Just Deploy It!

Blog

  • Avortar per dret: prioritat feminista, d’Argentina als Pirineus

    A l’abast de les butxaques més buides i menys dolorosa que amb objectes punxants.En googlejar“abortar con perejil“, trobes indicacions en diverses pàgines. Durant 12 hores. Almenys tres dies. A més d’introduir-te la tija, prendre’l en infusions, per potenciar-ne l’efecte. Potser Liz va llegir-ne detalls i advertències en alguna de les primeres webs que apareixen al buscador. Potser algú li havia explicat com fer-ho. És una opció coneguda. Se sap que és la que queda a les dones sense recursos suficients per accedir a una tècnica segura o, si més no, menys perillosa.

    Segurament, Liz sabia què podia arribar a passar-li. Desenes de dones moren i desenes de milers són hospitalitzades al seu país cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos; els mètodes que convida a adoptar qualsevol Estat en negar a les dones l’accés a tècniques segures per avortar, com a dret.

    Saber que es juguen la vida, però, no les frena. Ho fan. Avorten, legalment o en la clandestinitat. Així ho alerta l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Adverteix als Estats que restringir l’accés a interrompre un embaràs no desitjat no redueix el nombre d’avortaments, sinó que les lleis restrictives es tradueixen en taxes elevades d’avortaments perillosos. 25 milions cada any, estima l’organisme de l’ONU. Són gairebé la meitat dels que tenen lloc al món.

    A Liz van extirpar-li l’úter d’urgència, però la infecció que va provocar-li utilitzar julivert com a remei abortiu casolà va ser generalitzada i la jove, de 34 anys, amb una criatura de dos, ha estat la primera víctima que la marea verda argentina ha atribuït, directament, als 40 senadors i senadores que van impedir, pocs dies abans, l’aprovació d’una llei per garantir l’accés a l’avortament, dins del sistema sanitari públic, a petició de les dones, en les primeres 14 setmanes d’embaràs. 48 hores més tard de la primera mort, una segona. 30 anys. Quatre fills. El personal mèdic declarava no saber qué havia fet servir per frenar la gestació.

    “Salvar les dues vides, com criden els que s’anomenen ‘provida’, no és real. Les noies que no poden accedir a un avortament segur continuen morint”, denuncia Candela Tobares, activista argentina de Marea Verde a Barcelona, on fa tres mesos que resideix. “Se sap que en clíniques privades practiquen avortaments i, les que poden accedir-hi, ho fan, amb grans quantitats de diners. Si no en tens tants, se sap que hi ha llocs en què una infermera o un metge que s’aprofita de la situació fa un avortament. En una casa. De qualsevol manera”, detalla.

    Un métode, en extensió a Llatinoamèrica ─la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes, segons l’informe 2017 sobre l’avortament a escala mundial de l’Institut Guttmacher─ i que redueix els avortaments més perillosos, és accedir a fàrmacs abortius.“Les pastilles són molt cares i no fàcils d’aconseguir. Les que no poden, ho fan a casa. Amb qualsevol cosa”, explica Tobares. Les opcions i el seu grau de seguretat es redueixen de manera directament proporcional a la disponibilitat de recursos de les dones.

    A l’Amèrica Llatina, quasi totes (97%) viuen en Estats amb lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. A l’extrem oposat, la criminalització no té esquerdes a El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana, Surinamei Haití, on ni salvar la vida de la dona legalitza un avortament.

    Recentment, a finals d’abril, el legislatiu salvadoreny apagava un bri d’esperança en rebutjar incorporar les excepcions de violació, risc per la vida de la gestant i malformació fetal que faci inviable la vida extrauterina. Fins avui, un avortament pot ser-hi jutjat com a homicidi agreujat i suposar una condemna de trenta anys de presó. Inclús dones que han patit avortaments espontanis estan empresonades. La gran majoria de processades són dones en situacions socioeconòmiques vulnerables.

    Segons recull l’Institut Guttmacher, dedicat a la recerca en salut sexual i reproductiva, també neguen el dret de les dones a accedir a un avortament segur, sense excepcions com evitar la mort de la gestant, Madagascar, el Congo, Gabon, Guinea, Senegal, Egipte, Laos, les Filipines, i, en territori europeu, Malta, San Marino, Ciutat del Vaticà i Andorra.

    Lluitar l’avortament, també, a l’hemisferi Nord

    “Europa és un salt qualitatiu respecte a les regions on la norma és la clandestinitat, però el dret a l’avortament mai es pot dir que és un dret consolidat. És moneda de canvi arreu del món”, afirma Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCiB) i activista de la Campanya pel Dret a l’Avortament, l’espai de Ca la Dona que va organitzar les mobilitzacions al país davant l’amenaça de contrareforma de la llei de l’avortament promoguda pel Partit Popular. Una regressió, de l’actual llei de terminis (que permet a les dones avortar per decisió pròpia en les primeres 14 setmanes d’embaràs)a la llei de supòsits del 1985, reivindicada, de nou, com a objectiu polític, pel recentment elegit president del PP, Pablo Casado. Una picada d’ullet al vot ultracatòlic, per al qual amputar el dret a l’avortament, allà on s’ha assolit, o impedir que es desenvolupi, allà on es manté negat, és el front de lluita prioritari.

    “En la sobirania corporal és on comença el canvi, perquè dona poder a les dones. Per això és restringida. Per això els moviments fonamentalistes que actuen a Amèrica Llatina i a Europa posen tants recursos contra l’avortament. Continua essent la clau del control de la vida de les dones”, argumenta Aldavert, que qualifica l’autonomia sexual de “pal de paller dels drets fonamentals” de les dones.

    Si bé els moviments ultracatòlics no tenen una presència social tan visible al nostre entorn com la que tenen en països llatinoamericans i als Estats Units, comptar amb una potent capacitat econòmica i connexions polítiques a les institucions els permet influir en les decisions que afecten els drets sexuals i reproductius de les dones i, també, dels col·lectius LGTBI.

    L’entramat d’organitzacions ultracatòliques actua localment alhora que fa xarxa internacional, amb activitat que abraça de l’acció assistencial a la política institucional. A l’Estat espanyol, com en altres, la via judicial ha esdevingut un mecanisme central de l’ultracatolicismeper guanyar batalles contra qui defensa accedir a l’avortament legal, segur i gratuït com a dret.

    Les denúncies contra clíniques en què es practiquen avortaments i per afeblir econòmicament organitzacions que treballen en defensa dels drets sexuals i reproductius és una estratègia central del moviment ultracatòlic. “Aquí i en altres països del món, coincidim en què és un assetjament constant”, descriu Aldavert, que mostra preocupació per la “deriva ideològica” de les institucions de la Unió Europa i augura major presència de diputats i diputades afins als moviments fonamentalistes al Parlament Europeu que resulti de les eleccions del maig vinent.

    Irlanda, El Salvador, Argentina… En els darrers temps són diversos els intents d’ampliar l’accés legal a l’avortament arreu del món. Intents que “han aconseguit canvis quant a visibilitat del debat i empoderament dels moviments feministes, més que no de la situació, a la pràctica”, valora Aldavert.

    El “sí” d’Irlanda a derogar l’esmena constitucional que posa al mateix nivell la vida de la dona i la del no-nat i, així, obrir la porta a legislar sobre l’avortament, és el canvi recent amb un impacte més palpable en el pla legal. “El procés d’elaborar la llei a Irlanda ni s’ha iniciat i Polònia està en procés de restringir encara més el dret, mentre que, a Itàlia, les dones tenen grans dificultats per accedir-hi, perquè l’objecció de consciència és amplíssima entre el personal mèdic”, destaca Aldavert, de l’escenari europeu. Són algunes de les peces del tauler que se sumen als casos residuals en què el criteri episcopal s’imposa sense esquerdes.

    Andorra-Barcelona i centenars d’euros per avortar

    Creuar una frontera per avortar és una opció més factible a Europa que en altres regions del món, en ser majoria els Estats amb legislacions que garanteixen àmpliament el dret. És el que solen fer les nostres veïnes més properes, les dones del País dels Pirineus: trajecte de mínim tres hores fins a la capital catalana, entre 300 i 1000 euros per la intervenció i el pes d’haver de sortir del teu país per prendre una decisió que, allà −on el bisbe d’Urgell és copríncep i, per tant, part de les estructures de l’Estat−, és delicte.

    “Hi ha por i inseguretat. Moltes vegades el més traumàtic per les dones és sentir que estan fent alguna cosa malament, una cosa que et fa travessar la frontera, perquè aquí és il·legal”, explica Vanesa Mendoza, presidenta d’Stop Violències Andorra. El Codi Penal andorrà recull, des de la reforma del 2005, que l’avortament consentit pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació.

    “El comitè de la CEDAW [Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones] de l’ONU diu al Govern d’Andorra des del 2009 que hem de legalitzar l’avortament pels tres supòsits mínims i ho ignoren, pel fonamentalisme religiós, que té el suport social de les famílies amb el poder al país”, denuncia Mendoza. Mentrestant, 8 de cada deu dones d’Andorra que han d’interrompre un embaràs acudeixen a les clíniques privades de Barcelona, bàsicament, d’acord amb l’estimació d’Stop Violències Andorra.

    120 andorranes van recórrer a la sanitat pública catalana per avortar el 2015, segons informa el Diari d’Andorra en un reportatge d’aquest juny, d’acord amb la xifra facilitada per la Generalitat de Catalunya. Una dada que, asseguren des de l’APFCiB i Stop Violències Andorra que han demanat als governs català i andorrà i que no els han facilitat. “El govern andorrà diu que té convenis amb el govern de Catalunya per tal que les dones puguin venir a avortar aquí. Això hauria de ser públic. Ho hem demanat al Govern d’Andorra i al català i no se’ns respon”, assegura Aldavert.

    L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs publicada a finals de juliol pel Departament de Salut indica, sense especificar els països de procedència, que, el 2016, 949 residents a l’estranger (4,8% del total d’avortaments registrats al país) van interrompre l’embaràs a Catalunya. El 2017, van ser 851 (4,3%). “Són dones que vénen de països europeus perquè als seus no tenen accés a l’avortament, entre els quals Andorra, i no anomenar-los contribueix a invisibilitzar la situació que les dones hi viuen”, critica Aldavert.

    L’Institut Guttmacher denuncia que més de quatre de cada deu dones en edat reproductiva viu als 125 estats en què l’avortament està fortament restringit, és a dir, prohibit en tot cas o permès, només, en el supòsit d’evitar la mort de la dona o protegir-la en cas de greu risc per la salut.

    A Catalunya, “risc greu per la vida o la salut de l’embarassada”suposa només un 7% de les interrupcions de l’embaràs registrades, segons recull el Departament de Salut. El risc d’anomalies fetals representa un 3% dels casos, mentre que “a petició de la dona” és el motiu per interrompre l’embaràs en gairebé nou de cada deu avortaments registrats al país.

    Les menors més vulnerables, amb el dret negat

    A més de les legislacions restrictives, l’OMS detecta que la poca disponibilitat de serveis, costos elevats, estigmatització, objecció de consciència del personal sanitari i “requisits innecessaris” com períodes d’espera obligatoris, assessorament obligatori, subministrament d’informació enganyosa, proves mèdiques innecessàries i l’autorització de terceres persones suposen obstacles per tal que les dones, “incloses les adolescents”, accedeixin a un avortament segur; un avortament al qual, adverteix l’OMS, “si no tenen accés, solen recórrer a un avortament perillós”. A l’Estat i a Catalunya, és una realitat excepcional, però no del tot extirpada, segons denuncia l’APFCiB.

    El Centre Jove de Sexualitats de Barcelona (CJAS) critica que, amb la contrareforma de la llei de l’avortament de l’Estat −que, des del 2015, torna a exigir a les noies de 16 i 17 anys l’autorització d’un tutor legal per avortar− “no es té en compte les diferents situacions o entorns a què estan exposades les menors”. Aquest servei detecta que excloure-les del dret a avortar sense l’autorització de terceres persones, en ocasions, “posa en risc la vida de les menors d’edat, anul·la el seu dret i capacitat de decidir, les obliga a una maternitat no desitjada i les situa en un espai de màxima vulnerabilitat”. Les menors migrades que viuen a l’Estat sense els pares conformen un col·lectiu especialment vulnerable, així com també les menors que han viscut situacions de violència a la família.

    Segons expliquen des de l’APFCiB, una de cada tres noies de 16 i 17 anys que acompanyen “és mare sense voler-ho ser”. En un altre terç dels casos, la família acompanya la noia en la decisió que prengui. El darrer terç “es perd”. “Quasi sempre, tornen en un moment o altre i llavors ens diuen que ha estat un avortament espontani, o una falsa alarma, o que van caure… avortaments clandestins quan el dret a l’avortament no està garantit sempre n’hi ha”, assegura Aldavert.

    Des de l’APFCiB mostren preocupació pel fet que el darrer informe sobre avortament del Departament de Salut no analitzi la situació específica de les menors, així com altres dificultats amb què topen les dones per fer efectiu el dret a l’avortament, com la desigualtat territorial i, denuncien, l’objecció de consciència encoberta en alguns centres sanitaris.”Constantment gestionem casos de dones que han estat mal informades sobre el dret a avortar, dones a les quals els diuen que sent menors no poden avortar, o que necessiten les firmes dels dos tutors legals per fer-ho; que han de pagar; que en un determinat centre no li poden fer i que ha d’anar a una clínica privada; o que a partir de la setmana 15 no és legal avortar, a més de no donar-los la informació per decidir com fer-ho, si farmacològicament o quirúrgicament, i la resta d’informació sobre el seu dret”, denuncia la coordinadora de l’APFCiB.

    En el darrer any, s’han registrat prop de 20.000 avortaments a Catalunya. La franja d’edat en què més dones interrompen l’embaràs és entre els 20 i els 24. Entre les noies migrades d’aquesta edat, la taxa gairebé es multiplica per tres respecte a les nascudes en territori espanyol. En la franja de 15 a 19, la taxa es més que triplica entre les joves nascudes fora de l’Estat.

     

    Aquest article es va publicar el 22 d’agost a Catalunya Plural on el podeu llegir també en castellà

  • «Ni mortes, ni preses, ni clandestines»: Barcelona es mobilitza per la despenalització de l’avortament

    Segons l’Organització Mundial de la Salut, 47.000 dones moren al món cada any per avortaments clandestins. davant aquesta xifra, la mobilització feminista treballa diàriament per garantir els drets i llibertats de les dones tant sexuals com reproductius. Així, un any més, la Plataforma Dret al Propi Cos torna a sortir al carrer en el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. Ho faran sota el lema «Ni mortes, ni preses, ni clandestines. Ens volem vives i lliures» a través de diverses convocatòries que culminaran en una manifestació de la Plaça de la Catedral a Plaça Sant Jaume (Barcelona) a les 18:30h del mateix 28 de setembre.

    Amb l’alarma dels retrocessos respecte als drets sexuals i reproductius que s’estan donant en diversos estats, la convocatòria vol «donar resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, d’ingerència sobre la vida i els cossos de les dones». La seva denúncia fa referència a aquells estats on l’avortament està prohibit però també a aquells on és legal.

    Les barreres com ara períodes d’espera obligatoris, els requisits de consentiment dels tutors, els costos, les desigualtats territorials, l’estigmatització de la intervenció i les professionals, l’objecció de consciència i els serveis limitats en les zones rurals i remotes són alguns dels aspectes que dificultat, tot i la seva legalitat, l’accés a un avortament digne i segur.

    Les convocants de la mobilització exigeixen que cal caminar cap a la despenalització total de l’avortament i que aquest sigui «lliure, gratuït i garantit per la xarxa pública per a totes les dones, sense excepcions». Creuen que es necessari trencar amb els terminis i les tuteles i reclament la implementació d’una educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars així com garantir mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom.

    1 de cada 3 dones que avorta és menor de 24 anys

    L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2017 que publicava el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollia que s’havien realitzat 19.686 interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) durant el darrer any. D’aquests, el 31% són de dones menors de 24 anys i el 10% són de dones menors de 19 anys. Aquesta franja d’edat impedeix visualitzar les conseqüències de la reforma que obliga a les noies de 16 i 17 anys a disposar del consentiment escrit dels tutors legals per poder avortar.

    Altres dades que facilita l’estudi alerten que una de cada quatre dones a qui se’ls practica un avortament no s’han visitat en els dos anys anteriors en cap centre de planificació. Pel que fa al mètode d’IVE més utilitzat, continua sent la combinació de dilatació i aspiració amb un 48,6%, tot i que segueix disminuint any rere any. Per contra, el tractament farmacològic (combinació de mifepristona i misoprostol) es manté en el 43,4% de les IVE realitzades.

  • Disculpeu les molèsties, estem treballant per atendre’ls millor

    La setmana passada es va iniciar el compte enrere perquè més de 1500 metges de Família de Catalunya s’examinin per aconseguir una plaça fixa a l’Institut Català de la Salut (ICS). Independentment que aquest sigui el millor sistema d’organització, aquest és el que tenim de forma majoritària. Plantejo la problemàtica dels metges i metgesses, però és extensible a la resta de professionals.

    En el meu cas, el dia 8 de setembre vaig començar un curs de preparació a la seu de la Fundació Acadèmia de Ciències Mèdiques organitzat per la CAMFIC. Va ser una ocasió de retrobament amb molts companys i companyes de treball dels últims anys.

    La sensació que m’embarga és la de canvi d’etapa. Som una generació amb més de 20 anys d’exercici en l’atenció primària de salut de Catalunya. D’aquests 20 anys, prop de la meitat s’han produït en un context de crisi i retallades com mai havia patit el sistema sanitari.

    A aquestes oposicions hi arriben un conjunt molt heterogeni de professionals. Tots tenim en comú una alta vocació i entrega, la sensació d’haver aguantat el sistema amb una pèrdua descomunal de poder adquisitiu, de reconeixement social i professional.

    No tots hem arribat a aquesta situació de la mateixa manera. La majoria són dones, amb menys anys de treball professional i que durant aquests han compaginat l’activitat professional amb la maternitat i trobant-se amb unes oportunitats de consolidació laboral inassumible, per la majoria, en aquestes circumstàncies. Molts altres hem estat desenvolupant la nostra activitat en serveis o centres que han reduït o fins i tot aturat la seva activitat fruit de la crisi, amb moltes dificultats per reconduir una activitat en condicions de qualitat en un context de decreixement en sous i serveis.

    El comú denominador, però, ha estat el sacrifici, domicilis a partir de les 9 de la nit quan la jornada s’acaba a les 8 i amb cotxe propi, més de 50 visites al dia tot i la informatització que s’ha produït aquests anys amb el consegüent augment de la complexitat. Reducció del sou en més d’un 20 a 30%.

    Tot això ja ha passat i no es pot tornar enrere però si s’obre l’oportunitat de refer aquesta situació, com a mínim en part. Aconseguir estabilitzar aquest gran col·lectiu, més enllà de ser una qüestió de justícia i de dret laboral, implicarà donar estabilitat a molts professionals i permetre que aquests es centrin a millorar l’atenció i abordar la gran complexitat dels problemes que ens estan abordant, l’envelliment de la població, la cronificació, la millora en els hàbits de salut, i no oblidem, la manca de professionals, etc. Evidentment l’estabilitat no ho és tot però pot significar molt. No només pels professionals individualment, també permetrà fer valer millor la nostra veu, defensant millor els drets dels nostres usuaris.

    Molts no arribem a aquestes proves en la millor de les circumstàncies, els anys, la família, els nens petits, la feina, les guàrdies i la manca de professionals, fan que aquesta preparació no es presenti fàcil. Esperem, però, que el tribunal i la resta de responsables del procés siguin conscients de la situació i la desenvolupin com una oportunitat per a la societat i no un repte o un problema més. Esperem que s’entengui que és una situació excepcional i per tant requereix avaluacions excepcionals, a l’alçada del sacrifici fet pels professionals, que permetin tirar endavant i passar pantalla per afrontar el que ens ve, que no és poc.

    A la primària de Catalunya fa anys que se li demana el 120%, comencem a estar esgotats, jo ho explicava A. Macperson fa uns dies en un article a la Vanguardia. Malauradament, durant aquests mesos, fins al 25 de novembre, dia de l’Examen, els metges i metgesses de la primària catalana no estaran del tot disponibles, com deien els cartells aquest estiu, DISCULPEU LES MOLÈSTIES, ESTEM TREBALLANT PER ATENDRE’LS MILLOR.

  • Les retallades deterioren l’atenció a la violència de gènere

    Un estudi liderat per Laura Otero-García, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i del CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP), mostra que la crisi econòmica i les mesures d’austeritat han influït negativament en la resposta a la violència de parella donada des d’atenció primària a Espanya.

    En concret, el treball, publicat a l’European Journal of Public Health, demostra que la disminució de personal en les plantilles dels centres de salut ha fet que els professionals hagin de reduir encara més el temps de consulta, i que per tant trobin dificultats per atendre problemes complexos com el de la violència de gènere.

    La recerca presenta dades que mostren que cada vegada són més escassos els recursos per a les dones que necessiten ajuda. També exposa que la violència pot agreujar-se segons augmenta la dependència econòmica de les dones, així com per la pèrdua del paper tradicional de «cap de família» en els homes en atur de llarga durada.

    A més, l’estudi basat en entrevistes en profunditat a professionals de la salut d’atenció primària revela que «la formació continuada per donar una resposta adequada a la violència de parella és cada vegada més escassa, i l’excés de càrrega laboral impedeix poder assistir a aquestes activitats quan es convoquen», assenyalen les autores.

    «La recerca permet treure a la llum com s’han contrarestat en part les manques esdevingudes per les retallades, sent la motivació dels professionals sanitaris fonamental per donar resposta des del Sistema Sanitari Públic a la violència de gènere», declaren.

    Economia, retallades i violència de gènere

    D’acord amb les autores, la recerca constata tres aspectes en la relació crisi econòmica-retallis-violència de gènere. «En primer lloc, en el context de la crisi econòmica a Espanya, les i els professionals de la salut perceben que hi ha un augment de la càrrega de treball i una pèrdua de qualitat de l’atenció en atenció primària de salut, fent més difícil la detecció de la violència de parella contra les dones», subratllen.

    «Segon –continuen les autores–, les retallades dificulten el treball en equip i minven la formació continuada de les i els professionals, sent ambdues circumstàncies obstacles per abordar adequadament la violència de gènere».

    «El tercer aspecte –agreguen– té a veure amb els programes de sensibilització i capacitació del personal sanitari, que són encara necessaris per millorar i promoure el diagnòstic precoç, l’atenció i rehabilitació de dones exposades a violència de parella. L’estratègia a nivell governamental ha de canviar, proporcionant més recursos als serveis que han de respondre a la violència contra les dones exercida per les seves parelles».

    L’estudi mostra els resultats de 145 entrevistes a professionals de salut d’atenció primària (109 dones i 36 homes) en 16 centres de salut de quatre comunitats autònomes.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Un tercer a la consulta, buscant el nord

    Un article del Fòrum Català de l’Atenció Primària

    Els pacients es queixen, es queixen cada vegada més que els professionals sanitaris no els mirem, que mirem més a l’ordinador que a ells. I el problema no és la informàtica ni l’ordinador. De fet, com ens diu Trisha Greenhalgh, investigadora especialitzada en estudis sociotècnics o estudis de la interacció entre les persones i la tecnologia, el problema és l’ús que es fa de la tecnologia i els softwares que estan en la taula dels professionals sanitaris. Softwares que no són objectius i neutres sinó que “son en si mismos una manifestación de complejas interrelaciones y prácticas sociotécnicas que implican a los ingenieros de sistemas, a los diseñadores de softwares clínicos y a otros profesionales, cuyas asunciones y posicionamientos quedan inscritos en dichos programas”.

    De fet, els pacients no es queixen de l’ordinador, es queixen que no els mirem, que no sabem qui són, que estem més interessats en els registres i números que en les seves vides i que les seves vides no estan fetes de codis i hemoglobines glicades sinó d’històries i narratives. Es queixen que l’atenció sanitària cada vegada més s’estructura al voltant de la malaltia i el seus conseqüents registres i es desentén de la narrativa del patiment que és única en cada persona. Que deshumanitza ometent a la persona que és un subjecte actiu, pensant i creador.

    Però, de quina manera podem reconèixer-conèixer els pacients com a subjectes únics en les seves vides quan tenim tantes demandes de dades, tants registres a fer, tantes plantilles per omplir i creuetes per marcar?. En aquesta època d’hiperregistre (ja anomenada “registritis” per molts professionals) de dades numèriques, llistes de comprovació, plantilles estructurades, llistats informàtics, el risc de desorientar-nos i perdre el nord és elevat. I, com diu Josep Mª Esquirol, la desorientació no és bona, ens pot fer perdre la fràgil verticalitat de la condició humana i dels sistemes socials de suport.

    Cal reflexió que ens orienti, ens faci de brúixola i ens indiqui cap a on anar. Tal com ho ha fet recentment el Grup d’Ètica de CAMFiC en un Document de posicionament en el que analitza aquest fet i dona unes recomanacions adreçades als gestors i responsables del disseny de les eines informàtiques i als professionals, per tal de recol·locar-nos, reorientar-nos i superar la fal·lera registradora. El present post pretén continuar en aquesta línia i aportar elements per la reflexió.

    Els registres electrònics i l’hiperregistre estan modificant profundament la naturalesa del treball clínic i contribuint a la burocratització de l’atenció.Progressivament s’està produint en el camp de la salut el que el filòsof alemany Habermans preconitzava i anomenava “colonització del món de la vida” pel sistema, les estructures i el poder. Elias Emerson ens referma que el que converteix el treball d’un clínic en treball viu són les tecnologies toves que impulsen la relació entre el professional i el pacient, és a dir, l’escolta, la paraula, la confiança…, que permet intervenir en cadascuna de les persones tenint en compte la seva singularitat.

    Perquè els registres no només són preocupants pel volum i el temps que ens ocupen, sinó també perquè demanen dades estructurades que estan fent que la relació clínica esdevingui cada vegada més reglada i estandarditzada fent que “Les històries dels pacients es transformin en bytes; allò particular es converteix en generalitzable; allò que és complex es fa simple i manejable; i la incertesa es categoritza i així es pot emmagatzemar» (Trisha Greenhalgh). D’aquesta manera el que és particular, allò propi de cada persona, la narrativa, no interessa i només es tenen ulls per la malaltia, dificultant-ne cada vegada més la comprensió de la persona, els seus determinants i els contextos.

    Les institucions i gestors ens demanen dades i registres, alguns per a usos clínics i altres per a usos no clínics, oblidant que la informàtica ha d’estar al servei de la clínica i no de la gestió, ni de la facturació, ni de la bigdata i la e-salut. La facilitat de generar dades, el volum, la velocitat amb què es creen i la gran varietat de dades és molt temptadora i recopilar informació moltes vegades s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Així, els professionals d’atenció primària ens estem convertint en productors de dades per a altres actors. Amb risc de transformar el treball clínic i fer-lo cada vegada més mort, perquè com ens diu Emerson, si la nostra feina perd la creativitat i flexibilitat i es torna rígida al mateix temps es torna més morta i perd el seu caràcter viu i canviant.

    Contribueix sense cap dubte a incrementar aquesta situació el que José Antonio Cerrillo descriu i anomena “el rol del intermediari”. Senyala aquest autor que la divisió del treball, pròpia d’aquest moment històric, provoca que les responsabilitats de cadascun es dilueixen en una cadena que fa que no siguem conscients de les conseqüències de les nostres accions. Així, els que decideixen no estar en contacte amb les persones sobre les que recauen les seves decisions no han d’enfrontar-se a les conseqüències; i a l’altre costat els que executen les ordres ho fan amb la consciència que ells no decideixen i que la seva funció només és complir-les.

    Els professionals compartim els valors de la societat en què vivim, una societat en la qual cada vegada més ens venen les e-consultes, les teleconsultes, les anomenades teràpies digitals per al tractament i control de malalties mitjançant APP, etc. Eines que si bé poden tenir i tenen algunes un espai, aquest s’amplifica i magnifica per presentar-les a una societat i a uns professionals que tenim tendència a acceptar tot allò nou del món digital com a innovador, moltes vegades sense qüestionament. És en aquest sentit que Marina Garcés ens aconsella que no ens deixem enlluernar per la novetat i la innovació. “El lenguaje de la novedad viene impuesto por la lógica del mercado que necesita renovar continuamente estilos, caras y generaciones. Esta lógica de mercado es la hija perversa de la ideología de la modernidad, que nació como la proclamación de un tiempo nuevo y que acabó identificado todo lo viejo como malo y todo lo nuevo como bueno”.

    També Trisha Greenhalgh ens diu que hem de ser crítics amb les tecnologies, que moltes no aporten res i que algunes poden fer mal, més enllà del que vàrem deixar de fer per implantar o posar en marxa aquest nou programa o nou registre. Assenyala que tota nova eina informàtica ha de ser avaluada i que no ens podem acontentar amb avaluacions que conclouen que va “ser implantat amb èxit”. Per contribuir a l’avaluació dels nous softwares en salut s’ha desenvolupat un marc conceptual anomenat NASSS (nonadoption, abandonment, scale-up, spread, and sustainability) que contempla set dimensions: la condició o malaltia, la tecnologia, la proposta de valor afegit, els que han d’adoptar el sistema (professionals, pacients i cuidadors), l’organització, el context més ampli (institucional i social), i la interacció i adaptació mútua entre totes aquestes dimensions al llarg del temps.

    En aquest marc cal preguntar-nos: quin podria ser el nostre nord? Posar la tecnologia al servei de les persones, de la cura i de la relació clínica és necessari per aconseguir una atenció centrada en el pacient i evitar prioritzar una atenció centrada en la institució. Situar la cura en el centre de la nostra activitat, donat que els actes de cura són els que donen vida a la nostra activitat i que, com diu Carol Gilligan, l’ètica de la cura ha de ser construïda en allò relacional i social.

    Reprendre la humanitat perduda, si és que la vam perdre, i preguntar-nos en quin moment la vam perdre com sistema biomèdic, com institució i com professionals. I preguntar-nos perquè en una professió que treballa amb persones necessitem fer tants màster en humanitat, cursos d’humanitat, tallers d’humanitat… que proliferen a tota hora en aquest moment. “Humanitzar” s’està convertint en una paraula unívoca, un continent buit on tot hi cap i tots i totes hi estem d’acord sense saber molt bé a què ens referim cadascuna de nosaltres i convivint amb demandes i accions que impulsen la deshumanització. Humanitat en la relació clínica vol dir reconèixer a l’altre com a subjecte únic en la seva vida, en els seus desitjos, i en el seu emmalaltir. Estar interessats en la comprensió d’aquest(s) subjecte(s) i saber transmetre aquest interès als nostres pacients.

    Quan no reconeixem als altres com a subjectes, aquesta acció repercuteix en nosaltres, els professionals, que també ens despersonalitzem i aquest fet té molt a veure amb el burnout, que encara que sovint s’atribueix a la càrrega de treball, te molt a veure amb la pèrdua de sentit de la nostra professió. De fet, l’escala de mesura del burnout, The Maslach Burnout Inventory, consta de tres dimensions, una de les quals és la despersonalització.

    Quan despersonalitzem la nostra professió, lluny d’enriquir-se amb les experiències vitals de les persones que atenem, perd tota la seva brillantor i es converteix en una professió morta, freda i sense interès.

    És per això important que els professionals, tant individual com col·lectivament, busquem el nord tenint les relacions humanes amb les persones consultants com a far i guia. Enfrontar-nos a l’imperi de les tecnologies implica no claudicar a l’imperatiu tecnològic, no deixar que ens guiï les consultes ni la interacció amb el pacient. A vegades també voldrà dir superar la “registritis”, resistir als seus cants de sirena (resultats, objectius….) i fins i tot negar-nos a complimentar determinats registres. Perquè, com ens diu Tudor Hart, “Vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar».

  • Uralita: més de 20 anys de condemnes per atemptar contra la salut

    Lenta, com la malaltia que es va desenvolupant en els treballadors, els seus familiars i els veïns de les fàbriques d’Uralita, la justícia espanyola va fent passos i condemna a l’empresa de materials de construcció per les terribles conseqüències per a la salut que l’amiant ha provocat entre les persones. En l’última setmana, una nova condemna confirma l’efecte devastador que la pols d’amiant exercia amb els veïns que vivien al voltant de les fàbriques.

    El desembre passat l’Audiència Provincial de Madrid condemnava per primera vegada a Uralita a indemnitzar amb més de dos milions d’euros a 39 persones pels danys ambientals i les malalties, ja que van estar exposats a l’amiant per la proximitat de les seves cases a la fàbrica de Cerdanyola. La setmana passada es coneixia una altra condemna del jutjat de Primera Instància número 5 de Madrid que sentenciava que la defunció de 14 veïns i familiars d’extreballadors d’aquesta planta d’Uralita tenen el seu origen i causa en la «falta de diligència» de l’empresa.

    El Col·lectiu Ronda, despatx d’advocats que representa a afectats per l’amiant, ha guanyat les dues denúncies. La seva advocada Esther Pérez explica que el jutge ha tingut en compte que «l’empresa no va actuar amb la diligència deguda en ser conegut l’elevat risc de la utilització de l’amiant i condemna a indemnitzar amb 1,7 milions com a responsable de les patologies i defuncions d’afectats que van entrar en contacte amb el material en l’àmbit del seu propi domicili, exposats per viure en un radi de 2 quilòmetres al voltant del centre fabril».

    Inspeccions el 1977

    L’advocada recorda com el 1977 ja va haver-hi una inspecció de la fàbrica per part d’un enginyer de l’Ajuntament de Cerdanyola en el qual constata la pèssima situació de les instal·lacions amb finestres trencades, portes que no es tanquen, sortides de fums en males condicions i que no es realitzaven extraccions centralitzades per evitar que l’amiant sortís de les naus. Una testimoni del judici va declarar que hi havia «un veritable núvol de pols d’amiant» al voltant de la fàbrica.

    «Anteriorment no s’havia aconseguit una condemna perquè els jutges apuntaven que no es podia afirmar categòricament que l’amiant provingués d’un punt concret, una jutge va arribar a dir que també podria venir del desgast de les pastilles de fre d’una autovia propera, però la realitat és que a les zones més properes a les fàbriques hi ha 10 vegades més malalties que en altres ciutats, i el mateix patró passa a Cerdanyola i a Getafe, on hi havia fàbriques d’Uralita», comenta des d’aquest despatx d’advocats.

    L’amiant va ser prohibit a Espanya el 2001 malgrat que el Centre Internacional de Recerca del Càncer de l’Organització Mundial de la Salut va classificar totes les categories d’amiant com cancerígenes el 1973. Uralita va tenir cinc fàbriques de fibrociment, el material per a la construcció que contenia l’amiant, funcionant entre 20 i 50 anys a partir de la dècada dels 60 del passat segle a Cerdanyola-Ripollet (Barcelona), Getafe, Sant Vicent (Alacant), Valladolid, Sevilla i Quart de Poblet (València). La primera condemna contra l’empresa Uralita arribaria a Espanya el 1997: el treballador de la factoria de Cerdanyola va obtenir el 1982 de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) la invalidesa permanent en grau total per la malaltia professional denominada asbestosis pulmonar. Va morir el 1993 per un càncer de pulmó.

    Víctimes sense relació laboral amb Uralita

    Des del Col·lectiu Ronda expliquen la importància d’aquestes sentències, ja que els tribunals reconeixen per primera vegada a les víctimes ambientals. «Primer es va aconseguir un reconeixement per als treballadors, ja que els tribunals van condemnar a l’empresa per no complir amb la Llei de prevenció de riscos laborals. Posteriorment, en els jutjats es va reconèixer que a les víctimes domèstiques que convivien amb els treballadors però també per la via laboral, ja que les sentències condemnaven a l’empresa per incompliment de la legislació de prevenció de riscos laborals perquè no tractava la roba dels treballadors. Ara aquestes sentències reconeixen a les mates ambientals, sense relació laboral amb l’empresa, persones que ha emmalaltit per viure prop de la fàbrica».

    Els advocats del Col·lectiu Ronda apunten que des de 2012 s’han donat més condemnes contra la companyia, no obstant això Uralita no va canviar el seu nom per Corporació Empresarial de Materials de Construcció (Coemac) fins el 2015 per «reflectir la nova etapa iniciada pel grup de materials de construcció després del sanejament financer dut a terme», segons apunta la mateixa companyia en una nota de premsa. Ni un esment al calvari dels seus treballadors ni a les contínues condemnes que han patit des de llavors en els jutjats espanyols.

    En la seva memòria de resultats corresponent a 2017 (va obtenir 8,6 milions de beneficis) l’antiga Uralita explica que «inclouen provisions per a despeses derivades de procediments socials i de responsabilitat civil iniciats contra el grup per reclamacions relacionades amb antics processos de producció abandonats fa més d’una dècada per import de 23,0 milions d’euros». Aquesta empresa no ha respost a la trucada d’eldiario.es per donar la seva versió.

    «El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar»

    La doctora María Antonia Juretschke, pneumòloga de l’Hospital Universitari de Getafe, va explicar en unes jornades organitzades per aquest col·lectiu la setmana passada a Getafe que «se sap des de fa molt temps que és una substància molt tòxica. L’exposició a l’amiant a Espanya ha estat brutal, però totes les malalties relacionades amb l’amiant triguen molts anys a manifestar-se. El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar, encara que cada vegada tenim més formes de diagnòstic i tractament d’aquest tipus de càncer».

    Una sentència de l’Audiència Provincial de Madrid d’octubre de 2013 recalca que «Uralita sabia des de 1947 que el pols d’amiant era perillós i no va adoptar cap mesura de protecció fins ben entrats els anys 70, emparada en una regulació absolutament obsoleta i permissiva amb l’empresari. Des del mateix moment en què va conèixer la perillositat de l’amiant, hauria d’haver posat especial cura en la protecció dels treballadors que ho manipulaven».

    Una altra sentència del Tribunal Suprem de desembre de 2015 reconeix el dret a tres esposes de treballadors de les plantes d’Uralita a Getafe i Valdemoro a cobrar una indemnització per emmalaltir que «no es tracta d’analitzar si Uralita S.A va complir o no amb la normativa laboral en matèria de prevenció de riscos per la manipulació d’asbest o amiant, el que és propi de la jurisdicció social, sinó si aquella va actuar enfront de tercers aliens a aquesta relació amb la diligència exigible una vegada que a partir dels anys quaranta va tenint un major coneixement del risc que, en general, suposava l’exposició al pols d’amiant, fins i tot per a tercers aliens a la relació laboral».

    Més de 70 anys després que Uralita conegués l’impacte de l’amiant sobre la salut de les persones les xifres de possibles afectats són aterridores. Un informe de Comissions Obreres apuntava que la xifra de víctimes mortals a Espanya entre 2000 i 2030 s’elevaria a les 50.000 provocades per l’exposició a l’amiant durant les dècades dels vuitanta i els noranta. I entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 defuncions oficials vinculades directament a l’amiant. Investigadors de l’Institut de Salut Carlos III van fer un informe el 2013 en el qual assenyalaven que entre 2016 i 2020 més de 1.300 persones moririen per càncer pleural derivat de l’amiant. L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) estima que «han mort 40.000 persones per l’amiant i es preveu que puguin morir 40.000 més, la qual cosa és un autèntic genocidi laboral i social». L’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que anualment al món es produeixen 100.000 morts a tot el món per estar en contacte amb aquest producte contaminant.

    En el Col·lectiu Ronda subratllen que «el més dramàtic dels judicis relacionats amb l’amiant és que es comença amb una persona però la sentència no acostuma a arribar amb ella viva. És una malaltia que triga a desenvolupar-se però que després té uns efectes molt ràpids en els pacients. Uralita manté una política contínua d’emprendre recursos contra els procediments judicials per intentar desincentivar a unes persones que es troben en una situació de vulnerabilitat molt alta. El Poder Judicial hauria de prendre cartes en l’assumpte perquè Uralita solament pretenen demorar els processos judicials sense cap raó».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’alcohol mata a més de tres milions de persones a l’any, la majoria homes

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha donat a conèixer un informe sobre les morts ocasionades pel consum d’alcohol al món. «Massa persones, les seves famílies i comunitats pateixen les conseqüències de l’ús nociu de l’alcohol, que ocasiona problemes de violència, salut mental i malalties com el càncer i accidents cerebrovasculars», assenyala Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’organització.

    Segons les dades aportades pel document, més de tres milions de persones van morir com a resultat de l’ús nociu d’alcohol el 2016, el que representa una de cada 20 morts al món. Més de les tres quartes parts d’aquestes morts van ser d’homes. En general, l’ús d’aquesta substància causa més del 5% de la càrrega mundial de morbiditat.

    De totes les morts atribuïbles a l’alcohol, el 28% es van deure a lesions, com les causades per accidents de trànsit, autolesions i violència. Un 21% va procedir de trastorns digestius i el 19% va ser per malalties cardiovasculars. La resta va estar ocasionada per malalties infeccioses, càncers, trastorns mentals i altres problemes de salut.

    Malgrat algunes tendències mundials positives des de 2010, «la càrrega global de malalties i lesions causades pel consum nociu d’alcohol és inacceptablement alta, particularment a Europa i les dues Amèrica», adverteix l’informe.

    S’estima que al món 237 milions d’homes i 46 milions de dones pateixen trastorns relacionats amb el consum d’alcohol, amb major prevalença en homes que en dones a Europa (14,8% i 3,5%, respectivament) i a Amèrica (11,5% i 5,1%). Els problemes per consum d’alcohol són més comuns als països d’alts ingressos.

    L’informe calcula que 2.300 milions de persones són bevedores habituals. L’alcohol és consumit per més de la meitat de la població a les tres regions estudiades per l’OMS: Amèrica, Europa i el Pacífic occidental.

    Europa té el consum per càpita més alt del món, tot i que ha disminuït en més del 10% des de 2010. Les tendències i projeccions actuals apunten a un augment esperat del consum global d’alcohol en els propers deu anys, particularment a Àsia Sud-oriental i Pacífic Occidental i les Amèrica.

    Quant alcohol es beu?

    El consum diari mig dels bevedors d’alcohol és de 33 grams d’alcohol pur al dia, aproximadament equivalent a dos gots (de 150 ml cadascun) de vi, una ampolla de cervesa (de 750 ml) o dos gots de licor (de 40 ml).

    A tot el món, més d’una quarta part (27%) de tots els joves de 15 a 19 anys són bevedors habituals. Les taxes de consum són més altes entre els joves a Europa (44%), seguides per Amèrica (38%) i el Pacífic Occidental (38%). Les enquestes escolars indiquen que en molts països el consum d’alcohol comença abans dels 15 anys amb diferències molt petites entre nens i nenes.

    El 45% de l’alcohol es consumeix en forma licors. La cervesa és la segona beguda en termes d’alcohol pur consumit (34%), seguida del vi (12%).

    L’informe assenyala també que al món solament s’han produït canvis menors en les preferències de begudes alcohòliques des de 2010. Els més importants van tenir lloc a Europa, on el consum de licors va disminuir en un 3%, mentre que el vi i la cervesa va augmentar.

    Com a contrast, el document destaca que més de la meitat de la població mundial (el 57%, o 3.100 milions de persones) de 15 anys i més es va abstenir de beure alcohol en els últims dotze mesos.

    Mesurades necessàries

    «Els països poden fer molt més del que fan per reduir els costos sanitaris i socials de l’ús nociu de l’alcohol», subratlla Vladimir Poznyak, coordinador de la unitat de Gestió d’Abús de Substàncies de l’OMS. «Les mesures podrien incloure augmentar els impostos a les begudes alcohòliques, prohibir o restringir la publicitat de productes i limitar la disponibilitat de l’alcohol».

    A més, l’OMS indica que les nacions riques tenen més recursos per introduir aquest tipus de polítiques, «la qual cosa planteja problemes d’equitat en salut al món i posa en relleu la necessitat d’un major suport als països de baixos i mitjos ingressos».

    Gairebé tots els països (95%) tenen impostos sobre el consum d’alcohol, però menys de la meitat d’ells utilitzen altres estratègies de preus, com la prohibició de vendre per sota del cost o descomptes per volum. La majoria tenen algun tipus de restricció en la publicitat de la cervesa, amb prohibicions en televisió i ràdio, però menys comunes per a internet i les xarxes socials.

    «Ens agradaria que els governs implementessin solucions creatives per salvar vides, com gravar l’alcohol i restringir la publicitat. Hem de fer més per reduir la demanda i aconseguir l’objectiu establert d’una reducció relativa del 10% en el consum d’alcohol entre 2010 i 2025», conclou Tedros.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Una farmacèutica quadruplica el preu d’un antibiòtic essencial i reaviva el debat sobre els excessos del mercat

    «Crec que és un requisit moral vendre un producte al major preu possible». Amb aquestes paraules al Financial Times justificava Nirmal Mulye, director executiu de la farmacèutica Nostrum, l’última gran pujada de preu d’un medicament. El fàrmac en qüestió és la nitrofurantoïna, un antibiòtic per a les infeccions d’orina qualificat d’essencial per l’Organització Mundial de la Salut i que ha passat de costar uns 475 dòlars a gairebé 2.400. «Aquesta és una economia capitalista i qui no sigui capaç de fer diners no pot seguir en el negoci», va concloure.

    El cas de la nitrofurantoïna és l’enèsim episodi de les grans pujades de preu d’alguns medicaments en els últims anys. Una tendència a la qual encara no s’ha posat fre malgrat els advertiments de diverses organitzacions. «L’escalada de preus de medicaments que són essencials per a la vida o destinats a malalties greus és clara», explica a eldiario.es la directora de la plataforma Salut por Derecho, Vanessa López. «Els alts preus dels medicaments estan dificultant l’accés als mateixos i hi ha gent que mor per aquest motiu».

    Segons López, les paraules de Mulye «són una immoralitat» i assenyala als governs per no prendre les mesures necessàries. «El problema és que es tracta als fàrmacs com si fossin un producte de consum qualsevol», assegura aquesta activista, que reclama que els medicaments siguin «tractats com un ben públic, ja que d’ells depèn la vida de les persones».

    Daraprim, el primer gran escàndol

    L’intent de Nostrum d’obtenir grans beneficis d’un vell producte farmacèutic està lluny de ser el primer o únic exemple d’aquesta pràctica. Durant l’última dècada altres companyies han estat adquirint els drets de medicaments de baix cost, sense protecció de patents i revenent-los a un cost molt més alt.

    Un dels casos més sonats dels últims anys es va produir el setembre de 2015, quan l’empresa Turing Pharmaceuticals va comprar els drets d’un vell medicament, el Daraprim, utilitzat per tractar les infeccions parasitàries en pacients amb VIH i dones embarassades, i va apujar el preu més d’un 5000%, passant de poc més de 13 dòlars a 750.

    El cas de Daraprim va resultar especialment polèmic pel caràcter del CEO i fundador de la companyia, Martin Shkreli, al que alguns mitjans nord-americans van batejar com «l’home més odiat d’Amèrica». No obstant això, no va ser l’únic cas que va deslligar la polèmica aquest mateix any.

    Un mes abans de la pujada del Daraprim, la farmacèutica Rodelis Therapeutics va comprar els drets d’un medicament per a la tuberculosi i va multiplicar el seu preu per vint, passant de 480 dòlars a més de 10.000. Després de les protestes, la companyia va fer marxa enrere i va retornar els drets a la Purdue Research Foundation, que ven el tractament per un preu aproximat de 1.000 dòlars.

    Uns mesos abans, al febrer d’aquest mateix any, va ser Valeant Pharmaceuticals International qui va comprar els drets de dos medicaments per al cor, Nitropress i Isuprel, i el mateix dia va apujar els preus en un 200% i 500% respectivament.

    Abans d’aquestes accions, altres empreses del sector ja havien realitzat pràctiques similars. El 2014 Mallinckrodt Pharmaceuticals va comprar l’empresa que fabricava Ofirmev, una injecció d’acetaminofen utilitzada per alleujar el dolor i la febre, i va multiplicar el preu per 2,5. Aquest mateix any, AstraZeneca va vendre un medicament per a l’artritis, Vimovo, a una altra companyia que va augmentar el seu preu un 500%.

    Aquesta pràctica es fa habitualment amb medicaments pels quals no hi ha competència de genèrics, com el cas de les injeccions d’epinefrina, EpiPen, que s’utilitzen per a casos greus de reaccions al·lèrgiques i que la seva propietària, la farmacèutica Mylan, ha multiplicat el seu preu per cinc en prou feines 9 anys, fins als gairebé 600 dòlars per cada pack d’injeccions.

    Els medicaments contra el càncer dupliquen el seu preu

    Tampoc s’han deslliurat de patir importants pujades de preu els medicaments contra el càncer, que en els últims anys han duplicat el seu preu, especialment els nous fàrmacs dirigits. Entre els casos més sonats destaquen els relacionats amb el Gleevec i el Campath.

    L’aprovació de Gleevec el 2001 va marcar el començament d’una nova era de medicaments oncològics dirigits, que apunten a les cèl·lules cancerígenes i són menys lesius per a la resta, i el seu preu de sortida va ser de 26.000 dòlars per any de tractament. No obstant això, Novartis, companyia propietària de la patent, ha anat apujant progressivament el preu fins a superar els 120.000 dòlars anuals.

    El Campath és un medicament contra la leucèmia que el 2012 va ser retirat i convertit, un any més tard, en un altre contra l’esclerosi múltiple anomenat Lemtrada. Després del canvi de nom i sense amb prou feines modificacions, el medicament va passar de costar uns 400 euros a més de 7.000. «És una pràctica habitual», explica López, «retirar medicaments del mercat per després tornar a introduir-los amb un altre nom i a un preu molt superior».

    Aquest tipus de moviments agressius al mercat farmacèutic no són habituals, però diverses organitzacions alerten que s’està establint una tendència que exerceix una pressió excessiva en els sistemes públics de salut. «En països com Espanya, en els quals el sistema públic assumeix el preu dels tractaments, aquesta tendència està minvant els pressupostos de salut i treient recursos que haurien d’invertir-se en altres necessitats», explica López.

    Amb la finalitat d’evitar aquest tipus d’accions abusives, diversos col·lectius estan plantejant alternatives sobre el tipus de llicències que es concedeix als nous fàrmacs i fins i tot un consorci d’hospitals dels EUA ha anunciat recentment la seva intenció de crear una empresa farmacèutica sense ànim de lucre per fabricar medicaments genèrics i lluitar així contra els elevats preus que imposa part de la indústria.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • A la Comunitat de Madrid li costa fins a sis vegades més el mateix tractament en un hospital concertat que en un públic

    3.000 euros per una biòpsia de mama. Més de 5.000 per una intervenció de fimosis. 3.500, per llevar unes varius. L’assistència sanitària en un hospital concertat li costa a les arques de la Comunitat de Madrid fins a sis vegades més que en un públic. Les dades són de la Càmera de Comptes, l’organisme responsable de fiscalitzar els fons de les Administracions públiques a Madrid. En el seu últim informe, aquest òrgan destaca, després d’analitzar la despesa sanitària entre 2011 i 2015, que el que es paga a la Fundació Jiménez Díaz de Madrid, amb la qual l’administració té subscrit un Concert Singular, suposa un cost «considerablement més elevat del que resultaria d’aplicar el preu públic o un finançament sobre la base de la càpita mitjana dels hospitals del Servei Madrileny de Salut».

    Aquesta conclusió està recollida en l’avantprojecte de l’òrgan fiscalitzador sobre la despesa sanitària i farmacèutica entre 2011 i 2015, al que ha tingut accés eldiario.es a través de la bústia anònima i segura Fíltrala. Aquest dictamen quantifica aquest excés de cost en «desviacions de fins al 743%», especialment en les cirurgies ambulatòries, les operacions més freqüents que no requereixen ingrés (intervencions menors de genoll, de peus, d’ulls, de varius…). En cinc anys l’administració pública ha pagat a la fundació més de 1.721 milions d’euros, a raó d’una mitjana de 350 milions a l’any, segons les dades recollides per la Càmera de Comptes.

    L’avantprojecte, un text encara no definitiu sobre el qual ha presentat al·legacions la Comunitat de Madrid, reflecteix que el 2012 la pròpia Conselleria de Sanitat va detectar que era possible estalviar fins a 37 milions d’euros anuals de més de 312 si es renegociava el conveni i va plantejar diversos escenaris per fer-ho: amb «finançament capitatiu (considerant el que es paga per càpita, és a dir, per pacient)» o tenint en compte «les tarifes mitjanes (preus públics)». En aquest segon cas l’estalvi ascendiria a 58 milions, segons recull l’òrgan fiscalitzador. La Consejería de Sanidad confirma a eldiario.es que ja ha presentat les seves al·legacions a l’informe i declina «entrar a valorar el seu contingut» perquè no és el «projecte definitiu».

    L’òrgan fiscalitzador focalitza part del problema en les «clàusules addicionals», que comprenen els pagaments que es fan a la Fundació Jiménez Díaz, al marge de l’activitat bàsica (anomenada substitutòria) en concepte de facturació extra per l’activitat complementària, la llista d’espera i la lliure elecció. Això és, els pacients de fora de zona que acudeixen lliurement a la Fundació o són derivats d’altres centres a aquest per alleugerir la llista d’espera en cas d’intervencions o d’altres hospitals amb carteres de servei inferiors. Les quanties per aquests conceptes s’han multiplicat entre 2011 i 2015: de 7,6 milions d’euros a 58.

    En el text provisional, la Càmera de Comptes reflecteix com el SERMAS va mesurar aquest excés de despesa en 2015 comparant el cost d’algunes operacions ambulatòries i de l’hospitalització en la Fundació Jiménez Díaz amb altres centres públics del mateix grup (amb una cartera de serveis similar). Aquesta comparació s’ha fet sobre la base d’un ítem, els Grups Relacionats pel Diagnòstic, que és el mètode dels hospitals per mesurar la seva activitat.

    El resultat és que una biòpsia de mama multiplica per tres el cost (de 1.000 a 3.000), una operació de fimosis per cinc (5.000 euros enfront de 1.000) o una intervenció d’ull aconsegueix els 3.737 euros quan en un hospital públic similar se situa en 510 (més de set vegades més). Les operacions de varius o extreure una piga o un lipoma costen a la Fundació a uns 3.500 euros enfront dels 1.000 de mitjana en els públics. I el mateix passa amb les operacions de peus (galindons o dits martell), que costen tres vegades més amb aquest concert, segons les dades recaptades per la Càmera de Comptes.

    «Dels 25 GRD més freqüents en Cirurgia Major Ambulatòria, es verifica que en tots els casos la tarifa de la fundació és molt superior a la mitjana i a la d’altres hospitals», conclou l’òrgan fiscalitzador. Aquestes intervencions no requereixen hospitalització i és freqüent que els pacients procedeixin d’altres hospitals dins els plans per reduir les llistes d’espera.

    Tractar un ictus costa el doble

    El SERMAS també fa la mateixa comparació però amb els costos d’hospitalització per patologies i, amb aquesta anàlisi, la Càmera de Comptes arriba a una conclusió semblant: «dels 25 GRD més freqüents en hospitalització, únicament en cinc processos la tarifa de la fundació és inferior». Tractar una insuficiència cardíaca o un ictus costa el doble, mentre els costos estan més equilibrats en processos com psicosi o cesàries.

    Si el correlat es fa amb els preus públics –el que costaria si fos un servei privat– la diferència és encara més pronunciada: s’han detectat desviacions que aconsegueixen fins a el 1.000%, és a dir, un cost multiplicat per deu, amb dades de la liquidació de la despesa de 2014. D’haver-se aplicat les tarifes del preu públic els estalvis anuals haurien ascendit, segons l’òrgan fiscalitzador, a més de 55 milions el 2014 i 61 el 2015. Per a la Càmera de Comptes, a més, és cridaner que mentre «les despeses reals de la majoria d’hospitals públics del grup 3 (al que pertany la Fundació)» van disminuir «entorn del 10%» entre 2010 i 2014, «els de la Fundació Jiménez Díaz es van incrementar un 23%».

    Aquest hospital concertat, de 600 llits, atén a una població de 430.000 persones a Madrid i funciona amb aquest model des de 2006. Des de llavors, el concert s’ha revisat en dues ocasions. La primera va ser el 2011, quan es va signar un Acord de Novació que va ampliar el nombre de pacients que corresponen al centre per zona (de 402.000 a 434.754) i va triplicar els anys de durada del contracte (de 10 a 30). La segona, el 2015, quan es va introduir un canvi de finançament que, no obstant això, no ha donat lloc al descens de costos, com acredita la Càmera de Comptes.

    En aquest sentit, l’òrgan fiscalitzador revela que la Comunitat de Madrid va reduir el 2013 en 20 milions d’euros el finançament bàsic recollit en els Pressupostos Regionals per «homogeneïtzar els criteris de finançament de la FJD a la de la resta d’Hospitals del Servei Madrileny de Salut» (de 216 milions a 193). Un canvi en la forma de retribució que la Càmera de Comptes no veu reflectit en els costos finals, per la qual cosa conclou que no s’està aplicant.

    La Conselleria de Sanitat tampoc ha aportat a l’òrgan cap «resolució en la qual s’acordi la no aplicació del règim econòmic per finançament capitatiu contemplat en la referida llei de pressupostos ni els motius per seguir retribuint» de la mateixa manera, que «va suposar una major despesa».

    Per això, la Càmera de Comptes commina ara a la Comunitat de Madrid a «renegociar el conveni singular marc en honor d’adequar el cost dels serveis sanitaris al preu públic i així reduir la despesa de l’activitat sanitària substitutòria». L’òrgan fiscalitzador remata que d’aquest reajustament depèn també la «sostenibilitat del sistema sanitari madrileny» en reduir-se «un cost considerablement més elevat».

    Un gegant del negoci sanitari, darrere de l’hospital

    La Fundació Jiménez Díaz pertany al grup Quirónsalud, que també gestiona tres hospitals de la xarxa pública de Madrid (Villalba, Móstoles i Valdemoro). Quirónsalud és l’antiga Capio i va ser comprada el 2017 per 5.760 milions d’euros pel gegant alemany Fresenius, un gran grup europeu de sanitat privada que admet que el negoci més rendible de l’adquisició de Quirónsalud procedeix dels concerts que té signats amb la sanitat pública, especialment, la madrilenya.

    «Probablement els sorprèn, però els ingressos del costat públic són més rendibles que els del costat privat», va dir públicament Stephan Sturm, conseller delegat de Fresenius, després d’anunciar la compra de Quirónsalud per 5.760 milions d’euros al fons de capital de risc CVC. A més de la Fundació, el grup gestiona tres dels quatre hospitals públics de gestió privada de la Comunitat de Madrid.

    La Càmera de Comptes, a més d’entrar a analitzar els costos desorbitats de l’assistència sanitària en la Fundació Jiménez Díaz, desmunta amb aquests i altres dades i afirmacions que la privatització sanitària sigui més eficient en la despesa pública, la principal tesi dels governs d’Esperanza Aguirre i Ignacio González (PP) per justificar davant els madrilenys els plans, interromputs parcialment pels tribunals, per deixar una gran part de la sanitat pública en mans privades. L’assumpte també està en mans de la Fiscalia, pendent d’admetre la denúncia de Podemos per suposats sobrecostos de 3.000 milions d’euros en set hospitals construïts per Esperanza Aguirre.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «L’ajuda mèdica i psicològica que MSF apliquem a gent que transita per Amèrica Llatina no és diferent que la que podem oferir aquí al Mediterrani»

    Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.

    Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.

    Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.

    Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?

    Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.

    Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.

    Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.

    La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?

    És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.

    Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.

    Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.

    Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…

    En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?

    Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.

    Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.

    Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.

    El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?

    Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.

    Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.

    Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.

    A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…

    Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.

    En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.

    Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.

    Marc Bosch, responsable
    de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito

    Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?

    Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.

    A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?

    Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.

    El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.

    En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?

    El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.

    Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.