Just Deploy It!

Categoría: Salut Mental

  • Els malestars a l’aula, a debat

    Els malestars a l’aula, a debat

    En un món cada cop més virtual on tot sembla possible, les dificultats de l’alumnat per assolir els resultats que el sistema demana fan necessari esbrinar què està passant a l’aula. Per què els continguts previstos al currículum no es consoliden com a aprenentatge, i si això és causa o conseqüència del malestar que en diferents formes s’expressa a les aules, ho han portat a debat aquest dijous l’Associació Catalana de Professionals en Salut Mental-AEN (ACPSM), la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM) i el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). I ho han fet donant la paraula als protagonistes d’aquests malestars a l’aula: alumnes d’ESO -de l’Institut Sants-, que en primera persona han exposat la seva vivència d’aquest malestar. Han parlat sense cap mena de por de qui i com els han pogut ajudar a relativitzar, superar o angoixar-se davant de tot el que se’ls hi demana.

    Com arriba a marcar en positiu, il·luminant camins a favor de certes matèries, i com -al contrari- alguns altres deixen ferides curriculars que, fins i tot, poden portar a avortar algun itinerari professional és una vivència que tothom ha tingut en la seva escolarització. I és una realitat que, malgrat que la societat ha viscut molts canvis i, amb ella, els interessos i situacions familiars i tot el context més proper als adolescents d’avui, això continua existint. Espantar o desmotivar amb afirmacions a l’inici d’un curs com ara “qui no tingui més d’un set l’any passat en aquesta assignatura, no l’aprovarà aquest any”, tal com va exposar una alumna de secundària, explica moltes de les angoixes que poden donar-se a l’aula. La sentència d’exemple, segons va explicar l’estudiant que la va mencionar, li va provocar -diu- “una angoixa que no li desitjo a ningú, que em feia plorar cada dia en arribar a casa”.

    Imatge de l’»Àgora de Debat». | Carme Escales

    Aquests professors que marquen deixant ferida conviuen, afortunadament, amb d’altres que, com també es va deixar constància, fan estimar la matèria que imparteixen. Ho aconsegueixen primerament perquè senten passió pel que ensenyen. Però també en gran mesura pel tracte als alumnes, no com a receptors de continguts, sinó com a persones humanes amb tot el seu context més íntim de malestars personals, preocupacions, dubtes, ràbies i tot aquell desconfort de la vida personal, quan l’alumne entra a l’aula, no s’esborra.

    Solitud d’alumnes i docents

    Amb argumentaris com aquest, les intervencions personals durant el debat van anar aportant llum a allò que succeeix als centres educatius, la no connexió entre alumnes, que els duu a viure a cadascú els seus problemes en solitari, i la solitud també dels docents. Aquests darrers, si bé són part d’un claustre, d’una petita comunitat, viuen -tal com es va expressar en el debat- cadascú en la seva matèria i organitzant, portes endins de l’aula, la seva pròpia dinàmica docent.

    Aquestes solituds, d’alumnes i docents, van deixar clara la necessitat d’acompanyament emocional, sense el qual, la missió d’adquirir coneixements nous en les ments de l’alumne esdevé, si no impossible, molt més difícil. Parlem d’humanitzar l’ensenyament, inclosa tota la comunitat educativa, i parlem d’atenció a la salut mental per a prevenir el patiment excessiu que pot donar lloc a malalties de la psique.

    Crear espais per a expressar els malestars -tinguin o no un origen fora o dins del centre-, i procurar temps per aquest compartir emocional van ser exposats com a camins necessaris per a elevar la qualitat i el valor de l’ensenyament, que ha d’anar més enllà de l’adquisició de coneixements.

    “Treballem amb persones, i no és igual que fabricar cadires”, precisava des del públic un professor ara jubilat que feia la seva particular radiografia: “A Secundària estem preparats en la matèria que s’imparteix, no tant sobre com ensenyar-la i molt poc per a com relacionar-se amb trenta o més adolescents”. I afegia encara: “Això afecta els professors. O bé perden la paciència, o pensen que entendre el comportament i l’estat emocional dels alumnes no és el seu tema”. Aquest professor plantejava, en conseqüència, que “seria interessar canviar la formació i l’accés a la docència, perquè -afegia- poc tenen a veure les oposicions amb el que després trobem a l’aula”.

    Darrere del patiment

    Educadors, metges d’atenció primària, professionals de la salut mental i de l’àmbit del treball social varen escoltar els estudiants de secundària, establint junts un diàleg necessari, però que es dona poques vegades. Les entitats de professionals de la salut mental i de l’atenció primària han organitzat la posada en comú, batejada com Àgora de Debat, per promoure una atenció sanitària de qualitat i amb voluntat de servei a la ciutadania.

    Des del públic s’anaven aportant idees per a la reflexió. Una d’elles l’aportava l’Elena, educadora social i terapeuta que treballa al servei de suport emocional en un centre d’alta complexitat. “El meu treball -deia- és amb alumnes, famílies i el claustre”. Ella constata que “el malestar està present tots els dies”, i que cal “una nova mirada”. I s’explicava: “Quan un alumne fa una conducta disruptiva és que té un patiment i una necessitat no coberta al darrere. Però molt sovint la reacció del docent és la ràbia, la por, la frustració, la sensació d’agressió per part dels alumnes. Ens deixem arrossegar”.

    Part dels participants en el debat sobre malestars a les aules. | Carme Escales

    Aquest argument va donar peu a l’altra gran evidència ineludible: el malestar emocional està en l’alumne i també en el docent. “El nostre patiment és la nostra responsabilitat, l’alumne el que fa és posar la llaga en un malestar que tinc jo”, s’aportava també des de la participació del públic.

    Conscients que l’educació emocional “l’hem hagut d’aprendre cadascú pel nostre compte”, com deia un altre membre del públic, afegia, “si no aconseguim un bon clima d’aula, no hi haurà un bon aprenentatge. L’aula ha de ser un espai de confiança, on alumnes i docents sentin que són en un espai segur”.

    Ensenyar, però també acollir

    Per això es va parlar durant el debat del centre educatiu com a espai d’acollida, i no únicament com a lloc on s’hi va per aprendre. Només així es podran evitar sensacions d’exclusió i d’incomprensió com les viscudes i compartides en el debat per alguns dels alumnes participants. I quan es parla d’acollida es parla d’obrir aquests espais i temps d’expressió d’inquietuds, pors, dubtes, malestars que, o bé entren ja a classe des de fora o sorgeixen a dins, esdevenen obstacles per a l’harmonia necessària per assolir bé els aprenentatges. Com deia Àfrica, psicòloga del CSMIJ Sants-Montjuïc, “quan algú està bé ho transmet i fa més bé la seva feina”. I apel·lava a la responsabilitat comuna en els claustres de posar límits i no fer com qui no veu petits i grans abusos per part d’alguns docents, en al·lusió a les humiliacions que poden arribar a fer cap a certs alumnes i que els estudiants assistents al debat varen exposar tan clarament amb exemples reals viscuts per ells.

    Amb la trobada es va voler abordar els impasos i dificultats dels i les docents a l’hora d’exercir les seves funcions de transmissió cultural i formació, dins d’un context socialitzador i de convivència com és l’escola. Per dur a terme el seu encàrrec, diuen des de l’organització de l’acte, “caldrà que comptin amb una comunitat educativa àmplia, amb el suport de les famílies, de l’administració i dels serveis de salut i benestar i família, fent-los corresponsables en el procés”. I, com va quedar evidenciat en la trobada, cal parlar-ne posant l’atenció en els alumnes. Així es manifestava la professora de psicologia i orientadora de l’IES Sants, Trini Marín, que acompanyava el grup d’estudiants al debat: “Sempre parlem de vosaltres, però mai amb vosaltres. I a mi la meva experiència compartint hores amb els alumnes m’ha fet ser conscient que els adults us sentim, però no us escoltem, us mirem, però no us veiem, i fer-me’n conscient ha estat per a mi una gran lliçó com a professional”. Per això, afegia com a docent, que convé “replantejar-nos els nostres rols i compartir més amb els alumnes, perquè les matèries són importants, però és una part molt petita de la vida adulta i no estem dedicant, en canvi, ni espais físics ni temporals a parlar amb ells”.

  • Com detectar el patiment excessiu dels infants i joves

    Com detectar el patiment excessiu dels infants i joves

    En totes les aules del món, el llenguatge no verbal dels alumnes diu moltes més coses de les que els alumnes són capaços de verbalitzar. També en el seu entorn familiar, l’aïllament al qual s’han abandonat enganxats a petites pantalles, està fent que infants i joves visquin cada cop més lluny de la comunicació verbal, cara a cara, mirant als ulls, i més lluny de contactes socials amb els seus iguals fora de l’aula.

    Tal com explica el psicòleg clínic Jaume Descarrega, “les xarxes socials estan concentrant l’atenció absoluta del jovent i un percentatge increïble de temps, i això fa que les seves relacions del tu a tu s’esvaeixin. I hem d’aconseguir que això s’inverteixi”. Descarrega, que és membre de la Comissió de Cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), puntualitza que “qui demonitza les xarxes està equivocat, però qui sent que no necessita res més acaba arribant a la simptomatologia patològica i als trastorns d’aïllament. Els extrems sempre porten alguna cosa negativa”. L’anàlisi clínica del moment actual que veiem en el jovent és que “preval la immediatesa, i tot allò que dura massa fa perdre l’interès”. En aquest sentit, afegeix que “serà una veritable pandèmia si eliminem una part tan important del que som -joves i adults-. Com a éssers biopsicosocials, som persones que necessitem el contacte amb l’altre. Som cos, emocions i psiquisme, i relacions, és a dir, tenim la nostra part orgànica, emocional i relacional, tres potes la importància de les quals hem de fer valer”.

    Detecció i alertes

    I com sabem si l’equilibri entre aquestes tres parts es dona en infants i joves? El psicòleg diu: “Si veus que un nen arriba a classe i s’adorm, alguna cosa no funciona. Si no menja, vomita o es mareja, potser és perquè, com passa moltes vegades, el cos falla, no perquè falli l’òrgan, sinó perquè falla alguna cosa emocional, i el cos pot fer el símptoma per avisar”. Segons un estudi realitzat fa alguns anys en metges de família, el 33% de les consultes sobre malestar que havien rebut tenien a veure amb aspectes psicosocials i no orgànics.

    Cal fixar-se també, comenta Jaume Descarrega, “si en l’àmbit psicològic l’infant o jove és incapaç d’expressar-se, sempre es mostra trist, o s’enfada a la mínima, alguna cosa està passant. La tristesa persistent, ferir-se a si mateix i la irritabilitat extrema són indicadors que poden tenir a veure amb els tres elements. I si un nen no interactua, i al pati no juga t’has de preguntar què està succeint”. L’especialista adverteix que “la depressió en els nens es mostra moltes vegades amb la irritabilitat i conductes agressives”. Tot i que, també afegeix, “un nen molt callat és tan preocupant com aquell hiperactiu. Si sembla que no hi és, també ens hi hem de fixar”.

    Detectar alguna cosa que sembli que no va bé com més aviat millor, igual que en les malalties orgàniques, és part d’un millor pronòstic. “Si una problemàtica no es pot treballar tan aviat com es pugui, si el nen o adult no és capaç de poder transmetre el que li passa, ho va posant a la motxilla, fins que ja no pot suportar el pes i fa un símptoma en l’àmbit anímic, o amb dificultats de relació amb els altres”, adverteix el psicòleg. També explica que “s’ha de donar el sentit que tenen a les preocupacions, ni maximitzant ni minimitzant, sense interpretar el que ens expliquen, amb llibertat per expressar-se, i cal buscar eines per poder aconseguir aquesta expressió, de vegades amb activitats que poden semblar lúdiques, però que van més enllà”.

    14% de joves amb algun problema

    La radiografia de la situació de la salut mental en el jovent català realitzada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i Federació Salut Mental Catalunya revela que “no només el jovent és un col·lectiu amb més vulnerabilitat pel que fa a la salut mental o el malestar emocional que la població adulta, sinó que el nombre de joves que té algun problema és elevat, se situa al voltant del 14%”. Aquesta dada, segons diu l’informe, “s’ha repetit any rere any, amb una tendència creixent a partir del 2019, després d’un relaxament passat el 2018”. Són dades de Catalunya, però que, segons expliquen, es corresponen bastant amb el que apunta l’OMS a escala mundial. En dades publicades l’any 2021, l’Organització Mundial de la Salut calculava que aproximadament un de cada set joves de 10 a 19 anys pateix un trastorn mental, la qual cosa representa un 13% de la causa de morbiditat d’aquest grup de població.

    L’OMS recorda que els problemes de salut mental del jovent es poden perpetuar en la vida adulta i en les possibilitats de vida digna del futur. Per tant, desatendre la salut mental juvenil no només comporta desatendre una problemàtica actual que afecta un segment significatiu de població, sinó que també hipoteca el futur del país i de la seva ciutadania. Sobretot, per aquesta afectació major, en proporció, dels trastorns mentals en joves amb relació a les persones adultes.

    L’informe del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i la Federació Salut Mental Catalunya d’aquest any 2023 neix de la investigació vers la dificultat d’accedir a dades que reflecteixen una problemàtica que aquestes entitats consideren evident. L’estudi constata “una situació d’emergència juvenil en matèria de salut mental, ja que un de cada set joves pateix un problema de salut mental, i les persones entre els 18 i els 34 anys són les que més visites fan a centres i serveis de salut mental”.

    L’audiovisual, eina per a la prevenció

    La ràpida detecció de qualsevol indicador de malestar emocional pot marcar un abans i un després en la salut mental dels infants i joves, i estalviar dificultats en la seva edat adulta. I per a la detecció i comunicació necessàries de les alertes, per a tractar cada cas, ajuda poder contextualitzar les situacions de dificultat dins d’una normalitat social. Patim mentalment, com ho podem fer també físicament. I tot mereix igual atenció i acceptació, personal, sanitària i social.

    Aquest és el missatge que més bé saben difondre els curtmetratges que cada any es presenten al festival de curts Psicurt, el Festival de curtmetratges sobre salut mental de Tarragona i Reus. Contribueixen a mostrar situacions quotidianes, vivències comunes on es conviu amb trastorns que ens poden o ens podrien afectar a qualsevol persona. I també ajuden a situar la salut mental en el seu marc global, que inclou no només la psicopatologia, sinó també la prevenció i promoció de la salut mental, en paraules de Jaume Descarrega, director del festival Psicurt: “entenent salut mental com allò que necessitem els éssers humans, adults i menors, per a gaudir de la vida sense un patiment excessiu”.

    El Psicurt s’adreça a professionals del cinema i els audiovisuals perquè presentin les seves creacions on fan protagonistes els pensaments, sentiments i relacions afectives, a dins de l’ambient familiar, en la parella o en l’entorn social, i les qüestions que més sovint suposen conflictes, com ara l’eutanàsia, o que poden derivar en trastorns, com determinats hàbits o ‘defectes’ de relació amb l’alimentació. Els curtmetratges ens mostren la salut mental a nivell més ampli que el que aborda només la patologia.

    En l’última edició, celebrada del 5 al 8 d’octubre, es varen presentar al festival 308 curtmetratges de tot l’Estat que es van anar projectant durant els quatre dies. Un dels curts presentats, Perder, entra de ple en les mentides, la conciliació i la vida d’un nen addicte al mòbil, que ens deixen veure el pànic a la família perfecta. A través d’aquest treball, explica Descarrega, “podem reflexionar sobre tot el que es perden els joves si només posen l’atenció en les pantalles”.

    El festival inclou sempre tallers participatius al voltant dels temes que tracten els curts i enguany es va fer també la representació de l’obra de teatre No m’oblideu mai, sobre el suïcidi, primera causa de mort entre el jovent a l’Estat espanyol. Basada en entrevistes a testimonis reals, l’obra la van veure 355 persones al Teatre Bartrina de Reus.

    Un cop celebrat el festival, alguns dels curts presentats esdevenen material de treball a les aules. És el cas del curt Cómplices, projectat fa tres edicions i que es va projectant en centres educatius precedint debats a classe. És la recreació d’una història que podria estar succeint en qualsevol institut de Catalunya, en la qual una noia pateix assetjament a l’aula, per part dels seus companys, i ja en patia a l’etapa de Primària. Se li ajunta també això amb el desnonament que viuen, ella i la seva família, i amb l’assetjament sexual per part d’un tiet. Tot això la porta a un intent de suïcidi. “El que pensem que és important és fer activitats”, precisa el psicòleg clínic i membre de la Comissió de Cultura del COPC, molt partidari d’utilitzar eines com els audiovisuals i l’art en general per a la didàctica, la difusió i prevenció dels problemes de salut mental. Alike és un dels clars exemples de difusió, senzilla i lúdica, dels valors de festivals com Psicurt. Va ser presentat en el seu dia al festival i es pot veure lliurement a Youtube.

    Del Festival Psicurt destaca també la proposta Educurt, pensada expressament per als alumnes d’instituts de Catalunya convidats a realitzar curts al llarg de quaranta-vuit hores en diferents localitzacions de Tarragona i Reus, potenciant el treball en grup i la creativitat entorn de conceptes sobre salut mental. Per això, part del festival Psicurt és el camí que els seus treballs sensibilitzadors i professionals fan durant tot l’any en centres educatius de tot Catalunya que permeten parlar de salut mental a l’aula de la mà d’una eina molt atractiva per als joves com és l’audiovisual. Perquè, com declara Jaume Descarrega, “el que és necessari avui dia és obrir espais de reflexió que ens permetin compartir, comunicar, compartir inquietuds, desfer tabús i estigma en tots els temes de salut mental. I els curtmetratges ens permeten parlar de preocupacions en aquest sentit”.

    Conscients del seu malestar

    L’estudi que la companyia alemanya de productes de salut STADA realitza cada any a Europa amb enquestes a la població europea, ha revelat en l’edició d’aquest any, que a Catalunya, el 21% dels joves de 18 a 24 anys considera dolenta o molt dolenta la seva salut mental. 

    La investigació s’ha fet a partir d’una mostra de més de 32.000 persones de 16 països d’Europa, interrogades sobre qüestions relacionades amb la prevenció, el son i el descans, la salut mental, els hàbits nutricionals, la salut digital i els sistemes sanitaris de cada país.

    Els docents tenen al seu abast una bona part del temps entre setmana d’aquests infants i joves, per a la detecció i comunicació d’indicis o alertes que poden contribuir a reconduir situacions de malestar personal dels menors. “Sé que és difícil combinar el currículum acadèmic amb les exigències emocionals i relacionals que serien principals a l’aula. Però seria molt convenient introduir aprenentatges per al benestar mental a partir de les vivències en qualsevol activitat, per contribuir a enfortir també la intel·ligència emocional, que és la capacitat que tenim per a gestionar les situacions de la manera més adequada possible, enfrontar-les i solucionar”, apunta el psicòleg Jaume Descarrega. “Sabem que són aquests els aspectes que no estan prou treballats, i també que per a poder-ho fer als centres d’ensenyament no són els docents, sinó tot el sistema, el que ha de canviar”.

  • Clam per reconèixer la salut mental com un dret universal

    Clam per reconèixer la salut mental com un dret universal

    El 9% de la població de més de 15 anys té depressió, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2021, i el suïcidi és la primera causa de mortalitat prematura entre els joves d’entre 25 i 34 anys, segons dades de l’àrea de Drets Socials, justícia global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona. La salut mental és una assignatura pendent no només del sistema, sinó també de la humanitat, i arran de la pandèmia encara més, ja que, en general, la salut mental de la ciutadania ha empitjorat considerablement. 

    Les malalties mentals representen un problema de salut important, ja que mostren una alta prevalença, repercuteixen en la qualitat de vida de la persona i tenen un impacte fonamental en el seu benestar i el del seu entorn familiar i laboral. També les persones amb trastorns mentals acostumen a patir greus violacions dels drets humans, discriminació i estigmatització. Per aquest motiu, coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental el 10 d’octubre, nombroses entitats que representen, atenen i donen suport a persones amb problemes de salut mental i familiars han volgut donar a conèixer l’estat de l’assistència en aquesta àrea de salut; la Fundació Congrés Català de Salut Mental destaca en el seu manifest que “malgrat el molt treball realitzat i amb canvis esperançadors, continua havent-hi una inacció mundial respecte al statu quo que reforça el cercle viciós de discriminació, desapoderament, coerció,  exclusió social, i injustícia” i demana al Govern que “promoguin la salut mental augmentant el suport financer a programes sostenibles i transversals que redueixin la pobresa i les desigualtats, la discriminació per tots els motius i la violència en tots els entorns, de manera que s’abordin eficaçment els principals determinants de la salut mental, sempre des dels sistemes públics de salut, a fi de no crear una nova discriminació” i que “inverteixin en serveis de salut mental que tinguin en compte les necessitats dels infants i adolescents centrats en la família i basats en la comunitat tot i evitant els incentius financers o d’altre tipus que fomenten l’internament en institucions, l’exclusió social i l’ús excessiu  de psicòtrops”.

    En aquesta línia, la Federació Salut Mental Catalunya, formada per 75 entitats de persones amb problemes de salut mental, famílies i amics, recorda que “la salut mental és un dret inherent a la condició humana, indispensable per gaudir d’una vida digna, que no coneix d’ideologies, gènere, origen, ni classe social. Malauradament, la realitat és una altra” i reivindica més recursos per fer-hi front: “Necessitem més inversió en salut mental, no només de salut. Cal trencar la lògica que el benestar només correspon a un Departament i ampliar la mirada. Ens calen polítiques en clau de determinants socials de la salut. Ens cal valentia, lideratge, i situar els drets al centre del model d’atenció a les persones i al seu entorn. Prou vulneracions de drets!”.

    D’altra banda, la part més institucional apunta que en els darrers anys s’ha reconegut de manera creixent l’important paper de la salut mental per a l’assoliment dels objectius mundials de desenvolupament; a principis d’aquest 2023 l’ajuntament de Barcelona va presentar el seu segon Pla de Salut Mental (2023-2030) amb l’objectiu de consolidar l’empenta que va fer la capital catalana l’any 2016 en aquesta àrea, quan va iniciar el desplegament del seu primer pla. Aquest segon pla, d’acord amb les recomanacions i polítiques de l’Organització Mundial de la Salut i  el Pacte Nacional de Catalunya en Salut Mental de la Generalitat de Catalunya, dona continuïtat al desenvolupament de polítiques locals de prevenció i promoció de la salut mental i incorpora la perspectiva de gènere, contribuint a reduir les desigualtats que pugui  haver en referència a la recerca, la prevenció i l’atenció a les persones amb problemas de salut mental. 

  • Desenvolupar les habilitats socioemocionals a l’aula per fomentar la salut mental

    Desenvolupar les habilitats socioemocionals a l’aula per fomentar la salut mental

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, el 75% dels quals comencen abans dels 18 anys. En els darrers 25 anys la situació es fa més patent que mai, amb un augment del 75% de la depressió i l’ansietat entre els adolescents.

    Una estratègia per fomentar la salut mental entre els joves és adreçar de forma més intencionada i explícita el desenvolupament de les habilitats socioemocionals al llarg del seu pas pel sistema educatiu. Estudis recents demostren que la tasca docent influeix tant en les qualificacions de l’alumnat com en el desenvolupament de les habilitats socioemocionals i que tenir en compte aquestes habilitats dobla l’impacte en l’assoliment acadèmic a llarg termini dels joves (Petek&Pope 2023; Jackson 2018).

    La recerca ja fa anys que ha constatat el paper central que tenen les habilitats socioemocionals en el benestar, l’assoliment acadèmic i el progrés al llarg de la vida de les persones (Heckman¬Kautz 2012). Una deficiència en aquestes competències està clarament relacionada amb una àmplia varietat de dificultats personals, acadèmiques i socials. Entre aquestes dificultats destaquen la major propensió a la violència, l’addicció i les malalties mentals. És a dir, infants amb més habilitats socioemocionals tenen millors actituds envers si mateixos i els altres, més comportaments prosocials i menys comportaments problemàtics i angoixa emocional. A més, les competències socials i personals faciliten comportaments col·lectius que promouen societats més cohesionades on la confiança i el respecte a les normes compartides faciliten la cooperació necessària per al desenvolupament del capital social i la participació i consolidació democràtica (Putnam, 1993, 2002; Daas, 2014; Rohlfs i Harring, 2013, UNESCO, 2015). La consciència, la tolerància, la capacitat per a resoldre conflictes i la proactivitat són exemples de característiques que contribueixen a la formació de ciutadans compromesos amb el medi ambient i la societat.

    A banda dels beneficis de tenir unes habilitats socioemocionals sòlides, la recerca confirma que són mal·leables: es poden modificar i aprendre. Les persones no neixen amb un conjunt fix d’habilitats sinó que existeix un considerable potencial en cada individu per a desenvolupar-les (Helson, 2002 ; Srivastava, 2003). Tot i que aquesta evolució està parcialment modelada per l’entorn, la família, els companys, les accions individuals i les percepcions, també es pot créixer a través de l’educació i l’aprenentatge (Kautz, 2014; Chernyshenko, Kankaras i Drasgow, 2018). El fet que siguin mal·leables i es puguin educar explica que siguin un objectiu central i transversal del sistema educatiu.

    Les habilitats socioemocionals són especialment rellevants en entorns vulnerables on, per exemple, la capacitat de cooperar o fer front als conflictes de forma productiva està d’entrada més limitada (Barbara Wolfe and Jason Fletcher, 2016). Hi ha factors familiars de risc, com la pobresa, la violència familiar o l’abús de substàncies estupefaents que fan que infants que els pateixen tinguin més del doble de probabilitats de tenir problemes d’agressivitat, ansietat i depressió o hiperactivitat. (Greenberg, Domotrovich, Weissberg & Durlak, 2017). Així doncs, treballar les habilitats socioemocionals a l’aula obre una gran oportunitat de transformació i d’impacte en tot l’alumnat, i en particular d’aquell més desfavorit.

    Les habilitats socioemocionals són especialment rellevants en entorns vulnerables

    També sabem que treballar-les de forma integrada a les classes i en qualsevol matèria és més eficaç que fer-ho tan sols en espais concrets (Education Endowment Foundation, 2018). És amb aquesta premissa que, fruit d’un projecte europeu de recerca va néixer Pentabilities. Una proposta que desenvolupa les habilitats socioemocionals de forma integrada en qualsevol àmbit o matèria acadèmica a partir d’un eix central: 35 comportaments fàcilment identificables per alumnat i els docents a l’aula. A partir d’avaluar aquests comportaments es facilita que docents i alumnat visualitzin l’evolució i l’impacte de les seves accions, aconseguint així una presa de consciència i la identificació de millores. Aquest curs passat la proposta ha arribat a les aules de secundària en forma de programa pilot de la Fundació Bofill, amb el suport del Departament d’Educació i finançat amb fons Next Generation del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.

    El 80% de l’alumnat que ha participat en el programa es considera més capaç de descobrir què fa bé i què pot millorar, així com d’adonar-se de com els seus comportaments afecten el seu aprenentatge i la seva vida fora de l’aula. Els docents comparteixen aquesta percepció, expressant que l’alumnat ha adquirit eines per identificar i posar paraules a allò que fa i li passa. La implementació de Pentabilities també ha ajudat l’alumnat a adonar-se de com els seus comportaments afecten la relació amb els seus companys. Totes aquestes habilitats ajudaran, sobretot a aquells alumnes més vulnerables, a poder tenir més eines socioemocionals que impactaran, no només la seva trajectòria i èxit acadèmic, sinó també les seves oportunitats vitals.

    Setanta dels docents que s’han format i implementat Pentabilities dins el marc de la seva matèria, sense haver d’afegir temàtica al currículum, consideren que el programa els ha ajudat en dos aspectes fonamentals: a posar més atenció en allò que volen que passi a l’aula i a saber-ho comunicar a l’alumnat. El que els ha aportat Pentabilities és la capacitat d’identificar les habilitats socioemocionals a partir de comportaments concrets i entendre’s amb l’alumnat per treballar-ho conjuntament. Aquest vocabulari compartit permet a l’alumnat ser conscient del que fa i com això pot tenir un impacte en l’aprenentatge i el benestar, tant el seu propi com el dels altres.

    Són aquest tipus de propostes, que s’originen a partir de projectes de recerca i passen per una fase d’estudi d’impacte, les que cal promoure en la política pública per tal de garantir que l’impacte sigui rellevant i que puguem avançar cap a una societat, i una educació, més equitativa.

  • Josep Manuel Menchón Magriñá: «Com més investigació fem, més a prop som de les cures»

    Josep Manuel Menchón Magriñá: «Com més investigació fem, més a prop som de les cures»

    Que s’hagués de crear un màster dedicat a la iniciació de la recerca en salut mental vol dir que encara no se’n fa tanta com caldria?

    En general, la inversió en la investigació en salut mental ha estat més fluixa que en d’altres àmbits de la salut. Arran de la pandèmia, però, hi ha més sensibilització i menys estigma sobre els problemes mentals. L’estigma ha condicionat en certa mesura també que no s’hagi invertit tot el que voldríem.

    Des de la seva experiència professional en psiquiatria, des de fa més de trenta anys en els camps de la depressió, l’ansietat i el trastorn compulsiu, què és el que ha vist que va més bé contra l’estigma?

    Ha ajudat molt donar-ho a conèixer a través de la televisió i el cinema, encara que sigui en personatges de ficció, que mostren aquests problemes. Per exemple, la Monica, de la sèrie Friends, és coneguda per la seva personalitat obsessiva-compulsiva. També el Sheldon, personatge de la sèrie The Big Band Theory, mostra els seus trets obsessius, o Leonardo di Caprio interpretant el magnat Howard Hughes, a la pel·lícula L’aviador, on l’enginyer en aviació, molt reconegut en el món del cinema, no pot tocar segons què perquè s’infecta, sabent que és absurd. Però això ens fa reflexionar sobre com es pot entendre una capacitat cognitiva, una gran intel·ligència que, no obstant, està condicionada per aquell aspecte. Això ens demostra que no podem controlar tant fàcilment coses del nostre cervell, ens ensenya que, en qüestions de salut mental, no podem dir a qui pateix un trastorn que s’espavili, que aixequi l’ànim, perquè no li és fàcil controlar, com quan es pateix una addicció. Veiem com persones amb un nivell molt alt d’educació fumen. És una addicció, no ho poden deixar, tot i que saben que fumar augmenta el risc de patir certs càncers, infarts, bronquitis, que fumar afecta les persones de l’entorn i, a més, costa diners. Està clar que en el fumar tot són contres, però el cervell i les seves dimensions psicològiques no són de fàcil domini. Investiguem per poder ajudar.

    La Marató de TV3, per exemple, ha demostrat que parlar de salut mental ajuda a tothom.

    Jo hi vaig participar i em va agradar que persones molt conegudes sortissin dient que havien fet o que estaven fent tractament, i crec que va ajudar molt veure que és un fenomen que s’ha d’estudiar i tractar, i com més investigació fem, més a prop som de les cures. Es poden donar casualitats per tractar una cosa i pot ajudar, però si no es fa recerca, no es podran tractar algunes malalties. La indústria busca desenvolupar tractaments allà on hi pugui haver un retorn. Es calcula que entre el 35 i el 40% de la població ha fet o farà un tractament farmacològic de salut mental al llarg de la seva vida. Des dels anys 80 i 90 ja comptem amb molt bons medicaments i amb molt d’èxit. Des de la pandèmia, la gent parla més fàcilment del psicòleg i el psiquiatre, i això ha d’ajudar que hi hagi encara més recerca, però és una recerca que ha de competir amb altres àrees de la salut, com el càncer i les malalties del cor.

    On és ara la investigació en depressió?

    En l’àmbit clínic s’està avançant en dues línies de tractament. Una ja es comercialitza als Estats Units, basada en la modulació del sistema glutamatèrgic -el que regula l’excitació neurològica al sistema nerviós-. Igual que els estudiats abans, com el de la dopamina o el de la noradrenalina, regulen d’una manera o altre àrees que tenen a veure amb l’estat d’ànim i les emocions. En el cas del glutamat, ens dona una altra via per aquells casos que no han millorat prou, intentant modular els altres elements. I, a partir d’aquest medicament, s’estudien altres medicaments que actuen sobre aquest sistema per millorar l’eficàcia. Aquest nou només es pot administrar en centres de salut, perquè després de rebre’l s’ha d’estar unes hores en observació per veure que no hi ha cap efecte secundari, i només es dona si han fracassat els altres, té un ús més restrictiu. I, d’altra banda, s’estudien els efectes positius de la psilocibina sobre la depressió. A l’Hospital del Mar, per exemple, hi ha un grup de recerca que ho investiga.

    El gran problema també és la dificultat d’accedir al cervell.

    Per això també s’avança en la investigació en altres àmbits més bàsics, com certs aspectes de la neuro-imatge, com per exemple com reacciona el cervell amb els tractaments, o quines zones cerebrals es veuen més implicades. I està igualment en estudi l’aplicació de tècniques de modulació de l’activitat cerebral no invasius que poden variar l’estat d’ànim, com l’estimulació magnètica transcranial.

    En genètica es continua investigant quins gens i variacions genètiques poden estar més implicades en l’aparició de la depressió o la relació entre factors inflamatoris i immunològics i la depressió, si aquesta disminueix o no en funció de l’estat inflamatori o immunològic i de quina manera els factors immunitaris s’associen a depressió.

    Quin va ser el detonant que va portar a crear el màster per iniciar-se en la investigació en salut mental?

    Es volia fomentar la recerca dels grups en solitari i en xarxa del CIBERSAM (Centro de Investigación Biomédica en Red del àrea de Salud Mental), un centre nascut per fer recerca d’excel·lència per a la prevenció dels trastorns mentals, i la millora dels tractaments i qualitat de vida de qui els pateixen. El CIBERSAM va ser creat per l’Instituto Carlos III de Madrid. Actualment, hi ha uns 25 grups d’investigació de tot l’Estat, entre ells el nostre de l’IDIBELL. Fem molts projectes cooperatius, i en convocatòries europees ens podem presentar diversos grups com un de sol.

    A quins tipus de perfil d’estudiants s’adreça?

    Està pensat, sobretot, per als graduats de qualsevol de les carreres orientades a la salut, com medicina, odontologia, infermeria, farmàcia, totes les professions de l’àmbit sanitari, com la psicologia, la logopèdia, la biologia, la bioquímica o la biologia molecular. Sí que hi ha algú entre els alumnes que ha fet ja investigació, però en general no n’han fet. La investigació és tot un món molt rigorós, on s’ha de treballar èticament i amb molta cura i en estudis que tinguin traçabilitat, en el nostre cas, per entendre com arribem a mesurar les emocions de l’ànima, i com afecten aquestes emocions la immunitat de la persona.

    Ara treballa en algun projecte europeu?

    Sí, al juliol en vam iniciar un en l’àmbit internacional sobre l’ús problemàtic d’internet entre els adolescents. No és sobre l’addicció a internet, que sabem que és ja una situació greu sobre la qual s’investiga i s’actua, sinó en el preàmbul d’aquesta addicció. Ens centrem en l’estudi de tantes hores d’exposició a internet que fan deixar de tenir interacció social. Sabem que un 25% d’adolescents poden tenir un cert nivell de problemes. I fem la detecció a les escoles. Participem 13 països europeus, amb la implicació de 22 institucions de recerca i una australiana, centres educatius de nou països, entre els quals hi ha Suïssa, el Regne Unit, Lituània, Espanya i Portugal. Passem un qüestionari sobre el control d’impulsos i la regulació emocional, i se’ls posa una aplicació al mòbil que ha de recollir informació sobre les aplicacions que fa servir, quantes vegades entra a mirar el mòbil i amb això es fa el fenotipus, l’expressió de l’experiència amb les pantalles, el fenotipus digital, quin ús se’n fa. Ens concentrem en el col·lectiu de 12 a 16 anys, i començarem a recollir dades el proper novembre. No és una intervenció clínica aquesta investigació, sinó sobre el benestar social. Fem una intervenció per intentar modular, no fer tractament clínic, sinó ajudar amb el mòbil i recollir les característiques que s’associen a tenir aquest ús tan freqüent de les pantalles.

    No és, precisament, redundar en el problema això, fer arribar la solució també a través de l’ús de les pantalles?

    Bé, aquest és un debat que està sobre la taula. Sabem que als adolescents els resulta més fàcil l’ús de les seves eines que unes diferents. El problema no és utilitzar internet, sinó fer-ho d’una manera descontrolada i prioritzant aquest ús per sobre d’altres activitats. És molt més fàcil que puguin participar de l’estudi i seguir les pautes que els hi donem des de les pròpies pantalles que ja fan servir. En el treball que fem s’inclou un mapeig de les regulacions que hi ha als diferents països europeus per fer propostes per normativa més homogènia amb l’objectiu de protegir els drets dels adolescents.

    Ens hem habituat massa a les pantalles, fins i tot l’atenció mèdica l’ha fet una eina seva també.

    Sí, però en l’àmbit clínic tenim clar que hem de prioritzar les visites i el contacte presencial per sobre de la virtualitat. Durant la pandèmia, sort en vàrem tenir d’aquesta virtualitat, però gràcies a l’experiència que hem tingut, ara podem avaluar els pros i els contres de la virtualitat. Quan els pacients són molt lluny, per fer seguiments -sempre i quan no hi hagi descompensacions- la visita virtual ajuda, però si una persona empitjora, la visita és millor i ha de fer-se presencialment. El factor humà, en la meva especialitat, és molt important; amb el contacte directe es transmeten d’una manera més clara emocions i suport, la dimensió personal és bàsica. Per això amb el treball més aviat volem veure fins a quin nivell la pantalla hi ha de ser.

    En aquest màster hi ha diferents universitats involucrades. Com funciona?

    És un màster semi-presencial d’un any que es pot fer també en dos cursos, en el qual una assignatura la pot donar la Universitat de Cantàbria o la Complutense de Madrid, però l’alumne pot ser que estigui a Barcelona. Es fan assignatures obligatòries teòriques, com els aspectes generals de la neurobiologia, i dues estades pràctiques, una d’investigació clínica i l’altra bàsica.

    Investigació clínica i investigació bàsica, que són necessàries i complementàries. Quin exemple podríem posar si parlem de salut mental per entendre la diferència entre ambdues?

    Posem per cas que investiguem què fa que en un cas de depressió hi hagi més o menys recaigudes. En la investigació clínica, agafo les característiques de qui s’ha recuperat de la depressió, miro el nombre de recaigudes prèvies, el sexe, l’edat, i altres malalties que pugui tenir el pacient, així com els seus antecedents familiars. I recullo dades de tot un any sobre això, on no hi ha res d’investigació bàsica, tot és clínic.

    Això no em dona tota la informació, perquè hi poden haver variacions del cortisol i aspectes de la neuro-imatge que permetrien veure, per exemple, reaccions del cervell davant d’aspectes emocionals, i moltes més bases genètiques que puc mirar i relacionar. Amb això puc vincular casos dels que han recaigut i observar quines característiques biològiques i genètiques comunes tenen, i amb neuro-imatge, veure també el nivell de cortisol, si s’assemblen o no. La recerca translacional és això, combinar biomarcadors que prediuen la recaiguda en depressió que poden tenir més força predictiva que les dades clíniques. Així s’estudien els mecanismes d’una malaltia o trastorn, per arribar a respondre a la pregunta: per què li passa això a una persona?

    De quant de temps són les estades pràctiques?

    Una primera és de dues setmanes i la segona, de sis setmanes i les dues a diferents llocs. Tant els alumnes del màster que han fet ja investigació bàsica com els que han fet clínica fan estades pràctiques en clínica i en laboratori. Així, els que tenen un background més d’investigació bàsica, veuen què preguntem als pacients i què utilitzem per fer la investigació en l’àmbit clínic.

    Tot el que s’aprèn obre portes també laborals?

    Sí, perquè els alumnes aprenen la metodologia de la investigació, com monitorar assajos clínics en centres d’investigació on calen persones per fer-ne la gestió. Per exemple, en un centre com l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), que és enorme, cal personal de gestió de recursos humans, i també en altres llocs com l’estabulari on estan els animals amb què s’investiga. El nostre màster obre una porta laboral en molts d’aquests llocs, també en la indústria farmacèutica i en grups de recerca com els que formem part del CIBERSAM.

    Com a excap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ara ja jubilat, quina valoració fa de la creació d’una unitat específica i independent d’atenció psicològica en aquest centre hospitalari?

    És una aposta per part de la direcció, considerant que és més fàcil abordar d’inici el benestar emocional, i en això el primer nivell d’abordatge es fa des de la psicologia. El repte és veure com pot funcionar combinadament, saber determinar els tractaments psicològics que poden funcionar només des de la psicologia i els que només així es queden curts. El mateix que passa amb casos que, des de l’inici, es veuen clarament com a casos de psiquiatria, però d’altres que requereixen teràpia combinada entre psiquiatria i psicologia.

  • El lleure aposta per formar monitores i monitors en benestar emocional

    El lleure aposta per formar monitores i monitors en benestar emocional

    Més de 300 monitores i monitors dels esplais de la Federació Catalana d’Esplai – Fundesplai s’han format per promoure el benestar emocional d’infants i joves en el marc del nou programa ‘Estima, la proposta educativa per celebrar la vida’. La iniciativa es durà a terme durant els cursos 2023-24 i 2024-25 i, segons les previsions, arribarà a més de 160.000 participants d’esplais i escoles on l’entitat està present.

    La pedagoga de l’àrea d’Innovació i Continguts de Fundesplai, Susagna Escardíbul Tejeira, destaca que, entre els eixos principals d’Estima, figura “el repte de la pau interior”, entesa com la cura cap a un mateix i cap als altres: “D’una banda, planteja el repte de conèixer-nos millor, de desenvolupar la fortalesa interior, ja que la forma en com ens tenim estima i en com afrontem les complexitats de la vida, influeix tant en el nostre benestar emocional com en les relacions que establim amb l’entorn”.

    “D’altra banda, partim de la base que en el món actual, ens enfrontem a múltiples desafiaments i malestars, que ens afecten profundament. Les desigualtats socials, les guerres o l’emergència climàtica són només alguns exemples dels reptes que enfrontem com a societat”, indica Escardíbul.

    Acció socioeducativa

    La nova proposta educativa de Fundesplai vol contribuir des de l’educació en prevenció a millorar la situació de la salut mental d’infants i joves, i és que, segons l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya de 2021,un 11,4% de nenes i un 7,2% de nens entre els 4 i els 14 anys manifestaven la probabilitat de patir problemes de salut mental.

    El programa ‘Estima’ parteix de la base que des de l’acció socioeducativa s’han de crear i promoure entorns on infants, joves i famílies puguin tenir cura del seu benestar emocional i desenvolupar la capacitat de tenir cura dels altres i també cap al planeta. En aquest sentit, els equips educatius del temps del migdia de les escoles, dels esplais, de les colònies, etc. tindran un paper fonamental. ‘Estima’ vol arribar als més de 160.000 participants entre els infants i joves d’escoles i esplais on Fundesplai està present a través dels seus programes i activitats.

    Susagna Escardíbul durant la presentació d”Estima’ | Fundesplai

    “Amb l’estima posem l’èmfasi en la importància del desenvolupament d’un conjunt de capacitats, valors i actituds que ajudin les persones a donar valor al conjunt de la vida en igualtat de drets, a la presència, les cures, els vincles, l’esperança, la resiliència, el bé comú, la pau”, remarca la pedagoga.

    La iniciativa inclou una sèrie de recursos per facilitar el seu desplegament: un quadern pedagògic, uns eixos d’animació adaptats per edats, uns reptes col·lectius per dinamitzar accions conjuntes, la proposta de diferents activitats per poder fer als esplais, les escoles o les cases de colònies i un banc de recursos pedagògics. Tots aquests elements estan agrupats a la web https://fundesplai.org/estima en obert i de forma gratuïta.

    Jocs per treballar les emocions

    Es proposen activitats, jocs i dinàmiques enfocades al desenvolupament de les competències emocionals, com ara consciència i regulació emocional, autoconeixement i autoestima, i relacions interpersonals saludables. Com a exemples, hi ha l’emocionòmetre, un recurs per ajudar a treballar el reconeixement de les pròpies emocions: “La idea és que cada dia o amb certa regularitat dediquem un temps a “jugar” amb l’emocionòmetre. En rotllana, a fi que totes i tots es vegin les cares, ens fem les preguntes següents: Com em sento? Quina emoció defineix millor com em sento? Per què em sento així? Vull seguir sentint-me així o no? Què necessito?”.

    També hi ha l’activitat de la cabana, que vol engrescar els infants a cocrear espais on puguin  recollir-se, experimentar el silenci, regular les emocions: “La idea és que sigui un espai físic, dissenyat per ells mateixos. Alguns infants ja ens han transmès les seves preferències: se l’imaginen al pati, al costat d’un espai verd. Que hi hagi prismàtics per observar l’entorn (i centrar l’atenció), pintures i d’altres elements que ajudin a aquietar la ment”.

    Taller sobre emocions | Fundesplai

    L’objectiu és que, des del món educatiu i del lleure, es pugui ajudar a fomentar una bona salut mental i és que, com apunta la pedagoga, les activitats a la natura i a l’aire lliure, així com les esportives i artístiques i el paler de jugar, “són especialment útils per al benestar de les persones”.També es plantegen dos projectes col·lectius basats en la metodologia d’aprenentatge servei, orientats a exercitar la ciutadania activa i la capacitat de fer coses que aportin benestar propi i aliè. Durant el segon trimestre del curs 2023-2024, es desenvoluparà un projecte al voltant del valor del silenci, i el curs 2024 -2025 Fundesplai vol impulsar un conjunt de propostes de treball en relació amb el valor de la gratitud.

    Formació

    La formació de les monitores i monitors fa servir metodologies que promouen la lliure expressió, el treball en grup i la promoció de valors: “Les activitats estan molt lligades a la dimensió afectiva i les relacions educadora-infant tenen un component de proximitat que fa que esdevinguin una oportunitat per a la promoció de l’educació emocional”.

    Més de 300 monitores i monitors assisteixen a la trobada de Fundesplai | Fundesplai

    “Les educadores, hem de ser models de referència de benestar emocional per als infants i joves (ho som sempre, en un sentit o un altre) i, per aconseguir això, primer de tot caldrà fer una ullada a l’estat de la nostra salut emocional i la manera com ens relacionem i treballem en equip”. Entre les diverses estratègies, figura la creació d’espais formatius col·lectius on poder intercanviar experiències i formar-se en tècniques de relaxament i jocs per treballar aquests temes.

    Justícia social

    L’equip d’Innovació i Continguts de Fundesplai, amb la col·laboració de desenes de persones de la Comissió Pedagògica de l’entitat amb el suport de persones expertes, ha elaborat la proposta educativa ‘Estima’ al llarg del primer semestre de 2023. El passat 16 de setembre es va presentar el projecte a la seu de Fundesplai del Prat de Llobregat, en un acte en què va participar Isa Duque, que és psicòloga, formadora, creadora del projecte ciberactivista ‘la Psico Woman’ i autora del llibre ‘Acercarse a la generación Z’.

    Duque va ressaltar que “la salut mental ha d’anar acompanyada de justícia social” en termes de tenir un habitatge digne i un treball estable, entre d’altres factors. “Els i les joves volen que els tractem amb menys ‘adultisme’, que els escoltem, que els validem emocionalment i que siguem conscients de la vulnerabilitat pròpia i dels altres”.

    Per això, Duque insisteix que “cal connectar amb elles i ells des de la tendresa i l’afecte i que moltes i molts d’ells no poden tenir perquè el sistema va molt ràpid”.

    Campanya d’estiu

    A l’acte es va fer balanç de la campaña d’estiu de l’entitat, que tenia com a lema ‘Fem possible un món millor!’ i se centrava en la sensibilització envers els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a través d’activitats lúdiques com jocs, sortides, tallers, ciència ciutadana, esports i gimcanes.

    Durant l’estiu, va haver 93.636 inscripcions, xifra que representa un increment del 14,5% respecte al 2022, quan va haver-hi 81.784. Les activitats més populars van ser els casals i les colònies, si bé van guanyar pes els bressols d’estiu destinats a la petita infància.

    A través de la campanya ‘Fem possible un estiu per a tothom!’, orientada a facilitar la participació d’infants i joves en situació de vulnerabilitat, Fundesplai va recaptar fons per a 8.045 beques, gràcies a les aportacions d’administracions, entitats, empreses i particulars. La xifra és similar a la de l’estiu anterior, quan va aconseguir-ne 7.995 beques, però un 35% més que el 2021 (5.923).

  • Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    En el marc del primer any de la Taula de Prevenció de Risc Suïcidi, s’han presentat les dades sobre la situació del 2022, que reforça la tendència que ja es marcava durant la pandèmia: la salut mental dels adolescents es troba en una situació precària. Les dades apunten a les noies d’entre 12 i 25 anys com a grup més vulnerable a conductes suïcides, i les menors de divuit anys tenen una alta prevalença d’intent i pensament suïcida.

    Si bé aquesta franja poblacional és la que es troba en un punt més sensible, les trucades rebudes per part del 061 venen en gran part per persones més grans. Durant aquest any de funcionament del telèfon, han arribat 12000 consultes amb risc suïcida i s’han atès més d’11000 persones: d’aquestes, la majoria (gairebé 5000), pertanyen a la franja d’edat entre 41 i 65 anys. La intervenció mèdica directa a través d’ambulància i/o trasllat a urgències no s’ha activat en la majoria dels casos, ara bé, en un 7% de les trucades s’ha detectat risc imminent de suïcidi i un 17% un risc elevat. Fent retrospectiva de l’última dècada, el 2014 s’hi van registrar 465 conductes suïcides segons el Codi Risc Suïcidi, xifres que disten molt de les 7500 de l’any 2022. La incidència en la problemàtica i els esforços en deixar enrere el tabú són també elements que incentiven el creixement de les tasses.

    Comparant al mateix període de l’any anterior, a la primera meitat de l’any 2022 han baixat gairebé un 3% els intents de suïcidi. En contraposició, han augmentat un 9,7% dels pensaments. Ara bé, el conseller de Sanitat, Manel Balcells, fa una lectura positiva d’aquesta dada: «la ideació és el pas previ per a l’intent, per tant, detectar-ho ens ajuda a actuar precoçment», explica.

    El paper dels testimonis

    A la publicació de les dades, presentades per Diego Palao, coordinador del Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (PLAPRESC) 2021-2025 i president de la Comissió de Seguiment d’aquest pla, i Núria Casalé, cap del 061 Salut Respon, s’ha afegit la intervenció de Cecilia Borràs, presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents. “Les associacions hem aportat el testimoni personal davant de les xifres fredes, hem parlat de qui son els que pateixen aquesta tragedia”, pronuncia Borràs, que destaca la necessitat de tenir presents les entitats de supervivents a la hora de dissenyar polítiques públiques de prevenció.

    El conseller Balcells reafirma aquest paper i aquesta aliança, explicant que «és imprescindible comptar amb els testimonis» i que ara que es disposa de «xifres més reals», és primordial posar en el centre aquesta problemàtica, ja que «fer política és prioritzar, i ara cal prioritzar la prevenció del suïcidi». En aquesta línia, per a la presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents, cal continuar parlant, i apunta a l’augment de les tasses d’ideació com a símptoma d’aquesta tasca.

    «El 45% dels supervivents s’han sentit acompanyats, però encara han sentit un tabú al voltant del seu dol. El 30% no s’ha sentit acompanyats socialment degut al pes de l’estigma», avança Borràs sobre dades que es faran públiques en un informe de l’entitat.

    Línies concretes d’actuació

    Balcells anuncia que les següents accions aniran en la línia de centrar-se de manera directa i adaptada a contextos on es presenten riscos més alts d’ideació suïcida, com poden ser “universitats, escoles o presons”. A més, explicita que cal abordar sempre des de l’estadi més precoç possible, com per exemple, intervenir en salut mental per a millorar les xifres de prevalença de trastorns emocionals que podrien ser un pas previ a la ideació.

  • El col·lectiu LGTBIQ+ presenta una major prevalença en problemes de salut mental

    Espanya és el segon país amb més població LGTBIQ+ del món. Un estudi d’Ipsos data que un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu, i aquesta prevalença es dispara entre el jovent: un 18% de la Generació Z té una orientació i/o identitat no normativa.

    Un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu

    Alhora són els «zeta» els qui també presenten una prevalença per sobre de la mitja en salut mental precària. L’Informe Salud Mental Espanya data que són les persones més joves (18 a 24 anys), les que refereixen, en més proporció, ideació o intent de suïcidi (31,8%) i autolesions (30,7%). A més una majoria diu haver patit depressió (56,2% dels/les joves de 18 a 24 anys i 47,4% de les persones de 25 a 34) i ansietat perllongada (56,5% i 46,4%, respectivament). Dins del mateix informe, s’indica que un 62,5% de les persones cishetero qualifiquen la seva salut mental com a bona o molt bona, aquest percentatge baixa a 43,6% en el cas de les persones LGTB.

    Un sector poblacional en situació d’infraatenció

    En el mes de l’orgull, VOX penjava enmig de Madrid una lona gegant batejada com «la lona de l’odi». A la capital no s’han fet actes commemoratius el 28J ni llueix l’arc de Sant Martí. Un petit municipi valencià s’estrenava en la retirada de banderes LGTB dels balcons d’edificis públics, que s’ha reproduït a altres localitats. Segons un estudi de la consultora LLYC els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny: augmenten un 130% entre 2019 i 2022. El clima desfavorable, la impunitat del discurs promogut per sectors polítics i l’horitzó del possible retrocés en drets, s’ajunten amb una sèrie de punts que incentiven una pitjor salut mental: «el col·lectiu LGTBIQ+ continua patint els efectes de l’odi d’una part de la societat en forma de discriminació, de violència física i verbal, de rebuig, d’abusos sexuals… amb les consegüents seqüeles que això té sobre la salut mental», expliquen des de la Confederación Salud Mental España.

    Els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny

    Les dificultats que afronta una minoria discriminada es tradueix també en simptomatologia més evident, segons el mateix informe, els membres del col·lectiu reporten en grau més alt haver patit depressió (55,4%), ansietat perllongada (48,2%), ideació o intent de suïcidi (32,1%), i autolesions (19,5%). Un punt que destaca és que les dones i el col·lectiu LGTB «té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs». La medicalització no va necessàriament acompanyada d’una atenció digna, i es que «tanmateix, no s’observen diferències significatives sobre la probabilitat d’acudir al psicòleg o al psiquiatre». La conclusió que l’informe extreu d’aquestes dues dades, es que «és un sector poblacional en situació d’infraatenció pels especialistes en salut mental».

    Les dones i el col·lectiu LGTB té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs

    El context social i les ferides emocionals

    Alejandro Alder, membre del Consell Consultiu a la FELGTB i psicòleg general sanitari, explica per a la Confederación Salud Mental España la influència del context social en el desenvolupament del benestar emocional: «La teva família, a l’escola o a l’institut rebutgen la teva orientació o identitat sexuals. Això genera un dany a les persones que estan rebent el missatge que l’afecte no és incondicional, sinó que és condicional. Jo t’estimo, però si tu ets heterosexual». Apunta com aquest fet, perllongat en el temps, deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament.

    Deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament

    Sobre l’estat psicosocial del col·lectiu, la Asociación Nacional de Psicólogos en Acción de España explica que «diversos estudis conclouen amb una llarga llista de conseqüències psicològiques que pateixen una part de les persones LGTB», i elabora una llista sobre les que detecten com a més freqüents:

    • Trastorns de l’estat d’ànim, sobretot depressió.
    • Trastorns d´ansietat.
    • Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
    • Augment de la LGTBfòbia interioritzada. Aquest concepte fa referència a l’acceptació de l’estigma, els estereotips i els prejudicis associats a l’orientació o identitat sexual com a part de la identitat personal.
    • Problemes d’autoestima, autoconcepte i autoimatge.
    • Sentiments de culpa, vergonya, frustració i ira.
    • Insatisfacció vital o disminució de benestar.
    • Augment d’ideació suïcida, intents de suïcidi i casos de suïcidi.
    • Consum d’ alcohol i altres drogues.

  • Héctor Tejero, de Más Madrid: «La reducció de la jornada laboral té beneficis en la conciliació i millores en la salut»

    “Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral”, afirma Héctor Tejero. El diputat de l’Assemblea de Madrid assegura que «és una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral» i creu que és la via per ampliar les veus favorables entre la dreta i l’empresariat al voltant de la jornada laboral de 32 hores. Després que Más Madrid hagi acordat presentar-se amb Sumar a les properes eleccions del 23 de juliol, assegura que els tres principals reptes en la propera dècada són la transició ecològica, la desigualtat i l’habitatge i defensa que “el projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor”.

    Per què és hora d’establir la jornada laboral de 32 hores?

    Per poder viure millor. Hi ha un conjunt de problemes al món, que encara que no se solucionarien, millorarien amb una reducció de jornada: alts nivells d’estrès i d’ansietat; síndrome de burnout; treballar massa i no arribar a tot. També tenim una crisi de cures, que la gent no pugui tenir cura dels seus descendents o dels grans al seu càrrec. També hi ha una perspectiva climàtica; pensar noves maneres de viure al món. En tot això, la reducció de jornada laboral hi té un paper protagonista.

    La prova pilot del Regne Unit, la 4 Day Week, va demostrar que a més a més d’una millora en la salut mental dels treballadors, hi havia un lleu augment de la productivitat (1,4%). Més enllà d’una reducció horària, no es planteja un canvi en la lògica laboral basat més en objectius que en hores?

    El gran debat és a la productivitat. Els experiments demostren que la millora de la salut mental i física dels treballadors millora. A França, fins i tot amb la reducció de jornada també, es va veure que més gent va deixar de fumar. En tasques artístiques o que funcionen per objectius és evident que la reducció d’estrès augmenta la productivitat. A restaurants o fàbriques, s’observa com hi ha menor rotació de personal i la gent està més identificada amb la seva empresa. Hi ha un procés de captació de talent per les millores en les condicions laborals. D’aquesta manera augmenta lleument o no disminueix la productivitat.

    La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa

    De moment hem vist diferents proves pilot al món, però, com es pot traslladar a una política generalitzada? Perquè hi ha sectors com l’hostaleria que asseguren que tindrien més problemes per fer-la.

    La idea de les proves pilot era una avaluació de polítiques públiques. Quins problemes i avantatges tenen empreses i treballadors per implementar la reducció de jornada? Per això, el projecte pilot que intentem fer des de Más País era intentar incloure empreses de molts sectors, encara que finalment el Govern ho ha plantejat al sector industrial. La idea de la prova pilot era poder entendre les necessitats de les empreses per resoldre-les. Per nosaltres ha de ser un procés gradual. Fer polítiques d’incentius des de les institucions perquè les empreses es vagin sumant. La gent té la idea que es decreta d’un dia per a l’altre, tot i que gairebé mai ha estat així. Per tant, nosaltres optem per la via d’incentius, desgravacions, ajudes directes o beneficis a la compra pública perquè les empreses es vagin sumant. Si juntament amb això, hi ha una pressió dels sindicats que posen la qüestió damunt la taula mitjançant el conveni, es podrà avançar col·lectivament. En aquest cas, la llei és el final del camí, quan ja hi ha un volum elevat d’empreses que la duen a terme. Com es va fer a França, es pot fer una llei amb una moratòria de dos anys. Al final depèn del sector, la mida i el tipus d’empresa. I ja per una qüestió de competició, de captació de talents, acabarà obligant les empreses a reduir la jornada.

    A Espanya s’han plantejat diverses proves pilot de la jornada laboral de 32 hores. Com estan funcionant?

    La primera va ser a la Comunitat Valenciana. Ja van per la segona edició. A la primera es van presentar moltes empreses, però algunes no complien els requisits. En aquesta segona fase s’han presentat més empreses i han modificat les bases perquè hi accedeixin més. En el cas espanyol, ara se n’estan comprovant quantes compleixen els requisits i se n’han presentat unes 70. El problema de la prova pilot d’Espanya és que s’ha plantejat des del Ministeri d’Indústria i, per tant, només són empreses industrials. Caldrà veure totes les que accedeixen al projecte pilot.

    Hi ha consens social per establir-la? La patronal, per exemple, no la veu amb bons ulls, s’ha de buscar un suport de tots els agents socials?

    Hi ha un suport social elevat. Nosaltres vam fer una enquesta l’1 de maig del 2021 i un 70% el recolzava. Més a l’esquerra que a la dreta i més els joves que els grans. A més a més, més del 50% pensa que és viable. A l’àmbit de les empreses, a Anglaterra un 5% l’estan aplicant i un 20% s’ho han plantejat. A Espanya, en una enquesta que va fer Adecco el 2021, un 70% de les empreses estava en contra de la reducció de la jornada laboral sense abaixar els salaris, però al voltant d’un 12% estaven a favor de provar-ho. Encara que sembli poc, són moltíssimes empreses, són 400.000. Probablement amb la crisi d’Ucraïna, el rebuig des de les empreses hagi augmentat, però hi ha sectors que ja ho fan i veuen que és beneficiós tant per als treballadors com per a les mateixes empreses. Sempre hi haurà reticències. Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral.

    La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment

    I hi ha un consens favorable a l’àmbit polític?

    Des de la política, la via ara és la dels incentius. Es pot construir un consens polític amb la dreta en la reducció de jornada laboral. No tant imposant-la sinó per la via dels incentius. L’empresa que la vulgui provar, se li poden donar ajuts. Això ja es fa realment. Les empreses ja reben subvencions per fer R+D, per contractar gent de determinades minories, etc. La reducció de la jornada laboral també permet que es redueixin les baixes laborals, l’absentisme laboral i té beneficis en la conciliació i les millores en la salut. És una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral. En això també hi podria haver consens amb els empresaris.

    La jornada laboral de 32 hores s’ha plantejat com una de les mesures que ajudaria la salut laboral per reduir l’estrès o millorar la conciliació, entre d’altres. Més enllà d’això, continuem amb una manca d’accés a salut mental, quines altres polítiques laborals cal plantejar per garantir una salut laboral real?

    Totes les polítiques que redueixin la precarietat i fomentin l’estabilitat i la formació. La majoria de problemes de salut laboral es produeixen per treballar massa. Els accidents laborals, per exemple, es produeixen majoritàriament les darreres hores de la jornada i els últims dies de la setmana per temes d’esgotament. A més, hi ha més d’un 20% de gent que pateix la síndrome de burnout. L’estabilitat permetria també reduir l’estrès i qüestions com ara menor rotació i més formació també ajudarien. També hi ha altres temes fonamentals com ara la salut mental o l’habitatge, que estan relacionats amb el món del treball. Cal reduir preus de l’habitatge o augmentar els salaris.

    Més enllà de la millora de la conciliació, també es parla que és una mesura que beneficia moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. Quina és la seva aportació?

    Amb la conciliació hi ha debat. La reducció de la jornada laboral és una precondició per afavorir un canvi cultural. No solucionarà els problemes de conciliació en el repartiment desigual de les tasques domèstiques entre homes i dones. Alguns estudis demostren que no hi ha un efecte gaire fort. Quan els homes es jubilen o entren a l’atur de llarga durada, no assumeixen més càrrega de feines de casa. La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa. A la reducció de jornada es planteja l’opció de treballar menys dies o menys hores al dia. Les dones s’estimen més treballar menys hores al dia i els homes menys dies a la setmana, per una qüestió de conciliació. A l’enquesta que vam fer vam veure un biaix de gènere, encara que tampoc molt evident. Per tant, és un debat interessant, tot i que encara és obert i s’ha de resoldre.

    Pel que fa al, ecologisme hi ha dues qüestions: els efectes directes al medi ambient; perquè hi ha menys desplaçaments, perquè quan la gent té més temps lliure té comportaments més sostenibles, etc. L’efecte principal de la reducció de jornada és la transició cap a un model de treballar menys i tenir més temps lliure com a forma de riquesa. El més important és crear imaginaris col·lectius que no passin per haver de treballar i consumir molt: treballar menys i tenir més temps per dedicar-te a tu i als teus vincles. La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment.

    Per tant, és una mesura que va contra el capitalisme consumista.

    Depèn de com es plantegi. El capitalisme existeix treballant 16 hores o 8 al dia. Tot i que és cert que la reducció de jornada va contra l’hiperconsumisme. Com menys temps tens, més gastes a comprar a domicili, etc. Una reducció horària portaria el consum cap al sector serveis, gimnasos, teatre, cultura, bars, etc.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional

    La jornada de 32 hores planteja un canvi de paradigma laboral. És el moment d’afrontar canvis estructurals també a les prestacions socials, per exemple amb la renda bàsica universal?

    Hi ha una tendència en l’esquerra a posar a competir mesures. En realitat són complementàries. La reducció de la jornada afavorirà fonamentalment els treballadors assalariats, que signifiquen un 85% del total. Els autònoms tindrien més complicacions per beneficiar-se’n. Després, qüestions com la renda bàsica universal permetrien que autònoms poguessin reduir la jornada. És important, doncs, no posar-les a competir sinó complementar-les. Mecanismes com la renda bàsica, permetrien que perfils com els riders poguessin treballar menys.

    Al final són mesures estructurals, hi ha una acceptació social suficient per dur-les a terme?

    Amb les reduccions de jornada hi ha més acceptació crec, sense entrar a valorar si una és millor que una altra. A Espanya, hi ha un imaginari que un es guanya la vida treballant i hi ha vergonya de cobrar ajuts. Tenen certa estigmatització. Es veuen com una cosa de pobres. En altres països hi ha una cultura més gran de rebre-les.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional. Només parlo duna percepció social. Totes dues mesures són canvis estructurals. Al final no són canvis revolucionaris i es poden aconseguir aplicant-los a poc a poc, encara que tots dos tenen problemes d’implementació. El projecte pilot de la renda bàsica era una bona proposta i és una llàstima que s’hagi retirat a Catalunya. Es pot buscar un model d’aplicació gradual on les prestacions actuals vagin transicionant cap a la Renda Bàsica.

    Les tendències polítiques demostren una elevada polarització amb una ampliació dels drets socials des de les forces progressistes i una onada reaccionària davant. L’esquerra està capitalitzant aquests nous drets?

    L’esquerra avança en termes de drets civils i socials: la reforma laboral, l’augment del salari mínim o l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Són mesures barates amb grans efectes en la reducció de pobresa i desigualtat al país. Sempre ha passat així. Per mi no s’han de convertir en batalles culturals. Tot i que l’esquerra faci bandera, la reducció de la jornada millora la vida de tot el món al marge del que pensin. És important estendre ponts amb sectors moderats de la dreta. Jo crec que la dreta s’equivoca en atrinxerar-se en millores clares dels drets civils.

    Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques

    Però, no creus que l’esquerra no és capaç de capitalitzar aquestes mesures? Perquè després d’una legislatura amb moltes mesures socials hi ha hagut unes eleccions municipals on ha arrasat la dreta.

    La política no és la traducció directa de les millores a la vida de la població. És una època complexa on hi ha hagut inflació, hi ha un problema estructural amb la vivenda i això genera frustració als votants d’esquerres. Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques. Algunes insuficients, d’altres no. De vegades és difícil traslladar-ho a vots. El govern progressista ha fet les coses força bé i per a les eleccions generals, si es fa una bona campanya i es convenç la gent del que s’ha fet bé i del que falta per fer, se’n poden millorar els resultats.

    La teva formació política ha arribat a un acord amb Sumar per concórrer a les properes eleccions, on es planteja un projecte de país per als propers deu anys. Quines propostes es fan en aquesta via des del moviment Sumar?

    Les línies generals són compartides a bona part de l’esquerra. Hi ha diversos problemes fonamentals: necessitem una transició ecològica justa que doni seguretat a la gent i generi ocupació, la desigualtat i l’habitatge, que ha esdevingut una soga al coll per als més joves. Hem de pensar en un horitzó de país habitable i més just. El projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor.

  • El servei públic de salut mental a escrutini

    Escrutar és examinar i esbrinar de manera exacta i diligent un tema determinat, per poder formar-ne un judici. Això és el que es va proposar el Dr. José Valenzuela, enginyer tècnic industrial en electrònica, doctorat en humanitats i ciències cognitives, i responsable actual d’administrar i supervisar les activitats diàries del Laboratori de Neurociències de la Universitat de Barcelona… encara que el coneixem, sobretot, pel seu treball de divulgador científic. I no, no es va proposar escrutar alguna cosa relacionada amb la seva feina, sinó amb alguna cosa de la feina de la seva parella, psicòloga clínica, professional del servei de salut mental de la sanitat pública.

    Acostumat a publicar articles en diferents mitjans de comunicació, en aquesta ocasió, com a eina de comunicació del seu nou projecte de divulgació, va triar la novel·la gràfica (quedaria pendent, doncs, la tasca de trobar el dibuixant idoni que l’acompanyés). L’elecció del medi la va fer tenint en compte el brillant resultat de diferents obres recents que han apostat per aquesta forma de narració, a mig camí entre relat, documental i divulgació, impulsat pel poder pedagògic del dibuix com a complement essencial al text i al relat. Com a procés d’escriptura del seu futur guió va escollir el mètode científic: buscar les fonts de dades, llegir els clàssics, escoltar els experts i entrevistar els protagonistes. La capacitat del medi, la novel·la gràfica, li va permetre dissenyar un guió que oscil·lés entre la realitat i la fantasia, una solució que facilitaria la lectura en poder justificar més fàcilment les transicions entre els nombrosos temes tractats.

    El detonant del projecte de divulgació sorgeix en una conversa rutinària al final de la jornada, a casa amb la seva parella, sobre com havia anat el dia. En concret, quan li explica el cas real d’un pacient que, després d’una crisi a la feina, desapareix durant setmanes i que, després de trobar-lo caminant sense rumb al carrer, s’envia al seu domicili després d’uns quants dies ingressat a l’hospital. La resposta de qui no coneix aquesta professió és òbvia, és la que tindríem tots nosaltres, i és la que llegim en una de les vinyetes en boca del mateix guionista que apareix dibuixat com un dels personatges: “Però, com es pot tornar a algú així al carrer? O sigui, no us preocupa que torni a passar una cosa semblant?”.

    Les respostes de l’experta són tranquil·litzants (se sobreentén que si hi hagués un risc potencial no s’hagués pres la decisió de donar-li l’alta hospitalària), amb una concisa i aclaridora descripció del tractament i seguiment, però es malmet quan expressa una resposta lapidària: “Això és el màxim que se’ls pot oferir a la sanitat pública”. De nou, els lectors d’aquesta vinyeta ens fem la mateixa pregunta que es va fer la seva parella en aquell instant: si hi haguessin més recursos, la solució hauria estat diferent? “Últimament la salut mental està a la boca de tot el món. Podries publicar alguna cosa sobre el tema, no creus?”. I ho ha fet.

    Norma Editorial publica en castellà Locura. Un elogio de la diferencia (2023), mentre que l’Editorial Comanegra publica la versió en català de Nou elogi de la follia (2023). L’obra està realitzada a quatre mans, amb guió del mateix José Valenzuela, i amb dibuix d’Alfredo Borés, que ja tenia una experiència prèvia en una obra on el tema de la salut mental era fonamental: Las voces y el laberinto (2018), una adaptació de la novel·la de Ricard Ruiz Garzón, on relatava diverses situacions reals relacionades amb l’esquizofrènia (publicada en castellà com Las voces del laberinto, per Plaza i Janés el 2005, i com Esquizo. Històries reals, per La Campana el 2008).

    Borés compleix amb escreix un repte molt exigent, en què el dibuixant no només ha d’assegurar una continuïtat narrativa, sinó que ha d’acompanyar les vinyetes amb dades, de canviar d’escenaris molt diferents entre si o plasmar el que pot passar pel cap durant una crisi d’algun dels protagonistes. A més, empra el color per diferenciar la realitat amb la part onírica, i la intensitat del color és a mida de la necessitat de cada escena. A més, els dos autors són, en realitat, personatges de la pròpia novel·la gràfica que actuen com a narradors (i protagonistes de la portada), amb un cert estil empàtic amb el lector, plantejant les preguntes i les explicacions de forma pedagògica i amena, que assegura la lectura fins al final de la novel·la gràfica. I el que s’explica és de màxima actualitat, i ho percebem amb les pinzellades sobre dades estadístiques relacionades amb la salut mental, que permet dimensionar i contextualitzar la magnitud del problema, cosa que comença a través d’un pròleg clarivident escrit per Nuria Bendicho Giró.

    El títol de l’obra a la versió catalana (que no s’ha pogut mantenir en castellà per un tema de drets), és un clar homenatge al clàssic Elogi de la bogeria (1511), d’Erasme de Ròterdam, una obra que es pot interpretar com una invitació de l’autor a exhortar els seus lectors a reflexionar sobre diferents aspectes de la societat coetània del filòsof, en ple Renaixement. Valenzuela i Borés plantegen un objectiu igual de lloable, i utilitzen de cicerone un personatge inspirat en un psiquiatre real que, per motius obvis, va demanar que no aparegués el seu nom real (ni la seva imatge). El nom amb què els autors el bategen també té molt de simbòlic: Virgili. Ni més ni menys que el nom de l’acompanyant de Dante a la seva obra la Divina Comèdia (1304-1321), inspirat al seu torn en el poeta romà del mateix nom, autor de l’Eneida, escrita entre el 29 a. C. i el 19 a. C.

    Com en el clàssic, Virgili guiarà els dos autors de viatge a través dels racons de la salut mental, escollint els millors interlocutors per mostrar casos reals, els conflictes quotidians i les propostes diverses en la ciència, per facilitar que el lector de la novel·la gràfica comprengui la situació real, i percebem, clarament, els prejudicis i la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental, i que els mateixos autors atribueixen al desconeixement i a la desinformació de la societat, que pot fomentar l’aïllament i l’exclusió. I si creus que la salut mental no té res a veure amb tú, us deixo una sentència d’un professional que es recull contundentment en una vinyeta: “Espanya és el segon país del món en consum de psicofàrmacs en termes relatius i absoluts“. El tema alguna cosa tindrà a veure amb nosaltres, no?