Just Deploy It!

Blog

  • L’Audiència de Barcelona absol els tècnics d’ambulància acusats de violar una pacient per “contradiccions i llacunes” en la versió de la dona

    L’Audiència de Barcelona ha absolt els dos treballadors d’una ambulància acusats d’abusar sexualment d’una pacient a la qual van recollir inconscient, davant els «dubtes raonables» que aprecia per la falta de proves. La fiscalia havia demanat 7 anys de presó per als homes. Considerava que els dos tècnics s’havien aprofitat de l’estat de semi inconsciència de la víctima per abusar-ne i que després l’haurien obligat a firmar un document en què renunciava a l’assistència sanitària.

    La víctima va denunciar que els abusos van produir-se durant el trasllat, quan els professionals sanitaris van aturar el vehicle durant 14 minuts, com es va poder comprovar a través del GPS de l’ambulància.

    En la declaració, la dona va dir que havien estat discutint durant uns 10 minuts. Davant això, la sentència recull que els quatre minuts restants són un «temps escàs i incompatible» per dur a terme els abusos. Així, la sentència sosté que el relat dels fets de la denunciant entra en «contradiccions i llacunes» i recull que la dona estava sota tractament psiquiàtric i havia consumit alcohol i cocaïna, fet que conclou «va produir una afectació de les facultats psicofísiques i alteració de l’estat d’ànim».

    Els fets dels que s’acusa als tècnics d’ambulància es remunten al 21 d’agost del 2015, quan aquests la van recollir inconscient al carrer a Barcelona. Ja a l’ambulància, la dona va recuperar la consciència i va demanar que la deixessin sortir però els acusats van insistir a portar-la a l’Hospital.

    Els dos tècnics van explicar al judici que havien aturat l’ambulància a dos carrers del centre sanitari per convèncer la dona de la necessitat d’anar a l’hospital a visitar-se, tot i la seva insistència a marxar a casa. Com que la dona no volia, van explicar que finalment van demanar permís al centre d’emergències per donar-li el formulari d’alta voluntària.

  • Accessibilitat i al·licients en publicitat: factors que incrementen la quantitat i la gravetat de les addiccions al joc

    Segons els informes trimestrals de la Direcció General d’Ordenació del Joc, l’any 2017 a Espanya la indústria del joc online va invertir més de 220 milions d’euros en concepte de publicitat, patrocini i promoció. Aquestes xifres corresponen únicament a operadors de joc amb llicència espanyola, no inclouen per tant jocs d’internet ubicats a l’estranger ni tampoc els canals online de la Societat Estatal de Loteria i Apostes de l’Estat.

    La major part de publicitat de joc es concentra en les apostes online. Fonts del sector asseguren que les empreses de joc presencials (escurabutxaques, bingos, casinos) inverteixen molt poc en publicitat, però en canvi sí que fan patrocinis, normalment d’esdeveniments o equips esportius.

    Un dels motius perquè s’aposti en publicitat en joc que es pot realitzar online és perquè avui en dia aquest mou més de 10.000 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal connexió a Internet i una targeta de crèdit.

    D’aquesta manera el joc avui en dia s’ha estès i normalitzat, el que fa que pugui causar fàcilment greus addiccions a les persones que s’hi aboquen. Així, com ho defineix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es coneix com a joc patològic el trastorn caracteritzat per la pèrdua de control sobre el joc, amb pensaments irracionals en relació als premis que es poden obtenir. Per a la persona que juga d’aquesta manera, el joc d’atzar deixa de ser un entreteniment i passa a ser una necessitat.

    L’addicció al joc, un trastorn mental en augment

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. «En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer», apunta González.

    Als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    A Espanya, el joc d’atzar es va legalitzar l’any 1977 i el joc online va fer-ho el 2011. Des d’aleshores els jugadors han anat en augment. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007, ens indica l’estudi fet per González, va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, el què indica la importància d’aquest sector d’activitat en l’economia nacional. La despesa real equivalent a la despesa neta dels jugadors va ser en aquest mateix període de 9.840,48 milions d’euros, que equival als ingressos bruts de les empreses. Representa, aproximadament, el 31,75% del que es va jugar. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21 milions d’euros.

    Donades les quantitats que es mouen, per revertir la situació del joc patològic, González creu que la via que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Catalunya, segons el parer de González, no avança en aquest sentit: «les unitats segueixen però no hi ha difusió i això fa que els nous pacients perdin aleshores la informació d’on anar». Ho atribueix a un desinterès dels últims diputats que han passat pel Parlament però també a grans interessos.

    Prevenció per González vol dir aplicar polítiques de joc responsable a tots aquells llocs on hi pogués haver gent afectada com ara casinos o botigues de loteries. La psiquiatra justifica aquesta falta d’interès amb la por de la indústria doncs «són reticents a aplicar polítiques de joc responsable perquè tenen la idea totalment equivocada que aquestes frenen els clients d’anar al casino». En aquest sentit, González ho contradiu, ja que, per ella, «és al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics». «A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients», resumeix.

    I de fet, aquesta és una de les opcions que molts jugadors patològics s’apliquen quan volen acabar amb la seva addicció. Jugadores Anónimos, una «germandat» que té grups de suport arreu del món, té un enllaç directe al seu web a un formulari oficial del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques perquè qui vulgui, dins el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc, s’autoprohibeixi l’accés a locals de joc.

    Jugadores Anónimos va néixer l’any 1957 i prové del corrent de Gamblers Anonymous, és a dir, de jugadors patològics en relació a jocs d’atzar i apostes. Entenen que «jugar de manera compulsiva és una malaltia de naturalesa progressiva que mai pot curar-se, però que pot detenir-se» i fixen que «l’únic requisit per ser membre és el desig de deixar d’apostar».

    «Passi el que passi, avui no jugaré»

    En Josep, membre de Jugadores Anónimos, va sumar-s’hi amb 32 anys. Als 44 ho va deixar perquè a la feina el van desplaçar a una altra província i va tornar a jugar. Ara, duu dos anys, un mes i cinc dies sense jugar.

    El programa que segueixen els membres de Jugadores Anónimos consta de 12 passos. El primer d’ells consisteix a desitjar deixar de jugar. Les persones que s’apropen al grup, ens explica en Josep, «arriben destrossades pel joc i explicar-se experiències ajuda a aconseguir no jugar més, es crea un efecte d’empatia». La majoria d’elles, segons la visió d’en Josep, creuen que són «males persones, que tenen el dimoni dins i no els estima ningú» però aleshores, veient els exemples dels companys, «veuen que pot haver-hi una vida sense joc».

    L’efecte que es genera en aquestes trobades serveix tant per als qui van per primer cop com per aquells que fa anys que han deixat de jugar però podrien recaure. «A uns els hi mostra com es viu sense joc i als qui ja fa temps que no juguem ens posa els pèls de punta, ens fa estar alerta i no deixar-nos agafar», conclou en Josep.

    Des de Jugadores Anónimos col·laboren amb totes les institucions i amb les Unitats Específiques de Ludopatia. Creuen que els tractaments clínics són totalment compatibles amb aquests grups de suport. Actualment existeixen 12 grups (cinc a Barcelona capital i set a la perifèria) i, per tant, es pot fer teràpia cada dia de la setmana.

    «Sempre ens jurem i perjurem: demà no tornaré a jugar. Has de fer un canvi de xip i dir-te: passi el que passi, avui no jugaré». Però darrere d’això hi ha múltiples dificultats. Sobre la publicitat i que arreu es vegi el joc? En Josep explica que a Jugdores Anónimos saben que el joc els hi fa molt de mal però entenen que pugui haver-hi gent que jugui a la loteria un cop per setmana, «el problema el tinc jo, que no tinc límit, que buidaré el compte corrent i, quan se m’acabi, potser robaré».

    Sant Pau estudiarà com la publicitat impacta en els jugadors

    La unitat de conductes addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau iniciarà un estudi sobre l»Impacte de la publicitat en funció de la tipologia de joc, factors sociodemogràfics i psicopatologia associada’ després d’haver guanyat el IV Certamen Internacional ONCE d’Investigació sobre Joc Responsable.

    L’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) realitza bianualment un certamen sobre joc responsable on dota amb fins a 30.000 euros a recerques i estudis científics per tal de contribuir a la comprensió social dels problemes vinculats al joc excessiu. La finalitat del certamen internacional és traslladar els resultats dels estudis a la societat i als entorns sectorials on puguin ser de major utilitat a l’hora d’investigar, prevenir o tractar les problemàtiques derivades del joc.

    Segons va concretar l’ONCE, en els primers 12 mesos, es recopilaran dades de la mostra clínica i de la mostra control. Els primers s’obtindran de les persones que acudeixin a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; mentre que les dades per la mostra control seran obtinguts de persones de l’àmbit universitari i d’altres àmbits de la població general.

    La hipòtesi que s’espera poder confirmar és que els joves del sexe masculí, solters i amb un nivell socioeconòmic mitjà són els més vulnerables a l’impacte de la publicitat sobre els jocs d’atzar amb aposta, especialment aquells de tipus estratègic com les apostes esportives.

  • Llistes d’espera, copagament i menys sanitaris: així han enfonsat les retallades el dret a la salut a Espanya

    Moltes persones em diuen «si us plau, recepti’m alguna cosa econòmica perquè pugui pagar-ho». «Aquest mes no vaig a la farmàcia perquè no em puc permetre els medicaments que haig de pagar». «Sóc una malalta mastectomitzada, i necessito sostenidors especials que costen entre 70 i 100 euros que no cobreix la Seguretat Social. Però no és un luxe». Són paraules reals de sanitaris i pacients que han vist com en els últims anys el sistema de salut s’ha deteriorat per les retallades impulsades pel Govern.

    És el que denuncia Amnistia Internacional en un nou informe publicat aquest dimarts. La recepta equivocada. L’impacte de les mesures d’austeritat en el dret a la salut a Espanya explora els efectes que les mesures d’austeritat imposades durant la crisi han tingut en la població i esgrimeix com a principal conclusió que «han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat de l’atenció».

    Són mesures que han tingut un impacte «particular i desproporcionat», resumeix l’ONG, en persones en risc d’exclusió, de rendes baixes, amb malalties cròniques, en persones amb discapacitat, grans o les que reben un tractament per salut mental. I és que l’aplicació regressiva de les mesures en combinació amb la manera en què es van aplicar al nostre país porta a AI a assegurar que Espanya «ha violat el dret de tota persona a gaudir del més alt nivell possible de gaudi de salut física i mental».

    «Tots hem patit les retallades: infermeres, metges, pacients, famílies… tots», diu una infermera treballadora en el sistema públic de salut. El ventall de retallades ha esquitxat a tots els sectors del sistema, al contrari del que hauria d’haver fet l’Executiu, diu l’ONG, davant un escenari d’augment de pobresa i vulnerabilitat econòmica, que requeria «un major suport al sistema de salut públic».

    Més càrrega econòmica per al pacient

    No obstant això, el que va succeir van ser mesurades de retallada de la despesa pública. Les xifres que maneja Amnistia Internacional llancen una disminució considerable de la inversió total i el 2013 va ser un 12,7% més baix que el 2009. Una disminució combinada amb polítiques destinades a retallar la despesa com el Reial decret 16/2012, que limitava l’atenció a les persones immigrants en situació irregular a Espanya i que va deixar sense assistència a 2.300 persones cada dia.

    D’altra banda, el Govern va reestructurar la cartera comuna de serveis del Sistema Nacional de Salut, de manera que més productes i serveis van començar «a estar sotmesos a copagament». Així mateix, va introduir el copagament farmacèutic «en alguns casos per a persones que abans podien accedir de forma gratuïta i va incrementar la proporció de copagament d’uns altres». Finalment, va implantar una sèrie de criteris per decidir quins medicaments serien finançats públicament i quins no. Arran d’això es van eliminar del sistema més de 400, calcula Amnistia Internacional.

    Tot això ha augmentat la càrrega econòmica de l’atenció sanitària en els pacients. Encara que les quantitats a les quals s’han referit les persones entrevistades «no eren altes», van explicar que «els suposava un esforç considerable a causa dels seus baixos ingressos o perquè havien de mantenir a més persones» amb aquests mateixos diners. «Moltes persones van assenyalar l’ansietat i la càrrega econòmica que els causava l’increment dels costos de l’atenció sanitària».

    Plantilles precaritzades

    En aquesta línia de retallades, el personal sanitari també ha estat una diana de l’austeritat del Govern en els últims anys i les conseqüències segueixen palpant-se als centres de salut i hospitals. I és que es van limitar les contractacions i es van modificar les condicions de treball, amb el que metges, infermers, auxiliars i la resta de professionals de salut han experimentat com el seu treball s’ha dificultat. Tots els treballadors entrevistats per l’ONG han conclòs que ara veuen a més pacients i treballen jornades més llargues que abans.

    També han assegurat que se senten «impotents» i «desil·lusionats amb el sistema» arran de les retallades pressupostàries. «A l’inici de la crisi teníem més força. A mesura que han anat passant els anys, ens hem cansat cada vegada més. Portem anys suportant aquesta càrrega», assegura un metge.

    Amb les plantilles precaritzades, no solament es veuen afectades les condicions de treball, sinó l’atenció dels pacients, que han de patir majors temps d’espera, han de ser atesos en menys minuts o viuen restriccions de material i tractaments. Alguna cosa que van traslladar tots els entrevistats a Amnistia Internacional i que corroboren les dades publicades pel Sistema Nacional de Salut: el 2010, el temps d’espera mitjà per a cirurgia electiva era de 65 dies; el 2016 era de 115 dies, gairebé el doble.

    D’altra banda, la reducció de personal sanitari es va combinar en els anys de la crisi amb l’augment de demanda d’atenció sanitària, la qual cosa va donar lloc al minvament de la quantitat de temps que cada professional pot dedicar als seus pacients. «Això té especial impacte en els tipus d’atenció que poden requerir molt temps i un exemple d’això és la salut mental. Totes les persones entrevistades per Amnistia Internacional que rebien tractament de salut mental a través del SNS consideraven que el temps que passaven amb el seu professional és insuficient».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • “Cal disminuir els nivells de contaminació a les escoles on hi ha més trànsit”

    L’investigador català Jordi Sunyer porta bona part de la seva trajectòria professional estudiant l’efecte de la contaminació atmosfèrica sobre la salut de les persones. En els seus últims treballs, amb gairebé 3.000 estudiants de Barcelona, ha comprovat que la pol·lució que produeixen els cotxes té un efecte negatiu sobre el desenvolupament de funcions bàsiques del cervell, com l’atenció o la memòria de treball. En resum, si el creixement d’aquestes és d’un 11% en els alumnes d’escoles menys contaminades, en les més afectades era del 7%.

    Amb tot, hi ha motius per a l’esperança: Sunyer intueix que aquests efectes són fàcilment reversibles si es deixa d’estar sotmès als alts nivells de contaminació… Però això no sembla senzill en ciutats com la capital catalana. Per això mateix demana mesures urgents com aïllar els centres de la contaminació i limitar l’ús de cotxes. Tot això des de l’ascendència que atorga ser catedràtic en Medicina Preventiva i Salut Pública per la UPF, haver dedicat anys a la recerca sobre la qualitat de l’aire i ser el responsable del programa de Salut infantil de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    De la contaminació coneixem que té efectes negatius per a la salut: afecta els pulmons, al cor… I també al desenvolupament del cervell, quelcom que vostè ha investigat. Què en sabem d’això?

    Bastants coses. En aquest àmbit hi ha tres tipus de recerca: la primera va ser en animals; la segona, amb població en procés d’envelliment, per comprovar si el que vèiem en els animals, que era un tipus de lesió en el cervell semblant al de l’alzheimer, també passava amb els humans. En aquest sentit, de moment tenim diversos estudis que indiquen que la gent més exposada a alts nivells de contaminació del trànsit presenta un declivi més accelerat, encara que les evidències no són totals pel que fa a l’alzheimer.

    El tercer àmbit és el de la infància. Hem volgut investigar com la contaminació pot produir danys en les fases en les quals el cervell s’està creant. Doncs bé, les evidències dels nostres estudis ens diuen que sí que genera un trastorn funcional: els escolars més exposats a la contaminació dels cotxes tenen un cervell que no funciona tan bé, encara que el que no hem demostrat és que hi hagi una lesió. És a dir, que no hi ha un dany estructural, almenys en l’edat que hem analitzat. El que ara volem estudiar si hi ha dany o no en les etapes més vulnerables, quan el cervell s’està creant, que és el final de l’embaràs i els dos primers anys de vida.

    Quan diu que han detectat un “trastorn funcional”, a què es refereix exactament?

    El seu cervell funciona d’una forma més desorganitzada i lenta. És una diferència significativa si es compara entre grups exposats i no exposats, com si un estigués ben greixat i l’altre no. És un efecte semblant al que generava el plom i que va portar a un canvi en la forma com es produïa la benzina a la fi dels anys 90 a tot el món. Es va retirar el plom de la gasolina dels cotxes i això ha tingut un impacte molt positiu en el cervell i la salut dels nens.

    Les seves conclusions poden preocupar moltes famílies que visquin en ciutats. És reversible l’impacte de la contaminació?

    Segons els estudis actuals, creiem que sí, sobretot en edats escolars. Si desapareix l’exposició, és reversible. Això s’ha trobat per exemple amb l’efecte de la contaminació en els pulmons de nens a Califòrnia; si van a viure on hi ha menys contaminació, el creixement alentit dels seus pulmons es reverteix. El problema és que els nens estan exposats a la contaminació de forma crònica, cada dia, des que neixen fins a l’adolescència.

    Quan parlem de contaminació de cotxes, a què ens referim?

    En el cas del nostre estudi, no podem diferenciar en el laboratori entre tots els contaminants del trànsit, en si el més perjudicial és el coure dels frens, el ferro, el vanadi, el carbó que surt del tub… Però el que sí que sabem és que el conjunt de partícules que provenen del trànsit per al cervell són més tòxiques que les que vénen de la indústria. I intuïm que el més perjudicial són les partícules ultrafines que generen els cotxes dièsel, però no podem descartar uns altres.

    Què són les partícules ultrafines?

    En l’aire hi ha d’entrada gasos, com l’òxid de nitrogen que generen els cotxes, que es converteix en NO2, penetra en els pulmons i pot empitjorar atacs d’asma. Però aquest és un impacte sistèmic molt menor que el de les partícules, que són tot el sòlid que hi ha en l’aire i que poden ser per exemple metalls que emeten els tubs de fuita o els frens, o els mateixos hidrocarburs que en combustió surten en forma de partícula. Els humans estem preparats per gestionar partícules com la sorra o el pol·len, però no les que són molt més fines, gairebé nanopartícules, que no només arriben als pulmons sinó que penetren en el cos. La part més tòxica de l’aire urbà són aquestes partícules.

    Han detectat com intervenen altres variables en la manera en què la contaminació perjudica al desenvolupament cognitiu dels infants? Per exemple, el tipus d’edificis o si passen més o menys temps al pati.

    Una variable és la quantitat de vegetació que hi ha a l’escola. Una altra, que és independent del centre, és la quantitat de temps que el nen passa caminant cap a l’escola. Si en el trajecte hi ha més contaminació, té un impacte afegit. El temps que passa un nen en el trajecte a l’escola o a altres activitats és el 5% de la seva jornada, i en aquest temps rep el 20% de la contaminació del seu dia a dia.

    Jordi Sunyer, cap de Salut Infantil de ISGlobal i investigador especialitzat en contaminació ROBERT BONET

    Hem de protegir els nens i escoles de la contaminació?

    N’estic convençut. Cal prendre mesures urgents per disminuir els nivells de contaminació de les escoles on hi ha més trànsit. Cal allunyar els cotxes d’enfront dels centres, almenys 50 metres. També les parades d’autobusos. A Califòrnia o Dinamarca ja no es pot construir escoles al costat del trànsit. A Londres han fet un rànquing amb les escoles més contaminades per veure com poden prendre mesures una per una. Unes altres serien fer murs vegetals o fins i tot renovar l’aire amb purificadores, com a la Xina, encara que això últim és molt ineficient, perquè va en contra de les mesures per frenar el canvi climàtic.

    Seria de fet la constatació d’un fracàs. No haurien de prendre’s mesures per reduir la contaminació en general?

    Exactament. Encara que el problema aquí no és solament la mitjana de contaminació d’una ciutat, sinó la contaminació que es genera al voltant de l’escola. A Barcelona més del 70% de la ciutat supera els límits de contaminació establerts per la Unió Europea, però no és el mateix tenir un centre al carrer Aragó, que té sis carrils de circulació, que en un carrer per als vianants a 150 metres d’ella. Per tant, necessitem intervencions generals, però també mesures concretes.

    Parlem d’intervencions generals. Barcelona vetarà en 2020 l’accés dels vehicles més contaminants. Què li sembla?

    Molt tard. Celebro que s’hagi creat una Zona de Baixes Emissions (ZBE), això significa que es reconeix el problema. Però la meva queixa és que cal abordar mesures de forma urgent. I ja sé que són difícils: limitar l’ús dels cotxes pot ser injust para determinades classes socials si no va acompanyat de certs incentius econòmics, doncs plantegem-los. D’altra banda, cal ocupar espai dels cotxes i afavorir maneres actives de transport que ocupin aquest espai, com el carril bici. També cal posar-ho difícil al cotxe per aparcar, limitar la seva velocitat…

    En resum, fer que no et surti a compte agafar el cotxe.

    Exacte. En aquest sentit, Barcelona té un transport públic molt bo dins de la ciutat, però té un problema amb els accessos. Caldrà millorar-ho, fins i tot afavorir el transport compartit amb l’ús de les noves tecnologies. Penalitzar el transport privat si no és compartit. Parlem de canvis d’hàbit.

    En un reportatge publicat a eldiario.es es va detectar que els hospitals de Madrid van registrar un 42% més d’ingressos per problemes pulmonars durant els pics de contaminació. El sorprèn?

    Jo vaig dedicar la meva tesi fa 30 anys a estudiar com en dies de major contaminació hi havia més malalts de pulmó i amb asma que sofrien reaguditzacions i acudien a urgències. Després vam veure que alguna cosa semblant passava amb els infarts de miocardi. Encara que la xifra que dóna és molt alta. El problema és que a diferència de Barcelona, que sempre té neteja natural de l’aire, Madrid no. Quan hi ha anticicló, no.

    Per això sofreixen més pics de contaminació?

    Són faves comptades. La contaminació que genera una ciutat es pot escapar cap amunt o cap als costats. Quan hi ha un anticicló potent, la possibilitat d’anar cap amunt és menor, perquè hi ha un matalàs damunt de la ciutat. A Barcelona, a diferència de Madrid, sempre hi ha règim de vents, amb el que la brisa marina sempre s’emporta la contaminació inclús en els dies més calorosos. Per això no tenim grans pics de contaminació. Però així i tot, el nivell mitjà de contaminació a Barcelona és major que a Madrid, perquè hi ha més densitat de població i de trànsit. Generem més contaminants per quilòmetre i hora.

    La lluita contra la contaminació és un dels reptes del nostre temps de les ciutats?

    Sí. És la quarta causa de mort al món. Provoca més de 8 milions de morts a l’any al món (4,3 si ens referim a la contaminació urbana). Això és més que les morts per accident de trànsit, també que la sida o la malària. Tots els governs han d’enfrontar-se a això si volen estalviar-se costos de salut pública, prevenir malalties i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. És un repte no solament per a les ciutats, perquè elles soles no poden tirar endavant, sinó per als governs.

    Entrevista publicada a eldiario.es

  • A voltes amb allò saludable

    Què és un aliment «saludable»? Quins productes mereixen portar aquesta etiqueta? Què significa exactament? El que en principi sembla fàcil de respondre, no ho és tant si es consideren les implicacions d’aquesta etiqueta i la seva utilitat per a la salut pública. Això és el que es constata en preguntar a experts, fabricadors i consumidors. De totes maneres, disposar d’una definició clara i operativa del terme «saludable», basada en criteris científics, pot ser una eina informativa valuosa. Però tal com està comprovant l’agència alimentària nord-americana (Food and Drug Administration, FDA), això no és una cosa senzilla. Fa uns anys va obrir el meló de l’etiquetatge i encara no ha arribat a cap consens.

    El 2016, la FDA va obrir un debat públic per redefinir el terme «saludable» en el qual han participat tots els agents involucrats, des del públic a la indústria alimentària. La raó esgrimida és que la vigent autorització per a l’ús d’aquesta etiqueta es basa en un concepte superat per l’evolució de la ciència de la nutrició (per exemple, per considerar si un aliment és saludable abans es posava el focus en el contingut total de greix i ara es considera que importa més el tipus de greix). El que es persegueix amb la redefinició del terme és ajudar a la gent a triar millors aliments i, alhora, estimular a la indústria per produir aliments que facilitin portar una dieta que ajudi a prevenir les malalties cròniques. A més, la FDA reconeix que també ha de donar amb la simbologia adequada per retolar els envasos. L’assumpte no sembla senzill, perquè al cap de dos anys no s’acaben de concretar els criteris que ha de complir un aliment saludable.

    La qüestió de les definicions és espinosa, ja que té connotacions gramaticals, científiques, emocionals, tècniques, econòmiques, etc. Encara segueix oberta la revisió del controvertit terme «natural», iniciada per la FDA el 2015 davant el requeriment de ciutadans i jutges, que necessitaven aclarir el terme per resoldre certs litigis. El debat públic en el qual es preguntava si era apropiat definir el natural i com havia de fer-se va generar més de 7.600 comentaris de tot tipus, i va deixar clar que els consumidors volen productes naturals i confien en l’etiqueta «natural», signifiqui el que signifiqui aquesta etiqueta. Com ha reconegut el director de la FDA, Scott Gottlieb, l’etiqueta «natural» ha de tenir base científica, però hi ha postures oposades sobre els criteris que han d’aplicar-se per etiquetar un producte com a natural. És o no natural un aliment que conté ingredients produïts mitjançant enginyeria genètica? On comença i on acaba allò natural en alimentació? El terme és tan equívoc i problemàtic que, mentre la FDA madura la seva decisió, la indústria està renunciant cada vegada més a incloure-ho en els seus productes.

    Amb tot, cal reconèixer que els aliments són probablement el millor suport per difondre missatges sobre dieta i salut. L’etiquetatge és una gran basa que poden jugar les autoritats sanitàries per reduir l’epidèmia d’obesitat i altres malalties cròniques. No en va, més del 20% de la mortalitat prematura està relacionada amb factors dietètics. Però per incidir en la dieta cal encertar amb els missatges, i això no és tasca fàcil. Fa bé la FDA a recaptar opinions sobre què entén la gent per saludable, quins criteris han de considerar-se i fins a quin punt pot ser beneficiosa aquesta etiqueta, entre altres qüestions. I fa bé a prendre-s’ho amb calma, perquè si allò saludable és el que ajuda a mantenir o recobrar la salut, el terme té la seva molla, la seva sal i el seu picant quan es vol aplicar a aliments concrets i no al conjunt de la dieta.

  • No a les tanques publicitàries que volen fer negoci amb les llistes d’espera

    Amb la sanitat pública no es fa negoci. No és ètic aprofitar-se de les llistes d’espera en la sanitat pública però algunes empreses privades que exerceixen la seva activitat en el camp sanitari no tenen escrúpols a l’hora de captar nous clients per fer negoci.

    Aquest és el cas de Ressonància Magnètica de Mollet, que està omplint la nostra comarca amb tanques publicitàries, amb el reclam de descomptes als usuaris de la sanitat pública que estan en llistes d’espera.

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès en la seva lluita per la defensa de la sanitat pública 100×100, juntament amb la Marea Blanca de la qual en formen part, hem fet actuacions per tal de reduir les llistes d’espera.

    Cal dir que la Plataforma ha intentat posar-se en contacte amb aquesta empresa, la qual no ha volgut rebre-la. Els hi transmetem el nostre rebuig perquè entenem que utilitzar les llistes d’espera, les malalties de les persones, no és ètic, i no defallirem fins aconseguir que treguin aquesta publicitat que es vol aprofitar de la salut de les persones. I és per això que s’inicia una campanya en contra d’aquestes pràctiques i d’atenció a les persones que es troben en situació llista d’espera.

    A les persones que es troben en llista d’espera, els hi diem que cal reclamar, que han d’exercir els seus drets i que si volen o ho necessiten ens posem a la seva disposició per ajudar-les.

    Exigim que es retirin aquestes tanques publicitàries ja!

  • Nova York s’uneix a França en regular el dret dels treballadors a desconnectar el mòbil quan acaben la jornada

    L’Ajuntament de Nova York està preparant una normativa per afavorir que els treballadors, un cop acabin la feina, no estiguin obligats a atendre els missatges que els arribin als seus dispositius electrònics dels seus caps laborals. El projecte de llei preveu que les empreses privades amb més de deu empleats haurien de prohibir que els seus treballadors responguin a comunicacions electròniques de treball (correu electrònic, text i altres) després de les hores de treball, segons publica The New York Times. Les empreses serien multades almenys amb 250 dòlars per cada cas d’incompliment.

    El diari cita el regidor responsable del projecte, Rafael Espinal, qui explica que «molts de nosaltres estem enganxats als nostres telèfons intel·ligents i els nostres ordinadors, i és important entendre que no hem de sentir-nos com si la nostra feina s’hagi d’abocar en la nostra vida personal». El projecte de llei no prohibeix que els empresaris es posin en contacte amb els treballadors després de la seva sortida, afirma Espinal, que s’ha inspirat en models legislatius similars a Europa. El regidor afegeix que «vostè, com a empleat, hauria de tenir el dret de no respondre la trucada o el correu electrònic, sense por a les represàlies».

    França és l’exemple a Europa de regulació d’aquesta qüestió. L’1 de gener del 2017 va entrar en vigor una llei laboral que obliga les empreses i organitzacions amb més de 50 treballadors a impulsar negociacions per definir els drets dels empleats a ignorar els seus mòbils o altres dispositius electrònics. Els arguments utilitzats per promoure aquest tipus de legislacions és que l‘ús excessiu dels dispositius digitals ha provocat tota mena de trastorns, des del desgast físic i mental, insomni, problemes de relació, ja que molta gent  no sap quan pot desconnectar-se.

    L’objectiu és posar fi a la cultura de treball d’estar sempre atent, cosa que provoca un allargament de la jornada laboral no remunerada, mentre que per una altra banda dóna flexibilitat als empleats per treballar fora de l’oficina. La llei obliga les empreses a negociar amb els treballadors per establir els seus drets de desconnexió per tal que redueixin la intrusió de la feina en la vida personal o familiar. En cas que no es puguin assolir acords, l’empresa ha de publicar un document en el qual  constin les demandes i els drets del seu personal fora de l’horari.

    Un debat obert

    El debat és obert a molts països. A Alemanya, a empreses com la Porsche s’han plantejat demandes similars. A Espanya tampoc hi ha cap llei que ho reguli, però l’asseguradora Axa va trencar motllos quan l’any passat va reconèixer el dret dels seus treballadors a desconnectar el mòbil un cop acabada la seva jornada laboral. Enrique Dans, professor d’Innovació a l’Institut Business School i expert en l’aplicació de noves tecnologies, apunta en un article al seu blog, que «un model legislatiu proteccionista que sembla estar posant-se de moda últimament, quan, en realitat, el problema no és el correu electrònic, el missatge o la trucada més enllà de les set de la tarda, sinó l’existència, en moltíssimes companyies, d’una cultura de treball 24/7 o d’estructures jeràrquiques piramidals i autoritàries que són les que realment justificarien una prohibició com aquesta. En la pràctica, es tracta d’una identificació incorrecta del problema, que no està en la tecnologia, sinó precisament en aquest tipus d’estructures, la qual cosa porta al fet que, en realitat, una legislació així acabi per crear més problemes dels quals realment soluciona».

    A França, els sindicats es veuen com a guàrdies del lloc de treball altament protegit i de la setmana laboral de 35 hores fa temps que reclamen mesures en aquesta línia. De tota manera, la part més controvertida d’aquesta llei del dret de desconnexió, que forma part d’una reforma molt més àmplia i controvertida de la legislació laboral francesa, no preveu cap sanció per a les empreses que no ho defineixen o que no arribin a cap acord amb els sindicats. L’escriptor britànic Peter Fleming, en un article escrit l’11 d’octubre de 2016 i titulat «El camí cap a un millor equilibri entre la feina i la vida? Sindicats, no l’autoajuda», recorda que «és important adonar-se que el problema de tenir una relació de treball-vida incompatible no és nova. Quan el treball i la vida privada es van separar durant la revolució industrial, la primera lluita dels treballadors va ser reduir la durada de la jornada laboral oficial. La vida atrapada a l’interior d’una fàbrica durant 17 hores al dia, sis dies a la setmana no tenia cap vida».

    Fleming constata que «la faceta més preocupant sobre la ideologia del treball és aquesta: ens hem d’esforçar encara que no sigui realment necessari en termes concrets i econòmics. Aparèixer super ocupat es converteix més a complir una expectativa social que fer alguna cosa útil per a la societat. Això pot provocar disfuncions importants.». Conclou l’escriptor: «vols un equilibri entre la vida laboral i la vida? Uneix-te a un sindicat.»

    Aquest és un article del Diari del Treball

  • Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la Maternitat d’Elna, ja té un carrer a Barcelona

    Aquesta tarda es descobrirà la placa del carrer d’Elisabeth Eidenbenz situat a l’antic carrer de la Maternitat al barri de Les Corts. El carrer vol ser un homenatge a la infermera suïssa que va fundar la Maternitat d’Elna i que, entre el 1939 i el 1944, va salvar la vida de 595 infants, fills d’exiliades republicanes espanyoles i de dones jueves, en una torre de la Catalunya Nord.

    L’acte, que comptarà amb la presència del regidor del districte Agustí Colom, es celebra dins del marc dels actes de la Primavera Republicana. Unes jornades organitzades per l’Ajuntament de Barcelona per tercer any consecutiu a través del comissionat de Programes de Memòria al voltant del 14 d’abril. Durant aquests dies, s’han inaugurat als diferents districtes plaques d’història i memòria de diversos indrets de la ciutat dedicats a persones, fets o llocs rellevants relacionats amb els valors republicans.

    Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Allà va fundar la Maternitat d’Elna, un espai on van poder néixer 597 infants entre els anys 1939 i 1944. Eidenbenz havia vingut l’any 1937, amb només 25 anys, a Espanya des de Suïssa amb el Servei Civil Internacional per ajudar a la població que patia la guerra.

    Les mares que aquesta infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, ajudava a donar a llum, estaven vivint refugiades als camps d’Argelers i Ribesaltes, a la França de Vichy. Eidenbenz les recollia dels camps i les duia a la torre que van anomenar Maternitat d’Elna. Les autoritats de Vichy tenien la intenció de tancar-la i finalment va ser l’exèrcit alemany qui ho va fer l’any 1944.

  • Indústria càrnia i salut

    «La primera vegada que vaig veure una tendinitis en un treballador de les càrnies, hauria jurat que es tractava d’una fractura. La tumefacció, la deformitat i el dolor eren tals, que no em podia creure que només es tractés de patologia de parts toves. Jo havia fet la residència a un hospital de tercer nivell, i havia vist lesions greus i poc freqüents, però la patologia derivada dels treballadors de les càrnies és d’una entitat que no es veu en altres gremis». Això és el que diu un dels nostres metges, però és extensible a l’experiència de tots els professionals de l’equip. Hem de suposar que a més de les tasques pròpies d’una feina manual repetitiva i amb manipulació de càrregues, es sumaven jornades que ens explicaven que podien arribar a durar 16 hores; sembla que ara no passen de les 10.

    Són un tipus de treballador peculiar, en general homes, però també dones, la immensa majoria immigrants, amb pocs coneixements de català o castellà (suposo que després de les tantes hores a l’escorxador no els queda gaire temps d’anar a centres de normalització lingüística …), i a més a més autònoms.

    Tots coneixem les diferències de cobertura en qüestions d’incapacitat temporal dels autònoms. Sabem que els autònoms en general no vénen a visitar-se gaire sovint, i menys per coses banals. Ells sí que vénen a visitar-se de tant en tant, amb aquestes brutals tendinitis de sobreús, i vénen perquè els punxis algun analgèsic intramuscular per tornar l’endemà a la feina, quan el més indicat seria el repòs que permetria una baixa laboral. Però no s’ho poden permetre, és de les poques coses que saben dir: «si no trabajo, no cobro». Així que res de baixes ni fèrules que immobilitzin; calmants a dojo i l’endemà tornem-hi.

    Són autònoms de cooperativa, una figura peculiar d’organització laboral, que a la pràctica del que veiem en aquests treballadors tenen la part dolenta dels assalariats en el sentit que tenen un sou i un horari fixat per l’empresa, i la part dolenta de l’autònom en el sentit de no tenir dret a cobrar Incapacitat Temporal (IT) des del principi per malaltia, no tenir llibertat de gestionar-se l’horari, de vacances pagades, de protecció contingències laborals … És trist que tots els talls que arribem a suturar mai arribaran a ser comptabilitzats com accident de treball, no sortiran a cap estadística i no es prendran mesures per reduir-los.

    Per això seguim i donem suport a les seves reivindicacions, perquè tenen una feina que els perjudica la salut i amb menys cobertures socials que la resta de treballadors assalariats. Perquè són persones, amb riscos socials i mereixen la nostra especial atenció.

    Per això escrivim això i ho compartim amb vosaltres, per si no teniu una càrnia a la vostra zona, que coneixeu la implicació sanitària, social i humana que significa.

    Signat: tots els membres de l’Equip d’Atenció Primària de Santa Eugènia de Berga

     

    Article cedit i publicat originalment a FoCAP

  • Envelliment: la falsa amenaça per al sistema sanitari

    Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.

    Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.

    No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.

    En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.

    Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.

    No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.

    Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.

    Menys anys de discapacitat i mala salut

    El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.

    Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.

    Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.

    El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.

    Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.

    L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.

    La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.

    Aquest article és de l’Agència SINC