Els serveis jurídics del sindicat mèdic han aconseguit que els tribunals reconeguin el dret dels metges interns residents (MIR) a incloure l’import corresponent a la mitjana de les guàrdies treballades a la retribució de les dues pagues extraordinàries anuals, el que, segons el sindicat, millorarà notablement les retribucions dels facultatius en formació.
El Jutjat Social número 1 de Mataró ha donat la raó a un resident del Consorci Sanitari del Maresme (CSDM), defensat per les advocades del sindicat Metges de Catalunya, i ha condemnat l’entitat a abonar al demandant les quantitats degudes per les pagues extraordinàries dels anys 2020 i 2021, a les quals s’hi ha d’afegir un 10% més d’interessos per mora.
L’article que regula la Relació Laboral Especial de Residents per a la Formació d’especialistes en Ciències de la Salut estableix que «els residents percebran dues pagues extraordinàries que es meritaran semestralment, els mesos de juny i desembre, abonant-se juntament amb el salari corresponent a aquests mesos. L’import de cadascuna serà, com a mínim, d’una mensualitat de sou i del complement de grau de formació». El que ha fet el Jutjat en aquesta sentència és partir de la consideració que el treballador percep mensualment una retribució corresponent a les guàrdies mèdiques laborals, les guàrdies mèdiques de dissabtes i les guàrdies mèdiques de diumenges i festius, en tractar-se d’activitats que realitza cada mes i que la realització d’aquestes guàrdies no és voluntària, sinó que és obligatòria per part del treballador.
L’argument del Jutjat Social de Mataró, que es fonamenta en jurisprudència ja existent sobre els conceptes salarials que formen part de la retribució habitual dels treballadors, conclou, doncs, que els ingressos vinculats a les guàrdies mèdiques -que són obligatòries per al col·lectiu de residents al llarg de la seva formació i que és una activitat normal, ordinària i estable- formen part també del sou fix i periòdic dels MIR.
En aquest sentit, les guàrdies s’han de considerar una activitat laboral ordinària i periòdica per als MIR, ja que es tracta d’una activitat que es programa amb antelació i que és d’obligat compliment, llevat de circumstàncies excepcionals. Per aquest motiu, el Jutjat entén que són conceptes retributius que s’han d’incloure i han de computar en el càlcul de les pagues extraordinàries.
Arran d’aquesta sentència, el sindicat Metges de Catalunya ha fet una crida perquè tot el col·lectiu de residents de la xarxa sanitària concertada reclamin el pagament de la mitjana de les guàrdies treballades a les pagues extraordinàries.
Era 2016, previ a la creació de Las Kellys, i Miriam treballava de cambrera de pis en un hotel petit de tres estrelles principalment fent llits. Com que havia baixat l’ocupació feia una mica de tot encara que la seva categoria professional fos d’ajudant de cambrera de pis. El mes de desembre, quan va baixar l’ocupació, els van canviar els horaris, els van demanar si podien anar a les 6 del matí i fer els fons de la cuina fins a les 9 del matí i llavors passar a la seva altra feina. Abans d’aquest canvi, hi havia tres treballadores més de la neteja a l’hotel que feia 15 anys que hi eren i tenien un contracte fix. Dues feien les zones comunes i l’altra feia el restaurant i els esmorzars i el passadís de l’hotel amb un horari de 8 hores. «Jo anava per una subcontracta i també les meves companyes i ens van dir que l’hotel ficaria treballadores aquí perquè les anaven a fer fora perquè la nostra empresa entrés també a la cuina», explica. De primeres, ella no va entendre per què les feien fora si anaven a fer la seva mateixa feina… Però al següent dia, les tres treballadores que quedaven, entre elles, van anar a l’hotel i van rebre la notícia que passarien a mitja jornada. De tres van passar a ser-ne dos.
Així, el treball de 8 hores es va convertir en un de 5 hores amb el que veien clar que no arribaven malgrat que les repartissin al llarg de la jornada. «Perquè impactés el mínim possible, ens van dir ‘tu entres a les 6 i fas els fons de la cuina i et poses a netejar el més dur, a treure greix’. I jo arribo a les 7 i ens posem a fer-ho fins a les 9. Després surto i em poso a passar l’escombra per passadissos, esmorzars, i tot això. Després fregar: banys, passadissos, recepció… un munt de coses que el temps et passa rapidíssim», descriu. Un treball dur i amb exigències. Explica en detall com el cap no volia que el parquet negre tingués ni tan sols una marca d’haver passat el pal de fregar. Per això, Miriam havia de deixar-se els braços i les mans escorrent el motxo: «perds el temps, però també la salut encara que jo no m’havia adonat d’això… Va començar a passar el temps i jo començava a patir dolor de les mans i deia ja em passarà, ja em passarà, però després de 6 mesos les mans se’m van inflar, les tenia vermelles i el dolor pujava fins a les espatlles».
Miriam es va prendre antiinflamatoris per evitar anar al metge i fins i tot va tornar un dia més a la feina. Per dir que no havia dormit del dolor, perquè no es pensessin que era una gandula, que no volia treballar. Tot això perquè sentia una gran responsabilitat. «No podia agafar el pal de l’escombra ni aixecar res, em queia tot. Recordo que el meu xicot em donava el menjar a la boca. Jo plorava perquè vaig pensar que quedaria invàlida per a tota la vida. Vaig pensar que les meves mans ja no servirien per res. Va ser molt dur i me’n recordo que li va dir la meva companya a la supervisora: ‘mira, que la Miriam està així i no pot treballar’ i que la supervisora va dir que parlaria amb l’empresa, però va parlar amb els seus caps i aquests van dir que acabés la jornada, que després em donaven el paper de la mútua». Miriam va acabar la seva jornada i va anar cap a la mútua on la va atendre «un metge-màquina». «Li vaig dir que em feien mal els braços, tots, i va insistir que no podia ser, que havia de dir un punt, com si l’estigués mentint. Em van fer unes radiografies i em van donar pastilles i també la recomanació que anés al meu metge de capçalera, ja que això no era una malaltia laboral».
Com que no va poder agafar hora, va anar d’urgències al seu CAP i el seu metge li va dir que tenia una inflamació dels tendons i que s’havia de prendre unes pastilles fortes que mai no s’havia pres: «Em va preguntar en què treballava i ja em va dir que això ho tenien sempre les persones que hi treballen». També li va donar la baixa i mentre era a casa, l’empresa no va parar de trucar-li perquè tornés: «necessitem que tornis a treballar», li deien per pressionar-la. Però el metge no veia que avancés favorablement. «Em feia mal, però a part d’això estava amb la moral per terra. A ells no els importava res…», se sorprèn i entristeix Miriam. Al cap de 10 dies van insistir novament i van arribar a dir-li «és que nosaltres no som cap ONG» i la van convocar a l’empresa. La van acomiadar i ella per falta d’informació no va signar no conforme. Tampoc va buscar cap advocat perquè no en coneixia i encara es lamenta. Avui dia, encara denuncia aquesta situació i defensa que associacions com Las Kellys són essencials per posar fi a aquesta precarietat que porta les treballadores fins a perdre la salut.
Travessades per la parcialitat i la temporalitat
Les cambreres de pis dels hotels fa molts anys que reivindiquen drets com ser part de la plantilla dels hotels on treballen. La majoria dones, són un dels sectors que pitjors condicions laborals tenen. Travessades per la parcialitat i la temporalitat són vulnerables si no s’organitzen per respondre. A nivell estatal, moltes d’aquestes treballadores s’associen sota el col·lectiu Las Kellys que consta de grups territorials. Un és a Barcelona i Miriam és la portaveu d’aquest sindicat que ajunta cambreres de pis i professionals de la neteja dels hotels. Càrregues de treball indecents, cessió il·legal, frau de llei, malalties derivades del treball no reconegudes…
Miriam explica que per a les Kellys «el segell de qualitat era un pas més que volíem fer», però que van anar veient que no hi havia intencions de desenvolupar. «El conseller El Homrani, que en aquell moment era al Departament de Treball, mai no va donar la cara, sempre enviava altres persones a qui nosaltres havíem de tornar a explicar la història, el nostre problema i això del segell de qualitat. Que sabessin que era una ordre que s’havia de desenvolupar perquè ells mateixos ho havien aprovat. Deien que la patronal al principi estava d’acord, però que no acceptarien l’obligació que la treballadora hagués d’estar contractada per l’hotel», denuncia Miriam.
Les Kellys lamenten que una ordre governamental d’un organisme com el Parlament de Catalunya caigui perquè la patronal no la vulgui aplicar. Per això, com explica Miriam, durant llargues jornades han estat manifestant-se al carrer tant davant de la seu de la patronal com del Departament de Treball, que en té la responsabilitat última. Tot i així, no s’ha realitzat el segell. Amb Roger Torrent, el nou conseller de Treball, els va passar més o menys el mateix. «Ens va dir que acabava d’arribar i necessitava un temps», però al final –afegeix– «no hi ha hagut voluntat política igual que a nivell estatal que tampoc no va tirar endavant la Llei Kelly». Una llei que volia acabar amb la subcontractació dels serveis estructurals. Miriam apunta que «un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet». Afegeix també que quan en el seu moment van parlar amb la patronal, aquesta, que les va rebre i fins i tot els va donar cafè, els explico les seves «intencions»: «volen externalitzar tots els serveis. Havien començat amb nosaltres i després seguirien amb cambrers, cuiners, recepcionistes… i ja es fa».
En aquest sentit, un altre dels motius per crear la Central Hotelera va ser la quantitat de judicis pels quals han passat i han patit diferents membres del col·lectiu contra les empreses contractadores per aconseguir acabar amb la cessió il·legal de treballadores. Ara Miriam lamenta que amb el nou text de la reforma laboral es legitima la subcontractació en fer que les empreses externes d’ara endavant s’hauran de regir sota el conveni d’hostaleria. «Abans almenys hi havia un buit legal amb el qual davant les empreses podíem arribar als judicis i reclamar fins que el jutjat doni la raó i afirmi que es dóna la cessió il·legal de treballadores. Ara ja no es podrà i no sé què farem…». Miriam creu que les han deixat «pitjor que abans» i no confia en una llei que ha tingut la signatura de la patronal des del principi.
Un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet
La feminització de la pobresa sorgeix de la precarietat
Relacionat amb això, un altre motiu de la Central era que preveien acomiadaments massius dins del sector una vegada acabessin els ERTO. Aleshores previstos per a octubre i ara amb data per al pròxim 28 de febrer. «Durant la pandèmia, el 70% de les cambreres de pis van acabar al carrer perquè l’hotel o l’empresa que les portava va considerar que, com havia baixat l’ocupació, podien prescindir de la feina… Treballes una setmana, un mes i després ja no». Però que els hi passa a elles?, es pregunta. I és que treballant així, quan les deixen al carrer, cobren l’atur acumulat, però mai no arriben a acumular suficient. «De totes aquestes treballadores que es van veure al carrer, moltes no tenien què menjar i van haver de viure de menjadors, altres van ser desnonades i altres van sobreviure amb els mesos perdonats de lloguer que després havien de pagar», descriu Miriam. Que afegeix que el panorama de famílies amb tres fills demanant en menjadors socials o a la Creu Roja o sense poder demanar perquè en moment de pandèmia estava tot tancat van ser molt durs. Creu també que les xifres de subcontractació hauran augmentat, ja que després d’acomiadar moltes treballadores, el més segur és que les noves contractacions hagi estat mitjançant externalitzacions. «Els hotelers així evadeixen les seves responsabilitats com a empresaris: posen la treballadora en mans d’una subcontracta que el que fa és anul·lar-li els drets: tu ja no et pots sindicar, no pots reclamar, no pots emmalaltir i tens una càrrega brutal. No tens temps per menjar, ni per prendre aigua, ni per anar al bany i si reclames, doncs aquesta ja no la truquem…», diu. I és que opina que «l’empresa t’ha fet un contracte que no serveix de res, amb el qual la treballadora només es queda el 40% del que es paga».
És important tenir en compte que la tornada a la normalitat no continua sent normal. Moltes treballadores ho fan sense EPI correctes davant del virus i això ha portat a tensions, pors i càrregues. Miriam considera que els hotels s’han aprofitat de tota aquesta situació: «mentre les treballadores estan en ERTO, ells també cobren beneficis com a empresaris i el que han estat fent ha estat contractar personal extern per fer la feina». El parany és, explica, que contractaven algú 5 hores, per fer la feina d’una jornada de 8 hores. Miriam considera que això és, a part de fraudulent, «una trampa mortal».
Davant de tot això, les Kellys s’han continuat organitzant durant la pandèmia com han demanat, però sí que és cert que tot s’ha complicat. També perquè legislativament, a banda de caure el Segell de Qualitat i la Llei Kelly, també sembla que ha caigut la Directiva Europea. El panorama que descriu Miriam és desolador, però encara tenen esperances en la seva pròpia Central Hotelera que estarà preparada al maig: «Ja estem cansades dels governs així que ja hem dit deixarem de banda els polítics i ens centrarem en el nostre projecte. Amargant-nos nosaltres no resolem els problemes… Sempre diem que volem un món net». Així, l’objectiu és trobar hotels que compleixin amb uns requisits mínims, perquè les companyes no hagin de combinar dues o tres feines per arribar a final de mes, perquè estiguin reconegudes com a treballadores i no hagin de fer 15 o 20 habitacions en 8 hores, ja que és «inhumà».
Perquè tot això passi, un cop la reforma laboral no protegeix aquestes treballadores externes, des de les Kelly hauran de continuar exigint canvis en els convenis. Per arribar a un punt ideal, aleshores haurien totes les empreses de reconèixer les cambreres de pis com a activitat principal de l’empresa, que hi hagués una retribució igual entre homes i dones i complir amb la llei de riscos laborals. I amb això arribem a un altre tema: la quantitat de malalties no reconegudes que pateixen les cambreres de pis. «Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops», explica. A part, el tipus de jornades que tenen les condueix a anar sempre corrents i desesperades, però la Miriam té clar que no val la pena sumar estrès mental al cansament físic. Tot i així, moltes treballadores cauen malaltes i acaben havent d’acudir a la seguretat social, ja que la mútua els nega l’atenció. «És un mal que s’ha aconseguit a la feina, per tant, s’ha de fer càrrec l’hotel, però aquest es renta les mans i el carrega a la seguretat social, que som tots. Així, l’empresari s’ha forrat i està feliç explotant més treballadores mentre el govern i l’estat fan el llit a l’empresari… És tan fort tot això!», expressa la Miriam. I és que ella, va caure malalta treballant, la van acomiadar i mai no li van pagar per això.
Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops
Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental.
Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió. D’entre les infermeres enquestades, gairebé un 60% ha patit insomni i tres de cada deu no tornarien a estudiar la carrera d’Infermeria.
Són les contundents dades extretes de l’estudi Radiografia de la situació professional i emocional de la professió infermera, una macroenquesta que, segons els seus impulsors, posa de manifest «la situació insostenible que viu la professió d’infermera i la indignació creixent entre el col·lectiu». Hi han participat 19.300 professionals per quantificar i conèixer l’impacte de la pandèmia de la Covid entre les més de 275.000 infermeres i infermers en actiu que treballen a centres sanitaris, públics i privats, de l’estat espanyol.
Segons el president del Consell General d’Infermeria, Florentino Pérez Raya, l’estudi representa «una radiografia rigorosa que demostra la pressió assistencial i de tota mena a què estan sotmeses les infermeres. Una situació que ve de molt enrere i que, des de fa dos anys, s’ha agreujat per la pandèmia de la Covid». Pérez Raya denuncia també la precarietat de les condicions laborals de les infermeres i infermers, que habitualment tenen contractes de pocs mesos o fins i tot de dies (o hores).
En aquest sentit, pràcticament el cent per cent (98,7%) de les professionals enquestades ni se senten reconegudes pels polítics ni confien que aquests donin solucions a la seva precària situació laboral. A més, nou de cada deu considera necessari mobilitzar-se per solucionar problemes com la sobrecàrrega de treball, l’esgotament físic i mental, les males condicions laborals i la falta de reconeixement professional.
Font: Consell General d’Infermeria d’Espanya
Un dèficit crònic d’infermeres
A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2019, en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,6, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.
El Consell General d’Infermeria considera que en la situació actual caldria pràcticament doblar el nombre d’infermeres en plantilla per poder prestar una assistència adequada als pacients. Segons els resultats de l’estudi, el 93,6% de les infermeres afirma que s’hauria d’incrementar les plantilles i l’opinió majoritària creu que caldria fer-ho entre un 33% i un 100%.
«No podem continuar maltractant una professió fonamental per a la salut de la població i per al futur de la sostenibilitat del sistema sanitari, ni mantenir amb un nombre de professionals que està a anys llum de les necessitats assistencials de la professió, no podem estar tan allunyats de països del nostre entorn i nivell socioeconòmic com el Regne Unit o França», destaca el president del CGE.
Les precàries condicions laborals del sector provoquen un desgast personal de les professionals, les quals en algunes ocasions opten per continuar la seva carrera professional a l’estranger, on poden gaudir d’unes millors condicions laborals i més estabilitat que a Espanya. L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger i, fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786.
«Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», assenyalava Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), en una entrevista al Diari de la Sanitat.
La principal solució per revertir el dèficit d’infermeres i afavorir el retorn de les professionals que han emigrat a l’estranger és millorar les condicions laborals de les infermeres i proporcionar-los-hi una major estabilitat.
Reivindicacions a les autoritats sanitàries
El CGE planteja un decàleg de reivindicacions per al col·lectiu d’infermeres i infermers:
Més professionals per assolir almenys la mitjana europea de 864 infermeres per cada 100.000 habitants.
Reconeixement de les infermeres dins del grup professional A1 que dóna accés a funcions de nivell superior.
Condicions laborals dignes i acabar amb l’alta temporalitat.
Impulsar el desenvolupament real de les especialitats infermeres, aprovades l’any 2005, però que no estan reconegudes a moltes comunitats autònomes.
Més infermeres a Atenció Primària per cobrir les necessitats dels usuaris i usuàries de la sanitat.
Millors condicions a l’àmbit sociosanitari i residències i apostar per la figura de la infermera especialista en geriatria.
Infermeres a totes les escoles per promoure la prevenció i l’educació en salut.
Nous contractes a les universitats davant la jubilació dels professors.
Que les infermeres estiguin en llocs de gestió i responsabilitat als centres sanitaris.
Dimecres 5 de gener de 2022. Mor un home de 74 anys mentre treballava en una empresa de preparació de formigó a Constantí. Un treballador de l’empresa es troba un camió tipus banyera bolcat i el cos del conductor sense vida. Segons les primeres informacions, la víctima hauria descarregat sorra amb el seu camió i per circumstàncies que encara s’estan investigant aquest hauria bolcat provocant-li la mort.
Divendres 7 de gener de 2022. Mor un home de 26 anys mentre treballava en una explotació ramadera bovina de Campllong, al Gironès. Dos treballadors es trobaven fent tasques habituals amb una màquina a l’interior de la nau dels animals i el terra de formigó ha cedit. Un dels treballadors ha caigut a la fosa sèptica i no ha pogut sortir.
Dilluns 10 de gener de 2022. Mor un home de 42 anys d’una empresa de treballs verticals que estava fent tasques de rehabilitació a la façana d’un edifici a Salou. Segons les primeres informacions, el treballador es trobava fent la rehabilitació i, per motius que es desconeixen, el sistema de subjecció s’ha trencat, l’home ha caigut a terra i ha mort.
En tots tres casos, els Mossos d’Esquadra, desplaçats als llocs dels accidents, van posar els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de la província pertinent i del Departament d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.
Tres dades des de principi d’any són xifres esfereïdores, però no ho semblen tant quan remenes les dades i t’adones que el passat mes de novembre van morir 11 treballadors tan sols a Catalunya, sent aquest el pitjor mes dels últims tres anys, i que en els últims tres mesos de juliol va haver 10 morts. Més enllà de números, continua xocant quan t’adones que són persones i més encara quan penses que són persones treballadores que han mort treballant a causa d’errors en la prevenció.
A nivell estatal, el mes de novembre – encara no hi ha xifres anuals de tot 2021 – acabava amb un cúmul de 649 persones mortes a causa de la seva feina. Tan sols una mort laboral menys respecte el 2020. Fet que porta als sindicats a deduir que no s’estan impulsant plans de prevenció de riscos contra la sinistralitat laboral per una banda i, per l’altra, que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant.
Segons les dades estadístiques d’avenç facilitades pel Ministeri de Treball i Economia Social, corresponents als onze primers mesos del 2021, a l’estat espanyol s’han produït 1.051.872 accidents de treball, dels quals 527.448 accidents laborals han causat la baixa laboral del treballador (augmentant aquesta dada en un 18,7%) i 524.424 no han produït incapacitat temporal (experimentant un augment del 9,6%). 649 accidents van acabar amb la mort de la persona treballadora. Segons s’analitza, les principals causes de mort en jornada laboral són els infarts i vessaments cerebrals i els accidents de trànsit. Si bé sindicats com la UGT destaquen que el Pla de Xoc contra l’accidentalitat mortal, elaborat recentment pel Ministeri de Treball i Economia Social, no aborda les morts a la feina per les patologies no traumàtiques, cal també exigir la correcta gestió a les empreses dels riscos psicosocials i organitzacionals. I és que aquests tipus de riscos podrien estar darrere de moltes morts en accidents de treball, ja que els infarts i vessaments cerebrals poden tenir relació amb la presència de riscos psicosocials com l’estrès laboral, i els accidents de trànsit en jornada laboral poden relacionar-se amb un excés de càrrega de treball o els terminis ajustats de temps.
Amb dades de novembre de 2021, 649 persones van morir a causa de la seva feina a l’estat espanyol. Els sindicats creuen que no s’estan impulsant plans de prevenció i que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant
Els sindicats exigeixen més prevenció
«Any rere any la situació, lluny de millorar, està empitjorant i això és perquè no s’està anant a l’arrel del problema que són la precarietat laboral i les males condicions de treball com a causa de sinistralitat laboral», opina Núria Gilgado, responsable de Política Sindical d’UGT de Catalunya. «La temporalitat, la falta de formació i informació, treballar per sobre d’un nivell normal de feina, l’estrès que això comporta, els baixos salaris que no et permeten arribar a final de mes, la por a ser acomiadat o acomiadada…» Tots aquests són els factors que per Gilgado generen una sèrie de riscos psicològics que després poden també suposar una malaltia professional o un accident mortal.
Són factors que, per altra banda, haurien d’abordar-se per part de les empreses, com així contempla la llei de riscos laborals vigent des de fa 20 anys. Si això no passa és, segons Gilgado, per la falta de cultura preventiva a les empreses.
Per Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO de Catalunya, en la mateixa línia, manca qualitat en la prevenció de riscos o en la contenció per la salut de les persones en general. «Molts d’aquests accidents es produeixen per caigudes en alçada per exemple. Encara no sabem que han d’anar amb sistema de seguretat, que han de revisar-se, que no podem jugar-nos la vida si el sistema es trenca? Són coses que haurien d’estar superades», opina. I és que el fet que no s’abordin motius d’accidentalitat que no costen d’entendre com ara l’atrapament per màquines, reflecteix la desgana a l’hora d’abordar la contenció de riscos. Pérez també assenyala que hi ha una tendència a l’empitjorament de la sinistralitat laboral. Destaca que l’accidentalitat de 2021 respecte a 2019, un any que agafa de referència per ser més semblants pel que fa a activitat econòmica, ha crescut. Deixa l’any 2020 per ser extraordinari, però també perquè els accidents mortals van créixer dràsticament en comparació a l’any anterior i en comparació a la resta d’accidents. Creu que aquesta reducció en els accidents no mortals és perquè les empreses poden amagar més fàcilment aquells accidents lleus i greus que no produeixen la mort: «L’any 2020, per la seva excepcionalitat, va ser un any còmode per amagar accidents o per fer passar malalties professionals com malalties comunes».
Dades de 2020 d’accidents de treball amb baixa | Idescat
Passar malalties professionals com a comuns: un frau de les mútues cap a la Seguretat Social
En aquest sentit, Gilgado denuncia que hi ha malalties professionals que no queden registrades: «hi ha una infradeclaració espectacular de malalties que en realitat són causa del treball i que són gestionades com malalties comuns». Que això passi té dues conseqüències: primer, que si estan gestionades com malalties comuns, no es prevenen i per tant no es posen les mesures preventives per evitar-les i, segon, que s’estigui cobrint per part del servei públic situacions que s’han de cobrir per part de les mútues. Amb tot, des de la UGT consideren que hi ha moltes deficiències pel que fa a mesures d’investigació dels riscos psicosocials.
Per la seva banda, CCOO també creu que l’obligatorietat que una malaltia sigui reconeguda per la mútua és contrari a vetllar pels drets dels treballadors. «La mútua és una associació privada d’empreses… Et trobes que el metge del teu empresari, no et reconeix la malaltia i has d’anar de nou al metge de capçalera perquè et faci el canvi de contingència. Qui té el boli per reconèixer el dany a la salut com a conseqüència d’una mala prevenció és el metge del teu empresari, que té interessos…», denuncia. Per CCOO cal un canvi de normativa vinculat a la seguretat social per tal que, o bé sigui el metge públic qui defineixi inicialment si un problema de salut està relacionat amb la feina, o que hi hagi una revisió més automàtica per part del sistema públic de les decisions de les empreses i les mútues.
Això és important perquè com assenyalen també des de la UGT, ara mateix segons la legislació vigent, només es pot tenir en compte una malaltia com a professional si està inclosa en un reial decret. Actualment, diu Gilgado, «en el RD pertinent no apareix cap malaltia vinculada amb la salut mental, amb els assetjaments, amb el burn out, amb la sobrecàrrega de feina…».
Les decisions de què és una malaltia professional i què no acaben sent sovint arbitràries i també fraudulentes, ja que la seguretat social paga per cobrir danys que han produït o empitjorat les empreses. A més, diu també Pérez, «l’empresari dona una bona imatge sobre la prevenció que fa i justifica que no cal millorar res». Si bé tu com a treballador tens dret de denunciar i assenyalar que es revisi la decisió de la mútua per considerar l’accident de treball, que això es reconegui o no els hi porta a treballadors i sindicats gairebé un any, ja que costa que la Seguretat Social contesti. «El sistema definit per llei està molt bé, però s’incompleix fàcilment i, a més, es poden amagar fàcilment les conseqüències sobre la salut», creu Pérez.
Amb tot, gran responsabilitat d’això la tenen les administracions, ja que són ells els responsables de vetllar perquè les empreses compleixin. «Per fer això és molt important que Inspecció de Treball», opina Gilgado, «tingui uns mecanismes que ara mateix no té». Com veuen els sindicats, «Inspecció de Treball fa una tasca molt bona i eficaç, però totalment insuficient perquè no hi ha els mitjans materials i personals suficients per abordar la gran quantitat d’incompliments que hi ha en matèria de riscos laborals». En aquesta línia, la UGT defensa que on hi ha prevenció, hi ha menys accidents i menys persones que puguin acabar morint a la feina i també menys malalties professionals. «Això es veu a les dades de les empreses on tenim delegats de prevenció que exigeixen i denuncien i fan que hi hagi una cultura preventiva a les empreses», explica Gilgado. Lamenta que les empreses vegin aquesta prevenció de riscos laborals com un cost i no com un benefici: «si fas una bona prevenció de riscos laborals, evites baixes, accidents i morts a la feina i ets una empresa més productiva, però això no ho veuen».
Cal un canvi de normativa perquè sigui el metge públic qui defineixi si un problema de salut està relacionat amb la feina o hi hagi una revisió de les decisions de les empreses i les mútues
La responsabilitat final: de les administracions
Des de CCOO apunten que tant l’estat com l’administració catalana, que té competències trasllades, tenen responsabilitat. Expliquen que hi ha un informe de l’Institut Català de Seguretat i Salut que fa una anàlisi del número d’empreses que tenen tota la prevenció externalitzada, el que s’anomena serveis de prevenció aliens. Aquestes empreses estan obligades per llei a fer una avaluació de tots els riscos presents: de seguretat, biològics, químics, aquells relacionats amb l’estrès… Fer el diagnòstic. I també després a posar mesures preventives per evitar que aquests riscos facin mal. El que seria el tractament. Doncs resulta que segons aquesta anàlisi de la Generalitat, no més del 5% de les empreses catalanes compleixen tots els factors. «L’administració pública ho sap, perquè ho afirma, però ningú ho revisa», denuncia Pérez.
Entenent que el fet de no posar recursos a Inspecció de Treball ni iniciar altres mecanismes acaba sent un tema de pressupostos i, per tant, una decisió política, des dels sindicats denuncien aquesta connivència. Gilgado apunta que «estem en un país on és molt fàcil incomplir la llei i que, a més, fer-ho no té conseqüències», ja que «si tens la mala sort que hi hagi una denúncia i una inspecció… la probabilitat i la sanció són petites». Així, entén que surt més a compte per les empreses arriscar-se que no pas implementar mesures preventives i, això, a la pràctica, té a veure amb el règim sancionador. «Quan tens sancions econòmiques altes això genera un efecte dissuasiu entre les empreses», valora. I en aquest sentit, explica, des d’UGT han demanat moltes vegades fer públic el nom de les empreses que fan incompliments de manera reiterada perquè tinguin algun tipus de repercussió i també, com apunta, perquè algun cop Inspecció de Treball no ha arribat a temps a avaluar alguna denúncia i ha acabat morint algú a la feina.
La reforma laboral vista com una oportunitat d’incidència
Un nou element a tenir en compte a l’hora de preveure riscos laborals és també la incorporació de les noves formes de treballar. Així, tots dos sindicats entrevistats per aquest reportatge consideren que cal una revisió de la llei per adaptar-la a les noves situacions i a les noves formes de treball i per introduir malalties professionals que ara mateix no estan diagnosticades com a tal i realment ho són. Com ja s’ha dit, que els riscos psicosocials no estiguin a l’ordre del dia i no s’abordin a les empreses ni als plans de prevenció està provocant accidents i morts a la feina.
Un altre element a tenir en compte és poder modificar la capacitat dels delegats de riscos laborals per poder incidir encara més en el control i garantia del dret a la salut i la seguretat de les persones treballadores. «Si no hi ha més inspecció, seguiment i control de l’activitat i qualitat que fan els serveis de control aliens, serà fàcil que ens amaguin les conseqüències», apunten.
Per tant, pel que fa a la reforma laboral com a mesura satèl·lit al fet concret de la sinistralitat que pot ajudar, creuen que qualsevol mesura relacionada amb posar fi a la precarietat laboral repercutirà de manera positiva. «Si pal·liem els contractes temporals, no tenir la formació ni les mesures necessàries a la feina, serà més fàcil acabar accidents i acabar amb la sinistralitat», valoren.
El comitè de vaga del personal de gestió telefònica del 061, actualment externalitzat a Ferrovial Servicios, ha arribat a un doble acord en la reunió de mediació a la seu de la Direcció General de Relacions Laborals de la conselleria d’Empresa i Treball que permet desconvocar la vaga indefinida iniciada el 19 d’octubre.
El primer acord signat pel comitè de vaga format per la UGT, CGT i la USOC suposa una millora en matèria econòmica, d’estabilitat laboral i de conciliació de la vida familiar i laboral. L’acord inclou una compensació econòmica mitjançant triennis, amb caràcter retroactiu i consolidat.
Pel que fa a la jornada, actualment part de la plantilla tenia contractes parcials de poques hores ampliades sistemáticament. Ara aquests treballadors i treballadores consolidaran la seva hornada de forma definitiva, garantin l’estabilitat de la plantilla. Pel que fa a la conciliació, s’acorda elaborar calendaris semestrals (no mensuals, com fins ara), millorant la conciliació de tots i totes.
Pel que fa a la nova contractació, l’acord augmenta la plantilla fixa per donar més estabilitat a una plantilla que acusa una importantíssima sobrecàrrega de feina a causa de la pandèmia, i que permetrà recuperar gent de la borsa de treball amb contracte indefinit.
Així mateix, el comitè de vaga ha signat un altre acord, aquest amb la representació del SEM, per donar compliment i fer seguiment de la disposició adicional al Projecte de Llei de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic per al 2022 que regulará la internalització del 061. Arribat el moment, el SEM es compromet a crear una taula de seguiment interna amb participació de la part social de Ferrovial 061, que subscriu el present acord, per poder dur a terme aquesta internalització.
Respecte les millores retributives del nou curs, “el SEM es compromet a incorporar una dotació pressupostària equivalent a un increment del 9% de la massa salarial per a millores retributives corresponents a aquest contracte. La fórmula en què el SEM distribuirà aquest 9% de millora per conceptes retributius tindrà en compte les reivindicacions expressades dels treballadors i les treballadores durant la vaga, per la qual cosa també es compromet a constituir un grup de treball amb els mateixos interlocutors per acordar les noves condicions del nou ple, en cas que fos necessari tornar a licitar. Pel que fa l’acord econòmic a què s’ha arribat amb Ferrovial en matèria d’antiguitat, el SEM es compromet a traslladar-ho al nou plec pel cas que resultés adjudicatària una nova empresa, que restaria obligada a abonar el plus d’antiguitat en les mateixes condicions que les que s’han pactat en l’acord de desconvoca tòria de vaga amb Ferrovial”.
La vaga s’allargava ja des del passat 19 d’octubre i a banda d’assenyalar la voluntat d’internalitzar-se dins del SEM per equiparar-se, també volia denunciar els continus incompliments pel que fa a salari, jornada laboral, contractació, conciliació i uniformitat.
La UGT ha valorat que aquest és “un acord molt important, fins i tot històric, per la implicació de tots els agents que hi han participat”.
La CGT ha comunicat també que la desconvocatòria arriba pels compromisos amb el SEM de participar en la Taula d’Internalització i per “l’evident emergència sanitària”.
La USOC ha celebrat també l’èxit d’aquesta lluita conjunta.
Tots tres sindicats expliquen en un comunicat conjunt que el servei funciona gràcies a la quantitat de gent implicada que hi ha, però especifiquen que caldrà seguir lluitant per la internalització i tenir tots els drets.
En ple repunt de contagis. Al mig del que presumiblement és una nova onada de la pandèmia de la Covid-19. En una de les pitjors setmanes dels darrers mesos. Aquest és el context en què el Govern d’Isabel Díaz Ayuso (PP) ha anunciat l’acomiadament de 7.500 treballadors i treballadores de la sanitat, a qui no se’ls renovarà el contracte.
Són els coneguts com a ‘contractes Covid’, persones que han estat emprades per fer front a la pandèmia i que ara tornen a la desocupació. El 31 de desembre de 2021 serà el seu últim dia als hospitals i centres de salut de la Comunitat de Madrid després de gairebé dos anys a primera línia de la lluita contra el virus.
El Sindicat d’Infermeria a Madrid (SATSE) considera una “greu irresponsabilitat” que la Conselleria de Sanitat hagi decidit no renovar el 65% dels i les infermeres amb aquest tipus de contractes. Insisteix que “no sobra ningú” i adverteix que el Servei Madrileny de Salut té “un dèficit crònic de plantilles”, especialment en àmbits com el de la infermeria i la fisioteràpia.
Aquest problema estructural de treballadors i treballadores de la salut –denuncien des del SATSE– no és una situació nova, sinó una situació que s’arrossega durant anys i que es va aconseguir pal·liar de manera parcial a partir del març de l’any passat, amb els reforços mitjançant aquest tipus de contractes: «Aquells que ara el Govern regional pretén eliminar sense oferir una alternativa viable, sense augmentar les plantilles estructurals i sense donar una resposta a les necessitats sanitàries dels madrilenys», es queixen des del sindicat.
Javier Padilla, metge de família i diputat de Más Madrid a l’Assemblea regional, explica que, quan van començar els contractes Covid, a molts sanitaris que feia anys que encadenaven contractes eventuals se’ls va passar a aquesta modalitat: «Per això, l’argument de la Conselleria de Sanitat que no podem tenir la mateixa plantilla ara que quan estàvem en el pitjor moment de la pandèmia és fals, perquè dins d’aquests contractes Covid hi ha gent que estava des d’abans i que ara volen acomiadar», denuncia.
Assenyala Padilla que, a més, «el sistema ara té fins i tot més carències que abans de l’inici de la pandèmia». A principis de novembre, la regió va superar per primer cop el mig milió de pacients en llista d’espera per al metge especialista. Per al diputat, la proposta de prorrogar aquests contractes entre 1 i 3 mesos més, com es proposa des de la conselleria, tampoc és una solució «perquè continua sent insuficient» i perquè, al final, «se’ls acabarà donant la puntada de peu».
El gobierno de la CM quiere cesar 7500 profesionales de la Sanidad Pública el 31/12 a la vez q vemos cada día como sube la incidencia COVID y faltan recursos humanos y materiales en todos los centros sanitarios.
Aquí #NOsobranadie#yosoycontratocovidpic.twitter.com/V4hhb04OBP
El Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS) ha convocat una concentració el dijous 2 de desembre davant uns acomiadaments que consideren que «desangraran la sanitat». A la Porta Principal de l’Hospital Ramon i Cajal començaran a les 11.45h «Els Jocs de la Renovació», un acte per evitar la fi d’aquests contractes que reivindica «un millor sistema de salut per a usuaris i treballadors». A més, durant aquests dies estan penjant nombrosos vídeos a xarxes socials en suport al personal sanitari que serà acomiadat.
Una de les conseqüències de la pandèmia en els professionals sanitaris és l’enorme esgotament físic i mental que pateixen arran de les jornades interminables i la sobrecàrrega assistencial. A l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, el cas dels facultatius de la unitat de cures intensives ha arribat als tribunals.
A finals de 2020, els professionals van avisar que la plantilla de l’UCI era insuficient, i el passat mes de setembre van advertir a la direcció de l’hospital del seu grau d’esgotament físic i mental. Com que no van obtenir resposta per part de la direcció, a finals d’octubre van anunciar que deixaven de fer guàrdies, donat que ja havien superat el màxim d’hores anuals.
Davant del que consideren una vulneració dels drets dels facultatius, el sindicat Metges de Catalunya (MC) va interposar dues demandes davant el Jutjat Social de Sabadell contra el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí. Denuncien que l’Hospital ha imposat als professionals de l’UCI la realització de guàrdies un cop superades les 2.187 hores màximes de jornada laboral anual (1.688 hores de jornada ordinària i 499 hores obligatòries de jornada complementària). Aquesta imposició de guàrdies, segons Metges de Catalunya, «atempta contra la salut dels facultatius afectats», motiu pel qual demanen la suspensió de les mesures.
El sindicat denuncia, a més, que l’empresa va modificar, a partir del 19 de novembre i fins al 31 de desembre de 2021, la jornada, el salari, l’horari i el sistema de treball dels professionals, instaurant un sistema de torns per a les jornades complementàries. La imposició de torns, a parer del sindicat, és «injustificada» i «improcedent» i, a més, suposa reduir a la meitat la plantilla d’especialistes presents al servei per atendre la totalitat de pacients crítics.
«A una plantilla insuficient, com la de l’UCI del Parc Taulí, s’instaura un sistema de torns que comporta que hi hagi menys professionals disponibles a cada jornada. Això fa que es vegi minvada la qualitat de l’assistència a l’UCI, alhora que s’incrementa sobrecàrrega i la pressió de treball i es dificulta la conciliació familiar», alerta el delegat de Metges de Catalunya al Parc Taulí, Santiago Barcons.
Barcons assenyala que, davant el crit d’alerta dels professionals, la reacció de l’empresa és «la coacció i el càstig». «És inacceptable. Tots han treballat moltes més hores de les que són exigibles. Tots han estat sotmesos a una pressió assistencial angoixant. Tots ho han donat tot, i sense cap reforç a la plantilla. I ara, després d’advertir que no podien més, els retallen drets fonamentals», expressa. Els professionals ara estan pendents que se celebri el judici els pròxims dies 10 i 15 de desembre per la imposició dels torns de treball.
Els metges de l’UCI del Parc Taulí han rebut el suport de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC). En un comunicat, l’entitat ha demanat que s’arribi a un acord per limitar les hores d’atenció continuada a un nombre «raonable» que permeti el descans físic i mental dels professionals, així com la conciliació de la vida personal i laboral. La SOCMIC, a més, considera que el treball per torns «trenca l’esperit de l’especialitat mèdica, disgrega els equips i la formació, la qualitat assistencial i la recerca queden greument en perill».
Una trentena de facultatius de l’Hospital Santa Maria de Lleida, amb el suport i l’assessorament jurídic del sindicat Metges de Catalunya (MC), s’han plantat i han decidit no fer més hores d’atenció continuada (guàrdies) que les 499 hores anuals màximes exigibles per conveni col·lectiu, donada la “situació extrema” d’esgotament físic i mental que pateixen.
Es tracta del personal dels serveis de medicina interna, geriatria i unitat de cures intensives (UCI), i del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). Els afectats, molts dels quals també cobreixen les vacants de la plantilla mèdica a l’Hospital Arnau de Vilanova, van presentar el passat dijous un escrit adreçat al gerent territorial de l’Institut Català de la Salut (ICS) a Lleida i l’Alt Pirineu i Aran, Ramon Sentís.
En aquest document, els professionals assenyalen que l’estat de saturació pel que fa a la realització de la jornada d’atenció continuada “ha esdevingut totalment insostenible”. Afirmen que, si d’aquí a final d’any mantenen la seva jornada ordinària prevista i les guàrdies programades, sobrepassaran igualment la jornada anual màxima de 2.187 hores pactada en el conveni.
És per això que comuniquen a Sentís que no faran ni una hora més de les acordades i li demanen una reunió urgent per adequar els calendaris laborals dels facultatius a la normativa vigent. En cas de no consensuar una solució, adverteixen que l’atenció continuada de determinats serveis podria quedar sense cobrir alguns dies, així com la jornada ordinària.
Per al delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital Santa Maria, Santiago Miguelsanz, aquest conflicte evidencia la manca de personal que assota el sistema sanitari català i la «nul·la planificació» dels seus responsables. “No podem aguantar més, estem totalment esgotats i cremats. És inadmissible que hi hagi metges que hagin fet set guàrdies alternades, un dia sí i un dia no, durant dues setmanes sense poder gaudir dels descansos fixats per llei, o que la direcció del centre hagi permès a un facultatiu fer dos dies seguits de guàrdia”, sosté.
Miguelsanz recorda que, el passat juliol, el sindicat ja va avisar l’hospital que alguns especialistes havien realitzat el nombre màxim d’hores de guàrdia anuals previstes en el conveni i que calia resoldre amb rapidesa aquesta situació.
Durant les darreres setmanes, una representació del Sindicat Mèdic de la UGT de Catalunya ha mantingut els primers contactes amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) per conèixer la realitat del col·lectiu de la psicologia de la sanitat pública i concertada catalana i crear un grup professional que defensi aquest col·lectiu dins del sindicat.
La representació del COPC destaca la baixa ràtio de professionals de la psicologia a la sanitat pública catalana -que se situa en 9 per cada 100.000 habitants, la meitat que la mitjana europea- i també d’altres perfils professionals de la salut mental, com ara psiquiatria i infermeria de salut mental. També expressa la seva preocupació perquè actualment les noves places PIR no arribarien ni a la taxa de reposició per mantenir-ne la proporció tenint en compte les jubilacions dins del col·lectiu.
La UGT considera que la manca de professionals de la salut mental és especialment greu en un moment com l’actual, en què, arran de la pandèmia de la Covid-19, els problemes de salut mental han augmentat de forma molt important. Ambdues organitzacions coincideixen en la importància d’augmentar el finançament en la sanitat pública per tal de millorar les condicions laborals dels i les professionals, així com per augmentar de forma substancial les places.
El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya valora de forma positiva l’obertura de les 150 places de referents de benestar emocionals en atenció primària, perfil professional de psicòleg/a sanitari generalista en atenció primària que ja existeix en altres sistemes de salut del món anglosaxó, amb aparentment bons resultats. Des de la UGT, però, manifesten la seva preocupació per la manca de transparència respecte a aquestes places, ja que no tenen constància de les condicions laborals ni que s’hagi produït una convocatòria oficial, així com del fet que no siguin especialistes. A més, apunten que suposa el risc que professionals de formació semblant tinguin condicionals laborals i retributives molt més precàries que d’altres que també treballen al sistema públic de salut.
Així mateix, el COPC reivindica un augment important de les places d’especialista en psicologia, així com un augment de les especialitats clíniques en psicologia. També aposten per un procés de regularització del nombrós col·lectiu de professionals de la psicologia que executen tasques d’especialista a la sanitat pública i concertada catalana sense tenir-ne l’especialitat reconeguda. Des de la UGT manifesten que continuaran apostant per un sistema de formació sanitària basat en la residència, que ha mostrat ser de gran qualitat.
La UGT, doncs, veu urgent augmentar tant la quantitat de places de formació d’especialistes sanitaris com el nombre d’especialitats sanitàries de psicologia, medicina, infermeria, TCAI… per adequar-ho a la demanda real. Així mateix, destaca la necessitat d’estabilitzar la situació laboral del col·lectiu sanitari i d’igualar a l’alça els convenis col·lectius de la sanitat pública i concertada catalanes.
Els darrers dies sovintegen les notícies sobre l’acomiadament dels professionals contractats amb motiu de l’esclat de la pandèmia Covid-19. Algunes comunitats autònomes ja han començat a fer-ho amb la justificació de què no tenen disponibilitat pressupostària per incorporar-los de forma més o menys estable a les seves plantilles. Altres comunitats esperen les dates de finalització dels contractes provisionals. En el cas de Catalunya, no coneixem encara la decisió del govern, tot i que sembla que el propòsit del Departament de Salut fora perllongar les contractacions extraordinàries per aquest motiu almenys durant uns mesos.
Estem parlant de milers de professionals i treballadors sanitaris distribuïts pels diferents nivells del sistema, la majoria dedicats a funcions i tasques directament relacionades amb la pandèmia. Ara que la situació, afortunadament, s’estabilitza, podem preguntar-nos quina podria ser la millor decisió al respecte. Perquè ja fa uns quants anys que es parla de la insuficiència de professionals del sistema sanitari i de forma molt significativa en els àmbits de l’atenció primària i comunitària i de salut pública. Sembla com si aquests components haguessin esdevingut simple apèndix del sistema públic que no deixen d’emmagrir-se, tant pel que fa als recursos materials com als personals. I això malgrat les recomanacions d’enfortiment d’aquests serveis per part de les autoritats internacionals. Suggeriments sistemàticament desatesos, no solament a casa nostra.
I com que la pandèmia Covid-19 -com fa quaranta anys la síndrome de l’oli tòxic o la SIDA i d’altres problemes col·lectius de salut- ha fet ostensiblement paleses les deficiències del nostre sistema sanitari, potser fora l’hora de no deixar passar de nou l’oportunitat, compte tingut que la probabilitat que arribin nous i greus nous problemes col·lectius de salut no sembla petita.
La temptació d’aprofitar l’avinentesa per ampliar els recursos personals del sistema sanitari tindria a més l’al·licient de satisfer algunes reivindicacions sindicals i corporatives. Però no seria la solució. I fins i tot podria generar disfuncionalitats, perquè sense tenir clares les funcions i les activitats que els professionals i els treballadors incorporats recentment han de desenvolupar, el mer increment acostuma a generar nous problemes més que solucions.
Però despatxar-los a tots sense més tampoc no sembla una bona opció. Així que la conclusió del dilema és més descoratjadora: qualsevol de les decisions, acomiadament o incorporació estable a la plantilla del sistema, no tindria clares conseqüències positives. I és que quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència.
Si durant, almenys, la dècada precedent els nostres responsables polítics no haguessin assistit de forma passivament culposa al deteriorament progressiu del nostre sistema sanitari, sense assumir la cada cop més urgent necessitat d’analitzar-lo estratègicament i operativa, de redissenyar-lo i incorporar les innovacions que demana el nou context cultural, social, econòmic i tecnològic, és molt possible que problemes com el que avui ens ocupa poguessin gaudir de solucions més positives que les esmentades prèviament.
Però més que plorar pel que ja no té remei fora més assenyat posar fil a l’agulla d’una vegada.
