Just Deploy It!

Blog

  • Laia Ventura i la felicitat d’ajuntar un matrimoni ingressat per Covid

    La Laia Ventura treballava com a infermera a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19 i, a finals de març del 2020, va passar de l’àrea d’hospitalització a l’anomenat Pavelló Salut, un espai destinat a atendre pacients amb coronavirus. «La feina en equip va ser la clau. Tothom estava disposat a ajudar i això va facilitar molt l’adaptació. A més, els pacients eren molt agraïts».

    Pocs dies després que la Laia s’incorporés al Pavelló Salut, va ingressar un senyor gran que es deia José i que era amable i xerraire. «Recordo els pacients adults d’edat avançada per tot el tema de la tecnologia, no tenien massa sistema per connectar-se amb l’exterior. Si tu o jo haguéssim estat ingressades, hauríem tingut un mòbil, una tauleta o un ordinador, haguéssim estat connectades, tot i que l’experiència d’estar sola és molt dura».

    Precisament, una de les tasques d’infermeria era tenir cura de la part més emocional i psicològica i donar un cop de mà a la gent gran perquè truquessin a les seves famílies, ja que no podien entrar visites. De fet, va sorgir la campanya ‘Tauletes per als malalts de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron’ que va suposar la donació de 400 dispositius amb l’objectiu que les persones ingressades poguessin comunicar-se amb l’exterior i estiguessin més entretingudes. «Vaig veure aquest canvi d’era de tecnologia i no tecnologia», recorda la Laia.

    «El José tenia un mòbil antic. Trucava la dona i la família habitualment. Un dia, ens va dir que li havien trucat i li havien dit que la seva dona havia ingressat a la Vall d’Hebron, però no sabia res més, i estava intranquil. A partir d’aquí, tot l’equip es va mobilitzar. Vam confirmar que el motiu era la Covid i vam decidir traslladar-la per ajuntar la parella». Això va ser a principis d’abril, coincidint amb la Setmana Santa.

    «En el moment en què vam saber que la podíem traslladar, vam pensar a fer-li una sorpresa al José, també per animar-lo, per buscar un punt de somriure malgrat la situació, que va ser molt dura. No li vam dir res, i tota l’estona un equip professional sanitari parlava amb l’altre per organitzar-ho».

    El retrobament

    Quan la Laia va saber que la María estava de camí cap a l’habitació del José, li va dir que tindria una companya molt maca que es deia María, i quan la llitera va entrar per la porta va exclamar: «Passeu la María, que l’hem de veure!» «La meva María?», va preguntar el José, totalment incrèdul. «La teva María!», va confirmar la Laia. I tothom va aplaudir.

    El José i la María es miraven i s’enviaven petons. Quan van col·locar els llits un al costat de l’altre, tots dos es van agafar la mà. «Estaven agafadets. Externament, donava aquesta situació de suport, de ‘tirarem endavant’». Malgrat estar en observació, malgrat necessitar oxigen i malgrat el món capgirat per un virus, el José i la María no deixaven de somriure.

    La parella va telefonar la família per explicar que estaven bé i que estaven junts. «Va ser un moment de felicitat. La Covid ens va portar molta duresa, i molt dolor des de l’àmbit assistencial, i personal, perquè quan arribaves a casa no sabies què fer, si dutxar-te o no, si tocar els teus o no. No sabies què passaria, com avançaria…».

    La Laia llavors no era conscient que algú de l’equip estava gravant el retrobament; de fet, no recorda qui ho va fer. Va veure les imatges temps després, quan li van demanar permís per sortir a les xarxes socials.

    «També van sortir molts vídeos de quan donàvem una alta i aplaudíem, però no és el mateix que viure-ho. La sensació era de reconstrucció del cor. Cadascú ho ha viscut a la seva manera. Saps que l’experiència és dura, però quan ho vius, ho sents en el cor. Veure que hi ha gent a qui li estàs donant l’alta i es troba amb la seva família, que ja no està sola, veure el somriure dels pacients, són moments de parèntesi dins la Covid».

    Suport emocional

    Tresors com aquests són els que la Laia guarda d’aquelles setmanes durant la primera onada de la Covid. «Quan hi ets, tens les emocions a flor de pell. Poder viure una alta o un retrobament és molt satisfactori». El José i la María també van marxar entre els aplaudiments de tot l’equip i, poc després, al maig, la Laia va deixar el pavelló i va incorporar-se a pediatria, àrea en la qual continua a l’Hospital Vall d’Hebron.

    El José i la María no eren l’única parella que compartia habitació, però sí la que la Laia recorda millor i amb la que va crear més vincle. De la mateixa manera, perduren l’alegria dels aplaudiments quan els pacients marxaven a casa. I està convençuda que tot això no va ser fortuït: «El treball en equip, la coordinació, el suport emocional en el dia a dia, això m’ho enduc com a record positiu».

  • Desimplementar

    Un dels problemes ja coneguts l’anàlisi de la qual s’ha renovat amb la pandèmia de Covid-19 és la necessitat de no malbaratar els sempre limitats recursos sanitaris. La pandèmia ha estressat tots els sistemes de salut i ha ocasionat enormes despeses imprevistes que han agreujat la crisi econòmica global. La sostenibilitat dels sistemes de salut passa per fer més amb menys i, per això, resulta obligat alleugerir tota la càrrega d’intervencions i proves innecessàries, que aporten poc o cap benefici i fins i tot són perjudicials. Es calcula que almenys la cinquena part de la despesa sanitària és supèrflua i, per tant, un malbaratament de recursos, incloent aquí tots els sobrediagnòstics i les intervencions innecessàries.

    El problema de la medicina supèrflua es ve analitzant almenys des de 2002, quan el BMJ va plantejar el tema amb un inquietant Too Much Medicine? en portada, que ja ha deixat l’interrogant en el camí. En aquest temps, han sorgit algunes iniciatives internacionals per afrontar el repte de les intervencions de salut que no estan justificades perquè produeixen més perjudicis que beneficis, com Choosing Wisely i Preventing Overdiagnosis. Són molts els estudis que van identificant intervencions inútils o perilloses, però queda molt per fer, sobretot en el camp de la síntesi de l’evidència, per oferir arguments sòlids als responsables de la presa de decisions, des dels clínics fins als gestors sanitaris.

    En aquest sentit, una nova col·lecció especial de revisions Cochrane ha reunit 8 exemples d’intervencions de salut que consumeixen molts recursos (algunes impliquen consultes sanitàries addicionals) i, en canvi, són de «poc valor». Aquestes intervencions es cataloguen així perquè se sap (amb un grau de certesa entre alt i moderat) que aporten poc o cap benefici clínic, o bé comporten més perjudicis que beneficis. Algunes d’aquestes intervencions de poc valor són les revisions mèdiques generals de salut en adults sans, les proves mèdiques preoperatòries abans de la cirurgia de cataractes, el raspatge i polit sistemàtic de les dents per a la salut de les genives i les revisions dentals cada sis mesos.

    Aquesta primera col·lecció continuarà, segons assenyalen els autors, amb altres col·leccions de revisions que se centraran en altres intervencions sanitàries de poc valor i en oportunitats per desimplementar tractaments inefectius o perjudicials que els pacients estan rebent actualment. Totes aquestes col·leccions s’aniran actualitzant periòdicament, i el seu objectiu és no només aportar evidència, sinó també crear una base per a la col·laboració en un assumpte tan complex com és la retirada del que no funciona, però consumeix importants recursos.

    «No estem recomanant que s’abandonin aquestes intervencions, sinó simplement que els responsables de la presa de decisions tinguin en compte aquesta evidència», assenyalen els autors d’aquesta col·lecció en un editorial. «Si aquestes intervencions ja s’han interromput o reduït a causa de la pandèmia de Covid-19, els responsables polítics, els professionals, els pacients i el públic han de ser conscients que seria més segur no tornar a les pràctiques anteriors a la pandèmia. En canvi, si les intervencions han continuat, els responsables de la presa de decisions podrien considerar la millor manera de desimplementar-les».

    Durant la pandèmia, l’ús dels serveis sanitaris s’ha reduït aproximadament en un terç, encara que amb variacions importants, i principalment entre els pacients amb malalties menys greu. Aquesta situació inèdita constitueix un extraordinari experiment natural sobre els efectes, positius i negatius, de la reducció de l’assistència sanitària, que està pendent d’estudiar a fons. Tots aquests estudis ajudarien a estimar fins a quin punt és urgent desimplementar algunes intervencions i quines són les prioritàries.

  • El burnout entre els metges de família es va multiplicar per 10 durant la pandèmia

    Durant els mesos d’octubre i de novembre de 2020, 84 participants (que representen el 25% dels metges i metgesses que treballen en 23 equips de 4 proveïdors de salut) van omplir un formulari dissenyat per la CAMFiC específicament per estudiar si els metges i metgesses de l’Atenció Primària s’han cremat més durant la pandèmia. La resposta és sí, però no una mica, si no 10 vegades més.

    L’estudi, que ha avaluat l’impacte de la Pandèmia sobre el burnout professional, ha estat liderat pel Dr. Juan José Montero, membre de la CAMFiC, i col·laboradors de l’Observatori de la Medicina Familiar i Comunitària al Maresme (OMFaM).

    El nivell de burnout dels 84 participants arriba al 58,3%; aquesta és una dada significativa tenint en compte que el mateix observatori l’any 2016, amb 82 enquestats, va mostrar un burnout d’un 6%, i el 2019 un 11%.

    L’escala que analitza el burnout analitza tres dimensions: esgotament emocional, despersonalització i poca realització professional. I de fet, en l’enquesta actual del 2020, un 78,5% presenten nivells alts de burnout en esgotament emocional i el mateix percentatge en despersonalització, seguit de molt a prop amb un 73,8% en realització professional.

    Més dades indiquen que un 75% són dones, el 40% tenen més de 50 anys. El 82% tenen formació MIR i el 80 % tenen fills. Un 30% no fan guàrdies, un 20% les fan de forma ocasional i un 50% en fan habitualment. Un 52% fan esport de forma regular, i el 60% considera que dorm bé.

    A més, un 15% dels enquestats ha estat ressituat en un altre servei dins el mateix centre de treball per fer front a la crisi de la Covid-19. Un 36,9% pensa deixar la professió i un 62% en canviar de centre (dins de Catalunya (43%), a una altra comunitat autònoma (9,5%) o fora de l’estat espanyol (9,5%)).

    Per contextualitzar les situacions, en el període de l’enquesta, el 75% dels equips tenien com a mínim un metge de baixa laboral.

    Analitzant una possible relació entre les dues variables dormir bé i deixar la professió, i el nivell de burnout, s’observa que a pitjors nivells de burnout, pitjor es dorm i es té més ganes de deixar la professió.

    Per tot això, el doctor Juan José Montero, metge de la CAMFiC i autor principal de l’estudi explica que “estem davant d’unes dades de burnout mai descrites fins al moment i molt per sobre del que coneixíem fins ara. Nosaltres, hem constatat que els nivells de burnout al territori s’han multiplicat per 10 (tenint en compte que el 40% són els mateixos professionals al 2016 que al 2020 i que el criteri diagnòstic és el més estricte que es pot fer servir). Pensem que podríem extrapolar aquestes dades a molts altres territoris de Catalunya. Coneixent les repercussions assistencials que se’n poden derivar per a l’exercici professional, amb aquest estudi podem afirmar que han saltat les alarmes i que la població està en risc. Tots plegats, hem d’actuar perquè el metge i la metgessa que estan cremats estan exposats a més errors mèdics, més absentisme i a una baixa productivitat”.

  • Les despeses en sanitat

    Llegint la memòria de despeses del CatSalut 2020 recentment publicada m’han sorgit diverses reflexions sobre el tema. Primer algunes dades significatives:

    Despeses 2020: 13.097 milions d’euros. Recordem que el pressupost aprovat era de 9.739 milions. Això vol dir que hi ha hagut un dèficit de 3.358 milions d’euros.

    Percentatge de despeses dels principals àmbits:

    • Hospitals: 61,93%
    • Primària: 11,98
    • Farmàcia: 21,6 (Receptes: 11,7% + Hospitalària ambulatòria: 9,86%) 2.809 milions.

    Recordem que la despesa del 2019 va ser de 10.243 milions.

    Primera reflexió: per saber que passa en la sanitat, més que el pressupost hem d’analitzar la despesa. Perquè des de fa anys els pressupostos han estat justos i retallats, però cada any hi ha hagut una despesa al final molt superior al pressupostat (dèficit). Aquest any 2020 aquest ha estat molt més elevat (un 25,6%), possiblement amb l’excusa de l’emergència de la Covid-19 (caldria una anàlisi detallada i transparent).

    Alguns «experts» ens deien que havíem d’augmentar el pressupost de salut en 5.000 milions i resulta que aquest any passat ja l’hem augmentat en 3.358 milions. Però aquesta no és la qüestió. Ja els vàrem respondre: aquest augment per què fer? Aquesta és la qüestió: què ha de fer el Sistema Públic de Salut? A més de fer una anàlisi transparent d’en què ens gastem els diners (i el dèficit del 25%), cal una anàlisi de amb quina necessitat ho fem, amb quina equitat, amb quina eficiència ( i també amb quina corrupció i negoci).

    En la despesa d’aquest any 2020, l’atenció primària, malgrat els 3.358 milions més en sanitat, ha seguit marginada dels augments de recursos. Seguim amb un 11,98% del pressupost i, atenció, ens gastem 2.800 milions, un 21,6% en fàrmacs (necessitat o negoci?).

    Ens gastem sobretot en malaltia ja instaurada i a nivells molt cars: en hospitals un 61,93% del pressupost (tenim 64 hospitals pagats amb diners públics a Catalunya!) i en fàrmacs un 21,6% del total. Això suma un 83,5% i la resta va per la primària, sociosanitària, salut mental, Salut Pública, transport sanitari, inversions i manteniments i altres.

    En definitiva, el nostre és un sistema pensat i organitzat per atendre malalts i no per atendre la salut de totes les persones i promocionar la salut i prevenir la malaltia. Per fer front als principals determinats de la Salut: la pobresa, la mala alimentació, no tenir habitatge digne, ni treball, amb un medi ambient contaminat i massificat, amb mala qualitat de vida, problemes greus de gènere, violència, manca d’educció suficient i manca de participació democràtica efectiva i, tot això, acompanyat d’hàbits dolents per la salut. Per fer front a això s’ha de posar la salut com a prioritat en totes les polítiques públiques i tenir un Sistema Sanitari Públic amb prioritats (i recursos) en Salut Pública, Atenció Primària i Comunitari, Salut Mental i Cures, a més de serveis socials ben coordinats amb salut. Potser en tindríem prou, per reforçar aquests serveis, amb els 3.358 milions de dèficit d’aquest any (de moment).

  • La infermera Ester Arimon visualitza la fatiga per compassió

    Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.

    «La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen», explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.

    En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir «pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat». Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.

    La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: «Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren».

    Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.

    «Vam travessar els límits del que era possible»

    El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. «No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta».

    «La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por».

    Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. «M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar».

    No obstant això, és imprescindible interioritzar que «el sistema de salut no pot salvar totes les situacions». «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà».

    «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada» | Cedida

    Professionals que es plantegen deixar la professió

    Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. «Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients».

    Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.

    Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. «Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades».

    Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. «Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous».

    Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. «Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom».

    Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. «Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix».

  • El preu a pagar

    Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.

    La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?

    Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. «No hi ha metges», diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.

    La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.

    Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).

    Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.

    La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.

    La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.

    Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb «peonades» de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.

    Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.

    Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.

    • Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
    • Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
    • Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
    • Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
    • Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
    • Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?

    Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.

    Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.

    Us convidem a afegir-vos a la reflexió.

    Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.  

  • La incidència de la covid en els centres educatius és mínima, però les mesures no es relaxen

    El 30 de setembre de 2020, en el conjunt del sistema educatiu català hi havia 1.201 grups de convivència estable confinats, la qual cosa es traduïa en 26.030 alumnes i 1.614 docents sense sortir de casa. Un any després, els grups confinats són 276, els alumnes 7.639 i els docents 322. Els positius acumulats el curs passat en aquestes primeres setmanes de curs eren 2.273 alumnes i ara en són 974. Una quarta part en les dues primeres magnituds, una cinquena en la tercera, i una mica menys de la meitat en la darrera.

    El pic de la incidència de la pandèmia en el sistema educatiu el curs passat es va assolir el 31 d’octubre, quan es va arribar als 3.502 grups confinats (81.920 alumnes i 3.896 docents), una xifra que, amb tot, no equivalia ni al 5% dels grups bombolla existents.

    Aquestes bones dades, però, no impliquen cap canvi en els protocols anticovid establerts pels centres educatius. «Apel·lem a la prudència i a no baixar la guàrdia, la variant delta no ens permet ser triomfalistes”, va afirmar ahir al matí la secretària general del Departament d’Educació, Patrícia Gomà, a l’hora de valorar aquestes dades en roda de premsa. Continua, doncs, la lògica dels grups bombolla, continuen les entrades i sortides esglaonades, i sobretot continua la mascareta a l’aula, possiblement la més molesta i antipedagògica de totes les mesures sanitàries.

     

    La mascareta, quan?

    També a la roda de premsa, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència del Departament de Salut, Laia Asso, va recordar que el Govern català no podria retirar la mascareta encara que volgués, ja que l’obligació ve d’una normativa estatal. Cada quinze dies el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes valoren la situació epidemiològica i, en opinió d’Asso, si les dades segueixen la tendència actual, i amb les experiències que estan havent en països on ja s’ha pres la decisió de retirar la mascareta a l’aula, «és possible que a partir de la segona meitat d’aquest trimestre es debati sobre la conveniència o no de fer aquest pas».

    A banda, la vacunació també segueix avançant, i ja arriba al 92% dels professionals de l’educació i al 70% dels joves entre 12 i 19 anys amb la pauta complerta. Salut s’està plantejant la possibilitat de fer campanyes específiques de vacunació en aquells instituts on es detectin percentatges més baixos d’alumnat vacunat. També fan una valoració molt positiva de la vacunació entre els adolescents, perquè “estem observant que ara hi ha més positius a primària”, va explicar l’alt càrrec del Departament de Salut.

    El ‘grup constant’ de les extraescolars

    Laia Asso també va avançar que s’està ultimant un protocol per l’arrencada de les activitats extraescolars, que es presentarà pròximament. Només ha avançat un nou concepte (el de «grup constant», que seria el del tercer grup bombolla dels infants i joves, després del familiar i escolar, i amb el qual s’ha de perseguir també la màxima estanquitat i traçabilitat possible). Aquest protocol l’estan treballant conjuntament els departaments d’Educació, Afers Socials i Salut, i la secretaria general d’Esports.

  • Una mà amiga per curar l’ELA

    L’Ildefons Oliveras té 63 anys i fa poc més d’un any va rebre un diagnòstic que va canviar per complet la seva vida. El 19 de juny del 2020, quan la primera onada de la Covid-19 començava a baixar i la població sortia del primer confinament, li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Ja feia temps que es notava cansat i sentia que perdia la força als dits de les mans i, després de diverses proves i d’una exploració completa a càrrec d’un neuròleg, li van confirmar el diagnòstic. «Va ser una garrotada. Et canvia completament la vida», explica l’Ildefons.

    L’ELA és una malaltia neurodegenerativa que pateixen 4.000 persones a tota Espanya i que provoca un deteriorament progressiu dels músculs de tot el cos. Actualment, no té cura ni tractament que permeti aturar el procés degeneratiu. En el cas concret de l’Ildefons es tracta d’una atròfia muscular progressiva amb afectació a la medul·la espinal. Els primers símptomes solen afectar les mans, els músculs de les quals s’atrofien i, posteriorment, l’afectació s’estén als avantbraços, les extremitats inferiors i els músculs respiratoris.

    Després de conèixer el diagnòstic, els metges que van atendre a l’Ildefons li van recomanar que contactés amb la unitat especialitzada i multidisciplinària d’ELA de l’Hospital de Bellvitge. Allà, inicialment, li van fer tot un seguit de proves per confirmar el diagnòstic i després el van citar per una primera visita multidisciplinària en la qual, en un sol dia, atenen al pacient diversos especialistes. «Em va atendre un fisioterapeuta, un neuròleg, un pneumòleg, un nutricionista, un podòleg, un psicòleg… ara hi vaig cada tres mesos i em fan una mena de control; em fan preguntes i van veient l’evolució de la malaltia», detalla l’Ildefons.

    Quan a l’Hospital de Bellvitge li van fer proves de saturació d’oxigen a la sang de seguida van veure que necessitava un respirador. Ara l’utilitza a les nits i a estones durant el dia, quan nota que li costa respirar. L’únic medicament que pren és el riluzol, un medicament genèric que s’utilitza per tractar tots els tipus d’ELA i que ajuda a endarrerir l’evolució de la malaltia. «Estic bé, però una mica més fluixet que fa unes setmanes o mesos enrere. Em fatigo molt, he perdut força als braços, sobretot pel que fa a les habilitats amb les mans. Tinc encara bastanta força a la mà, però potser em fas descordar un botó i no puc, o em costa molt», explica l’Ildefons.

    L’Ildefons juntament amb dos dels seus fills, el Pol i el Dalmau | Èlia Pons

    Un projecte familiar amb ànima

    L’estiu que es va donar a conèixer el diagnòstic de l’Ildefons va ser molt dur per tota la família. «Sempre diem que cadascú necessitava els seus moments en solitud per pair la notícia, perquè era un cop molt dur i també venia en un context, el de la pandèmia de la Covid, molt complicat», explica el Pol Oliveras, un dels fills de l’Ildefons. Dins d’aquest procés de pair la malaltia del seu pare, els tres fills de l’Ildefons van engegar un projecte pel seu compte, sense que ho sabessin inicialment els seus pares. Es tractava del llibre ‘Mà amiga’, que finalment va veure la llum el passat mes de juny.

    ‘Mà amiga’ és un conte infantil que explica la història del Fonso (l’Ildefons), un home amb un cor gegant al qual un dia li diagnostiquen ELA. En conèixer la notícia, es troba molt trist i ensopit, però, de cop, una curiosa mà apareix a la seva vida. Aquesta mà que ha aparegut del no-res acabarà tenint molta importància pel Fonso, ja que l’ajudarà a respirar i a donar-li força i energia per seguir practicant aquella afició que tant li agrada, la fotografia. Però sobretot, l’ajudarà a buscar la cura per la seva malaltia.

    En llegir el conte, el lector descobreix que aquesta misteriosa mà amiga en veritat és ell mateix. I és que tots els beneficis de la venda del llibre van destinats a Tricals, una iniciativa integral europea d’investigació que suma els esforços dels millors centres i hospitals per trobar una cura per l’ELA. Aquesta donació a Tricals es fa per mitjà de la Fundació Miquel Valls, una entitat creada amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels afectats d’ELA i els seus familiars, i lluitar perquè la ELA sigui curable. De moment, s’han aconseguit recaptar uns 23.000 euros.

    «El llibre neix un mica del neguit que tenia de contribuir, per poc que sigui, a la investigació de la malaltia, que és una malaltia minoritària poc investigada, i també d’ajudar a casa, a crear algun projecte que ens pogués donar energia i vitalitat», explica el Dalmau, fill de l’Ildefons i dibuixant del conte. Quan va tenir l’esborrany del llibre enllestit, el Pol es va encarregar de posar-hi color i la Gemma, la tercera germana, es va fer càrrec de la revisió pedagògica. Un cop el van tenir acabat i coincidint amb el dia del pare, el van mostrar a l’Ildefons i tant ell com la seva dona de seguida es van bolcar en tot el procés per aconseguir patrocinadors per autoeditar el llibre i, finalment, distribuir-lo.

    Així doncs, ‘Mà amiga’ és un treball col·laboratiu creat entre tota una família que mostra als més petits els valors de la solidaritat i la generositat i els ensenya d’una manera gràfica i senzilla tot el que podem arribar a canviar quan donem un cop de mà. «Comprant el conte ets la mà amiga que ajuda a tots els pacients d’ELA. I aquesta mà amiga s’ha anat ampliant. Primer va ser el Dalmau, després jo, la Gemma, els papes, els patrocinadors, totes les persones que han comprat el llibre, els periodistes que en fan ressò… la mà es va fent més i més gran», diu el Pol.

    El Dalmau mostra una de les pàgines del llibre | Èlia Pons

    «Avui és el millor dia»

    Després del diagnòstic, l’Ildefons i la seva dona es van instal·lar a Sant Jaume d’Enveja, al Montsià, el poble natal d’ell. «Vam pensar que aquí, amb la meva malaltia, estaríem millor, ja que és un poble petit i tranquil, on tenim familiars, amics, veïns… tots els ingredients estaven allà», explica l’Ildefons. Abans residien a Sant Vicenç dels Horts, on s’hi queden puntualment quan han d’anar a l’Hospital de Bellvitge.

    Un dia, quan feia poques setmanes que coneixien la notícia de la malaltia del seu pare, el Dalmau i el Pol, buscant distreure’s i airejar-se de la complicada situació que vivien, van anar a córrer per Sant Jaume. En un moment de pausa, el Pol va reflexionar: «Ens ho hem de prendre de manera que avui és el millor dia i demà, ja ho veurem». I així, aquest ‘avui és el millor dia’ s’ha convertit en el lema familiar. Un lema que evoca el viure en l’ara i al fet que massa plans de futur no es poden fer i que tota la família ha anat aplicant a la seva forma de viure.

    Per l’Ildefons, el suport incondicional de la família és clau. «Trobar-te malament i tenir un bon equip al costat és bàsic. És com un entrenador amb un bon equip de futbolistes al costat. Es porta millor tot plegat», expressa. A més del suport de la família, un element que li ha aportat vitalitat i alegria és el projecte del llibre. «En aquests moments, és pràcticament l’única activitat que faig i la que més m’omple», explica l’Ildefons. Abans solia sortir a fer fotografies, la seva gran passió, però ara, diu, es fatiga molt. Així doncs, el llibre s’ha convertit en una gran part de la seva vida.

    Per tal de promocionar el llibre, l’Ildefons, a través del seu compte d’Instagram, va començar a enviar missatges privats a centenars de polítics, actors, periodistes i altres figures mediàtiques. La llista de persones que han fet publicacions a les xarxes donant suport al llibre és molt llarga: des del periodista Manuel Fuentes, fins a Quim Masferrer, passant per Ada Colau, Artur Mas, Salvador Illa, Bruno Oro o Juan Carlos Onzué, exporter de clubs com el F.C. Barcelona o el Sevilla, que va ser diagnosticat d’ELA el 2019 i que també ha engegat diverses iniciatives per recaptar fons per la investigació de la malaltia.

    El llibre es va presentar el 21 de juny a Barcelona, coincidint amb el Dia Mundial de la Lluita contra l’ELA, i després es va fer un acte a Sant Jaume d’Enveja, un poble que s’ha bolcat en el projecte, organitzant també una cursa on es van poder recaptar prop de 600 euros per la investigació de la malaltia. Guissona, Reus, Vilafranca, Martorell… la llista de municipis que s’han sumat a la difusió del llibre és llarga i la mà amiga, cada cop més gran.

  • És factible ampliar l’aeroport amb el menys impacte ambiental possible?

    Molt s’ha escrit a favor i en contra de la possible ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​amb diferents i diversos arguments. Tot i que el projecte ha quedat de moment suspès i l’enorme manifestació en contra el passat diumenge 19 de setembre a Barcelona, ​​la patronal empresarial Catalana i els grans mitjans de comunicació que estan al seu servei continuen insistint, temorosos de perdre una gran oportunitat de negoci.

    Com a part d’aquesta campanya, La Vanguardia publica (27.9.21) una enquesta encarregada (GAD3) a la població, amb el cridaner titular que diu: «Un 66% dels enquestats (la població catalana) dóna suport al projecte d’ampliació amb el menor impacte ambiental possible«. La pregunta és tramposa, perquè s’havia d’haver preguntat si estaven d’acord amb l’ampliació, sigui quin sigui l’impacte ambiental. Perquè els que afirmen que és possible ampliar l’aeroport sense impacte ambiental menteixen o estan confosos. No es tracta només si s’afecta majorment l’espai natural protegit de la Ricarda, o si la tercera pista es fa una mica més curta o es canvia l’espai protegit per un altre i se’ls informa a les aus que la llacuna s’ha traslladat. La qüestió clau és que AENA reconeix en el seu pla que els vols de Barcelona passen d’uns 70 milions a uns 100 milions per any. És a dir, gairebé es dupliquen.

    L’últim informe de l’IPCC (el panell internacional pel canvi climàtic) que va transcendir el mes passat recorda que les 3 principals fonts de la producció de gasos d’efecte hivernacle (GEH), responsables del canvi climàtic són el trànsit automotor, el trànsit aeri i la producció de carn. Assumim a més que 30 milions més de vols representen milions de pernoctacions turístiques a Barcelona, ​​centenars de milers de cotxes més circulant, un augment de la contaminació de l’aire, amb tots els seus efectes sobre l’augment de les morts prematures, les malalties cardiovasculars i respiratòries, el càncer de pulmó, etc. etc. Com es pot pensar que es pot gairebé duplicar el trànsit aeri sense produir un gran impacte ambiental? Deixin, per favor, de mentir i enganyar a la població.

    Una altra dada de l’enquesta és que el 50% dels enquestats estan en contra de paralitzar infraestructures per protegir l’entorn, si això frena el creixement econòmic. Una altra pregunta tramposa. S’hauria de preguntar el que la ciutadania considera prioritari, si invertir en ampliar l’aeroport amb l’impacte ambiental que porta o, per exemple, invertir en millorar la xarxa de trens de rodalies (el tren genera 20 vegades menys GEH que l’avió) o ampliar la xarxa de transport públic de Barcelona i l’àrea metropolitana i mantenir un desenvolupament econòmic sostenible.

    Els polítics i els empresaris desaprensius, que només miren els negocis en el curt termini, han de prendre consciència que l’emergència climàtica és obra de l’activitat humana, és molt greu, hi ha danys que es consideren ja irreversibles i no podem empitjorar la situació. Cal parlar clar, sense mentir o ocultar informació. AENA ha d’explicar a la població detalladament l’impacte ambiental de l’ampliació de l’aeroport i en què es van a invertir realment els mil set-cents milions d’euros programats. La nostra vida i la vida del planeta està amenaçada.

  • La lluita pels drets d’una maternitat invisible

    Fa dues setmanes, un jutjat de Barcelona va decretar una sentència pionera en el seu àmbit: reconeix, per primera vegada, el dret a la compensació per maternitat a les dones que perdin la criatura durant el part. Aquesta compensació es basa en el fet que les dones reben un plus a la seva pensió de jubilació per cada criatura que han tingut i, fins ara, els nadons que morien durant el part no comptaven per aquesta ajuda. En aquesta sentència, que prové d’una demanda del Col·lectiu Ronda, el magistrat declara que no tenia sentit la norma anterior, “basada en una perspectiva purament mercantilista, com si s’estiguessin fabricant unitats productives d’éssers humans”.

    La clau d’aquesta nova norma es basa en el fet que, fins ara, els nadons havien de romandre vius durant 24 hores per tal que se’ls reconegués una personalitat jurídica pròpia. Ara, independentment de si criatura sobreviu al part o no, comptarà per la compensació de la seva mare quan aquesta es jubili. I és que s’entén que, encara que la criatura no visqui, la mare ha de ser compensada perquè tindrà dificultats per conciliar vida laboral i embaràs igualment. A més, “s’ha de compensar totes les mares per l’esforç laboral i físic de tenir una criatura i recuperar-se del part”, va afirmar la jutgessa Gloria Poyatos.

    Però hi ha una altra qüestió que també s’hauria de compensar: el dol. Si només es contempla la contraprestació en termes productius i en base al temps que la mare haurà d’estar fora del mercat laboral, es deixa de banda el procés de cura i sanació que ha de venir després de la pèrdua d’un fill o filla. “Hi ha dones que han perdut la seva criatura fa més de 10 anys i encara arrosseguen la pèrdua, perquè es tracta d’un dol invisible. I, a més, com que afecta principalment les dones, encara està més amagat”, explica la Cristina Cruz, psicòloga perinatal i presidenta de l’Associació Petits amb Llum, que acompanya dones que han passat per aquesta situació.

    Les criatures que neixen mortes no són considerades nadons, sinó fetus i, per tant, no poden registrar-se al llibre de família

    Per aquesta associació, la sentència recent és una molt bona notícia, però alerten que encara deixa fora moltes mares i molts supòsits com el de la pròpia Cristina. Ella va perdre la seva criatura fa tres anys, a la setmana 28 d’embaràs. El seu fill no va morir durant el part, sinó que va néixer ja mort. “Em van fer una sèrie de proves i el bebè estava malalt. Em van haver de fer una interrupció de l’embaràs”, recorda la Cristina. Per això, al seu fill no se’l va considerar un nadó, sinó un fetus i, per tant, no va poder registrar la seva criatura al llibre de família, sinó que va ser inscrit a l’anomenat Llegat d’Avortaments, un registre de les morts perinatals.

    Aquest és el cas també de la Raquel Franquesa, secretària de l’associació Petits amb Llum, on va conèixer la Cristina. Ella també va perdre la seva filla Ona abans que nasqués, degut a una preeclàmpsia que va aturar el cor de la petita quan encara no havia nascut. “Al cap i a la fi, jo vaig tenir una filla, jo era mare, encara que hagués nascut morta. Aquesta nova notícia està molt bé, perquè ajudarà a que moltes mares no hagin de passar pel que hem passat nosaltres i qualsevol avenç, per petit que sigui, és bo. Però necessitem que es reconegui que nosaltres no hem tingut un avortament, sinó un fill”, diu Franquesa.

    Una maternitat invisible

    La Cristina i la Raquel es van conèixer als grups d’ajuda mútua que organitza Petits amb Llum, per parlar i compartir el dol i la pèrdua. Al cap d’un temps, es van tornar a quedar embarassades. Juntes, de nou. “Ens vam acompanyar molt. Teníem la sort de tenir família i amics, però cal parlar amb algú que hagi passat el mateix que tu i puguis compartir aquesta maternitat que és invisible pels altres. Perquè, encara que no hi hagi la teva criatura, tu ets mare igual”, explica la Cristina. Aquesta pèrdua, encara que cada cop se’n parli més, continua sent un tabú a la nostra societat.

    “Et diuen frases clixé amb les que et volen ajudar però només ho empitjoren, com passa pàgina, encara ets jove, ja tindràs un altre fill. O podria haver estat pitjor. Pensa que ni tan sols l’has conegut”, apunta la Raquel, qui recorda que el seu segon embaràs va ser “molt dur psicològica i emocionalment”. Avui, torna a estar embarassada i, tot i que el darrer part va anar bé, “no puc evitar pensar que, en qualsevol moment, podria perdre la meva filla”, diu.

    Els equips mèdics i la violència obstètrica tenen un paper més important del que es pensa en la magnitud del dol perinatal

    Aquest dol i aquesta maternitat invisible pesen molt. I el patiment que té una mare està molt relacionat amb la violència obstètrica a la qual es veu sotmesa. “En situacions de mort perinatal és quan més violència hi ha”, assegura la Cristina Cruz, qui afirma que els equips mèdics tenen un paper “més important del que es pensen en les conseqüències i magnitud del dol que patirà una dona”. Tot i que, des de l’associació asseguren que a Catalunya i especialment a Barcelona, hi ha grans protocols d’actuació i atenció, això no és així ni en tots els casos ni a la resta de l’estat espanyol. “Jo vaig rebre una bona atenció, però van tractar el meu cas com si hagués estat un avortament fruit de la mala sort, sense l’empatia que esperaries quan es parla d’una criatura morta”, recorda.

    La manca d’acompanyament i atenció genera “estrès posttraumàtic” en moltes dones, assegura la psicòloga. Però, tot i que la gran càrrega d’aquesta pèrdua se l’enduen les dones, des de l’associació també reclamen el dret dels pares a ser correctament atesos. Així com les mares tenen dret a baixa per maternitat en cas que la criatura neixi morta (sempre que hagin passat 180 dies de gestació), aquest no és el cas dels homes. “El meu marit va haver de demanar la baixa per depressió. Se suposava que havia d’anar a treballar després que la seva filla naixés morta i estant la seva dona feta un drap?”, es pregunta la Raquel.

    Així, tant la Cristina com la Raquel reconeixen que aquesta resolució del jutjat de Barcelona és una bona notícia, però asseguren que encara queden moltes millores a fer. “Ens hagués donat més pau una resolució més completa, però ens alegra saber que hi haurà mares se’n beneficiaran i que no hauran de viure el mateix que nosaltres”, afirma la Cristina. Aquest camí que manca per fer, diuen, es construirà gràcies a la valentia de moltes dones que, cada cop més, s’animen a explicar la seva història i a reclamar els drets que, com a mares, els pertanyen.