“Amb la ratificació del conveni 189 [juny de 2022] i l’aprovació del reial decret de setembre de 2022 la situació de les treballadores de la llar i les cures ha millorat molt”, reconeix Fany Galeas, responsable de l’àrea de treballadores de la llar de CCOO Catalunya. “Però hi ha un problema que es manté: una part important de les treballadores està en situació irregular”, afegeix. Així ho corrobora l’Observatori del Treball i Model Productiu del Departament de Treball, que amb dades de fa dos mesos indica que 30.826 persones que treballen al sector de la llar i les cures a Catalunya, el 35% del total, ho fan en la “informalitat”. A més, destaca que és una “proporció que va a l’alça des de 2021”.
A Espanya, l’adquisició i equiparació de drets de les treballadores de la llar, ja sigui per fer-ne tasques de neteja o per tenir cura de persones malaltes, amb dificultats de mobilitat o dependents, va començar l’any 2011. Fins aleshores es regien per un decret de 1985 que les situava en un règim especial, fora de les cobertures bàsiques que sí assistien i assisteixen la resta de treballadors (sobretot els assalariats) com el dret a l’atur, a vacances pagades, a baixa laboral, a jubilació o dret a sindicar-se.
Des de fa 12 anys han de tenir un contracte per escrit, dues pagues extraordinàries a l’any, cotitzar a la Seguretat Social, accés al salari mínim interprofessional o un descans bàsic concret entre jornades de feina. Però l’empenta definitiva per igualar els drets d’aquestes professionals amb els de la resta de treballadors va ser el reial decret de 2022, “forçat per sentències europees”, recorda Pedro Moreno, responsable d’assessorament jurídic de la xarxa Treball de la llar just. A partir d’aleshores els acomiadaments han de tenir una causa concreta, se les ha d’avisar abans (20 dies d’antelació), han de rebre una indemnització, si es queden sense feina poden acollir-se a l’atur, estan protegides per la regulació en riscos laborals i tenen dret a permisos retribuïts. Uns canvis legals que, malgrat les intencions, no han satisfet del tot les treballadores ni les famílies contractants.
Particulars convertits en empresaris
“Actualment la gran majoria de treballadores de la llar es dedica a la cura de persones més que a la neteja”, assenyala Moreno. “Hi ha hagut un canvi bestial, perquè la població ha envellit molt, ha perdut autonomia i les famílies no se’n poden fer càrrec directament. Un canvi de tendència que la llei no ha recollit: no diferencia entre tasques de cura i de neteja”, lamenta. Per l’altra part, la de qui contracta, “en la majoria de casos es troben amb dificultats de gestió i econòmiques. Les famílies o persones passen a ser empresaris” sense els coneixements bàsics per exercir com a tals, explica l’advocat. Una situació que ha fet emergir empreses i cooperatives que actuen com a mitjanceres entre les treballadores i les famílies, així com plataformes digitals que en faciliten el contacte.
Les persones i famílies que contracten directament una persona per a la neteja de casa han de donar-la d’alta a la Seguretat Social i pagar-li un sou, per la qual cosa han de tenir en compte el conveni del sector o el salari mínim interprofessional per no remunerar-la per sota, fora de la llei. Cotitzacions i salaris s’actualitzen cada any, fet que obliga els usuaris a revisar-los periòdicament. “Les famílies solen contractar per poques hores a la setmana i no els surt a compte fer-ho directament. Acaben pagant més a la Seguretat Social que a la treballadora”, perquè el primer esgraó de les cotitzacions és molt alt, exposa Pedro Moreno. Si ho fan mitjançant una empresa, els pots sortir millor de preu. Per la treballadora, en canvi, quan el contracte és per poques hores és més beneficiosa la relació directa amb una família: “Hi ha la idea generalitzada que una treballadora de la neteja cobra 10-12 euros nets/hora. En canvi, si ho fa a través d’una empresa rebrà el preu/hora que especifica el conveni, per sota dels 10 euros/hora. Difícilment cobrarà per sobre de conveni”, precisa l’assessor jurídic de Treball de la llar just. Fer-se treballadores per compte propi, autònomes, no els compensa perquè “en general, als autònoms ja els costa arribar a finals de mes amb uns preus/hora de 30-40 euros. Per una treballadora de la neteja no és viable, perquè sol cobrar 10-12 euros/hora”, especifica l’advocat.
L’atenció que cal posar per contractar directament una treballadora per cures o per la neteja ha impulsat la creació d’empreses i cooperatives que ofereixen aquest servei. N’hi ha que són col·lectius de treballadores mateixes que s’agrupen i ofereixen el servei complet a les famílies: una professional de la neteja formada + la part de gestió, com la cooperativa Més que cures. “Fa sis anys vam muntar l’entitat perquè al barri [el Poblesec barceloní] hi havia moltes noies treballant en negre”, recorda Montse Ortí, membre de l’entitat. Ara són una trentena d’empleades i majoritàriament treballen per hores. “Totes estem assegurades pel règim general, estem formades, cobrem segons conveni i fem el contracte directe amb les famílies”.
Abusos i irregularitats
| GettyImages
El poc reconeixement social de la feina, l’elevada feminització (el 91% de les professionals contractades a Catalunya l’any passat eren dones), la gran presència de treballadores extracomunitàries (un 63% el 2023) i, sobretot, el fet que es duu a terme en un àmbit privat, la llar, massa sovint exposa les treballadores a abusos i irregularitats. Inspecció de Treball posa poc la lupa en aquest sector, a parer dels experts. “La tasca transformadora cal fer-la amb les famílies”, sosté Pedro Moreno, “la gran majoria no sap com fer-ho correctament, si bé també hi ha qui se n’aprofita”. Les xifres de les cotitzacions a la Seguretat Social tiren enrere algunes famílies, que aleshores pacten relacions al marge de la llei, en negre. La necessitat d’ingressos per part d’algunes candidates, sobretot si són immigrants i la seva situació administrativa a Catalunya és irregular, facilita l’acceptació de vincles laborals fraudulents.
“El problema principal és la llei d’estrangeria”, considera Fany Galeas, de CCOO. Per poder obtenir un permís de treball l’empresa l’ha de fer, cosa a la qual no estan disposades moltes famílies. Per obtenir l’autorització de residència cal demostrar tres anys vivint a Espanya. I per viure-hi cal guanyar diners, fet que empeny moltes professionals a acceptar situacions anòmales. A banda, la representant sindical també relata que hi ha usuaris que acomiaden les treballadores per no haver-los de pagar les vacances, d’altres les fan treballar més hores al dia de les oportunes, alguns paguen per sota del salari mínim interprofessional, hi ha qui hi suma la feina de cures a tercers (per la qual cosa no estan preparades, adverteix Galeas) i fins i tot casos en què les treballadores pateixen assetjament o abusos sexuals. “La majoria no diu res per por o per vergonya”, assegura.
Les infraccions no són cosa només dels particulars. Empreses com Cuideo, que s’identifica com a agència de col·locació i així ho reconeix el Sistema Nacional d’Ocupació, han passat pels jutjats per, entre d’altres aspectes, quedar-se el 25% del salari de les treballadores. Segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de març de 2022 això sobrepassava les competències d’una empresa intermediària. Fa un any, el Jutjat Social número 15 de Barcelona va concloure que la plataforma Clintu mantenia una relació laboral amb les treballadores. “És com Tinder o com Glovo”, declara Montse Arcos, advocada de CCOO Catalunya que va portar aquesta demanda. “No és una eina informàtica que posa en contacte usuaris i treballadores, sinó que l’algoritme controla l’horari, el salari o la feina que han de fer les candidates”, explica. “Vam poder acreditar que les treballadores no establien les normes per treballar, que els sous sempre eren per sota de conveni i que no es respectaven els descansos”.
“Les plataformes han anat proliferant, obren i tanquen, i és una manera per trobar feina, però caldria fer-hi un acompanyament. En molts casos fomenten la precarització i la pèrdua de drets de les treballadores. És liberalisme pur i dur”, creu Pedro Moreno. MyPoppins, startup barcelonina que connectava usuaris amb professionals de la neteja i que CCOO també havia denunciat per contractar falsos autònoms, va presentar concurs de creditors l’abril passat.
Metges de Catalunya (MC) ha tornat a denunciar l’Institut Català de la Salut (ICS) al·legant l’incompliment dels seus compromisos retributius amb el personal facultatiu. Segons informa el sindicat en un comunicat, en aquesta ocasió, els afectats són els residents, als quals no se’ls ha abonat el complement de guàrdies a la nòmina corresponent al període de vacances.
Segons MC, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha sentenciat fins a quatre vegades que els metges interns residents (MIR) tenen dret a percebre un complement retributiu durant les seves vacances, corresponent a la mitjana dels ingressos obtinguts per les guàrdies treballades els 11 mesos anteriors. Concretament, les jornades d’atenció continuada són obligatòries per als residents; en conseqüència, formen part del seu treball normal i ordinari. Seguint les doctrines laborals de la Unió Europa (UE), la retribució de les vacances ha ser equivalent a l’habitual, i aquest també és el criteri expressat pel Tribunal Suprem.
MC destaca en el comunicat que, per mitjà d’un acord de Govern, l’11 de juliol de 2023 –amb efectes des del mes de juny del mateix any– es va establir un nou sistema retributiu que millorava les condicions econòmiques per la realització de les guàrdies dels MIR de l’ICS. Al punt tres de l’acord es defineix com s’han d’abonar aquestes jornades a la nòmina de vacances: «En el cas que el complement d’atenció continuada sigui percebut mensualment sense solució de continuïtat, durant les vacances s’abonarà un complement d’atenció continuada corresponent a la mitjana de les quantitats abonades mensualment per aquest mateix concepte en els 11 mesos anteriors, sense que l’import pugui ser superior, en cap cas, a l’import corresponent a 50 hores de jornada complementària programada».
Segons afirma el sindicat, de manera molt majoritària l’ICS no ha fet efectiu el pagament del complement d’atenció continuada als MIR, tot i que l’acord de Govern té efectes des de juny de 2023 i que la mateixa empresa pública havia informat que aquest mes de juny inclouria a les nòmines dels residents el concepte retributiu de les guàrdies durant les vacances.
Davant la previsió que aquest estiu l’ICS segueixi incomplint els seus compromisos, MC es reserva el dret d’iniciar accions per reclamar per via judicial el pagament del complement, inclosos els endarreriments, interessos i danys i perjudicis que s’hagin pogut generar des de l’entrada en vigor de l’acord. El termini per presentar les possibles reclamacions s’allargaria fins al maig de 2025.
El Pla Estiu que va anunciar fa uns dies el departament de Salut ha estat la gota que ha fet vessar el got. Davant les previsions de no substituir el personal sanitari als centres d’atenció primària i del tancament de quiròfans i llits d’hospitalització de juliol a setembre als principals hospitals públics de Catalunya –actuacions que, segons el departament de Salut, es fan cada any–, bona part dels sindicats del sector sanitari han tornat a sortir al carrer per denunciar el que consideren una mala gestió per part de la Conselleria i també per alertar la ciutadania que s’estan duent a terme una nova tongada de retallades en sanitat i que, malauradament, els pacients en patiran les conseqüències.
Segons Cristian Monclús, secretari autonòmic del sindicat SAE (sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya), “en sanitat no s’ha de retallar, s’ha d’invertir; i ens trobem que s’estan tancant plantes, quiròfans i es deixen d’atendre necessitats… és un pla general de retallades i això no ho podem permetre, perquè afecta tant a professionals com a usuaris. (…) La gent patirà aquest estiu”, va dir. En la mateixa línia es va manifestar José Joaquín Durán, secretari d’organització de SIETeSS (Sindicato estatal de Técnicos Superiores Sanitarios), qui va considerar que “estem pagant els plats trencats d’una mala gestió sanitària i d’un Tercer Acord infame, el qual va en contra de molts professionals –especialment dels tècnics superiors sanitaris i dels tècnics d’infermeria–; nosaltres, dels 320 milions, en vam obtenir el 0’18%… Seguim esperant propostes concretes i decents, i sinó a la tardor tornarem a la càrrega”.
El sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya es va concentrar davant del Departament de Salut. | Pol Rius
La concentració de CATAC-CTS (Candidatura Autònoma de Treballadores i Treballadors de l’Administració de Catalunya – Coordinadora de Treballadors i Treballadores de la Sanitat) davant de la conselleria de Salut, que duia com a lema “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”, va tirar endavant malgrat la pluja. El seu delegat, Jesús Frías, apuntava que “no creiem que sigui una qüestió de pressupostos, sinó que estem convençuts que és una aposta d’aquest govern per la sanitat privada i en contra de la sanitat pública. Pensem que s’està produint un deteriorament continuat de la nostra sanitat i de les nostres condicions de treball; i venim de la negociació d’un Tercer Acord que, per a nosaltres, va ser una autèntica vergonya i la proposta al Pla de Salut del 2026 de la conselleria és directament l’eliminació de l’ICS i del Servei Català de la Salut… tenim claríssim que és un atac frontal d’aquesta conselleria contra la sanitat pública”.
El sindicat convocant CATAC portava una pancarta on es podia llegir “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”. | Pol Rius
Infermeres de Catalunya, SAE, Marea Blanca i Intersindical també van acudir a la convocatòria. El sindicat d’infermeres va posar el focus en el tancament de tretze centres d’atenció a les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) a la ciutat de Barcelona en un moment en què les malalties de transmissió sexual estan registrant xifres rècord a la capital catalana. Elisabet Parés, portaveu d’Infermeres de Catalunya va concloure que “aquest any estem veient una incapacitat total de gestió per part del Govern i veiem que estem abocats a no tenir suplents a l’estiu, al tancament dels centres d’ITS a Barcelona… un cop més se’ns expliquen molt ajustadament les condicions i ens ho justifiquen amb la pròrroga pressupostària, però per a nosaltres això són unes retallades més”.
El sindicat d’infermeres veu unes retallades més a la contenció que Salut atribueix a la pròrroga pressupostària. | Pol Rius
“Menys corbates i més bates”, “La meva salut no fa vacances” i “Sense infermeres no hi ha sanitat” van ser alguns dels clams que es van poder sentir durant la concentració gairebé simultània davant de l’Institut Català de la Salut, convocada pel sindicat d’infermeria SATSE Catalunya. La seva delegada de la Regió sanitària Metropolitana Sud, Pilar Juste, va reconèixer que el sector se sent “maltractat” per la Conselleria i va denunciar que Catalunya està a la cua d’Europa pel que fa al nombre d’infermeres per cada 1000 habitants: “Volem protestar per les injustes i perilloses retallades, que afectaran la salut de tota la població i la dels professionals, i que faran que s’incrementin les llistes d’espera, l’accessibilitat als CAPs i als centres hospitalaris”.
El sindicat SATSE es va manifestar davant de l’ICS. | Estel Huguet
També Noemí Bosch, de Som Sanitat, amb representació a Vall d’Hebron i Can Ruti, va reconéixer que “els professionals estem molt cansats, i això finalment repecuteix en el ciutadà i en el pacient, que és qui paga les conseqüències de tota aquesta mala gestió; diners n’hi ha, el que passa és que marxen en d’altres coses, i pensem que no és just, perquè és treure drets a la ciutadania.
Aquestes protestes se sumen a les que es van produir també dimecres a Terrassa (Barcelona), on el comitè d’empresa de Mútua Terrassa i els professionals d’Urgències es van manifestar pel tancament de l’àrea d’Urgències per a pacients amb patologies respiratòries, creada arran de la covid-19; i també a Mataró, on la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme va fer una crida per salvar el tancament del servei de pediatria de l’Hospital de Mataró durant els mesos d’estiu.
Aquestes protestes se sumen també a les produides a Terrassa i a Mataró. | Pol Rius
La plataforma Marea Blanca de Catalunya es va sumar a les protestes, «davant l’alarmant situació del nostre servei nacional de salut, tant a l’atenció primària com a l’hospitalària, per a aquest estiu, generada per la gestió erràtica dels responsables de la sanitat pública catalana».
L’estiu comença a Catalunya amb un escenari sanitari força agitat, ja que tot indica que les jornades de reivindicacions dels treballadors sanitaris només han començat.
Metges de Catalunya (MC) fa anys que reclama una reformulació de les guàrdies mèdiques de 24 hores, ja que posen en risc el descans, la conciliació i la salut tant dels professionals com dels pacients. Així ho va expressar també la ministra de Sanitat, Mónica García, el passat mes de febrer, quan va anunciar la seva intenció de fer-les desaparèixer en aquesta legislatura, tot I que de moment no s’ha produït cap avenç en aquest àmbit. En tot cas, el sindicat de metges recorda que hi ha certs col·lectius per als quals aquestes jornades complementàries suposen un risc encara major i, per això, queden exempts de realitzar-les, entre els quals es troben les embarassades.
Així ho dictaminen la Directiva 92/85/CEE del Consell Europeu –que data de 1992 i eximeix de treballar en horari nocturn a les dones durant l’embaràs–, el III Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada, i el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) signat el passat mes de novembre. Aquests documents reflecteixen la necessitat de tenir cura de les metgesses embarassades, i destaquen que tant la nocturnitat com les jornades perllongades relacionades amb les guàrdies són un factor de risc clar per elles. El pacte de l’ICS, a més, reconeix també el seu dret a percebre la mitjana de la retribució econòmica vinculada a les guàrdies realitzades durant els darrers 12 mesos de treball efectiu durant el temps d’adaptació del seu lloc de treball.
Tot i això, Metges de Catalunya assegura que té constància que algunes direccions d’hospitals i centres d’atenció primària del sistema sanitari català no estan respectant actualment aquest dret a les metgesses embarassades dels seus equips, fet que el sindicat denuncia i en el qual afirma que està treballant per tal de reconduir la situació: “Unes jornades perllongades i amb nocturnitat com les guàrdies mèdiques posen en risc tant a les futures mares com al nadó, ja que són factors als quals cap dona treballadora hauria d’estar sotmesa durant l’embaràs”, recorda el sindicat.
En aquest sentit, MC alerta a les direccions de personal de tots els centres de salut del país que prendrà les mesures necessàries perquè es reconegui la vulnerabilitat de les embarassades davant d’aquestes jornades maratonianes, i encoratja a qualsevol dona afectada per la mateixa casuística a denunciar la situació i trobar-hi una solució.
Aquest estiu sembla que és millor no posar-se malalt a Catalunya. El motiu: la majoria de centres sanitaris disminueix l’activitat en aquesta època. Això passa cada any i no és cap novetat. Però sí ho és el fet que aquest estiu la reducció sigui més gran que els anys anteriors. Ahir es va saber que l’hospital més gran de Catalunya, l’Hospital Vall d’Hebron, “rebaixarà” la seva activitat programada no urgent un 24% durant els propers mesos de juliol, agost i setembre. Des del mateix centre reconeixen que a l’estiu del 2023 aquesta reducció va ser d’entre un 14-15% i només durant el mes d’agost. També han avançat que es tancaran uns 270 llits d’hospitalització, mentre que l’any passat aquesta xifra va ser una mica més baixa, de 200.
En aquest sentit, la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya va reclamar ahir al Departament de Salut i al Govern de la Generalitat de Catalunya que facin marxa enrere en la decisió d’aplicar retallades als hospitals i CAPs de Catalunya. A través d’un comunicat, manifestaven la seva “total disconformitat amb aquesta mesura, i també amb la resta de retallades que s’han anunciat a d’altres hospitals i serveis d’atenció primària de Barcelona”. “Des de CCOO considerem que la ciutadania i el personal que treballa a la sanitat no es poden veure afectats per la manca d’aprovació dels pressupostos del 2024. Recordem que la salut és un bé essencial i caldria demanar els crèdits necessaris per mantenir una assistència sanitària òptima”, conclouen.
Entre els professionals sanitaris que treballen al centre hi ha certa inquietud sobre aquestes informacions, tot i que reconeixen que cada any hi ha àrees que tanquen a l’estiu, en funció de les necessitats. Tanmateix, són del parer que la situació s’ha agreujat en els darrers temps i adverteixen que “tenim tanta feina acumulada que el que no era urgent ara podria passar fàcilment a ser urgent”.
D’altra banda, qui va ser gerent de l’hospital Vall d’Hebron entre el 2004 i el 2012, Emili Ferrer, qualifica “d’al·lucinant” i de “realment escandalosa” l’explicació que es dóna des del Departament de Salut per fer aquestes “retallades”, atribuint-les a un “ajust a les limitacions del pressupost”. Segons Ferrer, “les reduccions s’han d’explicar per les previsions d’activitat o per la disminució de prestacions, però no perquè s’hagin gastat el pressupost de set o vuit mesos. La capacitat impositiva que té la Generalitat ha de cobrir els serveis bàsics de la població –com la sanitat i l’educació–, i si els pressupostos de la Generalitat no arriben a la sanitat, que pugin els dos impostos que són competència exclusiva de les comunitats autònomes ”: el de successió i el de patrimoni.
Els Centres d’Atenció Primària (CAP) no tanquen per vacances, però sembla que aquest estiu han decidit fer “rebaixes”… Aquesta és la sensació general després que alguns mitjans publiquessin, a finals de la setmana passada, que nombrosos centres de l’Institut Català de la Salut (ICS) no podran contractar personal de substitució per cobrir les vacances d’estiu dels professionals sanitaris, ni prorrogar contractes d’eventuals, degut a una manca de pressupost. En aquesta línia, el Departament de Salut de la Generalitat va confirmar ahir a El Diari de la Sanitat que “degut a la pròrroga pressupostària hem hagut de demanar als centres sanitaris contenció econòmica, i això pot afectar algunes substitucions d’estiu. Normalment, aquestes es cobreixen amb els mateixos professionals de l’equip”. Tanmateix –va matisar–, “continuarem cobrint substitucions d’estiu allà on sigui necessari per a l’activitat assistencial de cada centre. A banda, les zones turístiques es reforçaran per assumir l’increment d’activitat en èpoques vacacionals”.
Davant d’aquesta previsió, diferents sindicats del col·lectiu sanitari han fet públic el seu desacord amb aquestes mesures. Metges de Catalunya (MC) va qualificar d’“irresponsabilitat” aquesta decisió i considera “totalment injustificada” l’aplicació d’aquestes retallades, al·legant que, el passat 9 d’abril, el Govern va aprovar un suplement de crèdit extraordinari de 1.850 milions d’euros per atendre increments de despesa davant la no aprovació dels pressupostos de 2024. Aquest crèdit, segons va informar el Govern en el seu moment, havia de “donar resposta a les necessitats econòmiques que té el país i que no poden ni han d’aturar-se malgrat no disposar d’uns pressupostos vigents”. Ara, el Govern atribueix aquest extra en l’àmbit de la salut a “complir aspectes com les millores laborals aprovades per al personal sanitari”. A través d’un comunicat, el sindicat de metges considera “indecorós” que l’ICS carregui sobre “les esquenes dels treballadors públics una decisió perjudicial per al servei de salut, al·legant que la mesura es pren per l’increment de despesa derivat de les millores retributives del personal sanitari pactades al nou conveni col·lectiu”. En aquest sentit, MC assegura que aquesta justificació no només és “èticament reprovable”, perquè pot arribar a enfrontar els treballadors i, fins i tot, la població contra els mateixos sanitaris —en un context d’increment de les agressions—, sinó que és “fals que no hi hagi finançament per fer front a aquestes millores que, per altra banda,’no han suposat un gran salt endavant’ per a les condicions laborals i retributives del personal”.
Per la seva banda, Infermeres de Catalunya titlla d’”inadmissible” aquestamesura per afrontar als propers mesos i considera que aquesta situació conduirà novament “al límit les organitzacions dels centres, cosa que afecta l’atenció a la població, allargant les llistes d’espera i sobrecarregant les càrregues de treball de les professionals”. I en un comunicat demana “que es prenguin les mesures adequades per fer front a les necessitats reals del sistemacom s’havien fet altres anys”.
Noves mobilitzacions abans de Sant Joan
El Sindicat d’Infermeria SATSE Catalunya ha anat un pas més enllà i ahir va anunciar una concentració davant del centre corporatiu de l’ICS, el proper 20 de juny, que mobilitzarà a infermeres, infermers, fisioterapeutes i llevadores. Les protestes del sindicat se centren en la “nova onada de retallades” de cara a l’estiu i destaquen que “tot això incideix en l’assistència que podem donar, sobrecarregant uns professionals sanitaris que ja treballem al límit”. A més, SATSE Catalunya convoca també els professionals de tota la xarxa d’utilització pública, el SISCAT, ja que la “contenció econòmica” de la qual parla el Departament de Salut també està afectant centres concertats amb tancaments estivals o amb la no obertura d’àrees dels centres.
Tanmateix, des de SOM Intersindical també han mostrat la seva “preocupació” i la seva “indignació” per les mesures anunciades pel Departament de Salut i qualifiquen d’”inacceptable” la manca de reforços durant els mesos d’estiu. I, en aquest context, demanen:
Fi immediata de les retallades en el sector sanitari: La sanitat és un servei essencial que no pot estar subjecte a mesures d’austeritat que posin en perill la salut de la població.
Dotació adequada de recursos: Assegurar que els CAP i els hospitals tinguin el personal necessari per cobrir totes les substitucions durant les vacances d’estiu i en qualsevol altre moment de l’any.
Protecció dels drets laborals dels professionals sanitaris: Garantir que els equips sanitaris no es vegin obligats a assumir càrregues de treball insostenibles ni a realitzar hores extra sense la compensació adequada.
Planificació sanitària efectiva: Establir mesures de planificació i gestió que evitin la dependència de solucions temporals i precàries, assegurant un servei de salut pública robust i resilient.
Des del Departament de Salut mantenen que, durant el període d’estiu, l’activitat “disminueix a l’atenció primària respecte les altres èpoques de l’any” i apunten que, “de mitjana, l’atenció primària de l’ICS realitza 115.000 visites diàries. En canvi, durant el mes d’agost, aquestes disminueixen fins a les 85.000”.
Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.
En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?
Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.
I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?
Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.
El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.
Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius
Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?
Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.
De quines opcions parlem?
Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.
I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?
Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.
Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances
El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent?
Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.
“Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius
L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.
Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral
I què queda per aconseguir una escola inclusiva?
Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.
Pel que fa al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,,
Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.
Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius
El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.
Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut
Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?
Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.
Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius
Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?
No son projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització, garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.
Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos
Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?
No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat no haurien d’estar la prioritat del proper govern.
El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?
Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.
Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara
Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.
Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.
Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.
Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable
La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?
Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.
“S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius
I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?
Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.
I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja?
En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.
S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent
I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?
Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.
I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.
La democràcia no està plenament a l’abast del jovent
I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant.
Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.
Set de cada deu metges interns residents (MIR) que s’estan formant en unitats docents catalanes s’han plantejat marxar a l’estranger un cop obtinguin el títol d’especialista, i el 39% no es veu treballant al sistema sanitari públic d’aquí a deu anys. Així ho destca una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari entre el col·lectiu, que recull les opinions de 767 residents de totes les demarcacions.
El secretari de residents i joves facultatius de MC, Àlex Mayer, ha puntualitzat que la tendència a buscar sortides professionals fora del sistema públic és “creixent i preocupant”, però “això no vol dir que tots acabin marxant”. La càrrega de treball, que el 68% dels MIR defineix entre aclaparadora i molt aclaparadora, amb jornades laborals que per al 81% dels enquestats superen les 48 hores setmanals, destaca com a principal factor negatiu del seu exercici professional.
“Tenim vocació i som conscients que estem en una etapa d’aprenentatge, però també tenim vida i projectes personals. A més, veiem la sobrecàrrega dels adjunts, que no és inferior a la nostra”, ha explicat Marc Albiol, resident de tercer any i promotor de l’enquesta. L’excés de feina que “fa molt difícil la conciliació” es visualitza també en els descansos dels residents. Així, el 40% afirma que no pot fer el mínim legal de 36 hores setmanals de descans ininterromput, i el 18% sosté que ni tan sols té assegurat el descans de 12 hores entre el final d’una jornada i l’inici d’una altra.
En aquest sentit, Mercè Gil, resident de quart any, ha destacat que el 77% dels MIR experimenta problemes d’equilibri entre la feina i la vida personal, i això es tradueix en un“estat permanent d’estrès i malestar emocional per no arribar a tot”. En aquest sentit, tres de cada deu residents s’han plantejat abandonar la formació a causa d’aquest malestar i el 37% ha sentit l’impuls de deixar-ho per salut mental.
Les guàrdies de 24 hores són un dels principals cavalls de batalla dels joves facultatius. El 85% creu que aquest tipus de jornades d’atenció continuada s’haurien d’abolir i el 72% es mostra partidari de substituir-les per guàrdies de 12 hores, encara que suposi fer-ne més. “Treballar 24 hores seguides no només és esgotador física i mentalment, sinó que suposa un risc per als pacients, perquè de cap manera pots tenir les mateixes capacitats després de 18 o 20 hores treballant sense parar”, ha remarcat Gil.
L’enquesta de MC també reflecteix algunes dades positives respecte a les condicions laborals dels MIR, que van millorar de manera significativa després de l’acord de sortida de vaga subscrit l’octubre de 2020 entre el sindicat mèdic, les patronals sanitàries i l’Institut Català de la Salut (ICS). Majoritàriament no se supera el topall de quatre guàrdies mensuals (62%) i els residents que en fan més és per voluntat pròpia en la major part dels casos. Així mateix, es respecta la ràtio màxima de quatre MIR per cada metge adjunt, amb l’objectiu de garantir una correcta supervisió i tutorització de l’assistència, i es donen facilitats per assistir a cursos i congressos durant la residencia. En general, els residents tornarien a triar la mateixa especialitat (87%) i la mateixa unitat docent (68%).
Estatut MIR de Catalunya
Després de la convocatòria MIR 2024, que s’ha saldat amb un rècord de 22 places vacants a Catalunya, a les quals s’hi hauran de sumar les renúncies (48 l’any 2023), MC analitza els resultats de l’enquesta com un “nou toc d’atenció al Departament de Salut” sobre la capacitat del sistema per retenir el talent en un context de dèficit de facultatius que afecta 33 de les 49 especialitats mèdiques reconegudes a l’Estat, segons el Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) de l’ICS, amb la medicina familiar i comunitària al capdavant d’aquesta crisi de professionals.
Per trobar solucions a aquest problema, considerat de“primera magnitud”, que condiciona el futur del servei públic de salut, MC proposarà al futur Govern de la Generalitat la creació de l’Estatut MIR de Catalunya que garanteixi unes condicions“dignes i equitatives” a totes les unitats docents catalanes en aspectes cabdals per als joves facultatius com són la jornada de treball o el dret a la conciliació, entre altres.
Fa trenta anys que ajuda a portar vides al món i es defineix com a “llevadora de poble”. En la seva trajectòria professional ha atès centenars de parts: “Cada cop que veus una vida néixer, t’emociones”, assegura Gemma Martínez Santiago, qui ha esdevingut el referent en salut sexual i reproductiva de moltes famílies de l’Alt Camp. Ara veu amb preocupació la manca de relleu en la seva professió. A què atribueix la falta de llevadores a tot Catalunya?
No hi ha més gent fent de llevadora perquè no es convoquen més places, i s’estan jubilant un 40% de les llevadores però no s’estan cobrint les jubilacions. Tenim un problema molt greu, perquè no tenim el relleu generacional, no podem fer el “una dona, una llevadora” que fa molts anys que reivindiquem. Actualment als hospitals públics moltes vegades hi ha una llevadora per a tres o quatre parts; la mitjana depèn de l’hospital, i la dona necessita estar tota l’estona acompanyada. És important que la dona se senti segura i que l’acompanyant tingui el seu paper, també vital. I això ho estem reclamant perquè estudis europeus han demostrat que, si la dona està acompanyada per una llevadora, els resultats perinatals són molt millors. Nosaltres calculem que, com a mínim, necessitem el doble de llevadores a la província de Tarragona, i encara ens faltaria cobrir la privada. Tanmateix, hi ha milers d’infermeres que es presenten cada any a l’EIR (enfermera interna resident) i es preparen aquest examen, que és bastant dur, i les primeres places que s’esgoten són les de llevadora.
Aleshores, per què creu que es convoquen tan poques places de llevadora?
Això ho acredita el Ministeri. Un dels problemes és que la Unió Europea demana que com a mínim hagis fet, en dos anys, 40 assistències a un part per formar-te com a llevadora. A Espanya, en canvi, es va decidir que n’havies de fer 80… i la natalitat no para de baixar… Simplement modificant això –baixar de 80 a 40, tal com marca la UE–, si ara surten 600 places anuals, en podrien sortir 1.200, i ja es començaria a garantir una mica el relleu generacional que necessita el col·lectiu, perquè a Catalunya és un problema molt greu, molt greu. Hi ha llocs que ja estan a menys una o menys dues llevadores, i si algú agafa la baixa, doncs a menys dues o menys tres, perquè no hi ha ningú que ho cobreixi. És que no hi ha llevadores. Però és que això empitjorarà.
Amb aquesta manca de llevadores general, existeix el “burnout” entre el col·lectiu a nivell laboral?
Vam fer un estudi al col·legi ja fa un parell d’anys i va sortir que, del 0 al 10, les llevadores del nostre col·legi tenien un 7,5 de burnout. Per què? Perquè un 80% de les llevadores treballen en més de dos o tres llocs a l’hora. I fa hores extres per tal de cobrir les necessitats de salut de la població. Si totes les llevadores que hi ha a la província de Tarragona deixessin de treballar aquest doble o triple que treballen no es cobririen les necessitats de la població en salut sexual i reproductiva.
A més, també heu de fer guàrdies?
Sí. Tot depèn de la idiosincràsia de cada lloc, però, per exemple, la llevadora que treballa les seves 37 hores i mitja setmanals a l’Institut Català de Salut després se’n va a fer una o dues guàrdies setmanals de 24 hores, depèn de com li toqui, i a més, es queda fent hores extres a la primària on està treballant perquè hi ha mancança de llevadores. Jo havia arribat a treballar les 37 hores i mitja setmanals, més 24 hores de guàrdia; i la setmana que em tocava fer dissabte treballava 48 hores a part de les 37 hores i mitja, i això ho fan moltes companyes avui en dia. Quan vaig tenir els nens, vaig baixar la intensitat.
Un 80% de les llevadores treballen en més de dos llocs alhora i fa hores extres per cobrir les necessitats de salut de la població
Esteu obligades a cobrir aquestes hores extres a la primària?
No, ens ho demanen. I hi ha gent que ho fa perquè a nivell econòmic li pot anar bé, però hi ha molta gent que ho fa per responsabilitat, perquè, al cap i a la fi, treballem amb la salut de les persones. A mi, de vegades, quan m’ho demanen i dic que sí, a nivell personal no em vindria de gust… I ho faig per poder atendre les persones, per responsabilitat.
Durant les vagues d’infermeria d’aquests passats desembre i gener semblava que el col·lectiu de llevadores tenia reivindicacions una mica a banda…
Nosaltres el què reivindicàvem és que ens reconeixessin l’especialitat de llevadora i la categoria professional. Estar assistint un part no té el mateix risc que altres coses, perquè estàs assumint la vida d’una persona en aquell moment. I aquesta professió és molt antiga però hi ha una gran mancança de reconeixement.
Heu vist una evolució de la professió?
Si parlem de segles enrere, les dones anaven a la llevadora quan tenien un “problema de dones”. Després, es van començar a obrir les primeres escoles de llevadores i es van començar a formar, però aleshores va venir una època més mèdica, on els metges van agafar més protagonisme. Cap als anys 60-70, van ser els anys que van obrir els grans hospitals, i les dones van passar a parir a l’hospital, tot i que les llevadores hi eren presents, però no es deixava que les dones caminessin, s’havien de quedar al llit… Aquí la professió va continuar acompanyant les dones, però des d’una altra perspectiva, i per sort hem lluitat perquè les dones poguessin dir com volen parir i quina és la millor manera. I ara les dones ja poden decidir com i amb qui volen parir, i amb seguretat, que això és el més important.
En aquesta evolució, sou partidàries de les cases de naixements?
I tant. Les cases de naixements estan liderades per llevadores. Només hi ha llevadores. Les dones han de complir uns requisits: que sigui un embaràs normal, o de baix risc; no qualsevol pot anar a parir a les cases de naixements. I és una filosofia de parir de manera fisiològica, natural… Generalment, estan properes a l’hospital i treballen els dos equips de forma conjunta, però allà sí que hi ha “una llevadora, un part”. I per això lluitem les llevadores, perquè les dones que pareixen a l’hospital també tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible. Perquè si la dona se sent acompanyada, l’estrès que hi ha en aquell moment disminueix i l’evolució del part s’ha comprovat que és molt millor.
Però a les llevadores el que ens agradaria és que a cada hospital hi hagués una casa de naixements. Tenim moltes ganes que aquí, a Tarragona, siguin una realitat. De fet, el departament de Salut té la idea de desplegar les cases de naixements per tota Catalunya. A la província de Tarragona tenim les matriusques, que són un equip de llevadores que assisteixen el part de casa.
Les llevadores lluitem perquè les dones que pareixen a l’hospital tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible
El fet que l’edat de les mares sigui cada vegada més elevada fa que sigui més necessària una intervenció mèdica?
Sí, evidentment. Com més grans són les mares més possibilitats hi ha d’incidències de patologia, més obesitat, aparició de diabetis,… diferents problemes que poden aparèixer amb l’edat. Hi ha dones que amb 40 o 42 anys podrien parir en una casa de naixements, però d’altres, segons com hagi anat el seu embaràs, necessitaria un seguiment més especialitzat i potser haurien de parir en un hospital, per això tipifiquem els embarassos: si hi ha risc més alt o més baix. Jo crec que l’important és sempre fer un tracte individualitzat. Cada persona és única i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències, i estar present tota l’estona perquè ella pugui expressar allò que vol i allò que necessita. I empoderar-la perquè trobi la seva pròpia solució.
Llevadores pel Canvi és una iniciativa espontània d’unes quantes llevadores que van muntar un grup de WhatsApp i es va anar extenent per Catalunya. Ara en aquest grup hi ha més de 600 llevadores. L’objectiu és combatre la manca de llevadores, reivindicar la nostra professió, que la gent ens conegui, donar veu a les llevadores, perquè veiem que cada cop som menys i que hi ha més intrusisme professional, i gent d’altres disciplines que no tenen res a veure amb la salut, que són les que més ens preocupen, s’estan dedicant a fer la feina d’atenció a la salut sexual i reproductiva i realment no tenen els coneixements. I aquest grup va sorgir, d’aquesta necessitat que tenim les llevadores que ens donin veu, d’ ocupar el lloc que ens pertoca certificant els nostres estudis a nivell internacional.
Amb intrusisme professional es refereix a les conegudes com a doula?
Sí, està la doula, però ara estan sortint altres figures amb altres noms. Moltes vegades són dones que han tingut un part i han descobert la maternitat, que és un món molt fabulós, fantàstic i ple d’alegries, i es volen endinsar en aquest món i acompanyar dones gestants sense tenir uns estudis avalats. Nosaltres ens passem entre 6 i 7 anys estudiant per afavorir i acompanyar en la salut, que són els estudis reglats de llevadora, i la manca de llevadores fa que estiguin sortint figures que fan intrusisme estudiant dos cursets que algú els ha recomenat per les xarxes.
Cada persona és única, i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències
Totes les llevadores són infermeres?
A Espanya sí. En d’altres països de la Unió Europea, com per exemple a França, pots ser només llevadora, és una carrera independent.
Creu que seria millor que aquí també fos una carrera a banda?
Hi ha moltes veus que parlen de fer una carrera a banda, però això és perquè les llevadores estan començant a desaparèixer. Una infermera no pot fer totes les coses que fa una llevadora. Perquè la directiva europea diu, per exemple, que als parts només poden estar llevadores perquè són personal sanitari exclusivament qualificat per això. I això ens fa diferents a la resta de la infermeria, tenim una exclusivitat. A Bèlgica, tú pots ser infermera i llevadora, però també pots ser només llevadora. És un títol propi en molts països de la Unió Europea, en quasi tots.
La meva solució per a què hi hagi més llevadores és més reconeixement, i podria fer-se a través de l’especialitat.
Reivindiqueu la figura de la llevadora com a referent en salut sexual i reproductiva…
Aquest perfil professional abarca des del naixement de la persona fins que es mor, i inclouria tant homes com dones. Per exemple, als homes els acompanyem en el seu naixement, quan volen ser pares, en la seva salut sexual i reproductiva, mitjançant la informació de mètodes de preconcepció i prevenció de malalties de transmissió sexual i detecció…
La meva solució per a què hi hagi més llevadores és més reconeixement, i podria ser a través de l’especialitat
És una feina que correspon a les llevadores?
Fem una tasca de prevenció molt important, però sempre treballem amb un equip multidisciplinar; és a dir, si convé donar un antibiòtic treballem amb un metge de família; depèn de quins casos amb ginecologia, d’altres es deriven a dermatologia, en funció del tipus d’infecció… Som la porta d’entrada d’un treball conjunt amb una sèrie de professionals.
Quins altres rols professionals realitza la llevadora?
És una de les coses que nosaltres reivindiquem, que se’ns reconegui tot el que fem. El més conegut és l’assessorament i acompanyament abans i durant el part; nosaltres fem tot un historial –preguntem antecedents i oferim tot tipus d’informació preventiva– i resolem els dubtes que hi hagi… és un tema d’educació sanitària. Però també detectem si hi ha algun problema o patologia (preguntem com és la regla o de vegades hi ha gent que diu que porta un any buscant un embaràs i no ha quedat embarassada, doncs fem de porta d’entrada cap a ginecologia); podem donar assessorament sobre tècniques de reproducció assistida i derivar cap als diferents professionals que les duen a terme.
Quan la dona es queda embarassada, fem el seguiment normal i acompanyem l’embaràs. Estem preparades per fer tota la preparació al naixement, la prevenció, també fem detecció amb el test de transmissió sexual. Fem detecció de violència de gènere durant l’embaràs i de depressió, controlem que tot l’embaràs vagi bé, fem exercicis fisiològics per ajudar les dones a tenir un millor part i agafar confiança amb el seu propi cos, i per afavorir que la dona s’empoderi amb la parella o amb la persona que vulgui que l’acompanyi. Donem suport, si té més fills, pera què els fills s’integrin…
També afavorim la salut de la mare durant el postpart, que és un moment crític. Perquè la dona, quan ha parit, està cansada del part, hi ha un canvi hormonal, una criatura demandant, la mare no descansa, té les emocions a flor de pell… i és molt millor que arribi a aquest moment amb una bona salut mental. L’embaràs és important treballar-lo en equip.
Fem una tasca de prevenció molt important, però sempre treballem amb un equip multidisciplinar
Nosaltres reivindiquem que hi hagi una llevadora a les plantes de maternitat, perquè són les que estem especialitzades; assessorem les dones en la lactància materna; l’abordatge de les cicatrius després del part, que no quedi dolor, tenim una consulta de sòl pelvià…
I parlar de sexualitat és una de les feines que fem a la consulta. En atenció primària, parlem de salut sexual amb els joves; tenim la consulta jove, on els adolescents poden venir –espontàniament o amb cita prèvia– i preguntar sobre salut sexual i reproductiva: des dels mètodes anticonceptius, les primeres relacions sexuals, sospites d’haver agafat una infecció de transmissió sexual, i fem les proves a la consulta etc…
En quina de totes aquestes activitats ha impactat més la manca de professionals?
La manca de llevadores ha provocat que en molts llocs no es puguin fer grups de preparació al postpart i que es redueixin la quantitat de sessions de preparació al naixement, que no es puguin fer grups sanitaris quan anem a visitar les escoles… En general, s’ha reduït moltíssim l’activitat grupal per manca de llevadores. I això és un detriment de cara a la població.
Quan falten pocs dies perquè se celebrin eleccions a Catalunya, el sindicat Infermeres de Catalunya ha publicat un document on analitza leș diferents propostes i suggeriments que s’inclouen per al col·lectiu en els programes electorals dels principals partits polítics que es presenten a les eleccions del 12M. Aquest document conclou que totes les formacions polítiques analitzades amb representació parlamentària inclouen iniciatives, en matèria sanitària, per millorar el sistema actual. També totes les candidatures excepte el Partit Popular contenen millores en les condicions laborals dels professionals sanitaris per a la propera legislatura. Tanmateix, malgrat que algunes de les necessitats actuals de l’àmbit sanitari s’han tingut en compte a l’hora d’elaborar el programa electoral, només tres partits –Comuns, ERC i Junts + Puigdemont x Catalunya– contemplen propostes concretes per al sector de l’infermeria.
El sindicat ha volgut examinar detingudament de cara a aquestes eleccions quines són les proposicions de cadascuna de les candidatures que es presenten perquè, segons destaquen en un comunicat, «aquestes eleccions són molt importants pel futur del nostre sistema del benestar i del nostre sistema nacional de salut. Ens trobem en una situació d’extrema delicadesa en l’àmbit de la salut, el sistema sanitari actual està en fallida i les condicions laborals de les treballadores s’han portat al límit. Ja n’hi ha prou de mantenir un sistema ineficaç que propicia la fuga de professionals i en què, any rere any, empitjoren els indicadors de satisfacció de la població en salut». A continuació, es poden veure les propostes que cadascun dels grups polítics parlamentaris analitzats inclouen en el seu programa per al sector dels professionals de la salut:
PSC
ERC
JUNTS
CUP
COMUNS
CIUTADANS
PP
D’altra banda, Infermeres de Catalunya va fer arribar prèviament a les diferents formacions polítiques catalanes les seves principals demandes i prioritats com a col·lectiu, que enumerem tot seguit:
• Un sistema de salut de titularitat, provisió i gestió 100% pública. Veiem imprescindible la unificació de tots els proveïdors de salut i que la despesa sanitària s’allunyi de les polítiques privatitzadores i comercialitzadores. La salut no s’ha de convertir en un negoci. La gestió dels recursos ha de tornar al Departament de Salut, fent desaparèixer el CatSalut i la xarxa SISCAT (sanitat concertada) eliminant qualsevol interès mercantilista al sistema públic de salut.
• Aconseguir que el 25% del pressupost total de Salut sigui destinat a l’atenció primària del sistema de Salut Públic, tal com fa anys que es recomana des de l’OMS. I que aquesta partida econòmica sigui real, amb unes línies de treball clares i efectives. Control de les concertades i de les seves partides pressupostàries, en com s’ho gasten i en què.
• Reorientar el sistema sanitari posant el pacient al centre, amb una visió holística de les cures, posant el focus en la prevenció i la promoció de la salut i fugint d’una assistència a la carta, immediata i biomèdica centrada en els símptomes i no en les causes.
• Garantir una correcta reclassificació professional que garanteixi que les infermeres i llevadores estiguin reconegudes com a A1, categoria que ens pertoca com a graduades que som des del 2010, amb l’actualització de les taules salarials pertinents. Compromís iniciat des del Govern de Madrid.
• Treballar per aconseguir la jubilació anticipada als 60 anys i la jubilació parcial per a les infermeres i els professionals de la salut.
• Orientar el camí cap a la jornada de 35 hores/setmanals en tots els àmbits del sistema sanitari. Lliurança postguàrdia de tot el personal. Establir condicions que permetin una millor conciliació de la vida laboral i personal.
• Fomentar i garantir l’ús del català en el nostre sistema de salut. La situació del català està el greu perill tant a Catalunya com dins el sistema sanitari. Ser atès en català és un dret de les ciutadanes i ciutadans del nostre país. Treballar a favor de la llengua catalana significa defensar el dret que té la persona de ser atesa en la seva llengua. El nostre Govern ha de garantir la seguretat de la persona atesa quan, per motiu de la llengua, la comunicació amb l’usuari o entre professionals no és possible o no és adequada, entre altres.
El proper diumenge 12 de maig, infermeres i infermers estan cridats a les urnes, just el dia que se celebra també el Dia Internacional de les Infermeres.
