Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • L’augment de l’esperança de vida també augmenta la necessitat de sang

    Unes 65.000 persones reben sang cada any a Catalunya, i tenen una mitjana d’edat de 73 anys, segons expliquen des del Banc de Sang i Teixits. Els majors de 70 anys representen, de fet, la meitat de tots els receptors, amb un 56,6%. L’altre grup d’edat més nombrós és el de majors de 80 anys, que són els 32% dels qui en reben. I el progressiu augment de l’esperança de vida fa preveure que en el futur, serà també la gent d’aquestes edats i les patologies cròniques lligades als anys les que més necessitaran donacions de sang.

    Aquest dimecres, 14 de juny, és el Dia Mundial del Donant de Sang, i a Barcelona s’instal·larà un punt de donació especial, des de les 9h fins a les 19h al Palau de la Generalitat. Qui hi vulgui participar cal que s’apunti al web www.donarsang.gencat.cat/gencat i reservi hora.

    Segons les dades extretes d’un estudi que s’ha fet públic ara, elaborat just abans de la pandèmia entre els 64 serveis de transfusió catalans, les persones majors de 70 anys són el grup majoritari de receptors de sang i el que més s’ha incrementat des del 2007, en concret, un 34%. La mitjana d’edat dels homes adults transfosos als hospitals catalans ha augmentat fins als 73 anys en la darrera dècada, quan havia estat de 69 quinze anys enrere. En el cas de les dones, arriba als 75 anys, quan abans era de 72. Això també  respon a una més llarga esperança de vida, i a que les persones ingressades que necessiten algun component sanguini, ja sigui hematies, plasma o plaquetes, són en l’actualitat, significativament més grans.

    Quantitat de sang transferida

    La demanda global de sang s’ha mantingut estable durant la darrera dècada, com ho demostren també les xifres de donants. Gairebé el 82% de la sang que es transfon actualment és d’unitats d’hematies, al voltant de 240.000 bosses, el 6,6% és de plasma, unes 27.000 unitats i l’11,7% és d’unitats de plaquetes, pels volts de 36.000. Aquesta darrera és la demanda que més ha augmentat en quinze anys per l’edat dels pacients i les afeccions cròniques. La mitjana d’unitats transfoses per pacient ha disminuït lleugerament en deu anys i és de 2,2 bosses.

    L’estalvi de sang aconseguit gràcies a les millores de les tècniques quirúrgiques i anestèsiques ha estat significativa en la darrera dècada, una tendència que ha anat acompanyada per l’increment dels usos més racionals de la sang i l’aparició de nous fàrmacs, causes que han jugat rolls alternatius a la transfusió. Tot i això, l’augment de l’esperança de vida ha fet que es mantingui la demanda amb noves necessitats associades a les patologies cròniques de l’edat: fan falta 1000 donacions diàries a Catalunya per cobrir tots els pacients que ho necessiten i que suposen un total de més de 300.000 transfusions l’any, entre hematies, plasma i plaquetes Una crida que és especialment necessària a les portes de l’estiu, quan els hàbits de les persones que donen canvien i l’estoc corre el perill de disminuir considerablement.

    El 14 de juny és el dia especial d’agraïment a totes les persones que han donat sang, plasma o plaquetes i que aquest 2022 han estat, 192.208. D’aquestes, 179.149 persones han donat sang, 11.826 han donat plasma i 1233, plaquetes, una tendència que s’ha estabilitzat en els darrers anys. Enguany i per quart any consecutiu, les  dones continuen sent les que més donació de sang fan. Dels 179.149 donants registrats l’any passat, 86.553 van ser homes i 92.596, dones.

    Menys donacions encara que abans de la pandèmia

    Durant el 2022, 23.514 persones  s’han estrenat com a donants de sang, una xifra que es va recuperant, però que es troba lluny dels números pre-pandèmia del 2019.  El grup de donants nous més nombrós és el de la franja d’edat més jove, d’entre els 18 i els 25 anys, que amb 9.438, concentra el 40% de tots els que han donat per primera vegada. Tot i això, cal augmentar especialment els donants nous joves, perquè són els que a la llarga, agafen el relleu dels qui es ‘jubilen’ o no poden continuar donant.

    Aquest any, un dels reptes engegat pel Banc de Sang és el d’arribar a les 50.000 donacions de plasma anuals el 2025. Amb l’objectiu de donar resposta a la necessitat creixent d’aquest component sanguini s’ha engegat el Repte Catalunya Plasma 2025.

    Segons dades de l’IDESCAT, l’augment de l’esperança de vida és molt significatiu. En els darrers quinze anys, el grup d’edat a partir dels 65 anys ha passat del 16,42% al 19,04%, la qual  cosa representa un increment del 16%. I això explica que la mitjana d’edat dels pacients hagi passat dels 71 als 73 anys en dotze anys. “Com més grans ens fem, més patologia crònica hi ha i més demanda de concentrats d’hematies i de plaquetes, especialment”, explica Joan Ramon Grífols, director assistencial del Banc de Sang i Teixits.  Però, per contra, hi ha hagut una reducció que va associada sobretot a “la millora de les tècniques quirúrgiques i anestèsiques, als programes que promouen un ús més òptim de la sang i a l’ús d’alternatives a la transfusió a través de nous fàrmacs”, puntualitza.

    En casos com algunes intervencions de maluc o de genoll, la transfusió s’ha arribat a disminuir en més d’un 70%. Per contra, els pacients amb patologia crònica com són els afectats per insuficiència cardíaca, per malalties pulmonars o per infarts, han precisat moltes  més bosses d’hematies que anys enrere, un 34% de més.

    Dimecres 14 en la campanya especial de donació que es farà durant tot el dia, de les 9h a les 19h al Palau de la Generalitat, està previst que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i d’altres consellers del Govern facin la seva particular donació de sang.

    A la tarda, se celebrarà l’acte institucional del Dia Mundial del Donant de Sang al Palau reial de Pedralbes, organitzat conjuntament amb la Federació Catalana de Donants de Sang de Catalunya, on s’homenatjarà una vintena de donants i entitats per la seva implicació amb la donació. Durant tota la setmana, els centres fixos i les campanyes de donació de sang, lluiran cartells i missatges d’agraïment amb motiu del 14 de juny.

  • Opinions d’experts: sobre el secret dels bons especialistes i la seva capacitat comunicativa

    Els experts són necessaris per al funcionament d’una societat complexa i el desenvolupament de les seves activitats i coneixements més sofisticats. Com més ampli i complex és un camp, com és el cas de la ciència i la tecnologia, més nivells d’especialització té. En medicina, per exemple, no es limita a un òrgan, com l’ull o el cor, i així hi ha oftalmòlegs especialistes a la còrnia i la retina, i cardiòlegs especialitzats en diverses tècniques diagnòstiques o terapèutiques. Els especialistes es comuniquen entre si mitjançant un argot que pot ser incomprensible pels altres. Tanmateix, és tan necessària l’existència d’experts com la «traducció» del seu argot al llenguatge corrent perquè el seu coneixement pugui beneficiar la societat de manera més completa.

    La transferència del coneixement consisteix precisament a fer accessible el coneixement expert a persones que no ho són, però volen o necessiten saber. Es realitza en diferents àmbits i en molts nivells, perquè no és un procés lineal sinó multidimensional i continu. A la recerca biomèdica, es distingeixen dues grans etapes o tipus de transferència: la T1, que va des de la recerca a l’aplicació clínica, i la T2, que aplica el coneixement clínic a la presa de decisions, en bona part pels no experts.

    El repte d’explicar una informació tècnica com la mèdica en llenguatge clar requereix dedicació per conèixer alguna cosa i per saber explicar-ho. I tots dos aspectes van units, com suggereix el conegut mètode d’estudi Feynman, que rep el nom del físic i el premi Nobel Richard Feynman. Aquest mètode segueix cinc passos de forma iterativa: estudiar el tema o concepte, explicar-ho amb la intenció que una altra persona ho entengui, identificar els punts febles o llacunes, tornar a estudiar-lo per tenir una visió més profunda, millorar l’explicació usant un llenguatge clar i exemples, i repetir aquests cinc passos fins a millorar l’explicació.

    Així doncs, els grans experts, els que coneixen profundament el seu camp, haurien de tenir també la capacitat de posar-se al cap de qui no sap i ser bons divulgadors. O, dit altrament, un expert no ho és completament si no és capaç d’explicar el que sap a la gent corrent. I per complir bé aquesta tasca, és probable que encara calgui una altra habilitat: saber més enllà i més ençà de la mateixa especialitat, baixant des de la branca de l’especialitat cap al tronc comú del coneixement. És a dir, per ser un expert que a més vol transmetre o divulgar-ne el coneixement, ve molt bé ser també un generalista competent.

    El metge Ciril Rozman, autor i director durant més quatre dècades del Farreras-Rozman, el tractat de medicina amb què han estudiat centenars de milers de metges a Espanya i Hispanoamèrica, és un exemple de metge competent com a especialista i com a generalista, a més de bon divulgador. “Sap quin és el secret?”, em va dir en una entrevista el 2009. “Saber poc de cada especialitat, però molt ben sabut. Saber molt bé els fonaments, no les minúcies. Jo sovint he discutit amb experts de moltes especialitats perquè tinc visió general, perquè l’home no és de cap especialitat mèdica”.

    Tot i això, les opinions dels experts no sempre estan alineades amb l’evidència i són encertades. No han de ser-ho quan opinen d’alguna cosa aliena al seu camp, però tampoc ho són necessàriament quan ho fan del que se suposa que saben. Els experts, com qualsevol persona, tenen valors i preferències que poden condicionar el seu judici, a banda de possibles conflictes d’interessos que el poden esbiaixar. A més, no tots els suposats experts ho són realment i no posen prou afany perquè se’ls entengui.

  • L’educació mediambiental a l’escola bressol, peça clau per construir una societat més sostenible

    La primera infància juga un paper clau en la formació dels més petits. És durant aquesta etapa quan es construeixen les bases de la personalitat, els valors i els hàbits. En conseqüència, aprofitar aquest període per sensibilitzar-los sobre la importància del medi ambient és imprescindible.

    ADVERTISEMENT

    En aquest context, l’escola bressol esdevé un entorn facilitador d’ocasions d’aprenentatge, possibilitats de joc, d’ambient i de relacions. Suposa una gran oportunitat per introduir l’educació mediambiental i transmetre valors que generin estima per la natura i tots els seus recursos, alguns d’ells escassos, i començar així a prendre consciència de la necessitat de cuidar el planeta i ser agents actius en la seva preservació.

    Així doncs, a l’escola s’han de promoure activitats que involucrin els infants en la descoberta del medi ambient, així  com cuidar l’hort i les plantes, fer passejades a l’entorn proper, visitar el camp, reutilitzar els sobrants d’aigua dels àpats i, en definitiva, tot allò que faci possible poder interactuar amb la natura. Propostes, totes elles, basades en què els infants descobreixin que la naturalesa està present tot l’any i en diferents situacions: des d’activitats quotidianes i de relació amb les famílies, a d’altres d’experimentació, llenguatge i descoberta de l’entorn.

    Com apropar la natura a l’infant

    ADVERTISEMENT

    És important fomentar la curiositat, la creativitat i la imaginació dels infants i aprofitar aquestes característiques per educar-los en el respecte a la protecció del planeta, tot implementant iniciatives com les següents:

    • Naturalitzar el jardí des de l’escola amb plantes, arbres i horts que contribueixin a apropar la natura als infants.
    • Promoure que l’infant respecti i estimi la natura amb bones pràctiques mediambientals, mitjançant accions com apagar els llums quan no siguin necessaris per aprofitar la il·luminació natural, recollir l’aigua de la pluja per a regar i utilitzar materials de joc més naturals, entre d’altres.
    • Despertar tots els sentits per mitjà dels elements vinculats a la natura i observar les seves qualitats i descobrir les diferents sensacions i experiències que aporten aquestes a través dels sentits: vista, oïda, olfacte, tacte i gust.
    • Proposar a l’infant activitats de manipulació amb elements de la natura perquè observi, explori, investigui i analitzi.
    • Instal·lar punts de compostatge o vermicompostatge a les escoles.
    • Implicar a les famílies en els valors de la natura. Les famílies tenen un paper molt important, per tant, des de l’escola se les ha d’implicar.
    • Donar a conèixer a l’infant el seu entorn natural i social.

    Totes aquestes accions permetran que puguin descobrir les meravelles de la natura alhora que aprenen a valorar-les i cuidar-les.

    ADVERTISEMENT

    Amb tot, l’educació mediambiental ha de ser una tasca continuada i col·laborativa entre l’equip educatiu, els infants i les famílies, per tenir un impacte efectiu en la protecció del nostre planeta. L’educació en la infància és una oportunitat per construir una societat més sostenible i respectuosa amb el món que ens envolta.

  • Un informe internacional demana límits ambientals més segurs i justos per a la Terra

    Segons un estudi sobre els límits ambientals de la Terra, els efectes del canvi climàtic ja han quedat patents en vastes zones del planeta, atès que molts punts d’inflexió ja s’han transgredit en aquesta era anomenada Antropocè.

    Es tracta de danys causats per l’escalfament global que condicionen la vida de poblacions a regions cada cop més àmplies de la superfície terrestre. Entre altres coses, el treball confirma que el món ha depassat el límit ‘segur i just’ per al clima, fixat en 1 °C per sobre dels nivells de temperatura preindustrials, i que desenes de milions de persones es veuen perjudicades actualment pel canvi climàtic.

    Contra la inequitat d’aquests estralls sostinguts en el temps i que no semblen revertir-se únicament a força de limitar l’increment de les temperatures globals a 1,5 ºC, s’ha elaborat aquest informe, anomenat Safe and just Earth system boundaries, on han participat més de 40 científics internacionals, entre ells, investigadors del Basque Centre for Climate Change (BC3).

    El document de l’ Earth Comission ( Comissió de la Terra ), que es publica a Nature , alerta sobre la insuficiència en l’establiment d’alguns objectius mundials i crida a gestionar tots els altres processos biofísics de la Terra que determinen les condicions bàsiques d’existència de els éssers humans i l’estabilitat dels ecosistemes.

    Segons aquesta comissió —reunida per la xarxa de científics de  Future Earth i eix de la Global Commons Alliance, els termes que, fent un pas més enllà de l’Acord de París, haurien de guiar les metes són els de seguretat i justícia, avaluades a partir de la premissa d’evitar danys significatius a les persones a tots els continents.

    «No podem tenir un planeta ‘segur’ en termes biofísics sense justícia: hi ha proves aclaparadores que un enfocament de justícia i equitat resulta essencial per a l’estabilitat planetària», afirma la professora Joyeeta Gupta, coautora i copresidenta de la Comissió de la Terra i catedràtica de Medi Ambient i Desenvolupament al Sud Global de la Universitat d’Amsterdam.

    Aquest informe crida a gestionar els processos biofísics de la Terra que determinen les condicions bàsiques d‟existència dels éssers humans i l’estabilitat dels ecosistemes

    “La justícia és una necessitat perquè la humanitat visqui dins dels límits planetaris. No és una opció política”, assenyala Gupta. Per això és important avaluar-la i quantificar-la per a les mateixes variables de control que regulen el suport vital i l’estabilitat de la Terra.

    Així, la Comissió de la Terra ha quantificat els límits segurs i justos del clima, la biodiversitat, l’aigua dolça i els diferents tipus de contaminació de l’aire, el terra i l’aigua; i la majoria s’han traspassat .

    “Els resultats són força preocupants: dins dels cinc àmbits analitzats, ja s’han transgredit diversos límits, a escala global i local. Això significa que, tret que es produeixi una transformació a temps, és molt probable que es faci inevitable creuar punts crítics de canvi irreversible (tipping points) i, en conseqüència, un impacte generalitzat en el benestar humà. Evitar aquest escenari és crucial”, assevera Johan Rockström, copresident de la Comissió, autor principal i director de l’Institut de Potsdam per a la Investigació de l’Impacte Climàtic.

    La interconnexió, a diferents escales

    “El sistema Terra és un conjunt interconnectat de processos biofísics que operen a través de regions i escales. Les interferències en una part del món poden tenir enormes repercussions en altres regions», en paraules de Wendy Broadgate, directora executiva de la Comissió de la Terra i Directora de Future Earth, Global Hub, a Suècia, que considera pertinent utilitzar els límits dels sistemes del nostre planeta com a punt d’entrada per a una “acció integral i transformadora”.

    Els límits segurs garanteixen unes condicions estables i resistents a la Terra , i utilitzen un funcionament del sistema terrestre similar al de l’Holocè interglacial com a punt de referència per a un planeta sa, segons exposen els comissionats. Una Terra estable i resistent està dominada per retroalimentacions equilibradores que fan front a les pertorbacions i les esmorteeixen.

    Els científics assenyalen que, per primera vegada, s’han mesurat el mateix conjunt de variables -aquelles que regulen el suport vital i l’estabilitat de la Terra- i que la meta d’evitar el dany significatiu a les poblacions humanes va ser el criteri utilitzat per a la dimensió de justícia, cosa que implica la definició de límits més estrictes.

    El límit de 1,5 ºC pot preservar el sistema terrestre, però impedir un increment de la temperatura global per sobre de 1 ºC és més just en termes de reducció de danys als éssers humans

    Per exemple, ja no es poden considerar tan sols ‘amenaces’ les activitats humanes que estan alterant els fluxos d’aigua, alliberant quantitats excessives de nutrients a les vies fluvials per l’ús de fertilitzants o estrenyent les àrees naturals.

    “El sistema Terra està en perill, ja que molts ‘elements crítics climàtics’ (tipping elements) estan a punt de travessar els llindars, on hi haurà un canvi que no serà reversible. A la literatura científica s’han identificat, per ara, 17 elements crítics climàtics, dels quals nou estan relacionats amb la criosfera. La criosfera en àrees d’alta muntanya d’Àsia està canviant ràpidament ia punt d’esdevenir un nou ‘element crític climàtic’, cosa que pot repercutir en la socioeconomia regional», per exemple, segons el professor Dahe Qin, copresident de la Comissió i director del Comitè Acadèmic de l’Acadèmia Xina de les Ciències.

    Els punts de no retorn

    Consultada per SINC, la professora Diana Liverman, de la Universitat d’Arizona i representant de la Comissió, declara que “tot i que diversos estudiosos han vinculat les qüestions de l’ estabilitat del sistema terrestre i la justícia, ja que estan connectades dins dels objectius de desenvolupament Sostenible (ODS), aquest document tracta de quantificar els límits per prevenir els riscos del sistema terrestre, de manera que també siguin justos en termes de reducció de danys als éssers humans”. Mentre que el límit d’1,5 ºC pot prevenir els punts d’inflexió del sistema terrestre, 1 ºC és més just en termes de reducció dels danys del canvi climàtic”, explica.

    Sobre quin tipus de danys estaríem a temps d’evitar, en coneixement d’aquests mesuraments, Liverman sosté que “establint límits científics i traduint-los en accions per part de governs, ciutats i empreses podem limitar el canvi del sistema terrestre i reduir els impactes injustos sobre els més vulnerables”.

    La investigadora recorda que “moltes de les comunitats més vulnerables viuen als països més pobres, al llarg de les costes, a les grans ciutats ia regions amb risc de sequera i onades de calor”. A més, es podrien limitar els danys derivats de l’ ús excessiu de l’aigua i la contaminació, i de la degradació dels serveis que presta la naturalesa establint objectius basats en la ciència.

    Des del BC3 es va analitzar quanta naturalesa cal preservar en espais modificats per l’home perquè els sistemes puguin seguir complint les seves funcions de sostenir la vida

    El temps apressa, però “som a temps”, opina Liverman. Tot i això, la coautora del treball remet als terminis del Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), el qual ha advertit que, pel que fa al clima, “el marge d’actuació per mantenir l’escalfament per sota d’1,5 ºC s’està tancant ràpidament”.

    Tot i això, «en altres àmbits, com l’ús de l’aigua o la biosfera, pot ser que tinguem més temps per actuar en els límits globals, però ja s’estan produint danys en algunes regions», adverteix.

    Quant a les opcions amb què compten les poblacions més afectades per adaptar-se al canvi del sistema terrestre, la investigadora enumera “l’adaptació al clima, la neteja de la contaminació i la restauració de la biosfera ”. Tot i això, insisteix que “els perjudicats no solen ser els responsables, per la qual cosa és important establir principis de justícia per garantir que els responsables actuïn per prevenir els riscos o reparar els danys”.

    Per la seva banda, Noelia Zafra Calvo, investigadora del centre espanyol BC3, també ressalta el valor de l’estudi, ja que, “per primera vegada, s’aborda el tema de la justícia en els càlculs de l’estabilitat del sistema Terra”, en un examen que ha durat més de tres anys i ha reunit experts de múltiples disciplines per “poder sintetitzar dades, avançar discussions conceptuals, integrar models numèrics i matemàtics que poguessin realitzar els càlculs de les interaccions entre els diferents elements analitzats, i comptant amb la justícia com un eix vertebrador”.

    Sobre la participació del BC3 aclareix que és un “centre de recerca que posa un èmfasi especial en la lent social-ecològica per abordar els reptes actuals”. Per tant, en les seves paraules, “l’aportació s’ha fet des d’aquesta lent, concretament, participant en l’anàlisi del sistema biosfera, del qual ja es van publicar els primers resultats a Science , el 2020”. Es tractava d’establir “quanta naturalesa cal preservar en espais modificats per l’home a nivell local perquè els sistemes puguin seguir complint les seves funcions de sostenir la vida (entre ella la dels éssers humans) a la Terra”.

    L’experta espanyola espera, a més, que aquestes dades aportades a la Comissió de la Terra contribueixin a l’hora de “la negociació del nou marc de conservació de la biodiversitat per al 2030”.

     

    Traduït d’Agència SINC

  • Dret a l’oblit oncològic, una reclamació històrica amb forma de llei

    El ‘dret a l’oblit’ és un concepte legal que arriba des de la normativitat de protecció de dades. És el dret de les persones al fet que «determinat contingut que ja no és rellevant, ja sigui perquè ha passat molt de temps o qualsevol altra circumstància, es desindexi dels cercadors de Google», explica Sergio de Juan-Creix, advocat fundador de Croma Legal. En el cas dels supervivents de càncer, concreta que aquest mecanisme tindria la funció de garantir que persones que han superat un càncer «no quedin atrapades, condicionades i discriminades per aquest passat a l’hora, per exemple, de sol·licitar finançament bancari o d’una assegurança de salut».

    Fa tan sols uns dies, Pedro Sánchez anunciava el nou dret a l’oblit oncològic que entrarà en vigor a partir de juny. Aquesta normativa pretén pal·liar una sèrie de discriminacions que pateixen els supervivents de càncer. Alguns punts van en la línia d’assegurar que aquestes persones no hagin de declarar haver passat la malaltia en contractar una hipoteca, evitar les clàusules abusives en contractes d’assegurança o declarar nul·les les clàusules que es basin en els antecedents oncològics per a excloure a aquestes persones a l’hora de contractar serveis.

    El nou dret a l’oblit oncològic

    La reforma legislativa es durà a terme a través de la modificació del Reial decret legislatiu 1/2007, aprovant el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, i de la Llei del Contracte de l’Assegurança. “Una cosa similar va passar amb els malalts de VIH, també es queixaven que hi havia una discriminació i al final la Llei del Contracte de l’Assegurança es va modificar”, diu Sergio de Juan-Creix.

    Espanya, amb l’entrada en vigor al juny de la normativa, sortirà de la llista de països pendents per complir la resolució del Parlament europeu 2020-2267 (INI) —on ja només queden per complir Islàndia i Malta— per la qual en 2022 instava que els països europeus legislessin sobre el dret a l’oblit oncològic abans de 2025. Malgrat arribar tard, la normativa arriba en bones condicions segons De Juan-Creix: “És una reclamació històrica dels pacients oncològics i les associacions. Hi ha països que havien regulat fa ja anys, Espanya arriba tard, però ho ha fet en termes més avantatjosos. Ha establert un termini únicament de cinc anys després d’haver superat la malaltia per a poder acollir-se a això, quan altres països tenen aquest termini de deu anys”.

    Malgrat arribar tard, la normativa arriba en bones condicions

    Teresa López-Fando, coordinadora de Programes i Serveis de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona, explica que, amb aquesta llei, “el que demanen els supervivents de càncer és que no se’ls tracti de manera diferent que a la resta de persones que han superat una malaltia”, mitjançant la garantia que “no existeixin greuges a l’hora de contractar serveis”. A més, en matèria laboral, on els supervivents denuncien també un eix de discriminació, López-Fando aposta perquè la reinserció de la persona que ha passat per una malaltia oncològica sigui “incentivada fiscalment a les empreses que facilitin llocs de treball a aquest col·lectiu, a més de la conciliació i flexibilitat per als cuidadors”. La reincorporació al treball és un punt clau per a l’associació, la coordinadora de Programes i Serveis explica com han vist casos de persones que no han estat contractades per haver passat una malaltia oncològica o que no se’ls ha pogut adequar el lloc de treball quan han tornat de la baixa.

    Càncer infantil, un estigma per a tota la vida

    Un 41% dels supervivents de càncer infantil que van intentar contractar una assegurança de salut o de vida van ser rebutjats per les asseguradores segons un estudi de la Federació Espanyola de Pares de Nens amb Càncer. L’associació denuncia a més que existeixen casos de persones que fins i tot 23 anys després d’haver sobreviscut al càncer infantil sense recaigudes, continuen sent discriminats quan demanen una hipoteca, es treuen el permís de conduir o demanen una assegurança de vida. Sobre aquest tema, la Fundació Josep Carreras data en l’estudi “joves i leucèmia: més enllà de sobreviure”, que el 50% dels joves d’entre 18 i 35 anys que han patit un càncer en la sang es troben amb inconvenients a l’hora de tornar al mercat laboral i el 80%, per a contractar un producte bancari o segur.

    Un 41% dels supervivents de càncer infantil que van intentar contractar una assegurança de salut o de vida van ser rebutjats per les asseguradores

    «Aquestes discriminacions en el cas dels joves són encara més flagrants perquè el càncer és considerat una malaltia rara a aquesta edat», explica Teresa López-Fando, coordinadora de Programes i Serveis de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. «Ser supervivent de càncer infantil comporta un estigma que sovint els acompanya tota la vida. Ser tractat de manera diferent que la resta dels joves suposa un desavantatge a l’hora d’incorporar-se al món adult», esmenta sobre l’entrada al món laboral dels supervivents adults-joves. A gairebé 8 de cada 10 pacients la malaltia els ha impactat negativament en l’àmbit laboral i 6 de cada 10 han d’abandonar o discontinuar el seu treball durant el tractament. Després de gairebé dos anys (vint mesos de mitjana), només 1 de cada 2 (el 53%) s’ha reincorporat al treball i el 30% ho farà amb condicions diferents a les quals tenia, esmenta l’estudi sobre joves i leucèmia.

    Viure en la incomprensió

    «La Llei de Protecció de Dades promulga que els responsables del tractament, és a dir, qui et demana les dades, t’ha de demanar els mínims i imprescindibles per a la finalitat per a la qual els està sol·licitant», esmenta l’advocat de Croma Legal. Sota aquesta premissa, quan s’extralimita la petició de dades, la finalitat pot ser la de discriminar per raons no justificades: «cal recordar que la Constitució, en l’Article 14, garanteix el principi d’Igualtat», afegeix. No obstant això, aquest principi constitucional sembla quedar lluny per als supervivents de càncer, a escala institucional i també social: «El sentiment que acompanya a les persones que es troben en aquestes situacions és el d’incomprensió. El de viure en una societat on no es valora el fet d’haver passat per una situació crítica en la qual es trenquen estructures mentals molt centrals com els valors personals, les prioritats. Se’ls posa més traves, es castiga amb dificultats o fins i tot negant-los l’accés a determinats serveis, i això és difícil de gestionar», explica López-Fando, que és també psicooncòloga.

    Quan s’extralimita la petició de dades, la finalitat pot ser la de discriminar per raons no justificades

    «Encara tenim ‘sort’ de disposar d’una sanitat pública i que el fet d’accedir a una assegurança privada no sigui tan determinant com en altres sistemes, però això no és un consol», afegeix la membre de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. «Hem de treballar per una societat més compassiva i comprensiva, on no se’ls prejutgi com a persones que faltaran molt al treball per visites mèdiques, on se’ls adaptin les eines per a poder desenvolupar la seva feina, i en general el desenvolupament de la seva vida i la dels seus cuidadors», conclou López-Fando.

  • Els barris de Barcelona amb més arbres tenen més esperança de vida

    Gairebé 230.000 arbres de la ciutat dels espais públics del conjunt de barris de Barcelona han estat analitzats per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i del CREAF com a part d’un estudi que relaciona els arbres amb l’esperança de vida i la renda per càpita de les persones que els tenen més a prop.

    L’estudi demostra que els barris de Barcelona amb rendes per càpita més baixes tenen més verd urbà, perquè tenen més arbres als espais públics i amb un número similar d’espècies, si es comparen amb els de rendes més altes. Això -diu la recerca- és perquè els barris menys adinerats i més densament poblats tenen rotondes i places florides, arbres als carrers, escocells i petits espais enjardinats que compensen la manca de grans infraestructures verdes que sí que hi ha als barris benestants.

    Que el contacte amb la natura afavoreix la salut de les persones, física i mental, ho han evidenciat ja nombrosos estudis, i en aquest del CREAF i la UAB es torna a demostrar que els barris de Barcelona amb més esperança de vida tenen més arbres i de més espècies diferents. Segon avança el  professor associat del Departament de Biologia animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la UAB, autor principal de l’estudi i investigador del CREAF Josep Padullés, “caldrà fer més recerca per determinar si la major presència d’arbres és una causa directa d’una millor salut humana, com s’ha trobat en altres ciutats”.

    Els  beneficis del contacte amb la natura de les persones i la seva salut es vincula al fet que els espais verds urbans redueixen els nivells d’estrès, promouen l’activitat física, milloren els climes locals i redueixen la contaminació de l’aire. D’aquesta manera, investigacions anteriors ja han demostrat una major cohesió social i la qualitat de vida en general de qui conviu més i més a prop dels elements naturals.

    Rànquing de barris

    Amb els resultats obtinguts, els investigadors han establert un rànquing dels barris que més s’estan reverdint a Barcelona i dels que menys. Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, La Guineueta i el Poble Sec-Parc de Montjuïc són els que tenen més diversitat d’arbres. I, en canvi, Sants-Badal, Can Peguera i la Clota són els de menor varietat. Quant a número d’arbres, Horta, Poble Sec-Parc de Montjuïc i Pedralbes ocupen les posicions altes del rànquing, mentre que Vallvidrera, Tibidado i Les Planes, Vallbona i la Clota concentren les més baixes.

    En  l’estudi, que ha estat publicat a la revista Landscape & Urban Planning, hi ha participat també l’investigador del CREAF i catedràtic del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia la UAB Javier Retana.

    Reduir la circulació de cotxes

    Els autors adverteixen que la manca d’espai i la forma compacta de les ciutats pot  fer difícil que augmenti el verd urbà; per això, transformar la xarxa de carrers, per exemple, reduint el nombre de carrils de trànsit privats, pot obrir noves oportunitats per augmentar la plantació d’arbres i els seus beneficis. Barcelona té uns 7 m2 d’espai verd per habitant, una dada baixa en comparació amb altres ciutats, però que es compensa amb l’alta densitat d’arbres als carrers (100 arbres de carrer per cada 1.000 habitants, aproximadament).

    L’estudi l’han fet públic als seus espais en línia, tant el CREAF com la UAB.

    Menys cotxes, més arbres

    Barcelona té uns 7 m2 d’espai verd per habitant, una dada baixa en comparació amb altres ciutats, però que es compensa amb l’alta densitat d’arbres als carrers (100 arbres de carrer per cada 1.000 habitants aprox.). Els autors adverteixen que la manca d’espai i la forma compacta de les ciutats pot limitar que augmenti el verd urbà. Per això, transformar la xarxa de carrers, per exemple, reduint el nombre de carrils de trànsit privats, pot obrir noves oportunitats per augmentar la plantació d’arbres i els seus beneficis.

    “Aquest estudi és un exemple dels esforços que calen per comprendre la complexitat dels ecosistemes urbans i la seva relació amb els habitants. Cal seguir investigant per millorar el coneixement i fer una planificació urbana sostenible i un disseny d’espais verds que en promoguin una distribució més equitativa. Segons els nostres resultats, les persones encarregades d’aquesta planificació i responsables polítics no haurien d’assumir que l’augment de la coberta arbòria o dels espais verds comportarà sempre un augment dels nivells d’ingressos per si sol. En lloc d’això, han d’adoptar un enfocament més específic i abordar les barreres que impedeixen que determinats grups socials accedeixin als arbres i als espais verds”, conclou Padullés.

    Article de referència

    Padullés Cubino, J.; Retana, J (2023). Socioeconomics explain tree diversity, abundance, and composition in the compact city of Barcelona, Spain. Landscape and Urban Planning, Volume 236, 104778, ISSN 0169-2046.

     

  • Les infermeres d’atenció primària dediquen la major part del seu temps a les patologies cròniques

    El lloc on les infermeres d’AP principalment desenvolupen la seva jornada laboral és a la consulta del CAP, suposa un 76.8% de la seva activitat, mentre que el domicili suposa un 7.9% de la seva feina, un 13.4% dediquen el mateix temps de la seva jornada a fer domicili que consulta presencial al CAP, i només un 1.8% el dediquen a fer comunitària. Per Ester Gimenez, presidenta de l’AIFiCC “és una llàstima que sent infermeres especialistes també en atenció a la salut comunitària, no disposem de més temps per fer-la. L’atenció als pacients crònics (població envellida) és tant alta, que no disposem d’espai per fer l’atenció a la comunitat”.

    L’activitat que majoritàriament desenvolupen a la consulta presencial, és l’atenció a la patologia crònica, concretament suposa un 62.5% de la seva activitat, seguida de la promoció i prevenció de la salut, amb un 16.1% i la gestió de la demanda aguda amb un 13%, mentre que la cura de ferides, suposa només un 2.5% de l’activitat. La realització de tècniques com espirometries, vacunes, electrocardiogrames o analítiques suposen un 0.6%.

    L’activitat a domicili, canvia una mica, si bé, també com a principal activitat està l’atenció a la patologia crònica, suposa un 55.8% de la seva feina, mentre que la cura de ferides suposa un 22.7%, l’atenció a processos aguts un 8.4%, i la tasca de realitzar tècniques, com drenatge, ènemes, analítiques o vacunes suposa un 6.5% del l’activitat que les infermeres d’atenció primària fan a domicili. Un 0.6% de l’activitat es per a administració de medicació i un 0.6% per mesures d’higiene i confort.

    L’activitat d’àmbit comunitari que més fan les infermeres de l’enquesta d’ AIFiCC és la promoció i prevenció de la salut, concretament suposa un 55.5% de la seva activitat, un 14.4% a fer xerrades de salut, mentre que un 13.7% de la feina es basa en la coordinació amb agents claus de salut territorials, un 11% a fer tallers i un 1.4% de la seva activitat es per a fer mapeig actiu (detecció de serveis per a la població que poden donar salut).

    Preguntades sobre quina és la mitjana d’edat dels seus pacients, ens trobem que el 89,6% dels seus pacients tenen entre 56 i més de 80 anys (59.5% entre 56 i 79 anys) i un 30.1% (més de 80 anys) cosa que posa de manifest l’envelliment de la població i com aquesta població amb les seves patologies associades a l’edat,  suposa el principal gruix d’atenció de les infermeres d’atenció primària.

    Perfil de les infermeres Atenció Primària de Catalunya

    Un 84.1% son dones, un 14.2% homes i un 1.7% es declara no binari. El gruix d’edat es el de 45-56 anys, agrupa un 40.3% de les infermeres, mentre que un 21.6% tenen entre 36-45 anys, un 19.9% entre 22 i 35 anys, i un 18.2% entre 57 i 65 anys.

    El 68.8% treballa a Barcelona província, un 13.1% a la província de Lleida, un 9.7%  a la província de Tarragona i un 8.5% a la provincia de Girona.

    El 83.5% de les infermeres de l’AIFiCC treballen en l’àmbit assistencial, d’aquestes un 64.1% treballa fent consulta al CAP, un 7.8% treballa al CAP fent Atenció a la Infància, un 9% treballa al CAP fent Gestió de Casos, un 4.2% treballa al CAP sent Referent Comunitària, un 3.6% treballa al CAP fent de Referent de Residència, un 3.6% atén urgències al CAP (CUAP) i un 7.8 fa altres tasques dins l’àmbit assistencial del CAP.

    Un 11.9% de les infermeres treballen fent gestió, només un 4% es pot dedicar a fer docència i encara menys percentatge, un minúscul 0.6% fa recerca. Per la presidenta de l’AIFiCC, la infermera Ester Giménez “hem de lamentar-nos novament de la poca presència infermera en l’àmbit de la direcció, quan per formació i capacitació hem de poder dirigir equips d’atenció primària. També és preocupant que no disposem de temps per treballar en altres àmbits com la docència o fent recerca”.

    El 76.7% té contracte fixe, un 16.4% es interina i un 6.8% és eventual. El 50.3% es especialista en infermeria familiar i comunitària per via excepcional, un 32.2% no és especialista, un 17,5% està cursant la residència per ser especialista en infermeria familiar i comunitària.

  • Eulalia Alemany: «S’està equiparant el consum de cànnabis al de l’alcohol, i això té uns riscos»

    Segons la investigació, la joventut veu amb millors ulls el cànnabis que fa uns anys, per què es produeix aquest fet?

    Crec que una de les raons, entre diverses, és que tenen més informació i el cànnabis els és més proper, coneixen més gent que el consumeix. Això fa que ho normalitzin més que si ho veiessin com una cosa aliena. També hi ha diferències entre els que el consumeixen i els que no. Això marca molt les diferències. Hi ha aquesta normalització.

    Què ha passat amb el tabac o l’ alcohol? Que hem tingut moltes més campanyes, molta més sensibilització social. Aquesta pot ser una altra de les raons perquè tants joves vegin el cànnabis millor que tabac i alcohol. Hem estat anys demonitzant (ben fet) les conseqüències sobre un i els qui ens acompanyen. Tenim una de les legislacions més estrictes d’Europa pel que fa al tabac.

    Compares i entre que el cànnabis és una planta natural, que no té nicotina sinó la barreges… té una imatge més benèvola que el tabac i que l’ alcohol pràcticament. Però és que hi ha hagut més sensibilització. No depèn tant de l’estatus legal com d’aquesta percepció social.

    També els joves pensen que el cànnabis es consumeix més del que en realitat es consumeix. Aquesta és la percepció social. En realitat és molt més gran la prevalença del tabac o l’alcohol que la del cànnabis.

    Dieu que els joves creuen estar més i més ben informats, però, és això veritat?

    Jo crec que sí que és veritat. I així és com ho perceben i les diferències són significatives. Ja es pot parlar més de segons quins temes fa uns anys i tenen accés a més informació. Internet marca la diferència. Estan informats, no en tinc dubtes.

    És veritat que una cosa és estar informat, com a base de la prevenció, però cal anar un pas més enllà. Per exemple, el nostre programa «Passa la vida» treballa sobre els beneficis que ells veuen en el consum. No treballem sobre els riscos sinó sobre els beneficis que veuen.

    Els riscos, com hem vist, també els tenen clars en gran majoria. Els beneficis com la diversió, estar en grup, relaxar-se, és el que treballem perquè canviïn la seva percepció.

    Com es fa aquest treball de prevenció?

    Treballem molt el tema de la diversió, si és més una percepció o una realitat. Quan tu consumeixes, realment et diverteixes més que si no consumeixes o ho fas per pressió de grup, o perquè és una moda, per curiositat…? Analitza bé si després t’has trobat millor, si t’has divertit més… És com l’alcohol, que sembla que t’has divertit més però en realitat no és tant benefici. Treballar sobre això és molt costós perquè està molt arrelat. Si no els veiéssim, no consumiríem. Els joves posen en una balança els riscos i els beneficis i guanyen aquests, sens dubte. També depèn l’edat, no és el mateix el risc d’una xicota de 16 o 17 anys consumint alcohol o cànnabis, ja que està en ple desenvolupament cerebral. Té conseqüències de futur. Si parlem d’algú de 30 anys, hi haurà conseqüències,

    Una altra cosa que els passa és que distingeixen bé què és un ús del que és un consum arrelat i quan ja tens problemes. Perquè els coneixen. Quan diem que tenen més informació i ho veiem en llegir com han definit els riscos, coneixen més persones que han tingut problemes; més que el 2016. Per això són més conscients dels riscos, matisen més.

    La pandèmia hi ha influït d’alguna manera? Hi ha hagut un augment del consum?

    No, no n’hi ha hagut. De fet, ha disminuït. La pandèmia ha disminuït els consums, i el del cànnabis en particular entre els joves encara més. La manca de socialització, en el consum dels més joves, hi ha influït.
    Però la reducció és mínima. El consum de cànnabis a Espanya és estable. Des del 2004, si mires l’estadística, pràcticament no hi ha canvis. Les dades són estables al llarg dels anys.

    Cap al final de la presentació parleu del debat social al voltant del consum del cànnabis, amb la “urgència” que a Europa les legislacions van en el camí de la permissivitat… Parleu dels possibles impactes en el consum de cànnabis. Què creus que cal fer per evitar mals majors?

    Aquí el tema és que no podem fer d’ estruç. Els temes són a sobre de la taula, per això treballem la percepció dels joves, per treballar des de la seva pròpia perspectiva. Insisteixo que no podem fer d’ estruç. Veiem com evoluciona la legislació al món, en el cultiu, venda i consum. Cal estar preparat. Espanya no està aïllada en el context internacional.

    Hem demanat als joves quina informació tenen sobre el context internacional i com s’està movent i ho tenen molt més clar que els adults. És una cosa que cal afrontar perquè puguem tenir prevenció, perquè estiguin més informats encara, coneguin més els riscos i què significa tot això.

    No és que vulguem augmentar el debat social, no, és simplement afrontar una realitat que tenim a taula, on s’estan normalitzant uns consums i una manera d’entendre el cànnabis que l’està equiparant al tabac, per exemple. I això té molts riscos com a societat. Els danys es produiran però cal reduir-los el màxim possible.

    A través de la prevenció…

    Efectivament, i de la sensibilització. Treballar sobre mites i realitats i afrontar el tema i parlar-ne. A Espanya, campanyes generals sobre el tema no n’hi ha hagut, en bona mesura pel mateix estatus que té el cànnabis.

    Volia preguntar-te per la polarització de les opinions relacionades amb els riscos. Ha augmentat el percentatge de persones que no veuen els problemes i també, dels que veuen que en té molts. A què es deu?

    Jo crec que el cànnabis polaritza les opinions. Aquí hem vist els factors que hi incideixen, com si has consumit o no. A més, les opinions polítiques fan que un es col·loqui en algun lloc.

    La majoria diu que el consum suposa problemes, però hi ha una opinió molt estesa sobre la redacció de lleis més permissives. Han crescut els dos extrems, com ho ha fet el del percentatge de persones que defensen el prohibicionisme. Crec que també té a veure amb el debat social que s’exacerba i no va a la solució. O ho prohibim tot, que ja sabem que no funciona, és la realitat que tenim. El balanç entre les dues posicions és el que nosaltres, com a institucions especialistes, hem de treballar.

    Com creus que hauria de ser la legislació al voltant del cànnabis?

    Crec que hem d’aprendre del que s’està fent; també de legislacions com la del tabac, de les més estrictes i que n’ha reduït clarament el consum. Polítiques molt importants.

    Però cal combinar-ho. Cal tenir en compte l’oferta, com la controles, els preus. Com controles l’ús, els consums i després com fas una reducció de la demanda, la prevenció. És una combinació de polítiques i usos que és important i comença.

    Cal veure les dades del Canadà, que ha estat clarament un punt d’inflexió. Parlen de cultius, dels impostos recaptats, etc. Però cal veure les conseqüències sobre la salut, un tema que no es veu en dos anys. A això cal donar-li més temps.

    En qualsevol cas, estic convençuda que anem a un camí diferent del que hem tingut fins ara i, per descomptat, no cal fer d’ estruç. Cal estudiar els temes, veure quina regulació es pot fer, i si es fes, hauria de ser hiperestricta, que quedés clar el missatge que el cànnabis és dolent per a la salut, com ho ha quedat amb el tabac.

    La joventut espanyola es mostra més permissiva amb el cànnabis que fa uns anys

     

  • La joventut espanyola es mostra més permissiva amb el cànnabis que fa uns anys

    El debat sobre el consum de cànnabis, no només a la joventut, no és nou. Des de fa anys, la FAD i el Centre Reina Sofia sobre adolescència i joventut estudien les percepcions que noies i nois tenen al voltant del consum d’aquesta substància. Les dades, encara que no varien enormement entre l’última onada (2016), si assenyalen un relaxament en les opinions que tenen en relació amb el consum i la venda de cànnabis.

    En els darrers anys, tot i que ha augmentat el percentatge de joves que tenen una opinió negativa del cànnabis (han passat del 15,5% al ​​17,7%), ha baixat el de noies i nois a qui no els ha canviat (de 61 a 46 %, aproximadament), mentre que el percentatge dels que ha millorat ha passat del 17,5 % al 28,4 %.

    De fet, el percentatge dels que creuen que se n’ha de prohibir el consum està en constant caiguda des del 2014 (ara són el 21,5 %), mentre que el percentatge dels que creuen que el consum s’hauria de permetre ha pujat fins a gairebé el 70 %.

    Una cosa semblant passa quan els experts han preguntat per la venda. Si el 2014 gairebé el 35% de les persones enquestades creia que s’havia de prohibir, el 2016 ja eren el 32,5 i el 2022 la xifra havia caigut fins al 23%. Paral·lelament, anava pujant el percentatge de persones que creuen en la possibilitat de permetre la venda. El 2022 la xifra estava en el 69,6%.

    Un dels reptes més importants, segurament, que tenen les autoritats, així com les i els experts, és aconseguir que noies i nois aconsegueixin la millor informació possible en relació amb el consum de drogues, cànnabis inclòs.

    Com sol passar en qualsevol tema relacionat amb joves i informació o formació, les fonts de les dades de què disposen segurament no siguin les més fiables. Tot i que hi ha hagut alguns canvis respecte a l’última enquesta, Internet és, amb moltíssima diferència, la font principal de la informació. Els amics en general i aquells que consumeixen cànnabis el segueixen al darrere. Metges i especialistes serien la quarta font d’ informació. Docents, famílies, institucions especialitzades estan pràcticament al final de la llista.

    Potser les fonts d’informació triades per nois i noies per informar-se sobre el cànnabis tingui una certa relació amb la polarització de les seves opinions en relació amb els riscos que té aquest consum.

    És una de les característiques més marcades en relació amb l’enquesta del 2016. Si llavors el 15% pensava que només provant-ho ja hi hauria problemes, ara ho creuen el 34,5%. A l’altre extrem de la gràfica, els qui creuen que no fa mal a qui està sa, encara que se’n consumeixi molt ha passat de 9,8 al 26,3 %.

    De manera semblant, els que creuen que no genera problemes encara que es consumeixi sovint ha passat del 27,7 al 42,2, %, en oposició dels que opinen que si es consumeix els caps de setmana, el més probable és que generi problemes, que han passat de ser del 27,5% al ​​34,6%.

    A això cal sumar que gairebé la mitja dels enquestats creu que té més i millor informació que a l’onada del 2016. Una xifra que ha pujat gairebé 20 punts percentuals.

    Per què

    La major part de les i els joves utilitzen habitualment el cànnabis, principalment, per relaxar-se (38,6 %), per evadir-se (33,5 %), per divertir-se i passar-ho bé (25,6 %), però també per motius terapèutics (19,5%).

    Quan fan un consum esporàdic, l’ordre dels motius varia lleugerament. La diversió i passar-ho bé es col·loquen al primer lloc (40 %). Després estaria relaxar-se (33%), evadir-se i per curiositat (27%) o perquè el consumeix el grup d’amics.

    Segurament aquestes dades podrien explicar els percentatges quan se’ls pregunta per la legalització del cànnabis per a diferents usos. Tot i que la majoria dels joves opinen que no s’hauria de legalitzar per a ús lúdic, (45,4 %), no és petita la quantitat dels que creuen que seria convenient i necessari.

    Uns percentatges que canvien enormement quan l’ ús no és lúdic sinó terapèutic. El 55,9% de les persones enquestades creuen que és necessari i convenient la legalització d’aquest ús, davant del 30% que no ho veuen així.

    Com admeten des del mateix informe, cal que s’obri un debat en relació amb un possible procés de regulació del consum legal de cànnabis. Entre altres coses, perquè tot el continent està en aquesta situació. El problema d’un debat regulador, asseguren des del Centre Reina Sofia, pot suposar un cert missatge de permissivitat que podria ocasionar un augment del consum d’aquesta substància, així com dels problemes associats.

    Des de l’institut de recerca, en qualsevol cas, tenen clar que davant d’aquestes situacions, el treball de prevenció és imprescindible.

  • Cal trencar l’estigma a les addiccions

    Dins dels problemes relacionats amb les addiccions a les drogues, l’estigma social (atribut pel qual una persona és classificada i etiquetada de manera negativa) és un dels que té més influència en la recuperació i la inserció social de les persones amb problemes d’addiccions. Tot i que les addiccions són un problema de salut que està influenciat per l’entorn social, la major part de la població continua considerant la drogoaddicció com una responsabilitat personal. A més, sovint el consum de drogues està associat a altres estereotips, que alhora amplifiquen l’experiència de l’estigma, com el VIH, la salut mental, la prostitució, el narcotràfic i la delinqüència tal com es comenta a l’informe “Estigma, consumo de drogas y adicciones” de la “Red Iberoamericana de Organizaciones no gubernamentales que trabajan en Drogas y adicciones”.

    A més de les mateixes persones consumidores, en el procés de l’estigmatització es veuen implicats la família, els professionals sanitaris, els mitjans de comunicació i els responsables polítics. Cal assenyalar la importància del gènere, per exemple, a les dones usuàries de drogues se’ls retira la custòdia dels fills i filles en una proporció superior als homes, a causa de la cultura patriarcal que jutja doblement l’ús de drogues i el rol de responsabilitat maternal que se’ls atribueix.

    Els mitjans de comunicació tenen una gran influència en la societat ja que solen construir una realitat no sempre ben contextualitzada i tenen la capacitat de generar i difondre estereotips que contribueixen a la construcció i la consolidació de l’estigma. A això se sumen les xarxes socials que sovint propaguen i amplifiquen l’estigma.

    D’altra banda, cal assenyalar l’estigma que sovint es reprodueix als serveis de salut i que juga un paper rellevant en la prevenció (campanyes que poden reproduir certs estereotips) i en l’accés als tractaments necessaris per a aquest col·lectiu. Altres conseqüències de l’estigma a les persones usuàries de drogues són l’impacte a l’entorn laboral i les seves oportunitats per trobar feina, habitatge i teixir relacions socials fora del cercle del consum, factors necessaris per promoure la salut física, mental i l’autoestima”.

    El pla de Drogues i Addiccions de Barcelona

    El pla de Drogues i Addiccions de Barcelona 2021-2024 té una secció dirigida a “Trencar l’estigma per a una major inclusió social”.  El seu abordatge implica la coordinació i l’esforç de nombrosos sectors i professionals (governs, organitzacions privades, institucions acadèmiques i de salut, persones amb trastorn per consum de substàncies, etc.) i planteja que cal treballar per superar les barreres d’accés al tractament. A més cal continuar formant i sensibilitzant als professionals de salut i a la ciutadania, i promoure la participació de la pròpia comunitat i de les associacions de persones afectades i la seva reinserció social i laboral. El Pla inclou 10 línies d’acció per “Lluitar contra l’estigma del consum de drogues i les addiccions” i 14 línies d’acció per “Vetllar per la inclusió social de les persones que consumeixen drogues i/o amb addiccions”.

    D’altra banda aquest pla mostra algunes accions portades a terme. Un exemple són els Jocs Florals organitzats pel Centre d’Atenció a les Drogodependències de Sants, activitat protagonitzada per les persones usuàries i que integra diverses disciplines artístiques, com la interpretació, la dansa o la pintura. L’objectiu dels Jocs és acabar amb el rebuig social que pateixen les persones amb trastorn per consum de substàncies. Un altre exemple és l’activitat Pa’ella, organitzada setmanalment per les dones usuàries de drogues del recurs Metzineres del Raval que conviden a qui s’apropa a tastar un plat,  passar una bona  estona i compartir experiències mitjançant activitats com la ràdio, el grafit o el cant. Amb aquestes activitats donen a conèixer la seva realitat sovint invisibilitzada i estigmatitzada.

    Aquests exemples són una petita mostra de com l’avenç en la lluita contra l’estigma des de tots els àmbits i sectors afavorirà la qualitat de vida de les persones afectades i també la seva inclusió plena en la societat.