Just Deploy It!

Blog

  • Baselga dimiteix per cobrar milions de dòlars de farmacèutiques per les seves investigacions

    El què era el director mèdic del Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York, el doctor català Josep Baselga, ha dimitit del seu càrrec. Ha presentat la seva dimissió després que el diari ‘The New York Times’ fes públic que el doctor no havia informat sobre el cobrament  de milions de dòlars en pagaments de farmacèutiques els darrers anys en les seves investigacions. Cobraments que ara reconeix i assumeix la «plena responsabilitat» de no haver informat sobre aquests pagaments.

    L’article va sortir durant el cap de setmana i han hagut de passar 5 dies per veure una resposta per part de Baselga. En els textos s’afirmava que l’oncòleg català no havia informat dels pagaments que havia rebut en el 60% dels articles publicats des de 2013. A més, aquestes omissions cada cop pujaven més. De fet, durant el 2017 els pagaments per textos publicats corresponien al 87% dels articles.

    La dimissió s’ha donat a conèixer junt a una carta que Baselga dirigia al president del MSK, Craig B. Thompson, on explicava que la decisió l’ha pres perquè aquest assumpte no sigui «una distracció cap a l’hospital» i el seu «remarcable equip» mèdic i de recerca. A la mateixa carta ha escrit el següent: «Estic extremament orgullós de treballar al MSK, on junts hem aconseguit enormes fites en la nostra lluita contra el càncer i el nostre esforç ha de continuat ininterrompudament».

    Baselga també havia estat director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron i té un centre propi: l’Institut Oncològic Baselga.

  • «Donem vida a l’Atenció Primària» contra les condicions precàries, la pressió assistencial i la reducció del pressupost

    «Donem vida a l’Atenció Primària» és una voluntat però també una reivindicació i ara és el lema d’una campanya conjunta entre el Fòrum Català d’Atenció Primària, Rebel·lió Primària i la Marea Blanca de Catalunya. En el manifest conjunt signen que «la situació de l’Atenció Primària de Salut a Catalunya és greu. Per les condicions precàries dels seus treballadors i treballadores, per la pressió assistencial que pateixen, perquè les retallades pressupostàries de la darrere dècada l’han debilitat un any darrera l’altre».

    Nani Vall-llossera, presidenta del FoCAP, assenyala que la sensació que hi ha ara a la Primària és encara pitjor després de l’estiu. Observa que les disfuncions vénen perquè s’està debilitant la primària i, si això està passant, és perquè no ha parat de perdre competències, funcions i pressupost. Tot i aquesta pèrdua de pressupost, Vall-llossera assegura que sí que hi ha per a noves contractacions però que, si aquestes no es donen, és per les males condicions que s’ofereixen. «Són condicions molt dolentes, contractes de sis mesos, on no pots establir una relació continua amb uns pacients que la requereixen i això no és gens atractiu… hi ha molta gent de baixa laboral, altres que deixen l’especialitat o molts que es prejubilen». Així descriu Vall-llossera l’estat de molts treballadors de l’Atenció Primària.

    Així, Francesca Zapater, també metgessa de família i membre de FoCAP que ha estat dissenyant la campanya explica que el què es vol a través d’una «sèrie d’accions en els moviments socials i en els professionals per posar sobre la taula la situació d’urgència de l’Atenció Primària». De la mateixa manera que Vall-llossera, Zapater també transmet la idea que «la gent no pot més, hi ha molta de baixa». Zapater també observa que «no hi ha ni personal ni condicions però metges de família i infermeres sí, el problema és que surten de la facultat i no vénen a la Primària». És davant aquesta situació «de destrucció», com assenyalen en el comunicat conjunt, i sumant-ne més motius que a través de la campanya ‘Donem vida a l’AP’ volen animar a la gent a mobilitzar-se alhora que envien un missatge d’alerta.

    La campanya, que durarà uns sis mesos, es presenta aquesta tarda a les 18.30h a la seu de Calàbria 66 per tal d’informar a la ciutadania de la seva existència: motius, eslògans i reivindicacions més importants. La presentació dibuixarà una campanya encara totalment oberta que pretén enriquir-se amb les propostes dels assistents. «Costa trobar històries que puguin ser recollides perquè si ets precari no pots parlar i queixar-te sense tenir conseqüències», denuncien des del FoCAP.

    Les tres entitats que l’han creat ja disposen de material imprès, algun suport audiovisual i alguna idea d’acció per «escenificar la situació». Així, un últim i contundent missatge que inclourà l’inici de la campanya serà la denúncia «de la destrucció del primer nivell assistencial» i l’exigència de «mesures urgents a la Conselleria de Salut i altres institucions implicades» així com que «hi hagi unitat política per arreglar aquesta situació: que es posin a treballar».

  • Sobre diversos models d’Atenció a la cronicitat i la fragilitat. Noves actuacions a urgències Barcelona, 2017-2018

    Informació aportada a la Jornada del CSB sobre noves actuacions a urgències a Barcelona Ciutat (1017-2018) i la sessió sobre el PLANUC:

    Centre Nova acció Inversió Contracteanual Activitat
    Dos de Maig ESIC 202.335 973.567 CUAP urgències 49.505 ESIC extrapolació a l’any: 830 pacients
    Casernes + HUVH ESIC 200.000 250.000 Activitat en sis mesos, (al any):386 pacients.Visites totals 1156/a
    CUAP Cotxeres UAFUnitat AtencióA la Fragilitat 275.000 180.000 CUAP urgències 53.199UAF. a l’any: 228
    CUAP Sant Martí Complexitat —– —– Urgències CUAP: 48.207(102/195 dia) ESIC: 592
    TOTALS 677.335 1.403.567

    Un cop més, en aquesta taula, veiem les «noves polítiques» de la gerència del CSB, que sense fer cas a un model racional d’atenció Primària, va concertant noves formes, sense avaluar-les i perdent efectivitat, afeblint el Sistema que hauria de ser Primarista, com molt bé deia en el seu recent article a aquest diari el FOCAP:

    De cèntims, en la nostra sanitat, n’hi ha, el que passa és que es gasten malament, sense prioritzar ni avaluar l’eficiència i qualitat.

    No s’entenen les grans diferències de pressupost entre els tres centres d’AP/CUAP: Dos de Maig, Casernes i Cotxeres. És possible que es paguin altres coses (?)

    Si aquests diners concertats fossin utilitzats en reforçar la Primària ja existent en aquests tres centres per fer les funcions amb qualitat d’atenció a la cronicitat i fragilitat, podrien contractar:

    • Casernes: 2 metgesses i 2,5 infermeres
    • Cotxeres: 1,5 metgesses i 1,8 infermers
    • Dos de Maig: 7 metgesses! i 9 infermeres!

  • La UCI més gran de tot l’estat és intel·ligent i es troba a Vall d’Hebron

    56 boxes constitueixen la nova Unitat de Cures Intensives que la consellera Alba Vergés inaugurava a l’Hospital Vall d’Hebron. La seva extensió i la quantitat de boxes, tots individuals, fan que aquesta UCI sigui la més gran de tot l’estat. També es calcula que arribarà a atendre 2.200 pacients cada any.

    A banda de l’extensió com a tret diferencial aquesta nova UCI és intel·ligent perquè està equipada amb la tecnologia més avançada de monitoratge i diagnòstic. Es tracta d’un programa pioner a l’Estat en una unitat de cures intensives, que permet generar informació que faciliti la presa de decisions i, a més, millorar el funcionament de la unitat. Per primera vegada a Europa, els llits estan també connectats al sistema Smart Display.

    Durant la seva visita, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat que «la nova UCI de Vall d’Hebron, la més gran de l’Estat i una de les més grans d’Europa, permetrà que els professionals treballin en millors condicions i, per tant, això millorà també la seguretat dels pacients». A més, la consellera ha destacat “la inversió econòmica, de 20 milions d’euros, que ha suposat la nova UCI”.

    Una UCI intel·ligent per la seguretat dels pacients

    El Dr. Ricard Ferrer, cap del Servei de Medicina Intensiva de Vall d’Hebron, ha explicat durant el recorregut per la nova UCI que el fet de ser intel·ligent implica que “totes les dades de tots els equips es recullen per generar informació que faciliti la presa de decisions i, a més, millori l’organització de l’UCI. Per tant, la nova UCI es beneficiarà de l’experiència per aprendre i millorar”. Les dades clíniques que genera l’equipament mèdic (per exemple, pressió arterial dels pacients) o que provenen de la història clínica (analítiques) s’envia al programa Centricity Critical Care (CCC), que converteix les dades en informació clínica per prendre decisions. Paral·lelament, es recullen dades relatives a seguretat (informació del llit, respiradors, etc.).

    A més, el sistema Smart Display està connectat amb el sistema Smart Building, que controla l’edifici de l’UCI. Gràcies, per tant, a la domòtica, l’edifici també col·labora en l’atenció als pacients. Per exemple, quan s’activa un Codi Blau (els equipaments mèdics detecten una aturada cardíaca), l’Smart Building encén una llum blava davant del box, s’activa la llum de treball i s’obren les portes del box.

    Com remarca el Dr. Ferrer, “d’aquesta manera, l’UCI s’ha dissenyat per aprendre gràcies a l’experiència i la tasca dels professionals. Això permetrà millorar–ne la gestió, prendre millors decisions, i ser més eficaços en l’atenció als pacients”.

    Llits intel·ligents i llums que imiten el cicle natural dia-nit

    La nova UCI de Vall d’Hebron incorpora novetats tecnològiques que contribueixen a millorar l’experiència dels pacients i els familiars. “Els nous llits intel·ligents estan connectats a l’Smart Display, un fet pioner a Europa, i envien informació al sistema sobre el pes del pacient, posició perquè no passi molt temps immòbil, moviments o alçada de la barana per evitar caigudes”, afegeix el Dr. Ferrer. També s’ha incorporat un sistema d’il·luminació que imita el cicle de llum natural dia-nit, fet que afavoreix una millor orientació dels pacients i la regulació hormonal, així com alarmes de detecció de soroll per millorar l’estada dels pacients. A més, els boxes individuals garanteixen la tranquil·litat i intimitat dels pacients i disminueixen el risc d’infeccions creuades.

  • Endometriosis, la malaltia ignorada que posa en risc la fertilitat: «Estic assimilant que mai seré mare»

    Alba Durán acaba de complir 39 i fa quatre anys que la seva parella i ella van intentar tenir un fill. «Sóc perruquera i vaig haver de tancar el meu negoci allà per 2010. Tenia 31 anys recentment complerts i el meu noi i jo ja havíem parlat de ser pares. Però amb el seu sou no ens donava, jo estava feta pols… I deixem que passés el temps». Compte que va començar a alternar èpoques d’atur amb treballs en els quals no cobrava més de 900 euros.

    El 2014 li van oferir un contracte indefinit de 1.200 euros bruts més plusos en una perruqueria d’un centre comercial al nord de Madrid, i poc després va prendre la decisió de quedar-se embarassada. «Ja tenia 35 anys, sentia que les coses milloraven i que era el moment. Vam estar un any intentant-ho i gens. Ens desanimem, però després alguns amics em deien que ells van estar intentant-ho bastant temps, així que recuperem l’esperança. Va passar gairebé un altre any, em vaig plantar en 37 i sense el bebè». Llavors Alba va acudir al ginecòleg. Van començar les proves i mesos després li van diagnosticar endometriosis.

    «A mi sempre m’havia fet molt mal la regla, però pensava que era normal, que m’havia d’aguantar. Em prenia uns quants ibuprofens i a seguir. Alguna vegada ho vaig dir en una citologia d’aquestes rutinàries i m’asseguraven que li passava a totes les dones». Alba tenia gairebé 38 anys quan li van dir que de forma natural anava a ser molt difícil que es quedés embarassada, així que va començar amb els cicles de reproducció assistida: «La Seguretat Social et cobreix màxim tres cicles i fins als 40 anys. M’han fet un i no hi ha hagut sort. Em queden dos cicles i un any per aconseguir-ho, així que ja estic assimilant que mai seré mare», confessa.

    La ginecòloga i obstetra Miriam Al Adib assenyala que aquest no és ni molt menys un cas puntual, sinó que reflecteix un dels majors problemes de la comunitat mèdica a l’hora d’enfrontar-se a l’endometriosi: «El retard en el diagnòstic no és tant per falta de recursos, sinó per no fer bé el primer que cal fer: sospitar. Per a això és necessari escoltar detalladament els símptomes que té la dona. Una sospita no és un diagnòstic, però sí que et permet començar a pujar els esglaons necessaris per arribar a alguna cosa concloent. Quan una dona en una consulta diu que li dol, cal aprofundir en això fent una sèrie de preguntes. I si sospitem que pot ser endometriosis, cal fer les proves diagnòstiques pertinents. El gran problema és que no escoltem a les dones».

    Alba es lamenta que cap metge sospités de la seva molèstia: «Si tan sols en una d’aquestes consultes rutinàries, quan jo deia que tenia dolors forts, haguessin començat a fer-me proves, igual hauria tingut el diagnòstic abans dels 30. I potser hauria pogut revertir la situació».

    Després de la publicació d’un reportatge a eldiario.es sobre com moltes dones ajornen la decisió de ser mares per la precarietat econòmica i laboral fins que potser és massa tard, diverses pacients diagnosticades amb endometriosis van denunciar a través de xarxes socials la seva situació: elles també van retardar la decisió de tenir un bebè per les circumstàncies; elles també vivien amb la pressió que als 35 la reserva ovàrica comença a disminuir i els òvuls, a poc a poc, perden qualitat; però en el seu cas, a més, una endometriosi diagnosticada de manera molt tardana havia rebaixat considerablement les possibilitats d’un embaràs.

    «Els implants edomètrics en els òrgans reproductius, que són els més freqüents, poden destruir a poc a poc el teixit ovàric i deixar-te amb pocs òvuls funcionals, pot generar també poca mobilitat en l’úter, o pot afectar a les trompes de Fal·lopi, dificultant la fertilitat», explica Paloma Andrés, ginecòloga d’un Centre de Salut Comunitària de l’Ajuntament de Madrid.

    El 40% té greus problemes de fertilitat

    Als seus 21 anys, Lorena Frontal ha tramat un pla vital: quedar-se embarassada i després extirpar el seu úter. Omplir i buidar com dos verbs que es conjugarien en el seu cos gairebé alhora. Està a punt d’acabar la carrera de Ciències Ambientals i el proper curs vol estudiar un màster. Després, trobar treball i llogar un pis. I després, el bebè. Tot això abans dels 25, l’edat que una ginecòloga li va establir com a horitzó si volia ser mare de manera «natural». «M’aclapara complir anys», diu.

    Lorena no té encara un diagnòstic concloent, però la sospita és que pateix endometriosis. Va tenir la seva primera regla als 11 anys, i encara que diu que sempre li ha fet mal, va ser als 19 quan va empitjorar. Des de llavors li han fet una laparoscòpia (cirurgia) i diverses ecografies. També li han receptat tractament hormonal, com a la majoria de pacients amb endometriosis: «Ara mateix el que tinc és una menopausa induïda. Cada tres mesos em posen una injecció de Decapeptyl. M’han posat dos, però m’han dit que en ser tan jove no és recomanable que segueixi amb aquest tractament, que és alguna cosa temporal. En res em vindrà la regla [quan es passi l’efecte de l’última injecció] i estic patint només de pensar que tornaran els dolors». Paloma Andrés apunta que el Decapeptyl «no està indicat per aplicar-ho durant llargs períodes». «És un tractament molt sever, ha de ser emprat com alguna cosa reduïda en el temps», afegeix.

    «L’endometriosi és una malaltia infradiagnosticada», apunta Lucía Torres, de l’associació EndoMadrid. «Consisteix en el creixement d’un teixit molt similar al de l’endometri però fora de l’úter. Aquests creixements o adherències solen aparèixer, sobretot, en zones com a ovaris, trompes de Fal·lopi, bufeta… Encara no es coneixen les causes per les quals creix fora de l’úter, el que es sap és que en ser un teixit semblant a l’endometri, respon als cicles hormonals que tenim les dones», afegeix. Això significa que també produeixen hemorràgies, com les menstruals.

    El símptoma més comú és el de la dismenorrea: «En la major part dels casos, produeix dolors en el baix ventre i sobretot, quan es posa més de manifest, és quan es produeix aquesta descamació, és a dir, en època menstrual. Està normalitzat que la regla faci mal, i aquest dolor ha estat utilitzat fins fa no gaire com a excusa per mantenir a les dones dins de casa i manifestar la seva feblesa», assenyala la ginecòloga Paloma Andrés.

    L’especialista en salut sexual i reproductiva assenyala que entre un 10 i un 15% de les dones la pateixen, i que d’aquest percentatge, el 40% presenta greus problemes de fertilitat. A més, segons apunta Lucía Torres, «des que una dona acudeix a una consulta mèdica perquè comença a tenir símptomes fins que per fi té un diagnòstic, la mitjana és de nou anys».

    Lorena encara no té diagnòstic concloent: «Una ginecòloga d’un hospital públic de Madrid em va fer una ressonància i revisant-la em va dir que intuïa dos petits focus d’endometriosis a la zona de l’úter enganxada a la bufeta». «Al setembre haurien de fer-me una altra laparoscòpia, però hi ha casos en els quals l’endometriosi és tan profunda que no es veu ni així. Sé que els dolors tornaran, perquè la píndola anticonceptiva a mi no em fa res. El Decapeptyl no me’l poden tornar a injectar… Penso a tenir un bebè al més aviat possible i després fer-me una histerectomia. Si no tinc res dins, no hi haurà dolor. No vull viure amb dolor. D’una banda m’espanta ser mare gairebé ja, perquè no sé si la meva parella i jo sobreviuríem econòmicament, però m’espanta més pensar que no ho seré», explica.

    Falta de perspectiva de gènere

    Lucía Torres, d’EndoMadrid, critica la falta de perspectiva de gènere en el sistema públic sanitari: «Aquesta és una malaltia que posa en risc la fertilitat. Així que la seguretat social hauria de donar-te la possibilitat de congelar els teus òvuls. El tema de la reproducció de les dones s’ha deixat en mans privades, de clíniques que monetitzen això. Afortunadament hi ha algunes comunitats que ja ho estan fent, que ja cobreixen la congelació d’òvuls. Si a tu amb 20 anys et diagnostiquen endometriosis, el mínim que podria fer el sistema de salut és donar-te aquesta opció de cara al futur. Si no, s’està excloent a les dones pobres que no poden pagar-ho».

    Diana Unzurrunzaga, de 36 anys i tècnic mediambiental, va plorar el dia en el qual li van dir que patia endometriosis i que comencés a plantejar-se si volia tenir fills perquè el temps corria en contra seva: «Tenia 26 i em van dir això alhora que m’informaven que m’haurien d’operar per treure’m uns quists a l’ovari. Em vaig emportar un disgust… Pensava: ‘Vull ser mare, però ara?’. En el meu cap es repetia la frase ‘si trigues molt, igual no pots’. De primeres va ser un xoc. Deia: ‘Vull ser mare però ja m’han posat un mur abans si més no d’intentar-ho’«.

    Segons Lucía Torres, moltes dones descobreixen que tenen endometriosis quan intenten ser mares i veuen que no poden: «Això significa que fins que la dona no pot complir amb el seu rol social de procrear, la comunitat mèdica no presta suficient atenció als seus símptomes per arribar a un diagnòstic».

    Diana ara està a punt d’intentar la seva tercera fecundació in vitro. La primera vegada va tenir un avortament espontani al mes i mig, la segona vegada els òvuls es van degradar abans si més no d’intentar implantar l’embrió. Des de fa un parell d’anys, el seu llenguatge quotidià s’ha vist ajornat per un altre al que ni tan sols estava habituada: hormonització, hiperestimulació, transferències, punció, extracció. «El procés és dur, i almenys m’ho cobreix la Seguretat Social. Però després de l’avortament, després dels òvuls que es van degradar, després vaig tenir hiperestimulació i em toca descansar… Veient les dificultats que estic tenint ja no sé si vull ser mare».

    El seu entorn, diu, l’anima a seguir intentant-ho per la via privada si el tercer cicle (l’últim que cobreix la sanitat pública) no té èxit. «Crec que no vull passar per això. Més i més intents. Psicològicament és molt dur, i pagar-ho també. No sé si estic disposada a més patiment només per tenir un bebè. Abans ho desitjava, ara ja no sé fins a quin punt ho vull per la por a penedir-me o per la frustració que pugui sentir en el futur per no haver estat mare».

    El cas de Mila Sánchez és diferent. Ara té 37 però pateix dolors menstruals des dels 13. «El metge sempre em deia que era normal que em fes mal, i que quan tingués fills se’m passaria», recorda.

    La ginecòloga Paloma Andrés apunta que l’embaràs mai ha de ser receptat com un tractament, sinó com una possibilitat o elecció: «Estem en un sistema social i cultural patriarcal el mandat del qual per a les dones és ser mares. D’una banda l’experiència ens diu que la maternitat alleuja els símptomes de l’endometriosi perquè no hi ha menstruació i, per tant, disminueixen els implants [creixement del teixit fos de l’úter]. En la lògica de molts metges, totes les dones volen ser mares perquè aquest és la seva comesa en la vida, creuen que així es completen. Així que si uneixes les dues coses, tens l’embaràs com a tractament. Però l’única cosa que s’ha de fer és informar: dir-los que un embaràs pot reduir els símptomes, però no guareix la malaltia. I preguntar-los sobretot si desitgen ser mares. Si no ho desitgen, aquesta possibilitat no és una via per a elles».

    Lucía Torres arremet contra el mite de l’embaràs terapèutic: «És cert que en algunes dones funciona, però ni molt menys en totes. A més, si estàs malalta i tens un dolor crònic que t’incapacita de forma intermitent, potser no tens forces per cuidar d’un bebè. L’embaràs hauria de ser una opció vital, no un tractament. A més, moltes dones, encara que ho desitgin, no aconseguiran embarassar-se. Cal informar a les pacients degudament».

    Mila va ser diagnosticada d’endometriosis el 2016. Uns anys abans havia intentat quedar-se embarassada però no ho va aconseguir. «He descartat ser mare. M’hauria agradat però ara mateix estic a l’atur, prop dels 40 i amb uns dolors molt forts. Potser si m’haguessin diagnosticat quan era adolescent, que ja tenia símptomes, tot hauria estat diferent. Ara no tinc mitjans ni forces per intentar-ho».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • L’Atenció a la cronicitat, competència de l’Atenció Primària de Salut

    En els últims mesos estem observant com l’atenció a les persones amb patologia crònica complexa s’està portant a terme des de nous dispositius i des de formes organitzatives diferents dins dels equips d’atenció primària
    (EAP).

    A la figura existent des de fa uns anys de la gestora de casos, s’hi han sumat els Equips de Suport Integral a la Complexitat (ESIC), l’hospitalització a domicili a càrrec de centres sociosanitaris i els professionals que dins dels Equips d’Atenció Primària (EAP) realitzen exclusivament atenció domiciliària. El comú denominador d’aquestes noves formules assistencials és que l’atenció a la complexitat, a la malaltia avançada i l’atenció a domicili deixen de ser una funció de les metgesses i infermeres familiars i comunitàries i s’introdueixen noves figures professionals en relació directa amb les persones amb patologies cròniques complexes.

    La justificació que ens arriba de part dels gestors per fer aquests canvis és que aquest perfil de pacients tenen unes necessitats a les quals els professionals dels EAP no sempre poden donar resposta. Estem totalment d’acord que cal garantir l’atenció de qualitat en totes les persones que atenem, especialment quan detectem necessitats d’alta complexitat, i que, cal implementar millores allà on calgui. Però els canvis han d’estar fonamentats tant des del punt de vista clínic com econòmic, i han de tenir en compte els efectes col·laterals que comporta tot canvi en el sistema
    sanitari.

    Fins a l’actualitat no s’han trobat evidències que el millor sistema per tenir cura de les persones en fase de complexitat i malaltia avançada no sigui el model actual de l’atenció primària de salut (APS). L’evidència científica ha demostrat l’efectivitat d’unes certes característiques pròpies de l’APS, que ja són clàssiques en el món del coneixement sobre sistemes sanitaris que són: l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació. Aquests atributs són també els que es fan servir en els estudis més recents per comparar l’efectivitat i l’eficiència de les diferents formes de provisió de l’atenció a la “cronicitat”. Estudis, els resultats dels quals, per cert, van confirmant allò que ja sabíem: que l’atenció proporcionada per metgesses i infermeres familiars i comunitàries és superior en resultats de salut i en adequació de serveis i inferior en cost econòmic.

    Per tant, totes les innovacions o processos de millora haurien d’estar dirigits a desenvolupar els sistemes que han demostrat ser millors i posar tots els esforços necessaris per aconseguir-ho. Som conscients de les dificultats que tenen els professionals de l’APS per respondre a les necessitats de les persones ateses que presenten pluripatologia i
    problemàtica social. Aquestes dificultats són degudes a l’infrafinançament de l’APS, a la sobrecàrrega de treball, i a les directrius que marquen l’Institut Català de la Salut o el CatSalut, algunes de les quals no afavoreixen l’atenció a la cronicitat. Precisament per això, no ens sembla una solució vàlida traspassar competències a altres dispositius de manera generalitzada i posar en marxa un model que no ha demostrat la seva efectivitat. Les solucions han de passar per l’enfortiment de l’APS.

    No tot el que es fa fora dels hospitals es pot considerar APS, fal·làcia en què cauen els gestors que assimilen l’activitat extrahospitalària amb l’atenció primària. Trets característics que defineixen l’Atenció Primària, com són la globalitat i la longitudinalitat, amb els nous models es posen en risc o es perden.

    Amb l’actual situació hi ha diversos punts que com a entitats de professionals que treballem a l’APS ens preocupen:

    • L’impacte en els pacients que, sorpresos, veuen com ara tenen diversos interlocutors i responsables de la seva atenció. I també perquè sabem que la pèrdua de la longitudinalitat els comportarà pèrdues en salut i més ingressos hospitalaris. A més, els nous dispositius seran una font d’iniquitat.
    • L’impacte en els professionals de l’APS, perquè se’ls desautoritza i desapodera de les seves funcions. Es fa necessari reflexionar sobre quin paper volem que tinguin els professionals especialistes en Atenció Familiar i Comunitària. Anem cap a una metgessa i infermera de família que atendran bàsicament població sana i aquelles patologies que no entren en cap especialització o segmentació? Per últim, correm el risc de malbaratar milers de professionals que s’han format durant molts anys per atendre les necessitats de les persones, famílies i comunitats.
    • L’impacte en el Sistema Públic de Salut: tota modificació d’una part del sistema sanitari repercuteix en el seu conjunt. En aquest cas, les noves modalitats d’atenció als pacients crònics impactaran en tota l’Atenció Primària que minvarà en efectivitat i eficiència, fet que repercutirà en l’efectivitat i l’eficiència de tot el Sistema Públic de Salut. Si perdem la pluripatologia avançada es perdran habilitats i més persones hauran d’anar a serveis especialitzats. Això contradiu les declaracions de gestors i polítics respecte que l’APS ha de ser porta d’entrada, motor i eix vertebrador del sistema sanitari. Aquest model també dificulta l’atenció comunitària, que ha d’anar dirigida a tota la comunitat, i realitzant aquesta segmentació perdem la visió global de la població que tenim al territori.
    • Els recursos econòmics que es destinen als nous dispositius es detreuen de l’APS, que es veurà cada vegada més ofegada i marginal, incapacitada per exercir el seu rol de lideratge i de coordinació, tant necessaris en les persones amb major complexitat. Per altra banda, ens preocupa que bona part d’aquests recursos econòmics vagin destinats a centres concertats, especialment aquells amb ànim de lucre, en detriment dels dispositius i centres públics amb tot el que això comporta.

    El debat sobre la millor manera d’atendre les persones amb malalties cròniques no és exclusiu del nostre país, s’està fent a molts indrets d’Europa. De moment, no s’ha constatat a cap sistema semblant al nostre que les formes basades en la segmentació dels pacients aportin millores respecte l’atenció prestada per bons serveis d’APS. En canvi, va creixent l’alarma entre diversos autors sobre les conseqüències que a mig i llarg termini poden tenir per als sistemes públics de salut.

    Per tant, tots els esforços per millorar l’atenció a les persones amb malalties cròniques haurien de dirigir-se a enfortir els EAP, la seva qualitat i les seves funcions. Per tots els motius exposats anteriorment, demanem que:

    • L’augment de recursos per a la «xarxa d’atenció primària» que contempla l’ENAPISC vagi destinat fonamentalment als EAP.
    • Qualsevol dispositiu de suport (ESIC, PADES i altres) intervingui només a petició dels EAP i de forma coordinada amb ells, no dels hospitals.
    • L’atenció domiciliària, inclosa l’anomenada hospitalització domiciliària, sigui una competència dels EAP, contemplada dins la jornada laboral.
    • No es posin en marxa més ESIC ni altres dispositius d’atenció específica a la cronicitat i/o complexitat. És necessària una avaluació rigorosa dels dispositius que hi ha a l’actualitat, a càrrec de persones o institucions independents i de reconeguda vàlua.
    • Els EAP tinguin recursos i personal suficients per desenvolupar l’atenció a la cronicitat amb qualitat, equiparables als que tenen els equips de suport i d’hospitalització domiciliària.

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Les dones pateixen més síndrome postvacacional per la pressió de la societat que assenyala quines tasques han de reproduir

    «Per norma general la societat no és igualitària i la dona pateix més pressió». Manel Abella és infermer i soci de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) que coincidint amb la tornada a les jornades laborals han analitzat que la síndrome post vacacional afecta més a les dones perquè tenen una major pressió en el seu entorn sociofamiliar.

    Diferents estudis diuen que la síndrome post vacances afecta al 65% dels treballadors, i és més habitual en les dones perquè pateixen major pressió en el seu entorn familiar i laboral, per la diversitat de funcions que fan un cop es torna a la vida rutinària. Abella, a més, fa notar que «la gent acostuma a posposar cada cop més les seves vacances» i un «factor més agreujant» per aquelles persones que tenen fills és coincidir amb la tornada a l’escola.

    Els símptomes més habituals que es donen en cas de patir la síndrome post vacances són: malestar psicològic com tristesa, ansietat, estrès, preocupació, inseguretat o por a perdre el control però també físic. Palpitacions, taquicàrdia, excessiva sudoració, tremolor, molèsties digestives, dolor muscular, mal de cap… aquests serien alguns dels símptomes que es podrien patir però que no haurien d’allargar-se més de dues setmanes.

    Dona i amb més de 45 anys? Qui més pateix la síndrome

    Un 65% dels treballadors pateix la síndrome postvacances. Entre aquests, la majoria són dones de més de quaranta-cinc anys. Un estudi de Sanitas afirma que el 20% aconsegueix recuperar-se en només dos dies, però un 35% arrossega els símptomes fins a dues setmanes. Per evitar-ho, des d’AIFiCC demanen a la infermeria de primària «màxima atenció davant consultes que puguin tenir un origen en la síndrome post vacances», ja que és a les consultes d’atenció primària on més es veuran sobretot la sèrie de trastorns físics que es poden desencadenar.

    Tot i la sèrie de conseqüències en la salut que poden donar-se, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no inclou aquest fenomen psicoemocional entre la llista de malalties. Així, Abella recalca la importància d’incidir en la prevenció i assenyala que «cal estar alerta».

    Com a prevenció bàsicament s’aconsella tornar uns dies abans de començar a treballar per evitar les dificultats rutinàries si hi ha hagut una tornada brusca. També es important evitar situacions d’estrès, fer pauses durant l’horari laboral o fer coses que ens vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral i no cenyir-se només a realitzar tasques productives.

    La tornada a l’escola també xoca entre els infants

    De la mateixa manera que la tornada a la realitat pot ser complicada per als adults, els infants també poden patir les conseqüències d’una tornada sobtada a l’escola. Entre els nens la síndrome postvacances es manifesta generalment amb cansament, canvis d’humor o, a nivell físic, amb problemes estomacals. Per evitar-ho, com han de fer també els adults, s’han de començar a introduir hàbits dies abans de tornar a classe.

    Un dels hàbits que podria portar més maldecaps als pares seria el de les hores de son. Entre els llistats d’allò què cal fer abans de tornar a l’escola els psicopedagogs inclouen tornar a regular les hores d’anar a dormir i seguir una alimentació energètica que faciliti la rutina. Per motivar als infants assenyalen per exemple retrobar-se abans de començar les classes amb els amics de l’escola.

    La síndrome postvacacional no és depressió

    Al mateix temps que associacions com l’AIFiCC han sortit amb consells tant per als professionals com per als treballadors per prevenir i combatre la síndrome, també han sortit veus que han assenyalat que es vagi en compte amb el vocabulari que s’utilitza en associar sovint la tornada a la rutina amb depressió, ja que es banalitza aquesta malaltia «real i greu». Així, psiquiatres i metges de l’Atenció Primària han considerat que la tristesa o el cansament no són sinònims de depressió i que no s’ha de patologitzar la vida quotidiana.

  • Catalunya, davant un repunt del tractament per addicció a la cocaïna després d’una dècada en declivi

    Les entitats que ajuden a drogodependents ho van alertant des de fa un temps: torna a créixer el consum de cocaïna. O, almenys, la demanda de tractament per desintoxicar-se. Això últim ho acaba de constatar també l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que assenyala que des de 2015 està pujant el nombre de persones que demanen ajuda per deixar aquesta substància, alguna cosa que no passava des de 2009.

    La progressiva sortida de la crisi econòmica, el pes de sectors com el turisme o la restauració o una major disponibilitat al carrer d’aquesta droga estan entre les possibles causes d’un repunt sobre el qual l’Administració es mostra prudent, però que alerta a associacions com Projecte Home.

    El 2017, segons les últimes dades disponibles, van ser 3.041 persones les que es van dirigir als centres de salut públics catalans per sol·licitar tractament, al voltant d’un 25% més que fa dos anys. Joan Colom, sotsdirector general de Drogodependències de la Generalitat, adverteix que no obstant això caldria esperar algun any més per assegurar amb certesa que el consum està pujant. «No podem parlar d’una tendència encara, però estem alerta a la seva evolució», resumeix.

    El repunt en les xifres oficials no ha agafat per sorpresa a ONG com Projecte Home, que han detectat en els seus pacients un patró semblant. El 2016, l’addicció a la cocaïna va superar l’alcohol com el principal motiu de tractament als seus centres, un pronunciat repunt després d’una dècada de decreixement. «El consum de cocaïna va baixar amb la crisi, que va fer que molts consumidors passessin a substàncies més barates o que alguns ja ni la provessin; així que la millora econòmica pot haver estat un factor influent», valora Oriol Escúlies, director de l’entitat a Catalunya.

    Més enllà de les dades, les causes a les quals es pot atribuir aquest increment entren en el terreny de les hipòtesis. Una d’elles és la citada recuperació econòmica, però hi ha unes altres. L’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies, dependent de la Unió Europea, va alertar en el seu informe de 2018 d’un «augment de la disponibilitat de la cocaïna» en tot el continent. En primer lloc, a causa d’un major cultiu i producció a Amèrica Llatina, però també pel preu de venda: el gram de cocaïna costa ara el mateix que fa deu anys, entre 57 i 76 euros de mitjana, mentre que la puresa de la droga sí que ha augmentat, i les dosis necessàries per al mateix efecte són menors.

    Barcelona, capital del consum?

    Va ser precisament aquest informe de l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies el que va fer saltar les alarmes a Barcelona en situar la ciutat com la capital del consum de cocaïna de tota Europa. En una anàlisi de les aigües residuals de les principals urbs del continent, les de la capital catalana eren les que tenien una taxa més elevada de cocaïna per habitant i dia.

    Però Barcelona no és una excepció al seu entorn. Ho desmenteixen les dades de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que situen la ciutat en la mitjana de Catalunya, amb 4,1 casos per cada 1.000 habitants, superada fins i tot per regions sanitàries com Terres de l’Ebre (4,3) o Camp de Tarragona (4,6). «L’àrea metropolitana i sectors del litoral solen coincidir amb un un major consum de la cocaïna, a causa que té més pes el turisme, la restauració o l’oci diürn i nocturn, sectors històricament més vinculats a aquesta droga que uns altres», sosté Escúlies.

    Això explicaria per què Catalunya és la comunitat autònoma on s’han demanat en els últims anys més tractaments per addició a la cocaïna, encara que insisteix Escúlies que es tracta solament de possibles factors. Del que no hi ha dubte és que, segons les dades de Projecte Home, a Catalunya gairebé el 50% dels casos que assisteixen són per aquest tòxic, mentre que en la resta de regions el percentatge no sol arribar al 40%.

    Finalment, Escúlies recorda que un element que sol condicionar el consum de drogues és si aquestes són percebudes per la societat com a nocives. «Assumint que la ciutadania espanyola considera la cocaïna com una substància perillosa des de fa 20 anys, no està de més recordar que provoca greus problemes en la salut i la vida de les persones», conclou.

    «Vaig arribar a gastar 500 euros al dia en cocaïna»

    Als seus 33 anys, Javier porta una dècada i mitja consumint cocaïna. Encara que durant molt temps va ser de forma esporàdica, associada a l’oci nocturn, en els últims anys va entrar en una espiral de consum compulsiu. «Pensava que ho tenia sota control, encara que en el fons sabia que no», expressa aquest jove veí de Badalona. En el seu cas és la primera vegada que demana ajuda per deixar la droga, però això no sol ser l’habitual: un 60% dels qui estan en tractament per cocaïna no és la primera vegada que se sotmeten a ell, segons dades de la Generalitat.

    Ara en mans de Projecte Home, fa deu mesos que no consumeix. Però quan va arribar a l’entitat la seva situació era límit. La cocaïna havia fet mossa ja en el seu treball i el seu entorn familiar i social. «Anava a treballar només en dies concrets, per pagar-me el tòxic», relata Javier, que és electricista autònom. «També vaig començar a acudir a reunions familiars sota els efectes, alguna cosa que sempre havia pensat que no faria», reconeix.

    En els moments més durs, explica que va arribar a gastar fins a 500 euros al dia en aquesta substància. «Fuges i quan tornes a la realitat, aquesta no t’agrada i tornes a fugir. És un maleït cercle viciós», lamenta.

    En el seu cas, va ser el seu cosí qui va concertar a les seves esquenes una entrevista amb Projecte Home i després es va dirigir a ell per demanar-li per favor que acudís. «La primera entrevista va ser dura, la segona una miqueta menys… I vaig entrar aquí. Va ser un alleujament. No em sentia de gust, però em vaig adonar que l’única ambició d’aquests professionals és ajudar a gent com jo», afirma.

    Ara segueix en tractament, però assegura sentir-se molt millor, sobretot a nivell emocional, un factor tan clau per caure en l’espiral de consum com per sortir d’ella. «És el creixement personal el que em portarà a tenir una vida una mica normalitzada. Diuen que l’addicte ho és per a tota la vida. No ho sé, però tinc moltes ganes de conèixer-me, i si no hagués entrat aquí mai ho hauria fet», celebra Javier.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El Banc de Sang supera el seu objectiu de donacions: 36.817 persones han donat sang aquest estiu

    Fent càlculs, el Banc de Sang es fixava un objectiu de 35.000 donacions durant l’estiu. Iniciaven una campanya anomenada “Dona el millor de tu. Dona sang” i “Omple la bossa de vida” en la que els donants havien d’omplir una bossa de sang i a canvi s’enduien una de roba per omplir-la d’experiències durant les vacances.

    Finalment fins a 36.817 persones s’han apropat als espais fixes i els mòbils que el Banc de Sang col·locava expressament per a l’ocasió. La campanya s’activava per animar a donar sang abans de marxar de vacances o durant els dies festius perquè cada any les donacions durant l’estiu disminueixen un 30% respecte la resta de l’any. Els arguments que troben des del Banc de Sang a aquest fet és el canvi d’hàbits que provoca l’estiu: vacances en general o que les empreses i les universitats redueixen l’activitat i moltes persones canvien els hàbits i deixen de donar sang.

    Amb aquestes dades, el Banc de Sang tancava ahir la campanya d’estiu després d’assolir l’objectiu de les 35.000 donacions necessàries per cobrir les necessitats dels hospitals durant els mesos de juliol i agost. Durant el cap de setmana, s’ha viscut una campanya especial al Palau Robert de Barcelona al llarg de dissabte i un tancament diumenge a Montserrat.

    D’aquesta manera, la campanya d’estiu s’ha tancat oficialment amb una col·lecta especial de donació a la muntanya de Montserrat. Per primer cop, Montserrat ha comptat amb un espai per als donants que han disposat d’accés gratuït amb el cremallera i al pàrquing del Monestir de Montserrat.

    Menys donacions que al 2017

    Aquest estiu s’han fet un 9% menys de donacions que al 2017, quan la mobilització ciutadana pels atemptats a Barcelona i Cambrils va multiplicar-les durant les últimes setmanes d’agost. Només en la setmana següent als atemptats es van fer 8.500 donacions.

    Tot i que hi hagi hagut menys donacions, les 36.817 donacions dels mesos de juliol i agost de 2018 han permès cobrir les necessitats dels hospitals.

  • Gairebé 5.000 persones excloses, errors sistemàtics i arbitrarietat: així han estat els sis anys sense sanitat universal

    La història de Pedro és la del periple d’una persona que viu amb VIH, però s’ha trobat amb les traves que, des de 2012, ha suposat no tenir permís de residència a Espanya, malgrat portar 20 anys vivint aquí. La primera, la por a acudir a l’hospital per estar en situació irregular. La segona, el desconeixement del personal mèdic que, al principi, no va oferir a aquest home colombià l’atenció que necessitava, tot i que Galícia garanteix en una normativa pròpia la cobertura sanitària als qui pateixen aquestes malalties. La tercera, quedar-se sense accés als fàrmacs quan es va mudar a altres ciutats a la recerca de treball.

    Quan va tornar a Galícia i va començar els tràmits per recuperar de nou l’atenció sanitària, la Policia li va obrir una ordre d’expulsió. Finalment, amb el suport de Metges del Món, va aconseguir detenir la seva deportació i tramitar una autorització de residència per motius humanitaris. Ja amb targeta sanitària, Pedro continua amb el seu tractament i ha seguit millorant. El seu cas ha estat documentat per la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial decret de reforma sanitària (Reder).

    Fa sis anys, l’1 de setembre de 2012, va entrar en vigor el decret 16/2012 impulsat pel Govern de Mariano Rajoy. Aquell dia, milers de persones ‘sense papers’ que fins llavors podien sol·licitar cita amb el seu metge de capçalera i ser ateses com qualsevol altre ciutadà, van quedar d’un dia per a un altre excloses del sistema sanitari. Es van esborrar els seus historials mèdics, es van desactivar les seves targetes sanitàries. Solament serien ateses en cas d’urgències o quan es tractés d’embarassades i menors d’edat. Més de 870.000 targetes van ser retirades, segons les dades que va donar el propi Executiu.

    Aquest dijous, el Congrés ha avalat la recuperació de la sanitat universal que el Govern de Pedro Sánchez va engegar a través d’un decret llei. «L’accés al Sistema Nacional de Salut en condicions d’equitat i d’universalitat és un dret primordial de tota persona», enuncia el nou decret, que ha rebut el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. La llei elimina les figures de persona «assegurada i beneficiària» que contenien condicions que excloïen als immigrants residents a Espanya en situació irregular i recupera el dret de totes les persones, «en les mateixes condicions», a l’atenció sanitària.

    Per als col·lectius socials que porten anys batallant contra les conseqüències del decret 16/2012, la nova legislació és «un pas positiu», però cap a una meta «encara distant» i demanen al Govern que aprovi aviat el reglament «per garantir l’assistència en igualtat de condicions» a totes les persones que viuen a Espanya. «Aquest és un pas molt definitiu per acostar-nos a la fi de l’exclusió sanitària, però el que s’ha aprovat no implica que s’elimini radicalment qualsevol causa d’exclusió. Encara hi ha zones d’ombra», sosté Eva Aguileña, portaveu de xarxes.

    Entre elles esmenta que el dret a l’assistència pública se supediti al fet que la persona demostri, amb l’empadronament, que no es troba en situació d’estada temporal, és a dir, que porti més de 90 dies en territori espanyol. «Ens preocupa que s’exigeixi demostrar-ho amb l’empadronament, perquè l’empadronar-se és una barrera purament administrativa i moltes vegades depèn dels ajuntaments», explica Aguilera.

    «També ens preocupen aquests 90 dies fins que poden accedir a la targeta sanitària. Veiem un buit en el qual no es garanteix l’assistència amb càrrec a fons públics a menors, dones embarassades, sol·licitants d’asil, etc.», agrega. «Esperem que aquestes llacunes s’esmenin en el reglament».

    4.755 persones excloses

    Des de l’aprovació de la reforma sanitària, les organitzacions socials van començar a veure les seves oficines plenes de casos de persones als qui els havia estat denegada l’assistència mèdica. Des de 2014, la plataforma Reder ha documentat els casos de 4.755 persones que s’han vist excloses d’aquesta atenció, encara que temen que les dades siguin majors. «Han estat sis anys de molt patiment innecessari per a moltes persones en situació molt fràgil, que han patit el pitjor de les retallades. Els casos documentats no són molts perquè no són tots: són els qui en algun moment han acudit a les organitzacions, però no sabem quantes persones s’han quedat desateses», destaca la portaveu.

    Aquestes persones solament podien rebre assistència en situacions excepcionals: dones embarassades, menors d’edat, situacions d’urgència, víctimes de tràfic en període de reflexió i persones sol·licitants d’asil. No obstant això, les ONG han denunciat els errors sistemàtics als centres sanitaris públics a l’hora de complir amb aquesta obligació i la confusió imperant entre el personal mèdic arran de la norma. Les organitzacions han documentat els casos d’exclusió sanitària de 194 dones embarassades, 322 menors d’edat, 45 sol·licitants d’asil o 443 persones a les quals se’ls va denegar o se’ls va facturar l’atenció indegudament quan van passar per urgències.

    En tots aquests anys, hi ha hagut diversos noms propis, però un d’ells ha estat present en totes les denúncies de les ONG, el d’Alpha Pam, un jove senegalès sense targeta sanitària que va morir de tuberculosi a Mallorca el 2013. El cas va acabar en els tribunals i la família va recórrer el seu arxivament el setembre passat. Altres dues dones, Soledad Torrico i Jeanneth Beltrán van morir sense poder acudir de manera normalitzada al metge. Segons un estudi publicat el març de 2018 per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, durant els seus primers tres anys d’aplicació, les restriccions imposades pel decret va augmentar la taxa de mortalitat dels migrants sense papers en un 15%.

    Les organitzacions socials també s’han fet ressò de casos com el de Milagros Villalobos, una dona migrant embarassada que va patir un avortament després de ser rebutjada diverses vegades per un hospital públic valencià. O el de Lorda, de 71 anys, que malgrat patir osteoporosis, diabetis i hipertensió i comptar amb residència legal per reagrupació familiar, no era atesa als centres sanitaris i sobrevivia gràcies a l’assistència de les ONG i metges desobedients.

    Des de 2012, moltes persones s’han vist privades de cures essencials. Les ONG han denunciat la situació de persones amb malalties greus, i han documentat 68 casos de càncer, 88 casos de malalties cardiovasculars, 116 de diabetis, 92 d’hipertensió, 68 casos de salut mental greu o 45 casos de VIH.

    El paper de la societat civil i les autonomies

    No obstant això, la reforma del PP es va trobar de front amb la resistència de part dels professionals sanitaris, que es van negar a aplicar la mesura i han seguit atenent a les persones excloses exposant-se a sancions. És el cas de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, que va promoure un registre d’objectors de consciència que va superar el miler d’adhesions.

    També han jugat un paper important els grups d’informació i acompanyament impulsats des de les ONG i plataformes ciutadanes davant la «inseguretat i la confusió» que aquest decret va suposar, «la qual cosa ha perjudicat persones que sí que havien de ser tractades», sosté Reder. «Són moltes més les persones que s’han inhibit d’acudir a la sanitat pública per temor a la resposta que anaven a rebre. Les persones que tramiten el seu permís de residència el que més temen és un possible enfrontament amb l’administració pública. Que en reclamar una factura es generi algun tipus de conflicte i et fitxin», explica Aguilera.

    La resposta de les comunitats autònomes, algunes de les quals es van declarar insubmises al decret, també ha ajudat a mitigar l’impacte del decret 16/2012. A dia d’avui, excepte Castella i Lleó, Ceuta i Melilla, gairebé totes les autonomies compten amb algun tipus de normativa o mesures perquè aquestes persones poguessin accedir al sistema sanitari públic, encara que des de l’aprovació d’aquestes, Reder també ha documentat desenes de casos de migrants exclosos. Catalunya, País Basc, Navarra, Astúries, Andalusia o Canàries van rebutjar la norma i han regulat, dins de les seves competències, en aquesta línia.

    «El paper de les comunitats ha estat determinant en rebel·lar-se, en decidir no complir i desenvolupar les seves pròpies normatives autonòmiques, ja sigui en forma de rang de llei o instruccions internes des de l’administració. Si haguessin aplicat el decret rigorosament, el seu impacte hauria estat molt menor», recalca la portaveu de Reder. Des de la plataforma, no obstant això, s’ha apuntat també als «desequilibris» i l’arbitrarietat que han causat aquests diferents nivells de regulació: en la pràctica, al seu judici, les persones han tingut més o menys drets en funció del lloc en el qual residien.

    Diversos territoris i el Govern central van presentar recursos davant el Tribunal Constitucional per diferents motius, com per la invasió de competències i restricció de drets fonamentals. El Constitucional ha anul·lat les normes del País Basc i la Comunitat Valenciana que tractaven de garantir aquesta cobertura. Per la seva banda, diversos organismes de Nacions Unides i del Consell d’Europa van subratllar que la reforma contravenia els convenis internacionals de drets humans.

    La norma d’exclusió sanitària va ser defensada durant el Govern del PP com una mesura d’estalvi econòmic, com el copago farmacèutic. No obstant això, a dia d’avui, no s’ha provat aquest suposat impacte beneficiós en les arques de l’Estat. Així va quedar reflectit en els informes de la Defensora del Poble i també en un acte del Constitucional que va restaurar la validesa de la Llei Navarresa d’Assistència Sanitària. Per contra, la posició del Govern ha estat la d’afirmar que gràcies a aquesta normativa la sanitat espanyola seguia sent universal. Així ho ha tornat a defensar aquest dijous la portaveu popular, María Teresa Angulo, qui ha assegurat que «va ser el PP el que va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït».

    A l’espera que es concreti el reglament que donarà forma al decret aprovat, per a Aguilera hi ha un últim motiu de preocupació, però ara no solament tira la vista enrere, a aquests sis anys, sinó al futur. «Quan es va aprovar aquesta mesura, es va fer amb tota una bateria de discurs xenòfob. El missatge era: ‘Tu véns de fora i ja t’has d’estar morint per poder ser atès’. Això va donar via lliure a totes aquestes actituds xenòfobes que ja existien en la societat i el propi sistema de salut. S’ha permès que en l’opinió pública s’assenteix la visió que es pot discriminar a les persones d’un dret humà en funció de la seva situació administrativa o la seva nacionalitat. És difícil desmuntar això, i temem que hagi calat», sentència.

    Aquest és un article d’eldiario.es