Només durant el 2015 els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Catalunya van atendre 11.000 joves més que l’any anterior. En total més de 70.000 joves van acudir a algun dels 54 centres ambulatoris especialitzats que hi ha al territori. A partir d’aquest any, però, la situació de la xarxa pública, saturada per l’augment de casos, podria canviar: el Govern preveu reforçar amb part del pressupost destinat a l’atenció a la Salut Mental -partida amb una injecció addicional de 75 milions d’euros- la xarxa comunitària infantil i d’adults amb més professionals, tot i que no ha concretat en quants.
El Pla integral d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, presentat aquest dilluns, preveu que l’atenció als infants i joves sigui una de les prioritats en l’estratègia per als pròxims dos anys. El nou full de ruta fixa, per exemple, estratègies per promoure la integració de les intervencions dels serveis de salut, socials i educatius de la petita infància, de la població en edat escolar i de l’adolescència amb especial risc o vulnerabilitat. “Una comunitat que promogui la salut mental i l’atenció a la població amb especial risc o vulnerabilitat és imprescindible per garantir la inclusió social, l’equitat i la igualtat d’oportunitats”, resa el document.
Davant la manca de coordinació que denunciaven fa uns mesos les entitats, el full de ruta preveu que s’intensifiqui el desplegament arreu del territori català de les unitats funcionals d’abordatge integral de la infància. És a dir, que l’abordatge o l’atenció de la primera infància i l’etapa escolar es faci amb la integració funcional de diferents recursos: els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), els CSMIJ i els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica. El document també estableix que s’avanci en l’abordatge d’altres tipus de trastorn mental del Trastorn de l’Espectre Autista. Així mateix també es fixa promoure formació sobre detecció i maneig integral de les alteracions de conducta, consum de substàncies i patologies emergents en la població adolescent i sobre el foment d’accions per a la detecció precoç a l’escola.
Millora dels programes de suport a les famílies
El Pla preveu també capacitar les famílies i les persones amb trastorn mental perquè puguin ser subjectes actius i tinguin eines per abordar la situació. Això implica crear espais d’orientació, informació i assessorament. Una de les accions en aquest sentit és la de seguir desenvolupant el Projecte Activa’t -que té com a objectiu la formació i l’apoderament de les famílies- en duna dotzena de territoris pilot. “L’accés a la informació i el coneixement contribueix de forma positiva a una gestió més eficient del propi procés de cura i recuperació”, apunta el document.
En total les noves línies estratègiques presentades aquest dilluns inclouen 29 objectius i 71 actuacions de cara al 2017-2019 i inclouen també mesures destinades a millorar els centres d’atenció a les drogodependències, implantar el model d’escola inclusiva, incrementar la xarxa social, reforçar l’atenció en el sistema penitenciari o reforçar l’atenció a adolescents en el sistema de protecció. Tot plegat però està vinculat a l’aprovació dels comptes del 2017, que tenen com a objectiu donar resposta a l’impacte negatiu sobre la salut mental que ha provocat la crisi econòmica, especialment entre els grups de població més vulnerables i en risc d’exclusió social.
L’endometriosi es defineix com la presència de cèl·lules endometrials fora de la cavitat uterina. Es tracta d’un procés benigne, crònic i d’evolució incerta, que pot arribar a causar un dolor incapacitant per a la dona que la pateix. Actualment, en desconeixem la causa, tot i que hi ha diverses teories. Sabem que tenir antecedents familiars afavoreix l’aparició de la malaltia i també s’està especulant en el paper que podrien jugar altres factors externs (dieta, substàncies ambientals, etc.) en el seu desenvolupament.
Es tracta d’una malaltia hormono-dependent que, en general, empitjora amb els cicles menstruals: la presència de cèl·lules de l’endometri fora de l’úter provoca que, quan la pacient té una menstruació, de la mateixa manera que es produeix un sagnat vaginal, els focus d’endometriosi que són fora de l’úter pateixin les mateixes conseqüències. El sagnat acaba produint la formació d’un teixit cicatricial i una fibrosi que sol ser la causa del dolor. D’aquesta manera, s’explica per què en l’embaràs les pacients milloren la simptomatologia, donat que el cicle menstrual queda anul·lat.
Tot i que es calcula que l’endometriosi afecta aproximadament al 10% de les dones en edat fèrtil, és probable que aquest percentatge sigui major, ja que es tracta d’una malaltia sovint infradiagnosticada. A més, en els casos en què la pacient pateix una esterilitat o un dolor pèlvic crònic associat, les xifres se situen al voltant d’un 70%. El nostre centre té una Unitat d’endometriosi que es va crear ara fa 10 anys, i cada any diagnostiquem i operem més casos. Del 2012 al 2016 s’ha doblat el nombre de visites de pacients afectades per aquesta malaltia que ha rebut el nostre equip, i només l’any 2016 en vam rebre més de 1.300.
Actualment, ens trobem amb un doble problema: amb el retard de l’edat en la maternitat, la pacient amb endometriosi consulta també per esterilitat. Si cal retardar la maternitat, per motius personals, recomanem fer alguna tècnica de preservació de fertilitat.
Un altre problema, és el retràs en el diagnòstic de les pacients: entre 6 i 8 anys aproximadament. Els especialistes sovint ens trobem amb pacients que han anat voltant de consultori en consultori, visitades per tot tipus d’especialistes: ginecòlegs, digestòlegs, cirurgians generals, psiquiatres, metges internistes, de família, etc. Són pacients que ja pateixen les conseqüències psicològiques de conviure dia rere dia amb un dolor crònic que ha estat catalogat com a “normal”.
En ser una malaltia que també pot afectar òrgans extra ginecològics, com són l’intestí, els urèters o la bufeta, és important comptar amb un equip multidisciplinari i especialitzat en la malaltia, des de les persones involucrades en el diagnòstic fins a ginecòlegs especialistes en laparoscòpia avançada, uròlegs i cirurgians generals. El diagnòstic és fonamental: l’objectiu és arribar a aconseguir la màxima informació possible de l’extensió de la malaltia, evitant sorpreses quan s’hagi indicat una cirurgia. Però no totes les pacients són candidates a un tractament quirúrgic. A grans trets, la tendència actual és la de reservar la cirurgia a pacients que no millorin amb tractament mèdic o tinguin una important afectació ovàrica, intestinal o de vies urinàries i bufeta.
Avui en dia no disposem de cap medicament que faci desaparèixer els focus de la malaltia, però moltes pacients es poden beneficiar dels anticonceptius hormonals combinats quant a què, en molts casos, frenen la progressió de la malaltia. Al final, a la consulta, el que farem és individualitzar en cada cas. S’han de tenir en compte les característiques i els desitjos de la pacient, el grau de simptomatologia i l’extensió de la malaltia i establir en cada cas la millor estratègia terapèutica de la qual se’n pugui beneficiar la pacient. La nostra feina a la consulta implica empatitzar amb elles, escoltar-les, tranquil·litzar-les i trobar-hi una solució. No només es tracta de fer un correcte diagnòstic, sinó de cercar la manera de millorar la qualitat de vida d’aquestes pacients.
Va arribar moribunda, amb les entranyes que s’havien esquinçat en alguna pista enfangada entre el seu poble i Rubaya, al territori de Masisi, a la regió oriental de Kivu Nord, aquesta terra marcada per les brases de la guerra al Congo. Tenia 35 anys, sis fills i el seu úter s’havia trencat durant el part del setè. Quan els homes que la portaven van entrar a l’hospital, ja estava en xoc: la seva sang s’havia quedat pel camí. Era juliol del 2016 i aquesta mare havia arribat a l’hospital quan ja ningú podia ajudar-la.
«No sé quantes dones he vist morir així durant anys. Dones que arribaven amb l’úter trencat quan ja era massa tard», diu el doctor LeonidasBanyuzukwabo, un dels metges del centre hospitalari de Rubaya.
Parir a la República Democràtica del Congo, sobretot a les zones rurals, no és moltes vegades una elecció, sinó un deure, com passava a Europa quan es considerava que els fills eren una riquesa, l’única a la qual podien aspirar els pobres. Una visió que al Congo segueix viva, imposada per un patriarcat que arriba al paroxisme en territoris com el de Masisi, un lloc en el qual només quatre de cada deu nenes sap el que és seure en un banc d’escola, segons les Nacions Unides.
La bellesa de postal suïssa d’aquesta terra, els seus turons verds i les seves vaques frisones serveixen de paradoxal escenari d’abundància per la fona misèria i la violència que pateixen les persones que hi habiten.
Sobretot, les dones. Ser dona a Masisi és ser mare i a més és ser-ho aviat i cada any. Si qui neix és un home, millor, ja que les nenes valen poc per a la cultura local. «No n’hi ha prou amb tenir dos o tres fills. El que s’espera de la dona és que tingui nou o deu fills», explica el metge, un nombre que supera amb escreix la mitjana congolesa de 6,1 fills per dona. Si la dona no compleix aquestes expectatives, «s’arrisca al repudi per part del marit» i a veure’s al carrer sense res i separada dels fills que ja ha tingut.
La doctora Gracia Ndimi Kabwe examina a una embarassada d’alt risc a l’hospital de Rubaya, a Kivu Nord / TRINIDAD DEIROS
Per aquesta raó i perquè elles mateixes han interioritzat que la seva obligació és tenir molts fills, les dones de Masisi segueixen engendrant fins i tot si per a això han de posar en perill les seves vides. I això passa no poques vegades, ja que els matrimonis i embarassos precoços, i aquestes gestacions nombroses i sense respir entre elles, són factors de risc de diverses complicacions obstètriques.
Una d’elles és el trencament d’úter, la mateixa a la qual va sucumbir la dona que va arribar en xoc a l’hospital de Rubaya, rares a Occident, però que al Congo segueix matant. La mateixa que pateixen cada mes «tres o quatre dones» només en el petit centre de salut de Kibabi, que depèn de Rubaya, assegura un altre metge congolès, el doctor Emmanuel Kasole.
«Una bona dona és la que no costa diners»
Tant aquest centre de salut com l’hospital del qual depèn són de propietat estatal però, fins fa poc, eren de pagament, ja que al Congo no hi ha una sanitat pública. Una cesària costava uns 66 euros i per reunir aquesta suma les famílies havien de vendre el poc que tenien. Això si posseïen alguna cosa, ja que molts habitants de la regió viuen de treballs precaris a les mines de coltan i manganès que dominen Rubaya. Aquesta pobresa està darrere del fet que moltes d’aquestes dones que el doctor Leonidas ha vist morir durant anys acudissin a l’hospital «massa tard».
Però la misèria no ho explica tot. Un altre factor remet de nou a una terrible desigualtat de gènere: «Aquí, una bona dona és la que no costa diners: la que pareix a casa i per baix. Una dona que pareix a l’hospital és titllada de vaga i d’inútil. La religió és un altre aspecte. Fa poc, vaig escoltar a un pastor protestant que deia que si les rates pareixen naturalment, no veia raons perquè les dones se sotmetessin a cesàries», s’indigna el metge.
Aquesta «mentalitat va començar a canviar fa quatre anys i mig», assegura el facultatiu, quan una ONG italiana, CooperazioneInternazionale (COOPI), amb finançament d’ECHO, l’agència humanitària de la Unió Europea, va començar a donar suport amb projectes de cooperació a l’hospital de Rubaya i diversos centres de salut de la zona. Des de llavors, d’acord amb els càlculs de l’ONG, unes 200.000 persones del territori de Masisi han gaudit d’atenció sanitària gratuïta.
Anticonceptius amb permís del marit
La jove doctora Gràcia Ndimi Kabwe representa un altre dels rostres de la dona congolesa: formada, políglota i independent. Quan va arribar a Rubaya per treballar en el projecte de l’ONG, els nens l’anomenaven «Mzungu» (blanca, en suahili). Ella ho atribueix als seus texans, que probablement les criatures només havien vist portar a les poques occidentals que passen per la ciutat.
La gratuïtat dels parts, la posada en marxa de dos bancs de sang i la construcció d’una sala d’operacions al centre de salut de Kibabi han contribuït a una reducció «dràstica» de la mortalitat materna, assegura la doctora. Però el risc lligat als embarassos repetits i la mentalitat que fa que «quan una dona es casa, el seu cos passi a ser propietat del seu marit», encara hi són.
La dona pobra i rural al Congo no només «no pot negar-se a mantenir relacions sexuals amb la seva parella»; tampoc té control sobre la seva fertilitat, una situació emparada per una legislació en què coexisteixen un dret consuetudinari que segueix primant a les zones rurals i unes igualment misògines lleis heretades en part del colonitzador belga.
Una d’elles, que data de 1920, així com l’article 178 del Codi Penal, prohibeixen la venda d’anticonceptius. Malgrat això, els mètodes de control de la natalitat es venen lliurement des de fa dècades i el govern fa campanyes a favor de la planificació familiar. Per completar aquest panorama esquizofrènic, una decisió ministerial del 2009 -arrancada per les feministes congoleses- va autoritzar els anticonceptius amb la promesa encara no complerta d’abrogar la norma de 1920.
Cap d’aquestes lleis exigeix el permís marital perquè la dona utilitzi mètodes anticonceptius ni perquè se sotmeti a una cesària o un lligament de trompes. No obstant això, el caràcter contradictori de la legislació nacional, unit a un Codi de la Família que defineix l’home com a «cap de la família», ha provocat que en la pràctica les dones amb parella hagin de demanar permís als seus companys per utilitzar anticonceptius o sotmetre a operacions relacionades amb la seva fertilitat.
A les zones rurals, l’»home té l’última paraula», subratlla el doctor Leonidas. D’aquí que molts professionals sanitaris exigeixin aquestes autoritzacions maritals per protegir-se de possibles demandes en els tribunals.
Abans de practicar una cesària, els metges de Rubaya presenten al pare una autorització perquè la signi. Si el marit no ha vingut amb la partera, el consentiment es reclama a la persona que l’acompanya, que «normalment és la seva sogra», diu el metge mostrant un d’aquests documents signat amb una empremta digital.
«El 80% o més de les nostres pacients són analfabetes», afegeix. En casos extrems, el personal sanitari ha hagut d’amenaçar algun pare amb «arrossegar-lo a tribunals» per obtenir aquest consentiment i salvar la vida de la seva dona, si bé la informació que sense la cesària mare i fill poden morir «sol ser suficient».
Els anticonceptius susciten encara més resistències, a causa de la religió i del mite estès al Congo que utilitzar-los provoca esterilitat definitiva: «Recordo a una pacient de 38 anys, mare de 14 fills, l’últim per cesària, un altre greu factor de risc pel trencament d’úter. Li vaig advertir que el proper embaràs seria la mort i, tot i així, no ens va permetre lligar-li les trompes. Quan li vam proposar un implant anticonceptiu, va dir que s’ho pensaria i va marxar. No ha tornat. Vés a saber si era ella o el marit qui es negava», recorda el metge.
Al centre de salut de Kibabi, Gentille menja amb el seu nadó al costat. Té 18 anys i és el seu primer fill. Ha nascut per cesària i el doctor Kasole li explica que ha d’evitar un embaràs en els 18 mesos vinents. El seu úter podria trencar-se i ella viu a 20 quilòmetres del centre. «He de parlar amb el meu marit», xiuxiueja la noia. Quan s’insisteix a preguntar-li la seva opinió, diu: «Estic d’acord… Però cal esperar a veure què diu el meu marit».
Cada dia circulen pel campus hospitalari de Vall d’Hebron unes 50.000 persones. Amb tot el centre de referència ha estat anys sense tenir un finançament per invertir en les seves estructures. Això canviarà a partir de l’any que ve, quan el campus hospitalari iniciarà una transformació que s’allargarà fins al 2022.
Els canvis més importants durant els pròxims anys seran els dos edificis nous que es construiran: el primer estarà dins el mateix campus i s’hi ubicarà el Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), actualment dividit en mòduls prefabricats situats en diferents punts. El segon edifici de nova construcció allotjarà les Consultes Externes, també disperses actualment, però en aquest cas no serà dins del campus sinó a la perifèria d’aquest. De moment, queda concretar-ne la ubicació, que el Departament de Salut està estudiant amb l’Ajuntament de Barcelona.
Un hospital de referència amb barracons
“Som un servei públic però la infraestructura ens ha d’acompanyar”, ha dit Vicenç Martínez, gerent de l’Hospital, en la presentació del pla de transformació feta aquest divendres. Segons ha dit Martínez el campus – que l’any passat va celebrar el seu 60è aniversari- té des de fa anys mòduls prefabricats, edificis obsolets i urgències que cal millorar, com les de Traumatologia. “Fa molts anys que esperem el dia d’avui”, ha expressat satisfet.
Així ho ha reafirmat el conseller de Salut, Toni Comín, que ha arribat a descriure la situació actual com “barraquisme hospitalari”. “Després de visitar Vall d’Hebron vam repetir-nos que hi havia un desencaix inacceptable entre el nivell assistencial i la percepció social. No pot ser que la infraestructura de l’edifici no estigui a l’alçada del que s’hi fa”, ha afegit Comín.
Per la seva banda, el vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, ha posat en valor l’esforç dels prop de 9.000 professionals que treballen al centre. “Sabem que els serveis públics han estat amb un nivell d’estrès extraordinari”, ha dit Junqueras, que ha recordat l’esforç del govern “per uns pressupostos més socials”.
Més de 100 milions d’euros d’inversió
Altres canvis que el centre experimentarà en els pròxims anys serà la construcció d’un Parc de Salut que aprofitarà bona part de la zona verda del campus i que passa per desfer-se del pàrquing que hi ha situat. Més actuacions que es faran en un procés de millora permanent i sense un calendari concret són, entre altres, la construcció d’un nou heliport o reformar les urgències de l’Hospital de Traumatologia -actualment no hi passen les ambulàncies-. Les urgències de l’Hospital General seguiran igual.
Tot plegat s’emmarca dins el pla de transformació de Vall d’Hebron que Salut té dissenyat pel centre. La primera actuació serà la de construir el nou edifici per a la recerca, que parteix d’una inversió inicial de 15 milions d’euros d’uns fons europeus ja concedits. Les obres s’iniciaran d’aquí a un any, l’abril de 2018 i està previst que finalitzin el 2019. Quant a l’edifici de Consultes Externes -que tindrà 30.000 metres quadrats- la inversió que calcula Salut és de 60 milions d’euros.
Pel Parc de Salut la dotació inicial serà de 20 milions mentre que la resta d’actuacions requeriran una inversió de 27 milions. En total, es tracta d’una inversió de 122 milions d’euros per unes obres que es faran entre el 2018 i el 2022.
El 40% dels metges i metgesses tenen força o molta dificultat per conciliar la feina amb l’atenció i l’educació dels fills, un percentatge que arriba a gairebé el 70% entre els més joves, d’entre 30 i 34 anys. Les dades es desprenen d’un informe sobre la conciliació de la vida laboral, familiar i personal que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha publicat aquesta setmana.
Els professionals sanitaris, no només metges sinó també infermeres o auxiliars entre altres, viuen des de fa anys una situació de precarietat laboral en la qual sovint la planificació dels projectes personals, com tenir fills, es fa difícil, ja que la precarietat s’acarnissa especialment amb els joves. Per exemple, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals.
«La insuficiència financera dels darrers anys arran de la crisi ha agreujat encara més la situació, amb equips molt ajustats als centres sanitaris. Aquesta realitat sovint fa que el dret a acollir-se a mesures per afavorir la conciliació, per exemple el cas de les reduccions de jornada, acabi generant un efecte pervers quan es tradueix en un increment de les càrregues de treball per a la resta de l’equip», resa l’informe presentat pel COMB.
La Montserrat García coneix bé les dificultats de la conciliació: és metgessa de família i té quatre fills. Quan es va quedar embarassada del primer, l’any 2006, es trobava encadenant contractes temporals. Al saber que estava en estat l’ICS no va renovar-li el contracte tot i que després va reincorporar-se a la feina. Amb el segon fill, que el va tenir quan treballava en un CAP a Sabadell, treballava de torn de tardes i feia alguna guàrdia els dissabtes. I després van arribar els bessons. Llavors va acollir-se a una reducció de jornada. «Ara bé, tens el mateix nombre de pacients i com que tens menys hores al final acabes treballant més del que hauries», explica en una conversa amb aquest mitjà. Des de fa dos mesos treballa al CAP de Gironella i fa una guàrdia cada 15 dies, de manera que s’ho pot combinar més bé. En el seu cas, reconeix, ha estat clau l’ajuda dels avis i la cangur. Des de fa un any però s’ho poden muntar més bé entre ella i la seva parella.
Elles, amb més dificultats per a la conciliació
Les dones representen més de la meitat del col·lectiu mèdic i la tendència anirà a l’alça, ja que prop del 70% de l’alumnat universitari que cursa Medicina són dones. Amb tot, les dades de l’informe indiquen que elles tenen més dificultats que ells a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar. Segons constaten les autores del document, d’una banda, assumeixen més responsabilitats familiars i domèstiques que els metges i sol·liciten més permisos per tenir-ne cura. Per exemple, les col·legiades dediquen gairebé el doble d’hores a les tasques domèstiques que ells.
Si bé gairebé la totalitat de metges i metgesses s’acullen al permís de maternitat i paternitat estipulat per llei, un terç de les dones que ho fan prorroguen aquests permisos amb la consegüent disminució d’ingressos mentre que d’ells només ho demanen un 5%. Una altra diferència es troba en la reducció de jornada. Mentre que un 40% de les dones amb fills menors de 3 anys han optat per reduir la seva jornada o demanar-se una excedència amb motiu del naixement del fill, entre els homes aquest percentatge no arriba ni al 10%.
D’altra banda, en el terreny professional, les dones tenen menys presència als càrrecs de decisió i lideratge. Una dada: el 86% dels caps de servei dels vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut són homes.
Potenciar el teletreball o flexibilitzar les guàrdies
Entre les propostes que fan les autores de l’informe hi ha la millora salarial (per afavorir la reducció de jornada laboral) i eliminar les males pràctiques contractuals per reduir la precarietat sobretot entre els més joves.
A més d’aquestes mesures també es fan propostes com abandonar la cultura del presentisme i potenciar el teletreball si és possible o flexibilitzar la realització de guàrdies per tal que sigui possible deixar de fer-ne temporalment i tornar-hi més endavant, quan les necessitats de conciliació siguin menys acusades. «Actualment només estàs exempt de fer guàrdia en cas de malaltia greu, embaràs o a partir dels cinquanta anys. Poder estar exempt quan els nens són petits i compensar-ho amb més guàrdies quan siguin més grans seria una solució», apunta Montserrat García.
Una altra de les propostes consisteix a crear un banc d’hores que permeti acumular-ne per poder-les invertir en situacions com ara reunions amb mestres. Aquesta és una de les propostes que García celebra més. «Seria útil perquè podries doblar un dia que et vagi bé i guardar-te les hores per exemple per quan un dels nens està malalt i s’ha de quedar a casa», explica la metgessa.
L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha informat aquest dijous d’un brot de gastroenteritis que ha afectat de moment 204 alumnes i 14 adults de l’escola Avenç de Sant Cugat del Vallès. Entre els afectats, dos alumnes han estat en observació a Urgències però cap no ha requerit hospitalització. Actualment es desconeix l’origen del brot però l’ASPCAT ja ha obert una investigació per tal de determinar-lo.
El que sí que se sap de moment és que s’ha confirmat la presència de norovirus en un dels primers escolars afectats. Aquest tipus de virus es pot transmetre per vàries vies com ara a partir del contagi persona a persona per via fecal-oral o per aigua o aliments contaminats en origen. En aquest darrer cas els aliments que sovint s’associen a brots per Norovirus són les ostres, les cloïsses, l’enciam i altres hortalisses de consum cru i regades amb aigua no potable. Segons informa Salut en una nota, per la forma de transmissió i per la poca quantitat de partícules virals necessàries per causar malaltia, és fàcil que apareguin més malalts entre els convivents d’un cas, i provocar brots epidèmics en escoles o llars d’infants. Per això, avisen, són bàsiques les mesures de control i prevenció de nous casos, i que s’instaurin el més aviat possible.
En aquest sentit l’agència ja ha enviat recomanacions escrites als pares per la prevenció de la transmissió de la malaltia. Rentar-se les mans amb abundant aigua i sabó després de tocar malalts i superfícies brutes, d’utilitzar el lavabo, i abans de preparar o consumir aliments és una de les mesures de prevenció. També és recomanable que els alumnes o adults malalts no vagin a l’escola fins 48 hores des de l’últim episodi de diarrea (o vòmit, si és el cas).
En línies generals, la malaltia sol durar d’1 a 2 dies, però en alguns casos més. Els símptomes predominants són els vòmits i diarrea, i sovint també dolor abdominal, malestar, mal de cap i als ossos i febre. En alguns casos però poden causar gastroenteritis aguda.
La candidata del Partit Popular a les eleccions autonòmiques de Madrid el 2003, Esperanza Aguirre, va planejar convertir-se en presidenta a cop d’hospitals. En va prometre set de cop. A canvi, va obrir el sistema sanitari al capital i la gestió privats d’empreses concessionàries. Les societats avançarien els diners i construirien els edificis per un cànon anual de diners públics que es perllongaria 30 anys.
Aguirre juntament amb el seu conseller de Sanitat, Manuel Lamela, va assignar 2.280 milions d’euros a aquest pla. Una pluja de diners públics a la qual van acudir essencialment empreses constructores, algunes d’elles esquitxades més tard per casos com Gürtel o Púnica. El sistema l’investiga ara el jutge Eloy Velasco sota la sospita que la partida per donar a conèixer els nous hospitals es va utilitzar per finançar al PP de Madrid.
Pagaments extres en secret i caos comptable
Les concessionàries es van quedar amb els serveis no sanitaris: gestionaven la neteja o el manteniment de l’edifici que podien al seu torn treure a contracta. També el lloguer dels espais dedicats a restauració o comerços.
La manera de funcionar dels hospitals ha merescut els retrets de la Càmera de Comptes de Madrid, l’òrgan fiscalitzador de la regió, que va desvetllar la manera com el Govern d’Aguirre va autoritzar que es pugés el cànon que les arques públiques pagaran fins al 2035.
Amb els hospitals ja oberts i la reelecció d’Aguirre guanyada el 2007 (va inaugurar els edificis tant si estaven operatius com si no), les constructores van protestar perquè, deien, no els sortien els comptes. En una decisió no publicada del Consell de Govern del setembre del 2010, la presidenta va accedir a pagar-los un extra i a pujar el cànon durant dècades.
Ho van anomenar «restabliment de l’equilibri econòmic-financer de la concessió». L’extra va sumar més de quatre milions d’euros per «sobrecostos» en l’obra i l’increment del cànon anual –que suposava el pagament d’uns 80 milions– d’un 2,4% per la resta d’exercicis fins a l’any 2035. Aquesta decisió de l’equip d’Esperanza Aguirre es va saber gràcies a un informe de la Càmera de Comptes, del 2012.
Aquest mateix òrgan va dictaminar el 2013 el desori en els comptes que presentaven aquests centres. La Càmera reprovava que els balanços eren signats per persones que no tenien potestat per fer-ho. També considerava que algunes directives dels centres no consignaven bé les «aportacions de socis», que en aquest cas inclouen les transferències de la Comunitat de Madrid per al funcionament sanitari. En el cas de la Infanta Sofía, faltava «informació sobre arrendaments i altres operacions, instruments financers, ingressos i despeses financeres que, segons les dades recollides en altres estats, existeixen».
A més, en aquest document es mostrava que l’hospital del Tajo presentava unes pèrdues de 49 milions d’euros, el que el deixava a la vora del col·lapse financer.
Hospitals per a tots
El Pla d’Infraestructures Sanitàries 2003-2007 al què pertany aquesta xarxa va anunciar finalment no set, sinó vuit centres. Després d’accedir a les peticions de l’alcalde de la ciutat de Parla, el socialista Tomás Gómez, per col·locar allà un dels seus centres, Aguirre es va trobar amb la protesta del municipi de Valdemoro, en mans del PP. De fet l’alcalde de Valdemoro fins a la victòria d’Aguirre era Francisco Granados, ara a la presó preventiva per la trama Púnica, qui va ser reclamat per la presidenta per al seu Govern.
Així que la salomònica decisió va ser construir dos hospitals separats per 14 quilòmetres. Menys de 15 minuts amb cotxe. El de Valdemoro va servir per assajar la privatització total: construcció, administració i serveis sanitaris. El sistema obligava als ajuntaments agraciats a cedir la parcel·la perquè la concessionària aixequés el centre.
Una vegada engegada la maquinària, les concessions han viscut una muntanya russa. L’hospital del Tajo a Aranjuez es va adjudicar a Constructora Hispánica – ara sospitosa habitual en casos de corrupció– que més tard va vendre la seva gestió no mèdica al grup Essentium. Aquest conglomerat exerceix el control mitjançant la seva companyia Assignia. El polític que va adjudicar aquest hospital el 2005, Manuel Lamela, va acabar en el consell d’administració d’Assignia.
Un altre dels hospitals nascuts d’aquest pla va ser la Infanta Leonor al barri de Vallecas, a Madrid. Va ser adjudicat a la unió empresarial del grup Begar de José Luis Ulibarri –imputat en el cas Gürtel– i a Ploder Uicesa, que ha fet fallida. A l’altra banda de la regió, la Societat Concesionaria Hospital del Norte (l’Infanta Sofia d’Alcobendas) està participada per Acciona i Cofely Espanya.
El disseny engegat pel PP de Madrid ha permès que, mentre les constructores perdien interès per la concessió, s’han desfet de les seves obligacions. En paraules d’algunes concessionàries quan decideixen vendre, es tracta d’»inversions madures».
FCC explotava l’hospital del Sud-est a Arganda mitjançant Globalvia que al gener d’aquest any ha venut els seus drets a Aberdeen Infrastructures, una societat del fons Lloyd’s. Aquest fons ja havia adquirit les participacions d’OHL a l’hospital pel que domina el 100% de la concessió.
El mateix Lloyd’s va comprar gairebé la meitat de les accions que Sacyr posseïa en altres dos d’aquests hospitals electorals: l’Infanta Cristina a Parla i el de l’Henares a Coslada per 90 milions d’euros el març del 2014.
El pla va ser considerat un èxit per Aguirre i el seu equip. Tant que per a la següent tanda d’infraestructures, l’hereu de Lamela, Juan José Güemes, va fer una presentació a l’hotel Ritz de Madrid sota el títol «oportunitats de negoci». Es buscaven contractistes per als hospitals de Móstoles, Torrejón i Collado Villalba. En aquesta ocasió la concessió seria total: tots els serveis, sanitaris inclosos, van ser privatitzats.
El 8 de març sempre és un dia reivindicatiu i de celebració: milers de dones ens llancem als carrers a recordar-li a la societat que representem més del 50% de la seva composició i que tenim per llei els mateixos drets que els nostres companys homes. S’escolten discursos grandiloqüents per part de totes les organitzacions polítiques i socials i, per un dia, tots ens considerem més iguals en una societat desigual.
La meva veu s’alça avui per un col·lectiu que no acostuma a sortir gaire al carrer sigui el dia que sigui, estan massa ocupades: són les cuidadores en l’entorn familiar, milers de dones en aquest país que han hagut de renunciar als seus llocs de treball per atendre a un familiar en situació de dependència sense veure reconeguda la seva tasca, ni per part de l’Estat (al qual li estalvien milions d’euros), ni per part de la societat, que dóna per descomptat que aquesta és la seva obligació; com si pel fet de ser dona tinguessin un gen extra que les marqués com a cuidadores.
En una societat avançada aquesta tasca no tindria per què ser gairebé exclusivament femenina, però la realitat és que quan cal decidir qui es queda a casa per atendre un familiar, la resposta surt sola: qui menys cobra (nosaltres, les dones). I tornen a casa amb la “pata quebrada”, deixant enrere anys d’avanços en igualtat, deixant somnis, vida laboral, per convertir-se de nou en cuidadores de la tribu.
Jo formo part d’aquest col·lectiu: tinc un fill de 9 anys valorat com a gran dependent, amb una discapacitat física, psíquica i sensorial del 85%. La meva vida va quedar supeditada a la seva el dia que va tenir la seva primera crisi epilèptica i aviat vaig saber que dependria de mi tota la seva vida. La meva vida es va parar momentàniament, em vaig haver de reinventar, forjar-me un nou futur amb noves prioritats; fer pel camí i a corre-cuita un curs ràpid de neuropediatria aplicada, gairebé sense temps si més no per plorar; parar-me era un luxe, li feia falta al meu fill i, a partir d’aquest moment, l’Alberto depèn de mi i jo d’ell.
La vida del meu fill depèn que algú li doni el menjar, la medicació, li canviï el bolquer, el banyi, el cuidi, l’acaroni… i aquí estic jo que, com gairebé totes les meves companyes de “no professió”, he renunciat a la meva vida laboral per atendre’l. La Llei de Dependència suposava un respir per totes nosaltres, reconeixia en part el treball realitzat i ens donava opció a una pensió de jubilació el dia de demà, fins que va arribar al Govern el Partit Popular i el seu Decret de juliol del 2012, en el qual es retallaven les prestacions un 15% (en algunes comunitats es va arribar al 85%) i es deixava de cotitzar per nosaltres. La cotització a la Seguretat Social va passar a ser de caràcter voluntari, i de 56 euros que li costava a l’Estat, a 200 euros, per la qual cosa més del 90% de les cuidadores ens vam veure obligades a renunciar a ella, ja que si d’una prestació de 387 euros (en el “millor” dels casos) dediques 200 a aquesta cotització, la prestació del nostre familiar es veu reduïda dràsticament.
No sé què serà de mi en un futur no gaire llunyà, els meus anys de cotització en l’empresa privada no serviran de res i no tindré dret a una pensió que m’asseguri el futur. Tan sols em queda l’esperança que els meus conciutadans hi pensin dues vegades abans de tornar a ficar una papereta a l’urna i que un canvi de govern reverteixi aquesta situació; ja que l’actual, i el seu president al capdavant, ens han demostrat sobtadament quant els importa la situació de les persones en situació de dependència i les seves famílies.
Jo sí que sortiré al carrer aquest 8 de març, però la meva reivindicació serà que es reconegui l’esforç de milers de dones d’aquest país, que contribueixen amb el seu treball i dedicació al benestar dels ciutadans més desfavorits, i que tinguem dret a un futur estable i digne. Perquè el nostre treball és, almenys, tan digne com els altres: som cuidadores!
Les comunitats autònomes estan desenvolupant protocols per prioritzar la vacunació del tètanus (vacuna Td), després que les dues companyies que la comercialitzen a Espanya (GSK i Sanofi) hagin comunicat oficialment al Ministeri de Sanitat el desproveïment d’aquestes dosis, però no ha transcendit el motiu o la durada.
«És un problema global, no només nacional. Estem en una situació incòmoda logísticament, però no és un problema de salut pública. Les vacunes que queden i les que vagin arribant s’aniran prioritzant pels sectors làbils i que poden tenir problemes seriosos: adults amb perfil de risc o ferides amb major risc tetànic, indica Amos José GarcíaRojas, president de l’Associació Espanyola de Vacunologia.
La mateixa postura es va adoptar a la Comissió de Salut Pública quan van prendre aquesta decisió, al començament de febrer. «La suspensió temporal de la vacunació no suposa un risc per a la població, ja que les persones que ho necessitin per valoració del risc individual han de disposar de la vacuna», recull l’acord.
Segons afegeix el president de l’Associació Espanyola de Vacunologia, a la major part de regions aquesta situació no ha causat problemes, exceptuant a Madrid on «a partir del mes de desembre, va ser la primera comunitat autònoma que va assumir una situació de desproveïment». «A la resta teníem una petita reserva que ens va permetre afrontar els primers moments. Arribaran vacunes i es prioritzaran en aquelles zones i sectors que tinguin problemes de subministrament», indica.
Què és el tètanus?
El tètanus és una malaltia «provocada per la toxina d’un bacteri anomenat Clostridium tetànic i es produeix com a conseqüència de la contaminació de ferides amb aquest germen». «La potent toxina tetànica actua com un verí que afecta el sistema nerviós central, causant rigidesa muscular generalitzada, espasmes dolorosos, dificultat per respirar i tragar, convulsions i altres símptomes que amenacen la vida del malalt», expliquen a l’associació espanyola de pediatria.
Després de decretar el desproveïment, la Comissió de Salut Pública, l’òrgan dependent del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, va acordar la suspensió temporal de les dosis de record d’aquesta vacuna als adolescents i als adults. Així mateix va prioritzar la vacunació per profilaxi antitetànica de ferides i va emetre indicacions específiques per a la immunització primària en adults, que se centrarà en una valoració del risc individual.
«Per ara han decidit centrar-se en un perfil poblacional que sigui preocupant. El perfil de risc són adults que no estan vacunats, visquin al camp i tinguin una edat avançada», explica GarcíaRojas. Sobre la dosi de recordatori, afegeix que «no és urgent que se subministri ja, però recorda que aquesta dispensació és una forma d’estimular el sistema perquè recordi les vacunes que ha rebut anteriorment». «Està programada als 14 anys, però quan es normalitzi el subministrament, no passa res perquè es distribueixi als 16 o 17 anys», explica.
Aquesta redacció s’ha posat en contacte amb el Ministeri per conèixer com està evolucionant el subministrament, sense haver rebut resposta de moment. En l’acord que va emetre la Comissió de Salut Pública, van assegurar que s’estava «treballant amb les companyies farmacèutiques per aconseguir un major nombre de dosis de vacuna Td i s’ha sol·licitat informació precisa sobre la producció d’aquesta vacuna l’any 2017 i els successius anys».
Així mateix van apuntar en el document que «s’ha contactat amb altres companyies per conèixer la seva disponibilitat de vacunes en altres països, i si disposen d’elles, gestionar de manera àgil la seva comercialització o utilització a Espanya».
Revisió individual
Els governs regionals han anat adoptant aquestes recomanacions. Per exemple, a la Comunitat Valenciana, com expliquen en una circular, es va suspendre de forma immediata la vacunació davant del tètanus establerta en el calendari de vacunació infantil als 14 anys d’edat.
Als adults no immunitzats prèviament davant del tètanus, sempre que es consideri que «hi ha risc elevat de patir ferides tetàniques, i no sigui oportú ajornar la vacunació, s’administrarà una pauta de tres dosis». Per valorar per part de l’administració d’aquesta vacuna, en tots els casos, «es realitzarà una revisió completa dels antecedents vacunals» i dependrà dels centres de salut pública facilitar «les dosis que considerin adients en cada cas».
Rematar de cap la pilota forma part del futbol. Quan saca el porter, quan es llança un córner, quan es refusa una centrada a l’àrea… Els jugadors, alguns més que altres, impacten constantment l’esfèrica amb el cap. I això no és el més saludable. Així ho ha alertat un estudi publicat recentment a Anglaterra, a la Universitat de Stirling, les conclusions del qual han obert un debat al futbol anglès que ha arribat fins i tot a les categories de base. ¿Haurien de rematar de cap els nens assumint que aquesta pràctica pot comportar riscos?
A l’estudi, 23 jugadors van rematar vint llançaments de córner en 10 minuts. Abans i després de fer-ho, se’ls va sotmetre a proves de funcionament del cervell i de memòria. Els resultats demostraven que immediatament després de la prova el seu test de memòria es reduïa entre un 41 i un 67%, malgrat que al cap de 24 hores les seves capacitats quedaven restaurades com si res no hagués passat. “Tot i que els canvis [sobre el cervell] són temporals, pensem que són importants per a la salut del cervell”, exposa la neurocientífica cognitiva Magdalena Letswaart, una de les autores de l’estudi, que considera “important” que els milions de persones que juguen a futbol arreu del món “siguin conscients del que passa dins el cervell i dels efectes perdurables que això els pot causar”.
I entre aquests milions de jugadors, hi ha nens i nenes de totes les edats. És per això que laProfessional Association of Footballers, el sindicat de professionals del futbol anglès, ha demanat que es plantegi la prohibició de rematar de cap entre els menors de 10 anys, segons publica el diari The Telegraph. “La nostra recerca no parla dels cervells joves”, puntualitza William Stewart, un altre dels invesitgadors de Stirling, “personalment crec que no deu ser una bona idea exposar d’aquesta manera els cervells joves; és un pressentiment”.
No tots els investigadors, tanmateix, hi estan d’acord. Part del debat generat a Anglaterra ha empès diferents científics a demanar més estudis que aprofundeixin en la matèria abans de prendre decisions dràstiques. Sobretot tenint en compte que el de la Universitat de Stirling s’ha dut a terme amb només 23 persones, una mostra reduïda. Aquesta opinió la comparteix el pediatra català Luis Rajmil, que afirma que “amb aquestes dades no hi ha prou evidència científica per recomanar canvis en el reglament” del futbol base.
En aquest sentit, de moment a Catalunya no hi ha debat. La Mutualitat Catalana de Futbolistes, a la qual remet la Federació Catalana de Futbol, no considera que els nens i nenes s’exposin a cap tipus de risc quan impacten la pilota amb el cap.
Més sensibilitat quan hi ha xocs i traumatismes
Hi ha un país al món que ja ha prohibit que els menors de 10 anys rematin de cap quan juguen a futbol: els Estats Units. Però no perquè rematar la pilota amb el cap els pugui semblar perjudicial, sinó per reduir la possibilitat de patir traumatismes cranials, molts dels quals, en el futbol, es produeixen en el joc aeri: cops de caps entre dos jugadors, cops de colze al cap… L’associació US Soccer, la federació nord-americana de futbol, va optar fa un any per deixar els remats de cap per als infants d’11 anys o més, després un grup de famílies de Califòrnia emprenguessin mesures legals contra l’entitat pel que consideraven una situació de negligència.
Davant aquesta problemàtica, la Mutualitat Catalana de Futbolistes sí que creu que cal prendre cartes en l’assumpte. Asseguren que estan “altament conscienciats” amb els riscos dels traumatismes, i revelen a El Diari de l’Educació que aquest 2017 ja han enviat una circular a tots els entrenadors de base i àrbitres –“els adults més propers als nens i nenes”, remarquen fonts de la Mutualitat– comminant-los a actuar quan un infant pateix un impacte d’aquest tipus al cap. “Els diem que aquest nen ha de deixar el terreny de joc i no pot tornar a entrar si no el veu un metge abans”, sosté un portaveu de l’entitat mèdica. El que de moment no es plantegen, però, és restringir el joc aeri.
En un article publicat al seu web, la Mutualitat enumera les causes i les conseqüències dels traumatismes, així com consells per a detectar-ne els símptomes i prevenir-los. Pel que fa a això últim, el text suggereix la possibilitat d’incorporar cascos en el cas dels porters –més propensos al xoc, sobretot amb els pals de la porteria–, però principalment prioritzar el joc net per davant de la rivalitat. Rajmil coincideix: “Estem parlant de traumes accidentals per als quals la millor prevenció és educar com s’ha de fer per evitar-ho”.
