Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Carolyn Steel: “La manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat”

    El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.

    L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?

    Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?

    Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?

    Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.

    Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.

    A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?

    Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.

    El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana

    La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.

    Respectar el menjar és una forma de respectar el món?

    Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.

    Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?

    Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.

    «Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients» | Capitán Swing

    Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.

    Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.

    Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?

    Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?

    Si no valores el menjar, no valores la vida

    Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?

    Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.

    Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?

    Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.

    I com lliga això amb ‘Sitopía’?

    Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.

    Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?

    Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.

    Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.

  • Les Zones de Baixes Emissions són molt efectives per a la reducció de la contaminació

    Les ZBE són 97 Km2 (95 a Barcelona) i beneficien més de 2.000.000 de persones. Avui ja són 280 ciutats a Europa les que tenen aquestes mesures (i altres complementàries) i,  segons la recent llei de l’estat espanyol, el 2023 es començaran a aplicar les ZBE a ciutats de més de 50.000 habitants. El 1990, segons la mateixa agència, morien de mort prematura per culpa de la contaminació a Europa 700.000 persones cada any.

    Segons Xavier Querol, investigador del CSIC, (entrevista al País 6 octubre 2022 https://elpais.com/quadern/2022-10-06/la-zona-de-baixes-emissions-de-barcelona-millorar-la-qualitat-de-laire-salva-vides.html) aquestes mesures són molt beneficioses per a la salut, el medi ambient i l’economia, però serà necessari complementar-les amb més mesures sobre el trànsit com, per exemple, més restriccions (etiquetes grogues, més i millor  transport públic, peatges, aparcaments dissuasius, etc.)

    Però a més de les actuacions sobre el trànsit, per millorar la salut i la qualitat de vida, així com actuar sobre l’emergència climàtica, caldran canvis de models socials i econòmics, que avui poden semblar contra culturals segons els valors neoliberals i del capitalisme encara hegemònics, caldrà decreixement selectiu, en consum, energia de combustibles fòssils i nuclear i creixement en vida i salut de qualitat, en coneixements, educació, alimentació sana i sostenible, treball digne i econòmicament suficient, renda bàsica de ciutadania i més democràcia participativa.

    Caldrà també disminució d’emissions contaminants d’indústries, serveis i domèstiques, com no ampliar l’aeroport, control de creuers i millores en el port, supressió de viatges curts en avions, millora del transport públic de rodalies i llargs recorreguts. Transformació d’indústries contaminants com cimenteres que cremen residus urbans (com el cas de la llarga lluita de la població de Montcada contra una multinacional contaminant, encara no solucionat tot i tenir dues sentències favorables). Cal a Catalunya una  bona gestió de residus, d’indústries contaminats del Baix Llobregat, els dos Vallès i Camp de Tarragona, extensió d’energies renovables fins a no dependre de combustibles fòssils ni nuclears.

    Ja sé que sembla molt difícil aquest canvi de valors fins a fer-los hegemònics, però cada vegada som més els que ho defensem, per què són necessaris i urgents per a la vida i la salut global, no només dels humans. Si aquests municipis de les ZBE ho han aconseguit, amb demandes populars i voluntat política, han demostrat que sí que es pot, que tot és possible quan es defensa el bé comú, cal treballar-ho.

    Aviat hi haurà eleccions a diferents nivells, no feu massa cas de les promeses, els programes i les mentides, feu cas del que han fet, quan han manat, els que es presenten, i voteu en conseqüència.

  • Històries de ciència

    L’art de contar històries no està ni més ni menys de moda que en la profunda prehistòria. Contar històries és una habilitat que ens ve de sèrie i que s’ha valorat des de sempre. Els relats van ajudar a modelar el cervell de la nostra espècie i a convertir-nos en el que som. Això és una cosa que tenen cada vegada més clar paleontòlegs, biòlegs evolucionistes, genetistes i altres científics que tracten de conèixer els nostres orígens. El que està de moda no és, per tant, aquesta habilitat, sinó més aviat els seus nous usos i escenaris, o potser tan sols les noves denominacions.

    L’storytelling, un nou nom per al vell art d’explicar històries, ha viscut un cert auge amb les sèries de televisió i per vendre tot tipus de béns i serveis. Els relats personals ajuden a cridar l’atenció, despertar emocions, recordar el missatge i diferenciar-se de la competència. Els storytellers i els copywritters, redactors de textos persuasius que inclouen històries personals i usen eines com l’email màrqueting, són dos dels nous perfils del narrador d’històries, encara que la novetat tingui més a veure amb el nom i els canals i eines que usen.

    Conec un periodista freelancer que, fart de la precarietat i frustrat pel declivi dels mitjans, va començar a fer servir el seu talent per explicar un altre tipus d’històries, no necessàriament basades en fets. En la seva targeta professional va canviar el devaluat perfil de periodista pel de storyteller, i va començar a veure com se li obrien més portes i perspectives laborals. Aquest podria ser material per a una bonica història de frustració i penalitats amb un cop de sort i final feliç, però no és qüestió de generalitzar amb una anècdota.

    En el periodisme, allà per la dècada del 1960, molts reportatges de l’emergent informació mèdica arrencaven amb una història personal, generalment d’algú amb una malaltia greu o desconeguda. La fórmula incloïa testimoniatges i aportava aquest factor humà que desperta emocions i empeny a continuar llegint. El problema d’aquest recurs, utilitzat després en altres tipus de periodisme i del qual potser s’ha abusat, està precisament en la seva eficàcia emocional, la qual cosa pot desenfocar la realitat i magnificar un problema si no s’aporten dades de context per quantificar-ho.

    L’storytelling ha arribat també a la comunicació científica. En principi, és una bona notícia, perquè l’eficàcia comunicativa d’una bona història està fora de dubtes. Però el repte no està només en que la història sigui bona i ajudi a comunicar, sinó sobretot en què ens expliqui la veritat científica i no una altra cosa. En ciència hi ha alguna cosa per sobre del poder de les històries, que són les dades objectives i els fets. Introduir un relat per a comunicar temes de ciència massa tècnics o complexos pot ser una tasca gairebé impossible. Però sempre queda l’eficaç recurs de l’analogia per explicar alguna cosa complexa en termes de coses més familiars. Tampoc és fàcil trobar una comparació adequada, però el repte és estimulant i hi ha cursos sobre com crear analogies per comunicar conceptes científics complexos.

    Potser cal repensar la comunicació per integrar els relats. Però la veritat és que encara no es coneix bé l’eficàcia real de les històries en la comunicació científica. Alguns estudis ja apunten que són necessaris assajos controlats a doble cec per conèixer l’eficàcia de diferents estructures informatives. La comunicació científica pretén transferir una imatge clara d’un aspecte concret de la ciència a la ment d’una altra persona. I qualsevol recurs narratiu per aconseguir-ho, siguin històries, analogies o altres, pot ser vàlid, però sempre que la imatge sigui veraç.

  • El valor de l’altruisme en la humanització de l’assistència sanitària

    El valor de la humanització en una medicina científica i tecnificada

    En una medicina científica i tecnificada on són necessaris els coneixements, la precisió i l’ús d’uns procediments protocolarizats, on el temps de dedicació a cada pacient és limitat i la pressió assistencial és alta, el voluntariat és un agent extern a l’entorn hospitalari que pot complementar una atenció centrada en la persona. El voluntariat no té cap informació tècnica, desconeix el diagnòstic i estableix una relació diferent que permet descobrir la persona des d’una altra perspectiva i pot ajudar significativament a conèixer la dinàmica del pacient i el seu entorn.

    El voluntariat com una forma d’expressió de solidaritat i humanització

    Si una de les claus d’humanitzar és el seu valor relacional, en aquest sentit el voluntariat té una funció complementària a l’estructura sanitària, que normalment estableix una relació professionalitzada amb el pacient i/o família on tot es mou a nivell mèdic i tècnic. Dins aquest context el voluntariat ofereix un espai diferent, que permet connectar amb la persona que hi ha darrere de cada malaltia a través d’una relació horitzontal que és el que l’altre necessita en un moment de desconcert , facilitant una relació de confiança i resiliència compartida. El voluntariat té la funció de generar espais de trobada i acollida on la persona sigui el centre, fent-la protagonista d’aquell moment i dedicant el temps que necessiti.

    Ajudar és oferir recursos materials, tècnics o relacionals a una persona que passa per una situació difícil perquè la pugui superar o suportar millor. En el voluntariat hospitalari ajudar significa oferir ajuda relacional a la persona que pateix una malaltia amb l’objectiu d’alleugerir el seu patiment. Les eines principals per desenvolupar la tasca són l’escolta activa i l’actitud empàtica. L’ajuda eficaç exigeix processos cognitius fonamentats en: observar, percebre, raonar, avaluar i prendre decisions amb una dosi adequada de participació emocional per evitar la fatiga per compassió i el burn out pròpies de les professions d’ajuda. És una acció que s’ha de fer des de la plena consciència reconeixent els límits i les capacitats.


    El valor de l’altruisme i la voluntarietat en un context altament professionalitat.

    El voluntariat hospitalari complementa l’espai entre la família i l’equip professional. És algú extern, format per acompanyar i escoltar. El voluntariat és un valor afegit per la mateixa naturalesa de la iniciativa, per la immediatesa en el fer, per la solidaritat d’ajudar a tercers que no són família, per la proximitat en la relació i pel fet de generar un sentiment de comunitat (xarxa primària de relacions).

    El voluntari no dona medicaments, però pot ser un bàlsam en un moment donat; tampoc no fa teràpies, però la seva presència pot ser terapèutica

    Per realitzar un servei d’acompanyament adequat s’ha de fugir del voluntarisme i donar eines perquè la persona voluntària sàpiga fer una lectura adequada de la realitat, situant-se amb delicadesa davant l’altre amb una actitud més d’aprenent que de mestre. Una formació que el capaciti per saber què fer en cada situació, i discernir si és el moment de quedar-se i oferir una presència acompanyada de calidesa adaptada a la persona que té al davant o és moment de marxar. Sempre cercant una excel·lència en el tracte i facilitant que tant pacient com la família se sentin còmodes. La percepció de l’ajuda és diferent per qui la dona que per qui la rep és per això que cal una mirada atenta al nostre entorn.

    El voluntari no dona medicaments, però pot ser un bàlsam en un moment donat, no està per fer teràpies, però la seva presència pot ser terapèutica perquè permet la contenció emocional i dona l’espai perquè l’altre s’expressi. El voluntari no està per resoldre problemes sinó per acompanyar el camí i acollir a la persona i tot el seu món emocional. En el món del dolor i el patiment es necessiten persones amb les qualitats necessàries i maduresa personal per una adequada interacció. El voluntariat és una eina necessària que suma a la humanització de la salut. Els centres sanitaris necessiten un perfil de voluntariat expert i coneixedor d’aquesta realitat.

  • La sanitat pública no atén la meitat dels trastorns mentals

    L’Observatori dels Drets de la Infància ha elaborat un informe, amb participació del Col·legi  Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), en què alerta que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals perquè està desbordat i només proporciona una visita cada mes i mig.

    Es tracta de l’informe La salut mental de la infància i l’adolescència a Catalunya: situació actual, mancances i propostes, les conclusions del qual apunten que els centres estan saturats, que part de la població infantil i juvenil no hi té accés, i que manquen professionals.

    L’estudi del Grup de Treball de Salut Mental ha estat coordinat per Roger Ballescà, que és vicesecretari de la Junta de Govern del COPC. Segons Ballescà, “aquest document suposa una radiografia a la salut mental infantojuvenil a Catalunya que ens està alertant que l’assistència en salut mental és insuficient, no arriba a tota la població, quan arriba ho fa de forma precària i, tot i que tenim professionals molt competents, no són suficients».

    Pel que fa a la saturació dels centres, el document remarca que els diferents dispositius que atenen les problemàtiques de la població infantil i adolescent “es troben desbordats per la demanda” des de fa anys. Als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) la mitjana de visites anuals per pacient és de 7,9, el que representa una visita cada mes i mig.

    La saturació dels centres implica que l’atenció acabi centrant-se més en l’emergència que en la prevenció, sovint esdevingui tardana i amb menys intensitat de la necessària, cosa que disminueix la capacitat terapèutica i contribueix a un abordatge psicofarmacològic excessiu del malestar.

    Quan a la manca d’accés als serveis de salut mental, els CSMIJ atenen un 5% d’infants i adolescents, mentre que els estudis epidemiològics indiquen que les problemàtiques de salut mental d’aquestes persones és d’entre el 10 i el 20%. Així mateix, els Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) no arriben a atendre ni al 50% de la seva població diana.

    Això és especialment greu perquè, en paraules de Ballescà, “el 50% dels trastorns mentals apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75% comencen abans dels 18 anys, segons l’OMS. És a dir, no només ens estem jugant la salut actual, sinó la salut de la població del futur”.

    La tercera gran conclusió del document fa referència a la manca de professionals a la sanitat pública. La mitjana de la Unió Europea és de 18 professionals per cada 10.000 habitants, mentre que a Catalunya és de 9 especialistes. A més, es calcula que des del 1998 hi ha un 35% menys de professionals de la psicologia clínica, i que hi ha dificultats per contractar especialistes d’aquest tipus.

    Propostes

    L’informe presenta una sèrie de propostes per revertir la situació i reclama augmentar el nombre de recursos, serveis i ràtios de professionals en salut mental infantojuvenil i atenció precoç, així com incrementar les places de Formació Sanitària Especialitzada en Salut Mental, com ara psicologia clínica, psiquiatria i infermeria.

    També demana consolidar la psicologia sanitària en atenció primària i crear noves especialitats sanitàries en l’àmbit de la salut mental, com psicologia clínica infantil i de l’adolescència, i neuropsicologia clínica.

    Ballescà conclou que es necessiten més places de Psicòleg Intern Resident (PIR), més especialistes a la pública i més especialitats de l’àmbit de la infància i l’adolescència. “Davant la manca d’especialistes, que malauradament persistirà en els anys vinents, cal recórrer a la Psicologia General Sanitària (PGS), especialment en l’àmbit de l’atenció primària”.

     

  • Salut mental a les escoles: treballar-la és parlar-ne

    Una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. En la meitat dels casos aquest problema sorgirà abans dels 14 anys, i en la meitat d’aquests casos aquesta persona ho amagarà per por a ser estigmatitzat i discriminat. Aquestes són dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que el mateix organisme reconeix que caldrà revisar perquè han quedat desfasades a causa de la pandèmia. Alguns indicadors reforcen aquesta idea: en l’últim any, els intents de suïcidi (la principal causa de mort no natural entre joves de 15 a 29 anys) han augmentat un 27%, les autolesions entre els adolescents han crescut un 180%, els casos de trastorns de conducta alimentària un 52%, els de trastorn d’ansietat entre joves de 18 a 24 anys un 30,3%, etc.

    Aquestes són dades exposades per l’ONG Obertament –una aliança entre les entitats socials de la salut mental de Catalunya, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació La Caixa– en un webinar adreçat a docents que va tenir lloc el passat juliol i que es tornarà a repetir el pròxim 7 de setembre. En aquest seminari, Obertament explica el funcionament i resultats del programa ‘What’us Up? Com vas de salut mental’, que es va començar a implementar el curs 2015/16 i que des d’aleshores ha arribat a 92 centres de secundària. El curs passat van ser 51 centres i 4.223 alumnes, si bé van ser pràcticament el doble el nombre de centres interessats, segons dades facilitades per l’oenegé, que per aquest curs demana «obrir les aules».

    “De la salut mental se n’ha de parlar, i no com a absència o presència de malaltia, sinó de quelcom que tothom té, igual que tenim salut física, salut social i ara també es comença a parlar de salut espiritual”, explica en el webinar Gemma Cantoni, creadora i assessora pedagògica del projecte What’s up. Aquest projecte permet precisament això: parlar-ne, i fer-ho a l’aula, d’una forma natural, i a través d’activitats que estan en línia amb el currículum (en diuen infusió curricular) de pràcticament totes les matèries. Al començament estava pensat especialment per a 3r d’ESO, i ara ja es pot implementar també a 1r.

    Posar noms i percentatges a les coses

    L’Escola Xarxa de Berga (del grup Escoles FEDAC) ja fa uns quants cursos que van incorporar el projecte a la planificació de 3r d’ESO. Segons explica la seva coordinadora pedagògica, Queralt Gonfaus, “el tema de les emocions i la salut mental el treballàvem molt poc, perquè no estàvem formats i per tant ens feia por fins i tot equivocar-nos amb el llenguatge, aleshores va arribar la proposta del Departament i ara s’ha convertit en un projecte que es desenvolupa al llarg de l’últim trimestre de 3r d’ESO a través de totes les assignatures, cadascuna amb un nombre diferent d’hores i que comença i acaba amb la de tutoria”.

    Per Gonfaus, el programa ha servit a docents i alumnes per familiaritzar-se el llenguatge i sentir-se segurs a l’hora d’abordar la matèria, i “a treure l’estigma i normalitzar el fet que, per exemple, una depressió la pot tenir tothom”. “Posar nom a les coses permet saber què t’està passant, i per tant verbalitzar-ho, i posar-li percentatges permet entendre que no ets un bitxo raro, sinó que allò que et passa és quelcom que passa a molta gent”, diu la coordinadora pedagògica de l’Escola Xarxa.

    A banda, per Gonfaus, “la pandèmia ha fet molt mal, molts adolescents ho passen malament, perquè han viscut en el món virtual i s’hi han estancat”. Aquest curs l’escola ha comptat amb el suport del Consell Comarcal del Berguedà, el qual ha proporcionat psicòlegs per ajudar els infants i joves a superar les situacions d’estrès derivades de la pandèmia.

    Les conseqüències d’amagar el problema

    El projecte What’s up posa molt l’èmfasi en la necessitat de “crear espais segurs per poder parlar de salut mental sense por a que ningú se’n rigui”, diu Gemma Cantoni, com a fórmula per trencar l’estigma, ja que aquest estigma és la causa que molts problemes de salut mental s’acabin amagant, per por de qui els pateix de ser catalogat amb els estereotips que en van associats (persona violenta, inestable, poc intel·ligent…) I en bona part dels casos el fet d’amagar el problema desemboca en situacions de baix rendiment escolar, retraïment social, abandonament dels estudis, aïllament… fins a arribar a la situació més extrema: el suïcidi.

    “Hi ha estereotips que tenim molt treballats, com els de gènere, i als quals probablement no donarem continuïtat quan se’ns presentin, i en canvi n’hi ha d’altres que tenim molt poc treballats, com els que estan associats a la salut mental, i aquí és més fàcil que donem continuïtat a aquestes idees a les quals assignem un valor negatiu i que estan generant primer el prejudici i després la discriminació”, comenta Cantoni a la xerrada.

    El programa inclou 5 unitats didàctiques que incorporen continguts de salut mental i emocional de forma transversal per a 1r d’ESO i 11 unitats didàctiques per a 3r d’ESO, totes elles “curriculars i competencials” i amb una proposta d’avaluació per a cada competència treballada. A 1r d’ESO es treballa en cinc àmbits (llengua catalana, llengua castellana, artístic, educació física, cultura i valors) i a 3r en set (científic-tecnològic, matemàtiques, llengua estrangera, llengua catalana, educació física, cultura i valors i tutoria). A banda, compta amb sis càpsules de treball, centrades en educació emocional desestigmatitzadora, amb propostes per a 1r, 2n i 4t d’ESO, i darrerament s’hi han afegit cinc càpsules específiques post-covid per a tractar a l’hora de tutoria sense cap curs específic assignat.

    A més a més, el programa aporta també testimonis, persones que van tenir problemes de salut mental durant la seva etapa escolar i que estan disposats a anar als centres educatius a parlar-ne amb els alumnes. En el cas de l’Escola La Xarxa, a banda dels testimonis proporcionats pel programa, ja en comencen a tenir de propis, segons explica Gonfaus. “Hem tingut dos exalumnes que ja estan a la universitat que ens han demanat venir per explicar el procés de depressió que van patir, i això ha estat molt enriquidor per la proximitat que s’establia entre ells”.

  • Cal una nova política davant d’uns incendis forestals diferents

    Aquests dies Espanya està cremant pels quatre costats, malauradament amb pèrdues de vides humanes; també d’espais de gran valor natural i tota mena de propietats. A mitjans de juliol ja és l’any que més hectàrees han cremat en tot el segle XXI i fins i tot es parla d’incendis de «nova generació», molt més difícils d’apagar. Els incendis forestals semblen, doncs, una mena de plaga bíblica i val la pena reflexionar sobre el seu significat.

    En primer lloc, s’ha de tenir molt clar que el foc és un mecanisme natural de regular un excés de biomassa acumulada en els boscos i una manera de regenerar la vegetació. De fet, es disposa de registres fòssils que demostren clarament l’existència de catàstrofes relacionades amb els incendis molt abans de l’aparició impactant de l’home sobre la Terra.

    Aquests incendis eren provocats fonamentalment per descàrregues elèctriques però també per erupcions volcàniques i fins i tot la caiguda de meteorits. Cremaven sense aturador grans extensions de terreny que, en un temps insignificant en l’escala geològica, recuperaven de nou la seva coberta vegetal. I així successivament al llarg de milions d’anys. En termes de l’evolució, els incendis forestals han estat un element més de canvis biòtics sobtats.

    L’anomenada civilització també ha alterat aquesta dinàmica. Primer, avui en dia a Catalunya, la biomassa forestal (el combustible) és més abundant que mai (un 60% del territori català és forestal) degut fonamentalment a dues causes: l’abandonament de terres agrícoles i la manca d’aprofitament de la biomassa forestal (abans se’n fabricava carbó, s’emprava àmpliament en la construcció i grans ramats d’ovins mantenien net el sotabosc). I noves causes de generació d’incendis s’afegeixen a les naturals com són els accidents, les relacionades amb imprudències i també els que provoquen criminals malaltissos que gaudeixen amb l’espectacle del foc.

    I encara una quarta: els escenaris més pessimistes del canvi climàtic sembla que s’estan complint. Les onades de calor són cada cop més freqüents, més llargues i més intenses; el règim pluviomètric també s’ha modificat i aquest any les pluges són molt escasses. Per acabar d’adobar-ho, els vents semblen alterats, més intensos i canviants. Finalment, fenòmens extrems cada cop més freqüents, com la borrasca Glòria que va tombar gran quantitat d’arbres en els boscos i que en el temps s’han convertit en un combustible addicional a tot plegat. Per tant, el canvi climàtic provocat per una civilització basada en els combustibles fòssils, s’ha convertit en un factor (potser el més important) de generació d’incendis forestals i que explica en part el que està passant aquest estiu.

    Interpretar els incendis forestals en relació amb el canvi climàtic té una derivada molt interessant. No només el canvi climàtic afavoreix als incendis forestals sinó que a la vegada aquests contribueixen significativament al canvi climàtic. I ho fan per dues raons principals: quan un bosc crema, es deixa anar de sobte tot el carboni que estava fixat a la fusta, que estaria immobilitzat durant molts anys i a la vegada, donat que els boscos són embornals de CO₂, és a dir que redueixen les concentracions del CO₂ a l’atmosfera, la seva pèrdua suposa l’increment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Estem, doncs, en enfront d’un procés de retroalimentació: el canvi climàtic fa cremar els boscos i com més boscos cremin, més es potencia el canvi climàtic.

    Davant aquest cercle infernal, ens hem de resignar a patir cada cop més incendis forestals o es pot fer alguna cosa? Evidentment que sí. Cal gestionar la superfície forestal (avui en dia a Catalunya només es gestiona el 20%) i fer-ho en criteris respectuosos amb la biodiversitat. Aquesta no és una qüestió senzilla, donat que la gran part de la propietat forestal és particular; un bon pas seria trobar aprofitaments forestals sostenibles, que fessin rendible econòmicament la gestió; ben segur que el tema de la biomassa com a combustible té força recorregut.

    I finalment està la feina que hauria de fer la Generalitat de Catalunya: cal disposar d’elements suficients per a la prevenció i la lluita contra els incendis un cop produïts, superar una programació purament funcionarial del calendari de desplegament dels recursos per adaptar-los a la realitat de la situació i que el pressupost dedicat a tot plegat (gestió i prevenció) superi àmpliament les ridícules xifres del de 2022. Ja se sap: els incendis forestals s’han d’apagar a l’hivern.

    Estem davant d’una alteració accelerada dels mecanismes naturals d’incendis forestals, que el canvi climàtic ha agreujat fatalment, canvi que a la vegada es veu potenciat per la crema dels boscos. Calen noves polítiques davant d’una situació no imaginada fa uns pocs anys. Tota mirada política a curt termini està condemnada al fracàs, a un fracàs col·lectiu en el qual tota la societat perd, fins i tot aquells que quasi mai s’apropen a un bosc.

  • Vall d’Hebron comença un assaig clínic per tractar el càncer de pàncrees avançat amb nanopartícules

    El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha incorporat el primer pacient de l’estudi clínic internacional del projecte NoCanTher. Es tracta d’una iniciativa que vol utilitzar nanopartícules magnètiques per tractar el càncer de pàncrees localment avançat. VHIO es converteix així en el primer centre espanyol que comença a aplicar aquesta nova tecnologia, que busca millorar l’accessibilitat de la quimioteràpia al tumor de pàncrees. El projecte està coordinat per IMDEA Nanociencia (Madrid) i compta amb la participació d’onze centres nacionals i internacionals.

    La Dra. Teresa Macarulla, oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO, que lidera l’estudi clínic, explica que aquesta investigació s’adreça a persones amb càncer de pàncrees localment avançat -és a dir, que no té metàstasi però que no es pot ressecar quirúrgicament- que reben quimioteràpia pal·liativa com a única opció de tractament. «Es tracta de pacients per als quals hi ha una necessitat de noves estratègies que millorin els resultats del tractament actual amb quimioteràpia», assenyala l’oncòloga.

    Al projecte s’han desenvolupat nanopartícules magnètiques de ferro que, en sotmetre’s a un camp magnètic altern, generen calor. Aquesta calor es pot utilitzar perquè les cèl·lules tumorals siguin més sensibles al tractament estàndard amb quimioteràpia i, per tant, en millori l’eficàcia, i fins i tot pugui destruir directament aquestes cèl·lules.

    Fins ara, el VHIR i l’Hospital de Fuenlabrada de Madrid havien comprovat la utilitat de les nanopartícules en models animals, on prèviament s’havien induït tumors de pàncrees o on s’havien implantat tumors derivats de pacients. En els seus estudis havien demostrat que, quan les nanopartícules s’injecten dins del tumor directament, la calor generada en redueix el volum i, a més, li provoca canvis físics que afavoreixen l’entrada de quimioteràpia. Ara, es fa un pas més amb l’aplicació d’aquesta nova tecnologia en pacients.

    Aquest enfocament basat en nanopartícules magnètiques d’òxid de ferro permet aplicar calor únicament sobre la zona on hi ha les nanopartícules, en aquest cas el tumor de pàncrees, sense cap conseqüència per als teixits sans que hi ha al voltant del tumor. Per a aquest estudi clínic es farà servir un generador de camp magnètic (Generador NTT) que ha estat dissenyat i construït específicament per a la generació local d’energia tèrmica dins del tumor.

    «Creiem que amb aquesta nova tècnica podem canviar les característiques del tumor i aconseguir controlar la malaltia localment. Es tracta d’una prova pilot, un pas més per obrir possibles opcions terapèutiques per a pacients amb càncer de pàncrees localment avançat, als quals actualment no podem oferir alternatives més enllà de la quimioteràpia», explica la Dra. Macarulla.

  • L’Hospital Sant Joan de Déu obre sis sales de joc per als infants ingressats

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha creat sis sales de joc, una a cada planta d’hospitalització infantil del centre, per acostar els jocs als infants que estan ingressats, i oferir-los un espai lúdic proper i adaptat a les seves necessitats. Tots els espais de joc han estat dissenyats perquè els infants, joves i les seves famílies en puguin gaudir a qualsevol hora del dia, perquè contenen elements de joc integrats. L’espai és atès per professionals de l’equip Child Life i voluntaris de l’Hospital, i ofereix altres jocs i tallers.

    Cada espai de joc està pensat per a pacients d’una franja d’edat determinada. Així, a la planta sisena s’ha creat un espai lúdic pensat per als nadons i infants petits, amb espais on poden gatejar; a la setena una sala de joc per als infants de més de sis anys, amb un tobogan; a la vuitena, un espai concebut per fer activitats i espectacles; i a la desena, una sala per adolescents i joves. També hi haurà una sala de lectura, a la cinquena planta. Cadascun d’aquests espais ha estat batejat amb el nom d’un dels cims més alts del món i ambientat amb elements i jocs que representen els  animals que habiten en aquests entorns naturals.

    El centre ha implicat en el seu disseny a pacients, famílies i professionals del centre, a través de diferents sessions de treball per tal de conèixer les seves necessitats i les seves propostes. Aquestes sessions de treball han evidenciat que, fins ara, la majoria dels espais lúdics del centre estaven pensats, principalment, per a infants d’entre 5 i 11 anys, i que mancaven espais adaptats per al joc dels més petits, com ara els nadons.

    La creació d’aquests espais de joc ha estat possible gràcies a la construcció d’un nucli de comunicacions que facilitarà l’accés i millorarà la mobilitat entre els diferents edificis del centre perquè incorpora dos nous ascensors. Just al costat de cada sala de joc, hi haurà una altra sala on els professionals assistencials poden reunir-se amb les famílies quan han d’abordar una qüestió que requereix intimitat.

  • L’Hospital Vall d’Hebron homenatja les dones científiques amb el mural «Pioneres»

    Amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha estrenat «Pioneres», un mural de grans dimensions per homenatjar les dones científiques més importants de la història. L’obra, de l’artista barceloní Mateo Lara «Ma’La», vol donar visibilitat a les dones que han marcat un abans i un després en l’àmbit de les ciències de la salut.

    El mural es va iniciar el 31 de gener en un dels murs exteriors del centre hospitalari. Amb una llargada aproximada de 40 metres i una superfície d’uns 160 metres quadrats, mostra nou dones que, des de l’Antiga Grècia i fins a l’actualitat, han fet avançar la ciència en l’àmbit de la salut. Són, per exemple, Gertrude Belle Elion, precursora de la immunoteràpia, o Rosalind Franklin, que va descobrir l’estructura de doble hèlix de l’ADN. La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur.

    L’obra ha estat impulsada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i ha comptat amb la col·laboració de la farmacèutica biotecnològica Amgen. Coincidint amb el final de l’elaboració de l’obra i amb el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, aquest divendres 11 de febrer un grup de pacients i professionals de l’Hospital han pintat els últims detalls del mural.

    L’artista Mateo Lara ajuda un pacient a pintar els últims detalls del mural | Èlia Pons

    «Aquest projecte contribueix a humanitzar l’entorn del Campus i a donar visibilitat a unes dones científiques que, amb el seu esforç i dedicació, han canviat la història de la humanitat», ha explicat el gerent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el Dr. Albert Salazar, durant l’acte de presentació del mural.

    A la presentació de l’obra també hi ha intervingut la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Meritxell Budó, qui ha destacat la importància de visibilitzar les dones científiques, fent valdre el seu potencial i trencant el sostre de vidre, en un sector, com és el sanitari, molt feminitzat. Per la seva banda, Gemma Geis, consellera de Recerca i Universitats i presidenta de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha explicat que aquest mural és «una representació del país, del lideratge de moltes dones». També ha posat èmfasi en la necessitat de tenir més referents femenins en tots els àmbits.

    La Dra. Anna Santamaria, responsable del programa Women in Science del Vall d’Hebron, ha assenyalat que el mural representa un procés de sensibilització molt important. «És un homenatge a les dones com a eix central de les cures i també un homenatge a l’excel·lència femenina», ha afirmat.

    La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur | Èlia Pons

    Les pioneres

    • Metrodora: doctora grega autora del text mèdic més antic conegut escrit per una dona. El seu treball Sobre les malalties i cures de les dones avança aspectes ginecològics en una època en què l’estudi de la salut femenina es limitava només al part.
    • Tròtula de Salern: metgessa italiana medieval especialitzada en ginecologia i obstetrícia. La seva obra Les malalties de les dones desterra el mite que les malalties de les dones venien de la menstruació i que la infertilitat era només femenina.
    • Anna Morandi Manzolini: anatomista i escultora experta en el sistema esquelètic, aparell reproductor masculí i femení i òrgans dels sentits. Gràcies al seu talent per fer figures de cera reproduint l’anatomia humana al detall, va impartir classes d’anatomia a la Universitat de Bolonya, en substitució del seu marit.
    • Rita Levi-Montalcini: neuròloga italiana que va descobrir el factor de creixement nerviós (NGF), una proteïna que regula el creixement del nervi i manté sanes les neurones. El 1986 va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb el bioquímic nord-americà Stanley Cohen.
    • Gertrude Belle Elion: bioquímica i farmacòloga nord-americana precursora de la immunoteràpia. Va descobrir el Purinethol, el primer medicament fonamental per al tractament de la leucèmia. El 1988 va rebre el Premi Nobel de Medicina.
    • Rosalind Franklin: científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l’estructura de l’ADN. La seva recerca va ser clau per a la determinació del model de Watson i Crick de la doble hèlix de l’ADN el 1953.
    • Margarita Salas: bioquímica espanyola la recerca de la qual va permetre conèixer com funciona l’ADN, com les seves instruccions es transformen en proteïnes i com aquestes es relacionen. Aquesta troballa va permetre amplificar l’ADN i va tenir múltiples aplicacions biotecnològiques.
    • Linda H. Aiken: infermera i investigadora nord-americana que actualment és la directora del Center for Health Outcomes and Policy Research. Ha treballat en el camp de la investigació sanitària durant la major part de la seva carrera. És una autoritat quant a les causes i conseqüències de la falta d’infermeres als Estats Units i al món i també ha dirigit estudis a gran escala sobre l’impacte de la infermeria en els resultats sanitaris dels pacients.