Just Deploy It!

Blog

  • Hi haurà una sisena onada de la Covid a la tardor?

    Amb la tornada de les vacances i l’inici d’un nou curs escolar i laboral, és previsible que augmentin les interaccions socials i, per tant, el risc de contagi. A més, aquests contactes es produiran en espais més tancats que no pas fins ara, durant l’estiu. Tot plegat, sumat a la variant delta, més contagiosa, fa témer una sisena onada de la pandèmia a la tardor. De fet, el mateix conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ja avisava en una entrevista recent a Catalunya Ràdio que és «molt probable» que arribi una nova onada.

    Des de finals del mes de juny hem assistit a la cinquena onada de la pandèmia de la Covid-19 que va anar pujant d’intensitat durant el mes de juliol i que s’ha caracteritzat per afectar, especialment, a persones joves. Aquesta onada ha posat contra les cordes l’atenció primària, minvada per la falta de recursos i de personal. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada. Estem col·lapsats», explicava Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    A mesura que ha anat avançant l’estiu i també les xifres de vacunació, alhora que s’han pres mesures per frenar els contagis, com les restriccions a la mobilitat nocturna, les xifres de contagi han baixat, tot i que la situació epidemiològica segueix sent complicada. El 5 de juliol es va assolir el pic amb un risc de rebrot de més de 1.900. Les darreres setmanes, tanmateix, han posat en evidència que la cinquena onada està ja de sortida i la incidència acumulada a 14 dies ha passat, en tres setmanes, de 311 a 167, amb dades de l’1 de setembre, el que situa el risc de rebrot en un 120, quan a principis d’agost encara estava al voltant de 600. Igualment, la Rt ha passat d’un 0,83 la setmana del 12 al 18 d’agost a un 0,76 la setmana del 27 d’agost a l’1 de setembre.

    «Entrem al mes de setembre amb 1.000 casos diaris de baixada i, tot i que és possible que s’alenteixi el descens amb la tornada a la feina, la perspectiva és bona, ja que estem en una millor situació que l’any passat quant a casos», explica Clara Prats, investigadora del grup de recerca en Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la UPC. L’altre cara de la moneda, però, són les UCI: «Arriben molt més plenes que l’any passat», afirma Prats. Malgrat que a mesura que ha anat avançant l’estiu el nombre d’ingressos també ha anat a la baixa, actualment hi ha 938 persones ingressades als hospitals i 316 a les UCI.

    Per la seva banda, el doctor Roger Paredes, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, explica que la situació actual és molt millor que a l’inici d’estiu, però que continuen els ingressos diaris. «Nosaltres encara tenim entre dos i tres ingressos nous cada dia. Per tant, estem anant en la bona direcció, però no podem abaixar la guàrdia, i hem de seguir utilitzant les mascaretes, respectant la distància de seguretat i duent a terme una bona higiene de mans», remarca.

    En referència a l’impacte dels ‘botellots’ i les festes multitudinàries que hem presenciat aquest estiu, Prats explica que ens trobem encara en un «terreny delicat». «Si es produeixen moltes situacions de supercontagi de manera simultània i sistemàtica, es pot desbordar la situació i es poden produir supercadenes de contagis. Per tant, aquestes situacions de màxim risc epidemiològic on no es respecten les mesures de distància ni la utilització de mascaretes és el primer que hem d’evitar», remarca. En la mateixa línia s’expressa el doctor Paredes, qui assegura que, malgrat que ara hi ha més persones vacunades que fa uns mesos, aquestes festes multitudinàries són un «caldo de cultiu» pel coronavirus.

    I doncs, és possible que arribi una sisena onada a la tardor?

    Segons la investigadora de la UPC, és possible que durant aquestes pròximes setmanes, amb la tornada a l’activitat laboral i escolar, la baixada de casos s’acabi aturant i, fins i tot, que es doni un creixement, però caldrà veure de quin tipus d’onada parlem. «No té res a veure parlar d’una sisena onada com si fos la quarta que vam tenir, que va tenir una incidència força baixa, que una onada com la que hi ha hagut des de principis d’estiu, molt més intensa», explica. «Si hi ha un augment de casos, el més important és que sigui assumible i no comporti una onada d’ingressos a l’UCI i de mortalitat i això, amb la vacunació, cada cop li posem més difícil al coronavirus», afegeix.

    Prats admet, però, que la represa de l’activitat laboral i escolar ens juga en contra i recorda el que va passar el setembre de l’any passat: «Amb el retorn a la feina i l’augment de la mobilitat i dels contactes en espais tancats, vam començar a notar un increment en nombre de contagis que va derivar en una situació epidemiològica greu». Per això, diu, serà clau l’augment del percentatge de persones vacunades al llarg d’aquest mes de setembre.

    Per la seva banda, el doctor Paredes compara la situació de Catalunya amb la d’Escòcia, que ha tingut una evolució semblant a la nostra. «Amb la variant delta van pujar molt els casos de Covid a Escòcia, després van baixar i ara ha arribat un segon brot amb més casos. Aquí podria passar el mateix», assenyala. Puntualitza, però, que és molt difícil predir que passarà en el futur i que el que si sabem del cert és que el virus continuarà circulant per molt que ens vacunem. «Hem de vacunar-nos tots, però tampoc ho podem fiar tot a la vacunació», destaca.

    La vacunació i la variant delta

    Pel que fa a la vacunació, i malgrat que el mes d’agost, per motiu de les vacances, se n’ha ressentit el ritme, amb dades fins al 4 de setembre, el nombre de persones vacunades a Catalunya amb la primera dosi és de 5.728.713 i amb la pauta completa de 5.423.498. Això ha fet superar ja el 70% del total de la població vacunada amb la pauta completa. Les franges d’edat on el nombre de vacunats encara és inferior és la de 12 a 14 anys, ja que es va obrir més tard i només el 25% de la població d’aquesta franja d’edat té la pauta completa, mentre que les franges d’edat entre els 15 i els 19 anys i entre els 20 i 24 anys pràcticament el 60% dels joves ja té la pauta completa. El Departament de Salut vol fer encara un esforç per administrar al llarg d’aquest mes de setembre uns dos milions de dosis, el que ens situaria amb un alt percentatge d’immunitat.

    «A favor hi ha el fet que tenim una immunitat molt més elevada, a anys llum, de la que teníem l’any passat. Per contra, el retorn a la rutina laboral i la variant delta, que és la predominant i que sabem que és molt més contagiosa», explica Prats. Tal com assenyala el doctor Paredes, «aquesta variant fa que les vacunes siguin menys eficaces quant a frenar la transmissió, encara que són igualment eficaces quant a frenar les complicacions clíniques i els ingressos». Això, segons Paredes, fa pensar que la immunitat de ramat, definida com la situació en què el virus deixa de circular, no l’aconseguirem amb les eines que tenim el dia d’avui.

    «No és realista pensar que el virus deixarà de circular. El que podem aspirar és a un control funcional d’aquest virus: Que arribem al moment en que ens puguem contagiar, però no emmalaltir. Això ho farem sobretot amb les vacunes, entrenant al nostre sistema immunitari perquè sigui capaç d’eliminar el virus aviat i no ens generi afectacions greus, i també amb nous fàrmacs, amb els quals estem treballant, que previndran hospitalitzacions», assenyala el cap del Servei de Malalties infeccioses de l’Hospital Germans Trias. Segons la investigadora Clara Prats, aquest control funcional implicarà que tindrem el virus circulant, però d’una forma assumible, de manera que no calgui implementar grans mesures de contenció i que no es desbordin els hospitals ni l’atenció primària.

    En relació amb el fet que en alguns països ja es parli de programar terceres dosis de la vacuna, Paredes explica que, de moment, no hi ha dades sòlides que apuntin que s’hagi de posar la tercera dosi a tota la població, sinó només a aquelles persones que, malgrat estar vacunades, es poden infectar i tenir complicacions greus de la malaltia. «Parlem d’aquelles persones que tenen un sistema immunitari més debilitat: persones immunodeprimides o trasplantades, que estan rebent tractaments immunodepressors o persones grans amb patologies prèvies», assenyala.

    Girar la mirada cap al sud global

    Segons un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ), un 25% de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins a l’any 2022. I és que mentre Espanya supera amb escreix el 70% de la població vacunada amb la pauta completa, països com Sudan o Nigèria només tenen un 1,4% de la seva població vacunada, segons dades d’Our World in Data.

    «Hem de girar del tot la mirada cap al sud», expressa la investigadora Clara Prats, qui insisteix en el fet que la pandèmia és un problema global i no estarà controlada fins que ho estigui a tot arreu. «Mentre el virus segueixi circulant a escala mundial, anirà entrant sistemàticament al nostre territori i seguirà havent-hi la probabilitat que sorgeixin noves variants que compliquin la situació epidemiològica», remarca. «La vacuna té un efecte personal, que ens protegeix de desenvolupar malaltia greu, però també col·lectiu, perquè redueix la transmissió. Per tant, l’objectiu no és vacunar el 80 o 90% dels catalans, sinó vacunar el 80 o 90% de la població mundial», afegeix Prats.

    En la mateixa línia s’expressa Roger Parades, qui assenyala que en alguns països del món, on no han arribat les vacunes, la situació és «absolutament dramàtica i la gent està abandonada a la seva sort». Per això, defensa que «és urgent que pressionem als nostres governs perquè cedeixin el seu excedent de vacunes i contribueixin a un esforç global per assegurar que arribin les vacunes a tots aquells països on no estan arribant. És una qüestió d’humanitat i solidaritat», conclou.

  • La situació del sistema sanitari i social no convida a l’optimisme

    La pandèmia Covid-19 no és que hagi tensat les costures del nostre sistema sanitari, és que ha destrossat el vestit que encobria les seves misèries. Els discursos xovinistes dels qui proclamaven que el nostre era el «millor sistema sanitari del món» s’han demostrat més falsos que un «duro sevillano», tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.

    I és que les mancances de la política sanitària acumulades durant més de 20 anys han emergit com les aigües brutes del clavegueram amb les tempestes que sovintegen aquests dies, i ho han fet de forma violenta, generant unes desfetes que malauradament deixaran empremtes duradores, qui sap si irreversibles.

    Són molts anys, moltes les indiferències culpables davant uns problemes que molts veien venir. Hi ha moltes anàlisis, informes i documents des de diverses instàncies, fins i tot dels mateixos governs, advertint de la imperiosa necessitat d’adaptar uns sistemes dissenyats a principis dels anys 80 del segle XX i que fa molts anys que mostren signes evidents de fatiga conceptual i manca d’adaptació a les noves necessitats i expectatives d’una societat ben diferent de la d’aleshores.

    Si a la insensibilitat davant aquestes necessitats afegim l’actitud generalitzada de flatulència defensiva per part de la majoria dels responsables polítics, tal vegada heretada de l’època de la transició democràtica, tenim servida la fórmula del desastre al qual estem assistint, entre d’altres, en els sectors sanitari i social.

    La pandèmia de la Covid-19 ha contribuït a fer paleses les mancances i els errors d’unes polítiques sanitàries i socials indolents, incapaces d’abordar de manera innovadora les transformacions que els hi calen a aquests sistemes. I no és només, ni principalment, que també, la manca d’inversions en recursos materials, en termes estructurals i de personal, sinó de l’absència gairebé total d’iniciatives que fessin viables els canvis en els àmbits sanitari i social per adaptar-los sense xocs violents a les necessitats canviants.

    Pensem que res no convida a l’optimisme, malgrat el recurs a l’evocació de l’aforisme gramscià perquè el pessimisme de la raó pot ultrapassar la voluntat. És clar que en el nostre cas personal no és descartable que sobre el nostre estat d’ànim influeixi una nefasta combinació entre la frustració davant la manca d’assoliment de tantes il·lusions com s’han posat, amb la inevitable senilitat. Tant és així que si no apareixen aviat prou mentalitats innovadores, decidides i enèrgiques l’ofici de difunts s’atansa, i no solament per als autors.

  • Inés Ibáñez, la infermera que va idear unes noces d’or tot i el coronavirus

    La Inés Ibáñez és responsable d’Infermeria d’Exploracions Complementàries de l’Hospital del Mar de Barcelona, on treballa des de fa 35 anys, i a la primera onada del coronavirus va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia. A finals de març, es va incorporar a la sisena planta, amb una barreja d’angoixa per la responsabilitat de dirigir un equip que començava des de zero, ja que tothom venia d’altres departaments, però també amb el repte que representava tenir cura del pacient en unes circumstàncies tan complicades. «Tothom va posar entusiasme, estàvem al mateix grup i teníem el mateix problema», recorda un any i mig després quan parla dels companys i companyes de feina amb qui va compartir aquelles setmanes.

    Les persones que atenien venien de l’UCI o d’Urgències i es trobaven greus, però estables, tot i que la patologia a vegades es complicava i molts malalts havien de baixar de nou a cures intensives. El 19 d’abril del 2020 va ingressar a Urgències un matrimoni de 69 i 75 anys de la zona del Besòs que es deien Carmen Cortés i Tomás Cortés, i l’endemà els van pujar a la sisena planta. Com en altres ocasions, si ingressaven dos membres d’una mateixa família i ho demanaven, podien compartir habitació.

    La Inés va rebre un email, a través del Servei d’Atenció al Ciutadà del Parc Salut Mar, del gendre de la Carmen i el Tomás que deia que, en dos dies, la parella celebrava els 50 anys de casats, i demanava si podrien fer alguna cosa especial per ells. «En aquell moment, les visites estaven prohibides a l’hospital, no podia entrar ningú. El primer que se’m va ocórrer va ser, ‘sí, cap problema, tenim poc més de 24 hores’, i vaig pensar que ens podien fer arribar alguna fotografia o alguna cosa representativa d’ells perquè se sentissin més acompanyats».

    Durant la primera onada del coronavirus, la Inés va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia | Pol Rius

    «Potser és l’última vegada que ho celebren junts»

    A partir de llavors, l’enllaç de la família va ser la Mari Carmen, una de les filles de la Carmen i el Tomás. «Em va dir: ‘Potser és l’última vegada que els meus pares ho celebren junts’. Això és el que em va activar més. La veritat és que la senyora estava més justeta, no sabíem què passaria, i la família n’era conscient. I vèiem que se’ns morien molts pacients… És molt dur estar a l’hospital sol, morir-te i fer-ho sense acompanyant».

    La Inés va explicar a la reunió d’equip el cas de les noces d’or, i van obrir una pluja d’idees. No tenien temps i les botigues estaven tancades, així que cadascú es va oferir a portar de casa el que pogués. Així, van fer un pastís i galetes, i van portar roses per fer un ram de flors i serpentines per decorar l’habitació. «Vam dir: ‘Farem com si es casessin de nou’. Tothom va ser molt proactiu i participatiu».

    En arribar el dia, la Carmen i el Tomás van estar molt sorpresos i feliços. A ell li van posar una esponja com a llacet, i a ella la van vestir de blanc, vel inclòs, amb roba de l’hospital. Van rebre una foto del seu estimat gos, a qui tant trobaven a faltar, i van connectar amb la Mari Carmen a través de la tauleta. Va haver-hi marxa nupcial, padrins de casament i va arribar el moment: «Pots entregar la núvia al nuvi!».

    Pastís, música i ball

    El Tomás esperava la Carmen fora de l’habitació, acompanyat dels equips infermer i mèdic enfundats en EPI, i la festa va continuar al passadís, on van col·locar dues cadires i una taula amb un pastís i dues espelmes que indicaven que feien 50 anys de casats. La Mari Carmen saludava constantment amb un «Mama, mama! Estic aquí!», i la Carmen li preguntava com estava el gos.

    Van sonar cançons de Los Manolos i del Raphael, les mateixes que la Mari Carmen li havia dit a la Inés que els agradava als seus pares, com «Amigos para siempre» o «Mi gran noche». I van arrencar a ballar. «Aquí sí que vaig dir ‘prou, parem’, perquè els dos estaven amb l’oxigen i la Carmen estava justeta. Així que vam tornar cap a l’habitació».

    «Va ser molt xulo. Vam plorar molt. Ploràvem tots. El Tomás va plorar moltíssim, més que ella. Vam plorar perquè, a més, se’ns morien molts pacients, va ser una època molt dura, i molt personal va necessitar assistència psicològica, però després, dintre de tot, queda aquest record bonic, aquesta part bonica, la implicació i les ganes d’ajudar el pacient. Estic supercontenta amb l’equip».

    La Inés, emocionada, durant l’entrevista | Pol Rius

    «No ho oblidaré mai»

    L’endemà, la Carmen estava esgotada, com una nena petita després d’una festa d’aniversari, i el Tomás, el més xerraire dels dos, plorava, i deia: «És la millor celebració que he tingut». «Tots dos estaven contents, deien que no ho oblidarien mai a la vida. La veritat és que, quan mires enrere, penses que va ser una experiència molt maca, inoblidable, perquè mira que han passat coses en aquests 35 anys d’infermera, he viscut de tot, he tingut moments millors i pitjors, però aquesta experiència va ser diferent. I la gent es va implicar molt. Tot era treballar, treballar i treballar, i durant el temps per descansar vam fer pastissos, galetes… Va sorgir així, per ajudar el pacient i estar pel pacient». Una de les persones de l’equip, que tenia coneixements audiovisuals, va editar un vídeo de poc més d’un minut sobre la celebració d’aquests 50 anys junts que van titular «Amar en tiempos revueltos».


    Amb l’objectiu que la Carmen i el Tomás tinguessin un bon record, l’equip d’infermeria també va aconseguir oxigenar-se i «carregar piles» per tirar endavant en mig d’una situació inesperada en què les defuncions anaven a ritmes vertiginosos. «Estàvem patint molt, i allò va ser la il·lusió de fer alguna cosa diferent».

    El 28 d’abril, la Carmen i el Tomás Cortés van rebre l’alta i es van acomiadar de la planta sisena de l’Hospital del Mar entre abraçades i aplaudiments. Encara no estaven del tot bé com per tornar a casa seva, així que primer van estar uns dies a un dels hotels Covid de Barcelona. «Se’n van anar supercontents. Sempre fèiem l’aplaudiment al passadís quan algú sortia amb l’alta, i ploraven tots dos. No és que fossin molts dies, hi ha pacients que potser s’estaven més temps, però va ser molt intens».

    Mesos després, una auxiliar d’infermeria li va comentar a la Inés que la Carmen i el Tomás Cortés tenien una visita a Consultes Externes, i ella i part de l’equip van sortir de l’hospital per saludar-los, cosa que també va ser una sorpresa i una alegria per a la parella. L’abril del 2021 van fer una trucada telefònica de seguiment, per protocol. Tots dos es van recuperar de la Covid i es troben bé de salut.

  • Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.

    La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.

    No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.

    En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.

    Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.

    Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.

    L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.

    Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.

    Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.

    Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.

    La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.

  • Eugenio Santos, biòleg molecular: «La primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica»

    El biòleg molecular Eugenio Santos (Salamanca, 1953) va marcar a principis dels vuitanta dos grans fites en el coneixement de l’origen del càncer. Mentre treballava en un laboratori als Estats Units al costat de Mariano Barbacid, va aconseguir la clonació del primer oncogèn humà -un gen que pot generar la malaltia-, l’H-Ras, i la seva activació per una mutació puntual.

    Dos anys després va demostrar l’estreta relació de l’oncogèn K-Ras amb el desenvolupament del tumor d’un pacient. El descobriment dels oncogens de la família Ras, presents en el 30% de tumors, va ser un progrés notori per conèixer els mecanismes genètics que els desencadenen i va obrir el camp de l’oncologia molecular.

    L’any 2000, ja de tornada a Espanya, va aconseguir un altre objectiu: posar en marxa un centre de recerca oncològica integral que uneix recerca bàsica, clínica i aplicada. Així va néixer el Centre d’Investigació del Càncer de Salamanca (CIC-CSIC-USAL).

    Arribarem algun dia a eliminar el càncer?

    El problema del càncer està íntimament lligat amb l’envelliment. S’aconseguirà en algun moment eliminar-lo del tot, i prova d’això és la millora de la supervivència que estem aconseguint cada any d’un 1,5-2% respecte a l’any anterior. Quan vam descobrir els oncogens hi havia un 30% aproximat de supervivència, i ara estem en més del 65%. Aquestes dades són indicatives que algun dia aconseguirem eliminar del tot el càncer. No sabem exactament quan, però ho aconseguirem.

    Als anys vuitanta, quan vam descobrir els oncogens, hi havia un 30% aproximat de supervivència i ara estem en més de 65%

    L’objectiu és que el càncer arribi a convertir-se només en una malaltia crònica?

    Efectivament. De fet, estem immersos en aquest procés. La primera meta és treballar per convertir el càncer en una malaltia crònica. De manera que no morirem de càncer, però sí morirem amb càncer. Un altre objectiu a més llarg termini és la teràpia gènica, és a dir, recuperar els gens que estan modificats o mutats en el càncer. En aquest sentit, cada vegada tenim millors vectors de teràpia gènica i millors tecnologies. La PCR ha estat clau durant molts anys i ara la tecnologia CRISPR és elemental per recórrer aquest camí de correcció de mutacions que persegueix la teràpia gènica.

    Ha explicat que les cèl·lules donen tres respostes als senyals que reben de l’exterior: créixer, parar de créixer i especialitzar-se, o morir. Determinats gens regularien cadascuna d’aquestes tres opcions. Es poden entendre els oncogens com acceleradors que queden bloquejats i frens que es trenquen i provoquen que la cèl·lula proliferi sense parar?

    S’entenen com les dues coses. Amb els gens del càncer podem fer una similitud amb el fre i l’accelerador d’un cotxe. De la mateixa manera que quan es trenca el fre o es bloqueja l’accelerador podem tenir un accident, quan muten els gens l’accident (seguint aquesta comparativa) seria la malaltia. En els gens supressors i en els protooncogens que generen tumors, uns tenen característiques de fre i altres d’accelerador, i tots dos són elements fonamentals de control en la proliferació cel·lular. Pot fallar el fre, l’accelerador i fins i tot poden fallar els dos, que és el que sol passar en aquesta patologia, i donar lloc a un procés tumoral.

    Quins han estat els majors avenços en biologia molecular del càncer dels últims 20 anys?

    El primer va ser demostrar, conceptualment, la relació dels gens amb l’origen del càncer. Posteriorment, hi ha hagut avenços tecnològics enormes, principalment d’enginyeria genètica; com la seqüenciació massiva, les PCR, que permeten fer diagnòstics i pronòstics molt potents, i més recentment, per exemple, s’ha desenvolupat la tècnica d’edició genètica CRISPR.

    En els últims 20 anys hi ha hagut avenços tecnològics enormes, com la seqüenciació massiva, les PCR, que permeten fer diagnòstics i pronòstics molt potents, i més recentment el desenvolupament de la tècnica d’edició genètica CRISPR.

    En què consisteix un fàrmac específic dirigit contra un oncogèn?

    Des dels anys noranta hem identificat uns 500 o 600 gens que tenen a veure amb l’inici del càncer. També durant aquests anys diferents laboratoris estan dissenyant molècules dirigides específicament contra cadascun d’aquests gens (fre o accelerador), és el que s’anomena bioteràpies o teràpies dirigides.

    Aquest tipus de teràpies només toquen un gen o proteïna específic, l’agent productor del càncer i, en conseqüència, evitem els efectes secundaris nocius en les cèl·lules normals, de la quimioteràpia convencional, que atacava indiscriminadament cèl·lules normals i oncogèniques. Si busquem una analogia, la quimioteràpia convencional era com la bomba atòmica que arrasava tot, mentre que la teràpia dirigida serien míssils dirigits específicament al lloc on s’està originant el tumor.

    Convé tenir present, a més, que en un tumor no hi ha un únic gen afectat, sinó diversos. A partir de les teràpies destinades a VIH vam aprendre que una teràpia múltiple evitava l’aparició de resistències. Una cosa semblant passa en el càncer; quan s’apliquen fàrmacs individualment a un pacient, acaben apareixent resistència als tractaments. Per evitar aquesta resposta negativa, el més efectiu és aplicar una teràpia múltiple que ataca diversos gens alhora.

    Cèl·lula innata del sistema immune que detecta antígens tumorals. / CIC

    És possible que s’aconsegueixin fàrmacs específics per a cada un dels 400 o 500 oncogens que poden mutar per produir càncer?

    En això estem. Aquest procés s’està duent a terme amb milers de molècules en diferents laboratoris i empreses en diferents fases de desenvolupament. Des que comencen els primers estudis amb molècules fins que el fàrmac arriba a la pràctica clínica poden passar de deu a quinze anys. I de cada mil que comencen, probablement arribi només un a aquesta etapa final, i tot això implica una inversió de 800 a 1.000 milions de dòlars. Tot i que la majoria dels fàrmacs es queden pel camí, al final cada any s’aproven un o dos fàrmacs nous que tenen una eficàcia efectiva en l’assistència.

    Tot i que la majoria dels fàrmacs es queden pel camí, al final cada any s’aproven un o dos nous que tenen una eficàcia efectiva.

    El seu descobriment de l’oncogèn H-Ras ja permet la millora de la diagnosi en detectar la mutació molt abans que tingui manifestació clínica. En quin tipus de tumors s’aplica? Es pot aplicar en tractament?

    Avui dia s’aplica únicament al diagnòstic precoç i al pronòstic de resposta a noves teràpies. No obstant això, encara no s’ha aconseguit aplicació en el tractament perquè els fàrmacs no han arribat a aquest grau d’eficàcia. Semblava que s’avançava perquè va anar molt bé en models animals. De fet, els ratolins es curaven amb aquests fàrmacs, però lamentablement en humans no tenia aquest efecte. Malgrat aquesta dificultat terapèutica, detectar mutacions de Ras és molt efectiu en diagnòstic precoç, fins i tot en pronòstic. Si es detecta que el pacient té mutacions de gens Ras, es pot saber a priori si aquesta persona respondrà o no a determinats tractaments nous.

    Quines són les principals vies per combatre el càncer?

    Hi ha tres vies: immunoteràpia, teràpies personalitzades i teràpia gènica. Avui en dia, estem de ple en el desenvolupament de nous fàrmacs. Al principi es pensava que els fàrmacs dirigits eren el present, la immunoteràpia seria el mitjà termini i la teràpia gènica seria el llarg termini. No obstant això, per fortuna, la immunoteràpia ha tingut uns avenços enormes que l’han convertit en l’avui. La teràpia gènica sí que és el futur, i el seu progrés depèn que puguem desenvolupar nous vectors de teràpia gènica que ens permetin arribar a la curació del càncer. Els fàrmacs paren el càncer, mentre que la teràpia gènica elimina la causa, d’aquí l’obstinació per aconseguir a llarg termini aquesta fita.

    Els fàrmacs paren el càncer, mentre que la teràpia gènica elimina la causa, d’aquí l’obstinació per aconseguir a llarg termini aquesta fita.

    L’investigador Eugenio Santos al seu laboratori del CIC. / CIC

    El nou programa marc europeu de R+D+I, ‘Horitzó Europa‘, inclou un eix dedicat al càncer. Com va a impulsar la investigació oncològica a Europa?

    L’important és que es doni suport a la investigació oncològica d’excel·lència, seleccionant als millors d’Europa, i permetent la coordinació i interacció entre ells. Seria desitjable crear aquesta xarxa europea, crear alguna cosa semblant al National Cancer Institute americà, traslladant un model provat d’investigació que funciona a Europa.

    Quin ha de ser el paper de les empreses en el finançament de la investigació del càncer?

    Doncs com als Estats Units, a les empreses els interessa i s’han de coordinar amb la investigació pública. Aquest model podia ser força interessant per a nosaltres. Implicaria que les empreses financessin més la investigació inicial, perquè avui en dia a Europa i Espanya les empreses estan rebent l’aportació dels investigadors per després elles realitzar el desenvolupament.

    El Llibre Blanc del CSIC sobre Biomedicina esmenta el desafiament de millorar els índexs de supervivència dels pacients de càncer des del 55% actual al 70% el 2030. És el major repte biomèdic de la dècada?

    Sí, jo crec que ho ha estat en les dècades passades, i ho segueix sent avui. A més, és un repte que és possible complir. Gràcies a aquest increment de la supervivència anual i als avenços en investigació, és raonable pensar que s’aconseguirà aquest 70% de supervivents de càncer el 2030.

  • Fernando Domínguez, ancorat a la vida

    «103, un número sobre la porta, un número associat al pànic que, vaig pensar en aquell moment, ja seria per sempre, un número maleït en el meu record. Al final, resultaria el refugi que em permetria sortir del pou on havia caigut». Així recordava en Fernando Domínguez l’habitació en la qual va estar intubat. En total, va passar 18 dies d’incerteses i aprenentatges a l’hospital, dels quals ha deixat constància en la missiva «Agrair. Sobre pors, persones i humanitat (Cola de vida)».

    Va anar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge el 13 de març del 2020, després de diversos dies de febre i cansament. Recorda que el van aïllar en un box, van guardar la roba en bosses, li van posar una bata i el van estirar en el llit. A partir d’aquí, i sense saber precisar durant quant temps, van venir la por, la diarrea i la morfina. Quan va recuperar la consciència, va notar una cosa a la boca que no li permetia parlar i va sentir els braços lligats al llit. «És per la teva seguretat», li van dir.

    «Amb la boca ocupada per un tub no es pot parlar, així que la voluntat d’algunes infermeres intentava superar l’inconvenient. La paciència, la seva, feia que al final aconseguíssim entendre’ns», va relatar en la carta el Fernando, arquitecte de professió i veí del Prat de Llobregat. Ara que han passat 16 mesos, reconeix que no és una cosa que tingui molt present en el seu dia a dia: «Revius més la situació quan es repeteix en algú que tu coneixes».

    Quan encara estava lligat al llit, es fixava en els ulls de les infermeres, del doctor, de la doctora, del zelador, perquè els seus ulls eren l’única cosa que podia veure darrere dels equips de protecció, les ulleres i les mascaretes, però les sensacions anaven més enllà de les mirades. La Gwen, la infermera de trets asiàtics (després va saber que era de la Xina), li va agafar la mà i va fer sentir al Fernando que «fora hi havia un món».

    Va sortir de l’UCI entre aplaudiments

    Nou dies després d’entrar a l’hospital i encara feble, el Fernando va sortir de l’UCI entre els aplaudiments dels sanitaris, que li van confessar que necessitaven un cas com el seu, ja que fins aleshores només hi havia morts per Covid en cures intensives. A partir d’aquí, la seva recuperació va transcórrer a les plantes 16 i 11.

    La primera vegada que va intentar escriure el seu nom, a penes va poder amb la primera lletra. Va tenir diverses primeres vegades: caminar de nou, beure aigua, aixecar-se del llit, dutxar-se… «En el meu cas, vaig anar recuperant-me. He tingut molta sort, vaig sortir de l’hospital pel meu propi peu. Conec amics que encara tenen dificultats per caminar o que han de fer-ho amb una fèrula. La meva sensació física és que faig una vida suposadament normal d’una persona de 62 anys».

    Amb el temps, allò que més aprecia dels petits moments quotidians és la dutxa. El primer dia que va poder fer-ho per ell mateix a l’hospital va ser inoblidable: «El plaer de sentir l’aigua calenta córrer des del teu cap als peus, juntament amb el plaer esbufegant de l’esforç realitzat en eixugar-te amb la tovallola, no va passar desapercebut a les assistents, mentre anava repetint: Quina meravella! Quina meravella!». Encara avui ho reviu com una de les millors sensacions: «Quan em van deixar dutxar-me va ser un espectacle, una explosió d’alegria. En aquest moment estàs més sensible i l’aprecies més. Coses petites del dia a dia a les quals abans no donaves importància, aquí es converteixen en una cosa important».

    A la carta, el Fernando agraeix el tracte rebut per les infermeres Jessica i Gwen, entre d’altres, el «Doctor X1», la «Doctora X2», perquè llavors no sabia els seus noms, o la «senyora X3 de la neteja» (després va saber que es diu Núria) qui, en descobrir que el seu carregador era compatible amb el mòbil del Fernando, li ho va deixar fins a l’endemà perquè pogués comunicar-se amb la seva família.

    El gest humanitari va topar amb un moment de terror quan el Fernando no va aconseguir recordar la contrasenya del mòbil, però després de diversos intents, la memòria va jugar a favor seu: «Mai un carregador, mai un mòbil, va ser tan important per a mi; el meu es va convertir en la bassa que acull el nàufrag, encara enmig de la tempesta. Mai abans havia dit tantes vegades en tan poc temps ‘t’estimo, us estimo’».

    El telèfon també li va portar notícies personals del seu món exterior. Quan dies després ja li van fer arribar el seu carregador, el seu germà mitjà el va trucar i li va explicar que la seva mare, de 97 anys, havia mort mentre ell estava a l’UCI. «Va ser delicat quan em va explicar com l’havia trobada quan el van avisar: la sensació de pau, els ulls tancats, com adormida en el seu llit. Va sentir les meves llàgrimes, la meva veu inexistent, vaig sentir la seva proximitat, el seu afecte, la seva tendresa». La mare vivia amb el fill petit, per la qual cosa el Fernando tot seguit va trucar al seu germà petit i el missatge que va rebre va ser: «Tu no et preocupis, ara el que has de fer és recuperar-te». Els seus pares eren gallecs i, així com quan va morir el pare el van portar a la seva terra natal, tal com ells havien demanat, ara tenen pendent «una urna i un viatge» perquè descansin tots dos junts.

    «Atenció, interès, afecte, comprensió»

    Amb sensacions i sentiments tan oposats, el Fernando destaca que, més enllà dels imprescindibles coneixements mèdics, «hi havia alguna cosa més que m’havia ajudat, que m’havia fet aferrar allà on estava, i això havia estat la demostració per part d’unes persones que sí que estaven fent la seva feina, però que alhora em van transmetre atenció, interès, afecte, comprensió: una cola insuperable que t’ancora a les ganes de viure».

    En Fernando Domínguez va rebre l’alta el 31 de març. «Cada dia aprenia una cosa més, anava avançant i anava creixent, físicament. El més complicat és el tema psicològic; el cap és molt més complex», reconeix el Fernando, que va decidir acudir al psicòleg per primera vegada per intentar assimilar tots els canvis. Les conferències telemàtiques, encara amb cansament i cert dèficit d’atenció derivats de la Covid, se li van fer dures, com ho va ser també el confinament propi de la pandèmia. «Si les teves capacitats estan disminuïdes i tu creus que no, et trobes amb un xoc brutal. Tu vols arribar, però no arribes. Això es queda al teu cap. Et menystens».

    La història del Fernando ha quedat plasmada en un curtmetratge realitzat per David Airob i José Bautista que relata la por d’aquells dies a l’Hospital de Bellvitge i la humanitat dels sanitaris enmig de la pandèmia. El treball porta com a títol «103», el número d’habitació en la qual el pànic inicial va anar desdibuixant-se mentre afloraven les ganes de viure.

    «Ens vam poder tocar»

    Gràcies a aquest curt, el Fernando va conèixer els rostres i els noms de gran part de l’equip hospitalari que el va atendre i que va acudir a l’estrena el passat 8 de juliol. «No sabia quines cares tenien, només veia els seus ulls. Primer els vaig veure en fotos, al documental. Se’ls veien les cares i aguantaven un cartell que posava «Jo sóc el doctor X1» o «Jo sóc la doctora X2″. Algun d’ells em va escriure, i el dia que van estrenar el curt, molts d’ells van venir i ens vam poder tocar».

    Així va culminar l’anhel que el Fernando havia expressat en sortir de l’hospital en la seva carta: «Espero poder posar-vos cara i nom a tots». «La meva història és una de tantes i segur que en cada cas hi haurà persones com les que a mi em van cuidar, persones que, a més de la seva feina, demostren la seva humanitat», conclou en les 17 pàgines que va escriure entre l’1 i el 16 d’abril del 2020.

  • Identifiquen la causa genètica de l’endometriosi

    Malgrat ser encara una malaltia poc coneguda, l’endometriosi afecta entre el 5 i el 10% de les dones en edat reproductiva, el que representa 190 milions de dones arreu del món. Es tracta d’una malaltia inflamatòria, crònica i dependent dels estrògens que causa lesions principalment en els òrgans pelvians.

    La malaltia causa, generalment, un intens dolor pelvià exacerbat per la menstruació i la reducció de la fertilitat. Les dones que la pateixen solen tenir, a més, dolor durant i després de les relacions sexuals, sagnats abundants i/o regulars, trastorns intestinals i urinaris i sensació de cansament o fatiga.

    Les opcions actuals de tractament es limiten a procediments quirúrgics invasius per extirpar o destruir lesions i als tractaments hormonals, que poden tenir marcats efectes secundaris no desitjats.

    Ara, un nou estudi, liderat per la Universitat d’Oxford, el Baylor College of Medicine, la Universitat de Wisconsin-Madison i Bayer AG ha identificat la causa genètica d’aquesta malaltia que condiciona la qualitat de vida de tantes dones: es tracta d’un gen específic, el NPSR1 que, segons els resultats de l’estudi, augmenta el risc de patir endometriosis.

    Per dur a terme la investigació, els resultats de la qual s’han publicat a la revista Science Translational Medicine, s’han elaborat anàlisis genètiques d’humans i macacos rhesus. L’equip d’Oxford, dirigit per la doctora Krina T. Zondervan, havia trobat prèviament un vincle genètic amb l’endometriosi en el cromosoma 7p13-15, en analitzar l’ADN de famílies amb almenys tres dones diagnosticades d’endometriosi. A continuació, els investigadors van analitzar en profunditat la seqüenciació de les famílies amb endometriosi i, finalment, van poder reduir la causa genètica a variants rares en el gen NPSR1.

    Una diana farmacològica «prometedora»

    Els resultats de l’estudi, a més, revelen una diana farmacològica no hormonal que podria conduir a un nou tractament. Els investigadors van utilitzar un inhibidor del gen NPSR1 per bloquejar la senyalització proteica d’aquest en assaigs cel·lulars i després en models de ratolins. Després d’aquests assaigs, han trobat que aquest tractament provoca la reducció de la inflamació i del dolor abdominal.

    L’equip investigador defensa que es tracta d’un avenç important en la recerca de nous tractaments i consideren «prometedora» la diana no hormonal identificada, tot i que remarquen que fan falta encara més estudis en primats no humans.

  • Anna Tresserra, química i investigadora: “Els pacients de càncer necessiten consells gastronòmics a més de pautes nutricionals”

    L’Anna Tresserra (Barcelona, 1985) sap bé de què parla. I no només perquè treballi en això cada dia i li hagi dedicat els últims dos anys de la seva vida, sinó perquè ho ha viscut en el seu propi cos. Li van diagnosticar un càncer neuroendocrí el 2018 i, després de trobar-se amb un grapat de dubtes sobre com alimentar-se mentre patia els efectes secundaris de la quimioteràpia, va decidir crear el projecte audiovisual Què i com menjar durant el càncer. Actualment, després d’haver-lo superat i amb una humilitat aclaparadora, parla d’aquest projecte amb en Raul Zamora, investigador principal de la Unitat de Nutrició i Càncer de l’ICO-Idibell i el seu company en aquesta aventura.

    En primer lloc, la salut. Com estàs?

    Estic bé. Recuperada, feliç i amb una vida nova. Patir un càncer et fa replantejar moltes coses, començar de zero i parar atenció a aspectes de la teva vida que abans passaven desapercebuts. Diuen que després d’un càncer una es planteja les seves amistats, els seus costums, la casa on viu i fins i tot el que menja. A mi m’ha passat. He canviat moltes coses i la més important de totes ha estat la meva alimentació.

    En aquest sentit, també t’has adonat com és d’important per a un pacient oncològic rebre ajuda mentre està en tractament…

    A l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig rebre les meves sessions de quimioteràpia, tots els pacients tenim nutricionistes al nostre servei que ens ajuden amb les pautes a seguir. La nutrició és una part important del tractament contra el càncer: menjar els aliments indicats abans, durant i després pot ajudar a mantenir-se més fort, sentir-se millor, mantenir el pes i les reserves de nutrients, mantenir un nivell d’energia i tolerar millor els efectes secundaris relacionats amb el tractament. No obstant això, jo em sentia perduda a l’hora de preparar plats, per no acabar menjant sempre el mateix (tot just tenia forces per moure’m, com havia de tenir-les per pensar a innovar!) i que la meva alimentació s’anés adaptant als efectes secundaris del tractament, que cada dia canviaven.

    Per això quan el vas superar vas decidir crear el projecte Què i com menjar durant el càncer?

    Quan em van dir que estava curada, vaig voler celebrar-ho amb la gent que estimo i que m’estima. Els meus amics, que saben de les meves inquietuds, van posar diners per regalar-me’l i que jo pogués iniciar una investigació científica relacionada amb el càncer i l’alimentació, o per fer un donatiu. Això em va animar a aprofundir en aquest àmbit, perquè soc doctorada en nutrició, però mai havia estudiat l’alimentació de malalts de càncer, i va ser llavors quan vaig trucar a en Raul Zamora, amb qui vaig coincidir fa molts anys. Ell em va proposar fer d’aquest donatiu alguna cosa gran junts, així que vam dissenyar la base del que ara és aquest projecte audiovisual que es pot veure a les televisions i ràdios locals de Catalunya, i també per internet.

    No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.

    Hi ha algun tipus d’alimentació que ajudi especialment a les persones en tractament?

    Tothom busca un aliment car i exòtic que se suposa que curarà el càncer. Això no existeix. S’ha de diferenciar entre què puc menjar per curar el càncer, cosa que no és possible, i què puc menjar per pal·liar els efectes del tractament oncològic. Aquesta és la part innovadora. No es tracta tant de saber quin tractament estàs seguint, sinó què t’està passant a conseqüència d’aquest tractament, perquè hi ha molts efectes secundaris. Tots els efectes que estan relacionats amb l’alimentació es poden millorar.

    El projecte explica receptes per atenuar els efectes secundaris, dona consells que ajuden a trencar mites i aporta noves pautes generals. No es tracta d’informació que ja estava a l’abast de tothom?

    Que el cos necessita una dieta saludable per al seu òptim funcionament és sabut per tothom, i també que això no té res a veure amb estar malalt o no estar-ho. A més, aquí fa anys que sabem que la dieta mediterrània (basada a reduir el consum de carns i hidrats de carboni en benefici de més aliments vegetals i greixos mono i poliinsaturats) és extremadament beneficiosa per a la salut. Si es pateix càncer, això és crucial. De fet, sabem que alguns tractaments funcionen millor si el pacient es manté ben nodrit consumint suficients calories i proteïnes, ja que el seu cos estarà més ben preparat per rebre «l’atac» i no es debilitarà tant.

    El problema és que aquest coneixement no sol traduir-se en consells pràctics o en pautes per al dia a dia, de manera que hi ha certa distància entre la base nutricional i la gastronomia. Els pacients de càncer necessiten consells gastronòmics a més de pautes nutricionals. Per això volíem aportar receptes concretes, factibles i adaptades als efectes secundaris que poden patir.

    Algunes d’aquestes receptes són pollastre amb pinya, mousse de carabassó, broquetes de salmó amb salsa de formatge o albergínies farcides. Boníssims!

    És clar! Es tracta de receptes fàcils d’elaborar i que qualsevol membre de la família pot assumir, perquè quan un està malalt l’últim que té són forces per cuinar. D’aquesta manera, amb aspectes agradables i presentacions originals, és més fàcil no acabar avorrits de menjar sempre el mateix, de manera que augmenta també l’ànim dels pacients. A més, les hem classificat segons els efectes secundaris més habituals, així que alleugen la diarrea, la disfàgia a líquids, la disfàgia a sòlids, la disgèusia, la mucositis, les nàusees i els vòmits, l’habitual pèrdua de gana o el restrenyiment.

    Amb quin suport compta el projecte?

    Arran de la proposta d’en Raul i meva es van incorporar al projecte entitats científiques rellevants en l’àmbit de la nutrició, l’oncologia i la investigació. Aquestes són la Fundació Alícia, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut de Recerca Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat de Barcelona (UB). El fet de comptar amb la producció de la Xarxa Audiovisual Local, que ha elaborat i difon les vídeo-receptes, ens ha permès arribar fins a la ciutadania, persones que estan assegudes a casa seva i que normalment desconeixen quines són les conclusions dels nostres estudis perquè ens falta, precisament, aquest enllaç.

    Han constatat que manca comunicació entre la comunitat científica i la societat? O el que manquen són coneixements?

    Per descomptat. Els que ens dediquem a això, l’últim que tenim al cap és arribar fins a aquest punt i posar el nostre coneixement en pràctica amb càpsules audiovisuals com aquestes. A tots ens agradaria, però és un tipus de projecte complicat perquè se surt del que estem acostumats a fer. Tenim dades, treballem amb informació en un despatx, amb un ordinador… Però lamentablement no arribem a traslladar-ho al ciutadà final. I, en canvi, aquest projecte és multidisciplinari, hem treballat amb persones de molts camps que desconeixíem. Definitivament, crèiem que era necessari reforçar la divulgació.

    Què passa quan s’acaba el tractament?

    L’alimentació no canvia quan finalitza el tractament, les pautes de dieta saludable són les mateixes. Però es pot modificar la procedència de certs nutrients en funció del problema que tingui cada pacient. És a dir, si després del tractament es manté l’anèmia, caldrà consumir més carn. Si no hi ha efectes secundaris, l’alimentació ha de ser exactament igual a la preventiva: una dieta saludable.

    Fem poc cas a la nostra alimentació?

    Després de passar per aquesta experiència, considero rotundament que sí. Com comentava, les meves prioritats han canviat i és una cosa a la qual jo mateixa abans parava molta menys atenció. Cal dir que en el meu cas, amb un càncer de coll i cap, tots els efectes del tractament van anar a la cavitat oral, així que per a mi va ser el pitjor. I són efectes dels quals ningú m’havia avisat. Precisament perquè creiem en la importància d’una bona alimentació i per seguir ajudant els pacients, seguirem treballant en aquest àmbit. De moment ens han concedit un projecte europeu que veurà la llum molt aviat per ampliar el Què i com menjar durant el càncer i traduir-lo al castellà i l’anglès. No puc estar més contenta!

  • L’exposició al fum del tabac durant la infància accelera l’envelliment biològic

    L’Institut de Salut Global (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, ha liderat un estudi publicat a la revista Environment International en el que es demostra que l’exposició al fum del tabac durant l’embaràs i en la primera infància es pot associar amb una acceleració de l’envelliment biològic. Es tracta del primer estudi que avalua, en població infantil, l’associació d’un gran nombre d’exposicions ambientals en la infància primerenca en les llars, com el fum del tabac, el sutge o el carboni negre, amb l’estat de salut quan són grans.

    L’estudi conclou que l’exposició a factors ambientals durant l’embaràs i en els primers anys de vida pot alterar de manera significativa -i a vegades irreversible- el metabolisme i fisiologia de les persones exposades i condicionar el seu estat de salut en la vida adulta. També pot provocar una acceleració del procés d’envelliment biològic, la qual cosa s’ha associat a un risc més elevat de desenvolupar malalties metabòliques, cardiovasculars o neurodegeneratives.

    L’envelliment és un procés continu que comença ja en els primers anys de vida, i que es pot mesurar gràcies a ‘rellotges epigenètics’, que es basen en els nivells de metilació de l’ADN en unes certes regions del genoma humà. «El rellotge epigenètic permet avaluar si l’edat biològica d’un individu és superior o inferior a la seva edat cronològica”, explica Mariona Bustamante, investigadora d’ISGlobal i una de les autores de l’estudi.

    En aquest estudi, l’equip liderat per Bustamante va investigar per primera vegada l’associació entre l’exposició a aquests factors en edat primerenca (83 exposicions ambientals en el període prenatal i 103 en els primers anys de vida) i l’edat epigenètica de 1.173 nens i nenes d’entre 6 i 11 anys.

    Fins ara, altres estudis havien evidenciat una associació entre una acceleració de l’envelliment epigenètic i certes exposicions ambientals, però la majoria d’aquests estudis es feien en persones adultes i es centraven en un sol tipus d’exposició. La població estudiada ara comprèn sis cohorts de naixement en sis països europeus, incloent-hi Espanya.

    Els investigadors van constatar que l’exposició al fum del tabac provinent de la mare durant l’embaràs es podia associar amb una acceleració de l’envelliment epigenètic. Pel que fa a l’exposició postnatal, l’anàlisi va evidenciar aquesta mateixa associació en l’exposició al fum del tabac provinent de pares fumadors i als nivells de sutge en el domicili, un contaminant de l’aire que resulta de la combustió incompleta de carburants.

    «L’associació entre l’edat epigenètica i l’exposició al fum del tabac durant l’embaràs i en els primers anys de vida concorda amb resultats previs obtinguts en la població adulta”, assenyala Bustamante. Aquests estudis haurien de permetre establir polítiques de salut orientades a reduir determinades exposicions ambientals i a promoure un “envelliment saludable” des de les primeres etapes de la vida.

  • El menjar escombraria com a premi emocional pels infants, un risc que pateixen les famílies sense recursos

    Segons dades de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), l’any 2020 es van duplicar (de 291 a 598) les visites a familiars i a persones afectades per aquests trastorns alimentaris. També les trucades de consulta es van duplicar (de 556 a 1096) i les consultes per correu electrònic varen passar de 410 a 2717. Aquests increments evidencien que les emocions, en aquest cas per la situació de pandèmia, ha tingut un impacte directe en la conducta alimentària.

    Compensar amb menjar determinats estats emocionals és un acte habitual de les persones. Premiar-se o castigar-se amb capricis del paladar fan de l’alimentació un element de canvi que l’allunya de la seva funció nutricional.

    La sociòloga Priya Fielding-Singh, professora assistent del departament d’Estudis de la Família i Consumidors de la Universitat d’Utah, als Estats Units, va entrevistar 73 famílies, més de 150 pares i infants, i va observar durant més de 100 hores els seus hàbits dietètics diaris, també a les botigues de comestibles. La seva investigació suggereix que l’estatus socioeconòmic de les famílies afecta no només al seu accés a aliments saludables, sinó a quelcom encara més fonamental: el significat dels aliments.

    La majoria dels pares als quals va entrevistar la sociòloga –de nuclis familiars amb diferents estatus econòmics- volien que els seus fills mengessin aliments nutritius, i creien en la importància d’una dieta saludable. I en tots els casos, els fills reclamaven menjar amb alt contingut en sucre, sal o greix, menjar del que anomenem popularment ‘escombraria’. Algunes de les conclusions de l’estudi, publicades al diari The New York Times, indicaven que davant la mateixa demanda dels fills, en el 96% dels pares amb alts ingressos, almenys un dels dos pares confirmaven que regularment rebutjaven les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills. En canvi, tal com explica l’autora de l’estudi, els pares amb menys recursos econòmics varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills «per a nodrir-los emocionalment». Només en el 13% de les famílies amb baixos ingressos, pare o mare, de manera regular, rebutjava la petició dels seus fills. La diferència en la resposta dels pares rau en les possibilitats d’uns i altres de satisfer les demandes dels seus fills. En els d’entorn més benestant, els pares podien respondre a moltes de les peticions dels seus fills de coses materials, com l’últim iPhone o un patinet. Mentre que en el cas dels pares més pobres, acostumats a haver de dir que no a la majoria de peticions de compra de joguines i articles als seus fills, per a ells l’única cosa que de tant en tant sí podien permetre’s comprar per complaure els fills era menjar ‘escombraria’.

    Un refresc i una bossa de patates fregides esdevenien així un grapat de felicitat per als seus fills i, al mateix temps, agraïment i carinyo per als seus pares. Aquests pares de situació econòmica modesta prenien, doncs, el consentiment de compra de menjar no saludable, però barat, com un acte d’estima cap als fills.

    Segons explica la psicòloga Andrea Arroyo, coordinadora del Grup de Treball de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) i tractament psicològic de l’obesitat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, «en termes generals, és més comú del que ens pensem fer servir el menjar com a premi o inclús com a càstig. I normalment es fa servir el dolç com a premi per tal que un nen deixi de plorar o es calmi o, fins i tot, com a premi en les postres oferim aliments dolços per reforçar que s’ha acabat tot el plat. Però aquest fet només afavoreix que el nen es desconnecti de les seves pròpies sensacions de sacietat, a més d’afavorir que tingui una major motivació pels dolços i el menjar excessivament ric en sucres afegits».

    Ambient obesogènic

    El gran poder de la indústria alimentaria i el màrqueting alimentari tenen molt a veure amb aquests aliments no saludables que s’usen com a premi. «Dissenyen productes molt atractius, especialment destinats a públic fàcil i vulnerable, com són els infants i els joves, com a exemple», afirma la psicòloga. «Això fa que ens envolti el que es coneix com a ambient obesogènic, on l’excés de menjar i l’accés és molt disponible i afavoreix que el menjar processat esdevingui d’un alt consum».

    Però, ¿Què fa que aquests aliments siguin més apreciats? L’especialista en trastorns de l’alimentació explica que «existeix una associació entre la ingesta de sucres i greixos i l’activació de determinades àrees cerebrals que fan que la persona senti una sensació de recompensa o plaer similar al que succeeix quan es consumeix algun tipus de droga o tòxic. Això fa que es provoqui un reforç positiu de la conducta i cada vegada sigui més apreciat aquell aliment ric en greix i/o sucre, i per tant, aliment no saludable».

    Per evitar-ho, diu Andrea Arroyo, «d’entrada és molt important respectar l’autoregulació de la persona des d’etapes inicials. No obligar mai a menjar ni a acabar el menjar del plat si no se’n vol més, simplement pel fet de deixar el plat buit. Com a alternativa al premi amb el menjar, es pot fer servir qualsevol altre tipus de reforç positiu que no sigui menjar. Pot ser una joguina, una abraçada, una visita d’un familiar, etc.

    Amor com a premi?

    De totes maneres, davant d’aquest fenomen de premiar a través de capricis alimentaris i no saludable, Arroyo planteja que ens porta a una qüestió més profunda. «Amor en forma de menjar ‘no saludable’ equivaldria a manca de consciència del que és bo i no per als infants i joves, i també sobre què és estimar, a què en diem amor, si és complaure senzillament sense analitzar res més enllà».

    L’especialista apunta que «per cobrir les nostres necessitats afectives no necessitem menjar, per cobrir les nostres necessitats nutricionals, sí. El menjar també és plaer i està clar que existeix una forta associació emocional entre el nostre món intern i emocional i la nostra alimentació. Però demostrar afecte o amor a través de permetre o dir que sí als aliments poc saludables, no és una bona manera de practicar amor de forma funcional. Una abraçada, un petó, una mirada o simplement una carícia, són formes més adaptatives de demostrar amor», conclou.

    Entre les conclusions de l’estudi realitzat per aquesta sociòloga dels Estats Units, explica que «els pares pobres varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills per nodrir-los emocionalment. En canvi, els pares adinerats que varen negar als seus fills els aliments processats ho varen fer per ensenyar-los hàbits saludables de per vida, i no per a privar-lo d’un gust». Així doncs, Piya Fielding-Singh, considera que «la desigualtat nutricional als Estats Units té més a veure amb l’estatus socioeconòmic de les persones que amb la seva ubicació geogràfica».

    L’autora de l’estudi també valora que «viure en la pobresa o en la riquesa afecta més que el nostre accés als aliments saludables, perquè dona forma als significats que donem als aliments». I com a possibles vies de canvi, la sociòloga expressa que «abordar la desigualtat nutricional requerirà alguna cosa més que obrir supermercats en barris de baixos ingressos. Aquestes intervencions no canviaran allò que signifiquen els aliments per a les famílies pobres que vaig conèixer». I conclou que «si els pares de baixos ingressos tinguessin els recursos per satisfer els desitjos dels seus fills, potser una bossa de Doritos seria només una bossa de Doritos, en comptes d’un símbol excepcionalment important d’amor i cura dels pares cap als seus fills».