Cada 22 de juliol se celebra el Dia Mundial del Cervell amb l’objectiu de crear consciència sobre els riscos i les malalties que involucren aquest òrgan imprescindible, així com també per difondre coneixements sobre la importància de la salut cerebral i la prevenció de les malalties neurològiques. Una de les més majoritàries és l’alzheimer, que constitueix la forma més freqüent de demència, sobretot en les persones grans. A Catalunya, el 2% de la població pateix algun tipus de demència. Segons dades de la Federació d’Associacions d’Alzheimer de Catalunya (FAFAC), 85.000 persones amb una mitjana d’edat que s’apropa als 81 anys són pacients afectats per l’Alzheimer; el 64,5% de les quals són dones. I es calcula que, amb l’envelliment de la població, el nombre de casos es duplicarà l’any 2050.
L’Alzheimer és una malaltia que afecta diferents sistemes del cos i que evoluciona en tres fases molt diferenciades. A la fase inicial o lleu el pacient s’oblida freqüentment dels records més recents, té irritabilitat i pateix un cert grau de depressió. Els afectats també poden tenir dificultats per realitzar tasques complexes, com resoldre algun esdeveniment imprevist o utilitzar diners, així com problemes per mantenir la cura personal i desorientar-se en llocs coneguts. La malaltia avança amb la pèrdua de la memòria i la dificultat per retenir informació. En aquesta fase moderada la persona pot confondre llocs i dates i perd vocabulari, repeteix preguntes o accions i té dificultat per identificar objectes comuns, persones, etc. Sovint pot canviar objectes personals de lloc i es pot donar un increment d’irritabilitat, depressió o agressivitat. La necessitat d’assistència en les tasques quotidianes creix, però és precisament en aquesta fase quan l’entitat Ace Alzheimer Center Barcelona remarca la importància de seguir estratègies que facilitin l’autonomia de la persona afectada, ja que –resalten– “mantenir la seva independència alenteix el procés de deteriorament cognitiu, promou la seva autoestima i millora la seva qualitat de vida el màxim temps possible”.
En aquesta línia, la doctora Pilar Cañabate, antropòloga i responsable de l’àrea de Treball Social d’Ace Alzheimer Center Barcelona, apunta que «És crucial no suplir a la persona abans d’hora, ja que fer-ho pot accelerar el deteriorament cognitiu. De vegades, per anar més ràpid, suplim a la persona, però això és contraproduent. Cal donar suport de manera adequada i progressiva, adaptant-nos a les necessitats de cada moment per mantenir la seva independència el màxim temps possible».
Supervisió i acompanyament
En aquest context, una de les claus és que la persona cuidadora faci una supervisió constant de totes aquelles activitats que inclouen tasques elementals de la vida diària com comprar, cuinar, netejar la llar, utilitzar electrodomèstics o gestionar diners, entre d’altres. Per exemple, a l’hora de fer la compra, és recomanable revisar periòdicament la despensa i la nevera per assegurar que hi hagi prou provisions; planificar els àpats i fer llistes de compra detallades. També es recomana observar quina és l’actitud del malalt a l’hora de fer la compra i proporcionar suport si és necessari. En el cas de cuinar, és important planificar els àpats utilitzant un receptari, i llistar tasques senzilles a la persona amb demència, donant indicacions clares sobre quines accions cal seguir. També és important reforçar la seguretat, per exemple, amb detectors de gas, per prevenir accidents. Tanmateix, cal atendre activitats bàsiques com ara la higiene personal, vestir-se, el control d’esfínters, el descans i la mobilitat funcional.
Estiu amb alzheimer
L’arribada de l’estiu, la calor i els canvis de rutina que comporten les vacances poden suposar un daltabaix addicional per a les persones amb la malaltia d’Alzheimer i les persones que les cuiden. Per això, és important que les persones cuidadores i familiars prenguin mesures preventives. Des de la Fundació Pasqual Maragall recomanen, entre d’altres coses:
• Mantenir les rutines. Procurar mantenir els hàbits i planificar amb antelació les activitats i sortides; respectar els horaris de menjar i descans per evitar situacions estresants i mantenir el nivell de funcionalitat de la persona amb Alzheimer. • Evitar les hores de més calor. Planificar les activitats a l’aire lliure durant les primeres hores del matí o al final de la tarda, quan les temperatures són més baixes. • Adaptar les activitats. Fomentar que les activitats que es realitzin siguin segures i adequades, evitant aquelles que puguin causar confusió o ansietat. • Adaptació de l’entorn humà. Si la logística familiar requereix passar un temps a casa d’un familiar no habitual, és important que els qui acullin comprenguin les rutines i costums de la persona amb Alzheimer. Si s’allotja uns dies en un establiment turístic, és aconsellable informar el personal de l’allotjament sobre la situació per a tractar de minimitzar riscos.
• Temperatura adequada. Mantenir sempre un ambient fresc i agradable en els espais on es troben els pacients, evitant així l’exposició a altes temperatures que puguin generar malestar o deshidratació. • Hidratació contínua. Estar pendents de la ingesta d’aigua fresca i begudes refrescants durant tot el dia, per mantenir-se hidratats. • Supervisió de la vestimenta. Assegurar-se que els pacient vesteix roba adequada al clima càlid: peces lleugeres, transpirables i de colors clars. • Alimentació saludable. Seguir una alimentació equilibrada i rica en fruites i verdures fresques, adaptada a l’estació de l’any; menjars lleugers i plats refrescants.
En aquest sentit, cal recordar que les persones grans, i sobretot aquelles amb malalties cròniques com l’Alzheimer o el Parkinson, són més vulnerables als efectes negatius de la calor. La mobilitat limitada i la ingesta habitual de medicaments que afecten el sistema nerviós central, com tranquil·litzants, antidepressius i diürètics, també poden augmentar el risc de cops de calor.
Una societat amb una esperança de vida elevada i en constant creixement i, per tant, amb cada cop més població amb malalties cròniques que requereixen més sincronia entre recursos mèdics i sòciosanitaris reclama més atenció de tota mena per part de professionals sanitaris, que no sempre es tenen. Aleshores, la sobrecàrrega del sistema deriva en més d’aquests sanitaris amb la síndrome del professional cremat.
Tal com descriu molt bé en un vídeo de la Fundació Galatea el Dr. Oriol Yuguero, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i investigador de l’Institut d’Investigadció Biomèdica de Lleida (IRBLleida), l’esgotament emocional, la despersonalització i la baixa realització personal i professional són els tres pilars descrits en la definició de la síndrome del professional cremat.
La tensió o estrès patit de manera continuada pels professionals sanitaris és un dels desafiaments de la Fundació Galatea, nascuda per a promoure la salut dels professionals de la salut. Aquesta mateixa missió és la que ha fet néixer enguany la Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut. Adscrita a la UAB, és fruit de la col·laboració entre aquesta universitat, la Fundació Galatea, el CoMB i Mutual Mèdica.
El projecte té com a principal objectiu donar resposta a la necessitat de formar professionals competents en la promoció i l’atenció de la salut de tots els professionals de la salut. El director d’aquesta nova càtedra, el Dr. Antoni Bulbena, catedràtic de Psiquiatria, ho emmarca ben clarament: “Si no tenim suficient personal, suficient temps i no tenim un espai en el qual puguem intervenir adequadament, la probabilitat que l’atenció sanitària vagi bé és molt baixa. I sabem que en el cas del burnout (el professional cremat), si el professional no té ben lligades aquestes tres variables i, almenys, un 20% del seu temps que sigui dedicat a allò que ell decideix fer, que tingui el marge de poder-ho fer com a professional liberal que és, la probabilitat de patir burnout es multiplica per tres”.
Segons explica el Dr. Bulbena, “aquestes variables de l’entorn són realment preocupants, perquè sembla que en aquests moments les restriccions tornen a ser una norma en el sector públic i en el sector privat també hi ha limitacions”. Com que, tal com afegeix el director de la Càtedra, “està clar que l’aspecte de l’entorn ens afecta molt, calen dades sòlides per abordar-lo bé, informació seriosa i ben contrastada, i això, tenint una certa pàtina acadèmica –com és el context de la Càtedra– pot fer que la validesa i la fiabilitat de la informació sigui més aprofitable per aquells que han de prendre les decisions”.
Segons indiquen diversos estudis, en el conjunt de les professions, fins a un 60% dels treballadors han fet referència a sentir-se o haver-se sentit en algun moment cremats a la feina. Són dades que afecten per igual Catalunya, Espanya i Europa. Les dades de la recerca anual que fa la farmacèutica STADA realitza una enquesta a 46.000 ciutadans a 23 països d’Europa; l’STADA Report 2024 ha rebel·lat enguany que tant a Catalunya com a Espanya i a Europa, fins a un 30% dels entrevistats admetien en el moment de l’enquesta –al primer trimestre d’aquest any– estar patint el trastorn del professional cremat.
I el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo explica que quan l’any 1998 es va posar en marxa el Programa d’Atenció Integral al Metge Malalt (PAIMM), gestionat per la Fundació Galatea, “el 80% metges podien tenir problemes d’addició i un 20%, de salut mental. Ara, en canvi, és al revés, el 75% dels professionals atesos tenen trastorns mentals de diferent gravetat, al voltant del 20 o 25%, alguna addicció, i entre un 5 i un 7%, les dues coses a l’hora”.
Sense cap mena de dubte, la pandèmia va marcar un abans i un després en la salut i el benestar mental de la població, també dels professionals sanitaris. Segons explica Antoni Calvo, “abans de la pandèmia i en els més de més de 20 anys de la Fundació Galatea, s’havien atès 5.300 professionals, mentre que en els darrers dos anys i mig s’ha duplicat aquesta xifra. S’han atès gairebé 14.000 professionals de l’àmbit salut i estem encara atenent molts d’ells. D’aquests 14.000 –puntualitza– no tots presenten problemes de salut mental”.
Pel que fa a la síndrome del professional cremat, el director de la Fundació Galatea divergeix de qui encaixona totalment aquesta patologia en l’àmbit laboral. I ho justifica: “Si el vinculem només al desgast professional, ens deixem una part de la vida, que és la vida personal d’aquest professional. I, si l’obviem, no estem fent un anàlisis rigorós”.
És a dir, el concepte burnout és una petita part dins de tot l’escenari de la salut, segons el director de la Fundació Galatea. “Si mirem els motius pels quals ens demanen consulta o atenció, veiem que el segon motiu té a veure amb la situació personal o familiar”, argumenta Antoni Calvo. I posa un exemple: “Imaginem una infermera, de 40 o 41 anys, amb tres fills adolescents, un dels quals comença a consumir porros. A banda, la mare de la infermera s’ha trencat el fèmur. Això, que és bastant freqüent, ho hem de relacionar amb el benestar d’aquesta professional? Per descomptat”, afirma. “Si li afegeixes que treballa a la Primària, on no cobreixen baixes, en resulta un patiment emocional, una situació d’estrès que, si no s’és capaç de gestionar bé, pot portar problemes”.
Entre els problemes que han observat i que es donen més habitualment –assenyala– “pot acabar amb addiccions, amb un ús inadequat de substàncies com l’alcohol o d’altres drogues il·legals i, per descomptat, amb l’abús de psicofàrmacs, que és un risc especialment alt quan parlem de professionals de la salut com són psiquiatres, anestesiòlegs o dentistes, amb un accés molt directe i fàcil a les benzodiazepines”, precisa. “Això ens posa davant d’una situació que convé tenir molt present”, afegeix. Sobretot –continua– perquè “tots aquests professionals tenen la informació sobre aquestes drogues i poden pensar que tenen més control sobre elles, però això no és així, encara que sembli una paradoxa, perquè el més fàcil accés fa més gran el risc”.
Integrar la pròpia atenció als sanitaris
Un dels productes estrella de la Càtedra per a la salut dels professionals de la salut és disposar del primer postgrau específic de la salut dels professionals com una sortida professional per a qui vulgui dedicar-se a treballar amb professionals, i que els professionals dels centres puguin contribuir a preservar la salut del professional, amb un espai també de recerca per a detectar i analitzar els detonants del malestar i problemes de salut dels professionals.
Vuit col·legis professionals comparteixen l’objectiu comú de la salut dels seus professionals sota el paraigües de la prevenció, detecció i atenció de la Fundació Galatea. Però en l’àmbit de la formació acadèmica dels professionals sanitaris, l’autocura dels propis professionals ha estat sempre ignorada.
Com explica Antoni Calvo, socialment, “normalment diem que hem d’aprendre a separar l’àmbit laboral del personal, però nosaltres tenim un model d’intervenció integral i sistèmic, intentem no deixar-nos fora cap àmbit que influeixi en el benestar de la persona”. I explica que quan el psicòleg o psicòloga fa l’anamnesi del professional assistit, comença a explorar les causes del seu malestar, que poden ser les pressions d’un cap, la tristor, “i explorem part de l’entorn professional, però la família, les relacions personals amb el pare, la mare, el seu entorn relacional, tot això és necessari per entendre bé la dimensió del problema. No abordem només un aspecte específic, sinó que explorem tots els indicadors”.
El problema dels professionals sanitaris és que són formats per aprendre a cuidar els altres, però no a ells mateixos. “Jo això ho anomeno un defecte de fàbrica”, precisa Calvo. “Pensem que el que els ensenyem és suficient, però cal saber activar recursos per ajudar-se a ells mateixos, així com conèixer els propis límits”.
Per això el director de la Fundació Galatea també explica que un dels reptes sobre la taula és la salut dels estudiants de medicina que emocionalment poden tenir dificultats, «tot i que acadèmicament siguin molt bons i bones, molt potents, però que hauran tractar amb pacients, malalties, familiars, la mort. I tot això no els hem ensenyat a fer-ho”.
Calvo pensa també en la gran exigència en professions o graus com medicina o psicologia. “En medicina, sobretot, som molt exigents, es demana un 14 de nota a la selectivitat. Aleshores, si ets algú, sobretot les noies, molt potents i amb gran capacitat de treball i esforç, que dedica molt de temps a l’estudi i ha de continuar dedicant-hi molta estona a posar-hi els colzes, però amb poc desenvolupament de les relacions, no haurà tingut l’ocasió de cultivar l’altra part de la vida, i això té un impacte també en el benestar emocional d’aquell professional”. En la formació que es troba a faltar i que es propiciarà des de la nova Càtedra es contemplen els dispositius assistencials i propostes que afavoreixin el funcionament i coordinació dels professionals, però també la formació en gestió emocional, com resoldre conflictes, la creació de dinàmiques relacionals d’equips i els equips i organitzacions. Perquè, “els equips sanitaris interdisciplinars són com les famílies. Si estan bé, protegeixen, si no, destrueixen”.
Per tot això, Antoni Calvo admet que la Fundació Galatea té moltes hipòtesis per a activar tesis doctorals sobre aquestes qüestions. Confia en què els qui cursin el postgrau de salut dels professionals de la salut puguin significar una bona pedrera per tenir especialistes experts per a la clínica de la Fundació i per a altres organitzacions sanitàries.
Quant a la forta tensió del sistema, Calvo anuncia la preparació d’una guia que es donarà a conèixer properament per al gestors dels centres, que pugui incidir en pràctiques que afavoreixin la prevenció i atenció a la salut dels professionals sanitaris. “Estem treballat amb la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) aquesta guia que presentarem aviat, dirigida als qui estan conduint els sistemes, gerents, directors de recursos humans, directors mèdics, responsables de salut laboral…”. Les consignes de la guia que preparen no només interpel·larà metges, sinó tots els membres dels sistemes i organitzacions sanitàries, metges, infermeres, recepcionistes, cel·ladors…
Calvo recorda que “per als professionals de la salut, cuidar-se no és una opció, és un imperatiu ètic i deontològic. Per a ser un bon professional, no es té prou amb els coneixements i l’experiència, aquest s’ha de cuidar, posar límits, portar un bon treball en equip, reciclar-se. Perquè la seva feina té una transcendència molt important”, conclou.
Les professores de la Geòrgia State University, la Dra. Pauline Rose Clance i la Dra. Suzanne Imes, van publicar un article a finals dels anys setanta amb el resultat d’una investigació realitzada durant un lustre, on revelaven quelcom sorprenent. The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention (El fenomen de l’impostor en les dones d’alt rendiment: Dinàmica i Intervenció Terapèutica, 1978) es publicava en una revista especialitzada en difondre teories, investigació i pràctica de la psicoteràpia, en concret, el text de les científiques se centrava en un treball que englobava psicoteràpia individual, grups internacionals temàtics i classes universitàries, especialment centrat en 150 dones de gran èxit professional. «No obstant, malgrat els seus títols obtinguts, honors acadèmics, èxits alts en exàmens estandarditzats, elogis i reconeixement professional de col·legues i autoritats respectades, aquestes dones no experimenten una sensació interna d’èxit. Es consideren «impostores». Les dones que experimenten el fenomen de l’impostor mantenen una forta creença que no són intel·ligents; de fet, estan convençuts que han enganyat qualsevol que pensi el contrari», afirmaven les dues professores en les seves conclusions.
El concepte «síndrome de l’impostor» és proposat per primera vegada a l’àmbit acadèmic en aquest article, i fa referència al fenomen psicològic en què la persona se sent incapaç d’internalitzar els seus èxits i, per tant, pateix una por persistent de ser descoberta com un frau. L’estudi original es va centrar específicament en dones: «Certes dinàmiques familiars primerenques i la posterior introjecció d’estereotips de rols sexuals a la societat semblen contribuir significativament al desenvolupament del fenomen de l’impostor», afirmen Clance i Imes. Estudis posteriors també van identificar els mateixos símptomes en el cas dels homes amb grans èxits professionals, encara que en percentatges inferiors i no exactament provocat pels mateixos factors, evidentment, especialment, els relacionats amb el gènere.
En el cas dels artistes, la síndrome de l’impostor pot tenir un impacte superior per la seva condició implícita: no ser professions estandarditzades o, de vegades, reconegudes socialment. I pot ser molt greu, ja que una de les conseqüències pot ser disminuir la capacitat de córrer riscos, per la qual cosa l’autor pot arribar a crear per sota del seu potencial. I això ho saben molt bé els autors de còmics, que contínuament han de donar explicacions addicionals quan algú els pregunta a què es dediquen, com si ser autor de còmics no fos una professió o com si no en poguessin viure. Si ets jove, dona i destaques amb els primers còmics, el còctel pot resultar mortal, literalment. L’impacte sobre la salut mental de l’autora pot ser considerable, i més si ja té una situació de partida delicada.
Zoe Thorogood és una jove britànica nascuda el 1998 que va decidir documentar sis mesos de la seva vida –entre juliol i desembre del 2021– i ho va publicar onze mesos després en forma de novel·la gràfica amb el títol S’hi està molt sola al centre de la Terra (It’s Lonely at the Centre of the Earth, 2022), publicat l’abril del 2024 per Norma Editorial, en edició en castellà i català, amb traducció de Gema Moraleda i de Laura Obradors Noguera, respectivament. La revista Forbes la va seleccionar com una de les deu millors novel·les gràfiques de l’any 2022 als Estats Units (on es va publicar a la seva primera edició), i pocs mesos després era nominada a dos Premis Eisner en la seva 35a edició (un dels més prestigiosos a nivell internacional), en les categories de Millor Obra Autobiogràfica i Millor Autor Complet (els dos premis els guanyaria, finalment, Kate Beaton, per la novel·la gràfica Patos, publicada per Norma Editorial en castellà). Aquest mateix any, Thorogood també estava nominada en tres categories més, per la seva participació com a dibuixant a Joe Hill’s Rain (2022), encara inèdita al nostre país. I va guanyar una sisena nominació en aquest esdeveniment, el Russ Manning Promising Newcomer Award (el Premi al nouvingut prometedor), atorgat el 21 de juliol de 2023. Un reconeixement espectacular al seu talent… tot i que ella cregui que no s’ho mereixi.
Zoe Thorogood, amb vint-i-quatre anys acabats de fer en aquell moment, amb cinc era l’autor amb més nominacions en aquesta edició dels Premis Eisner (rècord absolut per a una primera nominació), tot un presagi d’una carrera brillant al davant… si ella vol, és clar. La novel·la gràfica per la qual estava nominada com a autora completa (dibuix i guió) i obra autobiogràfica està concebuda com un experiment creatiu, per la multitud de propostes visuals i referències que conté, però, sobretot, és un treball d’extrema generositat en explicar-nos la seva intimitat més vulnerable, els seus pensaments més privats… i la suposada maleïda herència genètica.
Thorogood reconeix a l’interior de la novel·la gràfica que pateix depressió suïcida des dels catorze anys, i intuïm pel relat que pot tenir relació amb la depressió que ha patit la seva mare durant tota la vida. La narració és d’una gran sinceritat, escrita i dibuixada sense cap mena de prejudici, amb la naturalitat de qui explica realment el que li està passant. No és un invent, i avisa el lector al primer full de la novel·la gràfica amb el text següent: «Aquest llibre inclou reflexions personals i descripcions d’intents de suïcidi i autolesió. Encara que espero que sigui un consol per a algunes persones, el contingut pot provocar emocions negatives. Si us plau, llegeix-lo en un lloc agradable i recorda que el sol sempre surt cada dia. Gràcies». És un avís important per al lector, perquè compleix amb escreix l’advertiment.
Si torneu a llegir la nota de l’autor veureu que està escrita de forma preventiva i transpira un missatge positiu. És important aquesta intencionalitat perquè la pròpia autora ens mostra com s’adona progressivament que la seva obra té un impacte en els seus lectors, i que aquests poden ser un nombre elevat («Tu saps què és dibuixar per a molta gent?», li indica a una amiga en una de les vinyetes). En una de les pàgines escriu un cop i un altre una de les frases que més li repeteixen els aficionats en un festival de còmic quan s’hi dirigeixen perquè els signi l’exemplar de la seva primera novel·la gràfica: «Em sento identificat». Com de fort has de ser per adonar-te de la responsabilitat que tens a les teves mans? En realitat, li agraeixen que es mostri tal com és: «Ens agrada que no et pintis com una bona persona», afirma una fan anònima quan la reconeixen en una cafeteria.
Thorogood explica breument la seva experiència assistint a centres de salut mental des de l’adolescència, i denuncia la manca de recursos. I sembla que sap bé de què parla després de diversos intents de suïcidi, sense que aquests siguin descrits amb detall. No ens interessa la morbositat, sí les emocions que estava sentint, que eren molt intenses especialment en una època que era intensa per a tothom també. Ens referim, evidentment, als efectes sobre la salut mental provocats pel confinament del 2020 associat a la pandèmia de la covid-19. Zoe explica com va preparar un projecte d’una primera novel·la gràfica completa (fins aquell moment era coneguda per un webcòmic autobiogràfic autopublicat i gratuït a internet), i quan va aconseguir una editorial britànica per publicar-la, el repte creatiu va suposar un any d’enclaustrament en solitud en el seu petit apartament, per completar l’obra en la seva totalitat. Quan va estar acabada i va aconseguir publicar-la (el setembre d’aquell any fatídic), el món estava confinat al seu voltant i va seguir, un altre any més, tancada a casa sense sortir, sola. Aquesta novel·la gràfica, que descriu sis mesos –entre el juliol i el desembre del 2021– recull part de les experiències viscudes l’any anterior, també els elogis rebuts per aquesta primera obra i l’impacte que li va suposar.
En una escena de S’hi està molt sola al centre de la terra, quan arriba a la duana d’un aeroport dels Estats Units per un viatge privat, li pregunten a què es dedica, i la resposta és representativa dels símptomes de la síndrome de l’impostor: «Doncs als còmics, pel que sembla». En aquell instant, segon semestre del 2021, era reconeguda per molts experts del sector com «el futur del còmic», tal qual. I tot gràcies a l’èxit de la seva primera novel·la gràfica completa: La inevitable ceguera de Billie Scott (The impending blindness of Billie Scott, 2020), publicada en castellà el novembre del 2023 per Reservoir Books, amb traducció de Juan Naranjo, una obra que li va permetre conèixer a través de les xarxes socials l’amic «virtual» a qui visitaria (resulta significatiu com l’autora dibuixa l’instant en què ella mateixa veu la seva obra a la prestatgeria de l’apartament de l’amfitrió).
Aquesta primera novel·la gràfica no és autobiogràfica, encara que llegint la segona ara sabem que la protagonista hi inclou moltes coses, pel que fa al seu comportament i la seva relació amb els altres, i per experiències vitals concretes. En una de les moltes xerrades que té amb la seva consciència i amb ella mateixa amb diferents edats de l’última dècada a la segona novel·la gràfica, reconeix que les dues obres sembla que tenen la mateixa trama: «Persones trencades camí de l’autodescobriment». En el cas de la protagonista d’aquesta primera novel·la gràfica, la jove il·lustradora Billie Scott, no només serà intens aquest camí cap a l’autodescobriment, sinó que hi ha un compte enrere d’extrem dramatisme. Després d’un cop al cap a les primeres pàgines, la protagonista de la història descobreix que perdrà la vista en poques setmanes, just quan acaba d’aconseguir un encàrrec per a la primera exposició de quadres en una galeria d’art. Comprendrà, inevitablement, la seva limitació per transcendir al món de l’art. Curiosament, la idea li va sorgir quan, amb dinou anys, va tenir un problema de visió i li van dir que podia haver perdut la vista si no hagués anat a l’oftalmòleg a temps.
Aquesta primera novel·la gràfica va ser la seva consagració internacional. La va ajudar a consolidar un estil propi que ha pogut exportar a altres encàrrecs com a dibuixant (ella mateixa reconeix que treballar amb el guió d’un altre autor li permet refugiar-se en el món d’una altra persona, en certa manera, alliberant-la), i és la llavor de la segona novel·la gràfica, obertament autobiogràfica. A les dues obres s’aprecia un sentit de l’humor peculiar, que contrasta amb alguns moments d’extrem dramatisme, cosa que suposa un alleujament per a la lectura, com si busqués contínuament la complicitat i la comprensió del lector. Riem i plorem amb ella, mentre l’acompanyem en el seu procés de creació peculiar, mentre ens interpel·la de vegades, trencant la quarta paret de tant en tant.
La síndrome de l’impostor té unes teràpies associades com proposen les mateixes autores que la van definir, però no és a la llista de malalties mentals. I, per descomptat, tampoc no és una malaltia laboral. Els autors de còmic no poden sol·licitar la baixa per aquest concepte… si és que es poguessin permetre estar de baixa, és clar. De moment, agraïm a l’autora, a Zoe Thorogood, la seva capacitat per complir amb escreix l’objectiu que s’havia marcat inicialment: «Convertir la tinta en emocions que els altres puguin entendre i sentir», perquè la representació importa i ajudarà a molts lectors, encara que no siguin artistes. Per això li desitgem que arribi a aquesta felicitat per la que tant es pregunta: «Per què no puc ser feliç?».
Què té de dolent que els joves i els adolescents es passin més de 30 hores setmanals a les xarxes socials?
Té de dolent que els genera molta ansietat. Humanament no estem programats per estar alimentant una ànsia de notificacions, una ànsia de ser famós en una plataforma, i això vulnera una mica el que havíem construït durant molts segles. L’intent de recrear contínuament aquest sistema fa que tinguis molta ansietat emocional per rebre acceptació social, la qual cosa és normal a l’adolescència, a la joventut, però no a través dels sistemes de notificacions i els sistemes de likes que tenen les plataformes. Això ha degenerat en que hi hagi un augment considerable a les consultes de psicologia de la sanitat pública, que hi hagi un creixement de casos de suïcidi entre joves i nens, que es produeixi un increment també de les consultes relatives a addiccions als centres d’atenció primària. Molts indicadors ens diuen que sí que hi ha un problema relacionat amb l’ús problemàtic de les xarxes per part dels nens i els joves.
Parla d’ansietat. Per què provoca ansietat estar en una xarxa social?
Per tres raons. Primer, ansietat que et pots estar perdent una cosa que està passant i no n’ets part. Ser a la xarxa et permet en principi participar en coses. Quan no ets a la xarxa t’estàs perdent alguna cosa. La segona és que quan formes part de la xarxa actives el mecanisme de les recompenses. Són recompenses intermitents que t’obliguen a estar tot el temps pensant el que hi ha dins i que et pot beneficiar en termes emocionals. Quan publiques un contingut esperes retribució social, i això genera una ansietat de saber qui ho ha vist, qui ho ha comentat, qui ha dit alguna cosa, quina reacció ha suscitat. Alhora, i seria la tercera raó, quan no reps l’atenció que esperes tens una frustració molt gran, perquè has estat treballant en un contingut, has estat produint un contingut que esperes que tingui cert tipus de rellevància social i normalment no saps què passarà. Això és l’addicció que els experts denominen de la màquina escurabutxaques. No saps què passarà quan fiques la moneda. Si sempre tinguessis un bon resultat no tindries ansietat, però com que no saps què passarà, actives mecanismes d’addicció que són força rellevants. Per això es genera ansietat.
L’ús excessiu de les xarxes socials augmenta els suïcidis, les temptatives de suïcidi i els pensaments suïcides
Al llibre es citen molts informes. En conjunt, assenyalen l’efecte negatiu de l’ansietat, però detecten més depressió que ansietat. Per què es deprimeixen els joves quan fan servir les xarxes?
Pel mateix que deia. Per no tenir l’acceptació que tenen els grans referents dins de les xarxes. Un Rubius, un Piqué, un Jordi Évole, altres grans youtubers o instagramers que tenen moltíssima fama fan qualsevol ximpleria i tenen molta repercussió. Si tu fas una ximpleria i no tens la mateixa capacitat d’arribada, que és el que ens passa a tots els mortals, et comences a sentir malament perquè penses que alguna cosa no has fet bé. I al teu mateix cercle, si el que fas té menys efecte a les xarxes socials que el que fan altres membres del teu grup social, et sentiràs malament. Sents una pressió molt forta sobre tu mateix que fa que, com diuen els estudis que citem al llibre, tinguis menys satisfacció amb la teva vida. De fet, quan en aquests estudis es redueix l’ús de les xarxes socials, es limita a dues hores a la setmana o fins i tot s’inhibeix l’ús, aquest tipus de sensacions disminueixen. Hem donat rellevància als estudis que fan experiments amb dos grups de població: un se sotmet a l’impacte de deixar les xarxes i l’altre no, i es comprova que hi ha millora en la salut mental dels nois que deixen les xarxes. Això és força rellevant.
Parla de suïcidi. Hi ha dades que confirmin que els suïcidis augmenten per l’ús excessiu de les xarxes socials?
No només els suïcidis sinó també les temptatives de suïcidi o els pensaments suïcides El cas de Molly al Regne Unit va demostrar que, quan ella va començar a tenir algun tipus de pensament suïcida, TikTok principalment li retroalimentava la intenció de suïcidi. És a dir, que rebia un percentatge exagerat de missatges que la convidaven a suïcidar-se. Justament avui he escoltat, en una entrevista a la cadena SER, a la presidenta dels centres educatius de Madrid dient que s’ha comprovat que per culpa de les pantalles i les xarxes socials les consultes mèdiques relatives a la incidència de suïcidi o de pensaments suïcides han crescut moltíssim. També a Catalunya, com assenyala Francisco Villar, el cap de la unitat de psiquiatria de l’Hospital Sant Joan de Déu, les consultes s’han elevat moltíssim.
“És socialment molt greu que les plataformes hagin convençut 4.000 milions de persones que els fan un favor tenint-les a dins”. | Pol Rius
La majoria dels estudis presentats al llibre destaquen els efectes negatius de les xarxes socials, però també n’hi ha que afirmen que tenen efectes positius. Hi ha interessos ocults darrere d’aquests últims?
No, no, jo crec que estan bé científicament. Tenen les seves pròpies metodologies, tot i que he vist algunes coses que són rellevants sobre la part acadèmica. El primer és que la majoria d’aquests estudis no són experimentals sinó que són a nivell d’aplicació de la tècnica a un grup específic. Què vull dir amb això? Que si tu poses en una situació específica un grup i li dius ‘ara socialitza’t amb xarxes socials i avalues l’aspecte positiu’, no tens comparació amb l’altra situació. Si la teva única forma de contacte amb el món és la xarxa social i això fa que tinguis més possibilitats de conèixer coses, com va passar durant la pandèmia, diríem que té una part positiva: et vas socialitzar, vas rebre informació, estaves connectat en un moment on era impossible connectar-te altrament. Però en un ambient normal, on hi ha possibilitat de parlar, de compartir, a tots els estudis quan es compara la relació a través de les xarxes amb la relació offline s’ha conclòs que és millor i més satisfactòria la relació offline. Això en l’àmbit acadèmic però en l’àmbit social podríem estar disposats a dir que tant l’alcohol com el tabac tenen aspectes positius. T’ajuden a fer amics. T’ajuden a conèixer parella. T’ajuden a crear un grup d’acceptació social. Però ningú no pot posar en dubte que el tabac i l’alcohol són perjudicials per a la salut. Les xarxes socials et poden ajudar a aconseguir un amic, a contactar amb una persona que no coneixes, com ho fa un còctel ple d’alcohol i drogues en una discoteca, però ningú no dubta que això és negatiu. Si hi ha una probabilitat alta, provada, que les xarxes socials condueixen a aquest tipus de problemes psicològics en els nois, i no només psicològics, sinó també físics, quin és el dubte?
En teoria, les xarxes socials serveixen per contactar amb altres persones, però el llibre també denuncia que generen solitud…
Defensem que la socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida. Com ho mesurem? Doncs perquè els joves que hem analitzat només dediquen tres o quatre segons a cada publicació. Si dediques quatre segons a un amic, ets amic? Només un like és una construcció d’amistat? Quan fas servir la pantalla per tallar una relació sentimental amb un “s’ha acabat i punt”, això a quina societat ens condueix? doncs a una societat on no t’importa l’altre, on crees pocs mecanismes d’empatia. Estem parlant ara cara a cara, tu veus com reacciono, adaptes el teu comportament a la conversa, les preguntes que em vas fent les vas reconduint en funció del que responc. Amb una pantalla tot això no existeix. La socialització és molt diferent i –com hem vist en alguns comportaments en escoles, universitats, etcètera– és menys empàtica, hi ha menys capacitat d’entendre l’altra persona, més possibilitat d’atacar-la amb duresa, de construir processos d’assetjament no només a l’aula sinó fora, de donar valor social a comportaments que són antisocials com colpejar un nen i gravar-ho, per exemple, perquè aquest comportament sigui valorat socialment. Són coses que ens haurien de fer pensar.
La socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida
Molts joves es queixen del que es coneix com a FOMO (fear of missing out). La por de perdre’s alguna cosa de què parlava abans els genera força frustració?
Molta. La promesa de la xarxa és que la pots utilitzar per arribar a molta gent, però en realitat els que poden arribar a molta gent són pocs, i ho ha comprovat Frances Haugen, el periodista del Washington Post autor dels Facebook Papers, que diu que hi ha una petita població de la humanitat que ho aconsegueix i que, encara que vulguem ser com aquestes persones, en realitat mai entrarem en aquest cercle de famosos. Alimentes les xarxes socials però no reps res a canvi. Només una notorietat per a cent persones, dues-centes…
Roberto Carlos va cantar: «Vull tenir un milió d’amics». No pensava en amics de Facebook
A mi no m’interessen, és clar, però, a més, si entres en aquesta dinàmica necessites donar-los menjar tot el temps a la xarxa, necessites publicar i publicar, i el dia que no publiquis et sentiràs malament per no fer-ho, o el dia que aquesta foto no agradi als teus amics tindràs una depressió terrible… I si decideixen cancel·lar-te perquè a algú no li agrades, què fas?
Un no es pot fiar dels amics de les xarxes socials, no?
Dels presencials de vegades tampoc però a les xarxes per descomptat que no, perquè no els coneixes si no són la conseqüència del teu comportament físic.
“Mai a la història de la humanitat una única plataforma va tenir el control de la informació que rep el 99% dels joves, com té avui Meta”. | Pol Rius
El llibre inclou treball amb grups d’estudiants de diverses universitats a Catalunya que se segueixen al llarg d’uns quants anys. Es noten canvis amb el pas del temps en la relació amb les xarxes socials?
Sí, és clar. La pandèmia va ser una cosa meravellosa. Lògicament no la pandèmia, però sí per fer estudis a nivell acadèmic. Si abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del telèfon mòbil i 20 de xarxes socials, després de la pandèmia tenim més de 40 hores de consum de mòbil i més de 30 hores de xarxes socials. Això és un salt molt important a nivell sociològic i econòmic. Mai a la història de la humanitat una única plataforma que és Meta podia tenir el control de la informació que rep el 99% dels joves.
No exagera?
No exagero, perquè el 99% dels nois que hem entrevistat a la nostra mostra participa a les xarxes socials de Meta. Som lliures en realitat de la informació que ens arriba als nostres feeds? La pots organitzar tu com a usuari? No ho pots fer. Ha augmentat el temps d’ús de xarxes socials, com deia, però també ha augmentat el nombre de plataformes que entren a formar part de la seva dieta mediàtica. Si abans eren Whatsapp, Twitter i Instagram, ara li sumes Youtube, TikTok i últimament també Be Real. Aleshores, enlloc de disminuir o de distribuir el temps entre les noves plataformes el que fan és augmentar una mica més el temps de consum total. Ho expliquem amb aquest símil al llibre: si abans es menjaven un Mc Menú més dues cerveses, ara es prenen això més un whisky i un parell de peces de brioixeria industrial ben greixosa. Passen més temps a les xarxes socials Això és el que hem vist, ha evolucionat. I l’altra qüestió que hem vist a través dels grups de discussió és que els nois abans de la pandèmia eren crítics amb el comportament que tenien. Deien, d’acord, no érem conscients del temps que dediquem a les xarxes socials, això no pot ser, s’estan aprofitant de les nostres dades, hauríem de fer alguna cosa, etc. A les últimes onades que apareixen al llibre, ja no són crítics. Assumeixen que és una cosa que els ve per defecte. Diuen que és una relació d’intercanvi recíproc, ells guanyen coses estant a les xarxes i entenen que les plataformes es quedin amb les dades sense donar-los res a canvi, justifiquen econòmicament el robatori, el segrest de les dades. Per això el títol del llibre fa referència al segrest de les dades que fan les plataformes.
Anem a pitjor?
En termes de crítica ideològica, crec que les plataformes han fet molt bé la seva feina per convèncer que els estan fent un favor els 4.000 milions de persones que estan dins, i això és socialment molt greu.
Abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del mòbil i 20 de xarxes, ara en tenim més de 40 de mòbil i més de 30 de xarxes
En quin moment passa l’ús de les xarxes socials de ser un entreteniment, una cosa divertida, un joc, una font d’informació a ser nociu i dolent?
En el moment en què Facebook principalment –no només Facebook, però és la més gran– descobreix que els diners no estan en el contingut, que no el genera ella, sinó que està en la quantitat de temps que ets capaç de retenir l’usuari a la plataforma. A la plataforma tant li fa el contingut, l’important per a ella és que tu estiguis allà i no marxis. Aleshores la intenció de sociabilitat, d’obertura democràtica, tot allò amb que suposadament va néixer es desvirtua totalment. El problema que tenim és que, com cada vegada ingressen nens més petits a la xarxa social, tota la socialització que s’està fent és a partir d’aquesta construcció de relació i, com quan comences a fumar o beure molt d’hora crees l’addicció, tens la necessitat d’estar dins. Quan arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla.
Plantejar que les xarxes que generen aquests problemes, aquesta dependència, passin a mans públiques, seria una solució?
Aquesta és una de les propostes que fan teòrics molt importants, com Christian Fuchs: que hi hagi entitats públiques que puguin regular i que siguin espais de sociabilitat. Això no estaria malament, però com que no serà possible jo advocaria més per la regulació de l’edat d’entrada dels nois a les xarxes. Que després es pot burlar, sí, però en principi tu no pots comprar alcohol si no tens 18 anys. Que hi hagi algun pare que el deixi beure, val, però en general, si la norma social fos que únicament pots fer servir les xarxes quan ets més gran, això evitaria un important risc de caure en la dinàmica d’addicció a les xarxes.
Quan els joves arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla
Quines xarxes són les més perilloses?
Sobretot les audiovisuals, però les que causen més problemes en relació amb l’ansietat són Instagram, per la qüestió de l’aparença física, i l’última que sembla que està generant molta addicció a determinats continguts relacionats amb el suïcidi és TikTok. Les que generen més impossibilitat de sortir-ne són aquestes dues.
Això és igual als Estats Units que a Espanya, Egipte o Bangla Desh?
No ho sé. No ho podem saber perquè no tenim dades d’altres països, però sembla que la tendència és semblant a tot arreu. És veritat que Facebook encara té la major quantitat d’usuaris de totes les xarxes socials i segueix creixent, poc però segueix creixent. Hi haurà un salt qualitatiu a nivell generacional, perquè les dades ens indiquen que els nostres joves, excepte algun endarrerit, ja no usen Facebook. Això s’anirà traslladant a les noves, a d’altres, que són principalment Instagram i TikTok, que ha pujat molt des de la pandèmia.
En alguns països del Sud o de l’est d’Europa, Facebook continua essent molt important
Exacte, sí. És una cosa que no tenim controlada i no sabem per què passa. En principi és una xarxa social més estàtica, menys dinàmica, però estudiants d’Erasmus que han anat a Bèlgica, ens diuen que hi ha grups de Facebook i s’estranyen.
Les empreses no fan cap mena d’esforç per resoldre aquests problemes?
Cap.
«Les plataformes han descobert que els diners no estan en el contingut sinó en el temps que retenen l’usuari». | Pol Rius
Només els interessa els diners?
Bàsicament sí. El llibre aquest del periodista que et comentava va per aquest camí, de com aquestes plataformes fins i tot han facilitat la creació de grups de pederastes, de posicionament radical en contra d’una minoria ètnica a determinats països o han canalitzat genocidis fins i tot, com el de Myanmar el 2019, com va reconèixer el mateix Facebook. Era l’única forma de connexió a internet que tenia el país i va permetre la gestació del genocidi. Després Facebook va demanar perdó però, és clar, demanar perdó quan han eliminat cent mil persones sembla una mica escàs. Els documents que va filtrar una ex-treballadora de Facebook revelaven que l’empresa coneixia evidentment que genera addicció sobretot a les noies adolescents, que porta a tendències de suïcidi, etcètera. No fan res.
I després hi ha l’odi, les xarxes socials com a vies de difusió d’amenaces, insults, mentides…
Sí. No és l’objectiu principal de la nostra investigació, però és evident que a través de les xarxes es canalitzen discursos que, normalment, amb un sistema mediàtic previ a la llibertat absoluta estaven molt més controlats. Afortunadament teníem un sistema mediàtic que posava fre a determinades informacions. Que ho feien bé, malament, millor? No ho sé, però almenys sabies que hi havia professionals de la informació que eren com afiltres per evitar segons quines coses que són molt perilloses en general per a la democràcia mateixa. El que sí que està demostrat en estudis científics és que les conductes més polaritzades són les que tenen més èxit a les xarxes i les que premien l’algorisme perquè t’obliguen a estar més temps a la pantalla; i no només això, sinó que et va radicalitzant. S’ha comprovat que, com més radical és el missatge, més tens la intenció d’estar a la plataforma, bé per donar més cops a l’adversari o bé per reafirmar allò que penses. Segueixes el joc i insultes, que és el que fem bàsicament quan en teoria dialoguem a les xarxes socials. No hi ha diàleg possible.
Les dues plataformes que generen més impossibilitat de sortir-ne són Instagram i TikTok
El problema és als telèfons mòbils, als ordinadors, a les tauletes?
Això seria com parlar d’armes. El problema és que les tingui Putin o que les tingui l’ONU? Per què es fan servir? Se sol dir, en el debat actual, que si poses restriccions al telèfon mòbil o a la tecnologia a les aules estàs posant portes al camp. El problema és que l’ús de pantalles i els mòbils se centra únicament en les xarxes socials. Si tu veiessis que estan mantenint converses amb els seus grups d’amics més enllà del WhatsApp o fan servir el navegador per buscar informació diries que hi ha la possibilitat que estiguin utilitzant la tecnologia per aprendre, fer intercanvis, descobrir el món, etcètera. Però no és així. Més del 70% del temps que estan a les xarxes socials no hi són intercanviant missatges amb un astrofísic que els està fent classes No, estan veient missatges i fent aquest scroll infinit sense pausa. El problema no és l’aparell sinó l’ús que se’n fa. Crec que la iniciativa de limitar el lliurament del telèfon mòbil als nens fins almenys els 16 anys és una bona iniciativa. També crec que l’impuls de les conselleries d’educació per eliminar el mòbil a primària i intentar regular-lo a secundària és bo. Voldríem que fos més estricte, però estan intentant fer-ho. Moltes de les escoles que hem visitat tenen aquesta voluntat. No es pot fer servir el telèfon mòbil al pati, a les aules durant la jornada escolar ,i això ha demostrat que efectivament milloren les relacions entre els nois, milloren les condicions de treball a l’aula, amb la qual cosa és el moment adequat per a preguntar-nos si aquests aparells han d’estar a la vida escolar. A més, hem demostrat amb estudis empírics que quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics. Insistirem que el professor pugui decidir si es fan servir o no aquests dispositius a l’aula, fins i tot a la universitat.
Al final del llibre es recullen les propostes del professor universitari Josep Burgaya per fer front a aquest problema. Podria resumir-les?
El resum són drets digitals. Bàsicament, dos. El primer és que l’usuari sigui propietari del seu propi contingut. Quan tu cedeixes alguna cosa a Facebook no ets propietari de la seva explotació i tampoc no et donen cap possibilitat de reclamar per alguna informació que en surti. És a dir, que tu siguis el propietari del teu espai perquè és teu. I això ha d’anar lligat al fet que siguis conscient del valor que tenen les teves dades. Les teves dades tenen valor i generen un negoci, doncs que et paguin per això. La consciència que les teves dades tenen valor i que no les pots regalar és una cosa que hem de treballar en conjunt. No és veritat –com diuen els nois– que les seves dades no interessin ningú, no és veritat que no valguin res, perquè després els preguntes per quants diners estarien disposats a abandonar les xarxes i et diuen que per milions d’euros.
“Cal trobar espais segurs on estar desconnectats sigui una cosa normal, no la raresa”. | Pol Rius
Que els donin diners perquè deixin les xarxes?
Pagar-los perquè se’n vagin. Alguns diuen que no les deixarien per cap quantitat i d’altres que per viure sense xarxes socials cinc milions estarien bé. Llavors sí que tenen valor, però després cedeixen les seves dades sense cap mena de mirament. Aquest és el primer dret, i el segon té a veure amb el dret a la desconnexió, que trobar espais segurs on estar desconnectats sigui normal, no la raresa. Ara vas a un restaurant i no es pot fumar. Abans era normal fumar als restaurants. Doncs de la mateixa manera cal aconseguir espais lliures de connexió.
Limitar el telèfon mòbil fins a almenys els 16 anys és una bona iniciativa
Creu que guanyaran la batalla per aconseguir que les Nacions Unides incloguin el dret a la desconnexió a la seva Declaració Universal de Drets Humans?
Hi ha almenys dos moviments que són rellevants. Als Estats Units, les grans empreses estan rebent moltes demandes de pares de família organitzats, de fiscals, etcètera, perquè això s’està convertint en un problema que satura els serveis de salut. D’altra banda, els pares s’estan adonant que això va molt malament. Associacions com Adolescència Lliure de Mòbils a Catalunya, per exemple, estan convencent molts pares que, almenys, s’endarrereixi el lliurament del mòbil i, com que ja no series l’únic inadaptat socialment sense mòbil a l’aula, els pares tindrien més armes per no lliurar-lo fins més endavant. A la societat catalana i espanyola hi ha pocs riscos que els nens pateixin algun tipus de violència als carrers, és difícil, i, per tant, no cal que tinguis un mòbil intel·ligent per comunicar-te amb els teus pares per anar de la casa al col·legi o a una activitat extraescolar.
I amb els adults, què fem? També estem segrestats per les xarxes socials…
Fa cinc anys no hi havia cap esperança. La gent s’està començant a adonar que reduir l’espai d’ús dels telèfons mòbils a casa, a les hores de menjar, etcètera, millora la relació familiar. Molts psicòlegs estan convidant a ser valents. Si en algun moment els pares es van equivocar ja queda enrere. Com a pares ens equivoquem cada dia. Si et van donar el mòbil abans d’hora, traieu-lo.
Quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics
Difondrem aquesta entrevista per les xarxes socials. Farem malament?
M’agradaria que el periodisme tingués altres canals sanejats d’informació, perquè si no és així estem competint amb tota la merda que hi ha a les xarxes socials. Oi que els farmacèutics no competeixen amb la merda? Estan en un lloc específic on vas per informació mèdica. Si el periodisme no se separa de les xarxes socials, serà molt difícil que tingui una possibilitat real de manteniment. Hi ha experiències de mitjans petits i també grans, com El País, que estan construint comunitats d’usuaris que crec que ens alliberaran de les xarxes. De moment, haurem de promocionar el llibre a les xarxes, i no em sembla malament que ens doni una mica de publicitat per vendre’l, però cada dia més és una contradicció que el periodisme estigui a les xarxes socials. A nivell ètic, jo, com a periodista, no vull estar en un lloc com és X, dominat per algú que està venent armes a Israel o comprant coltan a l’Argentina de Milei. I l’altre, més del mateix. El senyor Zuckerberg no és cap panacea de la humanitat, és algú que està construint un búnquer per no veure ningú a Hawaii. També és veritat que Cebrián tampoc no era cap meravella.
Fa uns dies, al Diari de la Sanitatanunciàvem la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).
Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?
Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.
Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?
En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.
Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.
Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.
«Un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi». | Pol Rius
Què ve a aportar la nova càtedra?
Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.
Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.
Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.
Què s’hauria de fer perquè no fos així?
Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això, en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.
«El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia». | Pol Rius
Com?
Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres, menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.
I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?
Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.
L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics
Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.
Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme. I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.
Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.
Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.
«La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística». | Pol Rius
Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?
Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.
I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.
Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.
El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert
De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.
De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.
La salut mental s’ha convertit, i sobretot després de la pandèmia, en un dels temes recurrents de l’actualitat política i mediàtica. I més si es parla de noies i nois. Creix el nombre de persones amb diagnòstics i d’intents de suïcidi, d’autolesions, de protocols en els centres educatius. Però s’escolta les persones que trepitgen els instituts sobre quins són els seus problemes i els seus punts de vista en relació a tots aquests temes.
Aquest és, precisament, l’objectiu dels pòdcast que MIL (Media and Information Literacy) acaba de llençar sota el títol de No te calles. En aquest primer ha reunit quatre joves per parlar amb el psicòleg Ángel Peralbo, especialitzat en adolescència i família, autor de llibres com El Adolescente indomable, Educar sin ira, De Niñas a malotas o Tu hijo no es tu enemigo.
Diego Serrano, Mikaela Serrano, Triana Martínez i Eneko Ayanz han pogut tractar assumptes relacionats amb la salut mental, des de la prevenció, detecció i actuació davant situacions complicades fins als problemes que a vegades tenen amb famílies i professorat per aquestes qüestions passant per la teràpia, la medicació o les xerrades d’institut.
Hora i mitja en la qual, amb molta sinceritat i confiança, han donat el seu punt de vista per mirar d’aconseguir que el món adult comprengui quines són les seves inquietuds. Un temps en el qual el psicòleg Ángel Peralbo dona algunes pinzellades perquè aquests quatre joves, i tots aquells que s’acostin al podcast o a l’emissió de YouTube, puguin accedir a informació valuosa. Tot això, conduït per Verónica Gayá, directora general de MIL , empresa impulsora del projecte No te calles.
Durant hora i mitja, han tractat de donar claus per a la prevenció de problemes de salut mental que, com explicava Peralbo, apareixen quan ja és tard per a la prevenció i cal prendre altres mesures. “Quan dieu que tinc un problema, és que estem asfixiats, atabalats… Hem de fer un treball previ”, deia.
Verónica Gayá (MIL), en el centre, al costat d’Ángel Peralbo, durant la conversa amb les noies i els nois
Generació de vidre
“Som una generació que té més facilitat per parlar”, comentava Triana. Encara que, precisament, “per expressar les nostres idees i sentiments ens hem guanyat que generacions més grans, adults, ens diguin generació de vidre”.
Per a Peralbo, la situació és que ara noies i nois “airegen” les seves situacions, naturalitzen les seves emocions i sentiments, “un dels grans passos de la intel·ligència emocional”. “Dir-ho no és l’únic pas, després han de venir els recursos i tal vegada aquí, els adults, no estem sent capaços d’encertar”.
En aquest sentit, entén el psicòleg que davant un jove que expressa el seu malestar o les seves emocions, s’obre un gran moment «per ajudar, per intervenir», encara que “cal saber com”. De fet, davant l’expressió generació de vidre, Peralbo explica que “si hi ha tantes estadístiques de noies i nois que s’autolesionen o que arriben al suïcidi, és un fracàs del sistema”.
Eneko Ayanz mostrava el seu desacord amb l’apel·latiu, encara que assegurava que, efectivament, la seva generació és diferent d’altres prèvies i assenyalava que el fet de viure en una societat “en la qual ens encanta posar noms” el que passa és que “fins que no hi ha una patologia, un nom a allò que et passa, no et prenen seriosament”.
“És possible que generacions anteriors fossin més estrictes a l’hora d’expressar emocions, deia Triana, però no cal imitar aquest comportament, no necessites tallar-me la paraula quan et dic com em sento. No soc de vidre, és que no callaré fins a explotar”, resolia.
Mikaela i Diego | MIL
Escolta
Noies i nois van comentar en diferents moments el fet de no sentir-se escoltats. Ho explicava Diego: “Pel que he vist en els meus pares, fins que no s’han emportat un esglai no han estat capaços d’escoltar, de parlar, de quedar-se amb tu. Arribem a un punt en què o els teus pares senten una por terrible al fet que et passi alguna cosa o no estan disposats a escoltar-te”.
Triana va explicar, al seu torn, el seu cas a l’institut. En un moment de la seva adolescència quan sentia que no podia més, quan anava al centre gairebé sense arreglar-se ni pentinar-se i no tenia interès. Com va llançar la veu d’alarma i va comentar amb un docent que “no podia més”. “Vaig intentar dir que no podia més, que necessitava parar… I no em van escoltar en cap moment”.
La jove recordava que només un docent, després de veure els seus exàmens, es va acostar a preguntar-li com es trobava, estranyat pel seu rendiment. “Amb això em quedo, però em sembla una vergonya que veient una noia que et diu que està malament, tanquis l’orella”, criticava Triana per afegir: “No cal que t’impliquis emocionalment, però sí proposar, per exemple, anar a orientació… Escolta’m, almenys; no facis com si no ho veiessis. Existeix, ho veus i no fas cas”.
Per a Peralbo, més enllà de les culpabilitats, situacions com les que comptava Triana, “entronca amb la dificultat de l’adult de reconduir, d’escoltar, empatitzar o ajudar. Pressuposem que és la persona que ens ha de secundar, però penseu que ningú els ha ensenyat a fer-ho”.
(Auto)coneixement
Peralbo insisteix que en molts casos s’arriba tard a les conseqüències, quan esdevé el que és tràgic, i posa el focus en la necessitat d’ensenyar, “des que sou petits a veure el que passa dins de vosaltres, els sentiments. Què és per a tu la por, l’angoixa, la protecció o la desprotecció, l’ansietat?”.
Per a aquest psicòleg, l’autoconeixement ajuda a entendre les angoixes internes per poder demanar ajuda si és necessari o, fins i tot, no arribar a aquest punt. En aquest sentit, veu en les xarxes un cert perill perquè en elles s’estableixen comparacions amb altres persones, poden generar inseguretats i poden generar dubtes o judicis en relació al que un sent.
En aquest moment d’autoconeixement, Peralbo explicava a noies i nois que, si detecten pensaments en què sempre estan rumiant, si estan centrats sempre en el mateix, sense veure sortides, moments en els quals “penso en el meu problema però no hi ha cap punt de fugida” o quan vegin que es preocupen massa per coses del passat i deixen d’estar en el present, “quan les emocions no avancen” poden utilitzar aquesta informació com a “grans indicadors perquè algú hagi d’ensenyar-me”.
També comentava la importància de, quan algú detecti aquestes situacions i “abans d’arribar a la psicologia sanitària”, és important compartir amb altres persones de confiança. Aquestes poden ser un educador especialment sensible amb el qual es pugui parlar o amics que siguin realment de confiança, “el nostre cercle més íntim”.
Triana i Eneko durant la gravació del podcast | MIL
Xarxes socials
Per descomptat, en un tema com la salut mental, la influència de les xarxes socials havia de ser present. Noies i nois van parlar de la seva experiència amb l’ús d’aquestes plataformes i com intentaven a vegades evitar-les o regular-les.
“Les xarxes són una bomba enorme i més amb la salut mental”, deia Diego, qui va eliminar el seu compte d’Instagram per les publicacions de persones que “intenten cridar l’atenció” amb assumptes com les autolesions. “Per què vols xarxes socials si estic veient gent feta pols?”, es pregunta el jove.
Triana, per part seva, parla de com creu que poden afectar a cada persona a l’hora de minimitzar els seus problemes o vivències quan veu que unes altres “els exageren”. Atès que creu que tenen molta influència, ella les autoregula evitant segons quins continguts. A això se suma, comentava, la pressió a l’hora de publicar pels comentaris que puguin donar-se.
Mikaela, comenta el perill d’Internet i les xarxes en relació al fet que es té accés a contingut que pot ser rellevant al mateix temps que hi ha un altre que pot “fomentar trastorns alimentosos o exposició a rutines d’exercici extremes”.
A més d’aquestes qüestions, aquests quatre nois i noies també han tingut temps per a assenyalar la precària situació de l’atenció a la salut mental des de les administracions públiques, amb una mitjana de nou psicòlegs per cada 100.000 habitants; o l’escassa influència que tenen les xerrades puntuals en els centres per a parlar de temes que a vegades estan molt trillats i altres no els interessen massa.
Han assenyalat la necessitat de buscar nous formats i de què es parli de qüestions relacionades amb la salut mental que preocupen molt les i els joves. “Si s’enfoqués d’una altra forma, amb més temes més enllà del condó o no fumar porros, podríem arribar més lluny”, explicava Triana, qui insistia en la possibilitat que la informació sigui més pròxima, “que et donin exemples”, per saber que si no ho deixes anar, arriba el dia en què explotes, “que donin mètodes, fórmules” per poder evitar aquestes situacions.
Eneko donava la clau en assenyalar que aquest tipus d’activitats són puntuals, un dia cada cert temps. Per a ell, forma part d’un “problema de caràcter estructural”, deia, en el qual si “tens depressió, pastilla; insomni, pastilla; sents solitud, electrònica. Tota l’estona són mètodes ipso facto sense educar sobre els problemes”. “Donem una xerrada d’una hora un dia i pretenem que tot estigui solucionat”.
Amb aquest primer espai, MIL comença la sèrie No te calles amb la qual vol organitzar podcast de diferents temes en els quals noies i nois parlin amb una persona experta i puguin debatre, intercanviar idees i llançar preguntes per a anar desgranant les qüestions que més els interessen.
Actualment, vivim en una època sense precedents pel que fa al deteriorament progressiu i accelerat d’això que anomenem “salut mental” de la població. D’acord amb el Ministeri de Sanitat (2017), la prevalença de problemes de salut mental a Espanya l’any 2017 era del 27,4%. En només cinc anys, aquestes xifres van augmentar fins arribar al 37% de la població (Ministeri de Sanitat, 2022), essent l’ansietat, la depressió i els trastorns del son els més prevalents. No només ens haurien de preocupar els nombres absoluts, sinó també el fet que es tracta d’una tendència creixent. I tot i que la pandèmia de COVID-19 pugui haver accelerat aquest procés, no es pot reduir la situació a aquesta única causa, perquè el deteriorament progressiu va començar molt abans i continua després de superada la crisi sanitària del 2020. En aquest sentit, un informe publicat l’any 2015 per l’Agència Espanyola de Medicaments ja ens alertava, fa més d’una dècada, que en el període 2003-2013 el consum d’antidepressius s’havia duplicat a Espanya. Lamentablement, a la dècada següent hem tornat a doblar les xifres de consum d’aquests psicofàrmacs.
Aquesta situació és especialment alarmant quan ens fixem en les persones joves. Sobre això, l’octubre del 2023 es va publicar un estudi titulat Barómetro Juventud, Salud y Bienestar (Kuric et al., 2023), en el qual es posava de manifest que, a Espanya, el 59,3% de les persones d’entre 15 i 29 anys consideraven haver tingut problemes de salut mental durant el darrer any. A més, un 17,4% d’aquesta població afirmava haver patit aquests problemes de manera contínua o molt freqüentment, és a dir, complien criteris diagnòstics d’un trastorn mental. Més enllà de l’altíssima incidència, el més cridaner és que, una vegada més, els resultats d’aquest mateix estudi, però de l’any 2017, ens deien que la incidència de problemes de salut mental en aquest segment de la població era del 28,4 %. És a dir, en només sis anys les persones joves que s’autoperceben amb una mala salut mental s’han duplicat (amb un increment del 104%) a Espanya. En el mateix sentit, un estudi recent d’UNICEF (2022) ressaltava que, a Espanya, una de cada cinc persones (el 20,9%) d’entre 10 i 19 anys ja estava diagnosticada psiquiàtricament (i, majoritàriament, també estaven medicades). Més greu encara, un comunicat recent del Grup de Treball Multidisciplinar sobre Salut Mental en la Infància i Adolescència (GTM-SMIA, 2022), al qual pertanyen, entre d’altres, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària, la Societat de Psiquiatria Infantil i la Societat Espanyola d’Urgències Pediàtriques, alertava que el suïcidi és la segona causa de mort entre les persones d’entre 15 i 29 anys a Espanya, només superada pels tumors malignes.
Les xifres actuals de malestars emocionals són alarmants, i també ho és la tendència progressiva d’empitjorament de la situació, però encara ho és més la resposta que es dona al nostre entorn als problemes de salut mental. Des de la institució psiquiàtrica, la perspectiva hegemònica que impera en l’abordatge d’aquests problemes és el reduccionisme biologicista segons el qual allò que no funciona, allò que cal arreglar, no són l’entorn o les condicions de vida de la persona que pateix, sinó el seu cervell, els seus neurotransmissors. D’aquesta manera, com que es considera que el problema no és psicosocial, sinó bioquímic, la resposta es redueix a la medicalització de la vida. En aquest aspecte, en un informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents de les Nacions Unides (2020), es remarcava que Espanya és el segon país del món pel que fa al consum de psicofàrmacs per habitant, i el primer en consum de benzodiazepinanes. Si no fos per l’actual crisi del fentanil i el consum d’opiacis que es viu als Estats Units, Espanya seria campiona del món en el consum de drogues psiquiàtriques. D’acord amb aquest informe, l’any 2020 es van consumir a Espanya gairebé 110 dosis diàries de benzodiazepines per cada 1.000 habitants. Si suméssim també els antidepressius, els estabilitzadors de l’estat d’ànim, els neurolèptics, etc., aquesta xifra de dosis diàries es més que doblaria. En el mateix sentit, un informe recent de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, del Ministeri de Sanitat (2023), ressaltava que el 9,7% de la població espanyola havia consumit hipnosedants, amb o sense recepta, en els últims 30 dies. Sobre aquesta situació, en un article de premsa recent, Eduardo Costas, catedràtic de Farmàcia a la Universitat Complutense de Madrid, afirmava que el consum de drogues psiquiàtriques està disparat a Espanya, però que es tracta d’un ús amb un clar biaix de classe: les persones amb les rendes més baixes consumeixen gairebé vuit vegades més psicofàrmacs que les persones amb les rendes més altes. En paraules de Costas: “en comptes de combatre la desigualtat, droguem amb psicofàrmacs els més desafavorits” (Costas, 2024). És clar que aquesta resposta a les conseqüències emocionals de les condicions precàries d’existència no és innocent, sinó ideològica, i tampoc no és innòcua. Medicalitzar el malestar no en resol les causes i, a més, moltes vegades suma un problema d’addicció als psicofàrmacs i els efectes adversos del consum agut o prolongat.
Potser en comptes de “salut mental” hauríem de començar a parlar de benestar (o malestar) psicosocial, per ampliar la mirada a les condicions materials i socials d’existència que són font de patiment. Precisament, per promoure un canvi de paradigma i superar el model biomèdic, l’Organització Mundial de la Salut impulsa, des de l’any 2013, la seva iniciativa QualityRights, proposant un abordatge de base comunitària, orientat a la recuperació, centrat en la persona i basat en drets (Funk i Drew, 2020).
Més que pensar que hi ha una epidèmia de cervells defectuosos, potser hem de començar a assumir que el projecte neoliberal és incompatible amb el benestar emocional de la població, si més no de la classe treballadora. Si la joventut pateix especialment les conseqüències d’aquesta situació és tant per les dificultats materials que travessen les persones joves com per la seva progressiva expulsió d’un projecte de vida. Sobre això, en un informe del Govern d’Espanya (2023) sobre la relació entre precarietat laboral i salut mental, Joan Benach afirmava que viure una situació material precària “penetra als cossos i a les ments de les persones, generant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals” (Govern d’Espanya, 2023). Al background d’aquest informe s’explicita que la investigació epidemiològica estableix una clara relació entre precarietat i mala salut mental, i no només perquè promogui una prevalença més gran de trastorns d’ansietat i depressió, sinó també de trastorns psicòtics.
A més, és una situació que es retroalimenta: d’una banda, les condicions precàries d’existència i l’exclusió social són factors etiològics de problemes de salut mental. I, de l’altra, les persones diagnosticades amb un trastorn mental es troben amb més precarització material de la vida i més exclusió social. Així, per exemple, en un informe de la Fundació Foessa s’explicava que, a Catalunya, el 14,2% de la població general es troba en una situació d’exclusió severa, xifra que es dobla fins arribar al 27,6% quan parlem de persones diagnosticades amb un trastorn mental (Fundació Foessa, 2022).
I això passa tant per l’exclusió del mercat de treball com per la indignitat del sistema de prestacions condicionades que anomenem “pensions no contributives”. En aquest sentit, l’informe més recent de l’Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball de la Fundació ONCE (2023) ressaltava que, l’any 2022, només el 18,9 % de les persones amb discapacitat psicosocial (per motius de salut mental) tenia una feina. Encara més, en aquesta franja de població només el 29,2% és població activa. En resum, al nostre país la psiquiatrització dels malestars psicosocials funciona com una perfecta maquinària d’expulsió a la redundància, de manera que set de cada deu persones psiquiatritzades ni estan, ni se les espera, al mercat de treball.
Així mateix, d’acord amb les dades oficials del Departament de Salut (2018), el 75% dels anomenats trastorns mentals severs comencen abans dels 25 anys. És a dir, la gran majoria de persones que acaben excloses del mercat de treball pel procés de psiquiatrització han estat expulsades abans d’haver pogut fer les aportacions suficients per accedir a una pensió contributiva. I si bé el desembre del 2023 el Consell de Ministres va aprovar una pujada del 6,9% de les pensions no contributives, fins a arribar als 517,90€ mensuals, continua essent una quantitat que està molt per sota del llindar de la pobresa. A ciutats com Madrid o Barcelona és possible que ni tan sols es pugui pagar una habitació amb aquest pressupost, ja no diguem fer un projecte de vida. En definitiva, si les condicions precàries d’existència, l’exclusió social i la manca d’un projecte de vida afecten greument el benestar emocional de la població, les respostes que estem donant a aquests malestars deixa les persones en una situació de vulnerabilitat maximitzada i amb més risc de precarietat, exclusió i desemparament vital.
Tots aquests problemes esmentats desapareixerien si comptéssim amb una Renda Bàsica Universal (RBU). Per començar, disposar de les condicions materials necessàries per cobrir els costos d’una vida digna permetria prevenir tots els malestars derivats directament i indirecta de la pobresa i la precarietat. Així mateix, una RBU afavoriria que les persones comptessin amb els recursos necessaris per crear i desenvolupar un projecte de vida (la qual cosa és un factor de prevenció) o per refer o reconstruir el seu projecte vital després d’una crisi de salut mental (la qual cosa és una condició necessària per a la recuperació).
En segon lloc, i més enllà de les condicions materials, hi ha els problemes directament o indirectament derivats de les condicions laborals que una RBU permetria afrontar. Per exemple, moltes persones deixarien de veure’s obligades a seguir en feines que no tenen res de dignes o dignificants. No dependre de l’ocupació per mantenir-se amb vida donaria la possibilitat a moltes persones d’abandonar els ambients laborals que els van minant de mica en mica el benestar emocional. O, simplement, permetria a les persones prendre’s el temps necessari per recuperar-se d’un moment emocionalment difícil o d’una crisi sense haver de vendre la seva força de treball fins i tot quan això els perjudica clarament la salut mental. Encara més, una RBU obriria les portes al retorn o la incorporació al mercat de treball de les persones que actualment perceben una pensió no contributiva o una prestació condicionada, sense por de perdre la seva única (i miserable) font d’ingressos. En ser universal, si l’experiència laboral no anés bé i haguessin de sortir novament del mercat de treball, continuarien tenint coberts els costos bàsics de la vida.
En tercer lloc, és esperable que, si en comptes de medicalitzar i cronificar els problemes derivats de les condicions precàries d’existència i l’exclusió social n’abordéssim les causes, una RBU reduiria dràsticament la despesa farmacèutica, les visites a urgències i els ingressos psiquiàtrics, les pensions no contributives i totes les despeses relacionades amb els actuals circuits de dependència en què acaben les persones psiquiatritzades i empobrides.
I, finalment, un valor afegit de la implementació d’una RBU seria la possibilitat d’abandonar definitivament l’enfocament hegemònic actual en les ciències “Psi” des del qual es (mal)interpreten els problemes psicosocials des d’un reduccionisme biomèdic culpabilitzador i estigmatitzant, individualista i despolititzador, que ens arrossega a un creixement exponencial de la cronificació dels malestars emocionals. Posar al centre les condicions materials d’existència és l’única manera de promoure un canvi de paradigma en salut mental.
Referències:
Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios (2015). Utilización de medicamentos antidepresivos en España durante el periodo 2000-2013. Madrid, España. https://www.aemps.gob.es/medicamentosUsoHumano/observatorio/docs/antidepresivos-2000-2013.pdf?x27361
Departament de Salut. (2018). Consens per a la millora de l’atenció al trastorn psicòtic incipient. Pla director de salut mental i addiccions. Barcelona, Espanya. https://salutintegralbcn.gencat.cat/web/.content/30_ambits/salut-mental-adiccions/Consens-PAE-TPI-DEFINITIU.pdf
Costas, E. (2024). El consumo de psicofármacos está disparado en España. Levante. https://www.levante-emv.com/tendencias21/2024/04/24/consumo-psicofarmacos-disparado-espana-debido-101481052.html
Fundación Foessa. (2022). Informe sobre exclusión y desarrollo social en Cataluña. Madrid, España. https://www.foessa.es/main-files/uploads/sites/16/2022/02/Informes-territoriales-2022-Catalu%C3%B1a.pdf
Fundación ONCE. (2023). 9.º Informe del Observatorio sobre Discapacidad y Mercado de Trabajo. Madrid, España. https://www.odismet.es/sites/default/files/2024-04/Informe%209.pdf
Funk, M. & Drew, N. (2020) WHO’s QualityRights Initiative: Transforming Services and Promoting Rights in Mental Health. Health and Human Rights Journal, 22(1), 69 – 76.
GTM-SMIA. (2022). La pandemia ha provocado un aumento de hasta el 47% en los trastornos de salud mental de los menores. Madrid, España. https://aepap.org/sites/default/files/noticia/archivos-adjuntos/np_salud_mental_infancia_y_adolescencia.pdf
Gobierno de España. (2023). Precariedad laboral y salud mental. Ministerio de Trabajo y Economía Social. Madrid, España. https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/notasprensa/trabajo14/Documents/2023/170323-informe-salud-mental.pdf
Kuric, S., Sanmartín, A., Ballesteros, J. C. y Gómez Miguel, A. (2023). Barómetro Juventud, Salud y Bienestar 2023. Centro Reina Sofía de Fad Juventud. Madrid, España. DOI: 10.52810.5281/zenodo.8170910
Ministerio de Sanidad. (2020). Salud mental en datos: prevalencia de los problemas de salud y consumo de psicofármacos y fármacos relacionados a partir de registros clínicos de atención primaria. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/estadisticas/estMinisterio/SIAP/Salud_mental_datos.pdf
Ministerio de Sanidad. (2022). Informe Anual del Sistema Nacional de Salud 2022. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2022/INFORME_ANUAL_2022.pdf
Ministerio de Sanidad. (2023). Encuesta sobre alcohol y drogas en España. Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones. Madrid, España. https://pnsd.sanidad.gob.es/profesionales/sistemasInformacion/sistemaInformacion/pdf/2022_Informe_EDADES.pdf
UNICEF. (2022). Salud mental e infancia en el escenario de la COVID-19. Propuestas de UNICEF para España. Madrid, España. https://www.unicef.es/sites/unicef.es/files/comunicacion/COVID19_UNICEF_Salud_Mental.pdf
Una web té 10 segons per carregar-se. Si no ho fa dins d’aquest límit de temps, hi ha un 123% més de probabilitats que l’usuari abandoni la pàgina. Tik Tok, el gegant que compta amb 1218 milions d’usuaris actius cada mes, segons Statista, en el seu origen permetia penjar vídeos de tan sols 15 segons. No anaven errats: per assolir la viralitat, la mitjana indica que el més adequat és publicar contingut que vagi entre els 7 i els 15 segons, com explicita un informe de We Are Social.
“L’abundància de la informació dona lloc a la pobresa de l’atenció”, teoritzà als setanta el premi Nobel Herbert Simon. L’economia de l’atenció és un concepte que, en clau econòmica, analitza l’atenció com a recurs escàs i valuós. Al segle XXI, amb l’acceleració social de l’era digital, les qüestions al voltant de l’atenció ―i la paciència― prenen una rellevància especial, i més encara per a la generació dels nadius digitals.
Entre la multipantalla i el multitasking
L’Institut de la Joventut (Injuve) indica que “els períodes d’atenció dels Z són més curts; vuit segons és el temps mitjà que els joves paren atenció plena a alguna cosa concreta”. Un excés d’estímuls al món del scroll infinit, barrejat amb la infoxicació ―sobrecàrrega informativa―, fa que els centennials visquin sotmesos a un col·lapse d’inputs, i que això hagi modificat certs patrons neurològics: “Els seus cervells han evolucionat per processar informació a velocitats més ràpides i són cognitivament més àgils per gestionar desafiaments mentals”, afegeix l’estudi d’Injuve.
Multipantalla i multitasking, la gen Z és la de les acrobàcies mentals; tendeixen a tenir oberts diversos dispositius alhora i a fer-hi activitats diferents ―per exemple, veure una pel·lícula a l’ordinador mentre xategen amb el telèfon intel·ligent, cosa que els fa tenir l’atenció dispersa en diversos elements―. Alhora, han hagut de desenvolupar un filtre capaç de discernir a simple vista, entre l’allau d’informació, allò que els interessa i allò que no. “El cervell només pot produir un o dos pensaments”, explica a The Guardian Earl Miller, neurocientífic de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Puntualitza que, no obstant, els adolescents creuen poder-ne manejar sis alhora, cosa que és en realitat “posar el cervell a fer malabarismes”.
Speedwatching: símptoma, causa i conseqüència alhora
La roda de l’acceleració es retroalimenta, i a la societat de les presses, qualsevol cosa esdevé susceptible de ser devorada com més aviat millor. Una ansietat social generalitzada, una sensació permanent d’estar-se perdent alguna cosa, els seus conseqüents afartaments d’informació. El 2010 YouTube, plataforma on va proliferar el fenomen youtuber ―precursor dels actuals influencers i creadors de contingut― va introduir l’opció d’accelerar el visionat dels seus vídeos. És a dir, pots veure en 5 minuts una cosa que en dura 10. Posteriorment, altres com Netflix o Amazon Prime van incorporar aquesta funció, però això no es limita només al consum de contingut, va també a la vida personal: fins i tot WhatsApp s’ha unit a la tendència i pots escoltar de manera accelerada els àudios que reps.
L’speedwatching és, a més a més de conseqüència d’una atenció divagant col·lectiva i l’obsessió per la productivitat del temps, el fruit més visible del FOMO (fear of missing out). “El fenomen FOMO, per les sigles en anglès, s’entén com la por d’estar absent”, esmenta el centre de tractament d’addiccions Orbium. Sobre això, expliquen que “actua de tal manera en la persona, que comencen a fer servir excessivament les plataformes digitals impulsats per la por de ser exclòs i perdre’s experiències”.
El circuit de recompensa a ritme de Fórmula 1
Veure el contingut accelerat permet veure més contingut en menys temps, però que entri un torrent d’informació no vol dir que es retingui. Si bé seria lògic pensar que consumir alguna cosa en velocitat accelerada requereix més atenció, el que passa en realitat és que el cervell es torna més gandul. Per alterar el ritme narratiu d’allò que es consumeix es requereix pràctica. Alhora, estar sotmès a l’speedwatching fa girar la roda cada vegada més ràpid: “la recerca constant de nous estímuls activa el neurotransmissor anomenat dopamina, creant circuits de recompensa i generant un cercle viciós”, cita un article d’InCom UAB.
La cultura de la immediatesa afecta tota la societat, i tant adults com joves es poden veure temptats de veure un vídeo accelerat, o de sortir d’una pàgina web si no ha carregat en 10 segons. Ara bé, l’èmfasi d’aquesta dinàmica en joves ―i especialment adolescents― rau també en la seva etapa d’aprenentatge. Retenir a la memòria la característica d’un estímul durant un lapse de diversos segons, per després contrastar-la amb la d’un altre estímul, constitueix una tasca cognitiva que demana esforç. La dopamina té un paper essencial en aquest procés, assenyala un estudi de la UAM. Per tant, hackejar el procés a través d’una gratificació accelerada, instantània i que requereix una recompensa cada cop més gran té relació directa amb la retenció (i, en conseqüència, amb l’atenció).
L’experiència de la pèrdua és, amb cadascú de nosaltres, des de l’inici de la vida. Des del moment de néixer, quan ens tallen el cordó umbilical, quan ens cauen les dents, anem vivint pèrdues contínuament. Les pèrdues són part de l’avançament natural, del creixement i la maduresa. I és, precisament en l’etapa més madura, quan la consciència sobre aquest vincle inseparable i natural de la pèrdua del procés vital ens ajuda a acceptar-la més i millor.
“Cada etapa de la vida inclou pèrdues i noves possibilitats. A l’adolescència, per exemple, es viuen moltes pèrdues, però també nous reptes. S’estrena un cos. I tant els guanys com les pèrdues requereixen una adaptació”. Ho explica així la psicòloga Begoña Elizalde, especialista en dol i pèrdues que durant més de setze anys va coordinar el Grup del Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) dedicat a aquesta especialitat.
Fins i tot en el dol de les persones amb les quals el nostre vincle ha estat més fort, té el seu marge de lectura positiva. Com afirma Elizalde, “un bon dol ens fa guanyar sensibilitat envers la vida i envers les pèrdues dels altres”. Aquesta especialista a acompanyar processos de dol, a qualsevol edat –tant dels qui marxen com dels qui queden– precisa que “el vincle amb la persona que se’n va, no té res a veure amb l’edat”, és una vivència personal i intransferible que, justament per això, requerirà més o menys temps de dol.
Pensant en com fer un bon dol, Begoña Elizalde puntualitza la conveniència de viure’l amb consciència. “Un bon dol és aquell que ha sigut contemplat i reconegut perquè n’hem estat conscients i n’hem parlat”, diu la psicòloga.
L’acompanyament de la psicologia en el dol pot ajudar a fer-lo –o a sentir-lo– més fàcilment transitable, menys feixuc i sobretot fer que la seva vivència més plena ens afavoreixi la represa o continuïtat del nostre fer de cada dia, que l’estat d’ànim no ens bloquegi, no ens paralitzi.
Fora de la consulta, poden ajudar a fer un bon dol, a part de la conversa on no obviem cap de les emocions que ens venen a trobar, “els nostres moments de silenci”, apunta l’especialista en psicologia del dol i la pèrdua. També apropar-nos a la natura, escriure, llegir, trobar-nos amb gent i distreure’ns, però tot –tal com recomana Elizalde– “estant molt atents a allò que sentim que necessitem a cada moment: parlar o no fer-ho, quedar amb persones i esbargir-nos, o passejar sols. Cal estar molt atents als canvis, perquè el dol és un moment de desitjos o sensacions molt canviants. I això és ben normal”.
L’art, inspiració i estímul
Des de qualsevol dels seus vessants, l’art, l’escriptura, la pintura, la dansa, l’arquitectura, l’escultura, la música… demostra ser una bona eina terapèutica, tant com a creadors d’obres, pintant, escrivint, tocant un instrument o cantant, com escoltant música, visitant galeries d’art, llegint o participant en clubs de lectura de les biblioteques o centres cívics, ballant o assistint a espectacles com a espectadors són activitats recomanables sempre, però també durant un procés de dol, perquè ens connecten amb les emocions que tenim tant a flor de pell. “Produir art ens ajuda i observar-lo també, deixant-nos interpel·lar per allò que ens suggereix, de pensament o d’emoció”, afegeix Begoña Elizalde.
No sempre fugir de certes activitats i esquivar llocs que ens comporten massa dolor són part d’un ‘mal dol’. La psicòloga precisa que “cal interpretar cada actitud dins de la història de cadascú, perquè fugir també ens protegeix en determinants moments o circumstàncies de dol”.
Quan els seus pacients li demanen lectures per alleugerir el dolor d’una pèrdua, ella els proposa triar llibres amb títols bonics. I s’explica: “no sempre es té la concentració necessària per a llegir un llibre en temps de dol. Però si tenim una frase, un pensament suggeridor en la portada d’aquell llibre que hem anat a trobar, sobre la tauleta de nit, també això serà sanador en si mateix. El veurem i el pensarem cada nit i cada matí, com si fos un mantra”. Ets dins del meu cor i Deixa’m plorar: un suport en la pèrdua, d’Anji Carmelo (Tarrannà edicions) serien l’exemple. I d’altres treballs sobre la pèrdua i el dol que, sempre i quan li preguntin, li agrada recomanar, són llibres com ara: La memoria de la lavanda, de Reyes Monforte (ed. Debolsillo), La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero (ed. Agapea).
Grups de dol i suport a Barcelona
Des de l’any 2020, a la ciutat de Barcelona es fan grups d’acompanyament al dol. Consisteixen en quatre sessions d’unes dues hores de durada, i són gratuïts. Per a participar-hi cal escriure a barcelona.cuida@bcn.cat o bé trucar al 93 413 21 21.
Per facilitar la confiança el grup està format per les mateixes persones al llarg de totes les sessions i és acompanyat per una psicòloga. Durant el programa de quatre sessions, persones que estan vivint la mateixa realitat comparteixen emocions i sentiments. Igualment, s’intenta aprofundir en què és el procés de dol i es proposen eines per afrontar aquesta situació. Aquests grups es van començar a organitzar entre les Biblioteques de Barcelona i l’Espai Barcelona Cuida, amb les mesures de prevenció adequades donat el context de pandèmia, i s’han anat estenent pels barris de la ciutat. Va ser iniciativa del Departament de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i la Taula de Salut Mental de Barcelona, amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona, el Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) i l’Hospital Mare de Déu de la Mercè. Trobarem també grups de dol als CAP’s de la ciutat.
Cada dol és una història humana única, amb importància sublim per a qui el viu. El Departament de Salut, juntament amb BCNatal, l’Hospital Clínic, el Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau i l’àmbit d’atenció primària de Barcelona Ciutat van editar la Guia d’acompanyament en el dol perinatal, Canal Salut permet descarregar-se des del seu web.
També des de l’espai web de la Federació Salut Mental Catalunya es pot consultar i descarregar el document Processos de dol i acompanyament. S’hi repassa què és i què comporta un dol i com afrontar-lo, i al final del document hi trobem encara més recursos òptims per fer aquest acompanyament.
La relació entre la vulnerabilitat i la salut mental pot formar un cicle en què la vulnerabilitat augmenta el risc de problemes de salut mental, i alhora, els problemes de salut mental poden augmentar la vulnerabilitat. Pren-te les coses d’una altra manera! No n’hi ha per tant! Passa pàgina! Aquestes i altres són les odioses recomanacions que acostumes a rebre quan passes per un procés de depressió, ansietat o ets víctima d’algun tipus d’abús o assetjament. Només les persones que han passat per un procés de vulnerabilitat derivat de problemes de salut mental poden entendre la inutilitat d’aquests missatges.
Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), almenys una de cada cinc persones pateix mobbing al lloc de treball. Una realitat contra la qual la persona es pot protegir denunciant els fets dels quals és víctima. Per a això, cal primer de tot adonar-se que s’està davant d’un cas d’assetjament a la feina, el que la Carta Social Europea defineix com a “actes censurables o explícitament hostils i ofensius dirigits de manera reiterada contra qualsevol treballador en el lloc de treball o en relació amb la feina”.
Ara fa dos anys, en plena Setmana Santa, tancat en un despatx, feia una desena de trucades a les col·laboradores més pròximes per comunicar la meva voluntat de renunciar durant els següents dies de tots els càrrecs que exercia en aquell moment. Aquella decisió era la culminació d’un llarg període de conflictes i tensions viscuts en el marc dels espais federatius del cooperativisme. Després de dues baixes laborals en divuit mesos per estrès i ansietat, havia decidit llençar la tovallola, esgotat i fastiguejat pel procés d’assetjament patit durant mesos. Em volien fora i ho havien aconseguit.
En la majoria dels casos, el procés d’assetjament és de manual, complint tots i cadascun dels passos i les característiques descrites pels diferents estudis dedicats al mobbing. Una agressió psicològica continuada, de degoteig, contra la dignitat de la persona, generant per acció o omissió un entorn hostil, humiliat i degradant. El xoc que provoca ser víctima d’assetjament en qualsevol tipus d’empresa es va veure agreujat, en el meu cas, pel fet que s’hagués produït en un entorn que teòricament vetlla pel benestar de les persones. El cooperativisme es defineix i guia per uns valors que són tot el contrari de les pràctiques que caracteritzen el mobbing. Les inseguretats d’un grup de persones acomplexades i malaltes d’ambició, amenaçades en el seu ego, em van convertir en objecte d’una obsessió malaltissa.
Aquell dia de Setmana Santa va ser dur. Era una derrota per esgotament. Tot i que passat el temps he entès que aquella sortida va ser una victòria, en aquell moment la sensació era de fracàs era total. Poc imaginava, però, que els dies més difícils encara havien d’arribar. En els mesos posteriors les calúmnies i la difamació va continuar. Lluitar contra l’intent dels mascles i femelles alfa (sí, també existeixen, moltes més del que sembla) de soscavar la meva reputació personal i professional va ser devastador per a la meva salut.
Superar l’assetjament laboral pot ser un desafiament considerable, però hi ha passos que pots fer per abordar la situació i superar-la. Els meus aprenentatges dels primers dotze mesos em van portar a escriure –ara farà una any– un article en el que recollia les principals Lliçons apreses. Un escrit amb el que, més enllà de la denúncia pública, pretenia ajudar als qui estiguessin passant per un procés similar o als qui potser el patirien en un futur.
Quan et toca viure una experiència així cal activar un seguit d’accions per començar a fer front al problema. Són moltes i diverses, però jo en destacaria algunes. En primer lloc, cal reconèixer la situació i acceptar que estàs sent objecte d’assetjament laboral. De vegades, les persones poden negar la situació o minimitzar-la, però reconèixer-la és el primer pas cap a la resolució. També és important documentar l’assetjament: dates, hores, testimonis, descripcions precises,…
Buscar suport entre les persones de l’entorn és fonamental. Tenir suport emocional pot ser clau per mantenir el teu benestar durant aquest procés. Així com informar-se dels mecanismes legals que pots activar. Conèixer els teus drets t’ajuda a entendre si el comportament que estàs experimentant constitueix assetjament laboral i quines accions pots prendre al respecte.
I finalment, cal buscar ajuda professional. Si l’assetjament laboral està afectant seriosament la teva salut mental i emocional, una terapeuta o una consellera et pot ajudar a desenvolupar estratègies d’afrontament i proporcionar-te suport durant aquest moment difícil.
Dos anys després del meu “fins aquí”, recuperat, que no curat, faig un balanç positiu del temps viscut. Per una banda, he tingut l’oportunitat de rebre el reconeixement i el suport de moltes persones que m’han fet costat, a l’hora que he pogut descartar aquelles falses amistats i coneixences que em van girar l’esquena en el pitjor moment. I per l’altra, he aconseguit fer realitat el projecte amb el que vaig començar a somiar dos anys enrere, quan vaig assumir que tocava reinventar-se.
El 2024 va començar amb la constitució d’una societat empresarial en forma de consultoria social que em permet dedicar-me a allò que més m’agrada: treballar per a la transformació social a través de l’acompanyament a persones i organitzacions. Una societat, per cert, que per lògica i voluntat hauria d’haver estat constituïda en forma de cooperativa, però que no ho ha estat perquè no puc acceptar ser comptat com a part d’un moviment encara liderat per persones deshonestes que practiquen valors contraris als que declaren. Desitjo de tot cor que aquesta situació canviï ben aviat. I quan el cooperativisme compti amb responsables i representants coherents i fidels als principis, no dubtaré en activar la transformació de l’empresa.
Als que llegint aquest article tingueu ganes de dir-me que passi pàgina, amb tota l’estima us dic que us ho estalvieu. Les persones que hem passat per aquests processos necessitem fer el camí, per llarg i feixuc que sigui. El que ens pot ajudar és l’escolta, el suport, la comprensió i la solidaritat.
