Just Deploy It!

Blog

  • Sis regions sanitàries no passaran de fase fins no ser considerades de risc baix

    La regió sanitària Alt Pirineu-Aran, Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona passaran dilluns 11 a la fase 1 del desconfinament tal com estava previst. No ho farà la resta de Catalunya donat que encara es troba en risc moderat majorment i en risc moderat-alt en el cas de la ciutat de Barcelona.

    Aquesta decisió encara ha de ser aprovada pel Gobierno de l’estat espanyol però la consellera Alba Vergés ha apuntat que «tot i poder ser massa agosarada» que acceptaran aquest pla perquè està realitzat en base a dades. Ho parlaran en una reunió bilateral on hi seran políticament però també tècnicament, ha assenyalat.

    Dades que han tingut en compte la taxa reproductiva efectiva (Rt): taxa que indica la mitjana de persones que s’infecten d’un mateix cas, la Incidència Acumulada (IA) per 100.000 habitants en els darrers 14 dies – una taxa que representa el nombre de persones, que han desenvolupat la malaltia durant els últims 14 dies, des de l’inici de la epidèmia fins al dia d’avui-. I l’Índex EPG (Creixement potencial de menor a major): un índex que és producte de la multiplicació de la incidència acumulada dels darrers 14 dies (per 100.000 habitants) i de la mitjana de la Rt dels darrers 7 dies. I representa el creixement potencial del brot a nivell de regió sanitària.

    Com ha explicat el secretari de Salut Pública, el doctor Joan Guix, «aquestes decisions no es prenen gratuïtament sinó que responen a indicadors objectius clars i transparents». Entre aquests indicadors es tenen en compte la descripció del territori i les característiques demogràfiques, sociològiques de cada territori. També dades epidemiològiques d’evolució de la incidència i taxes de penetració, així com de la capacitat del sistema assistencial. És a dir, fins quin punt cada regió té capacitat de respondre en cas d’un rebrot.

    Així, les dades s’han dividit en 4 categories de risc: baix (de 0 a 30), moderat (de 30 a 70), moderat-alt (70 a 100) i alt (més de 100). A Catalunya no hi ha cap regió sanitària en risc alt.

    Per risc baix, han inclòs l’Alt Pirineu i Aran, amb un risc de 8 dins l’índex EPG, Terres de l’Ebre amb un risc de 18 i el Camp de Tarragona amb un valor de 21. La interpretació ha estat que ser dins la categoria de risc baix pot suposar un criteri d’avenç de fase de esconfinament, sempre i quan es faci una valoració conjunta d’altres indicadors: capacitat actual del sistema assistencial (atenció primària, urgències, hospitalització e intensius) així com indicadors de capacitat de seguiment de casos i contactes, mobilitat regional, socials, econòmics i demogràfics.

    Les regions que s’han inclòs dins la categoria de risc moderada després de fer el càlcul són Barcelona Metropolitana Nord (amb un índex EPG de 38), Catalunya Central amb un risc de 46, Barcelona Metropolitana Sud amb un índex de 58, Lleida amb risc de 60 i Girona amb risc de 65.

    Per últim, la regió sanitària de Barcelona es troba en un risc de 91 en creuar una incidència acumulada durant els últims darrers 14 dies de 157 i una taxa reproductiva efectiva (la taxa que indica la mitjana de persones que s’infecten d’un mateix cas) de 0,7. S’inclou així dins la franja de risc moderat-alt.

    Així, aquestes últimes regions, apunten, indiquen la necessitat de monitoritzar l’evolució de manera continua per assegurar la resposta primerenca i la presa de decisions per prevenir rebrots. La categoria de risc alt, combinada amb altres indicadors de risc, indica la necessitat de reforçar mesures de contenció i mitigació degut el risc de patir un rebrot.

    La consellera Vergès ha volgut remarcar que passar de fase no implica per res relaxar-se ni poder passar a fer moltes altres coses de les que ja estan ara permeses. Justament en aquesta línia, ha indicat que «serà molt necessari coordinar-se amb els ajuntaments, amb les entitats locals i inframunicipals perquè són qui millor coneix els seus carrers, les seves paltges i els seus equipaments».

  • Duplicar l’atenció als centres sociosanitaris perquè els hospitals respirin

    Els centres sociosanitaris, a mig camí entre els hospitals i les residències de gent gran, estan jugant un paper clau en la crisi de la Covid-19. «L’esforç de l’atenció sociosanitària ha sigut immens i ha suposat un respir tant per l’atenció primària com pels hospitals d’aguts», diu el doctor Rami Qanneta, director assistencial de Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS).

    «En l’àmbit sociosanitari és molt dur tenir una crisi d’aquesta magnitud pel tipus de pacients que tenim, que necessiten molta rehabilitació i animació sociocultural», explica Qanneta. Per això, aquests centres han hagut de fer molts canvis d’estructura, organització i disseny de nous espais. Canvis que perduraran encara diversos mesos i amb els quals caldrà aprendre a conviure.

    Mentre que els hospitals, a poc a poc, aniran tornant a l’activitat habitual, els sociosanitaris acolliran els pacients, tant positius per coronavirus com negatius, que ja no necessitin l’atenció hospitalària. «De fet, ara és quan estem ingressant més pacients que venen de l’hospital i que s’estan recuperant», diu el doctor.

    La transformació d’un sociosanitari

    El centre sociosanitari Francolí, gestionat per l’empresa pública GiPSS, és ara mateix un pulmó per l’hospital que té just el costat, el Joan XXIII, un centre de referència al Camp de Tarragona. Quan va arribar el coronavirus a Catalunya, els seus 156 llits repartits en quatre plantes estaven tots ocupats.

    «El perfil de pacients que tenim en l’àmbit sociosanitari són pacients fràgils, pluripatològics, amb malalties cròniques i alts nivells de dependència», diu Rami Qanneta. Per això, quan es va detectar el primer cas de Covid-19 al centre, que va infectar-se a través d’un familiar que va anar-hi de visita i no estava diagnosticat, es va generar una situació d’alarma força complexa.

    De seguida es va accelerar el pla de contingència i actuació que havien dibuixat amb les guies d’actuació del CatSalut i del Departament d’Interior. Un pla que ha anat canviant segons l’evolució de la situació i els criteris dels experts. «Vam tenir un escenari de dues setmanes de crisi bastant important perquè anaven apareixent casos dins de l’hospital, però no va ser una sorpresa, perquè ja sabíem que les pandèmies són així», diu el director assistencial.

    Van començar amb una sectorització de l’hospital. De les quatre plantes amb les quals compten, en van dedicar una només a pacients amb Covid-19, tant aquells que s’havien infectat dins el sociosanitari com els que ingressaven des del Joan XXIII amb un test que havia donat positiu. «D’aquesta manera ho podíem tenir més controlat, ja que el personal que treballava en aquesta planta estava format i informat sobre com hi havia d’entrar i què s’ha de fer amb els pacients», explica Qanneta.

    Aquesta planta, però, no va ser suficient i per tenir més espai per a pacients amb Covid-19 van decidir moure i aïllar els pacients que no estaven infectats. D’una banda, van forçar altes a domicilis dels pacients que estaven més estables. «Sempre estaran millor al domicili que en un centre hospitalari, que no deixa de ser un centre hostil en situació de pandèmia», diu el doctor. De l’altra, van començar a traslladar altres pacients sense coronavirus a la Clínica Monegal, un centre privat de Tarragona.

    Des que el Departament de Salut va intervenir els centres sanitaris privats, aquesta clínica havia quedat sota la gestió funcional de GiPSS. Per això hi podien treballar un equip mèdic del sociosanitari Francolí de la mà amb el servei de rehabilitació de la clínica privada. «Entre el reforç d’altes i el trasllat de pacients a la clínica privada ens vam quedar bàsicament amb pacients amb Covid-19», diu Rami Qanneta.

    Durant les últimes set setmanes, els canvis al sociosanitari s’han notat en tots els àmbits. Els pacients ja no poden sortir de les habitacions, que continuen compartint entre dues perquè són prou amples per a garantir la distància de separació de dos metres. També s’han suspès totes les activitats grupals d’animació sociocultural i rehabilitació, que habitualment omplen de vida al centre.

    Per contrarestar els efectes perjudicials d’aquests canvis sobre els pacients, s’ha ofert alternatives individuals. «Per exemple, tenim una biblioteca mòbil que ara movem pels passadissos i els professionals s’encarreguen de llegir-los habitació per habitació», diu Qanneta, que emfatitza que en el cas dels pacients amb Covid-19, aquesta activitat s’ha de fer amb mesures de protecció.

    Aquesta atenció individualitzada la poden fer gràcies a la reubicació de personal provinent d’altres serveis. «Com a empresa no només tenim la part d’hospitalització, tenim altres serveis ambulatoris i domiciliaris que hem hagut de tancar durant aquestes set setmanes. Així que hem aprofitat tot el personal de serveis per reforçar el servei d’hospitalització, que és on teníem la crisi», explica el doctor.

    Tot i aquest reforç de personal, a l’hospital sociosanitari Francolí han hagut de contractar professionals externs i comptar amb l’ajuda d’estudiants d’infermeria del darrer curs, ja que part dels seus treballadors han agafat la baixa perquè han estat infectats amb la Covid-19. Entre tots, també ajuden als pacients a comunicar-se amb els familiars a través de videotrucades.

    I és que un dels canvis que més ha dolgut és la restricció de visites. «Hi ha hagut molt impacte emocional en les famílies, sobretot al principi», recorda Qanneta, «però els hem anat explicant la importància que té pel bé dels pacients i per ells, i alhora els hem ofert suport psicològic». Ara només els pacients que es troben en els últims dies de vida poden rebre la visita de comiat d’un familiar, que entra amb tots els equips de protecció individual (EPIs) necessaris.

    Personal en adaptació constant

    Els professionals que treballen al sociosanitari, com la resta de personal dedicat a la salut, ha viscut moments d’angoixa. «Ara estem millor, però al principi hi havia molta por dels professionals a contagiar-se i portar el virus a casa», explica el director assistencial. Si bé és cert que són un col·lectiu de risc perquè estan exposats a la infecció contínuament, també és un grup al qual es fan més proves diagnòstiques. «Nosaltres vam fer un cribratge massiu de test als professionals, tant als qui tenien símptomes com als asimptomàtics i els hem anat fent test PCRs quasi cada setmana», diu Qanneta.

    Per a calmar els ànims, però, els ofereixen atenció psicológica. A més, des del CatSalut s’ha posat a disposició dels professionals un hotel on es poden allotjar durant l’estat d’alarma. Actualment hi ha 11 treballadors del sociosanitari Francolí que s’hi estan, per evitar un possible contagi a algú amb qui conviuen, per exemple una dona embarassada o una persona immunodeprimida.

    Tot i això, el dia a dia dels professionals ha sigut molt dur. Els auxiliars d’infermeria, per exemple, han deixat de rebre el suport que tenien d’alguns familiars i cuidadors privats que donaven el menjar als pacients. «S’ha d’agrair la capacitat d’adaptació del personal; el treball en equip, que ha sigut automàtic. Tothom ha sigut imprescindible», diu el doctor.

    Què passarà a partir d’ara

    En els pròxims mesos s’instal·larà al centre l’activitat assistencial dual, ja que encara hi haurà pacients amb la infecció i pacients que no la tenen. «Fàcil no serà, perquè quan tens tot un hospital negatiu o tot positiu evidentment és dur, però la mentalitat no la canvies d’un lloc cap a un altre», diu Qanneta, que recorda que serà fonamental seguir amb la sectorització del centre i sense barrejar el personal de cada sector.

    Han dissenyat un pla de desescalada assistencial que pot durar entre 12 i 18 mesos. «L’objectiu fonamental és organitzar una recuperació progressiva de l’activitat assistencial de l’empresa, no sols l’hospitalització», explica el doctor. Per això es mantindran les mesures de protecció i s’estendran amb la duplicació d’espais. Per exemple, volen crear un gimnàs en alguna sala que ara tenen tancada perquè el puguin utilitzar els pacients amb Covid-19.

    Una cosa clara és que es mantindrà la restricció de visites durant força temps. «Hem de reforçar les videotrucades per intentar reduir l’angoixa i estrès de pacients i famílies, i també treballem amb l’equip de psicologia del centre per reimpulsar la teràpia d’estimulació cognitiva, que durant aquestes setmanes l’hem tingut una mica abandonada», diu Qanneta.

    D’altra banda, també volen aconseguir ser un centre sociosanitari de referència per als pacients Covid i que els derivin, no només pacients dels hospitals d’aguts, sinó també els que actualment estan atesos per l’atenció primària als seus domicilis.

    Evidentment, aquest és un pla de desescalada que pot variar depenent de l’evolució de la pandèmia, dels criteris dels experts i de les necessitats d’altres serveis assistencials; sobretot a l’hivern, recorda el doctor, quan la grip farà augmentar la pressió assistencial. «Ara sembla que estem en un moment més tranquil, tot i que hem d’anar amb compte», diu el doctor, «als professionals sempre els hi dic: alerta, però no pànic!».

  • Una carta als sanitaris i a la població en general feta amb el cor

    Aquests dies confinada, he pensat en diverses coses. Una d’elles és en la meva professió i en l’orgull que m’omple de fer el que faig. No només fer, sinó també sentir. Sentir que formo part d’un equip de treball que és brillant. Cadascú aportant el millor de si mateix i entre tots formem l’atmosfera ideal per la recuperació dels pacients i per la superació dels professionals. Dia rere dia han anat sorgint reptes que s’han superat amb professionalitat, rapidesa, eficàcia i sempre amb la seguretat i convenciment que el que estem fent, ho fem bé. Perquè ho fem amb el cor.

    Durant aquesta etapa hi ha hagut dies grisos i altres que sortia algun raig de sol, dies de preparació i recerca a l’exterior i altres amb molts ingressos i suor per estabilitzar pacients, dies que s’ha tingut el material i altres que s’ha hagut de reciclar però cada dia hem anat amb uns «modelitos» que ni a la Fashion Week. Dies que anaves a fer les cures d’infermeria i no sorties de l’habitació fins tres hores més tard, perquè treballant amb pacients crítics, tots sabem, que a la mínima es pot complicar i ara a sobre teníem l’afegit de minimitzar les entrades als pacients; així que quan sortíem ho fèiem o per esgotament o per control de la situació i el pacient estava còmode o per pèrdua. Dies que tenies el cap ben clar i altres que havies d’anar llegint els passos per vestir-te i desvestir-te. I si encara et descuidaves d’algun sempre hi havia algú atent. I és que aquest és un dels valors que més valoro aquests dies de nosaltres. En l’atenció que ens hem tingut els uns als altres. Atents en l’organització de la feina, atents en quants estàvem dins l’habitació i quants fora, atents pels descansos, atents per si necessitàvem quelcom, atents a no transmetre-ho, atents per si ens havíem fet el frotis, atents per les pèrdues ocasionades que per sort, de moment, totes han tornat sanes. Atents a les complicacions i a millorar la rapidesa ja entrenada en aquestes situacions.

    A part d’atents, també crec que ens hem de felicitar per la capacitat d’adaptació constant als canvis, per l’adaptació a no tenir rols i és que en la diversitat existeix la riquesa, i així ha estat. Riquesa per la cura entre nosaltres i amb els pacients. Adaptació als reptes que ens ha anat portant dia a dia la Covid19 a la nostra feina habitual, adaptació als dubtes i incerteses individuals i genèriques. Totes portades amb el major esforç i sacrifici mai vist fins ara. No heu defallit ni un dia; al contrari heu demostrat professionalitat, valentia, força i enteresa. I això no només ha estat en aquesta unitat sinó en totes les altres que heu anat. Esforç en entrar cada dia a l’hospital, esforç al vestir-se i aguantar hores vestit, esforç al no de caure i si es queia et tornaves a aixecar, esforç per millorar el dia a dia als pacients i esforç en arribar a casa i no poder abraçar als teus fills, parelles, mares i pares, germans, avis, amics, animals de companyia que fan que l’esforç valgui la pena i és que crec que això ha estat el nostre motor de tornar l’endemà a la feina, que tot i no tenir l’escalf dels teus, tenies el seu orgull, la seva mirada, les seves paraules i la seva cura, tot barrejada amb pors i temors com nosaltres. I aquesta enorme motxilla l’hem portada durant dies, setmanes, sense parar.

    La COVID-19 ens ha portat moltes coses dolentes però també alguna de bona; per desgràcia o sort, depèn de qui ho miri, ha portat confinament. I amb el confinament la població ha parat i qui ha volgut ho ha aprofitat. Els sanitaris al ser els professionals que tenen cura de les persones doncs ens ha tocat fer i estar en lloc de parar. L’activitat ha estat frenètica i el cos està cansat però el més important és com està el cap, com està l’estat anímic, com està el cor? Crec que no m’equivoco quan dic que tot això està cansat. Són massa vivències, massa notícies, massa responsabilitat en un temps tan prolongat. Per això, ens hem de continuar cuidant entre nosaltres i seguir sent atents, adaptant-nos els uns als altres, continuar sacrificant-nos per tal que en la mesura del possible tots anem reparant-nos a poc a poc. Ja que el camí continua però no hem d’oblidar que vam resistir perquè vam estar units.

    Desitjo que aquest reconeixement no només el tinguem entre nosaltres sinó que es faci extensiu i qui el pugui fer conèixer què ho faci i qui pugui recompensar què ho intenti i lluiti. Crec que hem de seguir reivindicant les injustícies viscudes des de sempre vers la nostra professió, ja que davant d’una desgràcia és quan les mancances es veuen més. Nosaltres som claus abans, durant i després d’una tragèdia i a sobre som personal sanitari especialitzat en pacient crític que s’ha donat a conèixer que tenim els coneixements i la capacitat de poder treballar en la gran majoria de serveis sanitaris a on es necessiti resolució ràpida de complicacions agudes, sobretot, en pacients en estat crític. Així que som la canya!

    Crec que el que volem és que ens cuidin de la mateixa manera que nosaltres hem cuidat a la població quan ho ha necessitat, sense dubtar-ho. Crec que el que volem és que no s’oblidin de nosaltres quan tothom hagi tornat a la seva normalitat. Donem-li una volta tots i no oblidem que hem d’estar units.

    Gràcies per sempre estar, tant com puc.

  • Compartir la ciència en temps de coronavirus, una prova de foc per al sistema

    Hi ha moltes opinions sobre la conveniència d’utilitzar la metàfora de la guerra quan es parla de la COVID-19. Poca gent estarà en contra, però, d’acceptar que el coronavirus planteja una carrera colossal pel que fa al coneixement: sobre les seves causes, la seva propagació, les característiques, la possibilitat d’un tractament, l’esperança d’una vacuna.

    Aquesta cursa tensiona fins a l’extrem el món de les publicacions científiques, acostumades a un ritme ostensiblement menor. El temps mitjà entre que s’envia un article científic i es publica -entre que la informació es genera i el món pot accedir a ella- oscil·la entre set mesos i un any, si no més.

    Entre altres passos, en aquest temps s’inclou l’anomenada revisió per parells (peer review), l’avaluació per part d’altres experts sobre el seu contingut. Un judici sobre la seva qualitat, la conveniència de la seva publicació, el lloc on fer-ho o els aspectes a millorar.

    Aquests temps són inassumibles en temps de coronavirus. Tot i que les revistes acceleren, la seva capacitat de fer-ho és limitada. Paral·lelament existeixen els anomenats preprints, repositoris gratuïts on els científics poden enviar els seus treballs i compartir-los amb la resta de món.

    Gairebé sense filtres. Sense el judici previ d’altres experts i sense les pistes que pugui donar el teòric nivell de la revista en què (encara) no han estat publicats. Molt assentats en el món de la física, funcionen des de fa uns anys en la biologia i tan sols des de fa uns mesos en la medicina.

    Aquesta és una prova de foc per a ells, un gegantí examen en directe per valorar els avantatges i els riscos. Per valorar si poden ser perjudicials per a la ciència o si, en canvi, el que resulta és que són perillosos per al periodisme.

    La prova és d’aquest calibre: mentre s’editen aquestes línies, les revistes han publicat un total de 1106 articles sobre la pandèmia, molts dels quals són opinions i recomanacions. Entre els dos principals repositoris de preprints s’han publicat 1257, majoritàriament amb informació original.

    Tots pendents dels preprints

    El món està vigilant ara mateix el que es puja en aquests servidors, però la seva història no és nova. La física i les matemàtiques es mouen en gran part al voltant d’arxiv, un repositori que porta gairebé 30 anys funcionant i en el qual han publicat ja més d’un milió i mig d’articles.

    A ell s’han afegit diversos més en diverses disciplines. Entre d’altres, el 2013 va debutar bioRxiv -centrat en la biologia- i fa tot just uns mesos, el juny de 2019, ho va fer medRxiv, per a la investigació clínica en medicina.

    Tots ells són plataformes sense ànim de lucre. Les dues últimes han estat fundades pel Cold Spring Harbor Laboratory, la Universitat de Yale i BMJ, un grup que, entre altres, publica la prestigiosa revista The BMJ.

    Els avantatges que proposen són dos. Una és que el coneixement es comparteix de forma molt més ràpida (algunes estimacions optimistes apunten que aquests repositoris podrien accelerar la investigació fins a cinc vegades en deu anys).

    Una altra és que és una oportunitat per als autors de millorar el seu treball abans d’enviar-lo a una revista. Com diu Richard Server, un dels seus fundadors: «Normalment hi ha tres persones que revisen el teu article. Si ho penges en un servidor de preprints podries de rebre un feedback de… bé, quatre milions de persones consulten bioRxiv cada mes. No tots llegiran tots els articles, però bastants més de tres sí que ho faran». Els autors poden revisar i millorar els treballs les vegades que vulguin abans d’enviar-los a una revista oficial.

    Els riscos evidents d’aquestes prepublicacions vénen de la manca de filtre i avaluació prèvia. Hi podrà haver treballs mal plantejats o mal executats o amb conclusions errònies, entremesclats amb altres molt millor desenvolupats o amb altres que es milloraran substancialment abans de publicar-se en la revista que els accepti.

    El perill de la informació sobre salut

    Un totum revolutum que potser els científics de camp estiguin preparats per discriminar, però un perill evident per a una ciutadania àvida d’esperances i per uns mitjans de comunicació de vegades no suficientment especialitzats, sotmesos a gran pressió i no sempre immunes a la dictadura del clic.

    Això explica que medRxiv hagi estat l’últim repositori a aparèixer. Poques persones es veuran afectades per la informació que vingui d’un article mediocre sobre física o biologia bàsica, però sí que poden fer-ho si es tracta d’un tema de salut.

    A la presentació a BMJ es reconeixia que «els investigadors clínics han estat més lents a l’hora d’abraçar els preprints per por al seu potencial de causar dany (…) Pot la necessitat de velocitat de ser equilibrada amb salvaguardes que protegeixin a la gent?»

    Entre les mesures que han pres hi ha demanar als autors informació sobre el seu treball: sobre conflictes d’interès o permisos ètics, així com realitzar una revisió per assegurar-se que el treball no posa en risc la salut dels pacients o de la ciutadania. I, sobretot, insten fefaentment a considerar que «les prepublicacions són articles preliminars que no han estat certificats per revisió per parells. No haurien de guiar pràctiques clíniques ni ser publicats en els mitjans com informació establerta».

    MedRxiv ja és aquí, i també el coronavirus. Amb totes les pors i les urgències.

    En temps de pandèmia

    En les epidèmies anteriors pels virus del Zika i l’Ebola, els preprints van augmentar la velocitat amb què es compartia la informació, però encara no de forma definitiva. Tot i que la majoria d’ells van aparèixer més de cent dies abans que una revista els publiqués, en total menys del 5% dels treballs es van enviar abans de forma preliminar.

    Ara, la presència del coronavirus i de medRxiv han fet un salt substancial als preprints. Per Ismael Ràfols, investigador de la Universitat de Leiden i expert en l’ús d’indicadors per a l’avaluació de ciència, «és molt positiu el desenvolupament de publicacions preprint que facilitin la comunicació. Davant d’una crisi, aquest sistema és excel·lent per difondre ràpidament la informació i els avenços», declara a SINC.

    Juntament amb tots els avantatges, també s’han destapat els riscos. A finals de gener, 1 preprint publicat en bioRxiv va alertar que el coronavirus amagava unes «misterioses» seqüències similars a les de virus de la sida, i els mateixos autors suggerien que el virus podria haver estat dissenyat pels humans.

    La tempesta conspirativa va esclatar. Mentrestant, i en només dos dies, l’article va rebre gairebé cent crítiques científiques. Les seqüències trobades no eren més que les esperades per atzar, i fins i tot molts virus naturals les contenen.

    Les xarxes cremaven, però al mateix temps la comunitat científica reaccionava, i en tot just 48 hores els mateixos autors van retirar l’article. Poques setmanes després, les teories sobre la seva suposada fabricació han estat desmantellades.

    Com escriu Ivan Oransky, vicepresident editorial del portal Medscape, «molts investigadors es van queixar que el que aparegués aquest treball de pacotilla en un servidor de preprints sense haver estat vetat per revisors és precisament la raó per la qual el vell i canós model de publicacions és millor a l’hora de deixar fora a la ciència escombraries. Només que això no és veritat».

    Per Oransky, aquesta rapidesa en retirar l’article va ser en realitat «un bon moment per a la ciència». I recorda que la revista The Lancet va trigar dotze anys a retirar l’article en el qual Andrew Wakefield es va inventar que les vacunes provocaven autisme. O que es van trigar cinc anys a retirar un article en el qual es deia que el virus VIH no causava la sida, entre molts altres exemples.

    Un problema per a la premsa

    El problema dels preprints sembla més preocupant per a la premsa que per a la ciència. Així ho veu Javier Carmona, editor de la revista Nature Medicine: «Possiblement, la manca de control que permeten aquests repositoris fa que els autors es permeten més llicències a l’hora de treure conclusions, posar títols enganyosos o escriure de manera sensacionalista. Veig més probable que un periodista sense molt coneixement científic es guiï erròniament per aquest tipus de treballs que un científic amb una visió més crítica, que traurà conclusions al marge d’allò que l’autor intenti vendre».

    Segons explica a SINC Carmona, en els manuscrits que es reben a les revistes «hi ha molta exageració, i gràcies al procés de peer review es corregeix de manera que les conclusions siguin molt més fidedignes».

    Així ho veu també Fiona Fox, directora de l’Science Media Center britànic, en un article titulat: El dilema preprint: ¿bo per a la ciència, dolent per al públic? «La revisió per parells pot no ser perfecta, però molta gent està d’acord en el fet que una de les coses bones que té és que tendeix a rebaixar el to dels descobriments i a filtrar les declaracions excessives». Aquestes exageracions poden ser molt suculentes per a una premsa sense temps o amb ganes d’epatar.

    De la mateixa opinió és Luis Querol, responsable de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, i recent premi de la Societat Espanyola de Neurologia: «Els preprints són especialment perillosos per a la premsa. Els científics d’un camp reconeixem de pressa la qualitat d’un article, i la revisió per parells tendeix a rebaixar les conclusions inicials», indica a SINC.

    Però afegeix: «Dit això, també sóc escèptic respecte a la capacitat real que tenim els revisors per detectar tots els problemes d’un treball». Al cap i a la fi, la ciència viu una crisi de reproductibilitat que s’ha desenvolupat en temps anteriors.

    Els preprints han arribat per quedar-se. La gran majoria de les revistes els accepten i fins i tot animen els autors a usar els repositoris per millorar els seus articles. La convivència sembla assegurada, però hi ha qui fins i tot planteja que arribin a substituir-les.

    Una de les grans crítiques a sistema de publicació actual és el de l’hegemonia del factor d’impacte, una puntuació de cada revista en funció de les cites que han aconseguit els seus articles. El procés no permet la valoració posterior de la comunitat, l’anomenat post peer review, com sí que podrien fer els repositoris.

    A més, la probabilitat que un estudi no sigui reproduïble sembla ser més gran en les revistes d’alt impacte. «Només un neci confon el valor i el preu o el valor de la investigació i el seu factor d’impacte, tot i que les burocràcies anquilosades que regeixen la ciència continuïn utilitzant-«, apunta Ràfols.

    Sobreviuran les revistes al coronavirus?

    «Estic d’acord que el sistema actual té moltes deficiències, però no crec que el sistema de preprints vagi a substituir l’actual, almenys en la investigació biomèdica», opina Carmona. «Crec que se segueix valorant que el procés de peer review per a la revista X o Y li dóna cert segell de garantia de validesa».

    Per Ràfols, «les revistes arbitrades són importants perquè fan una tasca de selecció per interès, de filtre de rigor metodològic i, per tant, de segell de credibilitat. El que no és cert és que les revistes amb factors d’impacte més alt tinguin més credibilitat o rigor».

    Querol també creu que sobreviuran, «però els pot donar un cop important. S’està demostrant que hi ha altres formes de publicar i hauran de redefinir el seu paper. No tant com els guardians de la porta , decidint qui entra o qui surt, sinó com els que ordenen i assignen rellevància a posteriori a una informació que ja ha estat compartida. Crec que perdran aquesta capacitat que ara tenen en exclusiva».

    Hauran d’adaptar-, no només pel coronavirus. «El model actual canviarà amb la implantació del pla S (una iniciativa d’accés obert a les publicacions promogut pel Consell Europeu de Recerca). Les revistes hauran de buscar formes creatives de seguir aportant valor i informació fiable», refexiona Carmona.

    Querol traça un paral·lelisme amb el món de la música. «Ara mateix hi ha una indústria que es resisteix a morir i un esforç amateur per eliminar-la. És una cosa equivalent al que va succeir amb Napster i que va acabar resultant en Spotify. Acabarà apareixent un model nou, encara que segurament capitanejat per les mateixes editorials».

    Errors en les revistes

    Tornant al coronavirus, no només els preprints han comès equivocacions. Una carta acceptada per la revista New England Journal of Medicine, la de major impacte en medicina, va suggerir que una persona asimptomàtica havia contagiat a diverses a Alemanya. Tot i que les conclusions poden ser certes (sembla que els asimptomàtics sí que són capaços de contagiar), els autors no havia parlat tan sols amb la dona, que en realitat sí que hi havia tingut símptomes.

    Quant als tractaments, un dels més esperançadors ara mateix és la combinació de cloroquina i l’antibiòtic azitromicina. Ho és en gran mesura per un article publicat en medRxiv i tuitejat pel mateix Donald Trump. Però la feina és encara molt petit, rudimentari i ple d’imprecisions. Encara que sigui esperançador no passa de ser una hipòtesi inicial.

    Era un preprint, però va ser publicat en tot just 24 hores per la revista International Journal of Antimicrobial Agents. L’editor en cap de la revista és un dels autors de l’article.

    Diu Ivan Oransky que «igual que en política, potser és hora d’acordar que el procés de publicació és complicat i deixar de fer servir episodis únics, sense context, per sumar punts contra els rivals».

    Quan tot això acabi, hi haurà moltes coses de revisar.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

  • Arriba a Europa l’oposició al Pla contra les pseudoteràpies del Govern espanyol

    La petició que s’oposa a el «Pla contra les pseudoterapias i les pseudociències» ha estat admesa a tràmit al Parlament Europeu. Amb aquesta petició, les associacions peticionàries demanen que la Unió Europea protegeixi la lliure decisió dels pacients que vulguin complementar els seus tractaments amb Medicina Integrativa, així com, als professionals sanitaris a exercir-la.

    Les societats sanitàries de Medicines Complementàries i integratives d’Espanya (la Societat Espanyola de Salut i Medicina Integrativa, Associació Espanyola de Metges integratius, Federació Espanyola de Sanitaris per la Medicina Integrativa, Societat d’Acupuntura Mèdica d’Espanya, Associació Espanyola de Metges Naturistes i l’Assemblea Nacional d’Homeopatia) consideren que l’Estat espanyol incorre en irregularitats pel que fa a la normativa europea en la seva «Pla contra les pseudoteràpies i pseudociències» al no respectar aquesta lliure decisió atacant indiscriminadament a teràpies de medicines complementàries que a més estan promogudes per l’Organització Mundial de la Salut (Acupuntura, Homeopatia, Medicina Naturista, Ozonoteràpia, entre d’altres) en la seva estratègia 2014-2023.

    A més, demanen un Procés Marc de Regulació a nivell europeu perquè la Medicina Integrativa, les seves teràpies i la seva pràctica siguin exercides amb seguretat, regulació acadèmica i científica pel bé i protecció dels pacients de forma unificada en tota la Comunitat Europea.

    Lliure decisió i exercici

    Amb aquesta petició les associacions presenten una queixa formal a la Unió Europea davant un Pla que consideren intenta desprestigiar teràpies útils per a la salut i per als milers de professionals sanitaris que les prescriuen i utilitzen de forma professional, sanitària i complementària en els àmbits de la salut, prevenció i benestar dels pacients. «El Pla no es fonamenta en cap anàlisi profunda de cadascuna de les teràpies complementàries o integratives, ni en les seves indicacions, efectes secundaris ni en els seus evidències científiques» explica Isabel Giralt, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Salut i Medicina Integrativa (SESMI) .

    La petició demana a la Unió Europea que protegeixi la lliure decisió dels pacients que desitgen complementar els seus tractaments amb Medicina Integrativa i Teràpies Complementàries, així com, als professionals que l’exerceixen amb seguretat i amb el suport científic necessari.

  • Certeses i dubtes sobre el coronavirus

    Han passat cinc mesos des que, segons diverses hipòtesis, el SARS-CoV-2 va començar a expanir-se per Wuhan, a la Xina. El darrer dia del 2019 aquest país va reportar a l’Organització Mundial de la Salut el primer brot del nou coronavirus. La malalia que causa, la COVID-19, és ara una pandèmia mundial que ha obligat els equips sanitaris i científics a treballar a un ritme accelerat per trobar respostes a moltes preguntes.

    La recerca, les dades i el temps aporten ja algunes veritats sobre el nou coronavirus: no és el mateix que la grip comuna, s’han trobat un medicaments que el pal·lia amb cert èxit i la contaminació té relació amb l’afectació del virus. Això no obstant, encara hi ha molts interrogants: com va arribar el coronavirus als humans, una hipotètica immunitat un cop passada la malaltia o la relació entre el clima i la Covid-19.

    En aquest article es recullen algunes de les certeses i dels dubtes del nou coronavirus, la pandèmia que ha causat i la seva gestió.

    Sabem: s’està investigant en tractaments que funcionen

    Mentre no s’aconsegueix trobar la vacuna -un procés que s’espera, com a mínim, duri un any-, bona part dels esforços dels equips científics se centren a trobar un remei químic que pal·liï els efectes de la Covid-19. Encara és d’hora per confirmar la seva eficàcia total, però hi ha estudis que apunten a la utilitat de l’antiviral Remdesivir contra el nou coronavirus.

    Un assaig clínic del NIAID, un centre adscrit als Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, ha demostrat que els pacients que prenien aquest fàrmac, ideat per tractar l’Ebola, es van recuperar un 31% de dies abans que aquell que rebien un placebo. També podria reduir-ne la mortalitat: dins de la mostra, va morir el 8% que en prenia front l’11’6% que no.

    Els “resultats preliminars” d’aquest estudi s’afegeixen als d’un altre estudi de l’Institut Nacional de Salut dels EUA que va confirmar que un ràpid tractament amb aquest antiviral experimental “va reduir significativament la malaltia clínica i l’impacte sobre els pulmons de macacos (…) infectats” amb el nou coronavirus. De moment, l’agència estatunidenca del medicament ja s’ha posat en contacte amb la farmacèutica que produeix el Remdesivir perquè estigui “disponible pels pacients tan aviat com sigui possible”.

    Aquesta no és l’única possible teràpia contra el coronavirus. Un parell d’estudis -fets a la Xina i a França- apunten que principis utilitzats contra el reumatisme -la cloroquina i la hidroxicloroquina- podrien pal·liar-ne els símptomes. Tanmateix, aquesta possibilitat també segueix en fase d’assajos clínics i l’Agència Europea del Medicament ha fet una crida a no comprar-ne per tal de garantir l’abastiment pels pacients reumàtics i per les proves.

    No sabem: la reacció del cos a una segona infecció

    Durant la primera etapa de la pandèmia es va expandir la idea que aquella persona que ja hagués patit la infecció del nou coronavirus esdevenia immune. D’aquí va sorgir la idea, que va arribar a ser proposada pel president Quim Torra, d’un ‘passaport immunitari’ amb el qual aquell pacient que hagués superat la Covid-19 podria fer vida normal perquè ja no podia tornar-se a infectar.

    També a causa de la creença de la immunitat va haver-hi països -com el Regne Unit en un primer moment- que van cercar la immunitat de grup en lloc d’escollir un confinament. Segons aquesta tesi, en un primer moment es deixava campar el virus per la societat fins que una bona part l’hagués superat i ja no tingués, més endavant, tanta capacitat d’expandir-se. En la mateixa línia, la Comunitat de Madrid va aplicar un tractament experimental de transfusió de sang de persones recuperades a d’altres encara malaltes.

    Amb tot, la idea dels ‘carnets d’immunitat’ ha anat perdent força amb el pas dels dies: l’OMS va desaconsellar-los perquè “no hi ha evidència que la gent recuperada de la Covid-19 tingui anticossos que els protegeixin d’una segona infecció”. Un grup d’experts de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene (SEMPSPH) també es va posicionar en contra del ‘certificat serològic’ per la “manca d’evidència científica clara” i per evitar “fomentar la discriminació o l’estigma”.

    Amb tot, no és descartable que un cos que hagi superat la malaltia estigui més ben preparat per tornar-ho a fer més endavant, com succeeix amb altres patologies. De fet, la SEMPSPH reconeix que aquests ‘carnets’ “no es poden descartar en una situació com l’actual”, però matisen que només s’hauria de fer “un cop es disposi d’evidència científica suficient”.

    Sabem: no és el mateix que la grip comuna

    En un primer moment, quan la Covid-19 era encara una malaltia llunyana i semblava aïllada a la Xina, es va escampar la idea que aquesta malaltia era molt similar a la grip comuna estacional. És cert que les mesures de prevenció són les mateixes (excepte per la vacuna), i la forma de propagació i els símptomes són similars: febre, tos, dolor muscular, fatiga… Només la dificultat respiratòria i la pèrdua del sentit del gust, en alguns casos, són trets diferenciadors de la Covid-19.

    Però la gran diferència entre les dues malalties, i que es va subestimar a l’inici de la pandèmia, és la capacitat contagiosa del nou coronavirus. La taxa de contagi de la grip estacional se situa al voltant de l’1’3, mentre que la Covid-19 va arribar a una taxa del 7 a casa nostra. Actualment, es troba al voltant de l’1.

    També la mortalitat és un valor diferencial. Si bé és una xifra que s’ha d’agafar amb cautela perquè no es coneix el nombre real d’infectats, l’OMS va xifrar la taxa de mortalitat del nou coronavirus entre el 3 i el 4% a principis de març, però les dades reportades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya són superiors al 10%. Per altra banda, la taxa de la grip comuna a l’estat espanyol va ser de l’1’2% la darrera temporada.

    No sabem: el nombre exacte de morts i d’infectats

    Durant el transcurs de la pandèmia els estats -i, fins i tot, les entitats territorials que els componen- han canviat la forma de valorar què es determinava com un cas positiu de Covid-19. O, millor dit, s’ha alterat el criteri per determinar qui s’havia de fer el test de la malaltia. En aquest sentit també és rellevant la manca de proves, un dels factors claus en aquesta pandèmia a molts estats. Per exemple, Catalunya aporta des de fa algunes setmanes la dada de pacients sospitoses: aquelles persones que els sanitaris consideren podrien tenir la Covid-19 però no s’han pogut testar.

    La manca de certesa respecte dels casos positius fa dubtar sobre quantes persones han mort per Covid-19. Algunes comunitats autònomes d’Espanya, entre les quals Catalunya, reporten des de fa alguns dies una xifra de decessos més àmplia, en la qual s’inclouen tots els èxitus excepte els que tenen una altra causa clara (càncer, accident de trànsit, assassinat, etc.). Altres comunitats, així com molts estats del món, només aporten les xifres de persones mortes que, prèviament, havien donat positiu al test. Amb tota probabilitat, això crea un desfasament entre les morts reals i les reportades.

    La manca d’una xifra exacta -o el més precisa possible- de persones infectades i mortes a causa de la Covid-19 pot alterar significativament altres estadístiques importants per l’estudi de la malaltia i la gestió de la pandèmia, com són la taxa de mortalitat o la Ro (nombre reproductiu bàsic).

    Sabem: que no va ser creat a un laboratori

    Gairebé tan aviat com la pandèmia va començar a expandir-se arreu, van sorgir nombroses teories conspiratòries sobre l’origen del virus. Una d’aquestes assegura que el nou coronavirus, el SARS-CoV-2, va ser creat a consciència en un laboratori xinès. Concordaria amb aquesta idea el fet que a Wuhan, focus inicial de la malaltia, hi ha una instal·lació biològica de nivell 4 (P4), és a dir, que pot treballar amb agents infecciosos perillosos. Aquesta tesi va secundada pel canal de televisió conservador Fox News, que va acusar el govern xinès d’ocultar i manipular la informació.

    Amb tot, no hi ha cap evidència científica al respecte. Al contrari, diversos membres de la comunitat mèdica han descartat aquesta hipòtesi. Per exemple, un estudi publicat a la revista Nature Medicine conclou que la seva anàlisi “mostra clarament que el SARS-CoV-2 no és una construcció de laboratori ni un virus manipulat a propòsit”. El viròleg australià Edward Holmes també va negar l’opció de la creació en un laboratori en un article publicat a la Universitat de Sidney.

    No sabem: l’origen exacte del virus

    Des de l’inici de la malaltia els animals han estat al punt de mira: especialment els ratpenats. La causa és que els coronavirus són un tipus de patògens que causen malalties zoonòtiques, és a dir, que passen dels animals a l’ésser humà. Sense anar més lluny, un estudi recent va trobar en una mostra de ratpenats sis tipus diferents de coronavirus, dels quals cap és el que causa la Covid-19.

    Així, es creu que el SARS-CoV-2 va passar d’un animal a un humà en un dels mercats d’animals vius que existeixen a Wuhan. Això no vol dir que el ratpenat fos l’agent que passés el virus al pacient 0 -el primer que es va infectar i que la Xina encara no ha estat capaç de trobar, si bé han donat amb el pacient 1-, sinó que un altre animal podria haver fet de portador.

    El biòleg i viròleg Edward Holmes explica que “els coronavirus com el SARS-CoV-2 són comunament trobats en espècies silvestres i freqüentment salten a altres hostes”. Assegura que el virus que causa la Covid-19 guarda similituds amb un virus de ratpenat, però recorda que també s’han trobat virus similars al SARS-CoV-2 als pangolins.

    Sabem: que la contaminació hi té un impacte

    La Covid-19 ha reduït, de forma puntual, la contaminació a les grans ciutats per la disminució de la mobilitat laboral i social que bona part de la població s’ha vist obligada a fer. Més enllà d’això, un estudi de la Universitat de Harvard ha demostrat que la ciutadania de zones amb més pol·lució està més exposada a morir pel nou coronavirus.

    El treball ha analitzat la relació entre l’exposició a les partícules en suspensió de menys de 2’5 micres (PM 2’5) i la taxa de mortalitat a causa de la Covid-19. En efecte, han trobat una relació que demostra que la població estatunidenca més exposada a les PM 2’5 té una probabilitat de morir a causa del nou coronavirus superior a la de zones menys contaminades. En concret, el creuament de dades revela que un augment d’un micròmetre de partícules de PM 2’5 per metre cúbic d’aire comporta un 15% més de probabilitat de morir per la Covid-19.

    L’equip científic assegura que els “resultats són estadísticament significants i sòlids per a anàlisis secundaris” i recorda “la importància de fer complir les regulacions existents de contaminació de l’aire per protegir la salut humana durant i després de la Covid-19”.

    No sabem: la relació exacta entre el clima i el virus

    S’està dedicant recerca a esbrinar si hi ha una relació entre la incidència i capacitat de contagi del virus que causa la Covid-19 i el clima, especialment la temperatura. Existeix la hipòtesi que un clima més càlid disminueix la propagació del SARS-CoV-2.

    A finals d’abril l’epidemiòleg Fernando Simón, cap del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyol, va reconèixer que “és una hipòtesi que cada cop té més suports”. Tanmateix, va recordar que “quan parlem d’hipòtesi podem equiparar-ho a creences”. En qualsevol cas, hi ha virus que efectivament tenen una estacionalitat marcada i una menor incidència als mesos més calorosos.

    Al fet que les regions del sud d’Espanya i d’Itàlia -més càlides- hagin tingut menys incidència que les del nord, s’hi sumen alguns estudis recents que apunten en la línia d’afirmar la hipòtesi: el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Hospital Clínic han identificat la franja d’entre -3ºC i els 15ºC com l’òptima per l’expansió major del virus. A partir dels 15ºC, segons aquesta anàlisi, “la capacitat de resposta comença a disminuir clarament i per sobre dels 20ºC la resposta de l’expansió decau a la meitat”.

    El servei meteorològic espanyol i l’Institut Carlos III també han trobat indicis d’una correlació entre condicions climàtiques i l’expansió del nou coronavirus. Asseguren que hi ha més afectació a les zones amb menys temperatura mitjana i apunten, citant un estudi xinès similar, també a la incidència de la humitat: “Les altes temperatures i l’alta humitat redueixen significativament la transmissió i propagació del virus”. Tanmateix, la recerca encara no és prou consistent i l’existència d’altres factors rellevants com la mobilitat social impossibiliten donar per feta la relació entre el clima i l’afectació de la Covid-19.

    Sabem: el confinament és útil per aturar-ne la propagació

    Les dades no donen lloc a dubte: el confinament ha fet baixar la taxa de propagació del nou coronavirus. Amb el confinament obligatori la mobilitat ciutadana ha arribat a disminuir en un 90% i la capacitat del virus de passar de persona en persona ha frenat.

    En efecte, la transmissibilitat del virus, mesurable amb l’índex reproductiu bàsic (Ro), ha baixat en poques setmanes del 7 a l’1 a Espanya. És a partir d’1, quan una persona n’infecta de mitjana només una altra, que es considera que una malaltia infecciosa comença a estar sota control. La utilitat del confinament total com a mesura per frenar els contagis queda clara amb els resultats d’un estudi de Fedea que assegura que si el confinament s’hagués dut a terme el 7 de març, una setmana abans, el nombre de casos d’infectats pel nou coronavirus a Espanya s’hauria reduït en un 62’3%.

    Això no obstant, el confinament dràstic no és l’única mesura per frenar la propagació del nou coronavirus ni necessàriament la més confortable per la ciutadania. Altres estats no han fet ús del confinament total de la població i també han aconseguit frenar i fer baixar la corba de contagis amb èxit. És l’estratègia que va seguir Corea del Sud: fer tests massius i confinar els contagiats mentre la resta de la ciutadania pot continuar fent una vida relativament normal amb mesures d’higiene especials i distanciament social.

    No sabem: si hi haurà nous brots o una nova soca

    Aquesta és, probablement, la incògnita que més preocupa tota la societat. El temor a un nou brot, especialment ara que es comencen a aplicar mesures de relaxament del confinament i prèviament amb la incorporació de treballadors no essencials, és compartit per la comunitat mèdica i la resta de la ciutadania.

    En efecte, totes les veus expertes apunten que els rebrots existiran. L’informe dirigit per l’epidemiòleg Oriol Mitjà, destacat membre de la gestió de la pandèmia a Catalunya, demana considerar “la possibilitat d’escenaris futurs amb relació a l’estacionalitat i els possibles rebrots”. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també va assumir en una de les seves darreres intervencions que hi haurà nous rebrots.

    Les particularitats del nou coronavirus indiquen, gairebé sense dubtes, que hi haurà nous pics similars al viscut a entre el març i l’abril fins que la pandèmia no estigui totalment eradicada i es disposi d’un tractament i/o una immunitat induïda per una vacuna. La gran incògnita és on es podria donar aquest rebrot, quan i amb quins nivells. També existeix la possibilitat que el virus muti en forma de noves soques, cosa que podria complicar-ne la gestió futura.

    En qualsevol cas, la hipòtesi de nous rebrots obliga a posar l’atenció en la recerca i investigació -per conèixer al màxim possible el virus- i en un sistema sanitari ben dotat i protegit per tal de poder fer-ne front.

    No sabem: si ha col·lapsat el sistema sanitari

    Un cop superat el pic de la pandèmia, s’ha generat un debat sobre si el sistema sanitari va col·lapsar a casa nostra. A Espanya no s’ha viscut la imatge d’altres països on la saturació hospitalària ha estat tal que els malalts de Covid-19 han mort a les seves cases sense possibilitat de rebre atenció sanitària ni, després, poder gestionar adequadament els cadàvers. Això no obstant, és probable que persones que viuen soles hagin traspassat a casa amb la malaltia sense haver rebut cap cura mèdica.

    A més, cal recordar que dins dels mateixos equipaments sanitaris s’han fet adaptacions per tal de disposar de més llits per malalts crítics i, en alguns casos puntuals, s’han hagut d’habilitar hospitals de campanya o ampliacions temporals. A això cal sumar-li les ampliacions temporals de plantilla -amb estudiants de Medicina i Infermeria- i les jornades ampliades de l’equip habitual.

    Així les coses, el sistema sanitari català i l’espanyol en el seu conjunt han demostrat una bona flexibilitat i capacitat d’adaptació a la pandèmia. Aquesta, però, no hauria estat possible sense els reforços esmentats. A més, encara és d’hora per saber quin serà l’abast de les properes onades del coronavirus al nostre sistema sanitari.

  • Que l’emergència no faci desaparèixer l’esperit crític, l’origen de la ciència

    Volia aprofitar per compartir algunes reflexions que aquests dies circulen pel meu cap i omplen els diàlegs que tinc amb la meva família. La meva dona, metgessa psiquiatra i els meus dos fills una biòloga que estudia a Estocolm i un estudiant d’enginyeria de telecomunicacions.

    Quan ens preguntem per què sembla que a les autoritats polítiques els hi costi tant informar amb claredat de la situació (diagnòstic) o «mullar-se» (tractament i pronòstic), crec que som en una de les qüestions importants que aquesta crisi posa més en evidencia que mai. Res del que parlarem apareix amb la pandèmia.

    Aquesta exerceix de mirall d’augment on poder veure amb menys dificultat (si és que existeix el desig de mirar i veure quelcom diferent del que la nostra mirada ja conté) el que en les darreres dècades ha caracteritzat la gestió d’allò públic (la política?), l’educació (no només la de les escoles sinó i sobretot la que els adults transmetem als seus fills), i la concepció de la vida (on habiten els valors de la nostra societat o el que alguns anomenen «contravalors»). És en la concepció de la vida -que el capitalisme anomena realitat i que expressa –explícitament o implícita- com a única realitat possible on cal mirar per tal d’entendre el perquè de moltes actituds i accions o inaccions que en el si d’aquesta pandèmia afloren de forma més visible que mai.

    Si anem al diccionari de na María Moliner i cerquem el vocable autoritat podem llegir: «Atributo del gobierno y personas que lo representan por el cual pueden dictar disposiciones o resoluciones y obligar a cumplirlas. Atributo semejante que tienen otras personas, por razón de su situación, de su «saber», o de alguna cualidad o por el consentimiento de los que voluntariamente se someten a ella».

    El concepte d’autoritat crec que s’ha devaluat de fa uns anys ençà. No és que l’autoritat o millor l’autoritarisme (que poc te a veure amb la veritable autoritat) no actuï. No és que haguem aconseguit que sigui veritablement democràtica (que respecti als ciutadans i els ciutadans la respectin des del respecte mutu), no és que haguem trobat una nova forma d’educar-nos i gestionar-nos… És, bàsicament, que s’ha devaluat la figura d’autoritat en nom de voler creure que totes les opinions tenen el mateix valor (són igualment respectables) quan caldria repassar la diferència entre doxa (opinió) i episteme (coneixement), d’haver convertit el consens en el gairebé únic valor inqüestionable en política, un «bonisme» pervers que podem dibuixar a trets gruixuts com creure que dir que si sempre és més bo que negar o posar límits, en una atmosfera tota on la responsabilitat individual queda substituïda pels «protocols» o les indicacions d’instàncies «superiors» que rarament expliciten els seus arguments i les seves raons. Protocols que s’apliquen a massa particularitats, quan només serveixen per a situacions generals i comunes….

    Una societat on la malaltia, la mort, la precarietat, el límit, el senti comú (que ja hauríem d’haver après que no és el més comú dels sentits), la renúncia, l’esforç i la manca d’èxit o bé no existeixen o bé són l’estigma d’alguna manca individual, no és estrany que toleri amb moltes dificultats l’existència d’aquestes realitats que formen part de «la realitat» imaginària sobre la qual creix el capitalisme i la seva inacabable oferta de completesa. Quants anuncis en un parell hores poden escoltar-se, veure o llegir a qualsevol hora del dia, on la promesa és: «tu no tens límits», «tot és al teu abast», «que un refredat, un mal de cap… no t’aturin, pren…… i segueix essent tu»?… Tot plegat no són més que petits apunts des d’on provar de preguntar-nos alguna cosa del que amb la pandèmia apareix. Des dels comportaments dels polítics professionals, fins a la informació que circula pels mitjans o alsn comportaments, emocions i sentiments que aquest present desconegut per vàries generacions fins a l’actualitat fa present.

    Si l’oferta de la nostra societat passa tota ella per la negació d’allò humà: la imperfecció, la precarietat, el dubte, la incertesa, la imprevisibilitat i substituir-ho per un deliri de completesa. Si aquests són els fonaments de molts projectes de futur què fer quan el present més viu t’encara amb la mort, la incertesa, la manca de respostes estereotipades?

    Si la vellesa és gairebé un insult, o la raó per treure virulència a les xifres de morts («sobretot moren persones de més de 68 anys»), si l’experiència ha passat de ser un valor a ser un obstacle perquè la joventut imaginaria (la que dura per sempre) pugui avançar, si davant els dubtes que inevitablement ens acompanyaran al llarg de la vida només ens han ensenyat a buscar protocols o consens… semblaria que es fa difícil poder aprendre de cap esdeveniment: Allò imprevisible que fa que l’endemà no es pugui pensar com es pensava abans que allò esdevingués.

    No es tracta de tenir un atac d’innocència a la nostra edat. És evident que els sanitaris, per sort o per desgràcia, hem de prendre decisions difícils fa molt de temps. Els comitès de bioètica sorgeixen entre altres motius per prendre col·legiadament decisions que individualment són difícils de sostenir. Però el que ens hauria de fer pensar és que tothom tingui tant clar que «és normal» que els vells quedin fora dels dispositius assistencials si en manquen. El plantejament i no la resposta (també qüestionable) és el que crec que s’hauria de poder qüestionar. Des d’on pot estar-se tan segur que la vida d’un vell sigui més prescindible que la vida d’un jove (perdoneu-me la provocació). I si tenim una població envellida no caldria haver establert els dispositius tècnics necessaris per fer front no tant a allò imprevist, sinó el veritablement previsible? I la prevenció? No seria just el que no només no s’ha fet sinó que s’ha «retallat» en honor de…? L’economia? Els bancs? La ficció que els vells no existeixen i que la vida és només jove, completa i bella?

    Que l’emergència o la gravetat, ara sigui l’excusa perfecta per fer desaparèixer l’esperit crític que, cal no oblidar-ho, és l’origen de la ciència i just el que la diferencia de la religió, crec que ens hauria de fer reflexionar sobre la funció real, no imaginaria, del poder polític a l’hora d’encarar un esdeveniment que afecta a tota la població. I tirant enrere, ja saben que la filosofia i la psicoanàlisi comparteixen la passió per l’origen, poder-nos preguntar per un grapat de decisions polítiques que, fa temps, una situació de crisi, d’un altre ordre que l’actual també va justificar. On seríem avui si el que la crisi, en això sembla que no hem canviat gaire, va justificar sense cap diàleg s’hagués pogut pensar i debatre de debò? Com és que l’amic de tota la realpolitik: el consens, va aconseguir que no s’escoltés ni es posés a pensar cap reflexió, treball científic o opinió política que treballés per valorar les conseqüències a curt i a mitjà termini (no diguem a llarg termini…) de les decisions que es prenien i es van acabar fent «realitat» ara ja inqüestionable?

    En algun espai del nostre dia a dia hauria de quedar lloc per a la reflexió. Lluny de consens, dels protocols i l’obediència deguda, el pensament crític hauria de trobar un lloc en instàncies tant «reals» com la cura dels altres que no deixa de ser la mateixa cura.

    Si alguna cosa ens hauria de possibilitar aprendre aquesta pandèmia és que les paraules talismà (globalització, democràcia, autonomia…) buides de contingut no ajuden a viure. Són les paraules reals, les autèntiques, les que ens diem els uns als altres i que, a vegades fa por escoltar, formen part de la solució.

    Ara més que mai és evident que tenir cura de tu és tenir cura de mi. I que jo em cuidi vol dir cuidar-te. Quelcom que es fa servir com a eslògan polític pensat de veres ens obriria a la dimensió real de la situació que vivim.

    Potser caldria tornar a poder pensar i a pensar com a jugar a billar se n’aprèn fent-ho.

    Som-hi doncs

  • Un estudi en un centre d’Atenció Primària de Barcelona apunta que el 5% de la seva població té anticossos contra la COVID-19

    El primer estudi a Espanya d’un equip d’Atenció Primària sobre l’estat serològic de la població pel que fa al coronavirus, en aquest cas centrat a Barcelona, ​​llança conclusions poc encoratjadores. Els seus resultats, centrats al barri de Guinardó, apunten que només el 5,47% de la població presenta anticossos contra la COVID-19, és a dir, que ha passat la malaltia i té protecció -per ara- davant el virus. L’anàlisi ha anat a càrrec de l’Equip d’Atenció Primària Sardenya, que pertany a l’Institut de Recerca Biomèdica Sant Pau (IIB).

    La investigació, que permet captar una primera fotografia de l’impacte de virus a la capital catalana, s’ha realitzat sobre una mostra representativa per edats de 311 veïns al barri de Guinardó, concretament de l’àrea de salut de centre. Els resultats són preliminars i tenen les seves limitacions (no han estat publicats en cap revista científica ni s’han sotmès a una validació externa), però els autors els han fet públics aquest diumenge per aportar una mica de llum a una de les principals incògnites de l’epidèmia, el nombre de població que s’ha contagiat i que, per tant, ha desenvolupat anticossos contra el virus.

    La principal conclusió de la feina de l’EAP Sardenya és que s’està molt lluny de l’anomenada immunitat de ramat, que requeriria com a mínim un 60% de la població contagiada i que impediria l’avanç del virus. Cal recordar a més que, pel que se sap fins ara de virus SARS-CoV-2, no es pot afirmar que els anticossos atorguin una immunitat completa ni duradora.

    Si el 5,47% a què apunta l’estudi de l’EAP Sardenya, 17 positius d’una mostra de 311, és extrapolable al conjunt de la ciutat, significaria que el 90.000 dels barcelonins ha desenvolupat aquests anticossos. Així i tot, amb les dades oficials de contagis cal precisar que la incidència de virus a la zona del Guinardó és superior a la mitjana de la ciutat, de manera que la prevalença en el conjunt de Barcelona podria ser inferior.

    Segons l’estudi, el percentatge de població amb anticossos és superior entre les dones (6,36%) que entre els homes (4,35%), mentre que per edats, l’estudi revela que els més grans tenen més possibilitats d’haver-se contagiat de la COVID-19.

    Els resultats obtinguts a Barcelona se situen en la línia d’altres estudis internacionals que mostren baixos nivells d’anticossos de la ciutadania enfront de virus. Els autors fan referència a dues investigacions de l’estat de Califòrnia i el comtat de Los Angeles en què la protecció es situava entre el 2,4 i el 4% de la població; a Ginebra (Suïssa), estava en el 5,5%, mentre que els percentatges més elevats de població amb anticossos es van registrar a Wuhan (Xina) entre un miler de treballadors asimptomàtics (9,6%) i a la ciutat alemanya de Heinsberg (14%), molt colpejada per l’epidèmia.

    La mostra dels veïns del Guinardó la configuren tant a gent gran com a adults i menors, seleccionades a l’atzar, l’edat mitjana és de 44 anys. El 56% són homes i el 44% dones. Els autors de l’informe expliquen que la majoria de participants eren asimptomàtics en el moment de realitzar la prova.

    Els tests de coronavirus resulten imprescindibles per al control de la pandèmia, com ha insistit en diverses ocasions l’Organització Mundial de la Salut (OMS). A diferència de les proves PCR, que serveixen per diagnosticar la malaltia, el cas dels tests anticossos permeten saber en tan sols 10-15 minuts si una persona ha passat la COVID-19, però no si està malalta en aquest moment, ja que els comencen a produir-se a partir del sisè dia d’inici de símptomes. Són aquests tests els que està utilitzant ara el Ministeri de Sanitat per a un estudi en 36.000 llars els resultats han d’ajudar a guiar la desescalada a Espanya.

    La investigació de l’EAP Sardenya, efectuada entre el 21 i el 27 d’abril, està liderada pel doctor Carles Brotons. Hi han col·laborat, a més de l’IIB Sant Pau, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), l’Institut d’Investigació en Atenció Primària IDIAP Jordi Gol i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut

    Document fruit d’un debat entre vint-i-dos professionals durant sis mesos (de setembre de 2019 a 15 de febrer de 2020, abans de la pandèmia): Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Farres, Josep Martí, J-R. Villalbí, Lluis Rajmil, Mª José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xose Lopez de Vega

    L’anàlisi de la situació del Sistema Sanitari abans de la crisi vírica

    El Sistema Sanitari Públic a Catalunya, com també a la resta de l’estat, està en una crisi profunda. Molts professionals i treballadores del Sistema decebuts i molt desmotivats a causa de la manca crònica de recursos i paràlisi de polítiques sèries que han comportat pèrdues de personal i males condicions de treball amb poques perspectives de millora.

    Creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Professionals i treballadors sanitaris amb retallades, insuficients i precarietat laboral de fa anys. Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc.), gestors i polítics fent una «política» a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes són multifactorials i de Sistema.

    Tot això, juntament amb la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida tant per part de la majoria de la població com de molts professionals, d’interessos de negoci, privatitzacions, de corrupció i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat del Sistema Sanitari Públic creixent, amb dèficits anuals sobre el 15% sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats.

    Nosaltres, els signats d’aquest document, creiem que per fer front a aquesta situació es imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema, han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut, el món ha canviat, la demografia, l’epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Ara aquesta crisi ens urgeix a fer una anàlisi profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar i per això considerem que el primer serà prendre consciència, tant política, ciutadana, com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors) passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada, al valor de la Salut integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la posada al dia i la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del Sistema, tant en recursos com en polítiques i gestió, a la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral.
    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquests nous valors, tant a nivell professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema.

    Avui, amb l’arribada de la pandèmia actual i la seva resposta

    Els autors creuen i es reafirmen en la seva anàlisi i propostes després de la terrible experiència de la pandèmia viscuda. Creuen que és el moment, degut a la situació de deteriorament i crisi profunda dels darrers anys i posat en fallida avui el Sistema de Salut, proposar, revisar i posar al dia radicalment aquest Sistema: Aportem les nostres recomanacions que creiem prioritàries per millora el Sistema. En primer lloc i abans d’entrar en els diferents apartats del document, volem fer explícits els valors, que segons nosaltres, ha de contemplar el Sistema Públic de Salut.

    Segon, creiem que no hi ha possibles millores intentant fer programes o estratègies sectorials (urgències, Primària, llistes d’espera, etc) ni podem millorar el sistema només reclamant i posant més recursos econòmics (que sí que són necessaris però ben gastats en salut). És per això que posem com a primera qüestió un canvi radical del model, un canvi de paradigma, passant d’un model centrat actualment en la malaltia ja instaurada, l’hospitalo-centrisme, alta tecnologia i la medicalització (molts cops injustificada i perillosa) a un model públic de Salut i Cures personal i col·lectiva.

  • L’ecografia a l’AP redueix la incertesa clínica i ajuda en el cribratge i derivacions

    Metges de família, medicina interna, urgències, anestesiologia, UCI… tots aquests perfils són a qui està dirigit el curs virtual de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) anomenat ‘Ecografia Pulmonar en la malaltia per COVID-19’. En definitiva, tots els perfils que «disposin de sistema d’ecografia al seu lloc de treball i que estiguin disposats a avançar en la seva formació bàsica i en l’aplicació d’aquests coneixements en el si del seu Equip d’Atenció Primària o Servei d’Urgències».

    La importància d’aquesta pràctica, que des de l’Atenció Primària demanen des de fa anys, s’ha fet palesa durant la crisi sanitària derivada de la COVID-19. Detectar en fases inicials anomalies en la capacitat respiratòria d’una persona són claus per aturar la malaltia.

    El Dr. Pere Guirado, metge de família i coordinador del grup d’ecografies de la CAMFIC, es meravella de la rebuda que ha tingut el curs. Explica que tot això ho fan de més a més: «ara anem bojos perquè no comptàvem amb tanta gent». I és que el curs l’han creat, diu, en 10 dies, ja que a banda d’això, treballen, fan guàrdies, tenen famílies però tothom ha fet «els vídeos corrents perquè la gent està molt engrescada».

    I és que amb data de 15 d’abril, el Servei Català de la Salut començava a equipar al conjunt de centres d’atenció primària per a la realització d’ecografies pulmonars vinculades al diagnòstic de la infecció per COVID-19. En explicar-ho, asseguraven que «efectuar una radiografia de tòrax havia estat fins al moment el mecanisme per l’Atenció primària per a la determinació de les lesions pulmonars per COVID, però amb el temps s’ha anat consolidant l’ecografia pulmonar com una tècnica adequada i molt sensible. Per aquest motiu s’ha iniciat la distribució per tot el territori d’ecògrafs».

    El Dr. Guirado explica que, tot i que hagi coincidit en el temps, aquesta demanda ve de llarg. «Els metges de família fa uns quants anys que dèiem que és una tècnica que amb formació i equipament podíem fer com fan altres especialitats però això genera dubtes entre els radiòlegs», explica.

    «Vem intentar pactar amb els radiòlegs mediant amb el departament i quan ja estàvem a punt de signar-ho l’any 2016 aleshores va haver-hi els diferents canvis de Govern i els nous pressupostos. Això es va desencallar l’any passat amb la compra de 110 ecògrafs que són els que arriben ara», relata Guirado.

    «Dins de les inversions en el pla millora de l’atenció primària d’enguany estava prevista una compra molt important d’ecògrafs per dotar els centres d’atenció primària d’aquesta tecnologia. L’ecografia feta per professionals d’atenció primària s’ha anat consolidant ràpidament els darrers anys dins de la cartera del servei dels equips com una tècnica molt útil per tal de poder fer primeres valoracions diagnòstiques en moltes malalties. En aquest sentit, la crisi de la COVID-19 ha accelerat aquest procés», explica Jaume Benavent, referent d’atenció primària i salut comunitària en l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut.

    Portàtils i fàcils d’utilitzar

    Així, s’ha aconseguit coincidir el curs que ha muntat la CAMFIC online on hi ha 5.000 persones apuntades amb l’arribada d’aquests ecògrafs als Centres d’Atenció Primària. Una tècnica que segons Guirado «és molt senzilla i és molt resolutiva i amb la qual pots valorar el risc que el pacient empitjori o no abans que amb una radiografia». El curs, promocionat també des del Departament de Salut, com ells mateixos expliquen, permet realitzar una exploració ecogràfica sistemàtica de tòrax, identificar les diferents estructures toràciques i abordar ecogràficament l’aparell pulmonar en la situació concreta de Covid-19, i compta amb vídeos explicatius, presentacions dels docents, i ofereix debats entre experts i alumnes.

    Els ecògrafs dels quals disposaran als centres són portàtils i fàcils de fer servir. Com destaca Guirado, calia poder moure’ls còmodament per poder dur-los a una residència o a un domicili. El Dr. Guirado treballa al CAP de Pallejà i, en el seu cas, tot és molt més urbà però ressalta que hi ha zones de Catalunya on els professionals cada dia de la setmana van a un poble diferent. Era important doncs que poguessin dur l’ecògraf amb ells: «és important apropar la prova al pacient i amb un equip petit pots fer l’ecografia al centre, a una ambulància o a casa del pacient, depenent de la situació».

    Un dels nous ecògrafs clínics: petits, portàtils i usuals / Pere Guirado

    De fet, l’ecògraf què ell utilitza, diu, és com un mòbil connectat a una tauleta. Destaca a més com remarcable de l’ecografia clínica en aquest context que sigui «propera i portable, inocua (ja que no irradia, reproduible i que ajuda a estratificar el risc i a fer seguiments períodics» a més de ser molt «resolutiva».

    Celebra a més que arribin en aquestes circumstàncies donat que hi ha gent afectada de coronavirus a la qual li estan donant l’alta però encara se li ha de fer un seguiment durant uns dies per si segueix contagiant. Aquest seguiment, diu el Dr. Guirado, implica fer radiografies o ecografies. «Una radiografia implica que has de dur el pacient que contamina a un servei de radiologia i després has de netejar curosament la sala de radiografia», explica i apunta que «és més complicat aquest mecanisme que fer una ecografia pulmonar al CAP o a casa el pacient».

    Una APP que ajuda a resoldre dubtes sobre ecografies

    En el marc del Congrés de la CAMFIC celebrat al novembre, es presentava una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.

    L’objectiu de l’APP com destacava el Dr. Pere Guirado és «impulsar i popularitzar la formació de l’ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta». De fet, ara, cinc mesos després de la seva presentació, l’app es pot trobar en català, castellà, en anglès i en portuguès.

    Més enllà de fer servir els ecògrafs per la COVID-19, fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Segons dades del Grup d’EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies hi ha la possibilitat de reduir en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles». De fet, segons els experts, la CAMFIC assegura que entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.

    El Dr. Guirado fent ús d’un ecògraf en un domicili abans de l’estat d’alarma