Just Deploy It!

Blog

  • El desafiament de la Covid-19 per a la salut pública i administració sanitària

    Estem vivint un moment històric. En els últims cent anys no havia passat una cosa així. Hem sentit por, rebuig social, mort i malaltia, però també han destacat l’abnegació, les curacions, el suport social i l’esforç investigador. A més, retransmès pels mitjans gairebé en temps real, des de tots els punts del planeta, durant moltes hores cada dia.

    Es tracta d’una malaltia infecciosa molt estesa, produïda per un virus nou, fruit d’una mutació recent. Es tracta d’un virus de comportament sorprenent, de difícil diagnòstic, amb immunitat encara en estudi, i sense tractament específic ni vacuna (que està en fase de recerca). Algunes persones afectades desenvolupen una malaltia molt greu, letal o de recuperació dificultosa. I això va començar fa poc més de dos mesos. Sens dubte és un període excepcional per a la nostra salut pública i el nostre sistema sanitari.

    Mirant cap enrere

    Al llarg de la nostra vida hem compartit altres moments especials. Vivim la difícil transició política, la reconstrucció d’una societat democràtica, la millora de les condicions de vida i protecció social de les persones (amb tant encara per fer), la duresa -amb terrorisme fins i tot- de la dissensió. Però també hem viscut en aquests anys la consolidació d’un excel·lent teixit professional i la modernització del sistema sanitari (la creació del Ministeri, les transferències a les comunitats autònomes, la Llei General de Sanitat, la reforma de l’atenció primària, el desenvolupament dels hospitals moderns, fins i tot l’intent de protegir la dependència…). Tot això configura un llarg camí.

    La Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) es va forjar i va néixer el 1987 en aquest context, a partir de les societats professionals i científiques d’àmbit territorial o temàtic existents. Vam passar moments de crisi i desànim profunds, però també altres d’esperança i de futur. Avui hem pensat que convenia compartir el nostre punt de vista.

    Les persones

    La població ha canviat i millorat en molts aspectes. En la crisi actual, la resposta de les persones ha estat formidable. Seny, calma, suport als professionals i paciència, han estat la norma.

    Ve ara una època dura des de diferents punts de vista: social, psicològic, econòmic o emocional. Com a professionals de la salut pública, la nostra principal preocupació són les persones, que mai no són una mera xifra. Són biografies i projectes vitals, que han ajudat a millorar i a modernitzar la nostra societat.

    I si això és així en general, ho és més per a les persones internades a les residències per a gent gran. En molts dels centres s’han viscut situacions inenarrables. Amb el temps, i amb més informació i perspectiva, podrem analitzar a fons el que ha passat i les seves causes. Però el que sabem avui és terrible i convé dir-ho amb claredat. Alhora que cal agrair a les persones cuidadores d’aquests centres, que han pilotat el vaixell el millor que han pogut.

    Les professions sanitàries

    Professionals de la medicina, infermeria, auxiliars i personal de suport, han tret el millor de si mateixos.

    Els professionals de l’atenció primària de salut, no recuperada encara de retallades substancials en tot el territori, han estat aquí discrets i eficients, parant el primer cop, lluny dels focus. El seu paper ha estat formidable encara sense suficients equips de protecció, gairebé sense mitjans diagnòstics, contenint infectats i malalts al domicili, fent seguiment i cuidant, sempre cuidant.

    La tasca dels dispositius de vigilància epidemiològica dels serveis de salut pública ha estat titànica. Amb mitjans escassos, han procurat el seguiment precoç de l’epidèmia, proporcionant elements quantitatius per dimensionar, valorar diferències territorials, i avaluar les mesures de control adoptades.

    Els professionals dels hospitals, la seva capacitat d’adaptar-se a les necessitats, de crear nous espais, de compartir la informació a les persones, arribant fins al plor en cuidar els pacients crítics, han tingut una actuació inoblidable. Com ho ha estat també la dels professionals d’altres components de sistema, com els serveis d’emergències i ambulàncies, i per descomptat als que van estar en el focus de l’incendi a les residències de gent gran, o desembarcar en elles. Mai podrem agrair prou la seva entrega.

    L’articulació del nostre sistema

    El nostre Sistema Nacional de Salut s’ha enfrontat a una dura prova. I ha respost amb el millor de si mateix. Però han quedat de manifest alguns aspectes que s’haurien d’abordar per millorar les seves capacitats, com més aviat millor.

    D’una banda, la necessitat de millorar el seu finançament, que necessita un consens general i sobre les prioritats a desenvolupar.

    D’altra banda, la necessitat de reforçar l’atenció primària de salut, que és el nivell assistencial que ha lidiat amb el gruix de la infecció i la malaltia, amb recursos encara avui inferiors als de deu anys enrere. A més, en l’etapa que s’obre seran més necessaris encara si volem ser capaços de detectar molt precoçment els nous casos per aïllar-los, i per poder localitzar i investigar als seus contactes.

    També ha quedat palesa la precarietat dels dispositius de vigilància epidemiològica dels serveis de salut pública. En la nova fase de la pandèmia, el seu paper serà crucial per controlar tot risc de reaparició de brots. La seva dotació s’ha de millorar per poder respondre a aquestes situacions. La creació del Centre Nacional de Salut Pública per l’Administració General de l’Estat prevista a la Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, amb el desenvolupament reglamentari previst i l’estructura de gestió apropiada, probablement ajudaria a afrontar millor aquestes situacions.

    Finalment, els espais de coordinació i consens entre les conselleries de salut de les CCAA i el Ministeri en matèria de salut pública necessiten un marc més adequat. Caldrà veure com millorar les estructures previstes en el nostre ordenament per a la cooperació, la coordinació i el consens entre les Conselleries de Salut de les comunitats autònomes i el Ministeri, sempre des de la lleialtat institucional.

    La política i les polítiques

    Molts aspectes de la nostra situació política són millorables. L’expressió de les naturals discrepàncies és sovint exagerada i exasperant. En un context com l’actual, seria desitjable que els responsables institucionals se centressin en com abordar els problemes més que en destacar les seves discrepàncies, que sovint acaben sent irrisòries i de vegades es fonamenten en falsedats. La nostra situació sanitària és similar a la d’altres països, les dificultats dels governs també, i les propostes per frenar la transmissió i gestionar la tornada a la normalitat també són semblants. L’escenificació de les discrepàncies apareix amb una teatralització sorollosament innecessària.

    Mirant al futur

    Hi ha molta incertesa. Ens ha afectat i ens seguirà afectant una cosa poc coneguda, encara no controlada, que produeix dolor i mort, i restringeix en forma dramàtica la nostra vida i la nostra economia.

    És moment d’agrair a la ciutadania el seu comportament exemplar, que ha de seguir sent-ho perquè és essencial. Distàncies físiques entre persones, rentat de mans, compliment d’horaris i mesures promogudes per les autoritats sanitàries. També agrair als professionals sanitaris i de suport, així com als que treballen a les farmàcies i supermercats, que hagin contribuït a certa normalitat a la crisi. També als que han liderat professionalment la seva gestió, en les CCAA i al Centre d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri, que en condicions de dificultat extrema i d’algunes crítiques ferotges i desconsiderades, s’han mantingut en una actitud professional i analítica.

    També és moment d’expressar el nostre agraïment als responsables polítics que han mirat cap endavant, que han actuat amb transparència, sense generar dubtes gratuïts, sense fomentar el neguit i el malestar entre els seus conciutadans, entre ciutats o comunitats autònomes, buscant espais de consens i evitant conflictes per facilitar la confiança ciutadana.

    Els professionals que aquí ens manifestem hem servit a la presidència de SESPAS i volem expressar i compartir, la nostra convicció que aquest moment el superarem, amb dolor, però amb l’esperança que ens serveixi per millorar com a persones i com a societat. Ja hem passat per moments tan difícils com l’actual i, si aprenem dels nostres errors, els podrem superar millor en el futur.

     

    Per Rafael Manzanera, Joan R Villalbí, Andreu Segura, Vicente Ortún, Carlos Álvarez-Dardet, Juan Cabasés, M. Dolors (Rula) Fiuza, José Ramón Repullo-Labrador, Beatriz González López-Valcárcel, Lluís Bohigas, Ildefonso Hernández-Aguado, Juan Luís Beltrán, Joan Clos i Josefa Cantero, que han servit en algun moment a la presidència de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS)

  • Els trasplantaments cauen un 80% a Catalunya durant la pandèmia de la Covid-19

    L’impacte de la Covid-19 es nota en tots els àmbits de la sanitat. Fins i tot el sistema de trasplantaments, acostumat a viure sota l’emergència constant, n’ha notat la batzegada. Aquest mes de març es van fer a Catalunya 29 trasplantaments, un 75% menys que els 113 que s’havien realitzat durant el mateix període de l’any passat. A l’abril la xifra va baixar a 7, mentre que el mateix mes de 2019 se n’havien fet 90.

    L’aturada quasi total s’ha donat, d’una banda, perquè les unitats de cures intensives i els professionals sanitaris que es dediquen als trasplantaments s’han bolcat a la cura dels malalts de coronavirus. De l’altra, perquè no poder garantir un espai lliure de virus era molt perillós tant per l’òrgan donat com pels receptors. Tal com explica el doctor Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), després del trasplantament d’un òrgan vital «s’ha de baixar la immunitat del pacient perquè no rebutgi l’òrgan i és quan el risc de qualsevol infecció és enorme».

    Amb els donants d’òrgans ha passat una cosa similar. Si habitualment hi ha una trentena de donants vàlids al mes, entre el març i l’abril d’enguany només n’hi ha hagut 11. Les raons d’aquesta davallada també tenen a veure amb la saturació de les UCIs, ja que els òrgans s’han de mantenir en funcionament de manera artificial en una unitat de crítics. A més, tot i que encara no se sap del cert si es podria donar el contagi mitjançant el trasplantament, el risc d’adquirir la Covid-19 a través de la donació d’òrgans sembla que és alt. És per això que «es contraindica absolutament la donació» de pacients amb possible infecció, diu Tort.

    Cal recordar que la majoria de donants avui en dia són persones grans que moren a l’hospital d’un accident vascular o cerebral. En situació de pandèmia, aquests morts no poden ser donants, ja que existeix un risc d’infecció. La reducció d’accidents de trànsit i laborals, en canvi, no ha tingut gaire impacte sobre la disminució de donants perquè avui en dia aquests donants representen menys del 10% del total.

    L’activitat, però, no s’ha aturat del tot. S’ha seguit fent trasplantaments pediàtrics perquè, explica el director de l’OCATT, «afortunadament en infants l’impacte de la Covid-19 és molt baix o nul i els hospitals pediàtrics on s’han dut a terme s’han pogut mantenir molt nets». En aquest cas, els professionals s’han fet test de coronavirus i, per exemple, s’ha procurat que el receptor no s’hagi de moure per l’hospital per fer-li proves.

    També s’han fet trasplantaments que suposen urgències de màxima gravetat, és a dir, casos en què el malalt està tan greu que moriria si no rebés l’òrgan. Aquests trasplantaments «ja són habitualment un escenari de màxim risc i la Covid-19 és només un risc afegit», diu Tort. S’ha procurat que es fessin amb tots els criteris de protecció i seguretat davant del virus, però assumint el mateix risc de l’emergència vital.

    El que ha variat en aquests casos és el procés que se segueix per fer el trasplantament. «El que és habitual és que l’equip que farà el trasplantament vagi a buscar l’òrgan a l’hospital on es troba el donant, perquè la manera com es treu l’òrgan condiciona molt com es posarà. Amb aquestes circumstàncies, però, els professionals no es poden traslladar, aleshores els nostres equips han fet alguna extracció per a equips de fora i a l’inrevés», explica el doctor Tort. Els òrgans donats viatgen en un avió privat – sobretot quan no és el ronyó, que és l’òrgan que més hores pot passar fora del cos – o en transport medicalitzat per carretera.

    En aquest procés ja hi intervenen normalment molts professionals, comptant els qui treballen a les centrals de coordinació a Barcelona i Madrid, els equips mèdics dels diferents hospitals d’origen i recepció dels òrgans, les ambulàncies i els avions. Per això, diu Jaume Tort, «la coordinació entre equips no ha hagut d’augmentar perquè aquesta ja és la nostra realitat des de sempre».

    Llistes d’espera i recuperació de l’activitat

    I mentrestant, què passa amb els 1.200 pacients que es troben en llista d’espera per a rebre un òrgan? El director de l’OCATT explica que n’hi ha aproximadament 1.100 que resten a l’espera d’un ronyó i que, per tant, no tenen risc vital perquè poden seguir fent diàlisi. Per la resta, gràcies al gran nombre de trasplantaments que s’havien fet darrerament, hi ha menys espera i menys urgències i esperen que, quan es recuperi l’activitat, es puguin fer en poc temps.

    «Lògicament els pacients estan angoixats perquè, a més, estaven acostumats a Catalunya, en el bon sentit de la paraula, que el nostre ritme de trasplantaments és altíssim», recorda Tort. Sobretot en el cas d’òrgans vitals com el cor o el pulmó, abans de la pandèmia, la primera oportunitat de trasplantament solia arribar «en poques setmanes». Per mantenir la calma, s’ha fet molt seguiment telefònic dels futurs receptors d’òrgans, reunions amb les associacions i vídeos i documents explicatius. «Parlem amb ells tant com podem», diuen des de l’OCATT.

    De moment, el director explica que «les llistes d’espera no han augmentat, però tampoc el ritme de visites ha sigut el normal perquè s’ha volgut evitar que els futurs receptors anessin als hospitals». Serà en el moment en què es reprenguin les visites habituals als hospitals que els professionals actualitzaran les llistes segons la gravetat de cada malalt i es podrà fer una fotografia completa de la petjada de la pandèmia.

    De fet, aquesta recuperació de l’activitat, lentament, ja s’està donant. «Tots els equips estan recuperant en aquest moment les sales on habitualment tenen els seus malalts, que han estat ocupades per malalts Covid-19 i que, afortunadament, ja es comencen a buidar», explica Jaume Tort. Aquestes sales de quiròfan i cures intensives «ara es desinfecten, es tanquen uns dies i es tornen a omplir amb els diferents serveis especialitzats», afegeix.

    Això s’està fent a un ritme diferent depenent dels hospitals. Per exemple, els grans hospitals, que és on es fan més trasplantaments, són els que han entomat la gran hospitalització provocada pel coronavirus i trigaran més a recuperar l’activitat habitual. «Hi ha hospitals que ja ho tenen més avançat i han fet algun trasplantament, altres que encara no. Estem en el punt de reconversió a l’activitat ordinària», diu Tort.

    Aquesta diferència en el ritme de recuperació de l’activitat també es notarà entre comunitats autònomes. Catalunya i Madrid, que juntament amb Andalusia són les regions on es fan més trasplantaments, serà on es trigarà més a recuperar l’activitat habitual, explica Tort, ja que l’impacte del coronavirus ha sigut més gran. En canvi, com que hi ha zones que ja tornen a tenir més espais nets als hospitals, el total de trasplantaments a l’Estat espanyol fa unes setmanes que està tornant a remuntar.

    «La recuperació serà lenta però continuada», diu Tort. Molts dels professionals que treballen en trasplantaments són especialistes en cures intensives que s’han abocat a treballar amb malalts Covid però, «a poc a poc i amb les mesures de protecció necessàries per no contaminar el procés, aniran recuperant la seva normalitat i tornarem a tenir donants i trasplantaments», conclou el director de l’OCATT.

  • “Serà difícil que aquest país canviï la mentalitat segons la qual la ciència no és fonamental”

    Mara Dierssen és una de les científiques espanyoles que millor coneix el cervell humà, tal vegada per això fa uns anys va ser inclosa en un rànquing entre les 100 dones més influents a Espanya. Nascuda i formada a Cantàbria, es va instal·lar a mitjan noranta a Barcelona, on fa anys que dirigeix un equip de recerca al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Una de les àrees de coneixement en què treballa de fa més anys és la síndrome de Down, és a dir, els efectes en el cervell de l’excés d’informació cromosòmica d’aquestes persones i el que es pot fer per contrarestar-los i estimular així el seu desenvolupament cognitiu. Aquesta línia de recerca la va dur a impulsar, i a presidir fins fa poc, la primera societat científica internacional especialitzada en síndrome de Down (Trisomy 21 Research Society), que ara, davant la pandèmia del coronavirus, ha iniciat un estudi internacional per intentar determinar si les persones amb síndrome de Down estan més o menys protegides que la població general davant dels efectes del virus.

    Hi ha dues dades que converteixen a Mara Dierssen en una científica absolutament atípica, o com a mínim allunyada del clixé: la seva versió rockera (busquin vídeos de From Lost to the River i la veuran interpretant qualsevol tema amb la mateixa entrega i desinhibició que el millor Mick Jagger) i la seva versió educadora (a més d’impartir classes a màsters i doctorats és patrona de la Fundació Bofill i, en conseqüència, està molt al dia dels debats sobre escola i educació).

    Expliqui’m de què va l’estudi sobre síndrome de Down i coronavirus.

    La idea és intentar comprendre en quina mesura les alteracions immunològiques que tenen les persones amb síndrome de Down, amb una resposta immunològica més lenta, una major sensibilitat a les infeccions, problemes respiratoris… podria fer-les més vulnerables a la infecció per Covid. Però a més ens interessa també fer una anàlisi de les dades transcriptòmiques, és a dir, de les dades d’expressió gènica, perquè la trisomia del cromosoma 21 no solament altera l’expressió dels gens que estan continguts en aquest cromosoma sinó també els que estan localitzats en altres cromosomes. El que estem fent és comparar les xarxes moleculars implicades en la resposta de l’hoste al virus i les comparem amb les xarxes que estan alterades en síndrome de Down, per veure si hi ha alguna superposició que ens permeti entendre si existeixen factors biològics que s’associen a una major probabilitat d’infecció i de complicacions. Però bé, l’estudi, que impulsa la societat per a la recerca de la trisomia 21 (Trisomy 21 Research Society) consisteix en un estudi epidemiològic amb una enquesta enllaçada que emplenen els clínics i les famílies, de manera que aconseguim tenir una idea més completa dels factors demogràfics i els possibles factors de risc i de resposta al tractament.

    Quants països hi participen?

    Ara com ara, l’enquesta s’ha llançat a Espanya, Itàlia, França, Regne Unit, els Estats Units, el Brasil i Iberoamèrica, i ara estem començant també a l’Índia. La idea és que els clínics ens puguin respondre a una sèrie de preguntes per entendre la gravetat dels símptomes, en quins casos va haver-hi una defunció o no, i determinar si el patró que observem és comparable a la població general o realment hi ha un patró més específic. A Espanya, gràcies a l’esforç de les associacions coordinat per Down España, i a Catalunya la Fundació Catalana Síndrome de Down, tenim localitzats bastants casos, i per això demanem que qualsevol persona amb síndrome de Down que hagi passat la malaltia ho comuniqui a la seva entitat. També comptem amb la col·laboració de la Fundació Down 21 i FIADOWN, que ens estan fent el contacte amb Amèrica Llatina.

    Però hi ha alguna raó per creure que la Covid19 és més greu per les persones amb síndrome de Down?

    Encara no hi ha hagut temps d’analitzar les dades, ja que l’enquesta l’hem llançat fa només dues setmanes. Per a mitjans de maig podríem començar a tenir una primera anàlisi de les dades que ens vagin arribant.

    Creu que el confinament i en general, la resposta a la pandèmia, s’ha fet bé?

    Ha estat una situació difícil de preveure, i tampoc ha estat senzill definir una bona estratègia. Potser l’assessorament científic podria haver començat abans, ja que hem trigat una mica a reaccionar com a país. Dit això, crec que encara no tenim una pel·lícula molt clara del per què a països com Alemanya, on també han tingut un munt de casos, la mortalitat és molt més baixa. Què és el que estan fent diferent, a més de fer moltes més proves diagnòstiques a la població (que és clar que és molt important)? Aquí hem tingut una situació de confinament molt més severa, però el nostre resultat no ha estat tan bo. Cal dir que Alemanya s’ha recolzat des del principi en els laboratoris de recerca, que des del gener van posar en marxa la producció d’aquestes proves, i en instituts de salut pública repartits per tot el país. Però també han tingut altres elements, han estat molt més directes en els missatges i els polítics han estat molt més conseqüents amb el tema de la quarantena.

    Es refereix a ells donant exemple?

    Exacte. Aquí alguns actes polítics han estat més laxos i això envia un missatge poc edificant als ciutadans que estan seguint les normes del confinament. Deixem-ho així. Però és també clau que Alemanya és un país que inverteix molt en ciència, mentre que aquí la recerca científica està tan minvada per tants anys de crisis que el finançament ha caigut a més del 50% respecte al que va arribar a ser, tenint en compte que a més hi ha un enorme percentatge d’inversions no executades del pressupost de ciència. Tenim moltíssim potencial intel·lectual, però el nostre entramat científic està delmat i desgraciadament anem a remolc de la resta. El mateix succeeix amb el sistema de salut. Les retallades dels últims anys l’han afeblit de forma molt important. Els alemanys tenen un sistema científic i un sistema sanitari molt sanejat i això els permet reaccionar molt més ràpidament.

    És optimista respecte al fet que una de les lliçons que s’extregui de la pandèmia sigui la necessitat d’invertir més en ciència i en salut?

    És evident que hauria de ser així.

    Però li pregunto si és optimista.

    No especialment, perquè serà difícil que en aquest país canviï aquesta mentalitat que tenim des de sempre que la ciència no és fonamental. En la passada crisi tots els països més desenvolupats van invertir més en ciència, i aquí es va fer el contrari. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la despesa en I+D intern el 2018 va ser de l’1,24% del PIB, molt lluny de la mitjana europea, que el 2017 estava en el 2,06%. La inversió s’hauria d’elevar fins a un 2% del PIB i des de 2008 s’ha reduït substancialment. L’esperança és l’últim que es perd, però la confiança que això succeeixi… doncs poca. Ara caldrà reconstruir el sistema econòmic, i de nou, davant una crisi econòmica, no és evident que es potenciï aquest canvi de model econòmic que fa anys que diem que s’hauria de produir, que és la inversió en coneixement i no en altres coses més immediates en el benefici, com poden ser el turisme o la construcció. Així que el més probable, i tant de bo m’equivoqui, és que novament la recuperació de la inversió en ciència no aconsegueixi els nivells que permetin compensar les caigudes sofertes durant la crisi.

    I sobre la vacuna, o sobre la solució farmacològica que sigui que ens pugui retornar a la nostra vida anterior, és optimista?

    Bé, la seqüència del SARS-CoV-2 es va publicar el gener de 2020, i a partir d’aquí s’ha produït una carrera mundial per desenvolupar una vacuna contra la malaltia, que a més està impulsant noves plataformes tecnològiques de pròxima generació per accelerar el seu desenvolupament. Però no podem ser aliens a la dimensió propagandística d’aquest esforç i de la resta de les accions científiques. No podem utilitzar la ciència com el baluard del desgreuge polític. La ciència necessita temps per demostrar eficàcia, les coses no són tan ràpides. No podem generar falses expectatives com a eina d’acontentament social i polític. Els científics haurien de poder assessorar de forma molt més permanent les decisions polítiques i no sols en sanitat, sinó en molts més àmbits. I pel que fa a tornar a la nostra vida anterior, tant de bo que haguem après alguna cosa! Perquè la nostra vida anterior té molts defectes. Hem vist com s’ha recuperat el medi ambient en un mes i mig de confinament. La frenada de les indústries a conseqüència de la pandèmia, la reducció de vols, o la suspensió de grans esdeveniments i fins i tot la reducció de moviments dels ciutadans, està tenint com a conseqüència una reducció del nivell d’emissions de gasos contaminants. Potser la natura té molta més capacitat plàstica del que pensàvem i amb una mica d’esforç per part nostra podem trobar un sistema que permeti treure quelcom positiu d’aquesta crisi. Esperem que les mesures que es prenguin per reactivar l’economia no produeixin un efecte rebot, encara que malauradament és el més probable.

    Aquesta seria la gran lliçó d’aquesta crisi?

    Aquesta m’és una, però m’hi ha altres: la necessitat de prendre decisions basades en l’evidència, o la necessitat de col·laborar i no utilitzar els problemes com a arma política. En governs com el d’Angela Merkel fins i tot l’oposició s’ha posat de la seva part. Potser allà s’han fet millor les coses, però en aquests moments hem d’estar units i deixar-nos d’intentar treure benefici polític d’aquesta situació. Que ni en moments així siguem capaços d’unir-nos crec que als ciutadans ens crea una gran sensació de desassossec.

    Durant el confinament els nens han vist poc el sol i molt les pantalles, això pot tenir conseqüències per al seu desenvolupament cerebral?

    És clar que una quarantena no és la millor situació per al desenvolupament del cervell i pot fins i tot derivar en quadres de depressió i ansietat en els nens. Però depèn molt de com ho porten els pares, ja que són els que més influeixen sobre els seus fills. Quan es fa l’anàlisi de l’impacte psicològic de la quarantena, apareixen tota una sèrie de símptomes, que poden ser indicatius de patologia mental (estrès posttraumàtic, convulsió, tendència a estar més irascible…) derivats de l’estrès que produeix el confinament en si, l’adaptació al teletreball…. Per molt que els nens tinguin classes en línia, el dia a dia és que el nen et pregunta, s’intenta connectar i no pot… La suspensió de les classes evidentment comporta, a més, una sèrie de complicacions, entre les quals està, efectivament, que passin més temps davant les pantalles del que és habitual per les classes virtuals i l’accés a continguts online, però també perquè el temps d’oci i les relacions socials amb els seus amics també es digitalitza. En certa manera, no obstant això, és una oportunitat per ensenyar-los que les pantalles es poden usar d’una altra manera i no sols per jugar. Però desgraciadament hi ha problemes molt més greus.

    Com quins?

    La pandèmia està tenint conseqüències en l’àmbit econòmic i laboral (atur, desocupació més o menys temporal, pèrdua d’ingressos, impagaments, pobresa habitacional i energètica), i en l’esfera social motivades per les mesures d’aïllament social. El confinament està fent que els nens en situació més vulnerable no puguin accedir a les classes en línia. Segons l’INE, una de cada deu llars espanyoles no tenia accés a internet el 2018, mentre que dues de cada deu no tenien ordinadors a casa. Aquesta bretxa genera una desigualtat fins i tot més gran, ja que els qui tenen més recursos poden tenir millor accés a l’educació. I no es tracta només de tenir accés a internet, sinó de tenir un ordinador amb bona connexió, que s’escolti bé, que el wifi et funcioni… Si a nosaltres mateixos ens passa que se’ns desconnecta o que no escoltem, imaginem una casa amb un sol ordinador i amb tres nens, cadascun en un curs, doncs és un desastre. L’educació en línia s’ha implantat amb escàs marge de maniobra i això no ha permès garantir que no existeixin desigualtats.

    La Generalitat està repartint equips amb connexió, prioritzant aquells cursos que són de canvi d’etapa educativa.

    És una molt bona cosa que s’estableixin mesures per no deixar ningú enrere, però el problema és que arriba amb molt de retard, i que així i tot hi haurà un sol ordinador per família, i encara que segons la Generalitat uns 52.000 joves no poden connectar-se amb els seus centres educatius sols es preveu fer arribar uns 12.000 dispositius electrònics. L’altre problema és que els professors no estan preparats per fer classes per internet. No es pot traslladar la classe presencial a una videoconferència. Una classe per internet requereix una preparació que no es té ni s’està fent. És molt més complicat. Jo mateixa he donat una classe de màster que era de tres hores i la vam haver de reduir a hora i mitja, perquè ningú aguanta tres hores seguides en una classe per internet. El panorama que dibuixa la crisi del coronavirus per l’educació i la seva funció d’equitat i d’igualació d’oportunitats és extremadament preocupant.

    És clar que ara es tracta de sortir del pas i acabar el curs.

    L’últim trimestre d’aquest curs 2019-2020 ja està sent d’ensenyament telemàtic i és bastant probable que nens no tornin a trepitjar les aules fins al curs 2020-2021. Això vol dir sis mesos sense escola, la qual cosa suposa un risc important per l’educació, amb conseqüències que veurem en el curt termini. Hi ha un aspecte positiu: tenim l’oportunitat d’iniciar un debat públic per preguntar-nos què és el realment important, què és necessari i què no, per avançar cap a un sistema educatiu que realment eduqui i no sigui només un proveïdor d’informació. Si el que fem és tornar i readaptar les coses sense esperit crític, haurem perdut aquesta oportunitat. Aquests dies he sentit coses com que “total, el que aprenen després se’ls hi oblida”, o “de tota manera, tampoc se’n recorden per l’any que ve”. Però llavors quin tipus de sistema educatiu tenim i quin volem? Hauríem de replantejar-nos-ho.

    Per això volen que sigui més competencial i menys memorístic. El que està en la memòria no es reté si no és significatiu, oi? Si més no, això diuen…

    I el que també passa és que quan pretens que retinguin moltíssima informació es produeix un efecte conegut com information overload, és a dir, sobrecàrrega d’informació, ja que evidentment la ment humana no pot retenir tanta informació i menys tal com s’està proporcionant. Tenir als xavals asseguts durant hores i hores, introduint informació en els seus cervells sense temps per a plantejar-se que comprenguin la lògica d’aquesta informació, no és una bona manera d’educar. Hem de començar a determinar què és l’important, què cal saber i com s’ha d’ensenyar. Aquest exercici s’està fent en altres països i aquí, entitats com la Fundació Bofill l’estan impulsant a través de projectes de reflexió i innovació. Potser ara és la nostra oportunitat.

    Per la Bofill el que urgeix ara és el que anomenen un “estiu enriquit” i un primer trimestre del pròxim curs que se centri en avaluar els danys col·laterals d’aquesta crisi de forma personalitzada.

    La Fundació Bofill ha reaccionat ràpidament en aquest sentit proposant una agenda de mesures de xoc i reformes prioritàries davant la crisi. Es tracta del projecte Obrim l’educació, amb una proposta de 30 mesures de xoc. Això requereix un canvi bastant radical en l’organització del sistema educatiu. Per això dic que pot ser fins i tot una oportunitat.

    Sortirem tocats mentalment d’aquesta experiència?

    Una situació de confinament com aquesta no l’hem viscuda mai i sí que és veritat que hi ha gent que no ho està portant bé. La gent que viu sola, per exemple, o les persones amb discapacitat, hi ha circumstàncies complicades, augmenta el risc d’exclusió social en menors, les situacions de maltractament o les de drogodependència, tot això esclar que s’ha agreujat, sobretot entre els qui tenen afeccions de salut mental, o amb problemes incipients que es poden haver agreujat: depressió, trastorns compulsius… Lògicament per aquestes persones concretes la situació és més complicada, i a més l’estrès i l’aïllament social poden ser un factor desencadenant de brots d’esquizofrènia o ansietat. Però dit això, poden ser molt pitjor les conseqüències de la crisi econòmica. Una de les principals preocupacions dels ciutadans són les repercussions econòmiques, la pèrdua de l’ocupació… Fixa’t en el que va passar en la nostra anterior crisi, en la qual es va produir un increment de les alteracions de salut mental, i òbviament les mesures d’austeritat ho van complicar encara més. A The Lancet es va analitzar l’impacte sobre salut mental de les polítiques d’austeritat i es va observar que als països on es van aplicar van ser un desencadenant d’un increment en la prevalença de trastorns mentals, per la qual cosa espero que aquesta vegada no tornem a cometre els mateixos errors… Però també hi ha l’altre costat.

    L’altre costat?

    El de la gent que ha tret el seu costat més solidari. Molta gent aquests dies no sols ha tingut l’ocasió de plantejar-se quines coses són les realment importants, sinó que també ha pensat una mica més en els altres. Per exemple, molta gent jove s’ha ofert a ajudar als seus veïns més grans i s’ha confinat per no posar en perill a persones més vulnerables, i això és bonic.

    Com el fet d’haver descobert totes aquestes professions essencials a les quals no havíem donat importància; segurament ara mirem diferent la caixera, l’escombriaire o el transportista.

    Estem començant a apreciar aquestes professions per la importància que tenen, però continuen sent les pitjor pagades. Tant de bo que a més de valorar-les ara de manera diferent, també es reconegui el seu treball en termes econòmics de forma més justa.

  • «Sense test per diagnosticar, el més sensible és la radiologia toràcica però les màquines estan obsoletes»

    Un cop superada la primera fase de la pandèmia aguda del SARS-Cov-2 (Covid19), i en el context d’un progressiu descens dels casos propis de la malaltia als hospitals, es planteja la necessitat de recuperar l’atenció en els centres sanitaris. Per això, des de Radiòlegs de Catalunya, s’han elaborat unes propostes d’actuació en la fase de desconfinament, per als centres sanitaris catalans. Unes propostes que ajudaran als serveis a conviure amb la COVID-19 als hospitals.

    Donat que molts pacients passen per les seves mans, els departaments de Diagnòstic per la Imatge seran elements clau per a poder recuperar aquesta normalitat. Des de Radiòlegs de Catalunya recorden la resposta que han donat aquestes àrees de diagnosi per la imatge en les setmanes de màxima exigència provocades per la pandèmia als centres sanitaris: la seva intervenció ha estat determinant per a la diagnosi, tècniques d’intervencionisme quan calia, i seguiment de la patologia, en col·laboració estreta amb les altres especialitats.

    Ara, consideren, cal estructurar la tornada progressiva a l’activitat, que ha de ser adaptada i adaptable a l’evolució de la pandèmia i potenciar la pràctica segura del personal en contacte amb els pacients.

    parlem sobre el paper de la radiologia, la feina feta, la feina pendent de fer, el teletreball i noves reestructuracions amb teresa Maristany, la presidenta de Radiòlegs de Catalunya.

    Com neix la idea de redactar unes «Recomanacions pel restabliment de l’activitat als Departaments de Diagnòstic per la Imatge segons l’evolució de la pandèmia del SARS-Cov-2»?

    La idea neix no només del què hem viscut aquests dos mesos, l’aturada d’activitats, el 80% de desprogramacions… sinó en pensar com després tot això se’ns vindria a sobre. I més com a servei central que som, que no hi ha pacient que no passi per nosaltres abans d’anar a l’especialista gairebé.

    Vam dir «o fem unes recomanacions o se’ns menjaran vius». Ens havíem d’avançar per evitar trobar-nos la voràgine i que hi hagi un col·lapse o un coll d’ampolla. També hem de tenir cura dels nostres professionals i dels pacients. Així, quan acabi la pandèmia i comencem aquest període, aquesta fase nova de començar a programar pacients, caldrà que no hi hagi molta aglomeració de gent a la sala d’espera perquè sinó tindrem un rebrot. Arran de pensar totes aquestes mesures i també pensar com ens ha anat el teletreball, que ja el fèiem, i quina utilitat li podíem treure doncs vam començar a fer totes aquestes recomanacions.

    A qui les heu dirigit?

    Les vam enviar a les direccions dels hospitals, als gerents… També als nostres col·legues metges d’altres especialitats perquè amb això hem d’anar de la mà i als Col·legis de metges, a la conselleria, al CatSalut… Allà on l’administració té més pes. Hem sentit molt suport, ja ens han dit molts que ho annexen a recomanacions que estan fent des d’altres organismes.

    Ha estat un avançament perquè ja ens veiem que tots els àmbits tenien pressió. Bàsicament vam dir: «començarà i tindrem un col·lapse als serveis centrals i hem de tenir cura dels professionals i dels pacients». Així va néixer però volem aprofitar-ho també per reinventar la nostra professió i el nostre paper.

    Com dius, tornar a la normalitat és impossible de cop. Com us heu organitzat i com seguireu fent-ho a distància?

    La teleradiologia és el més antic dins de la medicina que existeix. Hi havia èpoques que no trobaves metges radiòlegs, perquè no som gaires, i els de la nit ja informaven perquè fos més econòmic a casos de Llatinoamèrica quan allà era de dia.

    Ara jo he tingut el meu staff a casa fent els informes d’escàners i ressonàncies i informant des d’allà. Quan havien de fer ecografies sí que hi anaven personalment. Hi ha hagut serveis que ho tenien ja instaurat del tot i altres, com el meu, ho fèiem així puntualment o d’urgències.

    Ara ha servit i ha quedat constatat que es pot fer molta feina des de casa. A més hem treballat molt solidàriament. El meu servei ha informat sobre casos de radiologia de tòrax d’un hospital de Madrid i ho fèiem des de casa perquè no tenien prou gent per anar a fer els informes.

    I la feina presencial com us l’heu repartit dins el servei? 

    El tècnic és qui fa la radiografia, el qui fa la ressonància. El radiòleg és qui ho informa i el que fa maneig de biòpsies o de drenatges o de curacions. Si jo trobo un nòdul a la mama, sóc jo qui la biòpsia no ho fa un tècnic. Tot el que sigui intervencionisme hem d’estar a primera línia. Com l’ecografia que també la fem nosaltres

    I tota la part de lectura des de casa.

    Clar jo puc informar des d’aquí o com si estigués a Berlin. Mentre tingui totes les eines, la banda ampla, tot el sistema operatiu… Ara s’ha constatat que això pot ser un model molt important. Ara que hem vist Barcelona amb molt poca polució, podem mirar d’instaurar d’una manera quotidiana rutines que caminin cap al teletreball. Evidentment no de sempre ni de manera fixa perquè en un hospital també fas docència i formació i l’has de fer amb qui formes al costat, colze a colze, no des de casa.

    Al CatSalut divideixen les llistes d’espera en intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i consultes externes d’especialitats. Vosaltres assumiu la major part de les proves. Teniu idea de què us podeu trobar?

    Farem el què té més sentit comú: primer els pacients que tenen pendents intervencions. Si necessiten una prova radiològica han de passar per davant. També els que estan pendents d’un diagnòstic o d’un control oncològic, els malalts ingressats, els malalts urgents que no poden esperar… per descomptat que aquests han de passar per davant de la resta.

    També és un moment idoni per fer un canvi en la radiologia. La radiologia és un servei central on tothom demana una prova o un control basant-se en la visita al metge especialista. Potser és el moment de dir prou quantitat i mirem qualitat. Mirem el valor afegit que podem fer els radiòlegs de la prova. Gestionem la necessitat diagnòstica del pacient d’acord amb l’optimització de la resposta. Que siguem nosaltres davant de la clínica del pacient qui diguem quina prova és la idònia. Donar-li molt més valor que fins ara a la nostra exploració , que érem receptors de la prova i ho seguíem i punt. Que el metge ens expliqui el problema que té amb el pacient i nosaltres recomanar quina prova cal fer.

    També per evitar fer proves innecessàries o causar iatrogènia.

    Sí. Hi ha moltes inèrcies en fer proves que no són necessàries. Hi havia controls de quists, de lipomes que són greix… No cal. Per què s’ha de fer control si no és simptomàtic? Hi ha inèrcies que s’haurien de canviar i potser ara és el moment perquè hem de triar que és el prioritari i qui ha d’estar a la sala d’espera. Hem d’esponjar i la manera d’esponjar és triar amb consens amb els clínics i triar el que cal

    Existeix la perspectiva de qui va al metge amb la necessitat que sí o sí els hi facin alguna cosa.

    Hauria de canviar. És com tot. Si s’explica la gent ho entén però ens falta educació i donar missatge. La televisió sueca va sortir que la primera ministra va fer un míting davant els nens sobre la COVID i ho van entendre.

    La ciutadania tampoc és ximple. Si tu li dius a la gent: «escolti’m de totes les ressonàncies què fem sap quantes després tenen una resolució quirúrgica o que els hi farà canviar el tractament que estan prenent». Si la gent sabés que la majoria de coses es curen soles o amb tractament simptomàtic del dolor… No té sentit que tothom que tingui un lumbago vingui a fer-se una ressonància per veure si té una hèrnia quan la majoria amb temps, repòs i antiinflamatoris es resolen sols. A veure si això ens ensenya una mica a tots.

    Per minimitzar el risc de contaminació i per seguretat del personal que està directament fent les proves, s’haurien de netejar màquines i sales després de cada pacient. Això ralentitza la tasca de primera mà.

    Per això també volíem proposar una cosa innovadora des de Radiòlegs de Catalunya. Cada servei podrà fer el que vulgui i és una suggerència, però els pacients s’hauran d’esponjar per no trobar-se molts a la sala i a banda els hi direm que si us plau no vinguin acompanyats si poden. En el meu cas a Sant Joan de Déu els nens han de venir acompanyats i hi ha gent que potser ho necessita però si es pot evitar que ho evitin.

    A banda, farem el mateix volum de feina que fèiem al matí però ho repartirem entre matins i tardes. És a dir, el mateix número de pacients però molt més esponjat: perquè les sales d’espera no estiguin plenes, per netejar els aparells i perquè si ens trobem amb casos de COVID positiu, ja ets pots imaginar com ens hem de disfressar i això porta un temps de vestir-te i desvestir-te… És important tenir aquest temps.

    Habilitareu el què heu anomenat zona neta i zona bruta?

    Exacte. Volem que tots els professionals tinguin el test. Hi ha hospitals que s’han posat les piles i ja n’han fet i estan en segons cribratges. Hem de saber si som positius o no i si l’hem passat o no. El pacient, el mateix: que no vingui mai ningú que sigui COVID o simptomàtic sense fer-li la prova per saber-ho. I més si potser li hem de fer una intervenció o una prova amb anestèsia. Sempre que sigui possible clar, si ha de ser una operació d’urgència doncs està clar que no serà així.

    I les proves espontànies, que de la visita es genera una radiografia, doncs aquestes no es podran fer. Si estem dient d’esponjar, si comencem a acceptar les espontànies, tindrem un col·lapse a les sales d’espera i tindrem un rebrot.

    Oi que estem demanant hores a les perruqueries? Doncs també per fer una radiografia. Ho fem per protegir-los

    Com ho gestionareu treballar matí i tarda, com canviaran els torns?

    Els tècnics han sigut el primer element de trinxera perquè són els que fan les radiografies, les ressonàncies, els qui van amb el portàtil a fer-les, són els que han estat més exposats. Ells ja fa torns de matí, tarda i nit i el servei funciona tot el dia. Són els metges radiòlegs els que passarem a fer tardes també. No podem exigir-ho als hospitals però el que recomanem és que durant un temps tota la feina que feien al matí la reparteixin al llarg del dia. Que la tarda sigui un mirall del matí.

    Creus que els professionals estaran d’acord?

    Doncs depèn com s’ho prenguin. Als meus jo els hi he dit que qui vingui al torn de tarda podrà fer un dia de teletreball. Això també està molt bé perquè tu tens una feina, tens un nombre n d’exploracions però no et diuen a quina hora les has de fer. Com si t’hi vols posar a les 5 del matí. La qüestió és el resultat i això a molta gent també li interessa. Ara ho posem com a model però es pot perpetuar.

    Tot el meu staff està d’acord perquè és un moment que ens hem de posar les piles, hem de sortir endavant. Entenem que els torns són importants per tenir esponjades les sales i a més pot ser una prova pilot per veure si això està aquí per quedar-se. Poder tenir un radiòleg a la tarda per fer les exploracions i que no sigui el de guàrdia no, de l’staff normal.

    Des de la conselleria deien que es preveia que totes les proves ajornades es poguessin resoldre abans que acabi el mes de juliol. Com es farà això?

    Jo crec que no s’arribarà. Quan proposo aquestes mesures és fer el mateix que fem al matí però que duri tot el dia per no tenir les sales tan plenes i poder netejar entre pacient i pacient. És tornar a l’activitat. Per això és tan important prioritzar l’activitat i tenir clar que hi ha algunes peticions que no farem mai. Ens quederem a les tardes per espaiar, no per fer més volum. Prioritzarem qui té quiròfan, qui té res oncològic, qui necessita un diagnòstic…

    A banda, com deies abans, de treballar de la mà amb els clínics, també se us obre l’oportunitat de treballar amb els metges de família ara que des del Departament de Salut s’han repartit ecògrafs als CAP. Quina lectura féu o quin treball conjunt heu pensat?

    Aquí hi ha postures diverses. Jo com a presidenta de Radiòlegs de Catalunya i la meva junta directiva hem estat sempre de la mà del president de la Medicina de Família i Comunitària. És més, fa temps vam fer un document conjunt per nosaltres poder assessorar, tutelar i facilitar que vinguessin als nostres serveis metges de família per ensenya’ls-hi a fer ecografia i fins on podien arribar. Si moltes vegades nosaltres tenim dubtes, imagina’t ells que no es dediquen a això al 100%. Volíem ser la guia per dir fins aquí podeu diagnosticar i, quan veieu que passen tals supòsits doncs ho deriveu als especialistes. Això va quedar en terreny de ningú i ara es vol tornar a començar.

    Serà útil?

    Crec que l’ecografia és com el fonendo d’abans. En un moment donat pot ser important per veure si el malalt té líquid a la panxa, a la pleura, al precardi, que està dins del cor, si pot tenir pedres o dilatació del ronyó… Ara, per fer un diagnòstic ben acurat, estarem nosaltres.

    La nostra mà saben que la tenen però s’han de posar uns límits perquè el què fa por és que es digui que l’ecografia és per tots. No és així. En algunes regions ha passat que la gent que no ho domina té dubtes i això ha derivat a un augment d’exploracions de TAC i el TAC irradia a la població.

    Quan un metge no sap fer bé l’ecografia o té un dubte demana un TAC, que el fa el radiòleg. Si l’hagués fet una persona que domina fer ecografies, potser s’hagués evitat. Repeteixo: no dic que no en sàpiguen, sinó que cal formar.

    A més, ara s’ha vist amb aquesta crisi com d’obsoletes estaven algunes màquines de diagnòstic radiològiques. Moltes s’han fos perquè els tubs tenen un número n de dispars i ja l’han sobrepassat. I pensa, i això és molt important, que el diagnòstic de COVID a molts llocs s’ha fet gràcies a la radiologia. Allà on no hi havia test, el més sensible i específic per dir que aquell malalt era un COVID ha sigut l’informe de la radiologia toràcica o del TAC. Hi ha hagut problemes per no tenir test, altres tardaven 24-48h, altres sortien malmesos…

    El diagnòstic primordial, i aquí hem tingut una feinada enorme, ha sigut fent radiologies. I també hem tingut una feinada perquè molts companys d’altres hospitals, que no esmentaré, em demanaven si els hi podíem deixar màquines portàtils per fer raigs. No en tenien. I són les més útils per no acumular pacients a les sales d’espera: poder agafar l’aparell i anar a les sales o a la UCI.

    Posar més màquines hauria d’anar en la línia dels llits de UCI que quan això passi se’n deixaran més d’oberts

    Sí. I he de dir que d’això no se n’ha fet molt ressó. Ha estat molt curiosa la pandèmia: per algunes coses s’ha fet molt rebombori i altres sobre què passa als hospitals han quedat totalment amagades.

    Se’n farà una lectura i servirà d’alguna cosa? 

    Crec i espero que això serveixi per canviar la manera de treballar, per aprendre, perquè si a altres països no ha passat això és segurament perquè hi havia reforços que nosaltres no teníem. Una lectura que hem de fer tots és que en educació i sanitat no s’ha d’escatimar.

  • PCR diagnòstica a l’Atenció Primària ja!

    El control de l’epidèmia de la COVID-19 ha entrat en una fase de transició un cop han disminuït sensiblement els casos, els ingressos i les morts per aquesta causa, tal com s’afirma en el document del 25 d’abril del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias. En l’actual fase adquireix especial importància la identificació dels nous malalts i la contenció d’aquests com a fonts de contagi per tal d’evitar una nova propagació massiva del virus, actuacions que s’han de fer en l’entorn comunitari, perquè és en aquest entorn on es contrau i difon la infecció i la malaltia.

    Per a la identificació i diagnòstic de casos de la COVID-19 només disposem dels tests PCR, i per a la contenció, una de les principals mesures és l’aïllament de les persones malaltes, l’estudi dels seus contactes i, si és el cas, també el seu aïllament. Per tant, ara ens cal saber si davant de clínica sospitosa podem atribuir-la al coronavirus per tal d’aïllar a aquestes persones i els seus contactes propers. Tenir un diagnòstic més cert evitarà patiments i aïllaments innecessaris, així com minimitzar l’impacte social d’aquestes mesures.

    La identificació i diagnòstic de persones simptomàtiques, tasques pròpies de l’AP, hauria d’estar emmarcada en una estratègia de rastreig de contactes, seguiment i aïllament, entre altres possibles mesures epidemiològiques. Estratègia que ha de ser coordinada entre l’AP i els serveis de vigilància epidemiològica de salut pública. Serveis que, igual que l’AP, van començar aquesta crisi molt minvats en la seva capacitat, i així encaren les següents fases.

    En la fase d’alta incidència i escassetat de material, la identificació de persones malaltes de COVID-19 a l’AP s’ha basat en la sospita clínica, però en una fase de menor incidència, en la que conviuen moltes altres infeccions víriques amb similar simptomatologia, la prova diagnòstica es fa imprescindible. Així ho reconeix el document del Ministeri de Sanitat quan diu que una de les capacitats del sistema sanitari ha de ser el «diagnóstico de todas las personas sintomáticas con PCR u otras pruebas diagnósticas que se identifiquen como adecuadas en los procedimientos aprobados por el Consejo Interterritorial».

    Enmig del desgavell que ha caracteritzat les últimes setmanes, l’accés a la realització de PCR des d’AP és diferent en cada Comunitat Autònoma. En algunes, com ara Navarra i les illes Canàries, es pot sol·licitar des de fa un temps la PCR per la metgessa de primària i les persones van a un lloc determinat per realitzar-les. A Euskadi es prenen mostres per a PCR en les consultes COVID-19 dels centres de salut. També tenim notícia que a Galícia i a Castilla León hi ha accés a la prova des de l’AP.

    En canvi a Catalunya no tenim aquesta possibilitat. Per què aquestes diferències entre C.C.A.A.? El que sí que ha anunciat el Govern de la Generalitat, el dia 7 d’abril, és el Programa Orfeu de «detecció massiva de la COVID-19 amb l’objectiu de complementar la capacitat del sistema de salut de disposar de tests diagnòstics de coronavirus SARS-CoV-2». El programa preveu realitzar 170.000 testos nous en unes sis setmanes. Però de tenir tests a l’atenció primària per diagnòstic de persones malaltes no se’n parla. A qui s’aplicaran? Quin sentit i benefici té fer un cribratge poblacional quan no es poden fer diagnòstics individuals a persones que presenten símptomes compatibles?

    Si l’Atenció Primària ha de ser la protagonista en les següents fases de la pandèmia, tal com diuen tots els polítics, des del president Pedro Sánchez fins a la consellera Alba Vergés, necessitem tenir accés ja a les PCR per poder garantir un desconfinament amb els menors riscos possibles. Sense aquest procés diagnòstic no tenim garanties d’identificar les persones malaltes i de què el seu aïllament i el dels contactes sigui realment necessari. Sense material i sense personal es pot fer molt poca cosa, el paper de l’AP es quedarà en pura retòrica, com denuncia Sergio Minué.

    Seguirem anant amb una sabata i una espardenya com fins ara? Seguirem fent diagnòstics a ull? Quantes visites innecessàries (i per tant, nocives) es faran en els hospitals? Quants casos se’ns escaparan, com pregunta Meritxell Sànchez-Amat? És més, seguirem recomanant/ordenant aïllaments sense la certesa de la seva necessitat? Com ho viuran les persones afectades? Com els ho podrem explicar? Quantes persones perdran el seu sou o la seva feina per no fer una PCR? Les persones i els barris amb més pobresa en patiran les pitjors conseqüències. Algú és conscient d’aquest dany?

    L’AP proporciona equitat al sistema, podem arribar a qui més ho necessita, a persones que no acudiran mai a altres serveis sanitaris. Persones que amb simptomatologia lleu o moderada, poden estar en habitatges de pocs metres quadrats i poden transmetre de manera ràpida la malaltia. Detectar com més aviat millor aquests casos pot tenir una gran repercussió per tallar la propagació de la COVID-19.

    Per altra banda veiem com la llei de cures inverses segueix funcionant. Es fan PCR a algunes elits, com els futbolistes, encara que no tinguin símptomes, o es poden fer proves en centres privats pagant entre 100 i 200 €. Necessitem recursos materials i personal suficient per aplicar la llei de cures directes, és a dir, donar atenció i recursos a qui més ho necessita, tant en l’àmbit individual com poblacional. Ara no hi ha excusa, sabem que hi ha tests disponibles, tenim moltes infermeres formades per prendre les mostres. Necessitem polítiques amb sentit, necessitem una AP forta de veritat.

    Volem PCR ja, l’AP està preparada!

  • Els pacients de les llargues llistes d’espera seguiran esperant

    A mesura que la pandèmia causada pel SARS-CoV-2 es va controlant des del punt de vista assistencial, ajustant la demanda de llits d’hospitalització i d’UCIs a les possibilitats de la xarxa sanitària pública de Catalunya, va quedant al descobert la necessitat d’atendre tota l’activitat mèdica que ha quedat paralitzada des de la segona setmana del març passat. Les xifres del que no s’ha atès o s’ha ajornat són de tal envergadura que els responsables de Servei Català de la Salut (CatSalut) ja han llançat els primers missatges sobre el que, en les setmanes immediates, seran les seves prioritats. Al mateix temps, han deixat entreveure que es troben davant l’oportunitat d’orientar el sistema cap a uns criteris, antics però mai executats, sobre el que segons la seva opinió ha de constituir, i atendre, un sistema sanitari públic.

    Adrià Comella, director de CatSalut va exposar fa uns dies en roda de premsa el criteri que els ciutadans han d’assumir: la necessitat de fer «un bon ús dels recursos» disponibles. Va anunciar que hauran de suportar demores «incòmodes». També va avançar que l’actual crisi sanitària els permetrà renovar protocols assistencials esbossats en anys anteriors, que ara seran imperatius. Traduït, això significa, segons va concretar Comella, que la Generalitat se centrarà en els mesos vinents -en paral·lel a l’atenció de la Covid-19- a atendre les demores acumulades en els processos mèdics considerats vitals -la inassistència posa en risc la vida-, entre els quals ha citat els de caràcter oncològic, la cirurgia cardíaca o cardiovascular, les afectacions neurològiques i els cribratges poblacionals. Algunes malalties osteoarticulars importants, que alteren greument la funcionalitat de les persones, també podrien incloure’s.

    Tota la resta, entre el que s’inclou milers i milers de proves diagnòstiques, anàlisis sanguinis i visites especialitzades de control periòdic que tenien per objecte desenvolupar una medicina preventiva que en els últims decennis s’ha demostrat altament eficaç -gràcies a ella ha anat augmentant l’esperança de vida de la població-, quedarà relegat, ajornat sense data d’execució o subjecte a unes demores tan dilatades que convertiran aquests controls en un projecte sanitari fallit.

    La doctora Teresa Maristany, presidenta de l’Associació de Radiòlegs de Catalunya, va afirmar el passat 30 d’abril que «moltes ecografies de ronyó, bufeta urinària o d’altres tipus que es feien fins ara són prescindibles; es feien per inèrcia». Fonts del mateix sector han afegit que «moltes» de les ressonàncies magnètiques, ecografies o radiografies que han estat ajornades a causa de la crisi de la Covid-19 «no s’arribaran a fer mai». És a dir, molts dels pacients que van ser avisats de l’ajornament d’una prova per causa del coronavirus no seran citats de nou.

    Hi ha una antiga concepció del que ha o no ha d’atendre un sistema sanitari públic, segons la qual l’assistència finançada per la Generalitat només ha de cobrir la patologia greu o de risc vital, i que per a la resta ja existeixen les asseguradores privades. Aquesta posició, rebatuda sens dubte pels responsables sanitaris procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ha estat defensada històricament per convergents i postconvergents, que mai van trobar l’oportunitat d’aplicar-la sense que suposés un risc electoral. Artur Mas va experimentar les conseqüències d’aquest intent després de les seves retallades, poc abans d’orientar-se cap a l’independentisme.

    Abans que aparegués el virus SARS-CoV-2, la sanitat pública de Catalunya acumulava unes llistes d’espera quirúrgiques, de proves diagnòstiques i de visites a metge especialista que superaven àmpliament a les que havien tancat l’anterior legislatura, que ja eren preocupants. La presidència de Quim Torra estava resultant nefasta per a l’assistència sanitària pública, encara que no era un assumpte que els ciutadans recriminessin, o no en públic i de forma massiva, ja que tot l’espectre polític estava absorbit pel procés independentista.

    El fet és que durant el Govern de Torra s’havien incrementat les esperes quirúrgiques, que el febrer del 2019 afectaven 177.976 persones, xifra un 10% superior a l’heretada del període en què Toni Comín va dirigir la Conselleria de Salut. Un total de 145.877 pacients esperaven una prova diagnòstica tecnològica (colonoscòpies, mamografies, ressonàncies magnètiques, TAC, entre elles), un 23,5% més que quan es va iniciar la legislatura. I altres 454.098 persones esperaven accedir a un metge especialista hospitalari.

    Aquestes esperes, molt superiors a la mitjana registrada en el conjunt d’Espanya, eren encara conseqüència de les retallades pressupostàries aplicades al sector sanitari públic durant el primer govern d’Artur Mas, que va eliminar 1.500 milions d’euros de la partida de Salut. Durant la vicepresidència d’Oriol Junqueras, supervisor dels comptes de Comín, el sistema sanitari va recuperar 57 milions per a un pla de xoc quirúrgic que es va executar i va reduir lleugerament les llistes. Junqueras tenia previst injectar 400 milions més a la sanitat pública, cosa que no va succeir perquè mai es van aprovar nous pressupostos per a la Generalitat.

    Aquest és el panorama amb què es va trobar l’assistència sanitària de Catalunya quan va irrompre la Covid-19. El passat 20 de març la Conselleria de Salut va enumerar a la seva pàgina web les esperes per accedir a una prova diagnòstica que acumulaven les deu determinacions més sol·licitades pels metges -només deu-, que afectaven 118.450 persones. Entre elles destacaven 35.118 pacients que esperaven una ressonància magnètica durant una mitjana de 86 dies, que en molts casos superaven l’any de demora; 16.607 a l’espera d’una colonoscòpia o 27.644 que necessitaven un TAC.

    Durant la pandèmia de la Covid-19, segons ha informat Comella, els hospitals han estat sobreocupats pels malalts de coronavirus, però han realitzat 34.000 intervencions quirúrgiques inajornables, oncològiques o cardíaques fonamentalment, i han realitzat 49.000 proves diagnòstiques.

  • Doctores sense papers: “Només demanem una oportunitat per sentir-nos útils”

    Anna S. Vanesyan, cirurgiana, ha assistit impotent des de casa seva al col·lapse del sistema sanitari. En cap moment durant les fases més greus de l’epidèmia, ni tampoc davant la saturació d’hospitals i centres, aquesta doctora armènia especialitzada en senologia ha pogut regularitzar la seva situació, inclús després que Sanitat flexibilitzés l’homologació de títols de professionals sanitaris immigrants.

    Espanya, com molts països europeus, necessita personal sanitari. La crisi no només ha manifestat aquesta urgència, sinó que a més a més, obre una reflexió sobre el procés burocràtic que molts d’aquests professionals realitzen. Per exemple, el ministre d’universitats, Manuel Castells, va anunciar que ja s’havien convalidat 550 títols de metges i infermeres, gairebé la meitat de les 1.083 homologacions registrades l’any 2020. Hem de viure situacions tan greus com les actuals per adonar-nos del capital humà i professional que tenim? Si requerim personal sanitari, i pensem en futures epidèmies, no hauríem d’agilitzar la tramitació i flexibilitzar aquests tràmits?

    Segons el Ministeri de Sanitat, durant l’examen MIR 2020, es van admetre 16.176 candidats, dels quals, 3.996 eren metges estrangers de més de 61 països. La majoria d’aquests professionals provenen d’Amèrica llatina. Tanmateix, existeixen altres col·lectius de personal sanitari desapercebuts. És el cas dels professionals sanitaris rus parlants. Molts d’ells tenen títols universitaris, inclús especialitats que exigeixen anys d’intensa formació.

    I d’altres, fins i tot s’han vist obligats a deixar els seus alts llocs de treball per motius polítics. “El meu marit, rus, però d’origen tàrtar, estava sent perseguit per raons polítiques. Va ser amenaçat. Jo sóc d’Armènia. Malgrat estar casada amb un ciutadà rus i tenir un fill de nacionalitat russa, em van fer fora del país. Van començar a denegar-me els papers de residència i vaig perdre la feina. Molts pacients es van quedar sense seguiment”, explica Anna S. Vanesyan. “A Rússia treballava com a cirurgiana en senologia. La meva especialitat està en els camps de la reconstrucció mamària en pacients amb càncer de mama. També, era directora d’una clínica privada oncològica”. I afegeix: “Amb moltes dificultats vam arribar aquí i van demanar asil. El juliol farà 5 anys”.

    Una experiència similar és la de Zarina Petrosian, farmacèutica de professió. Va arribar a Espanya el maig de 2017. “El meu marit és òptic i treballava a Rússia. Jo era gerent de farmàcia. Teníem una bona situació econòmica. Però, davant l’horitzó polític i de les expectatives del país, i també pel futur dels nostres fills, vam decidir venir a Espanya i deixar Rússia”.

    Quan arriben aquí, molts d’aquests professionals rus parlant es veuen abocats a un procés burocràtic lent i pesat, llarg per si mateix. A més, se’ls afegeix la dificultat de l’idioma. “Mentre començava a tramitar tots els papers, em preparava per a l’examen DELE nivell B2, el diploma d’espanyol”, recorda Anna S. Vanesyan. “Un cop superat, vaig presentar l’any 2016 els papers per homologar el meu títol. Un any després, el vaig rebre”. Però aleshores, explica, començava el més difícil: tramitar el permís de residència.

    Per aquesta raó, Anna S. Vanesyan necessitava tres requisits: una estada a Espanya de com a mínim 3 anys, absència d’antecedents criminals i possessió de contracte de treball o un pla de negoci. En aquest últim punt, sorgeix un problema que il·lustra la contradicció de la gestió administrativa, un cercle kafkià. “Per tenir una feina, necessites el permís de residència. Però, per tenir un permís de residència, cal un contracte de treball”, explica Zarina, que ha enviat més de 20 currículums a farmàcies. Mentre espera, no perd l’esperança. Zarina confessa: “vull treballar, pagar impostos i fer alguna cosa per aquest país i els seus ciutadans”

    Davant la contradicció del procés, Anna S. Vanesyan va decidir dissenyar un pla de negoci, una via diferent per obtenir el permís de residència. “Em vaig formar a Barcelona Activa durant 4 mesos, vaig escriure un pla de negoci sobre una consulta en senologia, que va ser aprovat. Més de 50 pàgines. Alhora, esperava que el COMB em donés d’alta com a col·legiala”

    Va ser col·legiada l’agost de 2019, després de presentar la informació addicional relacionada amb la seva fugida a Rússia. Tanmateix, necessitava presentar el seu projecte per obtenir el permís de residència. Li van denegar. Motiu? “Em van demanar un certificat addicional del banc per avaluar ingressos. Com són limitats, perquè no puc treballar, al·leguen que puc esdevenir un cost per a la societat”. I afegeix: “és clar que tenim dificultats. Per això vull treballar”. Anna S. Vanesyan està reclamant.

    Mentre espera obtenir el permís, durant l’epidèmia, aquesta doctora i cirurgiana d’Armènia, va contactar amb hospitals per oferir la seva experiència de més de deu anys, malgrat que fos “com a voluntària, sense voler contracte ni sou. Volia una oportunitat de sentir-me útil”. Però, dins d’una successió de correus i missatges, la seva proposta voluntària d’ajuda es va perdre en un cercle kafkià de peticions repetides de documentació que Anna S. Vanesyan, ja havia justificat.

    Amb menys complexitat, però amb el mateix resultat, una altra doctora i cirurgiana ucraïnesa, la Daria, va rebre del Ministeri d’Educació, un avís per agilitzar la seva documentació davant del col·lapse del sistema sanitari. Però, “finalment, em van escriure al·legant que cali afegir més documentació”. Daria, amb permís de residència com a estudiant, treballa actualment de farmacèutica. Pendent d’homologar el seu títol i sense ser col·legiada, persisteix en la tramitació de la seva documentació.

    Si cada cop hi ha una demanda més urgent de professionals de la salut, quan es preveuen possibles pandèmies futures en un món ja globalitzat, no cal flexibilitzar els tràmits d’aquests sanitaris amb experiència i formació? Anna S. Vanesyan persisteix: “Barcelona va ser un amor a primera vista. La meva vida és aquí, amb la meva família. I sentint-me doctora. Des de petita volia ser doctora, no puc imaginar una altra cosa”. Un repte més per superar la crisi.

  • Salut mental enfront de la crisi sanitària per la COVID-19

    En primer lloc, aquesta crisi ha comportat situacions, informacions i imatges que impactaven durament i exhibien la nostra vulnerabilitat com a éssers humans, la fragilitat de la nostra vida biològica. I aquesta vulnerabilitat intrínseca com a éssers humans s’ha fet més palesa pel grau d’incertesa que existeix sobre una futura resolució de la malaltia. Els discursos bèl·lics des d’institucions governamentals tampoc és que hagin ajudat gaire.

    Aquesta crisi ha portat també una reorganització brutal de la xarxa sanitària pública. Reorganitzacions internes dels hospitals, creació d’hospitals de campanya, reorganització de l’atenció primària i comunitària, tant familiar com de la salut mental, implementació de nous protocols continuadament canviants i a vegades contradictoris. Les implicacions pels treballadors: canvis de torns, augment de jornades, sobrecàrregues de treball, augment de disponibilitat i desconeixement del lloc de treball els dies següents, implementació de noves eines assistencials. A això s’ha d’afegir la sobrecàrrega emocional, la por i la desconfiança per la manca de mesures adequades de protecció i la modificació conjuntural dels protocols d’atenció, prevenció i actuació davant possibles contagis o l’angoixa d’haver de prendre decisions ètiques complexes.

    Per altra banda, també hem pogut veure una voluntat ferma de solidaritat des de molts àmbits que ha ajudat a veure llum dintre de l’excepcionalitat de la situació i a mantenir la confiança en l’altre en una situació en la que hem conegut informacions i vist imatges de greus vulneracions de drets, tant en l’àmbit públic obert com en el tancat, per part de les pròpies autoritats emparades per una legislació d’excepció.

    Sobre les conseqüències en la salut mental d’aquesta crisi es poden assenyalar algunes qüestions. Abans cal dir que es tracta d’una situació compartida que ens inclou a tots i totes i que d’una o altra forma ens agermana en el patiment i en la comprensió de l’altre. Dit això, l’afectació és desigual dependent dels factors de sempre, els socioeconòmics. I aquest fet determina també en bona mesura qui és més probable que necessiti recursos d’atenció o més continuïtat de recursos.

    Per bé d’entendre millor que podem trobar en l’atenció en salut mental, convindria distingir entre l’afectació en les persones que han patit la malaltia en persona o de prop o fins i tot han perdut a algun ésser estimat, les persones que ja es visiten en centres d’atenció a la salut mental i poden patir un trastorn mental greu i els professionals que han estat directament en contacte amb les situacions més dures de la crisi sanitària.

    Pel que fa al primer grup s’entén que podrem trobar aquelles persones que han patit la malaltia i que per diverses raons poden patir més afectació emocional (situacions traumàtiques, retard en el diagnòstic per causes externes, confinaments perllongats en males condicions) i persones que han patit la mort d’una persona estimada amb conseqüències emocionals comprensibles en pèrdues traumàtiques per la dificultat d’integrar-la per manca del ritual col·lectiu de comiat i l’escalfor dels éssers estimats. Dit això, cal assenyalar que la capacitat dels éssers humans per superar les adversitats i reconstruir-se després de les crisis és molt gran. Millor si forgem narratives compartides que donin sentit col·lectiu a allò que ha succeït. I això s’ha de fer com a comunitat i des de la comunitat. En aquestes últimes setmanes veiem contínuament als mitjans de comunicació l’aparició d’especialistes en psiquiatria de grans hospitals insistint en la pandèmia de trastorns mentals que vindrà i l’augment que s’espera de la demanda assistencial als serveis de salut mental. Això contribueix a construir un discurs preconcebut del qual hem d’experimentar emocionalment sense donar marge a les persones per desenvolupar les seves capacitats adaptatives i establir els lligams relacionals que redueixen la nostra vulnerabilitat. Es tracta d’un discurs que infravalora la capacitat de resiliència de l’ésser humà, i que segurament busca millorar la dotació econòmica dels serveis de salut mental, que per altra banda seria molt necessari tenint clar que el pes s’hauria de posar en aspectes comunitaris de l’atenció.

    En segon terme, les persones que ja es visitaven als serveis de salut mental, i que en aquest sentit estaven en situacions de major vulnerabilitat, és fàcil que puguin sentir els efectes del confinament, el distanciament social, l’ansietat i la por a la malaltia o l’abandonament dels hàbits i costums.

    Alguns trastorns mentals es caracteritzen per la dificultat per establir lligams relacionals amb els altres i per patir un aïllament social important, tot i que a vegades desitjat. I en aquests casos es pot veure intensificat amb el risc de l’abandonament del vincle amb els professionals (sovint, únic llaç amb el món compartit). No són aquestes les persones que busquen ajuda, però sí que són precisament les que requereixen un esforç més actiu dels serveis i una destinació de recursos més gran.

    Altres trastorns que s’expressen més en la intensitat de les relacions interpersonals o en les ansietats, en aquesta situació de confinament forçat i d’incertesa, és probable que hagin patit més angoixes durant les primeres setmanes i potser algunes hagin pogut patir un agreujament. Igualment amb les addiccions a drogues o comportamentals. S’haurà de valorar en acabar l’excepcionalitat del confinament i en la possibilitat de retornar als seguiments presencials quin és el seu estat.

    El que sembla obvi és que, com sempre, les persones amb unes condicions de vida més precàries seran les que requeriran un major esforç per part dels serveis. Persones amb dificultats d’accés a l’habitatge o en situació de perill de desnonament, amb càrregues familiars importants, amb dificultats econòmiques cròniques o derivades també de les repercussions de la pandèmia, amb situacions de violència familiar o masclista, amb problemes de drogues, etc.

    Però també s’ha de dir que hi ha persones que han millorat el seu malestar durant el confinament. Persones que pateixen en relació amb l’estrès o conflictes laborals o persones que pateixen dificultats per dur una vida normalitzada pel dolor i que han vist reduïda l’exigència social d’haver de complir-les diàriament, per posar dos exemples.

    S’ha de dir que durant aquest temps els serveis comunitaris d’atenció en salut mental s’han reorganitzat arreu per tractar de mantenir un seguiment amb els pacients minimitzant el més possible la possibilitat de contagis. Per aquest motiu s’han implementat nous sistemes de comunicació que han requerit l’esforç i adaptació de tots, tant professionals dels serveis com de pacients i familiars. El seguiment en la gran majoria de casos s’ha fet telefònicament, a vegades s’han fet tractaments grupals per videoconferència, la comunicació per correu electrònic s’ha agilitzat i s’han mantingut serveis d’urgències tant a hospitals com puntualment en centres de salut mental. En tot cas, s’ha intentat pal·liar la reducció al màxim possible de l’atenció presencial amb dispositius tecnològics a l’abast. Dit això, s’han d’assenyalar aquelles limitacions i problemes que aquest funcionament ha mostrat i no fer una negació tecnofílica de la realitat com fan molts amb interessos particulars avui dia: dificultats per arribar a contactar amb el pacient, dificultats amb pacients sense una relació terapèutica prèvia, dificultat d’una avaluació tècnica acurada, problemes de confidencialitat de dades, sobrecàrrega tècnica dels treballadors, canvis laborals que inclouen difusió d’horaris de treball o la invisibilització de determinats treballs, redistribució de les responsabilitats i competències entre terapeuta i pacient, etc. Cal estar molt atents a un canvi del model de l’atenció en salut que empitjori la qualitat i redueixi encara més els equips assistencials. Aquests són efectes coneguts de la implementació de les tecnologies i existeixen molts interessos econòmics i gremials en fer-lo realitat.

    Per últim, trobem les conseqüències per la salut mental dels professionals sanitaris derivades de les situacions que han viscut. Ha sigut habitual durant les fases més intenses de la crisi sanitària viure experiències de sobrecàrrega emocional i laboral molt intensa (situacions d’exposició important al contagi, por al contagi de familiars, desconeixement de les repercussions del virus, augment d’hores i càrregues de treball, canvis constants de protocols durant les setmanes de més intensitat de la crisi, decisions ètiques complicades…). Si bé, s’han organitzat ràpidament serveis de suport emocional a càrrec dels serveis de psiquiatria dintre de cada entitat proveïdora, i això pot tranquil·litzar en part i ajudar a identificar persones més vulnerables pels motius que siguin a una situació que ens desborda a tots i evitar el desenvolupament de problemes clínics més greus, em sembla que es pot tractar d’una resposta individualitzadora a problemes compartits i que pot minvar la capacitat col·lectiva de donar respostes de més recorregut i que abordin l’arrel d’alguns problemes de fons previs. Penso per exemple que s’hauria d’apuntar a una millora sostinguda de les condicions laborals dels treballadors. El desbordament dels serveis sanitaris també és causat d’una situació prèvia de retallades i reorganitzacions dels serveis assistencials de caràcter neoliberal que ha fet que durant els últims anys es treballés al límit. Baixes que no es cobreixen, augment de les càrregues de treball, precarització de contractacions, externalitzacions de serveis, nul reconeixement i freqüent culpabilització dels sanitaris des de les direccions, implementació de protocols i directrius de dalt cap a baix, obstaculització de mesures de millora de condicions laborals, són alguns exemples del que vivim d’un temps cap aquí.

    En el camp de la salut mental per exemple, podem veure l’aplicació forçada de categories econòmiques com la productivitat que porten a una ocultació i devaluació de l’activitat que realment es fa a les consultes. Mesurar quantitativament el nombre de visites que es fan no diu res bo de la qualitat amb la qual es fan. Aquesta sempre anirà a costa de l’esforç i la sobrecàrrega del professional (perquè es redueixen temps de visites, es busquen millores immediates i que es puguin objectivar amb instruments poc adequats al que tractem, no es deixa temps per reflexionar i supervisar els casos…) sense tenir una representació econòmica objectivable pel gestor de torn. Massa vegades es busquen números i imatge pública per sobre de la qualitat. És cosa del món neoliberal que vivim i que forçadament contribuïm a construir malgrat les resistències existents arreu.

    A tall de conclusions

    Si bé és molt probable que augmenti la pressió assistencial als serveis de salut mental, penso que aquest pes recaurà especialment als centres de salut mental, tant d’adults com infanto-juvenils, i si aquests no poden donar cobertura suficient es traslladarà a altres nivells assistencials, com l’hospitalització com ja és habitual en períodes de sobrecàrrega i als que ja estem acostumats als darrers anys. Altres serveis que fan ingressos programats, com unitats de rehabilitació en salut mental, hospitals de dia o hospitalitzacions de desintoxicacions d’alcohol i drogues, també poden veure incrementada la pressió perquè durant aquest temps no han pogut fer ingressos i això vol dir que hi haurà més llistes d’espera. Previsiblement passarà igual als centres de salut mental, on les derivacions des de l’atenció primària s’han reduït en aquest temps i ara es preveu una allau de casos en espera. Més si tenim en compte les conseqüències d’una eventual crisi econòmica i social, la seva repercussió en la salut mental i les polítiques públiques que s’acostumen a posar en marxa en aquests casos. Com durant la crisi del 2008 en endavant. Desnonaments, reagrupacions familiars forçades per manca de recursos, atur, impagaments, etc., es van traduir òbviament en depressions, ansietats, suïcidis, consums de drogues. I la resposta institucional va ser una remissió als serveis d’atenció sanitària i social que alhora veien com se’ls aplicaven unes retallades i unes reorganitzacions criminals amb conseqüències funestes. No volem que torni a passar i per això cal estar atents. La temptació passa ara per tecnologitzar l’atenció sanitària sense mesura i això és un perill real.

    I quant a la resposta immediata a la crisi sanitària des de la salut mental, dir que si bé en un primer moment s’han engegat programes de suport emocional de fàcil accés, no queda clar el benefici d’aquest tipus d’intervencions al moment. Algunes entitats del camp de la salut mental, com l’AEN amb un manifest publicat recentment, o editorials de revistes de l’àmbit com The Lancet Psychiatry, s’han mostrat escèptics i contraris a aquestes d’acord amb estudis previs d’intervenció immediata en situacions de crisi i sustentades en la capacitat humana de resiliència i en el suport de les comunitats pròpies. Al meu parer, en lloc de focalitzar-se en tractar mèdicament i psicològicament a individus «malalts», es pot enfocar l’acció en salut des d’una perspectiva de salut pública enfortint el que es diu «resiliència comunitària», donant més veu i pes a entitats socials i sindicals en el si de les administracions públiques i privades, establint mecanismes que millorin la cohesió social (la solidaritat, el compromís social, etc.) o establint polítiques públiques que contribueixin a millorar la injustícia i la desigualtat social. Aquestes són accions que sens dubte poden millorar la nostra condició de vulnerabilitat a patir psíquicament davant qualsevol tipus de crisi.

     

    José M. López Santín

    Psiquiatra del CSMA Martí i Julià (Parc de Salut Mar)

    Delegat sindical CGT-CATAC

    Vicepresident ACPSM-AEN

  • Fàrmacs contra el coronavirus per a tots: l’accés a la salut, en el punt de mira

    Des del començament de la pandèmia de COVID-19, centres de recerca públics i privats de tot el món lliuren la carrera per una vacuna i un tractament eficaç. Mentre els seus científics investiguen, organitzacions internacionals reclamen que els medicaments que es desenvolupin siguin accessibles per a tot el planeta.

    Ja s’estan fent els primers passos. Divendres 24 d’abril es va acordar una col·laboració mundial entre l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Comissió Europea i altres organitzacions com la Fundació Bill i Melinda Gates, anomenada Access to COVID-19 Tools (ACT) Accelerator, per accelerar el desenvolupament de diagnòstics, medicaments i vacunes contra la COVID-19 i assegurar-se que seran accessibles per a tots els països.

    «El repte consisteix a accelerar i harmonitzar els processos per garantir que, una vegada que els productes es considerin segurs i eficaços, puguin arribar als milers de milions de persones del món que els necessiten», va expressar l’OMS en un comunicat. No obstant això, experiències passades demostren que «fins i tot quan es disposa d’instruments, no han estat a l’abast de tots».

    El 4 de maig la Comissió Europea començar una campanya per reunir 7.500 milions d’euros destinats a aquest projecte, segons va explicar divendres passat la presidenta, Ursula Von der Leyen.

    Els tractaments

    Com drecera per trobar un tractament contra la COVID-19 es busca el reposicionament de fàrmacs que ja es feien servir per a altres malalties i poden ser eficaços contra el nou coronavirus. Tenen l’avantatge que la seva seguretat i perfil de toxicitat ja es coneixen i el procés s’accelera.

    Un dels projectes més destacats és Solidarity, un megaassaig de l’OMS que provarà quatre dels tractaments més prometedors: Remdesivir, cloroquina i hidroxicloroquina, una combinació de Ritonavir / Lopinavir i Ritonavir / Lopinavir més Interferó Beta.

    El que semblava més potent és Remdesivir, un fàrmac de l’empresa farmacèutica Gilead que posseeix la seva patent en més de 70 països i que podria bloquejar l’entrada de genèrics fins a l’any 2031, segons l’organització Salud por Derecho, fundació sense ànim de lucre per la salut universal.

    Vanessa López, directora de Salut per Dret, alerta a SINC del perill d’aquesta situació. «Si només una companyia té la patent, podríem trobar-nos amb problemes de subministrament i preus abusius», afegeix López. «Seran milions de persones les que necessitaran el medicament».

    Javier Padilla, metge d’atenció primària i autor del llibre A qui deixarem morir?, Sosté que la seva patent podria limitar l’accés, i coincideix amb López: «Pot ser un problema perquè tindran una baixa capacitat de sostenir la demanda en termes de producció del medicament, i per la fixació del preu».

    De fet, Gilead va reconèixer el mes passat que no podia fer front a la demanda de Remdisivir que s’estava produint per l’ús compassiu d’aquest medicament a Europa i els Estats Units, és a dir, la seva utilització en pacients de COVID-19 al marge de l’assaig clínic.

    Salud por Derechos, al costat d’un centenar d’organitzacions civils, va escriure a finals de març una carta a la companyia demanant-li que «reconegui plenament l’escala i les conseqüències potencials de perseguir drets exclusius en lloc de permetre l’augment de la producció i el subministrament assequible de Remdesivir durant aquesta pandèmia» i l’instava a posar a disposició pública totes les dades i coneixements dels seus assajos.

    Els plans per desenvolupar un tractament amb Remdisivir semblen patir sots. Un document que va filtrar l’OMS per error i de què s’han fet ressò diversos mitjans revelar que un dels grans assajos que ho provava a la Xina no millorava l’estat dels pacients i va mostrar efectes secundaris. Aquest assaig va acabar abans d’hora, va explicar la farmacèutica en un comunicat, però altres segueixen en marxa.

    Les patents

    La cloroquina i hidroxicloroquina són medicaments genèrics contra la malària, mentre que la combinació Ritonavir / Liponavir sí que té patent en 39 països de la farmacèutica Abbvie sota el nom comercial Kaletra. Aquesta companyia va anunciar que podria renunciar als drets si s’arriba a comprovar la seva eficàcia, tal com va informar Financial Times.

    Un altre fàrmac prometedor que ja s’està utilitzant per al maneig de la infecció respiratòria, com informa l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), és Tocilizumab. «La seva patent va expirar el 2017, tot i que encara no té biosimilar [fàrmac comparable al medicament innovador de referència una vegada que la patent ha expirat] el que podria dificultar que hi hagués un subministrament ràpidament», afegeix López.

    No és la primera vegada, ni serà l’última, que es qüestiona el sistema actual de patents en la indústria farmacèutica.

    Segons explica a SINC Consol Giménez , professora titular de Malalties Tropicals i Salut Global de la Universitat d’Alcalá (UAH), «les patents són un dret exclusiu que atorga cada Estat als inventors, perquè puguin explotar comercialment les seves invencions per un temps determinat dins d’aquest Estat de manera que, un cop venci el termini de la patent, qualsevol la pugui reproduir lliurement».

    Aquesta exclusivitat sobre una invenció o tecnologia sol ser un mecanisme per estimular la innovació. No obstant això, Giménez creu que «hi ha límits» en aquest model. «El dret de patent d’un particular no pot esdevenir un obstacle que dificulti l’atenció de l’emergència».

    Les vacunes

    En una situació similar a la dels nous tractaments es troben les vacunes. Encara que a data 26 d’abril ja hi havia 89 candidates, segons l’OMS, només set d’elles estan en avaluació clínica.

    La professora Consuelo Giménez, que codirigeix el màster universitari en Acció Humanitària Sanitària de la UAH i Metges del Món, recorda que «l’alt nombre de dosis de la vacuna que fa falta en una situació de pandèmia fa difícil que puguin produir-se per un sol laboratori».

    «Previsiblement també estaran protegides per patent», diu Vanessa López, per la qual cosa s’enfrontarien a problemes de subministrament i preus. A més, afegeix, «en els últims anys el nombre d’empreses que fabriquen vacunes ha anat decreixent, fet que suposa una dificultat afegida».

    Per això, multitud d’organitzacions internacionals insten els governs a prendre mesures, ja que les més eficaces s’han de fer a escala de cada país.

    Laboratori de coronavirus del CNB-CSIC, a Madrid, on es treballa en el desenvolupament d’una vacuna. / Álvaro Muñoz Guzmán / SINC

    Les llicències obertes

    Una de les solucions que proposa Salud porDerechos és que en els contractes de finançament que els estats estan donant per a la investigació de la COVID-19 «s’incloguin clàusules perquè els resultats tinguin preus que siguin justos i que siguin de llicències obertes», segons explica la directora de l’organització.

    «Com que hi ha una gegantesca quantitat de diners públics invertits en aquestes vacunes i aquests tractaments, cal que no hi hagi una llicència d’exclusivitat i pugui ser produïda per diferents companyies», aclareix.

    Efectivament, en el model actual de desenvolupament de fàrmacs i vacunes s’inverteix diners públics en investigació, «i després aquests coneixements es transfereix en exclusiva a companyies farmacèutiques perquè els desenvolupin i comercialitzin, moltes vegades a preus desorbitats», recorda López.

    En l’epidèmia, Espanya ha invertit gairebé 30 milions d’euros per a projectes d’investigació relacionats amb el nou coronavirus, tal com recull l’organització Salut per Dret en un informe.

    La vacuna d’Inovio Pharmaceuticas, una de les que ja estan en fase clínica, ha estat parcialment finançada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies (CEPI), una coalició públic-privada fundada per Bill i Melinda Gates que té com a objectiu accelerar el desenvolupament de vacunes en epidèmies.

    Llicències obligatòries per assegurar el subministrament

    Una altra de les mesures proposades és la de llicències obligatòries. «L’Estat pot emetre immediatament un decret executiu sotmetent la patent, o la sol·licitud de patent, a llicència obligatòria amb la finalitat que la invenció sigui explotada per una entitat estatal o per tercers», declara la professora de la UAH.

    Aquests decrets es poden dur a terme en circumstàncies d’emergència per buscar el bé comú, com l’epidèmia actual, i a la companyia se li reconeix favor seu amb un pagament o ‘royalties’.

    Hernán Núñez, exdirector de l’Oficina Equatoriana de Propietat Intel·lectual (IEPI / SENADI), declara a SINC que, «sens dubte, la situació que estem vivint a nivell global a causa de la COVID-19 s’emmarca dins d’aquestes circumstàncies».

    De fet, segons va recordar Salut per Dret en una carta a l’executiu espanyol, «mesures com les llicències obligatòries o la producció pública dels medicaments estan recollides en l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) i podrien arribar a ser emprades pel Govern per assegurar el proveïment i els preus no abusius dels medicaments necessaris per a la protecció de salut en aquesta epidèmia».

    Mesures globals i coordinades

    «Les llicències obligatòries ja han tingut èxit en altres ocasions. Per exemple, països com Zimbabwe i Eritrea van concedir patents sobre antiretrovirals contra la infecció per VIH i van aconseguir una reducció dels preus dels medicaments», explica Núñez.

    Diversos estats ja estan prenent mesures per assegurar l’accessibilitat dels medicaments en aquesta pandèmia, com Israel, que ha emès una llicència obligatòria per poder importar el fàrmac Kaletra des de països on hi hagi expirat la patent, com l’Índia.

    No obstant això, Yuanqiong Hu, assessora legal de la campanya Accés de Metges Sense Fronteres (MSF), alerta a SINC que és necessari que les mesures es posin en marxa de forma mundial i coordinada.

    «Qualsevol tractament o vacuna pot esdevenir un recurs escàs. Els països rics podrien emmagatzemar qualsevol recurs disponible i deixar als països amb capacitat limitada amb les mans buides», declara.

    «L’escala i l’impacte no tenen precedents i requereixen el ràpid establiment d’una producció i un subministrament diversos, suficients i coordinats a nivell mundial per a qualsevol tractament o vacuna que surti de les companyies farmacèutiques. Confiar en una sola empresa només donarà lloc a més tragèdies i comprometrà el control de la pandèmia», insisteix.

    Núñez opina que les empreses també han de posar de la seva part. «Les companyies haurien d’adoptar mesures per obrir les seves tecnologies patentades, dades, coneixements tècnics i línies cel·lulars necessàries per al desenvolupament de la producció», afegeix.

    En aquest sentit, Costa Rica va sol·licitar al març als estats membres de les Nacions Unides la creació d’un fons comú que recopili els drets sobre les dades i tecnologies útils contra la pandèmia, i que ha estat recolzada per desenes d’organitzacions en una carta a l’OMS, inclosa Salud por Derechos i l’exdirector de l’IEPI.

    A més, un estudi de què es va fer ressò MSF ha estimat el cost de producció dels fàrmacs que s’estan estudiant i assegura que, si són eficaços, seria possible per a les companyies produir-les a preus baixos i així i tot obtenir beneficis.

    «Només aturarem a COVID-19 amb solidaritat», va dir divendres passat Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS. «Els països, els associats a l’esfera de la salut, els fabricants i el sector privat han d’actuar junts i vetllar perquè els fruits de la ciència i la investigació puguin beneficiar a tots».

    Aquest és un reportatge traduït de l’Agència SINC

  • Campanya d’entitats cíviques per evitar la mort diària de 25 ancians a Catalunya

    Cada dia moren, encara avui, 25 persones en residències de la tercera edat a Catalunya. Per això, diverses entitats, entre les quals hi ha la coordinadora 5+1, que agrupa familiars de persones internes; la plataforma en defensa dels serveis públics i Marea blanca han posat en marxa una campanya sota el lema: “cap més mort evitable ja”. Dins d’aquesta iniciativa hi ha la presentació de la denúncia a fiscalia feta per 95 persones, on es detallen irregularitats, que poden haver costat vides, en onze residències i es demana també que s’investiguin les 1073 residències de gent gran que hi ha a Catalunya.

    En la presentació de la campanya, el sindicat Comissions de Base (CoBas) ha anat un pas més enllà amb l’anunci de la presentació d’una querella criminal vinculada amb les irregularitats que han provocat la mort de persones grans en geriàtrics a Catalunya.

    En una roda de premsa telemàtica en la qual han participat: María José Carcelén, de la coordinadora 5+1; Elba Tenorio, de la plataforma en defensa dels serveis públics: Concep Miró, de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i Israel Álvarez, de CoBas, s’ha denunciat la situació que afecta el món de les residències a Catalunya, marcada per la falta de control de l’administració i l’especulació de grans grups econòmics locals i multinacionals. Aquesta conjunció ha suposat la degradació del servei a la gent gran i també la penositat de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores que els donen servei.

    Querella criminal de CoBas contra Chakir i Vergés

    Carcelén ha explicat els motius de la demanda perquè fiscalia investigui. Ha recordat que van reclamar el març passat que es trobessin espais nets fora de les residències per tractar els afectats o sospitosos d’infecció per Covid-19 i que els casos més greus es derivessin als hospitals. Per als treballadors ja, a l’inici de la pandèmia van reclamar a la Generalitat que els fossin facilitats Equips de Protecció Individual (EPI) i es fessin proves tant als residents com als treballadors de les residències. En aquest sentit la denúncia tracta de saber perquè no es van dur molts dels malalts als hospitals. Si hi va haver alguna instrucció per no fer-ho o si des dels hospitals es va rebutjar atendre persones que “molts cops, i tenim proves, arribaven a la sanitat deshidratats i desnodrits”, segons Carceller.

    Morir de tristesa

    En la situació actual, Carceller ha demanat que es facin test als familiars de residents geriàtrics perquè almenys una persona pugui entrar a les residències i així evitar que “els que no han mort pel coronavirus se’ns morin de tristesa”. I si no hi ha test la responsable del familiars d’internats demana que es facilitin EPI perquè amb totes les garanties es puguin visitar els seus parents, almenys una persona per família. També ha reclamat Carcelén informació sobre els tests que segons la Generalitat s’han fet a les residències, uns 11.000.

    Més dur ha estat Israel Álvarez, treballador d’una residència i sindicalista. Ha afirmat que el seu sindicat, CoBas, prepara una querella criminal, perquè “ja l’any passat vam enviar informació a la fiscalia i ni ens ha cridat per fer cap comprovació”.

    En aquest cas l’acció penal ha estat assessorada per un lletrat i un membre del Cos Nacional de Policia (CNP). Es concreta en tres residències. Els fets que ha relatat van des de la negativa a derivar malalts a hospitals, acte que ha vinculat amb la mútua, Mutuam que fins a aquesta crisi tenia adjudicat el tractament sanitari a les residències, fins a falta de personal per assistir malalts, documentada amb gravacions. En aquest sentit ha indicat que en una residència de Barcelona on es va detenir un treballador per agredir sexualment una resident, la direcció va acomiadar la infermera que ho va denunciar, “i sort que es va instal·lar una càmera que ho va gravar tot”, ha manifestat Álvarez. Aquest treballador ha avançat que la querella es dirigirà contra el conseller de treball, Chakir el Homrani; la consellera de Salut, Alba Vergés i Laura Pelay, secretaria general de Salut.

    Crítica a fiscalia

    La querella, segons Álvarez, també responsabilitza empreses, com la constructora Sacyr, que quan es va fer càrrec de la gestió d’una de les residències va aturar la neteja de la roba dels treballadors “cosa que suposa risc biològic”, ha dit.

    Sobre les morts a les residències, Israel ha recordat que almenys a Barcelona les morts a les instal·lacions geriàtriques s’han de documentar durant cinc anys. “Així que es pot comparar el que passava i el que ha passat aquest any”.

    Per la seva banda, Elba Tenorio ha fet una crítica de fons a la privatització tant de residències com de la seva gestió: “Si una residència pública passa a ser gestionada privadament, s’acaba el servei públic”, ha dit. Ha criticat que Catalunya tingui 35.000 places residencials privades i només 10.000 places públiques i que a l’àrea metropolitana hi hagi 25.000 “places mercantilitzades, en mans de fons voltor, empreses de la construcció, societats com Eulen i Sacyr i fundacions fosques”.

    Tenorio ha tornat a parlar de Mutuam que fins a la crisi darrera era responsable dels serveis sanitaris a les residències. Ha dit, per exemple, que l’entitat, “ha abandonat una residència del grup Ballesol, en plena pandèmia”.

    Per la seva banda, Concep Miró, ha parlat de les condicions en què han de fer la seva feina les treballadores i treballadors de geriatria, de les ràtios de malalts per treballador, “que han quedat obsoletes perquè es van fer, el 2010 pensant que els residents tenien una autonomia que no tenen. La majoria ara tenen grau 2 i 3 de dependència”, ha afirmat. També ha assenyalat que en aquesta crisi les minvades plantilles han disminuït dràsticament per les infeccions, fent que el servei caigués en picat. Finalment ha recordat que les treballadores i treballadors de la geriatria fan la seva feina per un salari congelat des de fa deu anys “que no arriba al mileurisme” i ha reclamat fons públics perquè es millori la situació laboral de les treballadores.