La primera onada de la Covid la vaig viure amb una sensació de descontrol i d’impotència». Així descriu Eva Gil, metgessa adjunta del servei d’Urgències a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, la seva experiència entre finals de febrer i abril de 2020, que compara amb els anys que va estar treballant a Angola: «Mai hauria imaginat viure aquesta situació extrema en un context que, per a mi, és un lloc segur».
Eva Gil havia estat a l’Hospital Nossa Senhora da Paz, a Angola, entre 2015 i 2017. «Allà la impotència té a veure amb el fet que no hi ha medicaments per a malalties que sí que es poden curar. Aquí ens enfrontàvem a una cosa que no coneixíem. Tot d’una, va aparèixer un virus que no teníem molt clar com actuava. Cada dia estaven sortint coses noves en el sentit de quins òrgans afectava, com havies d’aïllar-te, quines mesures havies de prendre, com organitzar-te a l’hospital… Cada setmana sortia un protocol nou».
La sensació que tenia l’Eva en els primers mesos de la pandèmia era la d’»anar per darrere de la malaltia» i, tot i això, haver de «tirar del carro». D’aquella època, l’Eva té poques imatges de l’hospital. Amb prou feines recorda les cares dels malalts o situacions concretes. L’estrès laboral era compartit, i les converses amb els companys no giraven al voltant del coronavirus, sinó sobre què feien a casa i com entretenien als més petits. En el cas de l’Eva, té una filla, la Nindia, que llavors tenia un any i mig i que estava confinada juntament amb el seu pare.
Un ingrés inesperat
L’estiu va suposar un petit respir, en comparació amb els primers mesos de la Covid, i a finals d’octubre, amb l’arribada de la segona onada, va ingressar a l’hospital una persona que es va convertir en el seu pacient més entranyable. Era la tieta de la professora de guarderia de la Nindia del curs anterior. La mestra, l’Ana, li havia comentat a l’Eva que la seva tieta Gregoria estava ingressada per Covid a Sant Pau i que a la família li agradaria portar-li una petita bossa amb alguns efectes d’higiene personal, de manera que la doctora es va oferir a fer-la arribar quan pogués.
Va ser així com l’Eva va conèixer a Gregoria Peña, en un descans del seu torn: «Recordo entrar a l’habitació, ben protegida, per portar les seves coses. Pensava que entraria, li donaria la bosseta i, al cap de poca estona, sortiria. I no. Em vaig quedar. Ella sabia que vindria i es va emocionar molt. Es va posar a plorar, estava molt sensible, però tenia ganes de parlar». Quan la Gregoria es va calmar una mica, l’Eva li va fer una foto, va gravar una salutació per a la família i l’hi va enviar a Anna.
Des de llavors, l’Eva va seguir visitant a la Gregoria per voluntat pròpia, ja que la família només li havia demanat que li donés la bossa. Hi anava cada dia que treballava a l’hospital, que era la gran majoria. Parlaven sobretot de l’Ana, de com es van conèixer, i de la Nindia, que l’adorava. L’Eva no hi va ser com a doctora, sinó com a acompanyant, per preguntar-li com se sentia i donar-li una mica de conversa enmig de l’aïllament.
La Gregoria va estar lúcida en tot moment, però al cap d’uns dies va empitjorar en l’àmbit respiratori i va caldre baixar-la a la unitat de crítics, on no va estar sedada, però sí que va necessitar oxigen d’alt flux. L’Eva també va anar a veure-la allà, encara que només fos per saludar-la i per informar a la família de primera mà com la veia. «Em vaig mullar, no vaig ser freda. Sí que els vaig dir des del principi que com a metgessa no interferiria, però jo els explicava com la veia. Quan la van baixar a crítics, els vaig intentar donar ànims, els vaig intentar dir que sí que era veritat que hi havia pacients que anaven malament, però que hi havia pacients que amb una miqueta d’oxigen i d’atenció es recuperaven. I en pocs dies, ella es va recuperar».
Un dia, a mitjans de novembre, l’Eva va anar a l’hospital i la van informar que li havien donat l’alta a la Gregoria. No va poder acomiadar-se d’ella presencialment, però sí que ho va fer a través del mòbil, i va rebre diversos missatges i àudios d’agraïment de la família.
«Estan molt espantats»
La Gregoria va suposar un punt d’inflexió per a l’Eva. «Va ser un xoc. Abans d’ella, jo intentava mantenir-me al marge, donava la informació i desapareixia. Després, els preguntava als pacients si volien que parlés amb algú de la família o si volien que apuntés el número de telèfon d’algú. Et preocupes una mica més, i enriqueix, perquè a mi, a més de la medicina, m’agrada el tracte amb el pacient».
«Ells estan sols i estan 24 hores a l’habitació donant-li voltes al cap. Darrere de cada persona hi ha una història i una família, però no poden anar a veure’ls, i estan espantats. Molt espantats. Perquè s’han dit moltes coses sobre el coronavirus, hi ha molta informació. Molts ploren en el moment en què els dius que tenen Covid i han d’anar a la unitat de crítics».
En l’àmbit personal, tenir cura emocionalment de la Gregoria va suposar una forma de «tornar» l’afecte a qui també havia curat de la seva filla. «L’Ana és molt afectuosa i la Nindia l’estima amb bogeria. Em va demanar que fes d’enllaç, no podia dir que no, i tampoc volia dir que no. Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles».
Viure la Covid com a metgessa i familiar
L’Eva va saber el que és estar a l’altre costat i tenir un familiar proper ingressat. La seva família és de Burriana (Castelló) i durant els mesos de gener i febrer de 2021 es van encomanar el seu pare, el seu cunyat, el seu nebot de dos anys i la seva germana, la qual, sense ser factor de risc, va ser la que pitjor ho va passar i va haver d’estar ingressada per pneumònia. L’Eva no va poder baixar a visitar-los, pel confinament i perquè tampoc li haguessin permès anar a veure’ls. «Va ser tens, per la distància i pel pes de jo saber com van les coses. No sabia si aniria bé, i tampoc podia dir-los-hi als meus pares».
La germana de l’Eva es va recuperar. Des de llavors, s’han vist poc, perquè l’Eva es va quedar embarassada al març, sent un embaràs de risc. Està de baixa i té poca vida social, més enllà de dur a la Nindia al parc. Ara, els sentiments són diferents dels de les onades anteriors. Confessa que és més complicat cuidar-se a un mateix que als altres, perquè a l’hospital, en anar totalment equipada, tenia una sensació de seguretat, cosa que no li passa al carrer.
Fa poc va veure a l’Ana, que li va comentar que la Gregoria, amb 70 anys complerts, segueix bé. L’Eva recorda aquells dies i aquelles converses «sobre res en concret» amb molt d’afecte. «Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada».
