Categoría: Educar en Salut

  • Javier Onrubia: «Ens hem de capacitar per anar a uns objectius més vinculats al benestar que a l’excel·lència»

    Javier Onrubia: «Ens hem de capacitar per anar a uns objectius més vinculats al benestar que a l’excel·lència»

    Javier Onrubia (Pamplona, 1963) és professor del Departament de Cognició, Desenvolupament i Psicologia de l’Educació de la Universitat de Barcelona, on fa més de trenta anys que fa classe de psicologia de l’educació tant a futurs psicòlegs com a futurs mestres. Forma part també de l’Institut de Recerca en Educació i del Grup de Recerca en Interacció i Influència Educativa d’aquesta universitat, i ha escrit un munt de llibres i articles sobre orientació i millora de la pràctica educativa. El passat 29 de juny va participar en la jornada de cloenda de la Xarxa de Competències, en la qual també es va presentar un manifest sobre benestar en els centres educatius elaborat per Onrubia i altres experts com Neus Sanmartí, David Duran o Fernando Hernández.

    Quin és l’origen i què diu el vostre manifest?

    És una reflexió sobre tot el tema del benestar en els centres en el context i les condicions actuals. Bàsicament el que el manifest assenyala són un seguit d’eixos a partir dels quals es pot intentar anar construint una resposta més positiva en relació a les diverses dificultats i inquietuds que entren al centre i que jo particularment penso que cal no ignorar-les ni fer veure que no existeixen. Quan vas a un centre el primer que et diuen els docents és que estan saturats, la sensació és que en el dia a dia hi ha molts elements de microcrisi que demanen una resposta.

    Aquestes serien les causes del malestar? 

    Segurament, hi ha un seguit d’elements estructurals que incideixen en les condicions en els centres, com per exemple el poc temps per coordinar-se, compartir, parlar. Però també crec que hi ha una prèvia, i és que l’educació obligatòria rep l’impacte de tot el malestar social, començant per les situacions de pobresa. L’escola s’ho troba, i a la vegada ha de generar unes condicions que permetin als alumnes aprendre, i això és molt complicat. Per tant, les causes del malestar tenen a veure amb diferents nivells, des de nivells molt macro i molt de societat fins a elements relacionats amb les característiques de l’organització i de l’estructura de les escoles, o fins a elements sobre necessitats de formació del professorat.

    El malestar en els centres té causes estructurals, com és la manca de temps dels docents per coordinar-se i parlar, però també sorgeix de l’impacte que rep de la societat

    Però aquest malestar als centres no existia fa uns anys, o com a mínim abans de la pandèmia no era tan evident, mentre que les situacions socials complexes ja existien. I és un malestar que es contagia a les famílies. 

    Aquí sempre hi ha dos nivells: hi ha un malestar i hi ha un malestar que es manifesta. No tinc dades com per dir si el que ha augmentat és el malestar, el malestar manifestat als mitjans o totes dues coses. Sí que és veritat, i crec que d’això sí que hi ha alguns indicadors clars, que la pandèmia va comportar tota una sèrie de conseqüències de les quals no som molt conscients encara. Quan parles sobretot amb gent que està en la intervenció psicopedagògica et comenten que des de la pandèmia hi ha hagut un augment de problemes de salut mental i de convivència, i que aquesta és una de les causes que fa que tot sigui més difícil d’entomar.

    Aleshores, heu fet una proposta d’accions per afrontar aquest malestar?

    Més que una proposta en el sentit programàtic, el que s’ha intentat és identificar alguns dels elements que poden ajudar a contrarestar aquest malestar, com posar en valor tot el tema del vincle i la relació, la cura, l’acollida, l’acompanyament, o la pertinença i comunitat en els centres. Posar en valor elements que tenen a veure amb determinades formes d’organització, amb determinades formes de lideratge, o posar en valor elements que tenen relació amb el fet de prioritzar determinats continguts, o elements que tenen a veure amb tot el que és la construcció de relacions amb les famílies i amb la comunitat, o el treball en xarxa. És a dir, posar en valor tot un seguit d’elements que d’alguna manera poden ajudar a enfrontar el malestar amb més eines i millors condicions. Crec que aquesta seria la idea.

    No he acabat d’entendre la part dels continguts.

    La idea és que una part de la construcció del benestar té a veure amb ensenyar determinades coses als alumnes. O sigui, continguts que tenen a veure amb aprendre a relacionar-se amb l’altre, amb conviure i gestionar el conflicte, amb aprendre a participar en la vida comunitària, amb aprendre competències d’equilibri personal com ara les competències socioemocionals, tota aquesta mena de coses. Treballar tots aquests continguts ajuda a donar eines perquè els alumnes estiguin millor i tothom estigui millor en el centre.

    Quan parlen de benestar entenc que es refereixen al de tota la comunitat, oi? 

    Sí. La qüestió de fons és si posem el focus com a institució escolar i com a sistema fonamentalment en l’excel·lència acadèmica, és a dir, en els resultats acadèmics en determinades matèries entesos d’una manera molt quantitativa, o si posem l’èmfasi en una mirada una mica més global sobre el que hauria de promoure l’educació escolar i en aquests continguts que tradicionalment han estat coses de més a més. Jo crec que hi ha un canvi de mirada sobre quins són els objectius de l’escola, molt més vinculada a construir persones que siguin capaces d’afrontar determinats reptes i d’enfrontar-se a la complexitat social i personal que tenim. I això passa per capacitar l’alumnat i capacitar tothom, capacitar-nos els docents i capacitar tot el sistema, per anar cap a uns objectius molt més vinculats al benestar que a l’excel·lència, en el sentit més tradicional del terme.

    Hi ha un sector de docents que aquest punt de vista el troba horrorós, i que considera que s’està desvirtuant l’escola perquè s’estan deixant totalment al marge coneixements bàsics que l’alumne hauria d’haver adquirit al sortir de l’ensenyament obligatori.

    Aquí hi ha com a mínim dues qüestions. Una és quins són aquests coneixements bàsics. I, probablement, des de la perspectiva que estem plantejant, aprendre a col·laborar amb els altres, aprendre a moure’t en un entorn multicultural, aprendre a entomar el fracàs o les dificultats, aprendre a resoldre problemes nous, a enfrontar-te amb la incertesa… Tot això són continguts fonamentals i bàsics. Clar, probablement hi ha un debat sobre si l’objectiu fonamental del sistema educatiu és preparar per a les etapes educatives posteriors i, per tant, amb un objectiu més eficientista i vinculat al mercat laboral, o si l’objectiu de l’educació bàsica i obligatòria és fonamentalment preparar les persones per viure en una determinada societat. Jo crec que tan important és saber utilitzar determinats instruments matemàtics com saber col·laborar amb algú que és diferent de mi i que a més té posicions i mirades diverses. Són igual d’importants, o com a mínim no és menys important aquest segon que el primer.

    L’altra qüestió és que jo també soc dels que pensa que per aprendre aquests continguts més tradicionals m’ajuda el fet de disposar d’aquestes eines que tenen a veure amb treballar amb mi mateix i amb els altres. O sigui, de vegades es fa com una falsa oposició entre l’aprenentatge de continguts en el sentit tradicional o tots aquests altres aprenentatges necessaris per a la vida. És com la famosa discussió entre competències i continguts. Hi ha gent que opina que si ensenyem competències no ensenyem continguts. Això no té cap sentit. Al final, una competència és un contingut en acció.

    Hi ha qui diu que si ensenyem competències no ensenyem continguts, i això no té cap sentit

    Aquest debat és ben viu i també és un focus de malestar, el to de la discussió és agre. 

    Perquè no és només una discussió acadèmica o conceptual, sinó que és una discussió vivencial, que al final té a veure amb la identitat docent. El tema fonamental és si jo soc un expert d’un contingut i d’uns sabers que transmeto als alumnes o si soc algú que ajuda al desenvolupament integral de les persones. Aquesta és la discussió de fons. Jo entenc que, en el cas de la secundària, hi hagi professorat que pugui pensar que li han canviat les regles del joc —no ara, sinó des del 90—, professorat que pugui pensar que jo soc llicenciat en Químiques i a mi m’havien dit que la meva funció era ensenyar química. Bé, doncs potser ara és una altra. Entenc el malestar, però probablement forma part d’una dinàmica en la qual ens hi trobem tots. Han canviat les regles del joc a la gran majoria de professions. Però en tot cas aquesta font de malestar s’ha d’identificar i s’ha de reconèixer i s’ha de valorar. Com diu Michael Fullan, cal escoltar les raons dels que no volen canviar. Intentar fer veure que no existeixen i imposar les teves tampoc penso que sigui una bona via.

    A la conferència de la jornada de cloenda de la Xarxa de Competències vostè va vincular la idea d’escola inclusiva amb la de benestar, va arribar a dir que una i altra anaven de la mà, i això em va sorprendre perquè avui sembla que la creixent diversitat de les aules és un altre dels focus de malestar. 

    És evident que la incorporació de determinat alumnat als centres ordinaris i el fet d’haver d’atendre una pluralitat de necessitats educatives molt més grans genera reptes i dificultats. Crec que, davant d’això, la millor sortida és aquest procés de transformació que ens permetrà fer de les escoles espais molt més capaços d’incloure i proporcionar benestar. De nou, per sota hi ha el dilema de si la resposta a aquest alumnat i la transformació que comporta em concerneix o no com a docent. Sovint aquest malestar que genera el fet d’incorporar aquest alumnat parteix de la idea de fons que això no és la meva feina. Per tant, tornem a la discussió d’abans. Com que això no és la meva feina i m’estan posant una feina que no és la meva, doncs ho rebutjo. Després hi ha una altra part d’aquests processos de malestar que estan associats amb la formació del professorat. I ho dic jo, que estic en formació inicial, i per tant no em fico amb ningú que no sigui amb mi mateix. Crec que moltes vegades els docents no tenen la formació suficient per atendre determinades situacions. I no em refereixo tant a tècniques específiques per a determinades coses, que també són importants, sinó en el sentit d’atendre determinades coses que són molt fonamentals.

    Poso un exemple sobre els meus alumnes que es preparen com a futurs mestres. Jo soc tutor de les últimes pràctiques que fan i això em permet preguntar-los en què es senten més capaços i què creuen que els hi cal encara. I el que em diuen de forma bastant sistemàtica és que necessiten saber més de gestió de l’aula, de gestió del conflicte, del treball amb alumnat de diferents cultures… I els meus alumnes són de la menció d’atenció a la diversitat, és a dir, han fet un treball addicional en aquest àmbit. I tot i així m’estan dient que a les pràctiques es troben amb realitats que no saben com gestionar, o que veuen com les ha gestionat el mestre però que els cal més formació amb models teòrics sobre això.

    Onrubia, durant la seva conferència a la XCB, dissabte 29 de juny | Xarxa de Competències

    No sé si m’ha contestat del tot. Li preguntava sobre la relació entre benestar i inclusió. 

    D’acord. Jo penso que el programa de transformació de l’educació que demana una escola més orientada al benestar i una escola més inclusiva és molt semblant. Tenen moltes coincidències. Estar i sentir-se inclòs i estar i sentir-se bé tenen molt a veure. El que passa és que és veritat que, tant des del punt de vista del que passa a les aules com del que passa en les estructures de coordinació de treball compartit entre mestres, com en altres nivells més alts, hi ha molta feina a fer. Per posar un exemple, també molt vinculat al tema de les pràctiques dels meus alumnes. La coordinació entre el professorat especialista i el professorat ordinari no té espais establerts en els centres. Hi ha coordinacions de cicle, hi ha una comissió d’atenció a la diversitat o de suport a l’educació inclusiva que coordina una sèrie de coses. Però els espais habituals, és a dir, allò que permet que jo, tutor de tercer A, pugui parlar amb la codocent o amb l’especialista corresponent d’una manera més sistemàtica i continuada, o puguem planificar codocència… aquest espai no hi és.

    A l’hora de dinar, potser… 

    Clar, clar. Aquestes coordinacions informals les fan a l’hora de dinar, o a l’hora del pati, o al passadís, o posant-hi hores personals… En el manifest una de les dimensions que se subratlla com a més important és també aquesta idea de treball compartit, de poder col·laborar, de poder establir cicles de reflexió i acció sobre la pròpia pràctica. Però tot això demana temps i demana espais que s’han de generar.

    Entenc que hi hagi professorat que pugui pensar que li han canviat les regles del joc, però això ha passat a la gran majoria de professions

    Sabem que la diversitat a les aules ha augmentat molt en tres vessants: l’alumnat amb TEA, l’alumnat amb problemes de salut mental i l’alumnat amb malalties minoritàries. Aquest darrer grup és clarament conseqüència dels avenços mèdics, però, pel que fa als altres dos, com a psicòleg, té alguna explicació? 

    No tinc cap hipòtesi que pugui avalar amb dades. Evidentment, a banda dels elements mèdics, crec que hi ha temes relacionats amb l’estil de vida. Per exemple, crec que l’atenció ha canviat absolutament, és a dir, tots funcionem amb cicles d’atenció molt més curts, i amb necessitats de recompenses molt més ràpides, i això evidentment té a veure amb les pantalles i amb la nova cultura digital. Una de les característiques d’aquesta cultura digital és que deixa molt poc temps per a la reflexió. Ho veig amb els meus alumnes: estan molt poc acostumats a llegir, em refereixo a textos llargs, a llegir reflexionant, a llegir apuntant, a llegir interrogant o vinculant o connectant amb altres coses. I, clar, no és difícil pensar que tota aquesta diferent manera de gestionar l’atenció té a veure amb alguna de les coses que després passen.

    Això també connecta amb el tema dels recursos, un altre focus de malestar. Mai el sistema n’ha tingut tants com ara, però sembla que no es noti, precisament per aquest augment exponencial de la complexitat.  

    Això sobretot té a veure amb quin ús en fem. Moltes vegades no es fa un ús inclusiu dels recursos pensats per a la inclusió. Ho simplifico molt, però hi ha dues grans maneres d’entendre l’ús dels recursos: una té a veure amb una mirada bàsicament individual. Jo vaig responent individualment a les dificultats sense tocar les condicions socials o contextuals que generen i on s’ha de respondre a aquestes dificultats. Crec que aquest model no ens porta enlloc. De fet, ens porta al que tu dius, al fet que sempre ens guanya la generació de dificultats sobre la resposta compensatòria que podem fer. L’altre model és posar els recursos de suport allà on sí que hi ha d’haver una resposta a les necessitats, que és a l’aula. O sigui, a l’aula i al centre, però bàsicament a l’aula, a l’activitat conjunta. És a dir, fer que tota aquesta gent que està donant suport, ho faci a través del docent, és a dir, a través del suport i de l’ajuda al docent, a fi de generar contextos d’aula molt més capaços d’assumir aquesta diversitat. I crec que això no s’està fent. Per a mi, aquesta és la discussió de fons important. I amb això no estic dient que no hi hagi la necessitat de donar suports individuals en determinats moments a determinats perfils d’alumne, no estic dient això. Però crec que el gruix dels recursos s’ha de posar en el suport al professorat i en el suport al que passa i a l’aula. I aquí entrem en una altra discussió. Què és una aula?

    Sovint no es fa un ús inclusiu dels recursos pensats per a la inclusió, això passa sobretot quan s’orienten a donar una resposta individual a una dificultat sense tocar les condicions o el context

    Digui’m-ho vostè. 

    Tradicionalment, s’ha entès com una filera de cadires, una darrere de l’altra, mirant cap endavant, a una persona que està transmetent o presentant contingut. Si aquest és el model d’aula, efectivament no podem atendre a les diversitats que ens podem trobar. Ara bé, si l’aula és més aviat una activitat conjunta que pot fer-se en diferents espais, on diferents persones o grups poden estar fent diferents parts de l’activitat,  amb diferents ritmes, on pot haver-hi més d’una i més de dues persones que estiguin donant suport… Si entenem l’aula així, potser no hi ha cap problema en què jo estigui treballant amb dos alumnes donant-los suport per una pregunta específica, o que es pugui fer una mini lliçó a algun alumnat que ho necessita per reforçar determinades coses o que un grup d’alumnes estiguin a l’ordinador buscant no sé què, però tot això es fa dins d’un context i d’un procés. És a dir, crec hem de flexibilitzar l’aula i en aquest sentit m’agrada com uns autors nord-americans defensen l’organització de l’aula com a contextos múltiples i diversificats. És aquesta idea que diferents persones poden estar fent diferents coses en un mateix moment. I és l’activitat al final, en el seu conjunt i a mitjà termini, la que permet que tothom aprenguin les mateixes coses. Aquesta idea em sembla molt potent, però demana una modificació molt radical. Algunes coses que estan apareixent van en aquesta línia, perquè hi ha escoles on entres i no saps ben bé què és aula i què no (perquè tot ho és), però no són la norma.

    L’aprenentatge basat per projectes és objecte de moltes crítiques per part d’alguns sectors. 

    A mi m’agrada més parlar del treball per metodologies d’indagació. Crec que això és més precís conceptualment, i que dona lloc a una família de metodologies: l’aprenentatge basat en projectes, l’aprenentatge basat en problemes, l’aprenentatge basat en reptes, el mateix aprenentatge servei, l’aprenentatge basat en el disseny… Ho dic perquè amb els projectes ha passat com amb totes aquestes etiquetes que triomfen en un moment donat, el preu de l’èxit moltes vegades és perdre una mica el nucli del que fem. De vegades tinc la sensació que s’anomena treball per projectes a qualsevol cosa, entre les quals coses que clarament no ho són.

    Tot això que em comenta es refereix més a primària que a secundària, oi? 

    Igual. El fet que a secundària el canvi sigui més gran no vol dir que el model no sigui aplicable. Per exemple, hi ha experiències de treball amb racons amb matemàtiques a secundària. Una altra cosa és que potser té sentit que a secundària la globalització de continguts sigui més perfilada per àmbits, o que es combinin determinades coses, com el treball de les STEM, però el model és perfectament aplicable i, de fet, crec que recuperaria molt d’aquest alumnat que ha desconnectat de l’escola.

    Com a docent novell crec que aquest alumnat és el que més m’ha sobtat: trobar nanos de 13 i 14 anys als quals els és tot indiferent. Els importa un rave que els amenacin amb la nota, amb un càstig, amb anar als pares, i també els rellisca que els clavin un sermó sobre el seu futur i que a la vida cal esforç per tirar endavant…  

    Exactament. Doncs jo crec que, si més no a una part d’aquest perfil d’alumnat, tenim moltes més possibilitats de reconciliar-lo amb la idea de l’escola des d’aquesta aproximació que des de les aproximacions tradicionals. Crec que les aproximacions tradicionals només porten a l’exclusió sistemàtica d’aquest grup i de molts altres. I tornem al que dèiem abans, si creus que l’educació obligatòria està per formar ciutadans o si creus que l’educació obligatòria està per seleccionar la gent que formarà les elits socials.

    El bon docent ha de ser molt dialogant, i això no ho fomenta el model d’ensenyament transmissiu

    La recerca que feu en psicologia de l’educació és sobre com s’aprèn, veritat?

    Bàsicament sí. També s’ha de dir que la psicologia de l’educació, com tota la resta de la psicologia, és molt dispersa. La psicologia de l’educació que nosaltres fem bàsicament el que intenta és entendre com algú ajuda algú altre a aprendre. Aprendre en aquest sentit ampli que dèiem abans. Aquest acte educatiu és el nucli fonamental del nostre treball. I en aquest nucli hi ha una paradoxa, ja que, per una banda, qui aprèn és l’alumne i ningú pot aprendre per ell, ni des del punt de vista cognitiu, ni des del punt de vista motivacional, però, al mateix temps, l’alumne no pot aprendre sol, perquè si el deixo sol hi ha moltes possibilitats que no aprengui —o no ho faci de la millor manera— aquells continguts que necessita per inserir-se socialment i per desenvolupar-se personalment. Per tant, la pregunta clau és com ajudem a que l’alumne vagi fent aquesta construcció personal a la vegada que respectem el seu espai. I això és complicat. Hi ha qui pensa que el que s’ha de fer és simplement generar les condicions perquè l’alumne es trobi amb el contingut i aprengui. Jo crec que amb això no n’hi ha prou. Però, al mateix temps, no combrego amb la posició transmissiva del “jo t’ho explico i segur que tu ho entens”. Perquè entre el que jo t’explico i el que tu entens hi ha moltíssims processos. Per tant, el tema és com fem coses conjuntament perquè jo et pugui ajudar i tu puguis aprofitar l’ajuda que et dono. I això ens porta a estudiar tots els processos del que nosaltres anomenem activitat conjunta, i per això, per nosaltres, la clau de tots els processos és com es dona aquesta activitat conjunta. I dintre d’aquesta activitat conjunta és fonamental tot l’element comunicatiu, conversacional, dialògic. O sigui, la idea és que molta part d’aquesta ajuda —no tota, però sí molta— es juga a través del llenguatge, a través de com parlem. I tot això també es pot aplicar a l’aprenentatge professional dels mestres, i per tant això genera un model de formació permanent determinat, molt allunyat dels models típics de formació individual, amb continguts aïllats i descontextualitzats de la pràctica.

    Ara em feia pensar amb els ritmes d’aprenentatge. Sabem que cadascú té el seu, però no sé si el sistema no ens deixa respectar-los. Al cap i a la fi, els agrupem per any de naixement i els avaluem segons uns criteris estandarditzats. 

    Hi va haver la idea dels cicles, és a dir, que la unitat de seqüenciació del contingut no fossin els cursos, o encara menys els temes o les unitats, sinó que es poguessin marcar un seguit  d’objectius d’aprenentatge al final d’un període de temps relativament llarg. Aquesta idea, que penso que era interessant perquè permetia jugar amb els diferents ritmes, s’ha anat perdent, i hem recuperat la idea que al curs tal es fa tal i s’avalua. Aquí hi tenim una contradicció. Necessitem altres tipus d’unitats de gestió temporal i hem de baixar molt la pressió en l’avaluació. És a dir, hauríem de distingir molt bé la dimensió acreditativa de l’avaluació de la dimensió formativa de l’avaluació. Sí que necessitem molta avaluació, però necessitem avaluació formativa. En realitat, només al final de l’educació escolar obligatòria és quan necessitem aquesta avaluació acreditativa.

    Però necessites anar tenint inputs sobre l’evolució de cada alumne.

    Sí, hi estic d’acord, però inputs formatius. Inputs d’on estem. En tot cas, crec que aquest és un debat que valdria la pena tenir, perquè molta de la pressió té a veure amb aquesta obsessió per haver d’anar al mateix ritme dels altres. Aquella famosa idea del “progressa adequadament” o “necessita millorar”, que pràcticament ha quedat com un meme, potser no era la millor solució tècnica, però la idea implícita que tenia de desquantificar l’avaluació crec que ens l’hauríem de prendre seriosament. I ja entenc que hi ha una mística amb els nombres, i que quan et diuen que tens un 7 sembla que t’estiguin donant tota la informació precisa i necessària, quan en realitat no t’estan dient res. És només un número, però quan intentem fer una avaluació més qualitativa a tothom li sembla que no donem prou informació. I en canvi la recerca ens diu que un feedback qualitatiu i dialògic és clau per a la millora de l’aprenentatge.

    Ningú pot aprendre per l’alumne, però l’alumne no ho pot fer sol i necessita al docent, per això la clau dels processos d’ensenyament i aprenentatge es troba en l’activitat conjunta

    Abans em deia que el seu treball consisteix a investigar com algú ajuda algú a aprendre. Per tant, entenc que tenen ben identificat les característiques del bon docent.  

    El que tenim modelitzat no són tant les característiques del bon docent com les característiques dels bons processos d’ensenyament i aprenentatge. El que dóna lloc a millors processos d’aprenentatge o d’influència són determinats mecanismes de fons. Per posar un exemple: el fet de fer preguntes. De vegades pot ajudar molt i de vegades pot no ajudar gens. Depèn del tipus de pregunta que facis, de quan la facis, en funció de què, i també depèn de la reacció de l’alumne a la pregunta i de quina és la teva repregunta. Per tant, no es tracta tant de fer un llistat de comportaments eficaços del professor —aquest és un paradigma que va tenir molt d’èxit en un moment donat en la psicologia de l’educació—, sinó de tenir alguns criteris sobre com el professor pot prendre decisions en un moment donat sobre quina ajuda pot ser més útil. Això, en realitat, ens porta a una idea del docent com a professional reflexiu, d’algú que decideix en un entorn complex i amb un cert grau d’incertesa sempre, quin tipus d’ajuda pot valer la pena.

    És a dir, per posar un altre exemple, quan un alumne em fa una pregunta, jo tinc tot un ventall de possibilitats de resposta. Puc donar-li la informació que em demana directament. Puc donar-li pistes perquè ell intenti trobar-la amb la meva ajuda. Puc, simplement, retornar-li la pregunta i dir-li tu què en penses. Puc donar-li materials o elements addicionals, puc dir-li que això t’ho contesto més tard… Com a professor, he de ser molt conscient de quina opció trio, i molt probablement a dos alumnes diferents que formulen la mateixa pregunta, o al mateix alumne amb diferents moments, els hi he de respondre de manera diferent si els vull ajudar. Aquesta és una mica la modelització que intentem desenvolupar.

    És una decisió que s’ha de prendre en fraccions de segons. 

    Hi ha situacions que es poden anticipar, preveure que passaran. Això molts docents amb experiència ja ho fan de manera intuïtiva, i la idea seria que ho poguessin fer d’una manera més reflexionada, més informada pel coneixement teòric. És a dir, no només faig el que m’ha funcionat bé en altres moments, sinó que ho faig perquè respon a determinats objectius.

    O sigui que les característiques del bon docent no les saben, però aquest diàleg docent-alumne és molt important. 

    Totalment. Per anar a algun consell concret, un bon docent és un docent molt dialogant. Això no és un concepte nostre. Hi ha molts autors que diuen que la clau de l’acte educatiu és la conversa educativa, entesa com aquella que permet connectar el discurs intuïtiu, espontani i propi de l’alumnat amb el discurs cultural, social, de les disciplines i dels sabers. I això, evidentment, no és qüestió d’una conversa, sinó d’anar parlant i d’anar comunicant-se. No hi ha un altre: hem de parlar i hem d’escoltar. El problema fonamental del model transmissiu no és que no es pugui aprendre a partir d’una exposició, que lògicament es pot, sinó que si només fas això estàs perdent el diàleg, i és a través del diàleg com reconeixes l’altra persona i valides la seva veu.

  • «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    Jocs d’apostes en adolescents? Doncs l’edat mitjana en què es comença a jugar amb diners, ja sigui en línia (un 2,7% de noies i un 12,6% de nois) o de forma presencial (un 4,2% de noies i un 12,1% de nois), se situa en els 13-14 anys en els dos sexes, tot i que té una més alta prevalença en els nois, que hi juguen de forma més freqüent.  A més, al voltant d’un 13% de nois i noies declaren haver jugat amb diners abans dels 10 anys.

    Aquestes són algunes de les dades que es desprenen de l’última enquesta FRESC, del 2021,  sobre la salut en persones adolescents a Barcelona realitzada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) a 3.290 alumnes de centres educatius de la ciutat d’entre 13 i 19 anys. Per primer cop l’ASPB va incloure en el FRESC 2021 preguntes relacionades amb el joc amb diners que no deixen de ser preocupants i alarmants, ja que, a més, un 12% dels nois va declarar haver jugat amb diners el darrer any i un 6% va afirmar realitzar un possible joc problemàtic. L’objectiu principal d’aquest estudi és, a partir dels resultats obtinguts, orientar i avaluar polítiques d’intervencions dirigides a aquestes franges d’edat.

    Davant d’aquestes dades, que des de l’Agència de Salut Pública i altres organismes sanitaris estan detectant que van en augment, l’ASPB ha impulsat la creació del programa escolar Cara i Creu per a l’alumnat de 4rt d’ESO, que després d’un programa pilot en tres instituts, el curs que ve es començarà a oferir a tots els centres educatius de la ciutat que s’hi vulguin inscriure. Els objectius, segons expliquen la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB, Montse Bartroli, i la Catrina Clotas, que és una de les responsables de la coordinació del disseny i l’avaluació del programa, és sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs; la prevenció per evitar aquesta conducta o retardar-ne l’edat d’inici; i, per últim, poder derivar les persones amb un possible joc problemàtic als recursos que correspongui. Pretén reduir la incidència del joc d’apostes en els adolescents, ampliant el coneixement sobre els riscos i les conseqüències i fomentant una mirada crítica entre l’alumnat.

    El programa Cara i Creu vol sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs

    El Cara i Creu s’inspira en un projecte de la Comunitat Valenciana que es diu ¿Qué te juegas?, que s’ha modificat i adaptat  per aplicar-lo als instituts de la ciutat, amb l’assessorament d’experts. El programa consisteix en cinc sessions. La primera serveix perquè l’alumnat conegui els riscos associats al joc, les possibles conseqüències i “que entengui quines són les motivacions, que poden començar com a diversió i després es poden transformar com a una necessitat, per cobrir un baix estat anímic o per guanyar diners”, segons explica Clotas. En la segona sessió es treballen les lleis de probabilitat que operen darrere el joc, que poden desmuntar els biaixos erronis que hi ha darrere el joc –“aquella il·lusió de control que et fa pensar que si han sortit quatre 5 el següent segur que surt un 6”, exemplifica Clotas. La tercera i la quarta sessió es treballa la pressió a través de la publicitat i el grup d’iguals, mentre que en la cinquena i última se centra en els videojocs, per tal de conèixer i saber identificar quan fem apostes dins d’aquests jocs. I tot plegat a través de sessions que volen ser molt dinàmiques, amb jocs de rol, de verdader o fals i projeccions de vídeos, entre d’altres.

    Formació al professorat

    Des de l’ASPB s’ha dissenyat el programa perquè sigui dinamitzat pel professorat, que rebrà una formació en línia prèvia de cinc hores i un manual que l’ajudarà a planificar les sessions a l’aula. A més, també s’ha elaborat una guia per a les famílies perquè puguin conèixer i tenir eines per la prevenció del joc d’apostes i els videojocs.

    Segons Bartroli, es parla d’addició al joc o de trastorn de jocs d’apostes i videojocs quan “una persona té un patró de joc persistent, recurrent en la seva manera de jugar que implica que hi ha àrees rellevants de la seva vida que es deterioren, ja sigui en l’àmbit personal, familiar, social, d’escola, etc”. És a dir, al final la persona només pensa en jugar, deixant de fer altres coses, podent arraconar els estudis, la cura personal i fins i tot pot arribar a mentir a amics i familiars al respecte. Quan es donen una sèrie de criteris d’aquest tipus es pot arribar a diagnosticar com un trastorn de joc d’apostes o un trastorn per ús de videojoc.

    Les dades són sorprenents, però com remarca Bartroli, “a nivell social no hi ha la percepció que això sigui un problema”. A més, remarca que la publicitat ha anat molt dirigida cap al gènere masculí, amb la intervenció de personatges famosos, entre els quals molts futbolistes.

    La normativa

    Tot i que es va aprovar una llei a nivell espanyol que prohibia la publicitat de joc d’apostes als mitjans de comunicació, fa pocs mesos el Tribunal Suprem va tombar alguns dels articles d’aquesta normativa, fet que podrà facilitar de nou la difusió de publicitat d’aquests jocs i que arribi als menors d’edat. De fet, Bartroli fa un crit d’alerta perquè assegura que s’està detectant el viratge de la publicitat per captar “el nínxol de mercat cap a les noies, sobretot en els videojocs”. De fet, la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB assegura que ja preveuen que el joc amb diners entre nois i noies “es vagi equiparant, com ha passat amb altres conductes de risc”.

    Per la seva banda, Clotas alerta que els videojocs són “una porta d’accés per començar a utilitzar diners dins dels videojocs per acabar jugant a jocs d’apostes”. Quan es parla de jocs amb diners s’inclou bingos, loteries, apostes esportives, però també utilitzar els diners per fer apostes dins dels videojocs a través del que es coneix com a loot boxes o caixes de recompenses. I què són els loot boxes? Doncs quan el jugador vol comprar una característica per un personatge del videojoc ho ha de fer a través d’una aposta, és a dir, adquireix una caixa de recompensa sense saber què hi ha dins. Aquí hi juga l’atzar, el fet d’adquirir una caixa que pot tenir o no un premi a dins. Clotas explica que a través de l’enquesta FRESC es van adonar que prop del  66% dels nois i les noies que juguen amb diners de manera online ho han fet a través dels videojocs. És un joc d’atzar perquè tu no compres un producte, sinó que pagues uns diners perquè aleatòriament et toqui un premi o un altre. De fet, Clotas recorda que fa anys que s’està pendent de regularitzar aquests loot boxes, ja que sense adonar-se, s’està jugant a un joc d’atzar.  “És una porta d’entrada a altres tipus de jocs d’atzar com les apostes esportives”, afegeix Bartroli.

    Totes dues destaquen que, a més, el fet que els adolescents i joves acabin jugant a jocs d’atzar encara que no sempre acabin amb addicció té conseqüències no només per a ells, sinó també pel seu entorn (a nivell financer, social, educatiu, etc.). “Per això ho estem agafant nosaltres des de Salut Pública, perquè l’impacte no només afecta la persona amb el trastorn sinó que el dany és més global”, alerta Bartroli.

    En aquest proper curs escolar, des de l’Agència de Salut Pública es vol posar èmfasi en l’avaluació de l’efectivitat del programa «Cara i Creu» per conèixer fins a quin punt s’han assolit els objectius plantejats. Per tant, tots aquells centres educatius que s’inscriguin en el programa també ajudaran a avaluar-ne la seva efectivitat. Es tracta de saber quins coneixements ha adquirit l’alumnat participant i com ha canviat la seva actitud respecte al joc d’apostes i videojocs abans i després de fer les cinc sessions.

    Text publicat originalment el blog Educa Barcelona d’ El diari de l’Educació

  • Tinc mal d’esquena

    Tinc mal d’esquena

    Només pots saber lo frustrant, esgotador i desesperant que és tenir mal d’esquena i/o coll quan ho pateixes a les teves carns… Milions de persones al món pateixen d’aquesta patologia amb resignació.

    A banda de sentir el dolor i tenir les seves limitacions, es veuen submergides en un cicle viciós d’anades i vingudes a metges, terapeutes i farmàcies sense trobar una solució real al seu patiment.
    Fa 22 anys que soc fisioterapeuta i he treballat en quatre continents. He pogut veure les diferències abismals de l’atenció mèdica entre els diferents països, i els resultats obtinguts a cada cas. En alguns és catastròfic, en d’altres l’atenció és molt més completa. Però, en definitiva, al final, en el cas del mal d’esquena, les persones han de tornar una vegada i una altra a veure un especialista, perquè el dolor torna.

    Jo mateixa patia mals d’esquena i vaig estar immersa en aquesta dinàmica. Fins que vaig comprendre i comprovar que l’autotractament és la única manera d’eliminar realment els dolors i canviar les fibres desestructurades recuperant l’equilibri a l’esquena. Amb l’autotractament no només canvies la lesió física, sinó que fas canvis a nivell neurològic i químic estimulant la secreció de substàncies que ajuden al cos a regenerar els teixits lesionats.

    A més, et permet disminuir el dolor en el mateix moment en què l’estàs patint: per exemple, quan estàs assegut/da a l’ordinador, quan estàs fent esport, quan estàs de viatge, al matí o a la nit, etc… I no necessites esperar a anar al terapeuta per sentir-te bé i continuar amb la teva vida.
    En això consisteix el mètode SOMMER®. És un autotractament per aprendre com funciona el teu cos i saber quines tècniques has d’aplicar per regenerar els teixits de l’esquena fins que ja no tens aquest problema.

    Els tractaments actuals consisteixen a aplicar tècniques externes, puntuals o es fan exercicis complicats. Però si la persona no s’aplica ella mateixa les tècniques correctes de manera constant i durant un cert temps és com si poséssim una tireta a una ferida que no para de sagnar. Per això vaig crear l’IRSC i vaig escriure el llibre Lo que Nunca te Contaron para Quitar tu Dolor de Espalda Rápido y a Largo Plazo, per donar accés a aquests coneixements i a aquesta nova forma de tractament al màxim de persones possible.

    D’aquesta manera es pot trencar el cercle viciós de patiment, degeneració i tractaments sense solució real, que porta a la persona patidora a creure que està comdemnada a viure amb aquest dolor i aquestes limitacions. Malgrat els diagnòstics de dolor crònic, la veritat és que sí que es poden solucionar la majoria de patologies d’esquena. I també els dolors derivats d’hèrnies, artrosis, contractures, fibrosi, desplaçaments, etc

    Jo ho estic veient des de fa 8 anys amb el mètode SOMMER®. Les persones aconsegueixen alliberar-se d’aquest patiment i viure la vida que mereixen sense mal d’esquena. Jo diria a una persona amb mal d’esquena “tú no has vingut a aquest món a patir mal d’esquena sinó a complir somnis”, i amb mal d’esquena és molt difícil arribar a fer grans coses i aprofitar de la vida. He vist revertir casos greus i d’anys de duració, però no amb màgia ni amb els tractaments externs. S’ha de fer un canvi real que la mateixa persona aplica durant un temps determinat.

  • “Amb cap sí; de cap, no”

    “Amb cap sí; de cap, no”

    Ara que les piscines, públiques i privades, ja són obertes, tota prevenció de risc d’ofegament, talls de digestió i insolació és poca. Però l’activitat aquàtica en platges, rius, pantans i piscines ara a l’estiu fa alertar també d’un risc que potser no tothom té en compte, com és llençar-se malament de cap a l’aigua, de manera que es pugui patir una lesió medul·lar i quedar tetraplègic.

    Segons l’últim balanç de la Direcció Mèdica de l’Hospital Nacional de Paraplègics, l’any passat va haver-hi només en aquest centre hospitalari set ingressos per una mala capbussada a l’aigua, amb resultat de tetraplegia. Tots els casos van ser homes d’entre 15 i 44 anys. L’Hospital Nacional de Paraplègics, juntament amb la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (SERMEF), la Federació Nacional ASPAYM (Federació d’Associacions de Lesionats Medul·lars i Grans Discapacitats Físics), Creu Roja i la Real Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme tornen a insistir a la societat en el missatge de prudència com la mesura preventiva més eficaç que eviti conseqüències indesitjables, com una lesió medul·lar.

    Per això, totes aquestes entitats tornen a llençar la campanya “Amb cap sí, de cap, no”, per a insistir a la societat en el missatge de prudència com la millor mesura per evitar conseqüències indesitjables, com una lesió medul·lar. Tal com expliquen els especialistes, les lesions medul·lars per capbussades són esdeveniments tràgics, però es poden prevenir. Amb educació, precaució i respecte per l’entorn aquàtic, es pot gaudir d’activitats recreatives segures i evitar conseqüències devastadores, segons es destaca des de les diferents entitats impulsores de la campanya estiuenca.

    Calcular malament

    Els responsables de la campanya també subratllen que les capbussades en aigua poc profundes o desconegudes són una de les principals causes de lesions medul·lars, especialment durant els mesos d’estiu quan més persones gaudeixen d’activitats aquàtiques. Expliquen que una capbussada mal calculada pot portar a un impacte violent del cap contra el fons, causant fractures cervicals i danys severs a la medul·la espinal. Les conseqüències poden incloure paràlisi parcial o total, pèrdua de la sensibilitat i control motor, i una necessitat d’assistència per a tota la vida.

    La campanya, l’eslògan de la qual és “Amb cap sí, de cap no”, tindrà especial protagonisme en xarxes socials amb els etiqueta #Zambullidas2024, #ConCabezaSí i #DeCabezaNo, i missatges que recordin als banyistes la importància de l’observació i la prudència per a prevenir una lesió medul·lar com a conseqüència d’una inadequada capbussada. Les xarxes emissores són: @SanidadCLM, @HNParaplejicos, @SERMEF_és, @ASPAYMNACIONAL, @RFESS1, @CruzRojaEsp.

    Ingressos hospitalaris per capbussades

    Segons explica la directora mèdica de l’Hospital Nacional de Paraplègics, Mónica Alcobendas, fruit de set capbussades, set homes varen rebre lesions de les vèrtebres C4 a C6, 4 d’elles completes motores. “Es tracta de lesions medul·lars severes amb gran repercussió funcional en persones joves i que podrien haver evitat. Per això és de vital importància la conscienciació amb campanyes de prevenció perquè la millor lesió medul·lar és la que no es produeix”, afirma la Dra.

    Des de la Federació Nacional ASPAYM, la seva presidenta Mayte Gallego fa una crida a “ser prudents i no excedir en les confiances a l’hora de capbussar-se, sobretot quan no es coneix el fons, i llençar-se sempre amb les mans per davant”.

    Per part seva, la presidenta de la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (SERMEF), la Dra. Hel·lena Bascuñana, subratlla que “les lesions medul·lars per capbussada representen una causa significativa de discapacitats permanents que podrien prevenir. Ocorren quan hi ha un mal en la medul·la espinal, el qual pot resultar en pèrdua de mobilitat i funció en parts del cos controlades per la medul·la afectada”.

    La campanya crida també a respectar les normes i senyalitzacions en piscines i platges per a evitar accidents amb conseqüències irreversibles. Cal evitar salts des de zones rocoses o penya-segats, que a més solen tenir la prohibició expressa d’aquestes accions.

    Pautes a seguir

    Per a evitar lesions medul·lars per capbussada, hi ha cinc precaucions bàsiques a implementar:

    1. Conèixer la profunditat. Mai cal capbussar-se en aigües de les quals no coneix la profunditat. Sempre s’ha d’assegurar que l’aigua sigui prou profunda per a evitar el contacte amb el fons.
    2. Fer una entrada cauta. Ingressar a l’aigua amb els peus primer la primera vegada. Això permetrà avaluar la profunditat i la presència d’objectes submergits.
    3. Mantenir una supervisió adequada. Els nens i adolescents han d’estar sempre supervisats per un adult responsable quan practiquin activitats aquàtiques.
    4. Evitar l’alcohol. El consum d’alcohol redueix la capacitat de judici i augmenta el risc de prendre decisions perilloses.
    5. Senyalització i Educació. En piscines i zones d’aigua públics, cal assegurar que hi hagi senyalització clara sobre les àrees segures per a capbussar-se i educar a tots els participants sobre els riscos.

    En cas de lesió es recomana no moure el lesionat perquè una mobilització incorrecta pot agreujar la lesió. S’ha de mantenir a la persona quieta i en la posició en què va ser trobada. S’ha de cridar als Serveis d’Emergència, demanar ajuda mèdica immediatament, i mentrestant, mantenir la calma, fent costat i al lesionat assegurant la seva posició fins que arribi l’assistència professional.

  • Temps de mosquits, perill de picades

    La pujada de la temperatura ara ja a la primavera, i fins al final de l’estiu, multiplica les possibilitats de patir la molèstia de les picades que convé evitar als propensos a rebre-les. Segons un estudi que es va fer públic a la revista Cell a finals del 2022, aquesta propensió a rebre més picades uns que altres respon als nivells d’àcid carboxílic a la pell.

    Per aquells més atractius, doncs, per als mosquits, com s’assenyala des del portal de Canal Salut, “la utilització de roba clara que cobreixi bé el cos i l’ús de repel·lents ajudarà a prevenir les picades”.

    Espirals de fum i aroma de citronella, sigui en espelma amb la planta natural i els esprais repel·lents serveixen per mantenir les estances lliures de la presència dels mosquits. “Si es produeix una picada d’un insecte –detallen al Canal Salut– cal rentar bé la zona afectada amb aigua i un sabó neutre. Si el fibló del mosquit ha quedat dins la pell, primer s’ha d’extreure i després rentar bé la zona afectada (si es fa amb unes pinces, s’ha de procurar no enfonsar-lo més ,ni escampar el verí de l’insecte). I, en acabar, s’ha d’aplicar una gasa o roba neta amarada amb aigua freda i un preparat farmacèutic a base d’amoníac, o bé aplicar-hi fred (gel)”.

    El vinagre sobre les picades també calma la picor que, de no frenar-se, pot fer encetar la pell en l’acció de gratar-nos, amb el perill posterior que es pugui infectar la ferida.

    El Servei de Dermatologia de l’Hospital del Mar és qui hi ha al darrere d’un interessant portal digital: Dermatologia.cat, on es difon informació sobre malalties que afecten la pell, i també consells pràctics per tenir en compte. Sobre les picades de mosquits ens planteja, com a mesures generals:

    • Utilitzar màniga llarga, pantalons llargs, mitjons, i evitar els colors foscos.
    • Utilitzar repel·lents d’insectes. Cal recordar que no són recomanables en nens menors de 2 anys, i que cal seguir les instruccions d’aplicació de forma estricta.
    • Utilitzar una mosquitera adequada pel llit o en les finestres.
    • Evitar perfums, perquè hi ha certes olors corporals que poden atreure els mosquits.

    I també exposa que l’efecte de la vitamina B1 o dels aparells amb ultrasons no s’ha comprovat científicament.

    Un cop ja hem rebut la picada de mosquit, els consells dels dermatòlegs de l’Hospital del Mar recomanen:

    • Netejar i desinfectar bé la zona.
    • Aplicar fred local pot ser útil, encara que caldrà evitar una exposició perllongada que pogués ser contraproduent.
    • Utilitzar productes que contenen amoníac o altres per a la millora dels símptomes.
    • En cas de moltes picades o molt pruriginoses, el metge de cadascú hauria d’indicar algun tractament oral per evitar els símptomes.
    • Les picades d’abella es tractaran de forma similar, amb l’excepció que si ha quedat l’agulló en la ferida, caldrà extreure’l.

    També tenen en compte les persones que poden presentar una reacció greu a les picades d’insectes, especialment a les picades d’abelles o vespes, que es pot manifestar amb desmais o dificultats de respiració. En aquest cas –diuen des de l’Hospital del Mar– caldrà acudir a un servei d’Urgències per a rebre la medicació adequada. Si ja s’ha patit un episodi d’aquestes característiques, el metge ha de prescriure mesures a prendre.

    Expliquen també que “en el cas de la picada del mosquit tigre, aparegut recentment en el nostre medi, i és causa de picades molestes. Es tracta d’un insecte petit, de difícil visualització, que sol moure’s a prop del terra. Pon els seus ous en recipients amb aigua (típicament, plats inundats d’aigua utilitzats per regar testos, bidons, safareigs). Sol picar de dia, entre els mesos d’abril i octubre”.

    Convé estar molt alerta a les picades quan es viatja a altres països i, abans de fer el viatge, visitar les unitats hospitalàries de medicina tropical.

    Protecció d’infants

    Les mosquiteres, en finestres i als llits, són també una bona manera de prevenir l’entrada de mosquits a les llars i procurar un bon descans lluny d’ells. També ho és evitar al màxim els llums encesos quan les finestres i portes de casa són obertes i permeten l’accés dels mosquits, als quals els atrau la llum.

    Les mosquiteres també són especialment recomanables per als més petits de casa, que poden ser més sensibles a les reaccions de les picades. Pensant en els infants, l’Hospital de Sant Joan de Déu dedica un apartat de la seva Escola de Salut virtual a com evitar i curar les picades de mosquit. Fan especial atenció als diferents tipus de repel·lents i a com fer-los servir en la pell de nens i nenes.

  • Els gasos intestinals també tenen un per què

    Gasos en el llarg recorregut de l’aparell digestiu, malgrat que tots en tenim perquè en fabriquem de manera natural en la fermentació durant el procés digestiu, i perquè el camí des de la boca fins a l’anus és molt d’espai per acumular aire en algun moment, a molta gent no els suposa ni és percebut com a incomoditat, molèstia, sensació d’inflor al ventre o fins i tot dolor. Però, com passa en la majoria de manifestacions en l’organisme, hi ha gent més sensible a percebre, en aquest cas, l’acumulació de gasos.

    Parlem de flatulències, aerofàgia o meteorisme per referir-nos a aquesta excessiva concentració d’aire als budells o a l’estómac. Les causes d’aquest cúmul “són molt variades”, tal com ens explica el metge de família del CAP Ramon Turró al barri del Poblenou de Barcelona, Dr. Josep València. “Tot comença a l’activitat en la boca”, precisa. “Convé que masteguem bé els aliments, concentrant-nos en l’acte de mastegar i fent-ho a poc a poc -i no distreure’ns mirant la tele mentre mengem-“, diu. Tampoc no és bo parlar mentre masteguem, perquè parlant mentre masteguem facilitem l’entrada d’aire amb el menjar. Per això tampoc és bo mastegar xiclets. S’han d’evitar igualment les begudes gasoses i també es desaconsella beure amb canyetes.

    Quant als aliments, hi ha una llarga llista dels que més faciliten la producció de gasos intestinals. Entre els més coneguts, hi ha els llegums, especialment la mongeta seca, així com la col, la coliflor i el bròquil. “Algunes  maneres de cuinar poden fer que aquests aliments es tolerin millor, per exemple, fent servir llegums sense pell o cuinar-les canviant l’aigua. “Es fa diversos cops durant les dotze hores que les deixem en remull abans de bullir-les, i un cop bullides, escórrer-les, tornar a posar aigua freda i tornar-les a bullir. S’hi pot afegir també espècies com el comí, el llorer, l’anís, el romaní o el fonoll”, explica el metge de família del CAP Ramon Turró.

    Cal tenir en compte, però, que l’acumulació de gasos al tub digestiu pot ser també símptoma d’alguna anomalia o patologia subjacent, per la qual cosa, si es percep l’alta concentració de flatulències de manera recurrent, caldria comentar-ho amb el nostre professional sanitari de capçalera per poder descartar el vincle dels gasos amb alguna cosa en l’organisme que no està funcionant bé. “Malalties digestives com la celiaquia, intoleràncies alimentàries com per exemple a la lactosa o a la fructosa, poden provocar gasos”, comenta el metge de família. I assenyala que l’alimentació actual de gran part de la població, “amb abundants hidrats de carboni, sucres i greixos processats, sumada al sedentarisme contribueix al fet que els budells no treballin al ritme recomanat”.

    L’estat de la nostra microbiota també influeix en l’acumulació de gasos perquè l’equilibri o desequilibri dels microorganismes que la componen també condicionen el procés digestiu. Alguns bacteris poden causar gasos.

    Nous hàbits

    Senzills canvis d’hàbits en l’alimentació i reduint el sedentarisme haurien de fer desaparèixer les molèsties i la sensació d’inflor. Ventositats i eructes són l’evacuació natural d’aquests gasos en excés i, alhora, un indicador de l’acumulació d’aire que demana sortir.

    Per a casos més extrems, amb supervisió mèdica, existeixen fàrmacs per a disminuir les flatulències i accelerar el ritme intestinal. Però potser amb infusions digestives, amb plantes naturals com la flor de camamil·la ja les aconsegueixen reduir.

    En resum, com apunta l’especialista en aparell digestiu de Clínica Corachan, el doctor Javier Torres, convé viure l’alimentació i digestió “no com un problema, sinó com un fet natural i fisiològic”. L’expert també suggereix “seguir les pautes de les generacions anteriors que es van alimentar de tot el que dona la terra, quan ho dona, estacional, canviant, divers i poc o gens processat. Menjar de tot i poc i, a vegades, caminar hores per aconseguir-ho”.

  • Soroll: font d’estrès, ansietat i problemes auditius

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estimava, en el seu informe mundial sobre l’audició de l’any 2020, que l’any 2050, gairebé 2.500 milions de persones viuran amb algun grau de pèrdua auditiva. I d’aquestes, almenys 700 milions necessitaran serveis de rehabilitació. Ja fa 24 anys que l’OMS concretava que 430 milions de persones a tot el món requerien serveis de rehabilitació per la seva pèrdua auditiva, i que eren 1.500 els milions de ciutadans afectats per ella.

    No fer res per evitar les causes modificables de la pèrdua d’audició, com ara la contaminació acústica en espais públics o la sobreexposició continuada a sons alts en la feina o en les hores d’oci, tant en adults com en joves i infants, “tindrà costos per a la salut i el benestar dels afectats, i també causarà pèrdues econòmiques derivades de l’exclusió d’aquestes persones de la comunicació, l’educació i l’ocupació”, alertava l’informe de salut internacional.

    El mateix document de l’OMS apuntava que “en la infantesa, gairebé el 60% dels casos de pèrdua auditiva es deuen a causes que poden prevenir-se mitjançant mesures com la vacunació, la millora de l’atenció materna i neonatal i el cribratge i tractament primerenc de l’otitis mitjana”. Pel que fa als adults, “la legislació per al control del soroll i l’audició sense riscos, així com la vigilància de l’oto-toxicitat, poden ajudar a mantenir la trajectòria auditiva i reduir el potencial de pèrdua auditiva”.

    Estrès i ansietat

    Un estudi recent, realitzat per la firma de tecnologia auditiva Oticon revela que el 35% de la població té problemes d’estrès i ansietat derivats dels sorolls generats en aeroports, estacions de bus o tren, vida nocturna o amb el trànsit de vehicles. L’estudi, Intel·ligència auditiva: la importància de l’audició a Espanya, ha analitzat les conseqüències que el soroll té per a les persones. I els resultats confirmen que l’exposició a sorolls forts i intensos de forma prolongada en el temps és el principal factor de risc evitable de pèrdua auditiva.

    Els sorolls més intensos als quals s’exposa la població diàriament són els produïts en determinats entorns laborals i recreatius (discoteques, concerts, escoltar música amb auriculars, etc.) i ambientals (trànsit, indústria, etc.). De fet, segons l’estudi d’Oticon, prop del 20% de la població s’exposa a sorolls forts en el seu lloc de treball, sent la població d’entre 35 i 49 anys la més exposada (30,59%), ja que un 17,9% d’ells manifesta que s’exposa a molt de soroll malgrat estar en una oficina. “L’exposició al soroll en el treball és un dels factors que més poden perjudicar l’audició. Depenent de la professió, caldrà que hi hagi unes mesures específiques de prevenció”, assenyala José Luis Blanco, cap d’audiologia d’Oticon.  

    Majoritàriament, les persones que pateixen pèrdua auditiva tenen més de 50 anys, però un 8% és menor de 18.

    Consells per a protegir l’audició enfront del soroll

    Prevenir els danys en l’audició provocats pel soroll ens garanteix la protecció auditiva, però també ens procura benestar més integral. A més d’estrès i ansietat, el soroll també genera dificultat per a concentrar-se en la lectura o l’estudi o dormir, així com xiulets en les oïdes, segons les persones enquestades en l’estudi realitzat per Oticon. Els seus experts insisteixen que l’exposició a sorolls forts i intensos de forma prolongada en el temps constitueix el principal factor de risc evitable de pèrdua auditiva. L’equip d’audiòlegs de la firma especialitzada en audiòfons ofereix els següents consells per a protegir-nos de l’impacte negatiu del soroll i no patir pèrdua auditiva:

    • Reduir el volum dels dispositius d’escolta: la intensitat del volum és clau per a prevenir el mal auditiu. Per això, s’aconsella ajustar a un màxim de 80 decibels el volum dels mòbils, reproductors de música d’ús personal, auriculars o aplicacions de vídeo-trucades. Alguns dispositius ja inclouen aplicacions per a gestionar de manera segura el volum. Finalment, és aconsellable ajustar bé els auriculars i, fins i tot, que aquests incorporin la cancel·lació de soroll, ja que redueixen el soroll de fons, la qual cosa permet sentir els sons a volums més baixos. Si se sent la necessitat d’apujar el volum per sobre del nivell recomanat, serà un senyal que la capacitat auditiva no és plena. Així mateix, quan s’utilitzen auriculars de botó, que són els que no cobreixen tota l’orella, una forma senzilla de saber si el volum pot ser perjudicial és que no se senti una persona parlant a un metre de distància. 
    • Controlar el temps d’exposició a sons intensos: el temps d’exposició és una altra de les claus a tenir en compte per a evitar el mal del soroll en la capacitat auditiva. Per això, s’aconsella fer descansos breus i allunyar-se de les fonts de so, ja que ajuda a les cèl·lules ciliades a recuperar-se de la fatiga causada per l’exposició i així reduir el risc de pèrdua auditiva. 
    • Practicar exercicis de relaxació. Per a aquelles persones que sofreixen els sorolls diàriament i els generen problemes d’estrès, ansietat o insomni, pot ser útil practicar exercicis de relaxació, procurant triar un espai sense sorolls. En cas que els trastorns persisteixin, serà necessari demanar ajuda a un professional sanitari. 
    • Identificar els senyals d’alerta de pèrdua auditiva: no sentir bé la televisió, no entendre les converses grupals, tenir dificultats per a atendre una conferència, demanar que l’interlocutor repeteixi el que està dient o necessitar llegir els llavis per a comprendre. Tot això pot alertar de la possible presència d’una pèrdua auditiva, per la qual cosa serà necessari acudir a un professional especialitzat en audició que pugui fer una valoració de la capacitat auditiva. 
    • Fer-se una revisió de l’audició una vegada a l’any. D’aquesta forma, si existeixen dificultats, se’ls pot donar una solució en funció de cada cas. Especial atenció mereixen aquelles persones que s’exposen diàriament a sorolls forts per les seves professions o que puguin ser més vulnerables a patir una pèrdua auditiva. 
    • Evitar produir soroll. Cada persona produeix diàriament gran quantitat de soroll de manera innecessària. Abans de res, s’ha de respectar el silenci dels altres, per la qual cosa és una labor de tots contribuir a reduir el soroll causant de la contaminació acústica: reduir la velocitat del trànsit, emprar electrodomèstics silenciosos, limitar el soroll en les hores de descans o parlar sense cridar. 

    Més dades de l’estudi

    Segons el mateix estudi, les dones són les que sofreixen més problemes d’estrès i ansietat a conseqüència dels sorolls del carrer (el 39,9% enfront del 30,5% dels homes). A més, per edat, les persones d’entre 35 i 49 anys són les que més manifesten aquests trastorns, segons afirma el 40,2%. A més dels problemes d’estrès i ansietat, la població manifesta altres conseqüències de l’exposició al soroll diari. L’estudi també mostra que el 29,4% té dificultat per a concentrar-se en llegir o estudiar, el 27,8% té dificultats per a dormir, el 23,9% pateix xiulets en les oïdes i el 19,8% considera que cada vegada sent pitjor pels sorolls del carrer. “La veritat és que el soroll és un veritable problema de salut pública que ocasiona moltes dificultats per a la vida diària de les persones que estan exposades a ell de forma continuada. És el cas de la gent que viu pròxima a aeroports, estacions de tren, etc. Quant a l’audició, suposa el principal factor de risc modificable perquè tinguem una bona capacitat auditiva”, afirma José Luis Blanco.

    Els experts adverteixen que el mal auditiu generat pel soroll es produeix per una suma entre el nivell d’intensitat i el temps d’exposició: una intensitat sonora per sobre dels 80 decibels durant períodes superiors a 40 hores a la setmana pot provocar pèrdua auditiva. “És per això que el mal auditiu es pot manifestar de diferents maneres. Des de tenir fatiga auditiva, que ens suposa una pèrdua temporal que desapareix després d’un període de no exposició al soroll; fins a una hipoacúsia, que suposarà la pèrdua funcional, de lleu a moderada, quan hi ha hagut una exposició més continuada a sons de gran intensitat sense protecció; o fins i tot un trauma acústic agut, quan existeix mal produït per un soroll impulsiu, únic o repetitiu, de gran intensitat i curta durada. Malauradament, un problema de l’exposició freqüent al soroll és que el mal no es pot veure en els estudis audiològics, però va afectant de manera irreversible al sistema nerviós auditiu, és el que es diu la hipoacúsia oculta”, afegeix Blanco.

    A més de pèrdua auditiva, el soroll pot ocasionar altres problemes de salut: augment de la tensió, fatiga, trastorns de la digestió, nerviosisme, irritabilitat, agressivitat, així com augment de la pressió arterial i del ritme cardíac.

    Però, tal com revela l’estudi sobre els impactes del soroll en l’audició, el 40% de la població considera que no s’exposa diàriament a cap soroll que pugui danyar la seva audició. Tal com explica el cap d’audiologia d’Oticon, “encara hi ha molt de desconeixement sobre els danys que poden suposar els sorolls per a l’audició i molta gent s’exposa a ells de forma prolongada i sense protecció, sense adonar-se que s’està exercint un efecte negatiu sobre la seva capacitat de sentir. Provoca un mal en les estructures de l’oïda interna que acaba ocasionant aquesta pèrdua d’audició induïda pel soroll”.

  • Prevenir també és curar: jornada d’hàbits saludables a l’Hospital Clínic

    Tal com afirma el científic Manel Esteller al seu llibre Aposta per la salut  (Pòrtic), “som en un context en el qual els diners van per davant de la salut”. Mentre això no es reverteixi des d’on toqui fer-ho, en les nostres mans tenim una gran eina per a procurar-nos salut, a cost zero: la prevenció. “Hem de continuar perseverant en el foment de la salut individual i col·lectivament”, expressa Esteller. En la seva Aposta per la salut, Manel Esteller, que dirigeix l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, i és investigador ICREA, convida a aplicar un molt concret decàleg de consells per a una vida saludable i prevenir el càncer: No fumar, moderar el consum de begudes alcohòliques, no consumir altres drogues, respectar el ritme de son i vigília, fer exercici físic amb moderació, evitar l’excés de pes, menjar variat i consumir fruita i verdura fresca, auto-explorar-se, evitar l’exposició solar i evitar l’estrès. Deu recomanacions que requereixen la nostra voluntat per a ser implementades en el nostre dia a dia, que no sempre és fàcil.

    Per a despertar la consciència sobre la necessitat i beneficis de fer-nos nostres hàbits de salut i benestar, aquest dissabte, 11 de maig, al voltant de l’Hospital Clínic de Barcelona, i de les seves altres seus –l’hospital Plató i la Maternitat– es faran tallers, xerrades, activitats esportives, gastronòmiques, musicals, lúdiques i familiars obertes al públic i amb inscripció gratuïta, dins del primer Clínic Obert. Serà tot un matí, de les 9.30 fins a les 15 hores, en el qual tothom podrà participar en més de 100 activitats en quatre escenaris diferents, cinc sales de conferències amb divuit xerrades, quinze visites en espais interiors i més de seixanta carpes amb tallers i punts informatius. Totes les activitats es poden consultar al web d’aquesta iniciativa impulsada pel mateix Hospital Clínic Barcelona, l’IDIBAPS, la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, el Consorci d’Atenció Primària de Salut de Barcelona Esquerra (CAPSBE) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGLOBAL).

    Façana de l’Hospital Clínic de Barcelona. | Wikimedia Commons

    Amb l’objectiu de connectar amb la ciutadania fent prevenció de la salut i fomentant hàbits de vida saludable, i que incrementen el nostre benestar, en més de 15.000 metres quadrats al carrer es donarà l’oportunitat de conèixer i descobrir el Campus Clínic, i que des d’aquest es pugui mostrar tot el que es fa des del vessant del coneixement, la recerca, la docència, la promoció i la prevenció de la salut.

    Més de 300 professionals del Campus Clínic guiaran tallers informatius i de conscienciació pràctica sobre temes de salut i socials. Es faran també accions sobre prevenció de malalties com l’Alzheimer o l’artrosi i entorn de les pràctiques de primers auxilis i massatge cardiopulmonar, i els passos per a la deshabituació del tabac.

    També es donaran a conèixer les activitats de voluntariat, mecenatge i cooperació internacional que es lideren des del Campus, i es podrà visitar el primer quiròfan del món amb tecnologia 5G. Hi haurà tallers familiars de ciència, una visita al Biobanc de teixits, el taller El cafè de la immunoteràpia o una visita al laboratori de diabetis de l’IDIBAPS, entre d’altres. I durant el matí també es guiaran visites a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, i al laboratori de simulació, i s’explicarà la relació entre l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, entre altres activitats.

    Alimentació saludable

    El desplegament d’aquesta iniciativa inclourà també un espai d’alimentació saludable on es cuinarà en directe i es donaran consells sobre nutrició i alimentació favorable per a la nostra salut. Ho faran xefs com l’Ada Parellada, del restaurant Semproniana, Eduard Xatruch, del restaurant Disfrutar, Carlota Claver, de La Gormanda i Jorge Cabeza Fernández, @JorgeSaludable.

    En aquesta jornada festiva es convidarà els assistents a imaginar l’hospital del futur. Hi haurà actuacions musicals, com la del grup Xiula, Maria Hein i es faran sessions d’spinning amb més de vuitanta bicicletes, classes de swing, marxa nòrdica, una xocolatada al Mercat del Ninot i una exhibició dels Castellers de Sarrià.

  • Usar pantalles abans d’anar a dormir augmenta el risc d’obesitat infantil

    Usar pantalles abans d’anar a dormir augmenta el risc d’obesitat infantil

    La combinació d’anar-se’n a dormir després de les deu de la nit i, abans, exposar-se durant més de trenta minuts a pantalles, com ara tauleta, mòbil, ordinador o televisió, s’associa amb un risc més alt d’obesitat i menys adherència a la dieta mediterrània en la població infantil, segons un nou estudi de la Universitat de Barcelona (UB).

    El treball, publicat a la revista Appetite, també ha detectat que un percentatge significatiu d’infants, el 27,5 % dels preescolars i el 35,2 % dels que estan en edat escolar, passa més de mitja hora davant d’un d’aquests dispositius amb pantalla abans d’anar al llit.

    “Hem observat que els nens i les nenes en edat preescolar o escolar que tenen hàbits del son més nocturns i passen més temps davant les pantalles abans d’anar a dormir tenen un risc més alt de desenvolupar sobrepès o obesitat, en comparació amb aquells que se’n van d’hora al llit i no miren pantalles abans d’anar-se’n al llit”, explica María Fernanda Zerón-Rugerio, primera autora de l’estudi, que és professora de la Facultat d’Infermeria i investigadora del Campus de l’Alimentació de Torribera de la UB i de l’Institut d’Investigació en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA).

    El treball l’ha dirigit la catedràtica Maria Izquierdo-Pulido, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i del Campus de l’Alimentació de Torribera, i investigadora de l’INSA. També hi ha participat la doctora Alicia Santamaría, dels Laboratoris Ordesa.

    Les investigadores també han descobert que la combinació d’aquests dos comportaments es tradueix en una durada més curta del son nocturn, que, a més, és de pitjor qualitat, tant en preescolars com en escolars. Aquestes variables també s’associen amb un endarreriment en els horaris de l’esmorzar i el sopar, especialment a mesura que l’edat dels infants augmenta.

    Així mateix, els infants en edat escolar que mantenen aquesta combinació d’hàbits poc saludables també experimenten un jet lag social o desfasament horari social més alt i fan menys activitat física. “Això és habitual entre les persones que se’n van tard al llit, ja que han d’ajustar l’hora de llevar-se per adaptar-se als horaris escolars, en lloc d’adaptar-se a les necessitats del son. Per això, acaben dormint menys i acumulen un dèficit de son al llarg de la setmana, una situació que en estudis previs s’ha associat amb un estat d’ànim irritable, un rendiment acadèmic deficient i una somnolència diürna”, expliquen les investigadores.

    Hàbits de son i ús de dispositius

    L’estudi s’ha basat en dades recollides a través d’enquestes en línia fetes a 1.133 infants espanyols, 545 dels quals tenien entre dos i quatre anys i 588 entre cinc i dotze anys. En aquests qüestionaris s’analitzaven els hàbits del son i l’ús de dispositius amb pantalles, així com altres indicadors, com ara la dieta o l’índex de massa corporal.

    Aproximadament la meitat dels infants en edat escolar enquestats passen entre un i trenta minuts davant una pantalla abans d’anar al llit (el 50,5 % i el 45,1 %, respectivament), mentre que el 27,5 % dels preescolars i el 35,2 % dels escolars hi passen més de mitja hora. De fet, els resultats revelen que només el 14,2 % dels infants en edat preescolar i l’11,7 % dels infants en edat escolar no veuen pantalles i van d’hora al llit.

    Les investigadores també es mostren sorpreses pels horaris de son dels participants en l’estudi: “Hem constatat que els nens i nenes tendeixen a anar-se’n al llit al voltant de les deu de la nit. Si tenim en compte que es recomana que dormin entre deu i dotze hores, és evident que molts infants espanyols no dormen prou”.

    Davant d’aquesta situació, les expertes de la UB recomanen avançar l’hora d’anar al llit i, abans d’anar a dormir, reduir al màxim l’exposició a pantalles, que idealment cal evitar del tot almenys una hora abans. Són unes indicacions que tenen l’aval de les directrius de l’Associació Americana de Pediatria.

    Per a les investigadores de la UB, en el cas de la població infantil és fonamental abordar la prevenció de l’obesitat i els factors de l’estil de vida que es poden modificar, a fi de fomentar, així, un creixement i desenvolupament saludables. Entre aquests factors hi ha l’hora d’anar al llit i el temps que es dedica a les pantalles abans. “Es tracta d’aspectes de l’estil de vida modern que tenen a veure amb hàbits alimentaris poc saludables i menys adherència a patrons d’alimentació saludable, com la dieta mediterrània. Aquests hàbits, si es mantenen a llarg termini, poden portar a l’obesitat”, conclouen.

  • Preparar la pell per a rebre el sol

    Preparar la pell per a rebre el sol

    La primavera convida a començar a treure’ns roba i deixar a l’aire parts del cos, com braços, escots i cames, que han estat allunyades de la llum del sol durant molts mesos.

    Els dies amb sol ens alegren la vida, i tot i que a Catalunya en podem gaudir durant tot l’any, la intensitat dels raigs de sol va augmentant a mesura que ens apropem a l’estiu. Per això, un cop ens hi atansem, es recomana anar preparant la pell per a rebre l’impacte dels raigs solars, i no exposar-la en excés a les radiacions, ni molta estona ni molt de cop.

    La llum solar premia la nostra salut, millorant l’estat d’ànim i contribuint a la producció de la vitamina D, que és la que ajuda a fixar el calci als ossos, que és allò que els dona fortalesa. També tot el sistema immunitari s’enforteix pels raigs de sol.

    Per a poder gaudir de tots aquests beneficis de l’energia propagada des d’aquest estel, els dermatòlegs recomanen banys de sol d’uns deu o quinze minuts diaris, si és que ho fem en ple estiu, perquè el sol ja ens arriba en els nostres desplaçaments a peu a l’aire lliure. A més, convé evitar, en l’època estival, prendre el sol entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda, i sempre protegir abans la pell amb cremes foto-protectores de la graduació que requereixi el nostre tipus de pell. La cara, les orelles i totes les parts del cos exposades al sol han de ser cobertes per la crema de protecció almenys un quart o vint minuts abans de l’exposició al sol. Cal assegurar-nos que no han caducat les cremes solars, ja que pot ser que algú no les hagi utilitzat des de l’estiu anterior.

    Exposició gradual

    A l’hivern, en canvi, quan el sol és menys intens i li amaguem més la pell sota la roba, podem prendre el sol durant una hora cada dia. A la primavera i a la tardor, les sessions de solàrium poden anar des d’un quart d’hora fins als tres quarts. Però, en el moment de l’any que comencem a mostrar la pell al sol, convé fer-ho progressivament, a l’inici fent el bany de sol més curt i anar augmentant els minuts. D’aquesta manera, la pell es pot anar adaptant a poc a poc novament a l’impacte dels raigs solars, evitant cremades, melanomes, taques i altres mals que poden derivar d’una exposició massa intensa i sobtada.

    Sobre com actuen les radiacions ultraviolades en la pell, i els diferents tipus de pell i la seva predisposició a desenvolupar patologies de la pell com el melanoma, n’informa un article del Departament de Salut i l’Institut Català d’Oncologia (ICO) compartit a la llibreria virtual de la Diputació de Barcelona.

    Cercar ombres en les hores de més intensitat solar, o si seiem a dinar al migdia en una terrassa, cobrir-se el cap –especialment dels infants i de persones calbes–, i protegir també del sol els llavis, amb cacau, són altres consells a tenir en compte per a cuidar la pell quan vulguem exposar-la als raigs del sol.

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) té dedicats un dels seus fulls d’informació per a pacients a l’exposició solar i la relació saludable amb la llum d’aquesta estrella sense la qual no hi hauria vida a la nostra terra. Un dels consells de la CAMFIC, per exemple, és beure molta aigua abans i després d’exposar-se al sol, i també utilitzar crema de factor 50 o superior en el cas de persones amb la pell molt clara, rosses o pèl-roges, o d’ulls clars.

    També al Canal Salut trobareu recomanacions per a una bona exposició al sol en benefici de la nostra salut, com ara la tria i aplicació del filtre solar correcte per a la pell. Adverteixen també que cal extremar aquestes precaucions en els nadons i infants. Sobre la protecció dels més petits, precisament, en el blog del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, hi ha un complet article d’informació.

    La prudència a l’hora de prendre el sol ens ajudarà a gaudir de tot el bo que la llum del sol ens garanteix, sense fer-li mal a la nostra pell.