Just Deploy It!

Categoría: Salut

  • Cardiopatia congènita: quan al cor falla alguna cosa

    Les cardiopaties congènites són problemes cardíacs al néixer deguts a una formació anòmala o alteració estructural al cor durant l’embaràs i afecta aproximadament a 1 de cada 100 naixements. A Catalunya, neixen cada any uns 600 nadons amb cardiopatia, i actualment més de 40.000 persones viuen amb cardiopaties congènites o sorgides durant la infància o la joventut.

    Hi ha múltiples cardiopaties congènites, algunes de caràcter i evolució i/o tractament lleu amb bon pronòstic i d’altres molt més severes i de pronòstic reservat. En total, hi ha un ventall de més de 300 diagnòstics diferents que requereixen un seguiment mèdic durant tota la vida i, molt sovint, tractament quirúrgic. També hi ha altres cardiopaties que no són degudes a malformacions estructurals del cor, però que poden provocar alteracions en el seu funcionament, i que es poden manifestar durant la infantesa. Dins d’aquest grup de cardiopaties hi ha les arrítmies, les miocardiopaties o les cardiopaties adquirides en la infantesa (afectacions de vàlvules, etc.)

    Tipus de cardiopaties

    • Comunicació interauricular (CIA): Es tracta d’un forat de la membrana que hi ha entre les dues aurícules que fa que es comuniquin entre elles i que, per tant, es barregi la sang oxigenada d’una amb la no oxigenada de l’altra, perdent part d’aquest oxigen.
    • Comunicació interventricular (CIV): Consisteix en un forat a la membrana que separa els dos ventricles que fa que la sang oxigenada es barregi amb la no oxigenada i de nou sigui oxigenada pel pulmó, produint un doble esforç d’aquest que pot ocasionar una hipertensió pulmonar.
    • Estenosi pulmonar: És la constricció de la vàlvula o anell pulmonar, que és l’encarregada de donar pas a la sang que va del cor cap al pulmó. En el cas que existeixi aquesta constricció, el ventricle dret ha de treballar molt més per fer arribar la sang al pulmó i pot ocasionar una dilatació del ventricle que afecti el seu funcionament.
    • Estenosi aòrtica: És la constricció de la vàlvula aòrtica, que és la que permet el pas de la sang oxigenada procedent del pulmó des del ventricle esquerre a la resta del cos a través de l’aorta. Aquesta constricció fa que el ventricle hagi de fer més pressió fent que el múscul del propi cor es faci mes gruixut i perdi força. Si això passa, part de la sang es queda dins del ventricle o torna al pulmó i no arriba a la resta del cos. També podem trobar aquesta causa quan la convicció es troba en la pròpia aorta, en aquest cas estem parlat d’una Coartació de l’aorta.
    • Ductus persistent: El ductus és un vas que, en el fetus, comunica l’aorta amb l’artèria pulmonar. En el moment del naixement, aquest vas es tanca i s’inicia el circuit normal de la sang dins del cor. Si aquest vas no es tanca, tota la sang es comença a barrejar augmentant el flux de sang dins del propi cor i produint una sobrecàrrega del funcionament d’aquest i dels pulmons.
    • Tetralogia de Fallot: Consisteix en la existència d’una comunicació interventricular i una estenosi pulmonar a la vegada. En aquest cas, l’aorta rep molt poca sang oxigenada per enviar a la resta del cos. Aquesta situació provoca una hipertròfia en el ventricle dret i una malformació en la pròpia aorta, d’ aquí que s’anomeni tetralogia (tetra = quatre) donat que acaben produint-se quatre malformacions.
    • Ventricle únic: En aquest cas parlem de la manca d’un ventricle, normalment el dret. El ventricle esquerre es constitueix com a ventricle únic havent de fer les funcions dels dos ventricles i barrejant-se en ell la sang oxigenada i la no oxigenada. Això fa que el treball sigui el doble, produint una sobrecàrrega i que la sang que es reparteix pel cos no tingui el suficient oxigen necessari.
    • Transposició de grans artèries (TGA): Consisteix en un error en la connexió entre els ventricles i les seves respectives artèries. El ventricle dret es connecta amb l’aorta enlloc de connectar-se amb l’artèria pulmonar i el ventricle esquerre es connecta amb l’artèria pulmonar enlloc de connectar-se amb l’aorta. En aquest cas, la sang oxigenada torna al pulmó a oxigenar-se de nou i la sang sense oxigen en lloc d’anar al pulmó es reparteix per tot el cos.
    • Miocardiopaties: Les miocardiopaties fan referència a aquelles afectacions del múscul del cor, el miocardi, i no a les estructures. El bon funcionament del miocardi és bàsic per una bona circulació de la sang i, per tant, el seu mal funcionament pot produir d’altres patologies.
    • Altres tipus de cardiopaties freqüents: Transposició de grans vasos, Atrèsia pulmonar, Atrèsia tricuspídea, Truncus arteriòs.

    El tractament és diferent per a cada persona, en funció de la seva evolució mèdica i d’altres factors, però la majoria d’infants amb cardiopatia congènita (65%) han de ser intervinguts quirúrgicament durant els primers anys de vida per tal de reparar la seva malformació i, en molts casos, requereixen de més d’una intervenció. D’altres seran tractats amb intervencions de tipus hemodinàmic -el que s’anomena cateterismes (25-30%)- i només un 10% no requerirà cap tipus d’intervenció. En qualsevol cas, totes les persones amb cardiopatia congènita han de fer un seguiment mèdic tota la seva vida.

    Batecs solidaris

    Aquest any el Parc d’Atraccions Tibidabo va tornar a acollir l’anomenada «Gran Festa del Cor«, organitzada per l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC). Es tracta de 19è any consecutiu que el parc d’oci barcloní col·labora amb aquesta iniciativa; les 2.000 primeres entrades generals o júniors (no bonificades) que es van vendre el passat dissabte van ser solidàries, i 2 € de cada entrada s’entregaran a l’AACIC.

    Els beneficis obtinguts amb la festa es destinaran als projectes que gestionen l’AACIC i la Fundació CorAvant a l’Hospital de Sant Joan de Déu i a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, Hospital Sant Joan de Reus, Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i l’Hospital Josep Trueta de Girona. Concretament al projecte A cor obert (mitjançant aquest projecte l’equip de professionals de l’AACIC ofereix suport psicosocial als infants i adolescents amb cardiopatia i a les seves famílies en l’àmbit hospitalari i acompanyament abans, durant i després de l’ingrés hospitalari) i al projecte Connecta’t (mitjançant aquest projecte l’equip professional de la Fundació CorAvant ofereix suport psicosocial a joves i persones adultes amb cardiopatia i a les seves famílies en l’àmbit hospitalari i acompanyament abans, durant i després de l’ingrés hospitalari).

  • L’OMS denuncia gairebé 200 atacs israelians a l’atenció sanitària palestina

    D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS) als Territoris Palestins Ocupats, del 7 d’octubre al 4 de novembre les forces armades israelianes han perpetrat fins a 102 atacs a l’atenció sanitària a la Franja de Gaza, matant a 504 persones, 16 de les quals eren personal sanitari de servei. En el total dels Territoris Palestins Ocupats, el nombre d’atacs puja gairebé als 200, tenint en compte els 96 atacs a Cisjordània, registrats del 7 al 24 d’octubre. 

    Investigacions periodístiques demostren que militants de Hamàs s’amaguen en túnels sota aquests equipaments sanitaris, i Israel també al·lega que les ambulàncies són emprades per a transportar soldats palestins. Tot i així, d’acord al dret internacional humanitari, els centres i els i les professionals de salut han de ser activament protegits de les hostilitats, i en cap cas objectiu dels atacs. 

    Ambulància de la Societat Palestina de la Mitja Lluna Roja després d’haver estat atacada per míssils israelians a Kan Yunis | Tasnim News Agency

    Per aquest motiu, organismes internacionals com les Nacions Unides i organitzacions com Metges sense Fronteres i Save the Children alerten que aquests atacs podrien constituir violacions del Dret Internacional Humanitari, de la mateixa manera que el bloqueig d’entrada d’ajuda humanitària i el tall dels subministraments d’aliments, aigua, medicaments, electricitat i combustible. Més enllà dels atacs militars, el bloqueig de subministraments ha portat els hospitals gazians a la vora del col·lapse, tal i com denuncien les autoritats sanitàries palestines i organitzacions humanitàries sobre el terreny. Les Nacions Unides, l’OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat.

    22 hospitals palestins afectats pels atacs militars

    El 7 d’octubre de 2022, els atacs de Hamas van assassinar 1.405 persones i van deixar 5.431 ferits, segons les autoritats israelianes. Alhora, més de 200 persones, inclosos infants, han estat segrestades. L’estat israelià va respondre amb el bloqueig total i el bombardeig continuat de la Franja de Gaza per a combatre l’organització terrorista i intentar rescatar els ostatges. Una resposta que ha deixat ja més de 10.000 morts civils en un mes de guerra i de bloqueig, d’acord amb les xifres del Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, essent dos terços de les víctimes dones i nens.

    Una nena palestina ferida sent atesa en un hospital gazatí | Fars Media Corporation

    Gairebé 200 equipaments sanitaris es troben entre els objectius que han tocat les bombes israelianes, assassinant a més de 500 persones. Segons informa l’OMS, la majoria de les persones mortes i ferides en els atacs contra centres sanitaris eren persones desplaçades internament i refugiades. A més, aquest centenar d’atacs israelians ha deixat a 459 persones ferides, inclosos 37 treballadors sanitaris. A nivell d’equipaments, l’ofensiva de les Forces de Defensa Israelianes ha malmès 39 punts de servei sanitari, que inclouen 22 hospitals, i ha afectat 31 ambulàncies. 

    Infografia realitzada per l’equip de l’Organització Mundial de la Salut als Territoris Palestins Ocupats, que recull els atacs a l’atenció sanitària de la Franja de Gaza del 07-10 al 04-11.

    El passat dissabte 4 de novembre, Mai Alkaila, Ministra de Sanitat de Gaza, on governa Hamàs, va denunciar els «atacs selectius deliberats» d’Israel contra diversos hospitals de la Franja de Gaza, referint-se als hospitals d’Al Shifa, l’hospital Al Quds, l’hospital Indonesi i l’Hospital Al Nasr, tal i com informava Europa Press. La Ministra de sanitat palestina ha declarat que en l’últim mes, 16 dels 36 hospitals i 51 dels 72 centres mèdics de la Franja han hagut de tancar per danys causats per bombes o per la falta de combustible per a generar electricitat.

    Palestins al costat de diversos cadàvers a l’hospital indonesi en Jabalia, al nord de la Franja de Gaza, el 9 d’octubre de 2023 | Bashar Taleb apaimages

    L’atac al pàrquing de l’Hospital Àrab Al Ahli del 17 d’octubre va ser el més sagnant, provocant 471 morts i 342 ferits, segons informes del Ministeri de Salut de Gaza, mentre que les agències d’intel·ligència occidentals creuen que les xifres són considerablement més baixes i investigacions visuals apunten més aviat a un centenar de morts, tot i que no s’ha verificat cap xifra, informa el New York Times. El bombardeig ha estat condemnat “enèrgicament” per l’OMS, que destaca que “l’hospital estava operatiu, amb pacients, donants de salut i cures, i persones desplaçades internament que s’hi refugiaven”. 

    L’hospital va ser un dels 20 centres del nord de la Franja de Gaza que van rebre ordres d’evacuació per part de l’exèrcit israelià, però segons denuncia l’OMS, l’ordre d’evacuació va ser “impossible de dur a terme donada la inseguretat actual, la condició crítica de molts pacients, i la manca d’ambulàncies, personal, capacitat de llits del sistema sanitari i refugi alternatiu per als desplaçats”. L’autoria de l’atac encara no ha estat aclarida, però investigacions visuals de mitjans com el New York Times i Al Jazeera posen en dubte les proves més utilitzades per a argumentar que l’explosió va ser causada per un míssil palestí errant.

    Pacients sota setge i subministraments esgotats

    Més enllà de les morts i dels ferits directes causats per aquests atacs, l’ofensiva militar i el bloqueig de subministraments d’aigua, medicina i combustible i els talls de connectivitat a Gaza estan portant els hospitals i centres sanitaris gazians al límit. 

    La necessitat d’ajuda humanitària és imperant. El cap d’Infermeria de l’Hospital Shuhada Al-Aqsa de Gaza, Khalil Al-Degran, alerta que “es necesiten desesperadament més medicines, menjar, aigua i combustible per salvar vides”. Tal i com explicava a l’equip de l’OMS, als territoris palestins ocupats el passat 29 d’octubre, “no podem salvar totes les víctimes dels bombardejos, hi ha una crisi profunda a l’hospital […] i si no entra ajuda humanitària, l’hospital es convertirà en una morgue”.

    Segons informa l’OMS, el 45% dels medicaments essencials tenien menys d’un mes de subministrament abans del 7 d’octubre, entre els quals antibiòtics per tractar infeccions, medicaments per evitar cardiopaties i infarts, quimioteràpia per a pacients amb càncer, insulina per pacients diabètics i subministraments mèdics per cirurgia i diàlisi.

    “La situació als hospitals és catastròfica i dantesca”

    Totes aquestes xifres es tradueixen en desesperació, mort i dolor sobre el terreny. Segons ha informat David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres als Territoris Palestins Ocupats, “la situació als hospitals és catastròfica i dantesca, com el cas d’un dels nostres cirurgians, realitzant una amputació amb sedació parcial a un nen al terra, davant de la seva mare i de la seva germana”. “Aquest cas escenifica molt bé la situació dels hospitals, que estan a la vora del col·lapse”, explicava Cantero el dilluns 6 de novembre en roda de premsa des de Jerusalem.

    D’esquerra a dreta: David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres en els Territoris Palestins Ocupats, i Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF que va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, durant la roda de premsa del 6 de novembre.

    De forma similar, Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF, descriu com “després de l’ordre de desplaçament cap al sud donada per Israel, gran part dels treballadors sanitaris van anar als hospitals per seguir treballant, corrent un gran perill quan es desplacen als centres sanitaris, fent torns llarguíssims durant 5 o 7 dies sense poder sortir de l’hospital”.  Incertis, que havia arribat a Gaza l’1 d’octubre per treballar en un programa d’ortopèdia i cirurgia reconstructiva i va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, explica com “en el moment que finalment podien sortir del hospital anaven a veure a les seves famílies, en el cas que existissin, ja que nombrosos companys van perdre la casa i molts familiars, com l’infermera de MSF que, mentre estava treballant, van bombardejar casa seva i va morir tota la seva família”. 

    Al seu torn, Cantero, que porta anys treballant amb MSF als Territoris Palestins Ocupats, ha destacat la necessitat de posar aquests esdeveniments en context: “La Franja porta patint un bloqueig total per terra, mar i aire durant els darrers 16 anys, i entre el 70 i el 80% de la seva població ja vivia sota l’umbral de la pobresa, depenent de l’ajuda externa”. I afegeix: “A aquesta base li hem d’afegir quatre setmanes de bombardejos continuats indiscriminats i el desplaçament massiu de població civil, que ronda el miler i mig de persones desplaçades”.

    Les Nacions Unides, l’OMS, Metges Sense Fronteres i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat

    Davant d’aquesta situació, el Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres; agències de l’ONU com UNICEF, l’OMS i l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, així com organismes internacionals com Save the Children han tornat a demanar “que les parts respectin totes les seves obligacions en virtut del dret internacional humanitari i dels drets humans” així com “l’alliberament immediat i incondicional de tots els civils retinguts com a ostatges”, en un comunicat conjunt . 

    Alhora, el president internacional de Metges Sense Fronteres, el Dr. Christos Christou, ha demanat un alto-el-foc immediat “perquè puguin rebre medicaments i atenció sanitària”. 

    Mostres de solidaritat des de sindicats i organitzacions catalanes per la sanitat pública

    Des de Catalunya, el personal sanitari i la ciutadania en defensa de la salut pública s’està començant a mobilitzar en solidaritat amb els i les professionals sanitàries palestines i la població civil. Sindicats i organitzacions de Catalunya i de la resta de l’Estat exigeixen “la fi immediata del brutal setge i bombardeig israelí a Gaza” i “l’entrada incondicional d’ajuda mèdica, personal, aliments i combustible a Gaza”. Alhora, demanen “el compromís del govern espanyol per oferir suport material i institucional als proveïdors de servei de salut de Gasa” i “detenir la cooperació militar i el comerç amb Israel”. 

     

    En el comunicat, dirigit al Ministre de Sanitat, José Manuel Miñones, i al president espanyol, Pedro Sánchez, i signat el dimarts 7 de novembre de 2023 per organizacions com Infermeres de Catalunya o la Coordinadora de CGT d’Ambulàncies de Catalunya, els sotasignants se solidaritzen amb “els companys i companyes dels hospitals de Gaza i del transport sanitari”.

  • Com tenir cura de la nostra memòria

    La memòria és el procés cognitiu que fa la ment i que ens permet enregistrar, codificar, consolidar, emmagatzemar accedir a la informació i recuperar-la. És un procés bàsic per a l’adaptació de l’ésser humà al món que ens envolta. La memòria és la base de l’aprenentatge, que es produeix gràcies a la plasticitat del cervell, que fa possible la formació de connexions sinàptiques entre les neurones i la generació de circuits amb milers de neurones on es fixa tot allò que hem après.

    Així és com la defineixen la doctora Ana Malagelada i el doctor Nolasc Acarín al seu llibre Alzheimer Envejecimiento y demència (RBA). Els dos autors són especialistes en neurologia, ambdós amb molts anys d’experiència a l’Hospital del Vall d’Hebron; ella durant vint anys metgessa adjunta del servei de neurologia i ell, cap de la secció de neurologia, del 1976 al 2006.

    Des de la neurologia i la malaltia de l’Alzheimer com a forma més comú de demència -segons dades de la OMS pot representar entre el 60 i el 70% dels casos-, la investigació ha pogut descobrir, i continua aprenent, sobre el funcionament de la memòria i el perquè dels oblits. I en gran part gràcies a això sabem que podem reduir el risc de patir Alzheimer canviant certs hàbits en la nostra vida.

    Tenim eines a l’abast en el nostre dia a dia per cuidar la nostra memòria. Des de la Fundació Pasqual Maragall ens aporten els següents consells: Fer exercici cada dia, perquè l’activitat física augmenta el flux sanguini a tot el cos, inclòs el cervell, i això pot contribuir a mantenir la memòria. Per mantenir la ment activa, recomanen llegir, fer mots creuats, practicar jocs de taula, conversar, estudiar i passar temps amb altres persones.

    I, dins dels diferents estudis que poden ajudar a protegir o enfortir la memòria, hi ha l’aprenentatge d’un altre idioma. Tal com expliquen els especialistes en continguts educatius de Macmillan Education, aprendre una altra llengua pot millorar el desenvolupament cognitiu, l’obertura cultural i l’autodesenvolupament, a banda de contribuir al desenvolupament professional, i adquirir oportunitats de socialització. Afirmen que “l’adquisició de coneixement en matèria d’idiomes no sols enforteix les habilitats cognitives, com la memòria i el raonament lògic, sinó que també s’associa amb la prevenció de malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer. En desafiar diferents parts del cervell, l’aprenentatge d’idiomes estimula i manté activa la ment, brindant un valuós exercici mental”.

    Altres hàbits que ajuden a prevenir la pèrdua de memòria és aprendre a organitzar-se bé en el dia a dia, a casa i en totes les activitats que fem. I un gran pilar ineludible per a la protecció de les neurones i les seves connexions és dormir bé.

    Mens sana in corpore sano, doncs, aplicat als hàbits diaris. Poder sentir que ens llevem havent descansat bé, practicar exercici físic, menjar saludablement i posar reptes al cervell amb activitats mentals, siguin jocs, lectura o exercicis de memòria.

    Alguns d’ells es recullen en llibres pensats com a guia per a exercitar la memòria. El pintor, pedagog i investigador barceloní Carles Bayod Serafini va descobrir la importància de les sensacions en el desenvolupament de la intel·ligència, la creativitat i la potenciació de la memòria. Per això va crear els ‘sensojocs’ com a eina d’educació integral. El seu llibre Cómo retener los recuerdos (ed. Desclée de Brouwer) és un recull de sensojocs terapèutics per a estimular la fixació de la memòria i la retenció dels records en l’Alzheimer i altres patologies.

    Des de la Fundació Pasqual Maragall apunten que “qui més qui menys es queixa alguna vegada de la seva memòria. La memòria és una capacitat cognitiva complexa que depèn de la integritat d’altres funcions. A més, és molt voluble a moltes circumstàncies, des de malalties o efectes secundaris de medicaments a situacions més quotidianes, com l’estrès, les preocupacions o el fet de no haver dormit bé, entre d’altres coses”. Per això, afegeixen, que els oblits “cal prendre’ls com una alerta que ens ha de portar a consultar el metge a partir de certa edat, o si se sent certa aprensió pel tema si, malauradament, s’han donat casos de malaltia d’Alzheimer a la família i es tem que aquestes fallades de memòria puguin ser un símptoma que alguna cosa no va bé”.

    Al blog de l’espai web de la Fundació Pasqual Maragall trobareu moltes recomanacions per aplicar-nos a casa. Són per quan encara sentim que és prou bona la memòria o bé per a compensar la memòria quan no és òptima. També comparteixen estratègies d’optimització de la memòria i suggeriments, com ara posar atenció, evitant fonts de distracció, mantenir ordre, i fer servir adhesius, planificadors, agendes, alarmes al telèfon… Al mateix blog, amb les recomanacions, es pot descarregar la guia gratuïta que ha fet la Fundació Pasqual Maragall, amb el títol: Quan et cuides, l’Alzheimer fa un pas enrere. Un de cada tres casos es podria prevenir.

    Des de la Fundació ACE faciliten la possibilitat de fer-nos nosaltres mateixos una  autoavaluació de la nostra memòria amb un test en línia. També ens proposen una sèrie d’exercicis per a exercitar-la. L’ACE Alzheimer Center Barcelona disposa d’un programa de detecció precoç de l’Alzheimer i realitzen diagnòstics, tractament, investigació, formació i sensibilització, així com acompanyament als pacients i les seves famílies per mirar de fer que la pèrdua de memòria no paralitzi cap vida.

  • Els 30 batecs de la salvació

    Els 30 batecs de la salvació

    A Europa, cada any es produeixen 400.000 aturades cardíaques. De totes elles, es calcula que només entre un 10 i un 15% de qui les pateix sobreviu. I rebre les maniobres de reanimació cardiopulmonar com més aviat millor contribueix a aquesta supervivència. Fins a quatre vegades es poden arribar a multiplicar les possibilitats de sobreviure després d’una aturada cardíaca si s’aplica la reanimació cardiopulmonar. La pot fer qualsevol persona que conegui la tècnica que permet mà sobre mà ajudar el cor a reprendre el batec.

    No cal tenir formació sanitària per salvar-li la vida a algú amb aquestes senzilles maniobres que poden resultar vitals en el temps d’espera d’una ambulància. Aquest és el principal missatge del Consell Català de Ressuscitació (CCR) que, seguint les mateixes directrius del Consell Europeu de Ressuscitació, es va crear per promoure, coordinar i estandaritzar les activitats formatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital i ressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya.

    Organitzen exhibicions de la pràctica de les maniobres en escoles, instituts i espais públics, on conviden a tothom a provar de fer cadascú aquest exercici que salva vides. Cada any, amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Conscienciació de l’Aturada Cardiorespiratòria, el 16 d’octubre, els formadors del CCR munten parada en llocs visibles per a molta gent per a ensenyar les maniobres. Aquest any ho van fer el dissabte 21 d’octubre a l’entrada del recinte modernista de Sant Pau. Aquest dijous, 2 de novembre, ho faran a l’esplanada de les columnes de l’avinguda Maria Cristina de Montjuïc, aprofitant la inauguració del Congrés Europeu de Ressuscitació, que del 2 al 4 de novembre aplegarà els especialistes en aquesta eina que pot retornar a la vida i que pot estar en mans de tots. També dels nens i nenes que conviuen amb adults, alguns amb els seus avis a qui un dia, qui sap, podrien evitar-los la mort.

    El Consell Català de Ressuscitació treballa, conjuntament amb el departament d’Educació de la Generalitat per integrar l’aprenentatge de les maniobres de reanimació cardiopulmonar en els currículums escolars de Primària i Secundària. Comencen a P3 i acaben al final de la Secundària. Els més petits, en el mateix camí d’aprendre els números, aprenen la importància de saber recordar i marcar el 112 si alguna vegada es troben amb una persona al seu costat que demana ajuda o ha caigut i no respon. En els cursos posteriors, amb alumnes més grans, se’ls ensenya a exercitar el bombeig amb les mans juntes sobre el tòrax, fent-los conscients de la gran ajuda que pot representar per a la reviscuda de la persona que pateix una aturada cardíaca.

    Es treballa per integrar l’aprenentatge de les maniobres de reanimació cardiopulmonar en els currículums de Primària i Secundària. | Carme Escales

    Dijous a l’avinguda Maria Cristina, una cinquantena d’alumnes de Primària i de Secundària de l’Escola Pia de Mataró que han participat en el programa de suport vital del grup escolar del Consell Català de Ressuscitació juntament amb Educació, faran una demostració de les maniobres de ressuscitació.

    A qualsevol edat, amb qualsevol formació, tots podem practicar el massatge al tòrax que pot retornar a la vida una persona poc després que el seu cor deixi de bategar. “Igual que aprenen els colors i l’alimentació, els alumnes des de ben petits poden normalitzar com salvar una vida”, expressa la doctora Laia Vega, pediatra de QuirónSalud, i membre del Consell Català de Ressuscitació.

    Com procedir si ens hi trobem

    Si veiem algú caure o esvair-se i quedar inconscient, primer de tot cal assegurar que tant aquesta persona com nosaltres mateixos estem en un lloc segur, fora de qualsevol perill afegit al qual ja està vivint. Protegir, alertar i socórrer, resumit en les sigles PAS, són els passos del protocol d’actuació quan ens trobem en una situació d’aturada cardíaca. Cal, aleshores, saber reconèixer si el ritme cardíac hi és o no. Això ho fem intentant despertar la persona del seu estat d’inconsciència, parlant-li i, de genolls al seu costat, posant la nostra orella sobre la seva boca per veure si sentim l’alè. Escoltant la respiració i intentar sentir l’alè a la nostra galta ho farem agafant-li el front amb una mà i aixecant-li el mentó amb l’altra perquè la boca quedi més elevada que els ulls. Igualment ens fixarem si el pit es mou. Si per cap dels nostres sentits constatem respiració, hem de trucar al 112 immediatament. Ho farem marcant el número i posant l’altaveu per poder començar les maniobres de reanimació cardiopulmonar immediatament després de constatar que no respira. Si hi ha algú altre amb nosaltres, una persona pot trucar al 112 i l’altra iniciar la reanimació. Si no, mentre es fan les maniobres, a través de l’altaveu del telèfon es va informant el servei d’emergències mèdiques, des d’on els professionals que ens atenen ja aniran preguntant tot el que necessiten saber.

    El CCR organitza parada en llocs visibles per a molta gent per a ensenyar les maniobres. | Carme Escales

    Els mateixos professionals del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) mostren en un Vídeo a Youtube, accessible a tothom, com s’ha d’actuar. Colzes rectes, taló d’una mà sobre el taló de l’altra i dits entrellaçats, i un bon ritme de batec en les nostres mans i fins a trenta pressions continuades, uns dos minuts, abans de descansar i comprovar si el cor reprèn la seva activitat. Si no és així, continuem amb trenta noves compressions, fins que arribi l’ajuda sanitària.

    Acord amb la UEFA

    El congrés de Barcelona aplegarà més de mil experts en reanimació de tot el món, i és la primera vegada que celebren la seva cita a la capital catalana. Durant tres dies, exposaran impressions, dubtes i idees que hauran d’anar perfeccionant els protocols i mètodes d’actuació i creant noves recomanacions davant d’una aturada cardíaca. “Com entrenar els equips de forma organitzada podria millor la supervivència de les recuperacions cardíaques, fer que tot surti rodó”, és, segons explica el doctor Francesc Carmona, una de les propostes de treball dins dels congressos de la societat europea de ressuscitació, com el d’aquest mes a Barcelona, en la seva missió de fer créixer la supervivència després d’una aturada cardíaca. “Només si augmentéssim un 1% l’índex de supervivència, ja significaria entre 4.000 i 6.000 persones que se salvarien d’una mort prematura”, diu Francesc Carmona. Ell és metge del SEM, membre del comitè organitzador del congrés de Barcelona i Coordinador del Grup de Treball de Suport Vital Avançat del CCR. Explica que en cada congrés anual intenten discutir sobre tot allò que pot contribuir a salvar més vides, millorant les habilitats per a practicar les maniobres, amb l’aplicació com més precoç millor dels desfibril·ladors i formant cada cop a més gent.

    Amb aquest propòsit, el Consell Europeu de Ressuscitació acaba de signar un acord amb la Unió Europea d’Associacions de Futbol (UEFA) per donar a conèixer les maniobres de ressuscitació en el futbol, enfocant de manera especial l’Eurocopa de l’any que ve a Alemanya. “Hem generat una formació en línia i hem entrenat la gent que formarà els 20.000 voluntaris de l’Eurocopa “, detalla el Dr. Francesc Carmona. “Cada país ha format a les seves seleccions amb la idea que durant els partits de l’Eurocopa, però també en altres partits, es projectin vídeos motivant a la gent a aprendre les comprensions toràciques, perquè cada any es produeixen aturades en assistents com a públic als partits. I perquè sabem que els camps de futbol, on es concentra tanta gent, són un aparador genial per a mostrar-ho”, conclou Carmona. I recorda que, cada minut que passa a partir d’una aturada cardíaca, disminueix la possibilitat de recuperar aquella vida, per això, assegura l’expert que, “per a nosaltres és vital que algú faci alguna cosa abans que arribem”.

    Dijous, a les fonts de Montjuïc, seran els nens i nenes i adolescents els qui en una performance mostraran que també ells estan preparats per a salvar vides.

  • Polítiques contra les desigualtats són polítiques de salut

    Sovint l’estat de salut de les persones s’identifica amb qüestions individuals; amb elements que tenen a veure amb decisions pròpies, com els hàbits, i amb elements que, a l’extrem oposat, no tenim res a fer-hi, com la genètica. Sembla amb aquests plantejaments, curts de mires, que la salut de les persones quedi al marge de quin lloc ocupem al món.

    La salut està atravessada per les condicions que ens envolten; en quina mesura escollim què fem amb nostre temps i com vivim el dia a dia; quines possibilitats efectives tenim per cuidar-nos, per descansar i per accedir al que és bàsic, i que és massa habitual que les persones no tinguin assegurat, començant per un sostre.

    Les desigualtats entren al cos. I l’extrem de les desigualtats, les violències, el masclisme, el racisme, l’LGTBIfòbia i les manifestacions en què se’ns presenten en les trajectòries vitals, en tots els àmbits de la vida social i personal, evidentment, també ens impacten la salut, física i mental.

    D’aquí la necessitat de tenir en compte la salut en totes les polítiques. Salut no té a veure només -tot i ser essencial que sigui de qualitat i universal- amb un bon sistema sanitari. Té a veure amb les politiques econòmiques, amb les laborals, amb les d’habitatge, amb les d’urbanisme, amb les que han de respondre a l’emergència climàtica, i, com no, amb les polítiques d’equitat de gènere. Una mirada social, redistributiva i antidiscriminatòria, és una mirada de justícia, i de la mà, de salut, en les mesures públiques.

    Tot sovint, en la feina de suport a les dones que acompanyem en els seus processos d’empoderament econòmic, hi ha també una necessitat de suport per reparar el malestar emocional profund en què arriben. Sense salut, és molt difícil fer canvis cap a millors condicions de vida. I sense canvis en les condicions de vida sol ser immensament complicat millorar la salut. És un cercle viciós amb què ens trobem de cara.

    És responsabilitat col·lectiva atendre el dret a la salut, inclosa la salut mental, a dia d’avui, molt afectada per les dinàmiques i cops de la pobresa, la precarietat, equilibris impossibles, sobrecàrregues, violències masclistes, transfòbiques, LGTBIfòbiques i racistes.

    En el cas de les dones, s’ha estudiat reiteradamente que el pes de les cures i les conseqüències que té ser-ne les principals responsables en els nuclis familiars -en termes d’aïllament, escassa participació social, i econòmics- perjudica la seva salut.

    No és l’únic factor, però detectem que és fonamental abordar el repartiment de les cures i l’espai social que els hi donem. Cal promoure mecanismes per posar-les al centre, per no condemnar les persones que les assumeixen primàriament. Cal aconseguir transformacions d’arrel, de les que som lluny, per viure en societats corresponsables.

    Societats més justes en termes socials i de gènere, són societats més sanes. L’exigència als governs responsables de poder-ho aterrar a la nostra quotidianitat no pot ser altra que fer-ho possible. Ens hi va la salut i la vida digna.

  • Proves invisibles: sobre l’omnipresent falta d’evidències per a elaborar coneixement empíric

    Proves invisibles: sobre l’omnipresent falta d’evidències per a elaborar coneixement empíric

    Per a contar una història explicativa no fan falta molts fets. Per contra, és més fàcil i eficaç elaborar-la amb uns pocs fets cridaners i un grapat de dades de situació per a sustentar-la. I, si ja tenim prefigurats els missatges finals, molt millor: basta seleccionar les dades més convenients perquè el relat es vagi armant amb la racionalitat del constructor d’un mosaic. El que compte és el resultat, sense importar les peces descartades perquè no encaixen i aquelles que no estan disponibles, però que haguessin pogut alterar la imatge final.

    Les històries de les civilitzacions, les nacions i els imperis són en bona part relats embastats amb fets i dades significatives per als qui les escriuen. Solen articular-se a partir de grans esdeveniments relacionats més amb la guerra que amb les vicissituds de la pau. No és rar, per tant, que les històries nacionals expliquin de manera diferent un mateix esdeveniment, perquè s’han escrit amb dades i significats diferents. No obstant això, si no es té bé present que les proves descartades o desconegudes podrien canviar el relat i el coneixement, tota pretensió d’objectivitat es fa miques.

    Considerar de manera explícita l’existència d’aquestes proves invisibles és fonamental per a produir coneixement mínimament fiable, ja sigui en la historiografia i les ciències socials com en les disciplines més experimentals. La història de les civilitzacions antigues és un exemple eloqüent de racionalització a partir de proves limitades. Només són conegudes aquelles de les quals han perviscut objectes o, millor, registres escrits. Però quantes civilitzacions va haver-hi abans dels sumeris de les quals no queda pedra sobre pedra? Quantes no van arribar a desenvolupar algun tipus d’escriptura i quantes sí que la van desenvolupar, però de les quals no tenim cap rastre? La mateixa història de les llengües i l’escriptura, que necessàriament es remunta més enllà de les llengües sumèries, acàdia, assíria i babilònia, és impossible de traçar per l’eloqüent falta de proves. Però bastaria descobrir un lloc arqueològic ben proveït per a poder reescriure aquesta història.

    En les ciències empíriques, totes elles basades en l’observació i solo algunes amb capacitat manifesta d’experimentació, l’existència de proves o evidències és el que permet confirmar hipòtesis i desenvolupar el coneixement. Sense tenir en compte aquestes proves invisibles, tot coneixement resulta esbiaixat. No obstant això, la consideració explícita de les proves invisibles és, en general insuficient. En biomedicina, per exemple, abunden les recerques que, després d’haver estat realitzades, mai van ser publicades i, per tant, romanen ocultes. A més, entre les publicades, hi ha una tendència a informar dels resultats favorables.

    El perill d’aquests biaixos és molt clar quan parlem d’intervencions de salut: la sobreestimació dels efectes favorables i la infraestimació dels efectes desfavorables. Com la dimensió de les proves invisibles (la part submergida de l’iceberg) és difícil de mesurar, sempre ens queda una ombra de dubte o punt d’incertesa sobre els efectes reals dels tractaments.

    La historiografia en general, i les històries nacionals en particular, són un àmbit del coneixement en el qual abunden les proves invisibles, en uns casos perquè s’han destruït o estan ocultes, en uns altres per simple descarti i selecció interessada de les més convenients per al relat, la qual cosa es diu biaix de selecció o cherry picking. Però els biaixos derivats d’ignorar les proves invisibles afecten en major o mesura a tots els àmbits del coneixement empíric. Per això, per a produir, digerir i aplicar coneixement fiable, cal ser molt escrupolosos i vigilants amb aquests biaixos. El problema és que la naturalesa humana és més procliu a elaborar relats explicatius que a quedar-se sense relat per falta de proves.

  • La calor va causar l’any passat més de 61.000 morts a Europa

    Mai havia fet tanta calor a Europa com l’estiu passat. S’estima que les onades de calor,  la sequera i els incendis van fer que entre el 30 de maig i el 4 de setembre de l’any passat es produïssin 61.672 morts. Si bé Eurostat (l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea) ja va notificar un excés de mortalitat inusualment alt per a aquestes dates, no s’havia quantificat la fracció de la mortalitat atribuïble a la calor. Fins ara que ho ha fet l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb l’Institut Nacional d’Investigació en Salut i Medicina de França (Inserm). Han publicat un estudi epidemiològic a la revista Nature Medicine, segons el qual aquestes morts poden ser atribuïbles a la calor.

    L’equip investigador va obtenir dades de temperatura i mortalitat des del 2015 fins al 2022 a 823 regions de 35 països europeus, la població total de les quals representa més de 543 milions de persones. Es van usar aquestes dades per a estimar models epidemiològics i predir la mortalitat atribuïble a les temperatures per a cada regió i setmana del període estival.

    I, en conclusió, l’estiu de 2022 va ser una estació sense treva pel que fa a la calor. Els registres mostren que les temperatures van estar per sobre de la mitjana durant totes les setmanes del període estival dels anys estudiats, des del 2015. La major anomalia tèrmica es va registrar durant la canícula estival, de mitjan juliol a mitjan agost. Aquesta coincidència va magnificar, segons els investigadors, la mortalitat per calor, causant 38.881 morts entre l’11 de juliol i el 14 d’agost. Dins d’aquest període de poc més d’un mes es va produir una intensa onada de calor paneuropea, entre el 18 i el 24 de juliol, a la qual s’atribueixen un total d’11.637 morts.

    Itàlia al capdavant

    En termes absoluts, el país amb major nombre de morts atribuïbles a la calor al llarg de tot l’estiu de 2022 va ser Itàlia, amb un total de 18.010 morts, seguit d’Espanya (11.324) i Alemanya (8.173). A Itàlia es varen produir 295 morts per cada milió de persones, a Gràcia, 280, a Espanya,  237 i a Portugal, 211. De mitjana a tota Europa es  van donar 114 morts per cada milió de persones.

    D’altra banda, si s’atén únicament l’increment en la temperatura, el país que va registrar un valor més alt va ser França, amb 2,43 °C sobre els valoris mitjanes del període 1991-2020, seguit de Suïssa ( 2,30 °C), Itàlia ( 2,28 °C), Hongria ( 2,13 °C) i Espanya ( 2,11 °C).

    En el següent enllaç es pot observar el detall de les estimacions de mortalitat per als 35 països analitzats.

    Moltes més dones

    Una altra dada que crida l’atenció és que van morir moltes més dones que homes per la calor. La mortalitat prematura atribuïble a la calor va ser un 63% superior en dones que en homes, amb un total de 35.406 defuncions prematures (145 morts per milió), enfront de les 21.667 estimades en homes (93 morts per milió). Aquesta major vulnerabilitat de les dones a la calor s’observa en el conjunt de la població i, sobretot, en majors de 80 anys, on la taxa de mortalitat és un 27% superior a la dels homes. En canvi, la taxa de mortalitat masculina és un 41% més elevada en menors de 65 anys, i un 13% major entre els 65 i els 79 anys.

    Segons les dades analitzades, es van produir 4.822 morts entre menors de 65 anys, 9.226 morts entre els 65 i els 79 anys, i 36.848 entre els majors de 79 anys.

    Lliçons de l’onada de calor de 2003

    Fins avui, l’estiu amb majors registres de mortalitat a Europa va ser el de l’any 2003, en el qual es va registrar un excés de mortalitat de més de 70,000 morts. Segons explica el primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal, Joan Ballester Claramunt, “l’estiu de 2003 va ser un fenomen excepcionalment rar, fins i tot quan es té en compte l’escalfament antropogènic observat fins aleshores. Aquesta naturalesa excepcional va posar de manifest la falta de plans de prevenció i la fragilitat dels sistemes de salut per a fer front a emergències relacionades amb el clima, factors que en certa manera es van tractar de corregir en anys posteriors”.

    Ballester apunta també que “les temperatures registrades l’estiu del 2022 no poden considerar-se excepcionals, en el sentit que podien haver-se previst seguint la sèrie de temperatures dels anys precedents, i que mostren que durant l’última dècada l’escalfament s’ha accelerat”.

    “El fet que l’estiu passat morissin més de 61.600 persones a Europa per calor malgrat que, a diferència del 2003, molts països ja comptessin amb plans de prevenció actius, suggereix que les estratègies d’adaptació de les quals disposem en l’actualitat poden ser encara insuficients”, sosté Hicham Achebak, investigador de l’Inserm i d’ISGlobal i últim autor de l’estudi. “L’acceleració de l’escalfament observada en els últims deu anys subratlla la necessitat urgent de reavaluar i enfortir de manera substancial els plans de prevenció, posant especial atenció a les diferències entre països i regions europeus, així com a les bretxes d’edat i sexe, que actualment marquen les diferències en vulnerabilitat a la calor”, afegeix.

    Europa és el continent que està experimentant un major escalfament, fins d’1 °C més que la mitjana global. Les estimacions realitzades per l’equip investigador apunten al fet que, en cas de no mediar una resposta adaptativa eficaç, el continent s’enfrontarà a una mitjana de més de 68.000 morts prematures cada estiu cap a 2030 i més de 94.000 cap a 2040.

    Aquest estudi ha estat realitzat en el marc del projecte EARLY-ADAPT, finançat pel European Research Council, i dirigit a estudiar com s’estan adaptant les poblacions als reptes de salut pública desencadenats pel canvi climàtic.

  • Els Trastorns de la Conducta Alimentària afecten de manera diferencial a l’adolescència

    «Aquesta malaltia, encara que afecti en el físic, no és pel físic, és per problemes més interns. En el meu cas, jo era una nena molt tímida amb l’autoestima pels sòls, amb problemes familiars. Veient-me cada vegada més prima em sentia millor. La meva ment es va convertir en una calculadora de comptar quilocalories i en el meu pitjor enemic. El que tenia era una gran inseguretat, baixa autoestima, por a la vida i al rebuig. No m’estimava gens». Aquest és el cas de la Noelia, recollit per la Confederació Salut Mental Espanya. La jove va patir durant onze anys un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

    El que tenia era una gran inseguretat, baixa autoestima, por a la vida i al rebuig. No m’estimava gens

    L’Hospital Clínic defineix els TCA com a «malalties mentals greus que es relacionen amb una conducta alterada respecte als hàbits alimentaris, la qual cosa es tradueix en comportaments que van des de menjar de manera descontrolada fins a la falta d’ingesta de menjar. Afecta principalment a adolescents i dones joves i en la seva aparició influeixen principalment factors biològics i de personalitat. Els trastorns més freqüents són l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa, el Trastorn per Afartament i el Trastorn Evitatiu/Restrictiu de la Ingesta Alimentària».

    El perfil del TCA

    Segons dades recents de la Fundació Fita i de l’Associació Espanyola per a l’Estudi dels Trastorns de la Conducta Alimentària (AETCA), a Espanya hi ha unes 400.000 persones que pateixen algun trastorn d’aquest tipus relacionat amb l’alimentació. D’ aquestes, 300.000 són joves d’entre 12 i 24 anys, sent la tercera causa de malaltia crònica en l’ adolescència.

    300.000 són joves d’entre 12 i 24 anys, sent la tercera causa de malaltia crònica en l’ adolescència

    En aquest sentit, la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família advertia recentment que els TCA afecten un de cada 20 adolescents a Espanya. «Es tracta d’un trastorn que s’inicia fonamentalment durant l’adolescència», assenyala Miguel Ángel Morate, director tècnic del centre Mentalia el Viso (Madrid) que matisa que, «en un nivell més profund, la restricció alimentària pot suposar un boicot intencionat al creixement i desenvolupament físic de l’adolescent i, per tant, de les seves formes sexuals. Per això és fàcil comprendre la por que algunes adolescents tenen a la trobada íntima». Els experts de la companyia corroboren que en els seus centres la proporció de dones amb TCA resulta clarament superior a la d’homes: un 70/30.

    La manera més eficaç d’atallar el desenvolupament dels TCA és la seva detecció precoç i un tractament professional de caràcter psicoterapèutic. «Qualsevol ajuda per part de família o amics, per molt benintencionada que sigui, pot tenir efectes no desitjats. Cal tenir en compte que es tracta de quadres clínics complexos, que requereixen intervencions específiques en funció de la fase del trastorn i de la seva evolució. Per això, és necessària l’ajuda de professionals experimentats que treballin amb el pacient i les seves famílies», conclou Morate.

    Hemeroteca: sobre els TCA al Diari de la Sanitat

    Un cos que mai és prou perfecte: la lluita present i silenciosa enfront del TCA

    Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

    Quan el teu monstre es diu trastorn de la conducta alimentària

     

  • El Parc Taulí intervé un aneurisma gegant pediàtric utilitzant una tècnica endovascular mínimament invasiva

    El Parc Taulí ha realitzat la reparació d’un aneurisma gegant a un pacient pediàtric utilitzant la tècnica endovascular telescopar amb dos stents flow diverters. Aquesta intervenció, poc invasiva, ja s’havia fet en pacients adults; però és la primera vegada que es fa amb un pacient pediàtric a Catalunya.

    Aquesta intervenció es va fer a un pacient de 15 anys que va venir al Parc Taulí per una cefalea ocasional. Durant l’exploració es va observar que tenia un aneurisma gegant de 4.5 cm a l’arteria caròtida interna . Després de la valoració multidisciplinar amb els especialistes del departament de neurocirurgia pediàtrica i adulta i amb neuropediatria, es va decidir fer una intervenció poc invasiva utilitzant la tècnica telescopar, amb dos stents flow diverter, per evitar que hagués de passar per un procés quirúrgic.

    Durant la intervenció, que va durar una hora i trenta minuts, es va realitzar una cateterització selectiva per reconstruir la paret arterial. Per poder fer aquest procés es van introduir microcatèters per l’artèria per poder unir les dues parts sanes del vas sanguini i poder desplegar els stents, creant un pont. Com l’aneurisma era gegant i molt llarg, es va utilitzar la tècnica telescopar.

    En la intervenció hi va participar un equip multidisciplinar de professionals del Parc Taulí: el director del Servei de Diagnòstic per la imatge, Joan Perendreu; especialista en Neurointervencionisme de la Unitat de Radiologia  Vascular Intervencionista, Nicolás Romero; l’especialista en neuroradiologia intervencionista de la Unitat de Radiologia Vascular Intervencionista, Roberto Eduardo Correa. També hi va assistir, el cap de Neurointervencionisme  de l’hospital Vall d’Hebron, Alejandro Tomasello.

    Aneurisma

    “Després de fer diferents reunions amb els especialistes del Parc Taulí, vam realitzar aquesta tècnica perquè l’aneurisma era molt llarg i en l’actualitat no hi ha material per aquest tipus de aneurismes en els vasos sanguinis. A més a més, és menys invasiva i la recuperació dels pacients és molt més ràpida”, explica el Dr. Romero.

    La intervenció endovascular va ser un èxit i el pacient es va recuperar molt ràpidament. Donat que la primera vegada que es feia una intervenció amb aquest procediment a un pacient pediàtric, els professionals van decidir fer el control i el seguiment des de la Unitat de Cures Intensives durant les següents 72 hores. Els dies següents, l’evolució del pacient va ser favorable i les proves diagnòstiques van mostrar la millora neurològica, postintervenció.

    Amb la realització d’aquesta intervenció pionera, el Parc Taulí continua apostant per situar l’hospital com un dels centres de referència de Catalunya; així com  per l’especialització dels seus professionals i l’ampliació de la seva cartera de serveis per continuar oferint una atenció de qualitat a la ciutadania.

    Intervenció endovascular

    La reparació endovascular és una intervenció menys invasiva pel tractament dels aneurismes. En la majoria dels casos s’utilitza un espiral i es col·loca un stent o tubs malla, per a la reparació de l’aneurisma.

    Com ha explicat el Dr. Correa, “amb els stents flow diverters evitem que el pacient hagi de passar per una cirurgia. Només amb una punció en la regió femoral, iniciem el tractament endovascular per a la resolució de l’aneurisma. És una alternativa a la cirurgia molt eficaç”.

  • Un brot de tinya s’acarnissa amb els pentinats de moda

    L’artista canari Quevedo —també conegut com el de «Quéeeeedate«, èxit d’estiu al costat del productor de moda Bizarrap— es feia viral pel seu nou pentinat. No té res estrany, és un com el que porten el 90% dels nois joves, un degradat amb el cabell més llarg en el tupè. En el vídeo pujat pel seu perruquer, a més de veure’s al cantant amb una cara seriosa que ha acabat generant riures en la comunitat virtual, hi ha una cosa particular: té vermellors per tot el coll. Twitter no ha trigat molt a fer la seva màgia, i és que si el video de Quevedo a la perruqueria era trend, s’ha disparat més encara quan saltava la notícia que l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia anunciava l’existència d’un brot de tinya en les perruqueries per tot el país.

    Fotograma del video i coll viral de Quevedo | Twitter

    La tendència com a propagadora del fong

    La tinya pot formar part d’un procés de zoonosi —infecció d’animals a humans—, però es més comú la propagació directament entre humans. El contacte físic amb una persona contagiada és suficient per a contreure el fong, però també el contacte amb eines, roba, o qualsevol element que hagi passat per una persona amb tinya. Aquest últim element és el que ha facilitat la propagació del fong per les perruqueries, i és que els talls degradats —que estan molt de moda— requereixen un manteniment exhaustiu. Tanta gent assistint amb freqüència a repassar-se i màquines d’afaitar mal desinfectades han estat l’espurna que han encès la metxa sense fre.

    Una espècie de fongs dermatòfits són els culpables del contagi. Segons el Control de Qualitat SEIMC, la principal característica d’ells és que envaeixen les capes superficials queratinitzades de la pell, pèls i ungles. No és perillosa, però si no es tracta, pot generar dolor, irritació, butllofes i duresa en la pell, a més de propagar-se per més parts del cos. En aquest cas, es requeriria antibiòtic per a pal·liar la situació. Amb un tractament antifúngic adequat —fins i tot amb suport de pomades i locions que no requereixen recepta mèdica—, la tinya deixa de ser contagiosa en unes 48h, i s’elimina per complet entre les dues i les quatre setmanes.

    De l’»Hospital de la Tinya» a solucions farmacèutiques

    En un estudi del Departament de Dermatologia de l’Hospital General de Mèxic daten el primer cas conegut de tinya en el 30 a.c., amb una inflamació del cuir cabellut i sortida de material purulent —drenatge de color groc o similars que surt d’una ferida infectada—. Es coneix així la tinya com Quèrion de Cels, ja que aquest primer diagnòstic datat va ser a Cels, enciclopedista i escriptor. El que ara és un contagi sense gravetat, va ser un veritable problema de salut pública per allà en el segle XIX, quan era titllat d’epidèmia. Els seus antecedents apunten al fet que els europeus introduïssin el fong al continent americà amb la colonització. Actualment, la tinya —exceptuant el «brot dels degradats»— es propaga principalment en nens, ja que les modificacions en el pH i increment d’àcids grassos en el cuir cabellut amb l’adultesa actuen com a capa protectora.

    Si bé ara veiem aquesta propagació com una cosa «anecdòtica» —cal no oblidar que el fet que no sigui greu no li treu gravetat—, va haver-hi èpoques en les quals el fong podia arribar a l’extrem. Exemple d’això és l’»Hospital de la Tinya» —el nom real de la qual és Hospital de La nostra Senyora del Pilar de Saragossa—, en el qual fins ben entrat el segle XX es dedicaven de manera monogràfica a atendre pacients tinyosos. En el centre sanitari es van datar 4 tipus diferents de tinya de diferents gravetats, i les quals han mutat molt fins a l’actualitat: la modalitat més greu requeria un any o fins i tot més per a sanar.