Just Deploy It!

Blog

  • Qui es quedarà amb les criatures confinades?

    Recentment hem pogut llegir el protocol d’actuació per a detectar els casos de COVID19 a les escoles, presentat pel Departament d’Educació. Som moltes les famílies que estem profundament preocupades, ja que per una qüestió de prevenció (i per què no dir-ho: de millorar l’acompanyament educatiu) s’haurien de baixar les ràtios a l’aula i, a més, disminuir les concentracions de persones als centres. Per a poder fer una prevenció ben feta caldria una inversió milionària i, si bé la necessitat de dur les criatures a l’escola és imperiosa, se sap que allò d’educar-les amb seguretat ja no és tan urgent.

    Però en canvi, està força ben detallat el que passarà quan un/a alumne/a tingui algun dels 14 símptomes compatibles amb la Covid, que són, de fet, els mateixos símptomes per moltes altres infeccions habituals. Sabem que els centres escolars posaran a disposició una aula per l’aïllament d’alumnat. Sens dubte, l’aula destinada a aquesta fi estarà quasi sempre plena. Si el personal sanitari considera que cal fer PCR, caldrà fer-la a totes les companyes de classe, les quals hauran de quedar-se a casa esperant resultats. No sabem amb qui es quedaran, ja que no està previst cap permís a aquest efecte.

    Si alguna criatura surt positiva, es confinarà a casa durant 14 dies amb la seva família. Però, i les companyes a les quals la PCR surti negativa? També caldrà confinar-les, però segons el protocol, sense la seva familia. Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc: o bé deixar els nens i nenes soles; o deixar-les amb avis i àvies, que són col•lectiu vulnerable; o privatitzar les cures fins al punt d’haver d’utilitzar una persona cuidadora d’urgència, posant en risc la seva salut.

    Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc

    Ni totes les famílies disposen de xarxa familiar de suport, ni totes es poden permetre la despesa que suposa un/a cangur. Llavors, tornem a preguntar-nos: amb qui es quedaran les nostres criatures?

    Exigim a l’administració que ens doni alguna solució. El conseller Bargalló ha declarat en una entrevista a RAC1 que això no és competència de la Generalitat, però estem segures que sí que hi ha un cert marge: n’hi hauria prou amb ampliar en el protocol la necessitat que mares i pares de totes les criatures confinades es quedessin a casa. O bé deixar que totes les criatures amb una PCR negativa tornin a l’escola. No ens podem quedar en l’àmbit de la alegalitat.

    Josep Ma Argimon, el nou secretari de Salut pública, ha declarat que malgrat que les ràtios a les aules són competència d’ensenyament, el departament de Salut aconsellaria que fossin menors, entre altres mesures de prevenció. I a més, ha reclamat que les administracions disposin d’ajudes públiques per tal que les famílies puguin confinar-se sense por a perdre el lloc de treball i ingressos.

    Des de PETRA exigim que es legisli de manera immediata un permís universal i remunerat per l’Estat perquè la mare o el pare que treballin de forma assalariada, autònoma, treballadores de la llar, etc. puguin fer-se càrrec de la cura de les seves filles i fills que estiguin en quarantena, o bé hagin de acollir-se a el règim semipresencial d’ensenyament, o qualsevol altra incidència que pogués contemplar-se en l’escolarització com a conseqüència de Covid-19, deixant els i les menors sense poder assistir presencialment a l’escola.

    Son mesures necessàries, ja que altrament deixem infants i famílies en una situació d’extrema vulnerabilitat. Exigim a les administracions que busquin una solució a la qual poder-nos acollir en el cas de confinament selectiu dels nostres fills i filles.

  • 5 entrevistes per a reflexionar sobre la sanitat pública

    Moltes veus assenyalen que la pandèmia del coronavirus ha evidenciat les mancances del sistema de sanitat pública actual. La falta d’EPIs i el gran nombre de sanitaris contagiats han generat un crit d’alerta per salvar un sistema llastat per les retallades, que s’arrosseguen des de fa més de 10 anys.

    Recuperem cinc entrevistes que posen el focus en les mancances del sistema i en les mesures que s’haurien d’implementar per revertir aquest dèficit estructural de pressupost dedicat a la sanitat pública. Per què, com diuen alguns, la crisi pot ser una oportunitat per a replantejar el sistema.

    Miquel Vilardell: Com han afectat les retallades a la gestió de la pandèmia?

    Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

    Fa deu anys, el Dr. Miquel Vilardell va plantar cara a les retallades. Ara ens recorda que la pandèmia del coronavirus “ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública”.

    Marc Antoni Broggi: lliçons sobre l’acompanyament al tram final de la vida

    Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    El Dr. Marc Antoni Broggi ens parla de la importància de la bioètica per abordar crisis com la del coronavirus i de les lliçons que aprendrem d’aquesta pandèmia. “La crisi ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat que ens necessitem els uns als altres”, diu,

    Montserrat Busquets, sobre la importància de les cures i el paper de les infermeres

    Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets, infermera i docent jubilada, remarca la important tasca d’acompanyament als pacients que fan els infermers i infermeres. “No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació”, diu

    Elena Carreras: la perspectiva de gènere en salut

    Elena Carreras: “Ara tenim l’oportunitat de repensar els hospitals i introduir una mirada de gènere”

    La cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, veu en la crisi del coronavirus una oportunitat per introduir bones pràctiques en sanitat que millorin l’assistència als pacients, entre elles, la perspectiva de gènere

    Miquel Porta i la necessitat d’inversió en salut pública

    Miquel Porta: “Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda”

    Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública, destaca la necessitat d’invertir i adoptar polítiques de salut pública que previnguin situacions com l’actual pandèmia del coronavirus. “Feia molt temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble”, diu.

  • Àfrica supera el milió de casos de COVID-19 i s’enfronta als efectes col·laterals de la pandèmia

    En els últims mesos s’ha registrat un increment exponencial de casos al continent africà. La meitat d’aquests casos (més de 553.000) correspon a Sud-àfrica, l’epicentre de la pandèmia al continent i el cinquè país al món amb major nombre d’infectats. La segueixen molt per darrere països com Nigèria (46.140), Ghana (40 533), Algèria (34.693) i Kenya (25 837).

    En un article anterior argumentàvem amb esperança que la resiliència i l’experiència africana en la gestió d’epidèmies podria ser un bon aliat. No obstant això, l’escassetat de tests de diagnòstic i la insuficiència de recursos mèdics i de personal sanitari semblen estar minant l’èxit de la lluita d’Àfrica contra la pandèmia.

    Escassetat de tests i capacitat diagnòstica

    El nombre relativament baix de casos de coronavirus que es registraven a l’Àfrica fa uns mesos havia suscitat l’esperança que alguns països aconseguirien alliberar-se del pitjor de la pandèmia. Però, al final, només ha estat qüestió de temps.

    Ni el país més desenvolupat coneix amb certesa el nombre total de persones infectades pel SARS-CoV-2. Només coneixem l’estat dels qui s’han fet les proves. Això vol dir que el recompte dels casos confirmats depèn del nombre de tests que realitza un país. Les taxes de persones testades (per cada 1.000 persones) oscil·len entre 148 a Islàndia i 0,76 a l’Índia. A Sud-àfrica, el 3 de maig de 2020, la taxa de proves era de 4,5. Sense proves no hi ha dades.

    Si mirem el nombre de PCR per país s’observa que hi ha llocs en els quals el nombre de casos confirmats és alt en relació al nombre de tests realitzats. Això suggereix que el nombre de test és insuficient per monitoritzar de manera adequada la pandèmia.

    En aquests llocs, el nombre d’infectats reals pot ser molt superior als confirmats. Molts dels països africans es troben a dia d’avui en aquesta categoria. Per exemple, República de Congo, Nigèria, Senegal, Mali, Costa d’Ivori i Togo. El passat mes d’abril Chikwe Ihekweazu, cap del Centre de Control de Malalties (CDC) de Nigèria, va fer una crida desesperada a Twitter perquè es fessin proves diagnòstic per PCR al seu país.

    Davant d’aquest panorama, la Unió Africana va llançar el juny passat una iniciativa anomenada PACT (Partnership to Accelerate Testing in Africa) en la qual es comprometia a subministrar, en un termini de sis mesos, 90 milions de kit diagnòstics entre els països membres.

    Així i tot, potser siguin insuficients per aturar la marea de COVID-19 en un continent amb una població de 1.300 milions de persones. De fet, encara amb els recursos de la PACT, s’estima que encara faltarien 25 milions de test perquè el continent igualés la capacitat de diagnòstic de molts països europeus.

    A més de la PACT, la comunitat científica africana està tirant mà de les seves col·laboracions internacionals per poder incrementar les seves capacitats. Gràcies a això s’han muntat ja laboratoris diagnòstics a Uganda, Senegal i Ghana. No obstant això, l’OMS té dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes proves, que no sempre s’ajusten als estàndards internacionals.

    Encara que existeix variabilitat entre els països africans, en termes globals amb prou feines la meitat de la població té accés a atenció primària, i els seus sistemes de salut funcionen a la meitat de les seves possibilitats. Entre els reptes a què s’enfronten per incrementar la seva capacitat de diagnòstic estarien la instal·lació de laboratoris de referència, l’augment de personal sanitari, i l’autoabastiment de material sanitari.

    A més, a causa de la pandèmia, la cooperació internacional s’ha vist minvada. Països com els Estats Units estan limitant l’accés a subministraments mèdics. La Unió Europea també ha instat els països membres a limitar l’exportació d’EPIS i possibles medicaments contra la COVID-19. A l’abril, John Nkengasong, director dels Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties a Addis Abeba, va escriure a Nature sobre com els països africans estan sent exclosos del mercat mundial de tests de diagnòstic.

    Efectes col·laterals de la COVID-19 a l’Àfrica

    A l’impacte del confinament a l’educació, els sistemes de salut, la seguretat alimentària i l’economia, se li sumen els efectes col·laterals que la pandèmia del coronavirus està tenint en els programes de salut dirigits a altres malalties: la tuberculosi, la malària i el sida acaben cada any amb la vida de milions de persones.

    El Fons Mundial presentava les dades de la primera onada de la pandèmia que mostraven que el 85% dels programes contra el VIH havien patit interrupcions, el 78% dels de la tuberculosi i el 73% en el cas de la malària. L’OMS alerta que aquestes pertorbacions afecten sobretot a les campanyes d’aprovisionament de mosquiteres i en l’accés a antipalúdics. Els models epidemiològics pronostiquen el doble de casos de malària a l’Àfrica subsahariana en els propers anys. Això ens faria retrocedir 20 anys en la lluita contra la malaltia.

    El nostre projecte, finançat pel fons COVID-19 del CSIC i que duem a terme en col·laboració amb institucions a Burkina Faso i Guinea Equatorial, pretén donar llum a aquesta qüestió. D’una banda, contribuir a la diagnosi de la COVID-19 mitjançant la realització de test ràpids per serologia i test de PCR. Per una altra, estimar les taxes d’incidència de la malària abans i després de la pandèmia.

    Àfrica ha de ser part de la solució

    Àfrica té una dilatada experiència en la gestió d’emergències sanitàries. Hi ha una acció multilateral (Africa Joint Continental Strategy for COVID-19 Outbreak) que coordina esforços d’agències de la Unió Africana i els països membres, l’OMS i altres socis, per a la vigilància, la prevenció i el control).

    No obstant això, Àfrica necessitarà també aprovisionament de fons per pagar les vacunes i els possibles tractaments, i d’augmentar el nombre d’assajos clínics locals.

    Tot i que l’Àfrica té la major càrrega de malalties a nivell mundial, una quarta part, només representa el 2% dels assaigs clínics mundials. La comunitat clínicatrial, impulsada per l’Acadèmia Científica Africana (AAS), pretén acabar amb aquesta bretxa en la investigació clínica.

    Un pas endavant en aquest sentit és la participació de Sud-àfrica en l’assaig clínic de la vacuna d’Oxford / AstraZeneca. Però per assegurar-se l’accés a la futura vacuna, Àfrica ha de ser part integrant de la recerca clínica contra la COVID-19. No només com a mers subjectes d’investigació, sinó liderant.

    En paraules de l’escriptora, política, feminista i activista antiglobalització Aminata Traore: «Estem desbordats de potencialitats i em rebel contra la naturalesa de sistema i la seva capacitat per destruir l’esperança a l’Àfrica».

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La poliomielitis salvatge ja és història a l’Africa

    La Comissió de Certificació de la Regió d’Àfrica, ARCC per les seves sigles en anglès, ha declarat la regió africana lliure de la poliomielitis salvatge. L’anunci arriba després que s’hagi certificat que el continent ha complert quatre anys sense cap nou cas. Els darrers es van donar a Nigèria el 2016. Des de llavors, l’organisme independent ha confirmat a l’OMS que no hi ha hagut cap més cas a aquest país ni en cap altre de la regió. L’històric assoliment suposa que cinc de les sis regions de l’OMS, que representen el 90% de la població, estan lliures de la pòlio salvatge.

    “És un moment històric per l’Àfrica. És la segona erradicació d’un virus del continent des de la verola fa 40 anys. Les futures generacions d’africans podran viure lliure de la poliomielitis salvatge», ha declarat la doctora Matshidiso Moeti, directora regional de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al continent africà.

    Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides

    Tedros Adhanom, director general de l’OMS i nascut a Eritrea, ha parlat d’un «dia de celebració i esperança». «És un gran dia pels meus germans i germanes africanes: el nostre continent és declarat lliure de pòlio. És un dels majors èxits de salut pública, demostrant que amb ciència i solidaritat podem vèncer els virus i salvar vides”, ha dit Làdanum.

    Més d’un segle de malaltia

    La pòlio és una «malaltia altament infecciosa causada per un virus que, majoritàriament, afecta canalla de menys de cinc anys», explica l’OMS. «Envaeix el sistema nerviós i pot causar una paràlisi total en qüestió d’hores”, afegeix l’organisme sanitari. Segons les seves dades, entre el 5 i el 10% de la canalla que pateix la paralització mor quan els músculs implicats en la respiració no poden respondre.

    Va començar a expandir-se pel món a inicis del segle XX, amb pulmons artificials d’acer i confinaments durant els estius com a úniques eines per a lluitar-hi, explica l’OMS. A mitjans de segle, 600.000 persones s’infectaven i quedaven paralitzades anualment. A Espanya les estimacions parlen de 2.000 morts i més de 30.000 persones amb danys al sistema nerviós. L’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya eleva la xifra a 300.000 afectats.

    «Després del pic de la Guerra Freda, els científics van cooperar i van desenvolupar dues noves vacunes. Però amb una baixa taxa de vacunació, la pòlio va continuar sent endèmica arreu d’Àfrica», explica l’organització sanitària.

    Donat que la malaltia encara no té una cura mèdica, la vacunació és l’única eina per frenar-ne l’expansió. Per això l’Assemblea Mundial de la Salut de l’OMS va iniciar el 1988 la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio, amb l’objectiu d’eliminar la malaltia a inicis del segle XXI. La fita es va aconseguir a Amèrica, el Pacífic i Europa, però a l’Àfrica la dificultat de fer arribar les vacunes a tota la població i les barreres socioeconòmiques van complicar-ne l’erradicació.

    La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Encara tenim un llarg camí al davant per erradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan

    Per això, el 1996, amb Nelson Mandela com a imatge visible, va arrencar la campanya ‘Kick Polio out of Africa‘ [‘Xutem la pòlio fora de l’Àfrica]. En aquesta data, informa l’OMS, la poliomielitis salvatge paralitzava anualment 75.000 nens i nenes.

    La situació a l’Àfrica, però, no ha estat igual a totes les regions. Alguns països, com Algèria, Senegal, Kènia o Moçambic, no han reportat cap cas durant el segle XXI. Les regions occidental i central africana, amb Estats com Nigèria, Camerun o la RD del Congo, la que ha trigat més a eradicar la malaltia.

    El 25 d’agost, després de gairebé un quart de segle de campanya, el continent ha aconseguit desempallegar-se de la pòlio salvatge. “Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides”, ha resumit el director general de l’OMS, Tedros Adhanom.

    El sanitari i cap de l’OMS ha agraït la tasca de tantes persones i organitzacions que ho han fet possible: “Agraeixo i congratulo els governs, treballadors sanitaris, voluntaris, líders religiosos i tradicionals i els pares de la regió perquè han treballat junts per xutar la pòlio salvatge fora d’Àfrica”. “Sí, tot això costa diners, però al cap i a la fi, els diners gastats en eradicar la pòlio no són un cost, sinó una inversió”, ha afegit el biòleg eritreu.

    El camí que cal recórrer

    Si bé s’ha aconseguit una fita, l’OMS rebaixa l’emoció en un comunicat en què recorda que la pòlio salvatge encara es transmet a dos països de la regió mediterrània oriental: l’Afganistan i el Pakistan.

    «La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Setze països encara s’enfronten a brots derivats de la vacuna i encara tenim un llarg camí al davant per eradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan», ha dit el doctor Tedros. «Mentre la pòlio persisteixi a qualsevol lloc, és una amenaça arreu. Encara tenim molta feina a fer per enviar la pòlio als llibres d’història», ha afegit.

    En efecte, les dades i la tendència mundial és molt positiva gràcies a les campanyes de vacunació a l’Àfrica en les darreres dècades. Les dades ho certifiquen: l’any 1988 s’estima que va haver-hi 350.000 casos de poliovirus salvatge, mentre que el 2018 se’n van notificar 33. El descens del 99% en 30 anys, però, no fa abaixar la guàrdia a l’OMS, que alerta que “mentre hi hagi un sol nen infectat, tots els nens de tots els països corren el risc de contraure la poliomielitis”. Assegura que “si no s’erradica en els últims reductes, es podrien produir fins a 200.000 nou casos anuals en deu anys”.

    A banda dels brots amb transmissió a l’Afganistan i el Pakistan, l’altra problemàtica és el cVDPV, el poliovirus derivat de la vacuna. La immunització oral que ha salvat tants nens i nenes pot escampar-se per la comunitat si hi ha “àrees d’inadequat sanejament» mentre el cos de qui l’ha rebut està creant la resposta immunitària. Actualment setze Estats africans fan front a brots d’aquest tipus. L’OMS, tanmateix, assegura que “el reduït risc de patir cVDPV és significatiu per als beneficis enormes per a la salut pública associats amb la vacuna” i assegura que la transmissió es talla amb dues o tres rondes de «campanyes d’immunització d’alta qualitat».

    És per això que, per controlar tot plegat, l’OMS considera essencial mantenir el “compromís continuat amb l’enfortiment dels sistemes de salut i la immunització a la regió africana”. Alerta que «el risc ha augmentat amb les interrupcions de la vacunació a causa de la Covid-19, que han deixat les comunitats més vulnerables als brots de cVDPV2».

    En aquesta línia, la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio “crida els països i donants a mantenir-se vigilants davant totes les formes de pòlio”, perquè “fins que no s’erradiqui cada soca a tot el món, els increïbles avenços realitzats contra la poliomielitis a escala mundial estaran en risc”.

  • Poliomielitis, l’epidèmia que el Franquisme va ocultar

    Aquest no és el meu primer confinament. Fa prop de setanta anys vaig estar tres mesos tancada a casa per evitar la poliomielitis, que ja havia contagiat a diverses nenes del meu entorn. Van ser els meus pares els que van decidir aïllar-me perquè el Govern franquista del moment mai va donar instruccions ni adoptar mesures per protegir la població d’aquella terrible epidèmia. A la manca d’informació oficial es va sumar la precarietat mèdica de l’època, la mala alimentació que el país havia suportat des de la guerra i la ignorància de la gent sobre uns mals que es consideraven inevitables. Un càstig de Déu.

    La poliomielitis atacava sobretot a menors d’entre sis mesos i deu anys. Per sobre d’aquesta edat també hi havia casos, però menys. El virus causava la mort, però, sobretot, paràlisi a les extremitats. Fins a 1958, gairebé una dècada després que la malaltia hagués començat a fer estralls a Espanya, el règim no la va reconèixer com un problema de salut pública.

    Donada la manca d’estadístiques fiables sobre els efectes de la poliomielitis paralítica a l’Espanya de la postguerra, és difícil, gairebé impossible, establir quin va ser el seu veritable abast. Estimacions oficioses apunten que entre 1949 i 1964 van morir almenys 2.000 persones i 32.000 van patir danys en el sistema nerviós central que van produir paràlisi en braços i cames i danys a la columna vertebral. No obstant això, l’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya, en una informació recollida per El País s’estimava en 300.000 els afectats pels últims brots de la malaltia, citant un estudi realitzat en 1970. Molts d’ells encara sobreviuen.

    Però xifres a banda, el que sí que està demostrat és que la pòlio va ser un dur flagell durant gairebé dues dècades, i que es va alternar amb epidèmies de grip, xarampió i altres malalties infantils, a més de la temible tuberculosi, endèmica des de feia dècades. El règim va ocultar les dades, va manipular i mentir propiciant amb la seva actitud que la malaltia fos present a Espanya molt més temps que en altres països. Les autoritats mai van establir un protocol de protecció col·lectiva i les dues vacunes que es van desenvolupar es van utilitzar amb molt de retard. Nou anys la Salk i tres la Sabin.

    Sense instruccions oficials a seguir, quan la malaltia va castigar les meves companyes de col·legi i a nenes de l’edifici on vivia i el contigu, els meus pares van decidir actuar pel seu compte. Relativament ben informats, però sense ser sanitaris de professió, em van imposar una quarantena que, donada la gravetat de la situació, es va perllongar tot un trimestre. No he estat capaç de recordar si el brot del meu aïllament va ser el de 1950 o el de 1952. Jo havia nascut al 44, per tant, tenia sis o vuit anys.

    La nena del 2a esquerra, malalta; la de l’edifici del costat, també; la filla del lleter, a la vora de la mort; gravíssimes dues de les meves millors amigues (totes dues van estudiar després medicina). Totes érem alumnes de la mateixa escola, encara que no del mateix curs. I no hi havia xifres, però als meus pares no els feia falta conèixer-les. La malaltia hi era, a la porta del costat.

    La meva mare, amb ajuda d’alguns llibres de divulgació mèdica, es «va inventar» un protocol. I com tant ella com el meu pare havien de seguir treballant, l’única aïllada vaig ser jo. Es van prohibir les visites. Res d’àvies, amigues ni de bon tros veïns. Vivíem al primer esquerra d’un edifici de tres plantes amb sis apartaments, i al replà els meus pares es treien el calçat i la roba de carrer, i entraven directes a la dutxa. Es fregaven el cos amb un aspre sabó casolà fabricat en la nostra pròpia cuina amb l’oli del racionament, que per cert va acabar, precisament, en 1952. Després es vestien amb roba neta i usaven mascareta i guants dins de casa. Durant els brots la meva mare aplicava als aliments el mateix tractament que quan es produïen les alertes de còlera (aigua bullida fins i tot per rentar-se les dents i només aliments cuinats). Entre un brot i l’altre, les amanides i les fruites es rentaven amb aigua abundant i unes gotes de lleixiu.

    Els col·legis crec que no es van tancar -per descomptat, el meu seguia obert quan els meus pares em confinaren- però sí que hi va haver una desbandada considerable d’alumnes. Els que tenien família al camp enviaven allà als nens per allunyar-los de la ciutat, de l’escola, dels seus germans malalts i dels seus amics. I queien un darrere l’altre. Vam perdre molts dies de classe perquè els brots es van succeir diverses tardors, amb intervals de dos anys, però recuperàvem els programes d’estudis sense contratemps.

    No obstant això, les terribles seqüeles de l’epidèmia no es van superar. Fins al final del batxillerat vaig seguir convivint amb les amigues afectades per la poliomielitis, contemplant els estralls de la malaltia en les seves extremitats deformes. Els nens també es van veure afectats, però només les recordo a elles perquè el meu col·legi era segregat, com gairebé tots en aquells anys.

    El confinament actual m’ha portat a la memòria aquell malson i he tingut curiositat per conèixer alguns detalls de la malaltia. He descobert que els poliovirus que causaven la pòlio són també d’ARN, com els coronavirus. I m’ha sorprès llegir que el 95% dels infectats són asimptomàtics, que els virus no produeixen en ells cap malaltia. Hi va haver moltíssims més infectats dels que es creia!

    Dins d’aquell terrible escenari vaig ser una nena afortunada. Filla única d’una parella ‘añosa’, terme una mica despectiu que s’aplicava a pares grans que per la guerra no van tenir oportunitat (o desig) de procrear més joves, vaig rebre una atenció gairebé obsessiva. Jo ja havia observat, molesta, que les mesures d’higiene sempre anaven a casa meva molt més lluny que en les de les meves amigues, així que quan em van tancar m’ho vaig prendre fatal. Però quan vaig tornar a l’escola vaig entendre molt bé el que allò havia significat. Mai sabré si les «excentricitats» de la meva mare i la meva llarga absència de col·legi van servir d’alguna cosa. Sí que sé que la malaltia va passar per davant de la meva porta.

  • Por, ira, autoexigència i reticència a demanar ajuda: la salut mental dels sanitaris durant la Covid

    “Ens trobarem gent que presentarà quadres ansiosos i depressius, també amb professionals que arran de l’esforç s’han redescobert i han trobat habilitats d’afrontament que desconeixien; i amb els ‘claudicants’, que diuen que no poden més i els pot aparèixer una patologia mental severa”. És la previsió de Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, la que més sanitaris ha atès durant aquests mesos de pandèmia.

    Els serveis d’atenció psicològica que els hospitals catalans han habilitat coincideixen en que no tenen suficient demanda per culpa del tabú generalitzat a rebre ajuda i consell sobre salut mental, que és encara més gran dins del col·lectiu sanitari perquè s’accentua la suposada idea de debilitat. Els experts alerten que és important demanar ajuda i, sobretot, animar els companys de l’entorn que podrien necessitar-la i no s’atreveixen a demanar-la.

    Menys demanda de l’esperada

    Els tres departaments hospitalaris i la direcció de la Fundació Galatea coincideixen que han donat suport a menys sanitàries i sanitaris dels què esperaven, tenint en compte com de demandant ha estat la situació.

    «Esperàvem més demanda d’ajuda, però no podem oblidar que parlem d’un col·lectiu al qual li costa demanar-la. Són professionals abocats a l’ajuda als altres i poc a un mateix», explica Calvo. Amb tot, el seu servei és el que ha atès més sanitaris, amb un total de 800 trucades i correus. El total d’intervencions, algunes de les quals no han estat puntuals sinó que han esdevingut un procés terapèutic en seguiment, creix a 3.000.

    Osane Gómez, psiquiatra a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i co-coordinadora del programa Cuida’t, que ha donat suport als sanitaris tarragonins, explica que «acudir a una visita o consulta de l’àmbit de la salut mental encara és vist com una fragilitat. Alguns sanitaris veuen la seva professionalitat qüestionada quan han de demanar ajuda».

    És necessària la sensibilització entre caps i companys per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar

    L’estigma sobre la salut mental pot ser encara major quan qui t’ha de tractar és un company de feina: “Hi ha gent a qui no li agrada demanar ajut al seu recurs [del seu hospital] i prefereix anar a la Fundació Galatea per no trobar-se els psicòlegs del seu propi hospital. O gent que malgrat estar malament no demana ajuda», resumeix Joaquim Soler, psicòleg clínic de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Que els serveis habilitats pels centres hagin rebut entre 150 i 300 sol·licituds cadascun enfront de les 800 de Galatea sembla demostrar la teoria de Soler.

    De la por a la ira; de l’estrès agut al posttraumàtic

    L’objectiu principal dels serveis oferts als sanitaris era evitar que l’estrès que estaven patint els dies més crítics de la pandèmia, sovint sense adonar-se’n, acabés convertint-se en un estrès posttraumàtic. «Estar malament és lògic perquè és una situació molt demandant, però volíem minimitzar l’impacte i les seqüeles», explica Soler.

    “Va ser un estrès molt important, al qual cal afegir-hi la por que tothom tenia d’infectar-se», resumeix Víctor Pérez, psiquiatre i coordinador del Grup d’Investigació en Salut Mental de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). En efecte, tots els serveis d’atenció psicològica als sanitaris convenen que la por era l’emoció predominant entre aquells que els consultaven durant la fase més crítica de la pandèmia.

    Predominava «l’ansietat i la por a no fer bé la feina i a contagiar i deixar la resta de l’equip. També a contagiar la família», explica Calvo, de la Fundació Galatea. Afegeix també casos amb emoció de tristesa i simptomatologia depressiva: «Es manifestava molt d’insomni, molta dificultat per a desconnectar i tornar a connectar entre els temps de descans i de feina».

    «De març a finals de maig ens trobàvem que dominava l’angúnia i la temor de qui podia contagiar i contagiar-se, especialment entre els professionals més joves amb xiquets i els més grans amb pares a càrrec», apunta Antoni Castel, psicòleg i co-coordinador del programa Cuida’t de l’Hospital Joan XXIII.

    Castel, com la resta dels seus col·legues, coincideix que amb l’avenç de la pandèmia a una fase amb menys tensió hospitalària, les sensacions dels sanitaris han canviat: «Ha començat a aparèixer l’esgotament psicològic i ha canviat el perfil, amb professionals d’edat intermèdia que han aguantat a primera línia i han tingut molt d’impacte». La seva companya de projecte, Gómez, afegeix el sentiment de ràbia: «A l’inici veies la societat implicada per lluitar contra el virus, però amb la desescalada s’han vist conductes incíviques, manca de precaucions… Molts sanitaris es pregunten si realment la gent ha entès què ha passat i si ells han de tornar a esforçar-se tant mentre part de la societat es mostra despreocupada».

    Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients

    Antoni Castel afegeix la por: «Molts es pregunten si seran capaços d’afrontar un nou episodi similar al de la primavera. És una situació molt estressant en l’àmbit hospitalari i estem captant la sensació que molts sanitaris no es veuen capaços de tornar a afrontar-lo». Comparteix la idea de canvi de simptomatologia el director de la Fundació Galatea: «Hi ha ràbia perquè el sistema no estava preparat, per l’amenaça rebrots, pel context sense precedents, incert i amb feina acumulada… La por inicial s’ha transformat en ràbia i a vegades costa de gestionar», diu Calvo.

    És en el context de canvi de símptomes quan es comencen a veure els primers casos d’estrès posttraumàtic, segons Antoni Castel, del Joan XXIII. “Si l’estrès és agut, el tractament és relativament senzill, de forma psicològica, sense necessitat de farmacèutics. Però quan passen setmanes i mesos amb els símptomes, ja són casos de diagnòstic majors”, apunta el seu company Joaquim Soler.

    La importància de demanar i recomanar ajuda

    Per tal d’evitar que els símptomes lògics després d’aguantar una situació tant demandant esdevinguin problemes psicològics més greus per no tractar-se, els experts en salut mental insisteixen que és cabdal trencar el tabú, parlar-ne i posar-hi solució.

    Es mostren especialment preocupats per la poca demanda que han tingut els seus serveis. “En una situació d’estrès agut, la majoria de professionals són capaços de sortir-se’n amb els seus propis mitjans a través de la resiliència i el suport familiar o personal. Però hi ha una sèrie de persones a les quals els cal un ajut superior. Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.

    Aquest percentatge, però, no és el que ha acudit, de moment, als serveis d’atenció en marxa. El tabú social sobre la salut mental, la debilitat que senten molts sanitaris en no ser capaços de gestionar amb els recursos propis la situació o la vergonya que els fa demanar suport al seu propi hospital és un gran mur difícil de trencar. “La demanda per malaltia mental és menor a la que hauria d’haver-hi. Veiem molta menys patologia de la que s’ha d’esperar”, resumeix Víctor Pérez.

    Osane Gómez, però, es mostra esperançada: “Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients”. En aquest sentit, tot el col·lectiu sanitari i els seus familiars juguen un paper cabdal: “És necessària la sensibilització entre caps, companys… Per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.

    L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar

    Al seu centre continuen creient que cal adaptar-se com sigui al tipus de pacient que encara és molt reticent a assumir que necessita suport psicològic clàssic. “L’esforç actual és, donat que no tenim demanda, posar radars i senyals d’alarma perquè, si la gent està malament, els puguem ajudar en un espai que no tingui res a veure amb l’hospital i el servei de psiquiatria”. Per això, encara en el marc del programa One2One de l’Hospital del Mar, han habilitat una consulta a 3 quilòmetres del centre, en un ambulatori d’atenció primària i on poden rebre ajuda i consells sense que se’ls obri l’expedient clínic.

    No només el One2One segueix en marxa i buscant noves formes d’aportar ajuda. La Fundació Galatea garanteix el suport als sanitaris catalans independentment de si pot renovar el suport econòmic de la Fundació La Caixa a partir d’octubre. 

    El servei Cuida’t del Joan XXIII de Tarragona tampoc té assegurada la seva continuïtat: «Els companys que han participat demanen que no acabi perquè creuen que ho necessiten per tenir suports pel que està venint i el que vindrà. Quan acabi l’estiu hi haurà reunions i la gerència decidirà si es renova», diu Osane Gómez. Al contrari, Soler explica que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va suspendre l’atenció específica així com va millorar la pressió als centres. Si bé no creu que sigui necessari, assegura que “si fes falta es podria tornar a habilitar”.

    L’èxit de l’atenció informal

    A més dels serveis d’atenció via telefònica o per correu electrònic, alguns dels hospitals catalans han habilitat diferents canals perquè els sanitaris expressessin i fossin conscients de les emocions que estaven sentint. N’és exemple un espai que van habilitar a la cafeteria de l’Hospital del Mar, on els facultatius esmorzaven i prenien el cafè i, en un ambient distès, compartien experiències amb companys o amb la parella de psicòleg i psiquiatre que sempre hi eren.

    “En mes i mig van passar 900 professionals. Va ser un èxit espectacular, poder parlar amb altres que estaven en la mateixa situació”, explica Víctor Pérez. L’explicació lliga amb l’estigma sobre la salut mental i rau en el fet que «no posava ‘salut mental’ ni ‘psiquiatria’ enlloc». «L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar», afegeix.

    Altres serveis de suport també van trobar una eina paral·lela a l’atenció. Una d’elles són les teràpies grupals. “Alguns equips sanitaris han demanat una intervenció. En els moments crítics de la pandèmia, les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants. En alguns equips s’ha perdut la cohesió i s’ha hagut de tornar a treballar», explica Calvo. La Fundació Galatea va arribar a 800 professionals més amb el servei d’ajuda a grups.

    Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals

    També van fer teràpies grupals a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ho explica Gómez, co-coordinadora del programa Cuida’t: “Anava encaminada a l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció». Les temàtiques de les sessions, sempre adaptades als espais i a les estretes agendes dels sanitaris en els moments més tensos, volien «facilitar eines per permetre una millor gestió de l’estrès, per tal de facilitar un descans emocional però no una desconnexió», atès que l’emergència sanitària encara és vigent.

    A més, els departaments de salut mental dels centres hospitalaris catalans també han creat vídeos breus, cartells o salvapantalles amb què tractaven d’arribar a aquells que necessitaven ajuda i no s’atrevien a demanar-la o, simplement, per tal de donar consells sobre gestió emocional. “Vam fer vídeos perquè, si la gent era poc inclinada a trucar, tingués consells de regulació emocional, de com donar males notícies als pacients, de gestió del dol… Una desena de vídeos perquè si algú volia ajuda però era reticent a demanar-la per telèfon o correu, pogués visionar els materials pràctics”, explica Soler, de l’Hospital de Sant Pau.

    Allí també van fer versions abreujades d’una guia que havien preparat inicialment i les van penjar per les instal·lacions: «Eren consells orientats a crear pauses per evitar l’escalada inconscient de l’emoció que et pot portar a un moment on no pots frenar. Per exemple, cuidar el cos amb petits moments de descans, prendre el sol, beure aigua, no saltar-se cap àpat, fer exercici físic… I en sortir de la feina, no necessàriament parlar del problema i no consumir alcohol ni seguir altres estratègies evitatives del problema», recorda Soler.

    El perfil: dona i infermera

    Si s’hagués de fer un retrat de qui ha demanat ajut o consell psicològic al servei del seu hospital o a la Fundació Galatea seria una dona infermera. Així ho ratifiquen els especialistes consultats. «Sabíem que les dones tenen menys dificultat per demanar ajuda, i ho hem confirmat amb el telesuport psicològic», diu Calvo, de la Fundació Galatea.

    El 60% del suport que han donat ha estat a dones, però recorda que la salut és un sector molt feminitzat: «Aquest món està ocupat fonamentalment per dones, el 80% de les estudiants de Medicina són noies i el percentatge de metgesses col·legiades a Barcelona és del 60%». Calcula que un terç de les trucades eren d’infermeres, un altre d’auxiliars d’infermeria i el restant de metges, de les quals el 80% eren dones.

    El percentatge d’ajuda a sanitàries ha estat encara superior a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha representat el 76%. La mitjana d’edat va ser dels 41 anys i també encapçalen la classificació les infermeres (46%), seguides per metges i residents (35%). “Les infermeres són les que s’han emportat la pitjor part perquè tenien més tracte diari amb els malalts”, resumeix Pérez des de l’Hospital del Mar.

    A l’Hospital Joan XXIII concorden amb la superioritat lògica del gènere femení a les seves consultes. Matisen però, que «han tingut molt de personal mèdic, incloent-hi diferent especialitats, residents, adjunts o caps de servei». Divideixen el perfil, més enllà del gènere, en dos tipus: “Hi ha persones que ja havien patit en el passat quadres d’ansietat o depressió i que estaven estabilitzats i ara han recaigut i també professionals amb un nivell d’autoexigència molt alt que va donar el 300% i ara experimenten crisis d’ansietat molt importants».

    Gómez fa èmfasi en el personal de les residències: “Manifestaven sensació de manca de mitjans i, a més, havien d’afrontar dols. Són professionals que coneixien de fa anys els pacients que estaven morint. Estaven emocionalment molt vinculats a ells”.

  • Atenció a les persones: entre l’aposta de l’administració i els fets de Terrassa

    https://twitter.com/naxoxan/status/1297877070110953473?ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1298119474516824064%7Ctwgr%5E&ref_url=https%3A%2F%2Felmon.cat%2Fmonterrassa%2Fsocietat%2Fresidencia-terrassa-acomiada-treballadores-que-havien-maltractat-usuaria

    Les imatges de les suposades professionals de Terrassa son condemnables rotundament. La dignitat i la seguretat de totes les persones ateses a qualsevol recurs residencial han d’estar garantides. Atendre les persones requereix d’una formació i uns equips professionals que garanteixin les millors respostes davant la complexitat que suposen els diferents oficis que se n’ocupen.

    L’atenció a les persones en l’actualitat no sempre està sent ben valorat per les administracions. La sensació entre molts professionals és que en els darrers temps hi ha una idea que flota en l’ambient que qualsevol pot atendre les persones grans, les persones amb discapacitat o nens i nenes tutoritzades per la direcció general d’atenció a la infància.

    L’administració catalana ha flexibilitzat en els darrers anys la contractació de personal sense garantir una formació de solidesa universitària i sense garantir la mínima rotació possible amb contractes que suposin estabilitat real entre els equips professionals. En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals d’atenció a les persones també podran tenir equips professionals més formats i que garanteixin una major qualitat en una feina tant important com és atendre les persones en els llocs on estan vivint.

    En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals podran tenir equips més formats i que garanteixin una major qualitat

    Al sistema d’atenció a les persones hi poden haver molts perfils professionals, però fa temps que tenim la sensació que se’ns dóna qualsevol justificació per escollir el més econòmics. Espais com els de l’atenció a la infància i l’adolescència havien estat ocupats per professionals de l’educació social amb solvència contrastada fa dècades. Però les noves decisions polítiques justifiquen massa fàcilment que els nens i nenes tutoritzats per l’administració catalana no mereixen una atenció professionalitzada, amb rigor, i amb expertesa reconeguda.

    Passa el mateix amb la poca valoració que fa l’administració dels professionals que atenen persones amb discapacitat. Per l’administració, pràcticament, val qualsevol perfil perquè el model assistencial ja li és suficient al govern. Les institucions del sector de l’atenció a la diversitat funcional fa massa anys que reclamen al govern de la Generalitat poder oferir un serveis millors amb un reconeixement real dels professionals.

    Hi ha centenars d’espais residencials on viuen persones amb discapacitat que caldrien tenir el reconeixement econòmic suficient com per poder garantir equips estables i formats amb el màxim rigor possible. Perquè encara que potser no ho sembli, treballar al lloc on viuen les persones és d’una extrema complexitat que requereix de formació i experiència que només es pot garantir invertint econòmicament i tenint cura per les qüestions importants i no pas només fent inspeccions absurdes.

    Les decisions que es prenen en aquests espais son molt importants perquè tenen a veure amb la vida de les persones i amb les expectatives personals de cadascuna d’elles. I per acompanyar en aquests processos calen professionals que hagin dedicat temps a formar-se i que hagin desenvolupat competències bàsiques per entendre justament aquesta complexitat.

    Com exemple claríssim és el procés engegat per l’acreditació de personal auxiliar d’atenció a la dependència i que pot convertir totes les llars per persones amb discapacitat en espais assistencials i sense pràcticament professionals amb formacions universitàries. Això sí, l’administració tindrà una atenció a les persones més econòmica i blinda la possibilitat de millorar el reconeixement professional. O bé passarà com a moltes escoles, que es contractarà personal universitari camuflant-lo amb altres perfils i contractacions laborals.

    La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país

    Passa el mateix amb la gent gran. També poden haver-hi molts perfils professionals, alguns amb formacions de poc temps d’inversió i que fan una tasca extraordinària. Però els equips també han de garantir rigor, professionalitat i experiència que, novament només es garanteixen valorant els professionals de l’atenció a les persones de manera clara. La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país.

    Les administracions han de garantir aquest tipus d’espais professionals amb estabilitat laboral perquè augmenta l’autoconeixement de l’equip, la discussió estable dels conflictes ètics amb els que es troben i el disseny acurat de les formes d’acompanyament a les persones i a les decisions que aquestes prenen a la seva vida diària.

    Tenir un model assistencial d’atenció a les persones i amb poc reconeixement professional ens porta a un país que no garanteix l’acompanyament de totes les dimensions humanes de les persones més vulnerables i ens perpetua en models dels anys 70. No invertir de forma decidida en l’atenció social ens porta a una situació molt preocupant perquè les decisions que es prenen avui reduint aquesta inversió normalment perduren massa en el temps i fins i tot es perpetuen.

  • Mascareta obligatòria a secundària i “si la situació ho requereix” a primària

    Tal com estan les coses, “les raons sanitàries s’imposen a les pedagògiques”, considera el conseller d’Educació, Josep Bargalló. Per això, en contra del que s’havia dit fins ara, la mascareta serà sempre obligatòria a l’educació secundària, i ho podrà ser també a la primària en funció de com evolucioni la pandèmia a cada territori. L’objectiu segueix sent començar el curs el 14 de setembre i garantir al màxim la presencialitat. “Tenim el deure d’obrir les escoles, no tenim cap altra opció”, ha dit Bargalló, segurament en al·lusió a l’incipient moviment que demana no fer-ho si no hi ha més mesures de seguretat. Al respecte, aquest matí el conseller d’Educació i la consellera de Salut, Alba Vergés, han presentat algunes mesures noves en roda de premsa.

    A més de l’obligació de la mascareta també en els grups de convivència estable de secundària, s’han abordat les dues mesures que ahir va avançar el president de la Generalitat, Quim Torra. La primera, sobre les ràtios, el president va parlar de garantir que a primària siguin sempre inferiors a 20 alumnes (habitualment són 25). El text debatut aquest matí, però, diu que “a primària no seran superiors als 20 alumnes amb caràcter general i, a secundària es reduiran sempre que sigui possible”. Quan no ho sigui, ha afegit Bargalló, s’intentarà arbitrar altres mesures preventives. No s’ha concretat si hi hauria noves contractacions de personal docent i educatiu (a banda dels 8.258 nous professionals anunciats a mitjans de juliol), però tampoc s’ha descartat fer-ho, ja que, segons el conseller, “estem en un moment molt dinàmic, la setmana que ve estarem en millor disposició per parlar de recursos”.

    L’assoliment d’aquesta baixada de ràtios dels grups estables correspondrà a cada centre, a partir de la seva autonomia i dels recursos de que disposi. Les direccions ja han elaborat un pla d’obertura, que ha supervisat el seu inspector i que haurà d’aprovar el consell escolar del centre abans que comenci el període lectiu. Si, per exemple, s’usen especialistes com a tutors de grup o si a escoles d’una línia es decideixen crear tres grups del que habitualment serien dos grups d’edat serà quelcom que decidirà cada centre.

    Mig milió de PCR

    L’altra mesura avançada pel president va ser la realització de mig milió de proves PCR a la comunitat educativa. En aquest punt, la consellera Alba Vergés ha explicat que el criteri per determinar on es faran aquestes proves serà sempre epidemiològic i territorial, i no segons tipologia de centre, i per tant es faran indistintament que els centres siguin públics, concertats o privats. La previsió és fer 8.000 PCR diaris des del 15 de setembre al 9 d’octubre, i a partir del 12 d’octubre 20.000 diaris fins el 15 de novembre. Les proves no es faran únicament a alumnes i personal del centre, sinó que també hi entren les famílies.

    Vergés, que també ha reiterat que “no tancarem escoles en cap cas”, ha destacat la complexitat d’aquesta operativa, que estarà coordinada pel Centre d’Atenció Primària de cada zona i comptarà amb un equip mixt format per professionals de Salut i d’Educació. A més, ha dit, es farà una selecció d’entre 50 i 100 centres educatius (“escoles sentinella”, n’ha dit) per aprofundir en el coneixement i la recerca sobre el contagi i l’evolució de la pandèmia. I també s’ha compromès a subministrar les 130.000 vacunes que a causa del confinament no es van poder posar als alumnes de 6è i 1r d’ESO durant el 3r trimestre del curs passat, sense que això signifiqui endarrerir les que toquen aquest curs.

    També es recomana als centres que estableixin la forma de prendre la temperatura a tots els alumnes cada dia. La resta de mesures per tractar de minimitzar l’impacte de la Covid quan comenci el curs escolar són, si fa no fa, les que ja s’havien anat detallant abans de l’estiu i les del protocol d’actuació que es va presentar a mitjans d’agost: sortides i entrades esglaonades, al centre, al pati i al menjador, distància de seguretat, higiene de mans constant, neteja de lavabos també durant el dia, ventilació de les aules, ús prioritari dels espais a l’aire lliure, mascareta i distància de seguretat a les extraescolars, etc.

  • COVID-19: com d’eficaç ha de ser la vacuna per frenar la pandèmia?

    El món ha dipositat les seves esperances en la troballa d’una vacuna contra la COVID-19, però una vacuna per si sola seria suficient per frenar la pandèmia i permetre que la vida tornés a la normalitat?

    La resposta depèn de com de bona que acabi sent aquesta vacuna.

    En un article publicat el 15 de juliol a la revista American Journal of Preventive Medicine, es va fer servir una simulació per ordinador basada en el conjunt dels habitants d’Estats Units per a comprovar fins a quin punt hauria de ser efectiva una vacuna, quantes persones caldria vacunar, per acabar amb la pandèmia.

    Vam descobrir que l’eficàcia de la vacuna del coronavirus hauria de ser superior al 70%, i fins i tot arribar al 80%, perquè els nord-americans poguessin deixar enrere de forma segura les actuals mesures de distanciament social. En comparació, la vacuna del xarampió posseeix una eficàcia d’entre el 95% i el 98%. La de la grip, d’entre el 20% i el 60%.

    Això no vol dir que una vacuna que ofereixi menys protecció no sigui útil, sinó que certes mesures de distanciament social seguiran sent necessàries.

    Què és l’»eficàcia» d’una vacuna?

    Alguns líders polítics han afirmat que els països tornaran aviat a la normalitat, sobretot si es disposa d’una vacuna a finals d’any o al començament de 2021. Aquests terminis són molt optimistes.

    És important recordar que una vacuna és com molts altres productes: l’important no és només tenir-los, sinó també fins a quin punt són eficaços. Posem com a exemple la roba. Si vas a un sopar formal, la roba interior cobreix el teu cos només parcialment, molt menys del que requeriria la situació… Però això no vol dir que no serveixi per a res.

    De la mateixa manera, les diferents vacunes podrien oferir diferents nivells de protecció. Els científics es refereixen a això o bé com la eficàcia o bé com l’efectivitat d’una vacuna. Si a 100 persones que no han estat infectades els subministrem una vacuna i l’eficàcia és del 80%, això vol dir que, de mitjana, 80 d’ells no es contagiaran.

    La diferència entre eficàcia i efectivitat és que la primera fa referència a quan la vacuna s’aplica en condicions ben controlades, com un assaig clínic, mentre que la segona s’utilitza quan es subministra en condicions reals. El normal és que l’efectivitat d’una vacuna sigui menor que la seva eficàcia.

    Les simulacions mostren què podria passar

    En la mesura que les vacunes per al coronavirus encara estan en desenvolupament, en aquest moment hem de fixar els nostres objectius en termes d’eficàcia i saber manejar les expectatives. L’única forma de fer les dues coses de manera ètica és a través de les simulacions per ordinador.

    Per a aquest estudi, el nostre equip del projecte PHICOR de la Universitat de la Ciutat de Nova York, en col·laboració amb científics de l’Escola Nacional de Medicina Tropical de l’Escola de Medicina de Baylor (ambdues a EE. UU.), ha desenvolupat un model de simulació informàtic que reprodueix les interaccions socials del conjunt d’habitants d’Estats Units.

    Gràcies a aquest model vam ser capaços de simular diversos nivells de contagi entre aquesta població virtual i també de projectar com seria la seva expansió en diversos escenaris pandèmics. En cada un d’ells es calculaven les possibilitats que una persona infectada acabés necessitant hospitalització, requerís un respirador o morís. Tot en funció de la gravetat de les seves patologies, a l’igual que passa en el món real.

    Els experiments que es valen d’aquest model poden projectar els efectes de les diferents vacunes. I també el que podria passar si durant la durada de la pandèmia sols una fracció de la població la rebés.

    Els resultats mostren fins a quin punt les vacunes amb diferents nivells d’eficàcia tindrien incidència sobre la pandèmia. A més, aquestes conclusions també podrien usar-se per calcular l’impacte de la vacuna en aspectes com el nombre de persones que s’infectarien i els costos i resultats de les polítiques sanitàries. En aquest cas, donem per fet que només seria necessària una vacuna.

    Què caldrà per frenar la pandèmia?

    En condicions normals, tant en situació d’epidèmia com de pandèmia, i com més gent s’exposa al virus, el nombre de nous infectats diaris s’incrementa de forma estable fins que arriba a un pic i comença a baixar. Però, és clar, el temps que es pugui dilatar aquest procés depèn de com vagin evolucionant tant el propi virus com les formes de combatre’l

    Per aturar la pandèmia cal que el nombre de nous infectats baixi a zero (o al menys a un nombre molt baix) el més aviat possible. Si la pandèmia de la COVID-19 estigués començant i el percentatge de població infectada fora proper al 0%, les simulacions demostren que l’eficàcia de la vacuna hauria de ser, al menys, del 60% per aturar el coronavirus, i tota la població hauria d’estar vacunada.

    Aquest escenari probablement no sigui possible ja que, en primer lloc, hi ha un percentatge de persones que no podrien ser vacunades per edat o per problemes de salut. I en segon lloc, moltes persones es negarien a que se’ls administrés la vacuna.

    Si només es vacunés el 75% de la població, l’eficàcia de la vacuna hauria de rondar el 70%. I si només es subministrés la vacuna al 60%, el llindar d’eficàcia hauria de ser encara més gran, al voltant del 80%. La clau està en assegurar-se que es frena la cadena de contagi de virus. Aquestes xifres parteixen de la premissa que cada persona infectada contagia una mitjana de 2,5 persones més. Així, si el virus es tornés més contagiós, la vacuna hauria de ser al seu torn més eficient.

    Ara bé, com més duri la pandèmia, menys marge hi haurà per reduir la seva incidència pel que fa al seu nivell màxim. És com quan puges a una muntanya, que ja parteixes d’una determinada alçada. A més, és més difícil acabar amb una pandèmia quan hi ha un nombre creixent de persones que poden contagiar.

    Així, quan al voltant del 5% de la població ja està infectat pel virus, el millor que es pot arribar a fer és reduir la incidència del virus al voltant d’un 85% respecte al seu nivell pic. La diferència entre un 0% i un 5% d’infectats implica milions de contagis. Fins aquest moment hi ha constància: al voltant de l’1% de la població dels Estats Units està infectada, encara que hi ha fonts governamentals que creuen que el percentatge real és molt més alt.

    El percentatge de gent que es vacuni serà clau

    Amb tot això en ment, una vacuna amb una eficàcia tan baixa com el 60% podria servir per frenar la pandèmia i permetre que la societat tornés a la normalitat. No obstant, perquè això fos així la majoria de la població mundial, si no tota, hauria d’estar vacunada.

    Això sembla poc probable si tenim en compte les enquestes que indiquen que només tres quartes parts dels nord-americans acceptarien rebre una vacuna contra el coronavirus en cas que els asseguressin que aquesta fos segura.

    Amb menys persones protegides, la vacuna hauria de tenir una eficàcia del 80% per poder aturar la pandèmia per si sola, és a dir, eliminant per complet les mesures de distanciament social. Aquesta dada podria servir com a referència per fixar un objectiu de cara al desenvolupament de les diferents vacunes contra el coronavirus.

    De nou, això no vol dir que una vacuna amb una eficàcia més baixa hauria de considerar-se inútil. Només significaria que les mesures de distanciament social i l’obligació de portar mascareta continuarien fins que la pandèmia fora remetent de forma natural o fins que aparegués una vacuna prou bona.

     

    Bruce Y. Lee, Professor of Health Policy and Management, City University of New York

    Aquest article va ser publicato originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.

  • Antifràgils

    Aquesta paraula no està acceptada pel DIEC.

    Quan enviem un paquet, amb un objecte delicat dins, posem en lletres molt llegibles: “FRÀGIL”. S’entén que el paquet ha de ser tractat amb cura, perquè la nostra cosa no es trenqui. Quan l’objecte que porta el paquet és fort, resistent als cops, robust… no posem res.

    Una cosa fràgil és allò que una caiguda, un cop… destrossa. Allò fràgil no té reacció possible a aquestes circumstàncies i es deteriora de forma irreversible. Allò robust aguanta més els cops… però no reacciona. Simplement no l’afecten. Així doncs, l’oposat a fràgil no és robust, sinó antifràgil. Un ésser viu, una persona, és antifràgil: els cops li afecten i provoquen canvis en el seu comportament.

    Estem vivint una situació molt particular en el camp de la sanitat: els nostres sistemes immunològics, en moltes persones, són fràgils, no aguanten el cop viral que afecta tota l’espècie humana. Els éssers vius no són robustos a seques, tots els estímuls externs els afecten. “Hi ha dues solucions: o ens destrueixen o milloren la nostra capacitat de resposta perquè en la pròxima ocasió estiguem preparats”. En l’àmbit de la sanitat s’està demostrat que un excés d’higiene, de cures exagerades no afavoreixen les respostes que immunitzen enfront de certes malalties, sinó que ens fa més febles; no hi ha reacció i l’agent patogen s’imposa. Tots (excloem els antivacunes?) Estaríem disposats a córrer el risc calculat d’una vacuna en aquests moments.

    Antifrágil (Haidt, J. 2018) supera el concepte de resiliència. Una molla és un exemple de material resilient. Aquesta peça, en patir una força, es contreu o s’estira, d’acord amb el sentit i la direcció de l’empenta. En cessar la pressió torna a la posició de partida. No hi ha cap canvi i tornarà a donar, una i altra vegada, la mateixa resposta. Si fos antifràgil, les respostes posteriors serien diferents ja que s’han provocat canvis en l’interior del seu ésser.

    Si deixem el camp de la medicina, i per descomptat el de la mecànica, i passem al món de l’educació, el concepte d’antifràgil també té aplicació. Els éssers vius, la intel·ligència, el pensament, les conductes de les persones han de passar de ser fràgils a ser antifràgils.

    Els educadors tenim molt risc de seguir les actituds de sobreprotecció que, tant la societat com les famílies del nostre alumnat, semblen exigir amb intensitat mediàtica. Cal evitar, sigui com sigui, ens diuen, experiències que puguin torbar la ment/sentiments de la infància. Cal garantir la seguretat conceptual i emocional. No ens adonem que tot això els fa més febles, més fràgils, davant de situacions a les quals, irremeiablement, hauran d’enfrontar-se.

    La paraula trauma ha ampliat el seu significat específic mèdic, aplicat a certes situacions concretes, a camps emocionals inespecífics, generals… Ara la importància del trauma, la seva intensitat, ja no és avaluable pels experts, sinó que depèn del que cada persona experimenta/pateix en la seva subjectivitat emocional. Aquesta experiència és la prova necessària i suficient per a l’avaluació de la gravetat de el cas. La conclusió és contundent: l’alumne, l’alumna, o els pares i les mares en el seu cas, exigeixen que aquestes situacions “traumàtiques” s’evitin obligatòriament.

    S’ha fet un pas més: en el nostre entorn social, el terme “seguretat” inclou, també, “comoditat emocional”. Els centres d’ensenyament han de ser, abans que res, “protectors”. La cultura de la “ultraseguretat” passa a ser el criteri que influeix i determina els plans educatius. És clar que la seguretat és desitjable, però fins a cert punt. Podem caure en un bucle: l’alumnat es fa més fràgil davant l’absència programada de certs riscos i mana als seus progenitors senyals de com de malament ho passa; i aquests, al seu torn, exigeixen a l’escola més seguretat. Per aconseguir el seu control es genera, automàticament, una situació de vigilància, conceptual i emocional, del professorat.

    La situació, per la manca de recursos per resistir i respondre adequadament, s’està agreujant per moments: els índexs d’ansietat i depressió dels adolescents augmenten (hi ha estadístiques clarividents que ho demostren). La sola presència d’altres cultures, per exemple, els fa sentir malament i, per tant, hem d’evitar la seva presència. En molts centres, fins i tot en àmbits universitaris, es prohibeixen debats sobre certs problemes socials, polítics, racials… perquè poden generar rebuig d’alguns grups que no ho toleren i es manifesten amb aldarulls. Rectors, claustres de professors, tutors… impedeixen que als nostres alumnes els arribin estímuls necessaris que els faci antifràgils.

    La incomoditat no és un perill. I l’educació ha d’estar orientada a desenvolupar el pensament complex i no al fet que tots ens sentim còmodes, conceptual i emocionalment. Les paraules, els discursos no són violència; seva interpretació pot ser-ho. Defensar-se, ignorant coses que veiem, sentim o llegim, és una actitud racional que s’aprèn. S’ha d’estar disposat a escoltar coses que no ens agraden, encara que ens sentim malament … Això ens fa més forts. Sufocar els debats va en direcció oposada a la recerca de la veritas .

    Tot això està en marxa, avança a passos de gegant. Internet és un aliat determinant. La “ultraseguretat” s’ha incrustat en la forma de “ser/actuar” dels joves. Alguns exemples: raonament emocional (els sentiments com a element principal d’interpretació de la realitat), pensament dicotòmic (blanc o negre), etiquetatge (simplificació de la realitat complexa i promoció dels aspectes negatius), catastrofisme (qualsevol canvi provocaria el caos automàticament) , pensament revengista (ells o nosaltres) …

    Pot ser que els i les nostres alumnes, si no hi posem remei, surtin dels centres d’ensenyament amb una indefensió apresa que els incapaciti, en major o menor mesura, per desenvolupar una vida plena. Una lliçó que podríem aprendre de la situació actual.