El pròxim dissabte 29 de gener és la data més important a l’agenda pels 13.059 metges i metgesses que es disputen 8.188 places de metge resident a la convocatòria de l’examen MIR d’enguany. Aquest any s’hi presenten 1.300 aspirants menys que l’any passat, mentre que s’ofereixen 200 places més que l’any anterior.
L’examen tindrà 200 preguntes tipus test més 10 de reserva, 25 més que a les convocatòries anteriors. Per aquest motiu, l’examen durarà mitja hora més de l’habitual i, per tant, els opositors disposaran de quatre hores i mitja per fer-lo. A les 15 hores es farà la crida i identificació dels aspirants convocats i a les 16 hores començarà la prova.
Els resultats de l’examen es publicaran abans del pròxim 1 de març. Els actes d’adjudicació de places seran a partir del 26 d’abril i la incorporació al lloc de treball es produirà entre el 30 i el 31 de maig d’aquest mateix any.
Per especialitats, l’oferta més gran de places es concentra en Medicina Familiar i Comunitària, amb un total de 2.336 vacants. La segueixen l’especialitat de Pediatria i Àrees Específiques, amb 494 places disponibles, Medicina Interna, amb 401 places, i Anestesiologia i Reanimació, amb 395 places.
Igual que l’any passat, els aspirants han de dur una mascareta FFP2 o una quirúrgica homologada en tot moment, així com dur a terme una bona higiene de mans i respectar la distància de seguretat d’almenys 1,5 metres. No es podran presentar a l’examen aquells candidats que presentin algun símptoma compatible amb la Covid, que siguin positius i no hagin finalitzat el període d’aïllament o aquells contactes estrets que hagin de fer quarantena per no estar vacunats. Sí que podran fer a la prova aquells contactes estrets immunitzats amb la pauta completa.
Un estudi publicat a la revista New England Journal of Medicine identifica una estratègia per a l’eliminació del pian amb més eficàcia que la dissenyada per l’OMS per assolir l’erradicació de la malaltia, situant la comunitat internacional més a prop d’aquesta fita. L’article suposa un avenç en la ciència per a l’erradicació de les malalties infeccioses i demostra la importància de la col·laboració entre múltiples actors. L’estudi ha estat liderat per Oriol Mitjà, de l’Hospital Germans Trias i Pujol i FLSida, i Lucy John, de la Divisió de Salut Pública del Departament Nacional de Salut de Papua Nova Guinea (PNG).
L’any 2012, Mitjà i el seu equip van posar les bases científiques perquè l’OMS establís l’Estratègia Morges, orientada a assolir l’erradicació del pian mitjançant la implementació d’una ronda d’administració massiva d’azitromicina a totes les persones residents en àrees on s’hagin registrat casos. Tot i això, el 2018 es va veure que l’estratègia de l’OMS era insuficient per aturar la transmissió de la infecció.
L’article publicat ara recull els resultats d’un assaig clínic a nivell comunitari realitzat entre l’abril del 2018 i l’octubre del 2019 a la província de Nova Irlanda (PNG), i finançat per la Fundació “la Caixa”, la Diputació de Barcelona i la Fundació Barberà Solidària. A l’assaig es van comparar dues estratègies per al control de la malaltia: l’estratègia oficial (Morges), en base a la qual es realitza una ronda de distribució massiva d’azitromicina seguida pel tractament individualitzat dels casos persistents, i una estratègia experimental, consistent a fer tres rondes de distribució massiva amb sis mesos de separació.
A l’assaig hi van participar 57.000 habitants d’una zona d’alta prevalença de pian, ubicats aleatòriament a dos clústers d’intervenció. L’estudi estableix amb claredat els beneficis de l’estratègia experimental davant de l’oficial: als 18 mesos de l’inici de la intervenció, la prevalença de pian va ser quatre vegades menor al grup que va rebre tres rondes d’azitromicina (0,04%), comparat amb el grup que va rebre una única ronda (0,16%). Aquests resultats perfilen els passos que cal seguir per assolir l’erradicació efectiva de la malaltia.
La Dra G. Beiras, co-primera autora de l’article, explica que l’estudi «posa de manifest els beneficis d’apostar per la generació de coneixement per millorar el benestar dels habitants de països de renda baixa, i el que és més important, del paper de la capacitació d’investigadors en aquests països com a motor imprescindible per al desenvolupament econòmic i humà”.
Per la seva banda, Oriol Mitjà conclou que l’impacte de la investigació és d’abast global: “La Covid-19 ens ha mostrat que les malalties viatgen sense que hi hagi la possibilitat de limitar-les geogràficament. Tots tenim la responsabilitat de contribuir al control de les infeccions emergents i serà imprescindible establir una agència fortíssima especialitzada en la identificació d’amenaces infeccioses i les estratègies per a la contenció, que estigui interconnectada amb agències d’altres països”.
L’estudi científic de l’exageració als missatges de salut dóna per a una breu història. A les notícies de salut abunden les exageracions, com en tota mena de notícies. Exagerar és una manera d’explicar les coses que no s’ajusten a la realitat. Normalment es distorsiona la realitat per cridar l’atenció, però també per distracció, negligència o interès. Quan es parla de salut, i en especial de tractaments, les exageracions poden generar falses expectatives o pors infundades. Estem tan acostumats als excessos i al sensacionalisme a la premsa, que s’ha donat per fet que els periodistes eren els únics responsables de la difusió d’idees o afirmacions que no s’ajusten a l’evidència científica. Fins que va arribar Petroc Sumner i el seu equip.
Sumner és un neurocientífic de la Universitat de Cardiff que es va quedar tan preocupat com intrigat en veure com la premsa distorsionava els resultats de les seves investigacions. Es va posar a rastrejar l’origen de les exageracions a la cadena de tres baules de la comunicació: l’article científic, la nota de premsa que informa el periodista sobre aquesta investigació i l’article periodístic. El 9 de desembre de 2014, va publicar un estudi a la revista BMJ que analitzava tres tipus d’exageracions a les notes de premsa d’universitats britàniques i a les notícies derivades. Per a sorpresa de molts, va observar que els periodistes no eren els únics responsables, ja que la tercera part de les notes de premsa contenia exageracions i les que eren exclusives de les notícies no eren tan freqüents com es creia.
Animat per l’esperit científic que empeny a confirmar les observacions en un experiment i per la recerca d’un remei al greu problema de l’exageració, l’endemà de publicar el seu estudi va anunciar a The Guardian que farien un assaig aleatoritzat. Volien comparar diverses intervencions en diversos grups de notes de premsa, consistents a alinear els seus missatges amb l’evidència científica, amb un altre grup de notes sense cap intervenció. Quan el grup va publicar el 2019 els resultats a la revista BMC Medicine, es va evidenciar que l’experiment no havia sortit del tot bé i que no era possible constatar grans diferències entre els grups i, per tant, una relació de causalitat entre el rigor de les notes de premsa i el de les notícies. Amb tot, l’estudi sí que va mostrar que les notícies es poden alinear millor amb l’evidència i que els missatges de cautela a les notes de premsa per prevenir les interpretacions exagerades poden traslladar-se a les notícies.
Mentre aquest equip estudiava la transmissió de l’exageració des del món de la ciència a les notícies, altres van anar traient a la llum deficiències diverses als articles científics, confirmant el paper central de les notes de premsa i afegint peces al trencaclosques de l’exageració i els efectes. Els estudis sobre la qualitat de les notícies de salut han anat mostrant que hi ha moltes maneres d’exagerar, més enllà de les tres que va investigar Sumner: fer recomanacions de salut que no es basen en l’evidència, informar de relacions de causa-efecte a partir estudis observacionals i extrapolar a humans els resultats d’estudis en animals. S’ha constatat també que les notícies exagerades sobre intervencions de salut afecten les interpretacions del públic sobre els beneficis i els riscos. Millorar la qualitat de les notícies, les notes de premsa i els articles científics podria ser un remei, però no és fàcil d’implantar, ja que cridar l’atenció exagerant reporta beneficiós a les tres baules de la cadena. Una alternativa potser més eficaç, encara que tampoc fàcil, és posar el focus a l’alfabetització mèdica i periodística de la població per evitar les interpretacions exagerades.
«Hem aconseguit tornar a la vida una joia del romànic que havíem perdut, hem passat del lament al gaudi d’una meravella artística. Objectiu complert!» Així explicava Juan Naya la que ha estat la seva «gran bogeria» durant els darrers dotze anys, al col·loqui que va seguir, dijous 18 de novembre, a la projecció especial de la pel·lícula El Somni de Sigena per als subscriptors de Catalunya Plural, El Diari de la Sanitat i El Diari de l’Educació (Mitjans editats per la Fundació Periodisme Plural).
Juan Naya transmet la passió per fer realitat una utopia nascuda a la infància. Ho aconsegueix a la pel·lícula davant un espectador emocionat, tant per la bellesa artística recuperada com per la seva odissea personal. L’odissea personal parteix de les històries que li explicaven els seus avis sobre les emocions que havien sentit a la sala capitular del monestir, davant de les pintures que cobrien tota l’estada.
Era una experiència que ja ningú podia reviure perquè va ser destruïda, incendiada, per tropes anarquistes que, procedents de Catalunya, es dirigien al front d’Aragó el 1936 per combatre els franquistes. Juan Naya es va formar com a astrofísic i va treballar a la Nasa, però seguia amb el seu somni de recuperar la bellesa que li havien explicat els seus avis.
La pel·lícula reconstrueix la perseverança, la tenacitat, de Naya, que emprèn una minuciosa investigació documental sobre els murals de Sigena. És una investigació tant científica com detectivesca, que atrapa l’espectador durant tota la pel·lícula. I alhora és una història emocional en la mesura que Juan Naya aconsegueix transmetre la seva passió, la seva «bogeria», a una sèrie de personatges (artesans, restauradors, informàtics, historiadors d’art…) que resulten claus per aconseguir l’objectiu.
Un dels reclutats va ser Albert Burzon, que també va participar en el col·loqui amb els subscriptors. Per a Albert l’any llarg que va passar tancat en el seu estudi d’Igualada, reconstruint digitalment les obres va ser «com una experiència religiosa» per la dificultat i intensa que havia resultat. Tenia l’experiència d’haver fet la mateixa tasca amb les obres de Taüll, «però allò va ser molt més senzill perquè és romànic molt més auster».
La pel·lícula, dirigida per Jesús Garcés Lambert (Globus d’Or 2018 per Caravaggio, en cuerpo y alma) reflecteix molt bé la cara d’incredulitat de tots els personatges quan Juan Maya els explica la seva missió. Però tots acaben implicant-se, fins a convertir-se en un projecte col·lectiu, començant per la família de Naya. Resulta molt gratificant veure, a través de la pel·lícula, com es crea un veritable equip que comparteix i aporta coneixements, que està en procés constant d’aprendre. Fins a aconseguir totes les dades científiques necessàries per reconstruir l’obra amb fidelitat absoluta a l’original.
Un altre dels «bojos» del projecte és Xavier Atance, el productor de la pel·lícula. Al col·loqui va mostrar la seva satisfacció per «contribuir a fer que es conegui l’immens valor de Sigena» i per haver realitzat «un cinema lliure i independent» malgrat que el patrimoni d’aquest monestir ha protagonitzat un llarg litigi entre els governs de Catalunya i Aragó.
Juan Naya diu que el seu somni està complert: «Ara el romànic de la sala capitular de Sigena està recuperat, hem aconseguit fer reviure el mestre original». Però encara queda una darrera missió, buscar la millor manera perquè «els nostres fills i néts puguin reviure l’emoció que van sentir altres generacions en veure’s immersos dins de tanta bellesa». Mentre arriba aquest dia, teniu una magnífica pel·lícula. No us la perdeu.
Juan Emilio Naya és un astrofísic que durant anys va treballar per la Nasa i que ara ho fa com a CEO per una coneguda firma de productes cosmètics amb seu a Barcelona. Va néixer a Villanueva de Sigena, on hi ha el monestir que acull les restes dels reis d’Aragó, i que va ser abandonat després de la desamortització de Mendizábal, i espoliat i incendiat amb l’esclat de la Guerra Civil. De petit, el seu avi li parlava de com d’esplendorós havia estat el monestir. I el seu somni sempre va ser tornar-li aquest esplendor. L’any 2007 s’hi va posar, a partir de la troballa casual d’un llibre editat abans de l’incendi amb fotografies en blanc i negre de la sala capitural de Sixena.
‘El sueño de Sigena’ documenta i segueix les passes de Juan Naya i el seu equip per retornar al monestir tota la seva bellesa. Els seus frescos policromats (les restes dels quals es conserven al MNAC) i les talles de fusta d’estil mudèjar del sostre li van valdre la consideració de capella sixtina de l’art romànic. El tràiler del documental no desvetlla el resultat final de l’obra. Per veure-ho bé caldrà anar al cinema.
“Hem creat un gran documental d’art i, al mateix temps, un autèntic thriller, que deixa bocabadat l’espectador”, assegura el seu productor, Xavier Atance. El documental, que ha comptat amb un pressupost de 800.000 euros, està dirigit per Jesús Garcés Lambert (Globus d’Oro 2018 per Caravaggio, en cuerpo y alma) i s’estrena a les sales de cinema el 9 de novembre. Els subscriptors del diari tenen l’oportunitat de veure’l als cinemes Girona el 18 de novembre, a les 17:30 h, en un passi especial que comptarà amb la presència del mateix Juan Naya.
Fa dues setmanes, un jutjat de Barcelona va decretar una sentència pionera en el seu àmbit: reconeix, per primera vegada, el dret a la compensació per maternitat a les dones que perdin la criatura durant el part. Aquesta compensació es basa en el fet que les dones reben un plus a la seva pensió de jubilació per cada criatura que han tingut i, fins ara, els nadons que morien durant el part no comptaven per aquesta ajuda. En aquesta sentència, que prové d’una demanda del Col·lectiu Ronda, el magistrat declara que no tenia sentit la norma anterior, “basada en una perspectiva purament mercantilista, com si s’estiguessin fabricant unitats productives d’éssers humans”.
La clau d’aquesta nova norma es basa en el fet que, fins ara, els nadons havien de romandre vius durant 24 hores per tal que se’ls reconegués una personalitat jurídica pròpia. Ara, independentment de si criatura sobreviu al part o no, comptarà per la compensació de la seva mare quan aquesta es jubili. I és que s’entén que, encara que la criatura no visqui, la mare ha de ser compensada perquè tindrà dificultats per conciliar vida laboral i embaràs igualment. A més, “s’ha de compensar totes les mares per l’esforç laboral i físic de tenir una criatura i recuperar-se del part”, va afirmar la jutgessa Gloria Poyatos.
Però hi ha una altra qüestió que també s’hauria de compensar: el dol. Si només es contempla la contraprestació en termes productius i en base al temps que la mare haurà d’estar fora del mercat laboral, es deixa de banda el procés de cura i sanació que ha de venir després de la pèrdua d’un fill o filla. “Hi ha dones que han perdut la seva criatura fa més de 10 anys i encara arrosseguen la pèrdua, perquè es tracta d’un dol invisible. I, a més, com que afecta principalment les dones, encara està més amagat”, explica la Cristina Cruz, psicòloga perinatal i presidenta de l’Associació Petits amb Llum, que acompanya dones que han passat per aquesta situació.
Les criatures que neixen mortes no són considerades nadons, sinó fetus i, per tant, no poden registrar-se al llibre de família
Per aquesta associació, la sentència recent és una molt bona notícia, però alerten que encara deixa fora moltes mares i molts supòsits com el de la pròpia Cristina. Ella va perdre la seva criatura fa tres anys, a la setmana 28 d’embaràs. El seu fill no va morir durant el part, sinó que va néixer ja mort. “Em van fer una sèrie de proves i el bebè estava malalt. Em van haver de fer una interrupció de l’embaràs”, recorda la Cristina. Per això, al seu fill no se’l va considerar un nadó, sinó un fetus i, per tant, no va poder registrar la seva criatura al llibre de família, sinó que va ser inscrit a l’anomenat Llegat d’Avortaments, un registre de les morts perinatals.
Aquest és el cas també de la Raquel Franquesa, secretària de l’associació Petits amb Llum, on va conèixer la Cristina. Ella també va perdre la seva filla Ona abans que nasqués, degut a una preeclàmpsia que va aturar el cor de la petita quan encara no havia nascut. “Al cap i a la fi, jo vaig tenir una filla, jo era mare, encara que hagués nascut morta. Aquesta nova notícia està molt bé, perquè ajudarà a que moltes mares no hagin de passar pel que hem passat nosaltres i qualsevol avenç, per petit que sigui, és bo. Però necessitem que es reconegui que nosaltres no hem tingut un avortament, sinó un fill”, diu Franquesa.
Una maternitat invisible
La Cristina i la Raquel es van conèixer als grups d’ajuda mútua que organitza Petits amb Llum, per parlar i compartir el dol i la pèrdua. Al cap d’un temps, es van tornar a quedar embarassades. Juntes, de nou. “Ens vam acompanyar molt. Teníem la sort de tenir família i amics, però cal parlar amb algú que hagi passat el mateix que tu i puguis compartir aquesta maternitat que és invisible pels altres. Perquè, encara que no hi hagi la teva criatura, tu ets mare igual”, explica la Cristina. Aquesta pèrdua, encara que cada cop se’n parli més, continua sent un tabú a la nostra societat.
“Et diuen frases clixé amb les que et volen ajudar però només ho empitjoren, com passa pàgina, encara ets jove, ja tindràs un altre fill. O podria haver estat pitjor. Pensa que ni tan sols l’has conegut”, apunta la Raquel, qui recorda que el seu segon embaràs va ser “molt dur psicològica i emocionalment”. Avui, torna a estar embarassada i, tot i que el darrer part va anar bé, “no puc evitar pensar que, en qualsevol moment, podria perdre la meva filla”, diu.
Els equips mèdics i la violència obstètrica tenen un paper més important del que es pensa en la magnitud del dol perinatal
Aquest dol i aquesta maternitat invisible pesen molt. I el patiment que té una mare està molt relacionat amb la violència obstètrica a la qual es veu sotmesa. “En situacions de mort perinatal és quan més violència hi ha”, assegura la Cristina Cruz, qui afirma que els equips mèdics tenen un paper “més important del que es pensen en les conseqüències i magnitud del dol que patirà una dona”. Tot i que, des de l’associació asseguren que a Catalunya i especialment a Barcelona, hi ha grans protocols d’actuació i atenció, això no és així ni en tots els casos ni a la resta de l’estat espanyol. “Jo vaig rebre una bona atenció, però van tractar el meu cas com si hagués estat un avortament fruit de la mala sort, sense l’empatia que esperaries quan es parla d’una criatura morta”, recorda.
La manca d’acompanyament i atenció genera “estrès posttraumàtic” en moltes dones, assegura la psicòloga. Però, tot i que la gran càrrega d’aquesta pèrdua se l’enduen les dones, des de l’associació també reclamen el dret dels pares a ser correctament atesos. Així com les mares tenen dret a baixa per maternitat en cas que la criatura neixi morta (sempre que hagin passat 180 dies de gestació), aquest no és el cas dels homes. “El meu marit va haver de demanar la baixa per depressió. Se suposava que havia d’anar a treballar després que la seva filla naixés morta i estant la seva dona feta un drap?”, es pregunta la Raquel.
Així, tant la Cristina com la Raquel reconeixen que aquesta resolució del jutjat de Barcelona és una bona notícia, però asseguren que encara queden moltes millores a fer. “Ens hagués donat més pau una resolució més completa, però ens alegra saber que hi haurà mares se’n beneficiaran i que no hauran de viure el mateix que nosaltres”, afirma la Cristina. Aquest camí que manca per fer, diuen, es construirà gràcies a la valentia de moltes dones que, cada cop més, s’animen a explicar la seva història i a reclamar els drets que, com a mares, els pertanyen.
En resposta a l’allau de desinformació sobre la pandèmia, les verificacions de plataformes independents van augmentar un 900% entre gener i març de 2020, segons un informe del Reuters Institute for the Study of Journalism. En la mostra de 225 peces de desinformació, el 59% implica alguna forma de reelaboració o recontextualització de la informació existent, sovint veritable; el 38% és informació inventada, i el 3%, bromes; en les xarxes socials, els percentatges són el 87%, 12% i 1%, respectivament. A la mostra no es van trobar exemples de falsificacions profundes. L’informe parla només de desinformació i evita termes tan populars com fake news (notícies falses) i hoax (rumors). Però cal donar per bona aquesta categorització? Com classificar la desinformació en espanyol?
En espanyol, la paraula bulo s’ha fet un lloc en el discurs públic i té el vent de cara per fer fortuna, per la seva brevetat (les paraules curtes s’usen més), el consens que suscita i la preocupació creixent sobre la desinformació. Tot i que la primera aparició registrada a les bases de dades de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) és de 1481 (“El que de Medina arranca/aunque lleve bulo y bula/si se le manca la mula/no dejará de ser manca”), no va entrar en el seu diccionari fins a 1992. La seva popularitat ha crescut en els últims anys, especialment amb la pandèmia de Covid-19. Com a mostra, l’eina Google Trends, que registra la freqüència de les cerques de Google i marca l’apogeu per bulo a l’abril de 2020.
El terme sembla estar quallant gràcies al suport de les organitzacions de verificació i els mitjans de comunicació, que mai es van sentir molt a gust amb el terme fake news, i fins i tot dels investigadors en comunicació. La definició comuna del bulo com a «notícia falsa propalada amb algun fi» (RAE) ha estat precisada en un article del grup de Ramón Salaverría, de la Universitat de Navarra com «tot contingut intencionadament fals i d’aparença veritable, concebut per tal de enganyar la ciutadania, i difós públicament per qualsevol plataforma o mitjà de comunicació social». Les dues definicions tenen un clar matís finalista en la difusió de la falsedat, i això fa que el concepte tingui uns límits difusos.
Assumir voluntarietat en la difusió de qualsevol falsedat implica ignorar que juntament amb l’engany deliberat pot haver-hi altres motius, com l’exageració, la broma o la simple redifusió ignorant i benintencionada. Per això, resulta encertada i benvinguda la proposta del grup de Salaverría de classificar els bulos en quatre tipus: broma, exageració, descontextualització (per exemple, difondre una imatge d’un succés en un altre context) i engany. Aquesta classificació té, a més, la virtualitat d’establir quatre graus de falsedat i voluntarietat, corresponent el més alt en les dues escales a l’engany i el més baix a la broma, encara que no sempre sigui fàcil enquadrar alguns rumors.
L’anàlisi dels rumors sobre la Covid-19 detectats per tres plataformes de verificació espanyoles (Maldita, Newtral i EFE Verifica), del 14 de març a el 13 d’abril de 2020, mostra que la majoria (89,1) es van difondre per les xarxes socials, especialment per WhatsApp, i molt pocs (3,9%) per mitjans periodístics, sent el tipus més freqüent l’engany (64,4%). Certament, les organitzacions de verificació es centren més en desmentir el que té pinta de ser un engany que una broma. Està per veure quina és la freqüència d’aquests quatre tipus de rumors en el món real, sense el filtre de les organitzacions de verificació. Però, sigui quina sigui aquesta distribució, el que està clar és que el treball d’acadèmics i verificadors està contribuint a l’alfabetització de la ciutadania en mitjans de comunicació i en ciència i salut. I, de passada, aguditzant el seu sentit crític.
L’envelliment i l’estil de vida actual, amb nens i adults que passen molt de temps davant de pantalles i no jugant o passejant a l’aire lliure i enfocant la mirada més lluny, són un gran handicap per al bon estat dels ulls i, en conseqüència, per a la salut visual. També ho són totes les patologies hereditàries, tant d’oftalmologia, com d’altres que poden tenir repercussió en la vista, com ara la retinopatia diabètica.
La investigació mèdica i les més avançades tecnologies són a la carrera per contrarestar el deteriorament de la visió, fins i tot reptant els límits de la ceguesa. Els darrers progressos, segons repassem amb la cap del servei d’Oftalmologia del Parcdesalutmar (Hospital del Mar i Hospital de l’Esperança), Ana Martínez Palmer, s’han donat tant en els diagnòstics i seguiment de les patologies, com en el tractament i l’atenció als pacients.
Pel que fa al diagnòstic, una eina que ha aportat molta millora qualitativa i beneficiosa per al pacient en els últims anys és la prova de la tomografia de coherència òptica (OCT). «Ens permet visualitzar estructures oculars, des de la còrnia fins a la retina i el nervi òptic amb gairebé precisió microscòpica, mentre que per al pacient l’exploració suposa com una fotografia, és a dir absolutament indolora i d’uns 10 minuts de durada», exposa la Dra. Martínez Palmer. «I recentment, s’han incorporat equips d’angio OCT amb els que visualitzem els vasos de la retina i la circulació sense necessitat d’injectar un contrast per veure-ho», afegeix l’especialista.
També la intel·ligència artificial ha fet les seves aportacions en oftalmologia. Com precisa la cap del servei d’Oftalmologia del Parcdesalutmar, «el gran increment en la capacitat computacional permet actualment manegar quantitat ingent de dades. Ja hi ha equips treballant amb algoritmes que ens ajuden a analitzar aquestes dades i prendre decisions de forma automàtica, obtenint resultats iguals o superiors a rendiment humà. Això facilitarà l’screening poblacional i el seguiment de patologies cròniques com la retinopatia diabètica, la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), l’edema macular diabètic, el queratocon, les cataractes, la retinopatia de prematuritat i el glaucoma».
El glaucoma és la primera causa de ceguera irreversible i es preveu que, l’any 2040, 112 milions de persones desenvolupin aquesta malaltia a tot el món. Ens ho recorden des de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona, on una oftalmòloga, la doctora María Iglesias, ha patentat un nou instrument que permet mesurar amb precisió la pressió intraocular en pacients operats de miopia. «Quan aquesta pressió a dins de l’ull és elevada, de forma crònica, comporta ceguesa irreversible asimptomàtica, per la qual cosa és important poder mesurar-la de manera precisa i que el pacient es faci revisions periòdiques», precisen des de l’Hospital de Sant Rafael. A causa de l’absència de símptomes fins a fases avançades del glaucoma, un 50% dels afectats no sap que ho pateix.
Aquesta malaltia comprèn un conjunt de patologies que provoquen un dany progressiu i irreversible del nervi òptic, que és l’estructura que actua de conductora de la informació des de l’ull fins al cervell, que la interpreta i genera la visió. A conseqüència del deteriorament del nervi es produeix una pèrdua de funcionalitat i el camp visual del pacient va reduint-se si la malaltia no es tracta. La clau per prevenir el dany irreversible que produeix el glaucoma és el diagnòstic precoç de la malaltia, per poder controlar-la abans que segueixi evolucionant.
La prevalença de glaucoma entre la població miop és de 2 a 4 vegades més freqüent que entre les persones sense aquesta afecció ocular. Segons explica la Dra. Iglesias, «en els pacients operats de miopia amb làser es produeix una disminució del gruix de la còrnia que comporta que la pressió intraocular que s’obté amb el tonòmetre de Goldmann –l’estàndard- sigui inferior a la registrada abans de la cirurgia. I la subestimació d’aquest valor augmenta el risc de no diagnosticar un possible glaucoma», afegeix l’oftalmòloga de l’Hospital de Sant Rafael. La seva troballa ha estat modificar la punta anterior del tonòmetre estàndard perquè tingui una forma convexa que, sobre la còrnia, podria compensar la seva pèrdua d’espessor després d’una cirurgia, evitant, així la subestimació de la pressió intraocular en aquests pacients.
L’ull com a finestra del cos
De fet, ja hi ha estudis que demostren que els vasos i capes neuronals de la retina reflecteixen el que està passant en altres òrgans, concretament al cor i al cervell, així com altres malalties sistèmiques i neurodegeneratives que es manifesten a través de l’ull.
Donat que les tres capes de desenvolupament embrionari, l’ectoderma, el mesoderma i l’endoderma, es troben representades en la composició dels ulls, en ells conflueixen molts teixits diferents, això fa que l’ull, tot i ser un òrgan de petita dimensió, englobi una gran complexitat. A més –explica Ana Martínez Palmer- «l’ull està relacionat amb nombroses patologies sistèmiques, de manera que suposa una finestra a l’interior del cos que ens permet, per exemple, visualitzar l’estat de la microcirculació en pacients diabètics».
L’estudi cada cop més precís de l’ull obre, doncs, la perspectiva de detecció i coneixement també d’altres patologies, la seva detecció i pronòstics, facilitant els cribratges poblacionals.
En aquest sentit, també estan aportant moltes garanties d’ajuda els biomarcadors. «Són les substàncies que indiquen un estat biològic i s’utilitzen com a predictors de pacients que desenvoluparan malalties, detecció-diagnòstic indicadors primerencs o d’evolució i pronòstic de determinades patologies», segons explica la Dra. Martínez Palmer.
Des del camp de l’òptica també es lloen els avenços tecnològics. L’instrumental òptic ha avançat molt amb noves aplicacions i tècniques, com les noves –ja citades- tomografies de coherència òptica en plataformes multidiagnòstic, biselladores, làser refractiu, càmeres de retina o foròpter (instrument de diagnòstic per a l’oftalmòleg o l’optometrista per calcular la graduació subjectiva del pacient). «La majoria són tecnologies que ens permeten obtenir imatges de l’interior de l’ull i les seves diferents parts. També analitzen que totes les seves estructures estan bé i confirmen que tinguin les dimensions correctes. Bàsicament permeten tenir informació cada vegada més precisa sobre els ulls i tot el sistema visual», exposa Fabio Delgado, director òptic de Cottet. Aquesta és una de les firmes col·laboradores de l’organització Visión y Vida en l’estudi La pandèmia de la miopia, segons dades del qual s’estima que el 2050 les taxes de discapacitat visual es podrien triplicar, si no es prenen mesures preventives. «L’augment de casos de miopia magna està sent considerable, augmentant el risc de patir despreniment de retina, alteracions del vitri, glaucoma i desenvolupament precoç de cataractes (amb casos en persones més joves i joves)», explica Fabio Delgado. «A més de factors externs que afecten la nostra visió com l’ús de pantalles amb tecnologia LED, hi ha altres factors que perjudiquen o van en contra de la nostra qualitat visual, com la mala alimentació, la manca de visió en el camp obert o altres components genètics (antecedents familiars)», afegeix.
La miopia, tal com detalla l’especialista òptic de Cottet, és un defecte en la longitud de l’ull. Es podria dir que «l»ull s’allarga provocant que la retina i altres de les seves estructures s’aprimin i es debilitin. Aquesta longitud no es pot alentir ni invertir avui. La cirurgia refractiva permet millorar la qualitat visual, la nostra graduació, però la forma de l’ull no es pot modificar. Però en aquest sentit, és clau tota la prevenció que es pot fer amb una revisió visual anual en l’òptica optometrista de confiança, o visitar l’oftalmòleg perquè remeti a l’òptica. D’aquesta manera podem minimitzar la pèrdua visual i la possible baixa visió».
Un moment del tractament amb l’equip de llum polsada intensa (IPL) | Hospital del Marftalmo
Làser i fototractament
L’oftalmologia va ser la primera especialitat en què es va aplicar la llum làser com a tractament de patologies. Actualment –exposa l’oftalmòloga dels hospitals del Mar i l’Esperança- s’utilitzen diferents tipus de làser en tractaments de retinopatia diabètica, oclusions vasculars, glaucoma, errors refractius com la miopia o l’astigmatisme i en la cirurgia de trasplantament còrnia i cataractes. «Al nostre hospital hem incorporat recentment un equip de llum polsada intensa, que permet el tractament d’algun tipus d’ull sec, blefaritis i mussol», afegeix.
L’ull sec afecta més del 30% dels majors de 60 anys, i mitjançant polsos de curta intensitat aplicats sobre les parpelles i en l’àrea periocular es millora la circulació sanguínia de la zona. També s’aconsegueix reduir la inflamació i es millora la funció de les glàndules que secreten la capa lipídica de la llàgrima, de manera que es pot mantenir una pel·lícula lacrimal adequada per protegir la superfície ocular. També té efecte antimicrobià i antiparasitari, per la qual cosa és indicada en el tractament de la blefaritis, la inflamació de la parpella i la infestació per demodex, que és un paràsit molt comú de la vora de les parpelles».
D’altra banda, el tractament de la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), que és la primera causa de ceguesa en el món industrialitzat (a Espanya afecta unes 800.000 persones) incorpora en els seus fàrmacs anticossos contra el factor de creixement vascular de l’endoteli, cada vegada més eficient i amb una durada més llarga en el seu efecte. «S’estima que fins a un 50% de les persones que pateixen DMAE necessiten l’ajuda dels cuidadors per tasques domèstiques i quotidianes», apunta l’especialista en oftalmologia del Parcdesalutmar.
Teràpia gènica
Substituir gens defectuosos per d’altres sans ha esdevingut una gran esperança per a la cura i prevenció de malalties. En oftalmologia, així s’ha aconseguit revertir l’envelliment de les cèl·lules ganglionars, responsables del dany del nervi òptic en ratolins amb glaucoma, tal com publicava la revista Nature el desembre passat. Segons l’article, científics de la Universitat de Harvard varen poder revertir la pèrdua de visió en ratolins per malalties com el glaucoma o per l’edat, reprogramant genèticament les cèl·lules de la retina. Aquesta –diu la Dra. Martínez Palmer- «és una de les línies de recerca més importants i prometedores en l’actualitat, especialment en el tractament de les patologies de l’envelliment, que són les més prevalents en oftalmologia, com la DMAE, el glaucoma o les cataractes, a més de moltes altres sistèmiques. Mitjançant l’alteració del material genètic del pacient, es poden afegir gens que ajudin el cos a lluitar contra malalties o desactivar els que estan causant una patologia».
Un altre important pas endavant en oftalmologia s’ha donat també en l’atenció als pacients de manera conjunta per part de diferents especialitats. A l’Hospital del Mar, s’ha inaugurat aquest any la unitat de Neuro-oftalmologia, per sumar esforços de neuròlegs i oftalmòlegs i altres especialistes, per a un millor diagnòstic, tractament i seguiment de pacients amb patologies neurològiques que afecten la visió. És la primera unitat d’aquest abordatge holístic en un hospital d’atenció pública a Catalunya. Hi donen també el seu servei en aquesta unitat conjunta especialistes en Neuropediatria, Neurocirurgia, Reumatologia, Genètica, Radiodiagnòstic i Neurofisiologia. Segons explica la Dra. Martínez Palmer, «els especialistes de la unitat tractaran un ampli ventall de patologies, des de les vinculades a malalties minoritàries, com la miastènia gravis, en què el sistema immunitat afecta els músculs i causa debilitat, i miopaties hereditàries, pèrdua de to múscul d’origen genètic, o fins i tot deterioraments de la visió causats per tumors cerebrals, i d’altres relativament més comuns, com és el cas de l’estrabisme.
Els principals motius de consulta de pacients en aquesta unitat de Neuro-oftalmologia de l’Hospital del Mar són visió doble, pèrdua d’agudesa visual, pupil·les asimètriques o caiguda de parpelles.
Progressos en òptica
Segons expliquen els especialistes de Cottet, els avenços òptics s’estan accelerant des de fa uns anys amb instruments i productes òptics que busquen millorar la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, avui dia –diuen- «disposem de lents oftalmològiques i lents de contacte amb control de miopia, lents d’alt contrast per a persones daltòniques, lupes específiques i ulleres amb lents especials d’alta graduació».
També es disposa de dispositius òptics electrònics per a pacients amb baixa visió o ceguesa. Amb funcions diferents, permeten personalitzar-se per a diferents situacions, activitats o condicions visuals. «Poden fer reconeixement facial i d’objectes, lectura de textos d’un llibre, d’una pantalla de telèfon o d’una altra superfície, també fan traducció simultània amb microaltaveu i el revolucionari dispositiu es pot acoblar molt fàcilment a qualsevol tipus de vareta d’unes ulleres», precisa Fabio Delgado.
La pandèmia està eixamplant la bretxa de gènere en la ciència. El que fa un any era una simple sospita dels efectes de la crisi del coronavirus es va confirmant amb estadístiques i dades.
Ara, un equip internacional de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO, per les seves sigles en anglès) ha publicat els resultats d’una enquesta que reflecteix com les investigadores del càncer s’han vist més afectades per la crisi del coronavirus que els seus companys: s’han tingut menys temps per a tasques científiques, com preparar documentació per a beques o enviar publicacions; i la seva vida personal s’ha alterat més, atorgant més temps a tasques domèstiques i familiars però restant minuts a autocures.
L’enquesta d’ESMO indica que el 62,5% de les dones considera que la Covid-19 ha tingut un impacte en la seva vida professional -enfront del 45,5% d’homes-. D’aquestes, un 85% percep que aquesta alteració ha estat negativa -76% per als homes-. El global d’enquestats respon que la pandèmia sí que ha afectat la seva vida personal (89% dones vs. 76% homes) i familiar (84% vs. 77%).
El 62,5% de les oncòlogues que van respondre a l’enquesta consideren que la Covid-19 ha tingut un impacte en la seva vida professional. D’aquestes, el 85% considera que ha anat a pitjor.
Durant els mesos de confinament, les oncòlogues van dedicar més temps a tasques d’hospital (cures a pacients) i laboratori (interpretació de resultats i recerca clínica) que els seus companys -53% enfront del 46% i 33% enfront de 26%, respectivament- . D’altra banda, elles van minvar en una important proporció el temps dedicat a recerca científica -39% vs. 25% – i a l’autocura personal -58% vs. el 39%-. Els autors destaquen que aquestes tendències es van mantenir més enllà del confinament en el cas de el temps dedicat a fer ciència -42% enfront del 23% – i en la cura personal -55% vs. 36% -.
Conseqüències més enllà de la pandèmia
Per comprendre el que impliquen aquests resultats, cal explicar el context laboral de les i els professionals de la investigació i tractament del càncer. Pilar Garrido, del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Ramón i Cajal i portaveu de Women for Oncology, un comitè d’ESMO que investiga amb perspectiva de gènere i busca acabar amb aquesta desigualtat en el sector, detalla a SINC que els oncòlegs, «com tots els metges», prioritzen l’atenció als pacients. Després, dediquen una part important de la seva jornada a la recerca, ja sigui clínica o transnacional, i després compten amb una ‘pota’ acadèmica de docència a la universitat.
Per això, el preocupa que els homes oncòlegs «hagin dedicat temps addicional -respecte a les dones- a mantenir una quota de recerca, mentre que elles ho han dirigit a tasques que socialment s’assigna a elles: cures de fills i familiars».
Els autors adverteixen que aquesta disparitat en la dedicació professional d’homes i dones «pot tenir conseqüències duradores en la carrera de les oncòlogues, més enllà de la pandèmia», el que pot repercutir en els currículums de les professionals i en les seves aspiracions a llocs de lideratge.
Em preocupa que els homes hagin dedicat temps addicional a mantenir una quota d’investigació mentre que les dones ho han dirigit a tasques que socialment s’assignen a elles: cures de fills i familiars. – Pilar Garrido, portaveu de Women for Oncology.
Garrido, que és l’autora principal de l’enquesta, alerta que si no es fa res, les oncòlogues «estaran en inferioritat de condicions respecte als homes». Hi ha menys dones en publicacions de referència, menys dones com a primera i última autora, i menys dones com a investigadores principals d’assajos».
«Personalment, em deixa al·lucinada que després de l’esforç de tants anys i generacions, s’assumeixi amb tanta facilitat que en una crisi hi ha tasques fonamentalment de dones. Si som igual de professionals, per què la resta de tasques no són iguals?», reflexiona.
Altres investigacions
Les troballes d’aquesta investigació estan recolzats per altres estudis que reflecteixen l’escassa representació de dones en la recerca durant la pandèmia. Una recerca sistemàtica a la base de dades mèdica PubMed revela que només hi havia un 34% d’autores entre les 1.370 publicacions relacionades amb la Covid-19 a 1 de maig de 2020, de les quals només ocupaven la primera i última autoria en el 29% i el 26% dels articles, respectivament.
Una enquesta de percepció de Women for Oncology de 2018 recollia que la majoria d’homes no consideraven que existia diferències de gènere en l’oncologia.
D’altra banda, una anàlisi de l’autoria femenina dels articles sobre Covid-19 publicada a The Lancet mostra que elles apareixien molt menys (en el 30,8% dels articles analitzats) i com a primeres signants (24,2%), últimes signants (25,8%) i autores corresponents (22,9%).
Una enquesta de percepció realitzada per Women for Oncology de 2018 recollia que la majoria de dones professionals si afirmaven que hi havia diferències de gènere en el món de l’oncologia, però els homes opinaven en línia contrària.
Per a Garrido, «és molt difícil solucionar una cosa que una part creu que no existeix», tot i que les dades evidencien una bretxa de gènere important en l’oncologia mèdica.
Limitacions
L’enquesta, realitzada entre juny i juliol de 2020, va recollir les respostes de 649 persones d’entre els 11.956 membres de ESMO. D’aquestes, més de dos terços dels participants eren dones, «el que podria haver introduït algun tipus de biaix en els resultats», admeten els autors.
El gran percentatge de resposta femenina pot reflectir el contrasenya de l’impacte de la pandèmia: les més afectades poden haver-se sentit més motivades per completar el qüestionari.
No obstant això, al·leguen que «el gran percentatge de resposta femenina pot reflectir el contrast de l’impacte experimentat per la pandèmia: aquelles que s’han vist més afectades poden haver-se sentit més motivades per completar el qüestionari».
Altres limitacions que cita l’estudi és que alguns perfils demogràfics van tenir respostes molt baixes (com famílies monomarentals, persones que viuen soles), de manera que no han pogut extreure resultats d’aquests grups. Finalment, apunten que pròximes investigacions en aquest camp han d’incloure una proporció més significativa d’homes oncòlegs.
Referència:
Garrido, P. et al. “Has covid-19 had a greater impact on female than male oncologists? Results of the ESMO Women for Oncology (W4O) Survey”. ESMO Open (2021). DOI: 10.1016/j.esmoop.2021.100131
Carmen Cabezas és la professional proposada per liderar la secretaria de Salut Pública, càrrec que fins ara ocupava l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon. Cabezas, especialista en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina Preventiva i Salut Pública, ocupava fins ara el càrrec de subdirectora general de Promoció de la Salut del Departament, sent un dels rostres més visibles liderant l’estratègia de vacunació contra la Covid-19 a Catalunya. Cabezas s’ocuparà de dissenyar les línies mestres de la reformulació d’una Agència de Salut Pública de Catalunya amb plena autonomia de gestió, i amb focus en l’acció intersectorial en la salut i els seus determinants.
Llicenciada i doctorada en Medicina i Recerca Translacional per la Universitat de Barcelona, compta amb un màster en Metodologia de les Ciències de la Salut per la Universitat Autònoma de Barcelona i és diplomada en Sanidad per la Escuela Nacional de Salud. És autora de capítols de llibres i articles sobre prevenció i promoció de la salut i salut pública en general.
Cabezas compta amb una llarga trajectòria dins l’Agència de Salut Pública de Catalunya, on des de l’any 2006 n’és la subdirectora general de Promoció de la Salut. Prèviament ha desenvolupat diferents tasques al Sistema de Salut de Catalunya com a tècnica de salut pública i directora Assistencial a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) a l’Institut Català de la Salut (1990-2001) i, també, com a responsable de la Unitat de Recerca en Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut -Fundació Jordi Gol i Gurina (2001-2006).
Gemma Craywinckel, primera dona al capdavant del CatSalut
Gemma Craywinckel és la persona escollida com a directora del Servei Català de la Salut (CatSalut). Serà la primera dona al capdavant del Servei Català de la Salut (CatSalut) en els seus 30 anys d’existència.
Craywinckel és doctorada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) i metgessa especialista en Cirurgia General i Digestiva. Ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, primer com a metgessa assistencial i posteriorment com a directora assistencial durant més de deu anys. Des de l’any 2019, és directora gerent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Yolanda Lejardi, directora gerent de l’ICS
Yolanda Lejardi serà la persona proposada per ocupar la direcció gerència de l’Institut Català de la Salut (ICS). Es tracta de la primera infermera que opta a la direcció gerència de la institució. Des de l’any 2018 és directora d’Atenció Primària i a la Comunitat de l’ICS, càrrec que ostenta a l’actualitat. En plena pandèmia, Lejardi també va assumir l’encàrrec puntual de la direcció i coordinació assistencial dels centres socials de caràcter residencial del Departament de Salut, que es trobaven greument afectats pels efectes de la Covid.
Lejardi té un màster en Gestió i Serveis d’Infermeria, un màster en Gestió i Serveis d’Atenció Primària i un postgrau en infermeria a l’Atenció Primària. Va iniciar la carrera assistencial l’any 1996 com a infermera hospitalària a la Fundació Hospital de Mollet i, posteriorment, ha desenvolupat la seva trajectòria professional a l’Institut Català de la Salut com a infermera familiar i comunitària assistencial i, posteriorment, en càrrecs de gestió en diferents centres de l’ICS de Barcelona ciutat i la Metropolitana Nord.
