Ara saben clarament qui està per la sanitat privada i qui per la pública. El dia 21 de maig al Parlament de Catalunya voten ERC, PDCAT, PP i Cs (!!) a favor de donar 43.000 euros per pacient de Covid-19 tractat a l’UCI privada (el doble del que diuen els estàndards de costos i el que paguen altres autonomies riques). No sabem d’on han tret i pactat aquestes xifres, no sabem tampoc què pagaran les mútues i assegurances privades, i que pagaran els pacients privats que s’ha ingressat directament a aquestes clíniques privades. Quants pacients han estat derivats a les privades quan estan els pavellons salut buits? Tot el què paguem amb diners públics a la sanitat privada no ho podrem invertir en el sector públic molt retallat i precaritzat com hem vist.
El gran capital, el negoci sense control i la corrupció, han matat la seva gallina dels ous d’or, les residències privades de negoci amb diners públics, i tantes altres coses… El món, almenys la gent que encara és capaç de pensar, està desitjant «una nova normalitat», que vol dir que no podem deixar les coses com estaven.
Ara surten, un cop més, els que veient els crits per «una nova normalitat» després de la crisi pandèmica, volen aplicar la proposta que Lampedusa posa en boca del príncep de Salina a Sicília durant la revolució de Garibaldí «Si volem que tot segueixi com està és necessari que tot canvi».
La revolució burgesa, amb el suport del poble, va significar treure del poder els reis i els nobles (propietaris de les terres) i posar un nou poder, l’alta burgesia propietària del capital, mitjans de producció industrials i comerç. Ara el «capital» fa temps que està en crisi en el seu model de producció i estatal, ha anat passant a un capitalisme, financer, especulatiu, transnacional i globalitzador.
S’ha trencat el «pacte social» postguerra mundial. Estem en una triple crisi econòmica, ambiental i social. Com s’aplicarà ara el model de canvi lampedusià? A quines mans recaurà el poder? A una nova classe social privilegiada, que està en el núvol i de vegades a Davos? O realment serem capaços, negant la «condició» humana que fins ara s’ha imposat, de caminar capa una nova democràcia (poder del poble) real, almenys caminar cap a la utopia.
Haurem de recordar també que: «Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda» Victor Hugo. Els miserables. Que vol dir que són perilloses les propostes de mots sobrevinguts a darrera hora al canvi perquè poden ser els portaveus de la ideologia del príncep de Salinas.
Per exemple, en l’atenció a la salut de les residències geriàtriques hi ha veus que defensen crear equips específics d’Atenció Primària per portar l’atenció als residents. Des de la Marea Blanca de Catalunya ens hi oposem podria ser una altra sortida a l’externalització d’aquest servei. Són els professionals del CAP del territori de la residència, que s’han de fer càrrec, amb l’increment de mitjans que siguin necessaris, amb la seva història clínica unificada del Sistema, les funcions de salut comunitària del barri, etc. De fet s’ha de repensar, proposar i defensar un canvi radical (des de les arrels) de tot el Sistema de Salut (com del social i econòmic), amb un nou paradigma de valors: la Salut és el que importa, salut individual, col·lectiva, del medi, econòmica, universal, i millorar la prevenció i l’atenció a la malaltia. En aquest sentit podríem dir que una societat amb molta malaltia, morts evitables o prematures són un fracàs dels serveis de salut i sobretot de les polítiques econòmiques i socials dels governs.
Preguntar-se entre altres coses per la molt alta prevalença d’infectats per la COVID-19 entre els sanitaris ens anima a assetjar una reflexió no únicament sobre el lloc de la sanitat en la nostra societat sinó també sobre la societat en general, i els seus valors no sempre explícits. A data 14 d’abril de 2020, un 18,5 dels infectats o en condicions d’aïllament pendents de diagnòstic eren sanitaris a Espanya, és a dir: 1 de cada 5 infectats.
La majoria de les anàlisis, des de la dels «opinadors» professionals, fins a la d’experts en epidemiologia, salut pública o enginyeria biomèdica subratllen fins a l’èxtasi els adjectius: imprevisible, excepcional, única… Els qualificatius, sense faltar a la veritat, carreguen tota l’anàlisi (i a vegades tota la falta de reflexió) en què com és (una situació) excepcional no pot ser previsible.
Dit d’una manera més planera: no hi ha cap altre responsable de tot el què està passant més que la pandèmia. Com no hi ha altre responsable de l’abús que l’abusador. Cert. Però aquesta afirmació no enuncia més que la part més òbvia de la realitat; per definició sempre complexa i difícil de reduir a un algoritme o una anàlisi massa simple.
No cal aprofundir gaire per adonar-nos-en que el que sosté aquestes afirmacions és justament una concepció dels humans, de la societat i de la vida en el seu sentit més ampli (biològic, filosòfic, matemàtic, sociològic, etc.) com quelcom estable i estàtic.
Hom pot pensar que els dispositius de pensament són precaris (que en són) i que és per això que la realitat no es deixa pensar ni ens deixar pensar d’altra manera. O bé apuntar, una mica més agosaradament, a què el que hi ha darrere de la concepció actual de la vida a nivell social i polític (però no només) no és tant la impossibilitat de treballar amb la seva complexitat sinó l’esborrament (interessat o no, conscient o inconscient) d’aquelles qüestions vitals (mai millor dit) incòmodes com la precarietat, la imperfecció, la malaltia, la vellesa, la negació, la mort… En definitiva allò que la psicoanàlisi anomena la castració.
Realitat, certament, incòmoda i desagradable (no només) per tothom això dels límits. No obstant això, dubto que la incomoditat sigui la veritable raó per la qual se l’ha fet fora de moltes disciplines.
Fins i tot en l’àmbit mèdic, no em sembla exagerat afirmar que és gràcies a la bioètica que s’incorporen aquestes tangibilitats al discurs mèdic tant a l’acadèmic com a la seva pràctica diària. Però no només com a acceptació d’un fracàs o d’una manca d’èxit del dispositiu assistencial sinó com a realitat inqüestionable de la mateixa disciplina. No és un accident, o un cas especial sinó que constitueix el gruix del verb: tenir cura. I representa, per tant, el moll de l’os de la tasca mèdica.
Acceptar que la funció de la medicina no és únicament curar, verb que en sentit estricte i des de sempre es pot conjugar poques vegades, i que acompanyar, donar suport, trobar alternatives que no necessàriament ens portaran a la completesa forma part del saber i del bon fer mèdic ha portat i comporta molt d’esforç. Que l’altre tingui un lloc com a semblant no és tasca fàcil però just per això és irrenunciable. Algun dia haurem de pensar perquè la Bioètica és tan anglosaxona i deixa tan poc lloc per pensadors de la talla de Levinàs?
És qüestionable doncs que els «plans» assistencial i de prevenció segueixin armant-se sobre una imatge relativament idealitzada de la vida viva. No es tracta de fer una crítica ferotge dels estaments rectors de la sanitat sinó més aviat mirar d’obrir-nos a noves mirades que puguin enriquir la planificació, la prevenció i l’assistència.
En algun moment haurem de poder pensar, i això inevitablement vol dir ser capaços de posar en qüestió, de debatre obertament, quins són els criteris que es prioritzen a l’hora de prendre decisions en el camp de la salut. I quina és la ideologia que sosté els arguments «tècnics».
Què és el que converteix en raonable, per exemple, reduir els llits dels hospitals, reduir el nombre de professionals, el model d’atenció a l’ancianitat centrat a ampliar places de residències geriàtriques enfront d’una òptima atenció a casa seva o deixar que any rere any disminueixi el seu poder adquisitiu? No oblidem que en una societat capitalista el preu assenyala el valor. Haurem d’acceptar que la cura de la salut no ha estat una prioritat, com no ho ha estat l’educació i per extensió el benestar dels educadors, el conreu de la terra, o tantes altres tasques vitals.
Tot plegat ens hauria de portar a poder «desemmascarar» afirmacions «fetitxe» com «el primer és la salut»… Entendre que darrere aquestes afirmacions no hi ha cap projecte, tret del buit més interessat. Un lloc comú que el capitalisme descàrrega de contingut. De la mateixa manera que «el més important és la persona humana» pot servir per deixar que la gent mori al mar i per castigar a qui vol ajudar.
Aquesta pandèmia podria ser un catalitzador per mirar de veure més enllà de l’imaginari que promou la cultura del poder. Qui no hi és no hi és comptat. Traduït: el que compta és qui fa moure els comptes. Haurem d’aconseguir deixar al descobert les vergonyes d’una política que ha dimitit per entregar-se, tota, al que entén que és el veritable valor: l’economia.
Dit així, tornem a caure en el parany: Convertir una decisió basada en els interessos que realment avalen la decisió (el plural potser és excessiu) en un concepte abstracte: l’economia. De fet no és un concepte. És l’empirisme més «xato» i més pla. Fa molts anys que hi va haver qui va afirmar la mort de la història, l’emergència del mercat com a regulador universal i va aparèixer (dins la democràcia) el pensament únic.
Del que parlen les decisions polítiques i econòmiques que s’han pres és del lloc que ocupa la persona i la cura de la mateixa en aquesta societat nostra que es ven de ser democràtica. Pobre «Marianne» com s’ha de veure…
L’estudi dels pressupostos de l’estat diuen alguna cosa d’allò que més es cuida? Tant en temps de crisi econòmica com en temps de crisi de vida (pandèmia)? Les prioritats algun dia s’hauran de poder anomenar amb paraules entenedores, no? Com ve deia el mestre Valverde, si no saps explicar quelcom perquè ho entengui un ignorant vol dir que no t’ho saps. No sé que ens hauria d’intranquil·litzar més: si pensar que hi ha coses que el poder no les sap, o pensar que no les explica perquè mai no ha considerat rellevant que la ciutadania les entengui.
En tot cas, i resumint-ho molt per poder anar acabant: ara o quan sigui, haurem de poder no obeir la crida a deixar de pensar i només acceptar les decisions del poder, del govern del tipus que sigui i a les seves derivades de mercadotècnia. Haurem de trobar la força per donar-nos un espai per desvetllar les veritables raons de les decisions que es prenen. I potser encara més important, descobrir què és el que veritablement emparen.
Els hi avanço una intuïció, potser només personal tot i que espero que no, el que realment està mostrant aquesta crisi, aquesta pandèmia, és el lloc que ocupem els ciutadans pel poder. El que realment està per pensar és el que la gent, el poble, la ciutadania… és capaç de fer perquè el pensament que encomana el poder no esdevingués l’única veritat possible.
Perquè del que no hi ha dubte és que el lloc que socialment ocupa l’art i/o la ciència de tenir cura és cada cop menys valorat si el comparem amb moltes professions menys bàsiques.
Perquè fins aquesta pandèmia ni pescadors, ni pagesos, ni transportistes, ni altres professions imprescindibles per la vida viva tenien cap ressò en els programes de notícies o de debat dels mitjans de formació de masses (com li agradava anomenar als mitjans de comunicació al filòsof Agustín Garcia Calvo).
Han hagut de passar bastants dies perquè el lloc del futbol, de la xafarderia com a eina social, i altres mil llocs comuns hagin donat pas a algunes preguntes més vives i alguns tons més calmats.
És evident que les mesures que es prenen parlen de les prioritats del sistema.
Caldrà compondre-se-les per tal que aquesta crisi ens permeti aprendre alguna cosa de la vida viva. Tots els canvis quotidians que dia a dia es veuen, que no ocupen ni una ratlla en els diaris, ni un minut en les emissores de ràdio, ni un segon en els telenotícies, han de poder ser un bon impuls per aconseguir que això que des del paradigma no es deixa pensar pugui ser pensat. Que la realitat sigui, si més no, menys monolítica i més propera a la vida, a la mort, a la malaltia, a l’alegria, a la solidaritat, al plaer, a l’humà, en definitiva. A tot allò que l’imaginari que promou el poder vol deixar fora.
Per afavorir a qui?
Aquestes i altres preguntes de ben segur que es desplegaran en un proper futur. Aconseguirem convertir-les amb eines al servei d’un futur més complex i més humà?
Pensar que la teva família no pugui venir a acomiadar-te, ni al teu enterrament, això és horrible.
-Som filles de la guerra, estem en el final de les nostres vides, i just quan hauríem de tenir alegria, arriba això. Tenim un final molt trist.
Entrar a residències de gent gran aquests dies és submergir-se en un joc de miralls en què fes més por la claredat amb la qual reflecteixen la societat que deixem fora que la constatació de la traça de mort que ha deixat en els seus passadissos virus pandèmic.
Estem en l’epicentre de la major crisi sociosanitària que ha viscut Espanya des de la Guerra Civil: 18.300 de les 27.800 persones que han mort oficialment per COVID-19 a Espanya ho han fet en geriàtric s. El 66%. «Gairebé com una neteja ètnica, però dels nostres majors», etziba gairebé amb incredulitat Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, els voluntaris han realitzat en aquests dos mesos d’estat d’alarma uns 15.000 tests i 2.500 proves per a un assaig clínic en gairebé 300 residències catalanes.
Des de la seva dimensió microscòpica, el virus gerontocida ens ha obligat a mirar de cara a un dels nostres majors tabús com a societat: què estem fent amb la nostra gent gran.
***
Zona d’aïllament a la residència El Mirador de Mataró (PS)
Una cortina de plàstic divideix el passadís de la primera planta de la residència El mirador de Mataró: a un costat els malalts; a l’altre, els altres malalts, els que presenten possibles símptomes de COVID-19. «Zona d’aïllament» indica un rètol que recorda als que es troben en les torres d’alta tensió. Però en aquest cas no es pot esquivar. Per avançar, cal tocar: tocar com es toca tot aquí: el mínim, amb guants, amb el vestit protector amb aquest nom, EPI, que hem incorporat al nostre vocabulari -com ‘confinament’ o ‘distanciament social’-, i que dibuixa aquesta nova normalitat marciana de les residències en què les sabates es cobreixen amb fundes i les màscares millor si són dobles … Envasats gairebé al buit per protegir-nos, però sobretot per protegir els que fa setmanes que no veuen les boques que els parlen o les mans que els toquen: les mateixes que, saben, seran les últimes que els acompanyin i donin alè si acaben morint.
A la primera habitació d’aquesta zona d’aïllament, dues dones assegudes en unes butaques obren la boca perquè dos voluntaris de l’ONG Proactiva prenguin mostres. Després de dies de pluja, la llum blanca matinal inunda la sala donant-li una aparença quirúrgica. El pilot Iñaki Rullan, que també va participar en missions de rescat a la Mediterrània, els diu «Guapa», «Com estàs?», «Només serà un moment». Té el do de transmetre pau i confiança en els pocs segons que triga a introduir un frotis en les seves goles primer, i al nas després.
La dona manté un somriure que sembla suspesa en l’aire amb pinces, mentre els seus ulls el miren des de molt lluny. Murmura unes paraules incomprensibles. Al seu costat, una altra voluntària, més jove, realitza la mateixa operació a la companya d’habitació. Només aquest matí i en aquest centre han pres més de 120 mostres.
Realització de test de COVID-19 a residents a la zona d’aïllament del Mirador de Mataró (PS)
Després de cada test, canvi de guants, desinfecció de mans, etiquetatge del tub en el qual guarden la mostra. Unes provetes de la mida d’un dit cor que també contenen la fragilitat d’un Estat que per quan va arribar la pandèmia -llargament anunciada per científics en els darrers anys-, ja estava tan afeblit per les retallades que va haver de recórrer a la societat civil per a alguna cosa tan bàsic com prendre proves als seus col·lectius més exposats al contagi.
***
Pepita Serra Grau, 93 anys, i Carmen Lecha Badia, 94, viuen confinades al seu apartament a la tercera planta, destinada als residents autònoms i sans. Recorden com de bo els sabia el pa dur sucat en oli i vinagre durant la guerra i la postguerra, el fred que feia als matins quan anaven a treballar a la fàbrica amb 14 anys, com d’enamorades es van casar amb els seus esposos, als que segueixen trobant a faltar cada dia…. I també, com fa dos anys, després de problemes de salut, van decidir internar-se en aquesta residència -que ja coneixien com a usuàries del seu centre de dia- per no condicionar les vides de les seves filles. En els seus ventres arrelen 2 frondosos arbres genealògics: sengles fills i filles, néts, nétes i besnéts.
Aquí, en aquest salonet que comparteixen al costat d’una habitació amb dos llits, es van fer, primer, companyes. Després, amigues. I durant aquest confinament, salvadores mútues del seny enfront de la soledat.
Fa unes setmanes, Carmen es va trobar malament. Els símptomes podien ser de COVID-19, pel que va ser traslladada a la primera planta i aïllada en una habitació. «Vaig passar molta por. No per morir, perquè morir-me m’he de morir algun dia». I totes dues esclaten en rialles, abans que les paraules se’ls torni a embussar en aquest forat negre que hi ha entre el pit i la gola. «Pensar que els meus fills, néts i besnéts no poguessin acomiadar-se de mi, que no tornaria a veure’ls una última vegada, que no anaven a poder anar al meu enterrament…».
Carmen va tenir sort, no tenia coronavirus, i després de dues setmanes, va poder tornar a la seva habitació, amb Pepita. Es consolen mútuament davant la incertesa de no saber si algun dia podran tornar a passar els caps de setmana al costat dels seus familiars. «Això va per llarg, i els últims a recobrar la llibertat serem la gent gran. En aquells dies, potser, ja no som aquí», lamenten.
La por és l’emoció que millor defineix els efectes d’aquesta pandèmia: és la paraula que més vegades apareix en cada conversa que he mantingut amb les persones que més de prop estan veient aquest virus. Una por que rarament és a la mateixa malaltia o la mort i gairebé sempre a com pot afectar a altres persones, especialment a les més estimades. D’aquesta pandèmia no sortirem sent millors, potser més temorosos i segur, la majoria, més pobres. Però sí que hauríem de recordar el que va il·luminar la flama d’aquesta por: tan diferent en cada col·lectiu, i tan igual en l’esvoranc que produeix l‘‘estúpida idea de no tornar a veure’t’, com va titular una de les seves novel·les Rosa Montero.
«Ahir va venir la meva filla», diu Carme, saludant amb la mà cap a la mateixa finestra per la qual la va veure ahir, darrere dels arbustos del carril que voreja el geriàtric. «Però no és el mateix», afegeix. I es queda amb el braç suspès mirant al no-res.
No es parla de la síndrome posttraumàtica que patiran la gent gran després d’aquest confinament perquè es dóna per descomptat que viuran poc temps per patir-ho. Com si el temps valgués menys, durés el mateix o es mesurés igual quan contemples la mort des de la vida. Com si el seu dolor no mereixés consol perquè pugui ser breu. Com si el dolor transcorre al ritme de les manetes d’un rellotge. Com si Carmen i Pepita no poguessin viure una dècada més, per molt que elles insisteixin que no els agradaria «perquè encara que ens vegis bé aquí, no és el mateix, trobem a faltar a la nostra família», explica Pepita abans de mostrar fotos dels seus fills, que els truquen als seus mòbils durant el transcurs de l’entrevista. Són dues dones estimades, que no canviarien res de les seves vides, subratllen … «Però ara això», repeteixen.
«La veritat és que ens estimem molt. I em ve a veure a l’hospital, eh?», Deixa anar enmig de la conversa Pepita. «Em van haver de dur a veure-la perquè no parava de plorar i després diu que sóc una pesada. Serà possible?», Li respon Carmen fent-li una ganyota abans de tornar la mirada a Andrea, treballadora del centre. «Si no fos per aquests tresors que ens cuiden així de bé…», li diu Pepita. Hi ha amors que no es poden fingir. I entre elles n’hi ha.
Residència El Mirador de Mataró (PS)
Des de la terrassa d’aquesta residència, privada amb places concertades amb la Generalitat, Carme i Pepita observen cada vegada que poden la Mediterrània, les muntanyes florides de romaní, farigola i altres arbustos silvestres, mentre se succeeixen aniversaris dels seus descendents que feliciten i canten per telèfon, amb la certesa que mai es repetiran. «Quantes vegades més miraràs sortir la lluna plena? Potser vint. I, no obstant, tot sembla il·limitat», escrivia Paul Bowles i recordava recentment en una columna sobre el confinament Leila Guerriero.
***
La directora de l’Asil Torrent, Maria Dolors Serrano Navarro, es presenta voluntària per a l’assaig clínic amb el qual col·labora Proactiva (PS)
-He hagut de començar a prendre ansiolítics per poder dormir perquè l’angoixa és molt gran-, explica una auxiliar sociosanitària a l’equip de dues voluntàries i un voluntari de Proactiva que prenen mostres en l’Asil Torrent, a Arenys de Mar, a la província de Barcelona.
Les treballadores de les quatre residències visitades, en la seva immensa majoria dones, comencen a ressentir per l’esgotament i estrès dels últims dos mesos. Durant les primeres setmanes d’estat de l’alarma, no comptaven amb vestits de protecció, ni guants, ni màscares, ni res. El pes de saber que podien i poden introduir el virus en els geriàtrics i, conseqüentment, produir la mort dels seus residents és massa per a qualsevol.
-Cada dia que passava sense que tinguéssim un sol cas, l’esperança creixia. Però ara que ja hem tingut morts de residents i companyes contagiades, resulta cada vegada més difícil. Els usuaris estan cada vegada més angoixats, els seus familiars ens pregunten i no sabem què dir-los més que fem tot el possible. Intentem protegir-nos i farem tot el possible per superar aquesta situació-, explica una de les seves infermeres, la identitat, com el de totes les entrevistades, ometem per respecte a la seva intimitat.
Aquesta dona d’uns 40 anys té clar que «quan tot això passi, necessitarem suport psicològic. Sento molta ansietat, tinc sobretot molta set, serà per això». Però ningú sap quan passarà «tot això».
Una voluntària de Proactiva realitza un test a una treballadora d’Asil Torrent, a Arenys de Mar (PS)
Fa tot just tres dies, durant el primer control realitzat per un equip mèdic de la Generalitat, van saber que tres dels seus companyes estaven contagiades, però eren asimptomàtiques. Fins a aquest moment, algunes havien treballat braç a braç amb elles: atenent la gent gran, repartint el menjar, fent torns de vigilància… En els últims quatre dies, han mort a l’almenys tres residents amb símptomes de coronavirus. Mentre esperen el seu torn per ser ateses per l’equip de Proactiva, la tensió és evident. Algunes fumen a l’exterior de la instal·lació, algunes tenen els ulls vidriosos; altres, sota les gorres i les mascaretes, mostren rostres brillants amb una suor de totes totes fred.
-Quan va ser l’última vegada que va estar amb algú que pogués estar contagiat?, pregunta a cadascuna Toni Melajoki, un activista portuguès amb dècades d’experiència com fixer de periodistes en diversos països africans que, davant la impossibilitat de viatjar a aquest continent a hores d’ara, dedica cada dia de la setmana a aquestes tasques com a voluntari d’Open Arms.
«Ahir», «Aquesta nit», «Ara mateix, vinc d’estar atenent als residents», responen una rere l’altra les tècniques. Amb diferents paraules, amb el mateix rictus angoixat i crispat.
La por principal de les treballadores de les residències tampoc és a contagiar-se i morir, o al fet que els seus familiars no puguin acomiadar. Tot i que n’hi ha joves, de mitjana edat i també en la seixantena, i que són conscients que ningú està fora de perill de les conseqüències més fatals d’aquest virus, la seva por és a ser elles les que facin de corretja de transmissió d’aquesta xarxa d’aranya de contagis que ha posat en escac al món.
Terror a contagiar les seves parelles, fills i, sobretot, als seus pares i mares. Per això algunes viuen a la residència i altres en pisos compartits amb companyes de treball. Però també por a contagiar als avis, la fórmula que fan servir moltes per referir-se als residents. També a seguir veient-los morir d’un dia per l’altre sense poder fer res per evitar-ho. Por a no saber quant de temps durarà aquesta situació en què el seu treball, pobrament remunerat, no pesi tant com l’espasa de Dàmocles.
-Jo no puc deixar de viure a casa meva perquè he de tenir cura de les meves dues filles-, diu un.
-Si ens trobem amb més residents contagiats, em plantejaria deixar la feina. Visc amb el meu marit i el meu fill. I aquesta por a encomanar sempre està aquí-, explica una altra, d’origen llatinoamericà, com moltes de les que treballen en el sector de cures a Espanya.
Una cuidadora conversa amb una resident (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
L’equip de Proactiva els explica una a una que, a més de fer-los els tests, estan prenent proves a aquelles persones que vulguin participar en un assaig clínic dirigit per Oriol Mitjá, investigador de la Fundació Lluita contra el VIH i les malalties infeccioses, i desenvolupat en col·laboració amb l’Institut Català de Salut i l’Hospital Germans Trias i Pujol, entre altres entitats. L’objectiu és esbrinar si la hidroxicloroquina, un medicament que s’empra per a combatre la malària, redueix la càrrega vírica entre les persones contagiades per COVID-19 i per tant, la seva capacitat de contagiar, així com si protegeix a les no contagiades. En cas de voler participar, hauran de prendre-ho durant dues setmanes, en les que se’ls prendrà proves en dues ocasions.
A l’Asil Torrent, més del 90% de les treballadores consultades accepta participar.
-Tot el que estigui a les meves mans per frenar aquesta pandèmia-, respon la majoria, amb diferents paraules, i, en moltes ocasions, amb la mateixa angoixa condensada al lacrimal.
Els resultats es coneixeran en les pròximes setmanes, quan, esperen, en els geriàtrics ja no serà tan habitual veure arribar ambulàncies i cotxes funeraris a les seves instal·lacions. I això que la mort és una presència habitual aquí. Però res comparat al que s’ha viscut aquests dies.
***
El pàrquing del tanatori de Collserola convertit en dipòsit de cadàvers per conservar els cadàvers fins que són traslladats als crematoris i el cementiri de Barcelona (PS)
-Hem viscut 45 dies devastadors, semblava que estiguéssim en guerra. No paraven de venir ambulàncies amb difunts dins. Era com una roda: arribaven, descarregaven, se n’anaven, tornaven i així les 24 hores.
Jordi Fernández Ruiz és el responsable de tanatopractors de Serveis Funeraris de Barcelona, pertanyents a l’empresa Mémora. Atesa al que estava passant en ciutats com Madrid, on es van haver d’habilitar espais com el Palau d’Hivern per albergar els cadàvers, es va habilitar el pàrquing d’un quilòmetre quadrat del seu tanatori de Collserola per acollir els fins a 190 cadàvers que arribaven diàriament de l’àrea de Barcelona. La mitjana en circumstàncies normals era d’uns 35.
Malgrat que fos resplendeix un dia primaveral, fa fred entre els seus murs de formigó. No és només per estar envoltats de més de 200 taüts. Els refrigeradors mantenen l’espai a sis graus per a la correcta conservació dels cossos abans que siguin traslladats als crematoris i cementiris de la ciutat comtal. Entre les files de fèretres apilats en lleixes, ara que la famosa corba s’ha aplanat, hi ha passadissos, hi ha espai. Hi va haver dies en què no va ser així.
-Les ambulàncies estan adaptades per traslladar fins a quatre cossos. Va arribar un dia en què vam arribar a tenir 500 caixes, no es veia el terra: en cada buit hi havia un taüt, i en cada un d’ells, una vida, i amb cada vida una família que no havia pogut acomiadar adequadament. Quan tornaves a casa, et tornaven totes aquestes imatges i et donava la baixona-, recorda Jordi, tanatopraxista amb més de 16 anys d’experiència en la higienització, conservació, embalsamament, restauració, reconstrucció i cura estètica del cadàver.
Una tasca que han seguit desenvolupant escrupolosament durant aquestes setmanes d’infern. Encara que ningú anés a veure’ls, encara que quan els cotxes fúnebres arribaven al cementiri de Barcelona i algunes famílies es «tiraven sobre el xofer preguntant si portaven les restes dels seus éssers estimats», com recorda Jordi, no poguessin mostrar-ho per apaivagar aquest duel trencat que suposa acomiadar el pare o la mare quan és traslladat a l’hospital i mai més tornar a veure’ls. Ni vius ni morts.
-Han estat 45 dies devastadors. Fins i tot per als que treballem diàriament amb la mort, hi ha un abans i un després. La ment no és capaç de processar encara el que ha passat.
El que ha passat és que en només dos mesos, a Espanya han estat registrades més de 27.000 morts per coronavirus. Si es pogués comptabilitzar totes les persones a les quals no se’ls va poder realitzar el test per la seva escassetat, i a totes aquelles amb altres patologies prèvies que es van complicar fins a la mort pel virus, la xifra seria molt més gran.
El que ha passat és que els seus familiars van haver d’acceptar que fossin incinerats i enterrats sense poder constatar que els que estaven en aquestes urnes i taüts, eren els seus éssers estimats.
El que ha passat és que a tot aquest drama humanitari s’ha sumat l’angoixa per l’enfonsament d’un sistema econòmic que es presentava com imbatible, i per al qual hi ha hagut prou amb una pandèmia i una aturada d’unes setmanes perquè ens enfrontem a la major crisi econòmica des de la fi de la Guerra Civil espanyola.
El que ha passat és que res ha acabat: els experts i expertes adverteixen de noves onades de contagis en els propers mesos.
***
Al pàrquing del tanatori de Collserola, tot i que ara hi ha buits en el sòl i que les ambulàncies ja no arriben amb fins a quatre cadàvers, la mort provocada per la COVID-19 segueix movent-se entre les seves columnes*. Els treballadors carreguen els calaixos als cotxes fúnebres, mentre arriben nous. Els uns, de color caoba i tiradors daurats; altres, de color roure i tiradors metàl·lics mat; altres, color pi natural.
Igual que la COVID-19 sí que entén de classes socials i es contagia més i provoca més morts en els barris de classe obrera, habitats per treballadors que no poden permetre deixar d’assistir als seus treballs, el taüt en què són enterrades les seves víctimes també diu molt del nivell de vida de què van poder gaudir. Com les residències.
***
Un equip de Proactiva trasllada a una dona d’una residència a un dels hotels medicalitzats a Barcelona (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
-Quina pena que no puguis veure la meva habitació perquè tinc unes vistes estupendes del mar-, explica Anna Rivas Vallès, qui com Carmen i Pepita, va decidir ingressar en una residència, en aquest cas a la Casa Benèfica del Masnou, per preservar la independència dels seus fills. Coneixia bé aquest centre perquè durant la seva vida laboral, va fabricar part del mobiliari que ara gaudeix com a usuària, quan gestionava una fusteria al costat del seu marit. Com moltes de les usuàries de residències, comptabilitza els anys que porta en elles a partir de la mort dels seus esposos. A Espanya, les dones tenen una esperança de vida en néixer de 85,9 anys, i els homes de 80,5 anys.
Anna repassa la seva vida asseguda en una taula de pedra, al jardí que envolta l’edifici, i sota l’ombra d’un avet amb més anys que ella. Des d’aquí, ha pogut saludar els seus fills i nores quan han vingut a veure-la i li manaven petons des de l’altre costat del carrer. El seu excel·lent estat físic i psicològic li permeten suportar el confinament refugiada a la lectura, a la qual es va aficionar quan sent una adolescent va començar a treballar com taquigrafista en una empresa.
A uns metres, al hall, un altre equip de Proactiva realitza tests a les treballadores, primer, i als residents després. Entre aquests, algunes monges jubilades de l’orde religiós les Carmelites de Sant Josep, que gestiona el geriàtric al costat d’una associació. L’entitat té, com les altres residències visitades, places concertades, el que les converteix en espais en què conviuen persones de diferents classes socials, que es poden intuir, encara que no confirmar, per les seves vestimentes.
Però no totes les residències, ni públiques ni privades, com hem comprovat, compten amb aquesta qualitat a les seves instal·lacions. Moltes persones, després d’una vida de treball, sacrificis i lliurament als seus éssers estimats, acaben els seus dies en petites habitacions compartides, amb poca il·luminació, sense banys propis, amb els seus quadres, fotos i records poblant cada centímetre dels pocs metres de parets entre els que passen bona part del dia mirant la tele o mirant per la finestra, encara que semblés que el que realment estan veient està dins: els records. Almenys, fins que comencen a evaporar-se.
***
(Oriol Daviu / Fotomovimiento)
La vellesa no és homogènia, però en una residència, poques vegades s’escapa a la tristesa. I més en aquest context en el qual poc s’escapa de la tristesa o, almenys, la mélancovid, com va definir l’estat d’ànim global el diari francès Libération en una de les seves portades. Però entrar en una residència, sigui quan sigui, té alguna cosa de xoc contra el nostre imaginari col·lectiu. En ell, l’ancianitat es vincula amb la figura dels avis i àvies, aquests éssers als quals la vida els dóna una segona oportunitat per gaudir, per primera vegada, de la infància, i que es converteixen en els herois dels seus néts; ser ancià també ens ressona a la saviesa que donen els cabells blancs.
Però la vellesa, la vellesa a la que menys volem mirar, són també cossos que ja no parlen, que no caminen, que no miren a l’interlocutor que busca la seva atenció; boques que es resisteixen a obrir-se per prendre una pastilla o perquè una espècie d’astronauta arrossegament un frotis per les seves goles per determinar si el que els pot matar és un nou virus o les malalties cròniques que porten anys patint.
La vellesa són cossos que han parit, criat, o treballat dins i fora de casa a preu fet. Cossos adolorits i deformats als quals els seus amos volen deixar enrere. Cossos que en alguns casos, molts, abans de la pandèmia, ja no eren visitats pels seus familiars, ni besats, ni acariciats. I que si per alguna cosa recorden que són cossos que també mereixen ser tocats és gràcies a les treballadores de les residències.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
-Carinyo, anem, que només serà un segon-, li diu una cuidadora a una dona gran a la que porta del braç, amb mans nues, sense guants, fins a la cadira en la que serà atesa per una voluntària de Proactiva.
-Però que bé està vostè per als 95 anys que té-, li diu una estudiant de Medicina que des que va començar l’estat d’alarma passa els seus dies recorrent les residències amb aquesta ONG que va néixer per salvar vides migrants a la Mediterrània. I que ara insufla també vida, encara que sigui sembrant esperança que en la ciència està la sortida a aquest aïllament, a hores d’existències suspeses.
***
-Amb el seguiment dels tests per a l’assaig clínic estem veient que residències que no tenien cap cas positiu, en el transcurs de tres dies veuen morir a 20 residents o més. Els sanitaris dels hospitals i tècnics de les residències són conscients del que està passant, però em temo que la ciutadania no-, lamenta Toni, voluntari de Proactiva.
Toni entén que al principi de l’estat d’alarma s’evités alertar la ciutadania, «tenint en compte el que va passar en els supermercats amb productes com el paper higiènic». Però a partir d’aquí, considera que «els mitjans de comunicació han alleugerit els efectes de la pandèmia: la gent no és conscient del que està passant; si no, no estaria corrent en grup pel carrer o fent barbacoes. Perquè si és conscient i ho fan, llavors és molt més greu», conclou, abans de pujar un matí més a la furgoneta amb altres dos voluntaris cap a una residència.
***
-Aquesta pandèmia ens ha donat una bufetada a nivell universal: a totes les classes socials i a tot el món. Les residències són un lloc bastant sòrdid de per si, aparcar a la gent gran en determinats llocs ja ho és. Però abandonar-los d’aquesta manera i veure’ls morir sols, resulta encara més cruel. És com la Mediterrània: una cosa que no volem veure, el silenciem perquè no se sàpiga. Aquestes residències tenen uns recursos humans que també estan afectats per la COVID, que estan de baixa. Ja en condicions normals tenen els seus més i els seus menys, però en aquest context són catastròfiques-, denuncia Òscar Camps, director de Proactiva, amb la mateixa contundència amb què denuncia les polítiques genocides de la UE i els seus governs contra les persones migrants.
Ho fa a la seu de l’ONG, enmig de l’enrenou diari en el qual porten immersos setmanes per donar suport en el control d’aquesta pandèmia. Una qüestió a la qual dedicarem un reportatge en els pròxims dies.
***
María José Carcelén és presidenta de la plataforma 5+1, que porta des de 2017 denunciant a Catalunya la privatització de les residències i les seves mancances.»Quan vam veure el que estava passant a Itàlia i Madrid vam contactar amb la Generalitat perquè sabíem que els centres per a majors d’aquí no anaven a resistir aquesta situació d’emergència: parlàvem de la manca de personal prèvia que no complia amb la ràtio per residents, de la manca d’equipament mèdic i de servei mèdic 24 hores, de l’escassetat d’espai perquè pràcticament totes les habitacions són dobles, de manera que no es podria fer l’aïllament. La primera mesura que exigim era dotar d’EPI als treballadors perquè no hi havia manera que mantinguessin la distància de seguretat amb la gent gran. Si no tens EPI és evident que el virus va entrar a les residències amb els treballadors», sosté.
I així va ser.
Catalunya ha estat, només per darrere de Madrid, on més persones han mort a les residències segons les dades proporcionades per la pròpia comunitat. I cal tenir en compte que només es comptabilitzen aquells als quals se’ls va realitzar el test -i va donar positiu-, una minoria, o van morir amb símptomes molt evidents de COVID-19. Més de 3.400, el 57% del total de la comunitat, segons ha publicat RTVE.es. A més, l’ens públic informa que el Departament de Salut de la Generalitat ha comunicat que fins ara són 13.196 les persones diagnosticades de coronavirus en geriàtrics i 35.931 són casos sospitosos. La Fiscalia General de l’Estat ha obert 140 diligències penals a residències, de les quals 69 es troben a la Comunitat de Madrid i 24 a Catalunya.
En el seu últim informe, publicat la setmana passada, el Defensor el Poble ha tornat a exposar que «el model de residències necessita una revisió profunda per aconseguir que hi hagi un nombre suficient de places i en què es presti una atenció de qualitat centrada en l’individu, la seva dignitat i els seus drets». Per a això, seria fonamental que s’augmentin les inspeccions i que es garanteixi l’atenció mèdica i d’infermeria en els centres.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
***
-La meva filla i el meu gendre van plorar quan els vaig dir que em venia a la residència. Però ara em diuen que vaig ser molt generosa per haver-ho fet per deixar-los lliures. Només em penedeixo d’haver-ho fet tan aviat: porto aquí 14 anys.
Rosa (nom fictici per preservar la seva identitat) té 78 anys. Pregunta si l’home de l’habitació d’enfront segueix viu. Tem que aquesta tos que sentia de lluny, i que ja no escolta, fos per coronavirus. Porta més d’un mes sense poder sortir de la seva habitació, de tot just uns sis metres quadrats. Una treballadora li informa que el seu test de COVID-19 ha donat negatiu.
-Que bé. No li deuen haver dit a la meva filla encara perquè no m’ha cridat. Quina alegria s’emportarà. I quan podrem sortir? -, pregunta abans de prestar-se com a voluntària a participar en l’assaig clínic.
En sortir al carrer, ningú diria que aquest és un país que hauria d’estar de dol.
*Actualització 19 de maig: El pàrquing del tanatori de Collserola va ser clausurat com dipòsit de cadàvers diumenge 17 després albergar més de 3.200 morts per COVID-19 durant els 53 dies de major incidència de la pandèmia.
Estem en el sisè mes de coneixement oficial de l’existència del SARS-CoV-2, i l’extensió de la Covid-19 sembla no tenir fi. El nombre de contagis i la irreparable pèrdua de vides humanes continua dia a dia. El coronavirus s’estén invisiblement i mortal arreu del món. Diàriament hi ha nous casos i noves defuncions. Hi ha poquíssims racons del planeta que romanen lliures de la malaltia. I els responsables científics de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calculen que necessitarem uns cinc anys per a tenir controlada la Covid-19.
Certament, la comunitat científica ha après en aquest temps moltes coses del virus i continua descobrint noves afectacions en el cos humà, però encara es desconeixen moltes més per a poder-li fer front amb garanties suficients. Es multipliquen els assajos i investigacions per a trobar medicaments i tractaments per combatre la malaltia i paral·lelament es treballa per trobar una vacuna efectiva. Mentrestant però, el nombre de contagis i el de morts continua. I ningú sap quant trigarem a trobar un fàrmac efectiu i en tenir a punt la vacuna. Els càlculs més optimistes la situen d’aquí 12-18 mesos.
Esperança i fracàs
No es pot perdre l’esperança que més d’hora que tard, els investigadors seran capaços de trobar una vacuna, i abans un tractament. Però pel davant, els ciutadans, la societat té encara un llarg camí per recórrer, fins a arribar a l’anomenada nova normalitat; perquè la majoria d’experts coincideixen a afirmar que res serà igual després de la pandèmia. Sens dubte, el tram més important, és el que queda. Abaixar la guàrdia, relaxar-se, pot portar rebrots o noves onades de contagis que podrien ser pitjors, ho adverteixen els responsables sanitaris.
El dilema dels governs és com trobar l’equilibri entre garantir la salut dels ciutadans i el retorn progressiu a l’activitat econòmica, perquè la crisi social i política, no sigui encara pitjor que l’emergència sanitària que vivim. El desconfinament és molt més difícil i complex que el confinament.
Per molt que tinguem el cor endurit, que els contagis i les morts formin part d’una estadística diàriai i que els mitjans de comunicació arribin a dir que és molt bona notícia que els contagis i les morts siguin inferiors a les del dia anterior, no podem qualificar aquesta reducció com a bones notícies sinó com a menys dolentes. El cert és que cada dia centenars de famílies queden orfes d’un ésser estimat i d’altres s’assabenten que en el seu entorn familiar, d’amistats, veïnal, laboral, o de coneixences, hi ha nous contagis, noves persones amb la malaltia.
Estem davant doncs, d’una catàstrofe sense pal·liatius, una destrucció de la vida humana, que feia molts anys que no havien viscut d’una manera generalitzada i tan cruel com ara. La comunitat científica ho havia advertit: la pandèmia ha arribat i no estàvem preparats; és per tant, un fracàs social, un fracàs de la humanitat, de la globalització i del creixement sense límits. Com afirmen molts científics de diverses disciplines, vindran noves pandèmies, i la solució no ha de ser reactiva, buscar tractaments i vacunes; per molt lloable que això sigui i per l’avenç científic que representi. La solució està en l’ecosistema, en la diversitat biològica, en la natura. I, no poden continuant alterant-la i maltractant-la com fins ara. Per tant, cal evitar que les noves possibles pandèmies no agafin dimensions com l’actual de la Covid-19.
No hi ha temps per a lamentacions, cal aprendre dels errors, treure’n lliçons i mentalitzar-se que haurem de canviar molts hàbits, que la nostra responsabilitat serà determinant per frenar l’extensió de la pandèmia i els possibles i previsibles rebrots. Hem de prendre consciència individual i col·lectiva que estem al davant de la pitjor emergència sanitària dels últims temps, que la situació és realment greu.
Què s’ha fet fins ara?
La principal mesura ha estat el confinament de la població. L’extensió del virus és tan ràpida, que la mal anomenada distància social, és totalment insuficient per evitar la propagació del virus. Per exemple, en les grans àrees metropolitanes com la de Barcelona, la de Madrid, o les d’altres grans ciutats, és impossible mantenir la distància física entre persones de més d’1,5 o 2 metres, sobretot als transports públics, fonamentalment al metro, però també en molts comerços, empreses, centres sanitaris; i fins i tot, al carrer quan ha començat la fase 0 de la també mal anomenada desescalada.
Quan s’ha autoritzat la pràctica d’esports individuals i sortir a passejar en dues franges horàries, una al matí i l’altre al vespre, s’ha posat de manifest, que sense ocupar carrils de circulació, les voreres són insuficients pels vianants. Tot plegat, encara molt més agreujat per les contradiccions sobre l’ús de les mascaretes, que finalment son obligatòries en l’espai públic quan no es puguin mantenir les distàncies. En altres països s’ha demostrat l’efectivitat de dur obligatòriament mascaretes al carrer i en tots els espais públics, per frenar l’extensió de la Covid-19.
La desinfecció constant dels llocs on hi passen moltes persones, ha estat també en altres països un element clau per frenar la propagació, aquí també ens hem quedat curts, en aquest àmbit. Fa un mes ja vaig escriure, que el pitjor error que havien comès arreu respecte al SARS-CoV-2, havia estat subestimar-lo a banda d’actuar tard, o no suficientment d’hora, o amb un excés de prudència, que ara tant reclamen els governs als ciutadans; moltes decisions no van ser del tot encertades. Donada la inèdita situació, tothom ha anat aprenent sobre la marxa i en funció de l’assaig/error.
El nombre de PCR i de tests també ha estat insuficient per evitar nous contagis i tenir una traçabilitat completa sobre els contactes de les persones que agafaven la malaltia.
La mobilitat als aeroports es va restringir massa tard, i sense controls de temperatura a les persones que entraven o sortien. No es van fer períodes de quarantena als que arribaven. Totes aquestes mesures suposen mitjans i diners, i com no estàvem preparats, malgrat totes les mesures que els governs han pres, amb la millor intenció i l’esforç econòmic que han suposat, moltes d’elles han arribat tard i no han estat suficients per frenar la pandèmia, que a Espanya suposa per ara, el terrible balanç de 27.960 defuncions i de 233.318 contagis. Prop de 100.000 persones hospitalitzades encara, i d’elles unes 10.000 ingressades a l’UCI. I, encara que hi ha hagut una forta disminució respecte als moments més àlgids del mes de març i d’abril, la realitat és que tot just la xifra de contagis comença a ser inferior als 500, i la de defuncions inferior a les 100. Però només uns dies enrere els nous casos superaven els 500 i les defuncions els 200. Afortunadament també compten, els que han pogut salvar la vida i s’han recuperat. Una xifra important: més de 150.000 persones.
La falta de previsió i de mitjans ha portat a la lamentable situació de ser el país on més sanitaris s’han contagiat de la malaltia (més de 50.700) per culpa de la manca d’equips de protecció individual, els EPI. També la tràgica situació a les residències de gent gran, quan eren els més grans, les persones de major risc, i, les actuacions tardanes i insuficients, també han portat a la tràgica xifra que més del 65% dels morts amb Covid-19 vivia en una residència.
El valor de les paraules
L’estat d’alarma ha suposat entre altres mesures el confinament de la població, menys dels anomenats serveis essencials que han hagut de sortir diàriament a treballar. El confinament ha estat doncs, un quedar-se a casa, i sortir només per raons de suport a familiars dependents o per adquirir productes de primera necessitat (aliments i medicaments). No ha estat pas una escalada a enlloc, ni el govern ni els ciutadans hem escalat res, per tant, no hem entrat ara en una fase de desescalada, sinó de desconfinament, ja que, progressivament en funció de les variables sanitàries fixades, els territoris que compleixin els paràmetres aniran progressant de fase, de les quatre previstes. Seria més apropiat haver parlat de desconfinament que no pas de desescalada. L’única escalada o puja alarmant, ha estat la de casos de contagis i defuncions per la Covid-19.
A banda d’una comunicació clara, transparent i precisa, les paraules són importants, i des del primer moment es va encunyar la desafortunada expressió distància social, per referir-se a la distància física o interpersonal que havien de mantenir els ciutadans per evitar contagis. Difosa a bombo i plateret pels mitjans de comunicació, i per tant, tan amplificada que si el govern se’n va adonar més tard, ja era molt difícil fer marxa enrere. Social és el fet relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus. Per això és un contrasentit l’expressió distància social. No ens podem separar d’allò que formem part. I, no podem anar en contra d’aquest sentit de pertinença, d’aquest esperit col·lectiu, de comunitat que es relaciona entre els seus membres. No es tractava de distanciar-se o separar-se de la relació, sinó de relacionar-se d’altres maneres, mantenint unes distàncies físiques obligades per l’emergència sanitària. Però mantenint l’esperit social, el de la pertinença.
Temps de resiliència
A partir d’ara, sí que serà molt oportú insistir en la prudència. Tothom vol tornar el més ràpid possible a la seva vida quotidiana, una quotidianitat, que s’ha encunyat com a nova normalitat, un nou eufemisme, perquè molts ciutadans pensen que molt normal no és l’estat de coses de la societat que teníem fins ara: la mort de refugiats i emigrants, la pobresa, les desigualtats, la manca de treball i de llar…
No podem perdre de vista la capacitat d’adaptació de l’ésser humà a les noves situacions. I, molt o poc nova, o simplement la mateixa normalitat, el que sembla clar que no hauria de ser igual. En aquest sentit, ens caldrà a tots aplicar molta resiliència en la seva accepció psicològica: capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies (Diccionari Enciclopèdia Catalana) i també en l’accepció ecològica del mateix diccionari: capacitat d’un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l’estat normal en ser afectat per pertorbacions o interferències.
Haurem doncs com a societat, de recuperar l’equilibri de convivència amb les altres espècies del nostre ecosistema, respectar el medi ambient, i decréixer en tots aquells àmbits industrials i socials que malmeten el planeta, si no volem que la pròxima extinció sigui la nostra, la dels humans.
La manca de civisme que cal evitar
En general i majoritàriament la població ha seguit disciplinadament les diverses obligacions que suposa l’estat d’alarma, llevat de minories, com sempre hi ha, que es creuen més llestos que ningú. El primer episodi, incívic, insolidari, imprudent, i molts altres qualificatius que comencen per “i”, va ser el de la fugida a les segones residències. Després molt poc exemplar ha estat l’actitud d’alguns propietaris de gossos, que aprofitant que eren dels pocs que sortien al carrer, passaven de recollir els excrements dels animals. També entre els que sortien a comprar, alguns llençaven al mig del carrer els guants que havien fet servir, els propis o els que els hi havien donat als comerços oberts.
Per últim, amb la recomanació i després obligació de portar les mascaretes en el transport públic, les mascaretes han acompanyat els guants en algunes voreres dels carrers. Ja en la fase 0, molts carrers s’omplen diàriament en les franges horàries permeses, i es fa impossible en molts casos mantenir la distància física, entre els que practiquen esport, la majoria sense mascaretes, i els que passegen, majoritàriament amb mascaretes. En els dos casos, els més incívics i irresponsables, s’han vist pels carrers amb grups i sense la/les distàncies requerides. També s’han vist ciclistes o persones desplaçant-se amb bicicleta i patinet massa a prop del de davant i alguns circulant per les voreres. A més cal sumar a aquests comportaments, els que no respecten les franges horàries i estan pel carrer en hores que no els pertoca.
L’obertura de les platges també ha provocat aglomeracions, amb els riscos pertinents. I, les manifestacions contra el govern espanyol, aplaudides per VOX i PP, saltant-se totes les normes, augmenten el risc de contagi i posen en perill el fre a la pandèmia.
Preocupant és l’actuació d’alguns adolescents que surten entre les 20 i les 23 hores, en grups de sis o més, sense mantenir la distància física i sense mascaretes. Alguns fins i tot, tocant-se i abraçant-se com si el risc no anés amb ells, temptant la sort i desafiant la malaltia. I, més greu encara les trobades i festes “clandestines” de joves, sense cap mesura de distanciament i seguretat. Alguna cosa ha fallat comunicativament si els avui joves, futurs adults, no són capaços d’interioritzar el perill i risc que suposa no seguir les normes.
Caldrà revisar els errors inicials, quan, al començament de tot, els responsables polítics i sanitaris treien importància al virus, i afirmaven que tindria menys incidència que la grip, que tindríem pocs casos en el cas que arribés aquí, que no afectava els joves, que no calien mascaretes, que era suficient amb rentar-se les mans i mantenir la distància física, i tantes altres afirmacions que amb la terrible extensió de la pandèmia han hagut de corregir.
Als territoris que ja han passat a la fase 1, s’han vist espectacles poc edificants com grups de persones en les terrasses dels bars, sense mantenir les distàncies i sense mascaretes. Tampoc ha ajudat gens, l’escassetat primer, i després la puja de preus, de fins a quatre vegades més, dels productes bàsics de protecció, com mascaretes, guants, i gel hidroalcohòlic. Fet que perjudica greument a les persones amb menys recursos.
Si no es respecten les normes, trigarem molt més a poder frenar l’extensió del virus. És l’hora de la responsabilitat individual i col·lectiva, ens juguem la salut, la nostra i la de tots els que ens envolten. Per això, no es pot abaixar la guàrdia, tota mesura de prevenció és indispensable. Només cal veure els rebrots haguts a Alemanya i Corea del Sud en zones d’oci per adonar-se’n que no podem jugar amb foc, que ens juguem tirar per terra tot l’esforç i sacrificis fets fins ara.
Quantes víctimes podem suportar?
El 2018 van morir a Espanya, un total de 427.721 persones, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), són les dades més recents publicades el desembre de 2019. A març de 2020, només estan disponibles les provisionals del primer semestre del 2019. Tenint en compte que la població espanyola a 1 de gener de 2019, era de: 47.026.208 habitants, significa que aproximadament van morir durant l’any 2018, l’1% de la població.
El 96,3% de les defuncions van ser pel que s’anomenen, causes naturals (malalties). El 3,7% restant, s’anomenen causes externes (suïcidis, caigudes accidentals, ofegaments, submersions i sufocacions, i accidents de trànsit) en aquest ordre.
De les morts per causes naturals, en primer lloc, amb un 28,3% estan les provocades per malalties del sistema circulatori. En segon lloc, amb un 26,4% les causades per tumors. I, en tercer lloc, amb un 12,6% les que van tenir el seu origen en malalties del sistema respiratori. El 32,7% de defuncions restants, van ser causades per un ampli conjunt de malalties més minoritàries.
Les morts el 2018 van representar una taxa de 915,3 defuncions per cada 100.000 habitants. Fins ara la Covid-19 a Espanya representa per cada 100.000 habitants una taxa de 59,1 defuncions. Poden semblar xifres petites les morts fins ara amb Covid-19, però cal tenir en compte que són només les dades oficials de tres mesos i d’una sola malaltia, en comparació amb totes les morts hagudes el 2018 per qualsevol causa.
Si la comparació la fem amb el total de morts per malalties del sistema respiratori del 2018, la Covid-19 ja representa la meitat aproximadament d’aquestes. I, cal no oblidar que l’OMS ha reconegut darrerament que la mortalitat de la Covid-19 és 10 vegades superior a la de la grip.
Les xifres globals
Més dramàtiques són encara les xifres a escala mundial. A data de 21 de maig, estem a punt de superar els 330.000 morts. Actualment el creixement de defuncions, se situa entorn de les cinc mil diàries. S’han superat els 5 milions de contagis, i el creixement de nous casos diaris se situa entorn els 50.000.
El país més castigat són els Estats Units, ja han superat el milió i mig de casos, i les 93.600 defuncions, amb una taxa encara d’uns mil morts diaris.
Rússia ha passat a ser el segon país amb més contagiats, ha superat els 317.000, però té una taxa de mortalitat molt baixa, han mort 3.099 persones.
Brasil és el tercer país en contagis, més de 291.000, però amb una taxa de mortalitat per damunt de Rússia, però molt inferior al Regne Unit, Itàlia, França i Espanya. Més de 18.800 morts. És ja el sisè país amb més defuncions.
El Regne Unit és el quart país en contagis i el segon en defuncions, més de 252.000 i més de 36.100.
Espanya se situa en cinquena posició en contagis, i cinquena en defuncions. Ara hi ha més de 232.000 contagis, i més de 27.900 morts.
Itàlia és el sisè país en contagis, i el tercer en defuncions. Més de 227.000 contagis i més de 32.300 morts.
França és el setè país en contagis, més de 181.000, i es porta molt poca diferència amb Espanya respecte a les defuncions. Segons les dades de la Universitat Johns Hopkins, se situa en quarta posició, amb més de 28.100 morts.
Alemanya se situa en vuitena posició amb més de 178.000 contagis, i també amb vuitena posició amb defuncions, però amb la taxa de mortalitat més baixa entre els principals països europeus. No arriba als 8.200 morts. Bèlgica és la setena en nombre de morts, amb més de 9.100 difunts.
Turquia és el novè país en contagis, més de 152.000, i per sota dels 4.300 morts.
Entre els deu primers països tanca el rànquing Iran amb més de 129.000 casos, i per sobre dels 7.200 morts, en novena posició.
A Europa els països més castigats, no són tots els que tenen la taxa de mortalitat més alta per habitant. Bèlgica, Espanya, Itàlia, Regne Unit, França, Suècia, Països Baixos, Irlanda, Suïssa, i Portugal, en aquest ordre, tenen els percentatges més alts de letalitat d’Europa per la Covid-19.
Aquesta és la radiografia actual. No sabem encara en quins països pot evolucionar a pitjor. En alguns països no s’ha arribat al cim de casos (l’anomenat pic), en altres lliures fins ara de la pandèmia es confirmen contagis i arriben les primeres morts com a Madagascar. Per tant, fins que no estigui totalment controlada no coneixerem l’abast real que haurà significat la Covid-19 en l’àmbit sanitari. A escala econòmica, política i social tindrem conseqüències durant els pròxims anys.
La pandèmia ens deixa molts interrogants, per exemple: per què la mortalitat és molt més ferotge en uns països que en altres? Quins paràmetres socioeconòmics i culturals han pogut contribuir més a la propagació del virus?
Quines variables, com la densitat de població, poblacions amb més gent gran, ciutats i barris amb més índex de pobresa … Han estat determinants pel volum de casos i de defuncions?
Respostes que trigaran molt de temps. Caldran molts estudis i investigacions per conèixer les terribles fortaleses de la Covid-19 que han posat la societat del segle XXI en escac.
No malmetem doncs, el camí recorregut fins ara. Extremem totes les mesures de precaució. Respectem les normes i la distància física. Si no la tornada enrere pot ser infinitament més ràpida.
Les persones amb un nivell socioeconòmic menor presenten taxes de casos de COVID-19 més elevades i una mortalitat més alta que les persones amb un nivell socioeconòmic major. Aquesta és una de les conclusions a les que ha arribat l’informe elaborat per l’Observatori de les Desigualtats en Salut i que ha publicat l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) en un estudi que té com a objectiu descriure la situació a Catalunya des del punt de vista socioeconòmic individual i de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de residència i la possible associació amb els casos detectats i de mortalitat per COVID-19.
L’estudi –titulat ‘Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19 a Catalunya’– comparteix que la COVID-19 no afecta a tothom de la mateixa manera, tal i com indiquen alguns estudis arreu del món que constaten l’existència de desigualtats, en diferents eixos, enfront de la COVID-19: per exemple, a Nova York, que una persona pertanyi a la comunitat afroamericana és propici a tenir taxes més elevades d’infecció i mortalitat per COVID-19.
L’informe posa l’accent en les taxes observades en les persones amb menor nivell socioeconòmic i les desigualtats de gènere. En aquest sentit, les dones presenten unes taxes més elevades de casos de COVID-19 que els homes, però en canvi en els homes s’observa una mortalitat més alta, en tots els grups d’edat. Així per exemple, la taxa de mortalitat estandarditzada en els homes de 80 o més anys en el grup de menor nivell socioeconòmic és de 2.832,4 per cada 100.000 homes, mentre que en les dones és de 1.361,9.
Paral·lelament, l’estudi no percep un gradient ni en les taxes de casos ni en les de mortalitat segons el nivell socioeconòmic de l’ABS; no obstant això, algunes ABS concretes presenten unes taxes més elevades de mortalitat i alhora estan en el grup d’ABS de nivell socioeconòmic més baix.
En canvi, sí s’observa que les taxes de casos en el grup d’edat de 65 a 79 anys en ABS de nivell socioeconòmic menor són més altes que en els altres grups d’ABS. Per últim, l’informe recorda l’existència d’estudis geogràfics sobre la mortalitat per COVID- 19 realitzats a la ciutat de Barcelona segons seccions censal on s’han trobat desigualtats socioeconòmiques.
Per a fer l’estudi, el nivell socioeconòmic individual s’ha mesurat mitjançant la informació sobre trams de renda i situació laboral i social, establint 4 categories de nivell socioeconòmic: persones exemptes de copagament farmacèutic, amb renda anual per sota de 18.000 €, amb renda anual entre 18.000 € i 100.000 €, i amb renda anual per sobre dels 100.000 €.
Per agrupar les ABS segons el nivell socioeconòmic de l’àrea, s’ha fet servir l’índex socioeconòmic compost. Per a aquest índex, emprat en l’assignació de recursos a l’Atenció Primària, es fan servir dades poblacionals de nivell socioeconòmic, nivell d’instrucció, ocupació, esperança de vida, taxa de mortalitat prematura i hospitalitzacions evitables.
“Les dades analitzades posen de manifest desigualtats de gènere i nivell socioeconòmic en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19. Quan la pandèmia acabi, caldrà fer balanç, analitzar totes les dades, i treure conclusions que ajudin al disseny de polítiques de salut. De fet, aquest és l’objectiu de l’Observatori de Desigualtats en Salut: dades per a la presa de decisions”, afirma Anna García-Altés, directora de l’Observatori.
L’Observatori de les Desigualtats en Salut s’ha creat per acord del Govern de la Generalitat de Catalunya del passat 10 de març, amb la missió la missió general d’afavorir la transparència, la rendició de comptes i la generació de coneixement del sector salut a Catalunya, fet pel qual posa a disposició de gestors, professionals, estudiosos, ciutadania i Administració, la informació necessària per conèixer les desigualtats en salut en tots els seus eixos (socioeconòmic, gènere, trajectòria vital, edat, nacionalitat, nivell d’estudis, situació laboral, lloc de residència, entre d’altres).
Aquest nou observatori és l’evolució natural de l’anterior Observatori sobre els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població, configurat com un instrument puntual generat arran de la crisi, passant a ser ara un instrument amb la voluntat de monitorar les desigualtats en salut al llarg del temps.
El model i l’organització de la Sanitat pública a Catalunya (la nomenada col·laboració públic-privat) és un desgavell d’entitats jurídicament i funcionalment variable i dispersa, no integrada com a Sistema. Posem com a exemple els hospitals de la ciutat de Barcelona (que és el que jo conec de mes a prop) però que podríem extrapolar als 62 hospitals concertats de Catalunya i ja no diguem de sociosanitaris i altres sectors.
A Barcelona ciutat, han participat de l’atenció a pacients de la COVID-19 fins a 19 hospitals d’aguts (amb malalts ingressats a planta i molt d’ells en UCI) d’aquests, només 8 hospitals estan concertats amb el Sistema Públic (Servei Català de la Salut) d’aquests concertats, només un hospital és de propietat i gestió de l’ICS, tres són consorcis públics, dos fundacions, una ordre religiosa i un privat amb lucre. Els altres 11 hospitals són empreses privades de negoci, moltes d’elles multinacionals.
Molt d’aquests hospitals privats, no sabem per a quins acords ni condicions prèvies amb el CatSalut, han participat en el tractament de pacients amb Covid-19. Pot ser que alguns d’aquests pacients fossin traslladats des d’hospitals públics saturats (malgrat que els nomenats pavellons Salut, muntats en temps rècord en els moments d’angoixa i de col·lapse, han estat durant tota la pandèmia pràcticament buits. Vall d’Hebron per exemple de 132 llits ha tingut plens com a màxim 20 llits). Altres pacients, els rics, potser han anat directament al «seu» hospital privat de sempre, amb els «seus» metges privats, altres potser els ha ingressat la seva mútua (o les Mútues s’han desentès de l’atenció?)
Ara, el Govern de la Generalitat, tampoc sabem com ha calculat (segurament després del «tu no et preocupis, ja ho trobarem» en el que estan acostumats amb aquestes empreses) anuncia que pagarà a aquest hospitals fins a 43.000 euros per pacient a la UCI i menys per ingressat. De fet els indicadors de costos d’aquests processos d’ingrés a UCI i el que volen pagar altres autonomies i els preus que fixa la mateixa patronal privada, és un preu de cost molt inferior a aquest. Es calcula pagar per estada mitjana uns 20 dies (tres setmanes) entre 900 i 1.100 euros per dia són com a màxim 22.000 per pacient de UCI. Si la resta, de 21.000 e./pacient anés a pagar les mancances de sous dels seus treballadors i les sobrecàrregues de treball d’aquests dies, potser ho podríem donar per bo, però ens temem que els propietaris voldran augmentar els seus beneficis.
Tot el que paguem per sobre del cost als privats de lucre no ho podrem invertir en les necessitats evidents i retallades del sector públic, sense repartiment de sous alts dels directius ni beneficis de corrupció. En definitiva, ara serà el moment de tornar a plantejar el nou model de Sistema Públic de Salut clar, equitatiu, universal i de qualitat, aportant només a ell els nous recursos de la «reconstrucció» i prioritzant molt bé on els posem per la Salut i no només per la malaltia ja instaurada.
El Pol és un adolescent de 17 anys que té la malaltia coneguda com San Filippo de tipus C. Aquesta malaltia és un trastorn genètic caracteritzat per la pèrdua o alteració de la funció de certs enzims involucrats en la descomposició d’un grup de molècules de sucre anomenades glicosaminoglicans. Com a resultat, els pacients acumulen molècules de sucre parcialment descompostes que es tornen tòxiques per a les cèl·lules i els teixits. Aquestes substàncies s’acumulen en el seu cervell, tornant-se tòxiques danyant gradualment totes les cèl·lules fins a matar-les.
És una malaltia que es desenvolupa durant els primers anys de vida de la persona: els nens afectats per ella neixen aparentment normals fins arribats els 2 – 5 anys d’edat. La toxicitat provoca entre altres múltiples efectes, una severa deterioració motriu i mental, provocant-los una mort prematura, entre els 15 i els 20 anys d’edat.
El cas del Pol va ser molt atípic. Fins els 6 anys no va perdre l’audició i, com ens explica la seva mare, Belén Zafra, presidenta de l’Associació SanFilippo Barcelona, «fins aquella edat tot anava bé: jugava a hoquei, parlava bé el català i el castellà…». Amb la pèrdua d’audició li van donar uns audiòfons alhora que van començar a buscar d’on podia venir la pèrdua. Al cap d’un any els hi donaven un diagnòstic que no havien escoltat mai. «El cop va ser impressionant i a partir d’aquí doncs vaig crear l’associació i vaig començar a buscar científics, el què fem els pares quan no tenim res a la mà».
Músicos en cuarentena, una iniciativa literària i musical solidària
Amb el confinament, així com ha passat amb moltes altres, l’associació Sanfilippo amb Belén Zafra al capdavant pot afrontar problemes econòmics. L’Associació no rep ajudes de l’estat i ara mateix està finançant diverses línies d’investigació de teràpia gènica de Trehalose.
«Quan van declarar l’estat d’alarma em vaig morir de por. Ara què faig? Ja tenia tota la programació d’aquest any feta i per captar diners tot es basava en activitats esportives o culturals…». En aquesta situació, Zafra va decidir moure’s per les xarxes amb antics coneguts del món de la música que ja abans l’havien ajudat amb difusió i activitats. La seva proposta era trobar 50 textos i publicar un llibre… En va reunir 62.
Així, el llibre Músicos en cuarentena, recull experiències, estats d’ànim i anècdotes de músics i cantants durant el seu confinament. Els fons que es recullin aniran destinats a l’inici de dos assaigs clínics.
I és que de la síndrome de Sanfilippo hi ha quatre tipus. Dels tipus A i B hi ha 6.000 nens al món i hi ha algunes línies d’investigació iniciades. La més recentment és un assaig clínic de fase 2 per explorar la seguretat i l’eficiència d’un sucre comú anomenat trehalosa com a tractament.
Així, quan la Belén va iniciar la cerca d’informació ara fa 10 anys es va trobar que per als tipus A i B ja hi havia línies d’investigació iniciades. No era així amb el cas C o el D. I el seu fill justament tenia la síndrome del tipus C. En aquell moment només hi ha via 200 nens al món i no hi havia res. «Al cap d’un any del diagnòstic vaig trobar científics a les universitats de Montreal, a Manchester i a Barcelona. Ens vam ajuntar a un hospital de Nova York i vam començar a treballar amb teràpia gènica, és a dir, introduir el gen correcte dins el cervell. Abans això era inviable però ara ja existeixen vectors que són factibles», ens explica Zafra.
Sis milions d’euros per iniciar els assaigs clínics
Amb el pas d’aquests 10 anys des de l’inici ara Zafra ens explica que ja han aconseguit tenir els models animals tots curats. «L’Agència Europea del Medicament ens va demanar que primer treballéssim amb ratolins, després amb primats i després amb ovelles que tenen el cervell del mateixa mida que un humà… tot això està fet», segueix.
Quin és el problema doncs si s’està avançant bé? «Això ens ha costat 1.650.000 euros en 10 anys. Ara ens demanen 3 milions d’euros per iniciar un assaig a Europa i 3 milions d’euros pels Estats Units», diu Zafra qui fins i tot va crear un consorci mundial. Donat que hi ha tan pocs casos al món calia que s’ajudessin entre tots per iniciar els assaigs clínics necessaris per arribar al mercat.
Ara però la urgència és més alta. «No ens queda temps. El meu fill té 17 anys i, com el meu, han crescut tots i estem súper espantats… O trobem una farmacèutica o no arribarem a temps», apunta. Alhora que afegeix que evidentment això s’ha d’acabar pel nen que sigui però que si arribessin pels seus, seria molt millor.
El Pol ja té un 82% de discapacitat i per acompanyar-lo la seva mare va haver de deixar-ho tot: feina, amics, tot. Ara, durant el confinament, encara ha necessitat més dedicació. De normal, aquest tipus de nens tenen moltes pors infundades, no es deixen tocar i, a més a més, són molt rutinaris. L’aïllament a casa ha estat dur per ells. La Belén ens explica que el seu fill ha estat «catatònic»: «ha tingut epilèpsies elàstiques, que són atacs de riure de dia i de nit i això el deixava rebentat muscularment, a part de l’ensurt que t’emportes perquè es quedava encallat».
També relata que durant dues setmanes va començar a bavejar i s’ofegava amb les seves baves i tot sense entendre per què. «Portem un confinament on cada dia hem trucat dia a la neuròloga perquè ens digués ‘canvia això, puja-li això, baixa aquesta’, anem provant i intentant mantenir-lo… anava a dir decentment, però decentment no està!»
Amb el llibre volen doncs ajudar a reprendre les investigacions. Sortirà durant el mes de juny a la venda.
Un equip liderat per la Universitat George Washington (EUA) ha mapejat l’opinió sobre les vacunes que gairebé 100 milions de persones han expressat a través de Facebook. Segons els resultats, que es publiquen a la revista Nature, el moviment antivacunes és minoritari numèricament, però realitza un major nombre d’interaccions.
L’objectiu de la investigació era analitzar com la desconfiança en la immunització pot evolucionar en les comunitats virtuals. Per a això, l’estudi va examinar les pàgines en aquesta xarxa social perquè, «a diferència de Twitter, en què se centren molts acadèmics per les seves dades de lliure accés, a Facebook les comunitats es desenvolupen, nodreixen narratives en profunditat i intercanvien idees i material sense cap limitació de longitud», expressa a SINC Neil Johnson, investigador de la universitat nord-americana i un dels autors de la feina.
Durant el treball es van recopilar els grups de Facebook que parlaven sobre vacunes en tots els idiomes i països i els van classificar com indecisos, pro i antivacunació.
«Després analitzem els clústers als quals aquestes pàgines es connectaven, és a dir, les interaccions i enllaços que es feien a nivell de tota la pàgina. No mirem informació individual», recalca Johnson.
La mida de cada clúster estava determinat pel nombre de fans d’una pàgina en particular. Els resultats van mostrar que les pàgines antivacunes són una minoria, però estan posicionades en el centre de la xarxa, el que significa que tenen moltes interaccions i estan molt relacionats amb els grups amb opinions neutrals. Per contra, els grups a favor de la immunització van aparèixer a la perifèria de mapa.
Segons els autors, això indica que els grups en contra de les vacunes poden arribar més fàcilment als grups neutrals i influir en la seva opinió. A més, a partir d’aquest marc teòric, van reproduir el creixement d’aquest moviment i van predir que podria ser la visió dominant en tot just una dècada.
Representació gràfica de les interaccions dels grups de Facebook estudiats: en vermell els antivacunes, en blau a favor i en verd els indecisos. / Johnson et al.
Antivacunes en temps de COVID-19
El treball adverteix una creixent i complexa xarxa mundial que desconfia de les vacunes. «Això no només amenaça l’augment de malalties com el xarampió, sinó també de la COVID-19», diu Johnson.
En aquest sentit, l’investigador alerta que «quan sorgeixi una vacuna per a la COVID-19, hi ha el perill que no hi hagi prou persones que vulguin vacunar-se i no s’aconsegueixi la immunitat de grup», el que podria impedir la fi de la pandèmia.
De fet, una enquesta realitzada a França el març passat ja va detectar que fins a un 26% dels enquestats era reticent a acceptar la hipotètica vacuna per a la COVID-19.
A més, l’estudi va mostrar que aquests mateixos grups també discuteixen la desconfiança en el canvi climàtic o tractaments per a altres malalties, com el càncer. «És un risc per al suport públic de la ciència», conclou Johnson.
Societats mèdiques i d’infermeria i Metges Sense Fronteres han publicat una carta oberta dirigida al Ministeri de Sanitat i a les Comunitats Autònomes on transmeten la seva enorme preocupació per aspectes que, davant un escenari de desescalada, han de resoldre’s i atendre’s sense demora.
Ho fan donat que España és el país que reporta una major incidència de professionals sanitaris i soci sanitaris contagiats a Europa per la COVID-19. A data de 15 de maig, hi ha 50.455 sanitaris infectats entre treballadors en hospitals i centres d’Atenció Primària, la qual cosa suposa una taxa del 21% del total de casos confirmats. S’estima que almenys hi ha 76 morts entre treballadors en hospitals i centres d’Atenció Primària.
Les institucions signants alerten que els contagis entre sanitaris continuaran si continua havent-hi escassetat d’equips de protecció adequats en número i en qualitat, en particular per al personal sanitari en centres d’Atenció Primària i en les residències de majors. Encara avui, el principal focus de transmissió i mortalitat sembla estar localitzat en les residències, centres en els quals equips mòbils de Metges Sense Fronteres (MSF) han evidenciat manques després de donar a suport a més de 400 residències.
Atès que l’Atenció Primària de Salut és l’encarregada d’identificar els centres socials en la seva zona bàsica de salut (entre els quals s’inclouen les residències de majors, de menors, de persones amb discapacitat, etc.), la vigilància d’aquests centres i el suport sanitari, així com les visites domiciliàries, les organitzacions i societats mèdiques i d’infermeria signants consideren imprescindible que se’ls doti dels mitjans efectius i proporcionals a les necessitats dels residents.
Amb el mateix objectiu, emplacen a les autoritats sanitàries i de serveis socials a reforçar els recursos humans en hospitals, centres de salut, centres sociosanitaris i residències. Les institucions adverteixen que la ràtio de personal per nombre de residents continua sent insuficient, i aquesta deficiència està dificultant activitats contra la *Covid-19, com la desinfecció i adaptació de treballadors i residents als circuits i zonificació o la utilització adequada d’equips de protecció.
Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, als treballadors del CAP Raval Nord els hi costa rememorar les sensacions que tenien a l’inici de la crisi sanitària. Però en el que sí que coincideixen és en una paraula que ha anat ressonant al llarg d’aquest període: incertesa. Incertesa per l’evolució de la pandèmia, incertesa pels protocols canviants, incertesa per l’arribada de la vacuna i, ara, incertesa també per l’inici de la desescalada. Durant aquests mesos, la rutina al centre d’atenció primària del Raval Nord, igual que a la resta de centres mèdics i hospitals, s’ha capgirat completament. «Vam passar de fer consultes programades presencials a fer-ho pràcticament tot per telèfon i només atendre les urgències, a banda de tots els seguiments domiciliaris dels pacients aguts i d’aquells que requerien cures diàries», explica la directora del CAP, Anna Romagosa.
En els centres d’atenció primària ha recaigut la tasca de filtratge i de seguiment dels casos lleus de coronavirus, una tasca imprescindible per alliberar els hospitals de més pressió assistencial i garantir que només arribessin als centres hospitalaris aquells pacients més greus. A banda d’això, els CAPs han continuat fent el seguiment dels pacients amb altres patologies i també s’han fet càrrec de les residències de la gent gran, identificant possibles contagis de coronavirus i sectoritzant els espais d’aquestes per fer possible l’aïllament de les persones residents afectades, o enviant-les a l’hospital o als hotels sanitaris si convenia.
Una de les primeres mesures que es va establir al CAP Raval Nord per garantir el filtratge i minimitzar el risc de contagi va ser la introducció de circuits diferenciats d’assistència per aquells pacients que venien al centre amb símptomes o sospita de coronavirus i aquells que venien per altres patologies. També es va trucar els pacients que eren grups de risc, com la gent gran o les persones amb patologies prèvies. «Vam identificar aquelles persones més fràgils i vam donar-los-hi les indicacions per dur a terme el confinament de manera adequada, sempre insistint que ens contactessin si necessitaven qualsevol cosa» assenyala Antònia Raya, infermera del centre.
Al CAP Raval Nord s’ha habilitat una garita en desús per a fer el triatge dels pacients. | Èlia Pons
Unes instal·lacions deficients
L’edifici que ocupa el CAP Raval Nord, o CAP Lluis Sayé, va ser dissenyat inicialment, els anys trenta del segle passat, per tractar pacients de tuberculosi, per la qual cosa disposa de diversos accessos i amplis finestrals per garantir una bona ventilació i llum natural. A més, disposa d’una curiosa garita que s’utilitzava per rebre els malalts mantenint la distància de seguretat, que va quedar en desús -s’hi posaven plantes- i que ara s’ha tornat a habilitar amb la pandèmia del coronavirus. «A l’inici pensàvem que el centre era ideal per aquesta situació, però clar, és ideal quan hi ha pocs pacients», explica Raya. El CAP disposa d’unes instal·lacions molt antigues i en mal estat i, per això, els treballadors del centre, amb el suport veïnal del Raval, feia molt temps que reclamaven el trasllat del CAP a unes noves instal·lacions a construir a la Capella de la Misericòrdia. Finalment, després d’un gran pols entre diverses institucions, l’Ajuntament de Barcelona va acordar abandonar l’ampliació prevista del MACBA i la construcció d’un nou CAP en aquest espai.
Les deficiències del centre dificulten la tasca dels professionals amb l’inici de la desescalada. «En el nostre centre les sales d’espera són els passadissos que hi ha davant les consultes i, per tant, no podem evitar que no s’acumuli la gent», explica Raya. «Quan comenci a venir més gent al CAP, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat i això suposa un espai físic que no tenim», afegeix. Aquests impediments faran que als passadissos hi hagi d’haver només unes poques persones i s’hauran de fer malabarismes per poder atendre a tothom. «Haurem d’espaiar les vistes, fer-ne unes presencials i d’altres de telefòniques, i tot això implicarà moltes més hores de feina», assenyala la infermera del centre. Suposarà també més consultes telefòniques. «Farem per telèfon moltes consultes que abans fèiem presencials, però que potser eren tràmits administratius pels quals no cal veure el pacient en persona», explica la directora del centre, Anna Romagosa.
Les sales d’espera del CAP Raval Nord són els passadissos situats davant les consultes, de manera que es farà molt difícil mantenir les distàncies de seguretat. | Èlia Pons
La realitat complexa del Raval
El confinament no és igual per a tothom i en barris com el del Raval, on les rendes familiars són baixes, en alguns habitatges es fa difícil poder fer un confinament en les condicions recomanades. És per això que, el personal del centre, a banda de preguntar als pacients sobre els seus símptomes físics o emocionals, també contempla en l’atenció sanitària si les persones tenen alguna mancança en l’àmbit socioeconòmic. «Sanitat i serveis socials han d’anar de la mà, perquè uns sense els altres són insuficients», destaca la metgessa de família del centre Txell Puig.
Les condicions precàries en les quals viuen moltes famílies del barri són una dificultat afegida a la situació de confinament. «Hi ha famílies que viuen en infrahabitatges i en pisos molt petits on viu molta gent, sense ventilació i amb unes condicions molt precàries», explica Laura Miguel, treballadora social del CAP. En aquestes condicions, diu, es fa impossible mantenir la distància de seguretat entre els convivents del pis. I la situació es complica més si una persona del pis té símptomes de coronavirus. «A l’inici de la pandèmia, vaig anar a un domicili d’un possible positiu en covid-19 que vivia amb nou persones més», explica Romagosa. «És molt difícil que una persona es pugui aïllar en aquestes condicions i, per tant, en aquests casos el que fem és recomanar que vagin a un hotel sanitari».
Aquesta constant comunicació amb els pacients i l’interès per les seves necessitats a vegades es fa difícil per telèfon, especialment quan els pacients són persones migrants que no parlen massa ni català ni castellà. «A vegades no acabo de saber si m’han entès. Abans de la pandèmia, moltes vegades podíem demanar que ens passessin amb alguna persona que parlés l’idioma o, fins i tot, al CAP venien traductors, però ara es fa molt més difícil», explica Laura Miguel. A més, segons el personal del CAP, el contacte telefònic perd part de l’essència de la seva feina. «Jo crec que, en general, no ens acabem de trobar còmodes amb aquest sistema. A la primària tenim poques proves diagnòstiques, però el que sí que tenim són els nostres ulls, les nostres mans i que coneixem els nostres pacients. Amb el contacte telefònic es perd una part de l’essència i del poder terapèutic que té l’escolta, el cara a cara, una abraçada o una agafada de mans», explica Txell Puig.
La complexa realitat socioeconòmica del barri ha afectat també a la salut dels veïns. De fet, està demostrat que els factors socials i emocionals d’una persona repercuteixen clarament en el seu estat de salut. «Una situació socioeconòmica difícil influeix molt en el nivell d’ansietat i angoixa d’una persona. L’estrès provoca que dormis pitjor i això, a la llarga, acaba afectant a tot el cos», destaca Romagosa. En la mateixa línia, Antònia Raya apunta que no serveix de gran cosa descobrir una cura molt eficaç per combatre el coronavirus si una persona no té diners per pagar-se el menjar o no té un habitatge digne on viure.
Recorre als serveis socials per primera vegada
Al Raval moltes famílies són usuàries dels serveis socials, però amb aquesta crisi s’ha vist augmentat el nombre de famílies que necessiten aquests serveis. «Hi ha persones que per primera vegada han hagut d’acudir als serveis socials. Moltíssima gent que vivia de l’economia submergida i subsistia sense cap prestació ara s’ha quedat sense feina i sense res», explica Laura Miguel. També, diu, hi ha molta gent afectada per ERTOs o que no cobra l’atur perquè feia poc temps que treballava i ara no té diners per pagar-se el menjar. Així doncs, la demanda d’ajuda ha pujat exponencialment, però els treballadors dels serveis socials segueixen sent el que són. «Són serveis que ja estan normalment al límit de per si i amb aquesta situació això encara s’ha agreujat més. Els serveis públics no donen l’abast», explica Txell Puig. En aquest sentit, les xarxes de suport mutu organitzades pel veïnat estan jugant un paper fonamental per ajudar al subministrament d’aliments i medicaments a les persones que ho necessiten.
Aquests moviments autoorganitzats, però, no poden durar per sempre. «Com a mesura puntual està molt bé, però no és sostenible que entitats i persones majoritàriament voluntàries carreguin aquest pes. Crec que s’ha de fer un reclam a l’administració i, de la mateixa manera que es va invertir per ampliar les UCIs i construir hospitals de campanya, s’ha de posar remei a aquestes conseqüències econòmiques de la crisi sanitària», reivindica Puig. Segons Antonia Raya, el que caldria fer és començar a fer plans de barri. «Cada barri té unes peculiaritats i s’haurien de fer plans adaptats a la realitat social d’aquests, no des dels despatxos, sinó des de la gent que estem atenent els pacients a primera línia».
Al CAP Raval Nord s’han començat a fer els test PCR a les persones amb símptomes de coronavirus. | Èlia Pons
El temor al col·lapse i la necessària injecció de personal
Amb l’inici de la fase de desescalada, a les treballadores del centre els preocupa la sobrecàrrega de l’atenció primària i que es pugui arribar a un cert col·lapse del sistema. És cert que hi ha menys infectats, però tots els pacients donats d’alta retornen a la primària per fer-se el seguiment de la malaltia. A banda, els CAPs segueixen fent els controls a les residències i també han d’atendre tots els pacients amb altres patologies i altres pacients que, si no es pot fer per via telefònica, han de venir al centre a visitar-se. A això se li suma fer les proves PCR a les persones que han iniciat símptomes de coronavirus, preferentment transcorregudes 24 hores des de l’inici dels símptomes.
«Tot això ho fem amb el mateix personal que teníem abans de la pandèmia, que ja era just», explica Raya. «O hi ha una injecció de recursos humans per poder donar resposta a la complexitat que suposa treballar enmig d’una pandèmia amb una població que ja té moltes mancances des del punt de vista socioeconòmic, o no sé com ens ho farem», assenyala la infermera del centre. Però aquesta necessitat d’augment de personal no és una demanda nova. Ja fa anys que, des de l’atenció primària, un dels àmbits més castigats per les retallades, es reclamen unes millores que no acaben d’arribar mai.
Per aquest motiu, el personal del CAP reclama una major inversió en sanitat pública, passant també per unes millors condicions laborals. «Està molt bé que se’ns reconegui la feina, però jo crec que els aplaudiments de les 20 s’han de materialitzar cap a un reclam d’unes millors polítiques en matèria de sanitat pública», reivindica la metgessa de família Txell Puig. La primària, però, segons les professionals, no ven ni fa negoci, perquè no suposa grans descobriments ni altes tecnologies. «Nosaltres som més com les formiguetes que anem contenint, que sostenim les angoixes, les pors i els dols de tota la família, i fem el seguiment més proper», conclou Puig.
