No existeix un únic perfil suïcida, sinó que hi ha contextos diversos que mereixen respostes diferents, però sí es poden detectar canvis de comportament que poden donar el toc d’alerta, com l’aïllament social o la pèrdua d’interès d’activitats que abans agradaven. Això és el que opinen algunes de les persones especialistes procedents del món de l’educació, la psicologia i la sociologia a qui hem consultat.
Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista, i té una dilatada experiència professional en el món dels adolescents i els joves i les seves dificultats socials. Considera que confiar-ho tot en la posada en marxa de protocols als centres educatius és insuficient, ja que s’ha de tenir en compte la capacitat i el temps que el professorat pot dedicar a aquestes qüestions: “Si el protocol no serveix per intentar alertar, no serveix”.
Funes remarca que el suïcidi juvenil ja era una qüestió molt greu abans de la pandèmia de la covid, i és que l’any 2020 va ser la primera causa de mort entre les persones de 15 a 44 anys. Tot i això, es disparen les alarmes quan es coneixen noves víctimes i noves xifres.
“Les raons per les quals una persona adolescent pot acabar decidint fer aquest pas, poden ser múltiples. Desconec els motius de les noies de Sallent, però algunes joves decideixen plegar perquè no arriben al nivell d’èxit que els adults estan exigint; altres perquè tenen unes vides insuportables; o perquè no li troben massa sentit a la vida; o perquè tenen una vivència de dir ‘no li importo a ningú i si desaparec no li importarà a ningú’”, explica l’expert.
Funes advoca per observar la vida en general, la persona i l’entorn, i no “simplificar” amb la possibilitat que tingui un problema de salut mental. Sense restar importància a aquest element, defensa que cal apropar-se al context i al llenguatge dels joves: “Si no tens idea de l’univers digital en què es relacionen els adolescents, se t’escaparà una part important”.
“Veritablement, a l’escola facilitem tutors, psicòlegs i professionals que miren les vides adolescents per descobrir que poden acabar malament? Són vides complicades, necessitem que els adults mirin els adolescents. Cal observar, escoltar, i no mirar un a un, si no mirar tot el grup”, remarca. I afegeix: “S’ha d’anar fora del despatx, perquè sinó sempre intentarem diagnosticar en comptes de descobrir l’origen del patiment i de les dificultats. La resposta no és el protocol, és tenir temps, ganes i encàrrec de mirar vides adolescents”.
Més personal format
La doctora Natàlia Calvo, adjunta de Psicologia Clínica del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i investigadora de CIBERSAM, emfatitza que l’adolescència és un període complex ple de canvis que, a vegades, poden produir alteracions que formen part del procés i, altres vegades, poden portar a determinades dificultats o trastorns.
Si bé no hi ha una única resposta que indiqui com es pot detectar el risc de voler acabar amb la pròpia vida, sí es poden detectar canvis. Aquest canvis poden estar relacionats, per exemple, amb dificultats per expressar o regular les emocions, o amb les xarxes socials i els models determinats que s’estableixen a l’hora de tenir determinats gustos i comportaments.
“És un període molt crític en què hi ha molta vulnerabilitat”, assegura Calvo. “Moltes vegades, estem demanant a la societat que detecti factors per als quals no està entrenada. A les escoles no estan formats per això majoritàriament, a les famílies el pare i la mare treballen per sostenir la casa… El moment que estem vivint és altament complex per als adolescents i el seu entorn; i des dels dispositius de salut mental, no hi ha prou personal, demanem que ens dotin de més persones formades i preparades per a l’abordatge d’aquestes dificultats”.
La doctora insisteix que “no es pot responsabilitzar determinats sectors”. “Les famílies es culpabilitzen, les escoles ho passen malament perquè no ho han pogut veure, perquè hi ha una part de l’adolescència que està encapsulada… Els diferents actors que actuem al voltant del subjecte hauríem d’estar més formats i disposar de més eines”.
Un cop identificades situacions que generen malestar o que poden ser susceptibles de tenir tendències suïcides, Calvo sosté que “s’haurien d’activar els protocols de salut mental, anar a pediatria i activar la xarxa comunitària. El problema és que la xarxa comunitària està desbordada. Cada vegada hi ha més demanda i hi ha pocs recursos. Moltes vegades no tenim especialistes, i les places de psicologia clínica no augmenten des de fa anys”.
Per a Calvo, la pandèmia ha permès visualitzar moltes dificultats de salut mental del jovent, però no hi ha prou serveis per abordar-los. “Els joves ho estan passant molt malament, i hem de donar una resposta. Davant els primers signes, cal actuar perquè no es converteixi en un trastorn molt sòlid”.
Tendència a l’aïllament
Anna Romeu, presidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, remarca que el primer pas és conèixer l’adolescent, siguin familiars propers o educadors, perquè moltes vegades la persona no verbalitza el seu patiment, però fa canvis que s’han d’observar. “Acostumen a ser canvis com tancar-se més en un mateix, perdre interès en coses que normalment interessaven, o deixar de banda amics i activitats”.
Els canvis d’actitud acostumen a ser bones “pistes”. Així, estar més irritable, enfadar-se més i estar més trist o desmotivat, poden ser característiques a tenir en compte, així com el comportament amb les pantalles. “Els joves viuen a Internet i, si tenen pensament de fer alguna cosa, moltes vegades ho busquen a Internet. Així, conèixer l’historial de navegació pot ajudar”.
Un altre factor que pot ser útil és preguntar a les amistats. “A l’adolescència, els iguals tenen un pes específic molt gran. Seria interessant tenir contacte amb amics, amb gent propera a l’adolescent, per preguntar si han observat alguna cosa o si l’adolescent els hi ha explicat, perquè si ho diuen a algú serà a amics propers”.
Un cop es detecta que una persona està en risc d’autolesionar-se, és important oferir l’ajuda adequada. “Normalment, quan una persona té idees de suïcidi, el que fa és tancar-se en ella mateixa, sigui adolescent o gran. És important oferir-li la mà, oferir-li algú que pugui escoltar, que no s’espanti davant el que l’adolescent està vivint o experimentant, sinó que pugui parlar amb algú obertament i que li pugui oferir una alternativa. Normalment, es fa amb un professional, però algú de confiança pot fer aquest paper”.
“Cal no jutjar-los, no espantar-se, no criticar-los, no intentar treure la idea del cap directament amb negacions o amb resistències, sinó acceptar que se sent així, i mirar d’esbrinar els motius pels quals té aquestes idees, si hi ha algun motiu, si alguna cosa li preocupa i, després d’oferir-li ajuda professional normalment, seguir amb l’acompanyament, no deixar-lo sol, no permetre que s’aïlli tant”, afegeix Romeu.
Facilitar eines de detecció
La presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, Clara Rubio, també és del parer que cal dotar els centres educatius de més persones especialitzades i formades, i que les famílies no tenen prou eines de detectar situacions tan complexes. “Pensem que el més rellevant és facilitar eines de detecció al personal docent i a les famílies, a través de formació i sensibilització”.
“El que és necessari, però, és assegurar que s’apliquen correctament els protocols existents en situacions de vulnerabilitat per tal de disminuir factors de risc que sabem empíricament que poden portar un jove a una situació de desesperança”, assevera.
Les limitacions de la prevenció
José R. Ubieto és psicoanalista i escriptor. Coincideix en la importància de tenir present la prevenció, però com que hi ha perfils molt diversos, les bones intencions tenen també les seves limitacions. Recorda que quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el suïcidi com un problema de salut pública l’any 2004, es van iniciar projectes com el Codi Risc Suïcidi (CRS) del Servei Català de la Salut el 2014.
“S’estableix el perfil de la personalitat suïcida i, ‘fixada’ la foto, es difon perquè tots siguem capaços de detectar el comportament del ‘suïcida sospitós’ i intervenir adequadament. Aquí radica un primer problema, ja que no existeix un únic perfil suïcida, i les motivacions i contextos són molt diversos”, explica Ubieto.
“Hem d’evitar també donar consistència a la categoria de ‘personalitat suïcida’, ja que pot animar a qui se senten atrets per temes mòrbids a reunir-se sota aquest tret identificatori. Aquesta és la paradoxa de la proliferació de pàgines web sobre el suïcidi que, si bé persegueixen prevenir-lo, poden funcionar com a font de contagi”, afegeix.
Fixar-se en l’entorn i no només en la persona pot ser una bona manera de fer prevenció. Així, defensa tenir en compte la família, considerar els antecedents, les conjuntures vitals i la manera de com relata la persona la seva situació. “Responsabilitzar-la del seu acte -que no vol dir culpar-lo ni reduir-lo a la condició de víctima passiva- és ajudar-la a respondre. Això li permetrà evitar identificar-se a l’objecte caigut o rebutjat per llançar-se al buit o desaparèixer de l’escena i del vincle a l’altre. Tornar-li, en definitiva, el desig de viure”, conclou.
Xarxes de suport
La sociòloga Glòria Garcia, del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, indica que “des de la sociologia sempre cal començar preguntant-se el més bàsic, per estrany que sembli: Com és que cal prevenir el suïcidi? Per què s’entén com una problemàtica que cal detectar i combatre? Per què hi ha alguns suïcidis que entenem (eutanàsia) i d’altres que de cap manera?”.
Els factors, insisteix Garcia, són diversos, com també ho són les seves interpretacions: des del context històric catòlic que jutja el suïcidi com un pecat, fins a una estructura demogràfica que col·loca els estrats infanto-juvenils en posició d’escassetat i, per tant, són un bé preuat, passant pel gran valor que se li dona a la vida i pel tabú de la mort i sobretot del suïcidi. “Segur que hi ha molts més elements; si més no, el suïcidi com a tal és un fenomen social i no pas un fet aïllat”.
“D’una banda, val a dir que el suïcidi és l’opció que algunes persones contemplen per alliberar un malestar extrem. En aquest sentit, els experts en la matèria distingirien entre els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb la vida d’un mateix i els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb el patiment extrem derivat de fets concrets. En aquest cas, es tractaria d’un immens crit d’ajuda al món i és aquí on hi ha marge per intervenir, almenys des de la intervenció social”.
Garcia relaciona aquest “crit d’ajuda” en el món adolescent amb la complexitat social que existeix, i cita identitats de gènere, diversitats estètiques, opcions polítiques i activistes, processos migratoris, models familiars i de parella…. “Són moltes opcions a les quals fer-hi front de manera individual.. és massa aclaparador! A més, el patiment en aquestes eleccions és difícil de detectar tant per a un mateix/a com per a l’entorn perquè són massa eixos!”.
La resposta, afirma la sociòloga, ha de ser compartida i corresponsabilitzada i, en aquest sentit, posa de manifest la rellevància de les cures per la xarxa de suport i de pertinença. “Sigui quin sigui o com sigui l’espai (virtual, presencial, formal, informal…) s’ha de facilitar que tothom trobi espais on se senti acollit, inclòs, reconegut, on poder expressar i aprendre a gestionar emocions... lluny de patologitzar el batibull intern!”.
“Necessitem xarxa. Necessitem tenir-nos. Necessitem ser mirats. Per mi és des d’aquí que hem de treballar, tant per incidir en el risc de suïcidi com en el malestar emocional que algunes vegades arriba al suïcidi”, tanca Garcia.
