Un dia qualsevol, arriba una pacient al CAP de la Sagrera. La Isabel, que forma part del personal GIS –informalment conegudes com a admnistració, la primera persona que veus quan arribes al teu Centre d’Atenció Primària–, atén a algú que diu: “aquest matí m’he deixat les claus i a mi això no em passa mai”. Ella, que té força experiència, es queda sobtada pel que d’entrada ni tan sols sembla un cas clínic. Tot i això, no ho deixa passar, i acaba parlant amb una infermera que ja coneix a aquesta persona perquè també és pacient. Comencen a sospitar, perquè habitualment aquesta persona parla en castellà i s’estava adreçant a tothom en català. Finalment, li van diagnosticar un ictus que van poder agafar a temps i van poder derivar a l’hospital de referència de la zona.
Aquesta anècdota, que no té per què significar res, és només un exemple del que està passant amb l’Atenció Primària a Catalunya i Barcelona. Pot semblar que només exemplifica el cas de dues treballadores fent la seva feina correctament, però és molt més que això. És la necessitat de cursos professionals que siguin facultatius; és la necessitat que aquests treballadors puguin veure reflectit en el seu contracte la seva veritable categoria professional i no una més baixa per tal que l’ICS (Institut Català de Salut) i l’empresa gestora del CAP la Sagrera) es puguin estalviar uns diners.
La Nau Bostik, un espai on la cultura i l’art escala els murs d’aquesta nau industrial en forma de murals reivindicatius, és el lloc escollit per un grup d’infermeres, GIS i TCAE (tècnic d’auxiliar d’infermeria) per denunciar una situació que s’està allargant ja més de 50 dies. En una de les primeres pintures que trobes en una de les parets d’aquest complex de diferents sales hi diu: “Totes les revolucions van juntes”.
A la Sala Bostik Central, en forma de rotllana, hi ha vint cadires negres col·locades en ordre. A la part que està més enganxada a un petit escenari s’asseuen la Marta, el Juanjo, la Rosalía, la Isabel i l’Elena, personal sanitari d’un CAP que fa molts dies que està en vaga i que veu la situació lluny de solucionar-se. Els motius d’aquesta vaga no són una cosa recent, sinó que ve de molt lluny; però sí que destaquen un clar detonant: la signatura del Tercer Acord. El sou d’aquest personal depèn directament d’aquest. És precisament en aquest acord on s’havien de complir moltes promeses que, a l’hora de la veritat, no s’han complert.
Un dels problemes d’arrel és el pla Bolònia, segons el qual en funció del teu nivell d’estudis tens un sou o un altre. Un dels principals problemes rau en el fet que les infermeres d’aquest CAP estan categoritzades com A2 en comptes de com A1, tot i fer tasques de molta responsabilitat, que corresponen a una categoria superior. I no només es tracta d’una qüestió salarial: es tracta d’una qüestió de dignitat. És personal que arrisca molt fent tasques que no els correspon.
Un altre gran problema és la quantitat de pacients que atenen per dia. El barri de la Sagrera està creixent cada cop més, i cada vegada té una població més envellida, que requereix de tractaments de salut que es proveeixen als centres d’atenció primària. No hi ha un control sobre la quantitat de pacients que poden atendre, provocant una gran quantitat d’estrès sobre aquests professionals, perjudicant-los a ells i a les persones que acaben rebent una atenció mèdica de menor qualitat. “Durant l’epidèmia de grip d’aquest passat Nadal, pensava que anava a la mort en comptes d’anar a treballar”, exclama la Rosalía, qui explica també la forta angoixa que sent quan no pot atendre el volum de gent, que de vegades poden arribar a esperar més d’una hora a la consulta per a ser atesos. “Ni els professionals, ni les persones en són culpables; però algú s’ha de fer càrrec d’aquesta situació”.
A la Sala Bostik Central, en forma de rotllana, hi ha vint cadires negres col·locades en ordre. | Yeray García
El Juanjo, que és infermer i que ha treballat també l’equip directiu del CAP, posa més llum a la situació: “quan s’implanta el (pla) Bolònia i comença a considerar-se l’infermeria com a grau, es comença a construir la casa per la finestra. Saben que l’impacte econòmic de canviar la categoria és enorme. Les nostres retribucions haurien canviat significament. Primer, perquè curricularment estem capacitats per a fer tasques de més responsabilitat i segon perquè som el futur de l’Atenció Primària, ja que serem nosaltres –el personal d’infermeria– qui la gestionarem en un 80%. Tot i això, no ens paguen d’acord amb el nostre nivell de responsabilitat, i tampoc amb el de possible responsabilitat legal”.
En un moment donat d’aquest diàleg entre veïns del barri i el personal sanitari, l’Elena (TCAE) mostra un cartell on explica com s’ha repartit el pastís amb el Tercer Acord. Dels 320 milions a repartir, els metges es queden amb un 57%, infermeria amb un 32% i, molt més a baix, les auxiliars amb un 1,3% i els tècnics amb només un 0,18%. Aquesta és només una de les moltes causes que ha provocat que el CAP porti més d’un mes sense realitzar analítiques de sang que no siguin de caràcter molt urgent.
Tots coincideixen: estan duent a terme tasques que no es corresponen amb el nivell assignat. No els importa fer-les, no és només una qüestió econòmica, però aquest esforç no es veu representat en un recolzament, ni econòmic ni legal. Ells tenen la vida de pacients a les seves mans i, si succeeix qualsevol desgràcia, són els responsables d’aquesta negligència.
Aquí és quan expliquen que la major part de la publicitat positiva envers la sanitat pública la genera l’atenció hospitalària, i és aquí on es destinen els recursos. La sanitat ‘de tu a tu’, com defineixen la primària, queda en un segon pla. Les infermeres estan assumint ocupacions de metges, i les auxiliars, tasques d’infermeres. El personal administratiu ha de decidir si un pacient ha de visitar a l’infermer o al metge, persona sense formació sanitària i que ho fa sota criteri d’un suposat protocol que ha de funcionar per a tothom. I és en aquest punt on ressona l’anècdota del principi: Què hauria passat si la Isabel no hagués prestat atenció a un “m’he oblidat les claus a casa i això no em passa mai”?
L’Elena (TCAE) mostra un cartell on explica com s’ha repartit el pastís amb el Tercer Acord. | Yeray García
A més a més, hi ha un gran problema de contractació. Han de fer torns interminables que després no es paguen com a hores extres, sinó amb dies lliures sota conveniència de l’empresa. Al CAP de la Sagrera, per exemple, han tancat les urgències, però continuen atenent emergències (el que ells coneixen com codi 0). Quan arriba algú que s’ha d’atendre en el moment perquè està en situació greu, el personal sanitari ha de deixar les seves agendes penjades i els pacients poden quedar-se esperant més d’una hora, o el temps que calgui, provocant un gran malestar.
Quan es parla d’agressions en l’àmbit sanitari, destaquen que han augmentat més d’un 40%, i cada any creix una mica més. Tots els sanitaris a l’espai somriuen i aixequen la mà: tots i totes han patit una agressió –física o verbal– en el seu espai de treball.
Per acabar, tots han destacat les grans mesures de pressió a les que s’han d’enfrontar. Ells parlen de la DPO (direcció per objectius), on els hi posen unes fites concretes que han de complir, i de les quals se n’assabenten a mitjans d’any, per poder aconseguir una major retribució salarial. Si no les compleixes, perden una part del sou, i moltes vegades per assolir-les han de sacrificar qualitat en l’atenció al pacient. Un exemple d’aquesta DPO és si l’infermer aconsegueix resoldre el problema del pacient abans que aquest hagi de passar per un metge.
Per cloure l’acte, han destacat dues dades fonamentals: “a l’estat espanyol falten 25.000 infermeres” i “que la realitat del CAP de la Sagrera només és una mostra del que passa a altres centres de la ciutat de Barcelona, una situació que acabarà per contagiar-se a la resta de l’àrea metropolitana”.
Després de quasi dues hores d’acte, la gent està exhaurida, però més combativa que mai. Reparteixen fotocòpies amb informació per als veïns sobre la situació i sobre per què estan en vaga i demanen que, quan tinguin una queixa, possin un full de reclamacions. A més a més, tenen convocada una nova manifestació amb representació d’entitats socials pel dia 27 de gener. Aquesta situació no només afecta els professionals de la salut, també als pacients, que poden veure molt reduïda la qualitat del servei. Per això és una lluita conjunta, per això totes les revolucions van juntes.
Són les 8 del matí. Al costat de l’entrada de l’Equipament d’Atenció Primària (EAP) Besòs, una cua formada majoritàriament per persones que sobrepassen els setanta-cinc anys es comença a formar davant del mòdul d’extraccions. “El matí al CAP comença així”, explica la Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”.
Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”. | Pol Rius
Amb energia, a l’entrada del mòdul, la seva companya Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten. Avui està especialment carregada de feina, perquè ningú cobreix la baixa de la seva companya. “Aquests mòduls temporals van ser construïts per fer front a la crisi de la COVID i ara s’utilitzen per extraccions”, explica Sánchez, mentre envia un pacient cap a la sala d’extraccions i en crida a un altre de la cua. Al dia poden arribar a fer entre 80 i 100 extraccions.
Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten | Pol Rius
Patricia Serrano, infermera pediàtrica: “Aquí puc ser més autònoma que a un hospital”
Dins del mòdul, la Patricia Serrano ensenya a la Katy Pacheco, alumna de tercer d’infermeria, com fer extraccions de sang. “Normalment som quatre, i una cinquena s’encarrega de les extraccions a domicili”, explica, després de presumir de la seva bata, decorada amb petits dibuixos que semblen extrets dels quadres de Miró. És infermera pediàtrica, i en acabar amb les extraccions, es dedica a passar consulta a infants.
La seva jornada és de 8 a 2 de la tarda, i entre les dues i les tres, normalment tenen reunió d’equip o realitzen formacions. La rutina canvia segons el dia de la setmana, ja que es tornen en fer dies d’urgències i dies de consultes nominals, quan fan seguiment dels infants dels 0 als 15 anys. “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat”, destaca Serrano, mentre lliga la tira de goma al voltant del braç de la usuària per palpar la vena i remarca que, sobretot, el que necessiten és un reconeixement institucional i més personal. “
Patricia Serrano: “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat” | Pol Rius
La plantilla de l’EAP Besòs està conformada per 85 professionals a temps complet i 5 a temps parcial, el 80,2% de les quals són dones, mentre que també formen cinc residents de medicina i una d’infermeria. A banda, 12 professionals d’àrees d’especialitats com ginecologia, urologia, traumatologia o dermatologia venen des de l’Hospital del Mar a passar consulta a l’equipament. Aquesta vuitantena de professionals que treballen a l’EAP s’organitzen en 19 Unitats Bàsiques d’Atenció (UBA) d’adults i 4 UBAs de pediatria. Cadascuna d’aquestes unitats es conforma d’un professional d’infermeria, un altre de medicina i un tercer de l’atenció administrativa.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana. El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, que s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals. Una de les victòries va ser la instal·lació d’un equipament d’atenció primària al barri, que es va situar a l’edifici d’una antiga escola del barri a principis dels anys 2000. Avui dia, l’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa, amb un taulell d’admissions reblert de missatges reivindicatius. I ara, després de quinze anys d’insistència, finalment tindrà una aplicació de tres plantes, actualment en procés de construcció.
’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa | Pol Rius
Sergi Castellà, referent de la UAC: “Si tens un bon equip administratiu, tot roda”
El Sergi Castellà és el referent de la Unitat d’Atenció al Ciutadà (UAC), que a dia d’avui compta amb 22 professionals administratius que fan tasques rotatives. “L’administració és la base, clau pel bon funcionament. Si tens un bon equip administratiu, tot roda”, emfatitza. Són la porta d’entrada a l’atenció primària tant física com figurada, i en els darrers anys han anat ampliant competències, alhora que l’atenció s’ha anat digitalitzant. “Hem passat a fer la gestió total de les consultes i les derivacions, fer un seguiment a l’atenció continuada domiciliària (ACD), gestionar altes i la targeta sanitària individual (TSI)”, explica Castellà, que aprofita per apuntar que aquesta expansió en les funcions “no s’ha vist degudament reflectida als sous”.
Sense aquesta tasca organitzativa i administrativa, dividida en el taulell, el back office i l’atenció telefònica, l’engranatge de l’EAP no funciona. “Hem aconseguit que el temps d’espera sigui de 3 a 5 dies de mitjana, sobretot gràcies a la tasca d’infermeria, que assumeix moltes de les consultes”, explica Castellà, “tot i que hi ha professionals que poden arribar a tenir temps d’espera de fins a dotze dies; és per això que reclamem ampliar el personal per aconseguir la 20a Unitat Bàsica d’Atenció”.
Sergi Castellà: “L’administració és la base, clau pel bon funcionament» | Pol Rius
De mitjana, cada infermera té assignats uns 1.400 adults al seu càrrec, amb xifres similars per als metges i metgesses de medicina familiar, mentre les infermeres pediàtriques tenen a càrrec uns 700 infants i els i les pediatres uns 1.000. Ràtios que tot i que s’encabeixen dins del màxim de 1.500 habitants assignats per infermera segons la llei, superen els 1.300 pacients que organitzacions sindicals com el Sindicat d’Infermeres reclamen com a límit de contingent d’infermeria en la primària. Alhora, això es tradueix en una pressió assistencial mitjana de més de 27 pacients atesos al dia per metge o metgessa de família, més de 17 usuaris per infermera i 20 per pediatre, d’acord amb les dades recopilades per la Fundació CIVIO. Dades que situen el barri per sota de la mitjana barcelonina de pressió assistencial en la medicina comunitària, però amb un servei d’infermeria més tensat que la mitjana catalana i una pediatria que es troba just en la forquilla d’un màxim de 20-25 pacients al dia recomanat per l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària.
Roser Masa, doctora de família i directora de l’EAP Besòs: “La longitudinalitat redueix la mortalitat un 25%”
A la tercera planta, calendaris, horaris, organigrames i missatges motivadors revesteixen les parets de la sala de direcció, que el Sergi comparteix amb la Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs, al costat de la Begoña Cañas, infermera i adjunta a la direcció. “Tot i les mancances estructurals de recursos, l’equipament funciona molt bé perquè es treballa en equip i amb el valor de la longitudinalitat al centre”, destaca Masa, recalcant que aquest van ser els motius pel qual va decidir quedar-se al centre.
Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs | Pol Rius
“Hi ha estudis que demostren que la longitudinalitat, és a dir, tenir el mateix doctor i infermera per usuari, redueix la mortalitat un 25%. Perquè es coneix la persona i es construeix un vincle de confiança que és essencial per tractar correctament la salut de les persones”, explica la Roser, que fa més de quinze anys que porta els mateixos pacients i assegura que, quan entren per la porta, ja sap si estan bé o malament. “Hi ha dies que duc tres hores de consulta i no he fet servir el fonendo per res”, continua, emfatitzant la gran quantitat de patologies derivades de la situació socioeconòmica complexa del barri. Però ara són les onze, i toca esmorzar. És el moment de distendre’s i planejar sopars de Nadal amb un cafè, un entrepà i els raigs de sol que s’escolen entre les torres d’habitatges.
Montserrat Povedano, infermera pediàtrica: “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”
Després d’esmorzar, a la planta 2, la Montserrat Povedano espera els usuaris a la consulta d’infermeria pediàtrica. “És freqüent que hi hagi famílies que no anul·len la visita i no es presenten, i la puntualitat també és relativa”. Finalment, arriba el torn de l’Enrique, el segon fill de la Gabriela, que viu a la frontera entre la Mina i el Besòs. Avui li toca la revisió d’un any: mesurar, pesar, comprovar les habilitats psicomotrius, resoldre dubtes que sorgeixen en el procés de criança i el més temut per la mare: les vacunes de la meningitis i la triple vírica. “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa, excepte quan es tracta de nouvinguts, que ho fem en conjunt amb la doctora” – explica Povedano. “En quant veiem quelcom que es pot sortir de la normalitat, ho derivem a medicina pediàtrica, com ara”. En un moment, l’infermera truca a la porta contigua i la metgessa pediàtrica, Elena Cresto, entra a la consulta per fer la inspecció necessària.
Montserrat Povedano: “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa” | Pol Rius
Durant la consulta, la Montse va més enllà de preguntar únicament sobre l’Enrique. S’interessa per la salut global de la Gabriela, el seu marit i els seus fills. I els usuaris i usuàries agraeixen aquest tractament personalitzat. “Se hacen colas que no son su culpa, les faltan manos. Pero se tiran el tiempo que haga falta tirarse para atenderte”, destaca la Gabriela. “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”, explica la infermera, que destaca que a banda de passar consultes també impulsen grups de criança i promoció de la lactància materna i altres activitats preventives.
“El més gratificant de la feina és quan pots veure com les famílies fan petits grans canvis i evolucionen en les cures amb els diferents fills, de mica en mica augmentant la confiança en tu i en el sistema sanitari”, reflexiona Povedano, que lamenta que aquestes petites millores no estiguin reconegudes en el sistema informàtic d’indicadors de qualitat assistencial, mentre critica l’excés de treball burocràtic que han de realitzar. “La nostra feina és cuidar, però a vegades no ens deixen perquè hem de fer altres funcions”, etziba la infermera pediàtrica. Abans d’acomiadar-se de la Gabriela, li diu que cal començar a rentar les dents incipients de Enrique i li dona hora amb odontologia pediàtrica: ara es fan revisions a l’any.
Reivindicació dins i fora de l’equipament d’atenció primària
A les 12 del migdia, un avís retransmès pels altaveus i les pantalles de torns avisa als i les usuàries que el personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS, tal com fan des de principis de desembre, com molts altres centres sanitaris del país. En els darrers anys, un dia a la rutina d’un professional sanitari no només és atenció al pacient, sinó reivindicar millores laborals. Puntuals, una desena de professionals surten de les consultes al carrer, i tallen la carretera de la rambla de Prim, entre crits de «No estem d’acord amb el tercer acord” i “Prou desigualtat, tots som sanitat«. De moment, les aturades diàries estan convocades de manera indefinida. Abans de reprendre el seu camí, el conductor de la furgoneta de neteja que havia estat bloquejat sona el clàxon en suport als sanitaris.
El personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS | Pol Rius
Anna Huerta, treballadora social sanitària: “No donem l’abast”
Després de la breu aturada, l’Anna Huerta torna a la seva consulta de la planta 3, porta 8, on revisa expedients d’usuaris. Ella és la treballadora social sanitària, ua figura clau en equipaments sanitaris d’especial complexitat social com el Besòs. Les dades mostren com en aquest barri, problemes de salut relacionats amb estils de vida i condicions socioeconòmiques com l’obesitat, la hipertensió, la diabetis, o situacions d’especial vulnerabilitat com la soledat no volguda són més prevalents que a la mitjana de població a què dona servei l’Institut Català de la Salut.
La figura del/la treballadora social sanitària es va introduir als EAP amb el Decret Marc de la reforma d’Atenció Primària, l’any 1984, i es van anar desplegant progressivament pels centres d’atenció primària. Actualment, n’hi ha unes 400 a tota Catalunya. “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem, i les nostres visites requereixen temps. Però no donem l’abast”, destaca l’Anna. Des que van reduir l’horari de la mediadora cultural, la seva feina encara s’ha complicat més. El percentatge de població immigrada del barri arriba al 34% – gairebé el doble que la mitjana barcelonina-, majoritàriament d’origen pakistanès i llatinoamericà. “Hi ha una barrera lingüística que a vegades ens impedeix poder fer la nostra feina: necessitem una mediadora a temps complet”, reclama Huerta.
Anna Huerta: “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem» | Pol Rius
Treball social sanitari en comunitat
Tot i que parla en plural, a l’EAP Besòs la major part del temps fa la seva feina sola. Només alguns dies a la setmana té el suport de dues altres treballadores socials que van rotant per diferents equipaments. En el seu dia, Huerta fa 7 o 8 visites de mitja hora i un o dos domicilis. “A vegades ve el pacient, i d’altres persones del seu entorn com familiars o veïns. Alguns exemples de casos que atenem són un recent diagnòstic de demència o una patologia crònica. Nosaltres ens encarreguem de l’acompanyament psicosocial a l’usuari i a l’entorn, que sovint ha de reestructurar els rols de cura a la llar, i els vinculem amb recursos de la comunitat”.
En aquest sentit, l’Anna destaca que el Besòs és un barri especialment ric en recursos sociocomunitaris, molts d’ells autogestionats i impulsats pel veïnat. “Una atenció psicològica a una dona en una situació de risc lleu de violència de gènere a un PIAD (Punts d’Informació i Atenció a les Dones) pot arribar a demorar-se un any. Per això, busquem altres vies i derivem a associacions del barri”. Fora del seu horari, l’Anna també treballa amb aquestes entitats del barri en diferents taules per enfortir la xarxa de cures comunitàries.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana | Pol Rius
Nous perfils professionals a l’atenció primària
Amb l’objectiu d’aconseguir una atenció més global, al llarg dels darrers dos anys s’han anat incorporant nous professionals al CAPs. A l’EAP Besòs, s’han sumat a l’equip una referent de benestar emocional comunitari (RBEC en l’argot sanitari), una nutricionista, una higienista dental – “molt necessària a aquest barri”, emfatitza la Roser – i tres fisioterapeutes a temps parcial, incorporades fa mig any.
L’Estela Gómez és la “RBEC” del centre. Forma part de la primera promoció de referents de benestar emocional, és coordinadora de la zona litoral i integra el grup motor d’aquesta figura a nivell català. “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat”, explica Gómez. A la planta 2, comparteix despatx i alguns projectes amb la Marta Lloret, nutricionista. Totes dues també duen a terme altres grups de teràpia multidisciplinària amb l’Anna i les fisioterapeutes, “com per exemple el grup de suport a les persones cuidadores d’aquest matí”, comenta Gómez. Altres dels grups que es promouen des del centre són els grups de prevenció de la fibromiàlgia, els grups d’insomni o el treball amb joves i a les escoles.
Estela Gómez: “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat” | Pol Rius
“L’objectiu d’aquesta figura és desmedicalitzar, fer més tasques de prevenció i donar-nos a conèixer més enllà dels CAPs, treballant amb les eines de salut comunitària que la població ja té: fa poc vam fer una sessió per abordar la soledat no desitjada a la parròquia”, explica Gómez. A les sessions hi solen venir una desena d’usuaris de mitja, però Gómez reconeix que hi ha una major dificultat d’aconseguir una constància en l’assistència entre la gent gran. “Després de dos anys, finalment un home ha començat a venir a un dels grups”, destaca Gómez, que espera que progressivament el boca-orella faci arribar el nou recurs a una major part de la població.
“Som metges de persones, no de malalties”
Precisament, un home d’edat avançada espera davant la consulta de la porta 8. Dins hi ha la Meritxell Sànchez, doctora de medicina familiar i comunitària, antiga directora del centre i expresidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que està a punt de finalitzar la seva jornada. Es declara “activista de l’atenció primària”, i encara no s’ha cansat de repetir que “tenir una bona atenció primària allarga la vida de qualitat”.
Meritxell Sànchez: “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides» | Pol Rius
Dècades de treball en la medicina comunitària han proporcionat a Sànchez una perspectiva especialment afinada a l’hora d’analitzar la salut de la població. “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides. Moltes afeccions estan relacionades amb causants laborals privacions socioeconòmiques. Nosaltres les escoltem i acollim amb un enfocament global, perquè som metges de persones, no de malalties”, reflexiona. Per això, lamenta que a vegades els professionals de l’atenció primària no s’acabin de creure la seva importància. En aquesta línia, Sànchez denuncia que “tot i que se’n parli més, el pressupost en atenció primària és d’aproximadament el 17% del pressupost en sanitat de la Generalitat”. Encara lluny del 25% que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per tenir uns serveis sòlids i garants del dret a la salut de la població.
Com molts altres metges de família, Sànchez està especialment desgastada per la dificultat que suposa “fer equilibris entre donar l’espai que l’usuari necessita i alhora garantir l’accessibilitat al sistema”. “A vegades, ho soluciones a costa del teu propi temps”, es plany la metgessa. “Però la relació amb les persones nodreix molt: veus el sentit, el retorn. Perquè, en una paraula, l’atenció primària és vincle”, conclou Sànchez. Un vincle que és apreciat de manera recíproca pel personal sanitari i la ciutadania.
El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals | Pol Rius
Davant de l’increment de malalties respiratòries agudes ateses als centres sanitaris de Catalunya, el govern ha decidit que a partir d’avui, i fins a nova ordre, els professionals, treballadors, pacients i, en general, la ciutadania dugui mascareta en qualsevol hospital o ambulatori.
La mesura s’adopta amb el propòsit de prevenir, a la pràctica limitar o disminuir, la propagació dels gèrmens que causen les malalties respiratòries agudes mitjançant la infecció d’hostes susceptibles que, al seu torn, esdevenen fonts d’infecció escampant els microbis arreu en tossir, esternudar i, encara que amb menys intensitat, en cantar, cridar o simplement respirar.
No hi ha dubte que els concerts d’esternuts, tos i maniobres de mocar-se en espais tancats i concorreguts, sobretot si els autors no prenen cap cautela, a més de sorolls inconvenients, estimulen la cautela preventiva. I el desig de dur, més que taps a les orelles, una mascareta protectora de l’eventual contacte amb els microbis vehiculats per les gotetes de Flügge, els nuclis de Well o qualsevol aerosol.
Serveixi el paràgraf anterior per il·lustrar els arguments dels sanitaris més conspicus en reclamar a la conselleria aquesta mesura preventiva. Si els espais esmentats són concorreguts per malalts infectats per aquests gèrmens i per d’altres no infectats, però tenen altres problemes de salut que els fan més susceptibles, no solament a contagiar-se sinó a desenvolupar una malaltia que pot ser més o menys greu, el raonament encara és més taxatiu.
Com dèiem el setembre de l’any 2022 ( veure: https://diarisanitat.cat/mascaretes-si-mascaretes-no/) la qüestió és si la mascareta protegeix de debò, en quin grau i durant quan de temps. L’experiència amb la pandèmia de la COVID-19 ha estat molt variada. En els nostres entorns, predomina la percepció que ha estat útil. La veritat és que, aparentment, interposar un obstacle davant les nostres mucoses i vies respiratòries és lògic i comprensible. Millor fins i tot que tapar-se la boca amb la mà en tossir o esternudar, com ens ensenyaven les nostres àvies.
És clar que no totes les barreres són equivalents; com a mínim en teoria. No és el mateix un tros de tela que una mascareta quirúrgica, ni que un filtre N 95. Tampoc són iguals les mascaretes i els respiradors homologats que els no homologats. Encara que el més important és l’ús que se’n fa. Que ha de ser adient. Ben ajustades i netes. Sense apurar el seu ús massa temps.
Teòricament també cal pensar en els eventuals efectes adversos potencials que el seu ús pugui comportar. Perquè gairebé totes les intervencions tenen pros i contres. Encara que en ocasions els possibles perjudicis poden ser limitats si aprenem a fer-les servir adequadament. No tots, però. Alguns més polític-ideològics, perquè en ser una barrera, la mascareta ho és a tots nivells, que diuen ara. I obstaculitza les relacions humanes, incloses les dels sanitaris amb els pacients. Però d’altres són més directes, per exemple la limitació de visió que pot significar per a algunes persones, sobretot més grans, amb problemes d’equilibri i de visió. I no caldria dir-ho, per a les persones sordes.
Centrar la prevenció gairebé de forma exclusiva en l’ús de la mascareta també podria potenciar una sensació de falsa confiança en la població, perquè en totes les situacions, i per tant també fora dels centres sanitaris, convé el que podríem anomenar seny preventiu, és a dir no pretendre a tota costa evitar qualsevol risc de contagi, perquè el risc zero no és practicable, sinó prendre aquelles mesures que siguin proporcionades, com ara limitar al màxim les interaccions estretes i perllongades de les persones infectades amb altres, sobretot amb les que es troben en una situació de risc de patir formes greus i/o complicacions de malaltia respiratòria.
I, com ens ensenya la dita “Val més poc i ben guanyat, que molt i enllotat”, sembla que el més assenyat és recórrer a la mesura preventiva quan aquesta és clarament pertinent. No només per si de cas. Així doncs, posar-se una mascareta per passejar pel bosc pot ser més que innecessari, arriscat. Segons per a qui, és clar.
Tot plegat en teoria perquè, lamentablement, no és fàcil avaluar des d’una perspectiva estrictament científica l’efecte protector i els eventuals perjudicis potencials en la pràctica de l’ús de la mascareta. D’aquí que fora bo aprofitar l’oportunitat per avaluar, d’una manera el més rigorosa possible, les conseqüències d’aquesta iniciativa, mitjançant alguns estudis ben dissenyats i executats en algunes de les poblacions usuàries dels CAPS i dels hospitals de Catalunya.
Elles, en concret, són dues de les infermeres que reclamen una millora del sistema sanitari. Les reivindicacions parteixen de dos eixos. D’una banda, el reconeixement legal de les professionals com a persones graduades. I, d’altra banda, una compensació econòmica per aquelles feines que fan, però que no corresponen estrictament a la infermeria.
Dels dies de vaga, però, els queda una espina: “Tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència”.
Quin balanç feu del primer mig mes de vaga?
Laia: per mi és històric. Hi ha hagut vagues de metges i a escala general, però és la primera indefinida exclusivament d’infermeres.
Núria: tot va començar abans de la convocatòria de vaga. Hi va haver moviment en els grups de WhatsApp, ens vam posar d’acord. Vam veure que, al global de Catalunya, les infermeres estem molt d’acord en la injustícia que percebem. És un malestar conjunt als Centres d’Atenció Primària (CAP), als hospitals, per part de les llevadores…
Com heu gestionat la vaga entre el personal del CAP Rambla i El Pla?
L: els serveis mínims per a vagues indefinides és del 25%. Hi ha gent que ha fet més dies o menys perquè, al final, repercuteix econòmicament. Entre els treballadors, hem definit les tasques que hem de fer i quines deixem de fer; hem fet un treball col·laboratiu.
N: el nostre cap diu qui està de mínims i qui ha de venir a treballar. Som tres treballadors al matí i tres a la tarda. S’intenta que hi hagi algú per domicili, urgències i suport. Cada tres dies, n’hem de venir un. Estem fent les cures i els tractaments que no es poden endarrerir. Fins fa un mes, les infermeres hem assumit feines que anys enrere havien estat del metge, com la gestió de principi a final de refredats, grips, infeccions d’orina, ull vermell… Com que aquests temes són mèdics.
L: la primera setmana va haver-hi més mobilitzacions programades i més companyes van fer vaga.
N: a l’hospital es queixaven que no han pogut fer vaga perquè, en situació normal, ja són mínims. Les que sortien a les manifestacions era perquè no els tocava treballar.
Com definiríeu els eixos bàsics de les reivindicacions?
L: l’últim acord del Departament de Salut, previ al que s’ha iniciat ara, és del 2006, i estem al 2024. Aproximadament des del 2012 existeixen graus universitaris; van desaparèixer les llicenciatures i les diplomatures. Jo sóc diplomada, però amb el canvi de sistema equival a un grau. Tots els infermers, psicòlegs, nutricionistes… són graus universitaris; és la mateixa titulació. Ara bé, de cara a l’administració, es continua classificant amb el sistema d’abans: el que abans eren llicenciats tenen un nivell i, els diplomats, un per sota. Era i és molt jeràrquic. Nosaltres demanem que, si tot són graus, tothom tingui la mateixa classificació.
N: el 2023 s’ha fet el nou acord i hi ha hagut canvis pel mig, cal actualitzar-ho.
L: una altra qüestió són les especialitats. Des que apareixen els graus, també hi ha les especialitats. Abans, tu feies la diplomatura i un postgrau o màster per especialitzar-te, però ara es fa amb els exàmens EIR (Infermers Interns Residents). Però les companyes que ho fan no tenen garantit que tinguin feina de la seva especialitat. És a dir, no reivindiquem només que se’ns reconegui econòmicament, també és el fet que, si m’he format en un camp, pugui treballar-hi exclusivament.
N: en altres paraules, si tens l’especialitat de primària (CAP), no és perquè vagis a l’hospital.
«Nosaltres fem l’exploració, però no diagnostiquem ni tractem. Fins ara ho hem fet sense que se’ns reconegués laboralment i econòmicament». | Guillem Mendoza
Vosaltres treballeu en la vostra especialitat?
N: sí, les dues som de família comunitària.
L: en el meu cas, que sóc de diplomatura, l’any 2010 ens van donar la possibilitat d’apuntar-nos a un examen. Podíem presentar-nos les que teníem certa experiència i un màster o postgrau. L’examen el vam fer fa 1 any i mig. Qui no ha aprovat l’examen, no tindrà possibilitat de tenir especialitat.
N: era un examen d’anivellació, amb només una revàlida. Està bé que la professió evolucioni, però també ho han de fer els reconeixements legals i econòmics. Si agafes una responsabilitat que abans no tenies, com ha succeït fins fa un mes, el normal és que tinguis recompensa.
Hi ha molta gent que no pot dedicar-se a la seva especialitat?
L: cada any surten a Espanya unes 2.000 places de residència (EIR) per a infermeria, però en aquest camp hi ha 300.000 persones. Perquè tothom tingui possibilitat han de passar molts anys.
N: i les especialitats que més criden l’atenció a infermeria són llevadora, pediatria i salut mental. És més difícil accedir-hi.
En l’actualitat, ja hi és el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS), que injectarà 320 milions d’euros. Quina valoració en feu?
L: és molt poc equitatiu, no només per a les infermeres, sinó per a tothom que treballa en un ambulatori, hospital, presons… en algun lloc on hi ha una secció de salut. Les infermeres hi apareixem, però hi ha gent que no. Per exemple, manteniment.
N: el que ens va sobtar és la diferència de sou. A un metge se li ha incrementat en 20.000 euros anuals, cosa que ens alegra. Però aleshores et fixes en les infermeres i són uns 1.500 – 1.700 d’augment. Hi ha molt poca equitat.
L: s’hauria d’haver repartit d’una altra manera.
A un metge se li ha incrementat en 20.000€ anuals, cosa que ens alegra. Però et fixes en les infermeres i a elles només uns 1.500 – 1.700€ anuals.
Calen més diners?
N: és més la distribució.
L: els diners sempre ajuden, però, al cap i a la fi, cal el reconeixement de la feina i la definició de tasques. A més, a primària hi ha cada cop més manca de professionals; ens hem d’organitzar les que som. Al preacord he trobat a faltar una visibilització real del que fem i de com ens organitzem amb el que trobem, que és una població cada cop més vella.
En termes de personal, quina situació teniu al CAP Rambla?
L: som uns 15 treballadors. Aquest assumeix més població i, per això, n’hi ha més que al Pla. Pediatria, per exemple, està aquí i tots els infants s’atenen en aquest. El que condiciona més és que els treballadors siguin fixes o eventuals. Si som sempre els mateixos, ens podem organitzar i avançar. En canvi, és més complicat si els canvis són constants.
N: més enllà de Sant Feliu, els CAPs també són diferents en funció del barri. El pacient, la procedència… són petits canvis dins de la mateixa professió.
Hi ha un problema de recursos humans?
N: falten infermeres i metges.
L: en pocs anys s’ha jubilat molta gent de la generació del babyboom. També, hi ha molta gent que acaba la carrera i marxa a l’estranger perquè té altres inquietuds, millor recompensa o per qüestió del reconeixement de la feina.
N: la primària potser no és tan lluïda com una altra especialitat, però és necessària, perquè és la porta d’entrada al sistema sanitari. Si hi hagués una bona base a l’assistència primària, no hauria de passar tanta gent a l’hospital. Socialment, però, no està tan reconeguda.
Pancartes reivindicatives als carrers de Sant Feliu. | Guillem Mendoza
Hi ha una bona base a l’atenció primària?
N: falten recursos de diagnòstic, sobretot de personal especialitzat. Hi ha molta llista d’espera i no és el que voldríem com a pacients ni el que volem com a infermeres. Al CAP Rambla, està tot cobert al 100%. Ens caldria un metge més perquè les urgències estan atapeïdes cada dia. Potser la percepció de l’usuari no és la mateixa, però ho veiem així. Les llistes per a alguns especialistes també són llargues.
L: i falten altres professionals. De treballadors socials, només hi ha 1 persona.
N: és una figura indispensable, només en tenim una i no creiem que estigui valorada com hauria d’estar.
L: de TCAE (Tècnics de Cures Auxiliars d’Infermeria) només en tenim dos, un al matí i l’altre a la tarda. El volum de personal que hi ha més és metges, infermers i administratius. Trobo que hi ha dificultat per trobar personal. Cal donar un impuls a la primària des de les facultats, tant de medicina com d’infermeria. Per exemple, a l’últim repartiment de l’examen MIR no es van omplir totes les places de primària; vol dir que caldria fer algun canvi perquè fos més interessant de cara enfora. També hi influeix la temporalitat. No hi ha continuïtat laboral. Pots estar 3 anys treballant al mateix centre i no t’asseguren que t’hi quedis.
El 2021 es va aprovar un Reial Decret Llei per garantir estabilitat en els contractes. Quins canvis heu percebut?
L: al món de la sanitat el personal pot ser suplent, interí o fix. Periòdicament, es fan oposicions perquè l’interí passi a fix. Són processos molt lents. Quan es fa l’examen, fins que acaba el procés poden passar 3 o 4 anys. Les últimes oposicions d’infermeria van trigar 5 anys.
N: nosaltres vam fer l’examen l’any 2019 i ens han donat plaça fixa aquest any. Ara, el que també fan és que les persones que tenen més temps treballat els donen la plaça per mèrits. És com si fos una convalidació. No són funcionaris però tenen la feina indefinida.
Quines considereu que són les línies de futur de la vaga?
N: al principi era molt optimista. Veia alguna cosa que no havia passat mai. Anàvem totes a una. Pensava “aquest cop sí, ens faran cas perquè som imprescindibles en el sistema”. Ara la cosa va afluixant i no ho veig tan positivament.
L: comences animada, però una cosa indefinida a escala econòmica és complicada. Les infermeres tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència. Queda molt per fer a les diferents professions que treballen a la salut. Continua sent un sistema classista. La gent del carrer no sap el que fem les infermeres o les treballadores socials. Hi ha un rol autònom que no es coneix.
A partir d’ara seran els equips d’atenció primària (EAP) qui atendrà directament les persones de les residències, segons ha anunciat el conseller de Salut,Manuel Balcells. Balcells ha destacat que aquest canvi millorarà de forma evident la qualitat residencial: «Tots aquests pacients tindran accés, no a una visita reactiva i fragmentada quan toca, quan hi ha una descompensació, sinó al seguiment de les seves patologies cròniques, una resposta proactiva, amb un pla d’atenció únic, també des del punt de vista de drets socials. Per tant, no hi haurà diversos plans d’intervenció i de medicació, sinó que tot estarà més protocolitzat per millorar el resultat en salut».
El nou model es començarà a aplicar a partir del mes de gener de l’any vinent. Inicialment, durant els primers mesos del 2024, s’implementarà en el 72% dels EAP, que són els equips que ja compten amb un grau de coordinació elevat amb el conjunt de residències del país. El 28% restant seguirà amb el sistema actual fins al segon semestre de l’any, moment en el qual el nou pla ja s’extendrà a tota la xarxa de residències per a gent gran de Catalunya. Tant residències com CAPs tindran tota la història clínica dels usuaris compartida per a que constin les prescripcions i els plans de medicació, entre d’altres, i oferir una resposta adient als residents.
Per a dur a terme aquest nou model organitzatiu i d’assistència sanitària, es reforçaran els EAP que tinguin un major volum de pacients d’edat avançada que viuen en centres residencials amb 117 metges i 130 infermers, fet que suposarà una inversió adicional d’uns 15 milions d’euros. A més, s’oferirà la possibilitat als metges i metgesses que actualment estan treballant en residències de gent gran d’incorporar-se als EAP. L’objectiu és un model col·laboratiu que es basi en l’atenció i l’actuació conjunta dels professionals de l’EAP i els professionals propis de les residències (infermeres, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, treballadors socials, educadors socials i gericultors). En aquest sentit, cal ressaltar que les persones residents solen presentar necessitats significatives d’atenció sanitària: tenen una mitjana de 9,2 malalties cròniques (amb una prevalença del 57% de demència); una mortalitat anual del 20% (el 50% té necessitats d’atenció pal·liativa); gairebé el 90% es classifica en les categories de màxima complexitat clínica o d’alt risc i el 97% té un elevat grau de dependència. D’aquí la necessitat de dotar amb més recursos el seu seguiment assistencial.
Actualment, a Catalunya hi ha 1.042 centres residencials per a la gent gran (RGG) —951 residències i 91 llars-residència — amb un total de 61.498 places que ocupen persones amb una important quantitat de malalties i un alt grau de dependència. Del total de 376 EAP, 317 (84,3%) tenen almenys una RGG assignada a la seva àrea d’influència. El rol dels EAP en l’atenció de les persones que viuen a les residències ja va anar agafant forma durant la pandèmia de COVID-19, i durant els darrers anys s’han realitzat millores i s’ha constatat que, en molts casos, equips i residències ja treballen de forma conjunta. Així, en els darrers dotze mesos el 92% de residents ha estat visitat presencialment per la seva infermera de l’EAP, i el 65% pel seu metge. S’ha elaborat un cens específic de residències i de residents, que abans de la pandèmia no existia, i s’ha fet formació conjunta a 15.532 professionals de les residències i els equips de primaria.
Amb la implementació d’aquest nou model, els departaments de Salut i de Drets Socials fan un pas decisiu en l’atenció integrada social i sanitària a les residències de la gent gran (RGG) del Catalunya.
En el sistema sanitari públic, el col·lectiu d’infermeria -el més nombrós de la sanitat-, i concretament el sector d’infermeres familiars i comunitàries són la porta d’entrada als centres d’atenció primària i resolen molts dels motius de consulta de la població. Durant la pandèmia va ser un dels col·lectius més aplaudits per la societat i posteriorment també un dels més sobrecarregats de feina, liderant tot el calendari de vacunacions i posant al dia totes les visites aplaçades durant el confinament. Com veu ara el sector?
Després de la pandèmia s’ha ampliat i reforçat el personal d’infermeria a l’atenció primària, però són encara recursos totalment insuficients; estem molt per sota de la ràtio europea en infermeria. La infermera ha ampliat molt les seves competències, i els centres de primària hem abarcat moltes feines que abans no es feien als CAPs, perquè hi ha molts processos ambulatoris que abans es feien als hospitals i ara es deriven cap als centres de primària… i tot això suposa més càrrega per al sector de la infermeria.
Creu que els CAPs sobrepassen actualment les seves competències?
No, hi ha problemes de salut que no són complexos i que els pot resoldre perfectament una infermera, tot i que la població encara no n’és massa conscient d’això, i quan es parla d’atenció primària encara es pensa en un metge; però tothom té una infermera assignada, i moltes de les consultes que es fan a primària les pot respondre una infermera. Ja ens sembla bé que tot allò que es pugui fer al domicili o al centre d’atenció primària es faci, és millor que fer-ho a l’hospital, però això requereix recursos.
Quines característiques específiques ha de tenir la infermera familiar i comunitària?
La diferència amb la resta d’infermeres és que se li assigna una població i actúa dins d’una comunitat; la infermera comunitària el que fa és proporcionar cures, compartides amb altres professionals, a les persones, a la família i a la comunitat durant tot el cicle vital, amb l’objectiu d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, sobretot amb tot allò què fa referencia a la promoció de la salut, a la rehabilitació i recuperació o en l’acompanyament al final de la vida.
Cada equip format per metge i infermera (ara s’ha ampliat aquest equip també amb un administratiu) treballa amb unes 1.200-1.500 persones assignades, i la infermera ha de conèixer molt aquesta comunitat i l’entorn social i familiar de cada persona, així com la seva història de vida, que és el què la diferencia perquè, de vegades, quan atenem una persona, el problema de salut no és tant important però té d’altres dificultats.
Què es reivindica des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que presideix?
Defensem l’especialitat, que ara mateix no es té en consideració. En el grau d’infermeria hi ha 7 especialitats reconegudes en el decret de l’any 2005: salut mental, llevadora, pediátrica, geriatria, medicoquirúrgica, salut laboral i familiar i comunitària. L’especialitat està reconeguda a Catalunya, però la nostra reivindicació és que, des de l’any 2013 que és quan es graduen les primeres infermeres familiars i comunitàries que han fet el grau, encara no hi ha una sortida laboral específica per a aquest col·lectiu.
A tota Espanya tenim actualment unes 3.500 infermeres especialistes formades via EIR (infermer intern resident) i 14.000 via excepcional, però a Catalunya no tenen creades les places de treball per a les especialistes, i això és un greuge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes, tenint en compte que Catalunya és la comunitat que més especialistes forma.
Quina resposta rebeu de l’Administració a les vostres demandes?
Ho hem parlat amb el Departament de Salut, i sembla que ara el fet de reconèixer laboralment la categoria professional de les infermeres ja és un tema que tenen sobre la taula; em consta que la fidelització dels professionals i la creació dels llocs de treball és prioritària, i esperem que durant el 2024 ja hi hagi el desplegament de la implantació de l’especialitat en els llocs de treball.
Hi ha una manca d’especialistes en infermeria familiar i comunitària a Catalunya?
En aquest moment hi ha una manca de professionals sanitaris en general; la gent continua marxant fora, perquè se’ls ofereixen unes millors condicions laborals. I la infermera, actualment, té un paper molt rellevant: és l’eix central de les cures a la població, perquè en definitiva el que fem a l’atenció primària és tot el tema de promoció i prevenció de cures a les famílies, i l’infermera és experta en aquest tema. Alhora, una població envellida requereix de més cures i té més problemes de salut.
Les futures generacions d’infermeres es van incorporant a aquesta especialitat?
Va creixent la demanda, tot i que és veritat que el fet que no hi hagi el lloc de treball reconegut ara mateix pot provocar que més d’una infermera, quan acabi els quatre anys de carrera, es desmotivi i no segueixi estudiant l’especialitat, a la qual hi ha de dedicar dos anys més per ampliar la seva formació, ja que després té les mateixes oportunitats laborals que una infermera generalista.
El mes de juny d’enguany va iniciar la seva trajectòria política un nou Pacte Nacional de Salut estructurat en 4 fases. En el moment actual es troba en el període de constitució dels grups de treball que l’han de definir, amb la participació de múltiples entitats governamentals, professionals, sindicals i parlamentàries, amb la intenció que els seus continguts siguin aprovats definitivament el mes de juny de 2024.
Una iniciativa complementària, cal suposar-ho, de l’Estratègia d’Atenció Primària i Comunitària que es va posar en marxa en la transició dels anys 2020-2021, amb un decàleg de principis que eren una translació gairebé literal dels d’anteriors plans similars del Departament. Avui és el Pla en vigor.
Els problemes que pretenen abordar aquestes dues iniciatives del Departament de Salut de la Generalitat es venen arrossegant des de fa molt de temps i s’han anat accentuant fins arribar a la situació actual.
En el cas de l’atenció primària i comunitària els problemes han anat envaïnt pràcticament tots els àmbits (per exemple, càrregues assistencials excessives, dificultats de cobertura de certs llocs de treball, obstacles per l’accessibilitat presencial als professionals i a les consultes), i han acabat generant un deteriorament progressiu de la qualitat, capacitat resolutiva de les actuacions assistencials i de la satisfacció de la ciutadania i dels mateixos professionals, sotmesos aquests a un procés de burnout que corre un risc creixent de fer-se irreversible davant la manca de solucions tangibles als problemes des de fa tant de temps.
El Pacte Nacional de Salut, amb una denominació que reconeix la importància dels determinants no sanitaris sobre la salut, malgrat que, com passa amb el llenguatge inclusiu, el nom pugui esdevenir una coartada amb la que tranquil·litzar les consciències sense més o, encara pitjor, un factor que fomenti, subreptíciament, la medicalització inadequada de la vida quotidiana, s’estructura en sis dimensions, al voltant de l’eix anomenat «sistema de salut», que més apropiadament seria «sistema sanitari» .
Una sanitat la catalana que, com la del conjunt de l’estat espanyol i la de molts dels països desenvolupats, es caracteritza pel notori desequilibri entre els seus components, amb el menysteniment de l’atenció primària i comunitària i la marginació de la salut pública, com a conseqüència en gran part de la seva orientació conceptual, que prioritza un model d’assistència hipertecnològica i relega, per tant, el subsistema d’atenció clínica i les cures sòcio-sanitàries.
Per això fora molt convenient que el sistema sanitari que vol generar el pacte fos bastit des de plantejaments conceptuals i estratègics més transversals que visualitzin l’assistència sanitària com un element instrumental que contribueix, juntament amb els coneguts com determinants socials, a la millora del benestar i qualitat de vida personal i col·lectiva i, dintre d’aquest, al manteniment d’un nivell de salut satisfactori i suficient per gaudir d’una vida autònoma.
Una concepció que ens temem no sigui considerada en l’elaboració del pacte i que, lamentablement, podria acabar com el Pla d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària, els documents i propostes del qual aviat farà quinze anys que deuen criar pols i oblit als calaixos de l’administració sanitària catalana, gràcies a l’oposició de les patronals, però sobretot a la manca de coratge polític dels responsables de la Conselleria. Un fracàs que el Departament de Sanitat ha tractat de superar amb diversos plans i estratègies que, amb petites diferències, emulaven aquell Pla, però que han patit el mateix infaust destí que tingué aquell intent, iniciat l’any 2007.
Arribats a aquest punt, no és estrany que predomini la temptació de malfiar que totes aquestes proposicions no concloguin de la mateixa manera que les seves predecessores, sepultades en els arxius kafkians de la nostra administració pública. Tot i que per a no caure-hi es necessita una bona dosi d’habilitat i d’audàcia sense les quals el pacte no ens durà on cal.
Vuitanta-sis Centres d’Atenció Primària (CAPs) catalans van superar la mitjana estatal de 18 visites al dia per professional d’infermeria l’any 2022. Tot i així, les xifres sobre la situació de la pressió assistencial de la infermeria en l’atenció primària recopilades per CIVIO parlen d’una càrrega de treball molt més important a altres àrees de l’estat com Galícia i Andalusia, que encapçalen les zones més tensionades d’Espanya.
La fundació de periodisme per la transparència i la vigilància dels poders públics CIVIO porta mesos recopilant les dades de la pressió assistencial de la medicina familiar, la pediatria i la infermeria a tot l’Estat espanyol. És a dir, “la mitjana de pacients atesos al dia per cada professional sanitari d’atenció primària”, d’acord a la definició seguida pel col·lectiu de periodistes. CIVIO ha demanat aquestes dades a les comunitats autònomes, que els calculen tenint en compte el nombre absolut de pacients atesos, dividint al seu torn aquesta xifra entre el total de professionals i els dies laborables de cada any.
El Diari de la Sanitat ha analitzat aquestes dades, actualitzades per últim cop el 4 de juliol de 2023, posant el focus sobre el territori català. En un primer article, vam veure com la pressió assistencial de la medicina familiar catalana no és homogènia a tot el territori: mentre que al CAP i Hospital Lleuger Gimbernat (Tarragona), l’any 2022 els i les metges de família van atendre a 45 pacients al dia de mitjana, al CAP Peralada (Girona) només en van atendre 10. Després ens vam centrar en la situació de la pediatria, observant com a una seixantena de centres, els i les pediatres van atendre a més de 25 infants al dia, superant els màxims recomanats pels experts. Finalment, en aquest darrer article analitzarem la pressió assistencial del personal d’infermeria a l’atenció primària, amb dades de 2022.
Les infermeres de Lleida i Girona, les més pressionades de Catalunya
De mitjana, els i les professionals d’infermeria d’atenció primària catalans van atendre uns 16 pacients al dia l’any 2022, mentre que a nivell estatal, aquesta xifra va ascendir per sobre dels 18. Cap de les set àrees de salut de Catalunya va destacar particularment per estar molt més tensionada que la resta, reflectint un aparent equilibri territorial en la càrrega de treball.
Tot i així, el personal d’infermeria de l’atenció primària de Lleida i Girona va ser el que més pacients va atendre al dia, arribant a una mitjana de 17 visites diàries per professional. La xifra baixa als 13 pacients a l’Alt Pirineu i l’Aran, mentre que a les Terres de l’Ebre, Tarragona, Barcelona i a la Catalunya Central van moure’s entre les 15 i les 16 visites diàries de mitjana.
A nivell estatal, aquestes xifres situen les àrees de salut catalanes entre les menys saturades d’Espanya en quant a número de visites per infermer/a, situant l’Àrea de salut de l’Alt Pirineu i Aran en la posició número 21 de les àrees amb menys pressió assistencial. En la mateixa línea, Lleida i Girona, les més tensionades de Catalunya, se situen en la posició 92 i 93, respectivament, del rànquing de zones amb major càrrega de treball d’Espanya, de les 148 àrees de salut de les quals CIVIO ha pogut conseguir dades completes del 2022 (en total, a Espanya hi ha 170 àrees de salut).
Andalusia i Galícia concentren les àrees de l’estat amb més sobrecàrrega en la infermeria d’atenció primària
Les xifres catalanes queden lluny de les gallegues i les andaluses, que encapçalen les àrees més tensionades d’Espanya. A l’àrea d’A Coruña-Cee, els i les infermeres van atendre de mitjana a 29 pacients al dia, a Ourense-Verín-Barco 27, i a Santiago-Barbanza (la Corunya) els i les infermeres van fer 26 visites diàries, tot i que aquestes xifres només inclouen dades fins a l’octubre de 2022. De forma similar, amb dades completes del 2022, a l’àrea de salut metropolitana de Granada i a la de Manises (Valencia), el personal d’infermeria va atendre a més de 26 pacients al dia, mentre que Granada Sud, Guadalquivir, i Sevilla Est i Sud continuen el rànquing de la infermeria d’atenció primària més pressionada de l’estat, també per sobre dels 25 pacients atesos de mitjana.
El cas andalús és especialment significatiu: de les 30 àrees amb major pressió assistencial en la infermeria d’atenció primària de les quals es disposen dades completes, 25 se situen a Andalusia, amb una mitja de 24 pacients visitats al dia.
Els tres CAPs catalans amb una major pressió assistencial en infermeria se situen a l’àrea de Barcelona
Tornant a Catalunya, analitzar les dades a nivell dels Centres d’Atenció Primària ens permet obtenir una visió molt més refinada de la pressió assistencial, que revela que set dels vint CAPs més tensionats se situen a l’àrea de Barcelona i sis a la de Girona.
!function(){«use strict»;window.addEventListener(«message»,(function(a){if(void 0!==a.data[«datawrapper-height»]){var e=document.querySelectorAll(«iframe»);for(var t in a.data[«datawrapper-height»])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
La infermeria d’atenció primària del CAP Doctor Vicenç Papaceit (Barcelona) va ser la més tensionada de Catalunya l’any 2022, amb una mitjana de més de 24 pacients atesos per dia. Les segueixen les unitats d’infermeria dels CAPs barcelonins de Verdaguer i de Sant Quirze del Vallès, i la del CAP gironí Dr. Ramón Vinyes (Anglès). Tots tres, amb mitjanes de 22 pacients atesos per infermer/a l’any 2022. En total, 86 Centres d’Atenció Primària catalans van superar la mitjana estatal de 18 visites al dia per infermer/a.
D’altra banda, els i les professionals d’infermeria menys tensionades de Catalunya i de tot l’estat espanyol van ser les del CAP Peralada (Girona), amb una mitjana per sota de les 4 visites al dia. A nivell català, les segueixen les dels CAPs tarragonins de Vila-seca, Botafoc, El Vendrell i Torredembarra, amb mitjanes d’entre 6 i 8 pacients al dia. De fet, dels 20 Centres d’Atenció Primària menys saturats de Catalunya, 11 pertanyien a l’àrea de salut de Tarragona, tots ells per sota dels 10 pacients al dia.
!function(){«use strict»;window.addEventListener(«message»,(function(a){if(void 0!==a.data[«datawrapper-height»]){var e=document.querySelectorAll(«iframe»);for(var t in a.data[«datawrapper-height»])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
125 centres de salut espanyols van superar la mitjana de 25 visites al dia
Tal i com ocorre amb la medicina familiar i amb la pediatria, a nivell estatal la sobrecàrrega de treball i el contrast entre centres de salut és encara major. Mentre que als centres de salut aragonesos d’Herrera de los Navarros (Saragossa), Abiego (Osca) o Villel (Terol) les infermeres no van atendre més de 6 pacients al dia, fins a 125 centres de salut espanyols van superar la mitjana de 25 visites al dia, xifra que no es va assolir a cap centre català. El centre que va encapçalar la llista de les unitats d’infermeria d’atenció primària més saturades va ser el centre de salut Pozo Alcón, a Jaén, on els i les infermeres van atendre a més de 30 pacients al dia. De fet, la majoria de centres sobresaturats se situen a Andalusia, en consonància amb el que les dades sobre les àrees de salut mostren.
L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha denunciat en reiterades ocasions que “per equiparar‐nos a les ràtios europees i arribar a les xifres d’infermeres que recomana l’OMS per garantir la societat del benestar, necessitaríem el doble d’infermeres familiars i comunitàries” de les que hi havia quan va començar la pandèmia. Alhora,el sindicat d’infermeria SATSE va denunciar a principis d’any una situació “d’extrema gravetat” provocada pel “clar abandonament i precarietat que pateix des de fa anys l’atenció primària” demanant més de 50 mesures per millorar la situació.
Pots esbrinar quina és la pressió assistencial del personal d’infermeria del teu centre (CAP) i àrea de salut consultant el buscador desenvolupat per CIVIO.
Sobre la metodologia i l’origen de les dades
CIVIO ha obtingut les dades sobre pressió assistencial a través dels diferents portals de transparència i dades obertes de cada CCAA i realitzant nombroses peticions d’informació. A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut. La fundació ha aconseguit les dades totals de 141 d’aquestes, mentre que només ha pogut accedir a dades parcials de les 29 àrees de salut de Castella-La Mancha, Galícia i Extremadura. El novembre de 2022, però, quatre regions van rebutjar concedir-los l’accés a les dades de pressió assistencial (Astúries, Cantàbria, Galícia i Catalunya).
A Catalunya, l’equip de CIVIO va aconseguir les dades de pressió per Equip d’Atenció Primària (EAP), que pot donar servei a un o diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) o consultori. En el cas que diversos EAP donin servei a un mateix CAP, van realitzar la mitjana de la pressió assistencial. És necessari apuntar, però, que la base de dades manca de la informació sobre la pressió assistencial de 75 dels CAPs.
Més de 60 Centres d’Atenció Primària de Catalunya (CAPs) superen el màxim de 25 visites diàries per professional recomanat pels especialistes en pediatria. Les xifres sobre la situació de la pressió assistencial de la pediatria en l’atenció primària recopilades per CIVIO parlen d’una càrrega de treball important a Catalunya, amb més de la meitat de tots els CAPs del territori amb una mitjana de visites per sobre dels 20 infants al dia.
La fundació de periodisme per la transparència i la vigilància dels poders públics CIVIO porta mesos recopilant les dades de la pressió assistencial de la medicina familiar, la pediatria i la infermeria a tot l’Estat espanyol. És a dir, “la mitjana de pacients atesos al dia per cada professional sanitari d’atenció primària”, d’acord amb la definició seguida pel col·lectiu de periodistes.
CIVIO ha demanat aquestes dades a les comunitats autònomes, que les calculen tenint en compte el nombre absolut de pacients atesos, dividint al seu torn aquesta xifra entre el total de professionals i els dies laborables de cada any.
El Diari de la Sanitat ha analitzat aquesta informació, actualitzada per últim cop el 4 de juliol de 2023, posant el focus sobre el territori català. En l’article anterior, vam veure com la pressió assistencial de la medicina familiar catalana no és homogènia a tot el territori: mentre que al Centre d’Atenció Primària (CAP) i Hospital Lleuger Gimbernat (Tarragona), l’any 2022 els i les metges de família van atendre a 45 pacients al dia de mitjana, al CAP Peralada (Girona) només en van atendre 10. Tot i així, de mitjana, la medicina familiar més tensionada va ser la de la de l’àrea de salut de la Catalunya Central, amb una pressió assistencial de 33,6 pacients al dia per professional.
En aquesta entrega, ens centrem en la situació de la pediatria amb les dades de 2022, i la propera setmana analitzarem la pressió assistencial del personal d’infermeria a l’atenció primària.
De mitjana, els i les professionals de pediatria catalans van atendre entre 21 i 23 pacients al dia l’any 2022
A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut, set de les quals a Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya Central, Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu i Aran. Segons les dades de 2022, els i les pediatres que van atendre de mitjana un nombre més alt d’infants per dia a Catalunya són els de l’àrea de Tarragona, per sobre dels 23. Tot i així, la variació entre àrees no és gaire significativa, i tot el territori es mou entre els 21 i els 23 pacients al dia de mitjana, xifra que es troba just en la forquilla d’un màxim de 20-25 pacients al dia recomanat per l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària.
A nivell estatal, la major part de les àrees més saturades es van situar a Galícia i a Andalusia, que concentren el 80% de les àrees de pediatria amb més sobrecàrrega de treball, on els i les pediatres van atendre de mitjana uns 30 pacients al dia. La zona cántabra de Reinosa, l’àrea gallega de Lugo-A Mariña-Monforte i les andaluses Jaén Sud i Còrdova Sud van encapçalar la llista de les àrees de salut amb indicadors més desfavorables de l’estat.
!function(){«use strict»;window.addEventListener(«message»,(function(a){if(void 0!==a.data[«datawrapper-height»]){var e=document.querySelectorAll(«iframe»);for(var t in a.data[«datawrapper-height»])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
Més de 33 infants al dia: La pediatria del CAP de Sant Andreu de la Barca (Barcelona), la més tensionada de Catalunya l’any 2022
On sí que es detecta un desequilibri més acusat pell que fa al repartiment del volum assistencial és a nivell de centres de salut. Mentre al CAP de Sant Andreu de la Barca (Barcelona) els i les pediatres van atendre 33,7 infants al dia de mitjana, al CAP de Capdevànol (Girona) no van arribar als 8 per dia. Aquesta xifra va convertir el CAP de Sant Andreu de la Barca en el 59è centre de salut amb major pressió assistencial en l’atenció pediàtrica primària dels 2.021 centres a nivell estatal dels quals CIVIO ha aconseguit dades. En total, Espanya suma un total de 3.048 centres d’atenció primària, i Catalunya en concentra 421, segons dades del Ministeri de Sanitat.
Dels 20 CAPs més tensionats del territori català, 14 es troben a les àrees de salut Barcelona Metro Sud i Metro Nord, entre els quals els CAPs de Montclar, Sant Just Desvern, Joan Mirambell i Folch (Caldes de Montbui), Sant Feliu de Codines – Doctor de los Pinos o Montmeló, amb una mitjana de al voltant dels 30 infants visitats al dia per pediatra. Contràriament, les unitats de pediatria menys tensionades estan més repartides territorialment, a CAPs com el de Ribes de Freser (Girona), Vallvidrera (Barcelona), Sallent (Catalunya Central) o Cornudella (Tarragona), i una mitjana de 13 pacients atesos per professional i dia. És necessari apuntar, però, que la base de dades careix de la informació sobre la pressió assistencial de 75 dels CAPs.
!function(){«use strict»;window.addEventListener(«message»,(function(a){if(void 0!==a.data[«datawrapper-height»]){var e=document.querySelectorAll(«iframe»);for(var t in a.data[«datawrapper-height»])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
En tot l’estat, la sobrecàrrega de treball i el contrast entre centres és encara major: els professionals de pediatria dels centres de salut d’Alcaudete, situat a l’àrea de salud de Jaén Sud (Andalusia), d’Àvila Norte (Castella i Lleó) i del centre de salut de San Roque Sur (Andalusia) van atendre més de 45 infants al dia l’any 2022, gairebé doblant el nombre màxim de visites recomanades.
D’altra banda, alguns dels menys tensionats amb prou feines van atendre un al dia de mitjana, com és el cas del centre de salut Muñana (a l’Àrea de Salut d’Àvila, Castella i Lleó), el centre de salut San Bartolomé de Tirajana (a Gran Canaria, Las Palmas) o el centre de salut Corrales del Vino (a l’àrea de salut de Zamora, Castella i Lleó). A nivell estatal, els pediatres de més de 260 centres de salut van passar consulta a més de 25 infants per dia, mentre que la mitjana espanyola global es va situar al voltant de les 22 visites al dia per professional.
Pots esbrinar quina és la pressió assistencial de la unitat de pediatria del teu centre (CAP) i àrea de salut consultant el buscador desenvolupat per CIVIO. La propera setmana analitzarem la pressió assistencial del personal d’infermeria.
Sobre la metodologia i l’origen de les dades
CIVIO ha obtingut les dades sobre pressió assistencial a través dels diferents portals de transparència i dades obertes de cada CCAA i realitzant nombroses peticions d’informació. A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut. La fundació ha aconseguit les dades totals de 141 d’aquestes, mentre que només ha pogut accedir a dades parcials de les 29 àrees de salut de Castella-La Mancha, Galícia i Extremadura. El novembre de 2022, però, quatre regions van rebutjar concedir-los l’accés a les dades de pressió assistencial (Astúries, Cantàbria, Galícia i Catalunya).
A Catalunya, l’equip de CIVIO va aconseguir les dades de pressió per Equip d’Atenció Primària (EAP), que pot donar servei a un o diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) o consultori. En el cas que diversos EAP donin servei a un mateix CAP, van realitzar la mitjana de la pressió assistencial.
La fundació de periodisme per la transparència i la vigilància dels poders públics CIVIO porta mesos recopilant les dades de la pressió assistencial de la medicina familiar, la pediatria i la infermeria a tot l’Estat espanyol. És a dir, “la mitjana de pacients atesos al dia per cada professional sanitari d’atenció primària”, d’acord a la definició seguida pel col·lectiu de periodistes.
CIVIO ha demanat aquestes dades a les comunitats autònomes, que els calculen tenint en compte el nombre absolut de pacients atesos, dividint al seu torn aquesta xifra entre el total de professionals i els dies laborables de cada any.
El Diari de la Sanitat ha analitzat aquestes dades, actualitzades per últim cop el 4 de juliol de 2023, posant el focus sobre el territori català. En aquesta entrega, ens centrem en la situació de la medicina familiar, mentre que la propera setmana analitzarem la pressió assistencial dels professionals de pediatria catalans, seguida de la situació del personal d’infermeria. Les dades parlen de sobrecàrrega de treball i de desequilibris de pressió entre CAP’s concrets, més que per àrees de salut.
Els i les metges de família de Catalunya Central, els més pressionats a nivell català
A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut, set de les quals a Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya Central, Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu i Aran. Segons les dades de 2022, l’Àrea de Salut de Catalunya Central va ser la que va tenir una major pressió assistencial en medicina familiar.
Aquesta àrea agrupa sis de les comarques centrals de Catalunya: Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès, Osona i Solsonès, i els professionals que hi treballen atenen 33,6 pacients al dia de mitjana. La van seguir l’Àrea de Salut de Terres de l’Ebre i la de Barcelona, totes dues també per sobre dels 30 pacients al dia. La menys pressionada va ser l’Àrea de Salut de l’Alt Pirineu i Aran (Lleida), on els i les metges de família de mitjana van atendre 26,5 pacients al dia.
A nivell espanyol, Andalusia i Galícia concentren les àrees de salut més saturades, mentre que l’àrea més pressionada del 2022 va ser la d’Albacete, on els i les metges de família van atendre a 43,3 pacients de mitjana al dia —deu més que a l’àrea catalana més tensionada— seguides de les Àrees de Salut d’Almansa i de Ciudad Real, també manxegues i properes als 40 pacients al dia.
45 pacients al dia: la medicina familiar del CAP i Hospital Lleuger Gimbernat (Tarragona), la més tensionada de Catalunya l’any 2022
Desglossant les dades a nivell de centres de salut, veiem com el Centre d’Atenció Primària (CAP) més tensionat del territori català va ser el CAP i Hospital Lleuger Gimbernat (a l’Àrea de Salut de Tarragona), on els metges de família van atendre, de mitjana, 45 pacients al dia. Aquesta xifra el va convertir en el 12è centre de salut més tensionat dels 2.021 centres que hi ha a tota Espanya. El segueixen els CAPs Montclar (Sant Boi de Llobregat), Joan Mirambell i Folch (Caldes de Montbui), Sant Feliu de Codines – Doctor de los Pinos (Sant Feliu de Codines) i Molí Nou (Sant Boi de Llobregat), tots ells amb una mitjana per sobre de les 41 visites per professional al dia i ubicats a l’àrea de salut de Barcelona.
A nivell estatal, el centre de salut on els i les metges de família van tenir una pressió assistencial més elevada va ser el Ponferrada IV, a El Bierzo (Castella i Lleó), on la mitjana de consultes per professional va superar els 50 pacients al dia. Altres centres de salut de Múrcia, Castella i Lleó i Extremadura, Astúries i Andalusia completen el rànquing dels 20 centres més tensionats, tots ells per sobre dels 45 pacients al dia.
A l’altre extrem, els centres menys tensionats del Catalunya van ser el CAP Peralada (Girona), amb una mitjana de 9,9 pacients al dia, El Vendrell i Botafoc, ambdós amb 10,8 pacients, l’Arboç (12,9 consultes) i Torredembarra (14,2), tots ells de l’àrea de salut de Tarragona. I els aragonesos Centre de Salut Herrera de los Navarros i Villel (a Saragossa i Terol, respectivament) van ser els menys tensionats a nivell espanyol, amb mitjanes de 4,6 i 5,5 pacients per dia i metge de família. De fet, dels 20 centres menys tensionats de tot l’Estat, 17 es troben a l’Aragó i 3 a Càceres (Extremadura).
Pots esbrinar quina és la pressió assistencial del teu centre (CAP) i àrea de salut consultant el buscador desenvolupat per CIVIO. La propera setmana analitzarem la pressió assistencial dels professionals de pediatria catalans, seguida de la situació del personal d’infermeria.
Sobre la metodologia i l’origen de les dades
CIVIO ha obtingut les dades sobre pressió assistencial a través dels diferents portals de transparència i dades obertes de cada CCAA i realitzant nombroses peticions d’informació. A tot l’Estat espanyol hi ha un total de 170 àrees de salut. La fundació ha aconseguit les dades totals de 141, mentre que només ha pogut accedir a dades parcials de les 29 àrees de salut de Castella-La Manxa, Galícia i Extremadura. El novembre de 2022, però, quatre regions van rebutjar concedir-los l’accés a les dades de pressió assistencial (Astúries, Cantàbria, Galícia i Catalunya).
A Catalunya, l’equip de CIVIO va aconseguir les dades de pressió per Equip d’Atenció Primària (EAP), que pot donar servei a un o diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) o consultori. En el cas que diversos EAP donin servei a un mateix CAP, van realitzar la mitjana de la pressió assistencial.
