Aquest matí, treballadors de la Conselleria de Salut juntament amb veïns del barri on està situada han realitzat una concentració de protesta a les portes del recinte de la Maternitat. Convocats per l’Assemblea de treballadors i treballadores de la salut en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC Salut) i el Comitè en Defensa de la República (CDR) de Les Corts, unes 60 persones s’han trobat per exigir una sanitat pública i de qualitat.
La concentració s’emmarcava en l’anomenada Setmana Republicana que des de dissabte passat, coincidint amb el 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana, el CDR Barcelonès ha realitzat i seguirà fent-ho fins al dia de Sant Jordi un seguit de xerrades, debats i activitats.
Així, a banda de centrar-se a defensar la salut, treballadors i veïns de Les Corts també han reclamat la llibertat dels presos polítics o han donat veu a la campanya No Callarem. La concentració ha coincidit amb l’estona de descans dels treballadors de la Conselleria, situació que ha permès que sortissin fins a les portes del recinte a travessera de Les Corts.
Les entitats convocants, ADIC Salut i CDR Les Corts, s’han mantingut en contacte per promoure accions conjuntes i ara estan elaborant una sèrie d’enquestes que preguntaran a la població quin tipus de sistema sanitari hauria de tenir la nova República. La finalitat d’aquestes enquestes és integrar els seus resultats en un organigrama genèric sobre les estructures polítiques i l’estratègia de la futura República. «El grup de treball de salut que tenim a nivell de barri portarà les conclusions a la comissió de procés constituent que existeix al Barcelonès», explica un dels membres del CDR Les Corts.
Un estudi realitzat entre l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona el novembre passat relacionava els episodis de màxima contaminació amb un major nombre de complicacions sanitàries. A més, s’estimava que fins a 250 morts i 1.500 ingressos hospitalaris es podrien haver evitat l’any passar si Barcelona complís amb els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
Un estudi publicat a British Medical Journal (BMJ) fet per la Universitat de Glasgow assegura que totes les persones que van amb bicicleta a la feina redueixen en un 41% el risc de morir en el trajecte. També redueixen un 52% la possibilitat de mort per malaltia cardíaca i un 40% la de mort per càncer. De fet, els tres factors relacionats amb la mobilitat en bicicleta que més incideixen sobre la salut són la pol·lució de l’aire, els accidents i l’exercici físic, amb tot el que aquest comporta).
Les dades que mostra l’article al BMJ s’han extret a partir de la participació de 264.377 persones, de mitjana d’edat de cinquanta-tres anys, amb un seguiment durant cinc anys. Aquestes dades també indiquen que fent ús de la bicicleta es redueix un 46% la possibilitat de desenvolupar malalties del cor i un 45% la de desenvolupar càncer.
L’Ajuntament de Barcelona va presentar un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.
L’estudi calculava que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.
Així, tot i conèixer els beneficis per a la salut que aporta l’ús de la bicicleta, es diu que respirar aire contaminat des de la bicicleta és més perjudicial que respirar-lo des del cotxe. La solució però per reduir la contaminació és, en part, reduir els cotxes. Així ho explica en un article la Universitat Oberta de Catalunya després d’entrevistar Laura Calvet Mir, investigadora de la seva mateixa Universitat i doctora en Ciències Ambientals. Calvet desmenteix que sigui així i reivindica que la solució per a reduir la contaminació requereix necessàriament que hi hagi «més bicis». Afegeix també que el «simple fet de moure’t, caminar o anar amb bici implica un augment del metabolisme» i recorda que «el sedentarisme és un dels principals problemes de salut pública mundials».
«Estudis com aquest, al costat de tots els informes sobre exclusió sanitària que moviments socials i grups d’investigadors han anat realitzant, ratifiquen que el Reial decret 16/2012 és racista i mata». Aquesta ha estat la valoració que Elvira, metgessa a l’Espacio del Inmigrante, ha realitzat després de llegir l’estudi The deadly effects of losing health insurance (Els efectes letals de perdre la cobertura sanitària) realitzat per l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.
Els autors de l’informe afirmen que la mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers.
Les dades s’han obtingut a partir de les xifres publicades en l’Institut Nacional d’Estadística (INE) entre 2009 i 2015 que mostren les dades individuals dels morts de nacionalitats amb una major proporció de sense papers. Aquest 15% de mitjana durant els tres anys estudiats, en termes absoluts indica un augment de 70 morts anuals. Any per any, indiquen que en 2015 la mortalitat ja havia incrementat fins a un 22,6%.
Sobre les xifres, Elvira opina que les dades quantitatives són útils per fer-se una idea però que sempre han d’anar acompanyades de dades qualitatives. Elvira indica que s’ha de parlar sobre les violències o els efectes de l’exclusió sanitària en general, ja que la mortalitat és només «la punta de l’iceberg». El que han observat al llarg dels cinc anys de vida que té l’Espai del Inmigrante, com ens explica una de les seves dues doctores, és que la majoria de problemes que viuen dia a dia les persones en exclusió són retards diagnòstics i terapèutics que disminueixen la seva qualitat de vida i també repercussions psicosocials. «El patiment que anem denunciant des de fa anys els moviments socials no es visibilitza en l’estudi», opina.
Tot i això, Elvira destaca la importància que estudis com aquest es realitzin i creu que el moment en el que ha vist la llum també és important «pel recurs d’anticonstitucionalitat a la llei que millorava parcialment la situació aquí a Catalunya».
Acompanyar i aconsellar com a claus contra l’exclusió sanitària
Cada divendres a l’Espai de l’Immigrant es realitzen reunions obertes on acudir a informar-te, resoldre dubtes o demanar assessorament. En aquestes trobades també participen els psicòlegs de l’Espai per tractar el fet migratori en l’àmbit psicosocial amb aquells que s’acostin. D’aquesta manera, l’Elvira juntament amb l’altra metgessa, es dedica a esbrinar si algú no té targeta sanitària per explicar-li com aconseguir-la.
Com explica, molts d’ells no tenen la targeta sanitària per desconèixer aquest dret, ja que «assumeixen que com a migrants no tindran accés normal a la sanitat». Uns altres, tenen dubtes sobre els requisits legals per obtenir la targeta o han intentat demanar-la però la hi han denegat. «De vegades, si no volen donar-se-la, fem acompanyaments, ja que a tu, com a blanc, et fan més cas», relata. Dins de la mateixa lògica, l’Elvira i la seva companya, més d’una vegada han hagut d’acudir a l’hospital per evitar que les persones no nacionalitzades s’enfrontessin a situacions de cobrament a urgències. «Encara que és il·legal es dóna bastant sovint», alerta Elvira.
Troben essencial realitzar aquests acompanyaments i resoldre tots els dubtes que calgui però reconeixen que el nombre de visites a l’Espacio s’ha reduït. Atribueix aquest fet al fet que just després de l’aprovació del decret, «amb la publicació del retrocés de drets», la gent s’acostava més però ara «hi ha molta més por a haver de donar les teves dades, a què et denunciïn i a què et deportin».
Encara que si veuen la necessitat de fer una primera exploració mèdica la realitzen, Elvira es mostra reticent a assumir aquest paper. «No volem fer de pegat», manifesta mentre opina que l’atenció i l’assistència sanitària ha de venir del sistema sanitari i de l’administració pública. «No volem que l’estat es desentengui del que li toca per llei o per naturalesa perquè uns altres que ho facin».
Així, des de l’Espacio del Inmigrante seguiran lluitant per aconseguir una atenció sanitària universal plena. César, membre de l’Espacio, observa que la llei coneguda com a apartheid sanitari és perjudicial per a tots, ja que pot suposar un problema de salut pública. Per exemple, ens diu, «les malalties contagioses si s’agafen des d’un primer moment es poden tallar però si no, fàcilment tendeixen a augmentar a part de suposar més costos per a la sanitat pública a la llarga».
Com Elvira, César també classifica com a racista el decret, doncs fa que les persones sense papers «passegin com zombies per la ciutat» i provoca que tinguin un resultat molt més greu que algú que tingui seguiment. Ens parla així del company mort a Madrid, del que no se sabia fins a la seva autòpsia que tenia problemes d’arítmia.
Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va ser cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) pocs dies després de denunciar la gestió que en aquest moment s’estava duent a terme al centre hospitalari. Entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes va denunciar-ho. Després que en primera instància per l’ICS la sentència resultés favorable, Galiñanes va recórrer la fallada del tribunal. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una resolució en favor del cardiòleg.
Com explicàvem en aquest diari, segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals “causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps “. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.
En l’escrit Galiñanes compartia el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.
El facultatiu denunciava també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.
Per tot això, l’Audiència de Barcelona va ordenar just fa un any investigar si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron havien mort a causa de les retallades al centre. “Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió”, assegurava el tribunal en la interlocutòria.
Consegüentment, la direcció de l’hospital negava que s’hagués produït cap mort que pogués imputar-se a retallades pressupostàries al centre ni que s’haguessin manipulat les llistes d’espera.
Ara, un any després, el TSJC ha revocat la destitució de Galiñanes per “clamorosament il·legal” i argumenta que al cardiòleg se li han estat vulnerats els seus drets a la llibertat d’expressió i, «en relació amb el dret a la defensa i el dret de manteniment en el càrrec previst». A més, asseguren que ha estat «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió en queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’hebron i publicar-la».
A banda de la més fonamental, òbvia i sovint poc apreciada –no estar mort–, que passin els anys té nombroses altres coses bones. Parlo d’estar viu actualment, en aquests temps tenebrosos i lluminosos; per tantes raons fantàstiques i tràgiques, després de tant progrés i retrocés.
Una de les coses bones que fins ara ha tingut el pas del temps pels que avui som vius en algunes parts del món és que molts ritus i rituals s’han afeblit o han desaparegut. Així, el paper de les esglésies i el clergat, o el de l’estat i els funcionaris, o fins i tot el feixuc paper de patriarques i matriarques familiars en esdeveniments claus de la vida (com néixer, aparellar-se o morir)… són rols avui més febles del que eren fa quatre dies –només quatre o sis dècades i escaig. Conseqüentment, sortosament, avui tenim una llibertat força més gran que aleshores, en la nostra infància, i no diguem en les vides dels nostres avantpassats.
Llibertat de què? La llibertat –i la necessitat, i l’obligació– de crear-ne de nous, de ritus i rituals. I així estem aprenent a celebrar la vida i la mort, amb els seus cims, carenes, valls i llargues travesses, de noves maneres. Almenys en les formes; que no és poc, doncs les formes influeixen tant en els sentits, els significats i les vivències. Quan neix un infant, quan ens aparellem i separem, quan marxem a l’estranger, quan guanyem o perdem una feina. (Pobres són encara les expressions culturals formals de dolor i de dol per l’acomiadament i l’atur). Quan ens acomiadem dels morts que estimem. I quan els recordem, perdurables. Ara l’expressió dels sentiments i dels significats és o ens sembla més lliure i nostra, més vacil·lant, menys encarcarada i jerarquitzada, modestament més autèntica. Ho és o només ens ho sembla?
Encara que en molts sentits les dones i els homes sempre som els mateixos, eternament, actualment estem creant nous ritus i rituals plens de significat. En les bodes, separacions, graduacions i aniversaris. En els naixements, en els funerals. Són els significats de sempre, és clar, però amb les mans en l’antiga argila humida creem per a ells noves àmfores i taüts.
També generem molta banalitat, com és natural: les felicitacions farcides d’emoticones en els grups de uatsaps són avui una ‘epidèmia’. (Prendrem mal, amb tant uatsap). Com a la seva manera ho són els joiosos i estridents acomiadaments de solteres i solters pels carrers reals i pels espais digitals. Però hi ha també molt afecte expressat amb creativitat i calidesa, en tantes celebracions noves.
Profundament humans i absurds
Relacionat amb tot això hi ha una altra de les nombroses coses bones que té el pas del temps, i és què podem acceptar amb tranquil·litat veritats tan actuals i eternes com aquesta: les persones tenim sovint sentiments, pensaments i comportaments que són ensems profundament humanes i profundament absurdes. Com a humanes que són ens produeixen i mereixen molt respecte i afecte. Sense a la vegada deixar de reconèixer que són veritablement absurdes.
Potser el millor exemple és aquest: tot sovint sentim tristesa perquè passen els anys, per fer anys; quan l’única alternativa a fer anys, òbviament, és estar morts. Què millor que fer anys? No res. El no-res.
No tinc clar si sentim tristesa tan sovint com diem, per fer anys; crec que sentim tristesa menys sovint del que diem. Però és –culturalment– molt acceptat lamentar-ho. La nostra cultura encoratja expressar pesar per fer anys, de vegades ja entre els vintanyers. Però fa poc una amiga meva ha anat a Roma a celebrar els respectius 60 anys amb un grup d’amigues i no es veien pas sesentones, sinó seixantanyeres. I amb quina marxa…!
Absurd i lògic. D’acord: permetem-nos tranquil·lament expressar pesar de tant en tant, és ben humà; però no deixem que l’expressió accentuï un sentiment que de fet és menys dolorós del que sembla. Un no pot oblidar que és viu i que aquell any pot guardar alguna (a)ventura.
Una bona manera de pensar en això –potser la més radical– és pensar en els que ja no fan anys. Especialment els de la nostra edat –els que tindrien la nostra edat. Cadascú d’ells podria ser avui al nostre costat amb tota naturalitat. I no hi és. Són morts. Molts, morts més joves del que molts som avui. Cadascú d’ells fóra aquí tranquil·lament i no hi és.
No és ben bé així
Sovint sento doncs que hi ha nombroses coses bones de què passin els anys, seguir creixent, fer-se gran. A banda de la més obvia. Ho sento i ho crec.
Però l’endemà d’escriure això em vaig adonar d’aquesta altra faceta o plec de la qüestió: en realitat aquesta idea («fer anys és bo, l’alternativa és molt dolenta») és molt pròpia dels cinquanta-tants anys, dels cinquantanyers (recordeu: no ‘cinqüentons’). Tot i que la sento i penso com a certa o veritable, i no només òbvia, m’adono que la idea no és –no pot ser– tan propera als que en teniu vint-i-tants o als que en teniu vuitanta-pocs. Per què? En bona part, perquè als vint-i-tants és massa infreqüent l’experiència que se t’hagin mort uns quants amics; als vuitanta-pocs és massa freqüent. I en part, perquè als vint-i-tants la pròpia mort és molt sovint massa lluny; als vuitanta-pocs, més a prop.
De manera que una idea pot ser certa i a la vegada ser viscuda, apreciada i reconeguda de forma molt diferent per persones de cinquanta-tants anys, vint-i-tants o vuitanta-pocs. O per persones amb experiències diferents. Les experiències no canvien els fets (l’alternativa a fer anys és molt dolenta). No canvien la veritat. Però les experiències fan que sovint certes veritats fonamentals no siguin apreciades ni en la intimitat ni en els espais públics.
Conviure amb aquests fets tan humans, lògics i absurds, és una altra de les coses bones que té que passin els anys.
Segons el calendari de proves selectives que va publicar el Ministeri de Sanitat a la fi de 2017, els futurs MIR, així com resta d’especialistes de la Formació Sanitària Especialitzada, s’incorporaran als seus llocs assistencials com a residents el 24 i 25 de maig de 2018. Abans d’això, al llarg d’aquesta setmana, triaran on ho faran.
La selecció de places de Metge Intern Resident (MIR) començarà divendres 20 d’abril i acabarà el 10 de maig sent la d’aquest any la tria de places més llarga de la dècada. A més, els metges seran els últims en triar. Avui, 17 d’abril, químics, radio físics, biòlegs, psicòlegs i farmacèutics, triaran la seva plaça. Les 1051 places que s’ofereixen per infermeria s’ompliran de nous residents entre el 18 i el 19 d’abril.
Són 44 les especialitats que els nous metges tenen per triar i 6.513 les places ofertes, 12 menys que l’any passat. El problema no serà només optar a una de les places volgudes, sinó aconseguir plaça: segons les dades emeses pel Ministeri de Sanitat, la convocatòria 2017-2018 ha comptat amb 14.450 aspirants. Fent números, hi ha 2,21 metges per cada plaça oferida i, per tant, més de 7.900 candidats no aconseguiran plaça aquest any.
Altres dades de les quals s’ha estat parlant aquests dies ha estat, com cada any, esbrinar quines seran les especialitats que primer s’acabaran i on ho faran. Dermatologia, Cirurgia Plàstica i Cardiologia estan entre les primeres a esgotar la seva disponibilitat, obligant als candidats a registrar un nombre d’ordre no superior al lloc 610 (segons dades del 2017), per assegurar-se una plaça.
Pel que fa al lloc, hi ha províncies que són sempre les primeres a esgotar les seves places i altres que sempre són de les últimes. Com a més sol·licitades hi ha Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Biscaia. A la darrera convocatòria van esgotar-se durant els primers cinc dies ocupant un total de 1.739 places MIR, quasi el 30% de l’oferta. En contraposició, Zamora, Terol, Cuenca, Palència i Osca són les províncies que menys es trien durant les primeres assignacions.
Pocs dies abans de saber-ho definitivament, els futurs residents poden veure si, amb el seu número, haguessin entrat a la plaça que busquen a la convocatòria passada. Ho poden fer a través d’una aplicació del Ministeri de Sanitat. L’objectiu d’aquesta eina, creada pel departament d’Ordenació Professional, és ajudar als futurs professionals sanitaris a simular les seves opcions a l’hora de triar plaça, sobretot aquells candidats que tenen un nombre d’ordre elevat i que desitgen una especialitat concreta.
En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida.
Cada cert temps surt un nou estudi que dóna a la idea que l’estatus socioeconòmic durant els primers anys de vida és fonamental per a l’educació i la salut adulta. Ara ho han constatat Bruno Arpino, Jordi Gumà i Albert Julià, investigadors del Departament de Ciències Polítiques i Socials, en un article publicat a PLOS ONE en el qual posen de relleu la necessitat de fer inversions que repercuteixin en els infants. De fet, Arpino apunta que el resultats de l’estudi «suggereixen que cal apostar per les inversions públiques adreçades als infants, ja que es preveu que produeixin efectes duradors en les persones en les diferents fases de la seva vida».
La base del seu article demostra que la situació durant els primers anys de vida de les persones (especialment la relativa a l’estatus socioeconòmic) influeix de manera decisiva en l’educació, en la trajectòria vital i en la salut durant les etapes posteriors. “Hem constatat que les condicions de vida primerenca afecten indirectament la salut durant les etapes posteriors, com a conseqüència de la seva influència en l’educació i en les trajectòries familiars i laborals”, afirmen els investigadors.
Per l’estudi, es van utilitzar dades secundàries (12.034 individus de 60 anys i més) de l’Enquesta de Salut, Envelliment i Jubilació a Europa. Les mesures de salut utilitzades són l’autopercepció de la salut, la depressió i les limitacions en les activitats de la vida diària.
Gràcies a la informació retrospectiva obtinguda, van poder mesurar les condicions en la primera etapa de la vida (salut durant la infància i estatus socioeconòmic de la família d’origen) i la trajectòria vital. Pel que fa a aquest darrer apartat, van reconstruïr trajectòries completes d’educació, fertilitat i vincles personals d’individus entre 15 i 59 anys. Les dades es van tractar per separat per sexe, primer amb anàlisi de seqüències multicanal i anàlisi de grups, i finalment, amb models de regressió.
Així, per una banda s’ha vist que el baix nivell educatiu té una influència negativa en la salut però també com el nivell d’estudis i les trajectòries familiar i laboral afecten conjuntament la salut. Concretament, entre el 66% i el 75% dels efectes indirectes del baix nivell socioeconòmic parental en la infància en els tres resultats de salut considerats en edat avançada s’explica per l’assoliment educatiu per a dones (86% – 93% per als homes).
Aquestes dades certifiquen, segons els investigadors, “que els individus de famílies més pobres tenien menys possibilitats d’assolir nivells elevats d’educació i, al seu torn, aquests nivells baixos d’estudis van influenciar negativament la seva salut en edats més avançades”.
Altres resultats es refereixen a l’efecte de la mediació conjunta entre nivell educatiu, trajectòria familiar i laboral. En aquest àmbit, es destaca que, en el cas de les dones, entre el 22% i el 42% de l’efecte del baix nivell socioeconòmic parental en la infància en els tres aspectes de salut considerats en edat avançada s’explica pel nivell educatiu i les trajectòries familiars i laborals. S’observen percentatges encara més elevats per als homes (35% – 57%).
L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) ha presentat la Guía informativa a toda la población sobre los riesgos del amianto en la qual alerta dels perills en la salut de les persones que han estat en contacte amb l’amiant, sigui perquè han treballat en empreses on s’utilitzava aquest material, sigui perquè convivien amb aquestes persones. L’entitat ha informat que aquest llibre estarà disponible en format imprès i a lliure disposició de tothom interessat accessible des del web de l’associació.
La guia conté informació sobre «les característiques de l’amiant, les greus patologies que pot originar –incloent-hi diverses formes de càncer, algunes com el mesotelioma pleural que no té cura actualment i que només la inhalació d’amiant pot causar–, les professions i sectors econòmics que han fet servir aquest material i quin és el marc jurídic i legal que empara les víctimes i els seus familiars», segons explica una de les entitats organitzadores de l’acte, el Col·lectiu Ronda. En la presentació hi van participar diversos experts, com la catedràtica en Dret del Treball i de Seguretat Social de la Universitat Pompeu Fabra Júlia López, qui va assegurar que «la situació que s’ha viscut a l’Estat espanyol en relació amb l’amiant i l’exposició a aquest material de milers i milers de persones és un veritable crim». Per a López «l’amiant és un exemple de com s’ha jugat amb la salut dels treballadors i les treballadores i les seves famílies i de com s’ha ignorat la normativa en matèria de prevenció i salut laboral».
El Col·lectiu Ronda s’ha especialitzat en l’actuació jurídica en representació de les persones afectades per aquesta contaminació. Una de les seves lletrades, Marta Barrera, va recordar que als anys 70, «les empreses actuaven amb total impunitat». No va ser fins a l’any 2008 al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el 2012 definitivament al Tribunal Suprem «que es va establir amb rotunditat i de forma inqüestionable la responsabilitat d’empreses com Uralita –a Cerdanyola– o Rocalla –a Castelldefels i adquirida fa uns anys per Uralita– per les malalties i defuncions de treballadors causades per l’amiant en establir-se que hi havia hagut incompliment de la normativa vigent relacionada amb l’amiant en matèria de prevenció». Segons l’advocada, «les empreses coneixien la perillositat del material i els riscos que comportava l’exposició que patien els seus treballadors. Un incompliment que es feia extensiu a les malalties dels seus familiars perquè la roba de feina es rentava a casa, tot i que existia l’obligació empresarial de fer-se’n càrrec de la neteja, traslladant el perill a les seves pròpies llars sense ser-ne conscients». També es va permetre que els fills d’aquests operaris s’acostessin a les fàbriques on feinejaven els seus pares, fent contacte amb aquest material tòxic.
Un reixat de ferro amb una petita porta separa el carrer de l’edifici. La primera clínica dedicada íntegrament a persones LGTBI d’Uganda es troba als afores de Kampala, a uns 20 minuts amb moto del mercat principal. En una sala plena de cadires, un noi pregunta quin tipus de mesures higièniques ha de prendre abans de practicar sexe. Davant, una doctora li contesta assenyalant unes paraules apuntades a la pissarra. És un tema que ja s’ha parlat, el noi ha arribat tard.
La reunió l’organitza Ice Breakers Uganda de forma periòdica i, una altra vegada, ha estat un èxit de convocatòria. En un lloc tranquil dins de la sorollosa capital, l’organització prepara espais on la comunitat LGTBI pugui intercanviar coneixements, experiències i rebi atenció mèdica.
Només estan atenent i donant informació als seus pacients, però la seva activitat es realitza de forma semiclandestina en trobar-se sota un buit legal, en un país en el qual l’homosexualitat està durament penada. L’actual normativa pot condemnar fins amb 14 anys de presó a les persones homosexuals.
Molts dels assistents són portadors del VIH o altres malalties infeccioses. L’accés a la salut a Uganda és fràgil, ja que el preu dels medicaments i els honoraris del personal sanitari són les grans barreres. Però una persona homosexual que contreu el VIH o altres malalties de transmissió sexual té un altre obstacle: l’homofòbia institucional. Des de 2009, l’ofensiva legislativa per retallar al màxim els drets del col·lectiu LGTBI ha estat contínua.
Ara bé, si l’Estat crea problemes de desigualtat, hi ha qui s’ajunta per solucionar-los.
Brian Masinde, activista de l’organització, afirma que «alguns metges es neguen a atendre a persones homosexuals. Els associen amb la malaltia del VIH i provoca un augment de la seva vulnerabilitat». Masinde va iniciar la seva vida d’activista fa ja deu anys, just quan va complir la majoria d’edat.
Des d’un principi es va vincular als aspectes relacionats a la salut, primer com a participant i ara com a encarregat de la comunicació. La seva dècada d’experiència en l’organització Ice Breakers Uganda li permet dir que «la situació és molt millor ara que uns anys enrere, però hem de seguir treballant i recaptant fons per donar solucions».
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2017 hi havia a Uganda 1.400.000 de persones amb VIH, un 5,5% de la població, i cada any es comptabilitzen unes 50.000 infeccions noves. Els nivells aconseguits a principis del mil·lenni eren encara superiors i el govern de Yoweri Museveni, al costat de sectors de l’Església, va començar una campanya per culpar a gais, lesbianes i transsexuals de la ràpida propagació de la malaltia.
Grace, que no vol donar el seu cognom, és la cap de comunicació de Sexual Minorities of Uganda (SMUG), l’organització que aglutina més col·lectius dins la lluita pels drets de la comunitat LGTBI. Afirma que «perseguir a la comunitat dóna vots i és bo per a la carrera dels polítics, per això sempre ens utilitzen com a cortina de fum».
Una de les metgesses de Ice Breakers Uganda / Víctor González Clota
Una clínica única
Al tranquil pati, lluny del soroll de les motos i camionetes, s’alcen dos senzills edificis. Un és la sala de reunions, l’altre una clínica equipada amb recepció, laboratori d’anàlisi i consulta. La IBU Clinic es va inaugurar el 2012 a Kampala, i mentre els usuaris passen d’un en un, Masinde comenta que «la prevenció i l’educació sexual són bases de les nostres vides de les quals no parlen a cap escola, i menys en el cas de les persones homosexuals. Aquí, amb l’experiència de tots i l’ajuda de professionals, donem indicacions o situacions en les que ens podem trobar.»
«Per a nosaltres és una activitat solidària. Com a metges veiem amb total incredulitat que s’hagi de realitzar gairebé d’amagat», diu el doctor Mike, qui no vol donar el seu nom real. «Molts col·legues saben el que fem i, evidentment ens donen suport, però encara tenen por de fer un pas més pel que diran els seus superiors».
Els participants són joves que no passen dels 30 anys. Tots ells, abans de les revisions mèdiques, repassen amb un voluntari de l’associació actituds i accions bàsiques a l’hora de tenir sexe sense risc. Asseguts i abarrotant la sala es van succeint els temes: higiene, ús del preservatiu, pastilles per prevenir el VIH, etc. Qüestions bàsiques, però la marginalitat amb la que certs sectors han tractat al col·lectiu homosexual provoca que tots els seus drets es devaluïn.
Però aquesta suposada vulnerabilitat els fa créixer en la seva autogestió. A les reunions, l’aprenentatge és col·lectiu i trenquen la por, i el gel, per parlar sobre sexualitat. «Aquí puc ser com sóc, vestir-me com vull, sentir-me lliure», comenta Paul, que no vol donar el seu veritable nom.
«Fora de les reunions entre nosaltres és molt més difícil tenir aquest tipus de converses, per a ells és una forma també d’esplaiar-se i comportar-se de forma normal, sense haver de forçar cap situació», segons Brian Masinde. «Imagina’t com ha canviat la seva vida, d’anar entre quatre o cinc a fer pressió perquè t’atengui un metge, al fet que tinguin una visita privada i gratuïta».
Una de les classes fetes per Ice Breakers Uganda / Víctor González Clota
Els intents del Govern d’augmentar la repressió
En aquest context, el Govern ugandès pretén augmentar encara més les penes contra la població LGTBI. El 2009, es va introduir a debat al parlament una nova llei per al col·lectiu, la coneguda com a Llei Antihomosexual. En aquests anys l’epidèmia del VIH i altres malalties de transmissió sexual s’havien aguditzat. El govern del Moviment de Resistència Nacional (MRN), liderat per Yoweri Museveni i sectors de l’església evangèlica, va culpar de la crisi de salut a aquells que mantenien relacions amb persones del mateix sexe. Amb aquesta premissa va voler endurir el càstig per tots ells: en els casos més extrems la condemna podia ser la pena de mort.
El debat legislatiu va coincidir amb una recrudescència de la persecució a activistes pels drets humans i ONG. Ja el 2014, Museveni va signar el projecte que es va convertir en llei, que després va ser revisada de manera que les condemnes no eren tan brutals. Però per sorpresa de molts, el Tribunal Constitucional la va declarar nul·la, fet que va provocar una nova revisió de la llei i l’inici d’un nou debat que arriba fins avui dia.
La singularitat del lloc i la seva tasca solidària fan que Ice Breakers, juntament amb altres organitzacions del col·lectiu LGTBI a Uganda, vegin un futur en positiu. Projectes com el Queer Kampala Film Festival, publicacions digitals com Kuchu Times, la revista Bombastic o associacions com SMUG estan consolidant el moviment.
Així i tot, cal no oblidar que la seva tasca arriba a una petita part de la població, que l’heterogènia Uganda viu en la seva majoria desconeixent aquests projectes. Amb les xarxes socials el seu paper es va filtrant cada vegada més, però l’altaveu oficial del Govern els segueix estigmatitzant. Perquè com diu Brian Masinde, «nosaltres fem el treball que hauria de fer l’estat, sense ser l’estat, i és un treball molt llarg i dur».
Fa un any que a Catalunya ha entrat en vigor l’Impost sobre Begudes Ensucrades Envasades (IBEE). Un estudi de la UPF i la UB constata que l’aplicació a Catalunya de l’Impost a les begudes ensucrades envasades n’ha reduït el consum en un 22%. En una jornada celebrada al Departament de Salut per avaluar l’experiència de la implantació d’aquest impost a Catalunya i l’impacte en els hàbits de consum, Joan Guix, secretari de Salut Pública, s’ha mostrat preocupat des de la perspectiva de salut pública.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.
També a Catalunya, el consum de begudes ensucrades és elevat, sobretot en infants i joves. Segons les darreres dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015-2016, 1 de cada 10 infants de 3 a 14 anys pren begudes ensucrades cada dia o més d’un cop al dia; pel que fa a població de 15 anys o més, el 21% beu 1 o més begudes ensucrades cada dia. Aquest consum té una relació directa amb l’aparició de sobrepès, obesitat o diabetis tipus 2. De fet, un consum elevat s’associa amb un risc més elevat de patir problemes de salut crònics, sobretot cardiovasculars i càncers.
Davant d’això, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.
L’estudi que indica que s’ha reduït el consum un 22% l’ha elaborat el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i de la Universitat de Barcelona (UB). Aquest resultat constata que l’aplicació a Catalunya de l’Impost sobre Begudes Ensucrades Envasades (IBEE) suposa el que seria ingerir 107 calories menys per persona i setmana entre els seus consumidors. “L’impost és molt efectiu, sobretot comparat amb altres similars aplicats a altres països”, ha dit Judit Vall, investigadora i una de les autores de l’estudi juntament el director del CRES-UPF i catedràtic del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat, Guillem López Casasnovas.
Segons Guix, la societat actual constata un consum preocupant de begudes ensucrades i de greixos. “Beure una llauna de beguda d’aquest tipus equival a ingerir 9 terrossos de sucre”, ha exemplificat Guix.
Per la seva banda, la sotsdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, ha lamentat que, per preu i oferta, sigui molt fàcil accedir a aquest tipus de consum, i ha subratllat la necessitat de fer “més fàcils, accessible i atractives les opcions saludables alternatives” a aquestes begudes.
El secretari d’Hisenda, Albert Castellanos, també present a la jornada, ha posat de manifest que es tracta d’una “política transformadora que obliga la indústria alimentària a buscar produccions alternatives menys lesives per a la salut de les persones”.
En aquest sentit, sobre polítiques, escrivia Carlos A. González en aquest diari. Explicava les bases: l’IBEE fixa un impost amb dos nivells. El primer nivell, per a begudes d’entre 5 a 8 g de sucre per cada 100 mil·lilitres, és de 0,08 euros. El segon nivell, per a begudes de més de 8 g de sucre per cada 100 mil·lilitres, és de 0,12 euros. És a dir una llauna de Coca-Cola de 330 mil·lilitres que costa 0,58 euros passa a costar 0,62 euros. «Representa un 7% d’augment. L’OMS ha recomanat un augment del 20%», deia González que afegia que d’aquesta manera «la mesura és un pas inicial, però insuficient [per lluitar contra l’obesitat]».
Ho considerava així aleshores perquè creu que l’obesitat requereix una actuació integral. «La pandèmia d’obesitat en el món avança fora de control i mostra el fracàs de les mesures que s’han implementat fins ara. Les autoritats sanitàries han d’establir noves i més radicals estratègies», opinava González. Algunes idees que donava era que «els 30 a 40 milions d’euros que s’obtindran amb l’impost es dediqui a inversions en salut pública, promovent hàbits saludables en nens i adolescents en totes les escoles, gimnasos gratuïts als barris perquè la població pugui realitzar activitat física i subvencionar el consum d’aliments saludables amb baix poder calòric, com fruites, vegetals i cereals integrals».
