Just Deploy It!

Blog

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • Racions i recomanacions

    Cinc al dia. Aquest el nombre de racions diàries de fruites i verdures recomanat per l’OMS i diverses autoritats sanitàries nacionals. Ara, alguns mitjans de comunicació, des de The Guardian a la BBC, passant per El País, s’han fet ressò d’un nou estudi que indica que allò òptim no són cinc porcions diàries sinó 10. Tant han canviat les coses per duplicar les recomanacions? Quin estudi és aquest i quina fiabilitat té? És correcte i encertat aquest nou missatge? Fins a quin punt puc i he de complir-ho? Aquestes són algunes de les preguntes legítimes i raonables que podem fer-nos tots, metges i ciutadans.

    La primera consideració és que l’estudi, publicat a l’International Journal of Epidemiology, és rigorós i de qualitat. Passa per ser la revisió sistemàtica amb metaanàlisi més exhaustiva i actualitzada per respondre a la doble pregunta de quina és la dosi òptima diària i quins tipus de fruites i verdures són les millors per prevenir la malaltia cardiovascular, el càncer i la mortalitat prematura. Considera els resultats de 95 estudis observacionals de cohorts realitzats arreu del món (excepte a l’Àfrica i Llationoamèrica, on falten estudis) amb uns dos milions de persones. I el seu principal resultat és que el risc cardiovascular i de mort prematura es redueix progressivament prenent fins a 800 grams diaris de fruites i verdures, i que el risc de càncer es redueix prenent-ne fins a 600 grams. En tots dos casos la reducció és més acusada en els rangs baixos d’ingesta que en els alts. És a dir, el benefici és més ostensible quan es passa de no prendre res a certa quantitat de fruites i verdures, és menys pronunciat amb major quantitat i deixa d’observar-se a partir de cert nivell.

    Considerem ara les implicacions pràctiques d’aquests resultats. La clau és com convertir els grams en peces de fruita o racions de verdures. En aquesta revisió es considera que una porció o ració (serving) són 80 grams. Així doncs, no és el mateix una mandarina de 80 grams (una porció) que una taronja de 240 grams (tres porcions); si acompanyem un plat amb una patata i un tomàquet ja tenim dues porcions, i si hi afegim 3 cullerades de pèsols, tenim una altra porció més. Vistes així les coses, 10 porcions no sembla tant. Però, caldria canviar la recomanació de «5 al dia» per la de «10 al dia»? Sens dubte, el millor és no precipitar-se. D’entrada cal tenir present que les cinc primeres porcions són més beneficioses que les cinc següents. Però, sobretot, cal considerar que l’actual desgavell dietètic és en bona mesura un problema de comunicació, de traducció dels resultats de la recerca en missatges dietètics clars, ja siguin en racions, porcions, plats, piràmides o altres pautes.

    A més, no hi ha pitjor recomanació que la que no es pot posar en pràctica, bé per problemes econòmics, culturals o de comunicació. De manera que cal pensar molt bé com comunicar a cada població concreta la importància del contingut vegetal de la dieta. I recordar també que els estudis epidemiològics tenen les seves limitacions, ja que no és possible elucidar fins a quin punt el benefici associat al major consum de fruites i verdures cal atribuir-ho a no fumar, mantenir un pes saludable, beure un mínim d’alcohol, fer exercici físic i altres hàbits saludables. Amb tot, encara que encara els resultats siguin aproximats i les recomanacions més o menys afortunades, ja hi ha prou proves epidemiològiques i explicacions biològiques per donar per bo el missatge general que una dieta rica en fruites i verdures en un dels pilars més segurs de la salut i la prevenció.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Una auxiliar d’infermeria serà indemnitzada després d’encadenar 250 contractes

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El jutjat social número 20 de Barcelona ha condemnat l’Institut Català d’Oncologia a readmetre una auxiliar d’infermeria que va arribar a signar fins a 250 contractes temporals entre els anys 2009 i 2016 i a qui va deixar de contractar quan aquesta comunicar que estava embarassada. A més, l’empresa haurà d’abonar a l’afectada els salaris no percebuts i indemnitzar-la amb 6.000 euros en concepte de danys i perjudicis, segons informa el Col·lectiu Ronda.

    La sentència considera que els contractes eventuals per circumstàncies de la producció no s’ajustaven a llei i que, per tant, sense causa legal de temporalitat, la situació de la treballadora ha de considerar-se indefinida no-fixa. En aquestes circumstàncies, l’acomiadament en situació de gestació sense cap intent d’adaptar el lloc de treball resulta fraudulent i, per tant, nul.

    L’auxiliar d’infermeria va comunicar el 12 d’abril de 2016 a l’empresa que estava en període de gestació. Aquell mateix dia l’Institut Català d’Oncologia donava per finalitzat el contracte d’interinitat que tenia amb la treballadora. Abans aquesta havia firmat fins a 250 acords amb l’entitat que té un concert amb l’Institut Català de la Salut. Des d’aquell moment la demandant no va tornar a ser reclamada per prestar cap tipus de servei al centre tot i que l’empresa manté en vigor un acord amb la plantilla que contempla la possibilitat que les persones incloses a la llista de suplents preferents -com és el cas de l’auxiliar- poden romandre en situació de suspensió temporal en cas que causes degudament acreditades, incloent-hi la maternitat, impedeixin la seva contractació.

    El Jutjat Social entén acreditat que la immensa majoria dels 250 contractes subscrits per l’auxiliar d’infermeria eren d’interinitat, és a dir que tenien la funció de substituir companys i companyes durant la seva absència. En aquest sentit, remarca que també va signar fins a 11 contractes eventuals per circumstàncies de la producció que són, precisament, els que la sentència del jutjat barceloní considera fraudulents com que no s’ha complert el requisit d’acreditar degudament la naturalesa, causes i durada prevista de l’increment de l’activitat que justifiqués la contractació temporal.

    Per tant, afirma Ronda, com que no hi ha causa legal d’interinitat, el veredicte atorga a la treballadora la situació d’indefinida no fixa. Per tant, transforma la pretensió de l’empresa de què el contracte es considerés finalitzat en un acomiadament nul en haver-se vulnerat els drets fonamentals de la treballadora. Això es basa a entendre provat que la comunicació de l’embaràs va ser el motiu de la decisió empresarial. I això sense atendre’s al contingut del pacte existent ni procedir a cap adaptació del seu lloc de treball. Per tot plegat el jutjat ha condemnat l’empresa a indemnitzar la treballadora amb 6.000 euros i a pagar-li els salaris que no ha percebut.

    Nou cop a l’eventualitat

    El Col·lectiu Ronda interpreta que la sentència se suma a moltes altres que han estat dictades contra l’ús fraudulent que l’Administració fa de les figures legals de temporalitat laboral. Això passa especialment des que el setembre passat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictés tres resolucions que condemnaven amb total claredat la forma abusiva com les administracions espanyoles han usat la normativa de contractació temporal. Això afecta tant nomenaments de personal estatutari temporal, funcionaris interins i treballadors eventuals.

  • Plataformes en defensa de la sanitat ocupen Economia per reclamar més milions per reduir les llistes d’espera

    La Marea Blanca de Catalunya, la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS, així com col·lectius i entitats en defensa de la sanitat pública no estan satisfets amb el pressupost de Salut. Les entitats i plataformes han ocupat aquest dimarts al matí la seu de Vicepresidència del Govern, Economia i Finances per reclamar al vicepresident del Govern i titular d’Economia, Oriol Junqueras, que el Pla de Xoc per fer front a les llistes d’espera recuperi la dotació prevista inicialment pel departament. El Pla estava dotat en un primer moment amb 96 milions d’euros però comptarà només amb 57.

    Aquesta rebaixa en 39 milions d’euros –que segons el conseller de Salut Toni Comín no impedirà complir amb els compromisos inicials– és la que no convenç als concentrats d’aquest dimarts. Segons ha expressat en declaracions als mitjans la portaveu de Marea Blanca Trini Cuesta, el que demanen a Junqueras és que mantingui el pressupost inicial que s’havia associat al Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, és a dir, prop de 100 milions d’euros. «El pla redueix en 40 milions el pressupost i no estem d’acord amb aquesta reducció. Davant les necessitats de les llistes d’espera haurien de mantenir el pressupost de 96 milions d’euros», ha assegurat Cuesta.

    Per la seva banda, Marta Serrés, de la PAICAM, ha valorat els pressupostos com «continuïstes» i ha avisat que els 100 milions d’euros que reclamen «són per subsanar el problema de les llistes d’espera de la sanitat pública i no per solucionar-ho derivant pacients a centres privats de la xarxa d’utilització pública».

    Marta Serrés llegeix un text aquest dimarts davant la seu de Vicepresidència / © SANDRA LÁZARO

    Segons el Pla, presentat a l’abril, el pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. Tot i destinar-hi gairebé 40 milions menys Salut insisteix que els objectius continuen sent els mateixos que ja es van fixar en el Pla de xoc de Junts pel Sí ara fa un any. Com? Segons va explicar Toni Comín en una compareixença parlamentària al gener, gràcies a “les eficiències en la gestió de les llistes” dutes a terme durant l’any 2016.

    “S’ha pogut reduir més del que pensàvem la gent que superava els terminis de garantia”, va assegurar el conseller. El departament calcula que d’aquí a un any es mantingui aquest ritme i que, per tant, es necessitin menys diners per assolir els objectius inicials. Les previsions de millora, juntament amb les mesures de gestió, permetran segons Comín complir amb tots els objectius del pla. Amb tot, si el pressupost fos insuficient s’aconseguirà el necessari de la diferència entre el pressupost inicial i el liquidat, ha afegit el conseller, és a dir, de la desviació pressupostària..

    Així ho van explicar també responsables de la Conselleria de Salut a diverses plataformes com Marea Blanca en una reunió que van mantenir la setmana passada. Amb tot, des de les entitats desconfien i consideren que l’argument de Salut «és una excusa per reduir el pressupost».

  • Veganisme i religions vicariants

    Any rere any veig créixer amb preocupació modes alimentàries exòtiques i, sobretot, veig créixer l’interès pel veganisme entre la gent jove. Com a metge crec que els fonaments científics del veganisme són inexistents i que aquesta pràctica es basa en una estranya fe i en uns rituals que ratllen el ridícul.

    Un dels èxits de l’evolució ha estat la capacitat que va adquirir l’ésser humà de sobreviure adaptant-se a les més diverses dietes i, en aquest sentit, és evident que els vegans poden subsistir a base d’aliments d’origen vegetal. No obstant això, s’oblida que l’home és omnívor i que, amb això, ha adquirit no només capacitat d’adaptació a dietes extremes sinó una gran llibertat respecte al seu major necessitat: l’alimentació. Pensem, per exemple, en els pobres dinosaures herbívors que devastaven diàriament quilòmetres quadrats de boscos i pastures per saciar la seva fam, motiu pel qual les seves gargamelles tot just podien separar-se uns minuts del sòl en recerca de suport. Encara avui, els animals herbívors purs pasturen a tota hora. Que malament que ho passen a l’hivern a menys que els arribi pinso per ajudar-los! O pensem en els carnívors obligats de la jungla, que només menjaven quan queia una presa, els dies que hi havia hagut sort amb la caça.

    La capacitat de sustentar-nos amb una extensa varietat de dietes fa de la nostra espècie un únic i singular exemple de plasticitat i llibertat biològiques. Per sort, la majoria de la humanitat (a excepció dels habitants en zones catastròfiques) no està obligada a buscar-se els seus aliments durant 15 o 20 hores al dia, sinó que hem regulat els nostres horaris de manera que l’alimentació ocupa un lloc no invasiu i raonable en la nostra agenda quotidiana.

    Ser omnívors ens obre a altres dimensions relacionades amb els plaers de l’alimentació variada i amb la possibilitat de gaudir de centenars i milers de productes alimentaris i de receptes diferents. Gaudir sense prejudicis del que proporcionen la natura i la bona cuina (el cru i el cuit, com diria Lévy-Strauss) té escassos paral·lels en el repertori de gustos que podem donar-li al nostre cos.

    El vegà ignora els avantatges que comporta la nostra identitat omnívora. Sacrifica plaers, llibertat i temps a les seves creences per la suposada originalitat (de tornar a l’origen primitiu, vull dir) i salut de la seva dieta. És freqüent veure’ls carregats amb flascons de vitamines i vegetals en carmanyoles i bosses que porten per poder alimentar-se a totes hores vagin on vagin. Molts han perdut el ritme horari que dediquem als àpats i se’ls veu, com remugants, menjar a tota hora apis, alvocats, bròquil, anacards o peres llimoneres. Difícil d’entendre.

    També és difícil d’entendre que alguns pares il·luminats sotmetin als seus fills a una dieta deficitària en proteïnes de qualitat, minerals i vitamines, precisament en un moment de les seves vides en què una dieta completa i variada és essencial per promoure un creixement i desenvolupament fisiològics.

    Una consideració a part mereixen els problemes que creen quan se’ls convida a dinar a casa o quan surten amb amics a sopar, perquè triar el menú es converteix en un exercici complicat i d’alt risc. Pel que sembla la ministra alemanya de Medi Ambient, Barbara Hendricks, ha intentat instaurar per decret menús vegetarians en les activitats socials del seu departament sense que la iniciativa hagi quallat per unànime oposició de tot l’arc parlamentari.

    Podria donar-se el cas que el veganisme, com passa amb l’addicció al ioga, al mòbil o al nacionalisme ètnic, s’hagi convertit, no només en una mera convicció dietètica, sinó en un autèntic sistema de creences supraracionals. En anys com els que corren, en els quals el materialisme i l’ambició han guanyat grans quotes de mercat, i en els que, paral·lelament, la creença religiosa a la transcendència humana frega els seus mínims, es veuen sorgir religions vicariants en què es diposita la fe perduda en l’altra vida. Algunes d’aquestes afecten de forma molt particular a la salut i a la medicina. I no només em refereixo al cas del veganisme sinó també, per exemple, als moviments antivacunes, que sobre la base d’algun abús que hagin comès governs i multinacionals i d’algun accident desafortunat, han muntat un ciri contra un dels progressos més indiscutibles de la medicina preventiva. És el cas també de moltes altres de les anomenades «medicines alternatives».

    És de vital importància saber on dipositem la nostra fe, la nostra necessitat de creure en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, que modela i modera els nostres desitjos i les nostres accions. Correm el risc de danyar-nos seriosament la nostra salut i de limitar innecessàriament els nostres goigs i la nostra llibertat si abracem religions vicariants que ens imposen una rigidesa alimentària contrària a l’evolució i al bon sentit.

  • Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits

    Fa poc més d’una dècada es va posar en marxar a Catalunya un programa molt valorat des de diferents sectors: el programa Salut als barris. Per primera vegada s’impulsava un programa amb mirada de barri orientat a millorar la salut dels habitants en ciutats com Barcelona, posant en marxa, per exemple, estratègies d’acció comunitària orientades en salut, és a dir, amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Ara, un projecte d’investigació liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i  l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i finançat per RecerCaixa ha avaluat si l’acció comunitària en salut s’associa realment a una millora de la salut de la població d’un barri.

    Davant l’increment de les desigualtats en salut a Barcelona, el projecte es fixava com a objectiu avaluar si l’acció comunitària té un impacte real sobre la salut i pot servir també com a eina per reduir les desigualtats en salut. El resultat és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.

    “L’acció comunitària en salut implica una manera diferent d’entendre la salut, parteix de la idea que la salut està afectada en gran mesura per factors socials i d’entorn (laborals, culturals, familiars, socials, mediambientals, etc.) i d’això hi ha molta evidència científica”, explica Raquel Gallego, investigadora principal del projecte. La idea, diu, en l’acció comunitària orientada a la salut és que diferents agents -veïns, mestres, monitors de lleure, serveis socials, professionals sanitaris del barri, etc.- s’impliquin en el diagnòstic de les principals problemàtiques de salut d’una comunitat però també en com es poden abordar.

    L’estudi s’ha fet centrant-se en 49 dels 73 barris de Barcelona: aquells amb un nivell socioeconòmic més baix, amb una renda inferior a la mitjana de la ciutat. “La salut té molt a veure amb les condicions socioeconòmiques de la població per això ens hem volgut centrar en aquests barris”, explica a aquest mitjà Maribel Pasarin, metgessa i directora de l’Observatori de l’ASPB. En la mateixa línia Gallego recorda que hi ha una relació clara entre renda i desigualtats en salut: “a mesura que augmenta la renda milloren els indicadors de salut”. “A més a més és precisament en els barris on s’han desplegat les accions comunitàries orientades en salut més intenses», afegeix Gallego. Així, s’han comparat d’aquesta mostra de barris indicadors en salut en dos anys concrets (2001-2011) dins d’una dècada segons el seu nivell d’acció comunitària en salut.

    Els barris analitzats en el projecte segons el nivell d’acció comunitària en salut / ASPB

    En els resultats s’observen millores sobretot en la salut autopercebuda de les dones d’edat avançada. “La hipòtesi és que les dones grans són un dels col·lectius més beneficiats per l’acció comunitària perquè hi ha moltes accions orientades a la gent gran i les dones són les que més participen”, explica Pasarin.

    Així mateix els resultats també indiquen que disminueix el consum de drogues si hi ha més accions de tipus comunitari i que és un element afavoridor de la reducció de les desigualtats socials en salut, és a dir les diferències degudes a factors socials. En aquest indicador la diferència entre homes i dones és a la inversa que en la salut autopercebuda. “Hi ha una baixada molt espectacular en consum de drogues entre els homes fins i tot partint d’un consum més elevat que les dones”, matisa Gallego.

    Amb tot el projecte també conclou que no hi ha una fórmula única ni millor de fer acció comunitària. De fet, els investigadors asseguren que és el tipus de comunitat que hi ha en cada barri (per exemple si és activa i cohesionada o no ho és) el que determinarà la manera en què es fa l’acció comunitària. “Pot ser que en un barri hi hagi una manca d’hàbits saludables en l’alimentació mentre que en un altre el principal problema de salut sigui l’aïllament de les persones de tercera edat”, diu Gallego. Els resultats del projecte es presentaran aquest dimarts a l’Escola de l’IGOP seguit d’un debat sobre l’acció comunitària en l’àmbit de la salut amb diverses experiències.

    El cas del barri de Roquetes

    De tots els barris de Barcelona el de Roquetes és precisament el que, d’acord amb una sèrie d’indicadors, té una acció comunitària més intensa. Roquetes, al districte de Nou Barris, té una renda familiar disponible a la franja baixa de la ciutat de Barcelona i l’atur supera àmpliament la mitjana. A més, es tracta d’un barri que ha tingut un dèficit històric de serveis. Amb tot, ha estat aquesta mancança la que també ha fet de Roquetes un barri amb capacitat d’acció col·lectiva que s’ha mobilitzat en múltiples ocasions, com van fer per exemple durant la dècada dels vuitanta, per reivindicar un Centre d’Atenció Primària.

    Tanmateix, la millora de la salut d’una població -en aquest cas d’un barri- no depèn únicament dels serveis sanitaris dels quals disposa. “Tenim el xip que els que ens hem d’implicar en millorar la salut són els professionals sanitaris i tot i que és cert que l’atenció primària té una mirada comunitària també hi ha altres agents i professionals que poden implicar-se”, explica Pasarin. Un exemple, cita, és l’aïllament no volgut en gent gran. “En un cas així pot fer molt més la xarxa social, generar vincles, que no pas un metge”, diu. Una idea que comparteix Felipe Herrera, tècnic del Pla Comunitari de Roquetes que s’encarrega dels temes de salut. Segons ell, molts dels elements que generen salut no estan al centre de salut sinó al seu voltant i cita com a exemple fer activitat física o tenir feina.

    En els darrers vint anys aquest barri, com d’altres de la ciutat, ha anat incorporant accions comunitàries orientades a incidir en aquells aspectes que condicionen la salut. Va ser a Roquetes però, explica Raquel Gallego, on l’acció comunitària en salut va ser pionera. Així, l’any 2003 -abans fins i tot que es posés en marxa el programa Salut als barris- Roquetes va iniciar un Pla de desenvolupament comunitari i un diagnòstic participatiu de la salut al barri. Més endavant aquest pla passaria a a ser ‘A Roquetes fem salut – salut als barris’.

    «La gent a Roquetes té la sensació que si hi ha alguna dificultat al barri es pot solucionar», diu Herrera. Alguns exemples d’accions comunitàries al barri de Roquetes són tallers o accions de grup  orientades a fomentar l’autocura, millorar els hàbits d’alimentació, prevenir el consum de drogues o promoure la salut mental dels veïns i les veïnes del barri. Aquest últim, intervencions destinades a millorar el benestar mental, va sorgir de fet, explica Herrera, perquè amb la crisi cada vegada arribava més gent a la xarxa amb malestar emocional per una situació d’atur. “Si et sents millor, si trobes una xarxa en el teu barri potser no et sents deprimit i no cal que t’acabin receptant ansiolítics”, diu la investigadora principal del projecte. «L’important és el concepte de barri saludable i de xarxa cuidadora, fer de la necessitat una capacitat», conclou el tècnic.

  • Consumir més fruites i verdures pot prevenir milions de morts prematures

    Un gegantí meta-anàlisi i revisió sistemàtica, liderat per l’Imperial College de Londres, que es publica a l‘International Journal of Epidemiology, confirma i quantifica l’efecte d’incrementar el consum de fruites i verdures en la prevenció del risc de malalties cròniques comuns.

    No és una troballa nova i original. Fa anys que se sap l’efecte beneficiós del consum de fruites i verdures. Però l’anàlisi, basat en 95 estudis de cohort o prospectius, que comprenen en conjunt uns 2 milions de participants de diversos països del món, és el més gran que s’ha realitzat fins a la data. Es va analitzar l’efecte del consum de fruites i verdures en relació a 43.000 casos de malaltia coronària, 47.000 casos d’ictus, 81.000 casos de malaltia cardiovascular, 112.000 casos de càncer i 94.000 defuncions.

    Els resultats són impressionants. Quan es compara el fet de consumir uns 800 grams de fruites i verdures al dia (10 porcions d’uns 80 grams) respecte al no consum, s’observa una reducció del 24% del risc de malaltia coronària, el 33% en el risc d’ictus, del 28% en el risc de malaltia cardiovascular, del 13% en el risc de càncer i el 31% en el risc de mortalitat prematura. L’equip investigador estima que 7,8 milions de morts prematures podrien ser evitats en el món si la població consumís uns 800 grams de fruites i verdures cada dia.

    L’efecte és menor, però encara és evident, fins i tot amb consums de 200 g diaris de fruites i verdures. Les guies alimentàries han recomanat fins ara consumir 5 porcions al dia (uns 400 g). Però aquest estudi demostra que com més es consumeix, més gran és l’efecte beneficiós.

    Un aspecte important i nou és que l’estudi ha mostrat resultats sobre els diferents tipus de verdures i fruites en relació a les malalties cròniques analitzades. Van trobar que el consum de pomes, peres, fruits cítrics, vegetals i amanides de fulla verda, com l’espinac, l’enciam i la xicoira, i vegetals crucífers com el bròquil, col i coliflor es van associar a un menor risc de malaltia coronària, ictus, malaltia cardiovascular i mortalitat prematura. Troben així mateix que les verdures verdes com els espinacs, i pèsols, grocs com el pebrot i les pastanagues i els vegetals crucífers estan més associats a la reducció del risc de càncer. Es van observar efectes similars en relació a les verdures crues i cuites. Tot això indica que és recomanable consumir una àmplia varietat de fruites i verdures per tal de reduir el risc d’aquestes malalties cròniques.

    Hi ha diversos mecanismes que expliquen aquest potencial efecte beneficiós de les fruites i verdures. En relació a les malalties cardiovasculars poden disminuir els nivells de colesterol, reduir la pressió arterial, millorar les parets de l’arbre arterial, i el sistema immune. En relació al càncer, contenen múltiples antioxidants que poden reduir el dany sobre l’ADN. Els vegetals crucífers poden actuar a través d’uns enzims (glucocinalats) que intervenen en la metabolització de compostos químics.

    L’Enquesta de Salut de Catalunya ens mostra que el 90,1% de la població consumeix menys de 5 racions diàries de fruites i/o verdures. A la classe social alta, els que consumeixen més de 5 racions al dia són el 13,2% i a la baixa és 9,8%. És a dir, estem molt lluny de complir mínimament amb el consum recomanat i amb el que indiquen aquestes evidències científiques. Paral·lelament assistim amb estupor a l’increment dels preus de les fruites i verdures, algunes de les quals s’han convertit en un article de luxe, i que la fan prohibitiva per a la majoria de la població, en què creix la precarietat, la pobresa, la mala alimentació i l’obesitat.

    Cal interrogar-se què fan les autoritats per modificar aquesta situació. I sorgeix una pregunta clau relacionada amb l’etern dilema de si és millor prevenir o curar. És més rendible, socialment i sanitàriament, incrementar les inversions en grans hospitals i unitats de diagnòstic i tractament de malalties cròniques –com l’infart de miocardi, l’ictus i el càncer– o, en canvi, és més rendible proporcionar fruites i verdures a preus subvencionats per incrementar el seu consum i prevenir majorment la incidència d’aquestes malalties en la població? La societat civil, les societats científiques, les autoritats de salut pública i les forces polítiques han de donar una resposta i definir que és més prioritari.

  • «El decret del PP sobre prescripció infermera és insostenible i absurd»

    Poques esperances els queden a les infermeres respecte un canvi en l’actual marc normatiu que regula els medicaments i productes sanitaris que poden prescriure. El rebuig del Congrés aquest dijous a una proposta no de llei dels socialistes per derogar el Reial decret del PP ha estat un pal més a les rodes en la lluita que des del 2015 mantenen des del sector perquè es derogui el decret i es faci un nou marc normatiu que generi consens. «La pitjor de les situacions és l’actual», assegura a aquest mitjà Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi Oficial d’infermeres i Infermers de Barcelona. Segons ella, el Reial Decret «és absurd» i dificulta molt la feina de la infermera.

    Des de fa anys el col·lectiu professional demana que es reguli la prescripció infermera, és a dir, que s’empari legalment la feina que des de sempre han fet de forma habitual. Alhora, però, el col·lectiu rebutja el reial decret al considerar que retira tota capacitat prescriptora a les infermeres. El decret obliga, per exemple, a què les infermeres hagin de demanar permís al metge per posar una pomada o modificar una pauta d’insulina. «Jo no puc fer la meva feina, el reial decret sobre prescripció infermera és insostenible», diu Jodar.

    Des de diferents col·legis professionals rebutgen el polèmic reial decret perquè, entre altres factors, obliga a les infermeres a rebre una formació i acreditar-se per a poder prescriure (180 hores per a infermeres generalistes i 360 hores per a infermeres especialistes). «Entenem aquesta acreditació totalment innecessària i interessada, ja que els coneixements adquirits al grau són prou amplis per a abastar aquesta formació», denuncien.

    A més, explica Jodar, són múltiples les situacions del dia a dia que es veuen dificultades pel reial decret. «Per exemple si un senyor gran té incontinència urinària i com a infermera necessites prescriure-li bolquers has de recórrer a un metge», diu.

    La promesa d’un decret català, a l’espera des de fa un any

    A Catalunya l’exconseller de Salut Boi Ruiz va prometre desplegar un marc normatiu català que permetés l’ús i la prescripció de medicaments per part de les infermeres. El seu substitut en el càrrec, Toni Comín, va assumir aquesta promesa després que les infermeres reclamessin al govern català fer ús de les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera.

    Al març Comín va anunciar que el govern recorreria el decret espanyol i va assegurar que el seu departament aprovaria el decret català. Poques setmanes després de l’anunci va parlar d’un preacord amb el col·lectiu, notícia que va ser celebrada per part de les infermeres. Amb tot, des de llavors, ara fa un any, no hi ha hagut més novetats des del govern sobre aquesta promesa.

    En una entrevista amb aquest mitjà a l’estiu, Comín va dir que s’estava treballant «al ritme previst». «Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges». Fonts del departament de Salut apunten a aquest mitjà que «continuen treballant per tirar endavant el decret català».

    Per la seva banda, Glòria Jodar assegura que la majoria de professionals metges estan absolutament d’acord amb què les infermeres puguin prescriure alguns medicaments i productes sanitaris bàsics. «La norma està pràcticament acabada però encara s’està buscant el consens amb el col·lectiu mèdic», admet.

  • Un joc interactiu detecta l’ull gandul en els nens en pocs minuts

    Investigadors del Grup d’Òptica i Percepció Visual  de la Universitat d’Alacant (UA) i de la Universitat de Pécs (Hongria) han dissenyat un joc interactiu per a la detecció d’ambliopia o ull gandul en nens i nenes basat en estímuls visuals tridimensionals en moviment.

    Els estímuls es presenten en una tauleta, fet que afavoreix la participació del pacient i permet la seva realització d’una manera senzilla i ràpida. “De fet, el test no dura més de dos minuts i permet efectuar tasques de cribratge per a la ambliopia amb una gran sensibilitat, molt més gran que combinant diversos tests convencionals”, assenyala David Piñero, investigador de la UA.

    L’ull gandul o ambliopia fa referència a la situació en què un o ambdós ulls presenten una disminució de visió que no és corregible mitjançant la utilització d’ulleres o altres mitjans. Afecta aproximadament al 5% de la població i l’eficàcia del seu tractament fins a la data radica en un diagnòstic precís i correcte des del naixement. “Per això és tan important el diagnòstic precoç, ja que amb rehabilitació, a edats primerenques, el cervell posseeix la capacitat d’adaptar-se i poder recuperar la pèrdua de visió”, apunta Piñero.

    En escoles i centres educatius, les campanyes de detecció de l’ambliopia inclouen diferents tests que requereixen d’una col·laboració molt activa per part del pacient que, en el cas de nens petits, és de vegades inviable, consideren els autors. A més, les dependències de les escoles no estan preparades, per raons d’espai físic, per fer mesures optomètriques i per albergar tots el aparells que aquest tipus de proves comporten.

    En canvi, segons Piñeiro, “amb el dispositiu desenvolupat per les universitats de Pécs i d’Alacant s’eviten totes aquestes complicacions. Amb unes senzilles ulleres vermelles i verdes, i una tauleta que va connectada a través de la xarxa a una base de dades, es pot detectar i intervenir a temps per evitar la pèrdua de visió infantil per ull gandul”.

    100% de sensibilitat

    Entre Alacant i Hongria ja s’ha pogut examinar amb el sistema a gairebé 250 nens i nenes, tot demostrant una sensibilitat del test del 100% per a la detecció de l’ambliopia i una especificitat propera al 100%.

    El mètode parteix d’un descobriment Jandó Gabor, expert en Neurofisiologia de la Universitat de Pécs, que va comparar que els estímuls de visió tridimensional en moviment, més coneguts com estereopsi dinàmica, no eren percebuts per les persones amb ull gandul (o pels que estaven a punt de desenvolupar-lo).

    “En l’escorça occipital del cervell existeixen unes cèl·lules encarregades del processament visual que s’inhibeixen quan una persona pateix ull gandul, pel que la seva estimulació és vital per determinar si es pateix o no aquesta patologia”, explica Piñero.

    Aquest dispositiu, batejat amb el nom d’Euvisión, acaba d’aconseguir el marcatge CE, per la qual cosa ja pot aplicar-se en qualsevol país d’Europa, fruit de la col·laboració multidisciplinària i interuniversitària entre Alacant i Hongria sorgida a través de la  xarxa SEIMED. La validació clínica s’ha realitzat entre les dues universitats al costat del departament d’Oftalmologia (Oftalmar) de l’Hospital Vithas Medimar Internacional d’Alacant, institució que col·labora amb el Grup d’Òptica i Percepció Visual de la UA.

    Aquest és un article publicat a Agència SINC

  • Sistema sanitari i corrupció

    Les polítiques sanitàries s’han d’estructurar en, almenys, dos nivells clarament diferenciats: centralitzat i territorial. En el primer s’elaboren els conceptes, les estratègies globals i es dissenya el marc normatiu i financer general que farà possible el seu desenvolupament en el conjunt del sistema, mentre que en el segon s’adapten aquestes iniciatives al context local i s’operativitzen.

    Les interrelacions entre els dos nivells han d’estar fonamentades en principis bàsics com l’ètica i transparència dels comportaments. Les conductes corruptes i opaques dels diferents actors del sistema, amb referència especial als elements de direcció i gestió, fan inviable el desenvolupament estratègic i operatiu d’una política sanitària efectiva i eficient. Entre nosaltres, molts diuen que es tracta de casos aïllats però obliden que el més probable és que sigui exactament el contrari i que, com opinió pública, estiguem veiem solament la punta de l’iceberg de les conductes corruptes.

    Les conductes inadequades i corruptes són de tipus diferent en els dos nivells del sistema sanitari: en el “centralitzat” predominen les actuacions permissives o passives. Una mena de “lessez faire, lessez passer” que implica assumir l’existència d’un cert grau de corrupció estructural i institucional que es tradueix en conductes que es poden incloure en els conceptes de prevaricació (dictar una resolució arbitrària sabent que és injusta) i/o malversació (sostraure béns públics, o permetre que un altre ho faci). Aquests comportaments corruptes deixen aflorar la idea, molt estesa en la nostra cultura, que no es pot prestar el mateix nivell d’atenció a la gestió dels béns públics que als privats o propis.

    Si analitzem els casos de corrupció que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació podem veure que, amb excepcions, els alts càrrecs polítics (que es mouen en el nivell centralitzat) cauen en conductes de prevaricació i malversació per omissió i/o connivència amb altres que es mouen habitualment en els nivells immediatament inferiors. Amb certa freqüència els polítics corruptes (sanitaris o d’altres sectors) pertanyen a classes socials altes o fins i tot a la noblesa, àmbits en els quals l’estima per l’erari públic és habitualment bastant baixa.

    Les conductes corruptes en el nivell “territorial” se situen majoritàriament en l’àmbit de l’apropiació indeguda (comesa per qui fa seva una cosa que ha rebut amb l’obligació de tornar-la) i/o el robatori (apropiar-se d’una cosa d’altre amb ànim de lucre, amb violència o utilitzant la força). En aquests casos els comportaments inadequats més freqüents no són per omissió, ja que impliquen accions d’apropiació i/o robatori que generen habitualment un benefici monetari i patrimonial immediat del corrupte. No cal aprofundir en les explicacions, ja que en el cas del nostre sistema sanitari molts dels casos que han sortit al domini públic pertanyen a aquest grup de conductes corruptes.

    No és fàcil pensar en solucions a curt termini d’aquest problema en un context com el nostre en què la corrupció ha arribat a impregnar la “cultura de funcionament” del sistema sanitari, i de molts altres àmbits de la vida política i econòmica. Se sap que canviar els marcs culturals requereix temps i, cal no oblidar-lo, una decisió ferma i continuada de correcció de les desviacions detectades així com el disseny d’estratègies preventives de les quals puguin produir-se en el futur. Fins ara, l’actitud de la majoria dels polítics ha estat una mica decebedora: giren el cap o fins i tot neguen els fets fins que l’evidència es fa insuportable. Encara no he vist ningú que faci autocrítica i que traslladi a l’opinió pública sanitària iniciatives en aquest àmbit.