Just Deploy It!

Categoría: Salut

  • El gran impacte de la infermeria en el sistema sanitari

    El gran impacte de la infermeria en el sistema sanitari

    Els ulls, la voluntat i l’actitud en la recerca aconsegueixen trobar allò que fa la diferència entre salut i malaltia. Una anomalia cromosòmica, alteracions en el nucli cel·lular que bloquegen el funcionament correcte d’un òrgan i tantes altres pistes que avui dia ja permeten veure clarament els camins d’infinites patologies i, amb elles, les maneres de prevenir-les i guarir, són en mans de la investigació. I en els efectes col·laterals, la cura dels símptomes, les seqüeles de les malalties i la previsió de complicacions hi ha, també, cada vegada més evidència científica de protocols d’actuació. I és la infermeria qui lidera la mirada, voluntat i actitud en aquesta recerca, la que fa millorar la cura i les cures dels pacients.

    El passat mes de juny, la Càtedra UB-COIB va premiar l’infermer Jordi Adamuz per una publicació, a BMJ Open, sobre l’impacte del treball de les infermeres en el sistema sanitari. Ell és el primer signant d’un estudi dut a terme per un equip de deu infermeres i un metge que va mesurar fins a quin punt la detecció i prevenció de complicacions evitables a partir de l’atenció a les constants vitals d’una persona hospitalitzada poden salvar-li la vida.

    Algoritmes que avisen

    El pal de paller d’aquesta recerca va ser la utilització d’una eina, el sistema VIDA (Vigilància i Identificació del Deteriorament Agut), impulsat per l’Institut Català de la Salut (ICS) i desenvolupat conjuntament per l’ICS i l’IDIBELL, que és capaç de detectar i prevenir les complicacions evitables, els trasllats a l’UCI i la mortalitat intrahospitalària. Ho fa mitjançant un algoritme adaptat de manera local a cadascun dels vuit hospitals de l’ICS. Funciona amb monitors portàtils multiparamètrics, que mesuren les constants vitals del pacient, com la tensió, que s’aboquen a un sistema informàtic en el qual uns algoritmes els classifiquen, de manera que les infermeres ho llegeixen traduït a una escala de colors que diferencien els nivells de risc. 

    Aquest projecte, d’àmbit internacional, va ser desenvolupat i liderat a Catalunya per Maria Eulàlia Juvé, cap de grup de l’IDIBELL i adjunta d’hospitals a la Direcció de Cures de l’ICS. És un sistema que identifica de forma precoç el risc de deteriorament agut mitjançant un sistema de puntuació i un algoritme de decisió resultants del monitoratge del pacient. Aquest sistema es va implementar per primera vegada l’any 2013 i, actualment, s’utilitza diàriament per ajudar a la presa de decisions clíniques en els pacients ingressats als hospitals de l’ICS.

    L’any 2021, Jordi Adamuz, amb el Grup de Recerca Infermera (GRIN) de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), va publicar aquest treball que ara ha estat premiat i que va demostrar, no només que el sistema VIDA és capaç de detectar pacients amb més complicacions evitables, sinó que també contribueix a disminuir la mortalitat intrahospitalària. Concretament, la redueix fins a “un 11%”, segons explica l’infermer i investigador. 

    L’estudi es va poder fer gràcies a la pandèmia de la Covid-19, perquè, malauradament, el sobrecúmul de pacients afectats pel virus feia impossible disposar del monitoratge pel sistema VIDA a tothom. Per tant, la contrarietat es va aprofitar per a comparar les mateixes situacions de gravetat amb alertes precoces d’empitjorament o sense aquestes, una comparativa que, per qüestions ètiques, mai s’hagués pogut dur a terme en condicions no excepcionals.

    Adamuz és professor associat de la UB i responsable de Suport a la Recerca en Cures de l’Àrea de Qualitat, Coneixement i Metodologia.

    Tal com explica Jordi Adamuz, “després d’un mes d’observació d’uns i altres pacients, vàrem constatar que sí que s’associava un major nivell d’alerta a més complicacions. Això no ens era nou. Però la reducció d’un 11% de la mortalitat en els casos en què es comptava amb unitats VIDA va ser una sorpresa, i és un resultat molt significatiu”. Demostrada així l’eficiència de l’eina, ara saben que, en condicions normals, disposen d’aquesta gran ajuda de vigilància de complicacions tan importants com la mort. 

    La investigació d’aquest equip va consistir a mirar si el sistema VIDA s’associa a fets com: el trasllat a l’UCI, les infeccions nosocomials, les complicacions evitables i la mortalitat intrahospitalària. Van estudiar això amb una mostra d’aproximadament uns 2000 pacients d’hospitals de l’ICS, durant el mes d’abril del 2020. En aquell primer mes de pandèmia, ja van constatar que el 40% dels pacients ingressats per Covid tenien una complicació que, si s’hagués detectat per forma precoç, s’hauria pogut evitar.

    A partir d’ara, explica Jordi Adamuz, després d’aquest premi que representa un reconeixement d’aquest impacte de la infermeria en la salut -diu- “continuarem desenvolupant el sistema VIDA afegint altres paràmetres analítics, per exemple, els hematòcrits o la creatinina. Els tindrem en compte perquè s’ha demostrat que també són factors de prevenció de complicacions.

    La imprescindible infermeria

    És una vigilància en mans de les infermeres que es guien per escales validades. Fins aleshores –diuen els autors de l’estudi– només un article publicat, fet en un altre país, havia mostrat l’impacte d’aquest ‘alertador’ de complicacions, a partir de les constants vitals d’una persona hospitalitzada.

    Això també demostra que “millorar la qualitat en l’assistència al malalt garantint la seguretat de les cures té a veure amb quines cures donem les infermeres i amb quina recerca fem per a millorar-les”, precisa Adamuz. “Treballem en el registre i seguiment que fem de les cures, i aquesta és la manera de garantir que tot allò que oferim als malalts contribueix a la seva millora, perquè hi ha una evidència científica al darrere”, afegeix l’infermer de l’Hospital de Bellvitge. 

    Adamuz és professor associat de la UB i responsable de Suport a la Recerca en Cures de l’Àrea de Qualitat, Coneixement i Metodologia. La infermera adjunta d’aquesta àrea és Maribel González-Samartino, que és igualment professora associada de la UB i també va participar en el treball, presentat com a: Risk of acute deterioration and care complexity individual factors associated with health outcomes in hospitalised patients with COVID-19: a multicentre cohort study.

    Adamuz és l’infermer referent del Grup de recerca infermera GRIN IDIBELL, un dels primers equips acreditats per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), i un dels primers grups d’investigació d’infermeria de tot l’Estat. El componen ara mateix 43 infermeres vinculades als Hospitals de Bellvitge, Viladecans, l’ICO de l’Hospitalet de Llobregat i la UB. La seva recerca planteja projectes de millora en tots els àmbits.

    “Cada quant convé mirar la tensió o, en cas de detectar febre, poder començar a fer el tractament que pertoqui, tot això surt de la recerca, perquè altres infermeres, i també metges han investigat”, expliquen els investigadors d’infermeria. “I busques fonts d’on nodrir-te, perquè les cures integrals no només vol dir la intervenció sanitària a l’hospital, sinó també saber com afronta la persona malalta aquella nova situació de salut, un nou dispositiu. No només ens abastim de la ciència mèdica i infermera, sinó que agafem també de la psicologia, la sociologia, l’antropologia, perquè parlem de cures globals, cures en salut”, puntualitza Jordi Adamuz. 

    La investigació de les infermeres

    Com a infermer referent en recerca, dona suport a qualsevol professional que vol fer investigació, al personal adscrit a la direcció d’infermeria, també a l’investigador que ja té dades o a qui li cal escriure un article científic. Reconeix que com a estudiant d’infermeria, “em veia a la primària perquè m’agrada molt l’educació per a la salut”. En començar a treballar a la unitat de malalties infeccioses amb Jordi Carratalà, hi va haver una vacant d’investigació I, tot i que ell venia de la diplomatura, va començar a recollir dades de pacients amb pneumònia i a ajudar a escriure articles científics. Alternava la feina d’infermer de recerca entre setmana i el cap de setmana, treballava amb la seva funció infermera assistencial, també a infecciosos. “Em vaig adonar que les infermeres teníem un ampli camp per a investigar”, expressa. Té molt present que els pacients tenen un gran desconeixement de la mateixa patologia, i contribuir a educar pacients per a poder portar millor la seva recuperació després d’una alta hospitalària, sempre li ha interessat.

    «La importància de vigilar les constants vitals per identificar el risc de deteriorament agut i poder així prevenir complicacions dels malalts, responsabilitat de les infermeres». | Pol Rius

    De fet, es va dir a si mateix que el que volia era fer un projecte d’educació sanitària per veure que els pacients que estan més informats es cuiden millor, tenen menys ingressos i menys mortalitat. I per a fer-ho, es va haver de formar amb un màster oficial de doctorat. Sap que un tema així, d’educació sanitària als pacients, no hi ha cap altre professional que ho expliqui.

    És justament la investigació de les infermeres la que posa en relleu el paper cabdal d’aquesta professió i la necessitat de combatre el problema crònic de la manca d’infermeres. I l’estudi pel qual Jordi Adamuz ha estat premiat és un exemple de la rellevància de la intervenció de la infermeria en l’atenció a pacient. La importància de vigilar les constants vitals per identificar el risc de deteriorament agut i poder així prevenir complicacions dels malalts, responsabilitat de les infermeres, ho posa de manifest.

    La càtedra del Col·legi d’Infermeres i la UB va crear el premi que ara ha rebut Adamuz per fer difusió de les millors recerques fetes per infermeres. “Com a col·lectiu, el nostre objectiu és que la societat tingui consciència de la investigació que fem i de les responsabilitats que tenim definides, les competències que de manera autònoma tenim, sense necessitat que ens prescriguin altres professionals”, puntualitza la infermera Maribel González-Samartino. “Nosaltres, les infermeres, treballem en equip, però tenim competències en les quals som responsables del resultat de salut en el pacient. L’educació sanitària, el maneig de processos com ara una traqueotomia, les cures a casa. Com el malalt manega un dispositiu a casa, no hi ha cap professional de la salut que li ensenyi a fer, més que l’infermer. Som els que fem l’educació sanitària. 

    Tant Adamuz com González estan d’acord que les actuals generacions d’infermeres ja no veuen la infermera com a ajudant del metge, tot i que encara hi ha molt pocs llocs de responsabilitat ocupats per infermeres, i per dones, en general.

    Ràtios d’infermeres

    Una altra línia d’investigació que desitgen desenvolupar, segons expliquen, és com “a través de la intel·ligència artificial poder crear un mapa per a les infermeres gestores que recomani les ràtios i la distribució de les infermeres en funció de cada context hospitalari. Que sigui fàcil, molt visual, per poder orientar de forma ràpida com distribuir les tres infermeres de què disposo –posem per cas– amb el panorama que tinc”, exposa Jordi Adamuz.

    «Les infermeres, treballem en equip, però tenim competències en les quals som responsables del resultat de salut en el pacient». | Pol Rius

    Maribel González afegeix que “des de l’hospital, les infermeres vetllem perquè no es travessin les línies vermelles de les ràtios, que tot allò que en els últims anys s’ha incrementat de les ràtios estructurals de les unitats, després de tot el que hem crescut, no podem fer ni un pas enrere. I des de la direcció d’infermeria vetllem perquè tot i això hem de millorar”. González, precisa, però, que tot i que les ràtios d’infermeria s’han d’engrandir, “venir a l’hospital és segur”. Argumenta que, “tenir més infermeres permetria desenvolupar programes per a malalties que ara no tenen visibilitat i seria bo també guanyar més expertesa en l’acompanyament de pacients crònics, cosa que ara no podem fer”.

    Ara per ara, tots dos consideren molt positiu que la societat vegi la infermeria com una bona sortida professional i creuen que aquestes noves promocions estan ajudant a canviar la imatge de la professió, que encara –pensen– anirà canviant més.

    En una societat cada cop més demandant de professionals sanitaris, la infermeria serà també una de les professions amb més reclam en el futur, perquè ara ja ho és. Tal com explica Jordi Adamuz, “a la UB ja s’han obert noves línies d’estudi d’infermeria”. Està clar que entre cobrir les baixes per jubilacions, les que marxen a l’estranger pels sous més alts fora i les que abandonen per les condicions que troben en el món laboral, no hi ha suficients infermeres.

    “Ara que es fan diàlisi fins al final de la vida, trasplantaments de cor i renals a pacients cada cop més grans i el gruix de gent que envelleix, la demanda social d’infermeres és cada cop més gran”, exposa Maribel González-Samartino. Un context complex i creixent que ens ha de conscienciar més sobre la necessitat d’enfortir i valorar la professió que té les nostres cures en les seves mans.

  • L’Hospital Mútua Terrassa té disponibles un 88,3% dels llits durant l’estiu

    L’Hospital Mútua Terrassa té disponibles un 88,3% dels llits durant l’estiu

    L’hospital de referència de Sant Cugat tindrà un 88,3% dels llits convencionals disponibles durant l’agost així com la resta de mesos de l’estiu –aquest mes de juliol i la primera quinzena de setembre. Aquest és el compromís del Departament de Salut, que a la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord preveu una disponibilitat de llits variable: 88,7% durant aquesta quinzena, 80,5% a l’agost i 87,8% la primera quinzena de setembre.

    La regió sanitària respon així a la petició d’aquest mitjà arran de les crítiques de Marea Blanca i altres entitats i partits per la reducció de l’atenció sanitària durant l’estiu. La Marea Blanca de Terrassa, acompanyada pel Síndic de Greuges egarenc, Mustapha Ben el Fassi Mezouar, es van trobar amb la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, per advertir de la “greu situació de la sanitat pública a Terrassa, especialment pel que fa a la salut mental tant d’adults com d’infants i adolescents”. Segons fonts de la plataforma, la síndica es va mostrar disposada a recollir i transmetre les demandes: “Cal prendre mesures urgentment, Terrassa i els seus habitants no poden esperar més”.

    A més, durant les darreres setmanes hi ha hagut mobilitzacions per demanar un alleugeriment de les condicions de treball del personal de l’Hospital, on, denuncien, la pressió assistencial i la pèrdua de personal i d’espais ha obligat a atendre pacients al passadís del centre. “La resposta ha estat obrir l’àrea polivalent i recuperar dos dels quatre professionals, però és insuficient”, explica Viky Ortega, infermera del servei d’urgències del centre i membre del comitè d’empresa, “ens falta recuperar una infermera i un metge que vam perdre amb el tancament de l’àrea respiratòria”.

    Mobilització a Terrassa per demanar l’obertura de la nova àrea i el retorn de tot el personal després del tancament de l’àrea respiratòria | Cedida per la Marea Blanca de Terrassa

    En una entrevista a Malarrassa, Ortega també va denunciar que el tancament de l’àrea respiratòria suposa un repte davant del repunt de Covid-19: “No es podrà garantir realitzar els aïllaments aeris correctament segons els protocols i això pot provocar l’increment en el nombre de contagis, complicant encara més la situació”. Ara s’empren 11 boxs de l’àrea u i quatre de la set. També denuncia que falta obrir una àrea nova, amb l’obra finalitzada, que no ha entrat en funcionament perquè la Generalitat no finança el personal al conveni amb la mútua. Considera que els donen llargues fins a l’octubre pel dubte d’una possible repetició electoral.

    “Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”

    “Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”, denuncia la infermera a l’entrevista al mitjà egarenc, tot denunciant que l’atenció d’urgències empitjorarà perquè ara compartiran espai les urgències pediàtriques i les d’adults, “ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal”. Reconeix que aquest estiu no s’ha tancat cap planta completa però que ni la planta set, ni la de salut mental ni la UCI tenen tots els llits operatius.

    Mentrestant, la Marea Blanca de Sant Cugat s’ha sumat, juntament amb la Plataforma de Pensionistes, a la campanya Més i millor Atenció Primària!, impulsada per Amnistia Internacional amb l’objectiu de recollir experiències positives i negatives dels pacients per posar en valor l’atenció als CAPs. Demanen que sigui una atenció accessible, longitudinal, global i coordinada que permeti que les demandes d’assistència sanitària no urgent es resolguin en menys de 48 hores. També insten la Generalitat perquè asseguri la transparència i accessibilitat a les dades del Departament, per poder conèixer així la situació real de l’Atenció Primària i perquè reforci, valori i cuidi els professionals redimensionant els equips en funció de les necessitats de la població.

    Paral·lelament el Fòrum Català d’Atenció Primària ha denunciat que “les direccions dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut han rebut la consigna, des de la Gerència Territorial, de no fer cap contractació que no estigui en relació a permisos de maternitat/paternitat, prestació per risc d’embaràs o reduccions de jornada per conciliació a partir de l’1 de juny d’enguany i sense informar de la durada d’aquesta mesura”. És una informació que ha posat en alerta el moviment per la sanitat pública de qualitat, que ha convocat diverses mobilitzacions al Departament.

    “Que no es cobreixin les vacances de metgesses i infermeres als CAP malauradament no és res nou; sí que ho és amb el personal administratiu”, denuncia el Fòrum en un comunicat, “tenint professionals disponibles, aquests no es contracten per la manca d’aprovació dels pressupostos, segons argumenta l’Institut Català de la Salut (ICS); una justificació econòmica sorprenent si tenim en compte que el Parlament de Catalunya no va aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per als exercicis de 2013, 2016, 2018, 2019, 2021 i 2024, i per tant es van prorrogar els pressupostos dels anys anteriors”.

    Roda de premsa de la CUP a la seu de la Regió Sanitària | Jordi Pascual Mollá

    Aquest afer va ser denunciat per Laia Estrada, diputada de la CUP, en una roda de premsa a Sant Cugat, on es troba la seu de la Regió Sanitària: “És un sistema molt tensionat arreu del país amb el personal desbordat i amb les usuàries perdent accessibilitat”. La cupaire proposa que, aprofitant el venciment dels contractes amb Mútua Terrassa, es treballi en la reversió de l’externalització i els consorcis perquè el conjunt de l’atenció sanitària pública es presti directament per l’ICS.

    Per contra, el Conseller de Salut, Manel Balcells, ha defensat les accions impulsades per la Conselleria i, en una roda de premsa al juny, va anunciar que l’atenció primària es reforçaria en 253 professionals durant l’estiu: “Garantim a la ciutadania una atenció sanitària plena, com cada estiu, tant a la primària com a l’hospitalària”. Fonts de la Regió Sanitària expliquen que el reforç de l’Atenció Primària es produeix “a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu”.

    Aquesta notícia ha sortit publicada a ElCugatenc

  • La infermeria de salut pública del Japó: una experiència a considerar

    La infermeria de salut pública del Japó: una experiència a considerar

    Richard Horton, l’editor de The Lancet, titulava el seu comentari offline del proppassat 15 de juny «El secret amagat del Japó» per elogiar una de les característiques de la sanitat nipona que poca gent coneix. I això que, en general, la sanitat japonesa té bona fama pel que fa als indicadors globals de salut, a la qualitat de la recerca, el nivell de lideratge o la solidesa de les seves institucions. Entre parèntesi, les universitats de Tokio i de Kioto son al world’s top 50.

    El cas és que a Horton el va sorprendre Hajime Inoue, del ministeri de sanitat del Japó que, en la trobada de l’Aliança per a la política sanitària  paral·lela a l’Assemblea mundial de la Salut d’enguany, es queixava de la fragilitat de les seves institucions sanitàries. Però, encara el va sorprendre més que digués que «el país no necessita científics doctorats per investigar sobre la modificació de les pràctiques, perquè el progrés de la seva sanitat es atribuïble a les infermeres de salut pública».

    Potser perquè, com jo mateix, Horton no tenia ni idea que al Japó hi haguessin infermeres de salut pública. A mi em va recordar però, que des de la llei espanyola de sanitat del 1865, aquí hi havia els sanitaris locals: metges, veterinaris, farmacèutics i practicants –antiga denominació d’infermeria– funcionaris de les administracions públiques responsables de l’assistència benèfica i de la sanitat oficial –la protecció col·lectiva de la salut comunitària– que van sobreviure al franquisme i que foren els primers recursos humans de la salut pública de la democràcia.

    Les infermeres de salut pública japonesa van néixer el 1926. I des del 1937 es van instal·lar als centres de salut pública territorials. Les seves funcions eren diferents de les de la infermeria general i de les llevadores. Tot i que supervisaven el desenvolupament dels nadons mitjançant visites domiciliàries –una responsabilitat paral·lela a la de les infermeres puericultores espanyoles d’aquell temps– aprofitaven per desenvolupar tasques d’educació sanitària, sanejament, prevenció d’infeccions o atenció dental. L’any 1948 es va crear l’especialitat oficial que les va convertir en professionals principals de salut comunitària. Després dels tres anys del diploma d’infermeria havien de superar un programa de dos anys d’especialització i ser examinades per un tribunal nacional. Actualment al Japó hi ha unes 53.000 infermeres de salut pública que s’encarreguen dels diagnòstics i dels mapes de salut comunitària, de la promoció de la salut col·lectiva inclosa l’alfabetització sanitària, així com de l’avaluació dels resultats de salut de les poblacions.

    Les infermeres de salut pública també contribueixen a la coordinació i la gestió de les activitats locals dels serveis sanitaris. Però, com denunciava el Dr. Inoue a Ginebra aquest estiu, no disposen de prou suport institucional. L’escassetat d’aquesta mena de professionals, les poques oportunitats de desenvolupament professional i l’excessiva dedicació burocràtica, juntament amb les queixes cada vegada més freqüents –abusos inclosos– de la gent, sobretot durant la pandèmia de la COVID-19, les ha dut a patir un burnout generalitzat.

    Horton culmina el seu reportatge fent-se ressò de les repetides demandes d’un major reconeixement de la infermeria de salut pública per part dels responsables polítics de la sanitat. I recomanant-nos escoltar les consideracions de Hajime Inoue.

    Malgrat que algunes de les nostres tradicions siguin similars a les esmentades, no disposem d’una especialitat oficial d’infermeria de salut pública, i les especialistes d’infermeria familiar i comunitària tenen una funció predominantment assistencial. Una especialitat a la que no es permet accedir a les infermeres que treballen als dispositius de la salut pública de les administracions governatives –autonòmiques o locals– tot i que els programes del grau universitari d’infermeria són més sensibles a la salut pública que els de medicina.

    Potser doncs , faríem bé d’aprofitar el consell d’en Horton a casa nostra.

  • Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    La presidenta del comitè d’empresa, Victòria (Viky) Ortega, explica com es veu la situació des del comitè d’empresa de l’Hospital Mútua de Terrassa, o sigui amb els ulls de les treballadores organitzades en els sindicats, aquest atropellament que pateix la sanitat pública. «Soc infermera del servei d’urgències des de fa més de 25 anys, i em vaig afiliar al SATSE l’any 2000 perquè la gent que hi havia em va semblar fantàstica. Des de llavors, he estat compromesa amb l’activitat sindical. Vaig arribar a l’hospital després de fer Pedagogia i treballar durant 8 anys com a educadora social al Raval, a centres de menors», afegeix.

    A principis dels 1990, amb el canvi de titularitat dels centres i tancament d’aquells on treballava, va recuperar el projecte d’estudiar infermeria. Va estudiar a la Creu Roja i va fer pràctiques a Mútua, on es va quedar. Primer, combinant Urgències i neurologia i consultes externes i trauma. Fins que, uns 6 anys després, va ser assignada al 100% a urgències.

    Per què es produeixen les mobilitzacions actuals?

    A finals de març comencen a haver rumors sobre la tornada del servei d’urgències pediàtriques al seu lloc original prepandèmia, o sigui on teníem l’àrea respiratòria des que va acabar la pandèmia, amb bon criteri: l’àrea respiratòria era una bona idea, aïllar els pacients amb infecció respiratòria en una zona una mica separada de la resta d’àrees de tractament, permetia realitzar aïllaments preventius i evitar el risc de contagis intrahospitalaris.

    D’acord que les urgències pediàtriques no estan bé en una primera planta, que és on havien anat a parar, però crèiem que ens donarien una bona alternativa per pal·liar la pèrdua de boxes i personal, perquè s’estaven fent obres per a una àrea nova. Però no ha estat així. Al maig ens confirmaren que el 10 de juny tancaven, sense cap alternativa, ni d’espai ni de reforç de personal per al Nivell 1 que és on es visitaran els pacients respiratoris.

    En tot cas, el problema de les urgències ve de llarg i a molts llocs del país, no?

    Sí. La saturació dels serveis d’urgències és un problema vell i transversal –m’atreviria a dir– a tots els serveis d’urgències del país. Patim el deteriorament de l’atenció primària, les llistes d’espera pels especialistes i proves diagnòstiques, la manca de llits hospitalaris… El pacient busca solució al seu problema de salut i, si no el troba a un altre lloc, se’n va al servei d’urgències. Per tant, suportem la fallida del sistema sanitari tal com el tenen plantejat i gestionat.

    Pel que dius, res de nou; però fins quan?

    La nostra lluita ve de lluny, sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional. Van decidir que donar assistència en un passadís és una bona solució i actuen en conseqüència. Al comitè d’empresa i el servei d’urgències no acceptem això; creiem que és just, necessari i possible donar assistència en condicions dignes. Per tant, actuem en conseqüència: No volem CUIDAR en un passadís i hem dit prou! No serà amb la nostra aprovació.

    Pots donar detalls de la situació actual a Urgències?

    Ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal. Amb l’agreujant de no poder garantir els aïllaments correctament. L’hivern es presenta dur. Ja veurem què passarà. Si el desembre passat vam arribar a tenir 180 pacients, ara, amb menys espai i menys mans, serà pitjor, pot ser terrible. A més, el servei d’urgències pediàtriques serà més petit que l’any 2019. No m’estranya que el personal marxi o agafi baixes.

    El servei és, imagina’t!, un rectangle amb un passadís central. A un costat estarà traumatologia, cirurgia i les urgències pediàtriques, i a l’altre costat l’àrea d’observació, Nivell 1 i el box d’emergències. Quan coincideixin els pics de més saturació de més d’una àrea, que passa sovint, aquest passadís central també tindrà ubicats pacients.

    Disculpa, però sembla increïble!

    Les conseqüències les patirem els treballadors i els usuaris, que som els que tenim clar que volem una assistència on es respectin els drets d’usuaris i treballadors i la normativa en prevenció de riscos laborals. El nostre servei de prevenció de riscos laborals és una vergonya! Ens sentim totalment desprotegits. Sembla clar que les persones que prenen decisions des dels despatxos, siguin polítics o gestors, no pateixen les conseqüències del que han decidit.

    Som conscients que l’àrea nova que demanem que obrin no és la solució als problemes d’Urgències, però sí és, com a mínim, una alternativa per a no anar a pitjor. En aquest espai, nosaltres pensàvem que recol·locaríem el personal que hi havia a l’àrea respiratòria i que, per tant, no perdríem mans, no perdríem personal, que això és vital al servei d’urgències, no podem perdre més mans. I això era, per a nosaltres, un objectiu importantíssim, mantenir tot el personal i no perdre boxes. No ha estat així.

    Vols dir que han fet fora gent?

    De moment, no s’ha acomiadat ningú, però sí que s’ha notificat a algú que no se’ls renovarà el contracte. Immediatament, a més, van reduir el personal a l’equip bàsic i a cada torn.

    Així que fan el que volen, sense consideracions assistencials de cap mena?

    No ens escolten. Ens sentim invisibles!! Hem començat totes les reunions per demanar explicacions a l’empresa, per demanar ajuda a l’alcalde i a la regidora de Salut. Reunions amb el CatSalut per frenar aquesta «no alternativa» que ens va comunicar la direcció de l’Hospital, que ja és ferma, confirmada a l’abril. No és rumorologia.

    Se’ns va comunicar que no es pot obrir l’àrea nova perquè CatSalut no dona el finançament. Aquí és quan comencem a veure el perill que això suposa i comencem a estar molt, molt preocupades. Vam tenir una reunió amb CatSalut el 9 de maig. Tot i la bona voluntat, ja en portes d’eleccions i amb un futur polític ben incert. «Tot està parat», ens digueren, «no es pot donar cap solució en aquest moment».

    Tot en contra!! Però en una situació que ve de lluny, perdona que insisteixi…

    Òbviament, no vam esperar i vam engegar tota la maquinària de protesta per intentar aturar aquesta decisió com fos. Tothom ho viu amb molta angoixa, perquè tornar al 2019 és una mort per nosaltres, perquè sabem el que suposa tenir unes urgències saturades, càrrega de treball que afecta segur la nostra salut física i a la nostra salut psicoemocional, i sabem el que suposa per als pacients, perquè fa anys que lluitem per aquest Nivell 1 saturat, i no volem més passadissos.

    Perquè, sí, realment, això no ve d’ara, el fet de no voler passadissos. Ja vam sortir al gener també al carrer a mobilitzar-nos perquè estàvem amb la mateixa situació de saturació màxima i teníem molts pacients en llocs ja no solament indignes sinó també perillosos.

    El CE va portar una carta a la regidora de Salut, datada del 2002, que ja recollia el problema de l’assistència en un passadís i la manca de personal, mails i actes que es repeteixen any rere any… sembla el dia de la marmota.

    El personal està actiu?

    Aquí és on ens vam posar d’acord i comencem –treballadors i comitè– a treballar plegats les mobilitzacions, i es decideix fer la primera concentració el dia 10 de juny, que és el dia que van tancar l’àrea respiratòria. Estem informant de la nostra voluntat ferma com a equip i comitè d’empresa de lluitar perquè no hi hagi més passadissos i això no afecti l’atenció de l’usuari.

    I l’empresa com respon?

    Vam tenir la primera reunió després de la concentració del 10 de juny, amb les direccions de l’empresa, la direcció d’infermeria, la cap del Servei General d’Urgències, la nostra cap d’àrea de supervisió d’infermeria, de salut laboral, de recursos humans. Ens va dir que la decisió del tancament no té marxa enrere, però que estudiarien la nostra proposta, que no és una altra que l’obertura de l’àrea nova ja!, no al setembre o l’octubre; i que ja es recol·loqui tot el personal de l’àrea respiratòria en aquesta àrea nova per no perdre mans.

    Volem també les plantes obertes a l’estiu. S’ha de remarcar aquest punt, perquè és importantíssim el drenatge, si no també fem l’activitat d’hospitalització al mateix servei d’urgències i amb el mateix personal.

    Vull deixar clar, de totes maneres, que no estem en contra que baixin les urgències pediàtriques. Si no hi ha espai més adequat, les urgències han d’estar a peu de carrer, han d’estar connectades amb el servei de radiodiagnòstic. Però s’ha de donar una alternativa real al tancament, no es pot tornar el 2019, volem una alternativa que resolgui problemes i no que els creï. L’àrea nova no soluciona res si no va en el paquet de plantes obertes i més mans i personal.

    Mútua està reaccionant contra les mobilitzacions? Hem sabut que l’empresa havia demanat a TV3 la retirada d’imatges de la informació que van fer a Terrassa…

    Nosaltres no hem rebut cap comunicació. Tampoc no tenim cap problema, perquè tant pacients com personal va estar d’acord en aparèixer a la notícia.

    D’altra banda, alguns companys han informat el comitè que van ser coaccionats perquè no anessin a les concentracions durant el temps de descans. Però no sabem de cap repercussió, de moment.

    Com és això del tancament de plantes i llits?

    Aquest tancament de plantes i llits per l’estiu s’ha fet, fins i tot, amb justificacions com ara que havien de pintar o fer obres, i parlem de més de 30 llits que sempre fan falta. Exigim que aquest estiu això no es pot permetre de cap de les maneres. Diuen que es tanqui la planta 11, i això suposa perdre 35 llits. Volen portar els malalts de la planta 11 a la planta 7, que és la que tenim una mica d’ara tanco i ara obro i que ens dona una mica de drenatge quan la situació se’n posa molt, molt saturada.

    I aquí els pèls se’ns posen de punta, quan ens diuen que l’alternativa de llits que proposen són els 10 llits de la planta 5, habitualment tancats i que s’han obert en casos excepcionals, durant l’hivern, per exemple, quan vam tenir també molta saturació i estan tancats per manca de personal. Les respostes de l’empresa sempre són dos: primer, que no tenen personal i, quan tenen el personal, com és el cas que ens ocupa, diuen que no hi ha el finançament pel personal. I així anem com una pilota entre el CatSalut i el proveïdor, i sempre usuaris i treballadors som els que rebem.

    Després, hi ha 20 llits que poden obrir-se als socis sanitaris i que podrien habilitar com a planta d’hospitalització. La nostra pregunta és: amb quin personal? Estem tenint cada dia trucades per doblar torns i ens estan dient que no els cobreixen perquè no tenen personal. Això ho suporta el paper, però no nosaltres. Demanem un compromís perquè hi hagi una llista de localitzables que portem anys i anys lluitant-ho, que sigui real la cobertura i l’obertura de les plantes quan es necessiten. Perquè si donen un dispositiu per poder drenar urgències però no tens el personal, en veritat m’estàs venent fum.

    L’acord sembla impossible, no?

    Hem sol·licitat el protocol de sobreocupació actualitzat, que ja l’havíem demanat amb una denúncia d’inspecció de treball i que és un protocol que, finalment, la part social no hem signat ni hi estem d’acord perquè, tot i que es va dissenyar conjuntament, les ràtios del personal amb els dispositius d’ajuda quan el servei s’aturava, estan topades; és a dir, a partir de 80 malalts ja no s’augmenta el nombre de personal assistent.

    Això no ho signarem mai de la vida. Sí o sí volem que el personal estigui dotat en funció de les ràtios que marquen totes les associacions professionals. Són ràtios que estan més que escrites i descrites, però com que en aquest país són recomanacions, no estan per llei.

    Tampoc volen obrir l’àrea nova ara mateix. Només ofereixen l’obertura d’una àrea que era l’antiga de trauma en prepandèmia, que és on tenim un passadís on està la sala de guixos i on hi ha quatre boxes. A aquesta àrea li vam canviar el nom, li dèiem polivalent, perquè donava una mica de sortida en funció del moment que teníem al servei, a l’hivern ens havia ajudat a drenar l’espai de respiratori.

    -Tot això, disculpa, treballant també als passadissos!

    A l’hivern havíem tingut passadissos per donar i vendre. És a dir, si no ens donen cap alternativa a l’hivern, això ja pots imaginar-te, entre els nens i els adults, no sé què farem. És una idea genial la que han tingut. Total, que era una mica polivalent, ens ajudava a drenar l’àrea respiratòria quan la teníem, i ens ajudava a drenar el nivell 1, sobretot, que era l’àrea més tensada, i s’obria i tancava en funció de com estàvem.

    Aquesta àrea és la que ens proposen ara deixar oberta, és el que ens van oferir alternativament, però només posant-hi una infermera i un equip bàsic. No ho acceptarem, a part que torna a ser el mateix: la ràtio que ells posaven en aquesta àrea era una infermera per 9 malalts quan actualment és una mitjana de 6 o 7, encara que el que es recomana per a un servei d’urgències és de 4 malalts. Perquè, evidentment, són malalts que et poden entrar greus o molt greus.

    Com és que s’accepta aquesta situació crítica des de fa tant de temps?

    Nosaltres, com a comitè d’empresa, i des de fa anys, hem reivindicat un equip d’emergències de tres infermeres. Pensa que cada emergència, com a mínim, requereix un equip de 3 infermeres, 1 auxiliar (TCAI-Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria) i un metge. Això és l’equip mínim, que pot anar pujant en funció de la gravetat del malalt.

    Demanem també que les infermeres no tinguin doble presència. O sigui: estar en una àrea de tractament, però amb un mòbil a la meva com a referent de les emergències. En qualsevol moment em truquen, jo he de sortir a l’emergència i els pacients que jo tinc amb assistència, que estan sota la meva responsabilitat, passen a càrrec del company de l’àrea. Això funciona així des que jo recordo. Vam aconseguir un petit reforç perquè hem anat augmentant personal. Pensa que des del 1999, quan al torn de nit érem 6 persones, ara en som 13. En treure l’àrea respiratòria s’han quedat amb 11. Però clar, hem anat guanyant coses a base de molta lluita, molta lluita.

    Les informacions i denúncies parlen de degradació del servei d’urgències des de fa temps!

    Sí. Ha anat degenerant. Perquè no hi ha una voluntat real que un servei d’urgències pugui atendre els malalts amb dignitat. Per què, igual que en una planta se’ns posaria a tots els cabells de punta de veure pacients als passadissos, per què un servei d’urgències sí s’han de tenir? Al servei d’urgències és normal que qualsevol rajola sigui un lloc assistencial. Diria que és la situació a quasi tots els serveis del país. És un problema que arrosseguem i que s’ha anat fent com a normal, veiem normal el que és totalment anormal.

    Ara afegeix-li que aquí és on aniran ara tots els pacients de respiratori, amb necessitats especials i una mitjana d’edat elevada. Vam estar calculant-la durant uns dies, no baixa dels 76 anys. És un pacient gran, fràgil, molt dependent, que tenir-lo en un passadís, a part d’indigne tinguin l’edat que tinguin, per ells és encara més penós.

    No sé si em puc fer una imatge…

    Mira! L’altre dia, abans de la concentració, vaig baixar per agafar les coses, i el primer que em trobo és tres passadissos a l’àrea que diem polivalent. Un senyor contingut enmig d’un passadís. Contingut. Pacients que han de portar contenció mecànica perquè estan en un estat d’agitació, d’alteració, cognitiva, conductual… O sigui, immobilitzats. Això li diem contenció mecànica. Aquest pacient ha d’estar sempre en un box. I requereix una supervisió molt acurada. Imagina’t com està el servei, que no vam poder oferir-li un box. El següent pacient era un senyor amb dues bombes d’infusió de medicació, monitorats. Dues bombes d’infusió de medicació en una situació greu, amb un senyor molt inestable, per això requeria monitor, i en espera de poder trobar-li un box allà al passadís. I, al costat, tots en fila, una noia amb una butaca, encongida, pobreta, allà adormida, que era de salut mental i estava en espera d’evolució.

    Per què són perillosos els passadissos?

    Són perillosos perquè no tenen timbre. La pacient no està acompanyada. Si pot cridar, et crida. Però hi ha qui no pot cridar. Són perillosos perquè molts passadissos no tenen toma d’oxigen, per exemple. Al pacient que requereix un oxigen, li has de posar una botella d’oxigen. Això és un obstacle més, enmig d’un passadís, que ja està amb molts obstacles. És un risc de lesions per al personal quan passa amb les lliteres, amb les cadires, però és un risc també per a les famílies. Ja hem tingut accidents.

    Què passa amb l’assistència?

    Estant sola una infermera per a tot, a vegades tardes a adonar-te que aquella ampolla s’ha buidat. És a dir, si a sobre no hi poses un reforç, precisament perquè estàs empitjorant les condicions d’aquestes persones per poder-les atendre correctament, doncs imagina’t.

    I dius que aquesta situació, mirant-ho amb una mica de perspectiva, ha empitjorat?

    No. Hem ampliat una mica el servei. El 2022, finalment, es van poder obrir els 550 metres d’espai que havia cedit l’Ajuntament per ampliació del servei. Va millorar la part de la sala d’espera, els boxes de visita ràpida de l’àrea 0 (on es visita la gent amb motiu de consulta més lleu). Això, però, és un altre problema, perquè caldria un Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que Terrassa no en té, tot i la dimensió de la ciutat.

    O sigui, hem millorat la situació. Sí. Però és que veníem d’una situació caòtica. I ha millorat l’estructura de personal, però no hem millorat en espais assistencials. Tingues en compte que cada vegada augmenta la població, el nombre i l’edat. I tu continues amb el mateix espai.

    L’atenció primària està en mínims…

    Com la primària està funcionant malament i les llistes d’espera dels especialistes i les proves complementàries triguen molt de temps, els usuaris venen a urgències. Per tant, també, patim la problemàtica d’altres nivells essencials i d’altres mancances d’equipaments. De fet, l’àrea ampliada el 2022 dona assistència a motius d’assistència primària, de CAP i CUAP, no al pacient greu que entra a l’àrea respiratòria, no al pacient greu que està al Nivell 1.

    Les organitzacions ciutadanes, Marea Blanca i altres, denuncien el tancament de llits i plantes…

    Això és un problema estructural que s’ha agreujat. Recordo, fa anys, que teníem la planta 13 que ens donava una mica de sortida, i aquesta planta fa molts anys que està totalment desmantellada per dins i està inservible; de fet l’estàvem utilitzant com un magatzem. És a dir, no solament no hem guanyat llits, sinó que n’hem perdut.

    I vam perdre també llits amb l’estructura d’habitació mútua. Hi havia una estructura de 3 llits per habitació, i vam passar a l’estructura correcta de dos llits per habitació, però sense augmentar el nombre d’habitacions es van perdre llits.

    A urgències, podem tenir fins a 39 pacients sense llit. És a dir, 39 persones que tenen cursat un ingrés i no tenien llit. Per tant, a urgències, què li passa en realitat?

    Però, això, de quin any parlem?

    D’ara mateix. En bona part, són les conseqüències d’una fallida de la Primària, de les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, d’especialistes. Nosaltres hem hagut de donar assistència al servei amb una planta sencera. És com si baixés una planta sencera a baix d’urgències.

    Si un dilluns al matí tens 39 persones sense llit, tens una planta i mitja abaix. I el mateix personal, les mateixes mans, t’estan donant assistència a la funció pròpia d’un servei d’urgències, a una planta hospitalària i t’estan donant assistència de primària. Llavors, la perspectiva és bastant dolenta, perquè es preveu que el pressupost sigui curt. Això diuen els missatges que ens van arribant.

    Què passa amb la mobilització? Tant de personal sanitari com d’usuàries, la ciutadania, davant un problema tan greu i urgent, realment de vida o mort…

    No ha estat suficient. Crec que estem com tots mig anestesiats. Però des de fa temps. És a dir, ens hem deixat prendre una sanitat pública des de fa molts anys. No s’ha reaccionat a temps. Perquè, de fet, l’origen de tot això jo el buscaria en el moment en què la sanitat comença a ser un negoci. Es comença a privatitzar, comencen a haver-hi interessos privats perquè la població es desplaci cap a la part privada i aquí comença tot. Aquí la població no està prou desperta, no és conscient de la magnitud del que passa. Potser és com la granota que fiques dintre de l’olla i l’hi vas posant foc a poc a poc. I estem arribant a què ens fregiran d’aquí a poc. No hi ha hagut una reacció contundent de la població. Al contrari, s’ha comprat el missatge, el mantra que la privada és millor.

    Però això és viable?

    Crec que no. De fet, la privada comença a tenir problemes perquè hem desplaçat molta població cap a la privada perquè s’han posat preus molt assequibles. No tenen recursos suficients. Comença a no ser un negoci, i aquí ens passarà com amb els bancs: concentració i oligopoli, un monstre que s’ha fet tan gran que ja mana més que la Generalitat.

    Els governs no han estat responsables?

    L’administració no s’ha ocupat de fer equipaments propis, de tenir personal propi. Si parlem de Mútua, més del 93% de l’activitat de Mútua és concert públic. Si falla Mútua, a qui se li encarrega aquest volum de feina? El sector privat es fa gran i més poderós.

    Al mateix temps, els professionals marxen del país, infermeria i metges, no es cobreixen les jubilacions, que sabíem que arribarien. No calia ser massa intel·ligent per veure-ho, això. És per això que creiem que darrere d’això hi ha una intenció molt clara, ja estava planificat tot el que està passant actualment. Hi ha hagut, jo crec, una intenció clara d’abaratir els costos.

    Aquí encaixa el fet que es doni més responsabilitat al personal d’infermeria?

    D’una banda, crec que infermeria té molt potencial i que s’hauria d’aprofitar. Que evolucioni amb noves funcions, amb noves competències, però això s’ha de fer bé i no com ara, només per abaratir costos. Perquè, si està ben fet, has d’apujar sous, perquè s’assumeixen més responsabilitats, has de modificar currículums perquè et surti el personal format amb garantia per donar aquestes noves competències amb totes les garanties per l’usuari. Això, sembla que no els surt en compte.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al diari Malarrassa
  • Més sols que mai

    Més sols que mai

    Mai com ara, el món havia estat tan connectat i d’una manera tan ràpida. Vídeos, àudios i textos fan omnipresents les vivències humanes. La manca de contacte físic, d’abraçades, de carícies, la mirada als ulls sense cap pantalla al mig, la relació-no relació, virtual i a distància, que amb la irrupció del virus de la Covid ens vam haver d’imposar durant molts mesos, ha quedat activada com a principal forma de relacionar-nos entre molts de nosaltres.

    La comoditat i velocitat de connectar-se telemàticament està esborrant de les nostres vides la dimensió més física, i segons revelen dades d’una enquesta a 46.000 persones a 23 països d’Europa, això es tradueix també en un augment de la sensació de solitud. El 52% dels europeus enquestats afirmen sentir-se sols sempre, sovint o de manera ocasional. Però si la lectura dels resultats de l’estudi la centrem en la franja d’edat dels 18 als 35 anys, el percentatge de solitud augmenta fins al 63% i, a Catalunya arriba fins al 66%, mentre que la mitjana de l’Estat d’aquesta mateixa dada queda tan sols en un 48%.

    Són resultats extrets de l’STADA Report 2024, l’estudi europeu que la farmacèutica alemanya STADA realitza des de fa deu anys per donar veu a la població europea sobre la seva salut i el seu vincle amb el sistema sanitari del seu país. Enguany, la desena edició d’aquest informe va ser presentada recentment a Roma amb l’assistència de noranta periodistes de tota Europa.

    Un dels moments de la presentació de l’informe STADA Report, el passat 24 de juny a Roma.

    De les respostes de l’estudi, sorprèn que no sigui la població més gran la que acusi una major soledat. Diuen sentir-se soles el 41% de les persones majors de 55 anys. Els joves entre els quals destaca la solitud, aquesta s’identifica com a més severa en el cas dels qui admeten passar més hores interactuant amb dispositius electrònics, com ara el telèfon mòbil, i posant atenció a les xarxes socials o jocs. Però, quan a aquests joves se’ls interroga sobre les raons de la seva sensació de solitud, és tot el temps que dediquen a treballar allò que donen com a resposta majoritària, seguida del teletreball com a principals causants de sentir-se sols.

    Tal com recorden els artífexs de l’estudi, el 2023, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la solitud un problema de salut pública, equiparant les seves possibles implicacions en la salut de qui la pateix a l’impacte de l’addicció al tabac, i destacant que l’aïllament social no entén d’edat ni de fronteres. De fet, el novembre passat, l’OMS va anunciar la creació d’una Comissió destinada a fomentar la Connexió Social, amb la intenció de fer front a la solitud com una amenaça urgent per a la salut, promoure les relacions socials de manera prioritària i accelerar l’ampliació de solucions en la matèria a cada país.

    Segons l’STADA Report la soledat de la població és més gran a Polònia (61%), seguida de Finlàndia i Suècia (59%), Eslovàquia (58%) i Itàlia i Kazakhstan (57%). I en l’àmbit global d’Europa, també la feina i totes les hores que s’hi dediquen i, per tant, la manca de temps per a establir relacions personals fora de l’àmbit laboral,  la principal causa atribuïda a la soledat que, però, en la majoria dels casos no s’identifica com a severa.

    En termes generals, la soledat més forta i mantinguda en el temps es vincula a la depressió i l’angoixa, i també es relaciona amb un major risc d’ictus, malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2, les addiccions i la demència.

    En el mateix estudi d’STADA es demana l’opinió sobre com remeiar aquesta epidèmia de solitud i gairebé un de cada dos europeus (46%) responen que el que faria falta, en primer lloc serien feines que permetin equilibrar més l’ocupació laboral i la vida personal. Una millor situació econòmica i més accessibilitat a activitats de lleure són altres suggeriments dels enquestats per a combatre la soledat. Només un 30% dels consultats pensa que per reduir la seva soledat aniria bé passar menys temps connectats a les pantalles en línia.

    Satisfacció amb el sistema sanitari

    Una altra de les opinions de la població europea recollides en l’informe d’STADA mostra que la satisfacció dels europeus amb el sistema sanitari dels respectius països ha caigut respecte als anys anteriors. Concretament, se situa en un 56% de mitjana, divuit punts percentuals menys respecte a les respostes obtingudes l’any 2020.

    En canvi, entre els espanyols, la satisfacció amb l’atenció sanitària es manté amb un 71% de ciutadans que diuen sentir-se satisfets amb el sistema. Això situa l’Estat espanyol en el sisè lloc on és més ben valorada l’atenció sanitària. A Catalunya, són el 60% dels enquestats els qui consideren que el sistema funciona prou bé.

    Una altra qüestió investigada per STADA és la que fa referència a la preocupació dels ciutadans per la seva pròpia salut. Cada cop més europeus prenen mesures per a cuidar-se. El 89% dels enquestats diuen que fan almenys una acció per a millorar el seu benestar general. A Finlàndia, ho diuen el 66% dels consultats, a  Espanya, el 62%, i a Itàlia, el 60%. La mitjana europea de persones que es mostren més actives físicament és del 50%. A més, un terç dels europeus explica que realitza revisions mèdiques preventives de salut, xifra set punts superior a Espanya (41%) respecte a la mitjana europea. A més, el 31% dels europeus i un 39% dels espanyols consideren el temps passat amb els seus amics i éssers estimats com una inversió en el seu benestar general.

    Confiança en la medicina

    Encara que la insatisfacció amb l’atenció sanitària és tangible, la confiança en la medicina ha augmentat significativament a nivell europeu. Gairebé 7 de cada 10 europeus (69%) afirmen confiar en la medicina convencional “en gran manera” o “totalment”, un augment de 7 punts percentuals en comparació amb els resultats obtinguts a la mateixa enquesta l’any 2022. Finlàndia (84%) i Espanya (82%) són els seus defensors més ferris. Els homes europeus (73%) són més propensos a confiar en la medicina convencional que les dones (65%). Els principals motius de confiança són els consells dels professionals de la salut, com metges i farmacèutics, molt valorats pel 48% dels europeus i pel 52% dels espanyols, així com l’evidència científica que avala la medicina, valorada pel 50% dels espanyols, i el control i la regulació de les administracions que assegura la qualitat (49%).

  • Els sanitaris, al límit

    Els sanitaris, al límit

    El Pla Estiu que va anunciar fa uns dies el departament de Salut ha estat la gota que ha fet vessar el got. Davant les previsions de no substituir el personal sanitari als centres d’atenció primària i del tancament de quiròfans i llits d’hospitalització de juliol a setembre als principals hospitals públics de Catalunya –actuacions que, segons el departament de Salut, es fan cada any–, bona part dels sindicats del sector sanitari han tornat a sortir al carrer per denunciar el que consideren una mala gestió per part de la Conselleria i també per alertar la ciutadania que s’estan duent a terme una nova tongada de retallades en sanitat i que, malauradament, els pacients en patiran les conseqüències.

    Segons Cristian Monclús, secretari autonòmic del sindicat SAE (sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya), “en sanitat no s’ha de retallar, s’ha d’invertir; i ens trobem que s’estan tancant plantes, quiròfans i es deixen d’atendre necessitats… és un pla general de retallades i això no ho podem permetre, perquè afecta tant a professionals com a usuaris. (…) La gent patirà aquest estiu”, va dir. En la mateixa línia es va manifestar José Joaquín Durán, secretari d’organització de SIETeSS (Sindicato estatal de Técnicos Superiores Sanitarios), qui va considerar que “estem pagant els plats trencats d’una mala gestió sanitària i d’un Tercer Acord infame, el qual va en contra de molts professionals –especialment dels tècnics superiors sanitaris i dels tècnics d’infermeria–; nosaltres, dels 320 milions, en vam obtenir el 0’18%… Seguim esperant propostes concretes i decents, i sinó a la tardor tornarem a la càrrega”.

    El sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya es va concentrar davant del Departament de Salut. | Pol Rius

    La concentració de CATAC-CTS (Candidatura Autònoma de Treballadores i Treballadors de l’Administració de Catalunya – Coordinadora de Treballadors i Treballadores de la Sanitat) davant de la conselleria de Salut, que duia com a lema “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”, va tirar endavant malgrat la pluja. El seu delegat, Jesús Frías, apuntava que “no creiem que sigui una qüestió de pressupostos, sinó que estem convençuts que és una aposta d’aquest govern per la sanitat privada i en contra de la sanitat pública. Pensem que s’està produint un deteriorament continuat de la nostra sanitat i de les nostres condicions de treball; i venim de la negociació d’un Tercer Acord que, per a nosaltres, va ser una autèntica vergonya i la  proposta al Pla de Salut del 2026 de la conselleria és directament l’eliminació de l’ICS i del Servei Català de la Salut… tenim claríssim que és un atac frontal d’aquesta conselleria contra la sanitat pública”.

    El sindicat convocant CATAC portava una pancarta on es podia llegir “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”. | Pol Rius

    Infermeres de Catalunya, SAE, Marea Blanca i Intersindical també van acudir a la convocatòria. El sindicat d’infermeres va posar el focus en el tancament de tretze centres d’atenció a les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) a la ciutat de Barcelona en un moment en què les malalties de transmissió sexual estan registrant xifres rècord a la capital catalana. Elisabet Parés, portaveu d’Infermeres de Catalunya va  concloure que “aquest any estem veient una incapacitat total de gestió per part del Govern i veiem que estem abocats a no tenir suplents a l’estiu, al tancament dels centres d’ITS a Barcelona… un cop més se’ns expliquen molt ajustadament les condicions i ens ho justifiquen amb la pròrroga pressupostària, però per a nosaltres això són unes retallades més”.

    El sindicat d’infermeres veu unes retallades més a la contenció que Salut atribueix a la pròrroga pressupostària. | Pol Rius

    “Menys corbates i més bates”, “La meva salut no fa vacances” i “Sense infermeres no hi ha sanitat” van ser alguns dels clams que es van poder sentir durant la concentració gairebé simultània davant de l’Institut Català de la Salut, convocada pel sindicat d’infermeria SATSE Catalunya. La seva delegada de la Regió sanitària Metropolitana Sud, Pilar Juste, va reconèixer que el sector se sent “maltractat” per la Conselleria  i va denunciar que Catalunya està a la cua d’Europa pel que fa al nombre d’infermeres per cada 1000 habitants: “Volem protestar per les injustes i perilloses retallades, que afectaran la salut de tota la població i la dels professionals, i que faran que s’incrementin les llistes d’espera, l’accessibilitat als CAPs i als centres hospitalaris”.

    El sindicat SATSE es va manifestar davant de l’ICS. | Estel Huguet

    També Noemí Bosch, de Som Sanitat, amb representació a Vall d’Hebron i Can Ruti, va reconéixer que “els professionals estem molt cansats, i això finalment repecuteix en el ciutadà i en el pacient, que és qui paga les conseqüències de tota aquesta mala gestió; diners n’hi ha, el que passa és que marxen en d’altres coses, i pensem que no és just, perquè és treure drets a la ciutadania.

    Aquestes protestes se sumen a les que es van produir també dimecres a Terrassa (Barcelona), on el comitè d’empresa de Mútua Terrassa i els professionals d’Urgències es van manifestar pel tancament de l’àrea d’Urgències per a pacients amb patologies respiratòries, creada arran de la covid-19;  i també a Mataró, on la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme va fer una crida per salvar el tancament del servei de pediatria de l’Hospital de Mataró durant els mesos d’estiu.

    Aquestes protestes se sumen també a les produides a Terrassa i a Mataró. | Pol Rius

    La plataforma Marea Blanca de Catalunya es va sumar a les protestes, «davant l’alarmant situació del nostre servei nacional de salut, tant a l’atenció primària com a l’hospitalària, per a aquest estiu, generada per la gestió erràtica dels responsables de la sanitat pública catalana».

    L’estiu comença a Catalunya amb un escenari sanitari força agitat, ja que tot indica que les jornades de reivindicacions dels treballadors sanitaris només han començat.

  • Salut intenta calmar la indignació per la “frenada de recursos” a l’estiu

    Salut intenta calmar la indignació per la “frenada de recursos” a l’estiu

    Amb el pretext de presentar el Pla Operatiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut (POCS), la plana major del Departament de Salut de la Generalitat –el conseller de sanitat en funcions, Manel Balcells; la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas; el gerent de l’Institut Català de la Salut, Xavier Pérez i el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Alfredo García–  va voler dissipar dubtes i va explicar als mitjans de comunicació quina serà la situació als centres d’atenció primària de Catalunya i als principals hospitals públics del país de cara al període estival. 

    Des del Departament de Salut es va insistir en el fet que la pròrroga pressupostària del 2024 no impactarà sobre la qualitat assistencial a la ciutadania, i que el “reajustament” estival només afectarà part de l’activitat no urgent, “com cada any”. 

    El conseller en funcions, Manel Balcells, va ser més contundent en assegurar que “en cap cas podem parlar de retallades, perquè tenim un increment de la despesa en Salut per sobre dels 600 milions d’euros respecte el 2023”. Segons dades facilitades pel mateix Departament, l’any 2024 es tancarà amb un pressupost de 15.410 milions d’euros, xifra que suposa un increment de més de 661 milions respecte el pressupost del 2023 (un 4,5% més).  “Tenim més diners que mai, més professionals que mai i demanem als centres que s’organitzin en funció dels seus recursos per fer la seva activitat de cara a l’estiu”, va afegir.  

    Balcells també va fer referència a dos dels principals hospitals de Catalunya, com són l’hospital de la Vall d’Hebron i Bellvitge. El primer es va convertir en notícia la setmana passada, quan alguns mitjans van publicar les xifres de tancament de llits previstes per a aquest estiu, més elevades que en l’exercici anterior. En aquest sentit, el conseller va destacar que “mantenim els llits oberts, potser un 1% o 2% menys que l’any passat, però això és poc perquè només afecta les intervencions quirúrgiques programades”. Balcells va tirar pilotes fora apuntant que “hem repassat què passava a Bellvitge i què passava a la Vall d’Hebron i veiem que a Bellvitge tancaran menys llits que l’any passat. Com s’explica això? Doncs perquè  l’organització de cada centre té autonomia de gestió per organizar-se”. (…) Cada centre té un pressuspost i amb aquest s’organitzen per fer la seva activitat. A dia d’avui, tant l’activitat diagnòstica i quirúrgica com les consultes externes als centres hospitalaris van per sobre dels darrers anys; això ha de permetre organizar les plantilles durant l’estiu baixant l’activitat programada, com es fa cada any”, va puntualitzar. 

    El conseller Manel Balcells durant la seva intervenció davant dels mitjans.

    Pel que fa a l’atenció primària, on la polèmica se centrava més aviat en les substitucions del personal sanitari durant el període estival, els responsables del Departament asseguren que els centres d’atenció primària i comunitària i els consultoris adaptaran els horaris d’obertura i tancament a la demanda prevista i que es reforçaran les plantilles a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu, com ara a les zones de costa de Tarragona i Girona. En aquest cas, les plantilles dels CAPs es reforçaran amb 253 professionals més aquest estiu. Tanmateix, el Departament no ha renovat els contractes eventuals d’una vuitantena de treballadors de l’assistència primària (metges, infermeres, administratius), al·legant que molts d’aquests llocs estan vinculats a programes concrets com és el Pla Integral d’Urgències de Catalunya (PIUC), que s’activa a l’hivern i coincidia que ara s’acabava el contracte. 

    El conseller en funcions va concloure que “com cada any, garantim una atenció plena i amb garanties a la ciutadania durant el període d’estiu, tant a la primària com a l’atenció hospitalària”.

    Calor intensa i salut

    Els efectes de la temperatura en la salut també va ser un dels temes a destacar en aquesta trobada amb el mitjans, en la qual es va manifestar la preocupació del departament per la població més vulnerable –persones de més de 75 anys i persones amb fragilitat o malalties cròniques– durant les onades de calor, cada vegada més freqüents en els mesos d’estiu. En els darrers anys, s’ha comprovat que unes temperatures elevades i sostingudes durant dies provoca un augment de la mortalitat que varia entre el 12% i el 40% als països desenvolupats. En aquesta línia, la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas, va presentar les diferents mesures que es duran a terme aquest estiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut, com ara activar avisos de calor nocturna per a totes les comarques a través del Meteocat o posar a disposició una aplicació que permetrà configurar notificacions de situacions de perill per calor. Cabezas també va alertar de l’augment del risc d’arbovirosis (malalties infeccioses transmeses per mosquits) i va detallar els protocols de vigilància previstos.

  • Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.

    En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?

    Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.

    I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?

    Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.

    El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.

    Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius

    Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?

    Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.

    De quines opcions parlem?

    Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.

    I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?

    Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.

    Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances

    El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent? 

    Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.

    “Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius

    L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.

    Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral

    I què queda per aconseguir una escola inclusiva?

    Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar  fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.

    Pel que fa  al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,, 

    Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.

    Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius

    El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.

    Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut

    Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?

    Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.

    Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius

    Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?

    No son  projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització,  garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.

    Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos

    Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a  un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?

    No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat  no haurien d’estar la prioritat del proper govern.

    El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?

    Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè  confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.

    Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara

    Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.

    Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.

    Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui  posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.

    Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable

    La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?

    Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.

    “S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius

    I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?

    Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.

    I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja? 

    En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.

    S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent

    I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?

    Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.

    I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.

    La democràcia no està plenament a l’abast del jovent

    I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant. 

    Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen  protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i  per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.

  • Llegir per recordar

    Llegir per recordar

    Llegim per informar-nos, per comunicar-nos, per feina o per plaer. En tots els casos estem realitzant un exercici mental en què el cervell hi participa de forma activa, relacionant conceptes, imaginant, interpretant i provocant reaccions. I sembla ser que aquest hàbit, cada dia menys freqüent en aquest món tant tecnològic i farcit de múltiples fonts d’oci –com poden ser les sèries, les tauletes, els videojocs o el cinema– pot esdevenir una eina imprescindible en la prevenció i en l’alentiment dels efectes de la malaltia de l’Alzheimer.

    Segons estimacions d’Alzheimer Europe, l’any 2050, més d’un milió i mig de persones patirà algun tipus de demència a l’estat espanyol; aquesta xifra representa gairebé el 4% de la població, més del doble que la registrada l’any 2018 (1,83%). Amb aquesta perspectiva, l’Alzheimer, la forma més comú de demència –segons dades de la OMS pot representar entre el 60 i el 70% dels casos– es converteix en un dels reptes de salut més importants en els propers anys. En aquest context, la Fundació Ace Alzheimer Center Barcelona destaca la importància de l’hàbit lector per estimular i preservar la funció cognitiva, i ajudar així a alentir l’Alzheimer i altres tipus de demències. La pedagoga i terapeuta de l’entitat Amèrica Morera apunta que “la lectura és un hàbit molt complert, que fa treballar moltes àrees del cervell: la part d’atenció i memòria, perquè has de recordar on t’has quedat, com anava la història, els personatges…, però també activa la imaginació i ajuda a exercitar la concentració i la capacitat de visualització”, i afegeix que quan es diagnostica un deteriorament cognitiu o demència a una persona “nosaltres som partidaris que es treballi i es practiqui –inclús una mica més– l’hàbit de la lectura. Per què? Doncs perquè la mecànica de la lectura es perd molt endavant de la malaltia; el què es perd abans és la comprensió de la lectura, però la mecànica s’acostuma a tenir; i el que fem al centre és adaptar les lectures i l’hàbit a les necessitats i a les capacitats de cada usuari en cada moment”. l en aquests casos el menys important és què es llegeix i com es llegeix; tant és si es llegeixen notícies esportives com contes o novel·les… i tampoc és rellevant si la lectura es realitza amb la tauleta, ebook o si es prefereix llegir de manera tradicional, gaudint del tacte i l’olor del paper. Segons Morera, “el més important és alentir el procés de pèrdua amb tots els mecanismes que tenim, i l’estimulació és una eina molt vàlida”.

    El cervell necessita que el mantinguem actiu i que l’exercitem. En aquest sentit, una de les principals aportacions de la lectura és que ajuda a incrementar la reserva cognitiva. Amèrica Morera defineix la reserva cognitiva del cervell “com una motxilla. Observem que les persones que eren més capaces mentalment i que tenen més nivell sòcioeducatiu, perquè han tingut la possibilitat d’estudiar durant més temps, tenen aquesta motxilla més plena, i per a que aquesta motxilla quedi buida el camí és més llarg”. Tanmateix, resalta que “mai és tard per omplir aquesta motxilla. El cervell l’hem de fer treballar, sobretot en etapes inicials de la malaltia, i serveix qualsevol activitat que ens faci aprendre coses noves”.

    D’altra banda, la lectura també és un hàbit essencial per tractar i millorar la qualitat de vida de les persones que ja pateixen Alzheimer. En aquests casos, la terapeuta i pedagoga aconsella concretament llegir en veu alta “perquè és quan alentim el ritme de la lectura i, com que ens sentim, el missatge entra per un altre registre i hi ha més possibilitats que això es gravi o es recordi més. A mesura que avança la malaltia, el llenguatge es pot perdre d’expressió o de comprensió. Hi ha vegades que es pot mantenir la mecànica de la lectura però no entendre el què s’està llegint; per això, en fases avançades de la malaltia nosaltres recomanem la lectura significativa: frases curtes i significatives o de l’interès per a la persona que, quan les llegeixi en veu alta, es vegi si la persona ha comprès allò”.

    En definitiva, la lectura és una bona eina que tenim a l’abast en el nostre dia a dia per cuidar la nostra memòria, enfortir-la i protegir-la en el cas d’haver d’afrontar un procés de pèrdua o de deteriorament cognitiu.

  • Quin és l’estat de salut dels professionals sanitaris?

    L’estat de salut percebut pels professionals sanitaris després de sobreviure a la pandèmia de Covid-19 i la repercussió d’aquesta sobre la seva activitat i, per tant, en l’atenció als pacients, és un dels estudis impulsats en els darrers anys per la Fundació Galatea. Va ser creada l’any 2001 per a vetllar per la salut i benestar de tots els professionals de la salut i així garantir una millor qualitat assistencial als ciutadans. La Fundació duu a terme diferents iniciatives de promoció de la salut, prevenció i assistència, tant individuals com grupals, dirigides a aquests professionals i estudiants de Medicina, a més de recerca en aquest àmbit.

    Ara, tota la feina feta des d’aquesta fundació es podrà estudiar i ampliar des de la Càtedra per a la salut dels professionals de la salut, aquest nou programa universitari neix a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per donar resposta a la necessitat de formar professionals competents en la promoció i l’atenció de la salut de tots els professionals sanitaris. El projecte, que és pioner al món, segons expliquen els seus impulsors, compta amb el lideratge del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB), que ja va posar en marxa el primer programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM) de l’Estat, a finals dels anys noranta, que també ha esdevingut un referent internacional. La nova càtedra també té la col·laboració de Mutual Mèdica, la mutualitat dels metges. Per la seva banda, la Fundació Mutual Mèdica centra la seva tasca a promoure activitats de col·laboració amb la formació dels metges i amb la investigació mèdica.

    Representants de les institucions que posen en marxa la nova càtedra per a la salut del personal sanitari.

    De la mateixa manera que hem après que tota persona cuidadora necessita ser cuidada i procurar ella mateixa la seva cura per a poder fer bé la seva missió, la salut dels professionals en l’àmbit de la salut cal que també sigui supervisada i cuidada per altres professionals. I estudiar l’estat de salut dels professionals sanitaris permet detectar millores a fer i alertar de situacions que repercuteixen negativament en el seu benestar i salut i, en conseqüència, en la dels usuaris del sistema sanitari públic.

    La nova Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut està adscrita al Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la UAB, que dirigeix el catedràtic de Psiquiatria Antoni Bulbena, qui assumeix també la direcció de la càtedra. Segons Bulbena, “la creació de la càtedra suposa un salt qualitatiu molt important per a la recerca i la formació en l’àmbit de la salut dels professionals de la salut, ja que ha de permetre donar-li la rellevància i els recursos que es mereix aquesta qüestió”.

    Prevenció

    La Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut neix amb una clara vocació de connexió amb universitats i institucions de tot el món, així com de col·laboració i suport a diferents organismes que puguin estar interessats en la seva tasca, com ara serveis de salut laboral d’organitzacions sanitàries. La Càtedra treballarà per projectes i ja té alguns àmbits de recerca definits, com ara la identificació de factors protectors que poden ajudar a reduir el risc dels professionals d’emmalaltir; la influència de la feminització de les professions sanitàries en la salut dels professionals i en les seves necessitats assistencials o l’aprofundiment en la salut emocional dels estudiants universitaris.

    A través dels treballs de recerca duts a terme per la Fundació Galatea es millora el coneixement de l’estat de salut dels col·lectius professionals dedicats a la sanitat. I aquests treballs són la base a partir de la qual es dissenyen serveis assistencials i de promoció del benestar i la qualitat de vida que millor s’hi ajusten.

    Des de la seva creació, la Fundació ha atès més de 13.000 professionals de la salut de tot l’Estat, la majoria de Catalunya, a més de fer formació i intervencions en equips i en organitzacions sanitàries. Disposa, a més, dels recursos de Clínica Galatea, que és l’únic centre assistencial dedicat de manera monogràfica a l’atenció de la salut mental dels professionals de la salut. En el darrer quart de segle ha anat elaborant i custodiant dades que a partir d’ara es podran treballar i ampliar amb l’objectiu de crear un sistema d’informació actualitzat i dinàmic sobre la salut dels professionals de la salut.

    La mutualitat de metges Mutual Medica està dedicada a la protecció i el benestar del col·lectiu des de fa més de cent anys, continua sumant esforços i col·laborant en iniciatives per a l’atenció en la salut mental dels metges, tal com ha fet des del naixement del PAIMM, així com a través del programa CUIDAR(me) de la seva Fundació, participant en la creació, l’any 2022, del Servei d’Atenció Psicològica per a Estudiants de Medicina (SAPEM) i en l’Estudi anual d’impacte de la COVID en la salut dels metges a Espanya.