Categoría: Recerca en salut

  • El Diari de la Sanitat reuneix a vuit centres de recerca en salut en un acte al Col·legi de Periodistes

    El dimarts dia 7 de març tindrà lloc, al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’acte “Recerca en Salut, un model de futur”L’acte comptarà amb la presència de vuit representants de la investigació en matèria de salut de Catalunya en un diàleg que buscarà aprofundir en les claus que fan del model català un model d’excel·lència en la recerca, però també en identificar els reptes i desafiaments existents que afronta el sistema.

    El col·loqui, que començarà a les 18:00 h, es dividirà en dues taules rodones. La primera d’elles tindrà per títol “Ciència i assistència clínica: una responsabilitat compartida”, i comptarà amb els ponents: Dr. Elías Campo, director de l’IDIBAPS, la Dra. Anna Meseguer, cap del grup de recerca de Fisiopatologia Renal del VHIR, el Dr. Gabriel Capellá Munar, director de l’IDIBELL i la Dra. Elisa Llurba, cap del Grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

    La segona taula, “Del coneixement a l’assistència: garantia d’un dret universal”, es compartiran les experiències dels ponents per entendre com es contribueix, des de la recerca en salut, a garantir el dret universal i una salut de qualitat. Hi participaran la Dra. Núria Roger Casals, directora de Transferència de Coneixement del Consorci Hospitalari de Vic, el Dr. Alfons Hervàs, director de Qualitat i Coneixement d’Althaia; la Dra. Llúcia Benito, directora adjunta de la Càtedra d’Infermeria UB-COIB, i el Dr. Josep Basora, director de l’IDIAP-Jordi Gol.

    L’acte, que estarà moderat per en Guillem Pujol Borràs —director de la Fundació Periodisme Plural—, servirà també de presentació oficial del portal Recerca en Salut del Diari de la Sanitat, un projecte periodístic que aglutina diferents centres de recerca en salut del país i que busca donar a conèixer, a través d’un llenguatge proper i comprensible, com els diferents equips d’investigadors/es de Catalunya fan de la recerca en salut un model d’èxit internacional.

    L’assistència a l’acte és oberta prèvia inscripció enviant un correu a la direcció recercaensalut@periodismeplural.cat

    Cartell promocional de l’acte “Recerca en Salut, un model de futur”
  • L’IDIBELL té l’únic programa monogràfic a Catalunya dedicat a la medicina regenerativa

    Fabricar cèl·lules a les quals es pugui entrenar per a comportar-se igual que altres, que desenvolupin la mateixa funció que qualsevol altra cèl·lula del cos, albira grans expectatives de progrés en la salut. I als laboratoris de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) hi ha vuit grups d’investigadors que treballen per a fer-ho realitat amb diferents cèl·lules o teixits. Ho fan sota el paraigües de l’únic programa monogràfic a Catalunya dedicat exclusivament a la medicina regenerativa.

    Quan parlem de medicina regenerativa ens referim a la que s’inspira en el que succeeix durant la regeneració d’un òrgan o teixit emmalaltit o perdut, i la seva funció, en el procés natural que es dona en algunes espècies, capaces de regenerar, tornar a crear ells mateixos parts del seu cos quan les perden, recuperant, tant la funció com l’estructura. Un exemple seria la cua de les sargantanes o els braços de les salamandres. Podem veure com tornen a créixer. Amb alguns teixits de determinats òrgans, també és possible la seva regeneració, recuperant la funció, però, de vegades, no la forma. La pell, per exemple, sí que es regenera.

    Al món hi ha en l’actualitat una trentena d’assajos clínics en marxa encaminats a curar creant cèl·lules entrenades per a funcionar correctament en un organisme. Els camps on els assajos estan més avançats són el de la retina, el cor i les malalties de Parkinson i diabetis.

    Quan es demostra que ja hi ha alguna fórmula segura que pot ser beneficiosa, les empreses biotecnològiques i les farmacèutiques hi inverteixen diners. Fins aleshores, la majoria d’avenços es fan finançats per organismes públics de finançament, això fa que es vagi avançant, però més lentament.

    “En el nostre grup investiguem la capacitat de regenerar que tenim els mamífers quan naixem, però que als pocs dies perdem. Esbrinem per què es perd aquesta capacitat innata, i com es pot fer que es torni a recuperar”, explica el coordinador del programa de medicina regenerativa de l’IDIBELL, el Dr. Ángel Raya. Tracten de comprendre els mecanismes que governen el grau de potència de les cèl·lules somàtiques (amb capacitat de regenerar teixit) humanes, i com es pot augmentar experimentalment per condicions en què fer-ho pot tenir rellevància biomèdica. I ho fan específicament, en el context de la regeneració/reparació cardíaca. Raya és, per la seva tasca al laboratori, un dels referents mundials en l’estudi de la regeneració de teixits i òrgans, una dedicació que –avança- “revolucionarà la forma en la qual es tracten moltes malalties”.

    La medicina regenerativa no va a la causa de la malaltia, ni a estudiar el per què s’han mort les cèl·lules, sinó que es concentra en recuperar la funció utilitzant cèl·lules que s’entrenen al laboratori per a fer-ho. Són cèl·lules del propi pacient o d’algú altre. Ja als anys 60 es feia medicina regenerativa, un exemple el tenim en el trasplantament de medul·la òssia. En ell, es substitueixen cèl·lules mortes o malmeses de la medul·la òssia per cèl·lules mare de medul·la completament sana. La medul·la òssia és un tipus de teixit biològic que es troba a l’interior d’alguns ossos i que conté les cèl·lules mare que donaran lloc a la sang.

    Cèl·lules mare pluripotents

    Les cèl·lules pluripotents induïdes (IPS) són les que han estat extretes de qualsevol teixit i, modificant-les genèticament, s’aconsegueix que es comportin com una cèl·lula mare de l’embrió, aquelles que podran desenvolupar qualsevol funció. Van ser descobertes pel japonès Shinya Yamanaka l’any 2006, i la seva troballa el va fer merèixer el premi Nobel de Medicina l’any 2012.

    A Europa hi ha molts grups de recerca que tracten de veure com portar a l’aplicació clínica les cèl·lules mare pluripotents perquè entrin en acció en un cos, complint la funció que en aquell cos en concret fa falta recuperar.

    Ja s’han començat a fer experiments en humans. Un dels primers pacients que les va rebre va ser una senyora japonesa amb ceguesa de retina. Abans, s’havien agafat cèl·lules mare pluripotents d’aquesta persona per convertir-les en cèl·lules de la retina i veure com s’integraven en el seu organisme, i que no generaven problemes. És l’anomenada fase 1 de l’assaig clínic, imprescindible per confirmar que allò que volem implantar o introduir al cos de la persona no fa mal. En aquesta fase no es busca encara la millora funcional, sinó només assegurar que la seva presència no danya.

    Les cèl·lules pluripotents, creades artificialment a partir de cèl·lules d’una persona, seran genèticament idèntiques. Es creen pensades per a utilitzar-les en malalties molt comunes o degeneratives.

    Màsters pluripotents

    Amb l’objectiu de crear un banc de cèl·lules pluripotents compatibles amb el màxim de població possible, una iniciativa europea busca ‘superdonants’ que, com passa amb els donants de sang universals (grup sanguini 0) que poden donar a sang a tothom per les seves característiques, les seves cèl·lules puguin ser compatibles amb una major part de població.

    “Hem seleccionat els superdonants més representatius dels tipus de teixit que hi ha a Espanya, els 7 més abundants, i a partir d’ells hem generat cèl·lules mare amb pluripotència induïda”, explica el Dr. Raya. Ho fan conjuntament amb el Banc de sang i teixits, on tenen sales de cultius de grau clínic, per produir les cèl·lules generades a l’IDIBELL. I, en paral·lel, a Europa uns altres investigadors fan el mateix per abastar més gent i característiques casuístiques cel·lulars, i crear màsters d’aquestes cèl·lules que englobin la màxima compatibilitat per a donar cobertura a la majoria de població europea.

    Si es poden crear i, en un futur implantar, cèl·lules capaces de contraure’s com les d’un cor, o cèl·lules de ronyó o pulmó que reprodueixin la mateixa funció de les que van donar lloc a l’òrgan original, s’acabaria l’escassetat de donants. No caldrien, com passa ara si cal per regenerar fetge o medul·la òssia o sang, per exemple. Es podria construir cor sa, retina, pell…

    Encara, però, el disseny i l’entrenament de la correcta funcionalitat d’aquestes cèl·lules pluripotents s’està treballant al laboratori actualment.

    A l’IDIBELL, en concret, ho treballen vuit grups del programa de medicina regenerativa que coordina el Dr. Ángel Raya. A més del que ell lidera, sobre la potència de les cèl·lules mare, altres grups treballen:

    L’envelliment de les cèl·lules mare. Un grup dirigit per Carolina Florian tracta de comprendre com envelleixen les cèl·lules mare, i identificar estratègies d’intervenció per mantenir la capacitat regeneradora de cèl·lules mare que conduiran a nous enfocaments terapèutics per mantenir la nostra salut a mesura que envellim.

    -La regulació gènica de la identitat cel·lular, que estudia Mireya Plass i el seu equip, vol entendre com es coordinen els processos reguladors de cada cèl·lula per esdevenir el que acabaran sent, tant en condicions de salut com de malalties. I, en concret, què porta a la degeneració d’una cèl·lula.

    -La teràpia amb cèl·lules mare pluripotencials està en mans de la destacada biòloga en el camp de les cèl·lules mare i la reproducció assistida, Anna Veiga. En el seu grup a l’IDIBELL  tenen com a objectiu desenvolupar i millorar les metodologies per a la generació i diferenciació de cèl·lules mare pluripotents (PSC), tant cèl·lules mare embrionàries humanes (hESC) com cèl·lules mare pluripotents induïdes per humans (hiPSC) per a la seva aplicació clínica en teràpia cel·lular.

    -La biologia de cèl·lules mare hematopoètiques i leucemogènesi l’investiga l’equip liderat per Alessandra Giorgetti. Concretament, en la malaltia rara en infants de la mielodisplasia, en la qual el pacient perd glòbuls blancs i plaquetes. Giorgetti porta el registre europeu d’aquesta malaltia. Al laboratori, estudia la sang malalta que generen aquests infants.

    – La regeneració del pàncrees: progenitors pancreàtics i els seus nínxols és el camp d’estudi del grup d’investigadors encapçalat per Meritxell Rovira. Estudien com generar cèl·lules Beta que són les que produeixen la insulina al pàncrees i que fallen en el cas d’una determinada diabetis.

    -La plasticitat cel·lular i regeneració la investiga el grup de Jordi Guiu, que vol esbrinar com dissenyar cèl·lules que ajudin l’intestí a regenerar la mucosa, un procés natural que davant de certes anomalies o en tractaments amb radioteràpia, per exemple, es veu perjudicat o anul·lat.

    Un vuitè grup d’investigadors de l’IDIBELL en el seu programa de medicina regenerativa el dirigeix Esteban Hoijman. Estudien la bioimatge de les cèl·lules embrionàries, per conèixer el desenvolupament de les cèl·lules embrionàries i com comencen a menjar-se’n d’altres abans de que existeixi un sistema immune. Entre altres coses, poden saber així per què no van endavant determinats embarassos.

  • L’IMIM investiga com reduir l’obesitat infantil

    Segons els informes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), des del 1975, l’obesitat s’ha triplicat gairebé a tot el món. I la majoria de la població viu en països on el sobrepès i l’obesitat actualment ja causen més morts que el fet de no arribar al pes que correspon a l’edat.

    En la classificació europea de països segons la prevalença d’aquesta problemàtica, Espanya ocupa la quarta posició. Hi ha un 33,4% de població infantil espanyola amb sobrepès (36,9 són nois i 30%, noies) i un 10% amb obesitat. Davant d’Espanya hi ha Xipre, Grècia i Croàcia, que prenen els tres llocs primers amb més obesitat d’Europa, amb nivells de 43, 42 i 35% respectivament.

    Catalunya encara presenta pitjors xifres que Espanya, amb un 40% de sobrepès infantil (4 de cada 10 menors) i un 14% d’infants i adolescents presenten obesitat. Ocuparia el tercer lloc amb més obesitat infantil a nivell europeu. I es tem que l’actual crisi econòmica a Europa fins i tot empitjori aquesta tendència d’augment dramàtic de l’obesitat infantil perquè se sap que està relacionada amb la pobresa.

    Per això ara un projecte d’investigació europeu, batejat com a OBELISK, amb 10 milions d’euros de pressupost, i liderat per l’Institut National de la Santé et de la Recherche Médicale de França, busca tallar les arrels de l’epidèmia d’obesitat a Europa, començant pels infants. Vol reduir en un 35% el nombre dels menors amb obesitat que acaben sent obesos a l’edat adulta. Al continent s’ha passat d’una taxa d’obesitat a l’adolescència tardana del 6% l’any 1980 a una mitjana del 32%. Això comporta efectes duradors en la prevalença de l’obesitat greu, diabetis i malalties cardiovasculars, així com de mort prematura i discapacitat. L’IMIM-Hospital del Mar és un dels centres que participa en l’estudi, i l’únic procedent de l’Estat.

    La investigadora Jana Selent, Coordinadora del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, és una de les participants en el projecte que ja s’ha iniciat i que tindrà una durada de cinc anys. Segons explica Selent, es preveu que “d’aquí a un any ja es comenci a tenir els primers resultats”. Perquè OBELISK compta ja amb el treball de seguiment d’una mostra de població infantil, de 8 a 15 anys, que ha estat monitoritzada per obtenir informació de la seva genòmica -l’estudi de la composició, estructura i funció del seu genoma-. Els participants del programa treballen en col·laboració amb l’EU Child Cohort Network10, que ha estat qui ha col·leccionat i continua fent-ho, grans conjunts de mostres de pacients joves. L’anàlisi d’aquestes dades ajudarà a comprendre la interacció entre factors genètics i els ambientals que provoquen l’obesitat.

    De fet –explica Selent-, l’obesitat resulta d’una interacció entre factors ambientals i biològics innats. I l’augment de la prosperitat també hi té a veure. “L’ús del cotxe, el lliurament de comandes de menjar a domicili, tot allò que ens facilita, que ens fa còmoda la vida, també predisposa més a fer menys exercici”, argumenta la investigadora de l’IMIM. I afegeix que els videojocs i l’entreteniment massiu a través de les pantalles ha contribuït a disminuir el moviment físic dels infants i adolescents que, per les noves maneres d’oci, en mans de la tecnologia, fan menys exercici. En general, es fa menys esport i no es juga al carrer.

    El preu del menjar és un altre factor que esmenta Selent. “Un donut costa menys que la fruita i la verdura fresca. El menjar saludable sol ser més car”, comenta. I, sobre aquesta qüestió, precisa que s’hi hauria d’intervenir des de les polítiques de l’administració per canviar-ho, aplicant subvencions per al menjar més saludable, perquè contribueix a evitar malalties en el futur. I la manca d’educació, d’informació sobre hàbits i alimentació saludable és un dels altres punts febles socialment que des del programa en el què participa l’IMIM es vol actuar també. Tant l’evolució de la prosperitat en relació a l’augment d’obesitat, com la influència en ella de l’epigenètica són part de l’estudi que duen a terme. “Sabem que els factors ambientals poden canviar el panorama epigenètic, contribuint al desequilibri energètic i provocant una obesitat sostinguda”, precisa. “Una tasca important serà fomentar programes educatius i fer propostes als qui prenen decisions en política. Això inclou comunicar conceptes coneguts, però també descobriments nous sobre factors ambientals”, afegeix la investigadora Jana Selent. En aquest sentit, amb els resultats obtinguts, es farà difusió de les millors pràctiques per a la prevenció i tractament.

    El programa es marca un seguit d’objectius específics, com ara identificar els gens vinculats a l’obesitat infantil per poder disposar de noves dianes farmacològiques per reduir-la. També es treballarà per generar avenços en els mecanismes moleculars vinculats a aquesta patologia i desenvolupar i explotar eines que facilitin la seva prevenció i tractament precoç. “Som molt moleculars i veiem com les dinàmiques de les proteïnes impacten en la seva funció. Amb simulacions moleculars, aplicant dissolucions atomístiques, estudiarem les variacions que poden portar a l’obesitat”, diu. Es tracta de veure, per exemple, l’impacte de les variacions genètiques en els receptors cel·lulars que han de traduir les senyals d’informació perquè es facin bé les funcions metabòliques. Estudiaran quan i com certs receptors –que són diversos- estan bloquejats o danyats, o no fan bé la seva funció, augmentant o disminuint les senyals que donen. Totes aquestes anomalies en la funció cel·lular deriva en metabolismes més lents que fan que es cremin menys calories. Amb l’anàlisi s’espera trobar biomarcadors que permetin la detecció d’alt risc d’obesitat per prevenir-la de manera precoç, així com provar possibles fàrmacs que rescatin la funció de les proteïnes.

    També es portarà a terme l’estudi clínic de la vida real d’un fàrmac que ja s’ha provat en adults que presenten certes mutacions que els predisposen a patir obesitat de forma precoç i greu, i que ara es vol veure si pot anar bé també als menors. Tal com indica la Dra. Jana Selent, “l’obesitat de nens és una condició multifactorial que continua sent poc coneguda. Però els nostres socis europeus del projecte OBELISK han estat pioners i són líders actualment en la (epi)genètica de l’obesitat infantil”.

    Si les investigacions d’aquest programa de cinc anys tenen èxit, segons comenta Selent, “es podrien curar fins al 5-8% de totes les persones amb obesitat a Europa, i es poden obrir noves esperances per altres persones amb formes comunes d’obesitat en estat primerenc, amb desregulació de la gana, on el fàrmac agonista GLP1R també pot funcionar”.

    Fons europeu de finançament

    L’IMIM-Hospital del Mar participa en el projecte a través del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G (GPCR drugdiscovery Group), coordinat per la Dra. Jana Selent, i el finançament per al seu desenvolupament arriba del programa de fons europeus Horizon Europe que, en concret per al de l’obesitat infantil, aporta a l’IMIM 200.000 euros.

    L’OBELISK sobre obesitat infantil és un dels quatre projectes de recerca per als desenvolupament dels quals l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) ha rebut gairebé dos milions i mig d’euros dels fons Horizon de la Unió Europea. El pressupost total per als quatre projectes és de trenta milions d’euros.

    Altres dos projectes estudiaran la personalització del tractament després de la cirurgia en càncer de còlon localitzat (Sagittarius) i la utilització de noves intervencions comunitàries i noves tecnologies per protegir la salut mental dels europeus (MENTBEST). I un tercer, projecte, batejat com a LIVERATION, que lideraran  cirurgians i investigadors de l’IMIM-Hospital del Mar i de l’Hospital del Mar, analitzarà la capacitat dels equips de radiofreqüència d’última generació d’ampliar els marges de resecció en la cirurgia per extreure tumors al fetge. L’objectiu d’aquest darrer estudi, en el qual hi participaran 24 hospitals i 720 pacients, és reduir la recurrència del càncer en aquest òrgan, que és el segon en mortalitat a tot el món. A més, entre el 20 i el 30% de les persones que pateixen càncer de còlon i recte avançat presenten metàstasis de fetge.

  • Biomarcadors, les pistes de la investigació

    Saber que un fàrmac funciona en el guariment d’una malaltia, a banda dels símptomes externs que el pacient veu desaparèixer o viu millor, però sobretot, a nivell mèdic, es va valorant a partir de canvis en determinats elements observats al laboratori. Són els anomenats biomarcadors, substàncies, cèl·lules, que, analitzant la mostra que les conté –de sang, orina, saliva…, o visionant el resultat de proves d’imatge-, se’n verifica l’evolució. Els biomarcadors esdevenen així pistes que orienten els metges sobre la idoneïtat i beneficis dels tractaments, la progressió d’una malaltia i, per tant, els successius pronòstics.

    Els biomarcadors guien així la medicina personalitzada perquè ajuden la comunitat científica a identificar trets, marcadors, senyals comunes en grups de pacients, allà on sigui del món, però sobretot perquè detallen les característiques i comportament de cada malaltia en cadascun dels pacients en concret, així com la reacció del seu organisme a tot el que se li apliqui per vèncer els patògens i curar-se. Amb tota la informació generada a partir d’aquesta persona afectada per una malaltia, es pot fer més diana en la seva medicació, dosificació i el millor moment per a començar a fer-li un tractament.

    Segons ens explica el Dr. Antoni Martínez Yélamos, Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, “pràcticament tots els paràmetres que es determinen en una analítica convencional es podrien considerar biomarcadors, tot i que aquest terme s’acostuma a fer servir per als  més nous biomarcadors -descoberts recentment-. Normalment, a més, el nom de biomarcador s’associa a marcadors bioquímics o genètics més que als, per exemple, d’imatge”.

    De fet, el terme biomarcador va començar a llegir-se molt en les publicacions científiques a partir dels anys 90 i molt més encara des del 2000, amb un creixement exponencial fins avui. Però el que són i fan ha existit sempre. “Des del moment en què es varen poder fer proves, ja hi havia biomarcadors, però l’evolució tecnològica i del coneixement sobre la fisiopatologia de les diferents malalties ens està permetent avançar en la investigació de possibles nous biomarcadors”, apunta el Dr. Martínez. És a dir, una certa revolució dels biomarcadors ve donada per la tecnologia cada cop més avançada, i per més coneixement científic. Això fa augmentar la capacitat de trobar nous senyals d’informació en l’organisme per diagnosticar, tractar i pronosticar l’evolució d’una malaltia amb més precisió en cada persona.

    Definició

    El Cap de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge ho defineix així: “Un biomarcador seria qualsevol marcador biològic, bioquímic, cel·lular, genètic o de imatge, que tingui utilitat pel maneig dels malalts, bé des del punt de vista diagnòstic, pronòstic o de resposta al tractament”.

    Cada possible biomarcador detecta coses diferents. Poden ser proteïnes, gens, anticossos, metabòlits… I si el pacient té un biomarcador determinat prèviament en malalts d’una determinada malaltia, sabrem que també la té. Així es fa el diagnòstic, per exemple, de la diabetis. Glucosa alta en uns resultats de sang de forma repetida vol dir que aquella persona té diabetis. Si es descobrís avui la glucosa com a indicador de la diabetis li dirien biomarcador, perquè de fet ho és. La glucosa és la pista que ens indica, segons el seu nivell, si existeix diabetis o no.

    La proteïna TAU és un possible indici de risc incrementat d’alzheimer. No és segur, però apunta la possibilitat més gran que si no trobem la proteïna TAU. Tal com explica Martínez Yélamos, “cada prova diagnòstica té una sensibilitat, un valor predictiu positiu, negatiu i validesa. Qualsevol valor molt rarament ens indica un 100% de sí o de no. Per sobre del 80% ja és un bon biomarcador de sí o de no”. Això pel que fa a un diagnòstic.

    Però per avaluar la idoneïtat, l’eficàcia d’un tractament, també els biomarcadors ens informen. “Per exemple, un tractament amb immunosupressors, en funció de l’activitat d’un enzim concret, se sap si caldrà més o menys dosi per controlar el risc d’un càncer secundari. Aquesta dosificació varia en funció del resultat que aporta el control i supervisió del biomarcador. Pels estudis que ja s’han fet, ja saps que als malalts que tenen tal enzim per sobre d’un nivell els hi podem donar una dosi determinada. En aquest cas, el biomarcador ajuda a preveure efectes secundaris i veure si el tractament li anirà bé o malament”, argumenta el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge.

    Els biomarcadors també serveixen per fer pronòstics, ajuden a dir com evolucionarà el malalt en els propers anys, segons si ha presència d’ells en les analítiques, i com són un o diversos determinats biomarcadors.

    “Els canvis en la investigació, de fet, no s’han produït pel “descobriment” dels biomarcadors, perquè ja existien, però no els hi posàvem aquest nom”, apunta el Dr. Martínez Yélamos. “El que sí que s’ha produït és un increment en la capacitat de fer recerca sobre nous biomarcadors, gràcies com dèiem, al desenvolupament tecnològic i a l’avenç del coneixement científic sobre determinades patologies”.

    Criteris per a un biomarcador

    Per tal que els biomarcadors ajudin des del punt de vista clínic han de tenir una sèrie de característiques per ser aplicables. Han de ser sensibles i específics, han de tenir fiabilitat i validesa, capacitat de predicció (aquestes són característiques estadístiques), però alhora han de ser no invasius o mínimament invasius respecte al malalt, i econòmics per tal que la societat s’ho pugui permetre.

    La investigació es basa en la generació d’una hipòtesi que després s’ha de contrastar mitjançant la realització d’un experiment per a veure si la sospita, la idea formulada, es confirma. Una vegada confirmada la hipòtesi científica, s’ha de mirar si aquesta seria útil en la pràctica clínica i si serviria o no per millorar el maneig dels malalts. El Dr. Martínez posa d’exemple la seva recerca realitzada fa vint anys. “En el treball de la meva tesi doctoral vaig hipotetitzar que en una malaltia com l’Esclerosi Múltiple un marcador biològic (abans no es parlava de biomarcadors) ens podria predir quins malalts anirien pitjor. Vam fer aquesta hipòtesi, vam dissenyar un experiment i vam veure que sí, que aquest biomarcador ens podia ajudar. Però també vam veure que no aportava més valor que el que ja ens donava la ressonància magnètica i que, a més, la seva obtenció era més invasiva per als malalts. Per la qual cosa, aquell biomarcador mai no va arribar a la pràctica clínica”.

    Qui aprova els biomarcadors?

    La investigació clínica i la bàsica és la que s’encarrega de generar el coneixement que ens permet generar hipòtesi sobre la possible utilitat d’un determinat biomarcador, que després s’ha de comprovar mitjançant l’experimentació i, en darrer terme, valorar la seva utilitat. Però, com dèiem,  un biomarcador que pugui ser útil a la pràctica clínica ha de tenir una sèrie de característiques quan s’aplica a una població determinada de malalts. Si els resultats no són clars o no hi ha prou evidència de la utilitat d’aquest possible biomarcador no tenen més recorregut des del punt de vista clínic, no són útils i no es fan servir.

    Durant tot el 2022 es van publicar només en el camp de la neurologia prop de 10.000 articles científics sobre biomarcadors, en pràcticament totes les malalties neurològiques. Això contribueix a l’avenç del coneixement, però dels possibles biomarcadors que es recullen en aquests articles molt pocs arribaran a la pràctica clínica habitual.

    Per a poder ser utilitzat en la pràctica clínica habitual, la tècnica de detecció d’un determinat biomarcador ha de tenir el segell de la Comunitat Europea. Normalment s’ha de demostrar en diferents estudis i centres que els resultats siguin reproduïbles, i després valorar-ne les característiques necessàries. Una vegada hi ha consens sobre la seva utilitat, habitualment s’incorpora a les guies de pràctica clínica de cada país. Quan un biomarcardor es demostra útil, s’adapta a la pràctica clínica de forma ràpida.

    “Jo, per la proximitat a la feina que faig, i per proximitat amb algunes de les persones que els van descobrir (Dr. Francesc Graus, Director de la Unitat de Neuro-Oncologia de l’Institut Oncològic Baselga (IOB)  i el Dr. Josep Dalmau, Coordinador del programa de neuroimmunologia de l’Hospital Sant Joan de Déu), sempre poso l’exemple del descobriment dels anticossos anti-onconeuronals (anti-Hu, per exemple) i anti-neuronals. Tot i que sovint no se’ls considera “biomarcadors” són l’exemple més clar d’un bon biomarcador, perquè han contribuït al maneig de malalts amb síndromes neurològiques paraneoplàsiques i amb encefalitis autoimmune, i han ajudat a millorar el coneixement global de la neurologia a nivell mundial”, exposa el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    En conclusió, i tal com expressa el Dr. Antoni Martínez Yélamos, no podem dir que els biomarcadors siguin una esperança per a la curació, “però si que ho són per a poder personalitzar més la medicina, aplicant els coneixements que tenim a les característiques concretes d’un malalt amb una malaltia. No tots els malalts de la mateixa malaltia són iguals ni evolucionen de la mateixa forma. Els biomarcadors ens han d’ajudar a fer avançar la medicina personalitzada”.

  • Què s’investiga a Catalunya per a la millora de la salut?

    El mateix any que els Jocs Olímpics de Barcelona posaven en relleu al mapa internacional la capital catalana, la comunitat científica internacional també mirava cap aquí. Els germans Brugada, Josep, Ramon i Joan, nascuts a Banyoles, i en aquell moment investigant en laboratoris d’Holanda, Estats Units i Barcelona, havien descrit per primer cop al món una mutació als canals elèctrics del cor com a responsable de la mort sobtada en una sèrie de pacients de diversos països. El segell català en aquesta troballa, i la seva repercussió com a útil detector per a prevenir morts van significar un abans i un després en l’estudi de les arítmies cardíaques, i tres hospitals catalans: el Clínic, a Barcelona, el Josep Trueta, a Girona, i el Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat, han esdevingut referents mundials en la investigació de la mort sobtada.

    D’ençà de la cabdal troballa, i segons explica Josep Brugada, un dels tres germans metges als qui es deu l’encert, “s’han fet moltes aportacions, i s’han descrit a tot el món més de dues-centes mutacions relacionades amb  la síndrome”. Ara se sap com es presenta, qui té més risc de patir-la i, en funció d’això, es poden canviar les seves característiques perquè disminueixin les arítmies. “Ara sabem com modificar una malaltia genètica a través d’un efecte mecànic, cremant teixit de la part externa del cor”, explica el Catedràtic de Cardiologia de la UB i Consultor sènior de cardiologia de l’Hospital Clínic, Josep Brugada.

    La investigació aplana el camí de vida, difumina, suavitza, elimina obstacles i, per tant, pot evitar morts prematures. En el cas de les sobtades, Brugada exposa: “Fem investigació per entendre les situacions, per saber què està passant, per què en una persona apareix una arítmia maligna que la pot matar i en el seu germà no i, segons la sospita que pots tenir sobre el risc de mort sobtada, poder fer tot el tractament necessari a nivell preventiu”, afegeix.

    Poques vegades passa al món que els qui han donat nom a una malaltia siguin vius i continuïn investigant, com en el cas dels tres germans Brugada, als quals se’ls hi ha sumat una neboda, Georgia Sarquella Brugada, que fa recerca sobre arítmies pediàtriques des de l’Hospital Sant Joan de Déu. A Catalunya, com a Europa, la incidència és d’un cas de síndrome dels Brugada per cada 5.000 habitants.

    Donar corda a la vida

    Fa uns dies, el director de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, Manel Esteller, que va impulsar en el seu moment el programa d’epigenètica i biologia del càncer de l’IDIBELL (l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), compartia al seu Twitter la notícia sobre Maria Branyas, una catalana de 115 anys, que esdevenia la dona més vella del món. Té molt de sentit que algú com Esteller ho vulgui donar a conèixer. Els investigadors obren camins de curació de malalties com el càncer, i són, en realitat, qui fan possible que cada dia ens creuem gent al carrer que, sense la recerca dels darrers trenta anys, no hi serien. L’esperança de vida creix dia a dia en algun racó de laboratori. Viure més anys i millorar les condicions de salut, físiques i psíquiques amb les quals ens anem fent grans està en mans de gent com Manel Esteller, Josep Brugada, i centenars d’investigadors, més o menys mediàtics, més o menys a l’ombra.

    L’avenç tecnològic permet situar investigadors catalans en la primera línia de la investigació mundial i beneficiar, amb els mateixos estudis, molts més pacients d’arreu del món. El big data ho fa possible, perquè facilita la compartició de dades biomèdiques. Un exemple, l’ACE Alzheimer Center Barcelona és una entitat sense ànim de lucre al servei de les persones amb malaltia d’Alzheimer o altres demències, i de les seves famílies. Va ser creat l’any 1991 per Mercè Boada i el seu marit, Lluís Tárraga. L’any 2010 van participar en una investigació genètica a nivell mundial, en la qual hi havia també la nordamericana Mayo Clínic, i va ser gràcies a l’aportació de 4.000 mostres genètiques que va fer la fundació barcelonina. “Això ens va permetre entrar als grans consorcis internacionals de genètica, on els científics demanen col·leccions de gens alienes per confirmar el que han trobat ells”, explica la fundadora d’ACE, Mercè Boada. ACE comparteix dades amb consorcis importants vinculats a la indústria, per acreditar i confirmar el rigor i la bondat de marcadors que estan sortint.

    Per fer-ho, ACE compta amb gairebé 20.000 (17.993) mostres genètiques, i amb elles aporta més del 10% de mostres genètiques en estudis internacionals. L’any 2021 van participar en 25 assajos clínics. Juntament amb la Fundació Pasqual Maragall, i els hospitals de Sant Pau, el Clínic i l’hospital del Mar, configura el pol més important d’investigació a Catalunya sobre Alzheimer i demències, un HUB a Barcelona en recerca aplicable.

    Nous i millors fàrmacs

    Tal com expliquen a l’Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal), una institució amb més de 30 anys d’experiència en recerca hospitalària i acadèmica en salut, i on treballen més de 400 persones de 36 nacionalitats diferents, “amb el temps, la informació rellevant sobre l’activitat biològica de fàrmacs i dades clíniques de pacients s’acumula en arxius públics i corporatius. Aquest compendi de dades, en conjunt, pot ser suficient per encaminar noves iniciatives terapèutiques, i les noves tecnologies d’anàlisi de dades estan ja prou avançades per accelerar el descobriment i el desenvolupament de fàrmacs”.

    Una vintena llarga de centres de recerca situen la investigació a Catalunya en molt bon lloc quant a publicacions científiques. Hospitals i fundacions duen a terme els treballs, molts d’ells en col·laboració amb altres equips d’investigadors en altres països.

    Aquí, des del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), s’investiga sobre: salut global, malalties cròniques i prevalents, i envelliment, salut de la dona i infantil, i malalties minoritàries. També el cervell, la ment i el comportament, el càncer, la medicina personalitzada, el diagnòstic innovador, la imatge molecular i la salut digital, així com les teràpies i intervencions avançades, la nanomedicina, el transplantament i la donació d’òrgans.

    Algunes de les àrees de recerca de l’Hospital Clínic són: Oncologia i Hematologia. Fetge, sistema digestiu i metabolisme, Neurociències clíniques i experimentals. Les bases genètiques de la infertilitat són un dels temes que s’investiguen a la Fundació Puigvert, centrada en l’estudi i tractament de les patologies i les disfuncions del sistema urinari, i també les de l’aparell genital masculí.

    La Fundació la Caixa, amb el seu programa CaixaResearch, “dona suport a la investigació i la innovació d’excel·lència per abordar els principals reptes en diferents àmbits de la salut, principalment en malalties infeccioses, oncològiques, cardiovasculars, neurològiques i ciències mèdiques”. També a la recerca biomèdica. Ho fa a través de tres instituts: l’IrsiCaixa, Institut de Recerca de la Sida Fundació ”la Caixa”,  IsGlobal, Institut de Salut Global de Barcelona, el VHIO, Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, la Fundació SHE per a la ciència, la Salut i l’Educació, i també amb el Barcelona Beta Brain Research Center (BBRC), el CNIC, Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares i el CNIO, Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas.

    L’Institut de recerca biomèdica de l’Hospital de Sant Pau estudia malalties cardiovasculars, oncohematològiques, neurològiques, la neurociència i la salut mental, la medicina genòmica i les malalties rares. A l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta (IDIBGI) tenen àrees d’investigació sobre salut cardiovascular i respiratòria, oncohematologia, neurociències, el metabolisme i la inflamació i la salut mental, entre altres.

    El SJD Pediatric Cancer Center Barcelona és un altre referent a Europa, un centre monogràfic al servei d’infants i adolescents amb càncer i les seves famílies. La instal·lació concentra, en un espai comú, els serveis assistencials adreçats al pacient que pateix un càncer del desenvolupament, així com els espais dedicats a la recerca del càncer infantil.

    A l’Hospital Germans Trias de Badalona (Can Ruti), algunes de les matèries que investiguen són les malalties infeccioses, l’abús de substàncies, les malalties endocrino-metabòliques, de l’os i renals, també les del fetge i l’aparell digestiu.

    La Fundació Althaia, xarxa assistencial universitària Manresa, té grups de recerca en salut mental i innovació social, és referent de la Catalunya Central en l’estudi de la cronicitat. També fa recerca en innovació docent, simulació i seguretat del pacient; en oncologia gastrointestinal, endoscòpia i cirurgia, així com en recerca clínica al malalt clínic.

    A l’Hospital Universitari de Vic s’investiguen, entre altres temes, la reparació i regeneració tissular i la malaltia pulmonar obstructiva crònica.

    Universitats i hospitals

    La investigació per diagnosticar millor i oferir tractaments més eficaços també es promou i es concreta de les universitats catalanes, en tàndem amb els hospitals on els pacients se’n beneficien. Els premis del Consell Social de la Universitat de Barcelona i de la Fundació Bosch i Gimpera promouen la transferència del coneixement acadèmic a la societat. Des de la UB es considera “de la més gran importància el retorn a la societat dels coneixements adquirits al llarg dels estudis i la recerca universitaris mitjançant el desenvolupament de projectes de transferència en qualsevol àmbit així com la creació d’empreses innovadores basades en el coneixement”.

    Ara fa uns mesos, el Premi Antoni Caparrós (que va ser un catedràtic de Psicologia), en concret, guardonava un projecte d’intel·ligència artificial que permetrà millorar el diagnòstic del càncer colorectal. Liderat pel Dr. Santi Seguí, professor agregat del Departament de Matemàtiques i Informàtica de la UB, ha estat considerat el millor projecte de transferència de coneixement, tecnologia i innovació. L’enginy permetrà una revisió més ràpida i efectiva de l’enregistrament de vídeo obtingut mitjançant una càpsula endoscòpica dotada amb una càmera al llarg del seu recorregut per l’intestí. Es podrà substituir així progressivament l’endoscòpia tradicional, tècnica invasiva i que requereix anestèsia. També millorarà l’eficiència en el diagnòstic, fet que ajudarà a reduir la incidència i mortalitat del càncer de còlon, el tercer tipus de càncer més freqüent a tot el món i un dels més agressius i mortals. Segons l’Observatori Mundial del Càncer, d’un total estimat d’1,9 milions de casos diagnosticats el 2020, aquesta malaltia ha causat la mort de més de 935.000 persones.

    Doncs bé, aquest projecte és fruit d’una col·laboració de recerca entre la UB, l’Hospital General de la Vall d’Hebron i l’empresa escocesa Corporate Health International. Actualment, amb el suport econòmic de l’Institut Nacional de Recerca en Salut d’Anglaterra (NIHR) i amb la col·laboració amb hospitals del Regne Unit, s’està portant a terme un assaig clínic de fase 2 per tal de mesurar la sensibilitat i especificitat del mètode desenvolupat a Catalunya, comparant-lo amb els procediments estàndards. Si els resultats són positius, el sistema d’intel·ligència artificial resultant del projecte es convertirà en un procediment clínic acceptat pel sistema sanitari del Regne Unit.

    L’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) té investigadors propis i integra la recerca que es duu a terme a l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans (ambdós de l’Institut Català de la Salut), l’Institut Català d’Oncologia a l’Hospitalet, i la Universitat de Barcelona al Campus de Bellvitge. Els més de mil investigadors de l’IDIBELL s’organitzen en quatre grans àrees temàtiques –la de càncer, la de neurociències, la de medicina translacional i la de medicina regenerativa, nou programes de recerca i prop de setanta grups. I el CISAL, que és el Centre d’Investigació en Salut Laboral, pertany a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

    Fundació Marató de TV3

    La Fundació La Marató de TV3 va ser creada el 1996 per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Fomenta la recerca biomèdica de malalties cròniques o sense guariment conegut a partir dels fons econòmics obtinguts en el programa de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. Des del 2006 i de forma bianual, la fundació obre una convocatòria pública de propostes de malalties amb l’objectiu d’implicar la societat civil en la tria del tema del programa. La crida està oberta a associacions de pacients i de familiars de pacients, així com també les d’entitats de recerca, societats científiques i de professionals de l’àmbit de la salut, inscrites en el registre d’entitats jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació, fomenta i promou la recerca biomèdica d’excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.

    La Fundació selecciona els millors projectes de recerca biomèdica de cada convocatòria i en fa un seguiment acurat al llarg de la seva durada, controlant-ne la despesa i el desenvolupament científic, tot informant a la ciutadania dels resultats dels treballs.

    Des de l’any 1992, la Fundació ha repartit 228.002.353 euros a la sensibilització i la divulgació social i a la recerca d’excel·lència de 985 projectes de recerca, que s’han desenvolupat en institucions científiques, principalment de Catalunya, però també de l’Estat Espanyol i d’àmbit internacional. En total, 9.674 investigadors s’han beneficiat directament del suport econòmic per continuar portant a terme els seus estudis sobre temes com el càncer, la diabetis i l’obesitat, el cor, l’ictus i lesions medul·lars i cerebrals, malalties rares, neurodegeneratives, inflamatòries, respiratòries, mentals i genètiques hereditàries, entre altres.

    El gran paraigües de La Fundació La Marató de TV3 és el paradigma de la col·laboració de la ciutadania en el progrés científic, en benefici de la salut de tothom. Moltes petites i grans associacions i fundacions arreu de Catalunya durant tot l’any, amb vincles o no amb La Marató, fan possible la investigació. Cada petita activitat organitzada per grups de persones, d’associacions de familiars d’afectats per una malaltia, de manera espontània, per recaptar diners per a la recerca en salut ens mostra el poder que tenim tots entre mans per contribuir a millorar la salut comunitària. El benestar de tots pot millorar dotant de recursos i motivació els membres de la comunitat científica, els investigadors en salut. Gràcies a ells i per a tots ells, ha nascut, de la mà de la Fundació Periodisme PluralRecerca en Salut.