La depressió postpart ha estat àmpliament estudiada, tant per la seva elevada taxa de recidives (30%) quan les mares no segueixen un tractament, com per les implicacions que s’han observat i descrit, ja sigui en el desenvolupament dels nadons com en la relació mare-bebè que s’hi està construint. Els investigadors han estudiat l’impacte que determinats factors de risc o la seva acumulació pot produir a nivell emocional tant en l’embaràs com en el postpart. La falta de suport de la parella, de la família o a nivell social ha estat descrit com un factor de risc rellevant.
Recentment, s’han descrit el efectes positius dels abordatges grupals, tant en estudis internacionals com en estudis nacionals, en els quals es recull la millora de la simptomatologia depressiu-ansiosa de les mares i també en la relació que s’estableix amb els nadons. En un estudi recent a la ciutat de Barcelona (Gomà et al 2023), també s’observa una millora del desenvolupament dels infants en un follow-up cec elaborat per pediatres en el control del nen sa.
La tècnica específica es basa en l’acompanyament grupal de mares amb risc de depressió i ansietat perinatals amb un equip de professionals multidisciplinari integrant les dificultats que emergeixen en el cos de les mares i els nadons, en la seva relació i en l’estat emocional tant de les parelles com dels infants. Aquesta recerca és un estudi pilot d’una nova tècnica grupal que ha rebut el reconeixement del Col·legi Oficial de Psicologia (Ajuts’07 2020), una beca de recerca de Blanquerna i una altra beca recent de IPA.
L’acompanyament emocional de les mares amb els nadons en el postpart immediat pot tenir efectes molt rellevants, i la integració de les mirades dels professionals amb continuïtat en la comunitat pot esdevenir essencial, especialment en les poblacions més vulnerables, les quals acumulen més factors de risc, entre ells la soledat i la falta de suport.
La ciència viu dies esplendorosos, d’una esplendor que mou l’adoració als seus nombrosos fidels i que casa molt malament amb la actitud científica genuïna. El prestigi de la ciència és fins i tot més gran entre els seus nous adeptes que entre els autèntics i més ferms científics. Mentre aquests últims són conscients de les grans limitacions del coneixement científic i de les dures exigències de la investigació rigorosa, la legió de seguidors ingenus confonen la ciència amb el cientificisme, creient que és ciència tot allò que tingui aparença de ser-ho.
Aquest fenomen de mitificació i mistificació de la ciència té múltiples manifestacions. Cientificisme és, per exemple, creure que la ciència pot oferir i ofereix respostes a qüestions que se li escapen, com ara la predicció de crisis econòmiques o socials, o aspectes de l’experiència humana que no es poden mesurar fàcilment, en particular les experiències mentals. És creure ingènuament que un escàner pot llegir la ment o que les sofisticades imatges dinàmiques del cervell ens estan mostrant emocions i sentiments complexos, com l’amor o la lleialtat, i que això permet entendre’ls científicament. I, en general, és fer servir la ciència fora dels dominis en què els seus mètodes es poden aplicar amb garanties.
El cientificisme és també moneda corrent a la mala ciència. Entre els cada cop més nombrosos estudis inservibles per defectuosos i intranscendents, abunda l’ús d’estimacions estadístiques i altres eines matemàtiques sense solta ni volta, de manera inapropiada o on no són necessàries, simplement per donar-los més aparença científica. La complexitat innecessària, que no aporta res més que soroll i pompositat, és una altra característica de l’actitud cientifista d’alguns autors que se les donen de científics sense ser-ho cabalment. Aquestes pràctiques, relacionades amb l’actual pressió per «publicar o perir» en l’àmbit acadèmic, acaben inflant la bombolla del cientificisme.
Una altra nota reveladora del cientificisme és la manca de consideració de la incertesa dels resultats de moltes investigacions. Això es manifesta, per exemple, quan es donen per definitius resultats que procedeixen de pocs estudis, realitzats sense prou rigor i que a més poden ser contradictoris. La il·lusió de creure que aquests estudis aporten respostes satisfactòries, sobretot quan són qüestions complexes, és pròpia d’una mentalitat cientificista. Abunda en les ciències socials i en la investigació de qüestions sobre estils de vida i l’alimentació, que solen ser massa complexes i donen lloc a notables cops d’opinió, com el paper dels greixos i el sucre a la salut.
Aquesta confiança ingènua en la ciència, que confon el coneixement científic amb la seva vestidura externa, està sent aprofitada per tota mena de mercaders i publicistes per vendre els seus productes o serveis. Tot el que soni a ciència es ven millor i ajuda que el cientificisme es vagi infiltrant i calant a la ciutadania, que es va fent una idea distorsionada del que és i no és ciència.
Bona part d’aquestes manifestacions cientificistes tenen a veure amb la manca de comprensió de la ciència com un procés de reducció progressiva de la incertesa i com un tipus de coneixement amb uns límits estrets del que escapen moltes de les qüestions que ens interessaria conèixer. La ciència només pot oferir respostes per a unes poques preguntes i, a més, les seves respostes són probabilístiques i provisionals, encara que unes més que les altres.
Tot i que el concepte de cientifisme s’ha associat generalment a un excés de purisme, menyspreant el coneixement de les humanitats i altres activitats, l’excés de relaxació en què gairebé tot s’hi val com a ciència no és sinó l’altra cara de la mateixa moneda. I amb aquesta moneda d’or fals del cientificisme és que estem comprant i venent massa coses en aquests temps.
Doctor en Antropologia Social, investigador i professor universitari, José Mansilla estudia amb lupa les ciutats, la morfologia, els habitants i les dinàmiques pròpies urbanístiques: exclusió, expulsió, desplaçament, la composició dels territoris i les classes socials. Membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i autor del llibre La pandèmia de la desigualtat. Una antropologia des del confinament” (Bellaterra, 2020), Mansilla parla sobre gentrificació, els seus processos, causes i impactes.
A què ens referim exactament quan parlem de gentrificació?
És una dinàmica. Una acció que passa en determinat barri, ciutat o fins i tot carrer on hi ha una substitució de gent, diguem-ne, de classes populars per gent de classe mitjana-alta. Tradicionalment, això passava perquè hi havia una desinversió per part de les administracions, en la qual cosa el valor potencial de l’habitatge baixava per desatenció i desinversió a la zona. Això feia que fos molt més barat de comprar per part de la gent que tingués possibilitats, com ara fons d’inversió i capitals potents, i que amb una reforma d’unes petites característiques això permetés tornar a posar aquest mateix habitatge al mercat a un preu superior. Això és el que porta a la substitució poblacional.
Succeïa per desinversió, però, veiem conceptes com “gentrificació verda”, la qual cosa dóna a entendre que hi ha diverses tipologies…
Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa. El concepte de gentrificació, així en principi, sense cap mena d’adjectiu, ja que indueix a pensar que està oberta a les possibilitats de canvi, no? O sigui, que són aquests canvis que s’introdueixen els que desencadenen la dinàmica. Quan estem parlant de gentrificació verda ja no hi ha un procés de desinversió en què primer hi ha una baixada en el preu de l’habitatge que facilita la compra per part de gent amb interessos immobiliaris per després fer venda a preus superiors, sinó que el que hi ha és una millora.
Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa
Aquesta millora, en el cas de la gentrificació verda, es deu a la situació de l’entorn, normalment amb equipaments vinculats als parcs o als jardins o a qualsevol altre tipus d’elements, d’espais típics de la ciutat que, bé, es poden acollir a etiqueta de verd. Amb això no hi ha una baixada prèvia, sinó una millora. Però això passa en molts aspectes. És a dir, es pot parlar de gentrificació verda, però, per exemple, si apareix un port esportiu o alguna altra qüestió vinculada al món del mar, se sol parlar de gentrificació blava. Altres vegades se sol parlar potser de gentrificació marró fins i tot, però això en ambients més anglos, quan estan vinculats que antigues fàbriques que estan en aquest mateix veïnat són recuperades i transformades en una altra cosa.
Aleshores, bé, diguem que pateix definicions diverses en funció de l’adjectiu. En el cas de la gentrificació verda, seria una forma especial de dinàmica de gentrificació en què l’increment del preu i, per tant, la substitució del grup o del col·lectiu poblacional no es deu tant a una baixada de les característiques del territori, sinó a unes millores. I aquestes millores normalment se solen anomenar inversions que generen rendes monopòliques.
Quins impactes genera aquesta dinàmica?
Genera tota una sèrie de dinàmiques que estan vinculades al tipus de teixit social que s’hi crea, que passa de ser un més vinculat a les classes populars i als seus propis requeriments materials i funcionaments ―i també a les seves propostes ideològiques―, a ser un altre vinculat amb les classes mitjanes altes. Aquestes tenen uns objectius o interessos diferents. Tot el panorama genera un canvi general. És a dir, un barri gentrificat mai no tindrà una botiga d’ultramarins típica de tota la vida, tret que aquesta es transformi en alguna cosa més. Tampoc no tindrà una cafeteria de treballadors que prendran el cafè i l’entrepà, perquè la gent del territori no tindrà demanda d’aquest tipus de serveis.
Diferents espais, serveis, dinàmiques… planteges una mena de mutació de la morfologia del barri a diversos nivells, també comentaves sobre la ideologia
Al final, el canvi que genera la transformació pel que fa al teixit social que habita acaba per impactar a la totalitat de l’espai en mil i una formes. Tant que al final acaba per ser bàsicament com una cosa molt desconeguda. Un daquests efectes és el canvi en el to polític. Per exemple, Barcelona, l?auge de Trias, diguem que ha pogut passar alguna cosa per l?estil. Ell es dirigeix a un públic molt determinat de zones que no estan gentrificades, sinó que bàsicament “van néixer així”, que és la zona alta. Però si de cara al futur continua aquesta mateixa inèrcia a altres barris i hi ha una substitució d’un tipus de població per un altre tipus de població concreta… no dic que Trias, perquè té un toc més conservador i tal, però sí partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències, o bé qualsevol partit que acabi sent capaç de vehicular aquest tipus de vot.
Partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències
Noves “zones altes”… Precisament aquest tipus de territoris estan vinculats a unes característiques, com més zones verdes, que atribueixen més benestar i condicions de vida per als habitants. Un barri gentrificat podria, per exemple, veure canvis en la mitjana d’esperança de vida? Quines dinàmiques pot generar aquest fenomen pel que fa a salut?
Aquesta esperança de vida no passa únicament perquè les condicions físiques del barri són millors, que també, per exemple, quan s’hi introdueixen elements verds. Viure al costat d’un parc o d’una zona més natural té unes condicions beneficioses per al nostre estat físic i mental. Però també hi ha el fet que la gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies. No només per com s’alimenten, sinó també perquè solen ser gent que té hàbits de salut “millors”. Per exemple, són gent que practica esports o són gent que accedeix a un sistema sanitari paral·lel i privat, amb la qual cosa tenen un concepte de la sanitat com a consum que els porta també una mica a tenir una visió sobre la seva salut individual diferent de les de les classes populars.
La gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies
Si pensem al Raval en comparació, per exemple, amb la gent que viu a les zones altes, fins i tot a nivell d’equipaments públics la gent d’aquestes àrees, Sarrià o fins i tot per no marcar una tendència tan clara, la gent de l’Eixample, els barris populars tenen un menor accés a elements vinculats a qüestions com la salut, per exemple, equipaments esportius, zones verdes, parcs, jardins… o fins i tot menys accés al transport públic. Aquestes són coses que normalment estan molt vinculades precisament a un foment de la qualitat de vida i, per tant, una possible millora de la salut passa per tenir millors equipaments, en general, tants factors… la gent que viu en aquestes condicions viu més. Per què? Perquè les condicions materials són millors. Les seves, és a dir: ja de per si tenen més sous, l’accés a la seva sanitat, el concepte mateix de la vida.
Aquest tipus de qüestions fan que sigui gent que al final pugui prolongar la vida a causa de les seves condicions materials individuals, que no col·lectives, que són les que depenen, per exemple, d’un accés comú a espais públics, a zones de parcs, de jardins, i tot aquest tipus de qüestions.
Aleshores és una qüestió individual que alhora es converteix en un ecosistema col·lectiu concret. Les “superilles” [espais que busquen vianants i reconceptualitzar zones que tenien presència de vehicles] pretenen també reforçar teixit veïnal, poder fer més vida col·lectiva, però, s’està produint certa gentrificació verda que crida un tipus d’habitant amb més poder adquisitiu al qual apuntes com a estil de vida més individualitzat. On és la decisió perquè aquesta dinàmica es reprodueixi i continuï expulsant les classes populars?
Aquí el problema o “la gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur. És així, aquest és el gran element. Es pot fer mitjançant una intervenció pública. I una altra cosa és que, per fer intervenció pública, les administracions responsables tinguin els instruments suficients per poder dur a terme una intervenció que aprofundeixi en aquest sentit. Fins ara era molt limitada, ara ja amb el tema l’habitatge, ja que tenen algun instrument més.
“La gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur
Jo per exemple visc al Poblenou. Quan em vaig venir a viure aquí a Barcelona, des de Sevilla l’any 2009, encara el barri mantenia unes certes característiques malgrat haver estat modificat pel tema de les Olimpíades i després per totes les transformacions que es produïen al voltant del 2004 amb el fòrum i després el 22@. Era un barri que mantenia caràcter popular. Fa gairebé catorze anys que visc aquí, i veig que és un barri vinculat a aquest tipus de transformacions. Per què? Doncs per desinterès o simplement no es pensava que la ciutat acabaria funcionant així. No hi ha hagut cap acció per evitar que les millores substancials acabessin en mans de gent que no era del barri. Qui se n’ha beneficiat són classes mitjanes de Barcelona i de fora, és típic que vinguin expatriats multinacionals i aquests perfils.
Precisament Poblenou, el lloc on vius, és un gran paradigma de tot aquest fenomen, especialment amb el Projecte 22@…
A través del 22@ s’ha incentivat força el tema de les startups tecnològiques. Se senten atrets per millorar l’espai. El 22@ suposa l’atracció d’un tipus de gent que no són els treballadors previs de la zona industrial, és gent d’alta qualificació. El que se’n diu “capital creatiu” o “classes creatives”. Un altre incentiu és que Barcelona és una ciutat molt consolidada on no necessites agafar cotxes per transportar-te, i en aquest cas, la gent que ve a 22@ moltes vegades té el desig i la possibilitat d’assentar-se a l’àrea propera. A més, Poblenou és un lloc que manté encara una mena de calidesa de barri de poble antic. Està al costat de la platja, està molt ben connectat, té tots els elements perquè aquest tipus de gent ho consideri atractiu.
Per què Barcelona en concret té tants números al bingo de la gentrificació?
Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada. La ciutat ho ha viscut tot, des del procés que comentàvem abans de la transformació per desinversió, que seria el Poblenou i altres zones, fins a la qual està vinculada al capital cultural. Exemple és Gràcia, on es comencen a establir determinats públics com a consumidors d’un barri amb unes característiques especials vinculades al món de l’art, i a certa bohèmia, etc.
Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada
També tindríem el capital simbòlic de viure en un barri com el Raval, on el que hi ha és aquest ambient mig cosmopolita, de molta gent de fora, també un cert rotllo més fosc, que és un ambient que en certa manera és segur, però a alhora té aquest to de perillositat, prostitució als carrers, menudeig de droga… i això a determinats col·lectius els posa. És tot un ventall complet.
Tot i això, jo no em fixaria tant en els elements que desencadenen la dinàmica, sinó que al final el procés és el mateix, que és el fet que la població actual és substituïda per una població de major capacitat adquisitiva, bàsicament o per un deixament de funcions o bé per una transformació positiva que succeeix al barri. Això canvia el paisatge.
Serà “mantenir-se lletjos” un mecanisme de supervivència per als barris?
Les zones de classes populars són les primeres que cal millorar. Tots tenim dret que el nostre barri no sigui lleig. Si com a polític tens certa inclinació per la justícia social, doncs toca actuar així. Els recursos són limitats, ja que la lògica és començar pel que és més precari. A més d’això, si en algun moment cal arribar a invertir també a les zones bé de la ciutat, doncs aleshores tothom té el dret de viure en aquestes zones. La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals. Si la teva manera de protegir-te davant de l’expulsió és a dir que prefereixes que no facin res al teu barri… això no pot ser, perquè a més és contraproduent.
La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals
Pensa en un barri de polígon, de maó i asfalt cremant. L’habitatge és més barat, per exemple, 100.000 euros un pis de 70 metres, i una mica més enllà hi ha un barri que està molt millor i que comprar el pis costa 300.000 euros. D’acord? És que si tu, al barri dels 100.000 euros, fas una millora, la que sigui, i tu arregles aquests apartaments per una inversió, la que sigui, i en comptes de vendre’l per 100, ho pots passar a vendre a 200, estàs doblegant els diners del guany. Mentre que, a l’altre lloc, al de 300.000 euros, per doblar el guany, has de fer una inversió molt més gran.
Amb això, aquests llocs que són més pobres, per dir-ho així, de partida, són molt més atractius per a les inversions del capital. Aleshores, què has de fer? Doncs has de fer que aquests barris millorin. Millorin sense expulsar. Perquè si no, serà més atractiu per al capital i el pal serà més gros. I generarà un benefici més gran en la gent que vol invertir, és clar.
Si com algunes enquestes pronostiquen i alguns analistes polítics prediuen després de les eleccions del 23-J VOX entra en un govern de coalició amb el Partit Popular, les perspectives per a la sanitat pública són molt pessimistes. L’aplicació del programa de VOX per a la sanitat, en tot o en part, suposaria un greu retrocés.
La política recentralitzadora, amb la que coincideix amb el PP, amb la recuperació pel govern central de competències transferides a les comunitats autònomes (“regiones” segons el programa del partit), serà la fi d’un Sistema Nacional de Salut de tall federal, que s’ha anat construint des de la seva creació el 1986 (“sistema único”). Cal recordar que al Consell Interterritorial del SNS, òrgan de govern del sistema, les Comunitats Autònomes hi són amb competències pròpies en matèria de salut que els hi atorguen els seus respectius estatuts d’autonomia i no amb competències delegades del Ministerio de Sanidad.
Sota un pretès impuls d’una legislació sanitària respectuosa amb el dret a la vida i a la integritat física i moral, VOX planteja la derogació de lleis orgàniques tan cabdals com la de salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs i la llei reguladora de l’eutanàsia, que han rebut no fa gaire l’aval del Tribunal Constitucional que, per cert, VOX també planteja suprimir. Aquestes derogacions suposarien l’eliminació del dret fonamental de la dona major de 16 anys a decidir lliurement sobre la continuació de l’embaràs dins de les primeres catorze setmanes de gestació en el primer cas i del dret fonamental a l’autodeterminació sobre la pròpia mort decidint el moment i la manera de morir en situacions mèdicament contrastades de tots els ciutadans en el segon supòsit. Val a dir que el Partit Popular, soci principal en aquest hipotètic govern de coalició de la dreta amb l’ultradreta porta en el seu programa la modificació d’ambdues lleis.
Pel que fa a l’atenció als immigrants sense papers el programa de VOX la limita als casos d’urgència vital i malalties infecto contagioses. A dia d’avui, els estrangers que es troben a Espanya, i estan inscrits en el padró municipal d’on resideixen, tenen dret a l’assistència sanitària en les mateixes condicions que els espanyols. A més, els estrangers transeünts tenen dret a l’assistència pública d’urgència per malaltia greu o accident. Si són menors d’edat tenen dret a tota l’assistència sanitària com si fossin espanyols. Dins l’actual marc legal, les embarassades tenen dret a ser assistides durant l’embaràs, el part i el postpart. És evident la regressió que suposa la proposta de VOX, no calen comentaris.
Per últim i no menys greu, està el negacionisme del canvi climàtic que tant afecta a la salut dels ciutadans per les onades de calor que provoca generant cops de calor amb conseqüències potencialment molt greus i per l’exacerbació de malalties cròniques. La proposta d’aquest partit és la derogació de la Llei del Canvi Climàtic que té per objecte el compliment dels Acords de Paris que van ser la resposta de la comunitat internacional a aquesta amenaça, perquè aquesta llei impedeix l’explotació dels recursos naturals del nostre país.
El panorama per a la sanitat pública no pot ser més indesitjable. Si Orwell, autor de 1984, una de les obres més icòniques del segle XX; una novel·la de distòpia que transcorre en un país dominat per un govern totalitari i opressiu, s’aixequés de la seva tomba en comprovar que el futur imaginat per ell hauria deixat de ser ciència-ficció per convertir-se en realitat sens dubte que, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n hi tornaria.
“Crec que el desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya”, comenta Sara Sánchez en un moment d’aquesta entrevista. Podria ser un bon resum sobre el seu estudi. Tenir la menstruació genera sentiments negatius com la vergonya i una manera de combatre’ls és oferint informació a totes i tots, al mateix temps i per separat, sobre què és la menstruació i, sobretot, sobre què fer quan arriba: quins mètodes d’higiene menstrual utilitzar i com fer-ho. Això facilitaria l’empatia dels qui no tenen el període i, al mateix temps i primer, empoderaria als qui sí.
Volia començar per la pregunta més bàsica, què és salut menstrual?
Es refereix a la necessitat d’experimentar el cicle menstrual de manera saludable i amb dignitat, en tots els seus vessants, tant econòmic com en relació a l’accés a la informació i, per descomptat, l’accés a un sanejament adequat i a productes d’higiene menstrual adequats. Es refereix a la capacitat de viure el cicle menstrual amb dignitat, de manera saludable i amb la informació necessària.
Quan parles de dignitat a què et refereixes?
Quan parlem de dignitat ens referim a trencar amb el tabú i l’estigma, a reduir la càrrega mental que senten moltes dones en el món, aquesta por de tacar-se, totes les adaptacions que fem quan tenim la regla com si fos una cosa que hem d’ocultar, una cosa de la qual avergonyir-se. A això em refereixo amb dignitat. I, per descomptat, a minimitzar el shaming, aquesta burla que pot ocórrer, que ve de fora i no només de dins.
En l’estudi assenyaleu que les dones nascudes en els 50 i les de la primera dècada dels 2000, més o menys, utilitzen les mateixes fonts d’informació. Hi ha una història paral·lela, com és possible després d’aquest temps?
És una cosa interessant. Si bé és cert que hi ha hagut molts canvis substancials en aquestes dècades, la forma en la qual han viscut la menstruació les dones nascudes en els 50 no dista massa de l’experiència menstrual de les nascudes en els 2000. Això és curiós perquè la primera font d’informació, fins i tot avui dia, continua sent la mare, des de lluny.
Si bé internet és aquí i és un avantatge, una de les preguntes que hem fet és quines són les fonts d’informació que van tenir en els últims 5 anys. Vèiem que Internet havia tingut molta importància. Presenta avantatges i també el risc que hi ha molta desinformació. Es poden perpetuar mites: hi ha molta gent no especialista parlant de molts temes i la menstruació no és l’excepció. Ara, més que mai, és necessari proporcionar una educació que ens doni les eines i els criteris per diferenciar el que és real del que no ho és.
Tornant a la pregunta, Com succeeix això? Perquè continuem considerant la menstruació com una cosa que pertany únicament a l’àmbit privat. Amb l’excusa que és una cosa que només experimenten les dones, que a més es maneja en el bany, queda en l’àmbit privat, en una cosa que has d’ocultar. També tenim una cultura general molt discreta en uns certs temes i hem mantingut la narrativa que això és una cosa privada, quan és social, li ocorre a més de la meitat de la població i les mesures han de ser socials; sobretot perquè seguim sense educar, sense parlar del tema, no s’ha canviat la legislació i no forma part del currículum nacional, i en l’autonòmic hi ha molta variació i és ambigu. Quan un problema no s’aborda, no se soluciona sol. No l’hem abordat en aquests 50 anys.
Continuem considerant la menstruació com una cosa que pertany únicament a l’àmbit privat però li ocorre a més de la meitat de la població i les mesures han de ser socials
Una part de la informació que es transmet de mares a filles és errònia, per exemple, en relació a l’ús d’analgèsics o antiinflamatoris pel dolor de la menstruació. És curiós que continuï transmetent-se informació errònia després de tant de temps i amb tanta medicació a l’abast…
És una pregunta molt interessant. Si bé ens hem concentrat en aquest article en la part de l’educació, hi ha una gran part de la recerca que s’encarregarà de tot això. Puc avançar que tenim centenars i centenars de respostes d’experiències compartides en les quals no se sap com manejar dolors incapacitants, com detectar o identificar què és un dolor que no és normal, del que és una malaltia, del que ens han dit que és normal, que ets dona i la menstruació fa mal. Això ocorre perquè les mares continuen sent dones que no tenen informació i les dones adultes seguim sense tenir informació. Perquè no hi ha suficient recerca sobre aquest tema, perquè no es destinen suficients mitjans, no se li dona suficient visibilitat i no es tenen aquestes converses. I com, en general, és una cosa que s’intenta tractar de manera discreta i, fins i tot entre les dones, no s’ha parlat, es continuen passant aquests mateixos mites. Els mites segueixen molt vigents a Espanya. Hi ha moltíssims.
Segurament, aquest estiu, hi haurà nenes que no es banyin amb la menstruació perquè creuen que se li pot tallar. Que això passi vol dir que ho estem fent malament: tenim la informació, tenim els mitjans, sabem el que cal fer i no estem fent arribar la informació.
Parlant de dolors que no són normals, aquests arriben a ser símptomes de tumors sobre els quals, en alguns casos, les dones han d’insistir molt als seus metges…
Desgraciadament, és cert. No és qüestió de tirar-li la culpa als metges, a les mares… però sí que hi ha un repartiment de responsabilitats que és just destacar. Tenim moltes dades de dones que ens han escrit, moltes, contant llargues anècdotes en les quals han estat diagnosticades erròniament, moltíssimes que han anat amb dolors i han estat desacreditades o minimitzats els seus símptomes. O els han receptat la píndola, que és el tractament estrella que se’ns fa a totes en algun moment: “Si tens dolors de regla, pren-te la píndola”… Els efectes secundaris no els parlem. O com deies, prendre paracetamol o ibuprofèn, que no és que no sigui una solució, però no estem veient si hi ha endometriosi, si hi ha alguna condició subjacent. Estem parlant, a més i en general, de metges privats, perquè per la (sanitat) pública, encara és més complicat accedir a aquestes consultes i perquè hi ha poca prevenció ginecològica. No hi ha revisions i hauríem d’estar parlant d’això.
Comenteu en l’estudi que bona part de la informació que han rebut les dones des dels 50 fins ara té a veure amb la reproducció humana. La resta ha quedat fora. Des del teu punt de vista, què és el que hauria d’ensenyar-se a l’escola sobre menstruació més enllà del tema reproductiu i com?
Crec que el primer seria assenyalar que la informació hauria d’oferir-se a temps, abans que les noies hagin tingut la menstruació, perquè és quan més impacte té, en la menarquia. La informació, per descomptat, ha d’estar disponible durant tota la vida de les dones, perquè això no s’acaba quan acaba la regla, perquè comença la menopausa.
Com més informació tenen les persones sobre com gestionar el sagnat, menys experiències negatives reporten
Quina informació hauríem d’estar proporcionant? Segons les nostres dades, hem de dir què és la menstruació, per què ocorre, conseqüències, quines són les implicacions… també implicacions culturals i, sobretot, com gestionar el sagnat. “Què faig quan em baixa la regla per primera vegada. M’han dit que existeix però no sé què fer”. Aquesta informació, explicar quins productes o mètodes d’higiene menstrual hi ha, on adquirir-los, quins són els pros i els contres, com col·locar-los, perquè no és el mateix veure una compresa que posar-la-hi… cada quant canviar-la, com tirar-la… són coses que semblen ximpleria però no naixem amb aquest coneixement.
El dia que et baixa la regla ja tens suficient com per no saber com actuar, aquesta incertesa, la por d’estar tacada, al fet que t’estigui passant alguna cosa, la por al fet que això ha vingut per quedar-se. Hi ha moltes coses i cal minimitzar la part de com actuar. Jo sé el que haig de fer i això disminueix les emocions negatives, que és una cosa que es veu en l’estudi. Podem demostrar que com més informació tenen les persones sobre com gestionar el sagnat, menys experiències negatives reporten, menys por, menys estrès, vergonya i preocupació.
Precisament, plantegeu que més informació reporta un augment d’algunes emocions negatives…
Hem analitzat dues peces d’informació: saber què és la menstruació (que et baixarà) i saber com actuar. El primer pot augmentar l’estrès i la por. Té sentit perquè potser abans no sabies que hauries d’enfrontar-te a això i ara has de fer-ho, 40 anys de tenir la regla. Puc entendre que no et vingui de gust tirar coets quan tens 10 anys i et baixa la regla. Si ho vols celebrar, genial; si no, genial. Però que depengui de tu i no de la falta d’informació.
És cert que el saber que existeix no elimina les emocions negatives, a vegades les incrementa, una mica, perquè saps del que parles. Però quan tens més informació sobre què fer amb el sagnat, sí que disminueix l’ansietat.
Apuntaves abans quan donar aquesta informació. Recollíeu testimoniatges de dones que portaven dos anys amb la regla quan els van donar informació sobre el tema. Quan creus que hauria de començar a tractar-se aquesta informació?
Tenim més de 4.000 dades i segur que hi ha estudis fisiològics que ho mostrin. Crec que la mitjana perquè baixi la regla està entre els 10 i els 12 anys. La informació ha d’oferir-se no més tard dels 10 anys. No estem dient que es doni el mateix nivell d’informació a les noies de 14 que a les nenes de 12, però sí almenys que sàpiguen quins productes existeixen i què han de fer. Això pot marcar molt la diferència, sobretot, perquè seran les primeres del seu entorn amb la menstruació, més enllà que puguin tenir germanes grans. I seran les que tinguin menys informació i estiguin menys exposades a ella.
La informació ha de donar-se al llarg de l’escolarització obligatòria?
Sí, definitivament. Es pot aprofundir en la informació. No crec que calgui donar-la de forma aïllada una vegada i ens oblidem. La reproducció es dona durant diversos anys i es va aprofundint, anem entenent la profunditat de les implicacions. El mateix es pot fer amb això, com amb la resta de les assignatures. No necessitem que sigui un quadrimestre sencer, però pot formar part del temari.
Hi ha una part en la qual parleu de les persones que no menstruen i els testimonis que recolliu parlen de com de beneficiós seria que aquestes persones comptessin amb la mateixa informació. Com ho interpreteu?
Crec que és bastant clar. No sempre és fàcil interpretar les dades, però en aquest cas podem aventurar-nos a dir que només portaria beneficis per a tota la població que incloguéssim les persones que no menstruen en aquesta informació. Per descomptat, els nens han de ser presents a l’escola quan es doni aquesta informació.
Això de separar els grups en nens i nenes i emportar-se els nens i parlar-los de no sé què, depèn de qui els separi, i a les nenes parlar-los de la responsabilitat, la higiene, la menstruació. I mentre els nens, jugant al futbol. A part que estem incrementant els rols de gènere, que crec que ja podem fer un pas endavant, contribuïm a aquesta narrativa que la menstruació és una cosa a tractar en privat, només a les persones que menstruen, cosa de dones, que és una cosa a ocultar i avergonyir-se… i no és cert. I també és injust amb vosaltres.
Sara Sánchez | Cedida
Aquest estudi s’ha fet amb persones que menstruen i que no. Si bé les preguntes són diferents segons el cas, estem convençudes que és un problema social i que la societat ha de formar part de l’avaluació i de la solució. Molts homes ens han dit que no en saben prou, que no saben on buscar informació, “em fa vergonya preguntar i no sé si més no què preguntar”. Hi ha coses que si no saps que existeixen, com preguntaràs per elles? Ni tan sols se t’han ocorregut.
Hi ha qui veu la menstruació com una cosa bruta i pot fins i tot arribar a la burla, i també estan les persones que volen tenir més informació. En l’article s’inclou el testimoni d’un adolescent de 12 anys que explica que les companyes anaven al bany i va preguntar per què ho feien. “Tothom es va enfadar amb mi i ningú em deia res i vaig anar a casa sense saber què passava i avergonyit i fins molt temps després no vaig saber què passava”. El noi no havia de saber-ho ni elles havien d’explicar-li, però algú hauria de dir-li-ho. No podem deixar la meitat de la població a les fosques.
El desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya
Parlant d’això, en la recerca parleu de grups mixtos i no mixtos. Entenc la dificultat de parlar de segons quins assumptes amb els teus companys de classe, però hi ha la necessitat que els nois tinguin accés a la informació…
Hi ha una fórmula, s’ha estudiat. Sempre dic que els nois han de formar part d’aquesta educació i ho mantinc. Idealment, hauria de donar-se la informació al grup mixt i, després, sí que és recomanable separar els grups i donar-los l’oportunitat de fer preguntes en un entorn més segur, menys exposat. Ningú intenta dir que no hi ha diferències, que serà igual de fàcil parlar per a les unes i els altres. Fins i tot per a ells preguntar enfront d’elles i viceversa. Donem-los l’espai a cadascun per fer preguntes de manera segura, però que la informació l’hagin rebut tots i totes.
En aquests espais no mixtos es poden fer preguntes, donar informació més concreta. No hi ha problema, tot és adaptable i és cultural. Això cal adaptar-ho a la cultura, no només espanyola, sinó on estàs, tenint en compte quina és la teva audiència.
No sé si sabeu com influeix que els nois tinguin aquesta informació, la mateixa, quant a casos d’assetjament o de burles en classe.
Crec que el desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya. Quan traiem aquest vel, en general, això disminueix. Si els nois o els nens, els adolescents, saben què passa, si aconseguim que desenvolupin l’empatia perquè saben el que passa, crec que pot disminuir. Però és que, al mateix temps, hem empoderat les persones que menstruen perquè no s’hagin d’avergonyir. El missatge que enviem és que no hi ha res de què avergonyir-se. Qui intenti usar-ho per burlar-se, actua contra les regles proposades i això, a nivell col·lectiu, és més fàcil d’abordar que si ho és de manera individual. Però si s’ha dit en classe, si ja s’ha explicat què és, és més fàcil d’abordar…
Crec que tindria un impacte molt gran i no només per part de les persones que no menstruen, sinó de les que sí. Aquesta necessitat de conciliar l’estrès per no posar-te uns pantalons blancs, que t’has tacat i és un drama… no ho és, li restarem aquest nivell d’estrès i vergonya al qual hem accedit totes nombroses vegades en la vida.
Normalitzar un tema no t’obliga a parlar-ne amb la teva família en el menjar de nadal, però possibilita que no s’estigmatitzi a ningú quan s’hagi de parlar
És curiós (o no) que totes hàgiu passat per això i nosaltres també, i que sigui una cosa tan privada que sembla vergonyós, quan és un procés biològic normal…
Quan vam fer les enquestes i les vam publicar en xarxes socials va suposar una certa resistència. Em van dir de tot en les xarxes, com que quina mania de normalitzar-ho tot, que ara cal parlar de tot. Però és que normalitzar un tema no t’obliga a parlar-ne amb la teva família en el menjar de nadal, però possibilita que no s’estigmatitzi a ningú quan s’hagi de parlar; possibilita que si en el sopar de nadal t’has tacat no hagis de fer sortir a tothom per a aixecar-te i anar al bany. No et preocupis que ningú t’obligarà a parlar d’això, però baixarem el nivell d’intensitat. Simplement és això.
Em recorda a com començàvem i usaves la paraula dignitat…
La càrrega mental és gran, parlem d’estrès i de vergonya. Emocionalment té un impacte, real, tangible. Cal abordar-ho.
Hi ha una qüestió que m’ha sorprès i no. El percentatge de dones més joves que s’informen gràcies a influencers. És el mateix que el dels qui s’informen en el seu metge. No sé si hauria de preocupar-nos com a societat.
És cert, és una dada destacable, curiosa. Però és cert que la nostra relació amb els metges no és contínua. Quan el metge t’explicarà alguna cosa com això? Tret que hagis anat per algun problema en concret, el metge no et parlarà del tema, tret que tu li preguntis. I quantes persones coneixes que tinguin una relació de confiança amb el seu metge? Jo cap. No és personal, és que és algú amb qui no tens un tracte tan habitual.
No obstant això, els influencers són persones amb les quals estan en contacte, d’alguna forma, diàriament. Es desenvolupa una certa relació de confiança. És un perill, però aquestes dades han de veure’s perquè reflexionem: si volem divulgar i arribar a aquest públic, quins mitjans hem d’estar mirant? No dic que agafem a qualsevol influencer i el convertim en un gurú de la menstruació. No em refereixo a això. Però hem d’entendre com es consumeix la informació ara com ara, que és diferent de com la consumia la meva generació o generacions superiors i no podem ignorar-ho. La informació veraç i errònia es transmet de la mateixa forma i això no ho podem deixar de costat si de veritat volem educar.
Incorporant l’educació sobre la menstruació en el currículum nacional ens assegurem que cada persona escolaritzada rebi la informació mínima i bàsica
Potser per això és important que estigui en el sistema educatiu, més enllà de confiar que el youtuber tindrà accés a una informació adequada…
No dic que la informació no sigui rellevant, el que dic és que és més fàcil regular i legislar l’educació formal. A més, el que fem és rebaixar la desigualtat. La menstruació no hauria de ser una font més de desigualtat o de discriminació i avui dia ho és. Incorporant això en el currículum nacional ens assegurem que cada persona escolaritzada rebi la informació mínima i bàsica per a navegar la menstruació de la millor manera possible.
La menstruació és un procés de molts anys que acaba amb la menopausa, que obre un altre procés. No sé si la informació de la qual venim parlant hauria de dosar-se al llarg de l’educació obligatòria, perquè les persones amb 16 anys sàpiguen el que ocorrerà al llarg de les seves vides. O generar espais perquè dones de 45-50 anys tinguin accés a informació adequada.
Crec que haurien de ser complementàries. La menopausa hauria d’incloure’s. Al final és un utilitarista. Veiem la reproducció perquè és el moment en el qual les femelles de les espècies o les dones en el nostre cas podem reproduir-nos, però a ningú li interessa quan deixem de poder reproduir-nos, encara que té un impacte en la salut també i social. Això ha d’abordar-se com a procés biològic, diria que és indiscutible, però com ara tot es discuteix… no sé… (riu).
Potser hauríem de plantejar-nos que aquesta informació estigui disponible bé per via mèdica, treball social, grups de divulgació, un suport al qual la societat tingui accés. Encara que et diguin amb 16 anys que dins de 30 tindràs la menopausa, em serà igual, encara que com a mínim sabré que existeix. I moltes dones arriben i no saben què passa. Si parlem que hi ha tabú amb la menstruació, imagina’t amb la menopausa. Això sí que és una cosa a considerar. Ha de ser una cosa continuada.
Un dels problemes del tabú i de no parlar d’aquestes coses és que no es legisla. Hi ha un munt d’àmbits que tenen un impacte en la salut de la dona i que tampoc s’estan tractant. Parlem de coses com la fisioteràpia pelviana o l’impacte de la nutrició en el cicle menstrual; fins i tot l’esport, com afecta la menstruació a l’entrenament o com l’esport pot ajudar amb els dolors menstruals… aquest tipus d’informació es deixa de costat. I, per descomptat, com identificar símptomes que podríem reconèixer com a alarmants o una raó per buscar ajuda professional.
Em ve al cap el concepte de regles incapacitants que, tinc la sensació, per a bona part de la societat és un concepte bastant nou. Tant com que part del debat social assenyala a la dona que es queda a casa perquè té la regla…
Clar, ningú voldrà quedar-se a casa tots els mesos, no és una cosa general. A ningú ens convé perdre dies de feina. Però és cert que hi ha regles que són incapacitants, que realment no et pots moure. Però no vol dir que totes les teves regles, que tots els mesos hagin de ser així. Ni que hi hagi persones a les quals els passi això. Però és cert.
Si som capaços d’entendre que algú no vagi a treballar perquè té una migranya o un mal d’esquena incapacitant, perquè parlem de dolors incapacitants, la font d’aquest dolor no hauria de ser discriminatori.
I parlant de discriminació, entrem en el tema del tall dels productes d’higiene menstrual. Haurien de ser gratuïts?
Com en tot hi ha un gradient. Hi ha un camí gran entre donar el producte gratuïtament i que tingui un IVA com el del cinema, com teníem fins fa poc.
Més enllà de la meva opinió, que no sé fins a quin punt és rellevant, podem parlar de les mesures. L’IVA en si que s’aplica a aquests productes que s’usen per un procés no electiu (remarca les paraules), un procés biològic que no triem, i que a més només experimenta la meitat de la població, és discriminatori i, per tant, no em sembla bé.
Posaria com a exemple el cas de Colòmbia, on hi havia un IVA bastant alt en aquests productes. Han tingut una lluita molt interessant, amb alts i baixos i, al final, han aconseguit que es declarés anticonstitucional, com? Per considerar anticonstitucional una discriminació en considerar-se que s’està gravant el fet de ser dona, s’està taxant un procés biològic que únicament pateixen les dones.
El fet de donar productes d’higiene menstrual gratis crec que no es pretén. No és una mesura a llarg termini, per a tota la vida, però que hi hagi productes d’higiene menstrual a les escoles, o en llocs amb accés per a les dones, independentment de les seves circumstàncies personals, em sembla adequat fins que trobem un mètode en el qual tothom pugui tenir accés.
Yúfera és lingüista, consultora en comunicació i professora a la Facultat d’Educació i a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, aborda per què les dones són menys escoltades i proposa que cadascú analitzi de quina manera rep una intervenció si és una dona o un home. Insisteix que encara avui perduren els estereotips i es relaciona més l’home amb la capacitat de decisió i la dona amb l’amabilitat.
El llibre parla d’un concepte, el de la violència comunicativa contra les dones, que es produeix quan no se les deixa parlar, quan no se les escolta o quan no se les mira a l’hora de fer un discurs en què hi ha homes i dones. És un concepte una mica invisible però molt quotidià?
És un concepte que articula força el llibre, per això el títol és aquest, ‘Qui parla i qui calla’. És a dir, sense intenció de banalitzar el concepte de violència, sí que hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes. I això ho podem veure en diferents àmbits, sobretot en els públics, que són els àmbits que més interessen en el llibre. És a dir, tot i que hem partit de l’àmbit domèstic, perquè també hem intentat fer aquest recorregut comunicatiu a la vida de les dones, i hem partit de la llar, òbviament, és en l’espai públic, allà on més veiem que tot i que la nostra presència sigui cada vegada més gran, la paritat numèrica es va aconseguint o es va acostant, però la paritat discursiva encara queda molt lluny.
Encara les dones tenim més problemes per prendre la paraula, arrisquem més quan prenem la paraula, intervenim en aquests contextos d’interaccions més formals, més professionals, molts cops per dir que allò que ha dit un altre ens ha agradat o que és interessant, és a dir, per donar suport a altres torns en la interacció, però intervenim encara menys que els nostres col·legues homes per aportar el nostre coneixement, el nostre punt de vista, la nostra expertesa, la nostra opinió.
En comunicació moltes vegades es parla de gènere, de persones, d’ells i d’elles, de metges i de metgesses, de professors i professores, però també comenteu que, si allò no va més enllà, queda buit, queda només en unes paraules.
Efectivament, de fet, aquest és el punt de partida des del qual vam considerar que calia el llibre, que calia dedicar unes pàgines, una obra, a la reflexió sobre aquesta qüestió de mirada, no quedar-nos en el codi lingüístic, sinó d’obrir la mirada a tot l’entorn de la comunicació, a tot el context comunicatiu. Això la lingüística ho ha fet. Històricament, primer vam començar estudiant les petites peces que componen el llenguatge, com estan formades, com es formen les paraules, com es formen les frases… Sí, el codi. Però, a partir de fa un temps, ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses.
Quan algú diu que s’ha acabat la reunió, allò és també un acte. No són només les paraules, sinó que allò és el final de la reunió. O quan algú diu, ‘declaro obertes aquestes jornades’, doncs és aquest acte, que són paraules, és aquest acte comunicatiu, el que fa que les jornades comencin. És a dir, el llenguatge té també aquest valor de fer coses en el món. El que anàvem veient des de feia alguns anys amb les meves companyes era que quedar-nos amb el codi, des de perspectiva de gènere, no ens permetia veure que hi ha molts altres elements en la comunicació que invisibilitzen les dones, per dir-ho amb una expressió que s’ha fet molt popular, o, com dèiem abans, que deixen les dones en situacions de més marginalitat comunicativa que els homes. I ens interessava reflectir aquests altres elements. És a dir, quan hi ha una interacció, com el fet de ser home o dona, determina què passa en aquella interacció. Ens interessava preguntar-nos això. Va haver-hi l’interès de l’editorial, també, i per això ens va demanar que féssim el llibre.
«Hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes» | Pol Rius
A nivell comunicatiu i quotidià, què podem fer per millorar aquesta igualtat que no és tan real com ens agradaria?
Jo crec que hi ha, com a mínim, dos elements que a mi em semblarien molt interessants. Per una banda, prendre consciència. És a dir, intentar adonar-nos precisament d’això, ‘d’avui he estat en una reunió, ha passat això, ¿hauria passat exactament igual si qui parlava hagués estat un home, en el cas que fos una dona la que estava parlant, hauria estat exactament igual si…? Com han intervingut aquí el fet que es tractés d’un home i una dona? Què ha determinat això?’ Ens ho hauríem d’anar preguntant. O, per exemple, ‘uf, aquesta dona no m’està agradant com està plantejant això, és com molt seca, és una mica autoritària’. O sigui, atura’t un moment. Si fos un home i s’hagués comportat comunicativament exactament així, hauries fet aquesta mateixa valoració o no? O hauries considerat una manera normal de comunicar-se per la funció que està exercint aquesta persona? A vegades tenim una doble vara de mesurar el comportament comunicatiu d’homes i dones. I d’això és molt important que ens n’adonem.
Aquest és per mi el primer element important en el llibre o que podríem intentar posar en pràctica. I l’altre és l’escolta. Tot i que la lingüística s’ha ocupat moltíssim de què diem, de què fem o de la producció del llenguatge, s’ha ocupat menys d’aquest aspecte més receptiu del llenguatge, però és fonamental perquè és el motor de les interaccions. Si jo ara estigués parlant i pensés que tu no m’estàs escoltant, que estàs pendent del mòbil, que en realitat tens el cap a un altre lloc, jo a poc a poc aniria donant respostes cada vegada més curtes i finalment callaria, perquè no té sentit que jo produeixi llenguatge si no arriba enlloc.
Hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes
Encara ara tenim evidències empíriques que ens mostren que la veu dels homes, per nosaltres, culturalment, continua sent el tipus de veu més vinculat a l’autoritat, al coneixement, a la legitimitat, a la raó. I aquests espais, la veu de les dones, els han d’anar conquerint. Jo crec que és important que comencem adonant-nos que hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes.
D’alguna manera, pel que comentes, hauríem de fer tots i totes, tothom, una mica d’autocrítica perquè, de fet, rebem inputs des que naixem?
Sí, per mi no és tan crítica. El llibre té un determinat toc que és molt buscat. No teníem cap interès en renyar. No ens interessava assenyalar què malament que fas això. No ens interessava d’aquesta manera, perquè no volem que es rebin aquestes idees com amb aversió o amb animadversió, sinó que volíem que fos més aviat propositiu, que fos més aviat una invitació a pensar. Per mi, el que és important no és tant fer autocrítica com fer autoanàlisi i conèixer-nos millor en tant que persones que ens comuniquem i decidir si hi ha alguns elements que volem modificar lleugerament.
No hi ha culpa. Per què? Perquè naixem en una cultura, perquè naixem dins un context comunicatiu que porta molts anys de tradició i és inevitable que totes les persones tinguem aquests biaixos, aquests estereotips. Aleshores, per mi no és interessant culpabilitzar ni criticar, sinó més aviat analitzar, descriure i donar recursos perquè modifiquem allò que pensem que ens pot anar millorant d’una altra manera.
En aquests elements que valores, de prendre consciència, i el que comentes que són inputs que anem rebent des que naixem, al llibre parleu de diferents àmbits. Un és l’escola. Com, des del professorat, des de l’equip docent, des que entrem a l’escola ja comencem a tenir aquests estereotips? Quins exemples podríem posar?
De fet, els estereotips els tenim des de molt abans, des d’abans de néixer. A l’escola el que veiem, per part dels docents, és que senzillament es valoren determinades coses de les nenes i es valoren determinats aspectes i determinades maneres de fer dels nens. I se’ls reforcen diferencialment aquests aspectes. De les nenes es valora que siguin comprensives, que siguin empàtiques.
Jo, com a mare, puc parlar de les entrevistes que tenia, tinc un fill i una filla, i de la meva filla el que més se’m deia era que es portava bé amb tothom, fins i tot amb aquells nens i nenes de la classe que són més rebutjats. I, del meu fill, no. El meu fill era molt més introvertit i no tenia tota aquesta faceta social de cuidar els altres i aleshores es valoraven altres qüestions, però no se li demanava això. És a dir, demanem i valorem qüestions diferents. I això fins i tot s’ha analitzat amb els apel·latius que adrecem a nens i nenes. Les nenes estan molt guapes i són molt bones nenes, i els nens són valents, són forts. Anem com contribuint a que es vagi desenvolupant aquest estereotip que ens porta a valorar que una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta al que esperem que sigui una dona i una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta més o menys al que esperem que faci si és un home.
I des del punt de vista de la docència, creus que això està canviant?
Sí, sí, sí. En general, en el llibre també, jo penso que es nota que som optimistes, que valorem els canvis, i que per mi els canvis no venen tant perquè a les escoles es fa servir un llenguatge inclusiu, sinó perquè precisament cada vegada es pren més consciència d’això. Les nenes, per què no han de jugar a futbol? Que no hi ha activitats que siguin de nens i activitats que siguin de nenes. Que a la cuineta hi van igualment els nens i les nenes. Jo crec que des de l’escola es fa molta feina.
Es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust
Des de l’escola i des del joc, per l’exemple que estàs posant?
Clar, és que el joc és un element fonamental en els primers anys de l’escolaritat i, en aquest sentit, tot i que crec que encara poden quedar petites barreres, s’ha avançat molt, es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust.
També tracteu de diferències que encara existeixen a la feina, en el món del treball, sempre generalitzant, i amb excepcions. Per exemple, comenteu que, a l’hora de valorar el talent, d’ells encara hi ha la idea que es dirigeixen a l’acció i que les dones són d’un caire de més amabilitat.
Sí, efectivament, que ells són més resolutius. Com que són més assertius, tenen més recursos per liderar equips, per exemple, mentre que les dones estan més dotades, des de l’estereotip, des de la mirada més estereotipada, per generar bones relacions. I això té moltes conseqüències, i les veiem quan fem formacions. Les altres autores del llibre i jo, quan fem formacions, per exemple, a dones professionals, ens adonem que, quan els proposem de fer un role play, per exemple, tu ets la cap d’un grup al teu departament, tu lideres aquest equip de persones, i tens aquest home que no fa la feina com tu dius que s’ha de fer. I tu ja l’has advertit, ja li has dit algunes vegades què és el que esperaries d’ell. Ara digues-li ja d’una manera com més definitiva, comunica-li que si no canvia la seva actuació tindrà conseqüències. I el primer que diuen les dones és ‘és que això no ho sé fer’. I jo els dic, ‘d’acord, no ho saps, no importa, perquè ho treballarem, tu fes-ho’. I ho fan magníficament bé.
«Ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses» | Pol Rius
El que passa és que es queden molt malament. Se senten molt malament, això s’ho emporten a casa, és això el que ens diuen aquestes dones. ‘D’acord, jo ho he fet, ho he sabut fer, crec que s’ha entès el missatge, crec que he transmès el que volia transmetre, però ara em quedo molt malament’. Per què et quedes molt malament? Perquè t’estàs comportant segons allò que s’espera de tu com a dona, que és que comprenguis l’altre, que l’ajudis si l’altre té un problema, però és que tu portes intentant això molts mesos, i al teu departament no es pot permetre això. Tu tens aquest home al teu cap moltíssimes hores, més que les persones del teu grup, que estan funcionant molt bé, no és just.
Tot això cal pensar-ho, cal adonar-nos-en, i cal també acordar i trobar conjuntament, en aquestes formacions ho fem en grup, maneres de tirar endavant aquestes situacions comunicatives que no ens facin més vulnerables, que no ens vinguin en contra, que ens permetin assolir els nostres objectius i dormir bé a la nit, que són temes importants. I en aquestes formacions surt molt la necessitat de pensar-nos comunicativament.
Has mencionat el tema del lideratge. Què està passant perquè encara avui en dia, quan una dona, generalitzant, té un càrrec important, un càrrec de poder, es diu que és massa tova o que és massa agressiva?
Exacte. Les dones professionals, les que arriben a determinats càrrecs, tenen aquesta paradoxa. Si comunicativament es comporten segons allò que tradicionalment entenem com un estil comunicatiu femení, no estan capacitades per liderar grups, no són prou resolutives, no tiren endavant la feina, no assoleixen els objectius, etcètera. Si es comporten d’una manera que és més assertiva, que té més a veure amb el que tradicionalment hem entès com un estil comunicatiu més masculí, les odien.
Les troben això, manaires que imposen, si em permets, la vulgaritat i el barbarisme, bordes. ‘Què borde aquesta dona!’ És un adjectiu que a vegades, dius, no el sento respecte d’un home que es comporta igual.
Què podem fer?
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients i que qualifiquem d’eficaces, independentment del sexe de la persona que ens les està mostrant. I en aquest sentit sí que animem molt els equips a explicitar aquesta manera de fer comunicativament. És a dir, a posar en valor, perquè necessitem aquests models, sobretot si venen de dones. És a dir, ‘ho has dit, era difícil, ho has fet així, ens ha semblat molt bé’, perquè les dones després generalment no tenim aquest feedback.
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients
És interessant que anem trobant models de comunicació, que jo no sé fins a quin punt coincidirien amb els de la suposada comunicació masculina, però és que potser aquest estil de comunicació masculí és que no és masculí, és que té a veure precisament amb el poder, amb la necessitat de manar, de donar instruccions, de donar ordres, que són accions comunicatives que encara es reben millor si les fa un home que si les fa una dona. Perquè la dona més aviat hauria de ser això, igual, empàtica, no col·locar-se en un lloc superior de jerarquia, sinó en l’empatia, en la igualtat, al costat. No per sobre, sinó al costat. I quan, pel que sigui, per responsabilitat professional, estem a sobre, uf, tenim molts problemes.
Hi hauria una tendència més cap a l’horitzontalitat, quan són les dones les que manen?
El que crec és que hi ha una expectativa de més horitzontalitat, però a vegades l’horitzontalitat no és eficaç. Caldria valorar cada entorn professional. No crec que hi hagi necessàriament, pel fet que una dona estigui en el poder, més horitzontalitat. Però sí que crec que és el que s’espera. I si no és així, doncs aquesta dona és molt criticada. I potser no és així perquè ella considera que no pot ser així en aquell moment. Potser ho podria considerar un home, però si fos un home, no rebria tanta crítica com si fos una dona.
Un àmbit molt quotidià és el de la salut i el de l’anàlisi del metge. Comenteu que moltes vegades, quan un home i una dona tenen problemes de salut, què passa a la consulta?
Hi ha molta simptomatologia semblant que si qui la manifesta és una dona, per part del professional o la professional de la medicina, aquesta simptomatologia té tendència a associar-se amb qüestions relacionades amb l’estrès, la salut emocional o la salut mental. I per tant, la proposta que es fa de tractament o de tractament de la simptomatologia té més a veure amb ansiolítics, amb tranquil·litzants, mentre que per la mateixa simptomatologia, que pot ser un dolor, per exemple, en el cas dels homes, la resposta és, en més casos, una resposta de ‘farem proves perquè buscarem una cosa física’. Aquí hi ha tot un estereotip. Aquí, la que hem seguit més de prop és la doctora Carme Valls, que porta molts anys parlant dels biaixos de gènere en la medicina i explicant, per exemple, que les medicines es testen sobretot amb homes i aleshores els efectes secundaris en les dones són diferents però són més desconeguts. Estem progressant molt, però era interessant posar-ho de manifest.
Després d’acabar el llibre, un dia escoltava un podcast molt interessant, molt ben fet, en què una dona explicava que havia tingut un problema de salut molt greu i que se li havia complicat d’una determinada manera i que ella havia anat a explicar al centre mèdic això que li estava passant diverses vegades. No li feien massa cas, li deien que s’esperés perquè potser tenia a veure amb el tractament. I un dia va obrir el seu expedient i va veure que una de les coses que havia posat el metge o la metge, no sé si era un home o una dona, en l’expedient era ‘ansiosita’, que com a paraula ho trobo bastant terrible. És a dir, sí, segurament aquesta dona tenia ansietat, s’estava trobant malament, estava anant una vegada i una altra al centre mèdic i no rebia la resposta que li calia. I el que era encara més interessant en aquesta entrevista, era que ella tenia un amic que estava patint una situació molt semblant i que va arribar al diagnòstic molt abans que ella. Molt abans. I això, en principi, haurem de mirar formes de revertir-ho.
Té a veure amb l’escolta, no?
Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home.
I amb l’entorn d’aquesta persona que va al metge? No és només la malaltia que un pateix, sinó l’entorn social que està, o familiarment, o a la feina.
Suposo que pot tenir a veure amb la possibilitat que té aquesta dona de reivindicar, més o menys, com hagi estat educada o quin sigui el seu rol en altres entorns. Segurament li fa més o menys fàcil exigir, per exemple. Que és una cosa que ens costa molt a les dones, no? Exigir. ‘No, és que no me n’aniré. Vull un diagnòstic o vull que em facin unes proves’. Això s’ha de mirar cas per cas, també.
«Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home» | Pol Rius
El llibre l’has escrit amb l’Estrella Montolio i amb l’Elisa Rosado. Com ha estat treballar a sis mans?
Ha estat un plaer. Ha estat un luxe. Vaig tenir molt clar, quan em van encarregar el llibre, que preferia fer-lo amb elles. Per què? Perquè, de fet, aquest treball a sis mans ve de molt més lluny que l’encàrrec del llibre. Amb l’Estrella Montolio fa molts anys que fem formacions en perspectiva de gènere a diferents institucions, organismes, empreses. I amb ella és amb qui jo he construït tota la reflexió que tinc al voltant d’aquests temes, de la comunicació en perspectiva de gènere. Amb l’Elisa ens coneixem, som col·legues des de fa menys anys, i també n’hem parlat molt d’aquestes qüestions. I jo, quan escoltava l’Elisa parlar sobre aquests temes, pensava que la seva perspectiva podia enriquir el que volíem dir.
Per tant, els vaig proposar que participessin, em van dir que sí de seguida, jo em vaig encarregar de fer l’índex, una mica proposar quins temes podien tractar i de distribuir-los. Després, ens hem llegit i ens hem fet aportacions les unes a les altres, però tenim una excel·lent relació personal, que també és una qüestió que vull dir explícitament, perquè també hi ha l’estereotip que les dones entre nosaltres som molt competitives i ens fem la guitza. Ha estat un plaer treballar amb elles i el llibre ha quedat molt més ric que si l’hagués fet jo sola.
La col·laboració i la confiança són claus per arribar a escriure llibres com ‘’Qui parla i qui calla’.
I tant, jo diria que sí. Per mi sempre és molt més ric que hi hagi visions diverses i que hi hagi idees que surten de caps diferents.
Amb l’inici de l’estiu arriben també les vacances i sembla que el temps s’atura i tot esdevé més relaxat. Aquest és un bon moment per compartir més experiències en família i construir espais de relació, socialització i aprenentatge.
Qualsevol moment pot ser bo per jugar, per exemple fent una escapada al bosc, on troben obstacles per esquivar, terrenys irregulars, pendents, etc., o bé dins mateix de casa. Podem acompanyar-los en el joc adaptant el mobiliari perquè els nens puguin pujar, baixar, saltar o passar-hi per sota.
Una altra activitat que podem fer és encomanar-los petites tasques a casa. A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions. Podem donar-los les agulles d’estendre, portar o treure un plat de taula, guardar roba al calaix, posar la roba bruta al cubell, recollir les joguines, ajudar a parar o desparar taula o regar una planta.
A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions
Al final, l’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat amb ells, que pot ser tan senzill com asseure-us i cantar una cançó o mirar un conte. Abans d’anar a dormir, per exemple, pot ser un molt bon moment per compartir la lectura d’un llibre o per explicar una història. Es tracta d’una bona manera d’incrementar el seu vocabulari i estimular la seva imaginació.
Un altre punt important que es pot remarcar durant la temporada estival és la desconnexió de les pantalles, que ens pot ajudar a enfortir les relacions. És crucial que l’infant sàpiga que hi som presents, que no hi ha altres factors o tasques que ens distreguin.
I en acabar l’estiu, una bona idea pot ser fer plegats un àlbum amb tots els moments en família de les vacances recopilats. Així, l’infant desenvolupa la seva memòria i es creen emocions positives que recordarà tota la vida.
El joc és l’activitat més essencial pel desenvolupament dels infants. A través del joc té lloc la relació entre els coneixements adquirits i els nous, s’afavoreix el desenvolupament cognitiu, social i emocional, a més de formar-se, a la vegada, altres processos d’aprenentatge. Gràcies al joc les criatures també desenvolupen la seva imaginació i la seva capacitat creativa, resolen conflictes, experimenten i aprenen sobre allò que els envolta.
L’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat
De totes maneres, no és imprescindible que omplim tot el temps amb activitats i propostes, als nens i a les nenes no els hi cal tenir tot el temps organitzat. Ben al contrari, també és necessari l’avorriment. Quan un infant no sap què fer és quan apareix la creativitat i la imaginació. Aquests moments de pausa són els que li permetran créixer emocionalment. El que passa és que com que vivim en una societat accelerada, en què tot va molt de pressa, ens pot costar adonar-nos d’aquest fet.
Per acabar, cal remarcar que durant l’estiu els infants també necessiten mantenir les rutines, com per exemple les del son o dels àpats.Les rutines els hi donen seguretat i, tot i que en temps de vacances les podem flexibilitzar una mica, no hem d’oblidar que aquestes són necessàries perquè puguin establir un ordre i una predicció de les coses.
En definitiva, les vacances són un temps valuosíssim per compartir experiències i per construir espais de joc, de relació, de socialització, i també d’aprenentatge. Així es crearan moments únics i irrepetibles.
Un grup d’estudiantes de la Universitat Autònoma de Barcelona, descontentes i indignades amb la gestió que el rectorat està fent dels casos d’abusos, ha decidit crear una adreça de correu electrònic per rebre denúncies. El correu, segons les alumnes, serveix per atendre dubtes, preguntes o compartir el què les afectades o els testimonis dels fets vulguin explicar. I, alhora, “actua com a xarxa de suport a les víctimes”.
Segons la Rita (nom fictici per a preservar la seva identitat), una de les membres que gestiona l’adreça de correu metoouab2023@gmail.com,”en menys de cinc mesos ens han arribat 25 noms de professors assetjadors, que és un número molt i molt alt”. Explica que reben queixes de tota mena: des d’aquelles que fan referència a assetjament sexual (comentaris personals, en referència al físic, invitacions fora de l’horari de feina, insinuacions, etc.) fins a comportaments que tenen a veure amb l‘abús laboral, com demanar fer tasques que, en realitat, corresponen al director de tesis, amenaces amb la rescissió del contracte si no es fa algun tipus de treball que no correspon, vexacions, crits i, fins i tot, en algun cas, insults.
“Vam veure – explica la Rita- que les víctimes ens escrivien al Twitter, i, per tal de gestionar aquestes denúncies d’una manera més endreçada i eficient, vam decidir crear el correu entre estudiants de grau, doctorandes i gent que ja ha acabat el seu període a la universitat”. Actuen com a “xarxa de suport de les víctimes” i, molts cops, “connectant afectades pel mateix professor”. Les ajuden a saber com actuar, a parlar si ho necessiten i a ser conscients que, “si en algun moment ho necessiten, les acompanyarem en el procés”.
Com exemples, i amb el consentiment previ, i sota el compromís de mantenir el seu anonimat, recollim aquí alguns testimonis de víctimes que han escrit al correu metoouab2023@gmail.com:
“Agafa números de telèfon de l’expedient acadèmic i envia Whatsapps a alumnes (totes dones). S’excusa dient que és per casos d’emergència o per qüestions relacionades amb la seva feina fora de la universitat”.
“Hem presenciat moltes situacions: Tracte dèspota amb els seus treballadors, en especial amb els seus doctorands i les seves secretàries. Havies de tenir disponibilitat absoluta, de dilluns a diumenge, 24 h al dia. Fa anar a reunions fora de jornada, fer-li fer feines personals no relacionades amb la feina, treballar inclús de baixa”.
“Denunciem relacions sexoafectives amb diferents alumnes del màster, demanant silenci des del victimisme utilitzant el seu rol com a professor”.
“De vegades es barregen els abusos de poder amb l’assetjament sexual: Abús de poder, maltractament laboral, i acabava embolicat sempre amb les seves becàries pre/postdoctorals”.
“Hem vist casos d’assetjament sexual durant anys a diferents noies que han passat pel grup. Aprofitava les sortides fora”.
Tant la Rita com les companyes amb les qui gestiona el correu expliquen que aquests testimonis són “els més representatius”, i que “molts cops les accions es repeteixen, cosa que evidencia molt bé el patró de les universitats”. En tot moment, les víctimes demanen anonimat, ja que, com bé assenyala la Rita, totes es veuen amenaçades pel mateix factor: la por.
“Hi ha por de ser identificades pel seu agressor i que els hi faci la vida impossible, sobretot en aquests casos de les doctorandes, perquè depenen absolutament del seu director de tesi”, comenta la Rita. “Si el seu director de tesi les abandona, que amb el cas del professor Ángel Gallego ha passat, es queden sense feina”, prossegueix.
Totes les queixes que han rebut són de noies. “Sobretot ens han arribat – informa la Rita- casos de doctorandes, i gairebé totes ens expliquen casos d’assetjament i abús de poder per part del professor que era el seu director de tesi”. Atribueix aquest fet a la situació “d’extrema vulnerabilitat” que viuen els doctorands dins el sistema universitari. “Al final, es crea una situació de molta jerarquia en la qual, si el director de tesi les abandona, es queden sense feina”.
Malauradament, és habitual que arribin denúncies d’aquest tipus al correu: “La direcció deficient de la tesi (falta de reunions i de correccions i no ajudar ni fer cas), negligències morals i irregularitats en el transcurs de la tesi i abusos de poder que atempten contra la carrera investigadora d’una principiant. Assetjament sexual a estudiants de grau i de doctorat. Du a terme un patró que es repeteix des de fa uns set anys. Cinc doctorands que treballaven amb un mateix professor han deixat la tesi i tres doctorandes han canviat de director per a poder continuar la seva recerca”
El grup d’alumnes es coordinen amb els sindicats i diferents organitzacions de la UAB per tal d’ajudar les víctimes a denunciar, però, reconeixen, la majoria dels casos no es denuncien. “Principalment – diuen– fem de bústia i acompanyem a les víctimes perquè la institució no ho fa”. Afegeixen que, per molt que de portes enfora la universitat insisteixi que sí ha protegit a les víctimes, “no hi ha hagut mesures cautelars, atenció psicològica ni assessorament legal”. A més, expliquen que aquelles companyes que havien denunciat “han estat enviant e-mails per conèixer l’estat dels seus procediments i han estat ignorades, en el més d’un any que ha durat la investigació”.
“Han estat només tres cops en què la universitat ha informat una mica de l’estat del procés: quan els hem donat un ultimàtum que sinó aniríem a la premsa”. Manifesten que la resta del temps han ignorat completament les afectades, i mentrestant elles s’han trobat a la facultat amb el seu agressor, que és molt greu.
Ràbia i impotència
Un sentiment compartit de les víctimes és la ràbia, “sobretot arran de tots els casos que s’han fet públics”, diu la Rita. “S’adonen que denunciar no és fàcil, que això és una cosa que sabem totes, però quan veuen que amb un cas semblant al seu costat la resposta institucional sempre és la d’intentar minimitzar-ho tot, ara també hi ha ràbia”.
El grup que gestiona metoouab2023@gmail.com es molt crític amb la UAB: “A més de tenir un protocol lent i poc efectiu, la Universitat normalment està més preocupada que l’agressor -que acostuma a ser una persona amb bona posició acadèmica que aporta molts diners a la institució- no els denunciï, que no de protegir la víctima”. La Rita reconeix que “és molt greu dir això, però és la veritat: busquen quedar bé, tapar l’escàndol i prou”. I ens mostra diferents captures de pantalla de correus de víctimes al rectorat per a conèixer els seus casos i que no obtenen resposta -una resposta que molts cops és el mateix comunicat que s’havia difós arreu- fins que “se’ls avisa que sinó aniran a explicar-ho als mitjans”. “Han intentat tapar l’escàndol fins que s’ha tornat mediàtic, i això demostra que no els importen les víctimes”, prossegueix.
Alguns dels missatges intercanviats etre alumnes i universitat.Alguns dels missatges intercanviats entre alumnes i universitat.
Com a portaveu de les víctimes, la Rita insisteix en que “no hi ha mesures preventives, ni tampoc reparadores”. Posa l’exemple de les víctimes d’Ángel Gallego: “Els van prometre unes mesures reparadores i mai no han arribat”. Alhora, manifesta que cal “crear una xarxa per part de totes les entitats de la universitat que faciliti a les víctimes el tràngol de denunciar, perquè ara per ara es troben soles”.
Al març -i al crit de “professor agressor, rectorat encobridor” i després d’una pancarta amb el lema “Contra tota agressió, lluita i organització”- centenars d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona es manifestaven contra la gestió del Rectorat en els casos d’assetjament sexual descoberts feia pocs dies.
La versió de la universitat
Esther Zapater, secretaria general i responsable política de les polítiques d’igualtat i inclusió de la UAB, assegura que, des del seu equip rectoral, apliquen des de fa temps una “política de tolerància zero que ajuda a crear una xarxa de prevenció i consciència i, en conseqüència, els casos han començat a aflorar”. Manifesta també que la creació de xarxes de prevenció i la voluntat política hi és en el seu equip rectoral, i que “hem estat la primera Universitat que ha actuat de manera contundent, i per això el ressò mediàtic ha estat centrat en nosaltres”. Per això, des de l’Autònoma fan una valoració positiva, tot i que estan “iniciant una nova etapa, que significa que hi ha moltes coses a fer i es va aprenent de les circumstàncies”.
La manca de confiança en el protocol – s’excusa Zapater- es pot deure a una falta de coneixença d’aquest per part de la comunitat, ja que “en aquest hi ha previstes tant mesures de prevenció i sensibilització com de reparació i sanció”. Alhora, però, reconeix què el protocol està “emmarcat dins de tot el context legislatiu, que excedeix les competències de la universitat, i ens obliga que hàgim de tractar els casos de determinada manera i seguint uns tempos, cosa que fa que possiblement les víctimes tinguin una percepció què són processos lents i garantistes”.
Zapater recorda que el protocol té naturalesa d’expedient informatiu i no disciplinari, per tant, creu que està, generalment, “malentès”. I esmenta que s’han aplicat mesures cautelars quan ha estat necessari, però “no tot el que ha succeït és el que ha transcendit, per no afectar el procediment judicial”.
La Universitat Autònoma de Barcelona va afegir unes millores al seu protocol el desembre del 2022 que, segons un comunicat emès per la mateixa institució “agilitzin el procés per aplicar-lo tot canviant el procediment per iniciar les actuacions”. També es va modificar la composició de la comissió tècnica assessora, i va actualitzar i afegir conceptes com les definicions d’assetjament o en els àmbits de violència masclista, entre altres mesures.
En els dos darrers anys (2021-2022), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha sancionat a quatre professors per comportaments provats d’assetjament sexual cap a dones de la comunitat universitària, o per discriminació per raó de sexe. Les denúncies s’han vehiculat a través de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, que ha rebut vuit sol·licituds d’activació del Protocol que la universitat va aprovar el 2016 per a prevenir i actuar contra l’assetjament sexual, l’assetjament per raó de sexe, l’orientació sexual, la identitat o expressió de gènere i la violència masclista.
Els últims casos són el d’un catedràtic de Física que ha estat apartat per assetjament sexual a una doctoranda a la UAB, i està a l’espera que sigui ferma una sentència d’un any i mig de presó. També han transcendit el cas d’un professor de llengua inhabilitat durant catorze mesos per assetjament laboral i abús de poder, i el d’un professor de veterinària acusat d’assetjament i vexacions. Fins ara s’han denunciat sis casos d’abús de poder a la mateixa institució. La via de la denúncia és només el final de l’embut, i molts dels abusos que es donen no s’arriben a denunciar.
Article sisè. Número segon: Als homosexuals [sic], rufians i proxenetes, als captaires professionals i als quals visquin de la mendicitat aliena, explotin menors d’edat, malalts o lesionats, se’ls aplicaran perquè les compleixin totes successivament, les mesures següents:
a) Internat en un establiment de treball o colònia agrícola. Els homosexuals [sic] sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i, en tot cas, amb absoluta separació dels altres.
b) Prohibició de residir en determinat lloc o territori i obligació de declarar el seu domicili.
c) Submissió a la vigilància dels delegats.
El 15 de juliol de 1954, es va modificar “la Gandula”, coneguda de manera oficial com a Llei de “Vagos y Maleantes”. Aquesta normativa franquista vigent des del 1933, es va modelar per a poder reprimir de manera explícita al col·lectiu LGBTI. Si bé els avanços des d’aquell moment són crucials, alguns “detalls” com la prohibició de les anomenades “teràpies de conversió” no han arribat fins pràcticament enguany.
Llei trans, despatologització del col·lectiu
La Llei Trans, aprovada enguany, suposa un gran pas en la despatologització de les persones trans: s’elimina la hormonació obligatòria i els diagnòstics psiquiàtrics per a l’autodeterminació de gènere, a més de rebaixar l’edat i poder fer-ho amb 16 anys. Els menors d’entre 14 i 16 anys podran exercir aquest dret acompanyats pels seus pares o tutors legals, i els compresos entre els 12 i 14 amb autorització judicial.
Un gran pas en la despatologització de les persones trans
Respecte a les persones intersexuals, aquesta normativa els brinda visibilitat i protecció, ja que queda prohibida la modificació genital que, en el cas dels menors d’entre 12 i 16 anys, només es permetrà si la persona ho sol·licita i es constata que té capacitat per a prendre aquesta decisió. S’acaba així amb la normalització d’intervencions mèdiques en persones amb variacions de les característiques sexuals sent menors i sense tenir en compte la seva opinió una vegada ja tenint consciència i maduresa. Suposa un abans i un després en la despatologització de les persones intersexuals.
També arriba amb aquesta normativa la prohibició de les “teràpies de conversió”, i les mares lesbianes i bisexuals podran inscriure als seus fills sense l’obligació d’estar casades, a més de tenir garantit l’accés a tècniques de reproducció assistida. Perquè les institucions estiguin preparades per a tots aquests canvis, es promouen programes d’educació sexual i reproductiva, amb especial èmfasi a la inclusió en totes les etapes educatives de la diversitat sexual i de gènere. Professorat i personal sanitari seran primordials en la sensibilització amb el tema, a més de que s’inclouran accions positives per al col·lectiu també en l’àmbit laboral.
L’assumpció de drets des de la democràcia
Amnistia Internacional manifesta que la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGBTI, coneguda com la Llei Trans, al costat de lleis LGBTI autonòmiques, han fet possible que Espanya estigui posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI, segons dades d’ ILGA-Europa. Cal recordar que la democràcia espanyola és recent, i que fins a 1978 la “caça” de l’homosexual era més norma que excepció, ja que ser-ho era delicte.
Espanya està posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI
No seria fins el 1995 que l’anomenada Llei de Perillositat Social ―herència de la Llei de “Vagos y Maleantes”― no es derogaria del tot, donant pas a un avanç crucial per als drets LGBTI a les portes del s.XXI. Tan sols una dècada després, en 2005, arriba l’aprovació del matrimoni homosexual sota el govern de Zapatero i amb el gran impuls del polític Pedro Zerolo. En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits, canvis que van de la mà amb els canvis socials respecte al col·lectiu.
En 2007, començaria a prendre forma la inclusió legislativa per a les persones trans, ja que s’aprovaria una normativa que permet el canvi de casella de sexe legal en el Registre Civil. Això sí, la patologització trans s’entreveu en aquesta llei, ja que per a això es requeria un diagnòstic de disfòria de gènere i portar dos anys en hormonació.
En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits
Pedro Zerolo va morir el 2015, però la seva figura en els drets del col·lectiu a Espanya es veuria homenatjada en la “llei Zerolo” del 2022 que busca la fi de la discriminació, una regulació que al costat de la Llei Estatal LGBTI el mateix mes estableix un esquema unitari dels drets del col·lectiu, a més de puntualitzar nous elements específics per a les persones trans.
La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i més (FELGTBI+) constata en l’enquesta “Estat LGTBI+ 2023” que entre 283.000 i 325.000 persones LGBTI+ han estat víctimes d’agressions per motiu de la seva orientació o identitat sexual en els últims cinc anys. Aquestes xifres arriben en un clima de polarització per on d’una banda, l’aprovació de la Llei Trans es converteix en capdavantera per a moltes persones ―sobretot les trans―, i per un altre, l’extrema dreta promou la prohibició de banderes LGBT en edificis públics. Avenç i retrocés caminen en paral·lel.
Laura Baena ha participat recentment, juntament amb Laura Rojas-Marcos, en una conferència organitzada per EduCaixa a Madrid sota el títol ‘Escola i família: educar junts en positiu’. El tema sobre la taula era el desenvolupament d’una educació emocional sana. Hem volgut parlar amb Baena sobre els vímets per a construir aquesta educació emocional en el binomi col·legi-família que, encara que en la majoria de les ocasions funciona bé, també té tibantors que cal llimar.
En la jornada en EduCaixa, has compartit espai amb Laura Rojas-Marcos per parlar de la col·laboració col·legi-família per a desenvolupar una educació emocional sana. Quins són els fonaments d’aquesta educació?
Crec fermament en l’equip que hem de fer escoles i famílies perquè és clau per a una bona educació dels nostres fills i filles, que són el futur. Els nens i les nenes, com diu la meva companya i educadora Sonia López, han de ser testimonis de la bona entesa entre professors i famílies, i això no sempre és així. Per a mi, hi ha claus fonamentals, com obrir espais de diàleg, activar l’empatia i facilitar la comunicació. La meva companya de conversa Laura Rojas-Marcos va parlar d’una cosa molt interessant: la relació dret/deure. Crec que a vegades les famílies ens centrem en “tenim dret a saber, al fet que ens tinguin en compte”, però també hem d’activar el deure perquè conreem relacions sanes. I d’altra banda, crec que les escoles han de fer un esforç de ser conscients de la realitat de les famílies, obrir nous canals de comunicació, ser més flexibles en horaris i mostrar l’escola com un espai obert a les mares i pares. To això, amb la finalitat que hi hagi una confiança interpersonal, una corresponsabilitat entre els dos agents, que al final serà clarament per millorar la relació i l’educació dels i les alumnes.
Com haurien de treballar docents i famílies per poder realitzar aquesta educació emocional sana?
Amb una major escolta activa i millorant la manera en la qual ens acostem l’un a l’altre. Crec que moltes vegades ho fem des de la crítica en negatiu, enfrontant-nos, quan realment si ens parem a parlar, des de l’empatia de conèixer la realitat de l’altre, aconseguim una comunicació molt més compassiva i col·laborativa, que crec que falta entre escoles i famílies. En la xerrada en Caixaforum, una de les Malesmares allí presents va dir: “No ens enfoquem tant en el que hem de fer nosaltres sinó a comptar amb els nens i les nenes”. Queda molt per treballar una educació emocional, on el nen i la nena se sentin escoltats i valorats, on treballem no sols una educació emocional general, sinó personalitzada. Però per a aquesta educació emocional sana, en valors que volem tant educadors com mares, són necessaris més recursos, ràtios més baixes i un canvi en el model educatiu que no s’està donant. Sempre parlo pensant en l’educació pública. Sé que hi ha projectes de col·legis que inclouen metodologies noves, més basades en el talent, les emocions, l’emprenedoria… però això ha d’arribar a l’educació pública.
La relació entre la vida i la feina no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte
Com creus que afecten les dificultats de la conciliació família-feina en aquesta educació emocional sana? Penso en jornades maratonianes de feina, d’extraescolars, etc.
Afecten moltíssim en tots els aspectes que estem parlant. D’una banda, en la relació famílies – escoles. Els educadors es queixen i es frustren de fer activitats en les quals les famílies no participen, moltes vegades posen el dit acusador de: “A les famílies no els importa”, sense pensar en el que et deia: la seva realitat. Aquesta mare pot participar en una activitat del col·legi? No vol o no pot? Siguem conscients que el sistema, les estructures i el model laboral dona l’esquena a la maternitat, a la criança, a l’educació i fa impossible tenir un paper actiu, participatiu en la vida del col·legi. Aquestes jornades maratonianes no et deixen temps per a l’associacionisme, estem sobrevivint, no conciliant i, a més, això perjudica l’educació emocional que ens agradaria fomentar a casa i no podem. Ens han enganyat amb això del “temps de qualitat”, els nens i les nenes necessiten temps, temps que no tenim. Perquè això funcioni i puguem fer equip s’ha de corresponsabilitzar tota la societat. La falta de temps ens porta a una societat sense futur i a molta culpa, frustració a les mares, que som les principals responsables de la cura, la criança i l’educació. Set de cada 10 dones se senten soles davant la criança dels seus fills i filles, segons el nostre estudi “Les Invisibles”. La relació entre la vida i la vida no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte. Després ens tirem les mans al cap en veure les dades de la natalitat a Espanya. On estan les polítiques de família, conciliació i natalitat?
Com apuntaves, quan parlem de famílies, en realitat, volem dir mares. Per què els homes no es corresponsabilitzen de l’educació de les seves filles i fills? Quins efectes té en l’educació emocional de nenes, nens i adolescents que els seus pares no es responsabilitzin prou, almenys, a vegades?
La corresponsabilitat no existeix a Espanya. I hi ha molta confusió, seguim ancorats en el “ell m’ajuda”, “comparteix tasques en la llar, recull als nens/as del col·le, va a la compra”… No, això no és corresponsabilitat. I molts no arriben ni a això. Corresponsabilitat és compartir també les tasques invisibles, la planificació de les vacunes i extraescolars, l’organització de les vacances, la gestió del dia a dia, la càrrega mental, els grups del WhatsApp del col·le, les festes infantils, les disfresses i la cura quan el nen o la nena es posa malalt. Quan un fill emmalalteix, només un 8% dels homes interromp la seva jornada laboral. Aquesta dada, per donar una, ens reflecteix el panorama que vivim. Som nosaltres, les dones, les mares, les que, esgotades, suportem la cura i les feines de casa, però és que a més gestionem emocionalment tot el que passa a casa i ens encarreguem d’acompanyar els nostres fills i filles en el dia a dia a nivell emocionis. Això provoca un cost en les dones altíssim.
Jo recordo un dia que una Malamare em va dir: “Li he dit a la meva parella (que era home) que la seva falta de corresponsabilitat afecta la meva salut mental” perquè no hi havia manera que prengués consciència. Les dones hem de delegar més, exigir la seva quota de responsabilitat i ells han de renunciar als privilegis i exercir de pares, cuidadors i educadors per responsabilitat, per dret, per gaudi i no per obligació. Fa poc vaig fer una xerrada en classe de la meva segona filla (8 anys) i a la pregunta: “Qui fa les coses a casa?”. La majoria (menys 2, una d’elles la meva filla) van dir: la mamà. Estem molt lluny. Per a mi, és clau que els nens i les nenes tinguin de referents els seus dos progenitors, si els tenen i es responsabilitzen, clar. Però més enllà d’això, és que és un tema de justícia social i igualtat. No és només per la seva educació sinó per nosaltres, per la salut mental de les dones. Per educar bé, cal estar bé. Hem de compartir, hem de sentir-nos menys soles, hem de tenir temps propi i autocuidar-nos. Cal fer més tribu.
Allargar els horaris escolars és un pegat. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem
Un punt habitual de fricció entre escoles i famílies té a veure amb els horaris escolars. Què et sembla aquest debat? On estaria, almenys en part, la solució?
L’enfocament des de les institucions d’aquest tema és erroni. Es planteja allargar els horaris escolars com a solució i no ho és. Allargar els horaris escolars és un pegat, un pegat que ajudaria moltíssimes famílies que no poden seguir endavant, que han de pagar la cura, tirar d’àvies o renunciar a salari o a la seva feina per poder conciliar. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem. Perquè són els horaris laborals els que haurien d’adaptar-se als escolars. El model laboral així no funciona. No es tracta d’obrir els col·legis tot el dia per mantenir el sistema productiu i que les mares puguin treballar jornades infinites, arribant exhaustes a passar a buscar els nens. La gran renúncia de les mares no es frena amb això.
Dit això, sí que crec que els col·legis han de plantejar opcions per a famílies en situacions especials, per a dies no lectius, per a vacances. Però urgeix revisar el model de jornades inflexibles que tenim a Espanya i donar el valor que es mereixen les cures i la maternitat. Cal reconèixer-la socialment i abordar la conciliació des de totes les perspectives, impulsant un Pla Nacional per la conciliació, com exigim des de l’Associació Jo no renuncio. Avui dia conciliar és un privilegi pagat, més encara quan arriba l’estiu i la “conciliació” de nou salta per l’aire, amb campaments prohibitius per a moltes famílies, sense places públiques, fent malabars, agafant permisos sense sous o renunciant, sempre renunciant, nosaltres.
