El Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya del 4 de setembre publicà una proposta de resolució promoguda per PSC, ERC, Junts i ECP per a la creació d’una comissió d’estudi sobre els criteris de finançament de l’atenció primària.
Una comissió que podrà redactar un informe que, si s’escau, serà aprovat d’acord amb el reglament del Parlament i que tindrà una vigència -la comissió, és clar- d’un any.
Una notícia que si més no resulta curiosa, atès que aviat farà un lustre de la moció parlamentària aprovada per unanimitat segons la qual el pressupost dedicat a l’atenció primària s’havia d’incrementar fins al 25%. Ni l’any 2019 ni en cap altre dels anys posteriors fins avui s’ha donat compliment a aquesta moció.
Amb aquests antecedents, la constitució d’una comissió d’estudi sobre els criteris de finançament de l’APiC fa palesa, com a mínim, la incapacitat parlamentària per fer efectius els seus acords. Però també ens pot fer sospitar que el Parlament de Catalunya recorre a la vella i coneguda argúcia segons la qual, si no es vol resoldre un problema o prendre una decisió, el que cal és crear una comissió.
I encara més, perquè a l’exposició de motius de l’esmentada proposta es diu literalment que “L’acord per aprovar el projecte de llei de pressupostos del 2023 recull la proposta de creació d’una comissió d’estudi (….) que permeti: a) elaborar i desplegar un pla individual -sic- per als EAP que es trobin en els pitjors percentils d’accessibilitat (….) b) millorar l’accessibilitat telefònica (…) c) reforçar els rols dels professionals (….) d) reduir el nombre d’IT que han de gestionar els metges (….) i e) facilitar la capacitat diagnòstica als CAP.
Una tasca que no sembla que li hagi de pertocar al poder legislatiu, la responsabilitat del qual és precisament la de prendre decisions normatives que permetin satisfer les prioritats adoptades, i, en tot cas, fiscalitzar el paper del poder executiu al qual li correspon el disseny i l’aplicació de les mesures específiques per a la gestió; des de les més globals a la Conselleria, a les més concretes per part de les entitats proveïdores, passant pel paper intermedi de l’entitat compradora, el CatSalut.
Institucions que poden aprofitar-se, entre d’altres, de les nombroses propostes de millora, tant del finançament com de l’orientació estratègica, accessibilitat, organització, gestió i activitats de l’APiC que, des d’aquestes pàgines i també des d’altres mitjans i diferents organitzacions i institucions ciutadanes i professionals s’han fet. Tantes que si les ajuntéssim totes la seva extensió ens deixaria bocabadats.
Per això cal exigir als nostres governants i líders polítics que guardin a la ciutadania i als professionals sanitaris el respecte que es mereixen i que, sense més dilació, posin negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de la Generalitat les disposicions executives necessàries per solucionar amb visió de curt, mig i llarg termini els greus problemes que pateix la nostra APiC. La resta ens sembla que són disculpes de mal pagador o, tal vegada, incompetència manifesta.
Així doncs, el Departament de Sanitat, dit de Salut, podria elaborar una proposta de disposicions legals (decrets, ordres i resolucions) que abordin els problemes legislatius, estratègics, organitzatius i de gestió que estan impedint que la nostra APiC doni les millors respostes possibles a les necessitats sanitàries de la ciutadania i aturi el progressiu “burnout” dels professionals.
Sense cap pretensió de pontificar ens atrevim a suggerir que potser fora una iniciativa més esperançadora que el Conseller es comprometés a comparèixer al Parlament abans que acabi l’any (durant el proper mes de desembre) per sotmetre a la seva aprovació les línies estratègiques i el calendari concret d’actuacions legislatives i operatives d’una reforma de l’APiC capaç de donar resposta als reptes sanitaris del segle XXI.
