Just Deploy It!

Blog

  • Estan vigents encara avui els valors i principis reivindicats per la Marea Blanca de Catalunya?

    La Marea Blanca catalana es va constituir formalment el 28 de febrer de 2014 (fa 4 anys), varen adherir-se al seu Decàleg més de 70 entitats: plataformes territorials de defensa de la sanitat, associacions sanitàries i veïnals, vuit sindicats, sis partits polítics i diversos ajuntaments. De fet la seva història venia des del 2011 (3 anys abans) en la Plataforma pel Dret a la Salut on ciutadania i professionals es van ajuntar en les lluites contra les retallades sanitàries dels governs de drets neoliberals d’Espanya i Catalunya.

    El Decàleg (Declaració de principis i valors) on es passa de la indignació i la protesta a la proposta, diu:

    Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari.

    Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya.

    1. Per conquerir la sobirania en salut i sanitat cal actuar sobre els veritables determinants de la salut. Sobre les condicions socials, econòmiques, culturals, ambientals, polítiques i de gènere. Caldrà doncs posar el valor salut en totes les polítiques.
    2. Caldrà iniciar un procés de reversió de l’actual tendència medicalitzadora motivada per una visió biologista de la salut i per la cultura del consum, la intolerància al malestar o a les expectatives sobre dimensionades de la capacitat del sistema sanitari.
    3. Cal garantir el Dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius suficients per cobrir les necessitats de la població.
    4. Posar en marxa un Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Regenerar el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics. Amb el criteri que tots els serveis assistencials que es paguen amb diners públics han de ser públics, caldrà la definició i declaració, per part del SNSC, dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC.
    5. Assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent. Amb un codi ètic comú de tots els serveis, un conveni comú, amb més autonomia dels territoris, centres i treballadors de la sanitat. I amb una avaluació independent i amb control democràtic.
    6. Fomentar la participació real del personal de la sanitat, ciutadans i ciutadanes en els òrgans de govern del Sistema, territorials i de centres sanitaris.
    7. Fomentar l’ús adequat dels medicaments, de les tecnologies i eines terapèutiques. Volem un sistema de salut sense l’omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el qual es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos i s’hi seleccionin els que de veritat són necessaris.
    8. Millora del sistema assistencial potenciant una Atenció Primària forta i fer un pla de reforma de l’atenció hospitalària adequant-la a les necessitats de salut actuals. Fer de l’Atenció Primària i Comunitària, l’instrument bàsic per a una atenció global i integrada, propera a les persones, amb dotació pressupostària pròpia i suficient.
    9. Derogació de coREpagaments sanitaris i compromís de no imposició de noves taxes.
    10. Garantir els drets de les persones. Dret a respectar l’autonomia i la llibertat individual en les decisions sanitàries. Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, lluita contra la violència masclista. Dret a l’atenció al patiment i tractament del dolor, al no aferrissament terapèutic i a una mort digna. Dret a la preservació de les dades personals i no cessió a entitats privades. Dret a l’eliminació de les desigualtats de gènere en salut.

    Llegint aquests deu punts cada un podem pensar si encara són vigents i els podem fer servir en la lluita per guanyar en drets socials i unes noves constitucions a fer a Espanya i Catalunya, jo penso que és un bon programa per començar i confluir de tots els camins i lluites sectorials de les persones que volem defensar els autèntics drets a la Salut. Ens cal una nova LOSC a Catalunya.

    El punt 4, que ha estat controvertit entre algunes persones de la Marea. Jo, un dels redactors del Decàleg a partir de seminaris de reflexió i discussió organitzats, durant aquests anys de retallades, pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), l’he considerat sota el principi que «tot el pagat amb diners públic» no pot anar a entitats privades que volen fer negoci amb la salut. Han d’anar a entitats amb valors públics (del bé comú) solidaris i socials, amb l’absoluta transparència, control democràtic i garantia de qualitat i eficiència. I això no vol dir que tot el Sistema Públic de Salut hagi de ser ICS, que és una empresa més en el Sistema, no hauríem de caure en defensar apriorismes ni dogmatismes del segle passat en aquest tema.

  • Un Nobel de la Pau carregat de simbolisme per combatre una realitat atroç: la violència sexual

    Nadia Murad és una activista iazidí que va ser segrestada l’any 2014 per l’autoanomenat Estat Islàmic durant el setge i la matança de Sinjar al Kurdistan iraquià. Murad fou convertida en esclava sexual, sent una de les més de 3.000 nenes i dones iazidís que han estat víctimes de violència sexual perpetrada pel grup gihadista com a estratègia militar. D’ençà que va poder fugir, s’ha convertit en una de les veus més destacades per a conscienciar sobre les dinàmiques i els efectes que envolten la violència sexual i de gènere en conflictes armats.

    Per la seva banda, Denis Mukwege és un ginecòleg que ha destinat gran part de la seva carrera professional a atendre i ajudar a milers de dones víctimes de violació i ablació a la República Democràtica del Congo (RDC), que en diverses ocasions ha estat etiquetada com «la capital mundial de les violacions». Mukwege ha condemnat repetidament la impunitat per violacions massives i ha criticat el Govern congolès i el d’altres països per no fer prou per aturar l’ús de la violència sexual contra les dones com a arma de guerra.

    El Nobel de la Pau d’enguany entrellaça així dos camins que, tot i no tenir el mateix origen, són complementaris en el testimoniatge d’una realitat atroç: malgrat que la violència sexual és un dels signes més recognoscibles dels conflictes armats contemporanis, només s’albira la punta de l’iceberg de la problemàtica.

    Els delictes sexuals són considerats avui en dia com a violacions especialment greus del dret internacional, i es poden classificar com a crims de guerra, crims de lesa humanitat o actes de genocidi, depenent del mètode i del context. La violència sexual en conflictes armats es dirigeix contra la població civil en general i molt especialment contra les dones i nenes. Si bé actualment es reconeix el seu caràcter freqüent i sistemàtic, és un fenomen que ha restat invisible i invisibilitzat en l’anàlisi de la guerra al llarg de la història. La por a les represàlies, els sentiments de culpa o de vergonya i els tabús que impliquen la relegació dels drets sexuals i reproductius a un segon pla restringeixen la possibilitat de denúncia dels abusos i tortures per part de les víctimes. També existeixen, però, greus barreres materials que dificulten el seu abordatge holístic i augmenten els riscos de seguretat i d’integritat física, com són la manca d’infraestructures de comunicació i desplaçament, les barreres d’accés a la justícia o la falta de mecanismes de detecció, acompanyament i assistència integral.

    La violència sexual en els conflictes armats no acostuma a perpetrar-se de forma aïllada i això també suposa una dificultat afegida en la seva anàlisi. Forma part de tot un entramat tàctic ofensiu on altres violències prenen forma simultània, tals com són el segrest, el reclutament i explotació infantil, la destrucció de béns, els robatoris o els homicidis. Les seves causes -directes i indirectes- són nombroses: des d’un clima d’impunitat generalitzada, que facilita alhora la proliferació d’armes petites i lleugeres, passant per l’absència d’un sistema normatiu clar que reguli la prohibició de la violència sexual com a crim, així com l’existència de vulnerabilitats múltiples (persones desplaçades internament, sense recursos socioeconòmics, vídues, etc.), la destrucció dels vincles comunitaris i el minvament de la resiliència individual. La violència sexual en contextos de conflicte armat s’utilitza, per tant, com un mecanisme tàctic de dominació i terror per part d’actors estatals, militars i policials, membres de grups armats no estatals organitzats, personal d’empreses militars privades i de seguretat, entre d’altres. En tots els casos, té conseqüències devastadores, principalment per a les mateixes víctimes i els seus familiars, pels seus efectes físics, psicològics i socioeconòmics, però també té conseqüències per a comunitats senceres quan els cossos s’instrumentalitzen i la por, intimidació i repressió es converteixen en una força destructora del teixit social.

    Així mateix, si bé la violació i altres formes de violència sexual i de gènere tenen una incidència alarmant en contextos de vulneració sistemàtica de drets humans com els conflictes armats o crisis humanitàries, és també necessari recordar que és una xacra que està ancorada diàriament a cada continent i que no té una condició única; no necessita cap cicle de conflicte concret per tenir lloc i reproduir-se. És una de les expressions de la violència contra les dones que s’articula a través del patriarcat i de la visió compartida de la masculinitat hegemònica, trobant el seu propi reforç en relacions de submissió i dominància imposades des d’una posició de poder, jerarquitzada i desigual.

    El Premi Nobel de la Pau no pot deslligar-se de la marea feminista global que, especialment des de 2017 arran del moviment #MeToo, ha anat condicionant l’agenda política i ha mostrat reiteradament el rebuig contra tota forma de violència sexual i de gènere. Moltes dones reconegudes socialment han admès per primer cop la seva condició de víctima d’abusos o agressions sexuals i moltes altres han sortit als carrers per defensar la necessitat que els drets sexuals i reproductius tinguin la mateixa consideració que altres drets humans i per denunciar la cosificació constant que pateixen les dones en tots els contextos. La conscienciació i sensibilització envers una realitat que ha estat ensorrada contínuament en tots els sectors i des de tota posició social, va prenent força motora, tot i ser encara relativitzada per una cultura patriarcal que l’ha minimitzat històricament com a fenomen natural i inevitable.

    La violència sexual no és una problemàtica indefugible i, per aquest motiu, l’atorgament del Nobel de la Pau a Nadia Murad i a Denis Mukwege esdevé un toc d’atenció a la comunitat internacional: la lluita contra la violència sexual és un dels principals reptes pendents en un marc de justícia global i el primer pas és trencar amb la seva normalització. El guardó representa, per tant, un reconeixement carregat de simbolisme: és una contribució destacada a la visibilització i conscienciació de la violència sexual com a greu violació dels drets humans de les dones que urgeix abordar; una evidència de la necessitat de reforçar la resposta humanitària i les estratègies de prevenció i de suport dirigides a gestionar les seqüeles físiques i psicològiques de les sobrevivents i les seves comunitats; un reconeixement a la resistència i a les minories nacionals, ètniques, racials i religioses que estan sent perseguides, esclavitzades i exterminades; una mostra de gratitud i admiració a la tasca diària que desenvolupen multitud i diversitat d’actors de la societat civil en països en conflicte armat o en contextos de conflicte social greu; i un homenatge per a aquelles persones que, avantposant-se a tota contrarietat, han aconseguit trencar el silenci i alçar la veu de denúncia per a totes les que ja no ho poden fer i per a totes les altres que fan de l’anhel de llibertat el seu bri d’esperança.

  • És violència

    Digueu-li com vulgueu però la situació que pateixen les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència.

    Una violència que és insensible i invisible per a les seves víctimes. Exercida des de camins simbòlics com és, en aquest cas, la falta de reconeixement i els sentiments. Una violència simbòlica emesa des de les institucions responsables cap a les treballadores i des de les classes més acomodades cap a les més pobres.

    D’aquesta manera, hem vist com, repetidament s’ha anteposat el trasllat de l’escola Massana a la plaça Gardunya i la construcció de la biblioteca de la Blanquerna al carrer Vistalegre a altres necessitats pel barri. Aquesta vegada, també es prioritzarà l’ampliació del MACBA en lloc de construir un equipament digne pel CAP?

    Resulta inquietant veure com aquesta violència simbòlica la podem trobar en altres exemples de la ciutat, com és el cas de l’ampliació del tramvia. Ho explica Gabriel Jaraba en el post del seu blog «La maldición del tranvía o la última frontera del supremacismo clasista» quan diu: «no se puede decir en voz alta lo que todo el mundo sabe; que la última frontera en cualquier confín de este planeta se encuentra allí donde resista la sin razón del poder del dinero frente a la razón de la democracia».

    Precisament això és el que pretén el MACBA. Establir una frontera, blindar el seu flanc esquerre amb la Capella de la Misericòrdia, la seva àgora del mercantilisme de la cultura aïllat de la resta de ciutadans de classe treballadora. Quan el més democràtic seria ubicar en ella el nou CAP. Segons el director del MACBA «el museo es un agente fundamental para el barrio»; disculpi que discrepi, ho serà per la ciutat de Barcelona però ja li asseguro que poques són les veïnes que el visiten. Afirma també que «en el barrio hay lugar para un CAP y un museo», però és que de museus ja en tenim i un CAP decent on poder atendre i treballar dignament NO.

    L’altre dia un pacient que no havia vingut mai em confessava:

    • «(…) la veritat és que no sabia si entrar o no(…), des de fora sembla ben bé que estigui abandonat. La veritat, això dóna desconfiança, he pensat que, si està així per fora, no vull ni imaginar-me quina atenció em poden donar a dintre!».

    Llavors entro en bucle. ¿Per què les veïnes del Raval Nord s’han de visitar en un centre que a vistes dels altres sembla abandonat?

    De fet, aquesta impressió també la reben cada any els nous residents d’infermeria i Medicina Familiar i Comunitària quan vénen a conèixer el centre.

    • «Hem donat voltes perquè no ens podíem creure que era aquí (…). Sembla un edifici abandonat!!»

    Quan ho explico, algunes companyes em diuen que «bé (…), això no afecta ni a la formació que reben les nostres residents ni a l’assistència que donem perquè som grans professionals». Després d’anys de patir aquesta violència gairebé tot ens sembla normal. De veritat creiem que aquest maltractament no afecta en la cura dels pacients ni en la formació que donem a les nostres residents? Llegiu si us plau a Ray i Sorbello, teòriques del tenir cura. Els seus estudis demostren que la cura relacional entre gestores, treballadores i pacients és el factor predictiu més potent del benestar de tots ells. Al CAP Raval Nord, de benestar, ara per ara, tal com estem, n’hi ha de ben poc.

  • L’abús de les noves tecnologies, la discriminació, les addiccions o l’assetjament escolar entre els problemes de salut mental en joves

    El 30% dels joves de 15 a 29 anys de l’estat espanyol, el que suposa un total de 2 milions de persones, han tingut símptomes de problemes de salut mental en l’últim any, segons el Baròmetre Juvenil de Vida i Salut de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD). D’elles, tan sol la meitat va sol·licitar ajuda. A més, els problemes de salut mental es desenvolupen d’hora en les persones, ja que el 50% dels problemes de salut mental en adults comencen abans dels 15 anys i el 75% abans dels 18. Davant aquest context de xifres tan elevades, la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH) ha centrat el Dia Mundial de la Salut Mental 2018 en la salut mental dels joves.

    En aquest sentit, la Confederació Salut Mental Espanya va celebrar una jornada de debat i anàlisi sobre salut mental i joves en la qual han participat diverses persones afectades per problemes de salut mental, familiars i professionals de diferents àmbits (educació, sanitat, tercer sector i comunicació). La van titular «Educació inclusiva, salut mental positiva» i va tractar diferents aspectes que perjudiquen la salut mental dels joves, alguns d’ells de recent aparició, com el abús de les noves tecnologies, a més d’uns altres molt rellevants com la violència i abusos sexuals, discriminació, addiccions o l’assetjament escolar. També es van abordar aspectes com la importància d’implantar l’educació inclusiva a la universitat, l’atenció específica a menors i campanyes sobre salut mental a les aules.

    La Confederació Salut Mental Espanya és una entitat sense ànim de lucre i d’interés social que integra a 19 federacions i associacions i a més de 300 entitats i compta amb 47.000 socis arreu de l’estat. El seu president, Nel A. González Zapico va assegurar que, ja que «l’educació transcorre en aquestes etapes de canvi fonamentals per a les persones, és necessari fomentar un sistema educatiu inclusiu que potenciï les habilitats de cada nen o nena, que faciliti la participació de tot l’alumnat, que lluiti contra l’exclusió i que permeti a totes i tots els joves accedir a un aprenentatge de qualitat». També va afegir que «una educació inclusiva d’aquest tipus repercutirà de forma positiva en la salut mental de les noves generacions i contribuirà a la prevenció de futurs problemes de salut mental».

    A Catalunya es reclamen més recursos i suports comunitaris per una millor salut mental a la comunitat i a la feina

    Els problemes de salut mental segueixen sent un obstacle per trobar feina. Malgrat la feina és un element clau en la recuperació i la inclusió social de les persones amb un problema de salut mental, perquè permet que gaudeixin d’autonomia, participin activament en la societat i puguin desenvolupar el seu projecte de vida, aquestes han de sortejar nombrosos obstacles per assolir un lloc de treball.

    Així ho apunten dades com les de l’estudi ‘El empleo de las personas con discapacidad’, de l’Institut Nacional de Estadística (INE), segons el qual l’any 2016 només un 14,3% de persones amb certificat de discapacitat per raó de salut mental va treballar. Aquesta xifra representa la taxa d’ocupació més baixa de tots els grups de població amb discapacitat i el situa com l’únic que va experimentar una baixada de l’ocupació respecte de l’any anterior (-1,7%).

    També hi ha un greuge pel que fa a la retribució econòmica d’aquestes persones. El salari anual brut dels professionals amb discapacitat és de 19.596 euros, un 15% inferior al que perceben les persones sense discapacitat, que cobren 23.308 euros. I el de les persones amb discapacitat per raó de salut mental, està un 20% per sota de la mitjana dels col·lectius amb discapacitat (15.699 euros).

    En un acte celebrat a Girona prèviament al Dia Mundial de la Salut Mental, s’ha posat l’accent en l’atenció i els suports comunitaris vers la recuperació i l’apoderament, i la inserció laboral de les persones amb trastorn mental, en el marc d’una societat més inclusiva que deixi enrere l’estigma cap al col·lectiu i el trastorn mental. A l’acte, on s’ha comptat amb la presència de Quim Torra, Roger Torrent i Chakir el Homrani , han assistit més d’un miler de persones del moviment social de persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, juntament amb els professionals socials i sanitaris del sector. Aquest acte s’ha celebrat per primera vegada a Girona, per ser model de referència en l’atenció a la salut mental a Catalunya i Europa.

  • 7 línies estratègiques per desplegar un model d’atenció comunitària per la salut mental de joves i infants

    El Govern ha aprovat just un dia abans del Dia Mundial de la Salut Mental 7 línies estratègiques d’atenció en salut mental i addiccions per a la població infantil i juvenil a través del desplegament d’un model d’atenció comunitària que s’ha traduït en un increment pressupostari d’aproximadament 22 M€.

    A Catalunya, segons l’Enquesta de salut de Catalunya de 2017, 5 de cada 100 infants d’entre 4 i 14 anys és probable que pateixin un problema de salut mental, una tendència creixent des de 2014. Els informes de l’Observatori sobre els Efectes de la Crisi en la Salut de la Població mostren com l’empitjorament dels indicadors socials i econòmics té un efecte negatiu en la salut de la població, especialment sobre la salut mental dels col·lectius més vulnerables.

    De fet, en el període 2013-2017, el nombre de persones menors de 18 anys ateses en l’àmbit de l’atenció primària per un problema de salut mental es va incrementar un 12,7%, i va representar l’any 2017 el 7% del total de visites de menors de 18 anys.

    Paral·lelament, en el període 2010-2017, el nombre total de persones ateses a la xarxa de centres de salut mental infantil i juvenil va augmentar un 20%, i va arribar a atendre el 4,7% de la població menor de 18 anys de Catalunya. Es va donar, així mateix, un increment notable dels diagnòstics de trastorn mental greu.

    Les set línies estratègies que volen implementar-se ara impliquen promoure la salut mental i la prevenció, especialment en els col·lectius més vulnerables, comptar amb la participació dels moviments en primera persona i les seves famílies, promovent la lluita contra l’estigmatització i garantir que l’atenció especialitzada sigui territorialment equitativa, accessible, integral, competent i basada en la comunitat, prioritzant l’atenció a la població infantil i juvenil amb trastorns mentals greus i a les poblacions en situació de vulnerabilitat.

    A més, millorar les condicions de la pràctica clínica, la formació dels professionals i la continuïtat assistencial entre els serveis de salut mental infantil i juvenil i els serveis d’adults alhora que s’ofereix atenció integrada a la salut física i mental amb la implantació de la Cartera de serveis de salut mental i addiccions a tots els centres d’atenció primària de Salut. També en aquest sentit, desplegar de serveis i programes de suport i col·laboració amb els serveis educatius, socials, de justícia i laborals en el marc del Pla d’atenció integral a les persones amb trastorns mentals i addiccions i, per últim, garantir els elements de suport al canvi, com la millora dels sistemes d’informació, l’ús de les noves tecnologies, la innovació i la recerca.

     

  • No s’ha de confondre Empresa Pública amb privatització

    A Catalunya hi ha 8 empreses públiques adscrites al Departament de Salut i tres més anunciades pel conseller Comín i ara per la nova consellera Vergés:

    Empreses públiques assistencials («ens» propis de l’administració 100% públiques):

    • Gestió de Serveis Sanitaris (Lleida): serveis hospitalaris, sociosanitaris, Primària Salut Mental i treball social.
    • Gestió i Prestació de Serveis de Salut (Tarragona) sociosanitari.
    • Institut d’Assistència Sanitària (Girona) hospitals, Primària, Sociosanitària, Salut Mental.
    • Institut Català de la Salut (ICS).
    • Institut Català d’Oncologia (ICO).
    • Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI).
    • Banc de Sang i Teixits (BSTC).
    • Parc Sanitari Pere Virgili (PSPV) Barcelona, sociosanitari

    Noves anunciades:

    • Salut Terres de l’Ebre.
    • Salut Alt Penedès.
    • Salut Catalunya Central.

    Els que confonen Empreses públiques amb privatitzacions per negoci, o no coneixen la diferència o estan enredant la troca per defensar uns interessos (que poden ser legítims o no). La defensa dels drets laborals sempre és legítima, però no la podem confondre amb la informació esbiaixada.

    A Catalunya en sanitat a més de l’Institut Català de la Salut (ICS) que té la majoria d’Atenció Primària i alguns hospitals, tenim els Consorcis Sanitaris Públics (o les Fundacions sanitàries) com el Parc Sanitari Mar, Fundació sanitària Hospital de Sant Pau, Hospital Clínic… En total 16 i les 8 Empreses públiques citades.

    Totes aquestes entitats són «ens» de l’administració pública i, segons la directiva europea de contractació dels sistemes públics, no van a concurs per ser concertades i han de ser controlades directament per l’administració. Les altres entitats sanitàries del nomenat «model català» són privades (en la seva propietat i gestió): unes són considerades sense ànim de lucre (en teoria no poden tenir repartiment de beneficis) i en general són fundacions o ordes religiosos, altres són privades de negoci.

    Aquest model de concertació de serveis amb diners públics a empreses privades de negoci que a Catalunya ha anat proliferant des de la reforma de la Llei d’Ordenació Sanitària (la LOSC) als anys 90, ha estat defensada (interessadament) amb raonaments no demostrats, com que allò privat era més eficient o de millor qualitat. Sí que és veritat que allò privat té més autonomia de gestió al no estar subjecte a les normatives públiques de control (de pressupostos, contractació laboral i altres), el que ha donat peu també a tota mena de corrupcions, dèficits, males condicions laborals, menors qualitats, etc.

    En aquest sentit tenim l’exemple recent de l’anomenat model Alzira al País Valencià. A Alzira, l’any 1999, el govern del PP van seguir el model, per evitar el dèficit públic en inversions (entre altres motius), d’encarregar la construcció i dotació d’utillatge i personal de l’hospital de la Ribera Alta (35 municipis) i de 14 CAP i donar la concessió d’inversió i de gestió a una empresa privada. Una empresa que avui el 100% de les seves accions són propietat de Centene Corporation després de passar per múltiples copropietaris com la CAM, Banc de Sabadell i altres. A més, cobrava amb el concert públic les despeses de funcionament i l’amortització de la inversió. Al cap de 4 anys, l’empresa privada va haver de ser «rescatada» per dèficit, el nou concurs va ser donat a la mateixa empresa amb un contracte per 15 anys del 68% més elevat. La tarifa per càpita ha anat passant de 225 euros als 798 euros el 2018. Finalment el nou govern valencià ha rescindit el contracte i ha internalitzat el servei al sistema públic.

    Atenció doncs amb els concerts de pagar amb diners públic a negocis privats que el principal objectiu del capital serà l’obtenció de beneficis (si no, no hi ha negoci i plega). Per aconseguir qualitat cal un Sistema Sanitari Públic, Integral i integrat, Primarista, transparent i controlat democràticament, que l’objectiu sigui la salut dels ciutadans i la cura. Cal tornar els cèntims, donats ara al negoci, per millorar les condicions d’allò públic. Cal donar més autonomia de gestió a allò públic (a l’ICS també és possible) i les empreses públiques poden ajudar.

    Per això estem impulsant el tema de passar entitats públiques ara disperses en el territori de Barcelona cap a una nova empresa pública que les integri amb suficient autonomia de gestió «Salut Barcelona». Hem començat a integrar l’Atenció primària del PAMEM i més rehabilitació al sociosanitari Pere Virgili i podem en el futur integrar-hi el projecte Magoria i altres.

    Per saber-ne més:

    • https://www.nuevatribuna.es/articulo/sanidad/modelo-alzira-cronica-fracaso-anunciado/20180331084325150297.html
    • https://elpais.com/politica/2018/03/12/actualidad/1520873923_638479.html
    • https://www.eldiario.es/cv/Hospital-Alzira-privatizacion-sanidad-PP_0_755224644.html
    • https://valenciaplaza.com/el-modelo-alzira-auge-y-caida-de-una-gestion-sanitaria-privada-20-anos-envuelta-en-polemica
    • https://www.publico.es/tremending/2018/03/31/el-video-de-el-intermedio-que-explica-el-fracasado-modelo-alzira-o-la-sanidad-como-negocio/
    • https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/llega-el-fin-del-modelo-alzira-criticado-por-concebir-la-sanidad-como-un-negocio-tras-casi-20 anos_201803305abe36c30cf271a8effb0753.html

  • Dona de classe alta i amb estudis superiors, el perfil de l’usuari d’homeopatia a Espanya

    A principis de 2018 els productes homeopàtics no tenien llicència legal de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) per ser venuts en farmàcies com a medicaments. No obstant això, a partir d’abril el Ministeri de Sanitat de l’anterior Govern d’Espanya va regular el registre de productes homeopàtics i el seu va autoritzar la seva comercialització com a medicaments.

    Investigadores de la Universitat de València han identificat ara el perfil de l’usuari d’homeopatia a Espanya després d’examinar les dades de 2.486 persones extrets del baròmetre del Centre de Recerques Sociològiques (CIS), realitzat el febrer passat.

    Aquest treball, publicat on line en la revista Atención Primaria, analitza el coneixement de les teràpies alternatives, la seva comprensió i utilització, el grau de satisfacció, la motivació del seu ús, el centre o lloc on l’usuari ha rebut el tractament i la principal font d’informació.

    Els resultats mostren que l’usuari tipus d’homeopatia a Espanya és una dona, de 46 anys d’edat, amb una posició socioeconòmica de classe mitjana o alta, amb estudis superiors universitaris i amb un posicionament ideològic d’esquerres.

    «Això no significa que els homes no consumeixin homeopatia, sinó que són les dones les usuàries més habituals», explica a SINC Carolina Moreno Castro, catedràtica de Periodisme de la Universitat de València, que lidera el grup de recerca Scienceflows.

    Fins al recent estudi del CIS, les dades que es disposava sobre el coneixement i ús d’aquestes teràpies provenien d’informes realitzats pel sector industrial implicat: l’estudi de l’Observatori de Teràpies Naturals, finançat per la major associació de professionals del sector (COFENAT), i l’estudi de Boiron, la principal empresa de venda de productes homeopàtics a Espanya.

    Coneixement de l’homeopatia

    Les xifres revelen un consum molt menor del que es pensava fins al moment. Segons les dades recollides, el 66,5% dels ciutadans residents a Espanya ha sentit parlar de l’homeopatia, encara que solament un 5% del total l’ha usat en els 12 mesos anteriors a l’enquesta (és a dir, 124 de 2.486).

    Els consumidors justifiquen la seva decisió amb dos arguments bàsics: «Es sana i guareix el que la medicina convencional no pot». És més, els enquestats afirmen que la utilitzen per prevenir malalties i per alleujar els efectes secundaris derivats dels tractaments de la medicina convencional.

    Sobre el coneixement d’aquesta teràpia, el 50,8% de la mostra total sap descriure exactament en què consisteix. No obstant això, el 90,2% dels quals coneixen i comprenen en què consisteix no l’ha usat en els últims 12 mesos.

    Per la seva banda, del 5% de la població que l’usa, un 46,8% ho fa de forma puntual. La resta la utilitza en freqüències periòdiques regulars com una vegada a la setmana (29,8%), una vegada al mes (7,3%) o menys d’una vegada al mes (14,5%). El grau de satisfacció mitjà és de 6,9/10, inferior al que aquests mateixos usuaris tenen del metge de capçalera (7,9) o de l’especialista (7,8).

    Raons per consumir-la

    L’estudi revela que la causa majoritàriament defensada per al seu ús és, en primer i segon lloc, perquè els ajudi a tenir una vida sana i equilibrada (47,5%).

    Altres raons aportades són prevenir malalties i mals (37,1%), guarir on la medicina convencional no funciona (32,2%), creença i confiança en la teràpia (29,1%), alleujar els efectes secundaris dels tractaments convencionals (17,8%) i perquè a vegades la medicina convencional és perjudicial per a la salut (13,7%).

    Sobre els canals d’informació que utilitza l’usuari d’homeopatia per informar-se sobre aquestes teràpies, els amics i coneguts és la prioritària (70,16%). La segona font més consultada és internet, amb un 28,2% dels usuaris, i la tercera, els professionals (23,4%).

    «El fet que internet sigui la segona font més utilitzada fa encara més preocupant aquesta situació, ja que ambdues fonts d’informació no asseguren ni la fiabilitat ni la qualitat de la mateixa», subratllen les autores.

    Característiques de l’usuari

    El patró tipus del consumidor d’homeopatia és majoritàriament dona (66,1%), amb una mitjana d’edat de 46 anys, significativament inferior a la de la població general, que és de 50. Quant al seu nivell d’estudis màxims aconseguits, un 62,9% posseeix estudis superiors o formació professional. Aquesta diferència és significativa respecte a la població general, on el percentatge és del 38,8% en les mateixes categories.

    «El fet que siguin dones amb estudis universitaris, coincideix amb altres treballs publicats a nivell nacional (FECYT) i internacional (com a informes de Regne Unit)», apunta Moreno Castro. «El nivell educatiu i de formació no és rellevant per prendre una decisió sobre aquests productes».

    Els consumidors són majoritàriament de classe alta – mitjana alta (32,3%) i de noves classes mitjanes (34,7%) i es posicionen més cap a l’esquerra ideològica que la població general. El 57,3% es defineix com a catòlic.

    Davant un dolor lleu o un refredat, el 40% ho enfronta prenent medicaments, el 28% no fa gens i el 23,4% intenta que es passi amb productes naturals. Finalment, la població general acudeix amb major freqüència a una consulta mèdica (17,7%) respecte als usuaris de productes homeopàtics (8,1%).

    Accions a prendre

    Per a les autores, l’element fonamental sobre el qual cal treballar és la divulgació científica des de les institucions públiques i sanitàries. «La prohibició de la venda de l’homeopatia a escala legal no evitaria el seu consum. A més, això podria comportar la cerca de productes en un mercat no regulat», sostenen.

    «L’interessant seria que la regulació impliqués permetre la venda d’aquests preparats en supermercats, que no estiguessin limitats a l’àmbit farmacèutic, que també comporten a confusió; exactament igual que els suplements i preparats de vitamines», conclou Moreno Castro.

    Aquest article és de l’Agència SINC

  • Cal reforçar el paper de les infermeres en l’Atenció Primària

    Fa pocs dies, la Consellera de Salut, Alba Vergés, va convocar prop de 60 professionals de la sanitat per prendre un pols a la Salut a casa nostra. Una trobada per saber on som, què volem i cap a on hem d’anar; i que estableix un termini d’un any per a una nova trobada mentre grups de treball en diferents àmbits de la salut es posen ja a treballar.

    En aquest context, sabem de la intenció del Departament per potenciar l’Atenció Primària com a eix vertebrador del sistema, cosa que de fet ja queda reflectida en l’Estratègia Nacional de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC).

    Quin paper hem d’assumir les infermeres especialistes en familiar i comunitària, en aquesta nova Atenció Primària?

    La nostra capacitat resolutiva està del tot demostrada. La resolució autònoma per part de les infermeres, és a dir, la Gestió Infermera de la Demanda és un bon exemple que la infermera resol moltes situacions de salut de pacients que precisen una atenció preferent. El nostre principal atribut és el de cuidar: cuidar per acompanyar, cuidar per alleugerir, cuidar per curar…a les persones, a la família, a la comunitat i ho fem al llarg de tot el cicle vital. Acompanyem a les persones a prendre decisions referents a la seva salut.

    L’especialitat en infermeria familiar i comunitària ens permet assumir un nivell i unes habilitats relacionals i clíniques per a una millor atenció en totes les etapes de la vida: infància, adolescència, edat adulta i gent gran, tenint en compte l’entorn familiar i social de la persona que atenem.

    Realitzem avaluacions contínues de la seva situació de salut de forma pro activa, educació sanitària i seguiment dels malalts crònics, donem atenció als processos aguts i situacions d’emergència, atenem al malalt terminal, en el procés de final de vida el dol, vigilem situacions de risc en famílies i comunitats, afavorim l’auto cura i la desmedicalització, realitzem i interpretem diferents proves diagnòstiques (ECG, espirometria, auscultació, determinació INR, Doppler…). Hem de ser, doncs, un clar referent dins els equips d’Atenció Primària perquè estem preparades per atendre al pacient des d’una visió clínica i holística.

    En aquest sentit, voldria reforçar que ens cal consolidar la figura de la infermera familiar i comunitària dins el Programa Infància en Salut, com a referent per a les famílies en la promoció i prevenció de la salut en edat pediàtrica.

    Ara bé, no puc obviar alguns aspectes que ens calen millorar: necessitem incrementar les ràtios d’infermeres per habitant, donat que estem lluny de la mitjana de la ràtio europea que és de 811 infermeres per cada 100.000 habitants, mentre que a Catalunya hi ha 578 infermeres per cada 100.000 habitants. I a més, en un context de sobrecàrrega, on ja estaríem contentes amb 1.200-1.500 usuaris per infermera.

    És important, d’altra banda, per acomplir l’estratègia de l’ENAPISC, que es creïn més llocs de treball específics per a la nostra especialitat, per tal que qui treballi a la primària hagi estat específicament preparada i formada per atendre en el primer nivell assistencial. Ara, a Catalunya hi ha 167 especialistes i a tot l’estat espanyol són 1.350 especialistes….no cal dir, que és una quantitat molt minsa.

    Tampoc hem d’oblidar que som un col·lectiu castigat per la precarietat de contractes i la inestabilitat laboral. De fet, un estudi recent realitzat per la Fundació Galatea sobre la «Salut, estils de vida i condicions laborals de les infermeres i infermers de Catalunya» posava de manifest que el 35.6% de les infermeres i infermers presentaven risc de desenvolupar problemes de salut mental com depressió, angoixa o ansietat.

    D’altra banda, no podem obviar l’escassa presència d’infermeres, i no només en l’àmbit de l’atenció primària, en càrrecs directius. Actualment menys d’un 10% d’equips d’atenció primària tenen al capdavant de les seves direccions a infermeres.

    I finalment, el gran repte professional que encara tenim obert: la prescripció infermera. Esperem que aviat es pugui aprovar a Catalunya el Decret ja consensuat i que ens ha de donar cobertura legal i reconeixement al nostre dia a dia.

    En definitiva, esperem saber mantenir i consolidar la nostra autonomia d’actuació, i alhora integrant-nos amb igualtat de condicions dins els equips de l’Atenció Primària, perquè treballant conjuntament millorarem l’atenció a les persones que atenem.

  • El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

    Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

    Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

    Els números que expliquen el dèficit

    Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

    «Fa molta estona que espero», «aquí no m’atén ningú», «per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?», «ni recorden que em tenen aquí». Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

    Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

    Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que «no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar», tot i que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)».

    En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, «així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc». Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, «costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments». De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

    Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

    Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: «ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem».

    El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

    Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

    El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè «parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits». Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que «si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important».

    Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

    No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari «públic, universal i just»

    Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és «capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social», ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. «Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error». Exigeixen també que s’acompleixin «els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just».

    Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi «Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya» realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la «baixada de sous generalitzada» en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

    A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

    La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que «la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes». Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una «pèrdua molt important».

    Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. «És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho», conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

    Consulta les dades i la metodologia.

  • La Generalitat promet crear el 2019 la comissió per vigilar congressos i webs de teràpies pseudocientífiques

    El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya engegarà a principis de 2019 una comissió de professionals per controlar la difusió de teràpies pseudocientífiques a congressos i pàgines web. La seva creació arribarà gairebé un any després del previst, ja que s’esperava la seva primera reunió pel març passat, tal com va explicar eldiario.es. Salut ha atribuït aquest retard a l’aplicació del 155, encara que quan es va anunciar ja estava en vigor l’article.

    Segons ha anunciat la secretària general de Salut, Laura Pelay, que exerceix les funcions de la consellera mentre Alba Vergés mentre està de baixa maternal, la previsió del departament és signar al gener l’ordre de constitució d’aquesta comissió assessora. «Tots els procediments administratius estan preparats per poder arrencar a principis de l’any que ve», ha manifestat.

    L’organisme l’integraran, a part del Departament de Salut, representants de col·legis professionals com el de Metges, el d’Infermeres i Infermers, el de Farmacèutics i el de Dietistes. També agencies com la de Consum o la de Qualitat i Avaluació Sanitària, l’Institut Català d’Oncologia o el Consell Audiovisual de Catalunya. La comesa de la comissió serà supervisar la difusió de teràpies alternatives no testades i sense rigor científic en congressos, pàgines web, mitjans de comunicació o altres plataformes.

    Si detecten mala praxi professional o informacions que atempten contra la salut pública, perquè generen confusió o desconfiança en els pacients cap als tractaments mèdics, ho podran traslladar a la Fiscalia, al mateix Departament de Salut –que pot obrir expedients sancionadors–, o al Col·legi de Metges de Barcelona, que investiga les pràctiques fraudulentes entre els professionals. Des de 2014, aquests últims han obert 19 expedients contra metges relacionats amb pseudoteràpies, dels quals dos han acabat en inhabilitacions.

    La iniciativa de crear aquesta comissió es remunta a la revolada generada el passat mes de febrer per la celebració a Barcelona del congrés ‘Un món sense càncer’. Davant 700 assistents es van promocionar teràpies sense validesa científica i es van desacreditar els tractaments validats per combatre aquesta malaltia. Txumari Alfaro, el conegut divulgador de remeis naturals, va arribar a recomanar a una pacient que no fes res per avançar en la curació del seu càncer.

    Metges i associacions de pacients fa anys que reclamen més contundència per part de les Administracions per censurar aquests missatges. Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, ha qualificat d’»estafa» moral i econòmica la promoció d’aquestes teràpies, que «utilitzen la vulnerabilitat dels pacients que s’enfronten a diagnòstics plens d’incertesa».

    Demanen la retirada de 14 vídeos de Youtube

    La Generalitat ha posat data a la creació de la comissió durant la presentació d’un estudi del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la presència d’informació falsa sobre el càncer el Youtube i altres plataformes digitals. L’ens que regula la comunicació audiovisual ha analitzat 50 dels vídeos més vists que apareixen si es busca «cura càncer» a Youtube i ha reportat 14 d’ells.

    Entre les publicacions amb informació falsa o pseudocientífica, el CAC ha trobat sobretot remeis sense fonament i crítiques a tractaments com la quimioteràpia. Un d’ells, per exemple, presenta el suc de remolatxa com un remei que ha guarit en 48 hores a més de 40.000 persones. Com a aquest, la major part dels denunciats tenen milions de visites.

    Aquest és un article de eldiario.es