Segons l’informe La salut com a eina de transformació social, que es feia públic des de l’Observatori per a la Transformació Social (OTS) fa unes setmanes, el diagnòstic del sistema de salut del nostre país ens aporta cinc indicadors preocupants que cal començar a afrontar de manera urgent: es fa encara poca prevenció, la ciutadania detecta certa deshumanització, la gestió no s’adapta a les necessitats, hi ha percepció d’un sistema antiquat i saturat i es comparteix poc el coneixement. A partir d’aquesta fotografia inicial, el document recull les principals conclusions del debat que van mantenir cinc professionals referents del sector en el marc del primer dels Diàlegs pel canvi que ha posat en marxa l’OTS, amb la premissa que la salut té un enorme potencial com a catalitzador de canvis profunds i duradors en la comunitat.
La salut és un dels pilars de l’estat de benestar i segurament el més sensible per a la majoria de la societat. No fa gaire anys, a Catalunya parlàvem del sistema sanitari com una de les “joies de la corona”. Què ha passat perquè ara els experts convocats afirmin que “mentre assistim a grans transformacions en molts àmbits, el sistema sanitari no es transforma?”. Segurament un factor que podria explicar part de la situació, tal i com es va destacar en algunes de les intervencions, és l’impacte que els determinants socials i l’increment de la desigualtat estan tenint sobre els problemes de salut de les persones i la gestió de la complexitat que això implica. Els indicadors socials són clars: gairebé el 25% de la població està en situació de risc de pobresa o exclusió social; el 19,2% de la ciutadania no pot permetre mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada; i la desigualtat social s’ha incrementat un 5,7% al nostre país.
Tal i com s’afirma a l’informe: “La salut és un sector estratègic: té cura del principal actiu d’un país, que són les persones. És un factor de cohesió social molt important i de disminució de desigualtats.” Per això es proposa un canvi de mirada que porti a un canvi de model. D’un model basat en els recursos a un model centrat en les necessitats de les persones. D’un cert paternalisme, a la corresponsabilitat i la informació; de pacient subjecte passiu a persona subjecte actiu; de l’hospital-CAP a les xarxes territorials d’atenció integrada i provisió de cures. Només maximitzant la coordinació entre els sistemes sanitari-social i establint una cartera de recursos socials adaptats als diferents perfils de persones, farem el pas del curar al curar-cuidar.
Com era d’esperar, les reflexions també destaquen la importància i l’impacte de la transformació digital en el futur del sistema de salut. La tecnologia i la innovació es presenten com dos dels pilars més significatius per a l’evolució del sistema. Mitjançant l’adopció de la telemedicina, la intel·ligència artificial i l’anàlisi de dades és possible aconseguir una atenció més predictiva, preventiva i personalitzada. La tecnologia no sols té el potencial de millorar l’eficiència, sinó també d’ampliar l’accessibilitat i millorar l’experiència del pacient.
Com a conclusió de l’informe, s’enumeren un bon grapat de propostes per dibuixar el futur del sistema sanitari. Entre d’altres, l’empoderament i reeducació de la ciutadania, reestructuració de l’atenció primària, integració de tecnologies innovadores, creació d’una autoritat independent d’avaluació de polítiques i pràctiques sanitàries, la integració entre sector social i sector salut o la millora de les condicions laborals i de la qualitat de vida de les professionals.
Si el diagnòstic, les causes i les propostes estan perfilades, perquè no es produeixen els canvis? Qui ha de promoure la transformació? S’assenyala la necessària aproximació entre els tres principals agents de canvi: els poders polítics, el sector sanitari i la societat. És el que alguns han descrit com “la necessària renovació del contracte salut entre salut i ciutadania”. Pacte, lideratge i inversió. Només així s’assolirà el gran salt cap a una salut veritablement transformadora.
El concepte de biaix es pot il·lustrar amb la imatge d’una diana de tir en la qual diversos trets apareixen agrupats no al centre sinó en un lloc perifèric. Un biaix és, efectivament, una desviació, ja sigui en el tir o en el judici. Els anomenats biaixos cognitius serien, per tant, desviacions del judici humà a l’hora de prendre decisions, com si l’escopeta del raciocini estigués torta i produís sistemàticament dianes allunyades d’una decisió racional. El fet que els humans tinguem tendència a fallar el tir en la mateixa direcció que enjudiciar els fets apunta que l’escopeta ja ens ve torçada o esbiaixada de fàbrica.
La identificació, fa mig segle, d’alguns biaixos cognitius per part dels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky va fer trontollar la idea que som éssers racionals quan pensem i prenem decisions. Mitjançant enginyosos experiments, van identificar biaixos com el de confirmació, la tendència general a donar crèdit a la informació que confirma les nostres creences i a descartar la que les contradiu. O el que van anomenar heurísitica de disponibilitat, la tendència a donar més pes a la informació que recordem més fàcilment, per ser més recent o impactant. O l’anomenada aversió a la pèrdua, un biaix que ens porta a donar més importància a les pèrdues que als guanys equivalents.
A mesura que es coneixen millor els biaixos cognitius, més clar va quedant que aquestes maneres de pensar poden ser un problema a l’hora de gestionar informació complexa com la del món actual. Tanmateix, observats sota la llum de la teoria de l’evolució, potser la teoria científica més polivalent, aquests biaixos poden haver contribuït a la nostra supervivència com a espècie. Així, per exemple, l’aversió al risc i l’heurística de disponibilitat ens poden haver ajudat, respectivament, a evitar amenaces i prendre decisions ràpides i eficients en situacions crítiques.
La llarga llista de biaixos cognitius que podem veure a la Viquipèdia permet entreveure alguns tipus de limitacions del nostre pensament ràpid. Els emprenedors John Manoogian III i Buster Benson han creat el Cognitive Bias Codex, un diagrama circular hipertextual que ordena 188 biaixos cognitius en quatre grans categories. La classificació, encara que no té consens o aval en la comunitat científica, agrupa els biaixos al voltant de quatre mancances: de memòria, d’informació, de significat i de temps.
Com que la nostra memòria no pot emmagatzemar-ho tot, tendim a seleccionar els records de més càrrega emocional, a reduir els successos als elements clau i a descartar allò específic per generalitzar més fàcilment. Com que hi ha massa informació, prioritzem allò que crida l’atenció, el que és estrany, allò que és divertit, el que canvia, el que confirma les nostres creences i els defectes dels altres (veiem la palla a l’ull aliè abans que al propi). Davant de la manca de significat, tendim a trobar patrons i a crear històries explicatives, a omplir amb estereotips, a simplificar les dades i els números per manejar-los millor i a projectar cap al futur i al passat allò que pensem avui. I, com que necessitem actuar ràpid, preferim la informació senzilla a la complexa i allò que ens facilita preservar el nostre estatus i vinculació a un grup, i tendim a creure que el que fem és important.
Sens dubte, el pensament humà és molt més complex, però tenir consciència dels biaixos del pensament ràpid i intuïtiu que ens ve de sèrie és un primer pas per no caure fàcilment a les seves xarxes. Potser el nostre cervell és una antigalla evolutiva, però tampoc sembla gaire raonable considerar irracionals tots aquests processos cognitius que ens han permès sobreviure. Amb tot, analitzar les coses amb deteniment, per intentar anar més enllà de la pura intuïció, ens ajuda a prendre millors decisions en molts casos. Pensar cansa, ja ho sabem, però és estimulant i serveix per a posar una mica de concert al desordre.
El món sanitari sempre ha estat present a sèries i pel·lícules ambientades a hospitals, amb trames vinculades a les mateixes dinàmiques que es viuen a l’ecosistema que es genera rere les portes del centre sanitari. Més enllà de l’èpica, els «salseos» entre els treballadors, dilemes ètics i tota la gamma de narratives pròpies d’aquest gènere audiovisual, portem una sèrie de recomanacions concebudes pel productor RyanMurphy, és a dir, que surten del paradigma «Anatomía de Grey«.
Ratched
El productor Ryan Murphy s’aventura a explorar la història de Mildred Ratched, mítica cap d’infermeria del clàssic film “Algú va volar sobre el niu del cucut”. En aquesta sèrie d’una única temporada, el thriller psicològic es dirigeix a la dècada dels 40 per reconstruir el passat de Ratched, que arriba al nord de Califòrnia per a treballar en un reputat hospital psiquiàtric. Si bé es mostra com una infermera elegant, dedicada i professional, a mesura que s’implica en una missió clandestina que la fa entrar de ple en una tèrbia voràgine d’un sistema de salut mental pervers, el caràcter i l’obscuritat de la Ratched que es va conèixer al clàssic de 1975 va prenent forma.
Fotograma de Ratched
POSE
També produïda per Ryan Murphy, POSE està ambientada en la Nova York de 1987. La comunitat LTBGIQ+ viu un cruent moment d’exclusió social, persecució i discriminació. En tota aquesta marginació, els ballrooms es converteixen en un punt de trobada: les competicions de ball i performance esdevenen l’eix conductor d’aquesta sèrie on la salut és un leitmotiv transversal. Cirurgies clandestines, drogodependència i problemes de salut mental assolen una comunitat que, davant el rebuig, crea les seves pròpies cases a on el paper de la «mare» és també un punt clau per entendre altres conceptes i realitats sobre les famílies. La Blanca, «mare» de família i una de les protagonistes, és una cuidadora nata que ja des del principi mostra el seu interès per les cures i la sanitat. En el transcurs dels capítols, aquest rol anirà agafant més pes, i és que la propagació de la sida, els seus efectes a escala humana i l’activisme que va dur a terme el col·lectiu a través d’organitzacions com Act Up, formen part imprescindible de la història.
Fotograma de POSE en una protesta pel sida
American Horror Story: Asylum
Absolutament pertorbadora, la segona temporada de la franquícia AHS (l’obra per antonomàsia de Ryan Murphy i BradFalchuk), ens porta a un viatge que sense dubte no és apte per a tots els públics. La mansió Briarcliff, un antic centre per a tuberculosos, comença a funcionar com a «hospital psiquiàtric» el 1964 sota el control de l’església catòlica. Allà arribarà internat un dels assassins més mediàtics del moment, anomenat «bloody face». La relació entre la medicina, la religió, la injustícia i l’absoluta obscuritat que assola aquell lloc converteixen els 13 capítols ―si es que la perversa trama permet acabar la sèrie― en un visionat que no deixa indiferent. Cada temporada d’AHS conté una trama diferent i es poden consumir per separat, tot i que contenen algunes referències entre elles, però que no fan perdre el fil. Asylum, estrenada ja fa més de 10 anys (2011), s’ha convertit en un clàssic que, qui va veure en el seu moment, segur que no ha oblidat aquella melodia perversa… «Dominique, nique, niques’enallaittout simplement».
La Gisela (nom fictici per a preservar la seva identitat) és una professora i investigadora de la Universitat de Barcelona que va patir l’assetjament quan estava fent la tesi i el seu director se li va insinuar. Després va viure l’abús de poder que va patir una companya seva, la Joana (també un nom fictici) per part d’una reputada catedràtica de la Universitat de Barcelona.
La Gisela recorda que «sempre s’ha dit que la universitat és l’últim reducte feudal i, en certa manera, una mica l’estructura és aquesta: els serfs -alumnes- estan lligats al seu senyor -professors, catedràtics i directors de tesi- i, per sobre d’aquest, està el rei -equips directius a la universitat-, qui lluita per l’equilibri de poder amb els senyors feudals».
Aquesta estructura de poder, lamenta la Gisela, encara s’entén com a normal a les universitats. «I si llavors el rei no actua en favor dels serfs perquè els senyors feudals tenen molt de poder, els servents acaben sent utilitzats en favors d’uns i d’altres i queden desprotegits», afirma la investigadora. La coartada és «la famosa independència de la universitat, que funciona una mica com l’església: si hi ha un problema, ja ens ho solucionem nosaltres internament».
Verticalitat i poder
Es tracta de tota una verticalitat del sistema universitari, en el qual les persones de sota sempre necessiten les de dalt per ascendir -per ser qualificades, per fer una tesi, per aprovar un projecte- és a dir, que no tenen llibertat per fer el seu recorregut. Aquesta dependència jeràrquica que hi ha a la universitat afavoreix que hi hagi persones que concentren gran part del poder.
Andrés González Bellido, psicòleg i coordinador del Grup de Treball Bullying i Ciberbullying del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considera que «s’acaben executant relacions de violència en les quals el professor utilitza el poder i la força que li dona el rang que ostenta. Realment, és com un sistema feudal, perquè és un sistema en el qual hi ha diferències de poder tenint en compte el rang».
La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Maria Olivella, reconeix que «la universitat és una institució molt vertical: es tracta d’una feina d’escala en la qual els predoctorals treballen pels postdoctorands, aquests solament pels professors o els directors d’investigació, i després tots pels grups de recerca i pel catedràtic. Això genera unes relacions de poder molt potents. Si tens clar que vols quedar-te a la universitat, és difícil fer una denúncia, perquè és un entramat on sempre el de sota depèn del de dalt».
Si preguntem a experts, testimonis o víctimes què sosté aquest sistema feudal caracteritzat per la jerarquia i la concentració de poder en unes poques figures, s’assenyalen dos pilars bàsics: la por i la precarietat.
Por i precarietat
El «factor por» és fonamental, així ho assenyala González Bellido. «Les persones que són víctimes el primer que tenen és por, aquesta sensació de dir què em passarà si ho denuncio, si poso les cartes sobre la taula». La Joana, una de les víctimes amb les quals hem parlat, confessa que «continuo tenint por avui dia, encara un any després d’haver denunciat, jo he deixat d’anar a congressos científics per no trobar-me-la».
La Joana diu ser «conscient que, des que he denunciat, he quedat exclosa de tot el sistema, perquè si envio un article a qualsevol revista, hi ha moltes probabilitats que ella o algú del seu cercle sigui un dels correctors anònims i, només per qui soc jo, em rebutgin l’article».
La precarietat és l’altre gran factor de vulnerabilitat. Olivella, argumenta que «la precarietat fa que molta gent -tant alumnat com professorat- accepti segons quines condicions, se senti més insegura o tingui més por de perdre la feina».
Els ‘senyors feudals’
La Gisela explica que els ‘senyors feudals’, en alguns casos, són «catedràtics que aconsegueixen finançament, projectes europeus o d’on sigui, aporten molts diners a la universitat, i són peces claus i, llavors, tot i que des de dalt s’omplin la boca de protocols i de lemes com «tolerància zero contra l’assetjament», sembla que tinguin por de parar els peus a aquesta gent», remarca. «Però a l’hora de la veritat, per les experiències de la gent que ha denunciat i de molta gent que havia denunciat abans i que se’ls havia frenat les denúncies, sembla que els reis (els directius) han de mantenir un equilibri amb aquests catedràtics i les víctimes queden a expenses de veure què pacten entre el rector i el catedràtic acusat d’assetjament». La Gisela apunta que molts cops els equips rectorals es renten les mans i fan com qui no veu per què «aquests catedràtics assetjadors són peces clau per al finançament universitari».
Per això, totes aquestes situacions que es produeixen són una qüestió de grup, emfatitza el psicòleg González Bellido: «És determinant que hagin estat treballades prèviament en comunitat, perquè no solament és el teu cas; els altres també ho saben i quan hi hagi els símptomes han d’intervenir».
Protocols i denúncies
Totes les universitats catalanes disposen d’un protocol contra les violències masclistes, però, vistes les dades, es fa evident que aquests no garanteixen que aflorin tots els abusos que es donen. Les universitats reconeixen un mínim de 33 casos d’assetjament, siguin per motius sexuals o laborals.
Andrés González Bellido explica que, segurament, el problema rau en com entenem el protocol, que «no és un instrument de prevenció sinó d’intervenció». «Pel que sé, no hi ha cap universitat que faci processos de prevenció integrals i sistemàtics sobre situacions de violència, tant entre alumnes com professorat-alumne».
González Bellido recorda que «un protocol no prevé, intervé i és necessari, però és diferent d’un programa de prevenció i això funciona com en els constipats; s’ha de prevenir abans d’haver de curar». El psicòleg insisteix en la necessitat de voluntat política per a vehicular un canvi de paradigma en el qual no deixem passar «ni el més petit símptoma de violència que fan anar-se afeblint a l’alumne davant un catedràtic amb molt de poder». Per això, com bé explica, és necessària una formació.
Protesta d’estudiants a la UAB contra l’assetjament | Twitter Col·lectiu de Doctorandes en Lluita
Si preguntem a les víctimes, totes coincideixen que no confien en els protocols, que les fan «reviure el trauma» i que «acaben en el mateix: impunitat per l’assetjador o assetjadora». A més, totes aquelles que s’han atrevit a denunciar manifesten que els processos són lents i poc eficaços i el cost personal i acadèmic que paguen és molt alt: a vegades han de continuar relacionant-se amb el docent assenyalat, no obtenen informació de l’evolució de les seves denúncies i queden apartades d’un sistema en el qual és molt difícil escalar.
Isabel Muntané, professora associada de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, lamenta que la via de la denúncia és complicada i, molts cops, revictimitza la víctima, sobretot en casos d’assetjament o abús per raons de sexe. «I això succeeix en tota la societat en general; has passat aquesta situació gens agradable, denuncies i possiblement no acabarà en res sinó el contrari; acabaràs tu encara més destrossada i se’t tancaran encara més portes en l’àmbit laboral i universitari». Tot això provoca «un rebuig a recórrer al sistema malgrat que teòricament està preparat per a poder gestionar-ho».
La Gisela explica que, per sort, el jovent està perdent la por que hi havia abans i això li fa tenir esperança. Tot i això, lamenta, «quan vols denunciar molta gent intenta que callis, fer-te veure que els abusos formen part del sistema o que no és per a tant, però ara els joves, que veuen que una tesi tampoc no els assegura res dins el mercat laboral, l’únic que volen és que se’ls respecti i tenir uns mínims garantits».
Patriarcat
Muntané denuncia que «aquestes estructures de poder no deixen de ser un reflex de què passa a la societat, que està regida per un sistema patriarcal on els homes tenen molt més poder, ocupen els espais més elevats de la carrera acadèmica i, en conseqüència, poden prendre decisions que afecten més a tota la comunitat», segueix la periodista. A més, afegeix, «en general, són homes que no tenen una perspectiva feminista ni pateixen aquestes violències, aquests abusos de poder;, per tant, és difícil que sense una voluntat, formació ni preparació puguin incidir en evitar aquests abusos».
Maria Olivella denuncia que «el coneixement sempre ha estat molt dominat per homes, i per a les dones és entrar en un terreny supermasculí -en un grau o un altre depenent de la disciplina-, però això també ha afavorit les conductes d’assetjament sexual, per exemple». Muntaner afegeix que la gran càrrega que encara pateixen les dones pel que fa a les tasques de la llar i les cures, «els hi impedeix centrar-se i ascendir en la seva carrera acadèmica».
A més, «el fet que el professorat associat sempre estigui amb un peu fora afavoreix la feblesa del sistema per la por que per exposar un abús el teu contracte ja no es renovi, per inferioritat de condicions», explica la periodista i professora associada, Isabel Muntané.
La resposta de les universitats
La secretaria general i responsable de les Polítiques d’igualtat i inclusió de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Esther Zapater, fa una «valoració positiva» del fet que aflorin casos, doncs, segons explica «això vol dir que tenen confiança en la institució». Zapater insisteix que, un cop fet aquest primer pas, les afectades necessiten que la institució actuï i que, des de la UAB, ho estan fent. Això, però, «no vol dir que ho fem tot perfecte ni amb la celeritat que caldria i que voldríem; hi ha molts elements inclosos aquí i el principal és el marc legal». L’important, assegura, és que «les víctimes no estan soles».
Des d’universitats com Blanquerna admeten que potser no han fet prou visibles els mecanismes i figures per denunciar davant situacions «que ningú no hauria de patir». Alhora, anuncien la seva intenció d’estar «més preparats» en cas que es donin nous casos. El degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, Josep Lluís Micó, però, alerta que des de la universitat es va actuar segons el protocol i que ho van fer «el més ràpid possible». Tot i això, expliquen a Catalunya Plural que estan revisant el seu protocol d’actuació davant d’assetjament.
El vicerector de personal docent investigador de la Pompeu Fabra, Pablo Pareja, també admet falta de claredat i transparència amb els mecanismes d’intervenció i es mostra preocupat perquè no arribin de la manera que hi hauria a la vida de les persones «en un moment en què podrien necessitar-los». Reconeix que, segurament, els procediments de vegades són «massa complexos i no prou àgils».
I afegeix que, des de les universitats, tenen moltes limitacions. La primera, que durant molt de temps «no s’han pres aquests casos amb la seriositat que corresponien». Apunta, doncs, a la necessitat d’assumir el desafiament d’implementar «tot allò que els protocols ja recullen i posar la universitat a disposició de l’alumnat», com per exemple, reforçant el servei d’atenció psicològica o assessorament jurídic.
Estudiants de la UAB es mobilitzen contra l’assetjament sexual | SEPC
Entre les estratègies que caldria tenir en compte per lluitar contra els abusos a les universitats, diferents experts destaquen la necessitat d’agilitzar els processos i de posar la víctima al centre, alhora que protegir-la i incidir en la «reparació». La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya apunta també aquesta necessitat de treballar en un «postprotocol», perquè si no, les víctimes queden damnificades i frustrades.
Per part seva, les víctimes troben a faltar protecció quan denuncien, agilitat en el procés i que les universitats prenguin cartes en l’assumpte, ja que, segons la Gisela, de moment la solució es comença a buscar un cop les víctimes denuncien per via judicial i no abans. Reivindica que, avui en dia «la universitat va més endarrerida que l’església en aquest sentit, i des de dins puc corroborar que, quan s’assabenten d’un cas, continuen tapant-lo fins que els hi explota al damunt», argumenta.
La Joana, qui va haver de canviar-se d’universitat per a poder continuar amb la seva tesi, explica que no ha rebut la compensació que li van prometre. «A punt de complir amb el període del doctorat, em trobo que, a més de l’assetjament i malestar que he patit, no he recuperat els diners per fer la tesi».
El Me Too
El psicòleg González Bellido argumenta que en el moment en què hi ha una denúncia i socialment se li acaba donant «la raó» a la víctima es genera una espècie «d’efecte dominó» que ajuda a perdre la por a la resta. «Per tant, això fa que es generi una sensació de grup arran d’una mateixa experiència que actua com a facilitador per a fer el pas i les fa sentir-les molt més fortes i segures», explica Bellido. Un exemple l’obtenim si analitzem la majoria de les situacions, sobretot de caràcter sexual, que es donava amb el moviment Me Too als Estats Units on, arran d’un cas se’n van destapar molts més.
Els experts insisteixen en el fet que no és que avui dia hi hagi més casos, sinó que fa més d’una dècada que en l’àmbit social «s’està coent un procés de sensibilització i conscienciació social». Així doncs, sobretot els joves són cada cop més conscients i capaços d’identificar situacions de violència. Aquest canvi progressiu de mentalitat té com a conseqüència que, si féssim una estadística, segurament sortirien més casos, pel simple motiu que «moltes de les conductes que són considerades abús avui dia abans no estaven tipificades com a tal i llavors era impossible que es denunciessin».
El Diari de la Sanitat va néixer el 7 d’abril del 2016. Aquesta data, el Dia Mundial de la Salut, simbolitza la voluntat de constituir una eina d’informació i reflexió útil a totes les persones (metgesses i metges, professionals de la infermeria, associacions de pacients, cuidadors, psicòlegs…) que estan en primera línia en la defensa del dret a la salut. El Diari de la Sanitat és ja un espai de trobada i debat de la comunitat sanitària, i una font d’informació fiable en tots els aspectes de la salut, des dels determinants fins a l’assistència primària i clínica, passant per la recerca i la prevenció.
Des del primer dia, defensem un periodisme compromès amb el dret a salut. L’entenem com el dret universal de tots els ciutadans a la protecció de la seva salut i a l’accés a una assistència de qualitat sigui quina sigui la seva condició social o econòmica. És al dret a disposar de les condicions de benestar físic, mental i social millors possibles. Per això la nostra mirada vol ser molt àmplia. Tant com la diversitat de factors que incideixen en la nostra salut. I la nostra única vocació és la de servei públic.
La revista del Diari de la Sanitat
L’amenaça climàtica i la salut global estan estretament lligades. Sota aquesta premissa, la nova revista anual en paper del Diari de la Sanitat vol posar de relleu que la humanitat és ecodependent i que cal preservar la biodiversitat.
Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a del Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i continuarem estant al costat de totes les professionals del sector.
Les escoles bressol municipals de Barcelona tenen escolaritzats un total de 409 infants de 0 a 3 anys amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), xifra que representa un augment del 120% respecte als 186 del curs 2015-2016.
Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe “Petita infància i educació inclusiva a les Escoles Bressol Municipals” realitzat per l’Ajuntament de Barcelona, que indica que el 63% d’infants amb NESE escolaritzats a les bressol són nens i el 37% són nenes. En total, representen el 5% dels nadons escolaritzats a les escoles municipals.
En el conjunt de la ciutat, hi ha 448 infants amb necessitats específiques a les bressol, i 9 de cada 10 estan matriculats a la pública, mentre que els altres 39 estan a la privada.
Dificultats d’aprenentatge i socioeconòmiques
Dins dels infants amb NESE, hi ha dos grups. Els NESE A fan referència a persones amb discapacitat física, intel·lectual, sensorial, visual, auditiva, amb malalties degeneratives greus i minoritàries, amb trastorn greu de conducte, amb trastorn d’aprenentatge i de comunicació i amb autisme.
El grup dels NESE B inclou necessitats educatives de tipus social, com infants refugiats, en acollida i amb mares en centres penitenciaris, així com altres situacions socials, econòmiques i culturals de vulnerabilitat.
Dels 409 infants de les bressol municipals, 265 presenten algun trastorn en el desenvolupament (NESE A) i 144 tenen una situació social desfavorida (NESE B).
Detecció
D’altra banda, 1 de cada 10 infants reben un seguiment i recursos específics per a l’atenció precoç de possibles trastorns o discapacitats. En total, són 906 alumnes, que representen l’11% dels escolaritzats a les bressol.
Així, en l’orientació escolar per al pas al segon cicle d’educació infantil, gairebé la meitat dels infants amb NESE són detectats pels equips de les escoles bressol municipals.
Des del curs 2014/2015, la inversió de l’Ajuntament en les bressol municipals s’ha incrementat un 48% fins a arribar als 18 milions d’euros, dels quals 5 milions es destinen a la millora de la qualitat educativa amb més professionals especialistes i més formació. La resta es dediquen sobretot a l’ampliació del nombre d’escoles i educadores.
L’amenaça climàtica i la salut global estan estretament lligades. Sota aquesta premissa, la nova revista anual en paper del Diari de la Sanitat vol posar de relleu que la humanitat és ecodependent i que cal preservar la biodiversitat.
“Un món en emergència. Què podem fer per revertir l’amenaça climàtica i preservar la salut global” aporta altres veus que analitzen l’impacte del canvi climàtic en l’escassetat d’aigua, els incendis, l’alimentació i les aus, així com quines polítiques i inversions són més necessàries per aturar els efectes de la crisi climàtica.
Les conseqüències directes que té això sobre la salut formen un altre dels eixos de la Revista DS, i és que fenòmens com l’escalfament, les inundacions o les sequeres intensifiquen les malalties infeccioses, i esdevé tot un desafiament sanitari. Disposar d’aigua potable és un dret inaccessible per a milions de persones a tot el món, i és que l’escassetat d’aquest bé afecta més del 40% de la població mundial.
Què inclou la revista?
Aquesta tercera revista en paper del Diari de la Sanitat està editada per la Fundació Periodisme Plural i en les seves 126 pàgines inclou entrevistes, reportatges, anàlisis i articles d’opinió. Està distribuïda en quatre grans àrees, començant per “L’emergència”, on la crisi climàtica pren la paraula. Pren el relleu “El món que ens ve”, sobre els reptes de futur a nivell atmosfèric, energètic i humà.
En tercer lloc, “Una salut gens global” parla de les desigualtats a escala mundial i com afecten directament en el benestar de les persones, mentre que “Què podem fer” elabora algunes propostes, com anar a l’escola en bicicleta, tenir més espais verds, fer activitat física, tenir una alimentació de qualitat o parlar obertament de salut mental.
La revista vol ser un homenatge al periodista Josep Cabayol i Virallonga, que va morir el passat mes d’agost als 70 anys. Fins a l’últim dia de la seva vida va exercir un periodisme rigorós per alertar-nos de “L’Emergència climàtica: una guerra contra la vida”. Aquest és l’enunciat d’un dels cinc capítols que publiquem al llarg de 36 pàgines. Els altres quatre tracten de les conseqüències de l’escalfament global i de la interconnexió amb processos migratoris, desigualtats i injustícies socials. És el seu últim treball i el seu llegat.
Com puc aconseguir-la?
El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a del Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i continuarem estant al costat de totes les professionals del sector.
Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.
El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.
Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.
El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.
Sicko, Michael Moore
A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.
Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.
L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?
Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.
Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documentalCapitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).
Sicko, Michael Moore
Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.
De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.
¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?
A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!
Brexit, Toby Haynes
Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.
Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.
És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?
El 2017, investigadors de la Universitat de Múrcia (UMU) ja alertaven dels problemes de fertilitat masculina a Europa, a causa de la disminució de la concentració d’esperma entre els homes.
Ara, un nou estudi internacional, en el qual ha participat el grup de recerca de Salut Pública i Epidemiologia de la Universitat de Múrcia (UMU), ha realitzat aquest estudi també entre homes de Sud i Centreamèrica, Àsia i Àfrica, que s’uneix a les dades extretes d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia, per recalcar no sols el decreixement del número d’esperma en tots els continents, sinó també com aquest problema s’està accelerant durant el segle XXI.
Aquesta “crisi emergent”, com esmenten els mateixos autors, no sols resulta preocupant en relació a la fertilitat masculina, “també és un indicador de l’estat de salut dels homes, amb nivells baixos associats amb un increment del risc de malalties cròniques i càncer testicular”, ressalta Jaime Mendiola, professor titular de Salut Pública de la UMU. Els autors assenyalen, a més, que aquesta disminució reflecteix una crisi global relacionada amb l’actual degradació del medi ambient i l’estressant ritme de vida de la societat, amb àmplies implicacions per a la supervivència de l’espècie humana.
Un problema global
Els resultats, acabats de publicar en Human Reproduction Update, han estat recaptats durant els últims set anys (2011-2018) amb dades de 53 països, i se centra en les tendències en recomptes espermàtics entre homes de regions no prèviament revisades, específicament Sud-amèrica, Àsia i Àfrica. Les dades mostren, per primera vegada, que els homes d’aquestes regions comparteixen un minvament significatiu en el seu recompte espermàtic i una reducció en la concentració espermàtica, una realitat observada prèviament a Amèrica del Nord, Europa i Austràlia.
A més, aquest estudi mostra que la declinació ha estat molt més gran a partir de l’entrada en el nou segle. Com resumeix Hagai Levine, investigador líder del projecte: “En general, estem veient una disminució mundial significativa dels recomptes espermàtics de més del 50% en els últims 46 anys, una disminució que s’ha accelerat en els últims anys”.
Tal com confirma Mendiola, membre de l’equip investigador internacional i coautor del treball, “els estudis analitzats a Espanya reflecteixen una tendència similar a la mostrada en l’estudi global i constaten una disminució en el recompte total i la concentració espermàtica.”
Mentre que el treball actual no analitza les causes del declivi espermàtic observat, recerques recents indiquen que les alteracions en el desenvolupament del tracte reproductiu durant la vida fetal estan relacionades amb una afectació de la fertilitat durant la vida adulta, així com amb altres marcadors de disfunció reproductiva. A més, Levine també associa que “uns certs hàbits de vida i els compostos químics en el medi ambient estan afectant adversament el desenvolupament fetal.”
“Les nostres troballes serveixen com el canari en la mina de carbó”, ressalta l’investigador de l’Escola de Salut Pública Hadassah Braun a Jerusalem. “Tenim un problema seriós a les nostres mans que, si no es mitiga, podria amenaçar la supervivència de la humanitat. És necessari fer una crida urgent per a l’acció global amb la finalitat de promoure un medi ambient més saludable per a totes les espècies i reduir les exposicions i conductes que amenacen la nostra salut reproductiva”.
Importants conseqüències per a la salut masculina
Per part seva, la professora Shanna Swan, codirectora del projecte i investigadora de l’Escola Icahn de Medicina de Mount Sinai (Nova York, els EUA), ha assenyalat que els recomptes espermàtics baixos no sols afecten la fertilitat dels homes, sinó que també tenen importants conseqüències per a la salut masculina en general, i estan relacionats amb altres tendències adverses, denominades genèricament síndrome de disgenèsia testicular.
“L’inquietant declivi en els recomptes i la concentració espermàtica de més de l’1% per any mostrats en el nostre treball són consistents amb les tendències adverses en altres patologies de l’home, com ara el càncer testicular, les alteracions hormonals i els defectes congènits genitals, així com el minvament en la salut reproductiva de la dona», explica Swan.
A més, el professor Alberto Torres, catedràtic de la UMU i expert internacional en aquest tema, assenyala que “diversos estudis epidemiològics han evidenciat que una concentració espermàtica disminuïda estaria associada amb un risc més gran d’hospitalització, diabetis mellitus, osteoporosi, malaltia cardiovascular, alteracions del somni, estrès psicològic o mortalitat, així com amb una esperançada de vida escurçada.”
Al costat dels professors de la Universitat Hebrea de Jerusalem i de l’Escola Icahn de Medicina de Mount Sinai han participat un grup internacional d’investigadors de Dinamarca, el Brasil, Espanya, Israel i els EUA.
Aquest article s’ha publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castellà aquí.
Al segle XXI, encara que alguns ens vulguin fer creure el contrari, hi ha moltes dones al món que pateixen la violència per part dels homes. La violència masclista és la manifestació més esfereïdora del patriarcat i representa un greu atemptat contra els drets humans, la dignitat i la llibertat de les dones. Però encara és més esfereïdor quan aquestes dones són menors.
Segons dades recollides el darrer any per part de la Unitat d’Atenció a les Violències en la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Vall d’Hebron, 1 de cada 3 agressors sexuals és menor d’edat i majoritàriament aquestes es produeixen dins l’àmbit intrafamiliar. Adolescents amb un entorn desestructurat que no han rebut cap mena d’educació afectivosexual i que sovint acudeixen a la pornografia per instruir-se.
Calen polítiques a tots els països per eliminar la violència masclista, però encara és més urgent treballar-la a l’aula i des d’edats primerenques, no només en adolescents.
Aquí teniu un recull de propostes culturals que us poden donar idees de com fer-ho a partir de contes i àlbums il·lustrats, pel·lícules i curtmetratges, exposicions fotogràfiques i mostres d’art, cançons i espectacles teatrals.
Contes per a coeducar
La coeducació és l’eina que permet prevenir i abordar les violències masclistes des de les primeres edats. Cal incorporar la coeducació a tots els nivells i modalitats del sistema educatiu, en la programació educativa i el currículum, per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats i drets de tota persona, sense estereotips sexistes i evitant tota discriminació associada al sexe o gènere.
En aquest sentit, trobem dues propostes ben interessants i elaborades amb molta cura.
Per una banda, trobem la selecció Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat. Un treball bibliogràfic i de recerca ha estat desenvolupat per Rosa Mut Carabasa i Amàlia Ramoneda Rimbau. Per aquest treball, la Biblioteca de Rosa Sensat va obtenir l’any 2011, el Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona en la XXV edició.
Materials de Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat / Foto: Associació Rosa Sensat
Es tracta de tres maletes amb una acurada selecció de llibres de ficció infantils i juvenils adreçats a alumnes d’educació infantil, primària i secundària. Obres que els permeten una mirada i una reflexió en favor de la igualtat d’oportunitats, la superació dels estereotips de gènere, culturals i socials, i la defensa de la dignitat personal, i aporten recursos als docents per treballar la coeducació. Aquestes maletes se cedeixen en forma de préstec a les escoles i instituts de Barcelona i comarques.
I per l’altra, Explica’m un conte. Coeducar en la petita infància a través dels contes una guia fruit d’un treball col·laboratiu entre l’Escola Bressol Municipal Canigó, l’Associació CoeducAcció, la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Ciutat Vella i la Direcció de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona.
Un recurs formatiu i pràctic per a educadores, educadors i mestres de l’escola bressol, interessades a incorporar una mirada coeducadora als contes infantils. Una eina que ens permetrà reflexionar i revisar quins són els imaginaris culturals que oferim a nens i nenes, a través dels contes, i generar així noves eines lliures de sexisme.
Una contacontes que trenca amb els estereotips de gènere
La Fotògrafa Mira i les seves històries és una nova producció de Viu el Teatre, plataforma de desenvolupament de creacions escèniques, contemporània i multidisciplinar, per a públic familiar i primera infància. Una proposta adreçada a infants de 4 a 12 anys que busca trencar amb els estereotips de gènere i reivindicar noves maneres de relacionar-se des de la no-violència.
Imatge de la Fotògrafa Mira i les seves històries / Imatge: Viu el Teatre
En aquest contacontes-espectacle la seva protagonista, la fotògrafa Mira explica a través de fotografies i els seus viatges tres històries basades en tres contes de tres autores que no ens deixaran indiferents: L’Artur i la Clementina, El club dels valents i El cavaller que no volia lluitar.
Un viatge teatral que aporta noves mirades als infants i els seus acompanyants per caminar cap a un món més equitatiu, respectuós i amable. Aquesta proposta també està disponible per a escoles que la solicitin.
Un treball a partir de l’imaginari audiovisual
A Drac Màgic fa més de 50 anys que pensen les imatges per entendre el món i imaginar futurs possibles. Així doncs, tenen un ampli ventall de projectes propis i compartits a on treballen la cultura audiovisual. Com ara, les propostes d’activitats cinematogràfiques amb perspectiva feminista per a diferents públics en dates assenyalades.
Dins el seu projecte educatiu Construir Mirades hi ha diferents propostes de programació destinada a entitats, institucions i centres educatius (primària, ESO, batxillerat i cicles formatius) per a treballar el 25 de novembre: Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.
Fotograma de Les violències que no es veuen / Imatge: Drac Màgic
Totes les activitats parteixen del seu àmbit d’expertesa que és la cultura audiovisual i de la comprensió que aquesta és configuradora d’identitats i de models de relació. En els tallers es comparteixen eines per a descodificar els mecanismes de construcció de les imatges que fixen estereotips i tabús, posant en qüestió la naturalització d’arquetips de masculinitats i feminitats presents en la tradició visual. Així mateix, s’intenta difondre referents positius i favorables a la creació d’imaginaris lliures de violències.
Relats fotogràfics
Hèlia és una associació feminista sense ànim de lucre que des de 2008 ofereix acompanyament comunitari, feminista i integral a dones en tota la seva diversitat que travessen processos de violència masclista. Treballen en xarxa amb organitzacions a Catalunya i Palestina generant projectes d’intervenció i millora en l’àmbit de l’erradicació de les violències masclistes.
El 2019 en col·laboració amb Apropa Cultura i la Fundació Miró va néixer l’exposició fotogràfica Senyes d’Identitat. Retrats de Dones. 12 dones supervivents de violències van participar en un taller de fotografia. La mostra és el resultat del procés d’introspecció i d’aprenentatge, i la fotografia l’eina per mostrar allò que desitgen de la seva realitat.
Exposició Senyes d’Identitat. Retrats de Dones / Foto: Hèlia
En un primer moment l’exposició es va veure a la Fundació Miró i en l’actualitat s’ha adaptat el seu format perquè pugui ser itinerant. Actualment, fins a principis de desembre, es pot veure a l’Espai Jove La Fontana. I aviat, estarà en altres centres cívics.
En clau de gènere a la Fundació Vilacasas
La Fundació Vilacasas ofereix activitats educatives a escoles i instituts. Per a Eso i Batxillerat proposen En Clau de Gènere, recorregut per la col·lecció. Una visita per les diferents sales per conèixer el treball de les artistes presents a la col·lecció Vila Casas, tot posant de manifest la diversitat en les pràctiques en el context de l’art català contemporani i actual alhora incentivar el debat i la crítica adaptada a les diferents edats. La dona pintada, el nu femení, el pintor i la model són la imatge de la dona com a part d’un paisatge estereotipat de gèneres i construccions socioculturals.
Grup d’institut fent visita dinamitzada a Can Framis / Foto: Fundació Vilacasas
Per mitjà d’aquesta activitat es presenten materials inèdits que permeten conèixer una part de la col·lecció, al mateix temps que hi aporten una lectura des de la perspectiva de gènere per tal de contribuir al coneixement i estudi de la situació de la Dona Artista a Catalunya des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat. Ella, la gran oblidada de la història, encara és una assignatura pendent de la igualtat entre homes i dones, tant dins com fora de les col·leccions d’art.
A més, fins al 22 de gener a Can Framis es pot visitar l’exposició Ella, una i altra vegada d’Eugènia Balcells. Una exposició en què els arquetips femenins –tot incloent-se i excloent-se mútuament– van dibuixant un vocabulari propi des del qual repensar les relacions humanes en què avui ens movem.
Amb veu de dona
A través de les cançons també podem visibilitzar i reivindicar el punt de vista de la dona i les seves històries. Inspirades en el cançoner en línia del Càntut, recull del patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines i Premi Nacional de Cultura el 2022, Paula Grande i Anna Ferrer van presentar el treball discogràfic Vega. Un disc que dona veu a les mares, filles, nenes i joves de generacions passades. Deu cançons que fan viure els textos i les històries de les dones d’abans, però amb peces ballables i actuals que enllacen tradició i modernitat.
Paula Grande i Anna Ferrer / Foto: Càntut
Per altra banda, en el Centre de documentació de l’Institut Català de les Dones trobem una selecció d’enregistraments musicals que són una mostra representativa de música pop i rock and roll interpretada per dones de Catalunya. Es tracta tant de música instrumental com vocal, interpretada o composta per dones. Aquests es poden sol·licitar en préstec.
L’Institut Català de les Dones també disposa de tot un seguit de propostes expositives itinerants, formacions i altres recursos que es poden sol·licitar des dels centres educatius.
Teatre per a joves amb Scratch a La Villarroel
Aquesta és la nova proposta de la productora teatral AKA Teatro creada per Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Després de l’èxit d’A.K.A (Also Known As) ara ens proposen un nou espectacle que posa el punt de mira a temes controvertits com els pactes del desig, els límits propis i els límits imposats socialment a la sexualitat de la dona, l’aparença/simulació dels estats anímics, l’abús i la culpa, entre d’altres.
Escena de l’espectacle Scratch d’AKA Teatro / Foto: Grup Focus
A Scratch la protagonista és una DJ que ens explicarà, a ritme de sessió de música electrònica, el seu món i les seves experiències. Veurem com és el seu dia a dia, tant al món de la nit, com a casa seva amb la seva parella. I descobrirem el seu anhel més amagat de tornar a tocar la guitarra, tenir la seva pròpia veu, de ser compositora indie. Posarà en conflicte les conseqüències de l’exposició social, els pactes dels flirtejos de la nit, els límits permesos a les dones en la sexualitat i la seducció i els possibles malentesos, dubtes i les contradiccions en les decisions pròpies.
Són totes vàlides? Han de ser permanents o poden canviar instant rere instant? I sobretot, som capaços, com a espectadors/societat, d’acceptar-les sense prejudicis?
Un teatre amb llenguatges físics, lingüístics i d’estil que novament (com a A.K.A) s’acosta tant al públic jove com a l’adult. Una proposta que ben segur generarà debat a l’aula i a casa.
Aquesta la podeu anar a veure a La Villarroel a partir del 27 de febrer. I també hi haurà funcions per a alumnes de batxillerat al febrer i març a través de la programació teatral per a escoles del Grup Focus.
