Just Deploy It!

Blog

  • Infeccions nosocomials: el silenci rere la pandèmia

    Mai com durant els primers mesos de pandèmia havia significat un risc tan gran entrar en un hospital. Ni acompanyants, ni visites de familiars, ni consultes externes, ni el comiat que mai ningú hagués imaginat no poder fer. El SARS-CoV-2 va condicionar i sobrecarregar de tal manera l’assistència sanitària, que els rigorosos protocols per a la prevenció d’infeccions nosocomials –les adquirides en un centre hospitalari- van haver de passar a un segon terme.

    La prioritat era atendre com fos, aportar als malalts l’oxigen que els seus pulmons infectats no podien garantir, al mateix temps que infermeres i metges es protegien del contagi del virus. L’excés de pacients, la necessitat de crear amb la màxima rapidesa possible espais per atendre malalts crítics i proveir-los de personal -ni format ni habituat a treballar en UCI-, l’únic que, amb prou feines podia prevenir va ser un col·lapse del sistema.

    Des de l’any 2009, l’aplicació dels Projectes Zero (programes Bacteriemia Zero, Neumonia Zero i ITU-SU Zero), i les campanyes d’higiene de mans dins del Programa de Seguretat dels Pacients Crítics del Ministeri de Sanitat van aconseguir fer disminuir els índexs d’infeccions nosocomials, registrant, l’any 2019 el nivell més baix mai assolit a les UCI de l’Estat espanyol, i dels més baixos d’Europa. Però, amb la irrupció del virus de la Covid es va desbordar la feina a les UCI i els intensivistes no varen poder fer el registre prospectiu de portadors de microorganismes resistents -previst als programes de control d’infeccions. «És molt difícil lluitar contra el que no tens diagnosticat», apunta Eladi Gómez, director científic de Vesismin Health, firma especialitzada en el desenvolupament i distribució de productes per al control d’infeccions en l’àmbit hospitalari, amb presència en més de 400 hospitals i exportant a 45 països.

    Només en algunes UCI, malgrat les condicions tan desfavorables, van aconseguir de forma retrospectiva fer el registre ENVIN (registre d’infeccions relacionades amb l’ús de dispositius durant l’estada d’un pacient a l’UCI) de la primera onada de la pandèmia. Les dades presentades del Registre ENVIN 2020 pertanyen a pacients ingressats en UCI entre l’1 de març i el 31 de maig de 2020, incloses les UCI ampliades. En total hi havia 1.525 pacients, distribuïts en 61 UCI de 54 hospitals de tot l’Estat. Com és habitual -i tal com detalla l’informe de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades Coronarias (SEMCYUC)-, es van recollir variables com la localització dels pacients, factors de risc, comorbiditats, diagnòstic, tractaments, etc. El mateix any, en el període del 15 de setembre al 15 de desembre, es va realitzar de forma prospectiva el seguiment de 14.489 malalts ingressats en 137 UCI de 113 hospitals. L’altre registre nacional de dades d’infeccions nosocomials (estudi EPINE), de fora de les UCI, en la resta d’espais dels hospitals, es va suspendre.

    Quan l’onada més virulenta de la tempesta (la primera onada) va passar, les dades varen revelar que més d’un terç de pacients en unitats de crítics havien patit infeccions nosocomials, set vegades més que les enregistrades al mateix període el 2019. I un 88% d’aquestes infeccions van experimentar una resposta greu, sobretot sèpsia. Són les primeres dades del registre ENVIN 2020 –que analitza les infeccions adquirides a les UCI a tot l’Estat-, que (SEMICYUC) va fer públiques en un congrés virtual, el juny d’aquest any, sobre ‘Infeccions relacionades amb l’assistència sanitària en pacients Covid-19 ingressats a l’UCI durant la primera onada de la pandèmia’.

    «Ningú estava preparat per absorbir una allau així, que va obligar a habilitar més llits d’unitats de cures intensives (UCI), amb personal que no tenia prou coneixement de les màquines ni formació com a intensivistes», declara el Dr. Paco Álvarez Lerma. «També s’ha de tenir en compte que el malalt Covid és molt més fràgil que el que és habitual a les UCI i que la mitjana de la seva estada a les UCI va ser d’uns 16 dies de mitjana, quatre vegades més del que s’acostuma a estar a intensius», afegeix. En les primeres dades analitzades, a més, es veu que el 82% dels pacients Covid-19 a les UCI varen necessitar ventilació mecànica, el doble del que era habitual abans de la pandèmia.

    Segons explica el Dr. José Antonio Martínez, des del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic, «en un pacient amb ventilació mecànica durant un temps prolongat, que presenti, a més, distrés respiratori (dificultat respiratòria aguda), el risc d’infecció augmenta encara més, i en la Covid el percentatge d’afectats per aquest trastorn és enorme». Tal com expressa Martínez, «en condicions òptimes de treball, l’aplicació del conjunt de mesures preventives a les UCI han demostrat la seva eficàcia reduint les infeccions nosocomials, però la pressió assistencial en la primera onada de pandèmia va fer més difícil mantenir el rigor del paquet de mesures».

    Els EPI, qüestionats

    En els congressos d’especialistes en medicina preventiva i atenció en unitats de malalts crítics, també ha quedat exposat que algunes modalitats dels equips de protecció individuals (EPI) varen demostrar una notable eficàcia en la protecció dels professionals mèdics, però deixant a l’hora evidència de certes dificultats per realitzar determinades maniobres als pacients, així com més complexitat per efectuar la mateixa higiene de mans, a causa de l’ús de guants superposats. Tot això es podria vincular a una major possibilitat de contagi de bacteris, per exemple, en la manipulació de dispositius. De fet, les dades sobre incidència d’infeccions relacionades amb l’ús de catèters, segons el Registre ENVIN 2020, en la primera onada de la Covid-19 es va disparar fins als 12,4 episodis per mil dies de catèter venós central (CV), quan el 2009 s’havia aconseguit rebaixar per sota dels 3 episodis per mil dies de CVC.

    Des de l’Hospital Clínic, el Dr. José Antonio Martínez, afegeix que «és necessari que fem una reflexió respecte als EPI, per enfrontar-nos a una altra situació semblant, amb una protecció eficient, però que permeti l’assistència sanitària de la mateixa manera i amb iguals garanties que si ho féssim en condicions normals, sense cap pandèmia, és a dir, atendre amb absoluta facilitat, tal com es fa amb el pacient no infectat». Aquí rau una de les lliçons que ens deixa la pandèmia.

    «Hem après que hauríem de poder comportar-nos en aquestes situacions com en qualsevol situació habitual. Si un hospital munta tres UCI més per una emergència, no només cal pensar en l’entorn físic, que ja és important, també en les característiques per evitar infeccions, i si es munten allà on no hi són, això ja és un defecte. A més, s’ha de tenir en compte que preparar personal d’un dia per l’altre no garanteix el mateix grau d’entrenament, activitats com la manipulació de catèters s’ha d’assumir que puguin no fer-se igual. EN aquest sentit, l’entrenament és essencial. És un fet, hem de preveure les nosocomials, perquè un cert nombre de pacients moren per una d’aquestes infeccions, i tots els intents per a reduir-les es fan en aquest sentit».

    En el Consell Assessor del Programa de Seguretat de Pacients Crítics del Ministeri de Sanitat, que va crear els ‘projectes zero’ hi participen representants de sis societats científiques que, arribada la pandèmia, van haver d’estar tots al peu del canó, amb la percepció que hi estava havent moltíssima infecció nosocomial. Quants malalts de Covid haurien mort per infecció no està demostrat i caldria fer una anàlisi retrospectiva per determinar-ho, segons expliquen els experts en medicina preventiva. «Podria ser que les inferiors xifres de mortalitat per Covid d’altres països s’expliquin perquè van anar al detall, destriant les morts per Covid i les morts amb Covid, però a Espanya sospito que es van comptabilitzar sovint de manera conjunta», apunta Eladi Gómez, director científic de Vesismin Health.

    Gómez va ser un dels assistents al congrés ‘Aportant valor a la medicina preventiva en temps de pandèmia’ celebrat a Lleó del 6 al 8 d’octubre, on es va exposar que la principal barrera de l’aplicació dels protocols de prevenció de nosocomials ha estat la manca de formació i experiència dels professionals a les UCI esteses i la dificultat d’aplicar les recomanacions per sobrecàrrega assistencial.

    Admès per tothom que no es va poder respondre d’una altra manera, davant de l’augment d’IRAS (Infeccions relacionades amb l’assistència sanitària), el mateix Consejo Asesor del Programa de Seguridad de Pacientes Críticos del Ministerio de Sanidad, l’octubre del 2020 va presentar una adaptació de les recomanacions d’aquests protocols a l’UCI durant la pandèmia per homogeneïtzar les cures dels dispositius invasius i minimitzar el risc d’infeccions relacionades amb el seu ús.

    «Després d’un inici amb molta incertesa per part de tothom, ara comencem a millorar, la tendència és a disminuir les infeccions, però cal un compromís ferm de les comunitats per formar personal nou i recuperar les pràctiques segures. Les infeccions nosocomials no són cap tema nou, però és molt més freqüent en l’etapa Covid», afirma el Dr. Paco Álvarez Lerma. «Han estat molts els professionals de les UCI que, en temps de pandèmia, han continuat aportant informació al registre ENVIN, i això ens ha permès conèixer l’impacte de la pandèmia en els pacients crítics (Covid i no Covid), així com establir una estratègia per a recuperar com més aviat millor les nostres taxes d’infecció relacionades amb dispositius, prèvies a la pandèmia», afegeix.

  • L’Hospital Vall d’Hebron comptarà amb un nou edifici d’urgències i un altre que concentrarà els serveis ambulatoris

    El 2017, l’Hospital Vall d’Hebron, el complex sanitari més gran de Catalunya, va iniciar un projecte de transformació per seguir creixent, reordenar els espais, modernitzar les instal·lacions i adequar-les a les noves necessitats assistencials. Ara, aquest projecte ja és una realitat. El nou Vall d’Hebron disposarà d’un edifici, anomenat FUL (Edifici de Farmàcia, Urgències i Logístic), que centralitzarà totes les urgències, excepte les pediàtriques, i que connectarà l’hospital general amb l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats.

    El nou Campus també comptarà amb unes noves consultes de la Teixonera, que agruparan tots els serveis ambulatoris, excepte els pediàtrics, a l’altra banda de la Ronda. Està previst que el nou edifici tingui aproximadament deu plantes i al seu interior allotgi 250 consultes, un centenar de gabinets i un centenar de places d’hospital de dia. El trasllat de l’activitat ambulatòria a l’altra banda de la Ronda permetrà esponjar el recinte hospitalari.

    El Pla Especial Urbanístic permetrà endreçar tot el recinte de Vall d’Hebron. El nou heliport, situat al terrat de l’ala oest de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, és una de les primeres obres que s’han iniciat i properament entrarà en funcionament. Properament, el nou Campus també estrenarà un nou espai per diagnosticar i controlar les arrítmies.

    Durant l’acte de presentació del nou Campus, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ha destacat que “Vall Hebron és un hospital que no només té voluntat assistencial, -que la té i molta-, sinó que també la té de recerca, de docència i d’innovació. I aquesta és una transformació molt ambiciosa en un dels bucs insígnia de la nostra xarxa sanitària”.

    Per la seva part, el gerent de l’Hospital, Albert Salazar, ha remarcat que “el nou Vall d’Hebron passa per les millores de les infraestructures existents, la creació de nous equipaments i per altres elements estratègics com la transformació organitzacional i competencial dels professionals i la col·laboració amb altres entitats presents en l’àrea de referència territorial”.

    Més obert a la ciutat

    Amb l’ordenació del Campus la ciutat guanyarà un nou espai verd, connectat amb els barris veïns. El projecte organitza el recinte a partir d’una trama de camins verticals i horitzontals que faciliti la mobilitat. Els camins horitzontals uniran els barris de Montbau i de Sant Genís dels Agudells i els verticals, el Passeig de la Vall d’Hebron amb el Parc Natural de Collserola. Unes escales mecàniques uniran sud i nord per facilitar la mobilitat a tot el recinte.

    El que ja està en fase d’execució és el nou edifici de la Recerca de Vall d’Hebron. Es construeix sobre els terrenys de l’antiga bugaderia de l’Hospital i comptarà amb 16.757 m2. El nou edifici permetrà realitzar recerca disruptiva i d’excel·lència i apropar encara més la investigació a l’àmbit assistencial. Pel que fa al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), ja està operatiu un nou espai de 1.400 m2 destinat als equips de suport a la recerca i, posteriorment, es contruirà un nou edifici que comuniqui amb el Centre Cellex.

  • Les ciutats europees podrien evitar fins a 43.000 morts a l’any si complissin amb les indicacions de l’OMS d’accés a espais verds

    Els espais verds s’associen amb diversos efectes beneficiosos per a la salut, entre els quals destaquen una menor mortalitat prematura, una esperança de vida més elevada, menys problemes de salut mental, menor incidència de malalties cardiovasculars i una millor funció cognitiva en infants i gent gran. Així mateix, ajuden a mitigar la contaminació atmosfèrica, la calor i el soroll i faciliten la pràctica d’exercici i la interacció social. Basant-se en aquests beneficis, l’OMS recomana l’accés universal als espais verds i estableix la meta que hi hagi un espai verd d’almenys mitja hectàrea a una distància de no més de 300 metres en línia recta des de cada domicili.

    Un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», ha elaborat un rànquing de les ciutats europees amb major i menor mortalitat atribuïble a la manca d’espais verds. La investigació, que ha analitzat més de 1.000 ciutats de 31 països europeus, ha conclòs que entre totes elles podrien evitar fins a gairebé 43.000 morts prematures cada any si complissin amb la recomanació de l’OMS pel que fa a proximitat i accessibilitat a espais verds. Les dades s’han donat a conèixer a través d’una publicació a The Lancet Planetary Health i la llista elaborada es pot consultar a través del web www.isglobalranking.org.

    Per calcular l’espai verd existent en cada ciutat, l’estudi ha utilitzat l’Índex de Vegetació de Diferència Normalitzada (NDVI) com a indicador principal. Aquest índex té en compte qualsevol tipus de vegetació i s’obté a partir d’imatges capturades per satèl·lit. Donat que el tipus de vegetació és variable entre ciutats i regions i no totes tenen el mateix tipus de verd, l’equip va traduir la recomanació de l’OMS a un valor de NDVI específic per a cada ciutat.

    Usant una metodologia d’anàlisi quantitativa de l’impacte en salut i en base a les dades sobre associació entre espais verds i mortalitat proporcionades per grans meta-anàlisis publicades amb anterioritat, l’equip investiagador va estimar el nombre de morts per causes naturals que podria ser evitat en cas que cada ciutat complís amb la recomanació de l’OMS.

    Manca d’accés als espais verds

    Els resultats generals per a l’indicador de vegetació (NDVI) mostren que el 62% de la població estudiada viu en àrees amb menys espais verds dels recomanats. «Els resultats mostren que la distribució dels espais verds és molt desigual entre les ciutats a Europa, ja que la mortalitat atribuïble a l’exposició insuficient a espais verds oscil·la entre el 0% i el 5,5% del total de les morts naturals, segons la ciutat», comenta Evelise Pereira, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. L’impacte desigual, a més, no és només entre ciutats, sinó també entre les diverses àrees i barris d’una mateixa ciutat.

    La llista de ciutats amb majors índexs de mortalitat atribuïble a la manca d’espais verds inclou ciutats de Grècia, Europa de l’Est, les repúbliques bàltiques, Itàlia, així com la majoria de capitals del continent. Entre aquestes darreres, les que mostren major mortalitat són Atenes, Brussel·les, Budapest, Copenhaguen i Riga.

    «Les ciutats europees han d’apostar per la recuperació d’àrees urbanes per convertir-les en àrees verdes, per solucions basades en la naturalesa, com les teulades verdes o els jardins verticals, i altres mesures com reubicar el trànsit i reemplaçar asfalt per espais i corredors verds, arbrat urbà o parcs», assenyala Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal.

  • Els col·legis de metges catalans expressen el seu compromís per fer front a l’emergència climàtica i al seu impacte en la salut

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat el document La salut del planeta, la nostra salut, en el qual expressa públicament, en representació dels metges i metgesses catalans, el seu compromís per impulsar i donar suport a accions que situïn la salut global i la lluita contra l’emergència climàtica com a «prioritat de salut pública».

    «Els metges i metgesses, en tant que garants de la defensa i protecció de la salut i com a professionals de referència per als ciutadans, tenen una responsabilitat especial i poden aspirar a assumir un rol rellevant en el repte que es planteja a tota la humanitat», expressen en el document. Remarquen també que l’actual pandèmia de la Covid-19 és «una mostra evident de la relació entre salut humana i salut planetària, així com de la necessitat d’alinear la recuperació d’aquesta crisi amb la resposta a la crisi del clima».

    A banda d’exposar els principals riscos per a la salut derivats de la crisi climàtica i alguns dels principals impactes que ja s’estan registrant al planeta, el document del CCMC és una «primera declaració d’intencions» que enumera diferents àmbits a través dels quals els professionals poden aportar el seu coneixement i el seu rol de referència davant la ciutadania per dissenyar i posar en marxa estratègies de prevenció o de resposta enfront de noves amenaces i necessitats de salut relacionades amb la crisi climàtica.

    El decàleg inclou compromisos com ara:

    • La defensa d’un nou concepte de salut humana que tingui en compte la salut del planeta i la salut global.
    • La promoció de la formació i la recerca al voltant de temes lligats a la salut global en general i als efectes de la crisi climàtica en particular (prevenció i resposta).
    • La contribució a l’educació ciutadana per a l’autocura i la cura del planeta.
    • La pressió a governs i organismes nacionals i internacionals per legislar i prendre acords que contribueixin a protegir la salut del planeta.
    • La necessitat d’adequar el sistema sanitari perquè, d’una banda, pugui donar resposta a noves necessitats i emergències derivades de la crisi climàtica i, de l’altra, perquè redueixi de manera significativa les seves emissions i residus. Actualment, el sector salut és responsable d’entre el 4% i el 10% de les emissions globals de CO2.
    • La necessitat de vetllar per la salut de les persones i poblacions més desfavorides i, per tant, més vulnerables als efectes de la crisi climàtica.
    • El rol i les accions exemplars des de les organitzacions professionals i dels propis professionals.

  • ‘Wash Me’: trencant el tabú de les relacions sexuals i el càncer de mama

    El diagnòstic del càncer i el seu tractament poden tenir un fort i perllongat impacte sobre la sexualitat de les dones. ‘Wash Me’, de la productora d’Erika Lust, és el primer curtmetratge eròtic que aborda aquest fenomen. Es tracta d’un retrat íntim i esperançador d’una dona que redescobreix el seu cos i el seu desig després de superar la malaltia. Dirigit per Rebecca Stewart, el film explica la història personal de la directora com a pacient i el procés cap a la recuperació. La pel·lícula és una manera de reivindicar la importància de parlar d’aquests aspectes, que sovint no es tracten i constitueixen un tabú per les dones que els pateixen.

    “El fet que es parli tan poc d’això significa que milions de persones sovint s’enfronten aquesta càrrega soles. Volia fer servir aquesta pel·lícula per obrir el debat, mostrar solidaritat i inspirar esperança. Tornar a sentir el teu cos després de la malaltia i la quimioteràpia, és la sensació més electrificant i empoderadora”, explica la directora del film.

    El diagnòstic i el tractament del càncer de mama tenen efectes diversos sobre la capacitat de les dones per intimar. “La quimioteràpia provoca en molts casos la pèrdua de la menstruació i això una menopausa precoç. Els efectes secundaris del tractament relacionats amb la disminució dels estrògens produeixen una sèrie de símptomes relacionats amb la sexualitat: sequedat vaginal, disminució de la libido i també una pèrdua d’elasticitat a la musculatura vaginal, fet que pot provocar dolor durant les relacions, no només per la sequedat, sinó per la rigidesa de la musculatura”, explica Sònia Servitja, cap de secció del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i doctora de la Rebecca Stewart.

    A això cal sumar altres efectes físics, com la pèrdua del cabell, les celles i les pestanyes o l’efecte de la cirurgia sobre la mama, amb tots els problemes emocionals que aquest fet pot causar. “Hi ha una part física, biològica, derivada de la disminució d’estrògens i, després, hi ha tota una part emocional relacionada amb els canvis corporals, que fan que les dones no es vegin com elles mateixes. Això té un impacte important en l’autoestima de les pacients i pot influir negativament en tots aquests aspectes relacionats amb la libido i amb la capacitat de gaudir de les relacions sexuals, fet que també genera un impacte en les relacions de parella”, assenyala la Dra Servitja.

    Per tot plegat, segons la cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital del Mar, és necessari un enfocament multidisciplinari. “L’abordatge no ha de ser només per part dels equips d’oncologia i cirurgia, metgesses, metges i infermeres, sinó també des d’un vessant emocional, amb terapeutes especialitzats en sexualitat”, apunta.

    Servitja remarca també el tabú que suposa per les pacients parlar de l’impacte del tractament en les seves relacions sexuals. “Hi ha pacients que en parlen, sobretot les més joves, però les dones de mitjana edat ho viuen amb vergonya, molt probablement per l’educació que han rebut des de petites. Ho veuen com si fos un tema secundari. Sovint no són capaces ni de parlar-ho amb la parella ni d’expressar el que elles necessiten i encara menys de posar-ho sobre la taula en la consulta mèdica. S’hauria de començar a trencar aquest tabú, perquè l’efecte del tractament contra el càncer de mama en la sexualitat no és un tema banal ni secundari; és igual d’important que la caiguda del cabell o les nàusees”, sosté la doctora.

    La presentació de la pel·lícula ‘Wash Me’ el passat 4 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional contra el càncer de mama, ha donat el tret de sortida a la campanya solidària de la productora audiovisual per recaptar fons i finançar la recerca en el càncer de mama que es fa a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). La directora i la productora del curtmetratge han anunciat que totes les noves subscripcions durant el mes d’octubre a la plataforma XConfessions, des d’on es pot veure el curtmetratge gratuïtament, es donaran a la Fundació Amics de l’Hospital del Mar per donar suport a la recerca en el camp de la immunoteràpia en el càncer de mama. A més, es donarà 1 euro cada vegada que es comparteixi el projecte a les xarxes socials des de la plataforma.

    / Erika Lust Productions

    Avenços en el tractament del càncer de mama

    El càncer de mama és el més freqüent entre les dones a Catalunya, amb més de 5.000 casos diagnosticats cada any. La seva incidència està directament relacionada amb l’edat, incrementant-se les possibilitats de patir-lo a partir dels 50 anys. Altres factors de risc a patir aquest tipus de càncer són, en menor mesura, factors genètics o ambientals, com l’exposició al tabac durant la infantesa, el consum d’alcohol o seguir una dieta alta en greixos.

    La supervivència s’ha incrementat notablement durant les últimes dècades, superant el 80% dels casos. Una fita que s’ha aconseguit gràcies als nombrosos avenços que hi ha hagut pel que fa al tractament i a l’abordatge de la malaltia. “El fet de fer un abordatge multidisciplinari, tenint totes les opcions a l’hora de decidir l’estratègia terapèutica des del punt de vista oncològic, radioteràpic, quirúrgic i de cirurgia reconstructiva, ha suposat un gran avenç”, assenyala Servitja.

    Com a avenços en el tractament, remarca les noves estratègies de tractaments hormonals i la individualització dels tractaments, desenvolupant una medicina més personalitzada. “Som capaços, a través de tècniques d’anàlisi genòmica, d’identificar quines pacients es beneficien de la quimioteràpia i en quines el benefici potser és menor i, per tant, se la poden estalviar”, explica. També remarca la importància de les noves dianes terapèutiques i els avenços en la immunoteràpia per tractar alguns tipus de tumors.

  • 40 anys de la sida, una malaltia que pateixen 40 milions de persones arreu del món

    L’octubre de 1981, fa 40 anys, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va diagnosticar el primer cas de sida de l’Estat espanyol. Es tractava d’un jove de 35 anys que va ingressar amb una història curta de mal de cap persistent, lesions de color púrpura i Sarcoma de Kaposi, un tipus de càncer de pell provocat per un herpes virus (el VHH-8). És una malaltia que apareix quan el sistema immunitari està deprimit i que aviat es va associar al VIH.

    El pacient s’havia aprimat molt durant els darrers sis mesos i, un cop hospitalitzat, els mals de cap van anar en augment i una part del cos se li va paralitzar. L’equip mèdic va identificar un tumor de tres centímetres al cervell que es va interpretar com una metàstasi. El van operar d’urgència, però quatre dies després de la intervenció va morir.

    La Dra. Carmen Navarro, ara jubilada, i que aleshores era cap de Secció de Neuropatologia de Vall d’Hebron, es va encarregar d’analitzar el tumor i realitzar l’autòpsia neurològica. “L’examen microscòpic va confirmar que el pacient tenia toxoplasmosi granulomatosa. Era una troballa sorprenent, perquè es tractava d’una infecció que només es trobava en nounats”, destaca la Dra. Carmen Navarro.

    Aquest va ser el primer cop que s’associava la infecció al cervell per toxoplasma a la sida. ”A l’article que l’equip de Vall d’Hebron va publicar a la revista The Lancet, on descrivíem el cas, vam relacionar el sarcoma de Kaposi i altres infeccions oportunistes observades entre la població homosexual recentment als Estats Units, amb el nostre cas. Aquest detall va ser determinant per diagnosticar la sida a futurs pacients”, assenyala la Dra. Carmen Navarro. Aleshores, encara no s’havia batejat la malaltia com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (Sida). Encara passarien dos anys perquè el 1983, el viròleg francès Luc Montagnier, de l’Institut Pasteur de París i Premi Nobel de Medicina 2008, aïllés i identifiqués el virus.

    La síndrome d’immunodeficiència adquirida (Sida) és una malaltia que afecta el sistema immunològic dels éssers humans, fent que augmenti el risc d’altres infeccions oportunistes i càncers que normalment no afecten persones amb sistemes immunitaris no afectats per la malaltia. Es propaga principalment per relacions sexuals sense protecció, transfusions de sang contaminada, compartir agulles hipodèrmiques i de mare a fill durant l’embaràs, part o la lactància.

    “Els primers casos es van detectar en homes que tenen sexe amb homes, però la malaltia no va trigar a aparèixer en pacients amb hemofília o addiccions a les drogues i no només homes, també dones i infants”, recorda la Dra. Magda Campins, cap del grup de recerca en Epidemiologia i Salut Pública del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). “Cada vegada que es diagnosticava un cas, fèiem els estudis dels contactes. Eren temps en què el VIH era una malaltia estigmatitzada i comunicar-ho als contactes i a la família era molt dur. L’associació de la malaltia els primers anys al col·lectiu homosexual i l’homofòbia va estigmatitzar els pacients, i la desinformació i falta de resposta científica no va ajudar a frenar el rebuig social”, reflexiona Campins.

    “A partir del primer cas, el degoteig de casos que combinaven infeccions oportunistes va ser constant. Se’ns morien sense poder fer-hi gaire. Vam tenir consciència ràpidament de l’arribada d’una nova malaltia que va començar afectant la població homosexual, però amb el temps esdevindria pandèmia”, descriu la Dra. Carmen Navarro.

    A l’Estat espanyol es calcula que hi ha 3.000 noves infeccions cada any i 150.000 malalts de sida. De moment, no existeix encara una cura o vacuna aprovada per la sida, però el tractament amb antiretrovirals alenteix l’evolució de la malaltia i porta a una esperança de vida pràcticament normal. “El que fan els antiretrovirals és bloquejar el virus; aturar la ruta del virus dins la cèl·lula, de manera que no permet que el virus infecti a altres cèl·lules i aconseguim el que s’anomena la càrrega viral indetectable. El tractament antiretroviral evita que es produeixin malalties derivades de la sida. El virus segueix allà, però les defenses es mantenen al llarg del temps”, explicava la doctora Marta Navarro, directora del Servei de Malalties Infeccioses del Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Al principi, s’havien de prendre moltes pastilles que tenien una toxicitat alta, però cada vegada han anat apareixent antiretrovirals més eficaços i menys tòxics.

    Actualment, gràcies a aquests tractaments, la sida és una malaltia crònica, però encara moren 690.000 persones cada any a països de renda mitjana i baixa. Aproximadament, 40 milions de persones viuen amb sida en tot el món i només uns 26 milions de persones tenen accés a la teràpia antiretroviral. Tot i que s’investiga des de fa quatre dècades, segueix sense haver-hi cura. “No s’ha trobat una vacuna perquè el virus de la sida quan es replica a les cèl·lules té una gran habilitat per crear mutacions. Per fer-se una idea, fins a 6.000 cops més que un virus de la grip, i això posa bastons a les rodes per trobar una vacuna eficaç”, explica la Dra. María José Buzón, responsable de la línia de Recerca Translacional del VIH al grup de recerca en Malalties Infeccioses del VHIR.

    Un altre dels reptes actuals la prevenció. Hi ha fàrmacs preventius (La PrEP o teràpia preexposició) que eviten el contagi, per mitjà de l’administració de molècules antiretrovirals a persones amb probabilitats d’infectar-se, però aquestes teràpies no són accessibles en països en vies de desenvolupament.

  • La plantilla del 061 començarà una vaga indefinida a partir del 18 d’octubre

    Després d’un procés on ha participat una gran part de la plantilla mitjançant votació telemàtica i assemblees, la CGT, la UGT i la USOC han comunicat la convocatòria de vaga indefinida al servei d’atenció telefònica i gestió del 061 validada per una gran majoria.

    Donat que el 061 és un servei continuat d’atenció a la població donant un servei essencial, la plantilla, formada aproximadament per 700 persones, demana que sigui directament el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i no una empresa externa com Ferrovial qui els contracti. Els treballadors ara es troben encabides en el conveni de telemàrqueting i canviant al SEM, opinen elles mateixes, tindrien millors condicions laborals i més possibilitat de conciliació familiar.

    Els treballadors que estan en eventualitat, fet que afecta aproximadament unes 400 persones), tenen un contracte que se’ls hi renova mensualment. Des dels sindicats opinen que «l’empresa intenta evitar d’aquesta manera una contractació indefinida i estable amb personal format i qualificat». Un altre element que denuncia la CGT per exemple és que «com a «recompensa» del sobreesforç sostingut durant la pandèmia, la plantilla ha vist reduït el seu salari». També afegeixen que els contractes no compleixen amb cap tipus de conciliació familiar, a causa del sistema que es fa servir d’un calendari mensual, entre molts d’altres abusos.

    Des de la CGT, el primer sindicat en comunicar aquesta convocatòria de vaga als mitjans, diuen tenir molt clar que «la subcontractació és l’esclavitud del nostre segle i no hauria d’existir» i ho exemplifiquen explicant que tothom té molt present l’exemple que significa externalitzar serveis essencials com les elèctriques, que s’ha traduït en preus abusius i una atenció al usuari molt deficient.

    «No volem imaginar que succeiria si s’externalitzés més la sanitat. Exigim poder treballar en unes condicions dignes i aquestes només poden passar per la internalització d’aquest servei essencial per al dia a dia i la seguretat de la població», diuen.

    Per la seva banda, la USOC també ha afegit que «l’única fòrmula per poder arribar a negociar amb l’empresa sempre és a través de la denúncia ja que ni l’empresa, ni el Departament de Salut ni tan sols el SEM accedeixen a cap tipus de reunió per intentar solventar aquests conflictes laborals i poder posar fi a la mala gestió externa que empreses com Ferrovial fan d’un servei públic i essencial per a la ciutadania».

    Així, amb totes les vies esgotades, a l’entendre dels sindicats, diuen veure’s abocats a aquesta convocatòria. Caldrà estar pendents de com evolucionen i si hi ha negociacions i ser conscients que a partir del 18 d’octubre, quan s’apropa el fred i la grip, un servei necessari es trobarà en vaga.

  • Amós García: «L’EMA no recomana la dosi de reforç, sinó que regula el seu ús i deixa la decisió en mans de cada país»

    «Pan-dèmia. Ho diu el nom: és global». El president de l’Associació Espanyola de Vacunologia i cap d’Epidemiologia del Servei Canari de Salut, Amós García, comença l’entrevista recordant el significat de la paraula més repetida en l’últim any i mig. El preocupa que l’haguem oblidat, vist el desigual repartiment de les vacunes de la Covid-19.

    «És una qüestió ètica, és inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada», lamenta García. Acaba de ser nomenat representant espanyol de Comitè Permanent de l’OMS per a Europa, l’objectiu del qual serà reforçar aquesta faceta global de la salut. Tot i això, diu estar orgullós que Espanya hagi vacunat amb eficàcia al mateix temps que se situava entre els països que més dosis donen.

    One health (‘una salut’, en anglès) és un concepte que la pandèmia ha posat de moda i que fa referència a la necessitat d’entendre la salut humana, animal i ambiental en conjunt. També «sindèmia«, combinació d’epidèmies que es retroalimenten i que en el cas de la Covid-19 té un cognom clar: desigualtat.

    «Com que no comencem a reflexionar sobre aquests condicionants se seguiran reproduint en el futur, no en tinc cap dubte», diu García, expresident d’Unicef ​​Canàries. «Aquí hi ha el canvi climàtic, que a més és un potenciador per al sorgiment de futures pandèmies; aquí hi ha la pobresa, que és un factor clau en la possibilitat d’expansió de malalties transmissibles».

    És inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada

    Al final de l’entrevista, davant l’obligatòria pregunta de si vol afegir alguna cosa més, García aprofita per recordar-nos que es commemoren tres dècades des de la publicació en dues parts del disc Use your Illusion de Guns N ‘Roses. «Sempre acabo dient que sóc un vell rocker, i això té una clara lògica científica, perquè per treballar en salut pública i epidemiologia cal posar-se molt rock & roll».

    Dosi de reforç i addicionals

    Què opina de la decisió de l’EMA de regular les dosis addicionals i de reforç?

    Ha reforçat la idea de la dosi addicional en uns determinats perfils de la població que tenen un estat d’immunosupressió i gent gran en residències, perquè en ells la resposta no és robusta. Això no és una cosa nova, passa amb altres vacunes.

    L’altre cosa que ha dit és que en edats a partir de 18 anys l’administració [d’una tercera dosi] als sis mesos de la primera punxada és segura i efectiva. És important aclarir que l’EMA és un òrgan regulador del medicament. No recomana: regula. El que ha regulat és que la vacuna de Pfizer es pot administrar amb seguretat i efectivitat en els grups de 18 anys en endavant. La decisió la deixa en mans de cada país, la recomanació correspon a les seves autoritats sanitàries.

    Hauria Espanya aplicar aquestes dosis de reforç?

    Espanya podria començar a plantejar el debat d’implementar aquesta dosi de reforç sobre persones que han tingut una bona resposta però que són més grans. Ja es veuria l’edat: a partir de 60, 65, 70… En envellir, el nostre sistema immunitari entra en immunosenescència i funciona pitjor. Entre 18 i 60 anys no ho veig perquè la resposta és potent i no hi ha una situació epidèmica preocupant ara mateix al nostre país. A més, com diu l’OMS, per donar terceres dosi als que no hi ha evidències sòlides que es beneficiïn, millor vacunem a persones en països en vies de desenvolupament.

    Però Estats Units acaba d’aprovar una tercera dosi pràcticament universal. Caldrà?

    Cal diferenciar una cosa molt important: no és el mateix una tercera dosi que una dosi addicional. Una tercera dosi és necessària quan t’adones, quan implementes la vacuna, que amb dos no aconsegueixes la protecció adequada. Això tindria un caràcter universal i si es decideix s’ha de donar a tots els que s’han posat les dues primeres.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no.

    Una altra cosa és una dosi addicional. Aquesta s’aplica a uns col·lectius concrets en els quals, pel seu estat de salut -ja sigui la immunosupressió o la immunosenescència provocada per la vellesa-, no s’origina una protecció robusta amb la pauta normalitzada. Crec que hi ha evidència científica clara que garanteix aquesta dosi addicional en aquests perfils: en immunodeprimits i possiblement en ancians que visquin en residències.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no. La reflexió que hem de fer és que els països desenvolupats estem parlant de posar una tercera dosi universal sense que hi hagi encara evidència científica suficient i ens oblidem que hi ha països que estan demanant posar la primera a qui no en té cap. Insisteixo: som en una pandèmia.

    Oblidem que aquest és un debat en el qual es barregen els interessos de farmacèutiques i governs?

    [Riu] Jo no m’atreveixo a assegurar això i prefereixo centrar-me en l’evidència científica.

    Ja que algunes persones necessiten aquesta dosi «addicional», podria ser necessària la vacunació anual de certs col·lectius?

    Encara no se sap, però és una possibilitat. Dependrà molt de com consolidem la fase final de la pandèmia. El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment. Eliminar la cara més amarga, terrible i dramàtica que hem tingut fins ara: les UCI, les hospitalitzacions i les morts.

    El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment.

    Un cop vegem la durada de la resposta protectora de la vacuna, potser hi ha la possibilitat d’una dosi de tant en tant. No ho sé, perquè encara no hi ha informació al respecte. A tota la població? Jo crec que només seria necessària en aquells més vulnerables amb un major risc de tenir complicacions, però encara no hi ha prou dades al respecte.

    Tindrà Janssen una segona dosi?

    Està en estudi i no m’atreveixo a dir res al respecte. Ho està estudiant la Ponència de Vacunes i veurem què es decideix. En aquests moments no et dic ni una cosa ni l’altra.

    Però hi ha certa preocupació entre els que van rebre aquesta vacuna. Estan menys protegits?

    En principi no tenen motiu per a la preocupació: que s’estigui estudiant la segona dosi no vol dir que amb la primera estiguin desprotegits. La segona dosi s’aplicaria per garantir una resposta protectora a llarg termini, però ara estan perfectament protegits. Que es quedin tranquils i, si es pren la decisió de donar una segona dosi, la rebran.

    Calma, paciència i prudència

    A quins reptes s’enfronta la salut global més enllà de la pandèmia?

    Cal lluitar contra la pobresa, contra l’escalfament global, modificar aspectes de la relació de l’ésser humà amb els animals que poden estar condicionant l’aparició de noves pandèmies. És un conglomerat de circumstàncies que se seguiran produint en la post pandèmia i hem de ser conscients.

    Quan va esclatar la pandèmia teníem un sistema sanitari afeblit per les retallades des de la crisi econòmica de 2008. Cal reforçar-lo, cuidar-lo, mimar-lo i treballar perquè els països en vies de desenvolupament també en tinguin un de decent. Això va en el context de lluitar també contra la pobresa. Són elements de reflexió que hem de plantejar-nos, sempre amb una visió global.

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació.

    Els seus missatges a Twitter sempre comencen amb «calma, paciència i prudència». Ha faltat tot això en la gestió de la pandèmia?

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació. Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític, tirant-se-la a la cara els uns als altres quan estàvem parlant de la crisi sanitària més tremenda que ha tingut el món en els últims anys.

    A vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    Això requeria d’un discurs comú que portés calma a la ciutadania, que estava inquieta davant un problema nou i desconegut. Això em va portar a posar-lo en tots els meus tuits: calma, perquè no estàvem davant la fi del món; paciència, perquè no se solucionaria en dos dies; prudència, perquè anava a ser l’element clau que havia de configurar les intervencions.

    Hem anat donant batzegades durant tota la pandèmia per culpa d’això?

    Parafrasejo a un dels meus poetes preferits, Mario Benedetti, que deia: «Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes». Amb això intento dir-te que de vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    La ciència navega en incertesa, que es va consolidant en espais de certesa conforme va arribant l’evidència. El dubte és l’element clau per avançar en ciència i en aquest procés poden haver canvis en el coneixement que vas obtenint.

    Per això jo dic que calia ser molt prudents sempre, també a l’hora de traslladar el discurs, perquè el que avui és A, demà la ciència t’ho pot convertir en B i passat en C. Per això hi ha hagut molts problemes en els processos de comunicació de la situació de la pandèmia.

    Com ha estat treballar sense descans i, a sobre, rebre insults i amenaces?

    Forma part de la faceta més truculenta de la pandèmia i és profundament desagradable i de vegades preocupant, però al final has d’assumir-ho. Els insults a través de les xarxes no els comprenc, però és internet. Quan et comencen a amenaçar de mort fins al punt d’haver de posar una denúncia… Em deien «tic, tac, tic, tac, et falta poc pel judici final, tic tac».

    Després vas passejant pel carrer amb la teva dona i una parella et comença a cridar «assassí de les vacunes» i «venut». Després, quan ho interioritzes amb tranquil·litat, t’adones que no és més que el resultat de la frustració que genera la manca d’arguments de pes.

    Assolir la immunitat

    Israel va compartir dades preocupants sobre la pèrdua d’efectivitat de les vacunes que després van resultar estar esbiaixats. Creu que hi ha motiu de preocupació?

    A hores d’ara la durada de la resposta protectora de les vacunes és molt bona fins a set mesos després de la seva administració. Sobretot segueix tenint un valor clar en relació a les formes greus de la malaltia.

    Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític.

    Les vacunes no són esterilitzants: no eviten la infecció sinó que emmalalteixis amb un quadre greu. Assolir la immunitat col·lectiva amb una vacuna que no és esterilitzant és complicat. Es tracta de ser conscients que hem de vacunar el major nombre possible de persones per fer-li difícil la vida als virus. No totes les vacunes que posem són esterilitzants, però no veiem la malaltia davant de les quals estem intervenint. Per què? Perquè tenim unes cobertures elevadíssimes que persegueixen fer-li la vida difícil al microorganisme.

    Li estem demanant massa a les vacunes de la Covid-19?

    Els estem demanant massa perquè la pandèmia ens ha costat massa. Molts morts, ingressos hospitalaris, UCI desbordades, sanitaris fets pols, persones que han perdut la feina… Ens ha costat molt i per això possiblement els estem demanant més del que ens poden donar, i mira que ens estan donant.

    Veu possible una temuda fuita vacunal pel qual les vacunes deixin de funcionar contra futures variants?

    Ho veig molt complicat. Els coronavirus no tenen el mateix perfil que els virus de la grip. A més, tenim unes vacunes molt poderoses que han donat un resultat fantàstic. Veig molt difícil aquest escenari.

    Alguns països han començat a vacunar nens i altres són més reticents, mentre Pfizer està a punt de demanar l’aprovació per a majors de 5 anys. Què n’opina d’això?

    En aquest moment el tema dels nens crec que cal guardar-lo en un calaix perquè les vacunes disponibles encara no estan autoritzades per a ells. Que igual s’autoritzen al llarg d’aquest últim trimestre del l’any? No dic que no, però jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Si l’epidèmia està controlada caldria replantejar-se si cal vacunar nens quan hi ha ciutadans sense protegir en altres llocs, perquè afortunadament l’impacte clínic que té el SARS-CoV-2 en els més petits no és tan important com en altres grups etaris.

    Jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Un altre dels motius per vacunar els nens és que actuïn de difusors als adults, i llavors els vacunes per evitar-ho. Jo sempre dic que prefereixo vacunar els adults, que són els que tenen el problema, però es poden establir polítiques mixtes si realment són difusors, però no sembla que aquest sigui el problema.

    Si la pandèmia no s’aconsegueix mitigar i necessitem tenir més gent vacunada seria un altre escenari i aquí també hauríem de valorar-lo. No ho rebutjo, però a hores d’ara estem anant bé i s’està començant a sentir l’impacte de la vacunació en el desenvolupament de la pandèmia.

    Comentava la importància de ser prudents. Hem entès bé el principi de precaució durant la pandèmia?

    Si ho haguéssim entès bé no haguéssim tingut cinc onades. La segona onada sorgeix a Espanya perquè sembla que estem recuperant una altra vegada la normalitat que havíem perdut i ens relaxem en aspectes que no ens hauríem d’haver relaxat. Vam oblidar una cosa molt important: que el SARS-CoV-2 seguia estant present, i això va ser un element important.

    D’alguna manera, si hem tingut cinc onades és perquè a vegades ens hem oblidat que el problema seguia sent el mateix. És un microorganisme que està allà.

  • Catalunya dobla les donacions de plasma: de camí a l’autosuficiència

    El plasma és un líquid transparent i lleugerament groguenc que representa el 55% del volum total de sang i on hi ha suspeses les cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes.
    Està format per aigua en un 90%, sals minerals i una gran quantitat de proteïnes que vetllen pel bon funcionament del cos.

    Així doncs, el plasma conté proteïnes que es converteixen en medicaments vitals per a milers de pacients. Les immunoglobulines són les més necessitades, ja que són essencials per a pacients que tenen poques defenses –immunodeprimits– i que no tenen capacitat per lluitar contra les infeccions.

    Les necessitats de plasma per transfusió en cas d’accidents, hemorràgies agudes o trastorns de la coagulació estan cobertes a partir de la donació altruista. També estan cobertes les necessitats d’hemoderivats, medicaments elaborats a partir de les proteïnes del plasma. Per poder donar plasma, cal connectar-se a una màquina anomenada separador cel·lular, que es queda amb aquest líquid i retorna al cos els glòbuls vermells.

    Durant l’últim any, 13.500 persones han fet 24.962 donacions de plasma, la xifra més alta des de que es fan donacions d’aquest tipus. Malgrat això, caldria arribar a les 60.000 donacions anuals per ser autosuficients i no dependre de donacions procedents d’altres països. El programa impulsat pel Banc de Sang i Teixits, encaminat a assolir aquest nombre de donacions de plasma anuals, ha aconseguit passar de les 13.800 donacions el 2017, quan es va iniciar el programa, a les 27.000 amb què es preveu acabar aquest 2021.

    El plasma conté proteïnes que es converteixen en medicaments vitals per a milers de pacients | Jordi Play

    Marató de donació de plasma

    El proper 8 d’octubre s’organitza la primera Marató de Donació de Plasma a l’Ajuntament de Barcelona, durant la qual els ciutadans podran donar al Saló de les Cròniques, on es preveu sumar 70 donacions. A més, també es pot donar plasma a qualsevol dels hospitals catalans on també es pot donar sang i s’organitzaran campanyes mòbils arreu del territori.

    L’objectiu és arribar a les 1.000 donacions, el doble que en una setmana normal. La Setmana clourà amb una campanya especial de donació de plasma des del Palau Robert de Barcelona, en què es farà el recompte final de donacions. Al web donarsang.gencat.cat/plasma es pot reservar cita per donar plasma a qualsevol dels punts habilitats.

  • De l’Olatz i en Marià

    L’Olatz Vázquez era una periodista i fotògrafa de 27 anys que va morir a principis de setembre a causa d’un càncer d’estómac.

    En Marià Jornet va ser el primer president de l’admirada La Floresta Contra Fronteres i estava involucrat en la Plataforma veïnal en defensa dels consultoris de La Floresta i Les Planes, creada a mitjans de l’any passat, en plena pandèmia. Va morir d’un càncer de pàncrees a principis de gener.

    L’Olatz va narrar la seva vida amb el càncer a través d’un bloc i de les xarxes socials. Ho va fer des de l’inici del diagnòstic i fins al final, quan ja no li quedaven forces. El seu relat és punyent i trist, provoca desassossec. En una entrevista publicada just un any abans de morir, quan només feia tres mesos que li havien donat el diagnòstic i ella encara tenia esperances, detallava el seu periple: «Vaig estar un any un i mig escoltant que no tenia res greu mentre a dins meu hi vagava al seu aire una malaltia descontrolada. Jo sabia que alguna cosa no anava bé. Cada cop em sentia més cansada. Ja no podia ni pujar les escales del meu pis de Madrid sense haver-me d’aturar a la meitat. A les vuit del vespre em ficava al llit, exhausta. Plorava. Alguna cosa no anava bé, però no sabia el què». Finalment, va aconseguir que un metge li demanés una gastroscòpia i la pandèmia va endarrerir la prova.

    El calvari del Marià fins al diagnòstic s’assembla al de l’Olatz. A ell no li van dir que estava sa com un roure i que era jove i que els símptomes no eren greus, però quan anava al metge amb mals a les lumbars li deien que era normal després d’haver patit dues pancreatitis. Però, igual que ella, en Marià portava un càncer fatal. Va trigar molts mesos fins que li va arribar el diagnòstic fatal quan ja no hi havia res a fer. Va patir fins a l’absurd. Va morir sol en una habitació de la Mútua de Terrassa perquè el protocol Covid no permetia visites.

    Se n’ha parlat poc de la deshumanització a què ens hem acostumat amb aquesta pandèmia. Darrere de les xifres diàries s’amaguen milers d’històries tristíssimes, com la de l’Olatz i el Marià que no han transcendit dels espais més íntims, però que han anat succeint-se en un degoteig constant. I sempre arribem al cap del carrer: un diagnòstic a temps és ara, massa sovint, una qüestió de sort, sort de tenir una visita presencial, sort que l’equip de família que ens atengui tingui prou temps d’escoltar els nostres símptomes, sort que els sàpiga interpretar i sort que es decideixi a demanar la prova definitiva. És pura sort perquè, amb una sanitat primària retallada –i des de fa uns mesos, a sobre, digitalitzada– és cada cop més difícil que les coses vagin bé i cada cop més fàcil que els nostres símptomes no diagnosticats caiguin en els llimbs. És clar que n’hi ha que tenen sort, no podria ser d’una altra manera. El que passa és que l’equitat no va de tenir sort, ni privilegis, sinó de tenir drets garantits, com el de la salut i l’accés a una sanitat de qualitat. No hi ha més.

    En realitat, la qualitat de la sanitat pública només té un secret: recursos i temps. O sigui, diners. Igual que ens hem acostumat a morts deshumanitzades, ens hem acostumat a acceptar retallades inassumibles que posen en risc l’equitat i les nostres pròpies vides. En una entrevista el 2012 a Susan George, l’autora d’Informe Lugano i activista altermundista reflexionava sobre les mesures d’austeritat imposades als països del sud per la Troika, i deia: «Crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i de patiment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li». Gairebé una dècada després, l’austeritat en la sanitat pública continua. I aquestes «retallades», a banda d’implacables, són contràries a la vida.

    Aquest article es va publicar originàriament al mitjà digital Cugat.cat