Just Deploy It!

Categoría: Salut Mental

  • La soledat no desitjada afecta els joves

    Persona gran, sense xarxes familiars ―o molt pobres―, que viu sola i pot tenir certs problemes d’autonomia. És el perfil clàssic en el qual pensem quan parlem de soledat no desitjada. Ara bé, un informe constata un altre grup vulnerable: els joves.

    L’Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya, fet per SoledadES en col·laboració amb Ayuda en Acción, apunta que un de cada quatre joves es veu afectat per la soledat no desitjada. És a dir, el 25,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys. Sobre el total de persones en situació de soledat no desitjada, hi ha factors diferencials de més prevalença sobre les persones que formen part de grups històricament discriminats. Aquests serien les dones (31,1%), les persones amb discapacitat (54,4%), el col·lectiu LGTBI (39,7%) i les que són d’origen estranger (32,8%).

    La qualitat i la quantitat de les relacions socials és determinant

    La base de la soledat no desitjada es troba en la qualitat i la quantitat de les relacions. Durant aquesta etapa vital els amics juguen un paper crucial, “les relacions d’amistat són les que tenen un impacte més gran en la soledat juvenil, per sobre de l’àmbit familiar, de treball o d’estudi”, explica l’informe. En aquesta línia, apunta que tenir menys relacions amb amistats de les desitjades és “un factor significatiu, que augmenta la probabilitat de patir soledat no desitjada més que cap altre, en 4,7 vegades”.

    Tota aquesta qüestió està travessada per les habilitats i actituds socials. Les persones que se senten soles tenen molta menys confiança en els altres i, alhora, l’escepticisme pot tenir arrels en fets traumàtics: “el percentatge de persones que han patit assetjament escolar o laboral alguna vegada en la seva vida és gairebé el doble entre joves que pateixen solitud no desitjada (un 58,1% ha patit assetjament) que entre joves que no la pateixen (un 32,1% ha patit assetjament)”.

    Causalitats, una moneda amb diverses cares

    El fenomen és multicausal. Atur i desigualtat són dos grans eixos de relació directa: “les persones en situació d’atur pateixen una prevalença de la soledat 5 punts per sobre de les que estudien o treballen […]; la prevalença en joves de llars amb dificultats econòmiques és gairebé el doble que entre joves de llars que arriben amb facilitat a final de mes (36% davant del 19,4%)”, esmenta l’informe. Categòricament, afegeix que “l’anàlisi multivariant considera significativa la relació entre la pobresa i la solitud”.

    Un factor d’estudi clau ha estat com afecta la digitalització, i és que la generació Z és la dels “nadius digitals”. S’ha detectat que la presencialitat segueix guanyant les pantalles: “les persones que tenen relacions amb amistats principalment en línia tenen una probabilitat dues vegades més gran de patir soledat no desitjada. Tanmateix, tenir relacions principalment en línia o a distància amb familiars o amb l’entorn de treball o estudi no té un efecte significatiu per a la soledat”. La qüestió, doncs, rau en la qualitat del cara a cara, ja que el món digital, en certes situacions, pot ser un aliat.

    Una altra qüestió que incumbeix la gen Z és la salut mental. En aquest cas, també influeix de manera bidireccional, i una mala salut mental i un risc més gran de vulnerabilitat tenen relació directa: “Les persones que pateixen soledat pateixen majoritàriament algun problema d’ansietat o depressió, en un 77,8% de els casos, davant del 34,8% entre les que no pateixen solitud. A més, el jovent que se sent sol té un nivell d’autoestima menor que el que no se sent sol”. Considerant la salut d’una manera més genèrica, una altra dada rellevant que mostra l’estudi és que les persones que “perceben el seu estat de salut de manera negativa o regular tenen un 42,2% més de probabilitat de patir soledat no desitjada”.

    Prevenir, detectar, intervenir: les tres eines de treball contra el fenomen

    Per pal·liar la soledat no desitjada, des de SoledadES s’incideix en la necessitat de la prevenció, la detecció i la intervenció. L’ecosistema educatiu esdevé clau per dur a terme aquesta tasca; per exemple, aposten per afavorir l’educació emocional i la inclusivitat en tots els trams educatius. Sobre aquesta línia de treball, un altre plantejament de l’informe és “reforçar el personal educatiu per millorar les ràtios, la qualitat de l’educació i així l’equitat educativa i els nivells d’èxit, o reforçar i adaptar les polítiques actives d’ocupació a la joventut” . Desenvolupar serveis específics d’atenció juvenil orientats a reduir la soledat, enfortir els sistemes de protecció i d’alerta primerenca vinculats a la salut mental, promoure la participació de joves en el disseny i execució de polítiques públiques sobre la temàtica i afavorir espais d’interacció social són algunes més de les iniciatives d’acció dedicades a reduir l’impacte de la problemàtica.

  • L’adolescència d’un immigrant: alteritat, integració i salut mental

    «Alteritat» prové del llatí alterĭtas, alteritātis, que alhora deriva del llatí alter, que significa «un altre». Per a la filosofia, l’alteritat és el contrari a la identitat. L’alteritat s’ha d’entendre a partir d’una divisió entre un jo i un altre, que pot induir a crear desigualtats, de vegades imperceptibles per a l’entorn, perquè estan normalitzades sobre estereotips que es perpetuen des de l’etapa escolar. Explicar què és el que sents pot resultar complicat o, encara pitjor, difícil d’entendre. Poder veure l’escena completa del que ha passat i conèixer els sentiments del protagonista en qüestió té un gran valor pedagògic. En aquest sentit, la novel·la gràfica té una capacitat de comunicació immensa. I si l’autor és el protagonista de la història, encara més.

    Jung Jin Lee tenia tres anys quan tota la família sud-coreana va decidir emigrar als Estats Units. En arribar a l’institut, en plena adolescència, es troba que al seu entorn és «l’oriental», «la coreana» o «la sud-coreana» o, el que és pitjor, «la xinesa», pels seus trets facials, gairebé sempre expressat de forma despectiva. El seu nom sembla que és difícil de pronunciar pels professors, en una rutina denigrant (passar llista a cada classe) a què t’acostumes, per la qual cosa decideix adoptar el nom de Deborah per simplificar la vida als altres, siguin professors o amics. A tots. Parla amb dificultat el coreà malgrat les classes extraescolars a què assisteix (se sent molt diferent a la resta de joves coreans que assisteixen, com ella, a les classes els dissabtes al matí), i malgrat que amb els pares i els seus familiars parla una barreja d’anglès i coreà. A Amèrica és la coreana (l’única a l’escola), i a Corea és l’americana… i ella se sent que està als «llimbs», un lloc abstracte a mig camí entre els dos llocs.

    La dificultat d’expressar-se correctament en anglès converteix en un suplici les classes, especialment quan hi ha la possibilitat que et pregunti el professor i hagis de respondre davant de tothom, amb el risc de les burles i l’assetjament conseqüent. Però hi ha una matèria alliberadora: la de música, no cal parlar. Tot i que tocar el violí resulta que no li agrada, i que les classes particulars que paga la família per avançar amb l’instrument són una tortura, quan la teva vocació, en realitat, és el dibuix. La càrrega mental de l’adolescent és significativa i el pitjor és que es produeix en un entorn familiar singular. La mateixa autora reconeix que «les relacions són distants a les famílies asiàtiques, amb una relació freda basada en la supervivència en un context molt estressant a causa del rol de l’emigrant, en aquest cas, sols amb dos petits de només un i tres anys quan van arribar».

    Ediciones La Cúpula publica al gener de 2024 la novel·la gràfica En el limbo (Il limbo, 2023) de Deb Jj Lee, amb traducció al castellà de Marina Borrás. Deb Jj Lee és el nom artístic amb què ha decidit signar la seva obra, i a la seva pàgina web personal avisa: «Hola, sóc Deb (però no “Deborah”, o pitjor encara, “Debbie”!!), i el meu pronom és “elle” (they/them en anglès)», aclarint que, actualment, des que va acabar aquesta obra, no s’identifica amb el gènere binari, encara que al relat apareixen alguns indicis en la seva adolescència, col·locats de forma premeditada. És la seva primera novel·la gràfica com a tal (la seva segona publicació, en realitat, després d’altres treballs d’il·lustració), realitzada al llarg de cinc anys en paral·lel amb diversos treballs d’il·lustració, sorgida com a proposta del seu agent després que l’any 2018 escrivís un breu còmic de quatre pàgines a la xarxa social Twitter i es fes viral, just quan s’acabava de graduar a la universitat. La concisa història es basava en les barreres lingüístiques transgeneracionals. Nascuda el 1996, Deb reconeix a l’epíleg que ha dedicat gairebé una cinquena part de la seva vida a narrar-ne una part essencial, la que transcorre a l’institut, des de la seva arribada fins just conèixer el nom del centre universitari on faria els seus estudis en art.

    Deb tenia clar l’inici i el final de la història, el més complicat era quines experiències escollir al mig, perquè s’entengués el procés que estava vivint i com explicar-ho. No és una història associada a la identitat de gènere, sinó una història fruit de la seva crisi d’identitat en un context social en constant conflicte coreà-nord-americà, amb problemes habituals de relació amb les seves amistats i, pitjor encara, en una família abusiva, amb maltractament físic i psicològic per part de la seva mare, en un enfrontament perenne que va comportar un intent de suïcidi per part de l’adolescent i un tractament posterior. Reconeix que dibuixar tot aquest drama no ha estat traumàtic després d’haver-lo explicat moltes vegades en les sessions de teràpia, malgrat que «fer una novel·la gràfica resulta emocionalment esgotador, sense importar el tema. Si un llibre té, diguem-ne, 350 pàgines, i cada pàgina té de 3 a 6 vinyetes, serien fins a 2100 dibuixos aproximadament. Vaig treballar en aquest llibre gairebé cada dia durant tres anys, escrivint una pàgina per dia, i va ser esgotador, dedicant entre 8 i 12 hores a cada jornada. Tot i això, tenir-lo imprès i a les teves mans, és una de les experiències més gratificants, i també única, sobretot per a nosaltres, els artistes digitals».

    El discurs resilient del relat és esperançador. Potser la creació de l’obra en si ha estat una teràpia reconfortant, aparentment ho sembla. Curiosament, una part important de l’obra es va fer durant la pandèmia, amb tot el que va suposar el confinament a nivell emocional. Reconeix que el resultat final ha servit perquè el seu entorn comprengui millor tot el que ha passat, tant la família com els amics protagonistes de la novel·la gràfica. No tant per aconseguir el seu perdó, perquè no era l’objectiu (especialment, per a les persones que acusava de ser les detonants de l’intent de suïcidi, per exemple). El lector comprèn les decisions que va adoptant, les renúncies i les oportunitats treballades, en tots els sentits, a nivell personal i social.

    També és pedagògic comprendre els efectes sobre la salut mental associats a les situacions singulars dels immigrants. Una ansietat provocada pels conflictes familiars, la violència explosiva de la mare exigent (decebuda amb un notable, mentre treballen perquè no els falti de res als seus fills), la competitivitat i pressió a l’institut, i els conflictes quotidians amb les amigues més properes que, alhora, han de gestionar els seus propis conflictes personals. L’estil escollit a l’art, amb tonalitats de grisos i gran expressivitat corporal, transmeten perfectament la desesperació creixent i la soledat de l’adolescent, agreujat per la pressió social, acceptada per la seva mare i la seva família a Corea, de fer-se una operació de cirurgia estètica: una blefaroplàstia.

    La cirurgia de doble parpella s’ha convertit, pràcticament, en una acció obligatòria per als joves coreans. Molts neixen amb parpelles monòlides (és a dir, sense plecs), i, socialment, es pot atribuir com una cosa poc atractiva, per això l’interès en què l’expressió dels ulls sembli el més «occidental» possible. Corea del Sud és el lloc del món on més es fa aquesta intervenció per càpita, amb més d’un milió d’intervencions a l’any. I allà és on es va realitzar la intervenció la jove Deb, aprofitant unes vacances amb la família coreana, en una mena de ritual i suplici per la qual passen gairebé de forma obligatòria just en arribar a la majoria d’edat. La pressió estètica, una més a la càrrega mental de la protagonista.

    En un discurs similar, cal destacar la novel·la gràfica El pez mágico (The magic fish, 2020), de Trung Le Nguyen, publicat l’octubre del 2023 pel segell Astronave de Norma Editorial, amb traducció al castellà de Juan Naranjo. El mateix autor a la seva pàgina web es defineix com a vietnamita-estatunidenc (va néixer en un camp de refugiats). The magic fish va ser la seva primera novel·la gràfica, nominada a un Premi Eisner i amb nombrosos reconeixements, un èxit que l’ha portat a publicar a posteriori amb editorials tan conegudes com DC Comics, Image Comics o Marvel, en històries de superherois on la identitat de gènere és important a la trama.

    El pez mágico és una història autobiogràfica sobre la seva infància i adolescència, amb els problemes ja comentats de l’idioma de les famílies immigrants, quan els seus pares no acaben de dominar l’anglès i ell no acaba de fer-ho amb el vietnamita, i la comunicació és important quan mires d’explicar-los que vols sortir de l’armari (ni tan sols sap quina paraula és l’adequada en vietnamita). El joc didàctic proposat per la mare, que el fill llegeixi contes infantils per aprendre l’idioma, és utilitzat per l’artista per emprar aquest univers fantàstic i oníric per fer comprendre al seu entorn el que intenta dir-los. A la novel·la gràfica albirem la importància de les visites a la biblioteca per escollir les futures lectures, i de com es fonen les històries llegides en veu alta amb les històries adaptades a la seva realitat del dia a dia.

    A diferència de En el limbo, aquí la relació amb la família és positiva i gratificant, encara que també serà important el discurs de l’herència cultural del país d’origen, mostrat, especialment, a través d’un dels viatges que ha de fer la seva mare, provocat per la mort de l’àvia materna. Per identificar clarament el present amb el passat, i amb el món fantàstic, l’autor utilitza el color com a recurs diferenciador, creant una atmosfera que ajuda el lector a avançar en les diferents trames presentades, acompanyant en el seu periple cap a l’objectiu final, utilitzant els colors primaris: blau per als segments de contes de fades, groc per als records de la mare i vermell per a les experiències actuals del jove. El tercer conte que apareix a la novel·la gràfica, i que l’autor reconeix que el va influir i va ajudar en la seva relació amb la seva progenitora, va ser el de La sireneta (Den lille Havfrue, 1837), un conte de l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875), protagonitzat per una jove sirena que està disposada a renunciar a la seva vida al mar com a sirena per guanyar una ànima humana, una història dramàtica amb final feliç.

    Les dues lectures recomanades són molt interessants per diferents aspectes, en especial per comprendre la dificultat dels pares immigrants per entendre els seus fills i donar-los suport quan creixen en una cultura diferent. Al final, tots estem als llimbs.

  • La importància d’educar la intel·ligència emocional en escoles i empreses

    Avui pot ser un gran dia, la cançó que va escriure Joan Manuel Serrat, com qualsevol afirmació que ens situï en un present en positiu i així mateix ens projecti cap al futur més immediat, pot ser el millor pensament per esperonar l’optimisme a l’inici de cada jornada.

    Dites populars que han passat de generació en generació són breus i senzills missatges que ens asserenen en situacions dures o complexes, en moments d’abatiment, mental i físic, quan els esdeveniments a la nostra vida són més feixucs i difícils de pair. Una idea encoratjadora en la nostra ment és una gran aliada del nostre benestar i, per tant, de la nostra salut. Expressions com: D’un gran mal en surt un gran bé; El no ja el tenim, ara anem a pel sí; De més verdes en maduren; De mica en mica, s’omple la pica; A poc a poc i bona lletra… ens poden fer un gran bé a nosaltres, i també, en veu nostra, als nostres familiars, veïns i amics, en moments d’angoixa. Són maons ben a l’abast que construeixen benestar emocional.

    Tal com és expressat en l’espai de Salut Mental del Canal Salut de la Generalitat, “el benestar emocional ens ajuda a afrontar els reptes, els alts i baixos diaris i les situacions quotidianes d’estrès sense enfonsar-nos, i ens facilita relacions satisfactòries i treballar de manera eficient”.

    En situacions d’estrès que causen patiment mental –exposen també– “convé desenvolupar habilitats que ajudin a disminuir els símptomes de malestar psíquic”. Des del mateix espai en línia de Canal Salut, ens enllacen algunes recomanacions per promocionar hàbits positius de salut mental. Aquests són: Fer exercici com a mínim 30 minuts al dia, perquè això millora la salut física i mental; respectar els horaris de son, en el cas dels adolescents no menys de 8 o 9 hores diàries; menjar de forma saludable i equilibrada; evitar drogues que afectin el desenvolupament del cervell (incloent el tabac i la cafeïna) i tenir un entorn familiar estable que atengui les nostres necessitats afectives. També és important construir relacions socials i d’amistat saludables, ja que compartir experiències i cultivar relacions recíproques, de suport mutu, amb amics i companys ajuda a millorar el benestar emocional.

    Caldria també organitzar-se el temps per evitar enfrontar-se a factors estressants innecessaris, respectant el temps d’estudi, les dates de lliurament i els horaris per a fer les diferents activitats. Però també és molt convenient prendre temps per a relaxar-se.

    Educar la intel·ligència emocional

    El psicòleg Daniel Goleman, autor del llibre Inteligencia Emocional (editorial Kairós),  troba molt a faltar que ja des de les primeres etapes d’escolarització es donin a conèixer estratègies de creació, creixement i enfortiment de la nostra intel·ligència emocional.

    “No es presta prou atenció a aquesta educació que considero molt important impartir, tant en les escoles com en les empreses. Jo sóc un gran defensor que empreses i organitzacions ofereixin formació a adults, perquè la intel·ligència emocional es pot millorar a qualsevol edat. Hi ha moltes formes de fer-ho”.

    Goleman s’expressava així aquests dies en la presentació del llibre que acaba de publicar, juntament amb Cary Cherniss, director i copresident del Consorci per a la Investigació sobre la intel·ligència emocional en organitzacions, i professor emèrit de Psicologia aplicada a la Universitat de Rutgers. El nou treball d’aquests especialistes en intel·ligència emocional es diu Óptimo. Rendimiento, empatía e inteligencia emocional, i també ha estat publicat amb Kairós.

    En aquest llibre, els autors donen a conèixer mètodes pràctics per a fer servir els recursos interns que totes les persones tenim, i assolir amb ells un estat òptim d’alt rendiment i satisfacció. Basant-se en la investigació sobre com centenars de persones construeixen l’arquitectura interna d’un bon dia productiu, els autors descriuen les sensacions d’un estat òptim, i mostren com la intel·ligència emocional és clau per al nostre millor rendiment personal i laboral.

    L’autodisciplina, les ganes d’aprendre a fer tot el que fem d’una manera millor, aplicar l’empatia i la compassió per comprendre tots les reaccions adverses al nostre entorn fan camí cap a aquest estat òptim, idoni, no de pau i relaxació interior, sinó de satisfacció per tot allò que anem aprenent, superant, lliurant i comprenent en cadascun dels nostres dies. Que la mentalitat positiva troba estimulants els reptes, i no es frustra davant de les adversitats són idees que es comparteixen en aquest manual per a un gran dia. Que, tal com expliquen els autors, en les nostres mans, però sobretot en la nostra ment, ho pot ser cada dia.

    Tal com va explicar també Daniel Goleman, descobrir les pròpies emocions, la meditació i la respiració conscient, com a entrenament de l’atenció són passos per incrementar la intel·ligència emocional. Aquesta també ens porta a tenir en compte què pensen les altres persones i com viuen elles tot el que ens expliquen, que és una manera de facilitar-nos l’exercici de la compassió, preocupant-nos pel benestar de l’altre.

    Per això, com et fa sentir algú quan ets al seu costat és el millor indicador de la intel·ligència emocional d’aquesta persona. Sentir l’harmonia sol ser un bon senyal d’alta intel·ligència emocional.

  • Els transtorns mentals perinatals són la dificultat o complicació més freqüent en l’embaràs i el postpart

    Segons els estudis, una de cada quatre o cinc dones tindran una depressió postpart. Aquestes dades ja les intuïa el Dr. Juan Manzano quan treballava a Ginebra als anys 80. Va iniciar un estudi on va poder copsar la importància de la detecció precoç de la depressió postpart en l’embaràs, identificant símptomes que en podien ser precursors. Juntament amb el Dr. Francisco Palacio-Espasa, i arrel de la tradició de l’Escola de Ginebra en les psicoteràpies mare-bebès amb el Dr. Bertrand Cramer, van dissenyar una intervenció breu, de 6 sessions (3 en embaràs i 3 en postpart), per a la prevenció de la depressió postpart. Els resultats es van publicar l’any 2012 a Archives of Women’s Mental Health, on es podia apreciar la disminució de la simptomatologia depressiu-ansiosa per part de l’equip de la Dra. Nathalie Nanzer, actual directora del servei de psiquiatria infanto-juvenil dels Hospitals Universitaris de Ginebra. Aquesta intervenció ha estat manualitzada pel mateix equip (2012) i traduïda al castellà (2019) per l’Editorial Octaedro.

    Des de l’any 2014, s’està realitzant una rèplica de l’estudi de Ginebra a Barcelona en població desafavorida, al Centre d’Atenció Primària de Salut Roquetes-Canteres, ja que les taxes de depressió postpart es poden duplicar en població vulnerable. Els resultats de la intervenció que s’estan obtenint són molt similars als ja publicats l’any 2012, i reforcen la possibilitat de tractar preventivament la depressió postpart, quan s’inicia el cribatge en l’embaràs.

    Aquest projecte ha impulsat un treball d’equip i en xarxa per a poder teixir un entorn capaç de poder ajudar a les famílies en un moment de vulnerabilitat i canvi com és el pas a la maternitat i a la paternitat. Aquest Equip d’Atenció Primària ha creat un grup motor de perinatalitat per a fer seguiment, coordinacions i interconsultes al voltant de l’embaràs i els primers anys de vida. La coordinació actualment es realitza des de pediatria i permet una vinculació directa amb l’equip de recerca especialitzat en psicologia perinatal Bruc Salut, amb qui es desenvolupa el projecte.

  • Vinils negres al carrer per a prevenir conductes suïcides

    “No podem baixar la guàrdia en un tema com el suicidi”. Així de categòric es va mostrar ahir el conseller de Salut, Manel Balcells, durant la presentació de la primera acció al carrer de la campanya de prevenció al suicidi No el deixis caure en el pou del suïcidi, que el Departament va posar en marxa el desembre passat. I és que el suïcidi continua essent una de les principals causes de mort a l’estat espanyol, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i s’ha convertit en un greu problema de salut pública. A Catalunya, els episodis d’ideació suïcida han crescut un 16% en majors de 18 anys durant el 2023 respecte l’any 2022, segons dades provisionals del Codi Risc Suïcidi. Aquestes dades representen una tendència creixent d’atenció a la ideació suïcida en els darrers anys, situant-la prop del 50% dels casos atesos el 2023. La xifra esperançadora és que els números s’han estabilitzat en els joves, i durant el primer semestre de l’any passat, els intents de suïcidi en noies adolescents ja van disminuir un 10%.

    Un punt negre de 260 cm de diàmetre, situat en indrets com la plaça Universitat de Barcelona, on Balcells va presentar ahir l’acció, simbolitza l’abisme on es poden trobar moltes persones amb ideació suïcida. Aquest cercle de color negre adherit a la via pública, que també es podrà veure durant un mes a noranta indrets més de Catalunya, pretén conscienciar de la importància de detectar senyals d’alerta en persones susceptibles de desenvolupar una conducta suïcida; en el vinil, un missatge a l’interior de la circumferència anima a demanar ajuda si es coneix algú que és “a punt de caure en el pou del suïcidi” i insta a trucar al telèfon 061/Salut Respon. “Es tracta d’una campanya adreçada a l’entorn i als familiars d’aquestes persones, els quals poden ajudar a que aquesta persona que ha tingut la idea suicida no consumeixi el suicidi”, va destacar Balcells.

    Un problema greu de salut mental

    El suicidi és un greu problema de salut mental que registra una freqüència elevada en persones de més de 50 anys, sobretot en homes. Amb dades provisionals, s’han identificat 1.904 episodis l’any 2023 en homes d’entre 26 i 64 anys, considerant ideacions i temptatives ateses en el marc del Codi Risc Suïcidi. Aquesta actuació representa una taxa de 116 episodis per cada 100.000 habitants i suposa un 10% més respecte l’any anterior. Una ràpida detecció i atenció en episodis d’ideació suïcida possibilita una intervenció precoç, i més efectiva, per part dels professionals de salut. En aquest sentit, Balcells va apuntar que «aconseguir reduir la taxa és una cursa de fons, perquè es tracta d’un treball multifactorial».

    La nova acció de la campanya No el deixis caure en el pou del suïcidi recorrerà els carrers dels principals pobles i ciutats de les regions sanitàries catalanes –des de l’Alt pirineu fins a les terres de l’Ebre, passant per la Catalunya Central, el Tarragonès i el Penedès– amb l’objectiu de donar la mà a totes aquelles persones amb conductes que atempten contra la pròpia vida, i “en moltes ocasions allargar la mà vol dir trucar automàticament al 061”. Segons dades del departament de Salut, el telèfon d’emergències de la Generalitat 061/Salut Respon ha rebut unes 22.000 trucades en l’últim any i mig, fet que suposa unes 40 o 50 trucades al dia de mitjana, i s’ha demostrat que funciona, perquè activa tots els mecanismes dels serveis assistencials. Tanmateix, des del mateix departament de Salut van assegurar que, en moltes ocasions, l’atenció telefònica redueix la situació de crisi i de desbordament emocional, de manera que només en un 17 o 18% dels casos cal enviar un equip in situ.

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg de RedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • El negoci del malestar emocional i psicològic

    Darrerament, s’ha posat sobre la taula la necessitat de tenir cura de la nostra salut mental; aquest fet, imprescindible i necessari, ha fet que moltes de les persones que no hi poden accedir en el sistema de salut (de manera regular o amb la celeritat que preveien) —en gran mesura a causa de la manca de psicòlegs i la poca inversió actual per revertir aquesta situació— hagin començat a fer teràpies a través de l’atenció privada. 

    En paral·lel, s’ha desplegat tot un seguit d’influencers i instagrammers; persones amb molts seguidors i veus pròpies, que apel·len a la cultura de l’autoconeixement i a eslògans i frases buides que arriben a milers de persones a través de les xarxes socials. Aquest fet suposa un intrusisme laboral claríssim en l’àmbit de la psicologia, però allò més greu és que generen discursos i difonen continguts que, en moltíssimes ocasions, no estan validats científicament ni apel·len als sistemes d’opressió —i, per tant, ens responsabilitza únicament i exclusiva a nosaltres del nostre benestar—, i tampoc ens aporten una visió que ens pugui ajudar en un moment concret de les nostres vides.

    D’aquesta manera, ens trobem amb moltes persones que han decidit fer negoci amb el que hauria de ser, d’una banda, una atenció totalment pública, sense ànim de lucre, a l’abast de tothom i que, a més, no tenen prou coneixement ni prou formació per exercir com a allò que ells anomenen terapeutes.

    Aquest fet genera dues derivades: la primera és que per fer negoci, tot s’hi val i, per tant, aquests eslògans, aquestes frases buides que ens responsabilitzen de manera individual, sense abordar l’arrel dels sistemes d’opressió, generen un impacte en cadascun de nosaltres que, paradoxalment, van en contra de la nostra salut mental. Alhora, una segona derivada és que tenim persones que han fet alguns cursets “online o vivencials” que se senten amb prou legitimitat —pròpia i col·lectiva— per atrevir-se a abordar problemes complexos com són els malestars psicològics i emocionals de les persones que atenen i que necessiten d’una perspectiva biopsicosocial per ser abordats.

    No seré jo qui digui que quan tens una carrera de psicologia ja pots exercir i abordar la complexitat dels mons emocionals i mentals de les persones, però sí que em sembla necessari posar sobre la taula que la carrera t’ajuda a veure la complexitat de la realitat, els diferents sistemes que operen en el benestar d’un individu i d’un col·lectiu. Al mateix temps, la formació específica en psicologia social et dona les eines necessàries per entendre les causes de les diferents problemàtiques socials que ens acaben impactant com a societat i, per tant, per comprendre que allò que ens està passant no és responsabilitat nostra únicament i exclusiva, sinó que hi ha uns sistemes socials i econòmics —de valors, de creences, de desigualtat— que ens afecten i que, per tant, no estem soles amb els nostres malestars. De la mateixa manera, la psicologia clínica ens dona eines per abordar desordres d’origen biològic en el nostre organisme; per entendre el seu funcionament, així com aplicar un abordatge biopsicosocial de la realitat de les persones amb el treball interdisciplinari, quan és necessari.

    Al mateix temps, ens trobem en un moment on sembla que qualsevol cosa és una patologia, és a dir, ho estem psicopatologitzant tot. I això implica posar etiquetes als diferents malestars, quan, de fet, viure i sentir emocions que no ens agraden —tristesa, ràbia, ira, enuig— és precisament un símptoma de salut; aquestes emocions hi han de ser perquè ens donen informació sobre allò que ens impacta. Totes ens diuen alguna cosa i la clau de tot plegat és què en fem, d’això; amb quina intensitat i freqüència les sentim, si ens permeten encarar-nos a l’acció o, per contra, ens immobilitzen. Sovint, les etiquetes que posem als nostres malestars, més que aportar-nos solucions, ens estigmatitzen i empitjoren el nostre procés de recuperació cap a una vida on el benestar sigui present.

    I, si en un moment donat, sentim que necessitem un professional que ens acompanyi perquè volem canviar coses i no sabem com, o bé perquè ens trobem en una situació de desorientació o malestar constant, és important saber qui és la persona que ens acompanyarà. Per això, cal comptar amb professionals amb una formació i experiència en el camp de la psicologia, que ens assegurin que les teràpies que duran a terme funcionen —que estan validades científicament, perquè n’hi ha, i moltes, que compten amb evidència científica que demostra el seu impacte en les persones i en el tractament—. També cal preguntar des de quina perspectiva treballarà la persona amb nosaltres; delimitar quin serà l’objectiu de l’acompanyament, com l’avaluarem i des de quina perspectiva en relació a les qüestions socials i sistèmiques actuarà (tindrà perspectiva interseccional, feminista i comunitària?). Finalment, ens caldrà saber quin serà el pla de treball, la durada de la intervenció o, sobretot, quins seran els indicadors que caldrà tenir en compte per acabar la relació d’acompanyament.

    Així doncs, tenint en compte que els sistemes d’opressió ens vulneralitzen, necessitem, d’una banda, estratègies comunitàries per fer front a les conseqüències emocionals i psicològiques que això implica i, al mateix temps, que totes nosaltres ens assegurem que en un moment donat comptarem amb una persona qualificada i que tingui el coneixement científic i social necessari per acompanyar-nos en un moment de les nostres vides. Cal que tinguem i teixim eines d’empoderament i cal que lluitem perquè hi hagi els professionals necessaris i perquè l’accés a ells i elles sigui públic i universal.

  • Saber viure l’instant present

    La ment -diu Eckart Tolle- és un instrument superb, si s’utilitza correctament. Però si es fa servir de manera incorrecta, esdevé molt destructiva. En el seu llibre El poder de l’ara (Viena editorial) explica molt bé idees que ens ressituen envers el nostre propi pensament per a no caure en el parany de viure únicament a través d’ell que, com diu, pot ser una presó, un lloc incòmode si no el sabem controlar, sobretot si la nostra persona s’hi barreja. Tolle diu: “en el moment en què som capaços de situar-nos per sobre del nostre pensament, observant qui pensa, sense identificar-nos amb el pensador, s’activa un nivell de consciència superior i t’adones que el pensament només és una petita part de la intel·ligència”. Afegeix que “la bellesa, l’amor, la creativitat, l’alegria i la pau interior sorgeixen de més enllà de la ment”.

    El pensador alemany, autor d’aquest llibre sobre el benefici de poder concentrar-nos en l’instant present com a antídot del patiment, fa diana en allò que no ens permet ser feliços: preocupar-nos pel que ha de venir encara i recrear-nos en el dolor de vivències incòmodes i traumàtiques que ens han passat, però que rememorant ens retornen la vivència del malestar. En el veritable present, en la vivència més nítida i pura de l’instant en el qual som, no hi pot haver patiment. La temença sobre allò que podria arribar o el disgust del que hagi pogut passar, el present no ho contempla. I com diu Ekachart Tolle, “davant de la incertesa, viu l’aquí i l’ara”. De fet, és el moment present l’únic en el qual podem actuar, controlar, incidir. El passat ja no hi és i el futur encara no ha arribat.

    Per què marques de xocolata han fet servir el moment present per acompanyar la dolçor dels seus productes? Milka ho va fer amb la seva Lila i Choco Pause i les barretes de Kit-Kat de Nestlé varen esdevenir sinònim de pausa: Fem un Kit-Kat? Obrir un parèntesi enmig de les cabòries i reunions de treball, per descansar una estona de la feina i airejar el cervell no és només un eslògan publicitari, és saludable i ajuda a reprendre l’activitat amb més energia.

    Atenció plena

    La respiració i la concentració en el moment present són a la base de la disciplina del mindfulness que s’aplica com a tècnica per a augmentar el rendiment quan s’estudia, perquè la ment s’allibera de ‘soroll’ que ve del mateix pensament. Fer el que s’està fent, amb plena consciència, és garantia del millor procedir en la realització.

    A l’Hospital del Mar, s’ha format llevadores per oferir la tècnica del mindfulness a dones embarassades per millorar el seu benestar i el dels seus nadons. Han evidenciat bé que d’aquesta manera es redueix l’estrès de les gestants. Han vist que l’atenció plena és  una alternativa vàlida per ajudar les dones embarassades en un moment en el qual no es poden prescriure molts fàrmacs per no afectar el bebè, però en el qual els trastorns mentals -durant l’embaràs i el postpart- presenten una elevada prevalença.

    L’experiència a l’Hospital del Mar ha pogut demostrar que aquesta tècnica té efectes beneficiosos, no sols reduint l’estrès, l’ansietat i la depressió, sinó també en la reducció de patologia obstètrica, reduint en un 29% el nombre de nounats amb baix pes en néixer i en un 26% complicacions com la incidència de la preeclàmpsia.

    L’Hospital de la Mar és el primer centre de l’Estat que ofereix un programa de mindfulness per a les dones embarassades que duen a terme el seu seguiment en el centre i en els centres d’atenció primària vinculats (PASSIR). Durant els primers mesos de 2023, el Servei d’Obstetrícia i Ginecologia ha format en aquesta tècnica a nou llevadores, que ja han començat a utilitzar els principis d’aquesta pràctica basada en l’atenció plena i conscient en el moment present per a ajudar les dones gestants a millorar el seu benestar emocional i mental. L’objectiu general és dotar als i a les professionals d’eines per a poder millorar el benestar de la mare, l’atenció al bebè i les relacions interpersonals de manera simultània, mitjançant un entrenament de consciència plena o mindfulness.

    Segons explica la llevadora Georgina Picas, cap de l’atenció a la salut sexual i reproductiva del PASSIR del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Mar, “l’embaràs és un moment vital, de molts canvis, en el qual les dones poden sentir malestars com a pors o estrès, i un increment de trastorns com l’ansietat i la depressió. A més, és un període en el qual cal fer especial atenció amb la presa de fàrmacs o fitoteràpia. El mindfulness se’ns presenta com una intervenció segura i eficaç en aquest moment”.

    En aquest context, una tècnica com el mindfulness pot resultar d’utilitat en la seva salut mental perinatal en les dones embarassades, com ja s’ha demostrat en diverses experiències internacionals, amb bons resultats en països com Anglaterra, el Canadà i Austràlia. “Hi ha evidència científica que demostra els seus beneficis en la reducció de l’estrès, fet que comporta una millora de salut de la mare i també de la seva criatura”, afegeix.

    A Catalunya, gairebé una de cada cinc dones veu afectada la seva salut mental en aquest moment de la seva vida. Els trastorns més habituals són la depressió i l’ansietat, fet que pot afectar la seva salut física, provocant preeclàmpsia o altres patologies, i la del bebè, amb més prematuritat i sota pes en néixer. També pot afectar el neurodesenvolupament dels nounats després del part.

    A part del mindfulness, les dones que segueixen el seu embaràs a l’Hospital de la Mar, també tenen a la seva disposició altres activitats destinades a millorar el seu estat físic i mental, com són tallers de ioga i d’exercici físic adaptat a embarassades.

  • La psicologia actual a debat: Professionals desbordats i sense reconeixement d’especialitats sobre patologies en augment

    La pandèmia de la Covid-19 va destapar una gran necessitat latent a la societat: atendre la salut de la mental, situar el benestar emocional com a base imprescindible per a poder parlar, realment, de salut.

    Parlar de manera natural d’ansietat, depressió i trastorns de la psique sense manllevar la seva importància en la salut global de la persona ha estat un gran avenç humà. Hem admès socialment que sense salut mental la vida no flueix com hauria de fer-ho, ni es gaudeix, i comporta el risc de desencadenar malalties físiques també.

    Però, tot i la volada que ha pres la conscienciació sobre la salut mental, l’estat espanyol continua tenint una ràtio de professionals de la psicologia molt per sota de la mitjana europea. En el sistema nacional de salut, a penes es disposa de sis professionals de la psicologia per a cada 100.000 habitants, mentre que en són 18 per atendre aquesta població com a mitjana entre els països de la Unió Europea. A l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la qual formen part una trentena de països, són 26 els professionals de la psicologia que hi ha per a cada 100.000 habitants. A l’Estat espanyol no n’hi ha tampoc suficients en els Serveis Socials.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any passat 4.097 persones van morir per suïcidi. Onze persones moren al dia per aquesta causa i altres dues-centes ho intenten, tal com es va exposar el passat cap de setmana davant d’uns 800 assistents a la VI convenció del Consejo General de Psicologia, celebrada a Tarragona.

    En la trobada, els professionals de la Psicologia van posar sobre la taula inquietuds i reptes que saben que afronten davant de la pandèmia silenciosa dels trastorns, les patologies i el malestar que fa infeliç tantes persones i famílies. La societat emmalalteix per falta de comunicació, d’empatia i de suport entre les persones, per una pressió econòmica que, a ritme vertiginós, o ens accelera en un estil de vida sense descans ni reflexió, o ens expulsa del sistema. Mostrar signes de vulnerabilitat o necessitat d’ajuda encara es penalitza moltes vegades amb l’exclusió social.

    De tot això i moltes evidències més de la tendència social a sumar cada cop més problemes de salut mental en varen ser bons testimonis els ponents de les diferents taules de la convenció dels professionals de la psicologia.

    Varen repassar la situació en l’àmbit de la salut, les àrees de la psicologia educativa i la psicologia jurídica, la psicologia en el món del treball, les organitzacions i els recursos humans i la psicologia en la intervenció social com a clau de canvi, i també estalvi per al sistema sanitari, si s’introduïssin bones polítiques de prevenció dels problemes de salut mental.

    | Carme Escales
    Uns 800 assistents van participar a la VI convenció del Consejo General de Psicologia, celebrada a Tarragona. | Carme Escales

    A Espanya, segons dades de l’any 2021 del Col·legi Oficial de Psicologia, 1 de cada 3 persones presenta un cas probable d’ansietat i 1 de cada 4, de depressió que, en el millor dels casos, aconsegueix ajuda professional sense necessitat de recórrer a la farmacoteràpia. La sobre-medicació ha portat l’estat espanyol a ocupar el primer lloc al món en consum de benzodiazepines -es consumeixen dos milions d’ansiolítics diàriament-, i el quart en consum d’antidepressius.

    La pressió assistencial que impedeix atendre adequadament les persones que acudeixen als serveis públics d’atenció a la salut mental fa que -segons es va exposar a la convenció tarragonina- s’estiguin atenent només els casos greus de patologies mentals. I aquesta és una de les principals preocupacions dels professionals de la psicologia: haver de dir que no poden ajudar els pacients amb menys complexitat, per manca de temps per a fer-ho, sabent que en un futur pròxim o no, molts d’aquests pacients no atesos ara ho hauran de ser per complicacions mentals molt més greus que es podrien haver evitat amb una atenció precoç.

    Falta de reconeixement de l’expertesa

    A banda d’alertar sobre la sobre medicació com a via ràpida per donar solució a malestars mentals de molts pacients, contribuint així a fer crònics molts problemes que acaben derivant en discapacitat, els professionals troben a faltar un enfocament biopsicosocial, també amb mirada de gènere, per atendre cada persona en el seu moment i específica necessitat. Les condicions econòmiques i el canvi climàtic tenen també a veure amb el malestar on arrelen ansietats i angoixes, tal com apuntava en la conferència inaugural de la convenció, el psicòleg i catedràtic de la Universitat de Pennsylvania, Carlos P. Zalaquett. “No hi ha cap país -va dir- que inverteixi, dels seus fons destinats a salut, més del 2% en la salut mental, i això no obstant, sabem com ajudaria al sistema de salut la intervenció precoç dels professionals de la psicologia, que apliquem solucions sense efectes secundaris”. Compartir tot allò que funcioni seria, també en opinió de Zalaquett, en benefici de tothom, així com igualment seria necessari adaptar les teràpies a les diferents cultures que conviuen, i cada cop més, en el nostre context social més proper.

    Al cap i a la fi, i tal com precisava el lema de la convenció d’enguany, ‘Una psicologia al servei de les persones’, és l’objectiu per al qual els mateixos professionals d’aquesta disciplina tan poc reconeguda reclamen el reconeixement de les diferents especialitats. Això, i la gran manca de professionals en el sistema d’atenció públic van ser preocupacions latents en la trobada.

    Roger Ballescà, Coordinador de l’Àrea de Salut Mental Infantil i Juvenil de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell, va mostrar dades ben clares. Va explicar que, des de fa 24 anys, quan ell va començar, els professionals -graduats- s’han triplicat, però “estem pitjor que mai, amb una pressió assistencial desbordada i amb una patologia que ha augmentat en quantitat i en gravetat”.

    És el malestar que aflora, i des dels centres públics de salut mental no s’arriba a poder atendre, perquè no es creen noves places de psicologia. Baixes de professionals que no es poden cobrir, temps que falta per a un bon tractament i que pràcticament només es cobreixin les qüestions més greus i no malestars bàsics, sabent que els bàsics després esdevindran greus són alarmes que ja sonen en l’àmbit de la psicologia.

    Tal com va explicar el president del Consell General de la Psicologia, Francisco Santolaya, “la psicologia no pot viure aliena a les persones, i la millora de la seva salut mental hauria de ser una prioritat per als responsables públics”. Santolaya va expressar que presentaran “els resultats d’aquesta trobada a tots els partits polítics que vulguin escoltar-nos. Sense salut mental no hi ha salut”, deia.

    Pel que fa a la manca d’especialitats reconegudes, Roger Ballescà va explicar que, si en medicina n’hi ha 50 de reconegudes, 7 en infermeria i 6 en farmàcia, en psicologia només n’hi ha una, la psicologia clínica.

    L’objectiu dels sistemes d’especialització sanitària és acreditar l’expertesa dels professionals en el seu àmbit, i la de psicologia clínica s’aconsegueix amb el PIR (Psicòleg Intern Resident), que és l’equivalent al MIR en Medicina. Ballescà va plantejar la urgència de reconèixer les especialitats de la psicologia, “perquè estem davant de patologies amb tendència a l’augment que mereixen un abordatge especialitzat”, va concloure.

    L’intrusisme i la manca de prevenció, així com l’increment de determinades patologies i les baixes laborals que aquestes causen van ser també sobre la taula de debat.

  • De què hauríem de parlar quan parlem de salut mental?

    El passat 10 d’octubre va ser el dia internacional de la salut mental; així doncs, durant tot el dia i fins i tot la setmana, els mitjans de comunicació es van omplir de xifres en relació a la situació complexa i dramàtica que vivim pel que fa a la salut mental del conjunt de la població.

    Es posava especial èmfasi en la salut dels i les joves, tenint en compte les dades actuals, que mostren el creixent malestar emocional en diferents formes; ansietat, depressió, trastorns de la conducta alimentària, addicció a les pantalles, conductes autolítiques, entre d’altres.

    El cert és que, des de la pandèmia, hi hagut un canvi de paradigma que ha fet aflorar la situació de la salut mental, posant en evidència i apuntalant la idea que la salut mental és també salut. Així doncs, sembla que per fi hem entès que aquesta no pot ser l’eterna oblidada de la salut, que s’ha de visibilitzar. Per això és necessari que les diferents administracions hi dediquin recursos per poder d’una banda, fer front al creixent malestar emocional existent, i per l’altra, detectar i prevenir l’augment d’aquestes xifres. Xifres que és important recordar que son persones, patiment i dolor. Molt dolor.

    Tanmateix, escoltant les tertúlies als diferents mitjans de comunicació, vaig trobar a faltar anàlisis més complexes de la realitat. Anàlisis que ens puguin explicar per què ens trobem en aquesta situació; quines són les causes estructurals i materials que estan generant una situació tan preocupant pel que fa a una cosa tan bàsica, important i imprescindible com és la nostra salut mental. I alhora que trobava a faltar aquests anàlisis, faltaven també propostes que anessin més enllà d’augmentar els professionals de la salut -és evident que necessitem més psicòlegs al sistema públic, que les llistes d’espera de dos mesos per ser atès al sistema sanitari en matèria de salut mental és una vergonya des de qualsevol punt de vista, del pacient, del professional etc.-,  però necessitem respostes que siguin sistèmiques. Respostes que abordin els pilars de la situació en la que ens trobem actualment i que estan aguditzant el conjunt de problemàtiques socials que correlacionen directament amb la nostra salut. Només aplicant i portant aquests anàlisis fins al final començarem a trobar l’estratègia i la mirada necessària per a començar a contenir la realitat actual en aquesta matèria.

    I és que les xifres pel que fa la situació de la salut mental són només la punta de l’iceberg d’un sistema econòmic i social que destrueix la capacitat de poder viure dignament a una majoria important de la societat. Per què? Perquè malgrat sabem que tots i totes, independentment de la classe social, del nostre gènere, orientació sexual i procedència podem patir un trastorn mental, també sabem que no arribar a final de mes, ser dona, pertànyer a un col·lectiu discriminat o vulnerabilitzat és un factor de risc per a patir un trastorn mental i alhora també un factor que condicionarà absolutament la nostra recuperació.

    Així doncs, no podem parlar de salut mental sense parlar de totes les discriminacions, de totes les situacions generades per uns pocs que condicionen a la majoria de la societat; cal que assenyalem doncs les causes; què és el que provoca un estrés constant en el nostre sistema nerviós que facilita que a mig o llarg termini puguem tenir una depressió? Què és el què ens genera ansietat cada dia quan arribem a casa? Què és el que ens empeny a tenir conductes hipervigilants amb allò que mengem o amb allò que vestim, o amb què pensaran? Què és el que em genera ràbia cada dia quan torno de treballar? D’on ve la frustració i esgotament que sento quan, un dia més, el telèfon no sona per tenir una feina? Les respostes a aquestes preguntes són la clau per a saber quina és la pota imprescindible per abordar la situació actual.

    D’aquesta manera, la feina dels psicòlegs, educadors, treballadors socials i psiquiatres queda absolutament coixa sense recursos materials, canvis estructurals en el funcionament del sistema per tal de poder donar resposta a les persones que es troben en situació de fragilitat i que necessiten un tractament i un acompanyament. Falten recursos per a poder fer acompanyaments psicosocials i que realment puguin fer desaparèixer (minvar, disminuir?) l’estrés que dia a dia malmet l’estructura psicològica, emocional i física de les persones que atenem. Per què si tu vols, no pots. Perquè ens han venut aquestes idees neoliberals i aquests valors que responen a una lògica individual que no són certs i que cal que per tots els mitjans assenyalem. Hem de tenir present que aquests missatges van absolutament en contra de qualsevol estudi científic en matèria de salut mental. Aquests són missatges que volen responsabilitzar-nos de tot allò que ens passa, deixant de banda tots els sistemes -econòmic, social i de valors- que sostenen un model actual que ens està asfixiant cada dia més. De fet, el que sí sabem és que sentir-nos part d’un col·lectiu, el de pertànyer a una comunitat, és un factor protector de la nostra salut mental així com reparador en els processos de recuperació. I aquí és on hem de posar el focus també: cal construir comunitat.

    Finalment, un cop haguem situat el debat i les causes allà on toquen, ens caldrà revisar quines eines i estratègies podem adquirir com a persones que ens puguin ajudar a abordar els diferents conflictes que genera el fet de viure. Aquelles eines que ens ajudin a nosaltres mateixos a poder ser conscients d’allò que sentim, del per què, de què en fem amb les emocions, de com actuem davant dels diferents embats i de com ens relacionem amb les persones del nostre entorn. Ens podrem preguntar també si estem prioritzant la nostra xarxa i la nostra comunitat o no. Podrem, en definitiva, començar a construir una nova manera d’estar al món que el faci més vivible i sostenible emocionalment. De moment, ens queda un llarg camí per recórrer.