Capçalera de la manifestació a la cruïlla de la Plaça Urquinaona amb Via Laietana (Barcelona). | E.H.
“Salut per sobre del negoci, no a la privatització”. Darrere d’aquesta pancarta, més de 2500 persones vam desfilar el diumenge 7 d’abril des de la plaça Urquinaona fins a la de Sant Jaume. Una manifestació organitzada en motiu del Dia Mundial de la Salut per dir ben alt i ben clar que la nostra salut és un dret i no un negoci. Milers de catalans i catalanes amb un clam unitari: no podem esperar més. Protegir la sanitat pública ha de ser una de les grans prioritats del nostre país.
Malauradament, fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Ho hem vist també durant els últims 6 anys que ERC ha gestionat la conselleria. El darrer exemple és la retallada de fins a 200 treballadores a l’Hospital Vall d’Hebron, una retallada que estava prevista amb i sense pressupostos. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària. Un model sanitari impropi d’un govern d’esquerres.
A Barcelona vam fer un gran esforç els últims 8 anys per caminar en la direcció oposada. Tot i no ser una competència estrictament municipal, vam posar tots els recursos per ampliar serveis i acompanyar en la salut a totes les veïnes i, especialment, aquelles més vulnerables. Vam estar pioneres creant un dentista públic, el primer Pla de Salut Mental municipal amb un psicòleg gratuït o la creació de Barcelona Cuida per acompanyar la salut de les persones cuidadores. Aquest és el model que volem per Catalunya, i el proper 12 de maig està a les mans de la ciutadania escollir si continuem amb el model de retallades i privatització, o si el nostre país torna a ser a l’avantguarda de la salut pública i de qualitat. No volem el model de menys metges, més llistes d’espera i menys sanitat pública. Si entrem al Govern, estendrem el dentista i psicòleg públics a tot el territori, garantirem un pediatra a cada municipi, crearem la primera òptica pública i recuperarem el dret a la visita mèdica presencial.
Pels Comuns, la millor notícia seria que a la propera campanya electoral no calgui parlar de sanitat en absolut. Que no hi hagi més protestes de 2500 persones desfilant per la Via Laietana. Que ningú hagi d’escollir entre pagar el dentista o el lloguer. Això voldrà dir que hi ha hagut un acord transversal per posar la sanitat pública catalana al nivell que es mereix, una sanitat pública que ens ompli d’orgull.
L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?
Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?
En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.
David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.
Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.
Accés als medicaments. | Unsplash
Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.
En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:
El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.
El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.
Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.
S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.
Aquest dissabte, 16 de març, ha tingut lloc la Cursa Científica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una competició popular per conscienciar sobre els beneficis de l’activitat física, fins i tot com a part d’un programa de rehabilitació en casos de malaltia de cor, sempre adequant l’esforç a cada pacient. Entre els 193 participants a la cursa de dissabte, que enguany ha arribat a la seva trenta-cinquena edició, hi va córrer Mar Mesa, “una pacient trasplantada de cor ara fa vint-i-cinc anys, que va portar el dorsal número 1”, segons va explicar el Dr. Ricard Serra-Grima. Ell és el cardiòleg especialitzat en medicina esportiva de l’Hospital de Sant Pau impulsor d’aquesta cursa que, en aquesta edició, va consistir a córrer uns cinc quilòmetres que equivalen a cinc voltes al voltant dels pavellons del Recinte Modernista de Sant Pau. Aquesta vegada, el tret de sortida el va donar l’atleta olímpica i explusmarquista nacional en distància Marta Galimany.
Des del primer cop que es va celebrar aquesta cursa, l’any 1989, s’han estudiat els efectes de l’exercici físic de llarga durada sobre el cor i, al llarg d’aquestes trenta-cinc edicions, hi han participat pacients que han tingut problemes de cor i que han seguit un programa de rehabilitació.
Amb el suport de la Fundació Cors Units, Clubs DIR, el Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat del Vallès (CAR) i la firma de serveis de cronometratge de Catalunya Championship, aquesta carrera esdevé cada any una iniciativa que esperona, no només la conscienciació sobre el bé de l’activitat física en la salut, sinó també de la recerca que ho demostra científicament. Fins ara s’han dut a terme una vintena d’estudis en aquest sentit. Tal com explica el Dr. Serra-Grima, “fer exercici de forma regular és beneficiós per a tothom que estigui en bones condicions de salut, i també per a pacients que han tingut algun problema de cor –sempre que estiguin estables clínicament en el moment de la prova–. Igualment, és bo per a la prevenció i control de la diabetis tipus 2, i per a qui pateix hipertensió arterial i altres alteracions de tipus metabòlic, com ara la hipercolesterolèmia, o fins i tot per aquelles persones que han tingut càncer. L’esport és part de la rehabilitació, per això anomenem aquesta prova La cursa amb més cor”.
40 anys del primer trasplantament de cor
Aquest any, a més, es compleixen quaranta anys del primer trasplantament de cor a l’Estat. El va realitzar a l’Hospital de Sant Joan de Déu, el 9 de maig de 1984, un equip encapçalat pels cirurgians Josep Maria Caralps i Josep Oriol Bonín, que va trasplantar un cor a un home de 29 anys amb una cardiopatia en fase final.
Com a centre d’atenció especialitzada terciària d’alta complexitat, l’Hospital de Sant Pau és un referent en assistència, docència i investigació en els àmbits nacional i internacional.
Fundació Cors Units
Nascuda l’any 2012 a partir de la col·laboració entre l’Hospital de Sant Pau i l’Associació de Pares de Nens Operats de Cor, està liderada per reconeguts metges especialistes i té seu a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La Fundació Cors Units dedica la seva tasca a la Cardiologia, la Medicina esportiva i l’Oncologia pediàtrica per millorar la vida d’infants afectats per cardiopaties, i també per donar suport a les famílies, pediatres, cardiòlegs i altres especialistes.
El seu principal objectiu és facilitar la inclusió escolar i extraescolar a infants i adolescents que han patit una malaltia cardiovascular, càncer o tenen una patologia cardiovascular crònica no greu. Són infants diagnosticats o curats de la seva malaltia, i el seu entorn proper (família, professors,…) necessiten la certesa que els infants poden fer exercici físic sense risc. Aquesta tranquil·litat permet als infants i adolescents integrar-se i socialitzar-se amb tota normalitat, fet que impacta molt positivament en la seva vida, després de temporades llargues d’hospitals.
També la Fundació DIR treballa per impulsar uns hàbits de vida que siguin saludables i entén l’esport com una eina d’inserció i de dinamització social. Des del 1995 fa una especial atenció als col·lectius més vulnerables, sigui a través de projectes propis o col·laborant amb altres entitats.
El càncer és la principal causa de mort al món, i al voltant d’un terç de les morts per càncer es deuen al consum de tabac, a un elevat índex de massa corporal, al consum d’alcohol, a una baixa ingesta de fruites i verdures i a la falta d’activitat física.
Tots aquests factors, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala com a principals causants de les morts al món, són evitables. Però, quan parlem de consums de caràcter addictiu, ens referim a dependències fortes, físiques i psíquiques, difícils de deixar. És el cas del tabac, que durant tants anys havia estat molt ben acceptat socialment, fins i tot amb una gran aurèola de glamur, malgrat que els efectes directes contra la pròpia salut són ben explícitament descrits en els mateixos paquets de cigarretes.
A Catalunya, hi ha noranta hospitals adherits a la xarxa d’Hospitals sense Fum. D’aquests, una seixantena posen al servei de la ciutadania unitats d’acompanyament a qui vol deixar de fumar.
Una d’elles és la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), centre col·laborador de l’OMS per al control del tabac. Al seu capdavant, hi ha el doctor Esteve Fernández, que és també Coordinador del Programa d’Epidemiologia i Salut Pública de l’IDIBELL i Catedràtic d’epidemiologia i salut pública de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.
Ja en el mateix espai web de la UCT de l’ICO ens fem una idea de tota la informació amb la qual treballen per ajudar i acompanyar les persones que volen deixar de fumar. Hi comparteixen molts materials, també per conscienciar la població en general sobre el benefici de no fumar. I donen accés a un senzill test perquè la persona fumadora calculi el seu nivell de dependència de la nicotina.
Ara bé, tal com explica el Dr. Esteve Fernández, la motivació és clau en l’eficàcia en el procés d’abandonament del consum de tabac. “Si la persona fumadora no està motivada, és més complex. La seva motivació és indispensable”, diu. I explica que, amb intervenció dels professionals de la psicologia, “part de la teràpia conductual és convèncer dels beneficis de deixar de fumar”.
Segons explica també el cap de la Unitat de Control del Tabac, amb cada persona fumadora se segueix un protocol adaptat al seu context i necessitats, en funció, per començar, del seu grau d’addicció. “Alguns estan molt convençuts, i això facilita el procés, en el qual mirem també si la persona necessita ajuda farmacològica o no”. Les situacions de perill de recaure i la síndrome d’abstinència es tenen molt en compte i es treballen prèviament en l’inici de la teràpia. “Ajudem a reconèixer les situacions propícies per a les recaigudes i se’ls prepara per a tenir sortides. És qüestió de poder racionalitzar-ho tot i entrenar-ho”, afegeix Esteve Fernández.
L’especialista explica que el tractament té un component conductual, per a reconèixer les situacions més crítiques i poder-les esquivar amb recursos que els facilitem, i això també pot ser acompanyat d’un component farmacològic, tot i que no sempre, així com d’elements substituts de la nicotina, com pegats o xiclets. El protocol es fa a mida perquè no és el mateix consumir un o dos paquets al dia que cinc cigarretes al dia.
Recursos a l’abast
Amb l’Esteve Fernández, repassem els recursos que el sistema posa a l’abast de la ciutadania per deixar de fumar:
Els Centres d’Atenció Primària (CAP), adreçant-se al metge o metgessa de família o a la infermera, és un primer recurs que ens posa en contacte amb sanitaris formats per aconsellar i portar el procés per deixar de fumar. Estan formats i capacitats per fer el seguiment i tractament de la motivació i l’addicció. És un procés que pot durar entre sis i nou mesos de visites, tot i que el protocol sencer de tot el procés és d’un any, amb seguiment telefònic per valorar possibles recaigudes puntuals.
Les consultes específiques sobre tabac dels centres hospitalaris.
Els centres d’atenció a les drogodependències (CAS).
També a través del telèfon 061, del CatSalut. Es pot concertar una visita telefònica. És la versió catalana del Quit Line, un telèfon específic en altres comunitats i països des d’on atenen qui vol deixar de fumar.
Hi ha també associacions, com la mateixa associació espanyola contra el càncer que difonen materials per deixar de fumar, i promouen la creació de grups de pacients.
S’han creat moltes aplicacions per acompanyar el procés de deixar de fumar. Algunes d’aquestes funcionen amb missatges motivacionals, recordant els beneficis de deixar de fumar, com per exemple, tot el que s’estalvia sense comprar tabac.
Segons explica Esteve Fernández, el 50% de les persones que segueixen un protocol complet continuen sense fumar al cap d’un any després d’haver-ho deixat. Per tant, una de cada dues persones, una xifra ben alta si la comparem amb el 90% de les recaigudes al cap d’un any, segons mostren les estadístiques dels qui decideixen deixar de fumar i ho fan pel seu compte. Només un 10%, per tant, dels qui segueixen el procés d’abandonar el tabac, al cap d’un any continuen sense fumar. Amb ajuda professional, aquest 10% ja puja fins a un 20 o un 30%, i amb l’acompanyament de fàrmacs prescrits pels sanitaris, s’arriba fins al 35 o fins i tot al 45%. I, si el procés és acompanyat de suport durant tot el procés, l’èxit augmenta fins al 52% de l’abandonament al cap d’un any.
Sensibilitat i consciència pública
La llei antitabac instaurada pel Ministerio de Salud l’any 2006, que prohibia fumar en tots els espais de treball, tant públics com privats, així com altres mesures sanitàries, com la prohibició de la publicitat sobre el tabac, va significar un gran revulsiu per als qui ho volien deixar. Però tots els qui no ho varen aconseguir abandonar o ho van tornar a fer després de deixar-ho, així com les noves generacions que ja han crescut amb la limitació d’espais on es permet fumar, continuen significant un repte per a la sanitat pública. Per la seva pròpia salut que, com hem dit, té en el tabac un factor de risc important de molts càncers i altres malalties que es pot evitar, com per a la gent que hi conviu com a fumadors passius.
Per a tots ells, el tabac suposa un dels factors de risc per als càncers més comuns que són els de mama, pulmó, còlon i recte, i pròstata. De fet, les lleis antitabac a Europa es van desenvolupar per protegir del fum els treballadors, i evitar que esdevinguin fumadors passius, amb totes les conseqüències que per a la seva salut també comporta això.
Protegir els infants del fum
L’Agència de Salut Pública de Catalunya va posar en marxa el Programa Infància sense Fum per sensibilitzar pares i mares i població en general dels riscos del fum ambiental del tabac. Un dels recursos que va crear per als progenitors és la guia Vull créixer sense fum.
Tal com expliquen des de la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el control del tabac és un dels temes prioritaris del Pla de Salut de Catalunya, diversos plans directors (oncologia i malalties respiratòries) i del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS), a banda de figurar en l’agenda de l’Organització Mundial de la Salut com el factor de risc que es pot prevenir per a quatre grans grups de malalties: càncer, cardiovasculars, respiratòries i diabetis .
L’origen de la UCT és el Grup de Recerca en Tabaquisme del Dr. Esteve Fernández constituït l’any 2000 al Programa de Prevenció i Control del Càncer (PPCC) de l’ICO. El Grup desenvolupava línies de recerca sobre tabaquisme amb projectes liderats des de l’ICO i també en col·laboració amb altres institucions, com les Agències de Salut Pública de Barcelona i de Catalunya, l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, l’Institut de Recerca Mario Negri (Milà), la European Network for Smoking Prevention (ENSP) i la International Agency for Research on Cancer.
Segons l’informe La salut com a eina de transformació social, que es feia públic des de l’Observatori per a la Transformació Social (OTS) fa unes setmanes, el diagnòstic del sistema de salut del nostre país ens aporta cinc indicadors preocupants que cal començar a afrontar de manera urgent: es fa encara poca prevenció, la ciutadania detecta certa deshumanització, la gestió no s’adapta a les necessitats, hi ha percepció d’un sistema antiquat i saturat i es comparteix poc el coneixement. A partir d’aquesta fotografia inicial, el document recull les principals conclusions del debat que van mantenir cinc professionals referents del sector en el marc del primer dels Diàlegs pel canvi que ha posat en marxa l’OTS, amb la premissa que la salut té un enorme potencial com a catalitzador de canvis profunds i duradors en la comunitat.
La salut és un dels pilars de l’estat de benestar i segurament el més sensible per a la majoria de la societat. No fa gaire anys, a Catalunya parlàvem del sistema sanitari com una de les “joies de la corona”. Què ha passat perquè ara els experts convocats afirmin que “mentre assistim a grans transformacions en molts àmbits, el sistema sanitari no es transforma?”. Segurament un factor que podria explicar part de la situació, tal i com es va destacar en algunes de les intervencions, és l’impacte que els determinants socials i l’increment de la desigualtat estan tenint sobre els problemes de salut de les persones i la gestió de la complexitat que això implica. Els indicadors socials són clars: gairebé el 25% de la població està en situació de risc de pobresa o exclusió social; el 19,2% de la ciutadania no pot permetre mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada; i la desigualtat social s’ha incrementat un 5,7% al nostre país.
Tal i com s’afirma a l’informe: “La salut és un sector estratègic: té cura del principal actiu d’un país, que són les persones. És un factor de cohesió social molt important i de disminució de desigualtats.” Per això es proposa un canvi de mirada que porti a un canvi de model. D’un model basat en els recursos a un model centrat en les necessitats de les persones. D’un cert paternalisme, a la corresponsabilitat i la informació; de pacient subjecte passiu a persona subjecte actiu; de l’hospital-CAP a les xarxes territorials d’atenció integrada i provisió de cures. Només maximitzant la coordinació entre els sistemes sanitari-social i establint una cartera de recursos socials adaptats als diferents perfils de persones, farem el pas del curar al curar-cuidar.
Com era d’esperar, les reflexions també destaquen la importància i l’impacte de la transformació digital en el futur del sistema de salut. La tecnologia i la innovació es presenten com dos dels pilars més significatius per a l’evolució del sistema. Mitjançant l’adopció de la telemedicina, la intel·ligència artificial i l’anàlisi de dades és possible aconseguir una atenció més predictiva, preventiva i personalitzada. La tecnologia no sols té el potencial de millorar l’eficiència, sinó també d’ampliar l’accessibilitat i millorar l’experiència del pacient.
Com a conclusió de l’informe, s’enumeren un bon grapat de propostes per dibuixar el futur del sistema sanitari. Entre d’altres, l’empoderament i reeducació de la ciutadania, reestructuració de l’atenció primària, integració de tecnologies innovadores, creació d’una autoritat independent d’avaluació de polítiques i pràctiques sanitàries, la integració entre sector social i sector salut o la millora de les condicions laborals i de la qualitat de vida de les professionals.
Si el diagnòstic, les causes i les propostes estan perfilades, perquè no es produeixen els canvis? Qui ha de promoure la transformació? S’assenyala la necessària aproximació entre els tres principals agents de canvi: els poders polítics, el sector sanitari i la societat. És el que alguns han descrit com “la necessària renovació del contracte salut entre salut i ciutadania”. Pacte, lideratge i inversió. Només així s’assolirà el gran salt cap a una salut veritablement transformadora.
Si estàs llegint aquest article és perquè o bé ets funcionari de l’Estat i has de fer aquesta tria per primera vegada en haver aprovat les oposicions, o bé perquè arriba el mes de gener, que és el mes on els funcionaris podem fer el canvi d’una a l’altre.
Primer de tot, doncs, has de saber que com a funcionari de l’Estat espanyol formes part automàticament de Muface (no tenim elecció ni hi podem renunciar). Muface és un organisme públic que gestiona entre, d’altres serveis (veure infografia), la nostra cobertura sanitària. És en aquest últim punt que tenim dues opcions per escollir. O bé optem per la sanitat pública mitjançant la xarxa que ens ofereix la Seguretat Social, o bé triem una mútua privada de salut amb accés a una cartera assistencial pròpia. En aquest últim cas, renunciem a fer ús de la sanitat pública (només en casos molt concrets sí que ens estaria permès).
Què comporta doncs aquesta elecció?
Si la nostra tria és la Seguretat Social, tindrem a l’abast tota la xarxa de CAPs i hospitals públics de l’Estat espanyol. Si triem una mútua privada, podrem accedir als serveis inclosos en la seva cartera assistencial, i, només en cas d’urgència o per falta de cobertura on residim, podríem acudir a un centre de salut públic.
Quins són els pros i contres en cada cas?
En general, les mútues privades acostumen a tenir llistes d’espera més curtes a diferència de la sanitat pública. Tot i així, estan molt menys dotades a nivell d’equipament mèdic. Així, en el cas de patologies importants, les mútues acaben derivant els seus pacients a la pública, doncs no tenen els recursos per a tractar-los adequadament. De vegades, malgrat tenir aquests equips, poden demanar-nos un cost addicional si desitgem un servei que ens asseguri una millor qualitat de vida.
Què passa si tenim una urgència i hem optat per l’opció de la mútua privada? No podem trucar al 112, hem de trucar al telèfon d’urgències de la nostra mútua. Tot i així, en cas de no tenir cap centre privat de la nostra mútua a prop, si anem a les urgències de la pública la nostra mútua haurà d’assumir-ne el cost (sempre que la nostra mútua ho accepti). Sabem d’un altre pacient amb símptomes compatibles amb un atac de cor que va ser atès a urgències d’un hospital públic, i que va haver de pagar el servei, doncs finalment es va tractar d’una forta indigestió i la seva mútua no li va cobrir en no ser finalment una urgència (tot i que a les urgències van engegar el protocol d’atac de cor pels símptomes que presentava). Però com podem saber si el que estem tenint és realment una urgència o no si no som metges?
Què passa si tenim una urgència i hem optat per l’opció de la mútua privada? No podem trucar al 112, hem de trucar al telèfon d’urgències de la nostra mútua
Podem dir així, que per les coses petites de salut, les mútues privades ens cobreixen el servei millor que la pública, bàsicament pel tema de les llistes d’espera, entorns més bonics i agradables, habitacions individuals en alguns casos, etc., no perquè tinguin millors professionals (de fet, la majoria de metges de la pública complementen la seva feina a la privada). Però per patologies més importants, el millor és ser atès per la sanitat pública, doncs tenen millors equipaments.
Segons un estudi d’ElPaís, cada any des del 2006, uns 10.000 funcionaris passen de la sanitat privada a la pública. La tendència és clara en aquest sentit, cada cop més funcionaris opten per la sanitat pública davant de les mútues privades. Això també s’explica perquè les mútues privades estan aprimant constantment les seves carteres assistencials. No només van perdent centres de salut i metges, sinó també tractaments i proves diagnòstiques del seu catàleg. Coneixem el cas de gent que ha hagut de canviar de professional sanitari enmig d’un tractament perquè aquest va deixar de formar part de la seva mútua privada, amb els perjudicis corresponents (canvia de centre, de metge…).
El 2025 es tornaran a pactar les condicions d’aquesta prestació entre Muface i les mútues privades
Les mútues privades justifiquen aquesta retallada en el servei que ofereixen pel baix finançament que reben per part de Muface. Algunes d’elles han amenaçat en deixar de prestar aquests serveis si no millora el seu finançament. El 2025 es tornaran a pactar les condicions d’aquesta prestació entre Muface i les mútues privades. Les mútues diuen que si no els convencen les noves condicions, deixaran d’oferir el servei i que, per tant, automàticament la sanitat pública haurà d’afegir uns dos milions de nous usuaris de cop (un cop dur per aquesta tenint en compte com de saturada ja està actualment).
Així doncs, quina podria ser la nostra tria?
La primera reflexió que us volem fer és la posició oficial de la Intersindical respecte a les dobles xarxes público-privades. De manera general, el posicionament del sindicat és clarament la via única d’accés als serveis públics, especialment en educació i sanitat. La dobla xarxa acostuma a respondre a interessos privats, i és una manera excloent i classista d’entendre la nostra societat. D’aquesta manera, genera ciutadans de primera i de segona. Els partidaris de la doble xarxa es basen en l’argument de la presumpta llibertat de tria, però és evident que les classes més desafavorides no poden assumir despeses addicionals com aquestes. Per tant, en queden excloses i es genera una situació d’injustícia suplementària. Si defensem la justícia social i l’equitat a la nostra societat, hauríem de defensar un accés igualitari a serveis de salut i educació per a tothom. D’altra banda, com a sindicat de classe que som, advoquem per la igualtat de tots els treballadors del país, amb independència de si treballen per l’administració o per l’empresa privada. En conseqüència, es fa difícil justificar aquest privilegi d’uns treballadors enfront dels altres.
Si defensem la justícia social i l’equitat a la nostra societat, hauríem de defensar un accés igualitari a serveis de salut i educació per a tothom
La segona reflexió seria que per coherència, si som treballadors del sector públic, hauríem de donar suport a tot el que és públic. Hem de tenir en compte que si triem la sanitat pública, també l’estem enfortint.
Si tot i així ens estem rumiant triar l’opció de la mútua privada, sí que és de vital importància que mirem els serveis que ens ofereixen així com els centres als quals podrem accedir. Això és especialment rellevant pels que viuen lluny de grans conurbacions.
Sigui quina sigui l’opció que trieu, tingueu present que cada mes de gener es pot demanar el canvi, tant de públic a privat com a la inversa, i dins de privat, podríem canviar la nostra mútua.
Fem un exercici d’imaginació: ets un veí o veïna del carrer Sardenya. O de Roquetes. O de la Marina del Prat Vermell. O del Raval Nord. El govern municipal acaba d’inaugurar un nou Centre d’Atenció Primària tot flamant, tot lluent, tot fent olor encara de no haver-li tret el plàstic. Vas a la teva primera consulta i et detecten una miopia. O una càries. O un problema d’ansietat. O qualsevol altre símptoma que, a hores d’ara, ha de tractar un especialista privat que, molt probablement, no pots pagar. I aquí acaba la teva aventura amb les polítiques de salut a Barcelona, perquè la salut és una qüestió de pressupost: tant el que tenen les usuàries a les butxaques, com el que pugui aprovar el govern de la ciutat.
Recentment, el Govern del PSC ha anunciat la construcció d’onze nous CAPs que, en realitat, ja havien estat pactats i tancats durant el mandat previ, pels Comuns. Personalment, he de celebrar que el Govern no tiri enrere onze centres que tant van costar d’arrencar a la Generalitat, però també em preocupa que el PSC hagi entès el nostre Pla de Salut a mitges: dona continuïtat a la construcció d’infraestructures ja definides, però deixa a l’estacada les polítiques de salut pública que haurien d’omplir de contingut aquestes infraestructures. I és que, mentre re-anuncien a bombo i platerets els nous CAPs, es posen en risc, per la pròrroga pressupostària, altres polítiques de salut pública com ara el telèfon per prevenir el suïcidi, el servei Konsulta’m, per a la salut mental, el dentista municipal o els educadors de carrer que fan prevenció i detecció de problemes de salut pública.
La inactivitat del PSC ens ha portat a les primeres retallades des de l’època Trias, unes retallades que es veuran reflectides en la salut de la ciutadania. Unes retallades que no només reduiran drets ja existents sinó que, a més, desterren del tot la possibilitat d’obrir nous serveis com ara una òptica o un podòleg públics, semblants al dentista i psicòleg que vam crear els Comuns el mandat passat. Serveis que han de garantir l’accés a una sanitat pública i de qualitat independentment dels teus ingressos i del teu barri. Serveis que van ser pensats per farcir tant aquesta xarxa de CAPs en construcció com altres equipaments de la ciutat.
I és que invertir en Salut no només ha de significar inaugurar centres. Invertir en Salut vol dir innovar en serveis i drets que ajudin a mitigar desigualtats socioeconòmiques, i per això cal anar més enllà de la infraestructura: cal ampliar el ventall de serveis públics i ampliar la finestra d’accés de la població a aquests recursos. Calen estratègies addicionals per abordar les desigualtats en la salut que sovint tenen el seu origen en factors econòmics, territorials i socials més amplis. I és crucial, també, incorporar la participació ciutadana en la presa de decisions relacionades amb la salut: les usuàries i usuaris saben millor que ningú què necessiten i la seva participació activa pot informar i reforçar les polítiques de salut pública. La construcció de nous centres és lloable i necessària, però no garanteix automàticament un accés equitatiu a l’atenció mèdica: per això, nosaltres no només vam tancar l’acord per a aquests onze centres nous; també vam tancar l’acord pels serveis sanitaris que els acompanyen.
La Síndrome d’Ovari Poliquístic o SOP és una síndrome que pot provocar alteracions hormonals i metabòliques i irregularitats en el cicle menstrual i infertilitat, entre altres símptomes i conseqüències. Avui dia no té cap tractament aprovat, tot i que afecta entre el 5 i el 15% de les dones en edat fèrtil de tot el món, essent el transtorn hormonal més prevalent en les dones d’edat reproductiva. Actualment s’està realitzant un estudi clínic multicèntric a nivell europeu, Spiomet4Health, que ha de permetre provar l’eficàcia del primer fàrmac per tractar-la, que s’espera que no sigui un tractament crònic. Hi participen sis països d’arreu d’Europa i compta amb recursos dels fons European Union’s Horizon 2020.
La santcugatenca Maite Miranda és infermera d’investigació i coordinadora de l’estudi a l’Hospital Sant Joan de Déu; on gestiona l’estudi, que està provant l’eficàcia del fàrmac amb 70 pacients d’entre 12 i 23 anys. Ni ella ni les pacients saben si estan prenent fàrmac en proves o si no té res, per poder controlar l’efecte placebo. Com a coordinadora de l’estudi dona suport a la investigadora principal, i el seu rol també és ser l’enllaç entre el promotor i l’equip. A més, és la persona referent i fa d’intermediària en l’organització de la visita i les cures de les pacients.
L’assaig el forma un equip multidisciplinar, amb tres doctores (dues endocrines i una ginecòloga), una biòloga que controla l’anàlisi dels valors, i la infermera que coordina l’equip i porta el pes de l’assaig clínic. Una de les doctores, Lourdes Ibáñez, ha assessorat algunes respostes d’aquesta entrevista.
Quins són els principals símptomes que permeten detectar el SOP?
S’associa a regles irregulars i excés de pèl corporal i acné, que de vegades s’acompanya de xifres elevades d’hormones masculines. Pot donar regles irregulars, obesitat i una diabetis tipus II a la llarga i pot donar també infertilitat. Per això és important tractar-lo el més d’hora possible, perquè la simptomatologia es fa més important a mesura que avancen els anys.
Hi ha també una part endocrina, que mira a nivell hormonal què està passant, perquè normalment no s’està ovulant, i això és conseqüència d’un excés de greix a les vísceres, fonamentalment al fetge, encara que no hi hagi obesitat.
Quines conseqüències per a la salut té o pot tenir la SOP?
Les conseqüències són infertilitat, síndrome metabòlica, diabetis tipus 2, més risc cardiovascular, complicacions durant l’embaràs (normalment després de fecundació in vitro).
Se’n saben les causes?
Un excés de greix hepato-visceral (és a dir, a les vísceres: estómac, pulmons…) perquè es dipositen els lípids o greixos fora del teixit adipós subcutani (de sota de la pell), que és el lloc ón es poden dipositar de forma saludable. És a dir, una alteració endocrina que fa que la reserva d’energia que és el greix s’acumuli en parts on pot donar problemes.
Miranda va treballar també com a infermera a Sant Cugat, als centres sanitaris Can Mora i Policlínic Torreblanca. | Laia Coronado Nadal
L’ovari poliquístic en principi s’ha de detectar quan comences a tenir regles irregulars. L’interessant és que en aquest moment hi hagi una visita d’un metge, ja sigui un endocrinòleg, o que sigui la ginecòloga qui pugui derivar. Però també pot dependre que els professionals tinguin més o menys experiència amb el diagnòstic.
Hi ha camí a recórrer per millorar el diagnòstic?
A l’estudi hi ha moltes noies que arriben una mica desesperades, perquè han fet moltes visites i ningú els ha sabut dir que tenen un ovari poliquístic, i això pot retardar el diagnòstic. Molt sovint, si és molt jove, costa més de diagnosticar. Des que ho tens i tens els símptomes fins que et diuen que tens ovari poliquístic pot passar un temps llarg, i això genera desesperació. Sovint van a ginecologia perquè tenen les regles irregulars, i la primera resposta és donar anovulatoris (les píndoles anticonceptives), que l’únic que fan és un pedaç sense tractar els símptomes.
Pot passar sense detectar perquè en els primers anys de l’adolescència és normal que les regles siguin irregulars?
Sí, però no triga molts anys en regular-se; per tant, si es detecta algun problema, encara que sigui en els primers anys de tenir la menstruació, és millor anar al metge.
Quin és l’objectiu de l’estudi?
L’objectiu de l’estudi SPIOMET és demostrar que una combinació de medicaments en dosis baixes és efectiu per a l’ovari poliquístic. Per això s’estan fent quatre branques, per donar evidència científica que la medicació adequada, en dosis adequades, és el més efectiu. És una combinació de dosis fixes d’espironolactona, pioglitazona i metformina.
Són dos sensibilitzants a l’acció de la insulina que també poden activar el teixit adipós marró, que augmenta la despesa energètica, i poden millorar el metabolisme del teixit adipós, i un anti-androgen i anti-mineralcorticoide, que activa el teixit adipós marró.
Quins altres hospitals europeus l’estan fent?
És un assaig clínic internacional, i hi ha sis països que hi participen. A Espanya hi ha Sant Joan de Déu i el Trueta de Girona. També hi participen hospitals a Itàlia, Àustria, Noruega, Dinamarca i Turquia. Són aquests sis països perquè es vol veure a nivell europeu si hi ha una mateixa línia, més o menys, de comportament de les pacients amb la simptomatologia, etc. I per això s’ha fet multicèntric, per abarcar més població diferent.
L’estil de vida dels diferents països també és diferent; i amb la SOP se sap que els factors externs són molt importants. És a dir, tenir un estil de vida saludable millora l’ovari poliquístic, i un que no ho és l’empitjora. Té a veure amb la insulina i amb com s’acumula el greix al teu cos. Per això és important tenir una vida saludable, menjar bé i dormir bé —no es dona prou importància a dormir bé, però descansar és molt important—.
Per què l’estudi es fa amb nenes i dones d’entre 12 i 23 anys?
Es fa en l’adolescència i edat jove perquè el tractament és millor; com menys temps esperis en diagnosticar i tractar, millors resultats hi haurà. No és el mateix tenir ovari poliquístic durant 10 anys que tractar-lo un cop es detecta. No obstant, normalment s’ha d’esperar uns dos anys després de la primera regla per considerar que els cicles són irregulars de debò, ja que abans seria erroni jutjar-ho.
Miranda és la coordinadora a Barcelona de l’estudi clínic Spiomet4Health, de prova d’un fàrmac per al SOP. | Laia Coronado Nadal
L’objectiu final és que surti un fàrmac al mercat. En aquest moment, una dona més gran podria fer el tractament?
Un cop comercialitzat per adolescents i dones joves, s’espera que es pugui fer extensiu a una franja més àmplia d’edat.
Teniu intenció de demanar fons de La Marató d’enguany?
És una possibilitat que no es descarta.
Com valores que s’hagi dedicat La Marató a tractar la salut sexual i reproductiva?
Em sembla molt important, i és un tema que fa molts anys que s’hauria d’haver abordat. Són temes molt oblidats socialment, es dona com quelcom poc important, i cal que es conegui i sobretot dedicar temps i recursos a la investigació. En tot cas, s’hauria de repetir! Són temes bàsics.
Per què fins ara no hi ha hagut un estudi que mirés l’efectivitat d’un fàrmac per tractar la SOP?
Aquest assaig clínic té al darrere una trajectòria d’investigació de molts anys; des del 2003. La Dra. Ibáñez va començar a investigar en aquesta línia i a valorar que això podia passar en una edat adulta, per exemple en nenes amb baix pes al néixer i recuperació excessiva i ràpida de pes després del naixement. Finalment, arriba a valorar que la combinació concreta de fàrmacs que et comentava, sembla que realment aconsegueix fer ovular, i seria la manera de curar l’ovari poliquístic.
Són molts anys d’investigació, i s’han d’anar fent fases. Primer és tenir una línia, i poc a poc anar avançant. Un cop veus que el fàrmac funciona, la situació que caldria donar a les pacients, posem, un quart d’una pastilla, un quart d’una altra i un quart d’una altra. No és gens pràctic, però per poder posar qualsevol fàrmac al mercat cal fer un assaig clínic.
Quins altres deures pendents té la medicina en relació al cos de les dones?
Com a infermera de recerca, puc dir que hi ha clarament un biaix en les patologies relacionades amb l’aparell reproductiu de la dona. Per exemple, una dona no hauria de tenir dolor de regla. O no hauria de tenir irregularitats. Però socialment se li treu importància, sembla que no passi res. Sí que es nota un canvi social, i cada vegada les dones tenen més informació, especialment en les generacions joves. S’han fet moltes investigacions amb homes a nivell de patologia cardíaca, per exemple, que afecten molt als homes, i és molt important, però no s’ha donat la rellevància necessària en la investigació a tot el que té a veure amb el cos de la dona.
És greu que tú diguis que cada mes et fa mal la menstruació i no salti cap alarma. Si et fa mal el braç, és per alguna cosa, és una simptomatologia. En canvi, quan a les dones ens fa mal la menstruació, se’ns diu que ja ens passarà, que no és res. Per què? O els coàguls, que també són un símptoma que alguna cosa passa amb la menstruació. Per sort hi ha un canvi, donat en part per internet i les xarxes socials, que han obert molt les possibilitats d’aconseguir informació i compartir experiències amb altres dones.
Trobeu aquests prejudicis i biaixos en les pròpies pacients?
Hi ha aquest canvi que et comentava. El que fa deu anys no es parlava tant i es considerava més normal, ara es parla més. Per exemple, tenir una regla irregular pot donar, a la llarga, infertilitat. S’ha vist que, si fas una prevenció, educació, t’avances a quan passin molts anys; aconseguir una ovulació. Hem vist que es pot tractar i començar a actuar d’una manera diferent.
Aquesta entrevista ha estat publicada a elCugatenc
“La contaminació atmosfèrica és el risc més gran per a la salut del continent europeu, i els episodis de calor extrema empitjoren la situació”. Així de contundent s’expressava Kristin Aunan, directora de recerca del Centre CICERÓ d’Investigació Climàtica Internacional i líder del projecte de recerca Exhaustion en la presentació dels resultats de la investigació, el passat 15 de novembre a Brussel·les.
El consorci científic Exhaustion, conformat per 14 socis de recerca de 10 països europeus, ha analitzat per primer cop els efectes de la interacció entre la calor extrema i la contaminació atmosfèrica en les malalties cardiopulmonars. És el que es coneix com a doble “càstig climàtic”. Un càstig climàtic que no afecta a tothom per igual: els resultats de la recerca han demostrat com la vulnerabilitat als efectes negatius de l’exposició a la contaminació atmosfèrica i la calor extrema varien segons condicionants socioeconòmics com la infraestructura sanitària, l’edat, la geografia, el nivell d’ingressos o la qualitat de l’habitatge. Per aquest motiu, els investigadors han ressaltat la necessitat d’implementar polítiques específiques dirigides a persones grans, infants, malalts crònics i persones desfavorides a nivell socioeconòmic.
En l’acte de presentació dels primers resultats hi han participat investigadors experts en la matèria, directors i caps d’unitat de les Direccions General d’Acció Climàtica i de Medi Ambient de la Comissió Europea, i organitzacions de la societat civil com l’Aliança Europea per la Salut i el Medi Ambient (HEAL). Els resultats arriben en un moment clau de les negociacions tríloguesa Brussel·les sobre la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire, i pocs dies abans de la celebració de la COP28 –la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic– a Dubai, la primera que acollirà una reunió ministerial sobre salut i canvi climàtic. Un moment on és d’especial importància mostrar els beneficis tant per a la salut com per al clima de l’acció de mitigació i adaptació, segons han apuntat els i les ponents de la conferència.
Calor extrema i contaminació atmosfèrica: “els assassins invisibles”
Les onades de calor, els períodes freds i la qualitat de l’aire tenen un gran impacte en les malalties relacionades amb el cor i els pulmons a Europa. I aquests “ens afectaran de forma conjunta i ningú en pot escapar”, tal com va apuntar Alexandra Schneider, directora adjunta de l’Institut d’Epidemiologia i cap del Grup de Recerca de «Riscos Ambientals» de Helmholtz Munich.
Tot i que les emissions de contaminació atmosfèrica han disminuït en les dues últimes dècades, millorant així la qualitat de l’aire, la contaminació atmosfèrica continua essent el risc més gran per a la salut ambiental a Europa. L’any 2021, l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA) va trobar que el 97% de la població urbana d’Europa va estar exposada a concentracions de partícules fines per sobre dels nivells de salubritat establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), causant unes 238.000 morts prematures, relacionades amb l’asma, les malalties cardíaques i l’ictus. Altres estimacions, com la citada per Ulas Im, científic sènior de la Universitat d’Aarhus expert en la interacció de partícules i projeccions climàtiques, eleven la xifra d’excés de mortalitat per contaminació de l’aire a Europa fins a les 790.000 morts.
Alhora, les elevades temperatures van ser responsables de 70.066 morts a Europa en el 2022, amb Itàlia, Espanya i Alemanya liderant les estadístiques de mortalitat en el mateix període, tal com ha exposat el científic d’ISGlobal i del projecte Horizon CatalyseJoan Ballester, que ha avaluat l’impacte epidemiològic del canvi de temperatura a Europa en un estudi recentment publicat a The Lancet.
La química i científica climàtica Kristin Aunan va aclarir que l’escalfament global pot empitjorar la qualitat de l’aire a través de diversos mecanismes, dificultant assolir objectius de qualitat de l’aire, mentre que l’exposició concurrent a la calor i a la contaminació atmosfèrica amplifica els riscos a la salut, especialment en els casos de malalties cardiopulmonars. “Per aquest motiu els anomenem assassins invisibles”, apunta Aunan.
Els resultats del projecte Exhaustion també destaquen que s’han observat alts nivells d’ozó durant els últims esdeveniments d’onades de calor, i s’estima que el canvi climàtic pot augmentar els nivells d’ozó a l’estiu, la qual cosa també constitueix un risc important per a la salut.
Objectiu: Reduir la taxa d’augment de casos de malalties cardíaques i pulmonars
Els i les científiques apunten que per tal de reduir l’increment de malalties i morts prematures causades per aquests condicionants atmosfèrics calen, en primer lloc, mesures de mitigació que redueixin la contaminació originada pel trànsit, la indústria i els incendis forestals, així com accions que frenin l’escalfament global.
En aquest sentit, les recomanacions del projecte ressalten la necessitat de complir amb les reduccions d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, ja que “unes polítiques ambientals, climàtiques i sanitàries integrades poden tenir efectes sinergètics i generar co-beneficis per a la salut”, segons va ressaltar la investigadora alemanya Schneider. Efectes sinergètics que també alleugereixen la càrrega sanitària projectada relacionada amb la temperatura a Europa i els costos socioeconòmics del canvi climàtic, ressaltant també els beneficis socioeconòmics de l’acció climàtica.
D’altra banda, les estratègies d’adaptació també són imprescindibles per a reduir la mortalitat i la malaltia, especialment entre els grups vulnerables. Algunes de les identificades en el marc del projecte són mesures de planificació urbana per a reduir l’exposició a la contaminació atmosfèrica i climàtica, o instaurar sistemes d’alerta tèrmicaa partir de models que mostrin l’evolució del clima i la qualitat de l’aire en el futur que proporcionin informació per a les avaluacions de la salut.
No tothom respira el mateix aire ni pateix la mateixa calor extrema
“Respirem canvi climàtic”, tal com Elina Bardram, la directora general d’Acció Climàtica de la Comissió Europea, va expressar en la conferència. Però no tothom respira el mateix aire, ni està exposat a la calor extrema de la mateixa forma.
En aquest sentit, Aunan destaca que “Europa és un punt calent no només per la pujada de temperatures, sinó per l’envelliment de la població i per la densitat demogràfica d’algunes de les seves principals ciutats”. En particular, les ciutats del sud i l’est d’europa poden experimentarpujades de temperatura de fins a 5 graus.
Els resultats d’Exhaustion també han demostrat que la vulnerabilitat als efectes negatius de l’exposició a la contaminació atmosfèrica i la calor extrema disminueix o augmenta en funció de variables socioeconòmiques com la infraestructura sanitària, la geografia, el nivell d’ingressos, l’educació i la qualitat de l’habitatge.
En tots els escenaris climàtics projectats, els països del sud d’Europa són molt més vulnerables a l’increment de la intensitat i la duració de les onades de calor. Aquests escenaris també preveuen que els incendis forestals augmentin, que també generen partícules tòxiques que empitjoren la contaminació atmosfèrica, segons va ressaltar Ulas Im.
La nova Directiva europea sobre la qualitat de l’aire, a la recta final
Els resultats d’Exhaustion arriben en un moment clau de les negociacions trílogues de les institucions europees sobre la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire entre el Parlament, la Comissió i el Consell.
François Wakenhut, cap d’unitat d’Aire Net i Política Urbana de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, va ressaltar que “s’acaba el temps”: “Estem arribant al final del mandat de l’actual Comissió i hem d’arribar a un acord abans de la primavera”. Actualment, el Parlament està demanant mesures que van més enllà del que la Comissió està proposant, segons Javi López, europarlamentari socialista iponent del Parlament Europeu en la revisió de la Directiva, va explicar durant les conferències.
Salut i canvi climàtic, un punt essencial a l’agenda de la propera COP 28
Els debats sobre els impactes en la salut dels diferents fenòmens causats per la crisi climàtica està assolint un lloc prominent en les converses diplomàtiques internacionals, a mesura que creix l’evidència científica que demostra com la crisi climàtica està posant en perill la salut de bilions de persones arreu del món.
L’escalfament global pot provocar un increment d’un 370% en les morts anuals vinculades a la calor, segons alerta el darrer informe de The Lancet Countdown, publicat el passat 14 de novembre. Per aquest motiu, aquesta publicació científica internacional, que analitza gairebé fins a 50 aspectes de la salut afectats pel canvi climàtic, se suma a les milers de veus científiques i mèdiques que demanen una reducció immediata de l’ús de combustibles fòssils, en un context en què la terra va pel camí d’escalfar-se el doble del previst en l’Acord de París.
Segons el darrer informe de la bretxa d’emissions publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), les polítiques climàtiques actuals ens condueixen a escenaris en què les temperatures pujaran fins als 3ºC per sobre dels nivells preindustrials per a finals de segle, lluny de l’objectiu dels 1,5ºC pactat als Acords de París.
Per això, el secretari executiu del Canvi Climàtic de l’ONU, Simon Stiell, ha ressaltat que la COP28, que començarà el pròxim 30 de novembre a Dubai, “ha de ser un punt d’inflexió clar, en què els governs no només han d’acordar quines accions climàtiques més fortes es prendran, sinó que també han de començar a mostrar exactament com lliurar-les.” Una Conferència de les Parts en què, per primera vegada, hi haurà un dia dedicat a abordar els impactes del canvi climàtic en la nostra salut i les respostes necessàries en termes sanitaris, incloent-hi una reunió ministerial sobre salut i canvi climàtic.
Pot estar present en envasos d’aliments, llaunes de begudes, materials de construcció, canonades d’aigua potable, joguines o utensilis de cuina fabricats amb PVC reciclat. Fins i tot, als tiquets de caixa dels supermercats, fets d’aquest paper tèrmic de tacte suau que deixem arrugat al fons de les nostres butxaques.
El policlorur de vinil (PVC) s’ha emprat durant dècades en la fabricació de molts productes presents en la nostra quotidianitat, però aquest versàtil plàstic amaga un secret a veus, conegut des de fa anys per la comunitat científica i els reguladors: conté un gran nombre de substàncies químiques perilloses per a la salut, relacionades amb alteracions del sistema hormonal, càncer i malalties cardíaques.
Fa dècades que es coneix l’efecte nociu per a la salut d’aquests additius, especialment en el cas del bisfenol A (BPA), un dels químics utilitzats en el PVC més estudiats, identificat com a fitoestrogen. Tanmateix, a la Unió Europea es produeixen o s’importen més d’un milió de tones de BPA a l’any, segons els registres del Reglament de Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Químics (REACH).
La Comissió Europea ha assumit l’obligació de limitar el PVC i els seus additius, com es descriu en el seu full de ruta sobre restriccions, adoptat l’octubre de 2020. Ja ha sol·licitat a l’Agència Europea de Substàncies i Preparats Químics (TIRA) que elabori un informe sobre els perills associats al PVC, que ha de ser publicat en un futur pròxim, i posteriorment, la Comissió prendrà la decisió sobre si continuar amb la proposta de restricció i quin serà el seu àmbit d’aplicació. És en aquest context que desenes d’organitzacions de la societat civil europea s’estan mobilitzant per exigir a la Comissió que agilitzi el procés de prohibició.
Dècades d’evidència científica apunten a un «risc potencial per a la salut de milions de persones»
Nombrosos articles científics demostren els efectes nocius de determinats tipus de plàstics i microplàstics tant per a la salut com per al planeta. Tal com recollia la nota editorial de la publicació científica The Lancet el passat juny de 2023, de tots aquests riscos per a la salut, la disrupció endocrina és el més estudiat. Aquesta alteració del sistema endocrí és provocada pels productes químics com els ftalats, les substàncies perfluoroalquilades, el bisfenol A i retardants de flama, que es troben en quantitats especialment elevades en els plàstics de tipus 3 com el policlorur de vinil (PVC).
Segons recull The Lancet, aquests “estan vinculats a una miríada d’efectes per a la salut des de l’endometriosi i el càncer de mama fins a malalties cardíaques i l’obesitat”. Així i tot, els i les autores de la nota editorial adverteixen que «els mecanismes subjacents per a aquests efectes potencials a través de microplàstics són, encara, poc clars», i “queda per dilucidar quant de temps romanen els microplàstics en el cos abans de ser excretats o exhalats.”
D’entre els químics emprats en la fabricació del PVC, el bisfenol A està particularment sota la mira d’alguns organismes reguladors europeus. L’abril passat, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va publicar una reavaluació dels riscos per a la salut pública relacionats amb la presència de bisfenol A (BPA) en aliments. En aquesta, l’EFSA va reafirmar “una preocupació sanitària actual per l’exposició al BPA dietètic, especialment dels aliments enllaunats, que es va trobar que era “la font d’exposició més important per a tots els grups d’edat”.
En la mateixa línia, el setembre de 2023 l’Agència Europea del Medi Ambient (EEA) alertava que “l’exposició de la població a la substància química sintètica Bisfenol A (BPA) està molt per sobre dels nivells acceptables de seguretat sanitària, segons dades d’un nou estudi científic que va trobar que “fins al 100% de les persones que van participar d’11 països de la UE probablement estaven exposades a productes químics per sobre dels llindars de salut segura”. “Això suposa un risc potencial per a la salut de milions de persones”, conclou l’EEA.
“El PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”
En vista de l’evidència científica, organitzacions no governamentals d’arreu d’Europa com Ecologistes en Acció estan recollint signatures per enviar-les a la Comissió i agilitzar el procés de prohibició del policlorur de vinil (PVC). Pablo Millet és neuròleg, i a banda de treballar a l’Hospital Dos de Maig, fa més de deu anys que és membre d’Ecologistes en Acció Catalunya, on forma part del grup de treball en residus. També participa de la campanya “Lliures de contaminants hormonals”, des de la qual els d’Ecologistes alerten que “el PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”, a més de químics que interfereixen els sistemes hormonals.
Segons explica Millet, “és un problema silent, un mal que actua de forma larvada, de forma prolongada en el temps, causant efectes nocius com problemes de fertilitat”. Per aquest motiu, explica el metge, “és molt difícil atribuir-hi una causalitat puntual i passa bastant desapercebut en qualsevol esfera mèdica, i per això es continua fent servir a plàstics, cosmètics, productes de neteja, ambientadors… o a vegades substituint-se per altres substàncies sovint també nocives”.
Normatives europees en curs
Millet aclareix que, a escala europea, «hi ha una regulació aprovada que diu que no hi pot haver una migració del continent al contingut superior als 0,05 mg de BPA per quilogram d’aliment». Es refereix al Reglament 2018/213 de la Comissió, aprovat el 12 de febrer de 2018, sobre l’ús de bisfenol A en els vernissos i revestiments destinats a entrar en contacte amb els aliments, que enduria el límit de migració específica, anteriorment fixat en 0,6 mg per quilogram d’aliment.
Ara bé, segons el membre d’Ecologistes en acció, el problema està en què és difícil de fer complir: “fa una mica de riure perquè ningú fa realment una supervisió sobre el tema”, denuncia Millet. Per això, “proposem que s’estableixi algun tipus d’inspecció que vigili aquesta llei aprovada, per tal de garantir el seu compliment: és una qüestió de conscienciació i voluntats polítiques”. Els d’Ecologistes en Acció pertanyen a la coalició EDC-Free Europe (Europa Lliure de Disruptors Endocrins), formada per més de setanta organitzacions de la societat civil de tota Europa que busquen reduir l’exposició de la població a químics contaminants hormonals.
Que el públic pugui accedir a informació transparent sobre els químics presents als productes és crucial. A principis d’octubre de 2023, la majoria dels diputats al Parlament Europeu van donar suport a l’informe elaborat per la Comissió de Medi Ambient sobre la revisió de la legislació relativa a la classificació, etiquetatge i envasament de substàncies químiques (CLP), que inclouria l’exigència d’una identificació adequada de les noves classes de perill afegit per a productes químics disruptors endocrins, bioacumuladors, persistents i mòbils al llarg del text.
Segons l’Aliança per la Salut i el Medi Ambient (HEAL), “la reforma de la CLP és crucial per a millorar la protecció dels treballadors i ciutadans mitjançant una identificació, etiquetatge i envasament de productes químics més eficaços en l’ús industrial i comercial”. Però, d’altra banda, els membres de la plataforma argumenten que no n’hi ha prou amb aquesta mesura, i exigeixen “una restricció àmplia del PVC sota la normativa REACH, canviant cap a alternatives més segures que ja estan àmpliament disponibles”.
Avenços sobre el paper en l’àmbit espanyol
Els avenços europeus s’estan traduïnt a nivell estatal. A finals de 2022, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret d’Envasos i Residus d’Envasos, que a més de fomentar l’ús de recipients reutilitzables, prohibeix l’ús de substàncies tòxiques en envasos alimentaris, com ara els ftalats i el bisfenol A, seguint la línia d’altres països europeus com França, que els van restringir totalment el 2012. Aquest Reial Decret va ser en el seu moment celebrat per les organitzacions ecologistes membres de l’Aliança Residu Zero, com Greenpeace, Amics de la Terra, Ecologistes en Acció o Retorna, per “haver prioritzat la salut de les persones i la protecció de l’entorn per sobre de les pressions del lobby del plàstic”.
A més, aplaudien que el decret respecti els acords establerts a la Llei de Residus, aprovada amb àmplia majoria al Congrés dels Diputats l’abril de 2022.Tot i això, les entitats alertaven que el Govern d’Espanya “ha d’extremar la seva vigilància per a assegurar el compliment d’aquesta prohibició” i garantien que la societat civil vigilarà perquè així sigui, segons va declarar Julio Barrea, responsable de residus de Greenpeace.
Plàstics i químics perjudicials per al cos i per al planeta
Més enllà dels riscos a la salut que comporten, és conegut l’efecte nociu dels plàstics per al medi ambient. La majoria dels materials plàstics actuals es produeixen a partir de matèries primeres derivades dels combustibles fòssils, generades per la indústria del petroli i el gas. Segons les dades del Centre Internacional de Llei Ambiental, si la producció i l’ús de plàstic creixen al ritme actual, per a l’any 2030 les emissions de diòxid de carboni associades a la producció de plàstics podrien aconseguir 1,34 gigatones per any, equivalent a les emissions alliberades per més de 295 noves centrals elèctriques de carbó de 500 megawatts.
A més, segons denuncia Ecologistes en Acció, durant la producció del PVC “s’alliberen substàncies químiques altament perilloses sobre la població i els i les treballadores”, com a agents cancerígens, com el diclorur d’etilè, el clorur de vinil monòmer, les dioxines, els metalls pesants o l’amiant. Alhora, durant el procés productiu en alguns casos s’utilitza carbó i s’emet mercuri, contribuint al canvi climàtic i a la degradació del medi ambient, mentre que “es danya la capa d’ozó per l’alliberament de tetraclorur de carboni i s’empra PFAS o «substàncies químiques eternes» en la producció de clor”. Sense mencionar les grans quantitats d’energia que requereix.
A Nairobi, una oportunitat excepcional
Del 13 al 19 de novembre està tenint lloc a Nairobi (Kenya) una nova reunió del comitè que està immers en les negociacions pel Tractat mundial sobre els plàstics, una iniciativa vinculant destinada a disminuir la producció de plàstic nou i a combatre la contaminació. El 2 de març de 2022, l’Assemblea de les Nacions Unides per al Medi Ambient va adoptar una resolució històrica per desenvolupar un Tractat mundial sobre plàstics. Fins al moment, una comissió de negociació intergovernamental s’ha reunit dues vegades.
Segons informa Climàtica, aquesta és la primera reunió després de la publicació del “zero draft» un document encara en fase poc definida que contempla diverses opcions per reduir tant l’ús com la producció de plàstic. Entre aquestes opcions, es considera la prohibició de cert tipus de plàstics i additius tòxics, amb la proposta de controlar prop de 13.000 substàncies químiques perilloses utilitzades per fabricar plàstics.
Membres de la comunitat científica han volgut expressar el seu punt de vista abans de les negociacions, i en una carta publicada el mes passat a The Lancet, els científics signants esperonaven el comitè de negociació a no desaprofitar “l’oportunitat de reduir la toxicitat dels plàstics, millorar el reciclatge i protegir la salut humana fomentant el desenvolupament de plàstics dissenyats per a ser sostenibles i no basats en petroli”, tal com recull Climática. La intenció és redactar el tractat a la fi de 2024.
