Optimista pel present però alhora molt preocupat pel futur. Així es mostra Àlex Arenas, un dels científics que ha assessorat al govern espanyol i català al llarg de la pandèmia i que ara signa una carta on els demana que sotmetin les seves accions a una anàlisi per tal d’aprendre de les errades.
Mentre no existeix l’auditoria, vaticina l’errada més greu: anar darrere del virus i actuant sempre tard. Creu que amb l’arribada de Josep Maria Argimon al capdavant de la secretaria de Salut Pública la gestió catalana ha millorat notablement amb unes polítiques proactives que han frenat el rebrot de l’àrea metropolitana. Amb tot, confessa que tem per la tornada a l’escola perquè les mesures preses per Ensenyament són insuficients. Sospita que, un cop més, no s’està fent el treball necessari en el moment òptim i alerta de les conseqüències que comportarà.
Amb quin propòsit demaneu l’auditoria que fiscalitzi la gestió del govern central i els autonòmics?
La idea és un procés en què puguem aprendre de les coses que s’han fet bé i malament. Normalment és una pràctica estesa en què avalues processos i gestions a través d’un comitè tècnic imparcial i internacional que et pugui ajudar a identificar els factors. La idea de la carta és posar de manifest la necessitat de fer-ho al més aviat possible perquè no torni a passar el mateix que al març.
Partiu de la hipòtesi que s’han comès errors, correcte?
Aquí i a tot arreu. Però nosaltres ens hem de preocupar pels nostres. No és normal que un país que té un sistema sanitari dels primers del món hagi patit la pandèmia d’aquesta manera. Hem de detectar què ha fallat en el procés per corregir-ho.
La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.
Sempre s’ha dit, també vostès a la carta, que el sistema sanitari espanyol és molt bo. La prova de la pandèmia, però, l’ha superat amb moltes dificultats. Fins i tot hi ha gent que creu que no l’ha superada. On és la frontera entre el que fa bo un sistema: el finançament o els coneixements de qui el forma?
El que fa bo el sistema és el coneixement i la dedicació dels professionals que el formen. Hi ha hagut deixadesa dels governs per cuidar el sistema, no s’ha invertit prou, i hi havia diners per fer-ho. Sabent tot el que ha passat en aquest país, els diners no eren el problema, era una qüestió de voluntat, de visió de futur…
El sistema sanitari s’ha castigat, però encara així ha respost perquè els professionals de la salut han donat tot el que tenien per salvar vides. No tinc cap dubte que els professionals no han fallat, sinó que el sistema de gestió no ha estat prou àgil per fer front al que venia. Si s’hagués actuat unes setmanes abans, el nombre d’ingressats no hauria estat tan alt i el sistema podria haver donat una millor resposta. La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.
A la carta dieu que no voleu que l’estudi sigui un “instrument per repartir culpa”. Però no deixa de ser una manera de trobar els errors. Creieu que els governs voldran fer-la?
Fernando Simón ha manifestat que es farà. Que potser ara no és el moment, però que es farà quan sigui possible. Crec que qualsevol ciutadà i qualsevol govern estarà a favor de fer-ho. El com i el quan és una incògnita, però que es farà n’estic bastant segur.
També parleu d’una “pobra coordinació entre el govern central i els autonòmics”. Ha pesat en aquesta crisi la tensió territorial i política?
Desconec els processos polítics, però sobre la gestió de dades i de recursos sí que sabem que hi ha hagut problemes entre centralitzar o descentralitzar. No sé com s’hauria d’haver fet, però sé que no ha funcionat prou bé i algunes coses haurien de corregir-se.
A falta d’auditoria, quins creu que han estat els pitjors errors?
Hi ha un error fonamental i greu: actuar tard. En aquesta epidèmia, si vas tard dues setmanes, vas molt malament, perquè la propagació és molt ràpida. Una política reactiva, de reaccionar al que et ve, no és suficient, és incorrecta. Necessites una de proactiva per avançar-te als esdeveniments, per minimitzar el que vindrà. El problema sempre és arribar tard. Són dues setmanes, però és un temps que pot ser catastròfic.
Un “baix seguiment del consell científic” és un altre aspecte que hipotitzeu a la carta. Les regions sanitàries de Lleida i totes les de l’àrea metropolitana de Barcelona ni van passar per la fase 3 [dues setmanes], per entrar en nova normalitat amb la resta de Catalunya. Per què es va permetre?
Per la mania d’intentar avançar la situació quan les dades et semblen bones, i dic semblen perquè aquesta gent no en sap prou d’epidemiologia. Es van avançar i va ser un error. Aquests temps són necessaris, no són un caprici. Encara que les dades semblin bones, amb dades d’infecció romanent baixes però no zero cal molt de control. Especialment si obres la mobilitat. Hi ha una cosa que no ha quedat clara i és que el virus no està en un lloc, el tenen les persones. Si les persones es mouen, el virus es mou. La difusió era molt perillosa amb els llindars d’incidència que teníem.
Ha sentit en més d’una ocasió que l’economia estava per sobre de la ciència?
He sentit que la visió científica no era la que es portava a terme. El perquè no el sé. Però moltes vegades penses que és l’economia, la sensibilitat social… Factors que no tenen a veure amb l’epidemiologia que a vegades s’han imposat o han endarrerit les decisions científiques.
Això té un risc, oi?
Passar per sobre de decisions epidemiològiques no és gens encertat. Ni això ni protestar pel tancament de l’oci nocturn, de les terrasses, dels restaurants… Són decisions que no es prenen aleatòriament o fortuïta, sinó amb un criteri. Si tens una opinió pública contrària el que hauries de fer és explicar-ho. Potser la manca de comunicació en aquest procés ha estat un error: no s’entén, si no, que hi hagi tanta contraposició a prendre mesures que són absolutament necessàries.
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.
També hi ha hagut associacions empresarials que han protestat contra les decisions i, a vegades, la justícia els ha donat la raó.
El sistema judicial ha de ser present, però no entenc per què decisions epidemiològiques són rebutjades per jutges. Suposo que perquè no s’han documentat prou bé i haurem de veure com els governs justifiquen les decisions.
Entenc que els sectors empresarials pateixen pèrdues elevadíssimes i entren en protestes. Has de saber com explicar als sectors perquè estàs actuant així i oferir-los alternatives. Aquesta és una crisi complexa i amb molts factors. Cal tenir una visió global i saber què faràs si afectes un sector. A vegades no n’hi ha prou amb una injecció de diners i cal un canvi de paradigma. Molts hotels d’Eivissa, veient que perdran el 40% d’ocupació perquè no vindran anglesos, tanquen els hotels. Mirem-ho diferent: podrien obrir, abaixant els preus perquè siguin assolibles per a la població nacional. Jo no hi he anat mai perquè no m’ho puc permetre. Ells potser no guanyarien tant, però la gent podria seguir treballant i segur que molta gent catalana visitaria l’illa si els preus baixessin un 40%, que és el que perden amb els anglesos. Potser no guanyarien tant coma abans, però guanyaríem tots.
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.
La gent espera que tot això acabi per tornar a la normalitat prèvia. Jo penso que mai tornarem al punt previ. La pandèmia portarà molts anys d’intentar canviar el model sanitari, educatiu, econòmic, social… No podem dependre tant de què vinguin o no estrangers per mantenir el 20% del nostre PIB. Cal reinventar-se amb un model més distribuït, solidari, diferent.
Tornant a les possibles errades, els experts deien que durant la nova normalitat era cabdal fer rastrejament dels casos que, inevitablement, es donarien. Com ha pogut haver-hi un dèficit tan gran quan era la clau per evitar grans rebrots? Com s’ha permès el pas a nova normalitat sense suficients rastrejadors?
És el que jo em pregunto. Jo vaig informar a tothom de la importància. Es podia calcular el nombre de rastrejadors necessaris i el sabíem, però els serveis de Salut no van posar els recursos quan calia i ara correm. A Catalunya hem tingut la sort que ha entrat l’Argimon [nou secretari de Salut Pública], que hi entén i en una setmana ha posat tot el que tenia a fons. A Madrid se n’adonen ara que necessiten rastrejadors. Així anem. Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de salut. Era de sentit comú i no s’ha fet.
A què es deuen aquestes errades? Al principi hi havia dubtes perquè ningú sabia com actuar, però per què no s’aprèn del que funciona a altres països? És difícil aplicar els seus mètodes? Si el funcionament perimetral al Segrià va funcionar, per què no es va fer el mateix a la metròpoli de Barcelona?
És cert que l’aprenentatge hauria de ser una experiència i que cada vegada els governs tenen més informació, però també que hi ha impossibilitats. El confinament del Segrià era factible logísticament, a Barcelona hauria d’haver estat ràpid i localitzat. Confinar tota l’àrea metropolitana, des del punt de vista de recursos d’Interior, no és factible.
Entenc que hi ha aquestes limitacions, o que no es poden fer infinites PCR si no les tens. Però és cert que aprofitar l’experiència i anar preparant-te és possible.
Vostè va preveure a finals de juny, amb un mes d’antelació, els rebrots de juliol. Ara la taxa reproductiva del virus (Rt) a Catalunya és inferior a 1. S’ha controlat bé el rebrot?
Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula, s’està parlant de fer PCR concentrades a barris, actuar ràpidament, anar a buscar el virus i no rebre’l… El sistema de control, les mesures contundents que s’han pres a alguns barris o zones… Sense ell, possiblement, estaríem parlant ara d’un confinament total. Tinc l’esperança que en les dues setmanes vinents es pugui arribar al control de la fase de rebrots.
Tornarem als nivells de risc baixos com al maig-juny o ens n’hem d’oblidar?
Amb la prevalença que hi ha actualment, la situació quant a susceptibilitat és exactament igual a la del març. Qualsevol brot que es descontroli i del qual en perdem les cadenes de transmissió ens portarà a una situació equivalent a la del març.
Queda un mes per la tornada a les escoles i instituts. Vostè ha manifestat que les mesures preses fins al moment per Ensenyament eren insuficients. És aquest un moment clau?
La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero. Les escoles són un pilar de la nostra societat i de sistema socioeconòmic. Les necessitem perquè les famílies puguin treballar, perquè l’educació no pot ser només virtual i ens ho juguem tot. Per això cal posar-hi tot l’esforç. Que hi hagi rebrots a les escoles serà inevitable, però es tracta de tenir un pla per cada situació en què ens podem trobar. La meva crítica és que el pla, per ara, és insuficient, de mínims i no pot fer front al que ens espera.
Sense això no podem tirar endavant. A les escoles hi ha dos processos: el sanitari, que hauria de ser el principal perquè sense salut no hi ha educació, i l’educatiu, que és un problema per se. Davant de la situació actual, em sembla absolutament necessari l’ús de mascareta constant a partir dels 10 anys i l’ús de les PCR com a manera de controlar, dins del possible, que no hi hagi rebrots o detectar-los al més aviat possible.
Si no es poden fer perquè no hi ha recursos, cal un equivalent. Per exemple, es poden fer les PCR amb pools [fer grups estables i testar una única persona per considerar no infectat tot el col·lectiu si una prova dona negativa] cada 15 dies, si no cada 21, o cada mes. Però cal saber quins recursos posaran sobre la taula.
Ara mateix no hi és, ni se’n parla. Es parla d’una infermera i un gestor Covid per cada centre. És absolutament insuficient. Aquest sistema no permet el control. Si no ho preparem ara, serà massa tard. I no podem anar tard un altre cop. Ensenyament hauria d’estar treballant 24 hores els 7 dies de la setmana ara, no al setembre. Si no ho fan, tindrem un problema que no serà controlable quan torni l’escola*.
*Nota: l’entrevista es va realitzar abans de la presentació d’Ensenyament del nou protocol de la gestió de casos de Covid-19 als centres educatius.
Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula
Creu que hi haurà una segona onada si es perd el control dels brots? N’estem preparats?
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres. Si som capaços de fer els passos perquè no hi hagi una onada, control i seguiment estricte, no n’hi haurà. Si no ho fem, tindrem la segona onada.
Des de l’arribada d’Argimon [nou secretari de Salut Pública] hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula
El sistema està més preparat? Estem fent més PCR, però encara no són suficients. Tenim més rastrejadors, però encara no n’hi ha prou. A més, com que tenim la mobilitat oberta, no depèn només de les decisions que es prenen a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya i a l’estranger. És una qüestió comuna.
La ciència, i en el seu cas concret la física i la informàtica, n’estan aprenent amb aquesta pandèmia? Està servint perquè perfeccionin els seus mètodes?
Des del punt de vista científic espero que en traguem una forma d’actuar molt seriosa perquè les autoritats parin atenció. La física, la computació, les matemàtiques… porten fent això fa molts anys. Una altra cosa és que això fos útil o no, de forma immediata, per a la societat. Tots els estudis que fa anys que molta gent fem, eren articles que només interessaven a la societat científica. Ara s’ha vist que l’aplicació és fonamental per la nostra vida i se li està donant importància. Espero que no sigui una anècdota, sinó una forma de viure, de fer política i de gestionar, perquè la ciència la tenim.
