Just Deploy It!

Blog

  • La dura lluita perquè les empreses de la salut rentin la roba dels seus treballadors

    En la guerra que es lliura a propòsit de l’epidèmia de la Covid-19 hi ha un front on es creuen els interessos sanitari i econòmic. Treballadors de societats vinculades a la sanitat han hagut de mobilitzar-se, protestar i denunciar, per aconseguir que les empreses assumeixin la neteja de la roba de feina dels seus operaris. Davant d’això, el risc d’endur-se l’epidèmia a casa, d’encomanar familiars i persones vulnerables ha encès els ànims de persones que en les seves jornades laborals es jugaven la vida per salaris que la majoria de les vegades no arriben ni a mileuristes.

    La pugna esclatava en el moment àlgid de l’epidèmia. Les treballadores i els treballadors de l’àmbit de les residències d’ancians reclamaven que les empreses rentessin la seva roba de feina. En un sector amb una gran varietat de societats, hi ha de tot. Algunes companyies de sempre han rentat la roba dels seus treballadors. Però en altres el costum era rentar els uniformes a casa. Ja abans de l’aparició de l’epidèmia a les residències es registraven alguns brots contagiosos entre treballadors, que, com quedaven en l’àmbit intern, no causaven enrenou. Però ara la por a encomanar-se d’una malaltia greu va fer que hi hagués peticions concretes a les empreses. La resposta en alguns casos, per significatius, ha sobtat. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, deia Josep Martínez, del sector de geriatria de CCOO. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, se suposa que per estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix , la portaveu de la patronal Acra”, Cinta Pasqual, destaca. És significatiu ressaltar que Pasqual s’ha distingit per criticar la manca de mitjans, com Equips Individuals de Protecció (EPIS) per a les residències, fet del qual responsabilitza l’administració. Aquesta directiva és a més, vicepresidenta de Foment del Treball, la gran patronal catalana.

    Denúncies a ambulàncies

    Els treballadors d’ambulàncies també han hagut de lliurar durs encontres amb les empreses per a les quals operen. Igual que la resta de professionals, formen part de la primera línia de lluita contra el coronavirus. Les empreses per a les quals treballen són generalment grans companyies que han guanyat concursos convocats per la Generalitat. Això vol dir que indirectament treballen per al sector públic. Jordi Venanci explicava a aquest mitjà que des de l’inici de la crisi sanitària s’han produït irregularitats. La que té a veure amb el rentatge de la roba té un nom destacat: Ambulàncies Domingo, una societat amb uns 500 treballadors. Davant les peticions no ateses dels treballadors, el comitè d’empresa va denunciar la firma per incompliments en la normativa sobre desinfecció de vehicles, mancances del mateix tipus en les bases i en relació amb malalts sensibles, i també davant “l’altíssim risc de contagi”.

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va emetre una resolució que obliga Ambulàncies Domingo perquè, amb caràcter urgent, es responsabilitzi i assumeixi la rentada, descontaminació i en cas necessari la destrucció de la roba de treball. Domingo té adjudicat el transport sanitari urgent i no urgent que donen servei al Catsalut i al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), concretament al Lot L de Barcelona i Montcada i Reixac.

    Una denúncia anterior havia aconseguit que el mateix tribunal obligués a adoptar les mateixes mesures a altres empreses de transport mèdic, com són TSC i les Unions Temporals d’Empreses (UTE) TSC-La Pau, TSC-MA i la UTE Barcelona.

    El 6 de maig el sector d’ambulàncies de CCOO tornava a denunciar que “l’empresa Domingo, S.A.U. segueix obligant a les seves treballadores i treballadors a emportar-se la roba de treball i EPIs (equips de protecció individual) als seus domicilis perquè la rentin i la desinfectin, en contra de l’estimat per part del Jutjat Social número 32 de Barcelona“.

    La situació de desobediència d’aquesta empresa es manté, segons Jordi Venanci del sector d’ambulàncies de CCOO. En data 12 de maig aquest responsable afirmava que l’empresa, tot i que l’auto judicial insta que els treballadors no s’enduguin la roba i els Epis a casa per rentar-los, l’empresa no prohibeix l’esmentada pràctica.

    El 65% dels metges s’enduen la roba a casa

    Les metgesses i els metges no es deslliuren d’haver de rentar-se la roba a casa, tot i que és evident que en molts casos tenen contacte directe amb la Covid-19. El sindicat Metges de Catalunya (MC), feia pública una enquesta que revela que el 65% dels facultatius dels centres d’atenció primària (CAP) de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’emporta la roba sanitària bàsica, coneguda com a pijama, al seu domicili particular per garantir la neteja i la desinfecció durant la pandèmia del coronavirus. El sindicat denuncia que l’escassetat de recanvis i la freqüència insuficient de rentat del servei de bugaderia dels ambulatoris provoca que la majoria dels professionals optin per endur-se la roba casa i assegurar d’aquesta manera que comencen cada jornada de treball amb l’uniforme degudament higienitzat. Aquest cop seria l’Administració pública la responsable d’incomplir les normes de seguretat.

    Els metges i les metgesses, igual com la resta de professionals de primera línia, consideren que “El recanvi ha de ser diari i s’ha d’assegurar que el rentat es produeixi en les condicions que s’han demostrat eficaces per eliminar la presència del virus”, segons MC, que recorda que per mantenir sota control la transmissió del coronavirus cal minimitzar les possibilitats de contagi dels metges i infermeres “a la mínima expressió”.

    Cal recordar que hi ha sentències que condemnen empreses per la contaminació de familiars de treballadors pel fet que aquests arribaven a casa amb la roba de feina impregnada de productes nocius, com l’amiant. L’Audiència provincial de Madrid va condemnar el 2019 l’empresa Uralita a pagar 3,5 milions d’euros per la contaminació de 14 veïnes i veïns de Cerdanyola i Ripollet. I una de les vies d’entrada de la malaltia a les llars era la pràctica habitual de rentar particularment la roba de feina.

  • La salut mental del 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus

    Un estudi internacional, liderat per la spin-off de la Universitat Oberta de Catalunya Open Evidence, revela que la salut mental d’un 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus. La recerca, en què han col·laborat investigadors de la Universitat de Milà, la Universitat de Trento, la Universitat de Glasgow, la Universitat de Tillburg i la Universitat Nacional de Colòmbia, mostra que gairebé un 60% de la població a Espanya necessita que «el govern no se centri solament a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica».

    El projecte de recerca, que consta de tres enquestes a ciutadans d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit distribuïdes en tres setmanes consecutives, entre el 24 d’abril i el 17 de maig, té com a objectiu avaluar els canvis de comportament de la població vinculats a l’estrès i al trauma en el marc de la pandèmia i analitzar l’opinió dels ciutadans sobre la comunicació i la resposta que està donant el govern davant la crisi sanitària.

    Les dades recollides en la primera enquesta, feta a 10.551 persones (3.524 a Espanya, 3.504 a Itàlia i 3.523 al Regne Unit) entre el 24 d’abril i l’1 de maig, mostren que la majoria de la població, d’entre 18 i 75 anys, s’ha sentit en algun moment trista, deprimida o desesperada pel futur durant aquest període: un 67% a Espanya (un 13% dels ciutadans s’ha sentit així durant 5 -7 dies, un 22% durant 3 – 4 dies i un 32% durant 1 – 2 dies), un 59 % a Itàlia (un 13% durant 5 – 7 dies, un 18% durant 3 – 4 dies, i un 28% durant 1-2 dies) i un 57% al Regne Unit (un 12% durant 5 – 7 dies, un 19% durant 3 – 4 dies i un 26% durant 1 – 2 dies). «Les dades donen una imatge relacionada amb l’impacte del confinament, que tindrà conseqüències socials i de salut per a les quals hem d’estar preparats», adverteix Francisco Lupiáñez, investigador de la UOC i cofundador de l’empresa derivada de la UOC Open Evidence, que ha participat en el projecte.

    L’anàlisi d’aquestes dades juntament amb altres factors, com el tipus d’habitatge (de propietat completament pagat, de propietat amb hipoteca, de lloguer, etc.), condicions de vida (metres quadrats de l’habitatge, nombre de persones que hi viuen, presència de nens en edat escolar), situació laboral, ingressos de la llar o estalvis, ha permès als investigadors obtenir un indicador general de l’estat de la salut mental dels ciutadans. Els resultats revelen que la salut mental del 46% dels espanyols està en risc. En el cas d’Itàlia i el Regne Unit, un 42% i un 41% de la seva població, respectivament.

    L’economia també importa

    Als tres països, una gran majoria de participants coincideix amb l’afirmació que «el govern no s’ha de centrar només a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica»: gairebé un 60 % a Espanya i al Regne Unit. «A Itàlia, el suport a aquesta afirmació és una mica més elevat, al voltant d’un 65 %, cosa que reflecteix probablement el grau de polarització del debat a internet en els tres països», assenyala Lupiáñez.

    Els ciutadans també han opinat sobre les mesures de desescalada. Al voltant d’un 70 % dels espanyols i anglesos, i gairebé un 65 % dels italians, estan d’acord amb la declaració «el govern no solament ha de comunicar als ciutadans què cal fer per complir les mesures de seguretat, sinó també explicar clarament com s’està planificant la sortida».

    Tres onades de resultats sobre l’impacte socioeconòmic de la COVID-19

    L’estudi preveu tres onades consecutives d’enquesta als mateixos ciutadans dels tres països. Ara s’ha publicat la primera tongada de resultats corresponent a l’enquesta que es va fer del 24 d’abril a l’1 de maig.

    El segon sondeig, que analitza l’impacte de la situació en la capacitat cognitiva, la percepció de risc, la confiança i l’altruisme dels participants, s’acaba de fer entre el 2 i el 9 de maig i es preveu tenir-ne els resultats durant la setmana del 18 de maig.

    Pel que fa a la tercera enquesta, que es farà del 10 al 17 de maig, posarà el focus en la incertesa i els conflictes relacionats amb la privacitat i el bé comú, i els interessos individuals i col·lectius relacionats amb la distribució dels recursos. Els resultats es publicaran durant la setmana del 25 de maig.

    Un algoritme ha permès analitzar les dades de l’enquesta

    L’empresa derivada de la UOC Open Evidence , amb més de vint anys d’experiència, està especialitzada a fer recerca amb dades massives (big data) per analitzar l’impacte de diferents factors en la societat. El seu cofundador, Francisco Lupiáñez, explica que han elaborat i entrenat un algoritme per analitzar totes les variables sociodemogràfiques i socioeconòmiques que s’han recollit en l’enquesta.

    Aquest és un article original de la UOC

  • Instint de negativitat

    L’anomenada psicologia positiva ens posa en guàrdia que la ment humana té una irrefrenable tirada pel negatiu. Iniciada en la dècada de 1990 per Martin Seligman i continuada per l’impronunciable Mihály Csíkszentmihályi (aquí es pot sentir la pronunciació) i el molt esclaridor Jonathan Haidt, se centra en l’estudi científic del benestar psicològic i tota una sèrie d’aspectes positius, des de la creativitat i l’humor fins a la saviesa o la mateixa felicitat. Aquesta branca de la psicologia ve a ser el contrapunt d’una llarga història centrada en l’estudi de les bases neuronals –i els possibles remeis– de la depressió, l’ansietat, l’estrès i altres dimonis i patologies mentals. Pretén comprendre i impulsar la positivitat davant la constatació que el dolent i amenaçadora campa a pler per la ment i és més forta que el bo. Aquest principi, denominat biaix de negativitat, condiciona per a bé i per a mal la nostra vida.

    El biaix de negativitat pot semblar un llast biològic, però té ple sentit evolutiu. La hiperreactivitat cerebral automàtica (més ràpida que la presa de decisions conscient) és el que ens permet salvar la vida davant qualsevol potencial amenaça, encara que sovint siguin falses alarmes (per exemple, quan saltem en la butaca davant l’aparició imprevista en una pel·lícula d’un ganivet o una serp, o ens canviem de vorera perquè s’acosta un desconegut en la nit). Al cervell li falta un sistema similar per a reaccionar davant allò bo i plaent, perquè no ens va la vida en això. El que el negatiu prevalgui sobre el positiu en la ment és el que fa que el dolor per una pèrdua econòmica sigui major que el plaer d’un guany i que les emocions que suscita una mala notícia siguin més fortes, persistents i difícils d’inhibir que les bones notícies.

    El periodisme s’alimenta de la natural inclinació humana al dramatisme implícita en aquest biaix de negativitat. El bo, la qual cosa funciona, la beneïda normalitat mai és notícia. L’epidemiòleg suec Hans Rosling, cèlebre per les seves espectaculars xerrades TED amb estadístiques sobre el progrés dels països, ha estudiat durant dècades la infundada visió negativa que tenim els occidentals del mal anomenat món en vies de desenvolupament. El comú de la gent creu que en el món hi ha més morts violentes, menys nenes escolaritzades, taxes de vacunació més baixes, menor accés a l’electricitat i a internet, més espècies en perill d’extinció… de les quals realment hi ha. I atribueix aquest instint de negativitat, com l’anomena, a la desmemòria sobre el nostre passat, al sentiment que mentre les coses estiguin malament és inhumà reconèixer que milloren i a la imatge distorsionada que transmeten els mitjans de comunicació i els activistes.

    L’instint de negativitat de Rosling i el biaix de negativitat dels psicòlegs positius vénen a referir-se a un mateix i recent troballa de la neurociència. Al rebuf d’aquest coneixement científic, hi ha certament tota una psicologia pop que pot distorsionar les coses i extreure píndoles d’autoajuda amb més o menys base científica, però això no invalida l’existència comprovada d’aquesta ràpida, tenaç i natural resposta humana davant el dolent i les males notícies. Com ocorre amb tot l’humà, hi ha una gran variabilitat entre persones en l’escala optimisme-pessimisme, que té una forta base genètica (és el que Jonathan Haidt denomina «loteria cortical», en al·lusió al còrtex frontal del cervell). En aquests temps de pandèmia, podem apreciar de manera clara no sols fins a quin punt està present el biaix de negativitat sinó també la variabilitat de respostes entre persones.

  • Vicky Fumadó: «Al món occidental vivíem en una falsa seguretat, pensàvem que les epidèmies no tornarien»

    Vicky Fumadó és pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses i patologia importada i tropical. Durant la seva trajectòria, ha treballat al Sant John of God Missionary Hospital de Sierra Leona durant l’epidèmia de l’ebola i també a altres països del continent africà com Tanzània, Etiòpia i Moçambic. Considera que si el coronavirus arriba al continent africà amb la mateixa intensitat que a Europa, pot tenir greus conseqüències a causa de la gran fragilitat dels sistemes sanitaris africans. “Els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat”, assenyala la pediatra. També remarca que, en general, en el món cal una major inversió en prevenció davant les epidèmies. «El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en salut pública i epidemiologia, que, en aquest cas, són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia del coronavirus».

    Com està vivint l’Hospital Sant Joan de Déu la crisi del coronavirus?

    El coronavirus ha trastocat les nostres rutines. Des del gener teníem activat tot un dispositiu per si arribava el virus. A més ames l’hospital té un conveni de col·laboració amb la Xina, que ens envia infants per tractar-los a l’hospital. En tot aquest temps, això no s’ha deixat de fer, de manera que havíem d’estar molt preparats per poder atendre bé als pacients. Des del gener vam començar a fer formació perquè els professionals aprenguessin a posar-se els equips de protecció individual, ja que només els que treballem amb alt aïllament estàvem formats, vam adoptar les adequades mesures de protecció i ens vam anar adaptant a les circumstàncies segons evolucionava l’epidèmia.

    Els primers casos que vam tenir van ser molt lleus. Primer testàvem a tothom i va veure com va arribar un moment que això no era possible, hi havia molts més possibles casos que test. En aquest moment, els hàbits de l’Hospital van canviar molt. Som un Hospital «amic dels nens», en el qual hi ha molts llocs per jugar, hi ha pallassos, mags, gossos, zones d’espera per les famílies i un contacte molt estret amb voluntaris. Tot això es va haver de desmuntar de la nit al dia. Hem hagut de deixar de fer el que feia que el nostre Hospital tingués unes característiques tan especials, per prioritzar la seguretat.

    Com s’han hagut d’adaptar els professionals i les infraestructures hospitalàries?

    Enmig de la pandèmia, vam haver d’adaptar espais per ingressar els pacients i separar zones amb pacients covid-19 i zones lliures del virus. Va haver-hi un moment que l’Hospital va admetre adults, primer adults joves i després no tan joves, per tal de donar ajuda a la resta d’hospitals de Catalunya, i especialment de Barcelona. Molts hospitals van tancar les unitats de pediatria i nosaltres en ser un monogràfic vam haver d’atendre tots els infants amb altres patologies, d’acord amb els altres hospitals. La vida hospitalària va canviar molt, i encara continua canviant. Hem passat de tenir uns pocs casos aquí, a estar envoltats per la pandèmia, i tot això requereix adaptacions molt ràpides del personal i de tota la infraestructura hospitalària.

    L’adaptació dels professionals per atendre adults ha sigut sobretot més a nivell de l’UCI, i hospitalització, sempre comptant amb suport d’internistes i el suport de l’Hospital Clínic per poder adaptar també les pautes i protocols i demanar ajuda en el tractament de malalties dels adults que acompanyen a aquesta infecció. Sobretot, hem hagut de posar-nos molt al dia amb l’afectació que té el coronavirus en els adults i la que té amb els infants. La infecció la podíem tenir protocol·litzada i saber les complicacions que hi ha, però en els adults hi ha altres malalties que acompanyen a la infecció que no estem acostumats a tractar.

    En els nens la incidència del coronavirus és força lleu.

    Sí que és cert que en la gran majoria és lleu, però hem vist casos més greus, hem tingut nens ingressats a les UCIs. De fet, des de l’Hospital hem engegat una plataforma que es diu Kids Corona que consisteix en diversos estudis per veure la incidència del coronavirus en els infants i estudiar perquè l’expressió de la malaltia és més lleu en els nens. Es tracta d’estudiar nuclis familiars que hagin patit la Covid-19, per mirar la infecciositat i veure perquè la incidència del virus sembla menor en nens que en adults. Aquest programa va començar perquè quan portàvem quasi 400 tests només hi havia un 5% de positivitat, i a partir d’aquí ens vam preguntar què estava passant. Hi ha diversos estudis en marxa, basats en diverses hipòtesis, com la protecció que pot proporcionar la microbiota de la nasofaringe en nens, o l’estudi de biomarcadors que poden afavorir la protecció de l’organisme del nen, entre altres.

    Que el nen se senti com a casa no pot ser prioritari. Que l’Hospital sigui un lloc segur passa per davant

    Com canviaran les dinàmiques de treball amb la reducció de la intensitat de la pandèmia?

    Ara mateix estem en un procés de desescalada, tenim menys pacients ingressats a planta i a les UCIs. S’estan tornant a obrir algunes consultes externes que durant aquest període no han sigut essencials i han disminuït molt la seva activitat, i això fa que vulguem ser un espai segur pel personal i pels pacients que arriben. Hem de seguir fent circuits diferenciats de pacients i veure una mica en cada servei què cal fer i com tractar els grups més vulnerables de pacients perquè tot sigui el més segur possible. També se seguiran fent seguiments telemàticament d’algunes patologies com hem fet fins ara, per no posar en risc els pacients.

    En aquest moment, una filosofia que sempre ens guia que és fer que el nen se senti com a casa, que estigui còmode i tingui un ambient amigable, no pot ser la prioritària, el que passa per davant és que l’Hospital sigui un lloc segur. Els acompanyants s’han reduït només a un i les dones que ara tenen un fill no poden rebre visites. I això haurà de seguir així mentre hi hagi transmissió comunitària. En aquests moments sembla que està baixant, però no podem assegurar res i és possible que hi hagi un rebrot, perquè durant moltes setmanes hem estat confinats i ara que tornem a sortir al carrer el més probable és que hi hagi una pujada de casos, tot i que això no vol dir que s’arribi a la situació d’abans.

    Amb l’endarreriment en les proves diagnòstiques, pot ser que en els pròxims mesos es detectin més casos entre infants de malalties greus, com el càncer?

    Tot i que part de l’activitat s’ha reduït en les darreres setmanes, el que és essencial no s’ha posposat. Oncologia, per exemple, ha continuat funcionant. Això no crec que passi, perquè normalment quan detectes un càncer o malaltia greu és perquè un nen s’ha posat molt malalt. El que sí que passarà és que activitats no imprescindibles s’allargaran més en el temps i això pot tenir una repercussió en les llistes d’espera. Però tot el que són malalties greus hem intentat que la gent vingués i se sentís segura. El que sí que hem notat és que la gent, a vegades, tenia por a venir a l’Hospital. Cada dia trucava als pacients que havien de venir l’endemà per saber si vindrien i molta gent em deia que, com que no era imprescindible, vindrien quan hagués passat tot això. També el que ha passat és que pacients amb malalties molt agudes, com pot ser una apendicitis, han vingut més tard, de tal manera que han vingut amb patologies més evolucionades.

    Vostè és especialista en Medicina Tropical. Ara la incidència a l’Àfrica del coronavirus encara és força lleu, però com creu que pot afectar la pandèmia al continent africà?
    Sembla evident que els sistemes sanitaris africans no estan prou preparats.

    De moment el nombre de casos al continent africà és molt més baix dels que hi ha aquí. Per sort. Però clar, jo he viscut l’epidèmia del virus de l’ebola allà, treballant a Sierra Leone a l’Hospital Saint John of God, i l’epidèmia va deixar un sistema sanitari, que ja és precari de per si, molt destruït. La gent tenia molta por d’anar als hospitals, de manera que morien d’altres malalties, com de malària o, per exemple, dones que tenien el part a casa, sense cap atenció. Això fa por, perquè ells tenen molt al cap la idea de l’ebola. Les repercussions d’una pandèmia com el coronavirus en un sistema de salut molt més dèbil que el nostre serien molt més grans, també per la mortalitat per altres malalties.

    Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions

    El més preocupant és que la covid-19 arrossega a Europa i als països més rics a una crisi econòmica molt greu, a causa de l’aturada de l’economia i de les indústries. Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions, els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat. Això si no acaba d’entrar el virus, perquè, si entra, serà terrible. Afectarà d’una forma encara més accentuada que a Europa. Si encara no ha entrat del tot el virus, no sabem per què és. Es diu que potser és pel clima, que la incidència directa dels infrarojos en el virus pot ajudar a la seva destrucció. Però poden ser altres factors. També pot ser perquè hi ha una mitjana de població més jove, que pot ser un factor que contingui també els casos més greus. Hi ha moltes coses que no sabem d’aquest virus encara. És complicat. És molt desconegut encara i, quan pensem que estem controlant una cosa, ens n’apareix una altra.

    Alguns països africans poden estar més preparats davant el coronavirus, amb l’experiència que tenen de l’ebola?

    El que sí que estan més preparats és a l’hora d’acceptar un confinament, a saber que hi ha un moment que han d’acceptar el que ve i limitar els seus moviments, però no estan preparats, no són forts els sistemes de sanitat que tenen. Continuen sent molt més forts els nostres. Nosaltres tenim molta sort d’estar on estem. Al final s’han posat en marxa els recursos, tindrem una greu crisi econòmica, però jo crec que ens en sortirem. Crec que, amb esforços, d’aquí a un any tindrem una vacuna. La gent ha patit molt, i està patint, però aprendrem que la prevenció és important, que coses tan bàsiques com el rentar-se les mans pot controlar una infecció i moltes altres coses simples i no tan simples. Ens han col·locat en el nostre lloc una mica.

    Quines lliçons extraurem de tot això?

    Al món occidental vivíem en una falsa seguretat. Pensàvem que les epidèmies no podien tornar i que no podria passar això, i ara ens hem sentit vulnerables, i crec que li donarem més importància a coses que no li donàvem. Crec que aquesta crisi ens ha fet sentir menys prepotents, i adonar-nos que hem de treballar per tenir un món millor i sense infeccions, i que hi ha coses senzilles que pot fer tothom que haurien d’estar molt més interioritzades i incloses en la nostra educació. Jo crec que molta gent no es rentava les mans en tornar del carrer, i són coses molt senzilles que permeten tallar la transmissió d’un virus.

    Els infants han estat molts dies tancats a casa i fa només uns dies que poden sortir una estona. Creu que aquest confinament pot tenir conseqüències en la seva salut mental?

    La veritat és que els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència. Han pogut gaudir de passar l’estona amb els seus pares i han pogut divertir-se en alguns moments. Però sí que és veritat que no tothom té les mateixes oportunitats. Hi ha pisos que són molt petits i en els quals viuen moltes persones. Això al final genera tensió dins la família, perquè els nens es posen nerviosos si no es poden moure. Naturalment, els que han tingut un mínim espai o una terrassa, ho hauran viscut millor que aquells que viuen en un espai tancat i fosc, i amb molta gent a casa. Però en l’àmbit de recuperar-se i de problemes de salut mental, en tenen i en tindran més els adults que els nens. A més hi ha una altra cosa, que és que els nens viuen la immediatesa, viuen el moment.

    Els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència

    Nosaltres estem més angoixats de cara el futur.

    Exacte, i aquestes preocupacions no les tenen ells. Si en aquell moment s’ho estan passant bé, no pensen si demà podran sortir de casa. Quan a un nen li dius: «això ho farem diumenge que ve.» Et diu: «uff falta molt!». Potser ho han viscut pitjors els adolescents, però la majoria poden fer servir eines per comunicar-se amb els seus companys.

    Com pot haver afectat el confinament a infants amb malalties amb l’autisme o, per exemple, amb dèficit d’atenció o especialment hiperactius?

    Ha afectat, sobretot, els infants amb autisme, els nens amb els quals no pots connectar o no els pots explicar les coses i necessiten moure’s. Per això al final es va aconseguir que poguessin sortir i, fins i tot, alguns es van haver d’identificar perquè si no la gent els insultava des dels balcons. Era necessari que aquests infants poguessin sortir. De fet, jo crec que si fóssim més disciplinats, s’hagués pogut fer que tothom pogués sortir a donar una volta una estona, però ja has vist que quan es pot sortir, la gent surt i s’ajunta, amb la qual cosa és complicat dur a terme el desconfinament d’una forma segura.

    Creu que s’està assumint responsablement la desescalada per part de la ciutadania?

    M’ha semblat observar que no es manté correctament la distància física que s’ha de mantenir. No s’han fet servir correctament les mascaretes en llocs on no es pot mantenir aquesta distància…això em preocupa, són coses que ens poden fer anar cap enrere.

    El nostre sistema de salut estava prou preparat per la pandèmia del coronavirus? Quines millores reivindica?

    Jo crec que tenim un bon sistema de salut, molts bons professionals i hospitals, però la salut pública i l’epidemiologia no es veia com una especialitat important. Aquí s’hauria d’haver invertit molt més en això i, sobretot, preveure que es necessitaria quan l’epidèmia ja era evident, però continuàvem pensant que no arribaria a Europa. Hem anat una mica lents amb això. Jo crec que aquesta crisi posarà de manifest això: la necessitat d’invertir en salut pública. Primer ho teníem lluny, a la Xina, però en un món global la distància és difícil de mesurar, però després quan ho teníem aquí al costat, a Itàlia, era evident que ens arribaria de la mateixa manera, però aquí sembla que es pensava que ens salvaríem, pensàvem que el nostre sistema assistencial era més fort i contindria la pandèmia, però no ha sigut així. Tanmateix, no hi havia cap raó per pensar que no ens arribaria de la mateixa manera. Aquí vam relliscar una mica. Portugal per exemple, s’han avançat molt més que nosaltres i ha pogut frenar-ho abans. El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en prevenció, salut pública i epidemiologia, que en aquest cas són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia.

  • La COVID-19 sí entén de classes socials

    En les primeres setmanes d’abril, quan la pandèmia de la COVID-19 es va expandir pels Estats Units, els mitjans de comunicació es van fer ressò d’una evidència: el virus tenia una major taxa de mortalitat entre les poblacions negres, llatines i racialitzades de país. Es va especular sobre si determinades ètnies eren més vulnerables a la malaltia i alguns analistes van apuntar ja a les possibles causes socioeconòmiques que podien estar darrere d’aquest desenllaç.

    Ara, un estudi d’un equip d’epidemiologia de la Universitat de Harvard, elaborat en col·laboració amb el diari Boston Globe, confirma aquesta segona hipòtesi. Les persones que viuen a les ciutats, poblacions i barris amb majors taxa de pobresa i d’amuntegament a les llars, són les que més acaben morint quan es contagien de COVID-19. I sí, en aquestes àrees empobrides és on viu majoritàriament la població negra, llatina i racialitzada.

    Periodistes del Boston Globe van aconseguir, després de molta insistència, les dades bàsiques -nom, edat, ètnia, edat i codi postal- de les 20.000 persones mortes en les primeres 15 setmanes de 2020, per qualsevol causa, a l’estat de Massachusetts. Se’ls van lliurar a l’equip de Harvard, que va creuar aquesta informació amb la dels cinc anys anteriors. Els resultats van ser concloents: quan la pandèmia va esclatar als Estats Units i la mortalitat es va disparar a principis d’abril, ho va fer especialment en els guetos socioeconòmics. Les morts han estat un 40% majors a les ciutats i poblacions amb més població de persones negres i racialitzades, un 14% més en aquelles amb més habitants per habitatge i un 9% en aquelles més pobres en comparació amb les més riques de l’Estat.

    Com explica en el reportatge resultant de la investigació publicat en Boston Globe, precisament allà habiten les comunitats els membres tenen més dificultats per confinar a casa seva i deixar de treballar, perquè solen estar empleats en l’economia submergida o en tasques molt precaritzades per les quals no cobren subsidis per desocupació. Persones que també es poden trobar en situació administrativa irregular i que, per tant, no van als hospitals no només per la por a unes factures que no podrien assumir, sinó també pel temor a ser deportades als seus països d’origen. Conseqüentment, moltes han acabat morint en habitacions en les quals poden viure famílies completes. Per això, en barris habitats majoritàriament per persones llatines, com un de la ciutat de Lawrence citat pel diari, els funerals s’han duplicat a l’abril.

    «L’anàlisi de Harvard ha evidenciat que la pandèmia ha colpejat amb més cruesa a les comunitats que ja trontollaven en els marges, que patien els preus inassequibles dels lloguers, la contaminació de l’aire, i la desigualtat en l’accés al sistema de salut. El coronavirus ha amplificat aquestes crueltats», sostenen els periodistes en l’article. En el mateix, el doctor Sandro Galea, epidemiòleg i degà de la Facultat de Salut Pública de la Universitat de Boston, demana als líders polítics que facin servir totes aquestes dades per entendre millor les necessitats sanitàries i estrènyer les bretxes en termes d’accés a la salut, no només per a la COVID-19, sinó per a moltes altres malalties que també «afecten desproporcionadament als barris amb baixos ingressos i a les comunitats racialitzades».

    Una situació extrapolable a Europa. Un reportatge del 25 d’abril de Washington Post recollia com la pandèmia i les mesures de confinament han desembocat en altercats en els suburbis de París i d’altres ciutats franceses. Els seus habitants no només suporten majors taxes de mortalitat pel virus, sinó que s’enfronten a identificacions, registres i multes quan es veuen obligats a sortir dels seus habitatges per treballar.

    Els autors de l’estudi de Harvard insisteixen que han utilitzat una metodologia de fàcil aplicació en altres regions i països. Una eina d’utilitat per adaptar el sistema públic de salut a les característiques locals per a possibles noves onades de contagis.

  • La nova fase 0,5: mesures més relaxades per l’Àrea Metropolitana

    Així com ahir la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava que proposarien al Ministeri de Sanitat que les regions sanitàries de Lleida, Girona i la Catalunya Central passin a la fase 1 del desconfinament a partir de la setmana vinent, avui explicaven la relaxació de mesures a la ciutat de Barcelona i a la zona metropolitana nord i a la zona metropolitana sud. La consellera de la presidència, Meritxell Budó, ha parlat d’avançar cap el que seria una fase zero i mig.

    Per la seva banda, l’Alt Penedés, el Garraf i el Baix Montseny es sumarien a les regions que podrien passar ja cap a la fase 1 on a partir de dilluns trobaríem Lleida, Girona i Catalunya Central que s’incorporen a l’Alt Pirineu-Aran, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que ja es troben des de dilluns 11 en la fase 1.

    La consellera de Salut Alba Vergés ha explicat de nou que per a cada canvi de pla es fixen en l’evolució epidemiòlogica, en la situació del sistema sanitari, és a dir en com l’ocupació de les UCIs va baixant però sent conscients que ho fa amb més lentitud de la pujada forta que es va viure, en el control dels focus més calents de l’epidèmia com serien les actuacions a residències i, per últi, en la detecció de casos, identificar contactes i aïllament d’aquests.

    A banda d’aquests principis han volgut basar-se en «donar el màxim de seguretat a la ciutadania donat que és un canvi mai abans transitat». És per això que consideren que a Barcelona i a la zona metropolitana nord i metropolitana sud s’ha de dur una estratègia diferent. Aquestes regions concentren el 65% de la població de Catalunya i això conseqüentment significa que la densitat dels municipis és molt més elevada que a la resta del territori. També ha assenyalat que cal anar amb cura donat que en aquestes regions és on s’hi concentren les majors desigualtats socials que suposen determinants de la salut. La consellera ha posat com exemple Sant Cugat o el Prat del Llobregat que situats a 30 km de diferència tenen diferències molt clares pel què fa a desigualtats socials. Per exemple, les veiem reflectides en 8 anys de més o menys d’esperança de vida.

    La necessitat de passar poc a poc de fase és necessària per al PROCICAT per no alimentar la propagació. Així, aquest avançament lent de fase implicarà poder assistir a comerços locals sense la necessitat d’haver demanat cita prèvia o l’obertura de certs espais de culte a un terç del seu aforament.

    Com ha reiterat l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, Barcelona i el seu entorn són àrees de les més denses d’Europa per com està configurat el territori, fins i tot més que la zona de Madrid on la incidència de la COVID-19 també ha estat rellevant.

    Treballar conjuntament amb els municipis de l’àrea metropolitana, per Colau, és important donat que hi ha una dimensió metropolitana pel que fa a l’àmbit laboral i de mobilitat. Ha especificat que s’està avançant en treballar com s’organitzarà la ciutat a mesura que s’avanci de fase. S’ha referit per exemple a l’habilitació de la ciutat per a les bicicletes i l’ampliació de les terrasses de bars i restaurants sense treure espai públic a la circulació de la ciutadania. Un espai que més enllà de l’ajuda a la restauració també és una eina per a la retrobada de la ciutadania. Així, ha assenyalat que seguiran treballant que per d’aquí dues setmanes siguin possibles tan aquestes trobades com les reunions de fins a 10 persones dins de les llars.

    Així, aquesta fase 0,5 permetrà el comerç sense cita prèvia, activar les biblioteques amb servei de prèstec, i l’obertura de museus o activitats de culte en un terç.

  • Els canvis al sistema sanitari dins la fase 1: el cas del Camp de Tarragona

    Reunions de fins a 10 persones, obertura parcial de les terrasses de bars i restaurants o mobilitat lliure dins de la regió sanitària són alguns dels canvis que nota la ciutadania quan la seva regió passa a la fase 1 del desconfinament. Però, i el sistema sanitari? Què suposa el primer estadi de la desescalada pels professionals de la salut i per l’atenció mèdica?

    Repassem els principals canvis de la mà d’alguns sanitaris del Camp de Tarragona, que juntament amb les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu-Aran, és una de les tres regions sanitàries catalanes que aquest dilluns han passat a la fase 1 de la desescalada. El Camp és amb diferència la més gran de les tres, amb més de 610.000 assegurats i cinc hospitals per a sis comarques.

    Les regions han avançat en la desescalada perquè el Departament de Salut les va considerar de baix risc d’acord amb un índex que valora la incidència per població de la Covid-19 durant les últimes dues setmanes i en la taxa reproductiva del virus els últims set dies. El Ministeri de Sanitat espanyol va validar la proposta, valorant altres índexs com ara la disponibilitat de llits, tant de cures intensives com de convencionals, així com la capacitat d’ampliar-ne l’oferta.

    Hospitals: concentració en dos centres amb dos circuits

    Concentrar tots els casos positius de Covid-19 en dos dels cinc hospitals de la vegueria és el principal punt del pla de desescalada de l’activitat assistencial i de recuperació d’especialitats i proves que van presentar els responsables de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona (RSCT).

    Ramon Descarrega, metge especialista en Medicina Familiar i gerent de la RSCT, va explicar que a partir del dilluns 18 -una setmana després que la regió hagi passat de zona- tots els malalts ingressats pel nou coronavirus es concentraran a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    Amb aquesta mesura es busca treure pressió sobre els altres tres hospitals de la zona, que “podran treballar en un entorn de no-Covid i ser més eficients amb l’activitat programada i la recuperació de consultes”. Quant als dos centres que hauran d’acollir tots els casos positius de la Covid-19 hauran d’habilitar un mecanisme ja preparat de “doble circuit”, tant a l’UCI com als llits de planta i als quiròfans per evitar al màxim el contacte entre els malalts del nou coronavirus i els d’altres patologies.

    En el cas de Joan XXIII els pacients es repartiran en tres plantes segons el seu epidemiològic -negatiu, positiu o pendent de resultat-, mentre que l’hospital reusenc ubicarà els pacients amb Covid-19 que necessiten cures intensives a la zona de l’hospital de dia i l’UCI convencional quedarà alliberada per pacients sense el coronavirus.
    Malgrat que la concentració dels positius per Covid-19 es farà a partir del dilluns 18, algunes unitats dels hospitals que els allotjaran ja s’han adaptat. És el cas de la Unitat de la Clínica del Dolor de l’Hospital Joan XXIII, que coordina l’anestesiòleg Sergi Boada. El doctor explica que durant la primera fase de la pandèmia la tasca dels seus professionals va ser principalment de suport als quiròfans, però ja fa dies que estan en una nova normalitat.

    “El canvi de fase no ens ha portat cap novetat a la nostra manera d’actuar, ens vam adaptar a la nova normalitat fa 15 dies quan vam deixar de fer suport i vam tornar a la nostra unitat. Ja vam canviar els protocols, els fluxos de pacients i la manera de tractar i com vénen a les consultes”, explica Boada.

    El coordinador apunta que ara el gran problema a què fan front és la manca de personal d’infermeria i no espera que la situació es normalitzi totalment fins al setembre: “Ara estem adaptant les agendes, els circuits i estem identificant les prioritats. La tercera onada [sobre malalts crònics] la tindrem continguda a partir del setembre”. Amb tot, Boada demana confiança en el sistema sanitari: “S’adaptarà al que faci falta, com ja s’ha demostrat, gràcies als professionals que l’integren. Estem acostumats a treballar amb canvis de protocols”.

    La sala d’espera al CUAP Sant Pere amb les cadires degudament senyalitzades per prevenir la transmissió / Daniel Gallego

    Una única llista d’espera per a tota la regió

    El pla de desescalada hospitalària, “dinàmic per força” segons Descarrega, inclou la creació d’una llista d’espera única per a tots els pacients del Camp de Tarragona que estan esperant una intervenció quirúrgica.

    “Els hospitals que atenen pacients amb Covid-19 tindran una activitat que per la redistribució de feina no podran fer, per això ens plantegem una llista d’espera única”, va argumentar Descarrega. El gestor de la RSCT també va reconèixer que és una mesura que necessita “visió de territori” i un “canvi de mentalitat” tant pels pacients com pels professionals sanitaris.

    Segons aquesta proposta, qui necessiti una intervenció no urgent potser ha de desplaçar-se a un hospital diferent del que té com a referent si els quiròfans o els facultatius estan ocupats. El mateix succeiria amb els especialistes, que haurien de fer operacions en centres diferents dels que treballen habitualment.

    El pla de Salut contempla que el Pius Hospital de Valls, que ja ha iniciat aquest mes l’activitat quirúrgica de cirurgia major ambulatòria, comenci amb les intervencions de curta estada i al juny, si no hi ha incidències, «el ritme d’activitat s’incrementarà». L’Hospital del Vendrell, per la seva banda, va començar dilluns 11 amb una distribució de l’activitat operatòria amb un dels tres quiròfans amb què compta. Les consultes externes es recuperaran entre el 25 i el 30% durant la primera quinzena de la fase 1.

    La mobilitat dels sanitaris dins d’un mateix centre o municipi ha estat freqüent en les primeres fases de la pandèmia, però la proposta de desplaçaments entre comarques no és encara gaire clara. Els especialistes d’atenció primària consultats desconeixen la formulació. El doctor Sergi Boada reconeix que “la idea pot ser bona, però s’ha de desplegar”.

    El sanitari assegura que “ha tingut una repercussió d’incertesa entre els facultatius per saber com es podrà gestionar” i afegeix: “No puc valorar perquè no tinc més informació. De fet, en tota aquesta crisi els professionals hem estat bastant mal informats. S’hauria de reflexionar sobre això”.

    L’atenció primària: PCR i seguiment proper

    “Un dels objectius és que així com apareguin símptomes, la detecció i el control sigui des de l’atenció primària”, va apuntar Descarrega. David Sabaté -infermer i director de l’ACUT del Camp i del CUAP Sant Pere de Reus- creu que ha arribat el moment de demostrar la importància de la medicina primària: “La nostra funció és l’atenció i promoció de la salut. Tenim una oportunitat per aplicar-la”.

    Sabaté tampoc nota grans canvis en el passi de fase: “La principal diferència és que potenciarem la idea d’avançar-nos a la demanda de l’usuari”, explica. La seva proposta és evitar al màxim que la gent necessiti anar al CUAP: “Volem avançar-nos a la situació delicada en què el pacient ha d’acudir al centre. Volem anar per davant de la demanda i oferir-los una atenció més directa, individualitzada, propera i casolana”. A aquests efectes, explica Sabaté, “s’ha multiplicat per 10 les sortides de l’equip d’atenció domiciliària”.
    Referent a les proves PCR de detecció d’anticossos de la Covid-19, el director del CUAP Reus assegura que “ja s’estan fent i existeix un procediment molt clar al respecte”. Sabaté argumenta que als centres d’atenció primària on es faran -en el cas de Reus en un parell- s’han adequat sales d’aïllament a tals efectes.

    Tanmateix, el canvi de fase no ha comportat una modificació de la regla per escollir qui es fa la prova PCR: “Es faran testos a totes les persones susceptibles fer-se’l. El criteri no ha canviat”. De fet, Sabaté treu pes a la importància del test: “L’objectiu final és tenir un diagnòstic i la PCR és un mitjà. És la confirmació de la radiografia de tòrax o de l’ecografia pulmonar”. En aquest sentit, l’infermer destaca l’ecografia com una prova més eficaç que la placa a l’hora de determinar la gravetat d’un possible cas de Covid-19. Per això, “s’ha habilitat a tots els centres principals un ecògraf portàtil”.

    Prioritat per l’atenció telemàtica

    El que tampoc no canvia a la nova fase és la potenciació de l’atenció via telefònica per evitar que la ciutadania acudeixi als centres sanitaris. La consellera de Salut, Alba Vergés, va informar el passat dissabte que s’ha aconseguit capgirar la tendència habitual: abans un 70% dels pacients hi anaven presencialment i el 30% no. Segons Vergés, ara aquesta tendència és a la inversa.

    El cap de la Regió Sanitària del Camp, Ramon Descarrega, va apuntar en la mateixa direcció: “Tot allò que es pugui fer per la via no presencial, serà potenciat. Tant en l’àmbit hospitalari com en atenció primària, perquè cal mantenir la distància social fins que la pandèmia estigui resolta o totalment controlada”.

    Fonts administratives del CAP Horts de Miró de Reus, l’altre centre de la ciutat on també es faran tests PCR expliquen que el protocol d’atenció als pacients no ha canviat amb l’avançament de fase del Camp de Tarragona: els facultatius fan un cribatge a la porta del centre i, en cas necessari, deixen passar els pacients dividits entre aquells que tenen símptomes respiratoris i els que no.

    Quant a la reprogramació de cites suspeses per la pandèmia explica que “l’hospital està començant a reprogramar i enviaran cartes amb noves citacions, però l’atenció primària no reprogramarà automàticament”.

    També reconeix que “hi ha usuaris d’edat avançada que no s’adapten a la tecnologia actual i es presenten al CAP perquè no saben què fer”, però “els professionals hi estem habituats i en contínua formació”. L’administrativa posa el focus en la gestió dels espais: “Tothom és atès, però per tal d’evitar aglomeracions a la sala d’espera i als passadissos la majoria rep una atenció telemàtica. La gent estava acostumada a fer cues només per demanar hora, i això canviarà. Les administratives estem treballant a informar i activar el servei ‘LaMevaSalut’ perquè la gent mantingui un contacte directe amb els professionals mèdics”.

  • Més polítiques esportives per garantir una millor salut

    Des del primer dia del confinament, una de les reaccions majoritàries va ser la de fer activitat física i esport. Les xarxes socials ens van mostrar infinitat de vídeos que oferien diverses maneres de practicar-los i varietat d’exercicis i propostes de planificació. Probablement es pretenia una distracció, mostrar un grau de creativitat o imaginació; en definitiva, oferir una opció d’entreteniment.

    Però en realitat el que estàvem fent, conscient o inconscientment, era protegir la nostra salut, quelcom que desatenem de vegades i que pensem que només és possible cuidar a través de l’estructura sanitària. Que l’esport és un servei públic indispensable és un tema que encara no està arrelat en el conjunt de la societat ni en la majoria de les institucions. Anar al gimnàs atorga cert “crèdit” de persona saludable i, per contra, segons com es presenti i en quin escenari es produeixi podria aconseguir la categoria de “pràctica fatxenda”.

    L’esport és probablement l’eina cohesionadora més potent que tenim. En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar, així com participar en lligues de competició permetia desplaçar-se a altres punts de la ciutat i conèixer nous barris i localitats pròximes.

    En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar

    Però no hi havia plena consciència que, per sobre de tot, l’esport és salut i en aquest sentit és més necessari que mai concretar polítiques transversals amb salut, emergència climàtica, educació-esport i escolar. El coronavirus ha ocasionat efectes demolidors en la nostra salut i per a protegir-la l’esport ha d’estar en el centre de qualsevol proposta, perquè el confinament ha ocasionat el tancament d’instal·lacions esportives i privades amb el consegüent fre total a l’activitat física.

    Amb la fase de desescalada la pràctica esportiva ha tornat a aflorar de manera explosiva, l’esport ens reafirma que és salut, vida, alegria, solidaritat, que en aquests moments hem de tractar com un tresor.

    El tancament d’instal·lacions esportives ha causat greu impacte al conjunt d’uns 4.000 treballadors del sector a la ciutat i ha estès el seu impacte a uns 25.000 de manera indirecta.

  • Una salut cada vegada més privada

    Aquest reportatge va ser publicat el setembre passat a la revista d’Alternativas Económicas.

    A mesura que augmenta la percepció que el sistema públic de salut es deteriora, cada vegada més espanyols opten per contractar una assegurança privada de salut. Encara que varia d’una comunitat autònoma a una altra, la tendència és més accentuada en aquelles governades pel Partit Popular (o l’antiga Convergència i Unió en el cas de Catalunya), que han fet de la privatització sanitària un dels eixos de la seva gestió.

    L’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDIS), lobby de les empreses del sector, calcula que la medicina privada va superar el 2018 passat els 8,5 milions d’usuaris, incloent-hi aquells que tenen una assegurança d’assistència sanitària i els que es beneficien del reemborsament de despeses, la qual cosa suposa un increment del 20% respecte als 7 milions de l’any 2014. Unespa, organització patronal del sector de les assegurances, eleva la xifra fins als 10.260.000. I segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el club dels països industrialitzats, el percentatge d’espanyols que fan servir la sanitat privada és avui més del doble que a principis de segle, al passar el 7,6% en 2001 al 16,5% el 2017.

    Per què cada vegada més ciutadans decideixen pagar per anar a metge? La professora d’Economia Aplicada de la Universitat de Granada (UGR), Dolors Jiménez Ros, apunta que la creixent demanda és un senyal que el sector públic no té el nivell que exigeix la ciutadania. «Hi ha diversos estudis a escala nacional que troben que la qualitat percebuda del sistema sanitari està inversament associada a la demanda de l’assegurança mèdica privada». És a dir, com més es percep un empitjorament de l’assistència pública, més augmenta el nombre d’usuaris de la privada. «També és possible», afegeix Jiménez Rubio, «que un cop superada la llarga crisi econòmica, una major proporció de la població disposi de la renda suficient per permetre aquesta despesa».

    Marcià Sánchez Bayle, president de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), coincideix que el detriment de l’assistència mèdica pública empeny els pacients cap a la privada. «Quines opcions li queden a algú que es posa malalt? O anar a uns serveis d’urgències saturats o anar a la privada si s’ho pot permetre», afirma. «Qui té diners opta per l’assistència privada i els altres s’han d’aguantar amb la pública».

    Carlos Humet, exdirector mèdic de l’Hospital de Barcelona, de propietat cooperativa, opina que el primer pas que han de donar els responsables del sistema públic és preguntar-se què s’està fent malament perquè tants ciutadans optin per l’assistència privada. «Si la pública no donés tantes dificultats, la privada no creixeria tant», apunta Humet. «Des d’allò públic amb freqüència es desqualifica de manera taxativa el que és privat, però no s’aporten solucions als problemes dels ciutadans, més enllà de la genèrica manca de recursos econòmics per les retallades i la falta de pressupost».

    Les llistes d’espera

    Jiménez Rubio i el seu company de la UGR, David Epstein, han analitzat les respostes dels enquestats pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) a la pregunta de per què decideixen contractar una assegurança privada de salut. La seva conclusió és que la majoria ho fan per la rapidesa, el tracte personal i la comoditat que troben en l’assistència privada, però al mateix temps reconeixen que el sistema públic té la millor tecnologia. «Aquesta dada dona suport a la conclusió que molta gent amb l’assegurança privada utilitzaria la sanitat privada per tenir un diagnòstic ràpid o per tractar alguna condició lleu, però tornaria al sistema públic si tingués una condició greu», assenyala Jiménez Rubio, de la UGR.

    D’aquesta manera, els que contracten una assegurança de salut privada l’utilitzen per rebre atenció primària, assistència especialitzada i altres serveis on la informació i el tracte personal es consideren de qualitat, però recorren al sistema públic per a intervencions importants en les quals és decisiu disposar dels mitjans tècnics més avançats i amb el personal més capacitat. El sistema privat es converteix així en un complement al públic en els àmbits que aquest deixa lliures.

    Humet no està d’acord amb què la dotació dels centres públics sigui millor que la dels privats. «Això va ser així en el passat», afirma. «Actualment ja no es pot afirmar de forma categòrica. Hi ha centres privats amb tan bona dotació com la dels millors de la pública».

    Quan es pregunta als ciutadans, una de les raons que esgrimeixen per justificar l’ús de la sanitat privada és el llarg temps que triguen a ser atesos, tant a urgències com en les consultes d’especialistes i les intervencions quirúrgiques. Marcià Sánchez Bayle, de la FADSP, sospita que les llistes d’espera són bastant més àmplies del que es reconeix oficialment.

    L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) sosté que si necessitem que el metge de capçalera de sistema públic ens atengui, generalment ho fa en un temps acceptable. El problema, afegeix l’OCU, «arriba quan aquest considera que el nostre cas requereix el diagnòstic d’un especialista, ja que entrem en una llista que sembla ser un embut i que augmenta si es necessita una operació quirúrgica».

    En aquest terreny hi ha enormes diferències entre comunitats autònomes. Un exemple: mentre que un basc espera només 28 dies de mitjana per ser atès per un especialista, un canari triga 123 dies. Hi ha ciutadans que esperen de mitjana quatre vegades més que altres per ser atesos per un especialista, depenent del lloc d’Espanya en el qual visquin. En algunes comunitats, un de cada tres pacients pateix una espera superior als sis mesos per a una intervenció quirúrgica, mentre que en altres aquest percentatge és molt reduït o ni tan sols existeix.

    L’OCU subratlla que els pacients també han d’esperar per ser atesos en els centres privats. L’organització ha comparat els temps d’espera de vuit asseguradores en set especialitats mèdiques i la seva conclusió és que sent significativament menors que en la sanitat pública, les llistes d’espera en la privada «tampoc es queden curtes».

    Els que contracten una assegurança privada recorren a ell amb assiduïtat. Segons un estudi de l’asseguradora Mapfre, 9 de cada 10 ho fan servir a mínim un cop per l’any. Radiografies, ecografies, ressonàncies i tomografies assistides per ordinador són les proves més freqüents. Per especialitats mèdiques, odontostomatologia, obstetrícia i ginecologia són les més utilitzades pels pacients. El 2018, una de cada quatre assegurades va acudir al ginecòleg en almenys una ocasió.

    Els estralls de la crisi

    El deteriorament en l’atenció pública es va accentuar després de les retallades pressupostàries aplicades després de l’esclat de la crisi, el 2008. L’ajust es va traduir en majors temps d’espera, menys llits hospitalaris i menys personal sanitari. Segons la FADSP, també van empitjorar les condicions laborals, ja que van ser freqüents la congelació de salaris, l’eliminació de dies lliures, la no reposició de les baixes i l’increment de les jornades. La situació va començar a millorar una mica a partir del 2015, coincidint amb l’inici de la recuperació econòmica, però encara no s’han assolit els nivells de la dècada passada.

    Per a Sánchez Bayle, després de les retallades hi ha alguna cosa més que una necessitat de complir amb els objectius pressupostaris imposats per Brussel·les. «La crisi no ha estat més que una excusa per aprofundir en tendències que ja hi eren i seguir deteriorant el sistema públic», afirma.

    En els últims 10 anys, la despesa sanitària pública ha anat reduint el seu pes en relació al producte interior brut (PIB), mentre han crescut les quantitats que la ciutadania dedica a la sanitat privada. El 2016, la despesa sanitària pública en percentatge de PIB (6,4%) va ser quatre dècimes inferior al pic registrat el 2009 (6,8%), coincidint amb el començament de la crisi. En el mateix període, la despesa sanitària privada va augmentar del 2,2% del PIB al 2,6%. Alhora s’ha produït un descens de la participació del sector públic en la despesa sanitària total: si el 2009 suposava el 75,4%, el 2016 va descendir al 71,2%. El pes de la despesa privada, mentrestant, va créixer en el mateix període del 24,6% al 28,8%.

    El sector de la sanitat privada es presenta a si mateix com un «aliat estratègic» del sistema públic, a qui ajuda a «alliberar recursos i generar estalvi». L’IDIS assegura que els centres privats, a més de comptar amb professionals de qualitat i centres amb l’última tecnologia, ofereixen als ciutadans llibertat per triar el tractament que volen i posen a la seva disposició un model flexible contraposat a «estructures rígides que generen ineficiències». Segons la mateixa font, la sanitat privada estalvia al sistema nacional de salut entre 4.643 i 10.409.000 milions d’euros cada any.

    Amb l’excepció d’Asisa, les grans asseguradores de salut que operen a Espanya estan estretament vinculades a noms molt coneguts del sector assegurador i financer. Segons dades del sector, les majors asseguradores d’Espanya per volum de primes són Adeslas, amb un 28,8% de quota de mercat, Sanitas (15,7%), i Asisa (13,5%), seguides d’DKV (6,6%) i Mapfre (6,1%). Entre les cinc controlen més del 70% del mercat. Adeslas, líder del sector, és propietat de Mutua Madrileña i de VidaCaixa, grup assegurador de CaixaBank. Sanitas, fundada el 1954 per un grup de metges espanyols, va ser adquirida fa 30 anys per la multinacional britànica UPA.

    Asisa és un cas particular. És propietat de Lavinia, una cooperativa sense ànim de lucre formada per més de 10.000 metges. També forma part d’aquesta espècie de tercera via l’Hospital de Barcelona, amb la particularitat que entre els seus propietaris no només hi ha professionals de la medicina, sinó també usuaris. El centre és propietat de la cooperativa d’usuaris SCIAS i la cooperativa de metges Assistència Sanitària.

    L’opinió dels pacients

    Tot i el fort increment de l’ús de la sanitat privada, la sanitat pública segueix sent el pilar bàsic de l’assistència mèdica i, tot i que minvant, gaudeix encara d’un grau d’aprovació relativament alt entre els usuaris.

    Espanya està encara significativament per sota de la mitjana europea pel que fa a implantació de la sanitat privada. En la majoria dels països europeus, només una petita part de la població compta amb una assegurança privada de salut, però n’hi ha cinc (França, Holanda, Eslovènia, Bèlgica i Croàcia) on la meitat de les persones té una. El sistema més gros dual públic-privat és el d’Irlanda, on el 45% dels ciutadans opten per la sanitat privada per no haver de suportar les esperes del sistema públic.

    Quina opinió tenen els pacients del sistema sanitari? La nota va arribar a caure fins al 6,31 sobre 10 el 2014, després de les retallades pressupostàries, però es va anar recuperant a mesura que la situació econòmica millorava fins a arribar al 6,68 el 2017 i tornar a caure al 6,57 el 2018. L’opinió dels usuaris, però, difereix molt depenent de la comunitat autònoma. Segons la llista elaborada per la FADSP, els bascos són clarament els més satisfets amb el seu sistema sanitari, seguit pels navarresos, els aragonesos i els castellanolleonesos. Els més descontents són els canaris, els valencians i els catalans.

    Intencionalitat política

    Existeix una intencionalitat política darrere del deteriorament de la sanitat pública? Marcià Sánchez Bayle sosté que els partits conservadors tenen un full de ruta per fragmentar el sistema en dos: una medicina privada per a qui se la pugui costejar i un sistema de Seguretat Social de baixa qualitat per a la resta de la població. En cas d’imposar-se aquest model, afirma el president de la FADSP, el públic quedaria limitat a «una mena de sistema de beneficència».

    Jiménez Rubio apunta a l’existència d’un conflicte d’interessos, no només per l’existència de portes giratòries en el sector, sinó perquè la conveniència dels funcionaris (que poden triar en qualsevol moment sanitat pública o privada sense cap cost) no està necessàriament alineada amb els del sector públic, el seu ocupador, que està obligat a proveir un servei sanitari eficient i de qualitat. Es dona la paradoxa que l’elit política és responsable en bona part d’un servei públic que sembla no utilitzar: la majoria dels funcionaris de carrera opten per la sanitat privada, i, en general, són més crítics del rendiment del sistema públic que la població general. La professora de la UGR adverteix el perill que suposa que la població que més usa la sanitat privada acabi quedant-se sense incentius per pagar els impostos que serveixen per finançar el sistema públic de salut i no donen suport amb el seu vot les polítiques de solidaritat i cohesió social quan arriben les eleccions. «La demanda d’assegurança privada podria, en el llarg termini, derivar en un sistema sanitari públic de menys qualitat», conclou la professora.

    Carles Humet té la impressió que cap grup, inclosos sindicats i metges, està interessat de veritat en resoldre el problema: «als interessos d’uns i altres, l’statu quo existent els va mentre no hi hagi conflictes». Humet sosté que un sistema sanitari públic aporta solidesa a l’Estat de benestar i millora la qualitat de vida dels ciutadans, pel que la seva existència és inqüestionable en un país desenvolupat. «El sistema públic hauria de funcionar de forma eficient i amb una qualitat assistencial òptima», afegeix. «Això no seria obstacle per a la coexistència d’un sistema privat on qui més té aporta recursos al sistema sanitari general, descarregant al sistema públic de les despeses que assumeix per la seva atenció a la privada».

    Madrid, laboratori de la privatització

    Governada ininterrompudament pel Partit Popular des de 2003, la Comunitat de Madrid és el laboratori de proves de la privatització de la medicina. Segons l’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDS), el lobby que defensa els interessos del sector, el 34% dels madrilenys compta amb una assegurança privada de salut. Tot i tenir el PIB més gran per càpita d’Espanya, és la comunitat que menys diners públics inverteix en assistència sanitària: 1.276 euros per habitant a l’any.

    L’afany privatitzador de la Comunitat de Madrid va topar amb els tribunals l’any 2014. El llavors conseller de Sanitat, Javier Fernández Lasquetty, va dimitir després que la justícia paralitzés el seu pla per privatitzar sis hospitals públics. En aquella època presidia la Comunitat Ignacio González, avui en llibertat sota fiança per la seva presumpta implicació en el cas de corrupció Lezo. Van ser els anys en què va sorgir l’anomenada Marea Blanca, protagonista de les majors manifestacions en defensa de la sanitat pública des de la restauració de la democràcia.
    Hi ha indicis que el nou Govern autonòmic, presidit per Isabel Díaz Ayuso, pot tornar a la càrrega, aquesta vegada per altres vies. Lasquetty s’asseu una altra vegada a l’Executiu regional, ara com a home fort al capdavant de la cartera d’Hisenda. Lasquetty no és qualsevol al PP: ha estat secretari general de FAES, el laboratori ideològic del PP presidit per José María Aznar, i fins al seu recent nomenament ha exercit com a cap de Gabinet de Pablo Casado, actual president del partit.

    Lasquetty no va ser l’únic conseller de Sanitat madrileny esquitxat per la polèmica. Els seus dos antecessors, Juan José Güemes i Javier Lamela, tots dos nomenats per Esperanza Aguirre i criats políticament a l’ombra de Rodrigo Rato, van acabar treballant per a empreses sanitàries privades després d’abandonar el càrrec. Són dos exemples de manual de portes giratòries.

  • Salut demana que Barcelona i les àrees metropolitanes es quedin a la fase 0

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat que proposaran al Ministeri de Sanitat que les regions sanitàries de Lleida, Girona i la Catalunya Central passin a la fase 1 del desconfinament a partir de la setmana vinent. S’unirien així a l’Alt Pirineu-Aran, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que ja es troben des de dilluns en la fase 1.

    En canvi, les regions sanitàries de Barcelona ciutat – on viuen 1,6 milions de persones –, l’Àrea Metropolitana Nord – 1,9 milions d’habitants – i l’Àrea Metropolitana Sud – 1,4 milions – quedarien com a mínim una setmana més a la fase 0.

    Alba Vergés, però, s’ha mostrat oberta a modificar les actuals delimitacions territorials de les regions sanitàries de l’àrea metropolitana perquè inclouen «diferents realitats territorials» i a oferir propostes de desconfinament intermèdies per a aquests territoris. La consellera ha explicat que treballaran una proposta més concreta en aquesta línia «al llarg de la tarda i demà al matí».

    Des de Salut expliquen que el Procicat ha pres aquesta decisió després d’analitzar els casos dels darrers catorze i set dies, l’índex d’incidència i transmissibilitat, la capacitat assistencial i de seguiment de contactes, la mobilitat i el risc epidemiològic. Aquesta proposta, però, haurà de ser aprovada pel Ministeri cap a finals de setmana.