El Mobile WorldCongres ha presentat grans innovacions en la utilització dels «big data» per facilitar la vida de les persones. El conseller Comín també ha contribuït al progrés desencallant el projecte de «big data» sanitari català VISC+. El passat 12 de gener el va presentar públicament rebatejat com a PADRIS. Celebro que ho fes en forma d’auca, ja que penso que la història del projecte té característiques pròpies d’un serial televisiu.
La principal innovació és que l’AQUAS només lliurarà les dades clíniques anonimitzades per a projectes de recerca aprovats per un comitè científic i gestionats per centres de recerca públics acreditats. La notícia no és gaire tranquilitzadora, ja que l’anonimització dels «big data és impossible» i perquè allò públic i allò privat es barregen en recerca. Molts hospitals públics i moltes universitats gestionen la recerca mitjançant fundacions privades i les empreses privades financen la recerca dels centres públics. Tots coneixem les dificultats d’aturar un fitxer informàtic una vegada lliurat. A diferència dels missatges secrets del súper agent 86, els fitxers informàtics no s’autodestrueixen després de ser llegits. És molt difícil impedir la seva reutilització per altres finalitats.
Aquests i molts altres motius tècnics, expliquen perquè experts, com Itziar de Leucona,asseguren que el PADRIS no garanteix plenament la privacitat de les dades sanitàries dels catalans. Curiosament ni les organitzacions professionals ni les de pacients semblen massa preocupades.
Segurament, el fet que les bases de dades sanitàries siguin gestionades per la Generalitat facilita la seva reutilització. Els metges francesos, alemanys o britànics es resisteixen durament a lliurar els historials clínics dels ordinadors de les seves consultes. Temen perdre la confiança dels seus pacients. Aquí no hem estat gens bel·ligerants. Els clínics catalans tenen un discurs proper al dels recercadors, que lògicament desitgen treballar aquest nou camp.
Seguint amb el paternalisme habitual, la Generalitat considera que tota la informació clínica personal catalana pot ser reutilitzada. En altres paraules: tothom és donant d’informació mentre no manifesti expressament el contrari. Una situació que només és justa si els ciutadans en són plenament conscients. Tothom hauria de conèixer perfectament els beneficis i els riscos del PADRIS. Falten debats públics i una informació individualitzada. Per què no es parla del tema en els anuncis institucionals de televisió? Per què s’ha d’enviar un correu electrònic a l’AQUAS per ser exclòs de la base de dades? No seria més fàcil que es pogués exercir el dret a la recepció de cada centre sanitari?
L’auca del PADRIS segueix inconclusa: desconeixem el pressupost, falta perfilar els mecanismes que garanteixen la privacitat de la informació, s’ha d’informar a la població i facilitar l’opció de ser exclòs de la base de dades de recerca. «To be continued«.
Sigui quin sigui l’estat de l’aire, els vehicles més contaminants tindran prohibida la circulació per Barcelona i la quarantena de municipis de l’àrea metropolitana de dilluns a divendres a partir de l’1 de gener del 2019. A partir d’aquest mes de desembre però la mateixa restricció s’aplicarà en episodis d’alta contaminació. Aquestes han estat dues de les mesures anunciades en la primera gran trobada sobre contaminació (Cimera de la Qualitat de l’Aire), en què ha participat la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Diputació.
La restricció, segons ha explicat el conseller de Territori i Sosteniblitat, Josep Rull, afectarà furgonetes matriculades abans de l’1 d’octubre del 1994 –22.049 furgonetes, és a dir, un 16% d’aquest tipus de vehicles– i turismes matriculats abans de l’1 de gener de 1997: 106.018 cotxes, un 7% del parc mòbil, quedaran fora de la circulació de dilluns a divendres, sigui quin sigui l’estat de l’aire.
Amb aquestes primeres propostes, les administracions pretenen reduir les emissions un 30% en els propers 15 anys; en els propers cinc, l’objectiu és que aquestes emissions caiguin un 10%.
En la mateixa línia es va expressar el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, després de reconèixer que el 80% de les persones de la ciutat estaven preocupades per la contaminació de l’aire de Barcelona. «La ciutat veu que hi ha una emergència climàtica molt important i que això és un problema de salut pública», explicava Pisarello en relació als últims informes del baròmetre semestral.
Peatge contra la contaminació
Segons s’ha anunciat a la cimera, les administracions estudiaran la implantació d’un peatge per congestió en l’Àmbit-40 (40 municipis de l’àrea de la capital catalana). L’operació es vol portar a terme en el marc de revisió i implantació d’un nou model de finançament de les vies d’alta capacitat de Catalunya, posat en marxa per la Generalitat.
La mateixa Generalitat també ha informat aquest dilluns que preveu canviar l’horari d’entrada i de sortida dels funcionaris per fomentar l’ús del transport públic en els episodis de més contaminació. A més, les diferents administracions que han participat de la Cimera de la Qualitat de l’Aire estudiaran imposar un recàrrec sobre el preu dels carburants amb l’objectiu de reduir la tarifa dels transports públics.
La trobada també ha servit per confirmar la intenció dels diferents ens de cercar un nou model tarifari quilomètric i de pagament que substitueixi els quasi 90 títols de transport actuals, tal com es va anunciar fa uns dies al Mobile World Congress.
El llibre, que està en línia i que envien a casa fins i tot, carrega contra el que l’organització considera “adoctrinament sexual dirigit” en els centres educatius i analitza en 47 pàgines les diferents lleis LGTBI que les comunitats autònomes han desenvolupat aquests els últims anys per –segons HazteOir– atemptar “contra la llibertat dels pares” a l’hora d’educar.El text posa en dubte la necessitat d’aquestes lleis i les valora com “discriminació positiva cap a un col·lectiu” en perjudici de la resta de ciutadans.No és l’únic apartat polèmic de la publicació.
1. Lleis “no necessàries” i discriminació “inexistent”
Segons HazteOir els drets de les persones LGTBI “ja es troben garantits per la Constitució espanyola”.El col·lectiu destaca que les lleis autonòmiques suposen “nous drets a la carta per a determinats col·lectius”.
“Totes aquestes lleis estan institucionalitzant dues categories de ciutadans, els LGTBI i els heterosexuals”, destaca el llibre.L’obra no cita qüestions com el desemparament que viu el col·lectiu respecte a certes gestions amb l’administració; per exemple, la discriminació que viuen els menors trans que volen canviar el seu nom al DNI: “El 90% de les peticions de canvi es deneguen”, apunten des de la Fundació Daniela.
Segons el text, les lleis es justifiquen “acceptant una discriminació estructural inexistent basada en estadístiques de maltractament distorsionades”.A la pàgina 32 del llibre es fa constar el descens des de 2014 de les agressions a persones LGTBI;el que no s’explica és que aquest mateix anyles agressions a homosexuals van quedar fora de les estadístiques del Ministeri.
2. El poc suport social a les lleis LGTBI
El text, a la pàgina 7, entén que les noves lleis autonòmiques “no gaudeixen de suport social”, pel que converteixen els governs de les comunitats en “promotors d’un model de pensament”.
Poc després es contradiu (pàgina 11) en aquesta afirmació, destacant que les lleis autonòmiques han estat aprovades “en molts casos per tots els partits polítics”; per acabar titlla aquests partits de “prevaricadors”.En el cas català, tots els partits van donar suport a la llei LGBTI, a excepció del PP i d’Unió Democràtica de Catalunya.Per la seva banda, l’Assemblea de Madrid va aprovar el seu text contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere per unanimitat.
3. “Qui pot assegurar que aquestes mesures d’avui no causaran un major patiment en el futur?”
4. “La normalitat del que és presumiblement anòmal”
Les lleis de l’adoctrinamenttitlla de “víctima” (pàgina 11) a unacoach, Elena Lorenzo, a qui l’associació LGTB Arcópoli va denunciar perquè entre els seus èxits professionals destacava el fet d’aconseguir que moltes persones homosexuals deixessin de ser-ho.No és l’única mostra de negació de l’existència de diverses orientacions sexuals i/o identitats de gènere de la guia.
A la pàgina 26, es dóna un pas més enllà, citant com “anòmales” algunes opcions de gènere i/o orientació sexual.“Un argument comú d’aquestes lleis [les autonòmiques LGTBI] consisteix a negar l’evidència de les possibles anomalies, amb característiques clíniques variades, dels estats intersexuals […] Aquesta conclusió, que avalen nombrosos estudis científics, es nega d’arrel, de tal manera que s’instaura per decret la normalitat dels presumiblement anòmal”, cita el text.Amb aquesta definició, HazteOir interpreta que, tot el que se surti d’allò cisgènere (identitat de gènere i gènere assignat en néixer coincideixen), és “anòmal”.El llibre lamenta, a continuació, que la investigació clínica sobre homosexualitat i transsexualitat quedi “abolida” i sigui en alguns casos tipificada d’”abús”.
A més, a la pàgina 21 del llibre de HazteOir, s’utilitza la qualificació “trastorn” parlant sobre la identitat de gènere.A continuació s’utilitza també el terme “disfòria de gènere”.Un qualificatiu que per a la comunitat després resulta patologitzador i que,després d’anys de lluita dels col·lectius, ha obtingut reconeixements recents per part de les institucions: el conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, va anunciar fa unes setmanes quela transsexualitat deixaria de tractar com una malaltia a Catalunya.
5. Sexe i gènere, “veritats judicials, no científiques”
El text també posa en dubte la dissociació entre sexe i gènere, negant així que una persona amb un sexe biològic determinat no pugui decidir sobre la seva identitat (pàgina 23).I ho fa malgrat, a continuació (a la mateixa pàgina), compartir la sentència de 2002 del Tribunal Europeu de Drets Humans que reconeix que “la definició del sexe-gènere d’una persona va molt més enllà de l’apreciació visual dels seus òrgans genitals externs en el moment del naixement “.Són “veritats judicials, no científiques”.
Vivim unes dècades extraordinàriament generoses amb els drets individuals i col·lectius, de les majories i de les minories. Això no és sort, sinó el resultat de l’esforç i la lluita de molts de nosaltres per una llibertat justa i una major autonomia personal. En l’àmbit de la salut, la cobertura universal i gratuïta de la sanitat és un tresor que ja tots considerem com un dret inalienable més, com el d’expressió, la residència o el desplaçament. No obstant això, de vegades m’entren temors: temo que tants drets s’ennueguin i no siguem conscients que aquests no tenen una supervivència garantida, llevat que tots siguem conscients del privilegi que comporten les llibertats i drets de què gaudim i siguem responsables i vigilants per no perdre’ls.
En particular, en el camp de l’assistència sanitària em sembla necessari recordar la gran conquesta del nostre estat de benestar -em refereixo a l’espanyol, no a altres models europeus mutuals- que ha significat una salut pública gratuïta i de qualitat més que acceptable. Preservar-la és missió de tots nosaltres i no només dels governants. Aquests no l’han de posar en risc erosionant els seus pressupostos, però els usuaris, actuals o potencials, tampoc. Per això mateix, ja que tots coneixem i reivindiquem molt bé els nostres drets sanitaris, voldria avui, des d’aquesta columna, recordar alguns dels deures que van de la mà d’aquests drets.
1) No abusarem del sistema. No hem d’acudir a l’hospital o al CAP si realment no cal. Aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos, a reconèixer els símptomes banals que solucionarem a casa i a no caure en la paranoia dels múltiples mals que estan a l’aguait. La ventilació pública del càncer que pateix una o altra celebrity no ens ha de fer perdre l’oremus. Els mitjans han fet córrer tanta tinta sobre la quantitat de càncers que estan a la cantonada i sobre tantes lluites heroiques contra aquesta malaltia que la por a la mort ens assetja a tota hora. Tranquil·litat. Espanya gaudeix de la segona o tercera millor esperança de vida del planeta. El normal és estar bé.
2) No ens aprofitarem de la gratuïtat del sistema ni dels subsidis de malaltia per obtenir la baixa mitjançant martingales ni ho prolongarem quan no siguin estrictament necessàries. Acceptarem les incomoditats que ocasiona gestionar i mantenir una baixa raonable, ja que són inevitables per detectar els casos d’abús i les baixes inapropiades.
3) Evitarem aquelles conductes de risc que porten amb si una despesa sanitària potencialment evitable. La sanitat la paguem entre tots, és un bé sostingut solidàriament per la ciutadania i, especialment, per aquells que es troben en millor estat de salut i tenen feina. No ens aprofitem de la generositat col·lectiva. Cada accident de trànsit per culpa del mòbil o el consum d’alcohol, cada borratxera que acaba a urgències, cada SIDA que s’adquireix per descuits imperdonables, cada paquet de cigarretes que fumem (i amb ell la nostra salut), acaben traduint-se en milers d’euros que altres ingressen a la guardiola sanitària per poder-nos curar.
4) Tindrem paciència i comprensió quan no se’ns atengui de forma immediata. La cultura del «tot i ara» està desgraciadament molt difosa, però és incompatible amb l’actual estructura de la sanitat pública que difícilment canviarà en el futur pròxim. Sapiguem esperar si la nostra pressa és menor que la dels pacients que ens precedeixen. Acceptem que l’espera per un procediment quirúrgic menor pot dilatar en el temps en benefici d’intervencions més urgents.
5) Respectarem als professionals que ens atenen i que, la major part de les vegades, no són els responsables directes dels problemes que sorgeixen en l’assistència mèdica. Tindrem consideració amb tot el personal implicat en el nostre procés (infermeres, administratives, mèdiques). Col·laborarem amb ells i seguirem les seves instruccions informades. No exigirem tractaments mèdics o quirúrgics que no siguin considerats necessaris per als metges que ens atenen. Pensem que els professionals de l’assistència sanitària no són culpables que hàgim emmalaltit; tot el contrari, hi són per ajudar-nos-en a sortir i a recuperar la nostra salut. Si alguna cosa va malament, independentment dels drets que ens assisteixen com a pacients, sapiguem que mai cal esperar el 100% de seguretat en qualsevol exploració o procediment quirúrgic, com tampoc hi ha un 100% de seguretat en un vol o en un descens amb esquís per una pista negra.
6) Serem agraïts amb tots aquells que ens ajuden a superar el mal pas d’una malaltia, especialment si aquesta és greu. Donem per fet que el sistema ens acollirà perquè és la seva obligació, però pensem que molts professionals treballen per sobre de les seves obligacions per facilitar-nos les coses i aquest plus-que és el que marca la diferència moltes vegades- no té més pagament que el d’una somriure, un «gràcies» o uns bombons. Si alguna cosa apreciem molts metges que ho som per vocació i per gust, és el somriure d’un pacient que agraeix els nostres esforços: la nit que hem passat a quiròfan, la visita que li hem fet en diumenge, la crida a la seva casa per assegurar-nos que les coses marxen bé. Això no està inclòs en cap salari; de fet, és impagable.
La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.
Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?
El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.
Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?
Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.
És vocacional?
La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.
A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?
Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.
I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?
La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.
Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)
Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.
Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?
Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.
Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?
Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.
D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.
La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.
La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.
Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?
No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment. Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.
Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?
La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és.
Les llistes d’espera continuen engreixant-se. Al desembre 164.828 persones es trobaven en llista d’espera per ser operades, 4.000 més que l’any 2015. “No és una satisfacció incrementar les llistes d’espera però els resultats han estat amb un pressupost prorrogat sense la possibilitat de fer un Pla de Xoc”, ha justificat el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira. Amb tot, sí que es redueix el nombre de persones que superen el temps de garantia marcat per llei per a ser operades en un 26,3%. Tot i això encara hi ha més de 2.000 persones que superen el període de garantia en aquest tipus de procediments, com per exemple les pròtesis de genoll o de maluc, és a dir que fa més de sis mesos que esperen.
També es redueix el nombre de pacients que esperen per una primera visita a l’especialista (un 20% menys) i els que esperen per fer-se una prova diagnòstica (un 6,7% menys). Segons ha explicat aquest divendres Elvira, l’augment de persones en llista d’espera per una intervenció quirúrgica s’explica precisament perquè s’absorbeix la bossa de persones que han pogut fer-se una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista. “Una millor diagnosi i les visites impliquen més intervencions”, ha matisat.
Per altra banda, la reducció de les llistes d’espera per una prova o una primera visita té a veure amb l’activitat addicional feta durant el 2016, període durant el qual s’han fet 121.716 proves i 160.538 visites addicionals respecte 2015.
10 procediments seran prioritaris
Segons ha apuntat Elvira, durant el 2017 Salut prioritzarà deu procediments quirúrgics, que són els que concentren més del 50% dels pacients fora del temps de garantia o referència. Aquests són per exemple els de pròtesis de genoll o herniorrafia inguinal/femoral, entre altres.
“Són les intervencions amb un major volum de llistes d’espera i/o de persones que superen el temps màxim d’espera garantit”, ha dit el director del CatSalut. Dels 57’2 milions previstos pel Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, 41 aniran destinats a reduir les esperes d’aquests deu procediments.
Si s’aproven els pressupostos per al 2017 el Pla de Xoc comptarà amb 57,2 milions d’euros per aconseguir els objectius fixats: reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Tot plegat amb un increment de l’activitat.
En l’últim any el temps mitjà per una primera visita a consultes externes ha disminuït lleugerament, passant de 163 dies a 152 mentre que el temps mitjà per una prova diagnòstica ha augmentat de 71 a 85. En global l’augment del nombre de persones que esperen ser operades suposa un 5% més que l’any anterior.
*Fe d’errors: Una primera versió d’aquesta notícia assegurava que el nombre de pacients respecte 2015 havia augmentat en 8.000, quan en realitat són 4.000. Les xifres que el Servei Català de la Salut va donar en un primer moment sobre 2015 són errònies. La xifra correcta, segons diu ara el Departament, és que el 2015 160.804 persones esperaven per ser operades i no 156.799 com havien dit fins ara.
Més del 80% de les dones enquestades no saben que avortar és gratuït i dos de cada tres menors tenen una informació equivocada sobre el dret a l’avortament dels menors de 18 anys. Això conclou una enquesta realitzada a més de 200 dones de Barcelona per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears i el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS).
Davant d’aquesta desinformació, des de l’Ajuntament de Barcelona han iniciat la campanya ‘L’avortament: una opció i també un dret’, que busca prevenir i reduir els nivells d’infeccions de transmissió sexual (ITS) –sobretot sífilis i gonocòccia– i també la taxa d’embarassos no desitjats entre joves. La campanya consistirà en el repartiment de fullets informatius en centres d’atenció sanitària, però també en centres d’atenció a la infància i l’adolescència, d’atenció a la dona o la diversitat, entre d’altres. Des del consistori es mostren preocupats, ja que l’11,6% dels joves barcelonins no fan servircap mètode contraceptiu en les seves relacions sexuals. La campanya s’emmarca en l’estratègia compartida de Salut Sexual i Reproductiva de Barcelona dissenyada pel Consorci Sanitari de Barcelona, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i diverses entitats socials.
Segons una enquesta realitzada per l’Ajuntament de Barcelona a 1.500 joves de la ciutat d’entre 15 i 34 anys, un 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Una xifra, però, que ha disminuït en relació a l’any 2002, quan un 22,6% afirmava haver utilitzat aquest mètode. L’1% també defensa la tècnica de «la marxa enrere» com a mètode contraceptiu.
Què diu la llei?
“L’objectiu és revertir aquest desconeixement amb una informació clara i concisa”, ha explicat la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, ho atribueix als últims canvis legislatius pel que fa a l’avortament. Actualment la Llei orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs estableix que tota dona pot decidir interrompre el procés de gestació de manera gratuïta en un centre de salut del sistema públic. Tot i el que estableix aquesta llei, el 30% de les joves creuen que només es pot avortar en casos de violació, malformació del fetus o perill per a l’embarassada.
En el cas de les dones majors de 18 anys, la interrupció voluntària de l’embaràs es pot realitzar fins a les primeres 14 setmanes de gestació; ampliable fins a les 22 setmanes per causes mèdiques relacionades amb la salut de la dona o del fetus. En el cas dels menors d’edat, es marca el mateix calendari que amb les persones majors d’edat, però amb la diferència que cal l’autorització expressa del pare, la mare o el tutor legal. Aquesta autorització és necessària des que l’exministre Alberto Ruiz-Gallardon va introduir un canvi legal l’any 2015 que obligava a les menors d’edat a tenir el consentiment informat dels pares o tutors legals. Segons l’enquesta, el 34% de les dones enquestades no sap que aquesta autorització és obligatòria.
Aquesta obligatorietat del consentiment informat per part d’un adult provoca en moltes ocasions pors i dubtes entre les noies menors d’edat. Per això des del consistori recorden l’existència del Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS), que ofereixen suport emocional, legal i sanitari de manera gratuïta i confidencial a noies embarassades. Segon Jordi Baroja, director del CJAS, «cada dia, en totes les intervencions grupals que fem amb adolescents i joves, constatem que hi ha informacions molt errònies sobre l’avortament, sovint fent referència ja no a la llei del 2010 de Zapatero, sinó a l’anterior, la de 1985, i això ens amoïna». L’any 2016, aquest centre va atendre a 2.334 joves i adolescents.
El novembre del 2015, el plenari municipal va aprovar per àmplia majoria el rebuig a l’última reforma del PP i va instar l’Ajuntament a garantir la informació i l’assessorament a totes les dones per garantir el seu dret a l’avortament.
Ciutat Vella i Nou Barris, per sobre de la mitjana d’embarassos en noies adolescents
Els embarassos en noies adolescents estan molt per sobre de la mitjana de Barcelona als districtes de Ciutat Vella i Nou Barris. Mentre que la taxa d’embarassos a la ciutat és de 19,1 casos per cada 1.000 dones d’entre 15 i 19 anys, a Ciutat Vella puja fins als 26,3 casos i despunta a Nou Barris, amb 29,2. Aquestes xifres s’associen al fet que el nivell d’informació i formació varia en funció de l’estatus i el nivell de desigualtats socioeconòmiques. Des de l’Ajuntament recorden que aquesta maternitat precoç «dificulta el desenvolupament personal i social de les dones, a més de limitar les seves possibilitats de formació i d’accés al món laboral».
Hi ha qui defensa aquesta teoria que assegura que una mentida repetida moltes vegades acaba convertint-se en veritat, com recordàvem des de la pàgina web de Chrysallis. I, encara que la mentida sigui ridícula i mancada de qualsevol base, hi ha organitzacions que no dubten a seguir donant-li dur, invertint els seus diners (o el de les incautes persones que fan donacions i les societats no tan secretes que estan darrere) i el seu temps en intentar adoctrinar qui se’ls posi a tir.
Això mateix és el que ha passat aquesta setmana, quan una associació, coneguda per les seves accions sense sentit en contra dels drets fonamentals de diversos col·lectius, ha decidit treure al carrer i passejar per diferents ciutats de l’estat un autobús pintat de taronja (molt apropiat utilitzar el color corporatiu de la nostra associació) carregat amb missatges transfòbics i excloents.
La campanya no ha trigat més que unes hores a tenir repercussió a tots els nivells, però… Realment han assolit l’objectiu que perseguien? No és la primera vegada que fan alguna cosa similar (recordem l’enviament massiu de pamflets propagandístics als centres educatius incloent imatges del material didàctic de Chrysallis EH) i ens quedem amb el regust que sembla que alguna cosa no els va anar bé del tot.
Encara que puguem intuir que el seu objectiu final no és el que pregonen i que aquest està vinculat a altres assumptes, relacionats més amb les qüestions del poder que del viure, al final, no ens quedarà més remei que agrair la gran tasca social que fan aconseguint demanar el suport total, absolut i contundent que les institucions, la política i la societat en general, ha mostrat a les persones transsexuals, particularment a aquelles menors d’edat, en tot just 48 hores.
A Chrysallis sabem perfectament el que és lluitar perquè ho fem diàriament, de manera dura, però sempre neta, pel ple reconeixement dels drets fonamentals de les i els menors transsexuals i seguirem fent-ho, tot i els intents fallits de desviar la nostra atenció.
Som més de 450 famílies les que hem passat per l’associació en aquests tres anys i mig. Totes hem acompanyat lliurement les identitats de les nostres filles i fills, totes hem superat les limitacions burocràtiques, administratives i socials. Totes hem crescut amb aquesta realitat que ens ha ofert la possibilitat d’obrir els ulls, de deconstruir les teories absurdes que, sense base cap, negaven l’existència dels nostres fills i filles. No cal dir que no ens pararan, ni amb autobús, ni a cop d’enclusa.
Fa molts anys, a la meitat de la dècada dels 80, es va promulgar la Llei General de Sanitat i, amb ella es va produir el canvi legislatiu més important del sistema sanitari espanyol des de la guerra civil. Aquesta Llei va confirmar el canvi conceptual, estratègic, organitzatiu i d’activitat assistencial de l’antiga assistència mèdica ambulatòria, que a partir d’aleshores es va passar a denominar atenció primària. Aquest procés de reforma es va desenvolupar operativament al llarg de gairebé 20 anys en les diferents nacionalitats i comunitats autònomes de l’estat i, encara que no va aconseguir solucionar de forma satisfactòria tots els problemes d’orientació, efectivitat i eficiència que presentava l’atenció en règim ambulatori de la població, no es pot negar que va millorar de forma evident la qualitat de l’assistència en el marc del sistema sanitari públic.
Mentre avançava el canvi en profunditat de l’atenció primària, què passava als hospitals? La veritat és que entre poc i res. Semblava com si l’orientació estratègica, organització, estructura i tipologia de la seva activitat assistencial no tinguessin necessitat de cap canvi significatiu. Al llarg de tots aquests anys, en els hospitals solament es van introduir les modificacions derivades del progrés tecnològic diagnòstic i terapèutic i es van crear diverses unitats funcionals per atendre determinats grups de processos emergents que requerien la participació assistencial d’especialistes de diverses branques mèdiques i/o quirúrgiques.
Aquest immobilisme ha estat la norma dins els murs dels edificis hospitalaris però tampoc s’avançat significativament en el camp de les interaccions dels hospitals amb la resta dels components del sistema sanitari sobretot en el cas dels centres d’alta complexitat (terciaris). És cert que en alguns hospitals de tipus comarcal sí que s’han fet intents d’obertura cap a altres serveis i recursos sanitaris i socials però amb un èxit relatiu. En moltes ocasions els hospitals de menor complexitat, en lloc de dirigir les seves prioritats organitzatives i d’activitats a potenciar el seu arrelament i coordinació amb la resta dels recursos de la comunitat en què actuen, continuen enlluernats pels seus «germans terciaris» i volen créixer competencialment assumint serveis i tecnologies que no els corresponen.
Al llarg de la meva vida professional he assistit al naixement de múltiples iniciatives planificadores que intentaven reconduir la manca d’efectivitat i eficiència (sense oblidar la inseguretat per als pacients) inherent a la innecessària duplicació de serveis hospitalaris d’alta complexitat. En moltes ocasions el projecte s’abandonava al poc d’iniciar-se i en altres no arribava a assolir un percentatge significatiu dels objectius marcats.
Les causes d’aquest immobilisme tenen segurament un origen múltiple, començant per la dificultat derivada de la mateixa complexitat de l’estructura hospitalària i seguint per la que pot tenir l’enfrontament amb interessos institucionals i professionals molt potents. En termes informàtics sembla com si els polítics i gestors sanitaris pensin que els hospitals són el component dur (hardware) mentre que la resta dels integrants del sistema formen el component tou i flexible (software) del sistema sanitari. Els canvis en els primers es visualitzen com més difícils i costosos i més fàcils i barats els dels segons.
Tampoc no s’han conegut públicament possibles plans estratègics relatius a reequilibrar les tipologies d’hospitals (d’aguts i de subaguts i crònics) i de les corresponents dotacions de llits per posar en marxa de forma progressiva els canvis que han de donar resposta suficient a les necessitats creixents d’atenció d’una població envellida i amb altes taxes de dependència. Alguns pensen que aquesta manca d’iniciativa es pot posar en relació amb un cert propòsit polític d’incrementar encara més el pes de la iniciativa privada i semipública en el sector sociosanitari, que ja és dominant en l’actualitat. Aquestes i altres circumstàncies, juntament amb la manca de visions i accions polítiques definides sobre els canvis d’orientació estratègica, organització, finançament, estructura i activitats que necessita el conjunt del sistema sanitari, poden explicar l’actitud d’uns polítics i gestors que semblen atemorits davant del repte que suposa una profunda reforma hospitalària. Mentrestant la sostenibilitat econòmica i estructural del model es continua deteriorant i creix el desequilibri i la inequitat del sistema.
Nova sentència per la qual es condemna l’empresa Uralita pels danys causats a un treballador a causa de l’incompliment de la normativa en matèria de prevenció per haver estat en contacte amb l’amiant. La contaminació per amiant és un dels problemes més greus en matèria de salut laboral pels seus efectes difícils de concretar.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat en el seu dia per Uralita contra una sentència anterior de la sala del Jutjat Social de Barcelona, que data del 2015. En aquesta sentència es condemnava a abonar 342.142 euros a un extreballador com a indemnització pels danys derivats de la malaltia professional, cosa que implica la ratificació de l’incompliment de la normativa vigent en matèria de prevenció en el cas de l’amiant, segons informa el Col·lectiu Ronda, entitat que ha dut la defensa legal del treballador afectat.
L’antic treballador que serà indemnitzat havia prestat els seus serveis com a operari, primer com a oficial de fabricació i després com a cap d’equip, entre els anys 1969 i 1992 a la societat Rocalla, en la seva planta de producció de Castelldefels. Aquesta empresa va ser absorbida el 1995 per l’empresa demandada: Uralita. Segons Ronda, el 2013 l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va declarar l’extreballador en incapacitat permanent absoluta per adenocarcinoma de pulmó derivat de la malaltia professional.
La primera sentència sobre la qual Uralita va presentar recurs declarava la responsabilitat empresarial per la falta de mesures de seguretat i higiene en la manipulació de les fibres de l’amiant per part del treballador. La decisió judicial posava de manifest la relació causal entre la malaltia i l’incompliment de la normativa per a la protecció dels treballadors.
Normativa aplicable
Uralita defensava en el seu recurs que la normativa específica en matèria de protecció en els anys en què el treballador va prestar serveis no exigia el compliment de les normes de seguretat diferents de les aplicades. La tesi no va ser acceptada pel TSJC d’acord amb els últims pronunciaments del Tribunal Suprem, refrendant la falta de mesures de seguretat de l’empresa Uralita, “insistint en el fet que tot i que la normativa no estès del tot desenvolupada abans de 1997 això no significa que no haguessin de respectar les normes per controlar la nocivitat de l’amiant i, per tant, per protegir el treballador”.
L’advocat del Col·lectiu Ronda, Miquel Arenas, afirma al respecte que la sentència “demostra la fermesa amb la qual es va posant de manifest com de nociu ha estat l’amiant i quines han estat les greus conseqüències derivades d’estar en contacte amb un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos”.
