Els problemes d’ansietat i depressió van ser els més prevalents, com també va revelar l’última enquesta sobre salut mental del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), publicada el març passat.
Tal com es recull en el text: «Els problemes de salut física, l’aïllament, la manca de contacte social, la dificultat en la conciliació amb la vida personal, els canvis d’hàbits i els problemes laborals comencen a ‘passar factura’ a la salut mental de la població».
La salut mental és més important que mai. / Cartell publicitari de la Setmana Europea de la Salut Mental
De la fatiga pandèmica a la crisi de salut mental
El mateix revela un estudi realitzat per diverses universitats espanyoles. Els seus resultats apunten que la pandèmia ha alterat negativament l’estat mental de la població espanyola, que ha abandonat els hàbits de conducta saludables. En concret, les dades evidencien que el percentatge de persones amb sentiments d’incertesa, preocupació per contraure una malaltia greu o per perdre als éssers estimats s’ha vist en augment.
Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és de 18, a Espanya estem en 5-6.
La pandèmia i el confinament han provocat una major visió negativa del futur i han augmentat els sentiments de desesperança i la sensació de solitud entre els ciutadans. Les persones enquestades van manifestar també sentir-se més irritables i presentar més ira i més canvis d’humor que abans del SARS-CoV-2.
«A més que ja portem molt temps en aquesta situació, les restriccions, la inseguretat sobre què és el que passarà, el poc control de mateix virus i una sèrie de variables fan que augmenti el malestar general», indica a SINC Montserrat Lacalle , professora de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
«I tot i que ja comença a haver-hi alguns estudis, moltes persones amb un ànim deprimit o certs símptomes d’ansietat ni tan sols van a consulta psicològica. Per això, qualsevol estimació que fem probablement és poc representativa», afegeix.
De fet, molts experts ja consideren que hi haurà una crisi sanitària de salut mental. «La crisi no és que hagi de venir, és que ja hi era prèviament. Sobretot perquè els recursos públics per atendre els problemes de salut mental són bastant limitats», argumenta Chacón. «Els factors psicològics ja són el segon motiu de baixa laboral, per darrere només dels trastorns musculoesquelètics».
Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, de manera que la pandèmia no ha fet més que agreujar-la. La gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. – Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la SEP
«Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, amb el que això no ha fet més que agreujar-la. Cal tenir en compte també que la gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. Això tampoc ajuda molt», apunta SINC Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP).
Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és 18, a Espanya estem en 5-6. «Els recursos públics són clarament insuficients, les llistes d’espera ara mateix són de 4-5 mesos només per a la primera consulta. Això porta al fet que molta gent hagi de recórrer a la sanitat privada, si és que s’ho pot pagar», opina Chacón.
Sobre aquest problema també va alertar un informe publicat al març per la Fundació Civio, que analitza l’accés a la cobertura psicològica en el sistema sanitari de 26 països europeus.
Els joves, un dels col·lectius més afectats
En l’actualitat, els especialistes estan veient molts grups afectats per la pandèmia. «A l’inici ens fixàvem molt en la salut emocional de la gent gran, pel fet de ser més vulnerables i el que implicava en ells, però ara observem com diferents públics pateixen aquesta situació de manera diferent», subratlla Lacalle. «L’important seria fer una anàlisi i veure què necessita cada rang d’edat per oferir mesures».
«Sembla que la repercussió en salut mental està sent més intensa en població relativament jove. Els seus símptomes tenen a veure amb síndromes de tipus ansiós i depressiu relacionat amb estrès i les seves conseqüències psicosomàtiques: problemes de son, cefalees, dolors musculars…», continua Martín Carrasco.
Des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, així com al seu accés a l’educació, l’oci i altres serveis.
Un estudi publicat a l’abril a la revista JAMA Pediatrics analitza aquesta situació en nens i adolescents. «L’atenció a la salut mental és molt important per a aquest col·lectiu. La majoria dels trastorns comencen a la infància, per la qual cosa és essencial que les necessitats s’identifiquin de manera primerenca i es tractin durant aquesta delicada etapa de desenvolupament infantil. Si no, poden donar lloc a moltes conseqüències sanitàries i socials negatives», apunten els autors.
El percentatge de nens i nenes que experimenten un problema de salut mental ha augmentat en els últims tres anys, passant d’un de cada nou en 2017 a un de cada sis en 2020. Així ho adverteix el nou informe sobre Salut Mental de Nens i Joves a Anglaterra 2020, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística del Regne Unit.
Tal com assenyala la investigació, des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, el seu accés a l’educació, a l’oci i altres serveis.
Dones, el pes de la conciliació
Les dones són un altre dels col·lectius amb alts nivells d’afectació. «La repercussió ha estat molt més gran per a elles perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments que tenien d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents els han influït més», puntualitza Lacalle.
Els resultats de l’enquesta realitzada als Estats Units sobre la salut de les dones a l’inici de la pandèmia revelen una major vulnerabilitat socioeconòmica i majors taxes de depressió i ansietat: elles van tenir ‘taxes alarmantment altes’ de problemes de salut mental durant aquesta època.
La repercussió ha estat molt més gran per a les dones perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents les han influït més.
– Montserrat Lacalle, professora a la UOC
Cal destacar, a més, que durant el confinament domiciliari la violència a la llar va augmentar significativament, tal com recull el nou número de la sèrie Covid-19 i estratègia de resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».
Efecte en els professionals sanitaris
El personal sociosanitari de primera línia s’ha enfrontat a importants reptes, com una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, en un moment en què molts d’ells temien per la seva pròpia seguretat. Un article publicat a The Lancet Psychiatry aborda la necessitat de tenir cura de la salut mental dels professionals de la salut després de la crisi ocasionada per la pandèmia.
Com recullen els seus autors, els equips s’han enfrontat a diferents desafiaments des de l’arribada del coronavirus, als quals s’han sumat el risc d’infecció per l’exposició a virus i el conseqüent por a contagiar els seus familiars: «En aquestes circumstàncies, si bé alguns han desenvolupat la seva capacitat de resiliència, l’impacte emocional de la feina realitzada al llarg d’aquests mesos és innegable».
Segons un estudi dut a terme per la Universitat Complutense de Madrid, un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària per coronavirus.
A més, l’adopció de mesures per a prevenir i minimitzar les repercussions de la crisi per CAovid-19 sobre la salut mental de personal de l’àmbit sanitari és urgent, tal com conclou una nova guia de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST).
Per què invertir en salut mental és essencial
Els trastorns de salut mental suposen una càrrega elevada i creixent per a la salut pública i el benestar socioeconòmic, i la cobertura dels serveis essencials d’atenció segueix sent inadequada en molts països. Ho ha posat de manifest l’OMS i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) en un informe publicat al març.
En aquest text s’exposa que la inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.
La inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.
«Aquesta bretxa no només afecta la salut i el benestar de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, sinó que té conseqüències inevitables per als empresaris i els governs causa de la menor productivitat en el treball, la reducció de les taxes de participació en el mercat laboral, la pèrdua d’ingressos fiscals i l’augment de les prestacions socials», recull el document.
Martín Carrasco considera que per solucionar o almenys millorar aquest problema, la primera mesura seria prendre consciència de la dificultat. «En segon lloc, caldria reforçar l’atenció primària en salut mental, dotant-la de mitjans per tractar-la aquí. I en tercer lloc, abordar el tema de fons i realitzar una segona reforma a Espanya», remarca.
Igual opina Fernando Chacón. «Tot passa per reforçar els recursos humans en el Sistema Nacional de Salut. Cal apropar la intervenció psicològica al ciutadà, el que suposaria haver programes d’intervenció en atenció primària, no només en serveis especialitzats».
Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. Així podrem fer front a les adversitats. – Montserrat Lacalle, professora a la UOC
Per descomptat, la clau està en la prevenció. «Són necessaris programes preventius perquè la societat sàpiga identificar quan és necessari buscar ajuda professional. La manca de cultura psicològica fa que quan les persones acudeixin a un especialista, el trastorn estigui ja molt cronificat i sigui més difícil intervenir», segueix el psicòleg de COP Madrid.
«Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. D’aquesta manera es va a poder fer front a les adversitats», conclou Lacalle. Perquè la salut mental de la població és tan important com la física.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí
Les últimes dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) indiquen que gairebé tots els europeus pateixen els efectes de la contaminació atmosfèrica, que provoca unes 400.000 morts prematures al continent, on Madrid és una de les ciutats amb més morts associades als alts nivells de diòxid de nitrogen. Les partícules fines (PM2.5, és a dir, d’un diàmetre inferior a 2,5 micres) suposen el contaminant més perillós per a la salut, amb un origen principalment antropogènic.
Diverses investigacions han examinat des de fa anys com aquest material respirable pot perjudicar el rendiment cognitiu. El 2019, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per «la Caixa», ha apuntat que l’exposició a les partícules fines durant la gestació i els primers anys de vida s’associa amb una reducció en habilitats cognitives fonamentals, com la memòria de treball i l’atenció executiva.
L’augment dels nivells de partícules fines fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que se solen considerar perillosos.
Però no és l’única etapa sensible a aquests efectes adversos. La contaminació de l’aire és un dels riscos ambientals més freqüents que afecta des del desenvolupament intrauterí fins a la mort, encara que es requereixen més estudis que examinin els seus efectes a curt termini.
Ara, un pioner treball publicat a la revista Nature Aging ha comprovat l’associació en un breu període de temps de les PM2.5 amb el deteriorament de la funció cognitiva en 954 homes blancs d’edat avançada (mitjana de 70 anys). Els resultats indiquen que, si bé aquest desgast és comú entre els adults d’edat avançada, es pot veure accelerat per factors ambientals, com les partícules fines.
Així, els autors, de la Xina i els EUA, van descobrir que l’augment dels nivells d’aquest material contaminant fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que solen considerar-se perillosos (aproximadament ≤10 mg m-3).
«El nostre estudi és el primer que demostra que aquesta exposició, fins i tot durant unes poques setmanes, pot perjudicar el rendiment cognitiu», explica a SINC Xu Gao, primer autor de la investigació i professor a la Universitat de Pequín (Xina).
«De la mateixa manera, quan les PM2.5 es trobaven en nivells inferiors als que solen considerar perillosos, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’efecte advers seguia existint. Això suggereix que no hi ha una zona segura per a aquestes partícules», afegeix.
Antiinflamatoris, possible protector?
Estudis anteriors també han investigat l’ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE), destinats a reduir el dolor i la inflamació, com l’aspirina, com a possible tractament de la deterioració cognitiva i la demència. No obstant això, fins ara no s’havia examinat el seu ús com a possible intervenció per limitar l’impacte de la contaminació atmosfèrica en la salut cognitiva.
El nou treball suggereix que l’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns. «Aquests efectes adversos van disminuir en les persones que prenien aquests medicaments antiinflamatoris», subratlla Gao.
L’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns, però calen més estudis per corroborar-ho.
Això sí, les troballes només insinuen que aquest tipus de fàrmacs poden ser un «potencial protector» per a aquest efecte advers de la contaminació atmosfèrica. Els autors insisteixen en la necessitat d’estudis més amplis per validar les relacions entre aquesta exposició i la funció cognitiva, així com el possible efecte modificador dels AINE.
«Ha de ser validat; aquests fàrmacs tenen efectes secundaris que no som capaços d’esbrinar en la nostra anàlisi transversal. Per tant, no podem dir que les persones hagin de prendre’ls per protegir-se específicament de la contaminació atmosfèrica», conclou l’investigador xinès.
Referència:
Short-term air pollution, cognitive performance and nonsteroidal anti-inflammatory drug use in the Veterans Affairs Normative Aging Study. Nature Aging DOI 10.
La pandèmia ha plantejat importants reptes per als treballadors del sector sanitari. A més d’enfrontar-se a una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, molts d’ells han temut per la seva pròpia seguretat.
Fins ara, múltiples articles han revelat altes taxes de depressió, ansietat i trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) durant la covid-19 en aquest col·lectiu. No obstant això, aquestes revisions no abordaven els nombrosos estudis realitzats a la Xina, on es va produir el primer brot de la malaltia.
Un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o trastorn d’estrès posttraumàtic en l’actual crisi sanitària. Per a la població general, la prevalença és del voltant del 4%
Una nova revisió realitzada per investigadors de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres (el Regne Unit) ha analitzat 65 estudis sobre aquest tema publicats en 21 països de tot el món. Els experts van dur a terme la cerca d’articles en anglès i xinès que es van realitzar entre desembre de 2019 i agost de 2020 i van abordar la prevalença dels trastorns mentals en 97.333 treballadors de la salut.
«Aquesta revisió proporciona la síntesi més completa de la prevalença de depressió, ansietat i TEPT entre els professionals sanitaris durant la pandèmia de covid-19, amb la inclusió de publicacions tant en anglès com en xinès», explica a SINC Nathaniel Scherer, un dels autors. «Hem confirmat com aquest col·lectiu està experimentant elevats símptomes de trastorns mentals en aquesta època».
Els resultats, publicats en l’últim número de la revista PLOS ONE, revelen que un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o TEPT en l’actual crisi sanitària. En concret, 21,7% depressió, 22,1% ansietat i 21,5% TEPT. Cal destacar que, a Orient Mitjà, els estudis realitzats van mostrar les majors taxes de depressió (34,6%) i ansietat (28,9%).
«Per a posar aquestes xifres en context, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que, en temps normals, la població mundial posseeix una prevalença del voltant del 4% tant per a la depressió com per a l’ansietat, incloent-hi el TEPT», afegeix *Scherer.
Com fer costat als sanitaris
La salut mental del col·lectiu sanitari, que ha estat en primera línia de la resposta a la covid-19, és motiu de preocupació. «Les noves troballes podrien ajudar amb les polítiques i iniciatives per a proporcionar el suport psicològic que tan urgentment es necessita en els professionals de la salut», afirma l’investigador.
Però per a poder abordar-les, també és important entendre les causes subjacents. Es tracta d’una gran càrrega de treball que provoca estrès, fatiga i esgotament? És la por de contreure la malaltia? És el temps que es passa lluny dels éssers estimats?
Els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar més enllà del final de la pandèmia»
«Pot haver-hi molts aspectes que contribueixin a aquests elevats símptomes, però aquest estudi no pot explorar-los, ja que ens fixem en la prevalença. És necessari investigar més a fons els factors que contribueixen a això», subratlla Scherer. «També ho seria el treball amb el personal sanitari».
Així, els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar molt de temps, més enllà del final de la pandèmia, i això no és una cosa que ningú vulgui. Ha d’haver-hi una resposta ràpida i decisiva per a fer costat a un grup que ha treballat incansablement per a ajudar als altres», conclou.
L’ombra de la pandèmia és allargada. Entre les seves múltiples seqüeles, també està com ha afectat als pacients d’altres malalties, com el càncer, que han vist com el seu diagnòstic i tractament s’han retardat per la urgent necessitat de tractar a les persones infectades per coronavirus.
Segons un treball publicat al novembre al British Medical Journal, a les persones que se’ls retarda el tractament oncològic, fins i tot només un mes, tenen un risc de morir entre un 6 i un 13% més alt. Per descomptat, els investigadors van calcular que el risc segueix augmentant com més temps es trigui a començar el seu tractament. Així, una demora de vuit setmanes en la cirurgia de càncer de mama incrementaria el risc de mort en un 17%, i un retard de 12 setmanes, en un 26%.
Ara, el primer estudi que quantifica la magnitud a Espanya de l’impacte de la primera onada de la pandèmia en els pacients oncològics i oncohematològics revela que el nombre de pacients de càncer nous va baixar un 21% durant el confinament. Igualment, els experts observen una disminució de l’activitat diagnòstica de càncer en citologies (30%) i biòpsies (23,5%), el que reflecteix la disminució d’aquest tipus de diagnosi en tots els pacients no-covid.
L’informe, realitzat per les societats dels professionals sanitaris que atenen pacients amb càncer (com l’AECC, la SEAP, la SEEO, la SEHH, la SEOM i la SEOR), analitza els mesos de confinament, de març a juny, comparant els resultats amb el mateix període de 2019.
«Era necessari tenir aquestes dades per calibrar l’impacte sofert pels pacients en l’àmbit hospitalari, saber què es necessita perquè en les següents onades aquests no es vegin relegats i per preveure les necessitats d’atenció que hauran generat els retards dels diagnòstics en la primera onada», afirma Ramon Reis, president de l’Associació Espanyola Contra El Càncer.
«A la primera onada s’ha produït una franca disminució dels diagnòstics i d’alguns tipus de tractaments com els quirúrgics, que han arribat fins i tot a un descens del 50%. També hi ha hagut un clar impacte en el nombre de pacients inclosos en assaigs clínics, ja que molts d’ells es van suspendre temporalment», explica a SINC Luis Paz-Ares, vicepresident d’ASEICA i cap de Servei d’Oncologia Mèdica Hospital Universitari 12 d’Octubre. «Ara ens queda el que podríem anomenar la ressaca: tot el que no s’ha diagnosticat, tractat o operat exigeix ara un esforç».
Pels experts, la primera onada de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics com en l’inici de nous tractaments en la població amb càncer a causa, en la major part dels casos, a la suspensió de l’activitat assistencial durant aquest període de temps. No obstant això, també ha influït en la disminució del nombre de diagnòstics el temor per part dels pacients a acudir als seus centres hospitalaris per por de la infecció per coronavirus.
Menor diagnòstic però més atenció telefònica
Per realitzar aquest estudi es va enviar una enquesta als Serveis d’Anatomia Patològica, Hematologia, Oncologia Mèdica i Oncologia Radioteràpica de 37 centres terciaris distribuïts per diferents comunitats, tenint en compte l’impacte sanitari del coronavirus a Espanya.
Les primeres conclusions assenyalen que durant els mesos de confinament hi va haver menys activitat diagnòstica, menys pacients nous, però més atenció telefònica. En aquest sentit, es van multiplicar gairebé per tres les consultes de seguiment fetes telefònicament i es va produir un descens del voltant d’un terç en les consultes presencials respecte a 2019. Això sí, durant el juny les consultes presencials van tornar als números de l’any anterior.
El president de SEOM, Álvaro Rodríguez-Lescure subratlla que «cal prioritzar la via telefònica, sempre que això no suposi un perjudici en l’atenció dels pacients, i organitzar sempre les proves complementàries pertinents i següents revisions. La telemedicina en càncer no pot ser una estratègia a llarg termini ni constant, però sí una eina per als pacients molt estables o aquells que només requereixen un resultat puntual després d’una visita presencial».
Pel que fa a les noves consultes, es va observar que el nombre de pacients nous decréixer un 21% amb relació al mateix període de l’any anterior, sent la major caiguda els mesos d’abril i maig, amb un 32% menys que en 2019. El nombre de pacients atesos en hospitals de dia descendeix una mitjana del 14%, mentre que el nombre de pacients que reben tractament amb quimioteràpia descendeix una mitjana d’un 9,5%.
«Fins i tot en els pitjors moments de la primera onada, es va mantenir l’atenció dels pacients oncològics i els seus tractaments, tot i el col·lapse dels hospitals i baixes en els serveis. Es va valorar en cada cas quins tractaments podien suspendre, canviar-se o retardar-se, sense efecte perjudicial per als pacients, i quins tractaments eren necessaris per no afectar l’evolució de la malaltia oncològica», afegeix Rodríguez-Lescure. El mateix opina Paz-Ares: «Hem intentat tractaments que fessin venir el menys nombre de dies a l’hospital, però tractant de no suspendre aquells que eren necessaris».
Lliçons apreses en la segona onada
A la vista d’aquestes dades, totes les associacions participants sol·liciten que les autoritats posin en marxa mesures que evitin la suspensió de l’activitat diagnòstica, terapèutica i assistencial en general en les següents onades de la pandèmia.
També creuen que cal que els pacients no demorin les consultes ni abandonin tractaments per por de la infecció per coronavirus. El 100% dels serveis que han participat en aquest estudi afirmen haver posat mesures de control ja durant el març de 2020.
«Ara sabem més, tenim millors circuits i protocols perquè els pacients no s’infectin a l’hospital. No obstant això, probablement el coronavirus seguirà afectant d’alguna manera a la diagnosi i els tractaments», indica Paz-Ares. «El fonamental és reaccionar el més aviat possible. Segur que a pacients individuals els ha afectat, però cal intentar que no pertorbi a molts».
1.300 morts més en càncer de pulmó per la Covid 19
El passat novembre, els oncòlegs del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP) van advertir que la crisi sanitària provocada per la Covid-19 llastarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó, el que suposaria 1.300 morts addicionals, revertint el progrés aconseguit en aquesta malaltia en els últims anys. El càncer de pulmó és responsable d’unes 28.000 morts anuals a Espanya.
Tal com mostra una anàlisi realitzada al Regne Unit, un país amb ràtios de supervivència similars a Espanya, el cop causat per la pandèmia del coronavirus al càncer de pulmó pot ser important. «Trencaria així la tendència aconseguida en l’última dècada per aquest tumor, el dels majors avanços en supervivència», destaca Mariano Provencio, president del GECP.
Segons aquestes estimacions, la supervivència global al tumor passaria del 16,2 al 15,4% amb el tancament de 2020. El diagnòstic en fases tardanes del tumor, així com les majors dificultats per a la seva investigació, podrien ser les principals causes d’aquest decreixement de supervivència.
«La por a visitar l’especialista, unit a la confusió de la simptomatologia (similar entre coronavirus i càncer de pulmó) o la saturació dels centres sanitaris, podrien agreujar els diagnòstics del tumor en les últimes etapes», puntualitza Provencio.
La tardor de 2020 serà recordada com aquella en el qual es van unir la pandèmia per Covid-19 amb l’epidèmia de grip estacional. Amb un augment significatiu de casos de coronavirus en les últimes setmanes, els professionals sanitaris temen la pressió davant la coincidència de tots dos virus en els pròxims mesos.
Els experts asseguren que la necessitat de descartar el virus SARS-CoV-2 davant d’altres processos epidèmics respiratoris serà molt intensa. «La concordança de les epidèmies de grip i Covid-19 serà un problema molt greu», explica a SINC Héctor Bueno, director científic de el departament de Cardiologia a l’Hospital 12 d’octubre.
«Des del punt de vista de la diagnosi serà una bogeria. Excepte l’anòsmia, pràcticament tots els altres símptomes són inespecífics, amb la qual cosa és impossible distingir. Això serà una dificultat terrible per a la gestió de pacients en els circuits hospitalaris», afegeix Bueno. «Més val que la gent es vacuni».
Amb aquest propòsit, el Ministeri de Sanitat ha llançat la campanya de vacunació enfront de la grip -que començarà la primera quinzena d’octubre- per evitar complicacions en les persones vulnerables i una sobrecàrrega en el sistema assistencial. Així, les recomanacions són començar amb les persones grans institucionalitzades i el personal dels centres sanitaris i sociosanitaris, i seguir amb la resta de grups prioritaris.
L’objectiu és aconseguir una major cobertura (s’han comprat 5 milions de dosis més), el que suposaria arribar al 75% en persones majors de 65 anys i professionals de centres sanitaris, i el 60% en embarassades i persones amb patologia crònica.
L’any passat, es va arribar a una cobertura del 53,5% en majors de 65 anys, el 40,5% en personal sanitari i el 48,5% en dones embarassades. Segons les dades d’Institut de Salut Carlos III (ISCIII), amb això es van evitar un 26% de les hospitalitzacions, un 40% d’ingressos a UCI i un 37% de morts atribuïbles a la grip.
Per a Jesús Díez Manglano, que treballa a l’Hospital Royo Villanova de Saragossa, tot dependrà de si s’aconsegueix una vacunació massiva de la grip. «Lògicament així es disminuiria molt la incidència d’aquesta i, per tant, distingiríem millor si una persona pot tenir una patologia o una altra. Però si hi ha poca vacunació i ve una onada de grip, tindrem una sobrecàrrega més gran encara del sistema sanitari».
Per què és important vacunar
Durant el I Congrés Nacional COVID-19, celebrat fa unes setmanes, els experts de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) van subratllar que un dels principals reptes aquests mesos serà el risc de concordança temporal de la pandèmia del coronavirus amb epidèmies estacionals de virus respiratoris (essencialment grip i virus respiratori sincitial).
L’opinió és compartida pels diferents professionals mèdics. «Aquest any és crucial traslladar el missatge de la major importància de la vacunació. Tots els professionals sanitaris hem de centrar els nostres esforços en recordar-ho. Sempre és important vacunar-se, però aquest 2020 més», destaca Esther Redondo, coordinadora de el Grup de Treball d’Activitats Preventives i Salut Pública de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN).
«Una forma d’evitar consultes o ingressos innecessaris, d’impedir una possible tempesta perfecta que comprometi el nostre sistema de salut, és per mitjà de la vacunació en l’adult», assenyala Federico Martinón, coordinador del Grup Neumoexpertos i cap de servei de pediatria de l’Hospital Clínic Universitari de Santiago de Compostel·la.
«Tant la pneumònia com la grip afecten de manera important a la població cada any. Per això, és fonamental treure el màxim rendiment de les vacunes que ja tenim disponibles, que a més són segures, eficaces i efectives i estan recomanades en molts dels principals grups de risc de la Covid-19», destaca Martinón.
Els pediatres ho tenen igualment clar. El Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) ha advertit de la possible coinfecció de virus de la grip i de la SARS-Cov-2. Per això, s’han actualitzat les seves recomanacions de vacunació antigripal amb les que insisteixen en la vacunació com a mesura preventiva més efectiva.
«En una tardor que es preveu marcat per la Covid-19, considerem que les recomanacions que hem elaborat cobren aquest any més rellevància que mai. Volem evitar la coinfecció pels dos virus», indica María José Mellado, president de l’AEP.
El juny passat, els pediatres ja van assenyalar que la pandèmia no ha tingut una incidència important en els nens fins a la data. No obstant això, es desconeixen els efectes que pot tenir si coincideix en el temps amb la grip: «Podria generar un increment de quadres respiratoris i febrils en nens i adolescents, per la qual cosa seria més difícil el maneig d’aquests pacients i suposaria més sobrecàrrega per el sistema sanitari».
«Sens dubte, tindrem uns mesos complicats. Sobrepassarem els llits habituals en vigilància intensiva i s’hauran de buscar recursos per reubicar els pacients, amb la necessitat de poder comptar amb un diagnòstic ràpid per fer-ho», conclou Maria Creu Martín Delgado, cap de Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Torrejón.
¿Grip o coronavirus?
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la grip estacional es caracteritza per l’inici sobtat de febre, tos (generalment seca), dolors musculars, articulars, de cap i coll, intens malestar i abundant secreció nasal. La febre i els altres símptomes solen desaparèixer en la majoria dels casos en el termini d’una setmana, sense necessitat d’atenció mèdica. En persones amb alt risc, pot ser una malaltia greu, i fins i tot mortal.
Pràcticament el mateix passa amb la Covid-19. Els símptomes més habituals són febre, tos seca i cansament. Altres símptomes menys freqüents són dolors i molèsties, congestió nasal, mal de cap, conjuntivitis, mal de coll, diarrea, pèrdua del gust o l’olfacte i erupcions cutànies o canvis de color en els dits de les mans o els peus. Aquests símptomes solen ser lleus i comencen gradualment.
La majoria de les persones (al voltant del 80%) es recuperen de la infecció per coronavirus sense necessitat de tractament hospitalari. No obstant això, al voltant d’1 de cada 5 acaba presentant un quadre greu i experimenta dificultats per respirar.
En el que sí hi ha diferències és en el període d’incubació. Mentre que en la grip el temps transcorregut entre la infecció i l’aparició de la malaltia és d’uns 2 dies (tot i que oscil·la entre 1 i 4), entre l’exposició a la SARS-CoV-2 i el moment en què comencen els símptomes solen passar de cinc a sis dies (però pot variar entre 1 i 14).
L’arribada del SARS-COV-2 va suposar un canvi radical en els hospitals espanyols. En les setmanes de màxima saturació dels centres sanitaris es van convertir en monogràfics de Covid-19, amb l’activitat assistencial i els ingressos per altres afeccions anul·lats, excepte puntualment les emergències. Com va influir això als pacients amb altres afeccions?
«D’una banda, existia el temor de la població a acostar-se a tots els centres sanitaris, amb el que es va examinar menys l’aparició de petits símptomes, alguna cosa que en un altre moment s’hagués fet. De l’altra, es van interrompre consultes i intervencions quirúrgiques, es van tancar hospitals de dia, etc.», explica a SINC Jesús Díez Manglano, vicepresident 1r de Societat Espanyola de Medicina Interna (SEMI).
La primera onada va afectar moltíssim al sistema de salut i els seus usuaris, explica María Cruz Martín Delgado, cap de Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Torrejón. «Es van deixar de realitzar les cirurgies programades -com neurocirugies o intervencions oncològiques i cardíacas-, amb la repercussió que això té en l’evolució d’aquestes patologies dependents del temps».
Els pacients crònics -aquells amb malalties de llarga durada com patologies cardíaques i respiratòries, infarts, càncer o diabetis, i que suposen la causa de el 63% de les morts al món, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS)- no van poder continuar amb els seus seguiments i proves, el que ha tingut conseqüències en el temps, afirma Héctor Bueno, director científic de el departament de Cardiologia a l’Hospital 12 d’Octubre. «Hi ha molts que han ingressat descompensats i, probablement, alguns hagin mort a casa per complicacions».
L’augment de la mortalitat no atribuïble directament a la Covid-19 ha estat clar en pacients crònics sense l’accés habitual al sistema sanitari; la dificultat està en mesurar-lo. «L’atribució de la causa de mort dels certificats de defunció són molt inespecífics i, en aquell moment, sistemàticament es va atribuir al coronavirus», aclareix Bueno. «Seria important fer una estimació, però crec que mai sabrem l’impacte directe del que ha estat el primer pic de Covid-19».
Medicina a distància, una alternativa per a tothom?
Davant d’aquesta situació dramàtica, molts hospitals van activar de forma urgent un pla de telemedicina, és a dir, consultes telefòniques per identificar les persones més estables i prioritzar a aquells en una situació de major vulnerabilitat. «Això va funcionar amb força èxit en el nostre cas, però evidentment no va poder pal·liar tot el cop de la pandèmia en els pacients», afegeix Bueno.
A més, matisa Díez Manglano, el sistema de telemedicina a Espanya no està prou desenvolupat. «Sí que s’han fet consultes telefòniques, però ni tots els pacients saben manejar-se amb el vídeo, ni tots tenen les eines necessàries, ni en tots els hospitals públics està generalitzat aquest tipus de servei».
«Si bé en aquest temps s’han comprovat les moltes interaccions entre el sistema sanitari i els pacients que no necessiten una assistència presencial, per canviar això cal tenir mitjans», insisteix l’expert. «Haurien de fer-se agendes d’atenció no presencial, la qual cosa suposa una major organització i una redistribució de la despesa ja que s’estalviarien costos de desplaçament i de pèrdua de treball».
Onada de covid i de pacients crònics
En ple segon repunt de coronavirus, un dels objectius ara és intentar que no tornin a quedar sense atendre pacients d’altres patologies. «Ara mateix no estem en la situació que vivim al març o abril, però no sabem què passarà en el futur. Si tornen a omplir-se les nostres UCI, arribarà un moment en què anul·larem també les cirurgies programades dels pacients més crítics», apunta Martín Delgado.
«De moment, la situació està més controlada; per ara no s’ha produït el tancament massiu de consultes i quiròfans com va passar en la primera onada. Encara que ja s’estan desprogramant algunes intervencions quirúrgiques i anul·lant cites», indica Díez Manglano, que treballa a l’Hospital Royo Villanova de Saragossa.
«Actualment estem vivint, a més de la segona onada de Covid-19, la pandèmia de cronicitat que no s’havia atès durant la primera onada de virus», subratlla. «El que al principi sembla que pot esperar, després es converteix en urgent». Igual opina Héctor Bueno, vicepresident de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC). De fet, la institució ha registrat una reducció del 40% en el tractament de l’infart durant l’estat d’alarma, segons un estudi realitzat durant la primera setmana de confinament.
«Encara que es preveia clarament un repunt de pacients crònics, no aquesta onada tan prolongada en el temps», aclareix. «Des del punt de vista de l’activitat aquest estiu ha estat frenètic -probablement conseqüència del que va quedar pendent aquests mesos-, la qual cosa està posant molta pressió hospitalària».
L’OMS va publicar el juny passat una enquesta, completada per 155 països durant tres setmanes del mes de maig, que revelava com els serveis de prevenció i tractament de les malalties no transmissibles es van veure greument afectats des del començament de la pandèmia. L’informe, que va confirmar l’impacte a escala global, mostra una major afectació en els països d’ingressos més baixos.
«Estem veient pacients no-covid que arriben en situacions molt greus, que els acaben portant a l’UCI», subratlla Martín Delgado. «Potser per nombre no ho esperaríem a hores d’ara perquè no ha arribat encara l’època més dura, l’hivern, quan es descompensen més els malalts crònics».
Què esperar en els propers mesos
Segons Martín Delgado, expresidenta de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC), «en aquest temps segur que algunes patologies han empitjorat, el que va a tenir efectes no desitjats per als pacients. Això és una realitat que hem d’admetre i intentar que en aquest futur pròxim no passi. Però si s’acaben omplint de nou tots els llits, és impossible fer una altra cosa».
Els experts tenen clar que, des del punt de vista del coronavirus, són necessàries mesures de més contenció. «Avui és un problema de molta menys intensitat que a l’abril, però està creixent progressivament. De fet, ara mateix no veiem en absolut una baixada de pacients», puntualitza Bueno.
«No esperàvem una segona onada tan primerenca. Estem en una situació d’incertesa, però cal estar preparats per a tots els escenaris. No només per atendre tots els possibles casos de coronavirus, sinó també a totes les persones amb altres necessitats de salut que no poden quedar aparcades de manera permanent», exposa Díez Manglano. «Es tracta d’una malaltia nova que pot venir no en una o dues, sinó en successives onades».
«Hem d’aprendre d’això i buscar mètodes que permetin millorar l’efectivitat del sistema sanitari. Si aconseguim més recursos, mitjans, noves formes d’atenció, etc., és possible que aquest surti enfortit després d’aquesta crisi i pugui funcionar millor», declara.
Consells per al pacient crònic
Encara que no cal col·lapsar per situacions banals, el pacient crònic ha de sol·licitar l’atenció habitual que hagués fet en altres moments. Això sí, a través dels canals que se’ls facilitin. «És preferible que els diguin ‘quedeu-vos a casa’ o ‘li oferim aquest altre recurs’ al fet que, quan acudeixi, la situació sigui molt més complexa», adverteix Martín Delgado.
Per Díez Manglano, «el primer que ha de fer el pacient és coresponsabilitzar-se de la seva pròpia cura i atenció. I si malgrat aquestes autocures les malalties progressen, ha de contactar directament amb el sistema sanitari. A més, el malalt que té una patologia crònica ha de tenir una especial protecció per intentar no caure infectat pel coronavirus».
«Ha de ser previngut i minimitzar els riscos, però no tant com per deixar d’assistir a les seves proves i revisions. I, si nota que empitjora, que no dubti en consultar independentment que la situació estigui lletja. Estem pendents d’ells i ja serem nosaltres els encarregats de prioritzar qui té necessitat de venir o no», revela Bueno.
«La nostra intenció és que aquesta situació no torni a passar mai, perquè a la fi és una iniquitat del sistema. El nostre compromís és atendre tots els pacients, que no s’hagin de anul·lar cirurgies i que hi hagi més malalts que els de Covid-19, però tot dependrà del volum que arribi i dels recursos disponibles», conclou Martín Delgado.
Un dels majors èxits en salut pública serà aconseguir una vacuna eficaç contra la covid-19. No obstant això, es tem pel seu subministrament, previsiblement escàs. De fet, les institucions sanitàries, els líders mundials i les empreses farmacèutiques ja s’enfronten al repte d’assignar-les de forma adequada entre els països. Però, ¿és possible fer un repartiment just i equitatiu en la pràctica?
Experts en salut pública de tot el món han proposat un nou pla de tres fases per a la distribució de la vacuna, anomenat ‘Model de Prioritat Justa’, que té com a objectiu reduir les morts prematures i altres conseqüències irreversibles de la malaltia. Les conclusions es publiquen a Science.
De moment no hi ha un marc de distribució únic i global per a les dosis, encara que existeixen dues propostes principals. D’una banda, que els treballadors de la salut i les poblacions d’alt risc, com els majors de 65 anys, haurien de ser immunitzats primer; i de l’altra, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) suggereix que els països rebin dosis proporcionals a les seves poblacions.
Les dues estratègies són greument defectuoses, segons l’estudi liderat per Ezekiel J. Emanuel, vicerector d’Iniciatives Globals i president d’Ètica Mèdica i Política de Salut de l’Escola de Medicina Perelman de la Universitat de Pennsilvània (EUA).
«La idea de distribuir les vacunes per població sembla ser una estratègia equitativa, però suposa erròniament que la igualtat requereix tractar de manera idèntica a països situats en diferents llocs», explica a Sinc Emanuel. «Aquest és el primer anàlisi ètica sistemàtic de com distribuir els escassos recursos mèdics entre els països. L’ètica sempre ha estat vista com una part menor, però cada vegada més important».
En el seu nou model, els autors assenyalen tres valors fonamentals que han de considerar-se en distribuir una vacuna per a la covid-19: beneficiar les persones i limitar els danys, donar prioritat als desfavorits, i procurar la mateixa preocupació moral a tots els individus. Es tracta d’abordar aquests valors centrant-se en la mitigació de tres tipus de danys causats pel nou coronavirus: la mort i el dany permanent als òrgans, les conseqüències indirectes per a la salut -com la tensió i l’estrès de sistema sanitari-, així com la crisi econòmica.
«Tot i això, ara mateix la prevenció de morts -especialment les prematures- és particularment urgent», insisteixen els autors. En fases futures, proposen dos mesuraments que captin la millora econòmica general i com sortir de la pobresa. «El nostre model canviarà quins països reben la vacuna i en quin ordre. Primer hauria d’anar als llocs on la vacuna pot reduir més morts prematures i després alleujar la major devastació econòmica», apunta Emanuel
I després d’això, donar prioritat inicial als països amb taxes de transmissió més altes. «Tots els països haurien de rebre suficients vacunes per aturar la transmissió, la qual cosa requereix que entre el 60 i el 70% de la població sigui immune», puntualitza.
Una distribució justa i equitativa
El pla de l’OMS, per contra, comença amb el 3% de la població de cada país rebent vacunes, i continua amb l’assignació proporcional a la població fins que cada país hagi vacunat el 20% dels seus ciutadans.
Si bé aquest pla pot ser políticament defensable, «tracta de forma idèntica a països de diferent situació, en lloc de respondre equitativament a les seves diferents necessitats. Els països igualment poblats s’enfronten a nivells dramàticament diferents de mort i devastació econòmica per la pandèmia», indica el nou estudi.
Els autors també s’oposen a un pla que donaria prioritat als països en funció del nombre de treballadors sanitaris de primera línia, la proporció de població major de 65 anys i el nombre de persones amb comorbiditats.
«Immunitzar preferentment als treballadors de la salut -que ja tenen accés a equips de protecció personal i altres mètodes avançats de prevenció de malalties infecciosas- probablement no reduiria substancialment el dany en els països de majors ingressos», afegeixen.
De la mateixa manera, centrar-se en vacunar els països amb poblacions de més edat no reduiria necessàriament la propagació de virus o minimitzaria la mort. A més, els països d’ingressos baixos i mitjans tenen menys residents d’edat avançada i treballadors de la salut per càpita que els estats més enriquits.
«Així s’acabaria administrant moltes vacunes als països rics, el que no és l’objectiu d’una distribució justa i equitativa», afirma Emanuel. «Els responsables estan buscant un marc per assegurar la vacunació global, de manera que puguem aturar la propagació d’aquest virus. Dependrà dels mandataris polítics, l’OMS i els fabricants implementar el nostre model», conclou.
Referència: Ezekiel J. Emanuel, Govind Persad, Adam Kern, Allen Buchanan, Cécile Fabre, Daniel Halliday, Joseph Heath, Lisa Herzog, R.J. Leland, Ephrem T. Lemango, Florència Lluna, Matthew S. McCoy, Ole F. Norheim, Trygve Ottersen, G. Owen Schaefer, Kok-Chor Tan, Christopher Heath Wellman, Jonathan Wolff, Henry S. Richardson. An ethical framework for global vaccine allocation. Science. DOI: https://science.sciencemag.org/lookup/doi/10.1126/science.abe2803
